Mentrestant

Dilluns passat vaig enllestir finalment l’edició d’un llibre d’assaigs inèdits del meu pare, que portarà per títol L’estupor. De seguida, he iniciat unes gestions per publicar-lo. Ja us en diré alguna cosa quan puga. He dedicat pràcticament totes les vacances d’estiu a aquest llibre. Ara estic una mica desconcertat, en comprovar que torne a tenir temps i el cap lliure per a fer altres coses. De moment, però, el fet és que em costa arrencar i recuperar el ritme. 

Hi ha, a més, un altre motiu que explica aquest compàs d’espera, per dir-ho així. Si durant l’estiu la preparació del llibre del meu pare ha ocupat la meua atenció gairebé en exclusiva, ara em trobe totalment penjat de les informacions que arriben de Catalunya, preocupat i il·lusionat alhora. Més il·lusionat i esperançat que preocupat. Són aquests uns dies apassionants, i tota la resta queda una mica en un segon pla. Són uns dies per tornar a llegir «El dia revolt» de Josep Carner (vegeu «El dia revolt» de Josep Carner o el dia de la independència de Catalunya).

Antologia portàtil de la poesia universal (47): Carner

FIDELITAT
M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta,
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
la casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant 1'espígol que es torç damunt la brasa:
—És a can Po —diria— de vint anys ha malalt—;
1'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.

Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
—Jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
—Jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
—Jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
—Jo el carrer del safreig, —Jo el carrer del mercat,
—Jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
—Jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau—.

Si la malaventura m'hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries 1'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

Antologia portàtil de la poesia universal (46): Hölderlin

LA PÀTRIA
El navegant retorna pel riu d'aigües tranquil·les
  d'illes llunyanes, on la collita ha fet,
    així retornaria jo a la pàtria, si hagués
      recollit tants de béns com de sofrença.

Riberes estimades, que un dia vau criar-me,
  ¿calmeu les penes de l'amor, em prometeu,
    oh boscos de la meva jovenesa,
      en jo arribar, la pau altra vegada?

Allí al fresc rierol, on veia el joc de les ones
  a les aigües, i el lliscar dels vaixells,
    allí seré aviat; a vosaltres muntanyes entranyables
      que antany em vau guardar, fermes fronteres

adorades de la pàtria, casa de la mare
  i abraçades amoroses de les germanes,
    no trigaré a saludar-vos i m'estrenyereu
      per tal que el cor, com embenat, se'rn guareixi,

oh, els qui m'heu restat fidels! però jo sé, jo sé
  de l'amor la sofrença, que no se'm guarirà tan aviat,
    ni hi haurà cançons de bressol, cantades
      per mortals consoladors, que del pit me l'arrenquin.

Car aquells que ens fan do del foc celest,
  els déus, també ens forneixen un sagrat dolor.
    Que resti doncs així. Fill de la terra
      jo em mostro; fet per estimar, per sofrir.

Friedrich Hölderlin (1770-1843)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

La renovació generacional del professorat de valencià i els futurs llicenciats de filologia catalana

És un tema de conversa habitual entre el professorat de valencià: la jubilació. En Tal s'ha jubilat, En Tal altre va tot atrafegat organitzant una gran festa per celebrar el transcendental esdeveniment de la seua jubilació… I tu, quan et jubiles? No te’n faltarà molt…

Quan es va introduir el valencià en l’ensenyament, la majoria dels professors d’aquesta assignatura eren joves. Però el temps passa, i els qui eren joves ara ja no ho són. O no ho són tant com abans. Afegim, al pas fatal del temps, la possibilitat de prejubilar-se als seixanta anys. Conseqüència: durant els pròxims cursos una gran part de l'actual professorat de valencià es donarà de baixa en la professió. 

Fins ací, cap problema. Cap problema per als qui es jubilen, és clar. Però està assegurada la renovació generacional? Hi haurà suficients llicenciats en filologia catalana per a cobrir les nombroses jubilacions que estan a punt de produir-se? Sembla que no. Vull deixar ben clar que no tinc dades concretes, fidedignes i contrastades, al respecte. Així i tot, hi ha una circumstància, ben coneguda, que és molt significativa: la nota de tall per accedir als estudis de filologia catalana és la més baixa o una de les més baixes de la Universitat de València, símptoma inequívoc de l’escassa demanda que susciten aquests estudis. 

Evidentment, hi ha una solució, que és la que s’imposarà en la pràctica: tirar mà de professors d’altres especialitats, amb coneixements de valencià. Però és inevitable preguntar-se a què es deu aquesta diguem-ne falta d'entusiasme pels estudis de filologia catalana, tot i la perspectiva d'una eixida laboral bastant segura. És un reflex, en part si més no, de la indiferència i l'hostilitat de la nostra societat per la llengua i la cultura catalanes? 

El mal símptoma inicial representat per la nota de tall, ve seguit d’un altre de molt més greu. En el pas del primer al segon curs del grau de filologia catalana, més de la meitat dels alumnes abandonen els estudis que havien iniciat el curs anterior. Més de la meitat! Per què? Se m'ocorre de seguida un motiu principal per explicar aquest fet, però m'estime més callar-lo. Els lectors de la serp blanca són persones adultes i saben llegir. I ací ho deixe.

Un calidoscopi de lectures

L’ofici de lector recull una tria dels articles i ressenyes que Joan Garí ha publicat durant els darrers deu anys. La majoria procedeixen del setmanari El Temps, del diari Ara i del seu blog, que, com afirma l’autor, ha esdevingut el dipòsit de materials, l’espai on ha anat desant bona part del que ha escrit per a la premsa periòdica. De fet, el títol del llibre és el mateix que el nom del blog. L’edició ha estat a cura d’Anna Esteve, professora de la Universitat d’Alacant, que ha redactat també una introducció.

La majoria de les gairebé 120 ressenyes d’aquest volum estan dedicades a autors del segle XX, llevat, si no he comptat mal, de sis sobre Tolstoi, Montaigne, Schopenhauer, Flaubert, Balzac i Whitman, respectivament. A pesar de la gran varietat d’obres i escriptors comentats, L’ofici de lector no es llegeix com un simple recopilació miscel·lània de materials publicats prèviament. Hi ha diversos motius que reapareixen al llarg del llibre i es converteixen en una mena de fil conductor, com ara la preferència per la novel·lística nord-americana —«quan pense amb novel·les contemporànies sempre em vénen al cap els americans», afirma Garí—, o l’interès pels llibres sobre la Shoa o la guerra civil espanyola. Com recorda l’autor en una de les ressenyes, «llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres». L’ofici de lector és una invitació a assistir al diàleg o al joc de variacions temàtiques i formals que una sèrie de llibres molt diferents estableixen entre ells. 

Antologia portàtil de la poesia universal (45): Iannis Ritsos

LA DESESPERACIÓ DE PENÈLOPE
No era pas que no el reconegués a la llum de la llar, no eren pas
els parracs de mendicant ni la disfressa, no. Els senyals eren clars:
la cicatriu al genoll, la vigoria, la malícia a l'ull. Aterrida,
recolzant-se a la paret, buscava una excusa,
encara una mica de temps, per no respondre,
per no trair-se. ¿Per ell, doncs, havia malgastat vint anys,
vint anys d'espera i de somnis, per un miserable com aquell,
per un barbablanc sangonós? Es deixà caure sense veu damunt d'una cadira,
mirant lentament els pretendents assassinats a terra, com si mirés,
morts, els seus propis desigs. I: «benvingut», li digué,
sentint estranya, llunyana, la seva veu. Al racó, el seu teler
omplia el sostre d'ombres com barrots; i tots els ocells que havia teixit
amb fils vermells, lluents damunt de verds fullatges, de sobte,
aquella nit del retorn, es tornaren de color de cendra, negres,
volant al ras en el cel pla de la seva darrera espera.

Iannis Ritsos (1909-1990)

(Iannis Ritsos, Repeticions. Edicions de la Ela Geminada. Traducció d’Eusebi Ayensa)

Hume i la literatura

El filòsof David Hume estava molt preocupat per la qualitat literària dels seus escrits. Per a ell, tan important era el que havia de dir com dir-ho bé, d’una manera clara i precisa. En un passatge de la seua Investigació sobre l’enteniment humà es lamentava que «la fama de Ciceró encara floreix, però la d’Aristòtil ha decaigut del tot. La Bruyère travessa els mars, i encara manté la seva anomenada: però la glòria de Malebranche es limita a la seva pròpia nació i a la seva pròpia època. I hom llegirà, potser, de bon grat Addison, quan Locke estarà completament oblidat». 

Hume es dolia de la separació de la gent cultivada en dos mons: el dels erudits i el dels bons conversadors. De què serveix, es preguntava, el treball acadèmic, enclaustrat i allunyat del món, el cultiu de les lletres, separats del gust de viure, de la llibertat de pensament i expressió que s’aconsegueix en el diàleg? El filòsof hauria d’evitar que la filosofia esdevinga cada vegada més i més inintel·ligible, més divorciada de l’experiència que es viu en la vida comuna i en la conversa. 

Per què ens agrada no fer res

En la nota anterior citava un fragment de Hume en què el filòsof escocès assenyalava que l’èxit que sempre han tingut els discursos sobre la vanitat de la vida humana, sobre la condició buida i fugissera de les riqueses i dels honors, s’explica perquè adulen «la nostra indolència natural». Com que tot és fum i vanitat, ja tenim l’excusa perfecta per no fer res, cosa que és el que més ens agrada. Però els moralistes no ens deixen estar tranquils. Mal, si fas això. Mal, si no ho fas. La indolència és una d’aquelles actituds humanes que ha merescut sempre els retrets dels moralistes de tots els temps. Així i tot, és un fet que la naturalesa humana mostra una tendència espontània, natural, irresistible sovint, a la indolència. A no fer res. Per què? Sembla que no seria tant per una qüestió de ganduleria intrínseca, sinó perquè és l’única «qualitat» moral que tots posseïm completament i que depèn del tot de nosaltres mateixos. Com va dir el doctor Johnson, «to do nothing is in every man's power».

Una defensa de l’escepticisme

Lectura de la Investigació sobre l’enteniment humà, de David Hume. Crec que Fuster no va citar mai Hume en els seus escrits. M’estranya, perquè els punts de vista del filòsof escocès, antimetafísics i desconfiats davant les trampes verbals del llenguatge filosòfic, li haurien agradat. En la Investigació hi ha una defensa de l’escepticisme —d’un escepticisme raonable o moderat— que complementa o reforça aquell apunt per a una apologia de l’escepticisme publicat per Fuster en Diccionari per a ociosos. 

Hume comença criticant els inconvenients de la filosofia a l’hora de regular o guiar el comportament humà. Escriu que «la dèria per la filosofia, igual que la dèria per la religió, sembla propensa a la inconveniència següent: que, tot i aspirar a la correcció de la nostra conducta i a l’extirpació dels nostres vicis, només pot servir, a causa d’una administració imprudent, per a fomentar una inclinació predominant i empènyer la ment, amb més d’afany, cap al cantó que ja tendeix massa per la inclinació i la predisposició del tremp natural». És a dir, que bona part dels enfocaments filosòfics no serien més que racionalitzacions a posteriori —viciades, per tant— de les nostres tendències i prejudicis. Humà, massa humà.

Així, diu Hume, «mentre estudiem amb atenció la vanitat de la vida humana i girem els nostres pensaments vers la condició buida i fugissera de les riqueses i els honors, qui sap si estem adulant tota l’estona la nostra indolència natural, la qual, en odiar el tràfec del món i les penes i els treballs de les coses, cerca un simulacre de raó per tal d’ensarronar-se amb una indulgència total i sense cap mena de control». 

Hume, però, troba que hi ha una classe de filosofia que no sembla gens propensa a aquesta inconveniència i que, com que «no topa amb la desenfrenada passió de la ment humana, no pot barrejar-se amb cap predisposició o afecció naturals». Es tracta de la filosofia escèptica o de l’Acadèmia. (Hume contraposa aquí l’escepticisme moderat de l’Acadèmia platònica a l’escepticisme radical de Pirró.) «Els acadèmics —diu Hume— parlen sempre del dubte i la suspensió del judici, del perill de les determinacions precipitades, de reduir a límits molt estrets les investigacions de l’enteniment i de renunciar a totes les especulacions que no entrin dintre els llindars de la vida i la pràctica comunes. Res, doncs, no pot ésser més contrari a la indolència supina de la ment, a la seva arrogància temerària, a les seves grans pretensions i a la seva credulitat supersticiosa, que aquesta filosofia. Constreny totes les passions, llevat de l’amor a la veritat; i ni aquesta passió és duta, ni pot ser-ho, a extrems massa alts. Per tant, sobta que aquesta filosofia, que en gairebé tots els casos ha d’ésser inofensiva i innocent, sigui objecte de tants de retrets i vilipendis infundats. Potser, però, és la mateixa circumstància que la fa tan innocent, la que principalment l’exposa a la malvolença i al ressentiment públics. Per no afalagar les passions irregulars, guanya pocs partidaris; per oposar-se a tants de vicis i bogeries, aixeca contra ella una munió d’enemics, que la blasmen com a llibertina, profana i irreligiosa.»

Antologia portàtil de la poesia universal (44): Kavafis

ABANDÓ
Era extraordinàriament sensible i molt intel·ligent,
i un jove de molt bona societat,
per agafar-se com una tragèdia,
—hauria estat ridícul— el seu abandó.
Per altra banda, quan el seu amic li digué:
«El nostre amor serà per sempre», tant l'un
com l'altre sabien que era quelcom convencional.
Després del cinema i dels deu minuts
que passaren al bar, una nit se'ls encengué
el desig als ulls i a la sang,
van marxar plegats i es van dir allò de «per sempre».

Aquell «per sempre» durà, però, tres anys.
Molt sovint dura encara menys.

Era extraordinàriament sensible i molt intel·ligent
per agafar-s'ho com una tragèdia,
i, a més, bellíssim —de rostre i de cos—
per sentir-se ferit en el seu orgull carnal.

Konstandinos P. Kavafis (1863-1933)

(Konstandinos P. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats. Jardins de Samarcanda. Traducció d’Eusebi Ayensa)

Dos llibres junts

En acabar de llegir Panorama de la nouvelle littérature française, de Gaëtan Picon, vaig deixar el volum al mateix prestatge on tinc la Literatura catalana contemporània de Fuster, al seu costat. El fullege i el consulte sovint. Amb el de Picon crec que a partir d’ara faré igual. Em sembla que aquest llibre de Picon va servir de model a Fuster per al seu, en part si més no.

Com diferenciar una obra filosòfica d’un assaig

En el capítol titulat Philosophes et essayistes après 1945, del seu Panorama de la nouvelle littérature française, Gaëtan Picon remarca que després del 1945 la filosofia es troba una mica pertot —en la novel·la, en el teatre, en el cinema—, no únicament en els tractats per a especialistes, i que la filosofia dominant després del 1945 difereix de la filosofia clàssica en el sentit que és, en totes les seues formes, una filosofia de l’existència més que no una filosofia del coneixement: comporta una noció de l’home més que una representació de l’univers. 

L’objectiu de Picon en aquest capítol no és presentar un retaule de la filosofia d’aquell període. La filosofia li interessa només quan pren la forma del pensament i rebutja l’exposició sistemàtica per adoptar l’aspecte més flexible de l’assaig. Però no sempre és fàcil distingir entre una obra filosòfica i un assaig. Per a Picon hi ha, d’entrada, una qüestió de forma: el filòsof posa l’accent en el distanciament, en l’objectivitat. L’assagista, en la complicitat. Un assaig té existència literària si una passió singular el governa i el marca: no hi ha assaigs valuosos sense estil. També és una qüestió d’orientació. Hi ha problemes que són de caràcter tècnic i que són impropis de l’assaig: els que no hauríem inventat nosaltres mateixos, com deia Valéry, els que no es descobreixen en l’experiència immediata de l’home. La filosofia pot respondre només a una interrogació de la intel·ligència. Tot assaig respon a una interrogació de la vida. 

En un altre pas, Picon insisteix que el que trobem en les obres que, en sentit estricte, mereixen el nom d’assaigs i provenen indiscutiblement no de la filosofia, sinó de la literatura, és un pensament no sistemàtic i un enfocament estilístic particular —escriptura i pensament sent inseparables— i també, sens dubte, una més gran independència davant les normes que accepta la reflexió teòrica en cada moment històric.

Un panorama de la literatura francesa del segle XX

Lectura de Panorama de la nouvelle littérature française, de Gaëtan Picon, un dels llibres que m’havia reservat per a aquestes vacances d’estiu. Escrit el 1948 i revisat el 1957, és una aproximació crítica de gran categoria a la literatura francesa des del 1930 al 1970, amb síntesis excel·lents sobre Bernanos, Malraux, Céline, Sartre, Camus, Genet, Bréton, Aragon, Michaux, Artaud… El primer capítol, titulat Les derniers classiques, està dedicat a Proust, Valéry, Gide i Claudel. Picon diu de Proust que ha deixat una obra que és per al segle XX el que els Essais de Montaigne van ser per al XVI: una summa de la reflexió humana alhora que un exemple d’art perfecte. 

Gaëtan Picon (1915-1976), juntament amb Erich Auerbach i Lionel Trilling, és un dels meus crítics de referència. La seua contribució a la Histoire des littératures, dirigida per Raymond Queneau i publicada per Gallimard en tres gruixuts volums, ha estat impagable per a les meues classes de literatura universal. L’estil de Picon és sec i precís, dens, concentrat, sense palla. Picon no exposa informacions prèviament recopilades. Tot el que escriu ha estat profundament meditat. La crítica literària era per a ell, sobretot, un exercici d’intel·ligència. 

Mentre llegia aquest Panorama no podia deixar de preguntar-me fins a quin punt tots aquests autors revisats per Picon són llegits, encara, per qualsevol lector culte. Eren els referents literaris actuals, immediats, de la generació de Fuster o de la del meu pare. Quanta gent té avui el francès com a llengua de lectura habitual?

Llegir, ara que tinc temps i fa tanta calor

Els lectors habituals solem fer projectes molt ambiciosos de cara a l’estiu. Aprofitant que són les vacances més llargues de l’any, reservem per a aquest període una sèrie d’obres ben gruixudes que, a més, demanen un esforç especial de concentració. Tant se val. Un d’aquests llibres que he decidit començar són les Leçons de musique, de Pierre Boulez, un volum de més de set-centes pàgines, que recull els cursos que va impartir entre el 1976 i el 1995 al Collège de France. Les dimensions del volum i les matèries tractades imposen d’entrada. He començat per l’última part, que porta per títol La mémoire, l’écriture et la forme. A pesar de la seua densitat i del seu nivell d’abstracció, el lector té la sensació que l’escriptura de Boulez, tan clara i precisa, tan intel·ligent, l’impulsa endavant. Moltes de les seues reflexions sobre la música, que es poden extrapolar als altres camps de l’activitat artística, m’omplen d’entusiasme. Ja veig que per a llegir bé aquest llibre hauré de redactar algunes notes sobre els punts que més m’estan interessant, que aniré publicant en el blog. No serà fàcil.

Algunes altres obres extenses que m’havia reservat per a aquest estiu, que em vénen al cap ara mateix, són: la correspondència de Stendhal, la de Flaubert, els diaris i la correspondència de Tolstoi. I dues novel·les llargues: Los virreyes, de Federico de Roberto, i Vanity Fair, de Thackeray. Procure combinar la lectura d’aquestes obres llargues amb d’altres de mést breus, i així em faig la il·lusió d’estar llegint molt, com ara Esborranys i poemes inacabats, de Kavafis, en traducció d’Eusebi Ayensa, i Tres contes, de Truman Capote, traduïts per Quim Monzó. L’últim d’aquests relats, El convidat del dia d’Acció de Gràcies, és extraordinari. M’agradaria llegir-lo i comentar-lo amb els meus alumnes del curs de literatura universal a l’institut.

Aquest estiu està fent molta calor. Els vents del sud, persistents, carregats d’humitat, em desfibren i em lleven les ganes de fer res. Excepte llegir. Per a mi, és l’últim reducte.

Antologia portàtil de la poesia universal (43): Bertolt Brecht

DE LA NOIA OFEGADA

                         1

Quan la noia ofegada anava baixant
dels torrents cap als rius d'aigües manses,
l'òpal del cel lluïa meravellós
com una carícia sobre el cadàver.

                         2
Líquens i algues li penjaven de tot el cos
i a poc a poc va augmentar el seu pes.
Freds, els peixos li nedaven entre els genolls.
Plantes i bèsties li feien difícil el descens.

                         3
I a la tarda el cel era fosc com el fum
i de nit les estrelles la llum mantenien.
Però aviat clarejava, perquè hi hagués
encara per a ella el matí i el capvespre.

                         4
Quan el seu cos pàl·lid dins l'aigua es va anar podrint,
passava que (molt lentament) Déu l'anava oblidant.
Primer la cara, després les mans i finalment els cabells.
I es va confondre amb la molta carronya que els rius arrosseguen.

Bertolt Brecht (1898-1956)

(Bertolt Brecht, Devocionari domèstic. Adesiara. Traducció de Feliu Formosa)