Antologia portàtil de la poesia universal (69): Carles Riba

6

                                                                                 Uns wiegen lassen, wie
                                                       Aus schwanlcem Kahne der See.
                                                                                 Hölderlin

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany
i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s'abandona a una aigua serena.

                                                  [Munic, 29 de juny de 1922;
                                                   darrera estrofa: 22 d'abril de 1924]

Carles Riba (1893-1959)

(Carles Riba, Estances. Llibre segon A (1920-1928), dins Obra completa, I. Edicions 62)

Antologia portàtil de la poesia universal (68): Carles Riba

7

Hi ha estones que el pensament
és sol i ert com una timba
desesperada sota un vent
que mai no s'atura ni minva.

L'eternitat dels anys difunts
i els que han d'ésser comptats encara
travessen la buidor que brunz,
empentejant-se, amb una rara

fúria d'exèrcit comandat
pel pànic: així, quan fa via
Déu sobre el món, l'home astorat
perd la rialla i fugiria.

Sols tinc una esma que és llavors
que sóc i visc el que em pertoca;
que no em val ser gasiu d'esforç
i creure'm ferm sobre una roca

tranquil-la amb l'amor i ia llar
i el meu jardinet. Tot navega:
cada vaixell, és tot el mar
que li fa força i l'arrossega.

I quan una onada de dol
o de goig ens bat i ens inclina,
no és res el que és nostre sol:
dins la nostra fusta mesquina

ressonen homes i ciutats,
tot el temps sens fi que ens circumda.
Cal fer rem, per no ser negats
dins la vida abstracta i profunda.

                                   [(Nuremberg) Dresden,
                                      22 d'agost de 1922]

Carles Riba (1893-1959)

(Carles Riba, Estances. Llibre segon A (1920-1928), dins Obra completa, I. Edicions 62)

Una gran sorpresa literària: «La síndrome de Lot», d’Anna Salomé

La síndrome de Lot, d’Anna Salomé, que acaba de publicar l’editorial In Púribus Llibres, és un dels llibres de narrativa més suggestius i de més qualitat de la literatura catalana d’aquests últims anys. Una vegada deixades les coses clares, passe a parlar-vos una mica del llibre. 

Està format per quatre relats. Encara que es poden llegir independentment, la seua disposició segueix un crescendo tant en extensió com en complexitat narrativa. Tots quatre es poden llegir com una sèrie de variacions, cada vegada més intricades, entorn d’una sèrie de motius, entre els quals destaquen el de la transformació i el de l’alienació del self, un self que es veu amenaçat constantment, qüestionat, envaït. La inquietud i la incertesa recorren de cap a cap La síndrome de Lot.

En La invasió, el primer relat del recull, la transformació que pateix la narradora protagonista és progressiva i lenta. Comença per una petita taca a la pell, però no es limita a la metamorfosi física, que al final aboca a un resultat «normal», a diferència de la que pateix Gregor Samsa, sinó que s’estén al nucli del self, als records, que progressivament s’esborren i són reemplaçats per una altra memòria personal: per un altre self. Durant l’última fase de la transformació, la protagonista decideix començar a escriure «tot el que encara recordo de la meva vida anterior», expressant «la desesperació del condemnat que es resisteix a desaparèixer», encara que el text que en resulte potser el llegirà algun dia «com el relat de ficció d’un autor desconegut». La transformació que pateix la protagonista de La invasió és més radical que la fabulada per Kafka. 

I morir és deixar de llegir: un article de Joan Garí sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Joan Garí va publicar ahir en el diari Ara un article sobre L’estupor de Josep Iborra, que conclou amb aquestes paraules: «Francòfil de pedra picada, [Josep Iborra] ens confessa que “la “literatura” és la literatura francesa” i demostra haver-la llegida amb bon profit: el seu estil pausat, de bona cal·ligrafia, matisat i sense pressa ens el presenten com el gran lector que va ser. I morir, així, va ser indefectiblement “deixar de llegir”... » 

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: I morir és deixar de llegir. Joan Garí l’ha reproduït també en el seu blog (Ofici de lector), en aquest altre enllaç: I morir és deixar de llegir.

Un riu que es dispersa en innombrables reguerols per un aiguamoll fosc

El pas de la joventut a l’edat adulta, a la maduresa, és un dels temes principals de la literatura universal. Ha donat lloc a un tipus concret de novel·la, la Bildungsroman o novel·la d’aprenentatge. N’hi ha una variant, el que s’ha anomenat novel·la de la desil·lusió, com L’educació sentimental, que acaba amb un gust de cendra. Irònicament, al final d’aquesta novel·la de Flaubert els personatges no han après res. És un aspecte que he tractat en un dels contrapunts de La literatura recordada, i no el reprendré ara. 

Desil·lusió, desengany… són paraules que es pronuncien amb un accent desolat. Paradoxalment, haurien de ser considerades com un guany, com un alleujament si més no. O és que quan estàvem enganyats era millor? Tant se val. La lucidesa actual no esborra ni compensa el temps que vam perdre mentre vam estar equivocats. I és això el que lamentem. A més, vam estar enganyats, d’acord, però «il·lusionats», feliços i contents.

Una ressenya de Lluís Quintana sobre «La literatura recordada»

Lluís Quintana ha publicat una ressenya en el Blog de l’Escola de Llibreria sobre el meu últim llibre. Podeu llegir-la completa fent clic en aquest enllaç: «La literatura recordada», d'Enric Iborra.

«L’estupor» de Josep Iborra, el llibre més venut de l’editorial Afers durant el mes de maig

Una ment terriblement sensible

L’edició catalana dels Diaris de Katherine Mansfield reprodueix en apèndix la ressenya que en va escriure Virginia Woolf el 1927 amb el títol d’Una ment terriblement sensible. Woolf parteix del fet que ningú no ha estat capaç de definir en què consisteix la qualitat literària de Mansfield. Tot seguit afirma alegrement que «als lectors del seu diari això no els afecta», perquè «no és la qualitat de la seva escriptura, ni el grau de fama que va assolir el que ens interessa del seu diari, sinó l’espectacle d’una ment —una ment terriblement sensible— rebent, una després de l’altra, les atzaroses impressions de vuit anys de vida».

Certament, aquesta ressenya de Woolf no és del millor que va escriure. Dir d’un escriptor que és molt sensible és simplement una manera protocolària de quedar bé i no dir res. De seguida es planteja la pregunta inevitable que ens torna al principi: i en què consisteix aquesta sensibilitat? Si, a més, hi afegim que ho és terriblement…

Antologia portàtil de la poesia universal (67): Robert Frost

«CARPE DIEM»
El Temps va veure dues
criatures amoroses
anant-se'n, al capvespre,
no sabia si a casa, al camp,
o (sentia repics) a l'església.
Esperà (eren forans)
que, de lluny, no el sentissin
per desitjar-los joia:
«Sigueu feliços, feliços,
fruïu del goig d'avui.»
L'etern tema del Temps.
El Temps imposà als poemes
haver de collir roses
i advertir del perill
els amants que, sorpresos
de trobar-se inundats
d'alegria, tenint-la
no sabessin tenir-la.
Però, ¿atrapar el present?
Vivim menys el present
que no pas el futur,
i molt menys tots dos junts
que el passat. El present
és als nostres sentits
massa poblat, confús, present
per poder imaginar-lo.

Robert Frost (1874-1963)

(Robert Frost, Gebre i sol. Quaderns Crema. Traducció de Josep Maria Jaumà)

Anna Guitart parla de «La literatura recordada» en Catalunya Ràdio

Avui, en el programa Llibres, copa i puro de Catalunya Ràdio que porten les escriptores Bel Olid i Llúcia Ramis, la periodista Anna Guitart ha parlat de La literatura recordada i l’ha recomanat perquè, ha dit, «és un llibre que en són molts i que et fa ganes de llegir altres llibres», perquè tracta d’obres, autors i temes molt variats, i també perquè es pot llegir tot seguit o a l’atzar, botant d’un contrapunt a un altre.

Aquest programa s’ha emès dins d’El Suplement, de 07 a 08 h - 26/05/2918 de Catalunya Ràdio. El comentari d’Anna Guitart sobre La literatura recordada comença a partir del minut 41:25. El podeu sentir també directament en aquest vídeo:

El cul podrit de Richelieu

Ho conta Aldous Huxley en Els dimonis de Loudun. En un dels capítols d’aquest llibre extraordinari, Huxley assenyala que la cultura del segle XVII, sobretot a França, «era simplement un esforç perllongat per part de la minoria governant de superar les limitacions de l'existència orgànica. Més que en gairebé cap altre període de la història recent, els homes i les dones aspiraven a identificar-se amb la seva persona social. No s'acontentaven simplement de portar un gran nom; aspiraven a ser-ho. La seva ambició era en realitat esdevenir el lloc que ocupaven, la dignitat que havien adquirit o heretat».

Per a Huxley, l’anhel de ser alguna cosa més que «que simple carn i sang es revela molt clarament en les arts del nostre període». Així, si el gust literari insistia tant en la importància de les unitats de temps, lloc i acció de les obres teatrals era «perquè el que desitjaven veure en el seu teatre tràgic no era la vida tal com és, sinó la vida corregida, la vida reduïda a l'ordre, la vida com podria ser si els homes i les dones fossin alguna cosa més del que de fet eren». Va ser l’època dels grans palaus, que exhibien el desig d’una grandiositat més que humana. 

Davant el doctor Johnson

Quin efecte produeix la lectura d’un gran autor? Katherine Mansfield escriu en els seus Diaris que «quan llegeixo el Dr. Johnson, em sento com una nena asseguda a la mateixa taula que ell. Obro uns ulls com unes taronges. No només l'escolto; l'absorbeixo immensament».

El sofriment s’assembla a un gran espai

En els Diaris de Katherine Mansfield hi ha moltes anotacions o reflexions breus encapçalades per un títol, cosa que representa un intent d’abstracció o generalització a partir d’algun fet de l’experiència personal, com ara aquest text:

«Sofriment

M'agradaria que això s'acceptés com la meva confessió.

     El sofriment humà no té límits. Quan pensem: «Ja he tocat el fons del mar, no puc caure més avall», caiem més avall. I això passa sempre. L'any passat, a Itàlia, vaig pensar: Una ombra més seria la mort. Però aquest any ha sigut tan pitjor, que ara penso en la Casetta amb afecte! El sofriment no té límits, és l'eternitat.» 

En aquesta nota tan breu, hi ressonen uns versos d’El rei Lear, i un poema d’Emily Dickinson. En la primera escena de l’acte IV de la tragèdia de Shakespeare, Edgar, que s’ha disfressat de captaire per escapar de la ira de Regan i Gonerill, les dues filles malvades del rei, es troba amb el seu pare, a qui han arrencat els ulls. Abans, s’havia queixat de la seua desgràcia, i ara, quan veu el seu pare orbat, diu: «The worst is not, / So long as we can say “This is the worst”» («el pitjor no ha arribat si encara podem dir: / “Estic pitjor que mai”», traducció de Joan Sellent). Són uns versos que han esdevingut proverbials. Poder dir que estem pitjor que mai indica, paradoxalment, una expressió d’optimisme esperançat que ens separa del pitjor real. 

La nota de Mansfield m’ha recordat també aquest poema d’Emily Dickinson, que cite en la traducció de Marià Manent: 

El sofriment s’assembla a un gran espai:

recordar no podria

com començà, ni si potser hi ha hagut

sense ell només un dia.

Sinó ell mateix, no té cap més futur.

El seu infinit tanca

el seu passat, i espera clarament

nous temps de malaurança.

El sofriment —moral o físic, o físic i moral alhora— és exclusiu. El sofriment ens tanca i ens clava, ens immobilitza en un punt, que esdevé tot l’espai possible, i cancel·la qualsevol referència temporal. Reclama tota l’atenció i no admet cap distracció, ni en forma de record (impossible imaginar el que és estar bé) ni en forma de vagareig o il·lusió projectada cap al futur. Lasciate ogni speranza. «El sofriment no té límits en l’espai, i en el temps és l’eternitat», constata Mansfield. Els medievals definien l’eternitat concisament amb dues paraules: nunc stans. Com va escriure Boeci en la Consolació de la filosofia, «nunc fluens facit tempus, nunc stans facit aeternitatum». L’ara que passa produeix el temps, l’ara que s’està produeix l’eternitat. 

Segurament, Katherine Mansfield no coneixia aquest poema. Tant se val. Per a mi, la relació entre els dos textos se’m fa inevitable en la meua memòria. L’apunt de Mansfield se m’apareix com una il·lustració o concreció del poema de Dickinson.

Antologia portàtil de la poesia universal (66): T.S. Eliot

El temps present i el temps passat
són rots dos potser presents en el temps futur,
i el temps futur contingut en el temps passat.
Si tot temps és eternament present
tot temps és irredimible.
El que podia haver estat és una abstracció
que resta com a possibilitat perpètua
sols en un món d'especulació.
El que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.
Ressonen passos dins la memòria
pel viarany que no vam agafar
cap a la porta que mai no vam obrir
al jardí de roses. Així ressonen els meus mots
en la teva ment.
                       Per què, però,
remoure les cendres d'un bol ple de pètals de rosa?
No ho sé.
              Altres ecos
habiten el jardí. Els seguim?
De pressa, va dir l'ocell, busca'ls, busca' ls
aquí al costat. Enllà de la primera porta,
en el nostre primer món, deixarem que el tord
ens continuï enganyant? En el nostre primer món.
Eren allí, solemnes, invisibles,
movent-se amb calma sobre les fulles seques,
en l'escalf de la tardor, a través de l'aire vibrant,
i l'ocell va cridar, en resposta
a la inoïda música amagada als matolls,
i una llambregada no vista es va creuar, car les roses
tenien tot l'aire de flors que són observades.
Allí s'estaven com els nostres hostes, acceptats i acceptants.
Així doncs, vam avançar tots, segons una pauta formal,
pel vial desert, cap al cercle de boixos,
per abocar-nos a l'estany dessecat.
Sec estany, sec morter, fosques vores,
i l'estanyes va omplir d'aigua de la llum del sol,
i els lotus van aparèixer, silenciosament,
la superfície va espurnejar des del cor de la llum
i van quedar rere nostre, reflectint-se en l'estany.
Llavors va passar un núvol, i l'estanyes va buidar.
Vés, va dir l'ocell, perquè les fulles eren plenes de nens
esverats que s'amagaven i s'aguantaven el riure.
Vés, va dir l'ocell, vés, vés: als humans
els costa suportar la realitat.
El temps passat i el temps futur,
el que podia haver estat i el que ha estat
tendeixen a un sol final, que és sempre present.

T.S. Eliot (1888-1965)

(T.S. Eliot, Quatre quartets. Viena Edicions. Traducció d’Àlex Susanna)

Un article d’Enric Sòria i un altre de Joan Garí sobre «La literatura recordada»

Ahir, Enric Sòria i Joan Garí van publicar en Posdata, suplement literari del Levante-EMV, sengles ressenyes sobre La literatura recordada. Ocupen dues pàgines del diari. N’hi ha per a estar content. I agraït.

Enric Sòria assenyala en la seua ressenya (De les virtuts de la literatura) que els 101 contrapunts de lectures d’aquest llibre «dialoguen amb els que els precedeixen o segueixen, i van succeint-se d'una manera orgànica, siga per la mena d'autors que hi desfilen o per les qüestions que susciten. També sovint, en cada text dialoguen els autors esmentats amb els crítics que se n'han ocupat —alguns dels nivell de Bajtin, Kundera, Ferrater, Citati o Steiner—. Llavors, les reflexions sobre el fet literari que el diàleg provoca arriben a ser molt penetrants». 

Sòria hi afegeix que «per a disfrutar-lo com cal, un llibre com aquest exigeix la participació activa del lector, que hi ha de fer els seus propis contrapunts». Ell mateix ha predicat amb l’exemple, criticant algunes de les valoracions que hi he exposat. Així, afirma que en la meua lectura d’Èsquil em deixe dur per un cert prejudici neoclàssic de veure en el gran tràgic un autor primitiu i arcaic. També remarca, o detecta, que quan parle de poesia em trobe una mica incòmode. Que no m’acaba d’agradar, vaja, o alguna cosa pitjor. Són observacions que he llegit amb el més gran interès i que m’han fet pensar. Enric Sòria acaba el seu article amb un elogi de la meua manera d'escriure. 

Joan Garí comenta en Una llum de qualitat de vulva que la literatura recordada a què al·ludeix el títol del meu llibre «és aquella destil·lada de la lectura o la relectura més o menys compulsiva, aquella mena de tracte que només estimulen els grans mestres de la paraula. Iborra s’aferra a aquest ferro roent i va desgranant la seua mirada encuriosida però sistemàtica». Un aspecte que destaca de La literatura recordada són les nombroses vegades que hi parle del meu pare. Garí ens considera a tots dos, al meu pare i a mi, uns «erudits colossals». 

He d’advertir, per tal d’evitar malentesos, que el títol de la ressenya de Joan Garí fa referència únicament a una frase sorprenent de Josep Pla, citada en un dels contrapunts de lectura de La literatura recordada. 

Podeu llegir completes les ressenyes d’Enric Sòria i Joan Garí fent clic en aquests enllaços:

Enric Sòria, De les virtuts de la literatura (Posdata, Levante-EMV, 12/05/2018)

Joan Garí, Una llum de qualitat de vulva (Posdata, Levante-EMV, 12/05/2018)