Fins a quin punt compartien l’antisemitisme oficial la majoria dels alemanys? (Els diaris de Victor Klemperer)

En l’entrada anterior sobre els diaris de Victor Klemperer, vaig intentar contestar una pregunta que se sol plantejar sobre l’època del nazisme: què se sabia a Alemanya de l’extermini dels jueus? N’hi ha una altra, molt relacionada amb aquesta: fins a quin punt compartien l’antisemitisme oficial la majoria dels alemanys? Era una qüestió que obsessionava Victor Klemperer i que recorre de cap a cap els seus diaris d’aquells anys. L’obsessionava el que ell anomenava la vox populi, l’opinió del poble alemany sobre el que estava passant i sobre el grau de penetració de la ideologia nazi en la gent.

Les notícies i els incidents que recull Klemperer, observats personalment o que li refereixen uns altres, resulten contradictoris i el deixen perplex. «Quina és la veritable vox populi?», es pregunta una vegada i una altra. Un dia, un obrer, ja gran, en bicicleta, li passa de costat i li diu: «Ja canviaran les coses, veritat, camarada…?» Un altre dia, es topa amb una família, pare, mare, fill menut, clarament «gent bé», i el pare, en veu alta i clara, diu al petit: «Perquè sàpigues quin aspecte té un jueu.» De vegades, rebia salutacions de gent desconeguda pel carrer quan veien que portava l’estrella, com a mostra de solidaritat. Això l’incomodava més que els insults, perquè el posaven en perill. Un jueu no podia entrar en contacte amb els aris. És clar que era pitjor, molt pitjor, quan havia de patir un escorcoll de la Gestapo. De seguida, li deien: Per què continues viu, brètol? Encara no t’has suïcidat? I, sol·lícits, li ensenyaven a fer el nus d’una corda per a penjar-se d’una manera efectiva. Una mostra de l’humor alemany.

Hi havia gent que el tractava amb amabilitat, quan no hi havia ningú davant. Entre els contraris a l’antisemitisme hi havia algun funcionari, botiguers, però sobretot obrers, com va poder comprovar Klemperer durant el temps que va ser obligat a treballar en una fàbrica. Potser, els treballadors industrials, sovint antics socialdemòcrates, van assimilar menys el racisme nazi que les classes mitjanes. En una de les anotacions del diari, del 1943, Klemperer escriu: «no és cert que tots els alemanys siguen antisemites. Els obrers de la fàbrica no odien els jueus.» I en una altra, més precisa: «a la fàbrica, el 99% són antinazis, però la por a l’1% d’addictes al règim, la por a la presó, a la guillotina i a la bala els lliga les mans.»

Klemperer assenyala que «no hi ha una vox populi, només voces populi, i saber quina d’aquestes veus és la verdadera, és a dir, la que defineix el curs dels esdeveniments, només es pot saber a posteriori. I ni tan sols es pot determinar amb certesa si tots els que reien o s’indignaven per les mentides excessives de Goebbels quedaven realment intactes davant seu». En una entrada del 1939, escriu: «Ningú, ni dins ni fora, pot apreciar la vertadera opinió del poble en conjunt: probablement…, no, amb tota seguretat, no existeix una vertadera opinió pública i general, sinó sempre opinions de diversos grups —hi ha una opinió dominant, i la massa o és indiferent o viu sota suggestions canviants—, ningú no pot calibrar tampoc la relació de forces dels partits.» Més enllà de la simpatia i l’insult, Klemperer constata la indiferència generalitzada enfront de la sort dels jueus. Els seus col·legues de la universitat van tallar tota relació amb ell després de ser-ne expulsat. Els amics i coneguts «aris», el mateix. Potser la major part dels alemanys no volien exterminar els jueus, però no es van preocupar realment del seu destí.

En una altra entrada del 1939, conclou que «no hi ha més que aquestes dues veritats per a mi: Que sais-je? i Tout est possible, même Dieu.» S’imposa, sobretot, la posició de Montaigne: «Que sais-je? Del passat no en sé res, perquè no hi vaig ser: i del present no en sé res, perquè hi sóc.» O la de Renan, per a qui el signe d’interrogació era el més important de tots els signes de puntuació. Era una actitud diametralment oposada a l’obstinació i la confiança en un mateix pròpies dels nazis.

La perplexitat que sentia Klemperer enfront de la vox populi, l’estenia a ell mateix. Quan Hitler va pujar al poder, la seua reacció immediata va ser afirmar la seua condició d’alemany. «Sempre m’he sentit alemany», declara el 30 de març de 1933. El 1935, insisteix que «jo no sóc res més que alemany o europeu alemany». Més encara: per a ell, els nazis són els no alemanys. Per a sorpresa del lector actual, Klemperer es revoltava també contra el sionisme, fins al punt que l’equiparava amb el nazisme per la seua militància nacionalista. Segurament, deia, Hitler va aprendre de Herzl a veure els jueus com un poble, com una unitat política, i a agrupar-los sota el terme «judaisme mundial». En algun moment, assenyala que els sionistes donaven la raó a Hitler en propugnar la separació definitiva dels jueus. En fi, el sionisme, si de cas, era un assumpte austríac, de l’Europa de l’est, però no dels alemanys d’origen jueu que s’havien integrat i identificat totalment amb la cultura i la vida alemanya. Klemperer devia tenir la sensació d’haver caigut de cul entre dues cadires.

Un amic intentava convèncer-lo de l’absurditat de la seua posició: «Cada vegada que hi havia una detenció o un suïcidi, cada vegada que ens arribaven notícies d’una mort als camps de concentració, és a dir, cada cop que ens reuníem —cosa que passava cada vegada amb més freqüència perquè cada vegada debatíem amb més ganes—, em deia: —I encara vol ser alemany i fins i tot estimar Alemanya! El pas següent serà que faci una declaració d'amor a Hitler i Goebbels!»

Klemperer no va rebutjar mai la seua condició d’alemany. A seixanta anys potser és massa tard per a canviar de pell. Però va canviar aviat la manera inicial de veure les coses. Això que els nazis eren els no alemanys… En una anotació del 1937, assenyalava que el «hitlerisme està arrelat en el poble més profundament i sòlidament, i que correspon al caràcter alemany més del que vull admetre». «Estic cada vegada més convençut que Hitler encarna en efecte l’ànima popular, que simbolitza realment “Alemanya”» i que «la meua sensació interior de ser alemany ha desaparegut». Una mica més endavant, es confessa: «m’he enganyat a mi mateix durant tota la meua vida en sentir-me part d’Alemanya.» El 1941: «Quin alemany “ari” no ha patit el contagi del nacionalsocialisme? L’epidèmia els ha afectat a tots, potser no siga una epidèmia sinó una idiosincràsia alemanya». Hitler repetia dia sí i dia també, tot compungit, que ell no volia la guerra, que la guerra li l’havien imposada. El judaisme internacioonal, és clar. S’ho creia? Com a mínim, s’ho creien els seus seguidors i s’ho creien molts que no es consideraven nazis.

El 1996, l’historiador nord-americà Daniel J. Goldhagen va publicar Hitler’s Willing Executioners. Ordinary Germans and the Holocaust (n’hi ha traducció al castellà: Los verdugos voluntarios de Hitler. Los alemanes corrientes y el Holocausto, Taurus, 1998). Goldhagen refutava en aquest llibre la idea que els horrors havien correspost exclusivament als nazis. Per a ell, els alemanys corrents, imbuïts d’un ferotge antisemitisme exterminador, es van implicar de ple en la Devastació. El llibre va causar un gran impacte entre els historiadors i una gran polèmica a Alemanya. Alguns historiadors alemanys, de tendència conservadora, van al·legar els diaris de Klemperer com una prova que no tots els alemanys havien estat nazis, que també hi havia hagut gent, i més de la que podia semblar, que s’havia comportat amb decència. És cert que els diaris de Klemperer matisen o contradiuen diversos punts del llibre de Goldhagen. Però a mesura que s’avança en la seua lectura, confirmen com més va més la tesi de Goldhagen.

Per acabar, un últim motiu de perplexitat que anota Klemperer en els seus diaris: «Per a mi, el misteri més gran del Tercer Reich continuarà sent el fet que aquest llibre [Mein Kampf de Hitler] pogués ser difós en plena llum pública i que, així i tot, Hitler arribés al poder i s’hi mantingués durant dotze anys, malgrat que la bíblia del nacionalsocialisme ja feia anys que circulava abans de la presa del poder. […] aquest llibre estava publicat i el van deixar arribar al govern. Això no es podrà perdonar mai a les classes altes alemanyes».