divendres, 20 de maig de 2022

Em fan una entrevista

Salvador Montalvà m’ha fet una entrevista a partir d’un qüestionari que li vaig contestar per escrit. L’ha publicada en el seu blog, La LLIBREtat. Podeu llegir-la fent clic en el primer enllaç.

dijous, 19 de maig de 2022

Divendres que ve, 27 de maig, a les 19 h, es presentarà al Trinquet Pelayo de València l’«Obra literària» de Josep Iborra


Divendres que ve, 27 de maig, a les 19 h, tindrà lloc al Trinquet de Pelayo de València (carrer de Pelai, 6) un acte de presentació dels tres primers volums publicats fins ara de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi intervindran Enric Morera, president de les Corts Valencianes; Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya; Vicent Flor, director de la Institució Alfons el Magnànim; Xavier Serra, escriptor i autor d’una biografia de Josep Iborra, i jo mateix. Vicent Sanchis, periodista i doctor en humanitats i comunicació, hi farà de moderador.

Podeu trobar més informació sobre aquests tres primers volums de l’Obra literària de Josep Iborra en aquests enllaços:






diumenge, 15 de maig de 2022

Els llibres es fan com les piràmides


La crítica literària ha intentat resseguir sovint el procés de creació d’una obra, refent cap endarrere, com si fos una investigació arqueològica, el camí que ha portat al resultat final. Amb aquest objectiu es recorre a les diferents versions dels manuscrits, a l’escrutini del text, a la biografia de l’autor, als testimonis d’amics, coneguts i saludats, al context de l’època, a la influència i a la presència d’altres llibres en l’obra estudiada… Com es pot escriure la Divina Comèdia, o Anna Karènina, o l’Ulisses? Quina va ser la cèl·lula embrionària que va generar aquestes obres? Com es pot ser Dante?

Aquestes preguntes remeten en últim terme a una realitat que se’ns escapa, gairebé inefable. Però hi ha alguna rara ocasió en què podem seguir pas a pas, amb detall, en directe, el procés de creació d’una obra, com ara en les cartes de Flaubert a Louise Colet. Després de tota una jornada barallant-se amb Madame Bovary, la majoria de vegades amb resultats ben magres, Flaubert encara tenia forces per a escriure a la seua amiga unes cartes ben llargues en què li comentava els seus progressos en la redacció d’aquesta novel·la, les dificultats amb què s’enfrontava i les reflexions literàries que li suggeria el procés de creació literària.

En una de 7 d’abril de 1854, li contava que havia devorat en tres hores tot un volum mèdic sobre el peu contrafet per a poder redactar el capítol 11 de la segona part, aquell en què Charles du a terme la desastrosa operació d’Hyppolite. Es dolia que la mania d’escriure —la diabòlica mania d’escriure, que en deia Pla— sol anar acompanyada d’una ignorància monstruosa. Si el nostre coneixement de les coses fos tan ampli com les ganes que tenim d’escriure, deia, tot aquest coneixement ens proporcionaria idees i comparacions. Abans de posar-se a escriure, caldria saber-ho tot. Assenyalava també que els llibres d’on es deriven literatures senceres, com ara els d’Homer i Rabelais —«la grande fontaine des lettres françaises»— són enciclopèdies de la seua època.

Flaubert recordava en aquesta mateixa carta un precepte curiós de Ronsard: era convenient que els poetes tinguessen coneixement de les arts i els oficis —ferrers, orfebres, fusters— per extreure’n metàfores, com una manera d’aconseguir una llengua rica i variada. Tot seguit, Flaubert sintetitzava aquest ideal estilístic amb una imatge que s’ha citat sovint: «cal que les frases s’agiten en un llibre com les fulles en un bosc, totes diferents en la seua semblança». Cada frase ha de ser única. Al mateix temps, cada una ha d’estar connectada amb les altres, mitjançant un patró —semàntic, fònic, rítmic— que les relliga, les agita com un vent i les empenta cap endavant.

Quins llibres es poden considerar enciclopèdies de la seua època, a més dels que esmentava Flaubert? Em ve al cap de seguida, és clar, la Divina Comèdia. O el Llibre de meravelles de Ramon Llull, que es pot considerar una enciclopèdia novel·lada. La Bíblia o la Comèdia humana de Balzac no són enciclopèdies: són biblioteques. No és el mateix. Novel·les com l’Ulisses o Anna Karènina tenen un alè enciclopèdic, però al costat de la Divina Comèdia o de l’Odissea el món que representen sembla bastant reduït o parcial. La Recherche de Proust? Josep Iborra la considerava una enciclopèdia de l’experiència estètica. Hi ha, és clar, els llibres que són enciclopèdies, organitzades orgànicament —el Llibre de meravelles de Llull n’és un exemple— o seguint l’ordre arbitrari de l’alfabet. Abans de l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert, n’hi ha d’altres, de caràcter més particular, com ara la Història natural de Plini el Vell, la Histoire naturelle de Buffon i, sobretot, el Dictionnaire historique et critique de Pierre Bayle.


Flaubert va escriure algunes de les seues novel·les amb la tècnica sistemàtica del diccionari enciclopèdic, cosa que va requerir la lectura i l’estudi previ de molts volums. Per a Bouvard et Pécuchet, una mena d’enciclopèdia de la bêtise, Flaubert va llegir i anotar més de mil cinc-cents llibres sobre les temàtiques més diverses. Per a Salambó, més d’un centenar sobre diferents aspectes de la civilització púnica.

La confecció d’una enciclopèdia comporta una redacció laboriosa a partir d’un pla previ. La inspiració del moment i l’impuls imaginatiu, per tant, hi tenen un paper secundari. En una carta a l’escriptor Ernest Feydeau, de novembre de 1857, li recomanava de deixar reposar un conte que aquest li havia enviat i refer-lo més endavant. Com que el conte que havia parit aquell Feydeau devia ser un desastre, Flaubert li advertia que els llibres no es fan com els infants, sinó com les piràmides, amb un disseny premeditat, col·locant grans blocs un damunt l’altre, a força de múscul, de temps i de suor. A més, li feia saber que el resultat final no serveix de res: es queda al desert. Però dominant-lo prodigiosament, això sí. Per a acabar-ho d’arreglar, els xacals s’hi pixen i els burgesos s’enfilen al capdamunt. Etcètera. Els llibres es fan com les piràmides. Si més no, així va redactar Flaubert la majoria de les seues novel·les.

dimecres, 11 de maig de 2022

La Revista del Cercle de Lectura de Reus publica un monogràfic sobre el País Valencià


L’últim número de la Revista del Centre de Lectura de Reus inclou un monogràfic sobre el País Valencià, preparat pel Diari La Veu del País Valencià. Joaquim Iborra hi ha publicat un article en què compara Alcoi i Reus, en especial el carrer de sant Nicolau i el carrer de Monterols i les construccions dels arquitectes Vicent Pascual i Pere Caselles, que hi deixen una empremta Modernista evident: El carrer de sant Nicolau d’Alcoi, vist des del carrer de Monterols.

dilluns, 9 de maig de 2022

«Decadència de la cuina», un article de Joaquim Iborra


Com a continuació de Prosperitat de la cambra de bany, en què tractava una de les transformacions més notables en la distribució interior dels nostres habitatges, Joaquim Iborra ha publicat en el Diari La Veu del País Valencià un altre article, en aquest cas sobre l’espai dedicat a la cuina. La cuina, que sempre havia estat l’habitació més important de la casa, el seu nucli, no ha desaparegut, però presenta símptomes evidents de decadència. Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Decadència de la cuina.

diumenge, 8 de maig de 2022

La decadència de la literatura


En una entrevista al digital Catorze, Ramon Sala, fundador de l’editorial Comanegra, declarava que, segons unes dades fetes públiques per Amazon, el 54% dels espanyols havien començat a escriure un llibre. Com més va més gent hi ha que escriu, o que vol escriure. Proporcionalment, el nombre d’escriptors ha augmentat més, molt més que no el de lectors. Els ordinadors faciliten molt les coses.

Ramon Sala afegia en aquesta entrevista que, si tenim en compte que més del quaranta per cent no n’ha llegit mai cap, se’n pot deduir que molta de la gent que escriu no ha llegit pràcticament res. Estan tan atrafegats, i tan entusiasmats, redactant obres mestres que no tenen temps de llegir. Sembla que no tenen tampoc massa ganes. Són com una mena d’enòlegs abstemis. Ingènuament, volen que els altres facen amb els seus llibres el que ells no fan amb els dels altres: llegir-los. Tot plegat ens aboca a imaginar, en una reducció a l’absurd, un món literari en què tothom escriurà i a penes llegirà res.

Aquestes paraules de Ramon Sala me n’han recordat unes altres que va escriure Flaubert en una carta a Louise Colet, de 15-16 de maig de 1852. Li deia que «una cosa que demostra, a parer meu, que l’art està completament oblidat, és la quantitat d’artistes que pul·lulen. Com més cantors hi ha en una església, més podem suposar que els parroquians no són devots». Fa gairebé dos segles, doncs, Flaubert ja trobava que hi havia massa artistes: massa escriptors, massa pintors, massa músics, massa actors, massa… Què diria de la saturació actual?

Per quedar-nos amb la consciència tranquil·la, o per quedar-nos tranquils i prou, podem denunciar aquestes paraules de Flaubert com una mostra d’elitisme descarat. Això, com tothom sap, és una cosa molt lletja. Per a Flaubert, a més, la generalització de la pràctica artística, l’augment de la gent que s’hi dedicava, implicava de manera automàtica una degeneració i una vulgarització, dos mots que per a ell devien ser pràcticament sinònims. En aquest augment de la producció literària i artística, Flaubert hi veia un símptoma de decadència. Com més cantors hi ha en una església…

De tota manera, atribuir la decadència de la literatura a l’augment del nombre d’escriptors no deixa de ser una contradicció o una paradoxa. No havíem quedat que com més serem més riurem? Sembla que no sempre. L’augment del material escrit i publicat pot tenir uns efectes semblants als de la inflació econòmica. Com més diners hi ha en circulació, menys valor tenen. La inflació editorial, juntament amb tirania de les novetats, que fa que els llibres es desplacen els uns als altres, té com a efecte no desitjat una desvalorització de la literatura.

Flaubert encara en tenia una altra per dir a la seua amiga. El 13 de juny del mateix any li va escriure que «la gent de lletres són unes putes que acaben per no gaudir més. Tracten l’art com aquestes els homes, li somriuen tant com poden, però no l’estimen gens». Aquestes paraules de Flaubert, per molt il·lustre que siga aquest senyor, les trobe enormement ofensives i d’una incorrecció política que tomba d’esquena. Estic tan indignat que no puc acabar de redactar aquesta entrada.

dissabte, 30 d’abril de 2022

Es publica el «Diari 1965-1967» de Josep Iborra, inèdit fins ara


La Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar el Diari 1965-1977 de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), tercer volum de la seua Obra literària. El primer títol d’aquesta sèrie, Una literatura possible, editat en dos volums (I i II), va aparèixer el juny del 2021.

A diferència de l’obra assagística publicada fins ara, Josep Iborra parla sovint en aquest Diari 1965-1977 del seu món privat, cosa que permet de considerar-lo un diari íntim, si no fos perquè aquesta etiqueta és equívoca i capciosa. Els fets o les minúcies de la seua vida quotidiana, o simplement exterior, a penes hi apareixen, llevat d’algunes excepcions ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster o el relat d’una trobada amb Josep Pla, a Gandia. Ell mateix n’era conscient i en una entrada de 10 de juliol de 1965 escrivia que «tota l’experiència interior es redueix a la literària. L’exterior, sempre igual, sense estímuls. Fa molts anys que vaig dir Addio tristezza!». Al costat de les anotacions assagístiques sobre lectures o qüestions diverses, hi ha moltes pàgines centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que es confonen sovint amb l’examen de la seua experiència de la literatura. S’hi descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal, la lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegia: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res». Alguns d’aquests apunts ofereixen també algunes pistes sobre la seua reticència a publicar. El 1966 apunta una frase premonitòria: «Potser estic condemnat a ser un escriptor inèdit».


Josep Iborra comença a escriure el seu diari als 35 anys, nel mezzo del camin. Més d’una vegada al·ludirà a l’obra de Dante i als versos inicials de la Divina Comèdia per a definir la seua situació personal i moral. La imatge de la selva obscura de Dante i dels cercles del seu infern la va fer servir com a símbol d’una situació personal caracteritzada per una inhibició o una falta de confiança en la seua pròpia obra, que a poc a poc es va anar desfent i resolent.

De tota la massa d’escrits inèdits que va deixar quan va morir, el Diari 1965-1977 és potser el que presenta un caràcter més unitari i, alhora, més divers i més lliure. Hi ha tota una sèrie de motius que reapareixen de tant en tant al llarg de les seues pàgines, en una sèrie de variacions que els amplien, els matisen, els aprofundeixen o els obrin a perspectives noves. La datació de les entrades marca tant una evolució com una situació concreta, personal. Les poques al·lusions a la seua vida exterior de cada dia, en fan un producte més concentrat, més coherent, més valuós i atractiu. A mesura que el diari avança hi pren cada vegada més pes la reflexió assagística que li suggereixen les seues lectures, però no es perd mai l’impuls inicial de fer servir l’escriptura com una manera de donar-se forma i de posar-se en forma, d’assajar-se moralment i intel·lectualment. La reflexió sobre la seua situació personal s’entrelliga d’una manera indestriable amb la reflexió sobre la literatura i el món de les idees.

El lector trobarà en aquest Diari mostres excel·lents de crítica literària sobre Flaubert, Proust, Balzac, Dickens, Tolstoi i Dostoievski, Stendhal, Sterne, Goethe i Eckermann, Johnson i Boswell, Gide i Valéry, Barrès, Voltaire, Spinoza… i també sobre alguns dels principals crítics literaris del segle XX, com ara Lukács, Barthes o Blanchot. O assaigs sobre diversos episodis clau de la història cultural europea, o sobre el que Josep Iborra anomenava el bizantinisme de la situació sociocultural de la nostra època, que detectava en la inseguretat dels intel·lectuals d’arrel humanista, desorientats o perduts enmig de la cultura científica, minoritària i profundament diferenciada, i la cultura de masses, majoritària i homogènia, incapaços de trobar una sortida real als problemes del seu temps, vivint dins un món vell ja cristal·litzat, que «ara s’està fonent i potser no tornarà a cristal·litzar més».

Algunes de les pàgines del revelen l’atracció que el seu autor sentia pel món nocturn dels somnis. D’altres estan dedicades a records del temps de la guerra, tal com la va viure d’infant, o a l’estupor que li produïa «qualsevol circumstància que fa creuar el passat amb el present». Criden l'atenció els fragments narratius, una mena de càpsules, intensament estilitzades, amb una atmosfera molt particular. En la seua tria de l'assaig, sembla que Josep Iborra no va abandonar mai la intenció d'incorporar-hi la seua experiència prèvia com a narrador.

Reconec que jo no sóc el més indicat per a fer una valoració del Diari 1965-1977. Estic convençut, però, que és una de les obres més importants que ha produït l’assaig literari en català del segle XX, en la forma lliure i flexible del dietari. Ara la paraula la tenen els lectors.




diumenge, 24 d’abril de 2022

Epistolaris i dietaris


Com més va més m’agrada llegir els epistolaris dels escriptors. És cert que sovint tenen només un valor documental, i encara, lligat a una circumstància concreta: encàrrecs, agraïments, precs, informacions puntuals d’una mena o altra. Però de vegades van molt més enllà i arriben a ser més interessants que els dietaris, sobretot quan hi ha una relació de confiança entre els corresponsals, que facilita i provoca la confidència, com ara en les cartes que Stendhal va escriure a la seua germana, o Flaubert a Louise Colet. El fet que les cartes estiguen adreçades a un interlocutor concret fa que l’escriptor escriga sobre coses que no hauria ni esmentat en el seu diari, perquè eren òbvies per a ell. A més, el fet d’escriure a una persona determinada és, d’entrada, un motiu d’inspiració. Tot interlocutor comporta una resistència, cosa que obliga a precisar, a adoptar una estratègia, a anar al gra. La correspondència de Stendhal té més valor literari que no el seu diari.

Poques vegades està tan clar que escrivim per a un altre com en una carta, cosa que comporta una tensió beneficiosa, com parlar davant d’un públic. A més, adreçada a un interlocutor amb qui tenim una relació de confiança o d’amistat, la carta obliga a adoptar l’estil de la conversa, sense fer «literatura». Estic parlant, és clar, de la carta com una forma de l’escriptura privada, no del gènere epistolar que van cultivar a l’antiguitat Plini o Ciceró, i que van reprendre els humanistes.

La carta és una forma d’escriptura o de literatura privada no perquè continga elements secrets o «inconfessables», sinó perquè no està destinada a la publicació. No podem —no és correcte— fer públiques les cartes que escrivim, ni les que rebem, a no ser que tinguem el consentiment del corresponsal. Per això els epistolaris es publiquen sempre, si es publiquen, pòstumament, quan els corresponsals han desaparegut. Amb els dietaris, abans, passava igual, però des del segle XIX els escriptors van començar a publicar-los en vida, degudament exporgats, corregits i refets. En l’actualitat, molts autors els publiquen en diferents lliuraments, sovint al cap de poc, de molt poc d’haver-los escrit. En aquests casos, és clar, l’escriptor no publica el material brut inicial, sinó que el corregeix a fons i en suprimeix fragments per fer-ne un material més consistent. O per motius d’autocensura. Se’n solen eliminar els fragments que comporten una invasió de la privacitat de persones vives en el moment de la publicació, o aquells altres en què el dietarista es deixa anar i diu el que pensa d’alguns amb una excessiva franquesta. Per evitar aquest perill, s’ha passat a l’extrem contrari. És habitual llegir en els dietaris actuals glosses laudatòries d’amics, coneguts i saludats de l’autor, el qual espera ser correspost en la mateixa mesura en els dietaris dels altres. Tots contents.

Els epistolaris són una literatura privada en un altre sentit: les cartes són privades perquè no interessen ni importen a ningú, corresponsals i tafaners a banda. En principi, si més no. N’hi ha que van més enllà de la circumstància concreta que les va provocar, i permeten un coneixement de la personalitat humana dels escriptors, que cercarem debades en les obres que van publicar. Faciliten també l’expressió d’uns continguts —idees, apreciacions, confidències— que sovint els gèneres literaris oficials engavanyen o bloquen directament. Però això és un efecte secundari, que ve després.

Una altra qüestió, i acabe aquesta nota, és que la carta, com a forma d’escriptura privada, avui està periclitada i ens resulta tan arcaica com els poemes èpics. A hores d’ara, ningú no escriu poemes èpics ni cartes. La tecnologia —internet— se les ha carregat, de la mateixa manera que la fotografia es va carregar la pintura figurativa. A més, el tempo ràpid del correu electrònic contrasta amb aquell tempo més pausat de les cartes. Tant se val. Recorde el pensament estrany que va assaltar el doctor Johnson en el llit de mort: «En la tomba no rebrem cartes».

dilluns, 11 d’abril de 2022

«Prosperitat de la cambra de bany», un article de Joaquim Iborra


Com a continuació de l’article Totes les cases són iguals, Joaquim Iborra n’ha publicat un altre en Nosaltres la Veu en què tracta un dels canvis més importants que ha afectat la distribució interior dels habitatges. Concretament, l’aparició i auge de les cambres de bany, aquests espais domèstics on tenen lloc algunes de les activitats més indecoroses de la vida humana. Com que el progrés té les seues exigències, es va passar d’eixir a fora, com sempre s’havia fet, a cagar dins de casa. I com que el progrés no s’atura, molta gent considera que en una casa no hi ha prou amb una cambra de bany. Com a mínim, en calen dues. Segur que val la pena? Aquesta i altres qüestions les tracta Joaquim Iborra en el seu article, que podeu llegir complet fent clic en aquest enllaç: Prosperitat de la cambra de bany.

diumenge, 10 d’abril de 2022

«Jardins secrets», de Ponç Puigdevall: un itinerari per la narrativa catalana actual


Com ja va fer amb Els convidats de pedra, el crític i novel·lista Ponç Puigdevall ha reunit ara en Jardins secrets. 99 llibres per tornar a llegir una altra selecció de les ressenyes literàries que ha publicat a la premsa, des del 1991 fins ara, la majoria corregides i renovades. Només hi ha inclòs crítiques positives. El subtítol de Jardins secrets ja indica que els noranta-nou llibres ressenyats admeten la prova de la relectura: són uns llibres que val la pena rellegir, o llegir si no ho hem fet encara. Tots plegats inviten el lector a recórrer «un dels infinits itineraris que es poden traçar sobre el mapa de la narrativa catalana dels últims trenta anys».

En l’assaig introductori amb què ha encapçalat aquest llibre, Puigdevall hi exposa la seua concepció de la crítica literària i algunes consideracions de caràcter general sobre la narrativa de la literatura catalana actual. Prenent com a model d’una literatura digna d’aquest nom La imatge, de Josep Palàcios, «un escriptor secret i clandestí i artífex de les pàgines més audaces i belles que es poden llegir en l’actualitat», Puigdevall denuncia la «literatura de qualitat» (les cometes són seues), «una literatura que busca confondre’s amb la literatura a seques, que construeix simulacres cultes. És un tipus de llibre que pot passar per bo, però que estèticament no és mai interessant». El fet, constata, és que «la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat, i fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho».

Puigdevall assenyala que «més enllà de la llum enlluernadora de l’obra de Josep Palàcios», el panorama de la narrativa actual en català es caracteritza per la gran varietat de propostes o de formes que s’ofereix al lector. Ningú, diu, posseeix el respecte de ser considerat un mestre o una autoritat per tothom. Ni Monzó, ni Cabré, ni Palol. No hi ha ningú que siga un punt de referència indiscutible. A hores d’ara no hi ha un Espriu ni una Rodoreda; encara menys, un Pla o un Fuster. La narrativa actual, potser per primera vegada en la literatura catalana contemporània, no va a remolc de cap escola, de cap moviment, de cap tendència: «els experiments conviuen amb el conservadorisme narratiu, de la mateixa manera que hi ha qui qüestiona els gèneres literaris mentre d’altres els segueixen al peu de la lletra». La varietat dels noranta-nou llibres ressenyats en Jardins secrets demostra aquesta asseveració.

diumenge, 3 d’abril de 2022

«La defensa i la il·lustració de la llengua francesa», de Joachim Du Bellay, o la constitució d’una literatura moderna


La defensa i il·lustració de la llengua francesa
, de Joachim Du Bellay, publicada el 1549, és un llibre clau en la història cultural d’Europa. Encara que es tracta en part d’un plagi —Du Bellay va copiar alguns capítols del Dialogo delle lingue de Sperone Speroni— té el valor d’expressar uns llocs comuns d’un cert discurs del Renaixement, com ara la relació entre la cultura i el poder, la transformació dels vulgars en llengües nacionals o la constitució d’una literatura moderna. L’editorial Afers l’ha publicada fa poc en català, precedida d’una extensa introducció a cura d’Anne-Marie Chabrolle-Cerretini i Narcís Iglésias. Aquest últim signa també la traducció, excel·lent, que reprodueix amb fluïdesa el període llarg, llatinitzant, que fa servir Du Bellay. Tots sabem que s’ha d’escriure amb frases curtes i que més val no jugar a fer el Proust. Però de tant en tant dóna gust de llegir una prosa que respira amb tanta amplitud, tan ordenada i harmònica.

Els debats entorn de les llengües vulgars no eren nous. Remuntaven en últim terme als plantejaments de Dante. Però la Defensa va representar una ruptura amb aquesta història. Du Bellay va escriure la seua legitimació del francès en francès, i no pas en llatí. Inaugurava una nova era de lluita oberta, de competència entre la llengua del rei de França, la llengua doblement sagrada de Roma i el molt literari toscà. La Defensa era també un manifest literari, que va establir els principis de la poesia francesa moderna, tal com es va configurar entorn dels poetes de La Pléiade.

L’argument principal que feia servir Du Bellay per a promoure el francès enfront del llatí és que no hi ha cap llengua que siga intrínsecament superior a una altra o més apta per al cultiu de le lletres i del coneixement. La preeminència del llatí és una conseqüència del seu ús, no de la seua natura, perquè «les llengües no neixen d’elles mateixes a manera d’herbes, arrels i arbres, sinó que tota la seua força neix en el món del voler i de l’arbitri dels humans». És cert, però, que la igualtat potencial de cada una de les llengües no desmenteix la desigualtat actual, «però això no s’ha d’atribuir a la natura venturosa de les dites llengües, sinó sols a l’art i enginy dels homes». Si la llengua francesa «no és tan abundant i rica com la grega o llatina, no s’ha d’imputar a un defecte seu, com si per ella mateixa només pogués ser sempre pobra i estèril, sinó que s’ha d’atribuir a la ignorància dels nostres avantpassats». També el grec i el llatí van ser vulgars en els seus inicis. Només el seu cultiu els va convertir en llengües literàries.

diumenge, 27 de març de 2022

Una ressenya del volum VI de la «Història de la literatura catalana»


Llengua & Literatura, revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura (SCLL), filial de l’Institut d'Estudis Catalans, acaba de publicar en accés obert el núm. 32 (2022).

He col·loborat en aquest número amb una ressenya del volum VI de la Història de la literatura catalana que està editant conjuntament Enciclopèdia Catalana, Edicions Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. Podeu llegir-la en les pàgines 108-111 d’aquest pdf.

divendres, 25 de març de 2022

Weltliteratur i literatura comparada


Weltliteratur i literatura comparada. Perspectiva des d’Europa
és el novè títol de la col·lecció Figura, que publica les Edicions de la Universitat de Barcelona. Dirigida per Antoni Martí Monterde amb un perfil cada vegada més definit, la col·lecció alterna la recuperació de textos desconeguts o oblidats de la història de la literatura comparada, la publicació dels resultats de la recerca col·lectiva del Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu de la Universitat de Barcelona i la de nous títols d’autors contemporanis. Aquest volum recull els textos del simposi internacional sobre Weltliteratur i literatura comparada que va tenir lloc el 2016 a Barcelona.

El concepte de Weltliteratur, des que el va encunyar Goethe, s’ha convertit en el centre de perspectives molt diferents i aquesta és la raó per la qual el seu significat divergeix molt en la pràctica. No hi ha acord ni a l’hora de traduir-lo: literatura universal, literatura mundial, literatura global, literatura europea o occidental… Totes aquestes expressions es fan servir sovint com si fossen sinònimes, però per poc que ens hi fixem ens adonarem de seguida que els significats de cada una són bastant diferents, contraposats fins i tot. Com afirma Antoni Martí Monterde en l’assaig amb què ha contribuït a aquest volum, «la literatura comparada no ha estat mai més de dues dècades sense repensar la Weltliteratur, fins al punt que la història del comparatisme podria fer-se a partir de la història de la idea de Goethe a través del temps». No es tracta d’una qüestió bizantina, purament acadèmica. La interrogació sobre la universalitat de la literatura sembla una necessitat recurrent, que no es pot defugir, perquè és determinant per a la percepció que cada literatura té de la seua posició en el món.

dilluns, 21 de març de 2022

Divendres que ve, 25 de març, presentaré a l’Octubre el «Diari 1952-1960» de Joan Fuster


Divendres 25 de març, a les 19h, al Centre Octubre de València, hi haurà una presentació del Diari 1952-1960 i d’Escrits de combat de Joan Fuster. Ferran Garcia-Oliver parlarà d’Escrits de combat i jo del Diari 1952-1960.

dissabte, 19 de març de 2022

«Clàssics revisitats», de Vicenç Pagès Jordà, o llegir contra l’acadèmia


Entre el 2009 i el 2018, Vicenç Pagès Jordà va publicar en la Revista de Girona cinquanta-sis articles sobre llibres en prosa d’autors nascuts, abans del 1920, en els límits geogràfics que cobria la revista. Aquests articles han estat recollits en el volum Clàssics revisitats, publicat per la Diputació de Girona. L’autor declara en la introducció que la seua intenció era esbrinar «fins a quin punt han envellit bé els autors “clàssics”. En altres paraules, ¿quin interès mantenen avui?» Ho ha fet deixant de banda l’enfocament acadèmic, que té «més en compte els períodes històrics que no pas la qualitat de cada obra». Per això, va basar cada article en un llibre concret de cada autor i va deixar de banda les anàlisis globals. Un altre factor, decisiu, en l’origen d’aquest llibre és el fet d’haver descobert que alguns dels escriptors canònics no li feien el pes i que l’atreien uns altres que no solen aparèixer en els manuals de literatura.

En l’article sobre la Història de la literatura catalana de Josep Comerma, llibre publicat el 1923, Pagès Jordà constata que «la manera d’entendre avui dia la literatura és majoritàriament deutora del materialisme dialèctic: en el relat que en resulta, cada autor és el símptoma d’un moviment, i cada moviment és la conseqüència dels canvis originats en la infraestructura econòmica. Potser per això els nostres estudiants vinculen més la paraula literatura als períodes històrics que no pas a uns determinats estils personals d’escriptura». Així, autors tan atractius i de tanta força com Eduard Girbal Jaume no apareixen en les nostres històries de la literatura. El volum VI de la Història de la literatura catalana que està publicant el Grup Enciclopèdia i l’Editorial Barcino, ni l’esmenta. No sabien on col·locar-lo. Cronològicament, Girbal Jaume pertany als moviments literaris tractats en aquest volum —modernisme, noucentisme i avantguardes—, però el fet és que no encaixa en cap dels tres. A més, ha estat reivindicat i tornat a posar en circulació des de fora del clos universitari. Raó de més per a ignorar-lo.

diumenge, 13 de març de 2022

Una entrevista a Enric Sòria sobre Joan Fuster


Com a complement de l’article a què feia referència en l’entrada anterior, us deixe l’enllaç a l’entrevista que Jordi Velert Irles ha fet a Enric Sòria en Naciódigital. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç: Enric Sòria: «Fuster sentia que l'expansió de la seva figura tapava l'obra».