La millor biografia de Tolstoi

Des que vaig llegir Eugeni Onegin en l’extraordinària traducció al català d’Arnau Barios, procure no perdre’m cap de les obres que es publiquen traduïdes per ell. Entre la massa de llibres que es tapen els uns als altres, un de traduït per Arnau Barios és una garantia, de lectura inexcusable. Com ara la Vida de Tolstoi. Un assaig de lectura, d’Andrei Zorin, publicat per Eclecta Editorial, una editorial que s’ha estrenat de fa poc. Andrei Zorin (1956) és professor emèrit de la Universitat d’Oxford, on ocupa la càtedra de llengua i literatura russa. Ha exercit la docència en universitats de Rússia i dels Estats Units.

Quan a penes tenim informació sobre un personatge, hi ha la temptació a cada pas de recórrer de manera abusiva a la conjectura, a fer-ne una biografia novel·lada, on la ficció i la realitat s’anul·len mútuament. Però de res, massa. En uns altres casos, el biògraf corre el perill de quedar sepultat sota la massa documental disponible, que no pot ignorar. És el cas de Tolstoi. L’edició acadèmica de les seues obres comprèn noranta volums, entre els quals els que recullen la correspondència i el diari que va portar durant la major part de la seua vida. A tot això, hi cal afegir el que van escriure els qui el van conèixer i els qui van viure amb ell, i l’extensa bibliografia biogràfica i crítica. No deu ser gens fàcil fer-ne una síntesi, equilibrada i justa, que l’organitze i li done un sentit. En el pròleg que Arnau Barios ha redactat per a aquesta edició, assenyala que entre totes les biografies que s’han escrit sobre Tolstoi, «és probable que aquesta sigui la millor —i al mateix temps la més breu. Hi ha alguna cosa de miraculós en el fet de poder condensar en tan poques pàgines una vida tan desbordant».

Més virtuts, encara. Aquesta biografia ressegueix en paral·lel el camí vital, el creatiu i l’intel·lectual de Tolstoi: «vida, obra i idees s’entrelliguen per donar-nos un retrat complet, amb nervi i intensitat», d’un «personatge fascinant, tràgic, digne de les novel·les que escrivia». Zorin, continua Barios, ha escrit una biografia mesurada i rigorosa, sense hagiografia ni ridiculització, i, el que és més important, el resultat ha estat un llibre divertit, amè i llegidor, que «no pretén intrigar el lector amb recursos artificials, però que es llegeix com una novel·la». Què més es pot demanar a un llibre? Acabada la lectura, constate que els judicis d’Arnau Barios sobre aquesta biografia són tan justos com exactes. A mi no em queda, doncs, sinó afegir-me a la recomanació. De tota manera, esmentaré alguns dels passatges del llibre de Zorin que m’han interessat més.

Al començament de la seua carrera literària, Tolstoi es va posar en contacte amb el cercle literari que s’havia aplegat entorn de Turguénev. Des del primer moment, els va criticar sense miraments, amb agressivitat. Durant una de les baralles amb Turguénev, aquest va prometre que «li fotria una hòstia», i tots dos es van reptar a un duel que no es va arribar a produir. Més tard, al cap dels anys, es van reconciliar. L’últim any de la seua vida, Flaubert va llegir Guerra i pau, que acabava d’aparèixer en traducció al francès, per recomanació de Turguénev: «Merci de m’avoir fait lire le roman de Tolstoi. C’est de premier ordre!», va escriure al seu amic. Flaubert no va arribar a llegir Anna Karènina, que es va publicar en francès cinc anys després de la seua mort.

Zorin ressegueix d’una manera integral la producció literària de Tolstoi en relació amb la seua vida. M’ha agradat l’atenció que dedica a algunes de les narracions i a les novel·les breus de Tolstoi. Entre els relats o contes a què es refereix Zorin hi ha la Història d’un cavall, Quanta terra necessita un home?, un relat molt admirat per Joyce, El pare Sergi, que, segons Zorin, destaca per la intensitat del seu erotisme contingut, i El diable, basat en una de les passions eròtiques més intenses de la vida de Tolstoi: la seua relació amb Aksínia Bazíkina, una pagesa casada. Zorin té en compte, fins i tot, dues obres teatrals, que Tolstoi va escriure en l’etapa final de la seua vida: El poder de les tenebres (1886) i El cadàver vivent (1900). El gènere teatral se li va resistir. Hi trobava a faltar «un narrador omniscient que s’introduís en les fondàries més amagades de les ànimes i en revelés uns motius de conducta que potser ignoraven els mateixos personatges», però «qui sap les mateixes limitacions del gènere que impedeixen que Tolstoi estigui a l’altura de Shakespeare o de Txékhov no són també les que donen a aquestes dues obres un aire tan particular d’intimitat: l’obligació d’amagar-se rere els personatges li permet expressar uns dubtes que no s’hauria atrevit a confessar en la ficció, en la correspondència i ni tan sols en els diaris». Hauré de llegir aquestes dues obres.

Anna Karènina no va tenir per a Tolstoi la «força elemental» que el va impulsar en l’escriptura de Guerra i pau. El 1875 es queixava en una carta a un amic que havia de dedicar-se a la «banal i avorrida Karénina» i que resava per poder-se’n desempallegar tan aviat com pogués. Curiosament, Flaubert feia unes queixes semblants durant la redacció de Madame Bovary. Tolstoi va compensar la seua repugnància amb un mestratge narratiu absolut. De la mateixa manera, l’estil era per a Flaubert l’únic que podia redimir la seua novel·la. Zorin assenyala que l’horror existencial que amara les pàgines d’Anna Karènina queda mitigat gràcies a la perfecció de la forma. Hi esquivava «les adorables imperfeccions de Guerra i pau». El mateix Tolstoi va declarar que estava «orgullós de l’arquitectura del llibre: els arcs s’encimbellen sense que es noti la clau de volta. És en el que m’he esforçat més. La construcció no se sosté en l’argument o les relacions i els tractes entre els personatges, sinó en els nexes interns». Després de la barreja d’èpica nacional i crònica familiar de Guerra i pau, va transformar la seua segona novel·la en una tragèdia del destí. Una mica abans havia après grec antic per llegir els tràgics grecs en l’original.

Molts anys abans, el 1857, dues setmanes després de la sentència que va absoldre la novel·la de Flaubert, Tolstoi havia arribat a París. Aquells dies va voltar per la ciutat en companyia de Turguénev, que considerava Madame Bovary «la millor obra de tot el món de la literatura». Costa de creure, afirma Zorin, que Tolstoi no s’interessés per un llibre tan recent i controvertit. És una manera cauta d’assegurar que l’havia llegit. Més tard, va voler reescriure amb Anna Karènina la novel·la de Flaubert, però va fer servir una tècnica literària contrària: «no procurava fer-se invisible com Flaubert. L’efecte extrem de realisme que assoleix no es deu a la presentació “objectiva” dels personatges sinó al fet que es presenta a si mateix presentant-los, cosa que garanteix l’absoluta franquesa del relat.» Resurrecció, l’última novel·la llarga que va escriure, va ser, segons Zorin, la seua versió de Crim i càstig, «la plasmació artística més elaborada de les seves ensenyances i la panoràmica de Rússia més vasta que trobem en la seva obra i, potser, en tota la literatura russa». Una altra anotació de Zorin que m’apunte: a Tolstoi, les grans novel·les de Dostoievski no l’entusiasmaven, però considerava que els Apunts de la casa morta eren «el millor llibre de la literatura russa moderna, Puixkin inclòs». N’hi ha traducció al català, de Jaume Creus, amb el títol de Memòries de la Casa Morta.

La crisi que va experimentar Tolstoi cap a la meitat de la seua vida, i que el va portar a renunciar a les seues grans novel·les, apareix reflectida en Anna Karènina. Tolstoi va considerar com a pecats les obres anteriors, fruit de la creació artística solitària i egoista, i per tant, immoral, i va decidir que només escriuria contes senzills per al poble, per als camperols i els escolars, però no va portar a la pràctica sistemàticament aquesta convicció. Volia presentar al públic lector una obra que tingués la versemblança i la penetració psicològica d’Anna Karènina i el didactisme sec i la claredat moral de les beceroles que redactava per a les seues escoles. Zorin assenyala que Tolstoi va aconseguir aquesta síntesi impossible a Mort d’Ivan Ilitx.

Arran d’aquesta crisi, Tolstoi va revisar de dalt a baix el seu estil de vida anterior. «Va començar a treballar la terra i a dur roba de pagès i es va deixar créixer una barba també de pagès, que no calia cuidar gaire. Menjava amb frugalitat i de mica en mica es va fer vegetarià. Va deixar de fumar i de beure alcohol. Va renunciar a la caça, que durant anys havia estat la seva distracció preferida. […] No va voler que els criats el continuessin servint i es va posar a tallar llenya, a portar l’aigua a casa i a endreçar-se l’habitació: el que més li va costar, tal com ell mateix admetia, va ser acostumar-se a treure i netejar l’orinal. […] Però l’activitat més excèntrica que practicava potser era l’elaboració de calçat: s’hi lliurava amb veritable desfici i cada nou èxit que obtenia el feia content com una criatura». Va renunciar també a la propietat i als drets d’autor. Tot plegat el va enfrontar amb la seua família. La lectura dels diaris de Tolstoi permeten fer-se una idea bastant clara de tot l’afer, i més encara si els complementem amb els diaris de la seua dona, Sofia Tolstaia. Els testimonis de les esposes dels grans homes, i dels no tan grans, solen ser molt clarividents. De més a més, Sofia Tolstaia era culta i tenia caràcter. Zorin fa una bona síntesi, ponderada, de tots els factors en joc.

Per a aconseguir la perfecció moral que perseguia, calia una altra renúncia: el sexe, que, com tothom sap, està basat en l’egoisme i l’anhel de posseir. Però el domini de l’instint sexual se li va resistir sempre. Sofia Tolstaia, en els seus diaris, hi deixa anar més d’una observació sarcàstica al respecte. Tolstoi s’havia casat amb Sofia Bers el 23 de setembre de 1862: havia passat una setmana de la declaració i un mes des que Tolstoi havia deixat constància del seu enamorament al diari. Tal com explicarà Sofia a les memòries, van consumar el matrimoni al carruatge que els portava de l’església a Iàsnaia Poliana.

Zorin explica, fins on això es pot explicar, les idees de Tolstoi sobre la sexualitat, que causen una certa perplexitat als lectors actuals. També la van causar als de la seua època. La més completa exposició sobre aquesta qüestió la trobem en La sonata Kreutzer, una requisitòria sense pal·liatius contra la sexualitat i contra el matrimoni, si més no tal com es vivien en temps de l’autor, i de passada contra l’art. Per a Tolstoi, l’art pertanyia en el fons als recursos de la carn. En la majoria dels casos no era més que un subterfugi per facilitar la fornicació, com il·lustra un episodi d’aquesta novel·la. A part d’un fons de misogínia que no s’esforçava a dissimular, reforçat per la lectura de Schopenhauer, Tolstoi disparava també amb bala contra els homes. Denunciava el llibertinatge a què es lliurava el sector masculí de la població i definia l’amor romàntic masculí «com una expressió socialment acceptable de la lascívia i un mitjà per amagar la veritat, en primer lloc a un mateix». En fi, Tolstoi sotmetia a examen la seua pròpia vida conjugal. Sofia Tolstaia va interpretar aquesta novel·la com un atac públic contra ella, i en va escriure una altra, Qui en té la culpa?, com a resposta. Es va publicar a Rússia el 1994. N’hi ha traducció al castellà. Ara,  La sonata Kreutzer és una novel·la molt bona.

Tant se val. Per a nosaltres, el més important és que Tolstoi no va poder reprimir tampoc, del tot, el seu geni literari. El 1911, quan va aparèixer la primera edició pòstuma de les seues obres completes, els lectors russos hi van descobrir bocabadats tot un enfilall de meravelles que no coneixien, i que van causar un impacte comparable al de les novel·les. Entre aquestes meravelles hi havia Hadjí Murat, que Harold Bloom considerava la millor narració de la literatura universal. Arnau Barios l’ha traduïda al català, juntament amb Mort d’Ivan Ilitx i La sonata Kreutzer. Totes tres s’han publicat recollides en un sol volum per Club Editor amb el títol de Tres novel·les breus. Barios també ha traduït al català, fins ara, aquestes altres obres de Tolstoi: Contra la guerra i la violència (Angle Editorial), El setge de Sebastòpol (Edicions del Cràter) i Felicitat conjugal (Viena Edicions).