Què estic llegint, què voldria llegir

Sempre que arriba l’estiu, em faig el propòsit de llegir alguns d’aquells llibres grossos que tinc pendents de lectura des de fa tant de temps. Per a aquest estiu m’havia anotat The Anatomy of Melancholy, de Robert Burton, el Montaigne anglès, l’únic llibre que feia alçar-se d’hora el doctor Johnson. També, la correspondència de Flaubert, en l’edició de tres volums de La Pléiade, unes tres mil pàgines. I The Principles of Psichology, de William James. Aracil deia que era l’únic llibre de psicologia que valia la pena. I alguna novel·la com ara El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós, o algun Faulkner… O els assaigs de Huxley. També m’agradaria tornar a llegir l’Ulisses en la nova traducció al català de Carles Llorach-Freixes. Són tots, és clar, grans llibres i, al mateix temps, llibres grossos, de moltes pàgines. Demanen una inversió important de temps i d’atenció.

Aquesta llista de bons propòsits sempre s’entrebanca per un motiu o altre. Diguem-ne que això forma part de la tradició. Així, ahir vaig rebre un encàrrec editorial, que vaig acceptar amb molt de gust, però que he de tenir enllestit al setembre. Per a dur-lo a terme hauré de rellegir alguns llibres, que passen per davant dels que havia anotat en la llista. Però siguem sincers. És a dir, diguem-ho tot: abans d’aquest encàrrec m’he distret amb la lectura d’altres llibres, que postergaven els de la llista un dia sí i l’altre també. Com sempre, hi ha excusa: la lectura d’alguns llibres em porta a llegir-ne uns altres, que passen per davant de qualsevol propòsit inicial. És el que m’ha passat amb Style. The art of writing well, de F.L. Lucas. Em va agradar tant, i en vaig treure tant de profit, que vaig voler llegir més coses d’aquest autor. Via internet, vaig encarregar-ne dos títols: The search for good sense i The decline and fall of the romantic ideal. Abans d’una setmana la cartera ja me’ls havia dut a casa. Vaig llegir-me de seguida el primer, un recull de quatre assaigs sobre quatre figures del XVIII anglès: Samuel Johnson, Lord Chesterfield, James Boswell i Oliver Goldsmith. Els tres primers els he llegit sovint. Goldsmith, en canvi, era per a mi només un personatge de la tertúlia del doctor Johnson, tal com apareix en la seua biografia escrita per Boswell. La lectura de l’assaig de Lucas m’ha fet venir ganes de llegir-lo també. Lucas en recomana la novel·la El vicari de Wakefield, que està traduïda al català per Carles Llorach-Freixes en Adesiara, i Citizen of the World, un recull d’assaigs.

Un article de Salvador Vendrell sobre «Els còmplices»

Salvador Vendrell ha publicat un article sobre Els còmplices en La Veu dels Llibres. Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Viure llegint.

Crònica i crítica d’un temps

Gustau Muñoz ha publicat un altre llibre. En poc temps, en molt poc temps, n’ha publicat cinc. Tres durant el 2019: Corrents de fons (Lletra Impresa), El vertigen dels dies (L’Avenç) i La vida dels llibres (Afers). El 2020, Elogi del pensament crític (Afers), i ara, el 2021, Espill d’un temps, que acaba de fer aparèixer Vincle Editorial. Cinc llibres en tres anys, i el 2021 encara no ha acabat.

Els textos que ha aplegat en Espill d’un temps, com assenyala ell mateix en el pròleg, «es relacionen amb allò que m’apassiona: la cultura, la política, el país i la memòria. I en bona mesura en una època determinada. Per això el títol». Es presenten organitzats en quatre blocs. El primer, Notes personals, recull un seguit d’assaigs d’extensió variable en què Gustau Muñoz analitza la seua actitud davant el pas del temps o davant l’experiència religiosa, o reivindica l’Equip Realitat, format per Joan Cardells i Jordi Ballester, que no va tenir tant d’èxit ni tanta projecció com l’Equip Crònica.

El segon bloc, Ciutats vistes, està format per un únic assaig en què repassa alguns dels seus viatges a diferents ciutats d’Europa i de Nord-amèrica. És un dels textos d’aquest llibre, crec, que el lector llegirà amb més gust. Muñoz assenyala d’entrada que no li agrada viatjar a les grans ciutats, encara que ho ha hagut de fer sovint per raons professionals. El que li agrada, diu, és «viatjar al meu aire, i entrar a les petites ciutats per carreteres antigues, recognoscibles, no perdre’m en nusos de comunicacions impossibles de desxifrar, recargolats, superposats, jeroglífics. Però el cas és que cada vegada s’imposen més, aquestes circumval·lacions, derivacions, desviacions, vies paral·leles, rondes, on si bades o t’equivoques la penalització és gran, o té solució difícil. Tot s’ha fet molt complicat». No tot és viatjar! Algunes de les ciutats que rememora sintèticament en aquest assaig són Leipzig, Nova-York, Lisboa i Porto, Goteborg, Florència, París i Berlín. També reflexiona sobre el fet que algunes ciutats tenen una capacitat de suggestió, o d’autosuggestió, que altres no tenen. Són les ciutats que en diem literàries, «les que han generat una densitat superlativa de seduccions que s’han traslladat a un magma vastíssim de lletra impresa», les que tenen una capacitat de ressonància històrica, estètica, arquitectònica… Nova-York, Praga, Viena, Trieste, fins i tot Barcelona, són ciutats literàries. I n’hi ha que no ho són, com ara Albacete o Madrid. Gustau Muñoz observa malèvolament, però no per això deixa d’encertar-la, que Madrid «no és una ciutat especialment literària, malgrat —o per això mateix— els llibres de Baroja o Umbral».

El tercer bloc, Abecedari de contemporanis, és un conjunt de retrats de contemporanis de l’autor, gairebé tots valencians, ordenats alfabèticament, que complementa els textos del primer bloc pel que té de reflexió i de memòria sobre el que han estat les últimes dècades de la vida cultural i política del País Valencià. Són retrats breus, elogiosos, un pèl formularis. Només en el dedicat a Joan Francesc Mira, el més extens de tots, Muñoz pren algunes distàncies, com ara davant el cicle novel·lístic de Mira sobre la ciutat de València, o a expressar la perplexitat que li produeix algun aspecte de la seua personalitat. En el quart i últim bloc, Instantànies, ha mirat de recollir «consideracions i aproximacions a fets i persones, a episodis, o situacions, de l’ampli món de la cultura —la literatura, el pensament, l’art— que m’han interessat i ocupat al llarg del temps». A destacar-ne el que porta per títol La mala imatge dels valencians o el que dedica a l’Equip Crònica i el context polític dels anys setanta, o les reflexions sobre la narrativa actual en Retorn a la novel·la històrica. En No he anat mai a Buenos Aires, l’autor confessa que així i tot aquesta ciutat forma part del seu imaginari personal i es promet que un dia anirà a recórrer els llargs carrers de Buenos Aires. No ho he pogut evitar. De seguida m’ha vingut al cap el que sempre deia Aracil: «no hay más malos aires que los de Buenos Aires».

Amb Espill d’un temps Gustau Muñoz ha insistit en alguns dels motius tractats en Corrents de fons i El vertigen dels dies. Aquests tres llibres, de fet, es poden considerar una trilogia sobre el que ha estat la vida cultural i política al País Valencià des de finals de la dècada dels setanta fins ara, en la qual el seu autor ha participat activament. Combinen la crònica personal i la crítica a partir d’una experiència i d’una reflexió, com declara en el pròleg de l’últim llibre, «sense embuts, sense concessions, però sempre —així ho he intentat— ponderada, és a dir, matisada i sense radicalitzar el judici». La ponderació, de bracet d’una actitud esperançada davant el futur del seu país, marca el to dels seus llibres, com ara Espill d’un temps.

Defensa de la literatura catalana

Quin sentit tenen les nostres cultures? Quina flauta toquem o podem tocar? Aquesta pregunta, ens la podem formular amb un esperit escèptic i fins i tot derrotista. No fóra millor deixar-ho córrer i integrar-se en les altres cultures, començant per la que ja ens ha col·locat en el seu espai? El castellà, per a nosaltres; l’alemany o el rus, per als països de l’est; l’anglès, per a Holanda i Dinamarca…

La pregunta, però, es pot formular amb un altre esperit, que és un desafiament, i no una tossuderia, perquè parteix precisament no d’un provincianisme sinó del mateix principi de la literatura entesa en la seua universalitat. En aquest sentit, vull recordar ara un testimoni de la cultura txeca: Milan Kundera. Referint-se al concepte expressat per Goethe de «literatura mundial», diu que, per a la literatura txeca, «esdevenir part de la literatura mundial no sols era una tasca difícil sinó una tasca que corresponia a una necessitat vital, car era només en aquest espai supranacional de la literatura mundial on la literatura txeca trobaria la protecció i la garantia de la seua llibertat». Això és important tenir-ho en compte. Afirmar-se en una nació petita no és una manifestació reaccionària de provincianisme. Ho pot ser. Però no necessàriament. Més encara, crec, amb Kundera, que les nacions petites són les més interessades —és una necessitat vital— a afirmar el concepte de Goethe. Perquè si bé una nació petita pot caure en el provincianisme —entenent mal els valors nacionals—, una nació gran pot caure —i cau, de fet— en l’imperialisme, que és una mala manera d’entendre la literatura mundial, perquè la confon amb la seua pròpia literatura. Kundera diu també: «una nació petita mai no somia remodelar el món per adaptar-lo a la seua pròpia imatge, sinó, més aviat, de trobar-se en un món de tolerància i diversitat on poder viure en “igualtat”». És la cultura integralment, universalment, entesa. Les grans cultures europees, imperialistes de cara a les petites que es troben dins d’elles o en els seus marges, són imperialistes, però provincianes respecte a d’altres cultures no europees…

El llibre en català, si vol promoure i defensar la nostra cultura, ha de tenir en compte aquest concepte de cultura universal: ho necessita vitalment. Aquesta necessitat, si és sentida, ens porta a la segona consideració de la cultura a què he al·ludit al principi: cal —i el llibre hi pot ajudar— crear un impuls, una ambició creadora, en tots els ordres, per tal d’afirmar-nos. Només aquestes reaccions són fecundes. No fer cultura purament promocionada, sense estar animada per un esperit: grans moviments culturals s’han produït per aquesta voluntat de cultura pròpia —l’alemany de finals del segle XVIII i principis del XIX, la russa de la segona meitat del XIX. Fer llibres: però fer-los com a expressió d’aquesta voluntat d’ocupar el lloc que ningú no pot ocupar per nosaltres, dins la literatura mundial. Això demana un gran esforç, una gran obstinació, i una gran lucidesa: perquè és una aposta i no ens volem conformar amb guanys insignificants. Cal jugar fort.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 2. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 1380-1381.

Una síntesi de la literatura llatina

La setmana passada, mirant llibres en Fan set, m’hi vaig fixar en un volum d’unes cent trenta pàgines que acaba de publicar Ediciones Siruela: Los placeres de la literatura latina, de Pierre Grimal. No feia ni un minut que Marc Senabre l’havia deixat exposat en una de les taules de la llibreria. El vaig confiscar de seguida. Un llibre sobre els plaers que poden proporcionar els clàssics llatins, escrit per un llatinista expert i gran escriptor com Pierre Grimal, era una temptació que no es pot resistir. Jo no la vaig resistir. Encara que disfrute sovint dels plaers que proporciona la literatura llatina, vaig pensar que l’assaig de Grimal em podia ajudar a intensificar-los o a descobrir-me’n de nous. Sempre en volem més.

Quan vaig arribar a casa i vaig començar a fullejar-lo, em vaig adonar que el títol de l’edició de Siruela no tenia res a veure amb el de l’original, que havia aparegut el 1965 en la col·lecció Que sais-je com a La littérature latine. És a dir, que l’editor de la traducció castellana m’havia enganyat canviant el títol de l’edició francesa, sobri i concís, per un altre de clarament efectista. I el que és pitjor i em feia més ràbia: jo hi havia caigut de quatre potes. Tant se val. Al final tot ha acabat bé. El llibre de Grimal m’ha agradat molt i no m’ha costat gens perdonar la malifeta de l’editor. Potser, en el fons, hauria de donar-li’n les gràcies.

Cal haver llegit molt, cal saber molt bé del que es parla i cal escriure molt bé per a fer un llibre com aquest: una síntesi crítica de la literatura llatina que no es queda en un catàleg enumeratiu, i que està plena de coses: d’observacions intel·ligents, d’anècdotes il·lustratives, de detalls i al mateix temps de grans línies que delimiten els trets principals de la literatura llatina i de la seua evolució. El mateix Grimal assenyala que més que compondre un catàleg s’ha esforçat a seguir «pels meandres de les personalitats particulars, els grans corrents de la literatura, que es va veure vinculada al destí polític i espiritual de Roma».

Josep Iborra sobre els seus criteris com a crític literari

Moltes vegades és difícil d’aconseguir, però el crític hauria de ser equidistant, mantenir una certa distància que el porte a no percebre com una ofensa la mala literatura. És preferible ocupar-se’n només de la bona, però això no sempre és possible. Fins i tot a vegades convé, sense fer actes de caritat, no insistir en els errors d’una primera o segona novel·la, si el crític creu que l’autor apunta maneres, o talent, que jo crec que és una cosa que es percep ja en les primeres línies. No a tothom se li pot exigir que siga Faulkner, i a més seria molt avorrit. També apuntaria que la crítica, o el «ressenyisme», encara no són ciències exactes. També aquí hi ha el dret a equivocar-se, igual que l’autor erra a vegades en alguna de les seues obres.

En la tasca de crític literari, sempre he intentat no contar l’argument ni la vida de l’autor, sinó d’explicar la meua impressió del llibre, una visió general per tal de situar-lo una mica, d’analitzar alguns components bàsics del llibre de manera que puga servir d’orientació per al lector. El que no he fet ha sigut una crítica valorativa, en això he estat més reservat. M’he estalviat elogis o crítiques negatives. Pense que una descripció ja era suficient.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 1. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 59.

Un curs online de cal·ligrafia i lletra gòtica

Els interessats en l’art de la cal·ligrafia i la lletra gòtica, teniu l’oportunitat ara en juliol de fer un curs d’estiu online sobre aquesta matèria organitzat per la Universitat de Girona i impartit per Oriol Miró. En aquest enllaç podeu consultar les característiques del curs i el que cal fer per matricular-s’hi. I aquí teniu un vídeo amb una demostració pràctica de la destresa d’Oriol Miró:

Josep Iborra sobre «Matèria de Bretanya» de Carmelina Sánchez-Cutillas

L’Andròmina del 1975, el va guanyar Carmelina Sánchez-Cutillas amb Matèria de Bretanya. Aquesta escriptora formava part d’una generació anterior. Es trobava situada, doncs, fora del nou corrent dels joves narradors. Ja s’havia distingit pels seus llibres de versos, d’una alta qualitat, i pels seus treballs d’història. L’obra premiada fou un autèntic best-seller, el primer de la història de la novel·la contemporània valenciana. Era una obra «llegible», per la claredat i el lirisme de la seua escriptura, per la seua transparència i la seua poesia. Va ser un llibre, crec, molt venut, molt llegit. Era un glop d’aigua fresca, saludable, que ens restituïa una època d’un passat, en aquell moment pràcticament abolit. Testimoni marcat per una intensa dimensió poètica, aquest magnífic i insòlit llibre no s’assemblava en res ni al ruralisme o costumisme practicat generalment abans —amb alguna excepció, com la de Maria Beneyto— ni a la problemàtica generacional d’aquell moment. Si volem fer comparacions que ens hi puguen orientar, podríem dir que Amadeu Fabregat fou el nostre Terenci Moix d’aleshores, com Carmelina Sánchez-Cutillas va ser la nostra Mercè Rodoreda. El mal és que ni l’un ni l’altra no van publicar cap novel·la més.

El que ens importa ara, però, és l’impacte que Matèria de Bretanya va tenir en aquells anys. Impacte entre els lectors, que en va tenir molts —repetesc—, més que no pas entre els escriptors. De tota manera, hi ha una línia que arrenca d’aquesta obra: Josep Rausell, Josep Piera, Ventura Melià van entrar, situats dins la seua pròpia experiència personal —de la guerra i la postguerra— en aquest espai de la memòria, de l’evocació de sensacions i vivències de la infantesa i de l’adolescència. Només Joan Francesc Mira ho havia fet ja abans amb el seu recull de contes Els cucs de seda, però amb l’evocació d’una infantesa encara molt acostada en el temps a la de l’autor —la postguerra.

La pauta la va donar, en general, Matèria de Bretanya, centrada en un temps anterior a la guerra, en els anys trenta, ja rebolicats socialment i políticament, vistos per una nena. No és, per això, una novel·la de ficció estrictament parlant, sinó un aplec de records «transfigurats». Hi ha en l’autora una voluntat d’estil, de treballar la seua «matèria». El secret de la bellesa del llibre es troba en la distància literària entre els fets viscuts per una xiqueta de classe acomodada de La Marina i la memòria que en té l’autora, que s’identifica amb la nena que fou i el seu petit món. Carmelina Sánchez-Cutillas trobà el to just d’una paraula que se sosté amb naturalitat en la veu de la seua protagonista. O són dues veus que es fonen en una.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 2. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 1057-1059.

Josep Iborra sobre la crítica literària

La crítica literària és tot un drama i no solament dins l’àmbit del català —i més particularment del valencià— sinó del castellà, que disposa de molts més mitjans i es troba en una situació normalitzada. Hi ha una producció molt nombrosa i els crítics «piquen» una cosa o altra per alguna raó més o menys circumstancial. I encara cal dir que són papers molt ràpids, que es limiten a donar notícia d’un llibre sense entrar-hi a fons.

Tornant a la nostra situació particular, el que passa és que els llibres apareixen i cauen immediatament en el buit. Si algú té una mica de sort, serà entrevistat, o veurà una ràpida ressenya de la seua obra. Poca cosa i encara val a dir que bastant excepcional. Si haguéssem de fer una mena d’història de la literatura actual catalana utilitzant les ressenyes que han eixit als diaris o a les revistes, el resultat seria grotesc i, naturalment, desorientador en tots els sentits.

Després del que acabe de dir, està clar que una funció de la crítica és orientar el lector, fer-li ganes de llegir un llibre. Però crec que és més important ajudar a crear la imatge d’una literatura, a crear un «clima», a suscitar una diàleg més o menys implícit entre els autors i els crítics. La crítica, va dir algú, és la consciència de la literatura. Si no hi ha crítica, no hi ha consciència i, per tant, tampoc «literatura». Crítics, autors i lectors han d’entrar en un circuit que estiga sempre en marxa i que va des de les ressenyes o l’estudi del llibre per part dels crítics, fins a l’opinió del lector, passant per les «posicions» dels autors a propòsit del que ells fan o del que fan els altres. Aquests objectius, desgraciadament, resulten utòpics: pocs mitjans de comunicació —que, a més, dediquen poc espai a la literatura—, pocs crítics, pocs lectors... Autors, crec, n’hi ha més, però es troben aïllats i els seus llibres, amb sort, es veuen uns dies als aparadors de les llibreries.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 1. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 56-57.

Una ressenya de Lluís Quintana d’«Els còmplices»

Lluís Quintana ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya d’Els còmplices. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç.

Grau de filologia catalana a la Universitat de Girona

El meu amic Xavier Renedo, professor de la Universitat de Girona, gran coneixedor de l’obra de Francesc Eiximenis, m’ha enviat un correu explicant-me la situació una mica precària del grau de filologia catalana a la seua facultat. Enguany, només han tingut 17 alumnes en primer curs. Hi ha influït, segurament, la pandèmia. Molts deuen haver pensat que si els cursos es feien online, més valia matricular-se directament en la UOC, que sempre treu estudiants a totes les universitats on s’ensenya filologia catalana. La UOC sol tenir d’entrada uns 100 alumnes d’aquest grau i enguany n’ha tingut 125.

Per mirar d’atreure estudiants, Xavier Renedo ha impulsat la filmació d’uns vídeos de promoció del grau i de la Facultat. M’ha demanat d’ajudar-lo a fer-ne difusió, cosa que faig amb molt de gust. Aquí els teniu tots tres. Són molt breus i tenen gràcia.

El «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estellés, crònica i mapa de la ciutat de València

El Llibre de meravelles d’Estellés és la recreació literària més intensa que s’ha escrit mai de la ciutat de València. Una València, però, d’un temps molt concret: el de la postguerra, des del 1939 fins als primers anys de la dècada dels cinquanta. De fet, aquesta obra d’Estellés es podria caracteritzar sumàriament com una crònica de la València d’aquella època. D’aquí ve que molts dels poemes adopten una forma narrativa i el poeta (o el jo poètic, per dir-ho amb la forma pedant habitual), un paper de testimoni, gairebé notarial. Hi ha molts poemes en què el poeta no diu jo. Només hi parlen en primera persona diverses veus anònimes que apareixen citades, fragments de diàlegs entretallats, com si fossen personatges d’una novel·la.

Una crònica d’un temps molt pròxim, que es recorda amb una precisió dolorosa. Publicat per l’editorial L’Estel el 1971, el Llibre de meravelles va ser escrit, segons apunta l’autor en la nota prèvia d’aquesta primera edició, entre el 1956 i el 1958. En molts dels poemes hi són freqüents les referències al fet que el poeta se situa en la perspectiva del record:

Davant el temple de Sant Agustí, paraven

autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça

polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat.

Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana.

Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau.

(«Arbres de pols»)

«Arbres de pols» s’estructura a partir de la combinació de verbs en pretèrit imperfet, que emmarquen i fixen el que es recorda, i verbs en present —«evoque, recorde»— i en perfet —«tot ha canviat»—, que assenyalen el moment, l’ara, des del qual es recorda. Com molts altres poemes del Llibre de meravelles, es presenta com un testimoniatge, gairebé com un document, no com l’expressió d’una individualitat lírica. El poeta només diu jo per subratllar-hi el seu paper de testimoni: «Evoque», «Jo recorde un vell pati». En algun altre poema, la voluntat de concreció característica d’Estellés situa el fet mateix de recordar en una circumstància particular: «Tot ho recorde, mentre vas estenent la roba» («Els amants»).

La Institució Alfons el Magnànim inicia la publicació de l’«Obra literària» de Josep Iborra

La Institució Alfons el Magnànim acaba de posar en marxa un projecte molt ambiciós: la publicació de l’Obra literària de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011). El primer títol d’aquesta sèrie és Una literatura possible, editada en dos volums (I i II) que fan plegats més de 1400 pàgines. Aquesta obra serà seguida del Diari 1965-1977, totalment inèdit, que produirà, crec, un impacte important.

El primer volum porta com a subtítol La constitució d’una literatura i recull una tria de les més de set-centes ressenyes crítiques que Josep Iborra va escriure per a diverses publicacions periòdiques en què comentava l’actualitat editorial, tant d’autors de la literatura catalana com d’escriptors d’altres literatures traduïts al català, a més d’una sèrie de textos que expliciten la seua concepció del fet literari i de la crítica literària. Moltes d’aquestes ressenyes són veritables síntesis crítiques, d’una gran densitat, concises i penetrants alhora.

A més de les ressenyes, Josep Iborra va publicar assaigs més extensos sobre autors i períodes de la literatura catalana, que van ser recollits posteriorment en Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual i La trinxera literària (1974-1990). Estudis sobre literatura catalana al País Valencià, tots dos del 1995. El segon volum d’Una literatura possible inclou aquests dos llibres. La trinxera literària conté una sèrie d’assaigs sobre qüestions generals de la literatura catalana des de finals del XIX fins a finals del XX, entre els quals destaquen el dedicat a la novel·la al País Valencià i un altre sobre la nova poesia que va sorgir a partir dels setanta, entorn de les mateixes dates en què es produeix la renovació narrativa. Confluències, a diferència de La trinxera literària, aplega textos centrats en obres i autors determinats. L’edició que es reprodueix en aquest volum de l’Obra literària és molt diferent de la del 1995, ja que se n’han eliminat tots els assaigs sobre l’obra i la personalitat de Joan Fuster, reeditats en Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) i en Fuster, una declinació personal (2014), i se n’hi han afegit molts altres. Especialment rellevants són els dedicats a Vicent Andrés Estellés i a Enric Valor, o a Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, obra que Josep Iborra apreciava molt. Aquest segon volum es completa amb uns Estudis sobre història literària, la majoria inèdits, que esbossen un esquema d’història literària de la nostra àrea lingüística juntament amb uns altres sobre clàssics de la literatura catalana medieval, com ara el que porta per títol La generació d’Ausiàs March.

El títol d’aquest primer lliurament de l’Obra literària de Josep Iborra al·ludeix a la voluntat de contribuir a fer possible, mitjançant la crítica literària, una literatura moderna en català. Josep Iborra centra la seua atenció en el País Valencià, resseguint tot el procés, vacil·lant i sinuós, que ha permès finalment l’eclosió i la constitució d’aquesta literatura entre els valencians des de finals de la dècada dels setanta del segle passat, però moltes de les seues observacions són extrapolables al conjunt de la literatura catalana. Aquests dos volums es poden llegir, de fet, com un curs de literatura catalana i també com una proposta incitant de diferents itineraris de lectura.

Un article de Joaquim Iborra sobre alguns dels canvis que s'han produït en el món de la construcció

Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres La Veu un article en què comenta diversos aspectes relacionats amb la castellanització del lèxic de la construcció, un símptoma dels canvis profunds que s'han produït en el món de la construcció durant els últims temps.

Voilà l’enllaç: Com es diu «zuncho» en català?

Com és que fa dues setmanes que no publiques res?

Cada setmana procure publicar alguna cosa en el blog. És un costum que m’he mig autoimposat, encara que potser resulta una mica excessiu, tant per a mi com per als lectors de la serp blanca. Des del 31 de maig passat, però, no hi he publicat res, llevat d’una nota breu remetent a un article d’Enric Sòria sobre Els còmplices. Alguns deuen pensar, o malpensar, que estic gandulejant més del compte. Doncs no, no és cert. Com a mínim, no ho és del tot. El que passa és que aquestes últimes setmanes he estat enllestint diversos encàrrecs que tenia pendents i no em quedava temps per a res més. He escrit un article sobre el Llibre de meravelles d’Estellés, que apareixerà aviat en La Veu dels Llibres, i una ressenya del volum sisè de la Història de la literatura catalana. Literatura contemporània (II) Modernisme. Noucentisme. Avantguardes, editada pel Grup Enciclopèdia Catalana, Barcino i l’Ajuntament de Barcelona, per al número de març de l’any que ve de la revista Llengua & Literatura. També he preparat un text anunciant l’inici de la publicació per part d’una editorial valenciana, institucional, de l’obra literària de Josep Iborra, amb dos volums que fan més de 1400 pàgines, i que ja tinc a casa. Però l’editorial no vol que en diga res fins que ells no disparen el tret d’eixida. Per tant, jo no he dit res. I vosaltres, feu el favor, comporteu-vos i no ho conteu a ningú. Finalment, tinc entre mans un assaig sobre Fuster per al pròxim número de la revista L’Espill. Ara estic en la fase de revisió i de posar-li un títol, que és el que més em costarà de tot.

A més, he de vigilar que l’escriure no em faça perdre el llegir. Fa poc he llegit una novel·la ben llarga, Els virreis, de Federico de Roberto, una gran novel·la, admirada pel príncep de Lampedusa i Leonardo Sciascia. Seria una llàstima que passés desapercebuda entre el públic lector en català. També, un recull d’assaigs, ple de referències suggestives, de Simon Leys, The Hall of Uselessness (n’hi ha traducció al castellà en Acantilado: Breviario de saberes inútiles) i dos relats de Henry James, El banc de la desolació i La bèstia a la jungla, publicats per La Temerària, una editorial que no coneixia, amb traducció de Clara Pastor i un pròleg molt bo, clar i concís, de Sam Abrams. La bèstia a la jungla deu ser un dels relats clau de Henry James. Vull llegir-lo una segona vegada, per assimilar millor l’estil peculiar de James. Ahir vaig acabar Style. The Art of Writing Well, de F. L. Lucas. Publicat el 1955, és potser el millor llibre que s’haja escrit mai sobre l’art d’escriure. Conté moltes citacions, plenes d’encant, d’autors de la literatura clàssica grecollatina, de l’anglesa i de la francesa. El més citat de tots és el doctor Johnson. Encara que Lucas no ho diu, està clar que el considera el crític literari més gran de tots. Acabada la lectura del llibre, ara estic prenent-ne notes. Més endavant veuré si puc fer-ne alguna cosa, igual que amb les altres obres que he esmentat.

Veieu com no estic fent el gandul? Ja sé que ningú no m’està acusant de res al respecte. Però… per si de cas!

Un article d’Enric Sòria sobre «Els còmplices»

Enric Sòria ha publicat en L’Avenç (núm. 480, juny 2021) un article sobre Els còmplices. No puc deixar de pensar que tinc molta sort de ser llegit amb tanta atenció i simpatia.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: De l’art d’escriure.