Antologia portàtil de la poesia universal (64): Joan Brossa

Joan Brossa (1919-1998)

Jordi Puntí recomana per a Sant Jordi «La literatura recordada»

En un article publicat ahir en El Periódico, Jordi Puntí hi ha escrit que «el Sant Jordi ideal també hauria de temptar els possibles lectors amb llibres inesperats, sortides de gènere que enfilen cap a la no ficció, textos que, quan els descobreixes, semblen escrits expressament per a tu, però que no sempre capten tots els radars. Penso, per exemple, en La literatura recordada, d’Enric Iborra (Viena), recull d’assajos dedicats a la relectura dels clàssics». Podeu llegir l’article complet de Puntí, amb més recomanacions de llibres inesperats, fent clic en aquest enllaç: La ruleta de Sant Jordi.

Les notes oblidades d’«El quadern gris» (i 2)

Continue i acabe aquesta entrada, dedicada a resseguir alguns dels apunts dels dietaris de joventut de Josep Pla que no van ser inclosos en El quadern gris, com ara els retrats d’alguns dels pintorescos professors patits per Pla a la universitat, que es poden llegir en aquesta nota relativament llarga: 

«El Sr. de la Vallina (Història d'Espanya) era un peix que es portava l'oli. Per aprovar l’assignatura s'havien de comprar els seus apunts. A primers de curs, sortia un quadern, que tractava dels Reis Catòlics. A fi de curs, sortien dos quaderns més (Felip II). Els apunts valien 40 pts. Era un saqueig en tota forma. Quaranta o cinquanta planes —quaranta pessetes—, planes, naturalment, velografiades. El que gosava examinar-se sense haver comprat els apunts —encara que s'hagués tractat de Menéndez Pelayo— hagués estat inexorablement suspés. A l'examen feia preguntes aixís: Qué sabe Vd. de la casa de Austria? Davant d'aquesta vaguetat l'estudiant quedava sorprès i contestava quatre vaguetats més. Tiene usted los apuntes? —afegia—. Si deia que sí — ell ja ho sabia— us deia amb una veu mel·líflua i sibilina: —No le puedo dar más que notable… I us donava notable. Vallina era un home vell, ros i greixós, ple de caspa i de brutícia, que enraonava arrossegant les esses. 

A la càtedra de Dret Canònic, hi havia encara el record terrorífic del Dr. Estanyol. Amb aquest, no es podia aprovar sense saber de memòria els noms dels papes que hi han hagut. Nosaltres tinguérem de professor un tal Campillo. Aquest obligava a apendre's de memòria un mamotreto que havia confeccionat amb totes les ximpleries d’El Debate rescalfades. Era un home de barba i bigoti amb guies, arrogant com un oficial de cavalleria, inflat i insolent. Hauria pogut fer un paper magnífic picant pedra a la carretera i s'empenyava a pretendre el monopoli de l'espanyolisme i del pedantisme. El Dret Canònic, explicat per un escèptic podria esser l'assignatura més divertida i útil de la carrera.

Hi havia els catedràtics d'oratòria florida: D. Eusebi Diaz. Explicava un dret romà a l'aigua de roses, de postal il·luminada, per senyoretes anèmiques. Castillo explicava “Polític” enmig d'un confusionisme espantós i era un exemple típic dels estralls que fa la cultura alemanya en els carpetovetònics. Dualde només venia quan no sabia què fer. Ens explicà, en dos cursos, una vintena d'articles del Codi Civil. Esprit brillant, agut, enlluernador, era l'home més antiuniversitari que he conegut en ma vida. Benito de Endara, de Mercantil, venia poc. Un dia em preguntà aquest tema: la letra de cambio, en tiempo de los egipcios. Portava un abric ratllat, que semblava una funda de sommier.

A la universitat tothom fa el que vol, ningú té cap responsabilitat, ningú sap exactament el que diu. A la universitat, ademés, hi fa fred. Als matins, escoltem la brillant disertació que D. Magí Fabregues fa del seu manualet amb els peus glaçats, l'abric posat, morts de fred.

Que es fa llarg esperar que toquin dos quarts de deu!» (El primer quadern gris, pàgs. 108 i 110)

Les notes oblidades d’«El quadern gris» (1)

Lectura d’El primer quadern gris, edició dels dietaris de joventut corresponents als anys 1918 i 1919 a partir dels quals i d’altres materials Josep Pla va escriure El quadern gris, aparegut el 1966. Aquests manuscrits es van publicar en reproducció facsímil acarada amb una transcripció literal el 2004, en una edició a cura de Xavier de Pla, que a més hi va redactar una introducció, Els enigmes del Quadern gris. Fins ara només havia llegit aquest assaig i fullejat, encuriosit, algunes de les entrades de la transcripció del facsímil. Aprofitant les vacances, m’he llegit aquests dietaris primigenis de cap a cap, lentament, llapis en mà, cada vegada més interessat, i amb el premi afegit de trobar-m’hi amb algunes sorpreses.

Com assenyala Xavier Pla, pràcticament totes les anotacions del primer quadern gris van passar, reelaborades i revisades, a l’obra que Pla va publicar el 1966. N’hi ha unes poques, però, que no. Algunes van ser descartades per insignificants o massa esquemàtiques, però d’altres valen la pena. M’he entretingut a detectar-les. N’hi ha una que ha estat publicada recentment en el volum de textos inèdits Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses i que ha servit per donar títol al llibre. En la pàgina 10 de l’edició facsímil, en un apunt del 1918, hi llegim: «Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, no puc resistir la cursileria. Comprenc però que la nostra civilització consisteix en fer-se la major quantitat possible d'il·lusions i no creure en cap» (pàg. 10). En Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, en la pàgina 134, hi apareix pràcticament idèntica: «Res em fa il·lusió. Quan em parlen de la felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿què hi voleu fer?» Està clar que Pla ho aprofitava tot. Ignore per què no va incloure aquest text en El quadern gris. 

Millor, obres curtes

A l’hora de triar les lectures per a les classes de literatura a l’institut, hi ha molts factors a tenir en compte: el valor i interès de les obres, el seu atractiu per als alumnes, que estiga disponible en una edició de butxaca, etc. Però n’hi ha un d’inicial, decisiu, sobretot en la narrativa: l’extensió. Han de ser obres curtes. Tinc comprovat que els alumnes estan disposats a llegir qualsevol llibre, encara que els resulte difícil, a condició que no siga massa llarg. En part (només en part), ho comprenc. Tampoc no disposen de tant de temps lliure com sembla: hi ha massa assignatures i, com a conseqüència, molts exàmens. A més, mostren un gran entusiasme per la sociabilitat i això també demana temps. Finalment, com a tothom, els costa mantenir l’atenció d’una manera sostinguda. Un inconvenient important per a la lectura d’obres llargues. 

Un article de Manel Alonso sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Manel Alonso ha publicat en el diari digital Diari Gran del Sobiranisme un article sobre L’estupor de Josep Iborra. Alonso hi destaca que per a Josep Iborra la literatura era una «aventura intel·lectual. Iborra, des d’un profund coneixement de la tradició occidental, s’endinsa per camins i senderes i amb una exposició diàfana i àgil oferix respostes als interrogants que li han eixit al pas» . Podeu llegir-lo clicant aquest enllaç: L’estupor.

La literatura admirable

S’acaba de publicar La literatura admirable. Del Génesis a Lolita, un volum de 700 pàgines, dirigit per Jordi Llovet, que recull cinquanta assaigs de diversos autors sobre cinquanta obres de la literatura universal. Llovet, a més de dirigir-ne l’edició, ha redactat la introducció que l’encapçala, unes entrades a cada una de les èpoques en què es classifiquen les cinquanta obres triades —Las literaturas clásicas, Las literaturas de la edad media, La época moderna i La época contemporánea— i els assaigs dedicats al Pickwick de Dickens i a Ficciones de Borges. 

La majoria dels assaigs recollits en aquest llibre tenen l’origen en les lliçons de literatura universal organitzades per l’Institut d’Humanitats de Barcelona. La literatura admirable complementa així el gruixut volum de Lecciones de literatura universal, prop de 1200 pàgines, editat també per Llovet, i que tenia igualment el seu origen en un anterior cicle de lliçons o conferències oferides per la mateixa institució. 

Al final del volum l’editor presenta una breu bibliografia sobre cada una de les obres analitzades: una bona edició en la llengua original, les millors traduccions al castellà i els millors textos de crítica literària sobre l’obra. També hi ha una bibliografia sintètica sobre la tradició clàssica, ja que un dels propòsits de La literatura admirable és «convencer al lector de que toda nuestra historia literaria —vale decir, la que empieza en los pueblos de Israel y de Grecia— es un largo curso y discurso que ofrece a nuestra civilización occidental una unidad que, analizada la “tradición” bajo otros baremos, parece hoy aniquilada». 

Com adverteix Llovet en la introducció, les cinquanta obres seleccionades en La literatura admirable no pretenen ser un cànon, sinó una mostra «representativa, elocuente, placentera y didáctica» de la producció literària de la tradició occidental, des de la Bíblia fins al segle XX. Llovet justifica aquesta actitud prudent i entenimentada perquè, com ell mateix assenyala, tot cànon pateix sempre d’un grau més o menys gran d’arbitrarietat: les llistes o hit-parades es poden elaborar a partir de punts de vista molt diferents, com ara el gust popular, els criteris establerts pels acadèmics o les diferents àrees idiomàtiques dels lectors. A més, els cànons varien segons l’època en què es van elaborar. Per a mi, la principal característica, o inconvenient, dels cànons, llistes o antologies, tant se val com es diguen, és que solen ser una mica previsibles i, per tant, obvis. Poser està bé que siga així. El lector que no tinga encara a les mans La literatura admirable pot estar segur que hi trobarà l’Odissea, i algun Shakespeare, i algun Tolstoi (però, Guerra i pau o Anna Karènina?). I no s’equivocarà. En el llibre que ens ocupa s’ha intentat corregir aquest «inconvenient» amb algunes sorpreses en la tria de les obres. Així, l’assaig sobre Joyce, a cura de Joaquim Mallafrè, està centrat en Dublinesos i no en Ulisses. N’hi ha un altre sobre Villette, de Charlotte Brontë, mentre que n’ha quedat fora Cims borrascosos, d’Emily Brontë. També s’han triat algunes novel·les importants que no solen aparèixer en aquestes seleccions «canòniques», com ara La Princesa de Clèves, de Madame de Lafayette, Les amistats perilloses, de Pierre Choderlos de Laclos o Manon Lescaut, d’Antoine-François Prévost. S’hi han seleccionat dues obres de la literatura catalana: la Crònica, de Ramon Muntaner, i El quadern gris, de Josep Pla. Anton Maria Espadaler ha redactat els assaigs sobre cada una.

Gustau Muñoz comenta «L’estupor» de Josep Iborra

Notes de lectura és el títol del blog que Gustau Muñoz publica en eldiario.es. L’última entrada està dedicada a posar en relleu l’enorme interès del catàleg de l’editorial Afers. Hi comenta en particular L’estupor de Josep Iborra, últim llibre publicat per l’editorial, del qual afirma que «en qualsevol cultura ben estructurada seria tot un esdeveniment» i que «només la mandra intel·lectual més llastimosa podria explicar que aquest llibre pòstum de Josep Iborra no trobés l’acceptació i la difusió que mereix». Podeu llegir l’article complet de Gustau Muñoz fent clic en aquest enllaç: Els llibres d’Afers.

Un tipògraf racionalista

Tant com m’agrada llegir, no m’he interessat mai per la bibliofília ni per cap mena de col·leccionisme de llibres. Per a mi, els llibres són per a llegir-los, no per a fer bonic. Ara, sí que aprecie una bona disposició del text en la pàgina, amb marges suficients, i una tipografia clara i agradable. M’agrada que els caràcters estiguen realment impresos, marcats en el paper, cosa gairebé impossible de trobar en l’actualitat. Molts dels llibres que s’editen ara semblen fotocòpies, si no és que ho són. Em sembla que si passe el dit pel text imprès la tinta es correrà tota. M’agrada, finalment, que es respecten les convencions tipogràfiques d’una manera coherent, i que els finals de línia no facen mal a la vista amb particions de síl·laba visualment contorsionistes.

El món de la tipografia em desperta un gran interès. Els qui escrivim en català disposem d’una eina valuosíssima, l’Ortotipografia, que van publicar el 1995 Josep M. Pujol i Joan Solà. Aquest volum porta com a subtítol Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. És un manual de consulta, certament, però és un d’aquells llibres que val la pena estudiar detingudament. L’ús dels processadors de textos, que ofereixen pràcticament totes les possibilitats de disseny d’un text, ens obliga a saber-ne una mica i a aprofitar-les.

Antologia portàtil de la poesia universal (63): Robert Browning

ENYORANÇA
Oh, ser a Anglaterra, ara
que hi llu l'abril i l'herba és clara
quan tothom a Anglaterra, un matí,
veu que acaba d'eixir
als tanys d'alguna ajupida bardissa,
enllaçada a la soca d'un om, la fulla movedissa,
mentre el pinsà refila a l'hortet remorós:
ai, a Anglaterra, qui hi fos!

I després de l'abril, que el maig resplendiria,
quan fa niu el pit-blanc i l'oreneta cria.
El meu perer tot florit, ben arran
de la cleda ja escampa pel trèvol, decantant-se,
rosada i flors, i el tord prudent s'atansa
a la branca ajupida, i refila el seu cant
dos cops, perquè no et pensis que ha oblidada
la primera, la dolça tonada!
I encara que amb el gebre s'enfredoreixi el prat,
joiós serà el migdia, quan s'hauran desvetllat
els ranuncles, que treuen per als infants florida,
més brillants que la flor del meloner, potser massa guarnida.

Robert Browning (1812-1889)

(Marià Manent, Poesia anglesa i nord-americana. Alpha)

Una nota de Josep Iborra sobre els diaris de Katherine Mansfield

Fascinant, aquest Dietari de K. Mansfield, en la seua màxima simplicitat i trivialitat. Qui l'escriu sembla una criatura desesperada, destituïda, que estima la vida amb ansietat i ironia perquè està malalta de tuberculosi. Evita, no obstant, l'eloqüència, que odia, o les grans reflexions. Són les coses menudes de la seua cambra o del món exterior, vist per una finestra, el que l'obsessiona. De vegades, en els seus apunts hi ha una percepció tan intensa de les coses més banals que fan pensar en una «il·luminació» de Rimbaud. La seua angoixa s'objectiva en un tros de cel, un test o un raig de llum... Somnàmbula, sempre en perill, però orientada infal·liblement per aquest estat, sostenint-s'hi. Ningú no aconsegueix despertar-la ni treure-la d'aquest petit món domèstic —el seu cel i el seu infern— en què només sent fred, o fam, o por, o nostàlgia. O la felicitat d'escriure.

No puc deixar de sentir el contrast entre aquest dietari de la Mansfield i unes proses de Leopardi, que he llegit fa poc. Tots dos igualment desolats i desesperats per la vida. Leopardi —geperut— es considera estafat pels déus, pels homes i pel seu temps, i considera que el món està mal fet. Decepcionat com un xiquet perquè la botiga de joguines és tancada el diumenge, reacciona amb rabietes, amb sarcasmes i amb propòsits de suïcidi. La Mansfield, en canvi, no es proposa aquestes qüestions ni pledeja amb Déu. Es limita a conrear desesperadament el seu jardí on no es trobarà amb cap humanista per a «situar» i generalitzar el seu cas. Ella no es mira, com Leopardi, en el destí de la humanitat ni es confirma amb un vers d'Homer per dir-se que «l'home és la criatura més infeliç». Viu com un animalet ferit, esbalaït en la seua percepció actual. Té fred als peus i li agradaria menjar-se un bon tros de corder al forn amb patates…

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Edito

(Els Diaris de Katherine Mansfield acaben de ser publicats en català per L’Avenç, en traducció de Marta Pera.)

S’ha publicat «La literatura recordada»

S’acaba de publicar La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures, editada per Viena Edicions. Ja ha començat a distribuir-se per les llibreries. 

En principi, s’havia pensat que la portada reproduiria un quadre de Paul Klee. Al final, l’editorial s’ha estimat més reemplaçar-lo per un del poeta i pintor romàntic alemany Carl Spitzweg (1808-1885), que porta per títol Llegint el breviari o El capvespre. 

La literatura recordada recull 101 textos sobre temes, autors i obres de la literatura universal en general i de la catalana en particular. No tenen un caràcter miscel·lani, sinó que s’han desenvolupat a partir d’una sèrie de variacions entorn de diversos motius temàtics: el retorn, la memòria, la nit, la lectura i la crítica literària, la literatura dels moralistes, el dietari com a forma literària, el realisme literari i el sorgiment de la novel·la moderna… Tot plegat pren la forma d’una una orquestració de motius que s’encavalquen i s’entrecreuen, combinant-se i destriant-se contínuament. D’aquí el subtítol del llibre: 101 contrapunts de lectures. El títol —La literatura recordada— al·ludeix a una observació de Georges Poulet, per al qual «l'acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d'una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar». 

Per a mi, aquest llibre té un caràcter més personal que Un son profund. En aquest, poc o molt, havia de seguir l’esquema d’un curs de literatura universal i, com que era un dietari d’aquest curs, havia de referir-me constantment a les meues classes. En La literatura recordada, en canvi, tot i algunes al·lusions soltes a la meua activitat com a professor, m’he deixat dur pel joc de les lectures en la meua memòria, i també per algunes de les meues obsessions i preferències literàries. Al principi havia pensat d’oferir el text del llibre tot seguit, com un únic bloc. Pensant en la comoditat del lector, però, i en la claredat, l’he organitzat en 101 capítols. A diferència d’Un son profund, no porten títol ni es presenten com les entrades d’un dietari. Però els he numerat com una manera d’indicar o suggerir el fil conductor que els relliga i el joc de referències creuades que implica tota lectura. John Donne va escriure que «no man is an island». El mateix es pot dir, i amb més raó, de qualsevol llibre.

Ja es pot adquirir «L’estupor» des del web de l’editorial Afers

Des d’avui dilluns, L’estupor de Josep Iborra es pot adquirir online en el web de l’editorial Afers, clicant l’enllaç anterior. L’editorial no cobra despeses d’enviament, llevat de les comandes internacionals. I es pot pagar amb targeta de dèbit, crèdit, Paypal o transferència bancària.

«L’estupor» de Josep Iborra, aviat a les llibreries

Ahir, Vicent Olmos ens va enviar una caixa amb exemplars de L’estupor, acabats d’eixir de la impremta. El llibre començarà a distribuir-se a les llibreries després de Pasqua i des de dilluns que ve es podrà adquirir en el web de l’editorial Afers.

He quedat molt satisfet amb el resultat de l’edició. Tant la caixa de la pàgina com la tipografia que s’hi ha fet servir són molt clares i agradables. La il·lustració de la portada, que reprodueix un quadre de René Magritte, m’agrada especialment. L’ha triada Vicent Olmos. 

L’estupor és un llibre inusual. Així i tot, tinc l’esperança que trobarà els seus lectors. Més endavant, quan siga a les llibreries, ja us comentaré més coses d’aquest recull d’assaigs inèdits del meu pare. De moment, us deixe ací el text de la solapa i de la contraportada:

«Josep Iborra (Benissa 1929 - València 2011) es va llicenciar en dret i en filosofia i lletres, i es va doctorar en filologia romànica amb una tesi sobre Joan Fuster. Va ser subdirector de l’Institut de Ciències de l’Educació i membre del Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València. Va col·laborar com a crític literari en diverses publicacions periòdiques (Serra d’Or, L’Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters, Revista de Catalunya i d’altres). Va publicar un llibre de narracions (Paràboles i prou, 1955; 2a edició ampliada, 1995).) i diversos volums d’assaig literari com Fuster portàtil (1982, Premi d’assaig Joan Fuster 1982), La trinxera literària (1995), Confluències (1995), Inflexions (2004, VI Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2004), Breviari d’un bizantí (2007, 17è Premi Rovira i Virgili de biografies, autobiografies, memòries i dietaris), Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) i Fuster, una declinació personal (2014).» 

«L’estupor, seguint l’estela d’Inflexions i de Breviari d’un bizantí, recull una sèrie d’assaigs breus, la majoria dels quals es poden classificar en dos blocs: els dedicats a la reflexió moral i filosòfica, i els centrats en la crítica i la teoria literàries. Tots dos blocs, però, comparteixen una concepció de la literatura com una aventura intel·lectual que s’identifica amb un procés d’interrogació i de coneixement de la realitat i del propi jo, més enllà de les crosses habituals de la tradició humanista. Amb aquest volum es presenta un primer lliurament dels nombrosos manuscrits inèdits que Josep Iborra (1929-2011) va deixar a la seua mort. Alguns dels textos de L’estupor analitzen diversos aspectes relacionats amb l’experiència de la literatura, com ara les classes de lectors, la passivitat i l’activitat en la lectura, els lectors de novel·les, l’aparició del lector modern, els llibres de capçalera, la representació del lector en la mateixa literatura, la presència dels grans autors en la seua obra, la conversió del lector en escriptor, la relació entre lectura i escriptura, i entre aquesta i la vida…»

Antologia portàtil de la poesia universal (62): Ausiàs March

                         68

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.

Ausiàs March (1400-1459)

(Joan Ferraté, Les poesies d’Ausiàs March. Quaderns Crema)