diumenge, 22 de gener de 2023

No fer res


La indolència és una d’aquelles actituds humanes que ha merescut sempre el blasme dels moralistes. Hi han vist el signe més evident de la feblesa humana. David Hume assenyalava amb malícia que l’èxit que sempre han tingut els discursos sobre la vanitat de la vida humana, sobre la condició buida i fugissera de les riqueses i dels honors, s’explica perquè adulen la nostra indolència natural. Com que tot és fum i vanitat, ja tenim l’excusa perfecta per no fer res, el que més ens agrada. Però els moralistes no ens deixen estar tranquils. Mal, si fas això. Mal, si no ho fas. Tant se val. És un fet que la naturalesa humana mostra una tendència espontània, natural, irresistible sovint, a la indolència. A no fer res. Per què? Sembla que no seria tant per una qüestió de ganduleria innata, sinó perquè és l’única «qualitat» moral que tots posseïm completament i que depèn del tot de nosaltres mateixos. Com va dir el doctor Johnson, «to do nothing is in every man’s power».

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 192.

dijous, 19 de gener de 2023

Un article de Joaquim Iborra sobre la naturalització o reconversió verda de les ciutats


Joaquim Iborra ha publicat avui un altre article en La Veu del País Valencià. Entre altres qüestions, es pregunta quina idea es fan de la naturalesa els qui volen «naturalitzar» l’espai urbà. Aquí en teniu un fragment. «Dels seixanta-sis sentits del terme “natural” que distingia Lovejoy en la història de les idees, a quin es deuen referir? Caldria afegir a la llista el de la naturalesa com a escenografia, com a decorat superposat a una ciutat. És el que millor s'ajusta a aquest despropòsit. Potser exagere si dic que el resultat d'aquestes transformacions m’horroritza tant com l’estat previ (quan el carrer és una carretera), perquè no sempre la proposta que ens fan és tan horripilant. Però no crec que haja triat l’exemple amb mala fe. En trobareu moltíssims similars, almenys en la intenció. En la seua materialització també, si bé en diferents graus. Per exemple, la conversió de la plaça de la Reina de València en zona de vianants. Tothom està content i jo també estic content. Fins i tot la dreta, encara que no gose manifestar-ho obertament. Ara bé, quan hi arribe des del carrer sant Vicent i em trobe amb aquest oasi exòtic taponant l’accés a la plaça, què voleu que us diga? Em fa la impressió d’aplegar al vestíbul d’un hotel Resort. No és aquesta l’estètica típica d’aquests complexos turístics?»

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Naturalitzar la ciutat.

dimarts, 17 de gener de 2023

Els bons sentiments i la literatura


24 de juny de 1970

Per què ens repel·leix una història amb lliçó moral, i més encara si és la tradicional? Per què els «bons sentiments» produeixen —com deia Gide— mala literatura? És un reflex inconscient contra la moral? És que cerquem en la literatura una «altra cosa», una «altra vida» que tanmateix estiga dotada d’estimulants morals? La paradoxa de la literatura moralitzant, fins i tot per a qui l’accepta. Trobem més gust en una literatura amoral o immoral (Wilde, Sade). Es tracta d’una alliberació dels tòpics morals que ens envolten?

La literatura és l’experiència d’una vida lliure. Un experiment marginal, subtilment lligat amb la vida moral corrent?

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 252.

diumenge, 15 de gener de 2023

Novel·les: analgèsics o antídots


En un pas d’Una cambra pròpia, comentant una novel·la d’una Mary Carmichael, Virginia Woolf escrivia que «sovint les novel·les són més analgèsics que no pas antídots, et fan lliscar per un ensopiment que t’espesseeix en comptes d’animar-te i encendre’t». Unes pàgines més endavant atribuïa a Carmichael peresa intel·lectual i un convencionalisme un pèl excessiu, cosa que explicava la somnolència que produïen els seus escrits. Les novel·les analgèsiques abunden. Són la majoria. Virginia Woolf esmentava com a exemples de novel·les antídot Emma o À la recherche du temps perdu. La lectura d’aquests llibres, deia, «és un curiós entrenament dels sentits; després ho veus tot amb més intensitat; el món sembla haver-se desempallegat de la crosta i s’ha amarat d’una vida més intensa». Josep Pla ho va dir d’una altra manera: les novel·les, per a ser bones, han de ser molt bones. Per tant, com que la majoria de les novel·les no són molt bones, són dolentes, encara que siguen bones. El sil·logisme és impecable. Això no vol dir, però, que siga veritat. Fins i tot, per a eixir del pas, podem sospitar que es tracta d’una insídia, una més, de Pla. I hi ha una altra qüestió, i ara tornem a Woolf. Per a la majoria de la població, un analgèsic sempre serà més agradable que no un antídot. Dormir, i dormir bé, com un soc, és molt bo per a la salut. Novel·listes i lectors poden continuar escrivint i llegint novel·les amb la consciència tranquil·la adormida.

dimarts, 10 de gener de 2023

Quatre mots abans de començar el III Curs de literatura universal a l’Octubre


A la setmana que ve, 17 de gener, a les 18,30h, començarà al Centre Octubre, si tot va bé, el III Curs de literatura universal a l’Octubre, dedicat en aquesta ocasió a tres diaris de la literatura catalana del segle XX: El quadern gris de Josep Pla, el Diari 1952-1960 de Joan Fuster i el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Són tres obres fonamentals de la literatura catalana del segle XX, de les més atractives i suggestives. Ja tinc pràcticament enllestit el guió del curs. Queden unes últimes places per si algú encara està interessat a inscriure-s’hi.

En la primera sessió començarem amb El quadern gris, però abans plantejaré unes observacions sobre el diari com a gènere literari que ens seran útils per al comentari d’aquestes tres obres. En primer lloc, que el diari és una forma moderna d’escriptura, encara que sempre hi ha hagut diaris. Però antigament consistien en una sèrie d’anotacions datades, un registre dels afers o de les efemèrides relatius a la vida familiar i social. Tenien una finalitat estrictament utilitària. I no es publicaven. Al segle XIX es van començar a publicar, pòstumament, alguns diaris, com el de Maine de Biran o el de Delacroix. Només al segle XX els autors han publicat en vida els seus.

Sovint es fa servir la denominació «diari íntim» per a referir-se al diari d’un escriptor, com una manera de remarcar el caràcter marcadament personal d’aquest tipus de text. Ara, no tothom entén el mateix per intimitat, i aquesta esdevé més equívoca encara perquè se sol relacionar amb la sinceritat, com si totes dues s’implicassen mútuament. Què vol dir ser sincer? No té res a veure amb el fet de no dir mentides. Un altre aspecte important és la forma dels diaris i els límits d’aquest gènere literari, fluids i una mica arbitraris. Són una sèrie de qüestions que he tocat en Els còmplices i que ara m’agradarà reprendre i aprofundir en relació amb uns diaris concrets.

Els tres diaris que comentarem en aquest curs són molt diferents. El de Josep Iborra, a diferència del de Pla i el de Fuster, és un diari pòstum. El quadern gris i el Diari 1952-1960, en canvi, van ser publicats en vida dels seus autors, i van ser preparats i reelaborats per ells. En realitat, El quadern gris és un diari fictici. Com ha assenyalat Xavier Pla, Josep Pla tria la forma del diari íntim com a estructura formal, com a arquitectura textual, que li permet recuperar uns dietaris d’adolescència i joventut, i reescriure’ls juntament amb altres textos publicats anteriorment, seguint les convencions formals del gènere i tenint sempre en compte un únic eix temàtic: el de l’adveniment d’un jove escriptor al món dels adults i la seua presa de consciència de l’ofici d’escriptor.

Aquest caràcter fictici fa que, en alguna ocasió, El quadern gris grinyole una mica en algun pas. Xavier Febrés ha arribat a afirmar, amb una certa exageració, que «el dietari de joventut tenia una qualitat literària sens dubte balbucejant, però més autèntica i atractiva que no la dissolució dintre d’altres textos inserits per l’autor arran de la redacció que va decidir donar-li el 1966» (vegeu aquesta entrada del seu blog: La frase d’arrencada d’El quadern gris: “Com que hi ha tanta grip”…).

Els tres diaris que comentarem són molt diferents, però al mateix temps presenten més d’un punt de contacte. La seua lectura comparada resulta tan apassionant com instructiva. El diari de Josep Iborra, posterior cronològicament al de Pla i al de Fuster, els té en compte i fa algunes consideracions sobre tots dos, sobretot sobre El quadern gris. També al·ludeix a alguns diaris clàssics de la literatura europea del segle XX, entre els quals el d’André Gide i el de Charles Du Bos. Era una manera d’analitzar el que duia entre mans. Els diaris de Pla i Fuster també contenen textos en què reflexionen sobre alguns aspectes d’aquest gènere literari.

dissabte, 7 de gener de 2023

Una estada a la Lapònia espanyola


Durant el curs 2021/2022, aprofitant una llicència no retribuïda del seu treball com a professor en un institut, Sergi Durbà es va instal·lar amb la seua família en un poble de la Lapònia espanyola, nom amb què es coneix el territori de la Serralada Celtibèrica que s’estén per deu províncies. Aquesta àrea geogràfica té una densitat de població de les més baixes d’Europa, semblant a la de les Highland d’Escòcia o a la de Lapònia, i d’aquí el nom. El resultat literari d’aquesta estada ha estat El cant de les granotes. Sergi Durbà va guanyar amb aquest llibre, publicat per Onada Edicions, el 17è Premi de Narrativa Vila d’Almassora.

El cant de les granotes, que es presenta com un dietari organitzat en quatre blocs, corresponents a les quatre estacions de l’any, és el relat de l’experiència d’un contrast vital: el pas de la vida al litoral mediterrani, amb la rutina del treball diari, a un lloc on el pas de les estacions encara és molt marcat, on viu molt poca gent, on el paisatge i de la natura hi té una presència obsessionant i on fa un fred intens, sec, que no té res a veure amb la humitat o la frescoreta a què estem acostumats els valencians de la franja costanera. Un poble «enclavat entre roques arenoses i vistes infinites» el nom del qual «preferisc guardar-lo al meu dedins».

Com a dietari, El cant de les granotes té la particularitat d’estar abocat del tot a l’exterior. A penes sabem res de les circumstàncies que viu el seu autor, que dubta a qualificar aquesta obra de «dietari, de llibre de memòries, de ficció feta realitat, o de realitat feta ficció». Cada entrada es planteja com un quadre centrat en un aspecte o altre de l’espai natural, o de la gent que encara hi viu, com ara la sensació d’un temps aturat, «els flocs que cauen de les branques dels pins quan reben un lleuger escamot del vent» o el paisatge clar i brillant, «fosc i llobregós quan s’emporpra sense límits». El títol que encapçala cada una, després de la data, remarca aquesta concentració: petjades, crepuscle, fums, pins, cementeri, tafaneria, fred, gel, neu… Hi ha dos leitmotivs que recorren aquest llibre de cap a cap: el fred —un símbol distintiu d’aquest lloc— i la llenya.

dijous, 29 de desembre de 2022

Els problemes de distribució m’obliguen a reestructurar el club de lectura a Ambra


Fa un mes vaig anunciar en aquest blog (vegeu «Quan es retorna»: club de lectura de la llibreria Ambra de Gandia (gener-març 2023)) que de gener a març impartiré tres sessions del club de lectura organitzat per la llibreria Ambra de Gandia, agrupades amb el títol de Quan es retorna. Cada sessió estava dedicada a una novel·la —El coronel Chabert de Balzac, La dona d’en Martin Guerre de Janet Lewis i El difunt Mattia Pascal de Pirandello— relligades per un motiu temàtic comú: el del retorn. D’aquí el títol del cicle.

Aquest era el projecte inicial, però els problemes de distribució que està patint el llibre en català arran de la catastròfica fusió de les distribuïdores Àgora i Punxes en Entredos m’han obligat a reestructurar el que tenia previst. Maria Bravo, de la llibreria Ambra de Gandia, em va avisar que era gairebé impossible disposar d’exemplars de les novel·les de Janet Lewis i de Pirandello. Per tant, havia de substituir aquests dos llibres per uns altres, cosa que no ha estat gens fàcil, ja que molts dels títols possibles també es veien afectats per les dificultats de distribució. Al final, i per a eixir del pas, o del mal pas, he triat Una cambra pròpia, de Virginia Woolf, i Persuasió, de Jane Austen, totes dues editades per La Temerària. La novel·la d’Austen lliga una mica, encara que només siga una mica, amb el tema del retorn com a fil conductor del cicle. És la menys popular de les quatre novel·les canòniques d’Austen i l’última que va escriure. Harold Bloom afirmava que era la més estranya de les quatre. Potser és la millor.

D’altra banda, Jane Austen és un dels punts de referència més insistits d’Una cambra pròpia, un clàssic de la literatura feminista i un llibre molt suggestiu de crítica literària. Crec que als assistents al club de lectura els agradarà. A més, feia poc que havia llegit diversos escrits de crítica literària de Virginia Woolf, entre els quals aquest assaig. Una cambra pròpia era un llibre que tenia fresc i que no em suposava massa feina preparar-lo. I sobretot, l’argument decisiu: n’hi haurà exemplars a la llibreria. Un luxe en aquests temps que corren.



dimecres, 21 de desembre de 2022

Un article de Joaquim Iborra sobre el temps que dediquem a desplaçar-nos


Joaquim Iborra ha publicat avui a La Veu del País Valencià un article sobre el temps que dediquem a desplaçar-nos. A la gent li agrada anar a un lloc o a un altre. La casa li cau damunt. És clar que sovint no ens desplacem per gust, sinó per obligació: per anar i tornar del treball, portar i arreplegar els xiquets, comprar… El temps que dediquem a aquests menesters cadascun de nosaltres és molt variable, encara que hi ha un límit màxim que tothom procura no superar, si és que vol dormir a casa. Aquest valor màxim sembla que és de dues hores. Parlar del desplaçament diari de la gent implica tractar també l’organització territorial de les ciutats, les infraestructures del transport, el consum energètic…

Podeu llegir complet aquest article fent clic en aquest enllaç: El temps que dediquem a desplaçar-nos.

dimarts, 20 de desembre de 2022

L’au de Minerva inicia el seu vol en el crepuscle: un dietari d’Oriol Pi de Cabanyes


Publicat per l’editorial Afers, L’au de Minerva (Un dietari de 1994 i 1995) és el segon lliurament d’un dietari discontinu que Oriol Pi de Cabanyes va començar a escriure el dia que va morir el general Franco. En la Presentació que ha redactat per a aquesta edició, l’autor hi assenyala que «he anat dipositant en el meu dietari vivències i records, gent que he conegut, reflexions i comentaris sobre pintura, literatura, música, cinema, visions de paisatge, històries de la història… Entre la crònica i l’assaig, obeeix tot sovint a estímuls de caràcter intel·lectual o cultural en un sentit molt ampli». Aquestes paraules inicials delimiten amb precisió el caràcter d’aquest dietari. Dietari, i no diari. Pi de Cabanyes és partidari de distingir entre aquests dos termes. En una de les primeres entrades afirma que «el diari íntim personal conté anotacions que van deixant petja de la vida quotidiana del qui escriu i, en el millor dels casos, dels moviments de la seva ànima. El dietari no necessàriament». De tota manera, aquest no necessàriament ja remarca que es fa difícil establir una solució de continuïtat clara entre tots dos. Si de cas, es poden considerar més aviat com dos pols, dos extrems d’una gamma temàtica, extensa i diversa, oberta formalment, entre els quals fluctua o tendeix el dietarista. O diarista.

És cert que en L’au de Minerva la vida quotidiana de l’autor a penes hi apareix. Tampoc cap estat «íntim», si no és la seua actitud personal davant el fet d’escriure. Indirectament, a través de la descripció d’elements del paisatge, el lector dedueix alguna característica del lloc on viu. Moltes de les millors pàgines d'aquest dietari estan dedicades a la «gent que he conegut», entre els quals alguns dels seus familiars, persones, o personatges, amb un caràcter molt marcat. També, algunes figures importants de la cultura catalana amb qui Pi de Cabanyes ha entrat en contacte en un moment o altre, com ara Josep Palau i Fabre, Néstor Luján, feliç de poder dir que temps enrere va comprar al llibreter de vell Garcia l’Encyclopédie que havia estat dels caputxins de Pompeia, Miquel Batllori —el retrat que en fa és d’una gran precisió—, o Manuel de Seabra. Sempre hi apareixen lligats a una circumstància o a una anècdota concreta.

diumenge, 11 de desembre de 2022

Com s’ha d’escriure, segons Stendhal


Stendhal va anotar en la seua obra, sobretot en la correspondència i en la Vie de Henry Brulard, nombroses observacions sobre l’estil. La més coneguda és la que va escriure en una carta a Balzac: «Mentre estava escrivint la Cartoixa, per a adquirir el to correcte, llegia de tant en tant unes poques pàgines del codi civil». Prendre el codi civil com a model estilístic potser era una exageració, però s’entén el que volia dir. Es tractava d’escriure, com deia Fuster, «sense arravataments lírics ni concessions al pintoresc», ni vocables superflus, amb un estil clar i precís, ajustat, que no pogués donar peu a equívocs o ambigüitats, que no cridés l’atenció sobre ell mateix. Com el del codi napoleònic.

Aquest estil ràpid, de síntesi extrema, fruit d’un continu treball d’eliminació, no és tan fàcil com podria semblar. El príncep de Lampedusa, en l’assaig sobre Stendhal que he citat abans, assenyalava que «demana com a fonament una excepcional abundància d’idees, a més de records i experiències». El geni de Stendhal per alleugerir, per suprimir les redundàncies, era prodigiós. Lampedusa l’il·lustrava amb aquesta frase d’El roig i el negre, en què Stendhal aconsegueix resumir una nit d’amor en un punt i coma: «La vertu de Julien fut égale à son bonheur; il faut que je descende par l’écchelle dit-il à Mathilde, quand il vit l’aube du jour paraître».

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàgs. 65-66.

diumenge, 4 de desembre de 2022

Parlem clar: follen o no follen?


Una de les bèsties negres de Flaubert era Lamartine, Alphonse de Lamartine, en qui veia personificat el tipus de literatura que més odiava. Reconec que no n’he llegit ni una línia. Ni tan sols he tingut mai a les mans algun volum seu, que podria haver fullejat d’esma. Segons l’article de la Gran Enciclopèdia Catalana. Alphonse de Lamartine (1790-1869) va ser el poeta més representatiu del sentimentalisme romàntic vague i morbós, el tipus de romanticisme que va tenir èxit als països de llengües romàniques, amb títols com Le lac i L’automne. Les seues Harmonies poétiques et religieuses són d’una religiositat vaga i melangiosa, tendent a la profusió. La GEC assenyala també que va influir en certs aspectes de la poesia de Verdaguer. Ai, les males influències!

En una carta a Louise Colet, del 1852, contestant-ne una altra en què la seua amiga li preguntava si coneixia el Raphäel de Lamartine, Flaubert li deia que sí. I tot seguit sentenciava: «C’est le dernier mot de la stupidité prétentieuse». Un any més tard li confessava que no sentia cap simpatia «per aquest escriptor sense ritme», que s’adreça als mediocres i que els estima: «c’est à lui que nous devons tous les embêtements bleuâtres du lyrisme poitrinaire». Què es podia esperar, es preguntava, d’un home que compara Fénelon a Homer i que no estima els versos de La Fontaine? Rematava la invectiva amb aquestes paraules: Lamartine és un esperit eunuc, que només pixa aigua clara.

dimecres, 30 de novembre de 2022

Stendhal


26 d’octubre de 1971

Llegit el llibre primer de La chartreuse de Parma. No sé com es podria explicar l’encant especial, únic —només es troba en Stendhal— de la seua manera. Hi ha una flama romàntica en la seua prosa, però que és a una distància astronòmica de la flama retòrica d’un Hugo i dels altres romàntics. És una flama lúcida. Els personatges no es limiten a sentir i a expressar els seus sentiments, i quan ho fan és sempre d’una manera noble, viva, que encara avui resulta atractiva. No hi ha el sentimentalisme vulgar del romanticisme d’escola, sinó que es judiquen i judiquen els altres. Hi ha un to ètic aristocràtic. Els personatges són, segons les normes habituals, immorals, però tenen la seua ètica, el seu codi. Són personatges de raça i les qualitats morals són unes qualitats de sang. Tenen la seua estratègia, juguen el seu joc i juguen fort.

Lucidesa i entusiasme. I una vivor mozartiana. Una curiosa mescla del divuit i del dinou. Stendhal no és mai vulgar, ni avorrit. Els esdeveniments es produeixen a un ritme imparable: allegro vivace. Aventura, melodia i harmonia, timbres, els matisos, els judicis, les reflexions ràpides, concises, netes, els trets d’audàcia…

Que el seu punt de mira és aristocràtic, que «le reste est la canaille»? Bé, però hi ha la lucidesa, la prosa feliç, la gràcia, l’élan, la transparència, l’elegància. I la presència memorable de l’autor que els judica a tots. Per exemple: «C’est avec regret que nous allons placer ici l’une des plus mauvaises actions de Fabrice: au milieu de cette vie tranquille, une misérable pique de vanité s’empara de ce coeur rebelle à l’amour et le conduisit fort loin». Ningú no escriu les novel·les com Stendhal. I no podria ser imitat sinó plagiant-lo.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 400-401.

diumenge, 27 de novembre de 2022

Al gener faré un curs de literatura a l’Octubre


Alguns recordareu que entre els anys 2015 i 2017 vaig impartir dos cursos de literatura universal a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Van ser dos cursos potser massa llargs, de vint-i-cinc sessions d’hora i mitja cada una, en què vaig tractar un bon grapat d’obres i de qüestions literàries de la literatura universal que considerava centrals. Encara en vaig fer un altre, el 2019, a l’Espai Joan Fuster de Sueca. Després va venir la pandèmia i el confinament. I vaig perdre una mica el fil, que vull reprendre ara.

Al gener i febrer del 2023 faré un altre curs de literatura universal a l’Octubre. Serà el tercer, doncs. Constarà de sis sessions, dedicades a l’anàlisi i comentari comparats de tres diaris de la literatura catalana del segle XX: El quadern gris de Josep Pla, el Diari 1952-1960 de Joan Fuster i el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Ho aprofitaré, és clar, per a tractar també diverses qüestions relacionades de prop o de lluny amb aquestes obres.

L’horari de les sis sessions serà de 18,30h a 20h, d’acord amb el següent calendari: 17, 24 i 31 de gener, i 7, 15 i 21 de febrer.

Aquest curs està organitzat per Acció Cultural del País Valencià. Els interessats i interessades a assistir-hi podeu fer clic en el següent enllaç per matricular-vos: Tres diaris: El quadern gris de Josep Pla, el Diari 1952-1960 de Joan Fuster i el Diari 1965-1977 de Josep Iborra (III Curs de literatura universal a l’Octubre CCC).

dimecres, 23 de novembre de 2022

Una història de la lectura


En el preàmbul a la nova edició d’Una historia de la lectura, escrita i publicada originalment en anglès, Alberto Manguel sosté que la història de la lectura és gairebé un gènere literari establert i que són molts els testimonis de lectors més o menys coneguts que narren les seues vides a través de les seues lectures. El seu llibre és una història de la lectura, perquè «cualquier historia como ésa —hecha a partir de intuiciones personales y circunstancias privadas— ha de ser una entre muchas, por impersonal que se proponga ser». Amb un estil digressiu, amanit amb moltes anècdotes curioses o divertides, igualment digressives, l’autor al·ludeix sovint a la seua experiència com a lector. A Buenos Aires, quan era adolescent, va ser durant dos anys un dels lectors de Jorge Luis Borges. Manguel recorda que Borges l’interrompia de vegades durant la lectura i li feia uns comentaris que el captivaven més que els textos que li descobria: «tenía la sensación de ser el singular propietario de una edición cuidadosamente anotada, y preparada exclusivamente para mi uso».

Manguel planteja en un dels capítols inicials una qüestió prèvia: què és en realitat la lectura? Què passa en el nostre interior quan llegim? Llegir és un acte en què participen no sols la vista i la percepció, sinó també el judici i la memòria. L’acte de llegir combina reconeixement i coneixement, experiència i pràctica… No és un procés automàtic, sinó un procés de reconstrucció desconcertant i laberíntic, comú a tots els lectors i al mateix temps personal. El lector habitual, perquè ho és, no comprèn que la lectura representa un esforç penós per a amplis sectors de la població. I s’impacienta amb l’aversió de tanta gent per la lletra impresa. Però faria bé de dominar aquest sentiment d’indignació. Samuel Johnson, un dels grans lectors que recorda la història, deia que llegir és un mètode incòmode i imperfecte d’aconseguir informació, i que ningú no llegiria si tingués res millor a fer. Mentrestant, continuem sense disposar d’una definició satisfactòria d’aquest procediment incòmode i imperfecte.