La imaginació gratuïta en la novel·la: una precisió a l’entrada anterior

Diumenge passat vaig publicar una entrada (Sobre algunes autores que he llegit, que he mig llegit o que no he llegit), que, segons sembla, ha tingut una certa repercussió. Si més no, el comptador de visualitzacions de la pàgina del blog es va disparar, cosa que no és habitual. No vull ser malpensat, però supose que en aquest «èxit» alguna cosa hi tenen a veure les impertinències que em vaig permetre sobre algunes escriptores actuals.

Com que aquestes qüestions poden resultar delicades en més d’un punt, voldria fer ara unes precisions. La primera és que aquella entrada s’ha de llegir en relació amb l’anterior (Sobre la valoració crítica dels llibres que es venen molt), en què comentava dos articles i una entrevista sobre la valoració crítica d’algunes autores que venen molts llibres. M’hi vaig limitar a exposar unes consideracions de caràcter general i vaig prometre, al final, que en una altra entrada donaria la meua opinió sobre les autores esmentades (Eva Baltasar, Irene Solà, Sílvia Soler i Mercè Rodoreda). De vegades, els lectors de la serp blanca se m’han queixat amablement que les meues crítiques sobre el nostre panorama literari actual solen ser molt genèriques, sense dir-ne noms ni assenyalar ningú amb el dit. O, també, que només parle dels llibres que m’agraden i m’interessen, cosa que potser dóna una visió inexacta del nostre món literari, com si tot fossen flors i violes. Per això, perquè no es puga dir que tire la pedra i amague la mà, vaig prometre de fer una valoració explícita d’aquestes autores, cosa que vaig complir en l’entrada anterior. Poca cosa. Simplement, uns comentaris superficials sobre la marxa i prou, com una manera d’eixir del pas de la meua promesa precipitada i imprudent.

En resum: hi vaig repartir dues garrotades (a Sílvia Soler i a Irene Solà), dos elogis matisats, o dues crítiques matisades (a Eva Baltasar i a Mercè Rodoreda), i hi vaig afegir dos elogis incondicionals (a Carmelina Sánchez-Cutillas i a Anna Salomé). Em vaig centrar només en dones escriptores perquè eren les esmentades en aquells dos articles i en l’entrevista. I vaig incloure-hi Sánchez-Cutillas i Salomé per marcar un contrast amb les anteriors i també, ho confesse, per no ser acusat de misogínia literària i semblants misèries.

L’altra precisió que volia fer potser és més important. En un post de Facebook en què es comentava l’entrada, Alfons Gregori retreia que el meu rebuig del realisme màgic «ja demostra una limitació de lectures important en unes lletres, com les nostres, en què importants escriptors han practicat amb obres exquisides aquestes modalitats no mimètiques: M. Rodoreda, P. Calders, J. Perucho, J. Moncada, M. A. Capmany, M. A. Oliver. Quanta bona literatura ens perdem si n’eliminem la vessant més imaginativa…» Llevat de la Capmany, he llegit tots els altres autors, però això té igual. La crítica de Gregori continua sent vàlida, i encara amb més raó. En aquell mateix post, Josep Conill afirmava que «evidentment, jo no soc qui per a tractar d’aclarir el que Enric hi pretenia dir, però amb l’etiqueta “realisme màgic” em fa la impressió que vol referir-se (potser de manera imprecisa i telegràfica) a un tipus d'imaginació poc rigorosa i sustentada en l’arbitrarietat i el caprici».

Crec que tots dos l’encerten. Encara que les obres narratives caracteritzades com a «realisme màgic» no em solen entusiasmar, reconec que en comptes d’aquesta etiqueta hauria estat millor recórrer a una altra de més precisa, si més no en el sentit en què la vaig fer servir. Potser és millor dir-ne imaginació gratuïta, que podem trobar tant en una narració de caire fantàstic com en una d’ortodoxament «realista». Per imaginació gratuïta entenc no les derivacions de la narrativa fantàstica, sinó la falta de pertinència, la predilecció per situacions estrambòtiques o costumistes, independentment del seu caràcter irreal o màgic. La imaginació literària esdevé gratuïta quan l’escriptor no és capaç de generar-la a partir d’un món propi d’experiències personals i socials.

Sovint, va acompanyada d’un to «literari» o «poètic», d’un estil inflat i emfàtic. I ja sabeu que l’efecte immediat de la inflació és la pèrdua de valor, dels diners o de la literatura. La inflació literària no es manifesta només en una escriptura ampul·losa, que Gramsci anomenava hipocresia estilística. Sol anar de bracet amb la hipocresia mental i moral, amb l’expressió de bons sentiments, políticament correctes, previsibles, és a dir, convencionals. Tot plegat revela la falta d’una autèntica cultura literària, que fa prendre per literatura els seus aspectes més superficials i retòricament més cridaners.

Per a acabar, us deixe els enllaços a algunes de les entrades que he publicat en el blog tractant aspectes diversos de la literatura catalana actual i del nostre món literari. Us remarque, per a incitar-vos a la lectura, que de tant en tant deixe anar alguna garrotada, sense deixar res per verd. A algun crític també li va tocar el rebre:

Sobre les ressenyes crítiques

Dos exemples més de ressenyes crítiques

He llegit una novel·la

Escriure per al silenci

Nota sobre alguns inconvenients d’alguns dietaris

Sobre la literatura catalana actual al País Valencià (a propòsit d’uns articles)

La decadència de la literatura

Sobre algunes autores que he llegit, que he mig llegit o que no he llegit

En l’entrada anterior vaig comentar uns articles i una entrevista, de publicació recent, sobre el canibalisme literari que es practica amb algunes autores d’èxit i sobre el paper que juga la crítica literària en tot plegat. Us vaig prometre que diria alguna cosa —que faria alguna valoració— sobre les autores citades. Ja tinc el trabuc preparat.

Anem per feina. Sobre les autores que vaig esmentar en l’entrada anterior: no puc dir res de Sílvia Soler. No he llegit cap de les seues novel·les. I no pense fer-ho. No em pregunteu per què. Diguem-ne que me la veig venir, i el que veig venir ni m’agrada ni m’interessa. D’Eva Baltasar he llegit la seua primera novel·la, Permagel. Me la van recomanar dues amigues, una vegada que tornàvem en tren des de Sueca a València. Com que les aprecie i sé que tenen bon criteri, els vaig fer cas. Recorde que em va agradar i que la vaig llegir amb gust, encara que em van impacientar alguns fragments deliberadament literaris i transcendents. Passem a Irene Solà. No he llegit cap novel·la seua. Però ho he intentat. Vaig intentar llegir Canto jo i la muntanya balla, però no vaig poder passar de la desena pàgina. D’entrada, vaig trobar ben carregós l’estil, tòpicament poètic i «creatiu». S’hi detecta la influència, la mala influència de Mercè Rodoreda, com ara el vici d’enfilar adjectius amb la conjunció i, que, com tothom sap, és una mostra de sensibilitat i d'innocència. Es tracta d’una fatalitat: el més fàcil d’imitar dels escriptors que admirem són els seus defectes, els seus tics, els seus manierismes. Aquest estil poètic o literari, en el mal sentit de la paraula, va de bracet —una altra fatalitat!— amb la tendència a la fantasia i l’irrealisme.

Evidentment, no es pot valorar un llibre a partir, només, de les deu pàgines inicials. Bé, sí que es pot, però no és seriós. No queda bé. A més, el que acabe d’escriure no és una crítica de la novel·la de Solà. Simplement, he intentat explicar la meua reacció: per què no vaig continuar llegint. Jo no diria que Canto jo i la muntanya balla és una novel·la dolenta —catastròfica, en paraules de Jordi Llovet—, sinó que es tracta d’un tipus de literatura que no m’agrada. No suporte les obres enquadrades en el corrent del realisme màgic, o que recorden de lluny o de prop aquesta etiqueta. De xiquet, em van dur una vegada al cinema, a veure Fantasia de Walt Disney. Em vaig avorrir moltíssim. En fi, no tots cerquem en la literatura les mateixes coses.

Arribats en aquest punt, convé assenyalar que no té sentit criticar un autor pel que no ha volgut fer. Per això, no té sentit censurar determinats llibres o indignar-se amb ells. Recorde massa aquella escena memorable de Casablanca en què el prefecte francès de policia s’exclama, cínic: «Quin escàndol! En aquest local es juga!» De la mateixa manera seria ridícul irritar-nos, des del punt de vista literari, amb una novel·la pornogràfica. Quin autor més reiteratiu! Quina poca imaginació! En aquesta novel·la els personatges només fan que follar!

I Mercè Rodoreda? Abans dels vint anys, la vaig llegir molt. Després, no tant. No fa molt vaig rellegir La plaça del Diamant, llapis en mà, perquè l’havia de comentar en segon de batxillerat, i vaig llegir, per primera vegada, La mort i la primavera, en l’edició que n’ha publicat el Club Editor. Té algunes pàgines extraordinàries. Però em va costar entrar en el simbolisme, una mica hermètic, o gratuït, d’aquesta novel·la. No hi vaig entrar, de fet. He llegit, en canvi, amb el més gran interès les seues Cartes a l’Anna Murià (1939-1956). A més del que conta i del que diu, Rodoreda hi fa servir un català esplèndid, espectacular, molt millor que el de les seues novel·les. No ho dic per escandalitzar ningú. També pense que les cartes de Flaubert estan millor escrites que no Madame Bovary.

Com que en aquesta entrada només he parlat d’escriptores, voldria afegir que m’agrada molt Carmelina Sánchez-Cutillas. Té més talent, i més malícia literària que totes les altres que he esmentat juntes. La meua admiració per aquesta escriptora és incondicional, sense reserves. Si no es pot comparar a Rodoreda, és només perquè la seua obra narrativa consta d’un sol llibre.

Per a acabar, un recordatori. Ara fa uns cinc anys vaig publicar una ressenya de La síndrome de Lot, d’Anna Salomé (vegeu Una gran sorpresa literària: «La síndrome de Lot», d’Anna Salomé), una obra d’una gran qualitat, que ha passat gairebé desapercebuda. Si algú se n’estranya, és perquè té ganes de fer-se l’estranyat.

Sobre la valoració crítica dels llibres que es venen molt

Fa unes setmanes, l’escriptora Anna Pazos va publicar un article en el Quadern d’El País, Criticar Irene Solà, en què assenyalava que a Barcelona és impossible anar a un acte cultural sense trobar-t’hi algú que critica els llibres d’Irene Solà. I una cosa semblant passa amb els d’Eva Baltasar. Tant Solà com Baltasar són dues autores d’èxit, que han estat traduïdes a diverses llengües europees. Els qui parlen malament de les seues novel·les no solen ser els lectors, sinó els escriptors, els crítics, els professors, els periodistes culturals… Gent del gremi, per entendre’ns. En principi, el fenomen detectat per Anna Pazos no té res d’estrany: és una manifestació de canibalisme literari —d’enveja, de ressentiment, de menyspreu, d’indignació— que es dóna en totes les literatures del món. Hi ha molta competència, cada vegada hi ha més escriptors i menys lectors. A més, dóna tan de gust parlar malament dels altres! O mirar el proïsme per damunt del muscle, reprimint més mal que bé l’escopinada inexorable. Hi ha, també, el prejudici, o la convicció, que si un autor ven molts exemplars és perquè el llibre és dolent. O en altres paraules: perquè és més accessible al baix nivell del públic lector. No m’interessa discutir ara aquesta qüestió. Però convé recordar que la majoria de llibres dolents, suposant que ho siguen, es venen molt poc. Només uns pocs l’encerten i els toca la loteria. El mateix passa amb els llibres excelsos. De vegades, algunes vegades, poques, també es venen molt. Em ve al cap, de seguida, el cas d’un best-seller mundial, la Història de l’art, de Gombrich, un llibre extraordinari, que a més no és una novel·la. I continua venent-se i llegint-se encara, cosa que no poden dir la majoria de best-sellers.

L’article d’Anna Pazos té un punt dèbil. Ella mateixa reconeix que no ha llegit res d’Irene Solà ni d’Eva Baltasar. No pot, per tant, contrastar des d’un punt de vista personal el menyspreu que detecta envers aquestes autores. Gairebé per les mateixes dates, a El nacional, hi va aparèixer una entrevista amb una altra novel·lista d’èxit, Sílvia Soler. Entre altres coses, es queixava de la poca atenció que rebia de la crítica, que la ignora o no valora el que fa. Contra aquesta indiferència, Soler s’afanya a remarcar que té el suport dels lectors, i això és el que compta. Té tota la raó. A més, qui no es consola és perquè no vol. Ara, hi ha un punt de l’entrevista en què se li veu el llautó. Com que és una autora popular, està gairebé obligada a publicar una novel·la per any. Reconeix que si a cada una li dediqués més temps, segurament serien millors.

Planiana (105)

Aquest és un país que, generalment parlant, està format per persones que no volen mai mirar, ni observar, ni recordar, un país format per tímids muts, xerraires hiperbòlics i improvisats.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Les notes de lectura de Jèssica Roca sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra (i 3)

Jèssica Roca ha publicat avui en el seu blog l’últim recull de les notes de lectura que ha escrit sobre el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. En una d’aquestes notes escriu que «una de les coses que em captiven d’ell com a crític és que quan entra en un tema sobre literatura, les referències a autors que giren entorn de la qüestió de què parla són enormes, però el més extraordinari és que fa l'efecte d'escriure-ho de memòria. A raig. Com aquell qui està tan impregnat del tema que ho deixa anar després d'un dinar, fent la sobretaula. El fet, a més, d'haver estat anotades a mà i guardades en llibretes sense publicar, aquestes notes, m'ho fa pensar encara més. Em fa la sensació que avui no queden escriptors així».

Podeu llegir aquesta entrada completa fent clic en el següent enllaç: darreres notes de la meva lectura del diari 1965-1977 del josep iborra

A més, ací teniu el vídeo que acompanya aquesta entrada, en què Jèssica Roca ens comenta de viva veu l’experiència que li ha representat la lectura d’aquest diari:

Escriure per a oblidar

Tots sabem per experiència que és difícil oblidar una cosa quan volem oblidar-la. El fet de voler llevar-la del nostre cap no és més que una manera de recordar-la, com quan, insomnes, volem adormir-nos d’una vegada i això encara ens desvetla més. Hi ha també, és clar, l’altra cara de la moneda: no és fàcil retenir en la memòria el que volem. Sembla que tant quan es tracta d’oblidar com de recordar, la voluntat hi juga un paper secundari. O pot ser un obstacle. Oblit i record juguen a dues bandes, en un joc que no és fàcil seguir. Fins i tot, com deia Borges, l’oblit pot ser una forma profunda de la memòria. «Oblidem» moltes coses perquè les fem servir d’esma. Ja no ens cal parar-hi esment. Aquest «oblit», o aquesta forma profunda de la memòria, és un símptoma de salut, de la mateixa manera que un dels símptomes d’aquesta és que no ens n’adonem. No ens n’adonem fins que l’hem perduda. N’hi ha, és cert, que la tenen molt present. Tracten la salut com una malaltia i li procuren totes les atencions possibles: dieta, anar al gimnàs… Pensen que així no envelliran ni moriran mai. Ja baixaran del burro.

Però hi ha una forma d’oblidar d’una manera conscient, que pot resultar efectiva: escriure. Harald Weinrich, en Leteu (n’hi ha traducció al castellà), l’assaig que va escriure sobre l’art d’oblidar i de recordar, i sobre el descrèdit de la memòria a partir de l’edat moderna, esmentava una anècdota de Kant que il·lustra aquest punt. Quan ja tenia setanta-vuit anys i mostrava clars signes de senilitat, Kant va acomiadar —o li van fer acomiadar— el seu servent, de nom Lampe, que havia estat molts anys en el càrrec. Kant va continuar anomenant «Lampe» el successor d’aquell primer servent. No ho podia evitar, cosa que l’amoïnava. Entre les notes que feia servir en suport de la seua memòria s’hi va trobar un paper en què havia escrit: «El nom de Lampe ha de ser oblidat del tot.» ¿Es pot fomentar no sols la memòria sinó el seu contrari, l’oblit, anotant una cosa? En principi, una anotació escrita serveix perquè alguna cosa es conserve de manera fiable en la memòria, i no per a oblidar-la. Però hi ha una relació entre escriptura i oblit. Plató, en un dels seus diàlegs, va denunciar que l’escriptura havia arruïnat la memòria. Si de cas, la memòria cultural havia augmentat, però no així la memòria natural, oral, que corria el perill d’atrofiar-se com més va més. Escrivim, o anotem, allò que no volem oblidar, però com que el fet d’escriure-ho ens assegura que ho podem recuperar en qualsevol moment, això ens relaxa i en la pràctica ho oblidem.

Hi ha un altre aspecte d’aquesta qüestió, o una altra de les formes que pren l’oblit: de vegades recordem determinats fets de la nostra vida passada, amb prou fidelitat fins i tot, però encara que els recordem no ens hi reconeixem. El record, o l’oblit, es manifesta en una sensació d’estranyesa, d’estupor. Com es pot ser persa? Com es pot haver estat infant o un jove de vint anys? De vegades, per contra, el record ens ancora al passat d’una manera obsessiva, insana. En uns versos d’Eugeni Onegin, Puixkin parla del record com d’una serp maligna: «A qui ha viscut sentint, / li és un turment / l’espectre del seu temps sense retorn; / enlloc no troba encís prou fort, / la serp maligna del record / i del penediment se’l menja viu.»

Hi ha també records persistents, enganyosos, que ens aferren a una situació que ja hem superat. Com el malalt que ha recuperat la salut del tot, però encara li’n dura la impressió: camina amb por, no s’atreveix a fer certes coses, s’escolta aprensiu. Quan el mal ha desaparegut, encara ressona en la memòria i ens cohibeix, com si encara estiguéssem malalts, fins que el pas del temps ens permet oblidar i ens cura del tot.

És difícil trobar un punt d’equilibri entre memòria i oblit. Caldria una memòria lleugera, no gens sobrecarregada, àgil a l’hora de recuperar records mig «oblidats», que ens permetés mantenir un mínim fil conductor i, al mateix temps, començar de nou i renovar-nos la pell. Escriure per a oblidar? Però abans hem d’escriure per a aclarir i precisar. Precisar i aclarir-nos una determinada qüestió és una forma de descarregar-la de la nostra consciència. Quan ja la tenim clara, ja no cal que li peguem voltes. Una vegada fet això, ja podem «oblidar-la». És a dir, ja podem passar a una altra cosa.

Planiana (104)

Espanya, que amb l’estabilització i la llibertat econòmica sembla haver liquidat al mínim —externament, almenys, parlant— els fets aparatosos d’estraperlo, és un embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

El Fuster d’Enric Sòria

Joan Fuster deu ser a hores d’ara un dels autors de la literatura catalana que disposa d’una bibliografia més abundant sobre la seua obra. En la major part, és una bibliografia de procedència acadèmica, sovint de caràcter una mica maquinal: tesis doctorals, ponències presentades en jornades, simpòsiums i altres saraos. Per això, llegir el llibre que ha publicat fa poc Enric Sòria, I morir deu ser deixar d’escriure. Joan Fuster o l’escriptura com a autoretrat en moviment (Editorial Afers), escrit per algú que, com ell, ha llegit Fuster a fons, i que és escriptor ell mateix, produeix una gran sorpresa. I una sensació de confort molt agradable.

En el pròleg amb què l’encapçala, recorda que «de vegades per encàrrec i de vegades no, al llarg dels anys he hagut d’escriure sovint sobre l’obra de Fuster, en ocasions sobre un llibre concret, o sobre un aspecte més o menys tècnic, i en altres des d’una òptica més general». Són trenta-vuit assaigs —si he comptat bé—, d’extensió diversa, que ha arreplegat en aquest volum amb la intenció de constituir, «amb aquest mosaic de textos, el meu Fuster». Ha preferit no refer-los, perquè «això hauria significat transformar de cap a cap els textos, cadascun dels quals té una data i un projecte precís». Quan ha cregut convenient matisar algun punt, ho ha fet en postdates, redactades expressament per a aquest llibre. Adverteix també que un recull d’aquestes característiques inevitablement ha de ser repetitiu. Però aquestes repeticions, quan es produeixen, són útils per al lector, com uns subratllats dels punts que l’autor considera més importants.

Convençut que Fuster és sobretot un escriptor, i dels millors que hem tingut, Enric Sòria dedica moltes de les pàgines del seu llibre a justificar aquesta afirmació, que d’una altra manera hauria quedat com un simple compliment hagiogràfic. El que realment el captiva i el desconcerta alhora «és l’espectacle d’un escriptor que pensa discutint-se i que filtra aquest debat íntim, sense gaires inhibicions, en l’escriptura». Aquest debat intern «d’una intel·ligència que va perfilant i discutint el seu pensament mentre l’escriu» és la qualitat més singular de l’assaig fusterià; és «el que li dona tensió i el vivifica». Sòria analitza el peculiar ritme de la prosa fusteriana, «un discurs desimbolt, que avança, de fet, en espiral», un flux de consciència intel·lectual que fa d’alguns dels seus assajos «uns esplèndids documents literaris». Precisa també la influència del Glosari d’Eugeni d’Ors en la gestació de l’assaig fusterià, una qüestió que sempre se sol tractar de passada.

Planiana (103)

Quan els llocs comuns es desinflen, la gent fa mala cara.

Josep Pla, Humor, candor (OC, 24)
Planiana: una sèrie de la serp blanca

Quina característica tenen els personatges de Tolstoi?

Tolstoi opera amb tota una massa de personatges, cada un dels quals es presenta no per ell mateix sinó contra el rerefons dels altres, sovint unint en ell mateix atributs contradictoris. Els seus personatges són sempre paradoxals, mudables i dinàmics, construïts a partir d’una mena de dialèctica de l’ànima. Són individus formats a partir de trets comuns a tota la humanitat. Com el mateix Tolstoi va declarar en Resurrecció, «un prejudici dels més arrelats i dels més estesos consisteix en la creença que tot home posseeix pròpiament certes qualitats definides, que és bo o dolent, intel·ligent o negat, enèrgic o apàtic i així seguidament. Els homes no són tan enters. Podem dir d’un home que és més sovint bo que dolent, més sovint intel·ligent que negat, més sovint enèrgic que apàtic o viceversa; però no és veritat de dir d'un home que és bo i intel·ligent, d’un altre que és dolent o negat. I tanmateix establim aquesta divisió, que és errònia. Els homes són semblants als rius, tots fets de la mateixa aigua, però cadascuna dels quals és adés encaixonada, adés ràpida, ampla, lenta, freda, pura, tèrbola, calenta. Igual els homes. Tots porten en ells els gèrmens de les facultats humanes; i en manifesten adés una, adés una altra, i sovint semblen diferents d’ells mateixos, tot restant però, ells mateixos» (capítol 59, primera part).

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 82, pàg. 254)

Les notes de lectura de Jèssica Roca sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra (2)

Jèssica Roca ha publicat avui un altre lliurament de les seues notes de lectura del Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: notes mentre llegeixo el diari 1965-1977 de josep iborra (II).

Continua fixant-se en els relats, o en els esbossos de relats, que de tant en tant apareixen en les entrades del Diari. N’hi ha per fer-ne un recull!, diu: «Quan em trobo amb un que m’emociona pel detall memorialístic va i ensopego amb un altre que m’al·lucina encara més per la seva capacitat imaginativa.» Remarca també algunes característiques de la seua crítica literària, i relaciona una reflexió sobre alguns aspectes ambivalents de la ciència amb una altra que va anotar Charles Darwin en la seua Autobiografia.

Planiana (102)

Tot el que no és estricte llenguatge científic —i encara! — és aproximat, poètic, intuïtiu, de vegades enlluernador, generalment inconcret i vague. Parlar és com caminar a les palpentes. Escriure és molt semblant. Fer-se entendre és molt difícil —probablement impossible. És la precarietat del llenguatge el que converteix els homes en solitaris. En la nostra solitud sabem que els pèsols tenen gust de pèsols; però, com que aquest gust és inexplicable, diem que són dolços, acollint-nos a la vasta vaguetat de la paraula.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Les notes de lectura de Jèssica Roca sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra (1)

M’he referit en unes entrades anteriors a algunes de les que ha publicat Jèssica Roca en el seu blog sobre l’obra literària de Josep Iborra, concretament sobre Breviari d’un bizantí (vegeu Llegir com un joc: una lectura de «Breviari d’un bizantí» de Josep Iborra i Llegint un microrelat de Josep Iborra). Ara s’ha embrancat en la lectura del Diari 1965-1977 i ha començat a escriure unes notes sobre la lectura que està fent d’aquest llibre. Ahir en va publicar les primeres, que podeu llegir fent clic en aquest enllaç: notes mentre llegeixo el diari 1965-1977 de josep iborra (I).

Un dels aspectes que fan més atractives aquestes notes és que no són una ressenya del llibre que comenta, una ressenya sumària i més o menys valorativa, sinó que reflecteixen sobre la marxa l’experiència d’una lectura que entra a fons en el llibre i que no se’l mira des de fora.

En el primer lliurament d’aquestes notes, Jèssica Roca assenyala un motiu recurrent del Diari: el món dels somnis. «És una part del jo que se’ns escapa?», es pregunta. Caracteritza Josep Iborra com un humanista amb mirada científica i es fixa en les entrades que deixen de banda la forma assagística per la del relat, com ara la de 10 de gener de 1970, «un relat magnífic que jo he titulat El rellotge». Adverteix que «tinc tantes notes als marges que m’és impossible exposar-les totes. I més que me’n sorgiran perquè és un llibre de molt àmplia visió i complet. Aniré anotant pensaments que em sorgeixin aquesta tardor a mesura que el llegeixi». Estarem atents.

Dues ressenyes sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra

Santi Borrell Giró va publicar el passat dia 11, al diari La República, una ressenya del Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç: Un dietari de referència.

N’hi ha una altra, de Ramon Moreno, que va aparèixer també a La República, al febrer. M'havia passat per alt i la faig constar ara. Ací en teniu l’enllaç: Diaris d’un lector impenitent. Ramon Moreno conclou que el Diari 1965-1977 «és sens dubte un dels millors diaris de la nostra literatura».

Planiana (101)

El castellà: idioma magnífic per utilitzar sobretot quan no es té raó.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses.
Planiana: una sèrie de la serp blanca

Reprenc la sèrie Planiana

Ja fa temps, el juliol del 2013, vaig publicar una entrada en què anunciava l’inici de Planiana: una sèrie de la serp blanca, un cicle de microentrades en què reproduïa citacions breus de l’obra de Josep Pla sense cap comentari. El juliol del 2015, en arribar a la que fa 100, la vaig tancar i la vaig donar per acabada. D’això, ja fa vuit anys. Vuit anys! Ara m’han vingut ganes de reprendre-la, i demà publicaré l’entrada que farà 101, fins que arribe a la 200 o fins que me’n canse. Ja veurem.

Com és que m’ha vingut al cap de tornar-hi? Durant aquests vuit anys he continuat llegint Pla i prenent-ne notes. He acumulat més material per a continuar la sèrie. A més, aquestes últimes setmanes he llegit quatre llibres de Pla, encara que no entraven en principi en el pla de lectures que m’havia fet per a l’estiu. Però a finals de juliol vaig tenir la mala pensada de posar-me malalt. Una infecció bastant forta, que em va tenir fora de joc una setmana. Tenia febre, estava fet pols i no podia menjar res. I, sobretot, no tenia ganes de llegir. Estava clar que no em trobava gens bé. De tota manera, quan l’antibiòtic va començar a fer efecte, vaig decidir agafar un llibre. Tenia molt clar quin. Donades les circumstàncies, o un Pla o un Simenon. Em vaig decantar per Pla i vaig començar El que hem menjat, un dels volums de l’Obra Completa, el 22, que encara no havia llegit. No és dels millors, però m’hi vaig enganxar de seguida. De tant en tant, el deixava i m’estirava al llit. De seguida el tornava a obrir i continuava llegint. Encara no tenia ganes de menjar res, però llegia amb gust el que escriu Pla sobre la cuina del peix, de l’arròs, o d’un plat que es diu el niu, i que no he tastat mai. Estava clar que ja m’estava recuperant. Després vaig llegir un altre Pla: el Viatge a Catalunya, publicat el 1934, que va refondre en el Viatge a la Catalunya, volum 9 de l’Obra Completa. Cada vegada més animat, em vaig llegir en un dia, amb un gran interès, un llibre que tenia pendent de feia temps: El mundo de la Antigüedad tardía, de Peter Brown. Quan el vaig acabar, em vaig trobar cansat i atarantat. Havia llegit massa. Me’n vaig penedir, és clar, igual que de vegades ens penedim, a la vista de les conseqüències, d’haver begut massa. No s’ha d’abusar de la lectura ni de l’alcohol.

Però de seguida, sant tornem-hi. Ara que ja estic bé del tot, he continuat amb Pla. He llegit Viaje en autobús, del 1942, i tot seguit, el Viatge a la Catalunya Vella, que vaig llegir fa temps, però que no recordava bé. Tenia la curiositat de comprovar com havia refós Pla el Viatge a Catalunya del 1934 i el Viaje en autobús en el volum de l’Obra Completa. A hores d’ara és ben sabut que Pla va elaborar bona part dels seus llibres reciclant materials anteriors, a partir d’altres llibres seus i d’articles publicats en la premsa escrita. El resultat, des d’un punt de vista estrictament literari, és, sovint, molt discutible. És una qüestió que no puc tractar ara. Demà reprendré la sèrie Planiana.