«Tot són ones», de Josep Piera

Una part important de la producció literària de Josep Piera està formada pels articles que ha publicat en revistes i diaris. Tot són ones (Editorial Afers), recopila una part d’aquesta vasta producció —més de set-cents títols des del 1972—, seleccionada i ordenada per Ramon Ramon. Una part d’aquests articles són cròniques o reportatges de viatges culturals, van aparèixer al setmanari El Temps; la resta, d’extensió més breu, procedeixen de Levante-EMV.

Superant la dispersió que comporta l’escriptura en la premsa periòdica, els diferents textos d’aquest volum s’han presentat en cinc blocs temàtics. Tots cinc comparteixen el motiu de la mediterraneïtat, entesa en el sentit físic, cultural i humà. La mediterraneïtat, que no la Mediterrània, és potser més un sentiment que no un concepte clarament definit. De fet, Piera no diu que és mediterrani, sinó que se’n sent. Els sentiments tenen sempre un punt inefable i s’han de respectar.

Piera, que es defineix com «un home del sud a qui la fredor excessiva espanta», parla d’«una manera de viure, l’etern desig de pau i llibertat del món mediterrani». Això, «l’etern desig de pau i llibertat del món mediterrani» està molt bé. Llàstima que no siga gaire exacte. En un altre pas, declara, exaltat, que «nosaltres ens sentim i sabem fills d’aquesta antiga mar-mare entre terres. Per això proposem la Cultura i no la Ignorància com a forma civil de convivència», majúscules emfàtiques incloses. Piera l’encerta més en un text sobre Marràqueix, quan assenyala que «la meua simpatia per aquest món prové d’aquesta proximitat exòtica i excitant, proximitat que m’aporta tant la flor del taronger —una flor urbana a Marràqueix— com la fortor de palla podrida d’uns bons bonyigos».

Mediterraneïtat o sentiment d’identitat mediterrània a banda, Tot són ones es pot llegir com un calidoscopi del conjunt d’experiències personals que han donat forma al món literari de Josep Piera. És un dels seus principals atractius. Maria Josep Escrivà, en el pròleg, excel·lent, que ha escrit per a aquest volum, compara els escrits recollits a unes «ones concèntriques que s’expandeixen i avancen en espiral, des d’un centre on se situa el jo i la seua escriptura».

Els textos que tenen els llocs i els viatges com a motiu central es combinen amb els de caràcter memorialístic o evocatiu, per a mi els millors del llibre. Aquests els retrobem en les cinc parts en què s’ha estructurat el volum, sobretot en la quarta, que porta per títol Gandia, la Safor, la memòria. La majoria estan dedicats a evocar el que Piera anomena el temps antic, tal com ell el va viure, abans de la dècada dels seixanta. L’evocació s’atura en els diferents moments de l’any, com ara en aquells estius tan llargs, que no eren retallats ni interromputs, aleshores, pel calendari escolar ni per l’obligació social de viatjar. A l’estiu, abans dels seixanta, la gent no anava a la platja, i encara menys a la playa, sinó a la mar. I no hi anaven a banyar-se ni a torrar-se al sol, sinó a fer-se una paella. A Piera li agrada molt anar de paella. La platja, aleshores, «era l’erm que separava els marenys de la mar». A mi, ara, amb tanta gent i tants blocs d’apartaments, i les inevitables palmeretes esquifides, encara m’ho sembla més que és un erm.

El mes de setembre formava part tant de l’estiu com de les vacances de xiquets i joves. Setembre, escriu Piera, és, o era, «el mes més dolç», «l’estiu madur, no l’inici de cap trista tardor». Recorda que els vells, quan ell era xiquet, de la tardor en deien primavera de l’hivern: «Així, m’ha quedat lligat el mot “tardor” per a pintar una estampa lànguida de París, o un paisatge de fulles mortes amb colors rogencs, com m’agrada el nom “primavera de l’hivern” per a definir el que és la tardor saforenca, és a dir, una simfonia de llums i ombres». La Drova era «un lloc auster, de secà dur […] que passava, lentíssimament, de ser una vall de secà amb un casalot emmurat que s’omplia de llogaters en arribar l’estiu, a una colònia, de cases, casetes, o xalets, de gent provinent majorment de Gandia».

Encara no havia arribat el turisme. Piera evoca un món rural en què tot girava entorn de la taronja: «Tots esperaven els diners de la taronja com el remei a tots els mals. La taronja era el talismà que possibilitava una vida millor, o més feliç.» L’ocàs d’aquell món rural va venir anunciat per un desastre natural, la gran gelada del 1956, que va arrasar les collites i els mateixos arbres. Molts van haver d’emigrar. El 1959, «la inauguració de l’hotel Bayrén significà la primera iniciativa turística a la platja de Gandia, una platja verge amb quilòmetres de dunes d’arenes d’or, on estiuejaven a penes unes dotzenes de famílies que hi tenien les vil·les, cases, casetes o xalets». Amb l’inici dels seixanta, «el món, Gandia i jo estàvem canviant. El món es feia modern, Gandia es feia de cine amb l’arribada del turisme, i jo m’anava convertint en un d’aquests desficiosos descontents» i «el plaer començava a no ser prohibit, ni censurat, sinó viscut lliurement». El turisme va actuar com a transmissor de la cultura laica europea.

Piera no cau mai en les actituds postisses de l’elegia o la nostàlgia: «no m’agrada plànyer el temps passat i perdut», escriu, «sinó evocar-lo per mantenir-lo viu en la memòria». El que compta és la precisió i la intensitat amb què el reviu. A aquesta actitud, vital i literària alhora, respon també el seu entusiasme pels viatges, a Xipre, a Algèria, a Marràqueix o a Sant Petersburg. O per les anades i vingudes amunt i avall del seu país: Eivissa, la Patum de Berga, el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, la casa de Robert Graves a Deià, els territoris de frontera de les comarques valencianes més meridionals, una frontera històrica que «no sols es fa present en la gent, en les parles, en els costums, en els menjars, sinó també en la geografia física i en la humana». A Monòver, a la casa d’Azorín, fulleja amb emoció els dos volums de l’edició d’Ausiàs March a cura d’Amadeu Pagès, subratllats per l’escriptor. A la casa que Teodor Llorente tenia a Museros, hi retroba el centre vital de la poesia de Llorente: «no hi ha avui cap altre escenari millor per a copsar en viu la poètica llorentina que el de Museros. La idea clàssica del jardí tancat, del paradís domèstic, ací el poeta la vivia al seu gust». O ressegueix els llocs de la nissaga dels March, i tants d’altres del nostre país, on s’adona de «la bella diferència que hi ha entre passejar ruïnes i poder copsar les històries que callen les pedres, i el contrari, vull dir, no saber interpretar-ne els silencis».