dilluns, 19 de novembre de 2018

Crònica d’una presentació a Sueca


Com ja sabeu, l’Espai Joan Fuster de Sueca havia organitzat el 19 d’octubre passat una taula redona amb la participació d’Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix per presentar L’estupor i La literatura recordada. Aquesta data va coincidir amb un temporal de pluges, cosa que va obligar a suspendre l’acte, que es va ajornar al divendres 16 de novembre. I, de nou, pluja abundant, excessiva, carreteres tallades i altres desastres. Aquesta vegada, però, es va decidir de mantenir l’acte, encara que el mal temps va impedir segurament que molta gent interessada hi assistís. 

En la presentació i col·loqui a tres mans que vam fer Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo, tots tres, amb matisos i perspectives diferents, vam coincidir a destacar les semblances o l’aire de família entre els dos llibres. L’aire de família s’ha d’entendre en un sentit literal, per la relació de parentiu —pare i fill— entre els dos autors. Sobre aquest punt només puc dir que tots dos vam compartir la mateixa biblioteca, o, més exactament, que jo m’he format literàriament en la biblioteca del meu pare. 

Un altre fet que cal esmentar, una mica casual, és que tots dos llibres han estat publicats pràcticament al mateix temps. Més important, crec, és que han estat elaborats simultàniament en la seua forma definitiva. Al mateix temps que triava i editava els textos de L’estupor, a partir de la massa de manuscrits inèdits que Josep Iborra va deixar a la seua mort, seleccionava i organitzava per al meu llibre un conjunt de textos que havia publicat prèviament en el blog de la serp blanca. 

L’edició dels dos llibres plantejava un problema semblant: aconseguir un recull de textos variats i alhora coherents, amb un o diversos fils conductors, a partir d’un material dispers i fragmentari, cosa que esdevenia més àrdua en L’estupor perquè calia triar a partir d’una massa de materials excepcionalment extensa. El fet, però, és que el procés d’elaboració dels dos llibres ha estat semblant i s’ha dut a terme paral·lelament. Fins a quin punt s’ha produït una certa contaminació mútua? En tot cas, són evidents una sèrie de coincidències o de preocupacions temàtiques similars, com ara les reflexions sobre l’experiència de la lectura i de l’escriptura.

Sòria i Calaforra van destacar tota una sèrie de punts comuns, una sèrie d’aspectes que sembla que jo he «heretat» del meu pare, com ara una determinada manera de parlar de la literatura i de relacionar-se amb ella, una sèrie d’afinitats literàries, i un to o un estil que tant Sòria com Calaforra van qualificar de discret i suau, irònicament distanciat. 

Vaig estar parlant una mica amb Enric Sòria abans de la presentació. Vam comentar el fet estrany que el meu pare, escrivint tant, va restar en gran part inèdit. Crec que la publicació dels seus diaris donarà moltes pistes sobre aquesta qüestió. Considerava que els seus textos eren inintel·ligibles per al lector actual. Al mateix temps, no podia deixar d’escriure: pensava escrivint i escriure era per a ell la prolongació inevitable de la lectura. L’escriptura, però, es va convertir en un procés acumulatiu. Cada vegada se li feia més difícil parar per corregir i revisar, perquè el material acumulat era cada vegada més extens. És el problema —un dels problemes— de portar un dietari, una escriptura lliure i basada en el fragment. Sòria em va comentar que quan comences a revisar i corregir un dietari, aquest està mort. 

Acabat l’acte, se’n vam anar a fer-se’n una —una cervesa— al pub La lluna i d’allí vam anar a sopar a El rebost. L’expedició estava integrada per Salvador Ortells, Enric Sòria i Guillem Calaforra, Manuel Baixauli i Isabel, Aurora i jo. Ens ho vam passar molt bé i vam xerrar molt. Ja comprendreu que, tractant-se d’una conversa privada, en què no vam deixar res per verd, no puc dir-ne res. El sopar, molt bo.

diumenge, 18 de novembre de 2018

Sobre la indiferència del públic lector


És un motiu de lament etern. Per a què escriure, si ningú ens fa cas? Per a què, si no interessa a ningú, o a tan pocs que no val la pena? Alguns es consolen recordant allò dels happy few. D’altres, es posen en pla faltó i adverteixen amb èmfasi que no s’ha fet la mel per al morro dels porcs. D’una manera o altra, però, sorda, somorta, l’amargor persisteix.

En una carta a Valeri Paulí (IV, 16), Plini el Jove li feia saber un èxit que havia obtingut durant un discurs públic. «Encara dura el prestigi de les lletres», li deia tot satisfet. I anotava aquesta reflexió: «per tant, parem compte a no excusar la nostra peresa en la indiferència dels altres. No ens mancaran oients ni lectors; nosaltres no hem de fer més que elaborar alguna cosa digna de les orelles, alguna cosa digna dels papers». 

Aquestes paraules, en aquest punt com en tants altres de les Cartes, revelen la humanitat i el sentit comú del seu autor. Sorprenentment, Plini no tira la culpa als altres, ni es refugia en un menyspreu olímpic i amarg. Així i tot, què hauria dit en aquest temps, en què s’ha imposat la cultura de masses? Què hauria dit o què no hauria dit.

dimecres, 14 de novembre de 2018

Plini el Vell, un dels grans lectors que recorda la història


En un text que ara no sé localitzar, Jorge Luis Borges parlava d’alguns dels grans lectors que recorda la història, com l’escriptor anglès Thomas Macaulay. No recorde quins altres autors esmentava. Potser va incloure també en aquesta llista el doctor Johnson i —un dels més antics— Plini el Vell. 

En una carta adreçada a un Bebi Màcer (III, 5) Plini el Jove fa un retrat de la personalitat literària del seu oncle. Comença fent un catàleg dels llibres que va escriure, entre els quals hi havia Dos llibres de la vida de Pomponi Secundus, Vint llibres de les guerres de Germània, Vuit llibres del llenguatge dubtós… A nosaltres només ens ha arribat la Història natural, en 37 llibres, que deu ser una mina. Plini el Vell va escriure i va llegir moltíssim. Solia dir que «no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seves parts». Aquesta citació, que tots coneixem i que hem sentit tantes vegades com una sentència optimista, irrefutable, es troba en aquesta carta del seu nebot. 

Després del dinar, a l’estiu, Plini el Vell s’estirava al sol mentre li llegien un llibre. Prenia notes de tot el que llegia. Després de prendre el sol, es rentava amb aigua freda i dormia una mica. Tot seguit, treballava fins a l’hora de sopar. Durant el sopar continuava llegint un llibre i prenent notes. Una vegada, un amic seu va interrompre la lectura, perquè el lector recitava malament, demanant-li de tornar a començar. Plini el Vell li va dir: «ho havies entès, veritat?» I com que aquell li va dir que sí: «aleshores, per què interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per aquesta interrupció teva». Tan gran era el seu aprofitament del temps!, s’exclama el Jove. El Vell sabia que la vida és breu i la llista de llibres ben llarga. 

dilluns, 12 de novembre de 2018

Divendres que ve, 16 de novembre, a Sueca, hi haurà una taula redona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Divendres que ve, a les 19h, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, tindrà lloc la taula redona «Dos assaigs literaris: L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra», que es va haver d’ajornar a l’octubre a causa de les pluges. Hi intervindran Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix.



dissabte, 10 de novembre de 2018

Una història de fantasmes de Plini el Jove


Un dels aspectes que fa més agradable la lectura de les Cartes de Plini el Jove és la gran varietat de temes tractats, de personatges i d’històries. Una de les més sorprenents és una història de fantasmes, un antecedent dels relats gòtics i de terror que tant s’han practicat en la literatura posterior. És una història que Plini el Jove narra amb sobrietat i precisió, com un fet divers qualsevol, cosa que la enormement efectiva. Les seues magnífiques característiques narratives van fer que es convertís en un motiu d’inspiració dels relats gòtics de la literatura romàntica, com ara El castell d’Otranto, d’Horace Walpole, o El monjo, de Matthew G. Lewis. L’autor polonès Jan Potocki, fundador de la literatura fantàstica moderna, en va incloure una versió traduïda en la seua novel·la Manuscrit trobat a Saragossa.

No faré la paràfrasi de la història de fantasmes de Plini. Crec que el més útil és que la llegiu pel vostre compte. Per això l’he penjada en el web de la serp blanca, juntament amb la versió traduïda que va incloure Jan Potocki en el Manuscrit trobat a Saragossa. Podeu llegir-la completa fent clic en aquest enllaç: Una història de fantasmes de Plini el Jove.

dijous, 8 de novembre de 2018

L’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell

Abans de l’erupció de l’any 79, que va destruir Pompeia i Herculà, el cràter del Vesuvi no era més que el cim d’una muntanya. Les seues vessants estaven cobertes de boscos, de vinyes i conreus. El volcà, que estava apagat des de l’inici de l’època històrica, va entrar en erupció el 24 d’octubre de 79 (sempre s’havia pensat que va ser el 24 d’agost, però les últimes investigacions situen la data de l’erupció dos mesos després. Vegeu: Pompeya ardió dos meses después). Els qui van morir sota les cendres, els gasos i la lava no sabien que aquella muntanya que vomitava foc era en realitat un volcà. Per això els va semblar tan extraordinari i imprevisible el que allí estava ocorrent. La carta de Plini el Jove al seu amic l’historiador Tàcit és el document més important de l’època sobre aquests fets. 

Aquest relat, però, es va considerar fantasiós durant molts segles, fins que la ciència va comprovar que el que allí es narrava representava l’observació precisa d’un testimoni excepcional. De fet, els vulcanòlegs utilitzen ara el terme «erupció pliniana» per a referir-se a les erupcions magmàtiques més violentes, caracteritzades per l’emissió de columnes eruptives que poden elevar-se fins els 30 km d’alçada i de les quals es desprenen roques de mida variable que poden cobrir àrees de dispersió prou extenses. 

dissabte, 3 de novembre de 2018

Les «Cartes» de Plini el Jove

He llegit les Cartes de Plini el Jove (Como, aprox. 61 dC — Bitínia, aprox. 112 dC) en la traducció al català de Marçal Olivar, publicada per la Bernat Metge en dos volums el 1927 (Lletres I i Lletres II). No pensava que m’agradarien tant, i això ha fet que encara m’hagen agradat més. És cert que moltes de les cartes —lletres o epístoles—, són formulàries i convencionals: elogis, invitacions, agraïments… Però en moltes altres Plini conta coses: la mort d’una xiqueta i el dol del seu pare, una inundació, la descripció detallada, plena de complaença, de les seues vil·les, els debats al senat, la narració impressionant de l’erupció del Vesubi que va destruir Pompeia i Herculà, i on va morir el seu oncle i pare adoptiu, Plini el Vell, la mort d’un home tirànic a mans dels seus esclaus… Plini és molt bo contant una anècdota o descrivint una escena. En una de les cartes combina aquests dos talents en la narració d’una extraordinària història de fantasmes.

Plini va dur a la pràctica el que per a Pla era l’obligació de tot escriptor: «observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment». Les Cartes de Plini són unes memòries de la seua època, una sèrie de retrats vívids i variats, que evoquen una vida plena d’urbanitat, molt civilitzada, plena de complits, d’invitacions i d’accions de gràcies. Unes altres són més severes i discuteixen problemes morals i, sobretot, qüestions literàries: algunes són històriques, com la narració de l’erupció del Vesuvi; d’altres, finalment, estan dedicades a la descripció de paisatges i de vil·les. 

divendres, 2 de novembre de 2018

Una ressenya de Roderic Ortiz sobre la «Primera part de la història de València» de Beuter


Roderic Ortiz ha publicat en el seu blog Historiata una ressenya sobre la Primera part de la història de València, de Pere Antoni Beuter. Us la recomane, perquè, a més d’exposar observacions molt interessants, Roderic Ortiz se centra en el que ha estat la seua experiència, que qualifica de curiosa, llegint aquest llibre.

Podeu llegir la ressenya completa fent clic en aquest enllaç.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Curs de literatura universal a l’Espai Fuster


Durant els mesos de gener i febrer del 2019 faré un curs de literatura universal a Sueca. Enguany no pensava fer-ne cap tampoc, però Salvador Ortells, director de l’Espai Fuster, m’ha animat a tirar endavant. El curs constarà de set sessions, de tres hores cada una; concretament els dimecres 16, 23 i 30 de gener, i 6, 13, 20 i 27 de febrer. Està organitzat pel Cefire. S’adreça, per tant, al professorat de secundària i de primària, i té reconeixement oficial de cara a concursos i trasllats. La inscripció es farà des de l’1 de novembre fins al 20 de desembre de 2018 i els participants es seleccionaran per data d’inscripció, d’acord amb els següents criteris de prioritat: funcionaris de carrera, funcionaris en pràctiques i funcionaris interins i resta del professorat. Podeu consultar la informació completa sobre aquest curs fent clic en aquest enllaç: Literatura universal: dels textos antics a l’assaig fusterià

He d’advertir que el programa que hi apareix és molt genèric i purament orientatiu. Encara he de pensar quina forma i quin enfocament concrets vull donar-li. M’hauria agradat que la inscripció fos oberta a tothom, com en els cursos que es van organitzar a l’Octubre, però en aquest cas depèn del Cefire i són ells els que fixen les condicions. Mentrestant, continue pensant en un curs totalment nou, per al 2019/2020, a l’Octubre, però no el tinc gens clar encara. Ja veurem.

dijous, 25 d’octubre de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (75): Gabriel Ferrater


AMISTAT DEL BRAÇ
El metro anava ple. Jo m'agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l'avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s'isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-rne
en l'acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l'estació, i el súbit trenc
d'una corda del cello, la més baixa.

Gabriel Ferrater (1922-1972)

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies. Edicions 62)

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Londres i el doctor Johnson

En la nota que vaig dedicar fa una setmana al Rasselas de Samuel Johnson, m’hi vaig referir a un passatge en què defensava els avantatges de viure en una gran ciutat, com ara el fet que «és possible gaudir alhora de la satisfacció de la companyia i de l'anonimat de la solitud». En aquestes línies ressona un dels leit-motivs de la Vida de Samuel Johnson, de James Boswell: l’elogi de la gran ciutat, i més concretament, de Londres, culminat en aquelles paraules tan recordades: «quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

He començat a fullejar l’edició que tinc en dos volums del llibre de Boswell, publicats per l’Oxford University Press el 1927, i de seguida hi he trobat una altra intervenció del doctor Johnson sobre aquest motiu: «la felicitat de Londres només la poden concebre els qui hi han viscut. M’atreviria a dir que hi ha més coneixements i ciència en deu milles a l’entorn d’on som ara asseguts, que en tota la resta del regne». Boswell, amb la temeritat que el caracteritzava, es va atrevir a objectar-li que la vida a Londres tenia un inconvenient important: «la gran distància en què la gent viu els uns dels altres», cosa que va provocar aquesta rèplica inapel·lable: «sí, senyor; però això està produït per la seua gran extensió, que és la causa de tots els altres avantatges». 

dissabte, 20 d’octubre de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (74): Walt Whitman


DESPRÉS DEL SOPAR I DE LA XERRADA
Després del sopar i de la xerrada —quan s'ha acabat el dia,
Com un amic que perllonga el moment d'acomiadar-se dels seus
       amics,
Que repeteix Adéu i Adéu amb veu emocionada
(És tan dur per a la mà amollar les altres mans —ja no es tornaran
       a trobar,
Ja no hi tornarà a haver comunió entre el dolor i l'alegria, entre els
       vells i els joves,
Un camí interminable l'espera, per no tornar mai més),
Que evita, que retarda la separació —intenta desviar, encara que
       només sigui una estoneta, la paraula final,
Fins i tot es gira a la sortida —per fer encàrrecs superflus —fins i
       tot mentre baixa per les escales,
Quelcom per aconseguir un minut addicional —les ombres de la
       nit s'intensifiquen,
Els comiats, els missatges que s'extingeixen —cada cop més dèbils
       les faccions i les formes dels que se'n van,
Prest es perdran per sempre dins les tenebres —poques, tan poques
       ganes de partir!
Xerrador fins al darrer instant.

Walt Whitman (1819-1892)

(Walt Whitman, Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edicions de 1984)

dijous, 18 d’octubre de 2018

Se suspèn la taula rodona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada» a Sueca


A causa de les fortes pluges, s’ha decidit suspendre la taula rodona sobre L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra, que havia de fer-se demà divendres a Sueca, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, amb la intervenció d’Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix. 

Si no passa res, aquest acte es trasllada al divendres 16 de novembre, a les 19h, al mateix lloc. Ja es confirmarà més endavant.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Divendres que ve, 19 d’octubre, a Sueca, hi haurà una taula redona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Divendres que ve, a les 19h, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, tindrà lloc la taula redona «Dos assaigs literaris: L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra». Hi intervindran Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix.


dissabte, 13 d’octubre de 2018

Un conte filosòfic del doctor Johnson

Lectura de La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, de Samuel Johnson, publicada recentment en català per Adesiara. Es fa inevitable de comparar aquest relat, a què em vaig referir en unes pàgines d’Un son profund, amb el Càndid de Voltaire. De fet, tots dos van aparèixer el mateix any, el 1759. Tots dos constitueixen una síntesi d’alguns dels motius més insistits en l’obra d’aquests autors. Tots dos es poden considerar una mena de contes filosòfics. 

En la seua Vida de Samuel Johnson, James Boswell ja va assenyalar que el Càndid de Voltaire «és extraordinàriament similar en la seva concepció i realització al Rasselas de Johnson, fins al punt que he sentit a dir a Johnson que si no haguessin estat publicats tan seguits l'un de l'altre, de manera que no tenien temps d'imitar-se, ningú no hauria cregut que l'argument de l'obra que havia sortit després no havia estat copiat de l'altra». Però tot seguit hi afegia que «si bé la proposta il·lustrada per tots dos llibres era la mateixa, és a dir, que en el nostre estat present hi ha més maldat que bondat, la intenció dels dos escriptors era molt diferent. Em temo que Voltaire només volia, amb insolència profana, obtenir una victòria dialèctica sobre la religió i desacreditar la creença en una Providència vigilant. Johnson volia, mostrant la naturalesa insatisfactòria de la vida temporal, guiar les esperances humanes cap a la vida eterna».