diumenge, 26 de març de 2023

La caverna fosca i els paràsits


20 de juny de 1968

Aquests esdeveniments estúpids, banals, que es fiquen obsessivament al cervell com un virus i el torturen, reclamant-ne constantment l’atenció, rosegant la vanitat, que fan mal com un òrgan malalt, sofrent. Com evitar-ho? Com oposar-se a aquestes invasions infeccioses que desbaraten l’equilibri nerviós i l’incapaciten per a tot el que no siga la consciència d’aquesta nafra neuròtica?

La impossible actitud estoica. Més aviat hom tendeix a sentir-se emportat per aquesta obsessió, per aquest interès malsà, per ferides idiotes, amplificant-les, cultivant-les, aprofundint-les monòtonament, clavant-les més i més com una idea fixa, revoltant, absorbent. Si almenys fossen idees fecundes! Tot escriptor —tot gran escriptor— és un home d’idees fixes, obsessionants. Aquestes idees són idees mares, amb futur, idees innates. No, però, impactes de petiteses vingudes d’enfora, i que s’agafen als nervis com una llepassa, destruint, paralitzant, torbant tota possibilitat d’acció exterior o interior. Tot això disminueix, només, empobreix, arruïna.

Caldria poder triar el que val pena que ens ocupe i el que no. Poder sentir-se afectat per allò que volem i no pels virus d’una pobra vanitat. Només el dolor que allibera energies —o en tot cas el poder— hauria d’estar permès per a un mateix. Llibertat per al dolor i el plaer. En definitiva, conservar la llibertat per a sentir-se o no afectat pel món, pel seu contacte.

Caldria sortir d’aquesta caverna fosca, buida, inhòspita, que no és un refugi —que és un fals refugi— que no és cap lloc de salvació, sinó de perdició. Sortir, donar-se. Evitar els altres per sistema és, paradoxalment, evitar-se també un mateix, cercar-se inútilment, vanament, és a dir, amb vanitat. Ni fora ni dins de mi, per cercar l’entrada en direcció oposada. I com més em cerque —falsament, vanament— menys em trobe. Només el propi pes, insuportable, anguniós. I els fantasmes invisibles que xuclen la sang. Els paràsits.


Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 169-170.

diumenge, 19 de març de 2023

Una lectura d’un dels poemes de Ferrater que més m’agraden


Ja fa temps, deu anys!, vaig publicar en aquest blog un comentari sobre «Aniversari», un dels poemes de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. Cinc anys més tard, una mica reelaborat i esporgat d’algunes consideracions personals, el vaig publicar en La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. L’any passat, em van demanar que col·laborés en Apadrina un poema, una iniciativa de l’Associació Gabriel Ferrater, que tenia l’objectiu «de posar a l’abast del lector tota la poesia de Gabriel Ferrater comentada per personalitats significatives relacionades o interessades en l’autor i l’obra». Jo no sóc significatiu en res, però sí que estic interessat en Ferrater i la seua obra, de manera que vaig acceptar, i agrair, la invitació.

Reconec que no em vaig calfar massa el cap. Vaig recórrer al comentari d’«Aniversari» publicat en La literatura recordada i el vaig refer una vegada més, ampliant-lo en algun punt i corregint-ne alguna atzagaiada. En les primeres línies afirmava, impertèrrit, que «Aniversari» és «un poema molt breu, de només sis versos». Breu sí que ho és, però no té sis versos, sinó vuit!, i això de «només sis versos», crec que sobra. D’aquesta badada me n’he adonat, certament, però… i de les que encara se’m deuen haver passat per alt? No m’agrada rellegir el que he publicat.

Per raons que desconec, sembla que el projecte Apadrina un poema s’ha interromput o paralitzat. Com que aquesta tercera versió del meu comentari no s’ha arribat a publicar en el web de l’Associació Gabriel Ferrater, la publique ara aquí. De pas, he aprofitat per a refer-la de nou. Deu tractar-se d’un vici. Si aquesta vegada he comptat bé, és la quarta versió. Aquí la teniu:

diumenge, 12 de març de 2023

Com a casa, res. Un article de Joaquim Iborra


Joaquim Iborra va publicar ahir en el Diari La Veu del País Valencià un article en què ressegueix la invenció del sentit que en l’actualitat té la paraula confort. Inicialment, volia dir consol. Aquesta transformació semàntica, escriu, «té el seu origen en la idea anglesa de l’interior domèstic, el que ells anomenen home, clarament distint de la casa, en el sentit de construcció o edifici, que ells anomenen house». Els anglesos, al mateix temps que inventaven la idea de l’espai interior de la casa on vivim (home), van inventar la idea del comfort, lligat a la privacitat, però no necessàriament a la intimitat. En fi, com a casa, res, però és un fet que molts han cercat les satisfaccions íntimes fora de la confortable llar.

El confort és un concepte complex, relatiu i inestable. Tan inestable que la seua formulació equilibrada i ideal ha estat cosa d’unes minories en un moment històric particular. És ell món que reflecteixen les novel·les de Jane Austen, un moment peculiar de síntesi entre l’antiga concepció —el confort en un sentit espiritual, com a ordre i estabilitat de la vida familiar— i la nova —el confort com a comoditat material—, moment en què és possible parlar tant d'una cadira confortable com d’una escena o una vista confortables.

Podeu llegir complet aquest article fent clic en aquest enllaç: La invenció del confort.

diumenge, 5 de març de 2023

Experiència i consciència de la literatura


Dimarts passat va tenir lloc la sisena i última sessió del curs de literatura a l’Octubre. En aquesta ocasió vam comentar el paper central que la reflexió sobre la literatura té en el Diari 1965-1977 de Josep Iborra i en el conjunt de la seua obra assagística. En vam destacar, d’entrada, dos conceptes recurrents: l’experiència de la literatura i la consciència de la literatura. Sobre el primer podem llegir en les primeres pàgines del diari, en una entrada del 1965: «Tant la lectura com l’escriptura són una forma de l’experiència de la literatura. Totes les nostres lectures, totes les obres que coneixem, estan virtualment presents tant quan escrivim com quan llegim. Caldria afegir-hi també una experiència de la vida, la nostra. Quan llegim una obra, i més encara quan l’analitzem o critiquem, estem llegint tota la literatura. Igualment intervé tota la nostra vida —una certa manera de sentir i veure el món en «aquest» moment—, condicionat, però, per altres moments anteriors. L’experiència de la literatura és, doncs, una experiència total, un fons difícil d’analitzar, tot i que analitzable amb uns o altres esquemes» (pàg. 23).

Aquesta anàlisi de l’experiència de la literatura es pot retrobar, en la seua forma més extrema, en els crítics impressionistes. Un d’ells, Paul Souday, va dir que la crítica és «la consciència de la literatura», consciència, doncs, «de l’experiència literària d’un lector que esdevé, alhora, escriptor, quan fa un esforç d’atenció i de reflexió per tal de formular-la i comunicar-la» (Una literatura possible, vol. I, pàg. 100). En una altra entrada del Diari, del 1975, Josep Iborra precisava aquesta concepció de la crítica literària amb aquestes paraules: «La literatura és una “crítica de la vida”, s’ha dit. Ho és en la mesura que la representa, l’objectiva, la posa davant els nostres ulls filtrada per l’operació literària. I la crítica té el paper de descobrir i analitzar aquest filtre en relació amb la vida. Una crítica de la crítica, que ha de fer explícit el que hi ha d’implícit, que ha d’aclarir, analitzar, glossar el text de l’autor. La crítica és la consciència de la literatura com aquesta és la consciència de la societat. O la crítica d’aquesta consciència. Literatura i crítica tenen la mateixa arrel: en la vida» (pàgs. 871-872).

dijous, 2 de març de 2023

La mala memòria i la poca intel·ligència


No tenim inconvenient de confessar la nostra mala memòria. De vegades, tendim fins i tot a exagerar-la. Però quan es tracta de la intel·ligència, ja és una altra cosa. És estrany reconèixer, davant dels altres, i encara més de nosaltres mateixos, que som una mica o molt burros. A no ser que siga com una expressió de falsa modèstia que els altres s’afanyaran a desmentir, escandalitzats. Res no afalaga ni consola tant l’amor propi com sentir-se intel·ligent. A més, mentre que la gent atribueix sovint la falta de memòria a la distracció, cosa que constitueix una disculpa, la falta d’intel·ligència es considera una conseqüència de la mesquinesa i la mala voluntat del subjecte, que no s’esforça gens a mobilitzar les seues neurones. És injust, però és així. Al·legar falta de memòria és una manera còmoda de fugir d’estudi. Al·legar falta d’intel·ligència és manifestar incapacitat. La falta de memòria es pot pal·liar: podem recordar o ens ho poden recordar. La falta d’intel·ligència és constitutiva, definitiva. Humiliant. D’on no n’hi ha…

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 170.

dilluns, 27 de febrer de 2023

Del «Diari 1952-1960» de Joan Fuster al «Diari 1965-1977» de Josep Iborra


Dimarts passat, la cinquena i penúltima sessió del curs de literatura universal a l’Octubre va estar dedicada al Diari 1965-1977 de Josep Iborra. El fet d’haver-se publicat pòstumament el diferencia, d’entrada, dels diaris de Pla i de Fuster. Vaig comentar-ne el procés d’edició i vaig tractar d’explicar, fins on es pot explicar, per què el seu autor no el va publicar en vida, o per què va trigar tant a publicar una mostra mínima —Inflexions i Breviari d’un bizantí— de tot el material inèdit que va deixar a la seua mort.

El diari de Josep Iborra, si el comparem amb El quadern gris i amb el Diari 1952-1960 de Fuster, és el que admet d’una manera més justa la qualificació de «diari íntim». Moltes de les seues pàgines estan centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que s’entrelliguen amb la reflexió sobre la literatura i el món de les idees. És un diari girat cap endins. Els fets o les minúcies de la vida quotidiana, o simplement exterior, a penes hi apareixen, llevat d’algunes excepcions ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster o el relat d’una trobada amb Josep Pla, a Gandia. Ell mateix n’era conscient i en una entrada de 10 de juliol de 1965 anotava que «tota l’experiència interior es redueix a la literària. L’exterior, sempre igual, sense estímuls. Fa molts anys que vaig dir Addio tristezza!». Algunes de les seues pàgines revelen l’atracció que sentia pel món nocturn dels somnis. D’altres estan dedicades a records del temps de la guerra, tal com la va viure d’infant, a les primeres lectures, o a l’estupor que li produïa «qualsevol circumstància que fa creuar el passat amb el present».

Hi ha un tret del Diari 1965-1977 que crida l’atenció, com en Breviari d’un bizantí: els fragments narratius, una mena de càpsules, intensament estilitzades, amb una atmosfera molt particular. En la seua tria de l’assaig, sembla que Josep Iborra no va abandonar mai la intenció d’incorporar-hi la seua experiència prèvia com a narrador. S’hi descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal, la lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegia: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res».

diumenge, 19 de febrer de 2023

A favor i en contra del «Diari 1952-1960» de Joan Fuster

Dimarts passat vam reprendre el fil del curs de literatura universal a l’Octubre. La sessió del dia 7 es va suspendre a causa de les previsions apocalíptiques de fred, pluja, vent i altres misèries per a aquell dia. Al final, no res. No va caure ni una gota. Feia una mica de frescoreta, i ja està. De manera que, amb l’excusa del mal temps, ens hem pres un descanset, que sempre s’agraeix. Només que acabarem una setmana més tard del que estava previst. L’última sessió del curs tindrà lloc el 28 de febrer.

En la quarta sessió, la de dimarts passat, vam continuar amb el Diari 1952-1960 de Fuster. Sembla que aquest diari partia d’un diari manuscrit, més extens, que estava format per deu quaderns. Fuster s’hi va referir en més d’una ocasió com les «llibretes», la major part de les quals ell mateix va destruir, perquè ja havien estat donats a la impremta, publicats com a articles en la premsa periòdica, com a assaigs més extensos en diverses revistes o incorporats en alguns dels seus llibres. D’aquests quaderns manuscrits, se n’han conservat dos, que abracen des del 30 d’abril de 1954 al 2 d’octubre de 1955. El 1994 se’n va publicar una edició facsímil. El 2002 es van recollir en el primer volum de la nova edició de l’Obra completa, a cura d’Antoni Furió i de Josep Palàcios, i el 2004 es van publicar separadament en Edicions Bromera amb el títol de Dos quaderns inèdits, acompanyats d’una introducció de Francesc Pérez Moragón.

Si comparem el període del Diari 1952-1960 que coincideix amb el dels quaderns conservats, es pot comprovar que el nombre d’entrades datades del diari publicat és molt inferior a les que contenia el manuscrit. Amb l’objectiu d’aconseguir un efecte de concentració i de coherència, Fuster va eliminar-ne les anotacions més anecdòtiques o narratives, no sols les que al·ludien l’actualitat política, i es va centrar en els textos de caràcter més assagístic, que va reelaborar a fons i va convertir en reflexions personals, la majoria de les vegades relativament extenses, sobre temes molt diversos. Per a Fuster, els diaris amb un interès literari més sostingut eren aquells en què les al·lusions a les circumstàncies personals i de la vida quotidiana han estat curosament eliminades per no arrossegar el pes mort de la palla que acumula la rutina d’au jour le jour.

dijous, 16 de febrer de 2023

Com un glop d’aigua que se’ns queda parat a la panxa


1971-1972

Hi ha coses que en l’ordre psíquic se’ns indigesten també com un glop d’aigua que se’ns queda parat a la panxa. Una paraula mal dita, o una paraula oïda, un gest, una situació potser banal, però que ens ha afectat, se’ns queden entravessats en la psique, hi resten parats sense diluir-se i ens hi fan parar l’atenció inquietant-nos, produint-nos un gran desfici; un lent turment, fix, constant, que res no pot acabar de digerir. Ho intentem, ens esforcem a atacar el pinyol amb raonaments, amb estratagemes, o tractant de no posar-hi atenció. Debades. El pinyol resisteix sense dissoldre's. Fins que, i no pel que hem fet, acaba dissolt completament, s’esvaneix i la psique es recupera, i sospira alleujada, alliberada.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 505.

diumenge, 12 de febrer de 2023

Arthur Schnitzler i l’antisemitisme


Contràriament a altres escriptors d’origen jueu, Arthur Schnitzler no negava l’existència a l’Imperi austrohongarès d’un profund corrent antisemita al qual va ser molt sensible. Tenia sempre present que era jueu. I si no, els antisemites li ho recordaven. Sempre va denunciar l’autoodi que detectava en molts jueus, els qui davant dels altres i fins i tot davant d’ells mateixos negaven la seua procedència, els qui s’humiliaven davant dels seus enemics i d’aquells que els menyspreaven pel que eren, pensant que així estarien fora de perill. En els seus diaris reporta algun cas grotesc, com ara el d’un jove del seu cercle d’amics, de família rica i de naturalesa alegre, que tenia ascendència jueva per part de pare. S’havia convertit en un antisemita furibund i afirmava que no pensava casar-se per no contribuir a la propagació de la sang jueva. Schnitzler també sabia distanciar-se. Una vegada, una amiga antisemita li va demanar perdó per les seues opinions. Ell li va contestar que no li podia retreure les seues opinions, de la mateixa manera que no podia retreure a un burro que tingués les orelles llargues. Coneixia Theodor Herzl, però veia el moviment sionista amb escepticisme, com la majoria de jueus liberals de classe mitjana.

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 145.

dimarts, 7 de febrer de 2023

El drama dels articles d’opinió


Joaquim Iborra ha publicat avui en el Diari La Veu del País Valencià un article sobre una qüestió fonamental que afecta molts dels mitjans de comunicació escrits: la majoria dels articles que s’hi publiquen, els anomenats articles d’opinió, no tenen gens d'interès ni interessen a ningú. Hi ha prou a llegir-ne el títol i el nom de qui el signa per a saber què dirà l’autor. Molt sovint, aquestes columnes es converteixen en un «parlar només entre nosaltres», que no interessa a ningú més que a nosaltres, que no ens interessa ni a nosaltres, perquè les opinions, com que som més o menys compartides, són, per tant, previsibles. I redundants.

En general, diu Joaquim Iborra, opinem massa. Sembla que és un mal antic. Ja fa temps, Josep Pla va escriure en una entrada d’El quadern gris que «és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina». Per a contrarestar aquesta tendència, Joaquim Iborra  recomana que «els opinadors no hauríem de formular opinions desvinculades de l’observació d’algun fet concret, de la interpretació de circumstàncies conegudes de primera mà. Encara que es tracte d’un fet remot, hauríem de comentar-lo en relació amb una experiència directament viscuda per nosaltres. Per això el comentari de la notícia del dia sol fallar, si no s’encara des d’algun aspecte molt particular. El lector hauria de trobar en un article, a més de les nostres opinions, alguna cosa que no sabia». El fet, gairebé una fatalitat, és que «quan escrivim, ens oblidem del que sabem nosaltres directament i parlem d’allò que sap tothom».

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Per què escriure per a La Veu?

diumenge, 5 de febrer de 2023

Tres sessions del curs de literatura «Tres diaris»


Dimarts passat va tenir lloc la tercera sessió del III curs de literatura universal a l'Octubre. Ja som, per tant, a mitjan camí. Les dues primeres sessions, després de presentar una sèrie de reflexions sobre el diari com a gènere literari, les hem dedicat a El quadern gris de Pla. I encara n’hem tractat en la tercera algunes coses que ens havien quedat pendents, abans de passar al Diari 1952-1960 de Fuster. En aquest curs s'hi han inscrit trenta-cinc participants.

Encara que estem comentant els tres diaris per separat, seguint l’ordre cronològic de la seua publicació, les referències creuades que fem entre tots tres i entre els seus autors, són constants. Josep Iborra es refereix sovint en el seu Diari 1965-1977 a Pla i a Fuster, i de vegades, més concretament, a El quadern gris i al Diari 1952-1960. Algunes pàgines d’altres llibres seus (Inflexions, Breviari d’un bizantí, Fuster, una declinació personal i L’estupor) ens han ajudat molt a l’hora de tractar diversos aspectes de les personalitats literàries de Pla i Fuster. Sempre que es presenta l’ocasió, practique que el comentari comparat.

Així, hem contrastat algunes de les entrades d’El quadern gris amb la seua versió original, la del diari de joventut o la d’alguns dels textos publicats abans de la guerra del 36, reelaborats i aprofitats en el primer volum de l’Obra completa de Destino. Retocs estilístics a banda, que sens dubte milloren el punt de partida, el guany literari no sempre és evident. De vegades, el punt de vista de l’escriptor madur s’imposa massa sobre l’experiència del jove que suposadament escriu. Pla, a més, fa escriure molt bé un jove de vint anys. Un dels primers o dels pocs que es va adonar de la maniobra, o que com a mínim en va parlar en veu alta, va ser Gabriel Ferrater: «El quadern gris és un llibre molt curiós perquè es presenta com el diari dels 21-22 anys, però a aquesta edat no s’escriuen 800 pàgines bones» (Curs de literatura catalana contemporània, p. 339). A continuació, hi afegia una altra observació, que com a mínim és suggestiva. Afirmava que el diari de joventut de Pla és molt poc íntim, i que «la seva reticència quant a la intimitat és el que li impedeix ser gran autor a nivell europeu» (Curs de literatura catalana contemporània, p. 339).

dijous, 2 de febrer de 2023

Clixé cremat per la llum



1971-1972

Davant de la façana reste estrany, gairebé tan estrany com algú que no hagués entrat mai a la casa. Darrere de la porta hi havia una sala ampla, però ja no hi veig res més. Tot fosc, amagat per l’ombra de la memòria. A la dreta, potser a la dreta, un petit requadre que fa veure una taca de llum, l’únic residu d’aquesta memòria. El que deixa veure és una cortina de canuts grocs. A dins hi vivia algú. Fora d’això, només hi ha la façana amb un balcó i una bandera. Darrere d’aquesta paret vivim, vivíem. Tanmateix, ara tot fosc i un silenci. Ningú no passa, cap gest, cap figura. Una memòria que s’ha buidat, una casa abandonada, sense foc i sense veus. Devia haver-hi una escala. A la dreta, a l’esquerra? Pujaria i baixaria tantes voltes! Res, però, s’hi veu en aquest clixé cremat per la llum, una llum que ara no hi és. Només resta aquest porxo negre amb una taca de llum. Tot és fosc a dins, darrere de la façana. Enmig del racó que formava, em plante i me la mire, definitivament exiliat.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 489.

diumenge, 29 de gener de 2023

La germana de Shakespeare


En una entrada anterior comentava que a finals de febrer parlaré d’Una cambra pròpia de Virginia Woolf en el club de lectura de la llibreria Ambra de Gandia. Hi explicava també les circumstàncies que m’han fet triar aquest llibre. Aquest cap de setmana l’he repassat una mica i n’he pres algunes notes per a la sessió del club de lectura. Quan el 1929 es va publicar Una cambra pròpia, a la Gran Bretanya ja s’havia aconseguit el dret de vot per a les dones. Sense negar la transcendència d’aquest fet, Virginia Woolf remarcava que encara era més important disposar d’una renda de cinc-centes lliures. Amb autonomia econòmica, amb una renda de cinc-centes lliures pròpies una dona podia tenir una cambra pròpia. I més coses. Les cinc-centes lliures, és clar, tampoc no ho eren tot. Calia suprimir tots els obstacles que impedien l’accés de les dones a l’educació formal. I que poguessen controlar els embarassos d’una manera segura i efectiva.

Si les dificultats materials amb què es trobaven les dones eren enormes, les immaterials —així en deia Woolf— encara eren pitjors. La indiferència del món, que Keats, Flaubert i altres genis havien trobat tan difícil de suportar, en el cas de les escriptores es convertia en una hostilitat agressiva. Què escriu aquesta desgraciada? Les dones havien de lluitar contra el que se’n pot dir la seua formació negativa, la que estableix no què pots fer o dir, sinó el que no pots fer ni dir. El sentit del decòrum, que afectava a elles principalment, les encotillava i asfixiava. En una ressenya que va publicar en el suplement literari del Times Woolf assenyalava que George Eliot i Charlotte Brontë van signar les seues obres amb pseudònims masculins no sols per amagar-se, per aconseguir que les jutjassen d’una manera imparcial, sinó per alliberar les seues consciències com a escriptores de la tirania del que calia esperar del seu sexe. Volien escriure sobre qualsevol cosa, igual que un home, fins i tot sobre aquells temes i qüestions que el decòrum imperant els vedava.

diumenge, 22 de gener de 2023

No fer res


La indolència és una d’aquelles actituds humanes que ha merescut sempre el blasme dels moralistes. Hi han vist el signe més evident de la feblesa humana. David Hume assenyalava amb malícia que l’èxit que sempre han tingut els discursos sobre la vanitat de la vida humana, sobre la condició buida i fugissera de les riqueses i dels honors, s’explica perquè adulen la nostra indolència natural. Com que tot és fum i vanitat, ja tenim l’excusa perfecta per no fer res, el que més ens agrada. Però els moralistes no ens deixen estar tranquils. Mal, si fas això. Mal, si no ho fas. Tant se val. És un fet que la naturalesa humana mostra una tendència espontània, natural, irresistible sovint, a la indolència. A no fer res. Per què? Sembla que no seria tant per una qüestió de ganduleria innata, sinó perquè és l’única «qualitat» moral que tots posseïm completament i que depèn del tot de nosaltres mateixos. Com va dir el doctor Johnson, «to do nothing is in every man’s power».

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 192.

dijous, 19 de gener de 2023

Un article de Joaquim Iborra sobre la naturalització o reconversió verda de les ciutats


Joaquim Iborra ha publicat avui un altre article en La Veu del País Valencià. Entre altres qüestions, es pregunta quina idea es fan de la naturalesa els qui volen «naturalitzar» l’espai urbà. Aquí en teniu un fragment. «Dels seixanta-sis sentits del terme “natural” que distingia Lovejoy en la història de les idees, a quin es deuen referir? Caldria afegir a la llista el de la naturalesa com a escenografia, com a decorat superposat a una ciutat. És el que millor s'ajusta a aquest despropòsit. Potser exagere si dic que el resultat d'aquestes transformacions m’horroritza tant com l’estat previ (quan el carrer és una carretera), perquè no sempre la proposta que ens fan és tan horripilant. Però no crec que haja triat l’exemple amb mala fe. En trobareu moltíssims similars, almenys en la intenció. En la seua materialització també, si bé en diferents graus. Per exemple, la conversió de la plaça de la Reina de València en zona de vianants. Tothom està content i jo també estic content. Fins i tot la dreta, encara que no gose manifestar-ho obertament. Ara bé, quan hi arribe des del carrer sant Vicent i em trobe amb aquest oasi exòtic taponant l’accés a la plaça, què voleu que us diga? Em fa la impressió d’aplegar al vestíbul d’un hotel Resort. No és aquesta l’estètica típica d’aquests complexos turístics?»

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Naturalitzar la ciutat.

dimarts, 17 de gener de 2023

Els bons sentiments i la literatura


24 de juny de 1970

Per què ens repel·leix una història amb lliçó moral, i més encara si és la tradicional? Per què els «bons sentiments» produeixen —com deia Gide— mala literatura? És un reflex inconscient contra la moral? És que cerquem en la literatura una «altra cosa», una «altra vida» que tanmateix estiga dotada d’estimulants morals? La paradoxa de la literatura moralitzant, fins i tot per a qui l’accepta. Trobem més gust en una literatura amoral o immoral (Wilde, Sade). Es tracta d’una alliberació dels tòpics morals que ens envolten?

La literatura és l’experiència d’una vida lliure. Un experiment marginal, subtilment lligat amb la vida moral corrent?

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 252.