«Els eviterns», d’Anna Salomé

El 2018, Anna Salomé va publicar La síndrome de Lot, el seu primer llibre de narrativa. El vaig ressenyar en aquest blog (Una gran sorpresa literària: «La síndrome de Lot», d’Anna Salomé). Encara que aquest recull de relats va rebre bones crítiques, sembla que no ha tingut la difusió que mereixia. Hi ha influït, potser, el seu caràcter inusual i també la seua mateixa qualitat. La paradoxa és només aparent. L’actual públic lector és escàs i està molt fragmentat, i no sols per les fronteres autonòmiques. A més, és poc exigent. Mostra una preferència per una literatura previsible, benintencionada, que repeteix el que diu el diari. Afegiu-hi la tirania de les novetats, que fa invisibles la majoria dels llibres que es publiquen o els fa desaparèixer al cap de molt poc. La llista de misèries de tota mena es pot fer tan llarga com vulgueu. Tot són desgràcies a la casa del pobre.

Però no val la pena desesperar-se i anunciar, satisfets, que no hi ha res a fer, l’excusa preferida dels ganduls i de la gent de poca empenta. Ara, vuit anys després d’aquell primer llibre, Anna Salomé ha reincidit amb una novel·la, Els eviterns, publicada per l’editorial Austrohongaresa de Vapors. Els lectors a qui va passar per alt La síndrome de Lot tenen ara una altra oportunitat d’entrar en el món literari d’aquesta escriptora. I als qui va agradar, un motiu per a continuar llegint-la.

«Les finestres tapiades», per Joaquim Iborra

L’any passat es va publicar una nova edició en català de la novel·la Ànimes mortes, de Gógol, ara traduïda per Arnau Barios. Enric Iborra li va dedicar una entrada del seu blog. El va entusiasmar tant, que li’n va dedicar una segona. I sospitem que reincidirà, després de deixar-la «reposar un temps».

És una novel·la amb tan gran diversitat d’episodis i personatges que de vegades ens quedem amb les ganes de continuar llegint algun dels que apareixen i desapareixen per deixar pas a un altre. En un d’aquests episodis breument apuntat, el protagonista visita la hisenda del terratinent Sobakèvix, a la recerca d’ànimes mortes. En acostar-se a la casa principal, el narrador explica: «Es notava que, mentre la construïen, l’arquitecte no havia parat de batallar amb el gust de l’amo. L’arquitecte era escrupolós i volia simetria, l’amo volia comoditat, i això, pel que es veia, l’havia dut a tapiar totes les finestres d’un cantó i a obrir-ne, en canvi, una de petita que devia fer falta en algun quarto fosc. De la mateixa manera, per molt que l’arquitecte s’hi hagués esforçat, el frontó no quedava al mig de la casa perquè l’amo havia fet retirar la columna d’una punta i, en conseqüència, no n’hi havia quatre, com era la idea, sinó tres. Envoltava el pati un reixat de fusta, fort i exageradament gruixut. El propietari semblava capficat perquè tot tingués solidesa.» El narrador no en diu més i passa a una altra cosa. Què no hauria donat jo per poder llegir les trifulgues entre el senyor Sobakèvix i el seu arquitecte! L’episodi m’ha recordat les peculiars relacions que explica Tolstoi, a Guerra i pau, entre el vell príncep Bolkonski i el seu submís arquitecte. El del terratinent Sobakèvix, segons sembla, no ho era tant, i presentava batalla incansablement al seu client. Quin gran disgust quan es va veure obligat a eliminar una de les columnes del pòrtic d’entrada! Tothom sap que un pòrtic com cal ha de tenir un nombre parell de columnes. Eliminar-ne una de les quatre previstes havia de ser necessàriament dolorós per a l’arquitecte. Equivalia a mutilar irreparablement el seu pòrtic tetràstil. S’hi hagué de conformar. Qui hauria dit llavors que, un segle després, els arquitectes postmoderns jugarien a fer-se els cínics i projectarien pòrtics en façanes simètriques amb un nombre senar de columnes! Amb la conseqüència que el pilar central quedava davant de la porta. A València en tenim alguns exemples.

Els diaris de Victor Klemperer

Repasse la llista de llibres que he llegit aquests últims cinc anys, des del 2021 fins ara. Entre els que m’han absorbit més i han tingut una postlectura més intensa —els he recordat amb insistència, n’he pres moltes notes, m’han impulsat a escriure—, hi ha, en primer lloc, la correspondència de Flaubert, en l’edició dels cinc volums de La Pléiade. També, Cultura i literatura, el recull d’escrits d’Antonio Gramsci que va publicar Edicions 62 el 1966, en traducció al català de Jordi Solé-Tura. Tres novel·les: Els virreis, de Federico De Roberto, Middlemarch, de George Eliot, que vaig llegir en anglès i que vull tornar a llegir en la traducció al català recentment publicada, i Ànimes mortes, de Gógol, potser la que em va agradar més de les tres, o amb la que m’ho vaig passar més bé. I una narració breu de Joseph Conrad, The Secret Sharer, que Lionel Trilling considerava una de les millors, si no la millor, de la literatura universal. N’hi ha traducció catalana a Joventut i altres narracions.

A tots aquests llibres hi he d’afegir ara les mil sis-centes pàgines dels diaris de Victor Klemperer, publicats per Galaxia Gutenberg en dos volums: Quiero dar testimonio hasta el final. Diarios 1933-1945. M’agrada mantenir un equilibri entre el temps que dedique a llegir i altres activitats, com ara sentir música, escriure, o badar i no fer res, que al final és el que dóna més gust. De res, massa. Però amb els diaris de Klemperer no hi ha hagut manera. M’han reclamat l’atenció en exclusiva. L’endemà d’acabar-ne la lectura, no vaig pegar brot en tot el dia. Una conseqüència de la ressaca produïda per la borratxera de la lectura.

Victor Klemperer (1881-1960), en el moment en què Hitler pren el poder, era professor de llengües i literatures romàniques a l’Escola Superior Tècnica de Dresden. Deixeble de Karl Vossler, com Carles Riba, era cosí d’Otto Klemperer, el gran director d’orquestra. Havia lluitat en la primera guerra mundial, on va ser condecorat diverses vegades. Casat amb la pianista Eva Schlemmer —ària, en la terminologia nazi—, era un exemple clar del procés d’assimilació que havia experimentat la comunitat jueva alemanya durant les dècades anteriors. Encara que el seu pare era un rabí, Victor Klemperer, igual que els seus germans, no mantenia cap relació amb el judaisme. Ell era i se sentia alemany, però la pujada al poder dels nazis el va convertir en un apàtrida. Ja no era un ciutadà alemany, sinó un no-ciutadà jueu. Reticent a abandonar Alemanya, com va fer bona part de la seua família, quan es va fer l’ànim ja era massa tard.

Com va poder sobreviure? D’entrada, perquè estava protegit pel seu matrimoni. La «puresa racial» d’Eva Schlemmer, que es va negar a divorciar-se, malgrat les pressions del règim nazi, el va salvar de la deportació a l’est. El 1945, els jueus casats amb aris eren els únics que quedaven a Dresden, obligats a viure en habitatges per a jueus, cada vegada més estrets, sempre sota l’amenaça de ser separats del seu cònjuge, abocats al pogrom final. Una mica més, només una mica més, i Klemperer no ho hauria contat. I aleshores, entre el 13 i el 15 de febrer de 1945, es va produir el bombardeig que va destruir Dresden. Aprofitant el caos i la confusió, la seua dona li va arrencar l’estrella groga de l’abric, el va fer passar com un alemany ari que havia perdut els seus papers, i tots dos van emprendre una fugida fins a arribar al territori alliberat pels nord-americans. El matrimoni Klemperer va tenir sort. No va formar part de les vora trenta mil víctimes del bombardeig, segons les xifres acceptades pels historiadors actuals.

Planiana (140)

Escriure per a acontentar la gent d’avui, és escriure per al no-res. El difícil és escriure per a la gent de demà.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«El bulevard “interruptus”», per Joaquim Iborra

Avinguda de Blasco Ibáñez de València | Wikimedia Commons

En els seus orígens, el bulevard era un espai urbà guanyat en desmantellar les instal·lacions militars i defensives medievals. Al segle XIX es va accelerar l’obertura d’aquestes noves vies urbanes, amples i sovint amb arbres. La Ringstrasse de Viena serà un model per a tot Europa. A València, en aquest sentit, els carrers de Colom, Xàtiva i Guillem de Castro són un bulevard, perquè són el resultat de l’enderroc de les muralles. Però el terme ens evoca avui, sobretot, els boulevards de París i la seua vida bigarrada de teatres i carnavals. El baró Haussmann en va obrir de nous, que ja no eren vies perimetrals —una ronda—, sinó que travessaven en línia recta densos barris de carrerons i comunicaven punts importants de la ciutat, amb la voluntat de liquidar la pútrida vella ciutat i fer-ne una ciutat moderna.

El bulevard és la creació urbana més original de la ciutat moderna. Va substituir la plaça com a centre de la vida col·lectiva. El bulevard n’era el nou centre, un «centre» que no era tal, que no era un punt de convergència, sinó una línia dinàmica de trànsit i agitació social. Associem el bulevard amb la idea d’una avinguda amb arbres, però no sempre és així. Només podríem concretar que és un vial ample i rectilini, relativament ample i relativament llarg i rectilini. De vegades l’anomenem albereda, gran via, rambla o simplement avinguda. Fora d’això, no sabem què és exactament un bulevard.

Hi ha un tipus de bulevard que va fer fortuna: un vial amb una zona enjardinada en l’eix central longitudinal. És el model que segueixen moltes avingudes. A València, per exemple, la Gran Via, l’avinguda del Regne de València i la de Blasco Ibáñez. Aquesta última és molt ampla (100 metres) i permet un espai central de considerable dimensió, però també avingudes no tan amples, com la del Regne de València (uns 32 metres) accepten un corredor central enjardinat. L’inconvenient que tenen té a veure amb la intensificació del trànsit rodat, el qual provoca l’aïllament d’aquestes zones verdes. A cada costat, una calçada de circulació és una barrera que dissuadeix el ciutadà d’usar-les. De fet, són poc transitades pels vianants, en comparació amb les voreres. Quan algun es decideix a travessar la calçada, es troba emparedat entre dos murs de cotxes, fum i soroll. Més encara: les exigències del trànsit no només aïllen lateralment aquesta zona central sinó que la interrompen longitudinalment cada dos per tres, fins a l’extrem de fer impossible la continuïtat del recorregut. Si el vianant vol continuar pel jardí central, sovint ha de tornar a la vorera per reincorporar-se més endavant, travessant dues vegades la calçada.

Com escriure sobre una lectura

Carme Font dedica el primer capítol de Cómo escribir sobre una lectura, llibre publicat en la col·lecció Guías del escritor de l’editorial Alba, a una qüestió prèvia: com s’ha de llegir per tal de «mejorar el acto lector y la valoración crítica de este». L’autora hi exposa un refregit, de caràcter escolar, d’alguns punts en què cal fixar-se. Així, per a resumir l’argument d’una novel·la el lector ha de saber diferenciar entre l’inici, el nus i el desenllaç. Perquè no quede tan elemental, esmenta també la conveniència de situar l’argument d’una obra en algun arquetip de la literatura universal. N’esmenta cinc, un dels quals, que no coneixia, és el de la rebel·lió: «un ejemplo característico es Macbeth, de William Shakespeare.» He llegit Macbeth diverses vegades, però en això reconec que no hi havia caigut. A més de l’argument, quan d’una novel·la es tracta, el lector ha de parar una atenció especial als personatges. L’autora recomana «fijarse en sus rasgos de caracterización, es decir, los atributos físicos y psicológicos que definen a esos personajes creados por el autor». Una mica abans ha observat que «hay personajes que nos caen bien y otros mal, sin saber muy bien por qué».

Crida l’atenció la tendència que mostra l’autora a enunciar obvietats. Segurament, considera que no ho són per als lectors. La qüestió més complicada del que sembla, perquè sovint es fa difícil diferenciar les obvietats de les nicieses. Així, amolla amb aplom aquest comentari sobre l’evolució dels personatges d’una novel·la: «Por ejemplo, en una obra en la cual se narre la transición de un personaje adolescente a la edad adulta, este hablará, pensará, reaccionará y se comportará de forma marcadamente distinta según el momento.» I rebla el clau advertint el lector que «no son admisibles las incoherencias de caracterización. Por ejemplo, un personaje que al principio se nos describa como rubio, y luego aparezca como un “hombre moreno”». Ja estem avisats. Sembla que Carme Font confon la divulgació amb la simplificació i, com que cap avall tot fa baixada, la simplificació esdevé en més d’un pas pura i simple degradació. Com si pensés que s’adreça a uns lectors que tenen les facultats mentals disminuïdes.

Les obvietats o les nicieses van de bracet amb el castellà postís que es gasta, combinant expressions despenjades, col·loquials, amb unes altres d’engolades o una mica ràncies, com ara «todo protagonista de una obra de ficción que se precie…», «imbuirse en la lectura…» En un altre pas, parlant de la necessitat d’identificar el tema d’una novel·la o d’un assaig, observa amb desimboltura que «hay libros en los que es muy sencillo ver el tema, porque salta a la vista».

Els jueus abans de la Devastació

D’autèntic descobriment per al públic lector català s’ha de considerar El jueu errant ha arribat, d’Albert Londres (1884-1932), un dels fundadors del periodisme d’investigació, que acaba de publicar l’Editorial Afers. Figura molt reconeguda a França, Albert Londres dóna nom al premi de periodisme més important d’aquest país, que ve a ser l’equivalent francès del Pulitzer. El jueu errant ha arribat, la seua obra mestra, recull una sèrie de vint-i-set reportatges apareguts a Le Petit Parisien el 1929 sota el títol Le drame de la race juive: des ghettos d’Europa à la terre promise, publicats el 1930 en forma de llibre. El vaig començar a llegir de matí, abans de fer altres coses que portava entre mans. Ja no vaig fer res més. Abans de dinar ja l’havia acabat.

El jueu errant ha arribat és el resultat d’un llarg viatge que va fer Londres per descriure i examinar la situació dels jueus al món, especialment a l’Europa oriental, a l’època dels primers assentaments i també de les primeres massacres a Palestina. Josep Gisbert, en l’epíleg que ha redactat per a aquesta edició, assenyala que aquest llibre «ofereix una perspectiva inestimable del període previ al naixement de l’Estat d’Israel i de les lluites contínues que han assolat la regió del Pròxim Orient de llavors ençà. Albert Londres, de fet, preveu la imminència del conflicte tràgic entre àrabs i jueus». Actualitat a banda, és un retrat en viu d’un món i d’una Europa que ja no existeix.

Escrit amb un estil molt efectiu, de frases curtes, el·líptic i concís, de tant en tant recorre a una metàfora sorprenent per la seua precisió. Així descriu l’efecte que li produeix una casa jueva: «Et fa tant l’efecte de ficar-te en un quadre de Rembrandt que t’atures per no estripar la tela.» Del cementeri jueu de Praga, en diu que «no és pas un lloc de repòs, sinó un tumult macabre». En el recorregut pels països de l’Europa de l’est, hi apareix, com un motiu insistit, la figura d’un jueu vestit amb el caftà negre, sol, enmig de la neu, que Londres compara a un xiprer o un corb.

Planiana (139)

A moltes literatures és fàcil trobar llibres compresos sota la denominació d’Itineraris, construïts a base de les reflexions, descripcions, divulgacions, comparacions i imatges que un país provoca a un escriptor que s’aventura a viatjar per ell amb una certa calma. Tota persona de mitjana cultura coneix tres itineraris de la literatura moderna que són judicats tres obres mestres: els Reisebilder de Heine, The Bible in Spain de Borrow i les Mémoires d’un turiste de Stendhal. Aquestes fantasies plenes de realitat tenen un interès sensacional i hi ha ben poques novel·les que tinguin força per a comparar-s’hi.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Una benzinera o un jardinet?», per Joaquim Iborra

Una persona sensata no vacil·laria a respondre la pregunta. A l’hora d’urbanitzar un racó de la ciutat, què preferiu: una benzinera o un jardinet? Un jardinet, és clar que sí! Aquest és l’ànim i la bona intenció que van moure els responsables del desmantellament de la benzinera del Parterre de València. Durant dècades, un o dos dispensadors de benzina han estat en servei al bell mig de la ciutat de València, a sota d’un gran ficus del Parterre, al costat mateix de l’antic edifici de les Duanes. No vull ni pensar l’esforç jurídic i administratiu que l’Ajuntament haurà dedicat a la rescissió d’aquesta concessió, procés que ha durat almenys deu anys, amb les corresponents compensacions a l’empresa titular.

Una vegada eliminada, com havia de ser, van pensar a fer un jardinet en el lloc que ocupava la infame benzinera. Què podien haver fet si no? La benzinera ocupava un espai petit, uns quaranta metres quadrats a tot estirar. Un jardinet s’adapta a qualsevol espai de qualsevol forma i dimensió. A més, la idea del «verd urbà» és molt versàtil i simbolitza un nou ideal de ciutat, encara que només hi aportem un retallet de jardí. En els antípodes de l’imaginari del «verd urbà», hi ha una benzinera. Era impossible coronar millor l’operació: desmantellar una benzinera per fer-hi un jardinet.

La benzinera del Parterre (a l’esquerra) i el jardinet (a la dreta)

Ara bé, ja em perdonareu, però jo només hi veig un ridícul pegat verd. En primer lloc, quina relació té amb els jardins del Parterre? Cap ni una. El Parterre és un jardí decimonònic, delimitat per una tanca d’obra i forja en forma de bancada correguda. El nou jardinet se situa a fora d’aquesta bancada, sense cap vincle ni amb el Parterre ni, a l’altre costat, amb la Glorieta. No li trobe cap altra explicació que la d’assenyalar el lloc que ocupava l’antiga benzinera, com una mena d’homenatge commemoratiu.

«El jo que no mor», de Ferran Torrent

El jo que no mor, l’última novel·la de Ferran Torrent, és la que fa vint-i-dues de les que ha publicat fins ara, si no he comptat malament. Moltes novel·les són. Pocs escriptors actuals han estat capaços d’un esforç tan sostingut. La norma, el que és habitual, és el desinflament, o deixar-ho córrer després de l’embranzida inicial. Escriure cansa. Si més no, acaba cansant. L’impuls que anima a escriure s’asseca aviat. No és el cas de Ferran Torrent.

En més d’una ocasió, la seua obra novel·lística, igual que la poesia d’Estellés, ha estat comparada amb la de Balzac, com una manera de destacar-ne l’extensió i també la voluntat de reflectir i contar una societat concreta. El conjunt de les novel·les de Torrent constitueix un puzle o un retaule d’un món, el de la ciutat de València i dels pobles que l’envolten, relligat i cohesionat per un procediment típicament balzacià: la reaparició dels mateixos personatges en diferents novel·les. De vegades, un personatge que tenia un paper secundari en una novel·la en pren un de central en una altra. I no sols els personatges. També hi ha una sèrie de motius, que reapareixen, insistits, en una sèrie de variacions, en cada nou llibre.

El jo que no mor reprèn igualment algunes novel·les anteriors, sobretot, La mirada del tafur (1997) de la qual és, o m’ho sembla, una variació desenvolupada i aprofundida. Motius com els de la falsificació i els jocs de cartes, algunes línies argumentals o la situació de l’acció en un espai i un temps molt concret: la ciutat de València del 1966, en què «es gaudia de seguretat, silenci i temor». Algunes ressenyes han etiquetat El jo que no mor com una «novel·la d’espies». Em sembla una etiqueta inexacta, que no fa justícia a l’ambició amb què Torrent ha escrit aquesta novel·la. És cert que per les seues pàgines es passegen, entre altres, membres del Mossad i del KGB, però estan inserits en un conjunt molt variat i més ampli, diluïts en la multiplicitat de trames i de personatges que caracteritza aquesta novel·la.

Planiana (138)

L’home i la dona no es manifesten mai tal com són: gairebé sempre perquè creuen que no els convé; de vegades, perquè la seva expressivitat és escassa. A taula tot pot quedar lleugerament suavitzat i vagament intel·ligible dintre l’enorme plasticitat de l’espècie humana. L’única cosa real, en aquesta vida, és la solitud total.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«El Parc Central: un parc o un jardí?», per Joaquim Iborra

El projecte de l’equip de Kathryn Gustafson per al Parc Central de València no té res a dir sobre l’urbanisme de la ciutat. No és l’objecte de l’encàrrec. La delimitació de l’àrea, les connexions dels vials, les previsions sobre els habitatges…, tot formava part del programa de necessitats del concurs que van guanyar. La solució urbana global, en definitiva, n’era una premissa «tècnica». Només restava omplir l’espai residual que en resulta —molt extens— amb vegetació, làmines d’aigua, parterres i flors. Parlarem, doncs, de jardineria.

En el disseny d’una zona verda hi ha dues concepcions contraposades: l’anglesa i la francesa. L’anglesa es fonamenta en una idea pintoresca del paisatge i la natura; la francesa, en una imatge racional i geomètrica. Solem anomenar parc aquella, i jardí aquesta. Entre aquests dos extrems hi ha, naturalment, una variadíssima gradació, més a prop de l’un o de l’altre, segons el gust de cadascú. Tots dos models conviuen arreu, fins i tot en les nacions d’origen. A València, de cadascun, en tenim dos exemples de qualitat: el Parc de Capçalera, d’Eduardo de Miguel, i els Jardins de Monfort, de Sebastià Monleon. Seria un error identificar el parc amb una zona verda extensa i el jardí amb un petit tancat. També ens equivocaríem si els identifiquem amb el romanticisme i el classicisme, respectivament.

Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix: un assaig inèdit de Josep Iborra

En l’entrada anterior, sobre les Sàtires de Persi, m’hi vaig referir a un assaig inèdit del meu pare en què comentava un dels mots més citats d’aquest autor llatí: «nemo in sese temptat descendere.» Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix. Aquest assaig està inclòs en els Quaderns 1980-2000, que serà el pròxim títol, el cinquè, de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi ha previst un segon volum de Quaderns, que recollirà els que va escriure des del 2001 fins a la seua mort, el 2011.

Els Quaderns reprenien, després d’una interrupció de gairebé quinze anys, el Diari 1965-1977. En la nota preliminar a aquest volum vaig explicar els motius d’aquesta interrupció. Ara, el caràcter de diari, i més encara de diari íntim que distingia el Diari 1965-1977, es va diluir una mica en els textos d’aquests quaderns, que ja no estan datats au jour le jour, llevat d’algunes poques vegades. Per això, els dos volums en què s’editaran no portaran el títol de diari sinó de quaderns: uns reculls de notes i reflexions assagístiques, d’extensió i temàtica molt diverses, en la línia d’Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor.

Com a avançament dels Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la sèrie Obra literària de Josep Iborra, reproduïm aquest assaig sobre la sentència de Persi:

Planiana (137)

La gràcia no és mai exactitud: és el cop d’ull, el llambreig ràpid, la intuïció viva, la síntesi amable.

Josep Pla, Viatge a Catalunya. Biblioteca Catalana d’Autors Independents, Barcelona, 1934.

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Per fi, el Parc Central», per Joaquim Iborra

Hem de ser optimistes. Faran el Parc Central de València. No sabem quan, però el faran. Amb túnel passant o sense, algun dia entrarà en servei l’Estació Central i alliberaran l’espai necessari per a aquesta gran zona verda. Segur. A més a més, el projecte permetrà la construcció d’edificis d’habitatges en una situació molt atractiva. Hi ha negoci. Segur que el faran i serà un èxit. Examinem, doncs, el projecte.

No m’he oblidat de la plaça de les Glòries Valencianes. No podria. Que la concepció de Francesc Mora tenia una certa consistència ho demostra el fet que la delimitació general de l’àrea principal del Parc recorre a una solució anàloga. Recordem que Mora va preveure una plaça de planta quadrada, en la intersecció de les dues Grans Vies. Com en les cruïlles aixamfranades de la retícula de l’Eixample, també va resoldre amb xamfrans la unió de les Grans Vies, de tal manera que el quadrat de la plaça quedava girat 45° respecte als eixos de les avingudes. El Parc Central adopta una solució emparentada. No crec que siga cap homenatge a l’enyorada plaça, sinó simplement la conseqüència lògica de la trama ortogonal, ja àmpliament consolidada més enllà de les Grans Vies. Ara el quadrilàter no està girat 45º respecte a les rondes, encara que sí respecte al futur bulevard Federico García Lorca, al sud del Parc, on ara hi ha les vies del tren. És molt més extens i abasta tot l’espai entre les dues rondes. Si la plaça de les Glòries Valencianes tenia unes dimensions mínimes aproximades de 180×180 metres, les del Parc són les d’un «rectangle» —bisellat irregularment en les quatre cantonades— de 500×600 metres aproximadament. És un polígon que encaixa entre les Grans Vies i Trànsits i ocupa una superfície set vegades més extensa que la de la plaça projectada per Mora. En el següent plànol he marcat en color roig aquest gran «quadrilàter» del Parc Central i en color blau la frustrada plaça:

Vista aèria

Els deures subtils de la realitat

Lectura de les Sàtires de Persi, editades i traduïdes per Miquel Dolç, que va publicar la Bernat Metge el 1954. Per a la major part del públic culte, Persi és un poeta de la literatura llatina que queda enrere, molt enrere de Virgili, Horaci i Ovidi, i també de Catul, de Marcial, de Juvenal. Fins i tot de Tibul i de Properci. Persi va morir jove, l’any 62, quan encara no havia fet vint-i-vuit anys. La seua obra poètica es redueix a sis sàtires, que caben en un volum ben prim. Però té, entre tots els poetes de la literatura llatina, una fama particular, o una mala fama, que el singularitza entre tots els altres: la de ser l’autor més obscur i difícil de la llatinitat.

Auctor difficilissimus i obscurissimus uates, es llegeix a la portada de diverses edicions antigues. Dit així, en llatí, la dificultat i l’obscuritat de Persi encara semblen més grosses. Miquel Dolç assenyala en la introducció que aquesta obscuritat ja la van advertir els antics. Sant Ambròs, irritat perquè no aconseguia entendre Persi, va llençar el llibre, cridant: Si non uis intellegi non debes legi. Sant Jeroni el va tirar al foc pel mateix motiu. Són anècdotes llegendàries, però eloqüents.

Tampoc n’hi ha per a tant. Miquel Dolç reconeix que les dificultats existeixen, però que dificultat no equival a obscuritat. Malgrat que d’entrada no ho pose fàcil, Persi s’entén. Ara, Dolç reconeix que l’obscuritat de Persi no és infundada, i que ve de diverses causes. En primer lloc, «de la concisió característica del seu estil trencat, vigorós, fragós; no rarament l’exposició del seu pensament està desproveïda del nexe més rígidament indispensable». En segon lloc, «les transicions solen ésser brusques, improvisades; el lector es veu obligat a meditar, a llegir entre línies, a rellegir tot el passatge o tota la composició per a entendre, gairebé per sorpresa, l’encadenament de les idees». Una altra raó és la forma dialògica a què Persi recorre sovint, «introduint en el discurs un suposat interlocutor». No sempre s’aconsegueix de «distingir clarament si parla l’interlocutor, el poeta» o un altre interlocutor encara. Finalment, Persi fa servir sovint metàfores i metonímies audaces, insòlites, «que al primer cop d’ull no deixen descobrir el pensament», o freqüents al·lusions a «costums i records del seu temps, certament clares per als seus coetanis, però enigmàtiques de tan gastades per als posteriors, si no van acompanyades de comentaris ben detallats».