«Pilar Dolz. Elogi del gravat», de Pilar Alfonso

Pilar Dolz. Elogi del gravat, de Pilar Alfonso, és el tercer títol de la col·lecció Vides d’Art que publica la Institució Alfons el Magnànim. Dirigida per Martí Domínguez, està dedicada a presentar la trajectòria vital i l’obra d’artistes valencians. Així, Pilar Alfonso combina en el seu llibre la biografia, el retrat de la personalitat humana de l’artista i l’anàlisi de la seua obra. En resulta un retrat en viu, dinàmic, que alterna la narració, la reflexió assagística i la transcripció d’algunes de les converses que ha mantingut amb Pilar Dolz. Tot acompanyat amb un gran nombre de fotografies i de reproduccions dels seus gravats, en un volum molt ben editat.

La vida de Pilar Dolz (Morella, 1945), mestra indiscutible entre els gravadors valencians, ha estat dedicada a l’art, com a gravadora i com a galerista. Pilar Alfonso ressegueix els seus orígens familiars, el dur ambient de la postguerra, a Morella, un temps en què els xics se n’anaven a Tortosa o a Castelló a estudiar el batxillerat mentre que les xiques havien de conformar-se amb uns rudiments de comptabilitat familiar: «sent encara adolescent, a Pilar Dolz se li feu evident el feixuc llast de ser dona. Més encara en aquells temps, en aquells indrets.» Però als dinou anys va fer les maletes i se’n va anar a Barcelona. Allí va conèixer Rafael Menezo, que seria la seua parella. I gràcies a ell va conèixer Joan Fuster, que, quan viatjava a Barcelona, invitava a sopar un grupet d’estudiants valencians. Amb Fuster, que li va escriure el fullet de mà de la seua primera exposició, l’any 1972, i el de la primera exposició de Cànem Galeria dos anys després, va mantenir una relació ben cordial. Una vegada, Fuster es va descarar i li va dir: «Escolta, Pilar, que tu no em donaries una litografia? Una d’eixes de les pedres.» Li’n va regalar més d’una, i a hores d’ara formen part de la col·lecció d’art contemporani de l’Espai Fuster. Pilar Dolz també es va relacionar amb Vicent Andrés Estellés, de qui va il·lustrar Document de Morella (1994).

El desembre del 1974 va obrir la Cànem Galeria, amb una exposició de Boix, Heras i Armengol. Cànem va tenir un paper fonamental en la introducció de l’art abstracte i, per tant, d’una certa modernitat a Castelló. Va ser, de fet, més que una galeria, «en uns anys en què l’art s’associava de manera tan estreta al compromís social, a la contestació política i a la denúncia, una galeria era molt més que un espai on exposar obres d’art. A més d’exposicions, Cànem programava projeccions cinematogràfiques, presentacions de llibres, xarrades de temàtica variada, actuacions musicals, perfomances…» Pilar Dolz ha comentat a l’autora que la galeria ha tingut sempre esperit fusterià. Com si visquérem en un país normal…

Des del 1971 fins al 1979, Pilar Dolz va viure llargues temporades a Itàlia i va treballar en un seguit de sèries de gravats que conformen una vasta etapa d’expressió canviant i de recerca contínua. Amb Pedres i paisatges dels Ports (1977-1979), que inclou el cicle Parets de pedra seca, arribem a les cèlebres pedres, una senya d’identitat de la gravadora morellana, l’homenatge més clar als seus orígens, un emotiu cant visual a la comarca dels Ports. Joan Francesc Mira ha assenyalat que «allò que durant uns anys Pilar Dolz va fer amb les pedres i després ha fet amb les tiges i amb l’impalpable món de les fulles —si és que són fulles— és una cosa extremadament completa, complexa i convincent: una d’aquelles obres completes que molt pocs s’atreveixen a fer».

L’extensa obra gràfica de Pilar Dolz ha girat al voltant de tres eixos fonamentals. La crítica social i política, que va caracteritzar bona part de les obres dels anys setanta (sèries Formes, Cordes, Dones, Reixes i Finestres). L’exploració de caire naturalista: el món animal (Insectes), el món mineral, que gira al voltant de les pedres i es concreta en dues sèries (Pedres i paisatges dels Ports i Espais i paisatges), i el món vegetal: Herbes, Fulles i Tiges. El tercer i últim eix es caracteritza pel tractament poètic de formes i colors en una extensa sèrie d’aiguaforts que recreen paisatges interiors. Pilar Alfonso remarca que la bellesa dels gravats de Dolz és la bellesa de la destresa tècnica, de la simplicitat, de l’harmonia, de l’emoció continguda, de la recreació minimalista i poètica del món natural. A partir de la sèrie Tiges la gravadora va anar allunyant-se de la recreació de la natura i va avançar cap a la geometrització i l’abstracció lírica pel que fa a la forma, i a la introspecció pel que fa al sentit.

Paret I

A l’hora d’exposar i analitzar l’obra artística de Pilar Dolz, Pilar Alfonso constata que no és gens fàcil adscriure-la a cap corrent o moviment artístic. Ha estat una gravadora lliure, independent, concentrada en el seu propi camí. Conversadora incansable, de rèplica divertida i ràpida, defuig una vegada i una altra el moment de parlar de la intenció o del sentit de les seues estampes. Els títols de les seues obres no condicionen la mirada, no tenen referències simbòliques o metafòriques. Reservada, gairebé hermètica, Pilar Dolz sembla a l’autora d’aquest llibre una artista sense un relat de creació propi. De tota manera, n’ha deixat alguna pista, com ara quan va afirmar que el seu és el «llenguatge dels missatges que canvien». Per a Pilar Alfonso aquesta afirmació s’adiu amb una condició que considera clau en la seua obra: les sèries de gravats són «variacions sobre un mateix tema, sobre una mateixa planxa, variacions cromàtiques, variacions de composició, de mida, de perspectiva, de grau de referencialitat… Són variacions numèriques en la designació i la identificació de les estampes».

Se’m fa difícil triar alguns dels gravats per a il·lustrar aquesta entrada, perquè n’hi ha molts que m’agraden. Me’n quede, sobretot, amb aquests dos: Finestra IV i Finestra VII:

Finestra IV

Finestra VII

I juntament amb els gravats, el text que els dedica Pilar Alfonso: «Veiem Finestra VII des d’un interior. Em sembla una finestra bodegó. Sobre l’ampit descansa una cortina transparent. En una taula pròxima, dos potets descuidats. A l’exterior, hi ha tanta llum que converteix la finestra en una finestra cega. Tanta llum que no ens permet veure res.

    S’ha dit que aquestes finestres evoquen presons interiors. Jo, en canvi, en la primera puc distingir els “trenta-set horitzons rectes i prims” de què parla Gabriel Ferrater en el poema «Cambra de tardor». I, en ells, múltiples possibilitats de futur. La segona em transmet la por i, alhora, la decisió d’enfrontar-se al món exterior. Allò que de debò crida la meua atenció és la capacitat d’aquestes finestres de transmetre intimitat. Una veritat tan íntima, una condició tan humana, que em sacseja cada vegada que les miro.»

Per als qui no coneixen l’obra i la personalitat artística de Pilar Dolz, aquest llibre suposarà tot un descobriment. Ho ha estat per a mi.

Canyes II

Morella, LII Sexenni