divendres, 23 de febrer de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (60): Else Lasker-Schüler




Sé que haig de morir aviat,
però tots els arbres llueixen
després del bes de juliol llargament anhelat.

Es tornen pàl·lids els meus somnis—
no he creat mai una fi tan trista
en els meus llibres de versos.

Em portes una flor per saludar-me—
quan era en germen jo ja l’estimava.
Però sé que haig de morir aviat.

El meu alè plana damunt el riu de Déu—
amb suavitat poso el meu peu
sobre el camí cap a l’eterna llar.

Else Lasker Schüler (1869-1945)

(Else Lasker-Schüler, El meu piano blau. Adesiara. Traducció de Feliu Formosa.)

diumenge, 18 de febrer de 2018

I tu, això com ho saps?

De vegades, a classe, comentant algun text, en remarque alguna característica estilística, alguna relació amb un altre text, algun aspecte que no resulta evident, i els alumnes, amb l’espontaneïtat i la impertinència que els caracteritza, em diuen: «I tu, això com ho saps?» Els conteste que ho sé perquè l’hàbit de llegir i l’ofici de fer classe de literatura m’han proporcionat una certa habilitat a l’hora de comentar textos. Almenys, això vull creure. A més, també procure llegir el que han dit els crítics literaris sobre els textos que he de comentar. Queda molt bé repetir algunes de les observacions d’Erich Auerbach en Mimesi sobre Montaigne o Homer. En aquest cas, evidentment, tot el mèrit és d’Auerbach. El meu «mèrit» es redueix a haver-lo llegit. 

Els alumnes reconeixen la pertinència del que els indique, però… l’escriptor no hi pot haver pensat! Per tant, «això t’ho has inventat! L’autor no podia tenir en compte això que estàs dient!». En aquest punt els recorde que els escriptors, contra el que se sol pensar popularment, no solen escriure sota els efectes irresistibles d’una inspiració que, pràcticament, els dicta el text, sinó que corregeixen i refan contínuament. La prova la tenim en els manuscrits que s’han conservat de moltes obres literàries, plens d’esbossos, de fragments ratllats i descartats… Naturalment, l’ofici fa que molts procediments s’automatitzen. Però res més. Contra el que sol pensar el lector ingenu, l’escriptura és una activitat deliberada, conscient.

diumenge, 11 de febrer de 2018

Corregint les proves d’impremta de «L’estupor» i de «La literatura recordada»


Deveu haver observat que des de fa unes dues setmanes aquest blog està una mica abandonat. És cert. Tinc unes quantes entrades una mica embastades, però no trobe temps per enllestir-les. I és que ara mateix no em puc girar de feina. Estic corregint, al mateix temps, les proves d’impremta de L’estupor, el llibre del meu pare que publicarà Afers, i La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures, que m’editarà Viena Edicions. A més de la correcció de les proves d’impremta, he d’acabar de redactar una nota preliminar per a L’estupor i he d’elaborar l’índex de noms per a La literatura recordada. El llibre del meu pare també portarà un índex onomàstic, però el farem més endavant, a partir del pdf definitiu. Tots dos apareixeran publicats al mateix temps: al març. Per tant, amb el vostre permís, vaig a continuar amb la correcció de les galerades.




dilluns, 5 de febrer de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (59): Celan



FUGA DE MORT
Negra llet de l'alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d'un xiulet fa venir els seus mastins
d'un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret

crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltre
i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d'Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s'hi jeu estret.

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d'Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d'Alemanya el seu ull és blau
t'encerta amb bala de plom t'encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l'aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d'Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

Paul Celan (1920-1970)

(Feliu Formosa i Artur Quintana, A la paret, escrit amb guix. Poesia alemanya de combat, Aymà.)

divendres, 26 de gener de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (58): Bob Dylan






LA NOIA DEL PAÍS DEL NORD
Si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cel fronterer
Dóna´m records a una noia d´allà
Fa temps jo l´havia estimada

Si hi ets quan hi ha tempestes de neu
Quan el riu gela i l´estiu se´n va
Mira´m si té un jersei prou calent
Que l´abrigui dels crits que fa el vent

Mira´m si els seus cabells són tan llargs
Si fan rius juganers sobre els pits
Mira´m si els seus cabells són tan llargs
Si els duu com sempre els he recordat

No sé si encara em guarda un record
Jo per ella he pregat molt sovint
Tant de nit en la meva foscor
Com de dia en la meva claror

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cel fronterer
Dóna´m records a una noia d´allà
Fa temps que l´havia estimada

Bob Dylan (1941-)

(Jordi Batiste i Gerard Quintana, Els miralls de Dylan)






GIRL FROM THE NORTH COUNTRY
Well, if you’re travelin’ in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine

Well, if you go when the snowflakes storm
When the rivers freeze and summer ends
Please see if she’s wearing a coat so warm
To keep her from the howlin’ wind

Please see for me if her hair hangs long,
If it rolls and flows all down her breast.
Please see for me if her hair hangs long,
That’s the way I remember her best.

I’m a-wonderin’ if she remembers me at all
Many times I’ve often prayed
In the darkness of my night
In the brightness of my day

So if you’re travelin’ in the north country fair
Where the winds hit heavy on the borderline
Remember me to one who lives there
She once was a true love of mine

dissabte, 20 de gener de 2018

Unes notes de Pla sobre la intel·ligència i la memòria

En una de les notes de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, Pla escriu que «potser el que permet dir que un home és intel·ligent és la seva desconfiança. S’ha de desconfiar d’un mateix, dels altres (homes i dones), de tot plegat. No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants. Ara, la desconfiança no s’ha de demostrar mai; és una posició particular i reservada». Tractant-se de Pla, és inevitable relacionar aquestes paraules amb un dels motius més repetits de la seua obra: la necessitat de conservar el sentit del ridícul. En el pla estrictament literari, la desconfiança representava per a Pla una actitud higiènica inexcusable davant el perill de caure de quatre potes en la pedanteria, en el verbalisme, en el dolorisme, en la vaguetat… 

Cal desconfiar també, diu, de nosaltres mateixos. Recorde ara aquell aforisme de Fuster: «no et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó». L’observació, però, s’hauria de matisar una mica. Gairebé sempre, la consciència només enganya a qui vol enganyar-se o a qui es deixa enganyar. Si més no, a partir d’una certa edat. Un altre aspecte d’aquesta qüestió és que, sovint, l’engany o l’error no procedeix tant de la consciència com dels nostres records, sobretot dels records de les nostres experiències personals. I no sols perquè siguen falsos o inexactes, sinó perquè poden ser injustos. De vegades, recordem fets de la nostra vida amb recança, o amb vergonya. Ens lamentem d’haver fet allò o, més habitualment, de no haver-ho fet, però oblidem que en aquell moment no podríem haver actuat, segurament, d’una altra manera. Tots som molt lúcids a posteriori. Relació entre la consciència i el record. No què sé de mi, sinó, més modestament, què recorde de mi. 

dimarts, 16 de gener de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (57): Leopardi



L’INFINIT
Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m’esglaia. I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l’etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

Giacomo Leopardi (1798-1837)

(Giacomo Leopardi, Cants. Labutxaca. Traducció de Narcís Comadira)

diumenge, 14 de gener de 2018

Una nota sobre uns assaigs de Fishman

Regirant papers, recupere una nota que vaig escriure, ja fa temps, sobre Llengua i identitat, una selecció d’estudis de Joshua A. Fishman (1926-2015) publicada per Edicions Bromera. Considerat un dels fundadors de la sociolingüística, la seua influència es va fer notar de seguida al nostre país via Aracil. L’edició de Llengua i identitat va estar a cura de Xabier Erize, que, de comú acord amb l’autor, va seleccionar una sèrie d’estudis que ofereixen una panoràmica representativa dels principals temes que va tractar al llarg de la seua amplíssima bibliografia, com ara l’intent de delimitar els factors que provoquen el manteniment o el desplaçament d’una llengua, la relació entre llengua i identitat, el futur de les llengües més petites en un món cada vegada més internacionalitzat, així com les possibilitats i el sentit del manteniment de la identitat dels pobles davant l’impuls de la modernització i la globalització. 

Fishman s’enfronta constantment en els seus escrits a una mena de sentit comú que apareix sovint en la literatura acadèmica sobre moviments socials i que es retroba amb poques diferències en les columnes d’opinió de molts mitjans de comunicació. Aquest sentit comú caracteritza, d’una manera displicent i irritada alhora, els moviments de normalització lingüística com a anacrònics i irracionals, responsables de conflictes civils i, fins i tot, de la disminució del producte nacional brut. En un dels estudis d’aquest volum Fishman examina les principals variables que intervenen en els conflictes arreu del món i demostra que, quan la diversitat lingüística es confronta amb tots els altres possibles elements de predicció del conflicte civil, és eclipsada per aquests completament. D’altra banda, destaca les conseqüències positives que es desprenen de la diversitat lingüística: «sempre m’ha semblat —escriu— que l’heterogeneïtat lingüística era un gran regal i un recurs potencialment molt valuós per a la vida nacional i internacional, que ofereix recompenses educatives, econòmiques, diplomàtiques i culturals per a aquells països que cultiven aquest recurs adoptant una política positiva envers ella».

dimarts, 9 de gener de 2018

Flâneur, una nova editorial independent

He començat el nou any d’una manera esplèndida, literàriament si més no. El dia u de gener, al matí, vaig llegir La passejada, de Robert Walser. Ja feia temps que no llegia res d’aquest autor. Abans, havia llegit, en català, L’ajudant, Jacob von Gunten i El quadern de Fritz Kocher, i, en castellà, Vida de poeta. Però se m’havia passat La passejada, una nouvelle extraordinària, que m’ha entusiasmat. Aquest relat inaugura el catàleg de Flâneur, una nova editorial independent, que us recomane seguir ben de prop. Les arrels de Flâneur es troben en la revista literària El funàmbul, impulsada per David Cuscó, que ara fa més de tres anys va llançar el primer número, un monogràfic sobre l’escriptor polonès Bruno Schulz. Des d’aquest blog, m’he fet ressò de la majoria de funàmbuls que han aparegut fins ara (vegeu-ne aquesta llista). 

Després de La passejada, està anunciada la publicació d’El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard, traduït per Raül Garrigasait, Austerlitz, de W. G. Sebald, en traducció d’Anna Soler Horta i L’Spleen de Paris, de Baudelaire, traducció i notes a càrrec de Joaquim Sala-Sanahuja. Flâneur vol oferir traduccions recuperades i actualitzades, com les d’aquestes dues últimes obres, o directament inèdites, com les de les dues primeres, de clàssics de la literatura europea, sobretot de l’àrea central, corresponent a l’antiga Mitteleuropa. Joseph Roth, Karl Kraus i Walter Benjamin són alguns dels autors que s’afegiran més endavant al catàleg.

dissabte, 30 de desembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (56): Catul


Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, 
que dels vells rigorosos els murmuris
ni tan sols en un as hem de preuar-los.
Quan es ponen, els sols poden renéixer,
mes la nostra llumeta en apagar-se
una nit dormirem que serà eterna.
Dóna’m, doncs, mil petons, que cent segueixin
i mil més al darrere, i la centena
i mil més, i cent encara,
i després els milers, quan a bastança
ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los;
perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos
que no sàpiguen mai quants besos foren.

Catul (84 aC – aprox. 54 aC)

(Catul, Poesies completes. Edicions 62 / Empúries, Versió de Jordi Parramon.)

dijous, 28 de desembre de 2017

Un Tirant per a Reis

Si, ara que s’acosta Reis, esteu pensant de regalar un llibre als vostres fills menuts, o als vostres nebots, ara teniu una bona oportunitat. Onada Edicions acaba de publicar Tirant per a infants, un llibre esplèndidament il·lustrat per Oreto Cruzà, dissenyat i maquetat per Manuel Boix. L’adaptació de la novel·la de Martorell l’ha duta a terme Salvador Vendrell, que ha sintetitzat en 28 capítols breus els episodis més importants del Tirant

El llibre, editat amb tapes dures, amb un paper de qualitat, reprodueix 22 il·lustracions a color, moltes de les quals a doble pàgina. Al final hi ha la traducció del text a l’anglès, perquè a més d’iniciar-se en la novel·la de Martorell els xiquets puguen practicar idiomes. Tot això al preu de 20 €. Decididament, enguany els pares ho tenen ben fàcil perquè els Reis d’Orient queden com uns senyors. 

Vendrell ha complementat la seua adaptació amb un text, titulat Un heroi de carn i ossos, en què s’adreça directament als joves lectors: «després de la lectura i de gaudir de les il·lustracions del vostre primer Tirant, heu pogut comprovar que, per viure un combat o una batalla, no cal que aneu al cinema, ni a la televisió, ni que naveguen pels camins insegurs de les xarxes socials. Heu vist que, de tant en tant, paga la pena apagar totes les pantalletes per submergir-vos en les pàgines de lletres i dibuixos d’una de els novel·les més interessants de la literatura universal feta a casa nostra; escrita per un valencià, Joanot Martorell, en un moment en què la nostra llengua es parlava i s’escrivia per tots els camins de la nostra mar, la Mediterrània». Aquestes paraules demostren que Salvador Vendrell, a més d’un excel·lent adaptador dels nostres clàssics, és també una persona com cal, plena de bones intencions, a la qual els pares de família poden confiar tranquil·lament l’educació (literària) dels seus fills.





dimecres, 27 de desembre de 2017

Vida i història: una autobiografia del segle XX

George L. Mosse (1918-1999), un dels historiadors més importants de la seua generació, va tractar en la seua obra diversos camps de la història europea: la llei constitucional anglesa, la teologia de la Reforma, el feixisme i el nazisme, el judaisme i la història de la masculinitat, entre molts altres. Durant els últims anys de la seua carrera va tornar a estudiar les implicacions de la cultura europea en els esdeveniments catastròfics del segle XX, especialment la Primera Guerra Mundial i l’Holocaust. En una sèrie de llibres, va desafiar les interpretacions convencionals del nazisme i del feixisme. Per a Mosse, el feixisme i el nazisme no van ser simplement uns moviments brutals i opressius. En destacava el fet que van ser capaços de mobilitzar una àmplia massa de gent, connectant l’acció política amb uns estereotips culturals profundament populars que s’havien originat durant el segle XIX.

Mosse va ser un dels primers historiadors que va tractar l’estudi de les mentalitats i actituds populars. No reduïa la cultura a l’art i a la literatura de les elits, sinó que la definia com un estat mental que tendeix a convertir-se en un estil de vida íntimament relacionat amb els reptes i dilemes d’una societat. Així, en els treballs que va dedicar a l’antisemitisme, Mosse es va interessar més per les imatges i els símbols, per les percepcions i les impressions que semblaven motivar l’actuació de la gent, que no pels detalls de la persecució.

Estava convençut que el que és l’home, només la ho pot dir la història. Per això resultava temptador, com ell mateix escriu en la seua autobiografia, «posar la pròpia història personal en perspectiva històrica, especialment quan aquesta vida conté discontinuïtats i experiències que van ser provocades pel curs de la Història, i quan el que va ser experimentat com un desafiament personal reflecteix, en realitat, els esdeveniments que assolaven Europa». 

dissabte, 23 de desembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (55): Puixkin



EL RECORD
Quan cessa el dia sorollós per al mortal
i als muts carrers de la ciutat
translúcida, s'abat la fosca nocturnal
i el son, premi al diari afany,
llavors és per a mi quan el silenci porta
hores de turmentada vetlla:
en la inactivitat nocturna crema en mi
la serp dels purs remordiments;
bullen els somnis, i en la ment, d'angoixa plena,
pensaments tèrbols s'hi acumulen.
En silenci el record desplega, inacabable,
els seus volums al meu davant.
Llegint-hi amb repugnància la meva vida,
vaig maleint i m'estremeixo,
em queixo amargament i vesso amargues llàgrimes,
mes no cancel·lo el trist escrit.

Aleksandr S. Puixkin (1799-1837)

(Aleksandr Puixkin, Mentre visqui un sol poeta – Antologia poètica. Edicions de 1984. Traducció de Jaume Creus.)

dimecres, 20 de desembre de 2017

Esperant «L’estupor» de Josep Iborra


L’octubre passat us vaig comunicar en una entrada que l’editorial Afers publicarà un llibre d’assaigs inèdits de Josep Iborra. Aquest llibre, que porta per títol L’estupor, està previst que aparega cap a la pròxima primavera. 

Mentrestant, he pensat que potser us agradarà de llegir-ne un petit avançament. Aquí teniu tres assaigs del llibre, que podeu llegir clicant l’enllaç de cada un: Literatura i vida, Xammar i Confessions.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Un best-seller de Vives

La Biblioteca d'Autors Valencians, la col·lecció de llibres que publica la Institució Alfons el Magnànim des del 1981, ha començat enguany una nova etapa sota la direcció d’Enric Sòria, els primers fruits de la qual són Ícar o la impotència, d’Artur Perucho (1902-1956), i els Diàlegs de Joan Lluís Vives (1492-1540). Els nous volums mantenen el disseny original de la col·lecció, però a diferència dels anteriors ara estan enquadernats amb cobertes dures en tela blau marí, amb guardes i amb camisa, i el paper que s’hi ha fet servir és d’una gran qualitat, molt agradable al tacte. Són uns llibres que fa goig de tenir a les mans. 

L’edició dels Diàlegs de Vives reprodueix la traducció que va publicar Josep Pin i Soler el 1915, d’una gran riquesa i vivacitat, adaptada a l’ortografia i a les normes gramaticals actuals. Publicats el 1539 a Basilea, els Diàlegs ha estat l’obra més reeditada i més traduïda de Vives. A la fi del segle XVI se n’havien fet més de dues-centes reedicions. Uns anys abans, el 1518, Erasme havia publicat els Col·loquis, de característiques semblants, però el llibre de Vives va tenir més èxit editorial, potser pel model de llatí que proposava i per la filosofia de moderació que orienta les reflexions dels personatges. També, perquè els Col·loquis d’Erasme van ser inclosos en l’Índex de llibres prohibits, cosa que el va expulsar del mercat editorial del món catòlic.