Si haguéssem de triar un edifici públic que represente la ciutat burgesa millor que cap altre, d’entre la gran quantitat i diversitat que s’hi van construir, jo em decantaria pel teatre d’òpera a la italiana. La sala del teatre és un espai feliç. Tota la societat urbana de l’època hi convergeix, incloses les classes populars. Representa l’última etapa europea del món d’ahir, la de la seguretat i l’alegria de viure, fins que van començar a caure bombes des de l’últim pis… Tenir un teatre d’òpera deu haver estat el signe de distinció més clar per a una ciutat. València el tenia. En articles anteriors hem vist el Teatre Principal per dins i per fora. Ens resta examinar-ne el tret més complex: l’acústica de la sala.
Una de les previsions del projecte inicial de Cristòfol Sales i Salvador Escrich no es va executar, en haver de fer-ne retallades per raons econòmiques. Era l’anomenat «clavicordi», una mena de caixa de ressonància subterrània, que replicava l’efecte amplificador de les caixes dels instruments musicals de corda. En part, la fama de l’acústica del Teatro Colón de Buenos Aires cal atribuir-la a la concepció de la sala —incloent-hi aquests espais subterranis— com a una gran cassa armonica, segons l’anomenen els italians. Va ser una pena que el «clavicordi» del Principal no es construís. Pocs teatres d’òpera el deuen tenir. Ni tan sols he pogut confirmar que els soterranis del Colón tinguen aquesta funció. En una reforma del Principal de l’any 1989 es va trobar, a sota del fossat de l’orquestra, una mena de cambra de ressonància, formada per un centenar de testos de fang amb el fons foradat i col·locats cap per avall. Encara que no està documentada la construcció i justificació, és clar que tenia una funció acústica, com a compensació a l’eliminació del gran «clavicordi», que hauria d’haver ocupat tota la platea.



.jpeg)













