«Assaig sobre la vellesa», de Tobies Grimaltos, un assaig digne d’aquest nom

La Rochefoucauld va observar en una de les seues màximes que «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». Això ens passa també quan entrem en la vellesa, malgrat totes les experiències i tota la saviesa —és un dir— acumulades de les edats anteriors. La vellesa ens aboca a noves perplexitats i noves inquietuds. L’adaptació —la readaptació— s’imposa. De més a més, la vellesa presenta una particularitat que la fa més punyent si la comparem amb les altres edats de la vida: és l’última. Si més no en aquesta vall de llàgrimes.

En totes les èpoques, la vellesa ha estat objecte de reflexió de pensadors, artistes i escriptors, i de qualsevol persona. Tothom s’hi troba abocat, o pensa que s’hi trobarà. És llei de vida, es deia abans. La paradoxa és que tothom vol arribar a vell i ningú vol ser-ho. Els qui comencen a fer-se vells, o els qui s’acosten perillosament a la ratlla de la vellesa, fan mans i mànegues per a escamotejar-la. Pensen que fent esport i duent una dieta adequada, i amb algun retoc de cirurgia plàstica, no envelliran ni moriran mai. Ja baixaran del burro.

En fer seixanta-cinc anys, Tobies Grimaltos va començar a escriure Assaig sobre la vellesa, el llibre que ara ha publicat Lletra Impresa Edicions, per «reflexionar sobre aquest període de la vida que, crec, fins i tot avui que la vida s’ha allargat i els seus períodes també, podem anomenar vellesa». Grimaltos adverteix que «l’objecte que concitarà les meues cavil·lacions és la vellesa, però més que no la vellesa en general, serà fonamentalment la meua vellesa: la d’un baró occidental, jubilat, amb un sostre i que cobra una pensió. Sé que, per desgràcia, hi ha classes de vellesa efectives o esperades molt menys afortunades». El seu propòsit no ha estat «fer un tractat sobre la vellesa, sinó indagar, meditar sobre un futur que ara comence i que té, vulgues no vulgues i malgrat tot, les seues especificitats».

Ho ha fet en diàleg amb els clàssics, sobretot amb el De senectute de Ciceró, que li ha servit de motor i guia per a la seua indagació. En el seu assaig també hi apareixen sovint referències a dues obres de Sèneca, De la brevetat de la vida i les Lletres a Lucili. I a Montaigne. Més puntualment, esmenta alguns altres autors, com ara David Hume o Ludwig Wittgenstein. Una precisió sobre els clàssics: els clàssics no ho són perquè ens ofereixen una saviesa perenne, aplicable a totes les èpoques, sinó perquè són molt diferents de nosaltres, i per això mateix, ens interpel·len i ens qüestionen. Actuen com un catalitzador que provoca la nostra reacció personal. Ara, n’hi ha que s’estimen més repetir el que diu el diari.

En De senectute Ciceró esmenta quatre factors que se solen fer servir per denigrar la vellesa i intenta convèncer-nos de la manca de fonament d’aquesta consideració. Grimaltos ha organitzat el seu assaig —la seua indagació— a partir de la discussió d’aquests quatre factors o acusacions: la vellesa impedeix fer coses, debilita les forces, priva del plaer i ens fa sentir la proximitat de la mort. A més de desmuntar o matisar les fal·làcies consolatòries de Ciceró, Grimaltos fa servir els seus arguments com un estímul per a aprofundir en la indagació i en la reflexió, combinant la raó amb l’experiència personal i les lectures.

La primera crítica a la vellesa que intenta refutar Ciceró és que impedeix fer coses. Alguns ho experimenten des del mateix moment que es jubilen. Els deprimeix no continuar fent el que han fet durant tant de temps, com si ara quedassen arraconats. Em sembla que això era molt més abans que no ara. Ara el que la gent vol és jubilar-se, sobretot la del ram de l’ensenyament, el que jo conec, amb un entusiasme commovedor. L’altre dia, un veí, jubilat de mestre fa poc, em deia exultant: «Jo havia nascut per a jubilat!» Ha descobert, al final, la seua vocació real, l’autèntica. No és el cas de Tobies Grimaltos. Catedràtic de filosofia a la Universitat de València, es va jubilar abans d’arribar als seixanta-cinc anys, fastiguejat de la deriva universitària, «per fer de manera més lliure el que ja feia i que és el que realment m’agrada: llegir i escriure —i ensenyar». Com ara escriure aquest Assaig sobre la vellesa, fent servir el llenguatge del que abans es deia la república de les lletres, sense la rèmora de l’argot formal i conceptual de l’acadèmia.

Molts dels aspectes que toca Grimaltos formen part de l’experiència comuna de les persones que són velles o que com a mínim ja no són joves, com ara quan confessa que «la meua ment no té edat o sent (ingènuament) que té la mateixa edat des de fa molts anys». Els vells són els altres. Fins i tot, tendim a pensar que els altres, encara que siguen més joves, són majors que nosaltres. De vegades, ens desconcerta la nostra imatge, quan la veiem reflectida, d’una manera furtiva, al vidre d’un aparador o en un espill. Grimaltos apunta que «arribarà un moment que les febleses físiques envelliran també la ment, la consciència que un té de si mateix».

Hi ha una qüestió fonamental. Fins a quin punt el jove i el vell són la mateixa bèstia? No és gens fàcil destriar l’embull de continuïtats i discontinuïtats que constitueix la vida d’una persona. Grimaltos afirma que ««no tinc la sensació de no ser el mateix que va prendre la comunió i li van fer un convit amb taules parades al mig de casa». Al mateix temps, constata «la sensació d’haver viscut un seguit de vides que formen aquesta vida, tan llarga vista així». Potser, la sensació de continuïtat personal s’imposa, però es veu afectada o pertorbada pels canvis exteriors, de gent i de llocs: «tot va canviant i els canvis poden ser tan grans que trobes estrany que tot siga la teua vida i tu el mateix.» El vell, cada vegada més, habita un espai on és gairebé un estrany.

Una altra qüestió que, em sembla, preocupa a tothom, vells i no vells: no la vellesa, ni la mort, sinó la situació de dependència a què aquella ens pot abocar. El patiment de no poder valdre’s i la sensació de ser un destorb deuen ser difícils de suportar. Mentrestant, Tobies Grimaltos recorda que «tindre projectes, mantenir-se ocupat amb allò que a un li agrada, et manté viu i despreocupat, per exemple, de l’envelliment».

Sobre les privacions del plaer per antonomàsia. Molts moralistes han predicat que això és una benedicció de la vellesa, perquè proporciona serenitat i impedeix caure en el pecat, el vici i altres misèries. Aquests moralistes són uns optimistes. La decadència física —la vellesa— no va sempre acompanyada de la del desig. I quan aquest s’extingeix, no per això s’oblida. Potser «en roman l’enyorança i el malestar de no experimentar-lo». Llegiu Bellesa de Fuster, un dels assaigs del Diccionari per a ociosos. Més problemes: quan el desfasament es produeix entre els membres de la parella. Per contra, hi ha alguns plaers propis de la vellesa, com ara el gust per la solitud i per la tranquil·litat. Alguns pocs saben gaudir-los també en les altres edats de la vida.

Arribem, finalment, al que més angoixa produeix: la proximitat de la mort. Aquí trobem la diferència fonamental entre el jove i el vell. Per al jove, encara que qualsevol dia el pot xafar un camió, la mort és només una cosa dels altres. És un saber teòric. El vell, o el qui s’acosta a la vellesa, sap i sent que les campanes també toquen per ell. I això, malgrat tots els esforços que s’han fet en la nostra època per ocultar la mort en hospitals i tanatoris, per fer-la estranya i així, com assenyala Grimaltos, estranyar-la, situant-la fora de l’àmbit vital. Potser el remei és pitjor que la malaltia. Tobies Grimaltos repassa i comenta els principals arguments presentats per filòsofs i escriptors per desactivar la por a la mort. El més fort és potser el que Montaigne sintetitzava així: «és la mateixa follia plorar perquè d’ací a cent anys no viurem perquè no vivíem fa cent anys». Però… És cert que fa cent o mil anys no vivíem, però ara sí!

L’Assaig sobre la vellesa es tanca amb un recull de textos en què diversos amics de l’autor parlen de la seua experiència de la vellesa. És impossible resumir ací l’enorme nombre d’idees i d’observacions que el lector trobarà en aquest llibre, escrit d’una manera clara i amena, sempre intel·ligent, sense cap mena d’èmfasi retòric. El seu interès no decau mai, alhora que ens interpel·la i ens obliga a enfrontar-nos amb els diversos aspectes d’una realitat que ens toca de prop, o que ens tocarà, si tot va bé.

En l’actualitat, l’etiqueta assaig es fa servir a tort i dret per a designar qualsevol llibre que no siga de poesia o de narrativa, com una mena de calaix de sastre on s’encabeixen coses molt diferents. Els autors accepten ben contents aquesta etiqueta perquè sembla conferir una pàtina de dignitat literària. És com un certificat de qualitat. L’inconvenient és que dóna lloc a alguns malentesos i deixa en evidència a més d’un. No és gens fàcil estar a l’altura de la llibertat que comporta aquest gènere. L’Assaig sobre la vellesa de Tobies Grimaltos és un assaig de debò, digne d’aquest nom, inusual en el panorama literari actual. Fareu bé de córrer a fer-vos-en amb un exemplar. No us en penedireu.