diumenge, 28 de novembre de 2021

Stendhal també es queixava dels imbècils


No hi vaig caure mentre l’escrivia, però al cap de poc de publicar la nota de la setmana passada (Flaubert i els imbècils) sobre un motiu de la correspondència de Flaubert, vaig recordar que també Stendhal mostra una aversió insistida en moltes de les seues cartes envers els sots, mot que ve a significar el mateix que bêtes, aquesta mena de gent que excitava el ressentiment de l’autor de Madame Bovary. Sots, bêtes: estúpids, imbècils, babaus, ximples, burros…

De tota manera, encara que Stendhal malparla sovint dels sots en la seua Correspondència, no es mostra tan agressiu com Flaubert. Preferia dominar l’exasperació que li provocaven i adoptar determinades estratègies per a neutralitzar-los. En una de les cartes a Pauline, la seua germana, li escrivia que per a viure en societat és fonamental saber com tractar-los. Li recomanava, si volia tenir un mínim d’èxit en la vida, d’aprendre a complaure la vanitat dels sots. «C’est là tout», li deia, perquè la característica principal d’un sot és «l’extrema vanitat sobre les coses infinitament puerils».

De vegades, en lloc de parlar dels sots, dels estúpids, Stendhal concreta més i es refereix a les âmes basses, les ànimes baixes, els mediocres, la gent freda i avorrida. Convé portar compte amb ells, perquè, com advertia a la seua germana, «a la gent freda i mediocre li agrada fer mal a qui creuen que és feliç» i que l’home mediocre és sempre envejós. Aquesta regla, deia, no té excepcions.

Stendhal va declarar més d’una vegada que la seua principal ocupació era «la chase au bonheur», la cacera de la felicitat, i que la desgràcia més gran és portar una vida avorrida. Doncs bé, el pitjor dels burros i dels mediocres és que són d’un avorriment que tomba d’esquena i en aquest sentit són un obstacle per a la felicitat personal. A Flaubert, en canvi, la paraula felicitat no li deia res. En una carta del 1846 al seu amic Maxime Du Camp, li confessava que «he nascut amb poca fe en la felicitat. Des de ben jove he tingut un pressentiment complet de la vida. Era com una olor de cuina nauseabunda que s’escapa per un espirall. No fa falta haver-ne menjat per a saber que us farà vomitar». El mateix any, la seua amant, Louise Colet, li va preguntar per què es mostrava reticent a dir-li que l’estimaria per sempre, això que costa tan poc. Flaubert li va contestar que «no he vist mai un infant sense pensar que es farà vell, ni un bressol sense pensar en una tomba. La contemplació d’una dona nua em fa imaginar el seu esquelet». En fi, per a rematar la consternació de la pobra Louise, li reconeixia que per a ell l’amor no era el més important, i li retreia que «tu en fais un tambour pour régler les pas de l’existence». Era l’art, la literatura, el que ocupava el lloc primer per a Flaubert. Però li costava escriure. En una altra carta a Du Camp, es queixava que des de feia cinc dies no havia escrit una línia, perquè no sabia com resoldre una transició del text que tenia entre mans. «Ô Muse, que ton pucelage est dur!», s’exclamava. Les cartes, per contra, les escrivia amb una gran fluïdesa, amb un estil àgil i matisat. Alguns han arribat a insinuar, supose que per a fer-se els originals, que el valor literari de la seua correspondència és superior al de les seues novel·les. Jo també ho pense, però no ho diria mai en veu alta. Quede entre nosaltres.

No era el cas de Stendhal, que escrivia amb una facilitat insultant per als mortals. L’únic que el preocupava era ser clar i precís, i amè, i no fer frases ni caure en la retòrica i, per tant, en la mentida o la inexactitud. A penes corregia res, com Mozart. La cartoixa de Parma, aquesta obra mestra de la narrativa, ni tan sols la va escriure. La va dictar, mentre es passejava amunt i avall de la cambra. No se li va passar mai pel cap renunciar a viure per a «consagrar-se a l’art». El que més li agradava eren les converses plenes d’esprit, anar al teatre a sentir òpera i a admirar les esquenes de les italianes, visitar museus, esglésies, llacs i muntanyes. En els seus llibres la lucidesa i la intel·ligència van sempre acompanyades d’una vivacitat, d’un brio que no decau mai, que fa de Stendhal el Mozart de la literatura. Stendhal, Stendhal!




diumenge, 21 de novembre de 2021

Flaubert i els imbècils


Una de les lectures importants que he començat aquesta tardor és la Correspondència de Flaubert. Dic que he començat, perquè es tracta d’una obra molt extensa, editada en cinc volums de La Pléiade, més de cinc mil pàgines, que vaig alternant amb altres llibres que reclamen els seus drets. De moment, he acabat el primer volum, que abraça el període de gener del 1830 a juny del 1851.

Un motiu que apareix ben aviat en aquestes pàgines és l’aversió de Flaubert per la bêtise: per la bestiesa, estupidesa, idiotesa, imbecil·litat… Flaubert estava convençut que li havia tocat viure en un temps especialment tocat de cretinisme, i que estava envoltat de cretins, de bêtes. Les seues novel·les presenten diverses personificacions d’aquesta característica humana. Les més conegudes són les del farmacèutic Homais, de Madame Bovary, i la parella Bouvard i Pécuchet, protagonistes de la novel·la homònima que va aparèixer pòstumament. A més, Flaubert es va entretenir recollint en un Dictionnaire des idées reçuesDiccionari de llocs comuns— alguns dels clixés que els estúpids repeteixen arribat el cas d’una manera automàtica, indefectible.

A Flaubert l’horroritzava tant l’època que li havia tocat viure que va triar-se com a patró sant Policarp, a qui s’atribueix la frase «Deú meu, Déu meu, en quin temps m’heu fet viure!». Sant Policarp va ser bisbe d’Esmirna en els temps del cristianisme primitiu i aquelles paraules semblen fer referència a les incomoditats i penúries que van patir els primers cristians, i supose que també al clima una mica delirant d’aquell primer cristianisme. Va morir màrtir en la foguera. El relat del seu martiri és el més antic que es conserva. De vegades, Flaubert signava les cartes com a Policarp, i durant els últims anys de la seua vida celebrava el sant del seu patró amb un banquet on convidava els amics. Hi havia disfresses, regals; menjaven i bevien com uns porcs. Es diu que Flaubert va dir que «Madame Bovary, c’est moi»; hauria pogut dir igualment: «Saint Polycarpe, c'est moi».

dimecres, 17 de novembre de 2021

El lector, mesura de totes les coses: una ressenya de Josep Alapont sobre «Una literatura possible» de Josep Iborra


Josep Alapont ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya d’Una literatura possible (volums I i II), primer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que ha començat a editar la Institució Alfons el Magnànim. Us la recomane.

Podeu llegir-la completa fent clic en aquest enllaç: Lector, mesura de totes les coses.

dimarts, 16 de novembre de 2021

Coderch, els oficis i el modernisme, Josep Pla


Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres la Veu un altre article sobre l’arquitecte català Josep Antoni Coderch, en què reprèn la concepció de Coderch com a homme de métier, ara en relació amb el modernisme i sense perdre el paral·lelisme amb Josep Pla.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Coderch, modernista.





diumenge, 14 de novembre de 2021

La lletra morta i alguns perills que amenacen els llibres



Es diu que un lector habitual pot llegir al llarg de la seua vida entre dos i tres mil llibres. Són molts o són pocs? Si pensem en la massa dels que s’han acumulat fins ara, i sobretot en el nombre dels que val la pena llegir, dos mil o tres mil són pocs. I la vida humana, massa breu. Com que no m’agrada dramatitzar, em dic, per consolar-me, que no fa falta llegir-ho tot. Ni tan sols cal llegir tant. De tota manera, la massa de llibres planteja un problema: l’embarras du choix. Cal triar, i triar-ne un vol dir descartar-ne un altre. Una certa ansietat es fa inevitable.

Hi ha un motiu, però, que ajuda a disminuir aquesta inquietud: molts dels llibres publicats ja no ens diuen res i amb el pas del temps s’han convertit en lletra morta. Molts, des del mateix moment de la seua publicació. Fent costat a la lletra morta, hi ha la lletra invisible o esborrada, la de les obres que passen desapercebudes, com si no s’haguessen escrit mai. O perquè no s’han conservat. Sòfocles va escriure més de cent tragèdies. Només ens n’han arribat set. Abans de la impremta, cada època havia de triar quines obres es copiaven i quines no. Des que es va difondre l’invent de Gutenberg, les possibilitats de reproducció i de preservació van augmentar considerablement, encara que el paper sempre ha estat molt sensible al foc i a l’aigua, a les rates i a altres bitxos, i al drapaire o la trituradora de paper. Gràcies a la impremta es podia copiar i guardar tot amb facilitat, però la massa conservada de llibres creixia cada vegada més, de manera que els llibres concrets quedaven perduts i oblidats enmig de les grans multituds de les biblioteques. Hi ha, és cert, els catàlegs per orientar-s’hi. Debades. Calen biblioteques per a albergar els catàlegs de les biblioteques, com un malson o un conte de Borges. De segur que entre la massa hipertrofiada de lletra impresa, aclaparadora i anònima, no tot ho és, de lletra morta. En la pràctica, com si ho fos.

A l’aigua, al foc i a les rates, Valéry hi afegia un altre element que amenaçava els llibres: el mateix contingut, que pot despertar la ira i l’anatema de l’ortodòxia. Molts llibres han patit la censura a causa del seu contingut i alguns, fins tot, han arribat a ser cremats per a més inri en la plaça pública. Els autors ja poden donar les gràcies si no els han cremat a ells també. En un altre sentit, menys heroic, el contingut d’un llibre pot ser el seu màxim enemic, sobretot quan és d’un avorriment que tomba d’esquena. Com va remarcar el doctor Johnson, «el tedi és el més fatal de tots els defectes; les negligències i els errors són ocasionals, però el tedi ho impregna tot; hi ha defectes que, una vegada censurats, s’obliden, però el poder de l’avorriment es propaga per ell mateix. El qui està avorrit la primera hora, encara ho està més la segona; com cossos forçats a moure’s en contra de la seua tendència, avancen cada vegada més lentament a través de cada interval successiu de l’espai». I rematava: «per desgràcia, un autor és l’últim que s’adona d’aquest defecte perniciós. Poques vegades ens cansem de nosaltres mateixos».

Un altre motiu per a disminuir l’ansietat de no poder llegir-ho tot o, com a mínim, de no poder llegir tot el que val la pena: quan llegim un llibre, n’estem llegint de fet molts altres. Darrere de cada un n’hi ha implícits o explícits —citats— molts altres llibres. Durant l’edat mitjana això es feia de manera més descarada: com que el llibre era un objecte car i escàs, l’escriptor procurava encabir en la seua obra tot el que podia dels altres llibres. I copiava sense manies. Copiar era considerat en aquell temps un acte de caritat envers el proïsme lector. Molts llibres d’aquella època eren en realitat una mena de collages d’altres llibres, com s’entreté a demostrar la crítica hidràulica. El plagi és una invenció moderna.

Quan tot això queda dit, s’ha d’advertir que aquesta ansietat o com vulgueu dir-ne davant la massa de lletra impresa només afecta una minoria ínfima de la població, una mica neuròtica. És una minoria fins i tot dins del que s’anomena la gent de lletres. Cada vegada són més nombrosos els escriptors analfabets, que s’esforcen a llegir el mínim o no gens a fi de no pervertir la seua originalitat primigènia.




dimarts, 9 de novembre de 2021

Coderch, «homme de métier»


Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres la Veu un segon article sobre l’arquitecte català Josep Antoni Coderch: Coderch, «homme de métier». Comença estirant el paral·lelisme, que ja havia plantejat en el primer (Coderch, reaccionari), entre l’obra de Coderch i la de Josep Pla. En tots dos hi ha el contrast, que sorprèn, «entre les seues posicions reaccionàries i la “modernitat” de les obres que van produir». O la claredat expositiva: «Com la prosa de Pla, els edificis de Coderch “enganxen” de seguida i són fàcils de “llegir”. Atrauen l’atenció directament i estimulen l’interès amb naturalitat, sense forçar-lo». Contra l’arquitectura simplista, que treballa amb unes idees preconcebudes, Coderch buscava una simplicitat que no era deliberada, sinó la conseqüència del refús a tota arbitrarietat: «El camí a seguir és la disciplina i el rigor, exercits a través de l’ofici. Coderch es considerava un homme de métier».

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Coderch, «homme de métier».





dissabte, 6 de novembre de 2021

Ernest Martínez Ferrando, un clàssic de la literatura catalana del segle XX


Una de les novetats editorials més importants d’aquest 2021 haurà estat l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando. Feia temps que els seus llibres no es reeditaven i és la primera vegada que s’aplega en un sol volum l’obra narrativa d’aquest autor, un dels clàssics que ha aportat el País Valencià a la literatura catalana del segle vint. Joan Fuster va destacar que «a escala local, representa un dels primers intents de fer “literatura en valencià” en termes de “normalitat”: això és, sense cedir als tòpics de pintoresquisme autoctonista».

Vicent Alonso, gran coneixedor de la seua obra, s’ha encarregat de l’edició i la introducció d’aquest volum, bellament editat per la Institució Alfons el Magnànim en la Biblioteca d’Autors Valencians. Alonso va tenir cura també, el 1999, de l’edició de la correspondència de Martínez Ferrando amb Joan Fuster, llibre fonamental per a conèixer la seua personalitat literària i humana, i també per a fer-se una idea prou clara de la vida cultural valenciana abans de l’eclosió dels seixanta.

Quan tot això queda dit, no puc evitar de plantejar-me una pregunta desconfiada: quin interès pot tenir la narrativa de Martínez Ferrando per als lectors actuals? Ell mateix, en una carta a Fuster, confessava que el seu temps com a escriptor havia passat. La seua obra literària, certament, no s’assembla a res del que es publica ara. Potser, em dic, aquest contrast amb la literatura d’ara li dóna un atractiu renovat, suplementari. El té, si més no, per a mi. Així i tot…

dimarts, 2 de novembre de 2021

La lucidesa dels reaccionaris


No és el mateix un reaccionari que un feixista. Alguns reaccionaris han estat sovint els testimonis més intel·ligents i lúcids davant les transformacions socials i culturals. Són personatges independents, que van a la seua. Com ara Josep Pla. O l’arquitecte Josep Antoni Coderch. Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres La Veu un article en què repassa la personalitat i les opinions d’aquest últim. Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Coderch, reaccionari.



diumenge, 31 d’octubre de 2021

Sobre la literatura catalana actual al País Valencià (a propòsit d’uns articles)


Fa ja dues setmanes Josep Conill va publicar en Nosaltres La Veu un article, Literatura i impostura, en què exposava una crítica molt dura de la literatura catalana al País Valencià. El mateix dia i en el mateix lloc, Manel Rodríguez-Castelló en publicava un altre, La Fira (un afer personal), que coincidia en bona part amb algunes de les conclusions a què arribava Josep Conill en el seu.

Com era d’esperar, la reacció davant d’aquests articles ha estat el silenci. Ningú no s’ha sentit al·ludit directament, reacció humana ben comprensible. Ningú no ha sentit tampoc la necessitat de discutir amb els seus autors, d’objectar-los res, d’estirar algun punt de les seues observacions. Aquest mateix silenci, però, és un símptoma dels mals denunciats per Conill i Rodríguez-Castelló. Cal advertir que alguns dels problemes que posen en relleu no són privatius de la literatura catalana, i més encara de la produïda al País Valencià. Afecten a totes les literatures en major o menor grau. En el cas de la catalana prenen un caràcter més agut i són més visibles, perquè falla el que hauria de ser el seu públic natural.

Manel Rodríguez-Castelló detectava entre el gremi literari «una estranya barreja de victimisme i triomfalisme (que bons que som i que poc que ens lligen, que bé que editem i que poc que venem, quina política cultural més ben parida i quant que creix la burrera!)» i s’estranyava «que hi haja tants autors en un país tan empobrit com el nostre obligats a repartir-se un pastís tan escàs». En proporció, sembla que hi ha més autors que lectors. Potser arribarà el dia que el públic lector estarà format gairebé exclusivament per escriptors que es llegeixen entre ells. En la poesia això ja passa en bona part. Però fins i tot els autors fallen com a lectors. Alguns escriptors i aspirants a escriptor estan tan entusiasmats redactant obres mestres que no tenen temps ni de llegir el diari.

L’article de Josep Conill, Literatura i impostura, és molt dens i té el punt feble, que ell mateix reconeix, d’exposar un balanç de la literatura catalana al País Valencià de manera general, sense entrar en detalls. Sense dir noms, vaja, igual que Rodríguez-Castelló. Com a mínim, amb independència de la justícia del seu enfocament, s’ha de reconèixer que s’ha atrevit a encarar-se amb una realitat incòmoda i a plantejar en veu alta algunes qüestions que li poden fer perdre més d’una amistat o com vulgueu dir-ne.

dissabte, 16 d’octubre de 2021

Consultar o llegir diccionaris i enciclopèdies


De tant en tant, se sent algú remarcar amb satisfacció que el llibre electrònic no ha desplaçat el llibre en paper, tal com vaticinaven les profecies apocalíptiques. És cert. Només que això no és tota la veritat. S’oblida que el format electrònic ha substituït del tot el paper en un determinat tipus de llibres ben importants, com ara diccionaris i enciclopèdies. També ha eliminat, o gairebé, el format tradicional de la premsa periòdica. Ja no recorde l’última vegada que vaig comprar un diari en paper. Abans, fa anys, cada dia en comprava un. Dos, el cap de setmana.

A la meua biblioteca tinc molts diccionaris en paper, en català i en anglès sobretot, i la Gran Enciclopèdia Catalana. Ara només els consulte en la versió online. Mentre escric —sempre escric en l’ordinador, des dels primers esborranys fins a la versió definitiva—, he de consultar diccionaris i enciclopèdies. Alçar-me de la cadira per agafar un volum, o allargar el braç per consultar el que tinc damunt de la taula, em sembla un procediment fatigós i arcaic. A més, amb el volum a la mà he de fer servir l’ordre alfabètic per trobar el que m’interessa. L’algoritme esotèric del cercador em proporciona el que vull directament.

Entre els diccionaris de català que més consulte hi ha l’Alcover-Moll, i també els de sinònims d’Albert Jané, el de Manuel Franquesa o el de softcatalà. Una característica molt útil de la versió online d’aquests diccionaris és que estan enllaçats: així, des de l’entrada que consulte en l’Alcover-Moll puc enllaçar a la informació sobre el mot que proporcionen el diccionari de l’IEC, el de sinònims d’Albert Jané, el TERMCAT, el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana i el Diccionari descriptiu de la llengua catalana. Aquests dos últims, molt útils, només es poden consultar en versió electrònica. Un altre repertori lèxic que val la pena esmentar és el Diccionari de sinònims de frases fetes. I la Gran Enciclopèdia Catalana, que també es pot consultar online de manera gratuïta, juntament amb tots els diccionaris i obres temàtiques editats pel Grup Enciclopèdia. Com que mai no en tenim prou, hem de lamentar que no disposem encara de la versió online del Gran diccionari 62 de la llengua catalana de Lluís López del Castillo ni de la del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines. Ja arribaran. En paper o en pantalla, no ens podem queixar pas per falta de recursos a l’hora d’escriure en català.

Quan estic llegint, estirat al llit o al sofà, el mateix. Deixar el llibre que tinc entre mans i agafar un diccionari gruixut, sense perdre la posició horitzontal, em suposa un esforç excessiu. Per això, consulte el que em fa falta en el mòbil. La llei del mínim esforç és tan ineluctable com la de la gravitació, que em manté còmodament tombat.

dissabte, 9 d’octubre de 2021

La primera ressenya: «A la boca dels núvols», de Ramon Vinyes


La primera ressenya que vaig escriure es va publicar, si no m’enganye, el 1985, en el primer número de la revista El·lipsi, impulsada per Josep Alandete des de Gandia. Aquell primer número va ser també l’últim, supose que a causa de la manca d’empenta de la gent que havíem de col·laborar-hi, començant per mi mateix. És una història que Alandete podria contar millor que jo.

En aquell número d’El·lipsi hi havia, en l’apartat de creació, un text de Joan M. Monjo, La literatura o la vida!!! i cinc poemes de Josep Piera. En la secció de traducció, Una rosa per a Emily, de William Faulkner, traduïda per Josep Abad, i el Primer discurs sobre la meua generació, de Jacques-Pierre Amette, traduït per Eduard J. Verger. La secció d’assaig oferia quatre treballs: La novel·la històrica a casa nostra, de Maite Coves; La poesia valenciana completa de Teodor Llorente, de Francesc Calafat; Aproximació a la trilogia de Beckett, de Josep Abad, i Eduard López-Chavarri i el modernisme, també de Francesc Calafat. La revista es tancava amb dues ressenyes: una de Maite Coves sobre Calidoscopi, de Josep Franco, i una altra meua, en què comentava A la boca dels núvols, un recull de contes de Ramon Vinyes (1882-1952), que havia reeditat Bruguera a principis dels vuitanta. Recorde que tant el llibre com l’autor em van interessar i em van sorprendre molt en aquell moment. Una mica més tard, la mateixa editorial va publicar un altre recull de contes de Vinyes, Entre sambes i bananes, que havia restat inèdit. Ramon Vinyes és un escriptor de gran categoria, injustament oblidat fins fa ben poc. Només en els últims anys alguns dels seus llibres s’han tornat a posar en circulació. Ara l’editorial Malesherbes acaba de reeditar en un sol volum els dos reculls de conte que va escriure: A la boca dels núvols. Entres sambes i bananes. No us els perdeu.

Aquesta reedició m’ha donat la idea de reeditar en el web de la serp blanca la meua primera ressenya. La podeu llegir fent clic en aquest enllaç: A la boca dels núvols, de Ramon Vinyes.





dissabte, 2 d’octubre de 2021

«Hores angleses», de Ferran Soldevila, un dels millors dietaris de la literatura catalana

Durant els cursos 1926/1927 i 1927/1928 l’historiador i escriptor Ferran Soldevila, que aleshores tenia trenta-tres anys, va ocupar el càrrec de lector de literatures hispàniques a la Universitat de Liverpool. Durant aquella estada va portar un dietari, en què explicava les seues impressions del paisatge, de la gent i del conjunt de la societat britànica. Es va publicar amb el títol d’Hores angleses uns quants anys després, el 1938, en plena guerra civil, gràcies al suport de la Institució de les Lletres Catalanes, com un gest simbòlic en defensa de la continuïtat i de la normalitat. I d’esperança. Per a una part significativa de la intel·lectualitat catalana la societat britànica era un model del que podria ser Catalunya una vegada s’hagués acabat la guerra i s’hagués posat fi al feixisme: un país desenvolupat, civilitzat i culte.

El llibre va obtenir un gran èxit i l’edició es va esgotar ràpidament. Durant la postguerra, es va reeditar el 1947 i va adquirir un caràcter emblemàtic entre els cercles de la resistència cultural. Era una mostra i un record de l’alt nivell literari assolit per la cultura catalana del primer terç del segle XX. Ara fa deu anys el va tornar a publicar Adesiara, acompanyat per una presentació d’Enric Pujol, que ha tingut cura també de l’edició del text, i de dos estudis introductoris, un d’Alan Yates, excel·lent, i un altre de Joaquim Nadal.

En el seu assaig, Yates escriu que els lectors actuals «podran jutjar si Hores angleses “compta” per a res avui dia». Crec que aquesta pregunta es pot contestar positivament, sense reserves. Des del punt de vista documental o simplement turístic, i encara que haja passat prop d’un segle, al lector que haja viatjat a Anglaterra li farà gràcia comparar les seues impressions i records amb els de Soldevila. Des d’un punt de vista estrictament literari, Hores angleses presenta una forma literària plena d’harmonia i d’equilibri i és un exemple de l’alta qualitat que va arribar a aconseguir la prosa catalana de la dècada dels trenta.

dimecres, 29 de setembre de 2021

Quins són els campanars d’avui?


Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres La Veu un article, Ciutat de supermercats, en què reflexiona sobre els elements urbans que marquen l’espai i la vida de la gent, com ara els campanars. S’hi va referir en l’article anterior (Els campanars d’ahir), a propòsit d’un llibre de Toni Sabater. Els campanars, però, són un residu del passat. De tots els elements urbans i arquitectònics que identifiquen i articulen una ciutat, els carrers i les places són els que persisteixen amb més obstinació. A banda d’aquests, l’autor de l’article es pregunta quins són els «campanars» d’avui. Els primers «campanars» de la ciutat moderna van ser les estacions de tren. Hi ha també els mercats, i ara, els supermercats, que, «distribuïts per tota la ciutat, irradien una influència perceptible allà on apareixen».

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Ciutat de supermercats. Crec que a tots als qui els ha agradat Noruega els agradarà també llegir la sèrie d’articles que està publicant Joaquim Iborra en Nosaltres la Veu. Us deixe aquí els enllaços als articles que han aparegut fins ara:


dissabte, 25 de setembre de 2021

La pedanteria literària


En una carta de 12 d’abril de 1952, adreçada a Josep Maria Cruzet, el seu editor en aquell temps, Josep Pla se li queixava perquè li havien modificat el títol d’un llibre seu que havia d’anar a impremta:

«Amic Cruzet:
He vist avui un anunci al “Destino” del pròxim llibre i he quedat sorprès en veure que el llibre és anunciat:

Vent de garbí

quan el seu nom és El vent de garbí. Vent de garbí és un títol que no puc acceptar de cap manera, perquè és un títol d’una pedanteria literària incompatible amb el meu temperament. El títol autèntic és El vent de garbí, que espero serà respectat en el llibre. Els seus col·laboradors tenen la literatura en la sang, amic Cruzet! Em fan venir pell de gallina».

Vent de garbí, sense article, suggereix una exhalació lírica, un sentiment projectat sobre la natura o suscitat per aquesta. Amb article, amb l’article determinat, al·ludeix a un fet concret, exterior: un fenomen meteorològic. Quan Pla escrivia a Cruzet que els seus col·laboradors o correctors tenien la literatura en la sang, volia dir que aquells identificaven la literatura amb la inconcreció, amb el lirisme, amb un estil basat en les paraules més que no en les coses. Alguns crítics babaus, davant d’una escriptura florida, tòpicament poètica, que intenta encabir una metàfora o una comparació en cada frase, parlen de creativitat verbal, quan no hi ha sinó una escriptura buida, retòrica, de molt poca volada. Quan no hi ha res a dir, el recurs és inflar el llenguatge, maniobra de dissimulació que només pot enganyar els incauts.

dissabte, 18 de setembre de 2021

Ars longa, vita brevis


La vida és breu e l’art se mostra llonga. Així traduïa Ausiàs March en un dels seus versos el vell apotegma llatí: Ars longa, vita brevis. El seu sentit desolat al·ludeix a una característica fonamental de la vida humana: aprenem a viure quan estem a punt d’anar-se’n. Una vegada deixat enrere el desfici de la joventut i les perplexitats de la «maduresa», arriba el moment en què, finalment, trobem el nostre lloc i més o menys ens acomodem. Però ja no queda gaire temps, o el que ens queda sabem que ens abocarà, si no s’interromp abans, a una decrepitud progressivament incapacitant. La vida és massa breu per a aprendre a viure tal com la vida es mereix. Tot això, és clar, parlant en general. N’hi ha que naixen ensenyats. L’ars, per a ells, llarga o curta, no es planteja per a res.

Com la majoria de les màximes, taxatives i d’estructura sospitosament simètrica, aquesta també es pot girar com un mitjó. Ho va fer Carles Riba en un text de … Més els poemes, en què escrivia: «Res d’afició. Detesto el diletantisme en art. No basta tota una vida perquè l’artista, practicant-se en els recursos del seu ofici, arribi a emprar-los amb aquella llibertat sobirana, amb aquella independència, generositat i desimboltura que admirem en certs grans artistes que de la maduresa van cap a la vellesa. L’aforisme d’Hipòcrates continua essent vàlid: “L’art és llarg, la vida és breu”. També ho és, en un altre sentit, si s’inverteix: “L’art és breu, la vida és llarga”, és a dir, la vida és rica, fins a desbordar l’art; l’art necessita i demana tot la vida i no la pot omplir». Per a Riba, la riquesa infinita de la vida desbordava l’art. El poeta no pot copsar-ne sinó aspectes molt parcials, entre altres raons perquè la pròpia vida no és viscuda en la seua totalitat per ningú, si més no d’una manera conscient.

diumenge, 12 de setembre de 2021

Ponç Puigdevall escriu sobre «Els còmplices»


Ponç Puigdevall ha publicat en el número 35 del magazine digital política&prosa un article sobre Els còmplices. Destaca que en el meu cànon particular «un lloc preponderant l’ocupa Montaigne i els seus Assaigs, sens dubte, i quan en el Postfaci s’hi llegeix el següent: “El llibre de Montaigne digeria molts llibres, sense organitzar-los metòdicament ni analitzar-ne els continguts, i acomplia així una funció de breviari o de llibre de capçalera: proporcionava una drecera a la formació del judici enfront de la massa creixent d’escrits impresos que sobrecarregava i oprimia el lector i permetia a aquest públic no especialitzat relacionar-los amb la seva vida personal, tal com Montaigne havia fet”, al lector no li costa entendre que es troba davant de la millor descripció d’Els còmplices».

Podeu llegir complet l’article de Ponç Puigdevall fent clic en aquest enllaç: La complicitat dels llibres.