Planiana (127)

Escoltar és un hàbit que consisteix a separar-nos del xivarri obsessionant que portem dins. No solem pas escoltar. No ens escoltem més que a nosaltres mateixos. Perdonin: a nosaltres mateixos i el telèfon. Tot el restant a penes existeix.

Josep Pla, Les hores (OC, 20)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

La roca i la massa gelatinosa

Els obstacles, les dificultats, les resistències es poden convertir en un al·licient, en un estímul per a l’acció o el pensament. Com a mínim, ens obliguen a reaccionar, a pensar o a actuar d’una altra manera. Com reescriure una frase que resulta imprecisa, redactant-la de cap i de nou, sense limitar-nos a canviar-ne un mot per un altre de sinònim. Per desgràcia, els obstacles no sempre tenen aquesta funció benèfica, com a catalitzadors de la nostra iniciativa.

En una carta de maig del 1932, des de la presó, cada vegada més desmoralitzat i afeblit, Antonio Gramsci deia a la seua cunyada Tania Schucht que, en determinades situacions, encara que hi posem tota la nostra energia, no s’hi pot fer res, perquè ens estavellem «no contra una cosa sòlida i ferma, que es pot fer caure netament, sinó contra un estat de coses diguem-ne gelatinós, que no resisteix, sinó que es torna a formar contínuament i és invencible». Gramsci pensava, és clar, en la lluita política i, més concretament, en la seua situació personal. No es feia il·lusions. Ja no se’n podia fer.

La comparació dels obstacles amb una massa gelatinosa suggereix un estat de coses amb una gran capacitat d’autoregeneració. La massa gelatinosa no es pot esmicolar. No es pot reduir a un pedruscall com es pot fer amb una roca. Es pot deformar, però es regenera amb una facilitat desesperant. Els obstacles no sols no se superen, sinó que ni tan sols es poden encarar. Són tants els factors que hi ha imbricats i implicats, que és impossible fer un pas endavant. A més de reproduir-se, els obstacles reapareixen amb una força renovada, aliats amb uns altres de nous, que s’afegeixen als anteriors i els reforcen. Cada vegada la bola de neu es fa més grossa. Allò que combatem és una massa difusa i confusa. Les nostres accions, les que encara fem d’esma, esdevenen també difuses i confuses.

Planiana (126)

Bagur té les mil sensacions directes del poble alt escamellat entre la terra i el mar. L’orografia, una mica turbulenta, fa que sovint s’hi pugui sentir algun autèntic i integral i magnífic bram d’ase.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Seure o no seure», un article de Joaquim Iborra

En les sales dels museus no sol haver-hi cadires. Poques vegades podem contemplar un quadre en repòs. Visitar un museu equival a estar-se dempeus una bona estona, caminant a poc a poc. És una de les raons de la fatiga que produeixen aquestes institucions culturals. Als concerts, als concerts de música clàssica, passa al revés: tothom hi ha d’estar assegut i quiet, i en silenci, sense poder estirar les cames. Els concerts de rock són una altra cosa, és clar. Seure o no seure, doncs. Joaquim Iborra tracta aquesta qüestió i altres aspectes relacionats en l’article que ha publicat avui en La Veu del País Valencià.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Seure o no seure.

Escriure clar o obscur

Primo Levi va reivindicar sovint, en entrevistes i textos dispersos, la necessitat d’escriure d’una manera clara i precisa. Ho va fer amb més extensió en l’assaig Dello scrivere oscuro, que havia aparegut en el diari La Stampa el desembre del 1976. Més tard, el 1985, el va recollir, juntament amb altres escrits, en el volum L’altrui mestiere. Levi començava el seu assaig amb prevenció, declarant que «non si dovrebbero mai imporre limiti o regole allo scrivere creativo», però que, renunciant a qualsevol intenció normativa, prohibitiva o punitiva, «a mio parere non si dovrebbe scrivere in modo oscuro, perché uno scritto ha tanto più valore, e tanta più speranza di diffusione e di perennità, quanto meglio viene compreso e quanto meno si presta ad interpretazioni equivoche». Tot seguit, afirma, amb un dramatismea potser excessiu, que no és casualitat que dos dels poetes menys desxifrables del segle passat, Trakl i Celan, «siano entrambi morti suicidi, a distanza di due generazioni. Il loro comune destino fa pensare all'oscurità della loro poetica come ad un pre-uccidersi, a un non-voler essere, ad una fuga dal mondo, a cui la morte voluta è stata coronamento».

Detto questo, Levi passa a tractar les principals objeccions que es poden plantejar al seu punt de vista: les justificacions o les raons de l’escriptura obscura. En primer lloc, admet, a la defensiva, que una escriptura perfectament lúcida pressuposa un escriptor totalment conscient, cosa que no es dóna en la pràctica. No hi ha cap autor que comprenga a fons, del tot, el que ha escrit. Quan escrivim, falquem la nostra escriptura en diversos implícits, dels quals no sempre tenim consciència, de la mateixa manera que no en tenim tampoc d’alguns plagis que contenen els nostres escrits.

Levi nega també que només per mitjà de l’obscuritat verbal es puga expressar aquella altra obscuritat «di cui siamo figli, e che giace nel nostro profondo». Ni que el desordre siga necessari per a descriure el desordre. O que el caos de la pàgina escrita siga el millor símbol del caos últim en què xipollegem més mal que bé. I sentencia: «Chi non sa comunicare, o comunica male, in un codice che è solo suo o di pochi, è infelice, e spande infelicità intorno a sé. Se comunica male deliberatamente, è un malvagio, o almeno una persona scortese, perché obbliga i suoi fruitori alla fatica, all’angoscia o alla noia.» La qüestió és més greu del podia semblar, per tant. El qui escriu d’una manera obscura, perquè no en sap més, és un desgraciat. I qui ho fa a posta és una mala persona. Com a mínim, un maleducat amb el lector. Levi torna a advertir, com al principi, que «queste sono mie preferenze, non norme.» I afegeix, equànime, que «chi scrive è libero di scegliersi il linguaggio che più gli si addice, e tutto può darsi: che uno scritto oscuro per il suo stesso autore sia luminoso ed aperto per chi lo legge; che uno scritto non compreso dai suoi contemporanei diventi chiaro ed illustre decenni e secoli dopo».

Un article de Joaquim Iborra sobre les superilles de Colau

Joaquim Iborra ha publicat avui en La Veu del País Valencià un article sobre les debatudes superilles que ha impulsat l’Ajuntament de Barcelona. Ho fa a partir d’unes declaracions de Lluís Permanyer, en què afirma que «la superilla és un atemptat contra la idea profunda del pla Cerdà». A més d’explicar que aquesta afirmació és una bajanada, Joaquim Iborra planteja la qüestió de la reducció del trànsit rodat, que és al fons de les superilles i d’altres intervencions urbanístiques actuals.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Lluís Permanyer, Cerdà i les superilles de Colau.

Casa nostra és allà d’on comencem

Buidar la casa dels pares és el primer llibre de poemes que publica Josefina Maymó. Ha estat editat per Trípode, amb un pròleg de Sam Abrams. Encara que el títol apunta directament a un sentiment de pèrdua, aquest llibre arriba a ser, com remarca Abrams, un cant d’amor a la vida, a la família, a la casa i als objectes, i a la poesia, «l’eina cognitiva i emotiva indispensable que permet que la poeta reverteixi el dol de la pèrdua i assoleixi un sentit renovat i perdurable d’ordre, estabilitat i vitalitat». El sentiment que recorre Buidar la casa dels pares no és de pèrdua ni d’enyorança, sinó d’agraïment.

Estructurat en tres parts, la primera, La clau al pany, consta de sis poemes i té una funció d’obertura, en què, com assenyalen els versos inicials, s’introdueix un dels motius i objectius centrals d’aquesta obra: la recerca del temps perdut. «Posar la clau al pany / i tot d’una descórrer / la cortina del temps: / sotrac immens / que t’obre / en canal la teva vida.» La recuperació del temps perdut es du a terme en la segona, Les veus dels objectes, formada per quaranta poemes, cada un dedicat a un objecte, curosament triat, de la casa dels pares. És per mitjà d’aquests objectes —la rajola que ballava, el llit de matrimoni dels pares, les llibretes escolars, el sofà, la vaixella duralex, la màquina d’escriure i la màquina de cosir— que Josefina Maymó du a terme la seua particular recerca proustiana del passat: del temps perdut. El recull es tanca amb els dos poemes de la tercera part: Comiat.

Amb una veu i una dicció senzilla, aquesta tasca de reviure uns objectes que el pas del temps ha abolit, de sentir-ne el batec somort per a qui sap escoltar-lo, no cau mai o gairebé mai en l’expressió d’un sentiment d’enyorança o de pèrdua, sinó que es transforma en una epifania, en un sentiment intens de plenitud del moment present. L’experiència poètica s’identifica o es confon amb aquesta recuperació del temps perdut a partir dels objectes de la casa dels pares. Els quaranta poemes de la segona part demostren que el passat és un temps densament imbricat amb el moment present, com sentenciaven aquells versos d’Eliot de Quatre quartets: «El temps passat i el temps futur, / el que podia haver estat i el que ha estat / tendeixen a un sol final, que és sempre present». El títol d’aquesta ressenya l’he extret també d’un vers del mateix llibre.

Sam Abrams afirma amb justícia que «Buidar la casa dels pares és una de les creacions elegíaques més perfectes i felices que conec dins la tradició lírica catalana moderna». El seu pròleg és tan bo, que jo a penes puc dir res més d’aquest llibre de Josefina Maymó: res més que valga la pena. El millor que puc fer, crec, per incitar a llegir-lo, és reproduir-ne un dels poemes que més m’han agradat. Aquest:

Planiana (125)

Jo tinc una escassa simpatia per Voltaire: per la persona i per l’obra. Com a persona fou un dels homes més immorals, egoistes i malignes del seu temps. L’obra —llegible avui, que no és pas tota ni de bon tros— és un replâtrage neoclàssic en guix, d’una fredor i d’un retoricisme insuportables. El que és llegible és d’un burleta tan irrisori i tan estratègicament meditat que arriba a fatigar. És el que sol passar amb els escriptors massa murris: acaben per caure de les mans. Bayle és molt més important: és més vulgar, més a peu pla, molt més documentat, més real. El que arribà a saber Bayle fou fabulós.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Segon i últim article de Joaquim Iborra sobre Ildefons Cerdà

La Veu del País Valencià ha publicat avui el segon i últim article que ha escrit Joaquim Iborra sobre Ildefons Cerdà a partir del llibre que li va dedicar Fabià Estapé, «tres-centes pàgines que apunten en moltes direccions i que suggereixen molts altres temes».

El podeu llegir fent clic en aquest enllaç: Ildefons Cerdà, segons Fabià Estapé (i 2).

Un article de Joaquim Iborra sobre Ildefons Cerdà

Joaquim Iborra ha publicat avui en La Veu del País Valencià un article, el primer d’una sèrie, sobre la figura d’Ildefons Cerdà, autor del projecte de l’Eixample de Barcelona, figura controvertida i desconeguda alhora, a partir de la biografia que en va escriure Fabià Estapé.

El podeu llegir fent clic en aquest enllaç: Ildefons Cerdà, segons Fabià Estapé (1).

Tenir talent

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi, hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres o pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la seua vanitat s’inflava davant els atacs. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als seus feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tothom. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.

Potser la reacció de Flaubert era una mica extrema. Però tenia raó a malfiar-se dels elogis. Malentesos a banda, n’hi ha molts que són d’una buidor insultant, com ara quan s’«elogia» la prosa esmolada d’un escriptor o els personatges d’alt voltatge d’una novel·la, expressions encomiàstiques que llegim sovint en les ressenyes de llibres. Els descaradament ditiràmbics semblen una burla sarcàstica, per molt sincers o per molt justos que siguen. Finalment, n’hi ha també els que estan carregats de reticència. Lionel Trilling, en una de les seues cartes, es veia obligat a precisar a un seu corresponsal que quan s’havia referit al talent d’un escriptor, això no s’havia d’entendre com una mostra d’admiració, sinó de reserva. La paraula talent, deia Trilling, suggereix generalment la idea de limitació. Implica una habilitat més potencial que real. Una persona pot tenir talent per a alguna cosa sense fer el que cal perquè el considerem admirable per aquesta qualitat. En el millor dels casos, dir d’algú que té talent s’ha d’entendre com un vot de confiança. O com una mostra de caritat condescendent.

Trilling recorda en la mateixa carta que la paraula talent té l’origen en una paràbola de l’Evangeli segons sant Mateu (Mt: 25, 14-30), en què talent designa una moneda de l’època. El talent es pot invertir o no. Pot donar rendiment o quedar soterrat en un forat, que és la solució més còmoda i menys arriscada. En la pràctica, la major part dels talents no s’inverteixen. No esforçar-se és la consigna. No fer res, el més segur: el més moral. Per si no recordeu aquesta paràbola, aquí la teniu en la traducció dels monjos de Montserrat:

Les biblioteques personals

És una preocupació compartida per qualsevol que haja reunit una biblioteca. Què passarà amb els meus llibres? La pròpia extinció individual no és que ens faça molta gràcia, però com que, segons sembla, no s’hi pot fer res, l’acceptem o procurem no pensar-hi. Ens afecta més imaginar la dispersió dels nostres llibres, venuts als encants, o llençats al fem directament. Cedir-los a una biblioteca pública o a alguna institució cultural es revela de seguida un objectiu il·lusori, impossible. No tenen espai. Ara, l’inconvenient principal no és la falta d’espai, sinó que els nostres llibres no interessen. Cada biblioteca personal reflecteix els gustos i dels interessos del seu propietari, i de l’època en què va viure, que no solen coincidir amb els del públic lector general. El temps passa i es llegeixen altres coses: les novetats! Hi ha els clàssics, és cert, que són per definició aquells llibres que no es llegeixen. Que no cal llegir. La gent ja farà massa i prou si els coneix de nom. Les biblioteques públiques, en canvi, es renoven amb noves adquisicions i expurguen de tant en tant el seu fons: en retiren aquells títols que ja no demana ningú. Alguns d’aquests exemplars expurgats passen al mercat de llibre vell. La major part dels llibres que tinc en anglès els he comprat de segona mà, i porten sovint el segell d’una biblioteca universitària o d’una high school.

El meu pare no va patir mai aquesta preocupació pels seus llibres. Des de ben aviat, els seus fills vam començar a fer un ús intensiu de la biblioteca que havia format. Es conserva tal com ell la va deixar. Damunt de la tauleta al costat de la seua butaca, hi ha encara els llibres que estava llegint. La seua biblioteca no està catalogada, ni organitzada segons un criteri clarament definit, però el meu pare sabia on era cada llibre. A nosaltres, ara, de vegades ens costa una mica localitzar algun títol. Ens agrada molt fixar-nos en els passatges que va subratllar i en les anotacions que hi va fer al marge. Les biblioteques personals es prolonguen en alguna ocasió com a biblioteques familiars, cosa que n’assegura la continuïtat. Però les línies familiars duren poc o no gens. A tot estirar, tres generacions.

Un cas particular de biblioteca personal són les dels escriptors, una pista impagable per a estudiar la seua obra. La major part d’aquestes biblioteques han seguit el destí que han tingut les dels pobres mortals. Pense en la de Flaubert. Quan va morir, la seua neboda Caroline, que tenia molts deutes, va vendre de seguida la propietat de Croisset, on Flaubert havia viscut i on havia escrit les seues obres. Va ser destruïda i reemplaçada per una fàbrica. Poc interessada pels llibres, però sí pels diners, la neboda va vendre a poc a poc la biblioteca de l’escriptor. Primer, els llibres més valuosos, després diversos lots, abans de dispersar-ne la resta el 1931. Només se n’han conservat una sèrie d’exemplars que ella va llegar a Louis Bertrand, un seu amic. Ara, siguem justos amb Caroline. Va dipositar els manuscrits de Flaubert en diverses biblioteques públiques, com la Bibliothèque nationale de París i la biblioteca municipal de Rouen. Pel camí, diguem-ho tot, va fer desaparèixer tots els papers que podien posar en qüestió la reputació del seu oncle, tal com ella l’entenia. Caroline, Caroline…

Les biblioteques d’escriptors que s’han conservat, com ara la de Joan Fuster o la de Carmelina Sánchez-Cutillas, custodiades i catalogades amb cura en una institució o altra, pateixen un inconvenient important. Han deixat de ser biblioteques i s’han convertit en un document d’arxiu. Als estudiosos els pot ser molt útil comprovar quins llibres tenia un escriptor, quins va subratllar i anotar en particular. Però aquestes biblioteques, com és comprensible, no estan obertes al públic general i no permeten el préstec dels exemplars. D’una manera o altra, són biblioteques mortes, que ningú llegeix ja.

Al doctor Johnson, un dels grans lectors que recorda la història, el va assaltar un pensament estrany en el llit de mort: «En la tomba no rebrem cartes.» Les cartes, tant se val. Més greu és que ja no llegirem els nostres llibres. Ni nosaltres ni ningú. El destí de les biblioteques personals, tard o d’hora, és convertir-se en lletra morta, igual que la major part del que s’escriu i es publica.

Planiana (124)

El que s’anomena el turisme, la necessitat que té la gent de fer el foraster a l’estiu, en una banda o altra…

Josep Pla, El que hem menjat (OC 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Un escrit inèdit de Josep Iborra sobre «AlfaBet» de Josep Palàcios

Continuem amb l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra, que està publicant la Institució Alfons el Magnànim, i de la qual han aparegut fins ara quatre volums (Una literatura possible, vols. I i II, Diari 1965-1977 i El vici de la introspecció). En la nota preliminar al Diari 1965-1977 vaig explicar que entre la massa de manuscrits inèdits que el meu pare va deixar a la seua mort n’hi havia una part que destacava de la resta perquè estava ordenada i col·locada en un prestatge de la seua biblioteca: un conjunt de quaranta-set quaderns, de diferents extensions i grandàries, numerats i datats per any, segons s’indicava en una etiqueta enganxada a la portada. El primer era del 1946. L’últim, del 2007. Els tres primers, escrits en castellà, entre el 1946 i el 1947, són molt breus i tenen un caràcter escolar. El quart, del 1948, una sèrie de proses disperses, ja està en català. El cinquè, datat del 1948 al 1957, és un recull d’aforismes, alguns dels quals van ser publicats en Inflexions (Bromera, 2004) i Breviari d’un bizantí (Arola, 2007).

Amb el quadern número 6, del 1965, comença el diari que Josep Iborra va escriure de manera regular i sostinguda fins al 1977. Està format per disset quaderns. A partir del 1976, després de ser nomenat director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), va tenir menys temps lliure i el diari se’n va ressentir, fins al punt que el va interrompre. Quan el va reprendre, el 1983, sembla que havia perdut el fil mantingut entre el 1965 i el 1977. Hi va haver, a més, una segona interrupció, entre el 1991 i 1996, cinc anys durant els quals va patir problemes greus de salut. Tot va plegat va contribuir a l’abandonament definitiu de la forma del diari. Els escrits dels quaderns des del 1983, un total de vint-i-tres, ja no estan datats, o molt poques vegades, i consisteixen en notes de lectura i assaigs més o menys elaborats, d’extensió i temàtiques diverses. La interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que ocupaven moltes de les pàgines del Diari 1965-1977, s’abandonen gairebé del tot. És per això que els quaderns redactats entre el 1983 i el 2007 no s’editaran com una continuació del Diari 1965-1977, sinó com un recull miscel·lani de notes assagístiques, que hem titulat provisionalment Quaderns. En la seua edició estic treballant ara.

L’altre dia vaig trobar en un dels dos quaderns de l’any 2000 un escrit sobre AlfaBet de Josep Palàcios. No fa gaire vaig reproduir en aquest blog un assaig de Josep Iborra sobre diverses obres de Palàcios, que ha estat publicat en El vici de la introspecció. El voldria completar ara amb aquest escrit sobre la segona edició d’AlfaBet (Empúries, 1989). Aquí el teniu:

Josep Palàcios, AlfaBet

Llibre sorprenent, escrit amb cura i precisió. Hi ha un egotisme que és un ergotisme permanent, un joc exhibicionista en què se simula i dissimula, es desnua tapant-se, es fa present ocultant-se, s’autoafirma eufòricament, negant-se desoladament. El seu jo és el joc d’escriure, la seua escriptura és vertiginosa i inestable, superba, altiva, arrogant, humil, paradoxal i obliqua. Un discurs que tracta de desconcertar el lector, de sorprendre’l, d’intrigar-lo i admirar-lo donant-li pistes que més aviat el despisten. No destapa les cartes que desplega sobre la taula. I si en destapa alguna, ens deixa perplexos. Es gira i regira amb trucs i retrucs posant-se en posicions sempre inestables.

En resulta una literatura hermètica en el sentit que qui escriu és un jo hermèticament tancat dins d’ell mateix, del seu món obsessiu. Un món ontològic, o metafísic, que explora en les seues possibilitats extremes, amb una lògica hiperbòlica, respecte d’ell mateix, de Déu i de les relacions fabuloses entre tots dos. S’encara amb Ell en un pla d’igualtat o de superioritat fins i tot. El Déu absconditus troba la rèplica en un jo absconditus. Vol fer-li un escac i mat impossible. El cerca i li fuig, o es cerquen i es fugen tots dos. Juguen a fet i amagar. Però sempre hi ha per part d’ell un desafiament a Déu. El desafia estratègicament, per desorientar-lo, evitar-lo o destruir-lo. La seua insubordinació és absoluta.

Les narracions d’AlfaBet són fabulacions d’un revoltat que capgira el món, que en fa objecte de plantejaments parabòlics o hiperbòlics. L’autor es juga, s’ho juga tot, endinsant-se en un laberint o construint un laberint del qual no es pot sortir (l’autor mateix en parla). Un laberint per viure-hi, no per sortir-ne.

Em recorda vagament, els Cants de Maldoror, i la dialèctica heideggeriana i sartriana, o els temes camusians i l’estil aforístic fusterià.

«Alfabet» versus «Enciclopèdia». Les entrades no són paraules a les quals segueixen les pertinents definicions, informacions, resums… Són lletres, que donen entrada a qualsevol cosa imprevisible perquè no condicionada per la paraula. Una manifestació del protagonisme de les lletres és la tipografia i la topografia. Quin significat té una lletra? Composar-se amb unes altres per fer «literatura».

Josep Iborra (Arxiu de Josep Iborra)

Llegint la correspondència de Lionel Trilling

Lectura de Life in Culture. Selected Letters, una tria de la correspondència de Lionel Trilling, publicada el 2018 a cura d’Adam Kirsch. En la introducció que ha redactat per a aquesta edició Kirsch assenyala que no és habitual per a un crític literari tenir lectors després de la seua mort, com és el cas de Lionel Trilling. La mala notícia és que als novel·listes i als poetes els passa igual. Potser no tant. Kirsch s’explica aquesta excepció perquè la posició de Trilling com a crític en la seua època era excepcional ella mateixa,fins i tot anòmala. No practicava l’anàlisi textual, minuciosa, amb una terminologia ad hoc, no teoritzava sobre el que és literatura i el que no. No era tampoc un historiador de la literatura, ni intentava influir en el gust del públic lector per nous llibres i escriptors. Un crític literari? Ell mateix no es reconeixia en aquesta etiqueta. Com a mínim, s’hi sentia incòmode. Quan Étienne Gilson li va dir que «no era realment un crític literari», Trilling se’n va sentir molt complagut. A Fuster li passava una cosa semblant. En el pròleg que va escriure a la seua Literatura catalana contemporània afirmava que «el substantiu “crítica”, i els seus derivats, m’han fet, sempre, una certa angúnia. Sobretot, en les accepcions professionals o professorals que solen transportar.» I rematava amb una punta d’irritació: «Jo, no em considero un “crític”, ni ganes». De pas, emmarcava crític amb les cometes denigratòries de rigor.

Trilling, com Fuster, pertanyia a una espècie diferent, per molt relacionada que estigués amb el que se sol entendre per crítica literària. Era un intel·lectual, que reflexionava sobre les idees, sobre la cultura i la societat, a partir de les obres literàries, convençut que «literature is the human activity that takes the fullest and most precise account of variousness, possibility, complexity, and difficulty».

Com passa sovint amb els epistolaris dels escriptors, aquesta correspondència de Trilling aclareix i precisa alguns dels temes principals que va tractar en els seus assaigs: la crítica de la hipocresia i el didactisme del progressisme, juntament amb la seua incapacitat d’apreciar la complexitat de la vida moral, política i social. La relació amb el judaisme, els motius del seu refús a reconèixer-se com a crític literari, la seua insatisfacció amb el treball a la universitat, encara que va ser un professor molt popular entre els alumnes. «Teaching is an unhappy business, harder and harder to justify», escriu a un dels seus corresponsals. O la valoració ambivalent de la literatura: «I think it is possible to express not only a love for literature and a sense of its usefulness, but also a dissatisfaction with it, and the belief that it may not only guide us but also mislead us.»

En una altra de les cartes conta la seua trobada amb John F. Kennedy, quan aquest era president dels Estats Units, l’abril del 1962, durant la celebració a la Casa Blanca d’un sopar en honor de tota una colla de Premis Nobel. Trilling, encara que no era un Nobel, hi va ser invitat igualment: «My wife and I were among the guests at the Nobel Prise dinner. When I told the President my name on the receiving line, he stepped back as if in happy surprise, and said “You!” and then added a few words on pleasure at my being present. It was, as you may imagine, a very gratifying moment for me.» El president dels Estats Units, si més no John F. Kennedy, sabia qui era Lionel Trilling i es va alegrar de conèixer-lo personalment. No va caldre que ningú li apuntés a cau d’orella que era un crític literari molt distingit. Eren uns altres temps, és clar. Trilling afegeix que es va estar una bona estona conversant amb la dona del president, Jacqueline Kennedy, sobre el novel·lista anglès D.H. Lawrence.

Més endavant intentaré desenvolupar algunes de les notes que he pres durant aquesta lectura per a una cosa que tinc entre mans. Ara em limitaré a apuntar per als lectors de la serp blanca una observació de Trilling sobre escriure bé que m’ha cridat l’atenció. En una carta del 1969 a un Professor Kehl, afirmava que «writing well —I don’t mean writing “creatively”— has to begin as an ideal of the self: it means wanting to be a certain kind of person, the kind of person who sounds a certain way, who has a certain relation to language. If that desire isn’t instilled by the general culture —if, that is, the general culture doesn’t value that kind of person— no amount of pedagogy will make a student write well».

«La consciència de la inconsciència» (Josep Iborra, «El vici de la introspecció»)

La consciència de la inconsciència

Els déus tapen els ulls a qui volen perdre, afirmava, crec, Èsquil. És una sentència que formula d’una manera perfecta l’esperit de la tragèdia. Perquè el que dóna una dimensió tràgica als nostres actes és, precisament, que els hem comès a fosques, cegats pels déus. Èdip va actuar amb lucidesa, però la seua aventura personal el va portar a una catàstrofe insuperable. El que l’angoixava i el desesperava no era tant la seua dissort, ni que no tingués remei, sinó adonar-se que ell, en el fons, se l’havia buscada i l’havia «volguda». Ell mateix havia causat —no ho havia vist ni previst— les calamitats que el van anihilar moralment. Havia obrat, creia, sabent el que es feia, sense dubtes ni temors, fins que es va adonar que havia estat fabricant el desastre que l’havia arruïnat. És aquest reconeixement, la consciència de la seua inconsciència, el que constitueix el pinyol de la tragèdia. El punt central no és la quantitat o la intensitat dels mals que arriben a un home, sinó que aquests tinguen el seu origen en ell mateix, en les seues decisions i actuacions, i que tot això acabe veient-ho amb una claredat insuportable. Per això Èdip s’arrenca els ulls, que tan malament l’han guiat i que ara li fan veure la seua insensatesa.

La remarca d'Èsquil és la d’un autor. La fa seua un espectador lúcid com Aristòtil, perquè li permetia captar íntegrament el sentit de la tragèdia. En la tragèdia l’heroi s’encara amb uns mals i reconeix la seua culpa. Alhora, sent més o menys obscurament la relació sagrada que té la seua peripècia amb els déus. L’heroi s’ha perdut, però la voluntat dels déus ha entrat en aquest joc funest. Aquesta és la versió pagana, grega —humana— d’allò que és realment tràgic. Que els déus ens envien calamitats, una rere l’altra, no és tràgic, perquè no hi ha cap intervenció nostra que s’hi puga relacionar directament. Aquesta és precisament la versió jueva, bíblica, que té el seu paradigma en la història de Job. Déu decideix —i no perquè vulga perdre’l, sinó per provar-lo— fer caure sobre Job tota mena de mals, que no tenen res a veure amb la seua conducta. No hi ha, doncs, cap ceguesa, cap ofuscació per part seua. No pot sentir, com Èdip, l’horror del seu error. Al contrari, s’encara amb Déu demanant-li explicacions. No és una figura tràgica.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 257