«Els darreres de la ciutat», per Joaquim Iborra

De la sèrie #onacabaelpoble (2016), de Francesc Vera

Les cases, com les persones, tenen un davant i un darrere. Davant i darrere són conceptes inextricablement associats a una escala de valors. El davant d’una casa s’anomena façana. Els darreres, en la pura indigència, no tenen ni nom. El seu aspecte és sovint deplorable, independentment del nivell econòmic dels propietaris. En l’edifici on jo visc, la façana al pati interior de l’illa és una ruïna des de fa temps. Pregunte als meus veïns: no ens cau la cara de vergonya? No, no ens cau la cara de vergonya. Un d’ells fa broma i diu que el cost de la reparació haurien d’assumir-lo els ocupants dels edificis d’enfront, a l’altre costat del pati, que són els que gaudeixen del panorama. A la vista dels patis i desllunats dels nostres eixamples, Gabriel Ferrater no exagera quan diu —referint-se a l’Eixample de Barcelona— que vivim en un «immens corral».

La façana al carrer és l’únic element comú de l’edifici que es mostra amb una certa dignitat, juntament amb l’entrada. És veritat que la conservació de les façanes deixa molt a desitjar, però en general mantenen el decòrum, si més no perquè és l’únic element que es va construir originalment amb una intenció estètica. La feina de l’arquitecte, durant molt de temps, s’ha associat, sobretot, al disseny de la façana. El moviment modern va canviar aquesta mentalitat: d’ara endavant, no hi hauria davant i darrere en un edifici, ni tan sols una façana principal i unes secundàries. Cal pensar l’edifici com a joc de volums que configuren els espais interiors. Totes les cares de l’edifici han de ser igualment importants. Per no haver-hi, no hi ha una entrada principal, o no s’hi distingeix gaire bé. Sovint no sabem per on hem d’entrar en un edifici modern que no coneixem. Aquesta revolució racionalista va quallar fins a cert punt. Molts —promotors públics i privats— no renuncien a una façana i una porta d’entrada com cal.

Les ciutats —i els pobles — també tenen un davant i un darrere, que es concreten en el centre i la perifèria. A diferència dels edificis, la primera impressió que el visitant té en arribar-hi és la dels darreres. En les ciutats de la revolució industrial, el contrast entre centre i perifèria es va fer tan gran que aquesta primera impressió era depriment. El ferrocarril va accentuar-la, amb les seues extenses platges de vies i tinglados. Conscients d’aquesta experiència, els arquitectes i urbanistes de la segona meitat del segle XX han parlat de la necessitat d’una «façana de la ciutat». És una idea anacrònica, que només té sentit en les ciutats d’ahir, emmurallades o pintoresques. En les ciutats modernes, en contínua expansió, l’element articulador són les avingudes, a on van a parar les carreteres, fet que ha millorat l’aspecte de les ciutats per al viatger.

Tolstoi: l’home és una substància que flueix

A finals de l’any passat vaig llegir una tria dels diaris de Tolstoi, publicada en dos volums per Acantilado a cura de Selma Ancira. Després, vaig llegir una altra tria, la dels diaris de Sofia Tolstoi, que em van interessar molt més del que em pensava, més enllà de ser un complement amarg als diaris del seu marit. He rematat la jugada, de moment, amb la biografia de Tolstoi escrita per Andrei Zorin, publicada en català en traducció d’Arnau Barios, que vaig ressenyar en aquest blog fa unes setmanes. N’he pres notes, d’aquests tres llibres, i les he agrupat per temes, en una mena de diàleg a tres veus.

En un comentari sobre el tractament d’alguns personatges a Guerra i pau, Andrei Zorin observa que Tolstoi va posar en dubte el concepte d’una personalitat cohesionada, que havia estat tradicionalment a la base de la literatura i de la filosofia moral. Als apunts preparatoris d’aquesta novel·la, Tolstoi afirmava que havia establert «una nova llei, la de la subordinació de la personalitat al seu propi moviment dins el temps», i això comportava «renunciar a la consciència interior d’una personalitat cohesionada i inamovible». Per això, com diu Zorin, «les idees, els sentiments i les decisions de qualsevol persona tenen ben poc a veure amb les seves preferències conscients; més aviat són el resultat d’una multitud d’impulsos erràtics i contraris que mantenen l’esperit en un estat perpètuament mòbil i fluctuant».

Alguns passatges dels diaris de Tolstoi il·lustren i precisen aquest punt. En una entrada del 1898, escrivia que «un dels errors que més es comet és considerar les persones bones o dolentes, beneites o intel·ligents. L’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats: era beneit i es va tornar intel·ligent, era dolent i es va tornar bo i al revés. Aquí hi ha la grandesa de l’home. I per això no es pot jutjar un home. A qui? Tu vas condemnar un home que ara és un altre». Concloïa que «l’home és una substància que flueix».

Aquestes paraules les retrobem, gairebé idèntiques, en aquest passatge de Resurrecció ((capítol 59, primera part)): «un prejudici dels més arrelats i dels més estesos consisteix en la creença que tot home posseeix pròpiament certes qualitats definides, que és bo o dolent, intel·ligent o negat, enèrgic o apàtic i així seguidament. Els homes no són tan enters. Podem dir d’un home que és més sovint bo que dolent, més sovint intel·ligent que negat, més sovint enèrgic que apàtic o viceversa; però no és veritat de dir d’un home que és bo i intel·ligent, d’un altre que és dolent o negat. I tanmateix establim aquesta divisió, que és errònia. Els homes són semblants als rius, tots fets de la mateixa aigua, però cadascuna dels quals és adés encaixonada, adés ràpida, ampla, lenta, freda, pura, tèrbola, calenta. Igual els homes. Tots porten en ells els gèrmens de les facultats humanes; i en manifesten adés una, adés una altra, i sovint semblen diferents d’ells mateixos, tot restant però, ells mateixos.»

D'acord amb aquesta concepció de la personalitat humana, els personatges de les novel·les de Tolstoi són sempre paradoxals, mudables i dinàmics, construïts a partir d’una dialèctica de l’ànima. En Anna Karènina, la llum i l’ombra hi són distribuïdes igualment. Stiva, tot i ser el personatge més immoral de la novel·la, hi apareix envoltat d’una aura d’innocència. Tolstoi és un irònic, no un satíric. El 1901, en una altra entrada del seu diari, constatava «la força que adquireixen els personatges gràcies a la superposició audaç d’ombres».

«La vida somnàmbula», al febrer a les llibreries

 

La fotografia de la portada és de Francesc Vera. Forma part de la sèrie Nocturnes (1990).

La millor biografia de Tolstoi

Des que vaig llegir Eugeni Onegin en l’extraordinària traducció al català d’Arnau Barios, procure no perdre’m cap de les obres que es publiquen traduïdes per ell. Entre la massa de llibres que es tapen els uns als altres, un de traduït per Arnau Barios és una garantia, de lectura inexcusable. Com ara la Vida de Tolstoi. Un assaig de lectura, d’Andrei Zorin, publicat per Eclecta Editorial, una editorial que s’ha estrenat de fa poc. Andrei Zorin (1956) és professor emèrit de la Universitat d’Oxford, on ocupa la càtedra de llengua i literatura russa. Ha exercit la docència en universitats de Rússia i dels Estats Units.

Quan a penes tenim informació sobre un personatge, hi ha la temptació a cada pas de recórrer de manera abusiva a la conjectura, a fer-ne una biografia novel·lada, on la ficció i la realitat s’anul·len mútuament. Però de res, massa. En uns altres casos, el biògraf corre el perill de quedar sepultat sota la massa documental disponible, que no pot ignorar. És el cas de Tolstoi. L’edició acadèmica de les seues obres comprèn noranta volums, entre els quals els que recullen la correspondència i el diari que va portar durant la major part de la seua vida. A tot això, hi cal afegir el que van escriure els qui el van conèixer i els qui van viure amb ell, i l’extensa bibliografia biogràfica i crítica. No deu ser gens fàcil fer-ne una síntesi, equilibrada i justa, que l’organitze i li done un sentit. En el pròleg que Arnau Barios ha redactat per a aquesta edició, assenyala que entre totes les biografies que s’han escrit sobre Tolstoi, «és probable que aquesta sigui la millor —i al mateix temps la més breu. Hi ha alguna cosa de miraculós en el fet de poder condensar en tan poques pàgines una vida tan desbordant».

Més virtuts, encara. Aquesta biografia ressegueix en paral·lel el camí vital, el creatiu i l’intel·lectual de Tolstoi: «vida, obra i idees s’entrelliguen per donar-nos un retrat complet, amb nervi i intensitat», d’un «personatge fascinant, tràgic, digne de les novel·les que escrivia». Zorin, continua Barios, ha escrit una biografia mesurada i rigorosa, sense hagiografia ni ridiculització, i, el que és més important, el resultat ha estat un llibre divertit, amè i llegidor, que «no pretén intrigar el lector amb recursos artificials, però que es llegeix com una novel·la». Què més es pot demanar a un llibre? Acabada la lectura, constate que els judicis d’Arnau Barios sobre aquesta biografia són tan justos com exactes. A mi no em queda, doncs, sinó afegir-me a la recomanació. De tota manera, esmentaré alguns dels passatges del llibre de Zorin que m’han interessat més.

Planiana (153)

Els resultats de la literatura són una cosa que puja i baixa; tot el que es fa en aquesta terra és igual. Les coses de vegades pugen i altres vegades baixen. Tot es fa segons els anys que es travessen. Només hi ha una cosa immòbil, fixa, terrible: la indiferència de la naturalesa. És per aquesta raó que en els meus escrits hi ha tantes coses sobre el clima, que, en definitiva, és la cosa més propera que tenim —sense saber-ne absolutament res— de la naturalesa. No he escrit mai la paraula Natura; si alguna vegada es troba en els meus llibres és degut al corrector de proves, que és, sempre, un personatge importantíssim i de tracte difícil, sobretot donada la meva ignorància. La paraula Natura és un gal·licisme primari: el que utilitza el poble és la paraula naturalesa, que jo sempre he escrit amb minúscula, com correspon a una paraula tan vasta, impressionant i decisiva. Si escrivim amb minúscula les paraules pare, mare, família, etc., ¿per què no hem d’escriure aquesta paraula de la mateixa manera? En aquest país no es pot fer res sense projectar-hi un punt de pedanteria. Sempre naveguem entre un milhomes i un copista. És horrible.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Una posta o la pregària dels ateus», de Jèssica Roca

Una posta o la pregària dels ateus, de Jèssica Roca, publicada en règim d’autoedició, no és una novel·la, com els seus dos llibres anteriors, que vaig ressenyar en aquest blog (vegeu Autobiografia i literatura: dos llibres de Jèssica Roca i «Després de l’última abraçada», una novel·la de Jèssica Roca), sinó una sèrie d’instantànies. De vegades, semblen poemes en prosa; d’altres, entrades d’un dietari sense dates. Quan vaig llegir L’administrativa, una de les seues novel·les, vaig assenyalar que el seu interès i atractiu «no s’han de cercar en una intriga o en la construcció d’un teixit de referències simbòliques, sinó en la representació de la realitat quotidiana en un moment social i històric determinat, la més difícil de captar, perquè es dóna per suposada. I perquè, sembla, no hi passa res». El lector retrobarà aquesta voluntat d’ancorar l’escriptura en la representació literària de la vida quotidiana en Una posta o la pregària dels ateus. Com declara l’autora en un dels textos d’aquest llibre, «amb la literatura hi ha molts hi ha molts que perden el tacte amb la realitat, entre la creació i qui la crea, i això és el que no vull.»

Els escrits recollits en Una posta o la pregària dels ateus inclouen nombrosos fets i accions que tothom reconeixerà com a «quotidians»: tallar-se els cabells, sortir a córrer o fer un pastís, però n’hi ha d’altres no tan característics, que donen profunditat i relleu a la vida de cada dia. Sobretot, la sensació d’estranyesa que suscita, cosa que dóna una tensió particular a l’escriptura de Jèssica Roca. De vegades, en un «no-lloc», l’estranyesa sorgeix perquè «hi conflueix molta gent sense conèixer-se, totalment alienada. Lluny de l’hedonisme que pretén, em sembla un quadre de Munch». O és la conseqüència d’haver tingut un somni, que no es pot encaixar en la vida de vigília. Més sovint, és produïda per la consciència del pas del temps. Es manifesta, per exemple, en trobar uns escrits oblidats, que reapareixen, de sobte, des del fons d’un arxiu virtual: «hi ha alguna cosa d’estranyesa en aquells escrits. Són pensaments esvaïts d’una vida esvaïda. Mai els podràs atrapar. Ni ho vols, per això els vas abandonar.» En Darwin, el mar i la meva vida, un dels escrits més punyents del llibre, Jèssica Roca relaciona els canvis del paisatge i de l’espai urbà amb els de la seua vida personal. En una escala barrada hi troba una metàfora de la seua vida. La sensació d’estranyesa es retroba, fins i tot, en la pròpia casa: «ho penso les setmanes que estic sola, sense els fills rondant per casa. Abans no ho havia pensat mai. És com si els objectes que hi tinc, pel fet d’estar sola, depenguessin totalment de mi. El seu moviment, la seva netedat, el seu ús, la seva vida, en definitiva. És molt estrany. Després em poso música i llegeixo un llibre i se’m passa.»

Editorial Afers publicarà el meu pròxim llibre: «La vida somnàmbula»

Ara ja ho puc dir: Editorial Afers publicarà el meu pròxim llibre. Segurament, si tot va com està previst, apareixerà durant el primer trimestre del 2026 amb el títol de La vida somnàmbula. Aquesta setmana Vicent Olmos me n’ha enviat les primeres galerades.

Crec que aquest llibre és el més personal que he escrit fins ara, no sols perquè conté alguns passatges de caràcter més o menys autobiogràfic, sinó, sobretot, perquè hi tracte alguns dels motius que més em preocupen des de fa temps: en què consisteix escriure bé? Què diferencia els bons llibres del ranxo? També, els conflictes de simultaneïtat o d’encavalcament, i els que es produeixen a causa de desfasaments o de falta de sincronització, tant personals com col·lectius, que il·lustre i comente a partir d’algunes novel·les de la literatura italiana, com El Gattopardo i Els virreis. O la relació entre creació literària i crítica literària. Per què Joan Fuster i Lionel Trilling rebutjaven de ser considerats com a crítics literaris? Per què The Secret Sharer de Joseph Conrad era la narració preferida de Trilling?

Més motius encara: la relació conflictiva amb els records, les relectures, la biblioteca en flames que reclamava Boulez com a forma d’encarar-se amb l’acumulació cultural, la lletra morta, el destí de les biblioteques personals, el concepte de realisme moral, els malentesos que produeixen els elogis, la relació tòpica de la intel·ligència amb el pessimisme, la diferència entre resignació i acceptació, alguns tics lingüístics que deteste, com ara l’ús i abús de l’expressió d’alguna manera, la correspondència de Flaubert, que es pot considerar una enciclopèdia de la literatura, la contraposició entre grans autors i autors menors, Gramsci…

La vida somnàmbula no és un dietari ni un recull d’assaigs miscel·lanis. Encara que està formada per una sèrie de textos de diferent extensió, que es poden llegir de manera autònoma, es troben estretament relacionats: encavalcats i encadenats. De fet, troben el seu sentit complet fent-ne una lectura seguida. La divisió en paràgrafs i la separació dels diferents textos per una línia en blanc, són només convencions tipogràfiques per fer la lectura més còmoda, sense patir més del compte. He intentat aconseguir un text continu, com un sol bloc, a pesar de suprimir moltes idees intermèdies i de no fer sempre evidents les transicions entre els diferents temes tractats.

—I per què es diu La vida somnàmbula?

Ai! Això només es pot saber, si de cas, llegint el llibre.

Jocs acadèmics

Cultura literària i resiliència al País Valencià, coordinat per Dari Escandell Maestre, recull tretze estudis sobre les formes en què es manifesta la capacitat de resiliència en diverses manifestacions de la literatura catalana al País Valencià. Dari Escandell, que ha redactat el prefaci que encapçala el volum, defineix des de les primeres línies el concepte de resiliència com «la capacitat de reconstruir l’equilibri emocional o identitari després d’un esdeveniment traumàtic o advers, personal o, per extensió, col·lectiu», a diferència de la simple resistència, que seria la facultat de les persones de suportar o resistir pressions. L’objectiu d’aquest volum monogràfic, continua Escandell, «és fer un repàs per la manera, o les maneres, si m’ho permeteu, en què es manifesta aquesta capacitat de resiliència en la construcció identitària contemporània del País Valencià, a través de la literatura, i en diàleg amb altres expressions culturals».

Per poc que hi pensem, el terme resiliència resulta una mica problemàtic, i encara més si intentem aplicar-lo a la producció literària, per molt que, segons Escandell, aquest concepte «s’instaura en l’àmbit humanístic, atenent paràmetres científics». Deixem de banda això dels «paràmetres científics», que sembla un acudit. El fet és que alguns dels autors que han participat en aquest volum, rebutgen o entenen el terme en diferents sentits. Així, Vicent Flor, que signa l’estudi Dominació i resistència cultural en el camp de la creació literària al País Valencià, assenyala que «m’he estimat fer servir el concepte de resistència, d’ús més freqüent en les ciències socials, que el de resiliència, d’ús més escàs». A més, contra Escandell, considera que «la resistència seria una resposta més activa i potser més política, i la resiliència, més passiva, més d’adaptació i superació».

Maria Lacueva, en Gènere, llengua i nació sota el franquisme, en canvi, no troba cap problema en la subtilesa semàntica que aporta resiliència a resistència. Constata que autores com ara Beatriu Civera i Carmelina Sánchez-Cutillas «van mostrar una actitud resilient i van ser capaces d’articular un seguit de discursos al voltant de les dones valencianes molt allunyats de la versió que oferia el Movimiento». D’altra banda, van expressar «la seua resistència al model de dona valenciana que s’estava imposant a través de les publicacions periòdiques». David Peidró, més espavilat, adverteix en Resistència en la llengua - una revolta sobre «l’optimisme que la paraula arrecera», amb l’efecte secundari no desitjat d’«acabar positivitzant tàcitament les agressions».

«Assaig sobre la vellesa», de Tobies Grimaltos, un assaig digne d’aquest nom

La Rochefoucauld va observar en una de les seues màximes que «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». Això ens passa també quan entrem en la vellesa, malgrat totes les experiències i tota la saviesa —és un dir— acumulades de les edats anteriors. La vellesa ens aboca a noves perplexitats i noves inquietuds. L’adaptació —la readaptació— s’imposa. De més a més, la vellesa presenta una particularitat que la fa més punyent si la comparem amb les altres edats de la vida: és l’última. Si més no en aquesta vall de llàgrimes.

En totes les èpoques, la vellesa ha estat objecte de reflexió de pensadors, artistes i escriptors, i de qualsevol persona. Tothom s’hi troba abocat, o pensa que s’hi trobarà. És llei de vida, es deia abans. La paradoxa és que tothom vol arribar a vell i ningú vol ser-ho. Els qui comencen a fer-se vells, o els qui s’acosten perillosament a la ratlla de la vellesa, fan mans i mànegues per a escamotejar-la. Pensen que fent esport i duent una dieta adequada, i amb algun retoc de cirurgia plàstica, no envelliran ni moriran mai. Ja baixaran del burro.

En fer seixanta-cinc anys, Tobies Grimaltos va començar a escriure Assaig sobre la vellesa, el llibre que ara ha publicat Lletra Impresa Edicions, per «reflexionar sobre aquest període de la vida que, crec, fins i tot avui que la vida s’ha allargat i els seus períodes també, podem anomenar vellesa». Grimaltos adverteix que «l’objecte que concitarà les meues cavil·lacions és la vellesa, però més que no la vellesa en general, serà fonamentalment la meua vellesa: la d’un baró occidental, jubilat, amb un sostre i que cobra una pensió. Sé que, per desgràcia, hi ha classes de vellesa efectives o esperades molt menys afortunades». El seu propòsit no ha estat «fer un tractat sobre la vellesa, sinó indagar, meditar sobre un futur que ara comence i que té, vulgues no vulgues i malgrat tot, les seues especificitats».

Jèssica Roca llegeix i comenta «Escrits d’un literat melòman» de Josep Iborra

Jèssica Roca presentarà el 21 de febrer, en la fira del llibre Llibresants de Barcelona, els Escrits sobre música d’un literat melòman de Josep Iborra. Com una manera de calfar els motors per a aquesta presentació, llegeix i comenta alguns fragments d’aquest llibre al seu canal de youtube i al seu blog (la bústia groga). Us deixe aquí el vídeo que ha penjat avui:

Planiana (152)

A mesura que la vida va passant i us trobeu en la vellesa, aquesta cosa tan estranya que tenim en el cos, anomenada la pròstata, agafa una importància incomprensible. En el procés d’evolució d’aquest òrgan —o d’involució—, de vegades m’ha arribat de veure rajar una aixeta, i immediatament he sentit unes ganes d’orinar indispensables i fatídiques. D’entrada, el primer moviment és d’incomprensió. Una de les coses més difícils de comprendre, per això que s’anomena pedantescament la intel·ligència humana, és el fet inqüestionable de la fatiga del cos —de la fatiga de tota la matèria— és a dir: l’entrada en la vellesa, fins i tot quan la persona no està aclaparada per cap malaltia específica. Ja ho digueren els moralistes: és molt difícil de ser vell. Fer el paper de vell és una cosa diferent, terriblement grotesca.

De vegades em pregunto si no hem estat posats en aquest món per fer un seguit de papers ridículs davant les coses inevitables o atzaroses de les històries que ens rodegen. En definitiva, és gairebé segur que no fem res més. Les excepcions són raríssimes i dignes dels més grans elogis. En la guerra com en la guerra i en la vellesa com en la vellesa. Resulta, però, que quan som en la guerra volem fer la pau i quan som vells volem ésser joves. La vida és una impressionant collonada ridícula.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Tot són ones», de Josep Piera

Una part important de la producció literària de Josep Piera està formada pels articles que ha publicat en revistes i diaris. Tot són ones (Editorial Afers), recopila una part d’aquesta vasta producció —més de set-cents títols des del 1972—, seleccionada i ordenada per Ramon Ramon. Una part d’aquests articles són cròniques o reportatges de viatges culturals, van aparèixer al setmanari El Temps; la resta, d’extensió més breu, procedeixen de Levante-EMV.

Superant la dispersió que comporta l’escriptura en la premsa periòdica, els diferents textos d’aquest volum s’han presentat en cinc blocs temàtics. Tots cinc comparteixen el motiu de la mediterraneïtat, entesa en el sentit físic, cultural i humà. La mediterraneïtat, que no la Mediterrània, és potser més un sentiment que no un concepte clarament definit. De fet, Piera no diu que és mediterrani, sinó que se’n sent. Els sentiments tenen sempre un punt inefable i s’han de respectar.

Piera, que es defineix com «un home del sud a qui la fredor excessiva espanta», parla d’«una manera de viure, l’etern desig de pau i llibertat del món mediterrani». Això, «l’etern desig de pau i llibertat del món mediterrani» està molt bé. Llàstima que no siga gaire exacte. En un altre pas, declara, exaltat, que «nosaltres ens sentim i sabem fills d’aquesta antiga mar-mare entre terres. Per això proposem la Cultura i no la Ignorància com a forma civil de convivència», majúscules emfàtiques incloses. Piera l’encerta més en un text sobre Marràqueix, quan assenyala que «la meua simpatia per aquest món prové d’aquesta proximitat exòtica i excitant, proximitat que m’aporta tant la flor del taronger —una flor urbana a Marràqueix— com la fortor de palla podrida d’uns bons bonyigos».

Mediterraneïtat o sentiment d’identitat mediterrània a banda, Tot són ones es pot llegir com un calidoscopi del conjunt d’experiències personals que han donat forma al món literari de Josep Piera. És un dels seus principals atractius. Maria Josep Escrivà, en el pròleg, excel·lent, que ha escrit per a aquest volum, compara els escrits recollits a unes «ones concèntriques que s’expandeixen i avancen en espiral, des d’un centre on se situa el jo i la seua escriptura».

Planiana (151)

Recordo ara el bosc de faigs que vaig veure a la Baixa Garrotxa, a Finestres, un bosc que semblava una catedral gòtica d’arbres, amb la llum incerta que hi havia dins, tan suau, una llum somniada. A la part de ponent de la vall de Bianya, hi plovia i hi havia molts arbres. L’aigua feia brillar les fulles i creava un ambient de calma i de benestar. El silenci del bosc era total. El cel baix semblava avivar la memòria, us feia pensar en els detalls, us portava a pensar en coses de la vida que en produir-se no havíeu comprès gaire, a pesar dels personals escarafalls, i que ara se us apareixien, molt més complicades i impensables. El recolliment que produeix la pluja, en un espai d’arbres, és un gran al·licient mental. El recolliment, l’atenció, la vivacitat del record, la cura dels detalls, el treball de la imaginació, em semblen, en aquest moment, alguna cosa per no fer l’habitualisme vulgar i insuportable.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Sentir enveja de Gabriel Ferrater

He llegit no fa gaire Papers sobre literatura (2023) de Gabriel Ferrater, que recull, editats per Jordi Cornudella, un conjunt heterogeni de textos de crítica literària. Les conferències sobre literatura catalana ja han estat objecte d’una edició (Curs de literatura catalana contemporània, 2019). A més d’aquest volum que acabe de llegir, està prevista la publicació de dos més: un que aplegarà els articles del diccionari de literatura publicat per Salvat (els publicats en Escritores en tres lenguas, més altres inèdits) i un altre que aplegarà tots els informes de lectura que s’han localitzat (uns quants més dels que es van recollir, en versió castellana, a Noticias de libros). La majoria dels escrits aplegats en Papers sobre literatura ja els coneixia. Els havia llegit a mesura que es van publicar en volums solts. Papers sobre literatura els aplega en un de sol, que fa gairebé sis-centes pàgines, i a més n’hi incorpora d’altres que s’han localitzat recentment, entre els quals les «Notas sobre la poesía de Josep Carner», un assaig de més de setanta pàgines, i el conjunt de textos amb què Gabriel Ferrater va ampliar l’edició en castellà de la Historia de la literatura universal d’Erwin Laaths, rescatats i transcrits per Enric Blanes. Són molt bons. No són uns textos de circumstàncies que es limiten a «ampliar» o farcir un altre text.

M’han interessat particularment els que dedica a Shakespeare. Contenen observacions sorprenents i penetrants, com ara quan Ferrater parla del que anomena la simultaneïtat d’actuació dels diferents nivells de sentit que componen l’univers de cada obra de Shakespeare. Per a Ferrater, «la infalible y avasalladora fuerza de convicción con que estos órdenes de sentido se imponen al lector se deben esencialmente a su simultánea presencia: toda frase de la obra se refiere a todos ellos a la vez; su técnica es siempre superpositiva, nunca yuxtapositiva». O les pàgines admirables que dedica a Enric IV, «la primera gran obra de Shakespeare», «organizada a modo de un sistema de fuerzas morales en estado de equilibrio precario y cambiante». Ferrater destaca en aquesta obra un motiu temàtic que és clau en l’obra dramàtica de Shakespeare: el conflicte o la col·lisió entre els joves i els vells, que de vegades pren la forma més concreta de l’enfrontament entre pares i fills. El drama shakesperià paradigmàtic d’aquest motiu és Romeo i Julieta, però també el retrobem en El rei Lear i en Enric IV. I és un dels motius principals del poema «In memoriam» de Gabriel Ferrater. Per cert, en el seu comentari d’Enric IV Ferrater no parla de vellesa sinó de senilitat: «entre estos extremos de la senilidad cínica y la juventud destructora», representats per Falstaff i Hotspur respectivament, «se colocan las demás fuerzas del sistema moral de Henry IV».

La lectura d’aquest escrit ha tingut un efecte secundari immediat: m’ha fet venir ganes de tornar a llegir les dues parts d’Enric IV. Ho he fet en la traducció de Sagarra. En acabar la lectura, les ganes no havien desaparegut del tot. Vull llegir-la de nou en anglès. De tant en tant, com una mesura d’higiene elemental, cal llegir un Shakespeare.

Mentre llegia Papers sobre literatura, no podia reprimir un sentiment d’enveja, que no solc experimentar en els escriptors que més admire. Enveja, en primer lloc, de la seua escriptura travada i plena de sorpreses. Una prosa plena de coses: tot el que diu té interès, encara que siga discutible. A Ferrater se li pot aplicar la frase amb què defineix l’estil madur de Josep Carner: «estilo directo y tenso, “todo cosas”, para decirlo con la frase que De Sanctis otorgaba como sumo elogio a un escritor». Enveja, també, del que va constatar amb exactitud Witold Gombrowicz, en una carta que li va enviar: «Vous avez le don, peu fréquent, hélas, de parler d’une façon intéressante des livres et des auteurs.»

Quantes vegades dec haver llegit el seu assaig sobre Nabí?

Planiana (150)

És sempre més assequible i fàcil escriure coses confuses i enrevessades que escriure una llengua intel·ligible i normal. Si la confusió prové del tema complicat, s’ha de veure sempre si el tema existeix realment o és una pura il·lusió de l’esperit, una pura bombolla de sabó. O sigui no res. Si la qüestió prové de l’estil, la cosa és més intencionada i maliciosa. Aquest tira per a geni. Potser ho és. Momentàniament és un pedant. Fa seixanta anys, Carles Rahola em digué a Girona: «Jo prefereixo un país d’analfabets que un país de pedants». Aquesta frase m’ha quedat.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Anatole France, Josep Iborra, Josep Pla, Lev Tolstoi

L’altre dia, fullejant llibres a Fan Set, em va cridar l’atenció un volumet d’Anatole France, La vida literaria, que recull una tria, traduïda al castellà, dels seus articles de crítica literària. Anatole France és un nom que em resulta molt familiar. Així i tot, fins ara no n’havia llegit res. Per al meu pare era una referència que tenia en compte. Hi veia el tipus «d’intel·lectual francès de finals del XIX i principis del XX», aquells «escriptors cultes, intel·ligents, educats, bons vivants, com a bons francesos, sociables però individualistes, més emparentats amb Montaigne que amb Pascal, no gens inclinats a una visió ni a un sentiment tràgic de la vida», com es pot llegir en els seus Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la seua Obra literària. Josep Pla va conèixer Anatole France personalment. En un volum de l’Obra Completa, ara no recorde quin, conta la trobada que hi va mantenir una vegada. A qui no va conèixer Josep Pla?

Em vaig emportar el llibre, és clar. A casa, me’l vaig llegir de seguida. Si hagués estat un dels relats de ficció de France, segurament ho hauria deixat córrer. Però fullejant-lo ràpidament a la llibreria havia vist que contenia articles sobre Flaubert, sobre Balzac, sobre el diari dels germans Goncourt… En aquest últim hi he retrobat la mateixa desconfiança que sentia Josep Pla envers el que ell anomenava la literatura d’imaginació, com vaig comentar en una entrada anterior (vegeu Literatura d’imaginació i literatura d’observació). France assenyalava en aquest article el seu gust com a lector pels diaris, per les memòries, pels llibres de records, i adduïa dues raons per a justificar-la. La primera és que aquests llibres escapen a totes les modes i convencions, mentre que «un poema o una novel·la, per molt bonics que siguen, queden obsolets quan la forma literària en què es van concebre envelleix». En segon lloc, «hi ha una necessitat de veritat en cadascun de nosaltres que ens fa rebutjar les ficcions més belles en determinats moments. Aquest instint és profund». Seria fàcil discutir o rebatre les «raons» exposades per France. No cal.