Més d’una vegada he constatat en aquests articles la dificultat de la ciutat moderna per a configurar una plaça. Quan vol fer-ne una, en fa una esplanada, o un parc. Tampoc no sap fer un carrer. En fa una avinguda. Aquest és el seu fort: l’avinguda, el bulevard, el passeig, l’albereda. A pesar d’això, el carrer i la plaça mantenen una contradictòria vigència. No per viure-hi, és clar. El personal, la majoria, prefereix viure en un adosado, o en un complex residencial amb piscina, gimnàs i club social. En canvi, li encanta bambar pels carrers i places de les ciutats històriques. Són atapeïdes de gent, i com més va més transitades. Encara que aquesta tendència no és nova, ara el turisme l’ha exacerbada.
Ara bé, ni el carrer ni la plaça de la ciutat històrica es viuen a la manera tradicional, com a espais propis de la vida urbana, entesa integralment. Avui s’han incorporat a l’oci, a una forma concreta d’oci. El personal hi va, sobretot, a comprar. No les coses que necessita. Per a això se’n va als centres comercials, als supermercats, lluny del centre. Hi va a comprar les coses que no necessita, per gust de comprar, de remenar i comprar. També hi va de festa, però comprar és la forma màxima de l’oci. Ni tan sols hi passeja. Si ho fa, és com a activitat supeditada a anar de compres. La prova és que si les botigues tanquen, els carrers es buiden. La burgesia va inventar el passeig. També anava a les botigues, però s’hi instal·lava com en una visita. Les compres estaven supeditades al passeig, al contrari d’avui.
També hi ha botigues als centres comercials, és clar, i la gent hi compra el que necessita, si bé acaba carregant, de pas, amb el que no necessita. Però sembla que els centres comercials es desinflen una mica. En canvi, els centres històrics van a més. Què fa encara tan atractives les antigues places i carrers? Han estat reconvertides en una forma moderna de lleure que, paradoxalment, només és possible practicar-lo en espais urbans anacrònics, aquells que la ciutat moderna és incapaç de crear.
Què fa que una plaça siga una plaça i que un carrer siga un carrer? En el cas de la plaça, ja vaig intentar caracteritzar-la amb quatre trets genèrics: és un espai lliure, tancat per edificis en tot el perímetre, amb una concepció més o menys unitària i amb una funció de convergència urbana. Servirien també per a caracteritzar un carrer, afegint-hi alguns trets distintius. Després de tot, la plaça i el carrer participen de la mateixa concepció urbana, de la qual són l’alfabet bàsic. No hi ha cap ciutat ni poble amb només places. Tampoc no n’hi ha només amb carrers. Si en veiem un, no és ni ciutat ni poble: és una pedania o un veïnat.
Un carrer, doncs, com la plaça, és un espai lliure. Òbviament, aquell té molta més longitud que amplada, mentre que en aquest les dues dimensions són comparables. Però tots dos són un espai lliure. Això vol dir que qualsevol obstacle a la lliure circulació en desvirtua el caràcter. En el carrer, la intensificació del trànsit rodat i dels aparcaments de cotxes provoca una barrera que acula el vianant contra un costat del carrer. De tant en tant, podrà travessar-lo en un pas permès, a vegades separats centenars de metres entre si.
La idea d’un espai lliure també limita les seues dimensions a aquelles que permeten abastar-lo d’un sol cop d’ull. Una plaça excessivament gran es converteix en una esplanada. Un carrer massa ample es converteix en una avinguda, que encara té algunes de les qualitats del carrer, però ja no l’és. Diguem-ne 40-50 metres és l’amplada màxima d’un carrer. A València, l’avinguda del Regne de València encara és un carrer, a pesar del nom. La de Blasco Ibáñez, ja no.
Un carrer, com la plaça, ve delimitat per edificis, en dos o en quatre costats, respectivament. Només l’arquitectura és capaç de delimitar eficaçment un espai urbà. El desdibuixa un solar sense edificar, la reculada d’un edifici respecte a l’alineació o una façana descomposta en diferents plans. Per això un carrer de traçat curvilini reforça la impressió visual d’un carrer. La ciutat moderna no podria fer-lo; si el fes, seria una arbitrarietat.
La combinació d’amplada limitada i altura proporcionada dels edificis fa d’un carrer l’espai idoni per a una manifestació o una processó. Com ressonen les consignes d’una manifestació en un carrer relativament estret! Cal concentrar moltíssima gent en una avinguda per fer-la tan impressionant. Que bé sonen les bandes de música en els carrers estrets dels nostres pobles! Com es perd el so en carrers més amples! Per a nosaltres, els valencians, aquesta és una qüestió capital, perquè la festa, tant com la llengua, segons Joan Baldoví, identifica el nostre poble.
Un carrer, com la plaça, té una concepció més o menys unitària, no necessàriament derivada d’un projecte. Aquesta unitat de concepció és més aviat el resultat d’una intenció al llarg del temps. L’altura de les edificacions, la volumetria o el relleu de les façanes, l’ús dels edificis, etc., contribueixen a la configuració d’un carrer. No es tracta de la uniformització. Hi poden conviure edificis en contrast. Però sempre amb algun denominador comú, apuntant en aquella mateixa intenció. Les ordenances municipals d’edificació fixen aquests paràmetres i d’altres, de compliment obligatori, però solen ser poc eficaces. Aplicades rígidament, sense convicció, el resultat pot ser aberrant. L’obligació sense devoció no porta enlloc.
L’amplada del carrer ha de ser constant. Pot variar gradualment, però no hauria d’haver-hi canvis bruscos. És el que passa a la Diagonal de Barcelona: el tram històric té cinquanta metres d’amplada, mentre que el de la zona universitària passa a gairebé el doble.
Per cert que el nom del carrer hi fa el seu paper, tant la seua continuïtat de principi a fi, com la pervivència en el temps. A València tenim carrers llargs on cada tram té un nom, com si volguéssem quedar bé amb tothom. El carrer de Sant Vicent Màrtir i l’avinguda del Port en són una excepció. Una altra cosa és si cada tram de la Rambla de Barcelona té un nom: és la Rambla, de dalt a baix. També pot ser el cas de la Gran Via de València, encara que jo hauria preferit un nom únic per a cada una de les dues. O el cas del Camí de Trànsits com a nom comú dels seus diferents trams, nom que avui es va perdent, en benefici dels de les avingudes en què ha estat seccionat.
Si la plaça, i aquest era el quart i últim tret característic, té una funció de convergència urbana, el carrer n’és la contrapartida. El carrer dóna sentit a aquesta convergència. Per un carrer, hi passem, però esperem arribar a algun lloc, a la plaça.
En fi, totes aquestes qualitats «formals» caracteritzen un carrer i deuen ser el fonament de l’atractiu psicològic que exerceixen encara avui. A pesar que el carrer ja no és el centre de la vida social, sinó una forma de l’oci, aquestes qualitats en mantenen la vigència.
(Publicat a La Veu del País Valencià.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada