dimecres, 17 d’abril de 2019

Canvis en la PAU de valencià per al curs que ve i crònica d’una reunió de professors

Dimarts passat va tenir lloc a la facultat de filologia de València una reunió per informar els professors d’un canvi que s’introduirà en l’examen de valencià de les PAU. Aquest canvi es farà efectiu el curs que ve, 2019/2020, i afecta únicament la pregunta de literatura, la de l’apartat 3.a del model actual. La llista de 16 ítems de literatura desapareix i és substituïda per quatre blocs de literatura catalana, des de la postguerra fins a l’actualitat, un per a cada gènere: narrativa, assaig, poesia i teatre. Per a cada un d’aquests blocs s’ha triat un llibre de lectura: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, per al bloc de narrativa; Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, per al d’assaig; el Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, per al de poesia. Finalment, per al bloc de teatre, El verí del teatre, de Rodolf Sirera. De tota manera, en l’examen només podran eixir vuit entrades concretes del Diccionari per a ociosos i 10 poemes concrets del Llibre de meravelles. Quan es penge l’acta de la reunió en el web del departament de filologia catalana de la Universitat de València, ja s’especificaran quins textos són.

En l’examen de les PAU de valencià, en lloc de preguntar un dels 16 ítems de literatura, es posarà un fragment d’un dels quatre llibres de lectura i sobre aquest fragment es plantejaran dues preguntes, cada una de les quals valdrà 1 punt. Les respostes hauran de tenir una extensió aproximada de 75-100 paraules. La primera pregunta estarà dedicada a algun aspecte formal o temàtic del fragment proposat: identificació de figures literàries, punt de vista narratiu, característiques d’un personatge, etc. La segona, a la relació de l’autor i l’obra del fragment proposat amb el seu context: trajectòria de l’autor, context històric i literari en què es pot situar l’obra. Durant la primera setmana de juliol, des de la coordinació de la PAU de valencià es facilitarà als professors una mostra de preguntes orientatives per a aquests dos apartats. Igualment, es faran públiques una sèrie d’indicacions bibliogràfiques.

diumenge, 14 d’abril de 2019

Quatre novel·les curtes per a la classe de literatura universal

Triar les lectures que s’han de treballar en classe és sempre una qüestió delicada. Per moltes raons. La principal és que a molts alumnes els costa llegir, i més encara si es tracta de textos literaris. Els alumnes ho confessen d’entrada, amb la sinceritat o amb la impudència que els caracteritza, fins i tot els que s’han matriculat en un curs de literatura universal, com m’ha passat en el grup que tinc enguany. Què fer? En primer lloc, reprimir la temptació d’assassinar-los in situ, sense més preàmbuls. Diguem-ne que no seria correcte. A més, quedaria un pèl excessiu. D’altra banda, em resistesc a rebaixar els plantejaments, encara que des que l’assignatura de literatura universal va passar de segon a primer curs de batxillerat, la davallada no té aturador. Cada curs és pitjor que l’anterior. L’únic que no canvia és que els alumnes continuen sent simpàtics i divertits. Sempre estan contents.

Em resistesc a rebaixar els plantejaments, doncs, però en la pràctica els rebaixe. Així i tot, només fins a un cert límit. Tinc principis! D’entrada, no faig cas d’algunes propostes deshonestes dels mateixos alumnes, com ara veure la pel·lícula en comptes de llegir la novel·la. Tampoc no faig cas de les queixes relatives a la dificultat: la literatura és la literatura. Res de succedanis, per molt fàcils que siguen. A la guerra com a la guerra. A nedar s’aprèn en l’aigua. Les concessions vénen per un altre costat. Ja no els faig llegir, com quan la literatura universal es donava en segon, una novel·la llarga com Madame Bovary

diumenge, 7 d’abril de 2019

Per amor a l’aventura: cròniques dels EUA

Entre agost de 2014 i juny de 2017, Lourdes Toledo va treballar com a mestra en unes escoles públiques de Santa Fe i l’Española, a l’estat de Nou Mèxic, als Estats Units, on es va traslladar amb la seua família. El resultat literari d’aquesta experiència ha estat Amèrica endins, obra amb què va guanyar el XX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i que acaba d’editar Bromera. És el seu primer llibre. Llicenciada en periodisme i magisteri, Lourdes Toledo ha col·laborat en revistes com Caràcters i Turia, i ha publicat relats curts i poemes en algunes antologies. 

Amèrica endins es presenta com un dietari que combina les panoràmiques generals sobre alguns dels aspectes de la realitat actual nord-americana amb referències constants a la situació personal de l’autora. Aquesta combinació de crònica i de dietari íntim és un dels principals atractius d’aquest llibre. Amèrica endins, a més, és un relat del que representa anar a viure lluny de casa, la qual cosa «significa començar de zero en molts aspectes». «Així van nàixer aquestes notes —escriu l’autora—, provocades per la sorpresa, el goig i l’instint de supervivència davant d’una cultura diferent».

diumenge, 31 de març de 2019

What is obvious is not always known, and what is known is not always present

El primer contacte directe que vaig tenir amb l’obra de Sanuel Johnson va ser un volum de Penguin, Selected Writings, que recollia, com indica el títol, una tria, molt atractiva, dels seus escrits. Me’l vaig comprar la primera vegada que vaig anar a Londres. Hi havia assaigs, fragments de The Lives of the English Poets, el famós prefaci a l’obra de Shakespeare, cartes, i també el pròleg al seu diccionari de la llengua anglesa. Johnson s’excusava en aquest text d’alguns dels defectes o errors que fàcilment es podien detectar en una obra d’aquestes dimensions. Al·legava que cap diccionari d’una llengua viva pot ser perfecte, perquè ja en el mateix moment que s’està imprimint estan apareixent paraules noves mentre que d’altres cauen en desús. A més, no es pot dedicar tota una vida a estudiar una llengua (Johnson no podia conèixer el cas de Joan Coromines), i ni així seria suficient. 

Més obstacles: qui estudia tot el que la llengua pot expressar, ha de parlar sovint de coses que no entén. Sovint, l’escriptor té ganes de llevar-se el treball de damunt, d’acabar com siga. De vegades, pot perdre l’alè. Afegiu-hi les inevitables descurances i els eclipses casuals de la ment. Que coses que sabíem perfectament ahir, amb una rapidesa intuïtiva, intentarem debades recordar-les a l’endemà. Finalment, hi ha un motiu, segurament el més important, expressat per Johnson amb una frase d’una concisió lapidària, amb el seu gust característic per l’oposició simètrica, que se’m va quedar gravada en la memòria per sempre més: «that what is obvious is not always known, and what is known is not always present». D’una banda, hi ha coses que no sabem o que no tenim en compte, precisament perquè són òbvies. De l’altra, moltes coses que sabem —o que sabíem— no sempre som capaços de recordar-les. En els dos casos el resultat és el mateix. Val la pena de repassar les implicacions d’aquesta observació del doctor Johnson.

dissabte, 23 de març de 2019

La línia d’ombra

De tant en tant, m’agrada llegir un Conrad. Ho he fet ara amb La línia d’ombra, publicada per L’Avenç en una traducció de Marta Bes Oliva. El títol al·ludeix, com assenyala el mateix autor en la nota amb què encapçala la novel·la, «al pas de la joventut, amb la seva despreocupació i fervor, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida, de més maduresa». La imatge de la línia d’ombra com a límit o separació entre aquestes dues edats de la vida humana és suggestiva. No marca una solució de continuïtat, com ho podria fer una barrera física. Al mateix temps, l’efecte òptic —el pas de la llum a l’ombra— marca una frontera. Així i tot, el pas d’una edat a una altra de la vida no és tan abrupte com suggereix aquesta imatge. Hi ha un moment en què es produeix el pas de la joventut a la maduresa? Per a una novel·la efectiva i convincent, sí. De tota manera, en pas de La línia d’ombra, el narrador es refereix al fet que el protagonista habitava «la regió crepuscular entre la joventut i la maduresa». 

Només podem tenir una imatge de les diferents edats de la vida, basada en l’experiència, quan arribem a una certa edat. I caldria discutir-ho. El record refà o deforma l’experiència real. Com escriu Conrad en la nota preliminar, «l'efecte que la perspectiva produeix en el record és fer que les coses cobrin molta importància, perquè els elements essencials estan aïllats dels fets quotidians i insignificants que els envoltaven i que, naturalment, s'han esvaït del nostre cervell». No tot és una qüestió, però, de les trampes de la memòria. S’ha dit sovint que el jove i l’home madur o adult són dues bèsties diferents. Siga com siga, hi ha, d’una manera o altra, una continuïtat, més o menys marcada en cada cas. Potser seria més exacte afirmar que la vida d’una persona humana és un embull de continuïtats i discontinuïtats que no sempre són fàcils de destriar. Ens hem d’ajustar constantment als canvis que es produeixen en la nostra situació personal, sobretot als que vénen imposats per les transformacions que experimenta el cos. Al mateix temps, persisteixen al llarg del temps una sèrie de rutines, d’obsessions, de records insistits. Aquestes adaptacions —o potser seria millor dir-ne readaptacions—, no sempre són fàcils de dur a terme. Com va observar La Rochefoucauld en una de les seues màximes, «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». 

dilluns, 18 de març de 2019

La mala memòria

«Tothom es queixa de la seva poca memòria i ningú no es queixa del seu poc judici.» Aquesta màxima de La Rochefoucauld sempre m’ha agradat, no sols per la seua concisió i precisió, sinó perquè respon a una observació social exacta. És la màxima d’un moralista, que té com a objectiu descriure el comportament real dels homes. No té res a veure amb tants aforismes concebuts com un exercici d’esprit a partir d’un joc purament verbal. Com tot bon aforisme, no acaba en ell mateix, i invita el lector a desenvolupar-lo en totes les seues implicacions. 

De seguida em ve al cap el cas de Montaigne. Al llarg dels Assaigs es queixa sovint de la seua mala memòria. El lector no hi pot deixar de veure una certa coqueteria intel·lectual, perquè Montaigne recorda amb gran precisió moltes citacions i diverses experiències de la seua vida. La coqueteria potser hi jugava una part, però la raó de fons era una altra. Quan Montaigne afirmava que era home de poca o nul·la memòria estava prenent unes precaucions defensives i, al mateix temps, indicant una característica fonamental del seu mètode de pensament, de la forma d’assajar els seus judicis. 

diumenge, 10 de març de 2019

Fi del curs de literatura universal a l’Espai Fuster

Dimecres passat vaig fer l’última sessió del curs de literatura universal a l’Espai Joan Fuster de Sueca. L’experiència ha estat molt satisfactòria, sobretot per l’interès i l’atenció que han mostrat en tot moment els participants. El curs l’he muntat a partir d’un recull inicial de textos. Per a cada sessió em preparava, a més, un esquema molt breu. Després, en la pràctica, m’agradava improvisar una mica i, poc o molt, m’apartava de l’esquema inicial. M’he basat en una concepció de la literatura universal com un ordre simultani: tan contemporanis són Homer i Tolstoi, com Pla i Flaubert, des del moment que tots els podem llegir en el moment actual. Més que una panoràmica cronològica, he volgut presentar una xarxa de motius fonamentals que relliguen la literatura universal.

L’experiència, repetesc, ha estat satisfactòria, però també ha tingut inconvenients. O, millor dit, un únic inconvenient: massa feina. Dimecres treballe a l’institut des de les vuit del matí fins a les dues. Tornava a casa, dinava, i a un quart de cinc me n’anava a Sueca. Feia la sessió del curs i tornava a València, on arribava a dos quarts de nou. Sopava, preparava la cartera i a dormir. L’endemà, començava a l’institut a les vuit, fins a les dues. Tot plegat, massa classes. Al final, tenia la sensació d’estar caçant mosques. 

diumenge, 3 de març de 2019

Una nota sobre una novel·la de Balzac

El cosí Pons és una de les últimes novel·les de Balzac. Juntament amb La cosina Bette forma el díptic Els parents pobres. Totes dues presenten imatges d’extrema tendresa —la bona fe, la bondat i l’amistat— que Balzac va fer servir de contrapunt a una societat obsedida pels diners, en què la família és poca cosa més que un mecanisme per a l’acumulació de la riquesa i en què l’art mateix s’ha convertit en una mercaderia. L’extrema cobdícia dels personatges de la novel·la és per a Balzac un tret característic del règim postrevolucionari que semblava culminar el poder de la burgesia, un règim que prenia com a eslògan l’exhortació de François Guizot: «Enrichissez-vous!» Les famílies Popinot, Camusot i Camusot de Marville són un producte de la monarquia de juliol, lleials al poder polític que les ha elevat a posicions de poder i de riquesa. Pons, en canvi, és una figura anacrònica, descrita en el primer capítol com «un glorieux débris de l’Empire». André Gide considerava El cosí Pons la millor novel·la de Balzac. Quan la va llegir per primera vegada, va dir que estava «dans le ravissement, dans l’extase, ivre, perdu…». 

Balzac presenta tots els personatges, excepte el cosí Pons i el seu amic —dos vells solters i ingenus— com uns farsants. Els diners són els que provoquen la comèdia social, entenent la comèdia com a farsa i com a mentida. «Tenir o no tenir rendes, aquesta era la qüestió, va dir Shakespeare», recorda sarcàsticament el narrador comentant el comportament d’un personatge. La concepció materialista va més enllà de l’èmfasi en la importància dels diners com a clau per a explicar el comportament humà. Balzac també recorda la importància de l’estómac i de la simple aparença física. En un pas de la novel·la el narrador comenta amb una cert crueltat que el protagonista va adaptar el seu caràcter a la seua cara: era bonhomiós i bona persona perquè era molt lleig. Els últims capítols redueixen la mort del cosí Pons a la dimensió purament física de la defunció. La mort del protagonista no és més que un altre episodi de la farsa que recorre la novel·la de cap a cap. 

dimecres, 20 de febrer de 2019

Passar la grip

Feia molts anys que no agafava una grip. M’ho he pres, per tant, com una manera de refrescar la memòria. Dimecres passat, durant la sessió del curs de literatura universal, a Sueca, em notava una mica de coïssor a la gola. Quan vaig acabar, estava cansat. Tot entrava dins de la normalitat. Un vulgar constipat. De tornada a València, vaig sopar i vaig agafar el llit amb ganes. Dormir tot ho cura. Però vaig dormir malament. Vaig somiar de la manera que somiem quan tenim febre. El cap tornava una i altra vegada sobre el mateix punt, obsessiu, sempre recomençant. El somni era una pàgina de La cinquena planta de Manuel Baixauli, novel·la que havia comentat feia una setmana en segon de batxillerat. Una pàgina excel·lent, molt ben escrita. Jo m’esforçava en el somni per recordar-la i per redactar-ne un comentari breu per als meus alumnes. Aquest procés es repetia una i altra vegada. Em despertava, tornava a agafar el son i tornava a somiar el mateix. Cada vegada em costava més de fixar el contingut de la pàgina de Baixauli. Era esgotador. Quan em vaig poder despertar del tot, tenia set. Em vaig adonar que la pàgina que havia somiat no era un fragment real de La cinquena planta. Només havia existit en el meu somni. I, naturalment, ja no podia recordar-la, excepte que hi apareixia la paraula novel·la. Coses de la febre.

Havia agafat la grip. Durant tot el cap de setmana, el sofà es va convertir en el meu únic territori. No tenia ganes de llegir ni de sentir música. Com millor estava era quiet, sense fer res. Per acabar d’afonar-me en la misèria, recordava els exàmens que tenia per corregir. Com que no hi podia fer res, la preocupació va acabar desapareixent. Vaig intentar d’aprofitar la immobilitat i inactivitat forçada, fent de la necessitat virtut, per centrar el pensament en algun projecte: alguna entrada per a la serp blanca, per exemple, o alguna cosa més ambiciosa. Quan s’està malament, però, el pensament té un recorregut molt curt i tendeix a arrossegar-se en cercle. Les modestes neurones perden l’alè de seguida. Aquesta entrada, tan desllavassada, és per ara l’únic extraordinari que m’he pogut permetre. Està clar que el millor que puc fer és passar la grip.

dimarts, 12 de febrer de 2019

Una puntualització al congrés «En valencià»


Olga Suàrez m’ha enviat un correu corregint-me amablement una informació que es pot llegir en l’entrada d’ahir sobre el congrés en línia En valencià. El professor de la Universitat de Paris-Créteil no és Olga Suàrez, sinó Amador Calvo i Ramon fins que va morir el 4 de maig de 2017 (deixant quasi enllestida la traducció al francés d’Exili d’Ovidi entre altres traduccions magnífiques publicades en francés). Tots dos eren molt amics i van col·laborar en diversos recitals per tal de difondre l’obra d’Estellés entre el públic francès. Olga Suàrez és professora de secundària. Com que coneix molt bé la tesi d’Amador Calvo, Le référentiel et l’intertextualité dans l’oeuvre poétique de Vicent Andrés Estellés, n’ha fet una síntesi per al seminari d’aquest congrés, tal com va acordar amb Dominic Keown. Queda aclarit, doncs, i disculpeu la meua badada.

dilluns, 11 de febrer de 2019

«En valencià»: primer congrés internacional per a la promoció del valencià entre joves

Avui volia parlar-vos d’una iniciativa molt intel·ligent i imaginativa, impulsada pel professor Dominic Keown, de la Faculty of Modern and Medieval Languages de la Universitat de Cambridge. Des de feia temps, en diverses visites al nostre país, Dominic Keown s’havia adonat de la caiguda en l’ús social del valencià per part dels joves. Per contrarrestar aquesta tendència a la baixa va pensar de muntar una webconference o congrés en línia, aprofitant tots els recursos que ofereix Internet, adreçat als joves estudiants valencians de 15 a 20 anys amb la intenció de dinamitzar l’interès en la llengua i cultura del país i, així mateix, en la disciplina de filologia en general. És el congrés En valencià, que s’ha posat en marxa aquest mes de febrer.

Està dividit en dos apartats: la part acadèmica, per una banda, i una secció lúdica, per l’altra. La part acadèmica està constituïda per sis seminaris o webseminaris: Mapa lingüístic del català, a càrrec de James Hawkey, de la Universitat de Bristol; Emigració valenciana als EUA, a càrrec de Thomas Harrington, del Trinity College de Harford, Connecticut; Experiència d’una estudiosa del català a Itàlia, a càrrec de Donnatella Siviero, de la Universitat de Messina; Els valencians i el seu lloc a Europa: Fuster i Estellés, a càrrec del mateix de Dominic Keown; En memòria Amador Calvo: L’Estellés intertextual: Coral romput (Amador Calvo era professor de a Univesitat de París-Créteil fins que va morir el 2007. Olga Suàrez ha fet una síntesi de la tesi doctoral d'aquest professor sobre Estellés i és la que apareix en el vídeo) i Trobada lírica amb València: Estellés i March, a càrrec de Hans-Ingo Radatz, de la Universitat de Bamberg. Durant la tercera setmana d’aquest mes, els estudiants podran conversar directament amb els docents per Whatsapp, Facebook i Twitter, fent preguntes i comentaris. Els alumnes podran entregar assatjos, comentaris o notes breus. Es penjarà a la web una selecció dels millors.

L’apartat lúdic té per intenció invitar a la participació d’una forma més creativa. Per exemple, un conjunt d’estudiants de Cambridge enregistraran una versió en anglès d’unes cançons representatives de València. Els alumnes valencians podran participar d’una forma similar enregistrant en els seus mòbils una contribució, en alguna o algunes de les llengües del congrés (català, anglès, francès, italià i alemany), com ara recitals de poemes, cançons, concursos d’aforismes, microcomentaris, actuacions, improvisacions dramàtiques sobre temes i textos relacionats, etc.

L’apartat més aplicat de la filologia tindrà, així mateix, programes de subtitulació perquè els alumnes facen pràctiques d’aquesta activitat penjant, a continuació, les seues temptatives de traduir famoses escenes de cine i televisió a la web. Tota mena de participació comptarà amb un certificat de la Universitat de Cambridge.

L’IES Lluís Vives de València s’ha compromès a participar en aquest congrés i des d’aquest dilluns estem animant els alumnes a aprofitar aquesta oportunitat. Voldria destacar el seminari de Dominic Keown, dedicat a dos dels autors a qui dediquem més temps en segon de batxillerat. En el web del congrés, En valencià, hi trobareu tota la informació, així com un enllaç per als estudiants que s’hi vulguen inscriure.



dissabte, 9 de febrer de 2019

Els poemes pornogràfics de Marcial

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a l’extraordinària carta en què Plini el Jove va narrar l’erupció del Vesuvi de l’any 79 (L’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell), que va destruir i sepultar les ciutats de Pompeia i Herculà. Com a complement, m’agradaria reproduir un poema de Marcial (38/41 dC - 104 dC), en què descriu la devastació del que va ser en un altre temps un lloc ple de vida:

«Vet aquí el Vesubi, verd ahir encara de pàmpols ombrívols: aquí un noble raïm havia fet desbordar més d'una vegada els cups curulls; als tossals de Nisa preferia Baccus aquest cim; poc ha els Sàtirs destrenaven damunt d'aquesta muntanya llurs danses. Això era sojorn de Venus, més agradable als seus ulls que el de Lacedemònia; aquest indret era famós pel nom d'Hèrcules. Tot jeu ara negat en flames i fúnebres cendres: fins els déus haurien volgut que això no els fos permès. (Epigrames, IV, 44)» 

La traducció d’aquest poema és de Miquel Dolç (1912-1994), un dels grans traductors de la literatura catalana moderna. Especialment memorables són les seues traduccions de tot l’opus virgilià (L’Eneida la va traduir dues vegades: una en vers i l’altra en prosa), del poema de Lucreci De la natura i de les Confessions de sant Agustí. A més d’altres autors llatins, Dolç també va traduir al català, en prosa, la poesia completa de Marcial, que va publicar la Fundació Bernat Metge en cinc volums entre el 1949 i el 1960. Aquesta edició té una particularitat que sorprèn a qualsevol que s’entretinga a fullejar-la una mica: alguns dels poemes apareixen reproduïts només en l’original llatí. El lloc de la traducció l’ocupen uns asteriscos. El mateix Miquel Dolç explicava i justificava en la introducció al primer volum les raons d’aquesta particularitat. D’entrada, hi exposava que «tocant a la traducció, m'he esforçat a adaptar-la a aquelles qualitats essencials de brevetat, naturalitat, elegància, realisme i audàcia que el model pot agermanar amb el nostre idioma». Però tot seguit hi advertia que, com que «havia d'ensopegar de vegades, és evident, amb aquella cruesa i brutalitat d'expressió que tothom censura a Marcial. ¿Quina actitud adoptar aleshores? Tractant-se d'una edició científica, m'he decidit per una versió gairebé íntegra, atenuada fins allí on fos possible, mentre el sentit quedés salvat i no haguessin de lamentar-se'n la pròpia sensibilitat i la dignitat de la llengua. A tal fi, he acudit sovint a eufemismes, lleugeres paràfrasis, arcaismes i llatinismes; quan la paraula obscena o l'anècdota sexualment grollera o anormal eren intraduïbles al nostre llenguatge urbà, no he tingut altre remei que prescindir de la traducció». El passatge, llegit ara, produeix una certa perplexitat. És cert que el primer volum va ser publicat el 1949 i que la Fundació Bernat Metge es va distingir des de la seua fundació pel seu sentit del decòrum. Així i tot… 

divendres, 1 de febrer de 2019

Una trilogia de Josep Pla sobre el pas del temps

Lectura de Les hores de Josep Pla, volum 20 de l’Obra completa de Destino. Es va publicar per primera vegada durant els anys cinquanta en l’editorial Selecta, al costat d’altres dos volums, Els anys i Els moments, amb els quals formava una mena de trilogia sobre el pas del temps. Aquests tres llibres portaven un subtítol, que ha desparegut en l’edició de Destino: Les hores (El pas de l’any), Els anys (El pas de la vida), tots dos del 1953, i Els moments (El pas de les hores), publicat el 1955.

El volum 20 de l’Obra completa de Destino incorpora un bon grapat d’articles nous respecte a la primera edició en la Selecta, tal com adverteix Pla en el pròleg: «per a portar a cap aquesta edició de Les hores, he hagut d'ampliar considerablement el text i afegir-hi una gran quantitat de papers. El lector dirà, en definitiva, si el llibre ha quedat plausible. De vegades, a mi m'ho sembla, però la meva opinió, en aquest moment no té cap importància. He tractat de mirar que el llibre sigui més complet. Res més». Els articles afegits estan dedicats en la majoria al fenomen del turisme i són, en general, molt inferiors als altres. Només es justifiquen per la voluntat de fer un volum més gruixut. Els anys i Els moments, per la seua banda, han estat recollits en Humor, candor (volum 24 de l’OC de Destino), que també incorpora articles nous i en suprimeix d’altres de les edicions anteriors. Per tant, el caràcter de trilogia que tenien aquests llibres es va desfer. 

diumenge, 27 de gener de 2019

Uns fragments dels diaris inèdits de Josep Iborra

Com a complement de l’entrada anterior, podeu llegir a continuació uns fragments dels diaris inèdits de Josep Iborra:




28 d’agost 1967
Un d’aquests bitxos estranys, del camp, familiars als que hi viuen, ha entrat a la meua cambra fent un soroll com un bumbot. M’he quedat una mica estranyat, suspès. Amb el so aquest s’hi ha associat el mot «bumbot» (no sé si el recorde bé) que no havia passat pel meu cap des de feia molts, molts anys. Amb això s’hi ha associat també una època, un temps, el de la guerra i la postguerra. Sovint, la presència del «bumbot» era comentat a casa meua com un senyal d’alguna cosa bona que s’esdevindria aviat. Anys de fam, de separació d’un pare, que quan venia sempre portava alguna cosa de menjar, d’altres esperances que ara no sabria dir quines eren. Hi havia, però, un clima en què la presència del «bumbot» o d’altres indicis del repertori de la superstició popular, eren advertits i comentats. Era, potser, un temps d’espera, d’inseguretat… Podien ser l’anunci d’una carta esperada, d’una importància incomparable amb l’espera d’avui de qualsevol carta, per important que siga. Aquella carta estava en un altre context. Un altre senyal: veure algú amb una maleta… 

Món de fam, de guerra, de dispersió, de dificultats de comunicació, de no saber on parava una persona… Quina crònica podria fer reviure tot això com ho vivia un nen? 


Josep Iborra al seu domicili d'Alberic, l'any 1966


dijous, 24 de gener de 2019

Editant els diaris de Josep Iborra

Durant l’estiu del 2017, vaig aprofitar les vacances per a enllestir l’edició de L’estupor, que ofereix una selecció dels manuscrits inèdits del meu pare. Aquest llibre va ser publicat per l’editorial Afers l’octubre del mateix any. L’aparició de L’estupor va coincidir amb la d’un llibre meu, La literatura recordada. Va ser una temporada de molta feina, de manera que l’estiu passat vaig decidir de prendre’m un descans. Però ja he tornat a enfrontar-me amb els inèdits del meu pare. Ara estic treballant en l’edició dels seus diaris, un conjunt de més de trenta quaderns datats des del 1965 fins a la dècada dels vuitanta. De tota la massa d’escrits que va deixar, aquests quaderns són potser els que presenten un caràcter més unitari i, alhora, més divers i més lliure. Totes les entrades mantenen una qualitat molt sostinguda. Per ara tinc editats els quaderns del 1965 al 1967. Estic content perquè estic avançant a bon ritme.

A diferència de l’obra assagística publicada fins ara, en aquests quaderns Josep Iborra fa moltes de referències a la seua situació personal, cosa que permet de considerar-los uns diaris íntims. És cert que els fets de la seua vida quotidiana a penes hi apareixen, llevat d’algunes al·lusions escadusseres, ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster. Però al costat de les anotacions assagístiques sobre lectures o sobre temes diversos, hi ha moltes pàgines centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que es confonen sovint amb l’examen de la seua experiència de la literatura. En els quaderns que porte editats fins ara es descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal. Josep Iborra s’hi refereix a la seua lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegeix: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res». Alguns d’aquests apunts ofereixen també algunes pistes sobre la seua reticència a publicar. El 1966 anota en una entrada, molt breu, una frase premonitòria: «Potser estic condemnat a ser un escriptor inèdit».