Un problema de les llibreries

El títol d’aquesta entrada ja indica ben clarament que les llibreries no tenen un problema. En tenen molts, és clar. La majoria són ben coneguts. El públic lector és molt escarransit, i el qui compra llibres més encara. La reticència general de la gent, incloent-hi la gent amb estudis, a despendre diners comprant llibres és impressionant. Ho tenen claríssim: consideren que és tirar els diners. Més inconvenients: les llibreries tenen un espai físic reduït, no poden mantenir molt llibre de fons, i les novetats s’empenten i se substitueixen les unes a les altres. I no hi apareixen totes. A hores d’ara és molt difícil fer-se càrrec de l’actualitat literària visitant les llibreries. Molts llibres no hi arriben, no hi poden arribar, i resten invisibles, com si no s’haguessen publicat. I els que hi arriben solen desaparèixer també al cap de poc temps. I hi ha la mare de tots els mals: la distribució… 

Tot això és ben sabut, i encara em quede curt. En aquesta nota, però, volia comentar un problema concret que experimente com a professor de batxillerat: sovint, els meus alumnes no troben els llibres de lectura que els recomane. Com us podeu imaginar no els recomane llibres descatalogats ni incunables. A més, a principi de curs, passe a les llibreries del centre de València, on sé que van els alumnes del Vives, una llista amb tots els llibres de lectura de l’institut, agrupats per cursos i avaluacions. S’indica també el nombre d’alumnes de cada curs. 

Aleshores, què és el que passa? Doncs que les llibreries demanen els llibres d’un en un o de dos en dos com a màxim. Dues setmanes abans del control de lectura pertinent, els alumnes comencen a mobilitzar-se i van a comprar el llibre amb la sana intenció de llegir-lo. Naturalment, els pocs exemplars que hi ha del llibre en qüestió s’esgoten de seguida i tarden a reposar-se. I quan es reposen, es reposen de la mateixa manera: d’un en un, o de dos en dos. I Sant Tornem-hi! Tingueu en compte que en cada un dels dos cursos de batxillerat, al Vives hi ha vora dos-cents setanta-cinc alumnes, i ja us podeu imaginar el panorama. No troben el llibre, és clar, i munten escenes davant el professor expressant la seua desesperació. Jo, és clar, em mantinc inflexible. Ja us apanyareu, els vinc a dir. I, expeditius com són, troben solucions, com ara fotografiar-se el llibre amb el mòbil, pàgina a pàgina. 

No crec que siguen les millors condicions per a fomentar la lectura, però així estan les coses. Perden tots. Perden els autors i els editors, que deixen de vendre un bon grapat de llibres, perden també els llibreters, crec, i n’ixen clarament perjudicats els lectors. Alguns llibreters o dependents, davant la insistència dels alumnes reclamant un llibre que tenen moltíssim interès a llegir, perquè si no el professor els suspèn, arriben a dir-los que el llibre està exhaurit, supose que per llevar-se’ls de damunt. Els alumnes poden ser pesadíssims.

Ja ho veieu, a l’hora de llegir, tot són problemes. Solucions? N’hi ha, i tard o d’hora s’imposaran. No les puc esmentar, perquè són innominables.

He llegit una novel·la

He llegit una novel·la… Una novel·la publicada recentment, en català, ambientada en la nostra realitat actual. Ho he fet una mica a repèl dels meus hàbits com a lector, però tenia ganes d’estar una mica al dia de la narrativa d’ara, de confirmar o corregir les meues sospites al respecte. Després d’acabar el llibre, he de reconèixer que la novel·la està ben escrita, amb un català natural i àgil, que té ritme i es llegeix bé. A l’hora de valorar un llibre, però, això és el mateix que no dir res. Que un llibre estiga ben escrit no és un mèrit, sinó un requisit previ. Acabada la lectura, constate també que me l’hauria pogut estalviar perfectament. Confirmar les nostres sospites respecte del que siga sempre resulta decebedor. 

D’entrada, un narrador o una veu molt pesada, intrusiva, redundant, que en cap moment fa un comentari que tinga un mínim interès i, si ho fa, l’efecte és de grandiloqüència o de sensibleria. Aquesta veu incorpora molt sovint el que seria el sentit comú més pedrestre, en forma de dites, refranys, frases fetes… Es tracta d’una veu que diu o repeteix el que tot el món sap o diu. Els diàlegs, inversemblants. El personatges, tenint en compte qui són, parlen massa bé, com si recitassen, o són massa emfàtics. Pel que fa a la trama, una preferència clara pel relat fulletinesc, de serial televisiu, inversemblant, recercat i morbós. Una forma d’imaginació gratuïta. 

Això sí. Hi apareix tot: l’especulació immobiliària, els desnonaments, les estafes bancàries, la depredació econòmica, traumes familiars truculents, i hi ha sexe! Tota una sèrie de temes que responen a les expectatives o a la fotografia que ens fem habitualment de la realitat actual, tal com la veiem reflectida en els mitjans de comunicació. Els personatges responen al mateix enfocament costumista. Són caricatures. No estan individualitzats. Hi fa acte de presència l’inevitable personatge que inevitablement és homosexual de manera amagada. El final de la novel·la transmet un missatge tranquil·litzadorament moralista. 

Aquest tipus de novel·la té èxit perquè respon a les expectatives d’un lector mitjà. Per això mateix, són de lectura fàcil. La novel·la que he llegit es pot incloure en el que és potser el corrent predominant de la narrativa actual: el realisme costumista —més costumista que realista. Des del punt de vista de la història literària, es tracta d’una regressió. Els novel·listes repeteixen el que diuen els diaris. Als lectors que els agrada que els repetesquen el que ja saben.

Un personatge impúdic i enèrgic

En una carta a Caci Lèpid (IV, 7) Plini parla d’un personatge, anomenat Règul, que defineix com un home d’energies: «meravella la manera com s’afanya en el que s’ha decidit a fer». Tot seguit, matisa que aquesta energia potser s’hauria de considerar més bé una «obstinació a obtenir el que vols». El Règul de Plini il·lustra un fet que ha estat observat sovint en totes les èpoques: «són menys enèrgics els bons que els malvats, així com l’atreviment ve de la temeritat i la timidesa de la reflexió». Règul tenia una veu feble, una pronúncia confusa, una llengua vacil·lant, una memòria nul·la. Cap qualitat, llevat d’un seny dement. I, «això no obstant, ha anat tan endavant en la seva impudència, en la seva mateixa furor, que passa per orador a ulls de molts». Aquest Règul em recorda alguns dels personatges de Shakespeare.

Antologia portàtil de la poesia universal (77): Bartomeu Rosselló-Pòrcel

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Obra poètica. Editorial Moll

Un assaig de Salvador Ortells sobre la poesia de Joan Fuster

En molt poc de temps, Salvador Ortells ha publicat dos llibres que representen un important pas endavant en el coneixement de l’obra poètica de Fuster i, per extensió, del conjunt de la seua obra literària. El primer, Poemes inèdits, recull l’edició de vint-i-sis poemes de Fuster, de diverses èpoques i estils, que per una raó o altra havien restat inèdits. Al cap de poc, ha aparegut Veure dins els versos. La poesia de Joan Fuster, assaig elaborat a partir de la tesi doctoral de l’autor.

Salvador Ortells ha dut a terme en aquest llibre un estudi sistemàtic i rigorós de la poesia de Fuster. No s’ha limitat, però, a fer-ne un catàleg, sinó que l’ha analitzada també. En aquest sentit, són excel·lents els comentaris que dedica a «Criatura dolcíssima» i «Poema sobre València». La mateixa classificació, de fet, ja comporta un primer intent d’anàlisi. Ortells no ha agrupat els llibres de poemes de Fuster per ordre cronològic i ha seguit un criteri aproximativament estètic. Així, distingeix un cicle líric, més tradicional formalment, que inclouria Sobre Narcís, 3 poemes, Ales o mans i Escrit per al silenci, «deutores d'una estètica amb predomini de la tradició simbolista i postsimbolista, malgrat la presència d'imatgeria surrealista» i, en un altre bloc, a l’extrem oposat, un «cicle antilíric», més experimental en la forma i irreverent en el contingut, que comprèn Ofici de difunt, Poemes per fer i l’«Elegia a Rabelais» publicada en el Diari. En aquests títols Fuster s’allunya de l’estètica postsimbolista dels primers llibres. La tendència surrealista és ara la preeminent. 

Un article de Vicent Alonso sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Vicent Alonso ha publicat en eldiario.es un article sobre L’estupor de Josep Iborra, amb el títol de Josep Iborra: la pressa, pecat capital. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç. 

Entre molts altres aspectes, Alonso assenyala que «és en els llibres darrers [Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor] on he trobat l’Iborra autèntic, o si voleu, més lliure de traves i dependències, més ell mateix. Tots tres construïts a partir de fragments –Ungaretti els definia a Dificultades de la poesía com “allò que comença amb una interrupció i acaba per interrupció”– que abasten un univers temàtic divers, vinculat a la literatura, les ciències humanes, la moral i les arts en general, i tractat a la manera dels grans de l’assaig literari». 

El títol de l’article de Vicent Alonso al·ludeix al fet que «els textos fragmentaris de L’estupor, com sol ocórrer en obres de naturalesa semblant, exigeixen calma. Tant els que s’allarguen tot examinant Valéry o Proust, o el mal, el pecat i la literatura, com els que, més concisos, apunten un problema interpretatiu, suggereixen la bondat o maldat d’una actitud moral, o anoten un tret sociocultural o una “frivolitat inútil”. Pensar no és compatible amb la pressa; l’escriptura, tampoc. Pensar, llegir, escriure és, segons Iborra, com viatjar a Citerea, l’illa on tothom podrà satisfer els seus somnis: “Val la pena deixar-se portar, viure en aquest temps específic, quiet i calm, que avança sense a penes notar-lo, sense presa. És un temps abolit, el d’una lectura o escriptura que es mou en aquest sentit, que sembla immobilitzar-se. És una forma de felicitat”.»

Antologia portàtil de la poesia universal (76): Joan Fuster

POEMA SOBRE VALÈNCIA
                                             A Richart i a Ventura

Amb l'alba, la ciutat és més bruta i extensa.

Darrere el serení, després del llum amable
que situa els cantons, quan el son es completa,
l'alba intenta assolir les primeres comarques
del cel i els campanars, i despulla i espolsa
els carrers, les palpebres, els geranis dels testos.

Amb l'alba en les parets, la ciutat sembla un càstig.

A les finestres altes,
un llençol perd les vores.
El vi i el llibre tornen.
¿No sentiu congregar-se
l'alè dels matrimonis colpejant contra el clima?
El peix, en les parades, bota com un silenci.
¿No veieu com s'afanyen
el taulell detingut, la campana que es trenca?
Un home sense dents busca un tren o una alosa.
¿No es reintegra el càlcul
al curs del cansament i al cos llarg de les dides?
El neguit apareix sota les fiambreres.

Una olor insistent, de llautó o de feblesa,
comunica la nova d'haver-se obert el canvi.
El vell impuls atònit que domina les boques
s'amplia en els vestíbuls.

La ciutat, presonera de la teula, s'hi esgota.

El sol, o la nit plena, potser la protegeixen:
ara és nua, principi,
indecisa, corrent—poder que s'aventura
cap a dins, pels racons, pels seus bastidors negres.

Més bruta i més extensa,
i l'alba malgrat tot també ací és alba.

El pa acabat de coure,
un pa pastat amb ferros,
sense sal, sense força,
avança sordament, lleuger, contra la urgència.

La ciutat, l'alba, el cor, dins la humitat profunda,
dins la humitat lluent i apegalosa,
dubten per un instant entre el plor i la venda.
                                                              1946

Joan Fuster (1922-1992)

Joan Fuster, Terra en la boca (Obra completa de Joan Fuster, vol. I, Edicions 62, 2002)

La vida retirada

És un leitmotiv de les Cartes de Plini el Jove: el desig d’abandonar el tràfec de les ocupacions i de les responsabilitats, i de dur una vida retirada, al camp, en alguna de les vil·les que posseïa. De tant en tant, quan podia, ho feia. Allí, escriu, «no m’angunia cap esperança, cap temor; cap remor no m’inquieta. Solament parlo amb mi i amb els llibres. Oh, vida recta i íntegra! Oh, dolça i honrada ociositat, gairebé més bella que qualsevol afer! Oh, mar! Oh, platja veritable i recòndit sagrari de les Muses! Quantes de coses em descobriu! Quantes de coses em dicteu!» La vida retirada era l’oportunitat de donar-se als estudis i al repòs: a llegir i a escriure. 

En una carta a Gal·lus (II, 16) descriu la vil·la que tenia a Laurent, vora el mar Tirrè, antiga capital del Laci. Mentre l’escrivia, es fonia de desig i d’enyorança. Ja el camí que hi duia era tota una promesa de felicitat: «ací i allà el paisatge és variat. Tan aviat el camí és environat de boscos, com s’obre i s’estén en amplíssimes praderies. Hom hi veu molts ramats d’ovelles, moltes eugassades, moltes bouades que, expulsades de les muntanyes per l’hivern, s’engreixen dels herbatges i de la tebior primaverenca».

Oci i indolència

Plini el Jove es refereix sovint en les seues Cartes a l’oci com un ideal de vida. L’oci és el repòs, el descans, «aquell inactiu però agradable estar-se sense fer res». Més encara, l’oci consisteix no sols a no fer res, sinó a «no ésser res». En un altre pas diu que la vida més plaent és la més desvagada. Plini, que era un home ocupadíssim, ple de responsabilitats, es preguntava: «quan els meus lleures deixaran de prendre el nom de peresa, per a prendre el de reposament?» Era una manera elegant, elegantment irònica, de referir-se a la jubilació. Aquest anhel de Plini ens el fa entranyablement pròxim. 

Plini, però, aspirava a l’oci perquè no parava. A un amic que allargava la seua estada al camp, dedicat al dolce far niente, li demanava de tornar «als nostres enuigs, encara que només sigui per a això, per tal que la sacietat no minvi aquests platxeris». És a dir, no es tractava de cessar l’oci, sinó d'interrompre’l. Plini el diferencia clarament de la indolència. Aquesta s’identifica amb l’apatia, amb la peresa; el perfil de l’oci, en canvi, es retalla contra una vida ocupada i activa.

Crònica d’una presentació a Sueca

Com ja sabeu, l’Espai Joan Fuster de Sueca havia organitzat el 19 d’octubre passat una taula redona amb la participació d’Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix per presentar L’estupor i La literatura recordada. Aquesta data va coincidir amb un temporal de pluges, cosa que va obligar a suspendre l’acte, que es va ajornar al divendres 16 de novembre. I, de nou, pluja abundant, excessiva, carreteres tallades i altres desastres. Aquesta vegada, però, es va decidir de mantenir l’acte, encara que el mal temps va impedir segurament que molta gent interessada hi assistís. 

En la presentació i col·loqui a tres mans que vam fer Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo, tots tres, amb matisos i perspectives diferents, vam coincidir a destacar les semblances o l’aire de família entre els dos llibres. L’aire de família s’ha d’entendre en un sentit literal, per la relació de parentiu —pare i fill— entre els dos autors. Sobre aquest punt només puc dir que tots dos vam compartir la mateixa biblioteca, o, més exactament, que jo m’he format literàriament en la biblioteca del meu pare. 

Un altre fet que cal esmentar, una mica casual, és que tots dos llibres han estat publicats pràcticament al mateix temps. Més important, crec, és que han estat elaborats simultàniament en la seua forma definitiva. Al mateix temps que triava i editava els textos de L’estupor, a partir de la massa de manuscrits inèdits que Josep Iborra va deixar a la seua mort, seleccionava i organitzava per al meu llibre un conjunt de textos que havia publicat prèviament en el blog de la serp blanca. 

L’edició dels dos llibres plantejava un problema semblant: aconseguir un recull de textos variats i alhora coherents, amb un o diversos fils conductors, a partir d’un material dispers i fragmentari, cosa que esdevenia més àrdua en L’estupor perquè calia triar a partir d’una massa de materials excepcionalment extensa. El fet, però, és que el procés d’elaboració dels dos llibres ha estat semblant i s’ha dut a terme paral·lelament. Fins a quin punt s’ha produït una certa contaminació mútua? En tot cas, són evidents una sèrie de coincidències o de preocupacions temàtiques similars, com ara les reflexions sobre l’experiència de la lectura i de l’escriptura.

Sòria i Calaforra van destacar tota una sèrie de punts comuns, una sèrie d’aspectes que sembla que jo he «heretat» del meu pare, com ara una determinada manera de parlar de la literatura i de relacionar-se amb ella, una sèrie d’afinitats literàries, i un to o un estil que tant Sòria com Calaforra van qualificar de discret i suau, irònicament distanciat. 

Vaig estar parlant una mica amb Enric Sòria abans de la presentació. Vam comentar el fet estrany que el meu pare, escrivint tant, va restar en gran part inèdit. Crec que la publicació dels seus diaris donarà moltes pistes sobre aquesta qüestió. Considerava que els seus textos eren inintel·ligibles per al lector actual. Al mateix temps, no podia deixar d’escriure: pensava escrivint i escriure era per a ell la prolongació inevitable de la lectura. L’escriptura, però, es va convertir en un procés acumulatiu. Cada vegada se li feia més difícil parar per corregir i revisar, perquè el material acumulat era cada vegada més extens. És el problema —un dels problemes— de portar un dietari, una escriptura lliure i basada en el fragment. Sòria em va comentar que quan comences a revisar i corregir un dietari, aquest està mort. 

Acabat l’acte, se’n vam anar a fer-se’n una —una cervesa— al pub La lluna i d’allí vam anar a sopar a El rebost. L’expedició estava integrada per Salvador Ortells, Enric Sòria i Guillem Calaforra, Manuel Baixauli i Isabel, Aurora i jo. Ens ho vam passar molt bé i vam xerrar molt. Ja comprendreu que, tractant-se d’una conversa privada, en què no vam deixar res per verd, no puc dir-ne res. El sopar, molt bo.

Sobre la indiferència del públic lector

És un motiu de lament etern. Per a què escriure, si ningú ens fa cas? Per a què, si no interessa a ningú, o a tan pocs que no val la pena? Alguns es consolen recordant allò dels happy few. D’altres, es posen en pla faltó i adverteixen amb èmfasi que no s’ha fet la mel per al morro dels porcs. D’una manera o altra, però, sorda, somorta, l’amargor persisteix.

En una carta a Valeri Paulí (IV, 16), Plini el Jove li feia saber un èxit que havia obtingut durant un discurs públic. «Encara dura el prestigi de les lletres», li deia tot satisfet. I anotava aquesta reflexió: «per tant, parem compte a no excusar la nostra peresa en la indiferència dels altres. No ens mancaran oients ni lectors; nosaltres no hem de fer més que elaborar alguna cosa digna de les orelles, alguna cosa digna dels papers». 

Aquestes paraules, en aquest punt com en tants altres de les Cartes, revelen la humanitat i el sentit comú del seu autor. Sorprenentment, Plini no tira la culpa als altres, ni es refugia en un menyspreu olímpic i amarg. Així i tot, què hauria dit en aquest temps, en què s’ha imposat la cultura de masses? Què hauria dit o què no hauria dit.

Plini el Vell, un dels grans lectors que recorda la història

En un text que ara no sé localitzar, Jorge Luis Borges parlava d’alguns dels grans lectors que recorda la història, com l’escriptor anglès Thomas Macaulay. No recorde quins altres autors esmentava. Potser va incloure també en aquesta llista el doctor Johnson i —un dels més antics— Plini el Vell. 

En una carta adreçada a un Bebi Màcer (III, 5) Plini el Jove fa un retrat de la personalitat literària del seu oncle. Comença fent un catàleg dels llibres que va escriure, entre els quals hi havia Dos llibres de la vida de Pomponi Secundus, Vint llibres de les guerres de Germània, Vuit llibres del llenguatge dubtós… A nosaltres només ens ha arribat la Història natural, en 37 llibres, que deu ser una mina. Plini el Vell va escriure i va llegir moltíssim. Solia dir que «no hi havia llibre tan dolent que no fos de profit en alguna de les seves parts». Aquesta citació, que tots coneixem i que hem sentit tantes vegades com una sentència optimista, irrefutable, es troba en aquesta carta del seu nebot. 

Després del dinar, a l’estiu, Plini el Vell s’estirava al sol mentre li llegien un llibre. Prenia notes de tot el que llegia. Després de prendre el sol, es rentava amb aigua freda i dormia una mica. Tot seguit, treballava fins a l’hora de sopar. Durant el sopar continuava llegint un llibre i prenent notes. Una vegada, un amic seu va interrompre la lectura, perquè el lector recitava malament, demanant-li de tornar a començar. Plini el Vell li va dir: «ho havies entès, veritat?» I com que aquell li va dir que sí: «aleshores, per què interrompies? Hem perdut ben bé deu ratlles per aquesta interrupció teva». Tan gran era el seu aprofitament del temps!, s’exclama el Jove. El Vell sabia que la vida és breu i la llista de llibres ben llarga. 

Divendres que ve, 16 de novembre, a Sueca, hi haurà una taula redona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Divendres que ve, a les 19h, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, tindrà lloc la taula redona «Dos assaigs literaris: L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra», que es va haver d’ajornar a l’octubre a causa de les pluges. Hi intervindran Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix.

Una història de fantasmes de Plini el Jove

Un dels aspectes que fa més agradable la lectura de les Cartes de Plini el Jove és la gran varietat de temes tractats, de personatges i d’històries. Una de les més sorprenents és una història de fantasmes, un antecedent dels relats gòtics i de terror que tant s’han practicat en la literatura posterior. És una història que Plini el Jove narra amb sobrietat i precisió, com un fet divers qualsevol, cosa que la enormement efectiva. Les seues magnífiques característiques narratives van fer que es convertís en un motiu d’inspiració dels relats gòtics de la literatura romàntica, com ara El castell d’Otranto, d’Horace Walpole, o El monjo, de Matthew G. Lewis. L’autor polonès Jan Potocki, fundador de la literatura fantàstica moderna, en va incloure una versió traduïda en la seua novel·la Manuscrit trobat a Saragossa.

No faré la paràfrasi de la història de fantasmes de Plini. Crec que el més útil és que la llegiu pel vostre compte. Per això l’he penjada en el web de la serp blanca, juntament amb la versió traduïda que va incloure Jan Potocki en el Manuscrit trobat a Saragossa. Podeu llegir-la completa fent clic en aquest enllaç: Una història de fantasmes de Plini el Jove.

L’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell

Abans de l’erupció de l’any 79, que va destruir Pompeia i Herculà, el cràter del Vesuvi no era més que el cim d’una muntanya. Les seues vessants estaven cobertes de boscos, de vinyes i conreus. El volcà, que estava apagat des de l’inici de l’època històrica, va entrar en erupció el 24 d’octubre de 79 (sempre s’havia pensat que va ser el 24 d’agost, però les últimes investigacions situen la data de l’erupció dos mesos després. Vegeu: Pompeya ardió dos meses después). Els qui van morir sota les cendres, els gasos i la lava no sabien que aquella muntanya que vomitava foc era en realitat un volcà. Per això els va semblar tan extraordinari i imprevisible el que allí estava ocorrent. La carta de Plini el Jove al seu amic l’historiador Tàcit és el document més important de l’època sobre aquests fets. 

Aquest relat, però, es va considerar fantasiós durant molts segles, fins que la ciència va comprovar que el que allí es narrava representava l’observació precisa d’un testimoni excepcional. De fet, els vulcanòlegs utilitzen ara el terme «erupció pliniana» per a referir-se a les erupcions magmàtiques més violentes, caracteritzades per l’emissió de columnes eruptives que poden elevar-se fins els 30 km d’alçada i de les quals es desprenen roques de mida variable que poden cobrir àrees de dispersió prou extenses.