dimecres, 12 de juny de 2019

Escriure amb salfumant: les cartes d’Eugeni Xammar

Al cap de poc de la seua mort, el 1973, la figura mítica d’Eugeni Xammar va començar a adquirir uns contorns més precisos, més concrets. Les seues memòries, dictades en forma de conversa, van aparèixer pòstumament l’any següent, amb el títol de Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret, en Quaderns Crema. La mateixa editorial ha publicat posteriorment Periodisme, una selecció d’articles periodístics d’Eugeni Xammar, l’extraordinari L’ou de la serp, que recull les cròniques escrites des d’Alemanya entre el 1923 i 1925, i les Cartes a Josep Pla. Cal esmentar també l’excel·lent Periodisme? Permetin!, de Quim Torra (sí, l’actual president de la Generalitat de dalt), sobre la vida i els articles de Xammar. Quaderns Crema hi ha afegit ara les Cartes d’un polemista (1907-1973), recull de totes les cartes que se n’han pogut localitzar en arxius públics i privats, a excepció de les adreçades a Josep Pla, publicades anteriorment. L’editor d’aquest volum, Xavier Pla, que ha dut a terme una feinada immensa d’arqueologia literària, ha redactat a més un extens assaig introductori, Les tres vides d’Eugeni Xammar, en què ressegueix la vida i l’obra de Xammar en la seua triple faceta de periodista, diplomàtic i traductor. El volum es tanca amb un apèndix documental i un epíleg d’Amadeu Cuito. Una última referència bibliogràfica: crec que el text que millor retrata la personalitat de Xammar el va escriure Josep Iborra en L’estupor (pàgines 132-133).

Per què la seua figura resulta tan atractiva? Un jove Josep Pla, el 1927, en un text publicat en la Revista de Catalunya, que s’ha citat sovint, sintetitzava alguns dels factors que explicaven aquesta fascinació: «En Xammar m'ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l'home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d'ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d'home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l'enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ell, en el que m'ha dit i, sobretot, en el que m'ha insinuat. Després d'això, excuso dir que la meva més gran esperança és poder treballar un dia a Barcelona en alguna cosa amb en Xammar costat per costat». Un home com Xammar sempre farà un gran efecte, sobretot pel contrast sorprenent que s’estableix, inevitablement, entre una personalitat com la seua, extremadament intel·ligent, que pensa pel seu compte i que sempre diu el que pensa, que sap dir-ho amb gràcia i contundència, i la majoria anodina del món polític i cultural, que no sap res de res i que combina una absoluta falta de vergonya amb dosis considerables d’idiòcia congènita. 

diumenge, 2 de juny de 2019

El llibre més important de Josep Pla

Xavier Febrés acaba de publicar Josep Pla: sis amics i una amant, que s’afegeix als altres llibres seus sobre la personalitat i l’obra de Pla, com ara Josep Pla, biografia de l’homenot (Destino, 1997), Les dones de Josep Pla (Edicions 62, 1999) i l’imprescindible Les preguntes pendents de Josep Pla (L’Esfera dels Llibres, 2006). Aquest nou llibre reprèn alguns dels aspectes tractats en els anteriors i n’aprofundeix d’altres amb un enfocament àgil i original, presentant un retrat biogràfic i literari de Josep Pla «a través d'algunes de les persones més acostades i decisives en diferents èpoques de la seva vida», com un calidoscopi.

Aquestes persones són Alexandre Pla, que «va actuar com a inductor directe de l'estil literari planer que convertiria Pla en un dels autors més llegits durant llargues dècades»; l'Hermós, «el pescador que li faria descobrir en viu la sensualitat del paisatge»; Josep Martinell, que «es convertiria en l'amic de la segona meitat de la seva vida dintre de l'esfera privada»; Albert Puig Palau, «el mecenes indispensable durant l'època tan productiva com mal coneguda de la postguerra»; Manuel Ortínez, «l'introductor al món que li resultava tan misteriós de l'alta burgesia»; Aurora Perea, «l'amant per a ell obsessiva» i Josep Vergés, «l'editor i modelador final d'una voluminosa Obra Completa», d’edició descurada i problemàtica. 

diumenge, 26 de maig de 2019

La feina s’acumula

He dedicat tres de les últimes entrades d’aquest blog a recomanar la lectura de la Ilíada en la traducció de Montserrat Ros, recentment editada per Adesiara. En realitat, no és una recomanació. Crec que ha quedat prou clar que es tracta d’una lectura obligatòria, que demana temps i una concentració especial. Ara he d’advertir-vos que la feina se’ns acumula. Aquesta setmana acaba d’aparèixer un altre llibre que també és de lectura obligatòria, inexcusable: el Curs de literatura catalana contemporània, de Gabriel Ferrater, que arreplega, en un sol volum, la transcripció de les conferències que va impartir durant els cursos 1965-1966 i 1966-1967 per encàrrec de la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona. 

El contingut d’aquestes conferències, que van ser gravades en cinta magnetofònica, havia estat publicat pòstumanent de manera dispersa, de manera que s’havia de consultar en publicacions diferents, moltes d’elles exhaurides i descatalogades. Ara les tenim totes aplegades en un sol volum, que inclou, a més, les conferències sobre el Nabí de Carner, inèdites fins ara, i tots els apunts de les classes que no es van enregistrar. Jordi Cornudella, autor d’aquesta edició, ha aprofitat la feina —la feinada— dels editors anteriors, però com ell mateix declara «he tornat a compulsar els textos editats amb les transcripcions i amb els enregistraments originals, i no m’he estat de fer marxa enrere en certes decisions editorials quan m’ha semblat que convenia». Com a apèndix del Curs, s’hi ha inclòs una doble conferència panoràmica que Ferrater va pronunciar, poc abans de la seua mort, davant d’un públic d’estudiants de batxillerat. Aquesta conferència, localitzada per Jaume Subirana, havia estat editada en el volum Gabriel Ferrater ‘in memoriam’, del 2001. 

dilluns, 20 de maig de 2019

Una nota comparant les traduccions de la «Ilíada» de Joan Alberich i de Montserrat Ros

En l’entrada anterior, sobre l’aparició de la Ilíada traduïda per Montserrat Ros, hi vaig reproduir al final uns fragments d’aquest poema homèric en dues traduccions diferents —la de Joan Alberich, publicada el 2012, i aquesta de Montserrat Ros—, sense dir-ne res. Prudentment, no em vaig mullar, i vaig deixar que els seguidors de la serp blanca se’n fessen una idea pel seu compte. Un d’aquests lectors, Marià Sais, ha recollit el guant i va publicar dissabte passat aquest comentari: «Doncs la més antiga em sembla més planera. De vocabulari i sintaxi. Pensava que seria al revés». Aprofitant que algú ha fet el primer pas, intentaré comentar una mica les dues traduccions. 

Cal dir que l’observació de Marià Sais és exacta. La traducció d’Alberich sembla més planera. Si més no, aparentment. De fet, Jaume Pòrtulas, que ha redactat un dels estudis introductoris a aquesta edició, remarca que la traducció de Montserrat Ros és un model de prosa culta neonoucentista i afegeix que aquest és precisament el registre més adequat per a la majoria de les obres de l’antiguitat clàssica. Deixant de banda aquestes consideracions generals, potser el millor per fer-nos una idea més clara de les característiques i el valor d’aquestes dues traduccions és comparar-ne un fragment en les versions respectives mitjançant un exercici de close reading. Per raons de comoditat i d’eficàcia, he triat un fragment molt breu, el de la invocació inicial. El torne a reproduir aquí segons les dues traduccions:

dissabte, 11 de maig de 2019

Ja tinc el meu exemplar

Ja estic tranquil. Ja tinc el meu exemplar de la Ilíada amb la traducció al català, en prosa, de Montserrat Ros. El volum, de 1168 pàgines, presenta acarat el text grec i conté, a més, una nota de l’editor, dos estudis introductoris, a càrrec de Jaume Pòrtulas i de Francesc J. Cuartero respectivament, i un índex de noms i una sèrie de notes a la traducció a cura de Joan Alberich. 

L’estudi de Francesc J. Cuartero tracta els següents punts: la Ilíada com a poema èpic, la llengua de l’èpica grega, Homer, el contingut i estructura de la Ilíada, la transmissió de la Ilíada, la Ilíada i la història, i la Ilíada com a poema panhel·lènic. Hi he trobat a faltar alguna consideració sobre el valor de la Ilíada com a obra literària i sobre la seua repercussió en la literatura universal.

L’assaig de Jaume Pòrtulas es titula A propòsit dels traductors i les traduccions d’Homer al català. Hi assenyala que la traducció dels poemes homèrics en les diverses llengües il·lustra «una llibertat i una flexibilitat gairebé exuberants, en contrast amb la rigidesa predominant a casa nostra». En el cas de la literatura catalana, l’exemple de Carles Riba potser ha pesat massa. Ha fet pensar que les traduccions dels poemes d’Homer han de ser necessàriament en vers. El fet és, com afirma Pòrtulas, que «les diferències de qualitat poètica —quelcom que no té res a veure amb el simple rigor tècnic— entre els diversos adaptadors al català de l’hexàmetre són abismals». 

diumenge, 5 de maig de 2019

He llegit Freud mentre plovia

Els primers dies d’aquestes vacances de Pasqua em va pegar per llegir Freud. Concretament, El malestar en la civilització, El futur d’una il·lusió i Moisès i el monoteisme, tres llibres que Freud va escriure cap al final de la seua vida, segurament els de caràcter més divulgatiu i literari dins el conjunt de la seua obra. La lectura va coincidir amb uns dies de pluja persistent i pausada, que proporcionava una ambientació excel·lent. Fa molt de gust llegir quan plou. El cel tancat, gris i baix, la claror somorta que obligava a encendre la làmpara. Hi havia molt de silenci i només se sentia el glu-glu de l’aigua escolant-se per les canonades de desaigüe. Tot invitava a recollir-se i a concentrar-se: a llegir. L’últim dia de pluja, quan aquesta ja anava de retirada, vaig caminar més d’una hora pel terme. Les sèquies anaven plenes, a vessar, d’una aigua fangosa. Els camps estaven embassats. 

Freud, juntament amb Marx i Nietzsche, és un dels tres mestres del que s’ha anomenat l’era de la sospita. El crític nord-americà Lionel Trilling preferia dir-ne, amb més precisió, desemmascarament: «the unmasking principle». Tots tres coincidien, a pesar de les seues profundes diferències, en el rebuig programàtic de la concepció de la realitat establerta i institucionalitzada, que denunciaven com una falsedat, o una màscara. El principi del desemmascarament ha estat un tret característic de la vida intel·lectual d’Europa des del segle XVIII. Aquests tres intel·lectuals en van ser els principals exponents. Van ensenyar que res no era el que semblava i que la gran obra de l’intel·lecte era estripar la màscara. 

diumenge, 28 d’abril de 2019

Gran esdeveniment

Anit, després de sopar, em vaig posar a fullejar una mica la premsa en internet. Vaig veure unes quantes voltes el gol de Messi, és clar, que donava una altra Lliga al Barça. Després, vaig continuar fent clic d’esma, una mica ensonyat. De sobte, vaig pegar un bot. Vilaweb anunciava la publicació en Adesiara de la Ilíada, traduïda per Montserrat Ros (Avançament editorial: ‘Ilíada’ d’Homer, en la versió de Montserrat Ros). D’aquesta traducció se n’havien publicat dos volums en la Bernat Metge, el 2005 i el 2009, que recollien els cants I-XII. Els vaig fullejar en Fan set ja fa temps i en vaig tenir prou per adonar-me que era una traducció d’una qualitat extraordinària. No els vaig comprar, perquè volia esperar-me a l’edició completa de la traducció. Em vaig quedar, però, un tant moix, desconfiat davant el ritme habitualment parsimoniós de la Bernat Metge. Mentrestant, Montserrat Ros va morir el febrer del 2018. De seguida em va venir el dubte: hauria pogut acabar la seua traducció abans de morir? Els obituaris que vaig llegir no en deien res. 

Ara sabem que sí que la va acabar, que va refer fins i tot la traducció dels cants publicats en la Bernat Metge, i que la va deixar totalment enllestida per a Adesiara, que l’acaba de publicar en una edició bilingüe en un sol volum, amb el text grec acarat, les notes al final i un índex de noms propis que permet al lector saber ràpidament qui és qui en aquesta obra fundacional de la cultura europea. A més, el volum conté un pròleg del professor Jaume Pòrtulas, una introducció del professor Francesc J. Cuartero i les notes a la traducció i l’índex de noms propis a cura del professor Joan Alberich. 

Aquesta traducció de la Ilíada s’afegeix a una altra gran traducció publicada (reeditada en aquest cas) per la mateixa editorial, la d’El paradís perdut de Milton, a cura de Josep Maria Boix i Selva (vegeu Gran esdeveniment: s’ha reeditat la traducció d’«El paradís perdut» de Josep M. Boix i Selva). Juntament amb les de Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Andreu Nin i Joaquim Mallafrè, la Ilíada de Montserrat Ros se situa en el primer rengle de les grans traduccions de la literatura catalana. No, no exagere. 

Ja se m’ha girat feina per a la setmana que ve. Trucaré a Núria i a Eva per advertir-los que el primer exemplar que arribe a la llibreria és meu i que ningú no me’l toque.

dimecres, 17 d’abril de 2019

Canvis en la PAU de valencià per al curs que ve i crònica d’una reunió de professors

Dimarts passat va tenir lloc a la facultat de filologia de València una reunió per informar els professors d’un canvi que s’introduirà en l’examen de valencià de les PAU. Aquest canvi es farà efectiu el curs que ve, 2019/2020, i afecta únicament la pregunta de literatura, la de l’apartat 3.a del model actual. La llista de 16 ítems de literatura desapareix i és substituïda per quatre blocs de literatura catalana, des de la postguerra fins a l’actualitat, un per a cada gènere: narrativa, assaig, poesia i teatre. Per a cada un d’aquests blocs s’ha triat un llibre de lectura: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, per al bloc de narrativa; Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster, per al d’assaig; el Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, per al de poesia. Finalment, per al bloc de teatre, El verí del teatre, de Rodolf Sirera. De tota manera, en l’examen només podran eixir vuit entrades concretes del Diccionari per a ociosos i 10 poemes concrets del Llibre de meravelles. Quan es penge l’acta de la reunió en el web del departament de filologia catalana de la Universitat de València, ja s’especificaran quins textos són.

En l’examen de les PAU de valencià, en lloc de preguntar un dels 16 ítems de literatura, es posarà un fragment d’un dels quatre llibres de lectura i sobre aquest fragment es plantejaran dues preguntes, cada una de les quals valdrà 1 punt. Les respostes hauran de tenir una extensió aproximada de 75-100 paraules. La primera pregunta estarà dedicada a algun aspecte formal o temàtic del fragment proposat: identificació de figures literàries, punt de vista narratiu, característiques d’un personatge, etc. La segona, a la relació de l’autor i l’obra del fragment proposat amb el seu context: trajectòria de l’autor, context històric i literari en què es pot situar l’obra. Durant la primera setmana de juliol, des de la coordinació de la PAU de valencià es facilitarà als professors una mostra de preguntes orientatives per a aquests dos apartats. Igualment, es faran públiques una sèrie d’indicacions bibliogràfiques.

diumenge, 14 d’abril de 2019

Quatre novel·les curtes per a la classe de literatura universal

Triar les lectures que s’han de treballar en classe és sempre una qüestió delicada. Per moltes raons. La principal és que a molts alumnes els costa llegir, i més encara si es tracta de textos literaris. Els alumnes ho confessen d’entrada, amb la sinceritat o amb la impudència que els caracteritza, fins i tot els que s’han matriculat en un curs de literatura universal, com m’ha passat en el grup que tinc enguany. Què fer? En primer lloc, reprimir la temptació d’assassinar-los in situ, sense més preàmbuls. Diguem-ne que no seria correcte. A més, quedaria un pèl excessiu. D’altra banda, em resistesc a rebaixar els plantejaments, encara que des que l’assignatura de literatura universal va passar de segon a primer curs de batxillerat, la davallada no té aturador. Cada curs és pitjor que l’anterior. L’únic que no canvia és que els alumnes continuen sent simpàtics i divertits. Sempre estan contents.

Em resistesc a rebaixar els plantejaments, doncs, però en la pràctica els rebaixe. Així i tot, només fins a un cert límit. Tinc principis! D’entrada, no faig cas d’algunes propostes deshonestes dels mateixos alumnes, com ara veure la pel·lícula en comptes de llegir la novel·la. Tampoc no faig cas de les queixes relatives a la dificultat: la literatura és la literatura. Res de succedanis, per molt fàcils que siguen. A la guerra com a la guerra. A nedar s’aprèn en l’aigua. Les concessions vénen per un altre costat. Ja no els faig llegir, com quan la literatura universal es donava en segon, una novel·la llarga com Madame Bovary

diumenge, 7 d’abril de 2019

Per amor a l’aventura: cròniques dels EUA

Entre agost de 2014 i juny de 2017, Lourdes Toledo va treballar com a mestra en unes escoles públiques de Santa Fe i l’Española, a l’estat de Nou Mèxic, als Estats Units, on es va traslladar amb la seua família. El resultat literari d’aquesta experiència ha estat Amèrica endins, obra amb què va guanyar el XX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta i que acaba d’editar Bromera. És el seu primer llibre. Llicenciada en periodisme i magisteri, Lourdes Toledo ha col·laborat en revistes com Caràcters i Turia, i ha publicat relats curts i poemes en algunes antologies. 

Amèrica endins es presenta com un dietari que combina les panoràmiques generals sobre alguns dels aspectes de la realitat actual nord-americana amb referències constants a la situació personal de l’autora. Aquesta combinació de crònica i de dietari íntim és un dels principals atractius d’aquest llibre. Amèrica endins, a més, és un relat del que representa anar a viure lluny de casa, la qual cosa «significa començar de zero en molts aspectes». «Així van nàixer aquestes notes —escriu l’autora—, provocades per la sorpresa, el goig i l’instint de supervivència davant d’una cultura diferent».

diumenge, 31 de març de 2019

What is obvious is not always known, and what is known is not always present

El primer contacte directe que vaig tenir amb l’obra de Sanuel Johnson va ser un volum de Penguin, Selected Writings, que recollia, com indica el títol, una tria, molt atractiva, dels seus escrits. Me’l vaig comprar la primera vegada que vaig anar a Londres. Hi havia assaigs, fragments de The Lives of the English Poets, el famós prefaci a l’obra de Shakespeare, cartes, i també el pròleg al seu diccionari de la llengua anglesa. Johnson s’excusava en aquest text d’alguns dels defectes o errors que fàcilment es podien detectar en una obra d’aquestes dimensions. Al·legava que cap diccionari d’una llengua viva pot ser perfecte, perquè ja en el mateix moment que s’està imprimint estan apareixent paraules noves mentre que d’altres cauen en desús. A més, no es pot dedicar tota una vida a estudiar una llengua (Johnson no podia conèixer el cas de Joan Coromines), i ni així seria suficient. 

Més obstacles: qui estudia tot el que la llengua pot expressar, ha de parlar sovint de coses que no entén. Sovint, l’escriptor té ganes de llevar-se el treball de damunt, d’acabar com siga. De vegades, pot perdre l’alè. Afegiu-hi les inevitables descurances i els eclipses casuals de la ment. Que coses que sabíem perfectament ahir, amb una rapidesa intuïtiva, intentarem debades recordar-les a l’endemà. Finalment, hi ha un motiu, segurament el més important, expressat per Johnson amb una frase d’una concisió lapidària, amb el seu gust característic per l’oposició simètrica, que se’m va quedar gravada en la memòria per sempre més: «that what is obvious is not always known, and what is known is not always present». D’una banda, hi ha coses que no sabem o que no tenim en compte, precisament perquè són òbvies. De l’altra, moltes coses que sabem —o que sabíem— no sempre som capaços de recordar-les. En els dos casos el resultat és el mateix. Val la pena de repassar les implicacions d’aquesta observació del doctor Johnson.

dissabte, 23 de març de 2019

La línia d’ombra

De tant en tant, m’agrada llegir un Conrad. Ho he fet ara amb La línia d’ombra, publicada per L’Avenç en una traducció de Marta Bes Oliva. El títol al·ludeix, com assenyala el mateix autor en la nota amb què encapçala la novel·la, «al pas de la joventut, amb la seva despreocupació i fervor, a una etapa més conscient i dolorosa de la vida, de més maduresa». La imatge de la línia d’ombra com a límit o separació entre aquestes dues edats de la vida humana és suggestiva. No marca una solució de continuïtat, com ho podria fer una barrera física. Al mateix temps, l’efecte òptic —el pas de la llum a l’ombra— marca una frontera. Així i tot, el pas d’una edat a una altra de la vida no és tan abrupte com suggereix aquesta imatge. Hi ha un moment en què es produeix el pas de la joventut a la maduresa? Per a una novel·la efectiva i convincent, sí. De tota manera, en pas de La línia d’ombra, el narrador es refereix al fet que el protagonista habitava «la regió crepuscular entre la joventut i la maduresa». 

Només podem tenir una imatge de les diferents edats de la vida, basada en l’experiència, quan arribem a una certa edat. I caldria discutir-ho. El record refà o deforma l’experiència real. Com escriu Conrad en la nota preliminar, «l'efecte que la perspectiva produeix en el record és fer que les coses cobrin molta importància, perquè els elements essencials estan aïllats dels fets quotidians i insignificants que els envoltaven i que, naturalment, s'han esvaït del nostre cervell». No tot és una qüestió, però, de les trampes de la memòria. S’ha dit sovint que el jove i l’home madur o adult són dues bèsties diferents. Siga com siga, hi ha, d’una manera o altra, una continuïtat, més o menys marcada en cada cas. Potser seria més exacte afirmar que la vida d’una persona humana és un embull de continuïtats i discontinuïtats que no sempre són fàcils de destriar. Ens hem d’ajustar constantment als canvis que es produeixen en la nostra situació personal, sobretot als que vénen imposats per les transformacions que experimenta el cos. Al mateix temps, persisteixen al llarg del temps una sèrie de rutines, d’obsessions, de records insistits. Aquestes adaptacions —o potser seria millor dir-ne readaptacions—, no sempre són fàcils de dur a terme. Com va observar La Rochefoucauld en una de les seues màximes, «arribem ben novells a les diverses edats de la vida, i sovint ens manca experiència, malgrat els anys». 

dilluns, 18 de març de 2019

La mala memòria

«Tothom es queixa de la seva poca memòria i ningú no es queixa del seu poc judici.» Aquesta màxima de La Rochefoucauld sempre m’ha agradat, no sols per la seua concisió i precisió, sinó perquè respon a una observació social exacta. És la màxima d’un moralista, que té com a objectiu descriure el comportament real dels homes. No té res a veure amb tants aforismes concebuts com un exercici d’esprit a partir d’un joc purament verbal. Com tot bon aforisme, no acaba en ell mateix, i invita el lector a desenvolupar-lo en totes les seues implicacions. 

De seguida em ve al cap el cas de Montaigne. Al llarg dels Assaigs es queixa sovint de la seua mala memòria. El lector no hi pot deixar de veure una certa coqueteria intel·lectual, perquè Montaigne recorda amb gran precisió moltes citacions i diverses experiències de la seua vida. La coqueteria potser hi jugava una part, però la raó de fons era una altra. Quan Montaigne afirmava que era home de poca o nul·la memòria estava prenent unes precaucions defensives i, al mateix temps, indicant una característica fonamental del seu mètode de pensament, de la forma d’assajar els seus judicis. 

diumenge, 10 de març de 2019

Fi del curs de literatura universal a l’Espai Fuster

Dimecres passat vaig fer l’última sessió del curs de literatura universal a l’Espai Joan Fuster de Sueca. L’experiència ha estat molt satisfactòria, sobretot per l’interès i l’atenció que han mostrat en tot moment els participants. El curs l’he muntat a partir d’un recull inicial de textos. Per a cada sessió em preparava, a més, un esquema molt breu. Després, en la pràctica, m’agradava improvisar una mica i, poc o molt, m’apartava de l’esquema inicial. M’he basat en una concepció de la literatura universal com un ordre simultani: tan contemporanis són Homer i Tolstoi, com Pla i Flaubert, des del moment que tots els podem llegir en el moment actual. Més que una panoràmica cronològica, he volgut presentar una xarxa de motius fonamentals que relliguen la literatura universal.

L’experiència, repetesc, ha estat satisfactòria, però també ha tingut inconvenients. O, millor dit, un únic inconvenient: massa feina. Dimecres treballe a l’institut des de les vuit del matí fins a les dues. Tornava a casa, dinava, i a un quart de cinc me n’anava a Sueca. Feia la sessió del curs i tornava a València, on arribava a dos quarts de nou. Sopava, preparava la cartera i a dormir. L’endemà, començava a l’institut a les vuit, fins a les dues. Tot plegat, massa classes. Al final, tenia la sensació d’estar caçant mosques. 

diumenge, 3 de març de 2019

Una nota sobre una novel·la de Balzac

El cosí Pons és una de les últimes novel·les de Balzac. Juntament amb La cosina Bette forma el díptic Els parents pobres. Totes dues presenten imatges d’extrema tendresa —la bona fe, la bondat i l’amistat— que Balzac va fer servir de contrapunt a una societat obsedida pels diners, en què la família és poca cosa més que un mecanisme per a l’acumulació de la riquesa i en què l’art mateix s’ha convertit en una mercaderia. L’extrema cobdícia dels personatges de la novel·la és per a Balzac un tret característic del règim postrevolucionari que semblava culminar el poder de la burgesia, un règim que prenia com a eslògan l’exhortació de François Guizot: «Enrichissez-vous!» Les famílies Popinot, Camusot i Camusot de Marville són un producte de la monarquia de juliol, lleials al poder polític que les ha elevat a posicions de poder i de riquesa. Pons, en canvi, és una figura anacrònica, descrita en el primer capítol com «un glorieux débris de l’Empire». André Gide considerava El cosí Pons la millor novel·la de Balzac. Quan la va llegir per primera vegada, va dir que estava «dans le ravissement, dans l’extase, ivre, perdu…». 

Balzac presenta tots els personatges, excepte el cosí Pons i el seu amic —dos vells solters i ingenus— com uns farsants. Els diners són els que provoquen la comèdia social, entenent la comèdia com a farsa i com a mentida. «Tenir o no tenir rendes, aquesta era la qüestió, va dir Shakespeare», recorda sarcàsticament el narrador comentant el comportament d’un personatge. La concepció materialista va més enllà de l’èmfasi en la importància dels diners com a clau per a explicar el comportament humà. Balzac també recorda la importància de l’estómac i de la simple aparença física. En un pas de la novel·la el narrador comenta amb una cert crueltat que el protagonista va adaptar el seu caràcter a la seua cara: era bonhomiós i bona persona perquè era molt lleig. Els últims capítols redueixen la mort del cosí Pons a la dimensió purament física de la defunció. La mort del protagonista no és més que un altre episodi de la farsa que recorre la novel·la de cap a cap.