Seriositat grandiloqüent i mentida

En l’obra del crític literari rus Mikhaïl Bakhtín (1895-1975), Rabelais és una referència i un objecte d’estudi constants. Aquest interès va culminar en el seu llibre La cultura popular en la edad media y el renacimiento: el contexto de François Rabelais (Alianza Editorial). Rabelais també apareix esmentat sovint en Esthétique et théorie du roman (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela). En aquest llibre, una mina d’observacions valuoses sobre la novel·la, Bakhtín hi destaca que Rabelais va tractar paròdicament gairebé totes les formes del discurs ideològic (filosòfic, ètic, erudit, retòric, poètic) i sobretot les seues formes patètiques, que per a ell estaven indissolublement lligades a la mentida. Per mitjà de la paròdia, va desacreditar, reduint a l’absurd, la seriositat grandiloqüent dels diversos discursos ideològics. Per a Rabelais, la veritat no estava dotada de cap expressió verbal directa i només podia trobar la seua ressonància en la revelació paròdica. 

Com a mostra de l’enorme influència de la filosofia del discurs de Rabelais sobre la prosa novel·lesca posterior, Bakhtín cita un fragment del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, que val la pena de retenir en la memòria. El reproduesc en la traducció al català de Joaquim Mallafrè, publicada el 1993 per Proa:

«Perquè, si hem de dir la veritat, Yorick sentia una aversió invencible per la seriositat, i hi era contrari per naturalesa; no a la seriositat de debò —perquè quan calia ell era l'home més greu i seriós del món, els dies i setmanes que convinguessin—, sinó que era enemic de l'afectació de seriositat, i li tenia declarada la guerra només en la mesura que servia de tapadora de la ignorància o de la ximpleria, i per això, sempre que s'hi ensopegava, per amagada i dissimulada que fos, quasi mai no li donava gaire treva.

De vegades, amb el seu parlar exaltat, deia que la seriositat era com un poca-vergonya perdut —i afegia que dels pitjors que hi havia, perquè dissimulava—, i creia verament que feia volar els béns i diners de més homes honrats i ben intencionats en un any, que tots els pispes i atracadors en set. El caràcter obert manifestat per un cor alegre només es posava en perill ell mateix; en canvi l'autèntica essència de la seriositat era l'aparença i, per tant, l'engany. Era un truc après per guanyar, als ulls del món, fama de més seny i més saviesa que les que mereixia, i això, malgrat les pretensions, no era millor, sinó sovint pitjor, que allò que un pensador francès va definir fa temps: Un reservat capteniment del cos per a amagar els defectes de l’ànima; definició de la seriositat que Yorick, amb imprudència, deia que mereixia ser escrita amb lletres d'or».

Llegint Montesquieu i Swift

Continue treballant en el manual de literatura universal per a batxillerat. Ja he enllestit les quatre primeres unitats, d’un total de nou, i ara porte entre mans la dedicada a la literatura del segle XVIII. Al final, el que em dóna més feina, però també el que m’agrada més, és triar textos per a cada unitat. Tinc una taula plena de llibres apilats i vaig fullejant-los per trobar-hi fragments que tinguen un sentit complet, que siguen representatius de l’autor i l’obra, i que resulten atractius per als alumnes. La majoria dels llibres que he de consultar els tinc subratllats i els recorde prou bé, però n’hi ha d’altres que he aprofitat per tornar-los a llegir, com els Viatges de Gulliver. Uns altres els he llegit ara per primera vegada. És el cas de les Cartes perses de Montesquieu, que tenia pendent des de feia temps. El de Swift, ja fa molts anys que el vaig llegir en castellà. Ara podia fer-ho en la traducció catalana recentment publicada per Adesiara, però al final he preferit llegir-lo en anglès, en un volum petit, molt ben imprès, molt confortable, de l’Oxford University Press. 

Mentre llegia les Cartes perses, m’anava anotant en una columna el número de les pàgines que podien servir-me per al manual de literatura universal, i en una altra les que més m’interessaven personalment, com ara les seues paraules contra l’excessiva proliferació de llibres. Montesquieu posa en boca d’un dels perses que «la majoria dels francesos tenen la dèria de voler ser intel·ligents, i els qui volen ser intel·ligents tenen la dèria de fer llibres. Tanmateix, no hi ha cosa més mal pensada: sembla que la natura havia vetllat sàviament perquè les bestieses dels homes fossin passatgeres, i els llibres les immortalitzen». En una altra carta, s’exclama contra l’enorme quantitat de lletra morta que representen els molts llibres, en la majoria dels quals «quan encara l’autor no ha fet els compliments de costums, els lectors ja estan avorrits: els fa entrar mig morts en una matèria negada enmig d’un mar de paraules». 

Vuitena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre: Shakespeare, Rabelais, l’entrada en l’edat moderna

La feina se m’acumula. Dimarts passat vam tenir la novena sessió del curs de literatura universal a l’Octubre i encara no havia publicat el corresponent report de la vuitena. S’està complint l’aporia que plantejava Sterne en el volum quart del Tristram Shandy, quan Tristram constata que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. Sort que ara hem tingut un pont de quatre dies. A més, com que demà és festa, no hi ha sessió del curs i ho podré aprofitar per posar-me al dia.

En la vuitena sessió, del 24 de novembre, vam acabar amb Shakespeare. Vam llegir i comentar el soliloqui de Ricard II que pronuncia el rei quan és a la presó. Ricard II és una obra que avança les tragèdies fosques i violentes: Hamlet, Macbeth, El rei Lear, Otel·lo… En aquest bloc ja vaig dedicar una entrada a aquest soliloqui de Ricard II, que podeu llegir clicant l’enllaç anterior. El rei l’inicia comparant la presó que l’acull amb el món. Com que el món és populós, mentre que a la presó no hi ha ningú, llevat d’ell, decideix poblar aquest petit món amb el seu pensament, «amb fantasies tristes, com si fossin homes». Però els pensaments tampoc no estan contents. Els més alts, es mesclen amb escrúpols i es contradiuen. Els ambiciosos, com que no poden res, moren dintre del seu orgull. I els pensaments de resignació s’adulen llastimosament dient-se que «d'altres han estat esclaus de la fortuna / i d’altres en vindran». Ricard constata que juga a ser molts personatges, cap dels quals no és feliç. És a dir, juga a posar-se diferents màscares, cap de les quals no el satisfà, perquè «ni a mi ni a un home que no sigui més que un home, / res no ens complau fins que arriba la calma / de no ser res». En els versos següents, el rei s’identifica amb un rellotge: abans vivia el temps. Ara, empresonat, l’únic que pot fer és comptar-lo. Després d’aquest soliloqui, vam llegir tres sonets de Shakespeare: el 18, el 23 i el 73, en la traducció de Gerard Vergés.