Dos poemes de Carner contra la passió amorosa

Reprenc l’entrada anterior comentant dos poemes més de Carner, que representen un pas més, més radical, en la valoració negativa de l’experiència amorosa que llegíem en «Amor finat». Es tracta d’«Enmig de tu i de mi» i de «Sols». Tots dos van aparèixer publicats per primera vegada en La Inútil Ofrena (1924), el primer en la pàgina 153 i el segon en la 158. Revisats, es van reproduir en Poesia (1957), en la secció Ofrena, en les pàgines 521 i 535 respectivament de l’edició publicada per Quaderns Crema. L’ordre potser indica que el segon —«Sols»— és una variació i una represa d’«Enmig de tu i de mi». De fet, hi ha versos pràcticament idèntics en els dos poemes o que s’hi assemblen molt. Podeu llegir aquesrs dos poemes a continuació. He ressaltat amb diferents colors els versos que coincideixen en major o menor mesura: 

ENMIG DE TU I DE MI

Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;

la pressa de l'amor desféu les més descloses.

El so de les besades entemorí els ocells;

callaren els més dolços, fugiren els més bells.

I anem deixant enrera la humil corrua morta,

retuda per la pressa del remolí que ens porta:

els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;

caiguts bocaterrosa, mai no els hem vist els ulls.

SOLS

Vora 1'amor que esclata, la gent aparta el rostre

i mans rancunioses rebaten els cancells;

quan ens mirem, s'esfulla la branca al damunt nostre,

el nostre bes allunya un gran esbart d'ocells.

I en entortolligar-nos una abraçada pia

apar que malaltegi la pluja d'or del dia;

els termes s'esvaeixen i aquest rocam avar,

i quedem sols, com nàufrags, joguina d'una mar.

En les dues composicions l’amor regeix verbs que indiquen destrucció: «desféu», «entemorí», en el primer; «s’esfulla», en el segon. Carner inverteix el tòpic que identifica la passió amorosa amb la vida viscuda amb la màxima intensitat: l’amor separa els amants de la vida, els impedeix de viure-la plenament i els aboca a la solitud. Joan Ferraté va escriure un detallat comentari d’«Enmig de tu i de mi», publicat en Apunts en net (pàgs. 23-30), en què concloïa que «el valor que tenen en el context d’aquest poema les “roses”, els “ocells” i aquests dies “tal vegada de cel i d’or curulls” no és altre que el valor de la “normalitat” que fa assequibles els goigs quotidians, valor que hi està contraposat a la passió amorosa (descrita com una “pressa” que desfà les roses, com un “so” de besades que entemoreix els ocells, com l’empenta d’un “remolí” que mata els dies), passió destructora i de valor, per tant, del tot negatiu».

Semblants com són, fins al punt que «Sols» es pot considerar una variació d’«Enmig de tu i de mi», aquell no es limita a contraposar, com assenyala Ferraté, la normalitat dels goigs quotidians a la passió amorosa. En «Sols» s’hi manifesta el xoc eròtic contra un món hostil: «Vora 1'amor que esclata, la gent aparta el rostre / i mans rancunioses rebaten els cancells». La resta —el desfullament dels arbres, la fugida dels ocells, la dissolució del món— sembla una conseqüència lògica d’aquest rebuig inicial dels altres, que veuen amenaçada la normalitat de la seua vida quotidiana per aquesta irrupció egoista de la passió entre els dos amants. Aquests, no sols s’han deixat perdre els plaers comuns de la vida quotidiana, com en «Enmig de tu i de mi», sinó que n’han estat separats i expulsats violentament. Han quedat aïllats, reduïts a una solitud desolada, com remarca la comparació que tanca el poema: «i quedem sols, com nàufrags, joguina d'una mar». L’amor —«l’abraçada pia»—, a més, comporta una dissolució del món exterior —«apar que malaltegi la pluja d'or del dia; / els termes s'esvaeixen i aquest rocam avar». 

Per què Carner presentava aquesta visió tan negativa, catàstròfica gairebé, de l’experiència amorosa, a contrapèl de bona part de la tradició poètica occidental? Josep Pla es va plantejar aquesta qüestió en l’homenot que li va dedicar. En parlem en la pròxima entrada.