dissabte, 18 de novembre de 2017

Tolle lege! Pren, llegeix

Un dia, agitat violentament per les vacil·lacions que van precedir la seua conversió, sant Agustí es va refugiar en un bosquet per meditar, quan va sentir un àngel, amb veu de nen, que li va dir en llatí: Tolle legue. Pren, llegeix! Va agafar aleshores un llibre que llegia el seu amic Alipi i hi va llegir un versicle de l’Epístola als Romans de sant Pau, que el va decidir a fer el pas. Déu li va dir on trobaria la veritat: en un llibre. Sant Agustí conta aquesta història en les Confessions. Em vaig referir a aquest episodi en l’última entrada d’Un son profund.

La frase Tolle lege podria ser el lema de tot gran lector, perquè sintetitza de manera peremptòria la il·lusió que l’empeny a llegir. El lema, o la consigna, implica que per a saber el més decisiu per a nosaltres no podem confiar en cap revelació, ni en cap inspiració sobtada, ni en la il·luminació d’un record, ni tan sols en la capacitat de pensar pel nostre compte: cal llegir. Com sant Agustí, trobarem la veritat o —més concretament i més modestament— allò que més ens importa en un llibre. 

dijous, 9 de novembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (51): Arquíloc



FRAGMENTS
Vinga, amb la copa a través dels bancs de la nau ràpida,
vés, i de les còncaves gerres arrenca la tapadora;
pren el vi roig fins a les mares; que nosaltres no sabríem
restar sobris tot al llarg d'aquesta guàrdia

*
Algun dels Sais s'ufana amb el meu escut, que vora un matoll
vaig abandonar, no pas volent, l'arma irreprotxable! —
perd jo em vaig salvar. Tant se me'n dóna, d'aquell escut:
Al diable! Un altre en podré tenir, i no pas pitjor

*
. . . perfumades de cabellera,
i el pit: que fins un vell les hauria desitjades!

*
Per a una inflor tan grossa, conec un altre remei:
excel·lent!

*
sovint, en les aigües rullades de l'alta mar grisenca,
implorant el retorn, tan dolç . . .

*
Cor, cor meu, tempestejat per mals sense esmena,
redreça't! rebutja l'adversitat, planta-li cara,
oferint el pit als aguaits de l'enemic, ben de prop,
amb fermesa: ni, vencedor, t'orgullis a la clara,
ni vençut t'amaguis, gemegant, a casa —
ans gaudeix dels goigs i cedeix als mals,
no massa: coneix quin amunt-i-avall té els homes

Arquíloc (segle VIII aC-segle VII aC)

(Jaume Pòrtulas, Fragments d’Arquíloc de Paros. Reduccions, núm. 81-82, març 2005)

dimarts, 7 de novembre de 2017

Viena Edicions em publicarà un altre llibre


Isabel Monsó m’ha donat permís perquè us avance la notícia: Viena Edicions, que em va editar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, em publicarà un altre llibre. Està previst que aparega durant el primer semestre de l’any que ve, si pot ser abans de Sant Jordi.

El títol d’aquest llibre, suposant que no hi haja canvis durant el procés d’edició, és La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Com indica el subtítol, està format per cent un capítols, numerats i sense títol, d’extensió variable. Són cent una notes de lectura sobre temes, autors i obres de la literatura universal en general i de la catalana en particular. Cada un dels capítols admet una lectura autònoma, però al mateix temps està lligat per un motiu o altre amb l’anterior. Alguns dels textos tenen l’origen en els cursos de literatura universal que he fet al Centre Octubre durant aquests dos últims anys.

En el seu conjunt el llibre es pot considerar una sèrie de variacions entorn de diverses línies temàtiques, com ara el del retorn, la memòria, la nit, la lectura i la crítica literària, la literatura dels moralistes, el dietari com a forma literària, el realisme literari i el sorgiment de la novel·la moderna… 101 contrapunts de lectures, doncs, una orquestració de motius que s’encavalquen i s’entrecreuen, combinant-se i destriant-se contínuament. Una de les coses que més m’ha preocupat mentre escrivia aquest llibre ha estat trobar una forma i un fil conductor que li donés unitat. A diferència d’Un son profund, que es presentava com un dietari d’un curs de literatura universal, en La literatura recordada la tria d’obres i autors comentats, en no venir determinada per cap currículum ni per cap ordenació cronològica, ha estat més lliure i personal encara. 

De segur que més d’un deu preguntar-se: i per què La literatura recordada? El títol me’l va suggerir un dels capítols en què comente La conscience critique del crític literari Georges Poulet. En un pas d’aquesta llibre Poulet escriu que «l'acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d'una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar». Criticar o, simplement, llegir, si més no en el sentit que tenia per a Poulet, que consistia a «sacrificar tots els hàbits, desigs i creences». La literatura recordada, doncs.

Ja us en contaré més coses, mentre faig temps esperant que arribe a les llibreries.



dissabte, 4 de novembre de 2017

Algunes opinions del doctor Johnson sobre la lectura i els llibres

El doctor Johnson és un dels grans lectors que recorda la història. Llegia moltíssim, certament, però pocs llibres de cap a cap. El que més li agradava era fullejar-los, obrir-los per on li semblava, llegir-ne un fragment o altre i deixar-los estar. Montaigne també reivindicava aquesta lectura fragmentària, a bots, no gens sistemàtica. Això que diuen que fa la gent ara per culpa d’Internet, sembla que ja s’havia inventat uns segles abans. 

Tan gran lector com era, o potser per això mateix, perquè sabia de què parlava, el doctor Johnson era molt crític amb els llibres. Des del punt de vista actual, tan ensucrat, moltes de les seues opinions al respecte resulten políticament o culturalment incorrectes. Una vegada va dir que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte de trobar informació. Una altra, que ningú no llegiria si tingués alguna cosa millor a fer. Ara, repassant The Lives of the English Poets, hi he trobat aquest fragment en què exposa, amb més detall, les raons o els motius que ens impulsen a llegir:

»Some read that they may embellish their conversation, or shine in dispute; some that they may not be detected in ignorance, or want the reputation of literary accomplishments : but the most general and prevalent reason of study, is the impossibility of finding another amusement equally cheap or constant, equally independent on the hour or the weather. He that wants money to follow the chase of pleasure through her yearly circuit, and is left at home when the gay world rolls to Bath or Tunbridge; he whose gout compels him to hear from his chamber, the rattle of chariots transporting happier beings to plays and assemblies, will be forced to seek in books a refuge from himself.» 

Segons el doctor Johnson, per tant, alguns llegeixen per fer-se els sabuts o per no quedar en evidència com uns ignorants. Ara, la raó principal és que no hi ha cap entreteniment que siga tan barat i tan accessible, tan independent de qualsevol circumstància exterior, com un llibre. Fins aquí, molt bé, però… el motiu fonamental, segons Johnson, és que només recorrem a la lectura quan no tenim un altre mitjà per cercar un refugi de nosaltres mateixos. Tot plegat, revela una visió una mica depressiva de la naturalesa humana. Cercar un refugi de nosaltres mateixos! Em ve al cap aquell aforisme de Fuster: «I tu? Que no ets “mala companyia”?» 

dijous, 2 de novembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (50): Carner



BÈLGICA
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

Us recomane que llegiu l’interessant Postil·la a ‘Bèlgica’ de Jaume Coll, sobre l’origen d’aquest poema.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Una biblioteca online de la literatura italiana


En la nota que vaig publicar la setmana passada sobre Clàssics per a la vida, de Nuccio Ordine, comentava que el més m’havia interessat d’aquest llibre era la citació d’un fragment dels Ricordi de Francesco Guicciardini (1483-1540). Com podeu suposar, de seguida vaig recórrer al cercador de Google per saber-ne més i el primer resultat em va proporcionar justament el que més desitjava: un pdf complet dels Ricordi, en una edició electrònica molt ben maquetada que es pot descarregar lliurement. 

Em vaig adonar de seguida que aquesta edició formava part de la Biblioteca della Letteratura Italiana, una antologia de les principals obres clàssiques de la literatura italiana, que es poden descarregar en pdf igual que els Ricordi: hi ha, en edicions íntegres, la Divina Commedia, l’Orlando furioso, les principals obres d’Aretino, de Boccaccio, de Giordano Bruno, de Goldoni, de Manzoni, de Maquiavel, les vides del Vasari, la història de la literatura italiana de De Sanctis… Es tracta d’un cas clar de serendipity, de casualitat afortunada. Buscant, trobes el que no esperaves, que encara t’interessa més que el que buscaves en un primer lloc.

Aquesta biblioteca online de la literatura italiana és un treball dut a terme per Pianetascuola en col·laboració amb l’editorial Einaudi, amb l’objectiu de posar a l’abast dels estudiants una àmplia selecció de la literatura italiana de forma completament gratuïta, en edicions filològicament fiables i en format pdf, que permet una extrema simplicitat d’ús. Tots aquests textos de la Biblioteca della Letteratura Italiana estan extrets de la Letteratura Italiana Einaudi, una biblioteca multimèdia publicada en 10 CD-ROM, que conté 342 obres de 205 autors, des del segle XII fins als nostres dies, fitxes bibliogràfiques, assaigs crítics, textos comentats, taules cronològiques, etc. 

L’únic que fa falta, evidentment, és saber llegir en italià. Si no en sabeu, ara ja teniu una excusa de pes, i un mitjà, per aprendre’n.

divendres, 27 d’octubre de 2017

La petita biblioteca d’un professor italià

Nuccio Ordine, autor del pamflet La utilitat de l’inútil, traduït a una vintena de llengües, professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, va començar fa quinze anys a llegir cada dilluns als seus alumnes durant mitja hora fragments breus d’obres clàssiques, que no tenien cap relació directa amb el tema del curs monogràfic que impartia. Ordine es va adonar de seguida que precisament aquell dia apareixien entre els alumnes habituals cares noves, provinents d’altres cursos o simplement amics dels assistents, atrets per l’oportunitat d’escoltar textos molt variats d’autors de tots els temps, no necessàriament literats. Deslligades del currículum i dels exàmens, aquestes lectures, breument comentades, tenien la virtut d’atreure l’atenció dels alumnes més diversos.

Més endavant, el professor Ordine va oferir en les pàgines del setmanari Sette, suplement del Corriere della Sera, una selecció dels fragments que havia anat llegint als seus estudiants al llarg dels anys. Un cop per setmana hi presentava una citació breu d’algun clàssic i mirava d’evocar-hi un tema associat. Clàssics per a la vida recull aquells textos comentats per Ordine, que formen una mena de petita biblioteca ideal, com indica el subtítol del llibre. Els passatges triats per Ordine —cinquanta en total— són molt breus, normalment de cinc a deu línies. El comentari que els acompanya no supera mai una pàgina. 

Entre aquests cinquanta textos hi ha fragments de poemes —de Kavafis, d’Ariosto, de Rilke—, de novel·les com ara Els Buddenbrook, les Memòries d’Adrià, Robinson Crusoe o El vell Goriot, i d’assaig en el sentit més ampli: Plató, Montaigne, Montesquieu, Stuart Mill, Albert Einstein… Es tracta, per tant, d’una tria personal, no gens sistemàtica, amb una preferència natural per autors italians: a més d’Ariosto, Tasso, Maquiavel, Guicciardini, Primo Levi, Calvino o Montale. No hi apareixen ni Dante ni Petrarca. Ordine no ha escrit un llibre sobre les obres que formarien part de la seua petita biblioteca ideal, sinó que s’ha centrat en la tria d’una sèrie de fragments molt breus d’aquestes obres, que ha trobat suggestius o sorprenents per un motiu o altre. 

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Una faula actual



EL LLOP I L’ANYELL
Un llop va veure un anyell que bevia en un riu i volgué cercar un bon pretext per a devorar-lo. Així, malgrat trobar-se més amunt del corrent, va culpar l’anyell d’enterbolir l’aigua, i de privar-lo, a ell, de beure. L’anyell li respongué que bevia amb la punta dels llavis i que, d’altra banda, estant més avall, no podia remoure l’aigua de més amunt. Aleshores el llop, no havent reeixit amb aquest pretext, afegí: «Però l’any passat vas insultar el meu pare». I havent replicat l’anyell que un any enrere ell encara no era nat, el llop li va respondre: «Ah!, ¿perquè tu trobes explicacions, jo m’he d’estar de menjar-te?» 

Aquesta faula vol dir que cap raó justa no és vàlida per als qui estan determinats a fer mal.

Isop, Faules. Fundació Bernat Metge. Traducció de Montserrat Ros

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Sobre la biografia com a gènere literari


L’estiu passat vaig publicar una entrada sobre les biografies de l’Antiguitat (vegeu Biografia energètica i biografia analítica). Hi vaig prometre que més endavant en dedicaria una altra a comentar algunes de les característiques de la biografia com a gènere literari modern i alguns dels títols més importants d’aquest gènere. Amb una mica de retard, ho faig ara. Avise que són només unes notes una mica inconnexes.

Durant el primer terç del segle XX la biografia va ser un dels gèneres més populars entre el públic lector. De seguida ens vénen al cap els noms d’Emil Ludwig, André Maurois i, sobretot, de Stefan Zweig. Tots tres comparteixen la voluntat de retratar els seus biografiats encaixant-los en prototipus psicològics més o menys subtils, creatius i treballats. El perill d’aquesta modalitat biogràfica és l’ensucrament, l’admiració excessivament subratllada pel personatge biografiat. Aquest defecte és obvi en Ludwig i Maurois. Zweig, sobretot quan tracta d’escriptors i artistes, de vegades, hi cau també, però sense fer el ridícul com els altres dos. Per cert, si no heu llegit encara el seu Fouché. Retrat d’un home polític, correu a fer-ho. És extraordinari. Està publicat en català per Quaderns Crema en una traducció de Joan Fontcuberta.

Hi ha un altre model de biografia literària moderna, el representat pel que es considera la millor biografia que mai s’haja escrit: The Life of Samuel Johnson, de James Boswell. La gràcia del sistema de Boswell és que el biògraf cedeix la paraula al biografiat. Deixa que siga el mateix protagonista qui explique la seua història i la interprete. És el mateix sistema de les Converses amb Goethe, d’Eckermann. Boswell, a diferència d’Eckermann, és també un personatge del seu llibre. Era amic del doctor Johnson, i es permetia de fer-li bromes i tot. Eckermann, en canvi, es manté sempre en un respetuós segon pla, mentre Goethe li parlava o li dictava pensant en la posteritat. Josep Iborra va escriure un assaig molt bell comparant aquests dos llibres, centrant l’atenció en l’obscur personatge d’Eckermann. Està reproduït en Inflexions (pàgines 209-221). 

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (49): Goethe



EL REI DELS VERNS
Qui cavalca en el vent, tard de la nit?
És el pare, al galop, amb el petit;
en braços l’agombola contra el cor,
per guardar-lo del fred l’estreny ben fort.

─Per què t’amagues, fill, com espantat?
─¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,
el rei dels verns, amb corona i mantell?
─És la boira, fill meu, que fa castell.

─Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s’obren roents,
la mare té unes robes refulgents.

─Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el rei dels verns, què m’ha promès?
─Assossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.

─No vols acompanyar-me, dolç infant?
Les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons.

─Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
─Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l’oreig.

─T’estimo, el teu esguard em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat.
─Pare, pare, m’agafa, ja em té pres!
El rei dels verns m’ha fet un mal encès!─

El pare, esgarrifat, va cavalcant
─als braços li gemega el pobre infant─
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l’infant era mort.

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)

(J. W. Goethe, Poesies. Proa. Traducció de Miquel Desclot)

dissabte, 14 d’octubre de 2017

L’editorial Afers publicarà un llibre inèdit de Josep Iborra



En una entrada anterior us comentava que havia dedicat bona part de les vacances d’estiu a preparar l’edició d’un llibre d’assaigs inèdits del meu pare, que porta per títol L’estupor. Ara us puc avançar que el publicarà l’editorial Afers. Està previst que aparega cap a la pròxima primavera. A mesura que s’acoste la data de publicació, us aniré contant més coses d’aquest llibre, especialment intens i dens, que combina d’una manera indestriable la reflexió moral i la literària, seguint l’estela d’Inflexions i de Breviari d’un bizantí.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (48): Edgar Lee Masters



MARGARET FULLER SLACK
Hauria estat tan gran com George Eliot,
però el destí em va ser advers.
Mireu la fotografia que em va fer Penniwit,
la barbeta a la mà, i ulls profunds—
grisos, també, i penetrants
Però hi havia el problema de sempre:
soltera, casada o deshonesta?
Llavors em festejava John Slack, el ric farmacèutic,
i em temptava amb promeses de temps lliure per a la meva novel·la,
i m'hi vaig casar, vaig tenir vuit fills,
però no pas temps per escriure.
Tot s'havia acabat realment per a mi
quan em vaig clavar a la mà una agulla
mentre rentava les coses del nadó,
i em vaig morir amb la boca rígida del tètanus, una mort irònica.
Escolteu-me, ànimes ambicioses,
el sexe és la maledicció de la vida!

Edgar Lee Masters (1868-1950)

(Edgar Lee Maters, Antologia de Spoon River. Llibres del Segle. Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger)

diumenge, 1 d’octubre de 2017

L’audàcia d’una mosca

Aquesta setmana he dedicat les classes dels dos grups que tinc de literatura universal a llegir i comentar una tria de la Ilíada i l’Odissea. Dels dos poemes homèrics, la Ilíada és potser el que resulta d’entrada més dur per al lector actual. És, com va dir-ne Simone Weil, el poema de la força, exaltada a partir de la narració d’una successió de combats, sense defugir la crueltat més truculenta, com en una escena del cant XII, en què un guerrer troià és mort d’una llançada al pit, i aquesta li queda «clavada al cor, que, en bategar-li, feia vibrar el mànec de la llança».

Aquesta exaltació de la força física va de costat amb una consciència molt aguda de la mortalitat i la brevetat de la vida humana, com expressen aquells versos tan coneguts del cant VI: «Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix, i un altre mor». L’extinció de cada individu, però, queda compensada en aquestes línies per la idea de la renovació cíclica de la vida humana. Uns segles més tard, Horaci, en un dels millors poemes de la literatura universal (vegeu Antologia portàtil de la poesia universal (2): Horaci), negarà aquesta perspectiva:

T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:
no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona
la primavera, se'n va
quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa
torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:
quan a nosaltres l'ocàs
ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,
ombres i cendra som ja.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Mentrestant

Dilluns passat vaig enllestir finalment l’edició d’un llibre d’assaigs inèdits del meu pare, que portarà per títol L’estupor. De seguida, he iniciat unes gestions per publicar-lo. Ja us en diré alguna cosa quan puga. He dedicat pràcticament totes les vacances d’estiu a aquest llibre. Ara estic una mica desconcertat, en comprovar que torne a tenir temps i el cap lliure per a fer altres coses. De moment, però, el fet és que em costa arrencar i recuperar el ritme. 

Hi ha, a més, un altre motiu que explica aquest compàs d’espera, per dir-ho així. Si durant l’estiu la preparació del llibre del meu pare ha ocupat la meua atenció gairebé en exclusiva, ara em trobe totalment penjat de les informacions que arriben de Catalunya, preocupat i il·lusionat alhora. Més il·lusionat i esperançat que preocupat. Són aquests uns dies apassionants, i tota la resta queda una mica en un segon pla. Són uns dies per tornar a llegir «El dia revolt» de Josep Carner (vegeu «El dia revolt» de Josep Carner o el dia de la independència de Catalunya).

dijous, 14 de setembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (47): Carner



FIDELITAT
M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta,
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
la casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant 1'espígol que es torç damunt la brasa:
—És a can Po —diria— de vint anys ha malalt—;
1'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.

Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
—Jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
—Jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
—Jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
—Jo el carrer del safreig, —Jo el carrer del mercat,
—Jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
—Jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau—.

Si la malaventura m'hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries 1'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)