diumenge, 6 d’octubre de 2019

Els diners, els diners! Enriquiu-vos!

La nova editorial Quid Pro Quo Edicions ha publicat recentment Gobseck.L’usurer, una novel·la curta de Balzac —78 pàgines—, en traducció de Marta Marfany Simó. Hi apareixen alguns dels personatges d’altres novel·les de la Comèdia humana, com una de les filles de Goriot i l’advocat Derville. Aquest últim tenia un paper important en El coronel Chabert, una altra novel·la curta de Balzac, que he comentat en La literatura recordada. Pensava que Gobseck.L’usurer devia ser un retrat d’un personatge sòrdidament avar, una mica com L’escanyapobres de Narcís Oller. No és així, però. El que fa fruir Gobseck no és tant l’acumulació de diners com la posició privilegiada de l’ànima humana que li atorga el seu ofici d’usurer, de prestamista. 

Gobseck, amb un passat ple d’aventures i de vagabundeigs arreu del món, és una encarnació mefistofèlica del jueu errant. Sap de què parla, perquè ho ha vist tot. Ara, establert a París com a prestamista, contempla amb fredor i amb plaer alhora els mecanismes que agiten al seu entorn la comèdia humana. «Que no és la vida una màquina que els diners doten de moviment?», pregunta retòricament. Convençut que no es pot separar l'ànima dels sentits, ni l'esperit de la matèria, conclou que «l'or és l'espiritualisme de les vostres societats actuals». Gobseck ha aconseguit finalment la serenitat personal: «totes les passions humanes augmentades pel joc dels vostres interessos socials desfilen davant meu, que visc en la calma. D'altra banda, la vostra curiositat científica, una mena de lluita en la qual l'home sempre té desavantatge, jo la canvio per la penetració de totes les forces que fan moure la Humanitat. Ras i curt, posseeixo el món sense cansar-me, i el món no té la més petita influència en mi».

diumenge, 29 de setembre de 2019

Llegint Sèneca

Aquesta setmana he llegit el volum de Sèneca publicat en la col·lecció Bernat Metge Essencial, que comprèn tres tractats breus: La providència, La tranquil·litat de l’esperit i La clemència. El que més m’ha agradat ha estat el segon. D’entrada, ja el títol me’l feia més atractiu i suggestiu. La tranquil·litat de l’esperit! Existeix realment? Sèneca la defineix com la capacitat de l'ànima de «caminar sempre a pas igual i saludable», d’«estar en pau amb ella mateixa», de «contemplar les seves coses amb joia, i amb una joia no interrompuda, ans romanent en situació plàcida sense aixecar-se mai ni deprimir-se». Adverteix que no s’ha de confondre amb el que no és sinó una conseqüència de la fatiga, com ara la calma obligada de la vellesa, o de la peresa. Pel que fa als pereosos, es tracta, certament, de gent immutable, no pertorbats mai per cap oscil·lació anímica, simplement perquè «viuen, no com voldrien, sinó com començaren». 

Per a Sèneca, una de les coses que més pertorba la tranquil·litat de l’esperit és el fet de desplaure’s a si mateix. Això pot venir no tant per haver desitjat coses vergonyoses, sinó per no haver-nos atrevit a aconseguir-les. Per això, la insatisfacció —la inquietud— és doble: d’una banda, per haver desitjat coses indignes de nosaltres; de l’altra, per haver estat uns covards o uns irresoluts. En fi, n’hi ha que «es dolen, no d'haver volgut el mal, sinó d'haver-lo volgut endebades». Aleshores es produeix aquella «agitació pròpia d'un esperit que no troba sortida, per tal com ni poden governar llurs cobejances, ni satisfer-les, i aquella indecisió que té la vida quan es troba impedida d'expandir-se i aquella llangor de l'esperit quan ha fracassat en els seus anhels».

dissabte, 21 de setembre de 2019

Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials

Com tots sabeu, el 2017 la Fundació Bernat Metge va passar a formar part del grup Som, que publica revistes com Sàpiens i és propietari de l’editorial Ara Llibres. Des d’aleshores s’ha volgut donar una nova vida a l’editorial fundada per Francesc Cambó. Així, s’ha creat La Casa dels Clàssics, que impulsa i organitza un programa d’activitats de divulgació dels clàssics en tots els àmbits de la vida i la cultura i obre el projecte editorial de la Bernat Metge a altres formats i a un públic més ampli. Una d’aquestes iniciatives ha estat el llançament de la col·lecció Bernat Metge Essencial. Difosa a començaments de l’estiu amb La Vanguardia, ha arribat aquest mes de setembre a les llibreries amb un preu molt econòmic. la col·lecció reuneix en tretze volums algunes de les obres més representatives de cinc autors grecs i cinc de romans. Concretament, l’Odissea, en la traducció de Carles Riba (volums I i II), El convit de Plató, les Metamorfosis d’Ovidi (volums I i II), la Poètica d’Aristòtil, Antígona. Èdip rei. Èdip a Colonos de Sòfocles, en la traducció en prosa de Riba, L’amistat (Leli) de Ciceró, La providència. La tranquil·litat de l’esperit. La clemència de Sèneca, Medea. Hipòlit d’Eurípides, l’Eneida de Virgili (volums I i II) i les Poesies de Catul. 

Cada volum inclou una introducció divulgativa redactada expressament per a aquesta edició, com la que signa Jaume Pòrtulas per a l’Odissea o Mònica Miró per a les Poesies de Catul, el text original grec o llatí, la traducció al català i les mínimes notes necessàries per a la comprensió del text. Els responsables editorials adverteixen que les traduccions han estat lleugerament revisades en alguns casos, amb la intenció de fer-ne el llenguatge més proper per al lector d’avui. Desconfiat com sóc, l’avís m’ha produït una certa inquietud. He comprovat, alleujat, que la revisió no afecta les traduccions de Riba, cosa que hauria estat heretgia i blasfèmia. Tot seguit, he contrastat les dues primeres pàgines de dos volums, el de Sèneca i el de Plató, amb l’edició original, i la veritat és que la revisió és molt lleugera. En el cas de Sèneca, en les dues primeres pàgines de De la providència, traduïda per Carles Cardó, només hi he detectat dos canvis: la conjunció causal «puix que» apareix reemplaçada per «perquè» o «ja que», i «noïssin», del verb «noure», per «perjudiquessin». Es manté, en canvi, un mot com «ivaçosa» —«la ivaçosa carrera del cel». Sabia què volia dir «noure», però confesse que desconeixia el significat d’«ivaçosa», que no he sabut deduir pel context de la frase. Consulte l’Alcover-Moll: vol dir ràpida. 

divendres, 13 de setembre de 2019

Els llibres que més van impressionar Tolstoi

El 1891, l’escriptor rus Mijail Mijailovitx Lederle va escriure a Tolstoi per demanar-li que li digués quins eren per a ell els cent millors llibres. Tolstoi li va contestar que aquesta mena de llistes no tenien sentit, sobretot perquè els millors llibres ho són depenent de l’edat, la instrucció i el caràcter de les persones. Seguint aquest criteri, Tolstoi va passar a Lederne una relació de les obres que més l’havien impressionat en diferents èpoques de la seua vida. Determinava el grau d’aquesta impressió mitjançant tres paraules: enorme, molt gran i gran. 

Podeu llegir-la a continuació. Tolstoi li advertia que la llista no estava acabada i que estava molt lluny de ser completa. Li l’enviava únicament perquè se’n fes una idea.

dissabte, 7 de setembre de 2019

Viatjar és de garrulos


Com a complement i contrapunt de l’entrada anterior, us recomane la lectura d’un article que Quim Monzó va publicar en La Vanguardia dijous passat: Aquells exagerats de fa vint anys (el reproduesc complet al final, per si falla l’enllaç). Monzó comenta alguns dels efectes que està produint el turisme de masses i cita un llibre, que no coneixia, d’un sociòleg francès, Rodolphe Christin, traduït al castellà per Ediciones el Salmón, amb el títol de Mundo en venta; crítica de la sinrazón turística

Quim Monzó tanca el seu article amb unes paraules de Conrad Consum, del programa radiofònic La competència, que més o menys resumeixen la seua conclusió sobre aquesta qüestió: «Viatjar és de garrulos». Potser és una manera extrema de dir-ho. El fet, però, és que per a molta gent viatjar s’ha convertit en una mena d’obligació social o, si més no, en l’única cosa digna de fer quan s’és de vacances, encara que aquestes acaben com a conseqüència amb una notable sensació d’atabalament i de fatiga. No viatjar és propi de desgraciats, de gent rutinària i sense espenta. Viatjar, a més, és una manera de dissimular que la gent no se suporta a si mateixa, i que s’avorreix moltíssim.

dilluns, 2 de setembre de 2019

New York, New York: unes notes de viatge

El primer que vaig fer, en el sentit positiu d’aquest verb, després de tornar del viatge va ser agafar un llibre de Pla, Weekend (d’estiu) a Nova York (1954), que no havia llegit encara, amb la intenció de contrastar-ne la lectura amb l’experiència recent. De contrastar-la, i de completar-la. Hi havia, entre totes dues, algunes coincidències, encara que molt lleus. Pla va estar-se a Nova York sis dies del mes d’agost del 1954. Jo, set dies, i també a l’agost. Les coincidències, és clar, s’acaben aquí. 

Pla hi va anar amb vaixell, segons diu instigat per Josep Vergés, amb la intenció d’aconseguir material per a una dotzena de reportatges que es van publicar en el setmanari Destino. Aquests reportatges van aparèixer més tard en forma de llibre, amb el títol de Weekend (d’estiu) a Nova York (1954), que ha estat recollit en el volum 34, Les Amèriques, de l’Obra Completa. A causa del seu caràcter informatiu, limitat d’entrada per una experiència apressada, immediata —turística—, no es pot considerar exactament un llibre de viatges. En el pròleg al volum de l’Obra Completa en què s’inclou aquest llibre, Pla hi destaca el seu caràcter de reportatge, i assenyala que aquest gènere li agrada perquè «és un treball d’informació servida amb amenitat, de fàcil accés; un esforç d’observació i de descripció limitat en el temps i l’espai». 

diumenge, 4 d’agost de 2019

Pensar i escriure


Ce que l’on conçoit bien s’énonce clairement,
Et les mots pour le dire arrivent aisément.

És un dels preceptes més recordats de l’Art poétique (1674) de Boileau, segurament perquè el reconeixem com l’expressió d’una experiència nostra: quan tenim clar el que volem dir, les paraules ens vénen de seguida a la boca, sense fer cap esforç. Per això, una mica abans d’enunciar aquest precepte, Boileau havia recomanat: «Avant donc que d'écrire, apprenez à penser». Per a Boileau, la poesia s’havia de plegar al pensament, havia de ser-ne la més fidel, la més exacta i la més transparent transposició. L’estètica posterior, però, va trencar aquesta associació necessària entre la claredat i la poesia. Mallarmé afirmarà que la poesia no es fa amb idees, sinó amb mots, i que cal cedir a aquests la iniciativa. El ritme, la sonoritat i les connotacions dels mots creen una mena d’encanteri que evoca o suggereix un significat que no es deixa mai atrapar. La poesia ha de suggerir més que dir.

La màxima de Boileau, deixant de banda l’objecció de Mallarmé, és tan taxativa que ens fa sospitar. Fuster, en un aforisme que porta per títol Contra Boileau, la capgirava i advertia: «Abans de pensar, aprèn a escriure». La majoria d’aforismes o de màximes tenen aquest punt feble: els capgirem i el contrasentit també té raó. Com a mínim, també té sentit. Centrant-nos en el de Fuster, no hi ha dubte que saber escriure facilita molt les coses: ajuda a pensar millor. Si l’escriptura dóna forma al pensament, saber escriure es podria equiparar a saber pensar: a pensar bé, d’una manera clara i distinta. El pensament dels humans tendeix a la nebulositat. Jo ja m’entenc! Els borratxets també diuen que s’entenen. Tot plegat ens aboca a una disjuntiva que no es pot obviar: què és primer, el pensament o el llenguatge? Com sempre, té tota la pinta de ser una falsa disjuntiva: es pot separar el pensament del llenguatge? El fet és que pensem amb paraules i en les paraules. 

diumenge, 28 de juliol de 2019

Una ressenya de Francesc Pérez Moragón sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Francesc Pérez Moragón

Francesc Pérez Moragón ha publicat en el número 86 de la revista Caràcters (p. 35) una ressenya amb el títol de Dues savieses que s’encreuen en què comenta L’estupor de Josep Iborra i La literatura recordada de l’autor d’aquest blog. Per a Pérez Moragón, tots dos llibres estableixen un diàleg implícit, i no únicament perquè els autors respectius tenen molt a veure entre ells. Destaca la nota autobiogràfica que fa d’epíleg a L’estupor, que el porta a imaginar «un reportatge, ja impossible», sobre la personalitat de Josep Iborra. Aquesta nota «relata el pas d’una llar familiar sense llibres al descobriment d’una riquesa inacabable de lectures que es desplegaven davant d’una curiositat mai assaciada, com un panorama fascinador, il·limitat». Molts dels assaigs de L’estupor són suscitats per «una lectura excepcionalment sagaç de pensadors i literats, en general europeus, de diferents èpoques i tendències: sant Agustí o Karl Marx, Montaigne o Pascal, Voltaire o Nietzsche, Shakespeare o Swift, Thomas Mann, Paul Valéry, Homer, Franz Kafka». La literatura recordada, per la seua banda, «deriva de la passió, transmesa o heretada, per la lectura, però en unes condicions més favorables». Al contrari del meu pare, jo vaig nàixer en una casa plena de llibres i de discos de música clàssica. Pérez Moragón conclou que «la lectura successiva dels dos llibres, per ordre cronològic dels autors o no, resulta un exercici ple d’interès, per descobrir obres o autors que ja coneixíem o d’altres de nous, per trobar matisos o interpretacions que se’ns havien escapat».

Podeu llegir completa aquesta ressenya fent clic en aquest enllaç: Dues savieses que s’encreuen.


dimarts, 23 de juliol de 2019

L’estil és l’home

«Le style, c’est l’homme.» La fórmula de Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, és cèlebre per la seua concisió, encara que ell no la va enunciar exactament en aquests termes. El text exacte, que es troba en el seu discurs de recepció a l’Acadèmia Francesa, diu: «le style est l’homme même». El fet és que les dues frases són molt semblants. És més important destacar que Buffon no entenia aquesta afirmació en el sentit actual. Per a Buffon, l’estil no era l’expressió d’una personalitat moral. 

Buffon declarava en el seu discurs que «les obres ben escrites seran les úniques que passaran a la posteritat: el nombre de coneixements, la singularitat dels fets, fins i tot la novetat dels descobriments, no són garanties segures d’immortalitat: si les obres que els contenen giren sobre qüestions menudes, si estan escrites sense gust, sense noblesa i sense geni, moriran, perquè els coneixements, els fets i els descobriments es poden extreure fàcilment, es transporten i guanyen en ser dutes a terme per mans més hàbils. Aquestes coses estan fora de l’home, l’estil és l’home mateix».

dimecres, 17 de juliol de 2019

Una nova història de la literatura catalana

Acaba d’aparèixer el volum cinquè de la Història de la literatura catalana, un projecte cultural i literari impulsat conjuntament pel Grup Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. L’obra, dirigida per Àlex Broch, recull i actualitza l’aportació bibliogràfica que el món acadèmic i els estudis històrics han generat al llarg d’aquests darrers trenta anys. Les diferents etapes de l’obra, que tindrà vuit volums en total, han estat dirigides per alguns dels principals especialistes actuals, com Lola Badia, Josep Solervicens, Josep M. Domingo, Enric Cassany, Jordi Castellanos, Jordi Marrugat i Àlex Broch, i hi han participat prop de 70 historiadors i investigadors de la literatura de totes les universitats de parla catalana. 

Aquesta Història de la literatura catalana, com qualsevol altra història literària, representa un esforç de divulgació i de síntesi de la investigació que s’ha dut a terme per mitjà d’edicions crítiques, tesis doctorals, monografies i articles publicats en revistes especialitzades. Està adreçada en particular als lectors relacionats directament per la seua professió amb l’estudi de la literatura, com ara estudiants i professors de literatura, bibliotecaris i llibreters. Per a tots ells, les històries de les diferents literatures constitueixen un instrument imprescindible. Hi poden trobar tota la informació bàsica sobre autors, obres i períodes, sense haver de recórrer a publicacions disperses sovint de difícil accés. Una història de la literatura pot ajudar un professor, un bibliotecari o un llibreter a l’hora d’elaborar un itinerari de lectures o una sèrie de recomanacions. El lector culte habitual hi pot recórrer pel seu compte, per conèixer altres títols d’un autor que ha llegit per primera vegada o que voldria llegir. Tota lectura, sobretot la dels grans llibres, queda incompleta si es redueix a la lectura individual. Cal prolongar-la amb la literatura crítica que cada autor ha generat, com la que es pot llegir en les diferents històries de la literatura. 

diumenge, 14 de juliol de 2019

Els llibres ens llegeixen

El crític nord-americà Lionel Trilling, comentant el seu treball com a professor de literatura, deia que la relació personal que mantenia amb les obres literàries que havia de tractar en els seus cursos li representava un motiu d’inquietud. Aquesta inquietud era una conseqüència, afirmava, del fet que els llibres, determinats llibres si més no, no els llegim simplement, sinó que ens llegeixen. Segons Trilling, aquesta remarca l’havia feta W.H. Auden. No he pogut localitzar en quin text o si la va dir en alguna entrevista. En internet només he trobat, atribuïda a Auden, sense indicar-ne la procedència, aquesta citació: «a real book is not one that we read, but one that reads us». 

Trilling declarava que ell havia estat llegit pels poemes d’Eliot i per l’Ulisses i per la Recherche i per El castell des de feia molt de temps. Que alguns d’aquests llibres el van rebutjar d’entrada; que ell els va avorrir (ell als llibres i no els llibres a ell!), però que a mesura que passava el temps i ells —els llibres— el coneixien millor, li van tenir més simpatia i van comprendre els seus significats ocults. Per a Trilling, cap literatura ha estat tan personal com la de la primera meitat del segle XX. Ens pregunta si estem contents amb les nostres parelles, amb la nostra vida familiar, amb el nostre treball, amb els nostres amics. Les preguntes que planteja la literatura de la primera meitat del segle XX no són sobre la nostra cultura, sinó sobre nosaltres mateixos. Ens pregunta si estem contents amb nosaltres, si estem condemnats o salvats. 

dijous, 11 de juliol de 2019

Regirant el disc dur de l’ordinador

M’agrada aprofitar les vacances d’estiu per posar una mica d’ordre en el disc dur de l’ordinador. Faig algunes còpies de seguretat, reorganitze arxius i carpetes i, sobretot, intente fer neteja. Al mateix temps, repasse alguns dels fitxers que ja ni recordava que tenia, com ara apunts per a futures entrades del blog i notes de les lectures que he anat fent. He rellegit ara les que vaig prendre de Contra toda esperanza, les memòries de Nadiezhda Mandelstam, la dona del poeta rus Ossip Mandelstam, desaparegut als camps de concentració soviètics, que vaig llegir l’estiu passat. Nadiezhda Mandelstam va sobreviure per a contar-ho. Va sobreviure de miracle, per pura xamba, com Primo Levi d’Auschwitz. Les seues memòries no són un relat i un testimoni del Gulag, com els llibres de Soljinitsin, de Xalàmov o de Ginzburg, sinó del sistema que portava al Gulag. En realitat, tot era Gulag, des del moment que la repressió i la delació amarava la vida quotidiana de cap a cap. Ningú no estava segur i ningú no podia estar segur. Una de les coses més impressionants d’aquell temps, tal com ho conta l’autora, és que tothom somreia. Una actitud adusta, seriosa, una cara de pocs amics, s’hauria considerat un signe manifest de desafecció, una mostra de disgust i de rebuig. Riure, d’altra banda, hauria estat un signe inequívoc de sarcasme i de crítica. Per tant, la gent evitava tots dos extrems, igualment perillosos, i somreia. Tothom somreia. Ni seriosos ni riallers. El fil conductor d’aquest llibre és la narració del destí d’Ossip Maldenstam, lent i inexorable, i de mols altres com ell. La maquinària estatal no tenia pressa, perquè sabia que no hi havia escapatòria. La lentitud del càstig era un signe de la seguretat del poder estatal i al mateix temps una manera refinada —efectiva— d’expandir el terror. 

diumenge, 7 de juliol de 2019

Lectura activa i lectura passiva

En l’entrada anterior vaig comentar una mica Sobre la lectura de Proust. La idea més insistida d’aquest assaig és que la lectura pot resultar perillosa si en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Aquesta observació, que Proust amplifica i relaciona amb altres motius, s’ha fet sovint i en últim terme remet a la contraposició entre la lectura activa i la lectura passiva. 

La primera és la que reivindicava Proust, seguint l’estela de Montaigne. Per a l’autor dels Essais la lectura era un mitjà o una incitació per exercitar el judici, no per moblar el cap amb coneixements i teories. Ell mateix deia que no podia fer altrament, perquè tenia poca memòria (vegeu La mala memòria). D’altres autors, en canvi, han mostrat una desconfiança radical envers la lectura, envers tota lectura, que han vist com una amenaça o un substitutiu de l’activitat mental personal i de la discussió lliure entre iguals. 

dimecres, 3 de juliol de 2019

Proust sobre la lectura

El 1895, Proust havia abandonat la redacció de Jean Santeuil, una novel·la que no va reprendre mai. Començava així un període d’uns set anys que va constituir el tram final del seu període formatiu, abans d’iniciar À la recherche du temps perdu. Durant aquest temps l’activitat de Proust com a escriptor va consistir en la traducció al francès d’algunes de les obres de John Ruskin i en la redacció de diversos textos sobre aquest escriptor. Aquesta dedicació a l’obra de Ruskin representava tant una manifestació de l’admiració de Proust per l’escriptor anglès, com un intent d’escapar de la seua influència i de consolidar la pròpia personalitat literària.

Proust va acompanyar la seua traducció d’alguns textos de Ruskin de nombroses notes i d’un llarg pròleg. Algunes de les notes són molt extenses, com una mena d’assaigs en miniatura. Proust no s’hi limita a aclarir determinats passatges del text traduït, sinó que de vegades critica algunes de les apreciacions de Ruskin i les inverteix per demostrar-ne la inconsistència o les utilitza com un motiu per definir i precisar la seua posició moral i estètica. 

En l’extens pròleg que va redactar per a presentar la seua traducció, publicat sovint en volum solt amb el títol de Sobre la lectura, Proust va delimitar amb més profunditat la seua personalitat com a escriptor. La idea més insistida d’aquest assaig és que la lectura pot resultar perillosa si, en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Per a Proust, la lectura juga un paper essencial i limitat alhora en la nostra vida espiritual. «La lectura —diu— es troba en el llindar de la nostra vida espiritual; ens hi pot introduir, però no la constitueix.» 

El que cal, per tant, «és una intervenció que, tot i venir de fora, es produeixi al fons de nosaltres mateixos, o sigui, l’impuls d’un altre esperit, però rebut en la solitud. Doncs bé, hem vist que aquesta és justament la definició de la lectura, i que només convé a la lectura. […] Però, en aquest cas també, la lectura tan sols actua com una incitació que no pot substituir, de cap manera, la nostra activitat personal; es conforma tornant-nos la manera de fer-la servir, com, en les afeccions nervioses que hem citat abans, el psicoterapeuta només torna al malalt la voluntat de fer servir el seu estómac, les seves cames, el seu cervell, encara intactes. […] Mentre la lectura sigui per nosaltres la iniciadora que amb les seves claus màgiques ens obre, al fons de nosaltres mateixos, la porta dels llocs on no hauríem sabut entrar, el seu paper és saludable. En canvi, es torna perillosa quan, en comptes de despertar-nos a la vida personal de l’esperit, tendeix a posar-se al seu lloc; quan ja no veiem la veritat com un ideal que només podem aconseguir amb el progrés íntim del nostre pensament i amb l’esforç del nostre cor, sinó com una cosa material, posada entre els fulls dels llibres com un llamí preparat pels altres i que només cal que ens prenguem la molèstia d’abastar dels prestatges de les biblioteques i després paladejar passivament amb un repòs total del cos i de l’esperit».

En aquest prefaci trobem in nuce molts dels temes i característiques estilístiques que retrobarem en À la recherche, com la conversió de la seua infantesa en un fresc intemporal de caràcter sagrat. O la utilització del llarg període construït a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu.

dimecres, 26 de juny de 2019

Un assaig de Josep Iborra sobre la relació paradoxal dels llibres amb la vida



Com a complement a la nota anterior sobre La vérité littéraire de Marthe Robert, voldria recordar un assaig de Josep Iborra recollit en L’estupor (pàgines 76-77), en què, a partir d’una frase de William Faulkner, reflexiona sobre la relació paradoxal que els llibres estableixen amb la vida. En un pas de la seua novel·la Llum d’agost, Faulkner hi va escriure: «Que fals pot ésser el més profund dels llibres quan l’apliquem a la vida». El meu pare assenyalava que Faulkner constatava amb aquesta frase la paradoxa dels llibres, dels grans llibres: «ens fan la impressió de copsar profundament la vida, de penetrar-la», però «resulten falsos quan els apliquem a la vida». Segurament, això és inevitable, perquè l’experiència estètica no és l’experiència ordinària: «La literatura és el resultat d’una operació específica sobre el món, però no podem viure el món en el pla ordinari com el vivim en el pla estètic —imaginatiu, verbal—, ni tampoc a l’inrevés». De tota manera, «si el llibre és profund és perquè conservem la nostra relació amb la vida de cada dia, que veiem amb l’instrument del llibre». Al mateix temps, «si la seua veritat no es pot aplicar al nostre món quotidià, no és perquè el llibre siga fals, sinó perquè no s’hi pot aplicar…» Josep Iborra afirma que és difícil afirmar i explicar, alhora, aquesta paradoxa. Així i tot, es pot concloure que «per molt que un llibre ens allunye del món de cada dia, aquest sempre hi és, si més no com a horitzó, com a referència primera i anterior a tot. L’art és una manera de manipular i experimentar aquest món i per això no pot ser-ne totalment independent. Al mateix temps, com més estreta és aquesta relació, més autònom esdevé. La dependència és un pressupòsit; l’autonomia, una conquesta».