Carme Font dedica el primer capítol de Cómo escribir sobre una lectura, llibre publicat en la col·lecció Guías del escritor de l’editorial Alba, a una qüestió prèvia: com s’ha de llegir per tal de «mejorar el acto lector y la valoración crítica de este». L’autora hi exposa un refregit, de caràcter escolar, d’alguns punts en què cal fixar-se. Així, per a resumir l’argument d’una novel·la el lector ha de saber diferenciar entre l’inici, el nus i el desenllaç. Perquè no quede tan elemental, esmenta també la conveniència de situar l’argument d’una obra en algun arquetip de la literatura universal. N’esmenta cinc, un dels quals, que no coneixia, és el de la rebel·lió: «un ejemplo característico es Macbeth, de William Shakespeare.» He llegit Macbeth diverses vegades, però en això reconec que no hi havia caigut. A més de l’argument, quan d’una novel·la es tracta, el lector ha de parar una atenció especial als personatges. L’autora recomana «fijarse en sus rasgos de caracterización, es decir, los atributos físicos y psicológicos que definen a esos personajes creados por el autor». Una mica abans ha observat que «hay personajes que nos caen bien y otros mal, sin saber muy bien por qué».
Crida l’atenció la tendència que mostra l’autora a enunciar obvietats. Segurament, considera que no ho són per als lectors. La qüestió més complicada del que sembla, perquè sovint es fa difícil diferenciar les obvietats de les nicieses. Així, amolla amb aplom aquest comentari sobre l’evolució dels personatges d’una novel·la: «Por ejemplo, en una obra en la cual se narre la transición de un personaje adolescente a la edad adulta, este hablará, pensará, reaccionará y se comportará de forma marcadamente distinta según el momento.» I rebla el clau advertint el lector que «no son admisibles las incoherencias de caracterización. Por ejemplo, un personaje que al principio se nos describa como rubio, y luego aparezca como un “hombre moreno”». Ja estem avisats. Sembla que Carme Font confon la divulgació amb la simplificació i, com que cap avall tot fa baixada, la simplificació esdevé en més d’un pas pura i simple degradació. Com si pensés que s’adreça a uns lectors que tenen les facultats mentals disminuïdes.
Les obvietats o les nicieses van de bracet amb el castellà postís que es gasta, combinant expressions despenjades, col·loquials, amb unes altres d’engolades o una mica ràncies, com ara «todo protagonista de una obra de ficción que se precie…», «imbuirse en la lectura…» En un altre pas, parlant de la necessitat d’identificar el tema d’una novel·la o d’un assaig, observa amb desimboltura que «hay libros en los que es muy sencillo ver el tema, porque salta a la vista».