Vinga, amb la copa a través dels bancs de la nau ràpida,
vés, i de les còncaves gerres arrenca la tapadora;
pren el vi roig fins a les mares; que nosaltres no sabríem
restar sobris tot al llarg d'aquesta guàrdia
*
Algun dels Sais s'ufana amb el meu escut, que vora un matollvaig abandonar, no pas volent, l'arma irreprotxable! —
perd jo em vaig salvar. Tant se me'n dóna, d'aquell escut:
Al diable! Un altre en podré tenir, i no pas pitjor
*
. . . perfumades de cabellera,i el pit: que fins un vell les hauria desitjades!
*
Per a una inflor tan grossa, conec un altre remei:excel·lent!
*
sovint, en les aigües rullades de l'alta mar grisenca,implorant el retorn, tan dolç . . .
*
Cor, cor meu, tempestejat per mals sense esmena,redreça't! rebutja l'adversitat, planta-li cara,
oferint el pit als aguaits de l'enemic, ben de prop,
amb fermesa: ni, vencedor, t'orgullis a la clara,
ni vençut t'amaguis, gemegant, a casa —
ans gaudeix dels goigs i cedeix als mals,
no massa: coneix quin amunt-i-avall té els homes
Arquíloc (segle VIII aC-segle VII aC)
(Jaume Pòrtulas, Fragments d’Arquíloc de Paros. Reduccions, núm. 81-82, març 2005)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada