dissabte, 15 de maig de 2021

«L’estupor» de Josep Iborra: el doble moviment d’un lector

El 2018 va aparèixer pòstumament L’estupor de Josep Iborra, publicat per l’editorial Afers. Seguint el deixant d’Inflexions i de Breviari d’un bizantí, aquest llibre, editat en el sentit anglosaxó del terme pels seus hereus amb l’ajuda de Francesc Pérez Moragón, oferia una tria representativa de la gran massa d’escrits inèdits que Josep Iborra havia deixat a la seua mort, feia set anys.

El títol remetia a un dels assaigs recollits en el volum, en què l’autor en reprenia un altre de Tel quel de Paul Valéry. L’escriptor francès assenyalava que un home tan sols és un lloc d’observació perdut en l’estranyesa i considerava aquest estat d’estranyesa, proper a l’estupor, com un punt singular i inicial del coneixement, com el zero absolut del reconeixement. En el seu assaig Josep Iborra reivindicava l’estupor com la condició de la seua escriptura. Es tractava, escrivia, «d’una mena d’immobilitat interior, d’una consciència immediata, directa, en estat brut, o d’una lucidesa, només, de la presència obscura, tal com és, de la realitat, sense interrogants, sense exclamacions», allunyada de qualsevol misticisme, de manera que «escriure en l’estupor seria escriure en la major lucidesa possible, o millor, en l’única possible». Era una possibilitat a què calia aproximar-se i que proporciona una tensió peculiar als seus escrits. Molts dels textos recollits en aquest llibre il·lustren aquesta voluntat de pensar i escriure més enllà de les crosses habituals de la tradició humanista, i també una concepció de la literatura com una aventura intel·lectual que s’identifica amb un procés d’interrogació i de coneixement de la realitat i del propi jo.

L’estupor va ser molt ben rebut en el moment de la seua aparició, si ens fixem ens les ressenyes que se’n van fer, totes molt elogioses. D’entrada, resulta atractiu i accessible per la gran varietat de temes tractats i per la seua escriptura precisa i clara. Així i tot, algunes de les recensions revelaven una certa sensació de descol·locament: d’estupor. A Josep Iborra no li no hauria estranyat aquesta reacció. Ell mateix pensava que els seus escrits eren gairebé inintel·ligibles per als lectors actuals, convicció que potser va influir en una certa indiferència per la publicació de tot el que havia escrit.

Per què? En primer lloc, el lector es pot sentir una mica fora de joc davant de les referències culturals i literàries que Iborra posa en joc en els seus textos, extretes en bona part de la cultura francesa. Són desconegudes o no són habituals fins i tot per al lector culte d’ara. També descol·loca la seua mateixa concepció de l’assaig, que defuig tant l’assaig acadèmic com l’assaig «literari», líric o políticament correcte, amb quatre referències culturals d’anar per casa, centrat en l’«actualitat».

dilluns, 10 de maig de 2021

Un article de Teresa Costa-Agramunt sobre «Els còmplices»


Teresa Costa-Agramunt ha publicat un article sobre Els còmplices en l’EIX Diari, diari digital del Penedès. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Els còmplices d’Enric Iborra:

«Els còmplices és un veritable manual sobre el fet i l’ofici d’escriure, així com les seves motivacions que, és clar, van més enllà d’aquest fet perquè quan es tracta de literatura també es tracta de contemplar la literatura com una via de coneixement.»

«En una acurada edició, Viena Edicions ha publicat un llibre d’assajos que no hauria de faltar a cap biblioteca literària, ja que un llibre d’aquestes característiques la il·lustra i complementa.»

diumenge, 9 de maig de 2021

Llegir els volums de la Bernat Metge, llegir Quintilià


Els volums de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge continuen apareixent amb regularitat. Impertorbables. Els últims estan dedicats a obres de Ciceró, Quintilià, Xenofont, Eurípides, Plató… Aquests llibres, però, no són mai ressenyats en els mitjans de comunicació, ni tan sols en els suplements literaris dels magazines culturals. Segons sembla, es considera que formen part d’una altra galàxia. Cal reconèixer que ho són: es tracta d’edicions bilingües dels clàssics grecs i llatins, acompanyades d’extenses introduccions, d’un aparat de variants textuals i de nombroses notes. Per al lector hi ha l’inconvenient que cada obra es publica en diversos volums, cosa que alenteix considerablement el ritme d’aparició i encareix el producte final. La col·lecció Bernat Metge Essencial ha estat un intent de posar a l’abast del públic lector, a un preu assequible, una tria dels títols més importants de la Bernat Metge, despullats de l’aparat filològic. L’editorial Adesiara, per la seua banda, també està publicant una sèrie d’edicions de clàssics de l’antiguitat, de qualitat, adreçades al mateix públic.

Supose que els volums de la Bernat Metge es ressenyaran en publicacions especialitzades, clandestinament acadèmiques. Així i tot, insistesc, trobe a faltar que ningú en diga res, absolutament res, en els mitjans de comunicació. La Bernat Metge és l’orgull de la cultura catalana, però actituds admiratives a banda es fa inevitable de plantejar-se una qüestió clau: quina ha estat la seua influència real? Fins a quin punt s’han llegit aquestes traduccions? Més concretament: quina ha estat la seua influència en la literatura catalana, tant en la llengua dels escriptors com en els motius de les seues obres? Amb el seu valor simbòlic sembla que ja n’hi ha prou. La Bernat Metge és un luxe, i com a tal es mira i no es toca. El fet és que molts dels seus volums tenen un atractiu indubtable per a qualsevol lector habitual. Per als escriptors, per als qui els agradaria escriure millor, els beneficis que pot reportar la seua lectura són enormes.

És el cas del llibre desè de la Institució oratòria de Quintilià, que ha estat publicat recentment. La Institució oratòria és un extens tractat de retòrica, el més complet que ens ha arribat de l’antiguitat, estructurat en dotze llibres. Com sol fer en aquests casos, cada un d’aquests llibres s’està editant separadament en un volum. El primer va aparèixer el 1961, traduït per Josep Maria Casas i Homs, que també va traduir-ne el segon. A partir del tercer, la traducció i l’edició ha estat a cura de Jordi Pérez i Durà. Per tant, en falten només dos per concloure la publicació aquesta obra obra enciclopèdica, que recull tot el que és necessari per a formar un orador. Durant l’edat mitjana el text de la Institució oratòria es va conèixer només parcialment, fins que el va redescobrir en la seua integritat l’humanista Poggio Bracciolini en 1416 en una abadia suïssa. L’èmfasi de Quintilià en la doble importància de la formació moral i intel·lectual va ser molt atractiu per als humanistes renaixentistes.

El llibre X  és sens dubte el més llegit, apreciat i influent de la Institució oratòria. És el que pot tenir més interès per al lector actual, i especialment per a qualsevol que vulga escriure o que en tinga necessitat, perquè Quintilià aprofundeix en els tres exercicis fonamentals per a la millora de la pràctica oratòria: llegir, escriure i parlar en públic. Per a Quintilià l’eloqüència mai no serà sòlida i madura si no s’ha reforçat amb el constant exercici d’escriure. I sense l’exemple de la lectura, aquella tasca d’escriure, mancada de guia, anirà a la deriva. Quintilià reconeixia que la lectura tenia uns certs avantatges enfront de l’audició d’un discurs. En primer lloc, «la lectura és lliure i no passa volant amb la força impetuosa del discurs, sinó que hi podem tornar una vegada i una altra si dubtem o volem fixar-lo profundament en la memòria». A més, «en la lectura, el judici és més segur, perquè, en l’audició, sovint es veu arrossegat per la inclinació personal envers l’orador o per l’aplaudiment dels llagoters. Ens fa vergonya dissentir, i com per un ocult pudor no gosem confiar més en el nostre criteri que en el dels altres, encara que de vegades a la majoria li agradi el que no és bo, i que els convidats lloïn fins i tot el que no els agrada».

dissabte, 1 de maig de 2021

Llibres que fan perdre la paciència (i les ganes de llegir)


En l’última ressenya que ha publicat en el Quadern d’El País, Els límits de la paciència, el crític literari Ponç Puigdevall cita un text meu inclòs en Els còmplices, «Avorriment i impaciència en la literatura», en què esmente algunes de les característiques que m’avorreixen o impacienten especialment en un llibre, que em fan deixar-lo córrer, exasperat, després d’unes poques pàgines, si és que he estat tan imprudent de començar-lo.

Puigdevall remarca que és un fenomen —l’avorriment i la impaciència que provoquen molts llibres— que passa a tot arreu, i que ha passat en totes les èpoques, perquè «la major part dels llibres que s’han publicat i es publiquen com a literatura no ho arriben a ser de veritat; fins i tot és dubtós que, en el fons, tots aspirin a ser-ho». Puigdevall no llença la pedra i amaga la mà, sinó que il·lustra el que diu amb exemples extrets de l’actualitat «literària», com ara L’home que va viure dues vegades, de Gerard Quintana, premi Ramon Llull 2021, exemple paradigmàtic, o exemple de la temporada, dels llibres dels autors que s’enganyen a si mateixos: «el valor que atribueixen a la seva obra no manté gaires punts de contacte amb el que en realitat és». Després hi ha «els llibres dels autors que es conformen a enganyar el lector»: ofereixen quincalla que imita una pedra preciosa. En aquesta categoria el guanyador és La dona de la seva vida, de Xavier Bosch, el llibre de ficció en català més venut el dia de Sant Jordi. Finalment, hi ha els llibres dels autors que s’enganyen enganyant. En aquest grup inclou —malauradament, diu— Tàndem, premi Josep Pla 2021, de Maria Barbal, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany.

Per a Puigdevall, aquests tres llibres comparteixen, a més de diverses modalitats d’engany i d’autoengany, algunes de les coses que indique en Els còmplices, com ara «el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, la seriositat o la falta d’ironia [...], la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir». Ara n’hi afegiria una altra, que és pròpia sobretot de les novel·les: la imaginació gratuïta. Gratuïta i convencional. D’arguments, de personatges, de situacions, de…

En un altre article, La força de la tècnica, publicat el passat 16 d’abril, en què ressenyava Consumits pel foc, l’última novel·la de Jaume Cabré, Ponç Puigdevall citava també un altre fragment d’Els còmplices. A la novel·la de Cabré també li tocava el rebre.

No puc dir res d’aquests llibres perquè no els he llegit. No pensava fer-ho abans de llegir aquestes ressenyes, ni ho pense fer ara. Diguem-ne que no estic per romanços.

dimecres, 28 d’abril de 2021

Un article de Joaquim Iborra sobre per què dretes i esquerres han convergit en un mateix espai ideològic, i més coses


Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres La Veu un article en què a partir del problema que planteja l’acumulació als ajuntaments de munts de llicències d’obra sense resoldre tracta la privatització o externalització —no és exactament el mateix— de determinats serveis públics i, de manera més general, les contradiccions insolubles a què es veu abocada tant l’esquerra com la dreta, que «han convergit en un mateix espai ideològic confús i inconseqüent». Hi parla també de l’embalum enorme de l’estructura administrativa dels estats moderns, de la qüestió de la renda bàsica universal o de la paradoxa dels vidres trencats de Frédéric Bastiat, popularitzada entre nosaltres per Xavier Sala-i-Martín.

Us el recomane. Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Privatitzar, externalitzar.

dilluns, 26 d’abril de 2021

Gustau Muñoz destaca «Els còmplices» al costat d’altres novetats assagístiques

Gustau Muñoz ha publicat en l’edició valenciana d’eldiario.es un article en què reflexiona sobre algunes característiques de l’escriptura assagística actual, de la qual destaca quatre novetats: Els llegats, de Lluís Calvo, Les fronteres de Walter Benjamin, de Josep Muñoz Redón, Els marges dels mapes: una geografia desplaçada, d’Àlex Matas i el meu Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Muñoz assenyala que aquests quatre llibres «no pertanyen el gènere més subjectiu —domini privilegiat dels dietaris i altres variants de l’escriptura. Són més aviat assaigs sobre un tema— i també “cap” a un tema».

Sobre el meu llibre escriu que «Enric Iborra afegeix amb Els còmplices. Notes sobre l’ordre sobre de la literatura (Viena) un nou lliurament de la seua sèrie dedicada a la reflexió sobre la literatura, la lectura i l’obra d’un seguit d’autors clàssics de la literatura universal que l’interessen especialment, una sèrie —plena d’encerts, extremadament perspicaç— que inclou títols com Un son profund i La literatura recordada. Iborra té al seu favor la claredat, fruit probablement d’una opció deliberada lligada a la praxis pedagògica. És un gran mèrit».

Podeu llegir l’article complet fent clic en l’enllaç: L’assaig que no cessa.

diumenge, 25 d’abril de 2021

Vicenç Pagès Jordà recomana «Els còmplices»


L’escriptor Vicenç Pagès Jordà ha publicat en l’Ara un article, Sis recomanacions per a l’endemà de Sant Jordi, en què recomana «unes quantes novetats que poden quedar amagades pels rànquings de vendes, i que esperem que es mantinguin encara unes setmanes a les llibreries. Sis llibres de no-ficció que han estat publicats per editorials independents». Entre aquests sis llibres hi ha Els còmplices. Això és el que en diu:

«En aquestes notes hi apareix, com al dietari de Santaeulàlia, El quadern gris, model de qualsevol llibre edificat sobre lectures. El d’Iborra destaca tant per la varietat i la qualitat dels autors (Montaigne, Shakespeare, Conrad, Tolstoi, Mansfield) com per la capacitat de penetració i síntesi de l’autor, incisiu i sintètic, raonable i magistral. El que escriu sobre Primo Levi ho podem aplicar a ell mateix: “De vegades, aquests llibres fets o refets a partir de fragments i de paraules dels altres són els que tenen un caràcter més marcadament personal”».

Un article de Toni Mollà sobre «Els còmplices»

Toni Mollà ha publicat en el Posdata de Levante-EMV un article sobre Els còmplices. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: El còmplice Enric Iborra.



dissabte, 24 d’abril de 2021

Josep Alandete recomana "Els còmplices"

 


«Les hores» de Josep Pla o les estacions de l’any

Les hores
de Josep Pla, volum 20 de l’Obra completa de Destino, es va publicar per primera vegada durant els anys cinquanta en l’editorial Selecta, al costat d’altres dos volums, Els anys i Els moments, amb els quals formava una mena de trilogia sobre el pas del temps. Aquests tres llibres portaven un subtítol, que ha desaparegut en l’edició de Destino: Les hores (El pas de l’any), Els anys (El pas de la vida), tots dos del 1953, i Els moments (El pas de les hores), publicat el 1955. Tots tres procedien en gran part d’articles en castellà de la secció «Calendario sin fechas» de la revista Destino.

El volum 20 de l’Obra completa incorpora un bon grapat d’articles nous respecte a la primera edició en la Selecta, tal com adverteix Pla en el pròleg. Els articles afegits estan dedicats la majoria al fenomen del turisme i són, en general, molt inferiors als altres. Només es justifiquen per la voluntat de fer un volum més gruixut. Els anys i Els moments, per la seua banda, han estat recollits en Humor, candor (volum 24 de l’OC), que també incorpora articles nous i en suprimeix d’altres de les edicions anteriors. Per tant, el caràcter de trilogia que tenien aquests llibres es va desfer i la concentració de cada un també.

dijous, 22 d’abril de 2021

Demà a Gandia, amb Ignasi Mora

 


Com que l'oratge està rebolicat, la presentació de Sentia veus es trasllada a Foment (C/Sant Francesc de Borja, 56), a la mateixa hora.

diumenge, 18 d’abril de 2021

Jo també he llegit «Noruega»

Sí, jo també. Acabada la lectura, no he pogut evitar de fer-me una pregunta: per què Noruega, la novel·la que Rafa Lahuerta ha publicat en Drassana, està tenint tant d’èxit? Vora quatre mil exemplars venuts en poc temps d’un llibre en català, al País Valencià, són molts exemplars. Quina mosca li ha picat a la gent? M’agradaria explicar-ho per la qualitat literària de la novel·la, però tots sabem que aquest factor no sol ser determinant. La difusió per mitjà de les xarxes socials hi ha pogut influir. Ara, totes les editorials recorren en l’actualitat a les xarxes socials per difondre els seus llibres. El boca-orella… El fenomen del boca-orella a l’hora d’explicar l’èxit de vendes d’un llibre és difícil d’analitzar. Intuïm que s’ha produït, sense poder anar més enllà. De sobte, la gent comença a parlar un llibre, se’l recomana, la bola es fa cada vegada més grossa… ¿Dónde va Vicente? Donde va la gente, és clar. Però per de vegades sí i de vegades no? L’atzar és un altre factor que no caldria descartar. Potser el més decisiu és que hi ha autors que en un moment determinat encerten la tecla: han escrit una obra capaç d’atreure l’interès d’un públic ampli. Hi ha obres, en canvi, que tot i la seua gran qualitat, no interessen a ningú, o a molt poca gent: només als happy few, que són més few que no happy.

Sembla que Rafa Lahuerta ha polsat una tecla que ha despertat l’atenció, fins i tot de gent que no llegeix habitualment en català. Ha corregut la veu que Noruega és una novel·la sobre la ciutat de València i això ha fet que molts lectors s’hi hagen sentit interessats i atrets. D’entrada, una novel·la que vol reflectir el caràcter d’una ciutat té l’atractiu de presentar situacions, ambients i personatges molt diversos. Si els lectors viuen o han viscut en aquesta ciutat, o la coneixen de prop, hi ha l’al·licient de contrastar la seua visió amb la de la novel·la. Hi ha un altre motiu, encara: en la pràctica és difícil fer-se una imatge clara i completa d’una ciutat com València, més enllà de les dades estadístiques, o periodístiques, fins i tot per a les persones que hi viuen de tota la vida. La ciutat és massa gran, té molts barris, hi ha gent molt diferent, i al final cada u viu en un cercle o altre, bastant reduït. És poca cosa, i voldríem saber-ne més, molt més, i tenir la sensació també d’haver-ho viscut. Una novel·la com Noruega ens pot oferir aquesta visió global i diversa d’una ciutat. Com a mínim, ens en pot donar la il·lusió.

dissabte, 17 d’abril de 2021

El pròxim 21 d’abril parlaré sobre l’Infern de Dante en una sessió online


El dimecres que ve, 21 d’abril, de 18.30h a 20h, parlaré sobre l’Infern de la Divina comèdia de Dante en una sessió online, organitzada per la llibreria Somnis de paper de Benetússer.

Els interessats a assistir-hi heu de fer una inscripció, enviant un correu a somnisdepaper@hotmail.es, simplement dient que hi voleu participar.

diumenge, 11 d’abril de 2021

«Espurna», de Xavier Serra: una crònica de la clandestinitat

Espurna
, el llibre que acaba de publicar Xavier Serra en Narratives, la nova col·lecció de l’editorial Afers, és un relat de la lluita contra la dictadura franquista que van dur a terme, a principis dels setanta, els militants de Germania socialista, un dels primers partits valencianista i marxista. De tota manera, Germania Socialista, inspirada sobretot per Josep-Vicent Marqués, a penes es podia considerar un partit polític. El mateix Marqués l’anomenava «grup experimental» o «grup d’acció». Els seus membres es dedicaven bàsicament a participar en cèl·lules secretes i disperses de debat sobre els clàssics del marxisme. Les úniques actuacions polítiques dels militants consistien a fer proselitisme i a llençar de tant en tant pamflets pels carrers.

Potser l’acció més agosarada que van dur a terme va consistir en el decomís o robatori d’una multicopista de l’institut de Sueca, que els va permetre reemplaçar una arcaica vietnamita. Així van poder imprimir els pamflets amb més facilitat, i fins i tot una mena de quaderns, de quinze o vint fulls, amb escrits de Trotski i de Rosa Luxemburg. Aquests quaderns tenien un peu editorial i tot: «L’espurna», que prenia com a model el nom del diari de Lenin, Iskra, «l’espurna insignificant que encendria la flama de la revolució».

Alguns dels membres de Germania Socialista van voler anar més enllà del debat acadèmic, per molt marxista que fos, i del llançament de pamflets que no llegia ningú: van voler passar a l’acció. El compromís total exigia proletaritzar-se, deixar els estudis i anar a treballar a les fàbriques. Aviat se’n van desil·lusionar. Minoritaris i clandestins, es van adonar de seguida de la dificultat d’influir en la seua societat, ni que fos mínimament. Tampoc no hi ajudava l’espessa teorització marxista que arrossegaven, que els va fer perdre temps i els va fer més nosa que servei. Però això ho podem dir ara, a pilota passada. En tot cas, no seria just afirmar que aquells militants van jugar a fer la revolució. De fet, se la jugaven: la detenció per part d’una policia, més activa i nombrosa que no ells, que aplicava electrodes als genitals dels detinguts, no era una cosa de broma.