Escriure sobre els llibres escrits per al silenci

El rastre dels llibres (Afers, 2025), de Gustau Muñoz, és el tercer lliurament, fins ara, de la sèrie començada per La vida dels llibres (Afers, 2019) i continuada per Després del llibre (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2023). L’autor ha aplegat en aquest volum textos que ja havien aparegut prèviament, més algun d’inèdit, sobretot a la secció «Notes de Lectura» de l’edició valenciana d’eldiario.es, entre 2022 i 2024. Han estat revisats per a aquesta ocasió, de vegades amb addicions entre claudàtors, que afegeixen alguna informació suplementària o alguna matisació posterior. La major part, però no tots, són ressenyes de llibres, amb una particularitat que crida l’atenció del lector. Gustau Muñoz no sol ressenyar un llibre, sinó uns quants alhora, tres, quatre, o més encara. En Els altres llibres, un article de cinc pàgines, arriba a referir-se a setze publicacions recents. L’objectiu fonamental de les «Notes de lectura» és cridar l’atenció sobre un gran nombre de llibres valuosos que passen desapercebuts, com si no s’haguessen escrit. Es tracta, sobretot, de constatar-ne l’existència i difondre’n el contingut. Per això, la informació bibliogràfica s’imposa sobre la discussió i la valoració crítiques.

En un dels articles, titulat Escrit per al silenci, a partir del llibre de poemes de Fuster, s’assenyala que aquest títol «retrata el que passa sovint amb alguns escrits transformats en llibre. El seu destí és rebre escassa atenció, “passar sense pena ni glòria”, trobar pocs lectors, no traspassar un llindar modestíssim de recepció pública, no entrar a formar part del circuit cultural i del sistema de referències, no tindre una adequada projecció exterior». Són nombrosos els factors que produeixen aquesta invisibilització de la producció editorial. Gustau Muñoz, que ha tocat pràcticament totes les tecles del món del llibre —com a editor, com a traductor i com a autor— destaca alguns dels factors que expliquen aquest estat de coses, com ara la «força de la indústria del llibre, la inèrcia del comerç, l’allau de novetats, la prepotència dels grans grups editorials que marquen pautes en les tendències lectores, la crítica o els espais dedicats a llibres (escadussers, en regressió) als grans mitjans de comunicació, sense oblidar la logística o l’ocupació dels espais físics a les llibreries». Més desgràcies: els territoris de parla catalana estan desarticulats comercialment, sense eines potents de comunicació compartides. Al País Valencià, el mercat del llibre no s’acaba de concretar ni d’organitzar. Els esforços es dispersen, i sovint es perden. Hi ha, també, un declivi del lector habitual. Ja fa anys, Jaume Vallcorba va assenyalar que l’edat mitjana del lector habitual, en català i en castellà, era de seixanta anys. Què en diria ara?

Tots els llibres que es publiquen ho tenen ben magre a l’hora d’aconseguir un mínim ressò, però qui pitjor ho té és l’assaig, o això que per a entendre’ns anomenem assaig. Gustau Muñoz constata que «s’escriu i es publica assaig en català, i molt, però cau en el buit». L’edició en català es multiplica, però amb un predomini aclaparador de la narrativa —la reina de la festa, en les seues paraules—. Es tracta en bona part, diu, d’una literatura que «fàcilment el temps codificarà com a menor». És una manera educada de referir-se a un fet preocupant. En els últims anys s’està imposant com a literatura en català novel·les que són autèntiques porqueries, engalanades amb els corresponents premis Sant Jordi, Prudenci Bertrana i altres. Serà per falta de premis.

Amb algunes poques excepcions, els llibres de què parla Gustau Muñoz són d’assaig. És el gènere que prefereix, encara que siga un lector omnívor. La seua tria respon també a la voluntat de contrarestar la fatalitat d’uns llibres que semblen escrits per al silenci. Ara, de quins llibres es tracta exactament? Aquesta qüestió es planteja en diverses pàgines d’El rastre dels llibres. Literatura d’idees? Hi ha novel·les que s’etiqueten com a «novel·la d’idees». En general, la bona literatura, del gènere que siga, sol estar plena d’idees, de «males idees», si més no. Un altre recurs, el més habitual, és incloure alegrement aquests llibres en l’apartat de no ficció: els llibres que no són narrativa ni poesia. Com a bona etiqueta negativa, diu ben poc o no gens del que vol designar. I, per a més inri, ho fa de manera indiferenciada: en la no ficció hem d’incloure Montaigne i el manual de la rentadora o un llibre que ens explica com hem de tenir cura del gos. O del gat. Doncs, diguem-ne assaig, i avant. Llàstima que aquesta denominació té l’inconvenient de fer-se servir com un calaix de sastre on s’encabeixen coses molt diferents: memòries, autobiografies, reportatges, dietaris, estudis d’història, d’economia, de tot el diví i humà. Ara, l’etiqueta «assaig» té de bo que els autors l’accepten ben contents, perquè sembla conferir una pàtina de dignitat, de dignitat literària si més no. És com un certificat de qualitat, cosa que dóna lloc a més d’un malentès. Passen com a assaigs llibres que en realitat són «assaigs acadèmics» o que tenen l’origen en un paper o altre de l’acadèmia, en disciplines lligades a les ciències humanes. En fi, «assaig acadèmic» no deixa de ser un oxímoron, siga dit sense ànim d’ofendre a ningú. Per a un escriptor, no és gens fàcil estar a l’altura de la llibertat que comporta aquest gènere.

A més dels llibres que cauen en el buit, la major part des del mateix moment de ser publicats, Gustau Muñoz esmenta els desapareguts. De vegades, hi ha llibres que no trobem a la nostra biblioteca, encara que sabem positivament que hi són. No els veiem, o s’han escolat al fons del prestatge, engolits per uns altres llibres. Normalment, acaben reapareixent, quan ja no els cerquem. N’hi ha d’altres que no han desaparegut de la nostra biblioteca, sinó del mercat editorial, perquè han estat descatalogats i convertits en pasta de paper, o per l’extinció de l’editorial en què es van publicar. Sempre hi ha el recurs a les llibreries de vells, que han creat plataformes digitals que funcionen molt bé.

A destacar alguns assaigs centrats en la trajectòria de personalitats del món cultural valencià, com ara Vicent Ventura (Vicent Ventura, un homenot) i Josep Sorribes (El llegat intel·lectual de Josep Sorribes). En L’intel·lectual conservador i L’intel·lectual no nacionalista, Gustau Muñoz descriu amb precisió uns tipus d’intel·lectual, o com vulgueu dir-ne, que ens resulten ben familiars. En Reordenant la meua biblioteca, repassa diversos estrats de la seua educació sentimental i lectora.