diumenge, 2 d’agost de 2020

El doble de Freud

Encara que vivien en la mateixa ciutat, i que es llegien, a penes es van tractar personalment. Una de les poques vegades que van coincidir va ser a l’estiu del 1922. Schnitzler va anotar en el seu diari que Freud «es va mostrar molt cordial», que li va ensenyar la seua biblioteca, li va regalar una edició de les seues conferències i el va acompanyar de tornada a casa, moment en què «la conversa es torna més càlida i personal; sobre la vellesa i la mort». Un altre dia del mateix estiu, Schnitzler va anar a visitar-lo un matí. El va trobar que tornava del bosc amb la filla, el fill i un germà, tots carregats de bolets. Freud li va parlar del treball que portava entre mans i ell, per la seua part, li va contar un somni que havia tingut. Schnitzler recorda en el seu diari que van dinar en una terrassa molt bonica, i que la conversa va ser alegre i innocent. I que van parlar de Mahler. Però no diu què van dir. Comenta que advertia un aspecte monomaníac i també una mica lúdic en la manera de veure les coses de Freud. Així i tot, reconeixia que «tota la seua personalitat em va tornar a atreure i note ganes de parlar amb ell sobre certs abismes de la meua creació ( i de la meua vida) encara que m’estime més abstenir-me’n». 

Uns mesos abans, Freud li havia escrit una carta on confessava a Schnitzler que en ell hi havia vist sempre l’ombra d’un doble. Per això l’evitava. Li feien por les afinitats que hi havia entre tots dos. És una carta molt coneguda, que val la pena de citar per extens: «Li he de confessar una cosa que per consideració amb mi, li pregue que no compartesca amb ningú, amic o estrany. Hi ha una pregunta que m’aturmenta: per què durant tots aquests anys no he intentat mai de posar-me en contacte amb vostè i mantenir una conversa? […] La resposta implica una confessió que és, em sembla, massa íntima. Crec que l’he evitat per una espècie de temor o recel a trobar en vostè el meu doble. No perquè em senta inclinat fàcilment a identificar-me amb un altre o perquè he volgut passar per alt la diferència de talent que em separa de vostè; però al submergir-me en les seues esplèndides creacions sempre em va semblar trobar, rere l’aparença poètica, hipòtesis, interessos i resultats que coincidien justament amb els meus. El seu determinisme i el seu escepticisme —que la gent anomena “pessimisme”—, la seua obsessió per les veritats de l’inconscient, pels instints humans, la seua disecció de les nostres certeses culturals convencionals, l’examen minuciós de l’amor i la mort, tot això despertava en mi un inquietant sentiment de familiaritat (en un petit assaig escrit el 1920, Més enllà del principi del plaer, vaig intentar demostrar que Eros i l’anhel de mort són les forces bàsiques i que la seua interacció domina tots els enigmes de l’existència). Vaig tenir així la impressió que vostè coneixia intuïtivament —o, més bé, com a conseqüència d’una subtil autopercepció— tot el que jo vaig descobrir en el transcurs d’un laboriós treball amb els altres. Crec, sí, que en el fons és vostè un autèntic investigador de les profunditats psicològiques, més sincerament imparcial i intrèpid que ningú fins ara». 

divendres, 24 de juliol de 2020

Una madame Bovary austríaca

Lectura de La senyora Berta Garlan, d’Arthur Schnitzler, en la traducció d’Ernest Martínez Ferrando, apareguda el 1930 i reeditada el 1982, que es llegeix molt bé. Els crítics s’han referit sovint a aquesta novel·la ha com la Madame Bovary austríaca. El mateix Ernest Martínez Ferrando, en el pròleg —molt bo—, que va redactar per acompanyar-ne la traducció, la compara amb la novel·la de Flaubert de manera matisada i intel·ligent. En destaca, d’entrada, algunes diferències, com ara que en la novel·la de Schnitzler la descripció de la vida provinciana no constitueix un dels motius principals de l’obra, com en Madame Bovary, encara que aquest aspecte social també hi apareix, en contrast amb l’ambient de la gran ciutat, Viena en aquest cas. D’altra banda, el personatge principal, que dóna títol a la novel·la, no comet adulteri tècnicament, ja que és viuda. És clar que, d’acord amb les normes de la vida burgesa o petitburgesa de la ciutat on viu, Berta Garlan s’ha de mantenir fidel al record del marit mort o, si més no, tornar a casar-se. Tenir un amant ja és una altra cosa. 

En realitat, com destaca Martínez Ferrando en el pròleg, el tipus d’Emma Bovary d’aquesta novel·la cal cercar-lo en un personatge secundari, la senyora Rupius. Casada amb un home que s’ha quedat paralític, personatge patètic i torturat, la senyora Rupius viatja de tant en tant a Viena, cosa que fa malparlar la gent. La gent és malpensada, però l’encerta. Un dia, cap al final de la novel·la, de tornada d’una de les seues misterioses anades a Viena, la senyora Rupius emmalalteix sobtadament i mor, a causa d’un avortament clandestí. La seua agonia, sense arribar a la truculència de Flaubert, recorda de prop la d’Emma. Siga com siga, la protagonista de la novel·la de Schnitzler és Berta. El punt de vista narratiu de Schnitzler està focalitzat, gairebé exclusivament, en aquest personatge, del qual ressegueix amb una gran fluïdesa la subjectivitat, amb incursions constants en l’estil indirecte lliure. És un punt de vista narratiu més flexible i menys unilateral que la tècnica del monòleg interior que va fer servir en El tinent Gustl o La senyoreta Esle.

dijous, 16 de juliol de 2020

Oblidar i menysprear

A l’octubre de 1898, a França, enmig d’una gran tensió política i social, es va acceptar la revisió del judici que havia condemnat el capità Dreyfus. El segon consell de guerra va tenir lloc a l’any següent i va condemnar Dreyfus de nou, aquesta vegada a deu anys de presó amb «circumstàncies atenuants». Poc després, el president de la República, Émile Loubet, va indultar Alfred Dreyfus, que es trobava en un estat de salut lamentable a conseqüència del seu empresonament a l’illa del Diable. L’indult, però, no reconeixia la seua innocència. No serà fins al 1906, després de la victòria electoral dels radicals socialistes encapçalats per Jean Jaurès, que es van anul·lar els dos consells de guerra que havien condemnat Dreyfus, i que aquest va ser rehabilitat finalment i reintegrat a l’exèrcit.

Poc després que que el president Loubet signés l’indult, Zols va escriure una carta a l’esposa d’Alfred Dreyfus, que va ser publicada a L’Aurore. Zola es felicitava per l’alliberament de Dreyfus, però al mateix temps reconeixia que es tractava d’una «gràcia amarga», perquè s’havia obtingut pietat «quan el que s’hauria d’obtenir és justícia!» Els jutges, afirmava, havien decidit «colpejar de nou l’innocent per salvar els culpables a costa de refugiar-se en la hipocresia terrible amb aparença de misericòrdia». Així i tot, Zola aconsellava a l’esposa de Dreyfus: «cal oblidar, senyora, i sobretot menysprear». Li deia que era un procediment que a ell sempre li havia fet un gran servei: «ja fa quaranta anys que treballo, que resisteixo gràcies al menyspreu que sento pels insults que m’ha costat cadascuna de les meves obres». I afegia que es tractava d’una qüestió d’higiene, simplement. 

El consell de Zola m’ha fet pensar. És semblant en la forma, encara que molt diferent en el fons, a aquell que recomana perdonar, però no oblidar, cosa que no deixa de ser una contradicció. M’ha recordat de seguida el vers lapidari de l’Infern de Dante, que posa en boca de Virgili, expressant el seu menyspreu pels indiferents i els egoistes: «non ragionam di lor, ma guarda e passa!» Ara bé, es pot oblidar algú i al mateix temps menysprear-lo? Crec que sí. El menyspreu pot ser una de les cares de l’oblit. Algunes de les coses que oblidem són les que no tenen té valor per a nosaltres, el que no tenim en compte: el que menyspreem. Cal fer via, i per fer via cal desfer-se de destorbs. D’altra banda, el menyspreu és una alternativa a l’odi. I al perdó. Entre el perdó i l’odi, hi ha l’alternativa, més higiènica, del menyspreu. «Non ragionam di lor…» Del menyspreu, o, millor encara, de la indiferència.

divendres, 10 de juliol de 2020

Els perills de la democràcia parlamentària que va denunciar Émile Zola

Abans de llegir els articles d’Émile Zola sobre l’afer Dreyfus, que he ressenyat en una entrada anterior, pensava que devien ser un document, apassionant, d’un moment clau de la història d’Europa. I ho són. Però se m’ha fet inevitable llegir-los també com una radiografia que revela, més de cent anys després, alguns dels símptomes més pertorbadors de la realitat social i política del nostre país. Supose que a França deu ser una altra cosa, perquè allí els dreyfusistes van guanyar. La seua victòria va consolidar la república i els valors que representava, encara que l’enfrontament es reproduiria durant la segona guerra mundial, entre resistents i col·laboracionistes. Van tornar a guanyar els dreyfusistes, o els seus descendents. Charles Maurras, ideòleg de la dreta reaccionària francesa, notable escriptor, en ser condemnat per col·laboracionista després de la guerra, va exclamar: «és la venjança de Dreyfus!» Ell sabria per què ho deia.

Zola no es va limitar en els seus articles a fer el paper de l’indignat. Sabia detectar amb lucidesa el que realment comptava enmig de totes les passions, com ara alguns dels perills que amenaçaven la democràcia parlamentària. Sobretot, el que representava l’aliança de jutges, militars i policies, i de bona part de l’Església catòlica, amb els sectors polítics reaccionaris. A França, aquesta aliança va fracassar en els seus objectius. Però més tard, a Alemanya i a Itàlia, el nazisme i el feixisme no s’hi haurien imposat sense el suport de bona part dels membres de la judicatura i de la policia. 

Els anomenats eufemísticament poders fàctics, però, no tenen prou amb el control de la força i de la «legalitat». També, com una part fonamental del seu programa d’actuació, intenten manipular i excitar la població en una direcció determinada. En el cas de l’afer Dreyfus, va ser l’antisemitisme, que va embogir una bona part de l’opinió pública francesa. 

Zola va assenyalar que l’opinió pública es transforma en un monstre temible quan la maldat es combina amb l’estupidesa, congènita o adquirida. La raó no pot convèncer la multitud obcecada, ni la pot fer recapacitar, sinó que encara l’exaspera més. Amb jutges i policies del seu costat, per acció o omissió, els partidaris de les llibertats i drets democràtics tenen mala peça al teler. A més, els costa reaccionar davant l’agressivitat, i quan ho intenten ja és massa tard. Zola tenia una gran confiança en la veritat, estava convençut que a la curta o a la llarga s’imposaria, però més d’una vegada devia sentir-se sol, o molt poc acompanyat. Per això moltes de les seues invectives es dirigien als qui no deien res, sobretot els representants polítics del bàndol progressista. Per què callaven? El fet és que tenien les seues «raons». Zola va diagnosticar amb precisió que «el sufragi universal, que sembla tan just, tan lògic, té aquest defecte horrible que qualsevol elegit del poble, en el fons, no és res més que el candidat de demà, esclau del poble en el seu àvid afany per ser reelegit; de manera que, quan el poble es trastoca, en una d'aquestes crisis de les quals tenim un exemple, l'elegit està a mercè d'aquest boig, repeteix el que ell diu si no té el valor de pensar i reaccionar com un home lliure. I aquest és el dolorós espectacle al qual assistim des de fa tres anys: un Parlament que no sap com aprofitar el seu mandat per por de perdre'l, un govern que després d'haver permès que França caigui en mans dels reaccionaris, dels intoxicadors públics, tremola tota l'estona davant de la possibilitat que el derrotin, i fa les pitjors concessions als enemics del règim que representa pel simple afany de manar uns quants dies més».

Émile Zola va escriure aquestes paraules en un article que va aparèixer a L’Aurore el 29 de maig de 1900. Fa més d’un segle. Per a nosaltres, resulten dolorosament actuals, per massa patides i conegudes. I ens recorden que la lucidesa és una de les marques que identifica els grans escriptors.

dijous, 9 de juliol de 2020

Un curs online sobre batalles medievals


Des de la Universitat de Girona s’ha muntat un curs online dedicat a cinc batalles medievals de la baixa edat mitjana, que van des de la batalla de Hastings (1066), decisiva en la història d’Anglaterra i d’Europa, i que va inspirar el famós tapís de Bayeux, fins a la batalla de Lucocisterna (1324), que va fer possible la conquesta de Sardenya per part de la Corona d’Aragó. Es tracta de cinc batalles ben diferents: n’hi ha per mar i per terra, n’hi ha unes en què s’enfronten cristians contra cristians, mentre que en d’altres lluiten cristians contra musulmans, i fins i tot hi ha una batalla que tot fa pensar que és imminent i que serà decisiva, però que al final no arriba a tenir lloc, és a dir una batalla que al final s’esmuny en el no-res. 

El preu de la matrícula per als estudiants o llicenciats de la Universitat de Girona és de 35 euros; per als qui no, 55 euros. Cada curs té assignat un crèdit de lliure configuració i té com a professors especialistes de primera línia.En aquest enllaç, 5 batalles de l’Edat Mitjana, hi trobareu tota la informació per inscriure-vos en aquest curs.

dissabte, 4 de juliol de 2020

La veritat en marxa: els articles de Zola sobre l’afer Dreyfus

L’anomenat afer Dreyfus, que va sacsejar la vida social i política de França entre finals del XIX i principis del XX, és un dels fets claus de la història de l’Europa moderna. Va actuar com a catalitzador de diversos fenòmens, alguns dels quals es prolongarien tràgicament al llarg de la primera meitat del XX, com ara l’aparició de l’antisemitisme modern, que, contra el que se sol pensar, té l’origen a França, i no a Alemanya. I també del sionisme. Va ser també la primera vegada que la premsa va tenir una incidència directa en els esdeveniments i que el mot intel·lectual es va utilitzar en el sentit modern del terme per designar el grup d’escriptors que van signar un manifest en favor del capità Dreyfus. 

Un dels protagonistes més destacats d’aquesta història, que al nostre país va tenir la seua rèplica en el cas Verdaguer, va ser el novel·lista Émile Zola. El 13 de gener de 1998 va publicar en la portada del diari L’Aurore, amb el títol de J’accuse…!, en forma de carta dirigida al president de la República, un article en què denunciava la condemna injusta de Dreyfus i acusava directament els seus principals responsables. L’Aurore va vendre aquell dia més de 300.000 exemplars. Aquest article, encara que va ser el que va tenir més repercussió, no va ser l’únic que va publicar Zola sobre aquest afer. Al llarg de tres anys, des del desembre del 1897 fins al desembre del 1900, en va escriure d’altres a mesura que es desenvolupaven els esdeveniments. Tots aquests textos, presentats cronològicament i introduïts pel seu autor, els podem llegir ara en català en el volum publicat per Angle Editorial amb el títol de Jo acuso! La veritat en marxa, en edició i traducció de Valèria Gaillard, que reprodueix l’edició francesa original preparada pel mateix Zola.

diumenge, 28 de juny de 2020

Les arrels de Primo Levi

El 1980, l’editor i intel·lectual Giulio Bollati va demanar a alguns escriptors italians una «antologia personal», no dels seus escrits, sinó de les seues lectures. Però no es tractava de fer una antologia dels millors llibres que havien llegit. L’objectiu principal era aconseguir un autoretrat personal a partir de les lectures triades lliurement per cada escriptor, com una manera també d’afirmar uns determinats valors literaris en contrast amb aquells més consagrats o més obvis. Entre els escriptors invitats per Bollati hi havia Primo Levi, Italo Calvino i Leonardo Sciascia. Encara que tots van acollir la proposta amb entusiasme, només Levi la va dur a terme, i amb bastant rapidesa, perquè, com va assenyalar en el prefaci amb què va encapçalar el volum, «tinc el costum de col·locar els meus llibres preferits, independentment del tema o de l’època, en un mateix prestatge, tots profusament subratllats en aquells passatges que m’agrada rellegir. Així que no he hagut de treballar massa».

La búsqueda de las raíces —títol de la traducció castellana d’aquest llibre, publicada per l’editorial El Aleph el 2004— es pot considerar el balanç de tota una vida. Primo Levi es pregunta quant deuen les nostres arrels als llibres que hem llegit, cosa que li provocava una certa perplexitat. De fet, va emprendre l’elaboració d’aquest llibre amb una certa reserva, convençut que la seua escriptura havia estat més influïda per haver-se dedicat durant trenta anys a una professió tècnica —Levi era químic— que no pas pels llibres que havia llegit. Les lectures, és clar, hi van jugar el seu paper, però per a ell no eren l’element essencial. Levi es considerava un híbrid, meitat químic i meitat escriptor, o primer químic i després escriptor. De tota manera, matisava que «les relacions entre els éssers humans i els llibres no es donen totes a la llum del sol, són vincles tambés obscurs, subterranis…» 

diumenge, 21 de juny de 2020

Escriure sobre el que vaig llegint


El narrador protagonista del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, constata en un moment del seu relat que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. És una paradoxa a què es pot veure abocat també qualsevol que porte un diari, sobretot quan el seu autor el planteja com un report fidel del dia a dia de la seua vida. Una solució en aquests casos és reduir el volum d’experiències reportades, concentrant-les en una obsessió o altra. Com ara el fet mateix d’escriure un diari. Encara així… 

Jo he experimentat aquesta mateixa paradoxa o inquietud quan veig que no puc escriure sobre tots els llibres que vaig llegint, ni tan sols sobre els que m’interessen o que m’agraden més. Cosa que em dol, perquè, per a mi, escriure sobre el que acabe de llegir és una manera de completar-ne la lectura, d’aprofundir-la i de precisar-la. I això demana temps, sempre que vulga anar una mica més enllà de la nota de lectura apressada, del resum purament descriptiu, del subratllat o de la citació, de consum purament personal. A més, la lectura s’ha de sedimentar, i això també demana temps. Mentrestant, no deixe de llegir altres llibres. La lectura va sempre més ràpida que l’escriptura. Al final, és clar, s’imposa la tria.

Ara mateix tinc un grapat de llibres llegits de fa poc, esperant que m’arribe la inspiració i el moment per dir-ne alguna cosa, com ara La búsqueda de las raíces, de Primo Levi, una mena d’autobiografia molt personal, construïda a partir d’una tria de textos d’alguns dels llibres que l’han marcat més, acompanyats d’un breu comentari introductori. També m’agradaria parlar d’una altra autobiografia, més estrictament autobiogràfica que la Levi, la que va escriure Gerolamo Cardano, un metge i matemàtic del renaixement, genial i estrafolari alhora. Té la peculiaritat de no seguir una línia cronològica, sinó d’estar organitzada per temes: els descobriments que va fer, els amics i els enemics, els llocs on havia viscut, el que li agradava menjar… També, els Dietaris 1984-1989 de l’escriptor hongarès Sándor Marai, que he llegit per recomanació de Laura Rambla. Són uns diaris d’una rara intensitat —en aquest gènere el més difícil és aconseguir una tensió sostinguda. La seua lectura m’ha resultat angoixant. 

Aquests diaris de Márai els vaig llegir dilluns passat. La resta de la setmana l’he dedicada a la lectura, i a la relectura, una mica obsessiva, de les Odes d’Horaci, en l’excel·lent traducció en vers de Jaume Juan Castelló que acaba d’editar Adesiara. Després de llegir i rellegir aquestes Odes, no he agafat encara cap altre llibre, perquè en certa mesura encara estic llegint-les, rumiant-les i assimilant-les. Horaci, el més clàssic dels clàssics, aquesta ànima bessona de Montaigne!

diumenge, 14 de juny de 2020

Una nota sobre els dietaris de l’exili de Ferran Soldevila

Després de la sèrie de cinc articles que he dedicat al diari com a gènere literari, m’he fet el propòsit de llegir-ne alguns dels que encara tinc pendents. Deixe per a més endavant els tres gruixuts volums, en paper bíblia, del Journal littéraire de Paul Léautaud, que a Pla li agradava tant. De moment, aquesta setmana he llegit els dietaris de Ferran Soldevila corresponents al període des de finals del 1939 fins a mitjan del 1941, editats per Tres i Quatre en el volum Dietaris de l’exili i del retorn. 1. L’exili.

De Ferran Soldevila ja en coneixia un altre dietari, que va publicar el 1938 amb el títol d’Hores angleses, un dels millors que s’han escrit en català, molt diferent del que he llegit ara. En vaig parlar en el contrapunt 44 de La literatura recordada. Publicat en vida del seu autor, Hores angleses és una obra deliberadament literària, caracteritzada per l’equilibri i la concentració, mentre que els dietaris de Soldevila editats per Tres i Quatre són de publicació pòstuma i tenen un caràcter de material en brut, no reelaborat a posteriori. La concentració i l’equilibri d’Hores angleses és una conseqüència en bona part de les omissions. El lector d’aquest dietari té la sensació que Soldevila és un viatger solitari. En realitat, durant els dos anys que va passar a Anglaterra va estar acompanyat de la seua dona, que no menciona en cap entrada. En aquests dietaris de l’exili, en canvi, apareix en la majoria. És un dels aspectes, no l’únic, que ens acosta a la realitat de la vida quotidiana de Sodevila durant aquells anys. Des del punt de vista literari, aquests dietaris presenten un caràcter més dispers, més fragmentat, més variat també, d’interès desigual, però bastant mantingut. Hi ha, d’entrada, el drama de l’exili, que esdevé angoixós quan els nazis envaeixen França. L’emigració a Amèrica esdevé aleshores per a molts l’única via de salvació. Hi ha, també, al començament sobretot, la il·lusió de tornar aviat a Catalunya, més que res perquè estava clar per a tots que Franco no podia durar més de quatre dies. Alguns veien possible una restauració monàrquica, que com a mínim restauraria un cert ordre de convivència i permetria respirar. D’altres, s’esporuguien pensant que la pròxima revolució, amb ganes de revenja, seria d’efectes més sagnants i destructors que la primera.

divendres, 5 de juny de 2020

Sobre el diari com a gènere literari: un gènere suspecte (i 5)

El diari és un gènere literari suspecte, tant des d’un punt de vista moral com estètic. És intrínsecament més escandalós que la novel·la, perquè es considera que l’escriptor és més a prop de la veritat en el diari, sense l’excusa o la coartada de la ficció, i la veritat sempre és escandalosa quan s’expressa directament, sense «literatura». Per al moralista (en sentit prescriptiu) fins i tot el fet mateix de portar un diari és un mal senyal. Com es pot escriure alguna cosa íntima? Què és això que només es pot dir —escriure— d’amagat? Si el qui porta un diari és un conegut nostre, no podem evitar de pensar, amb inquietud, en tot el que pot arribar a dir de nosaltres en la intimitat de la pàgina en blanc. En la pràctica, però, la sang no sol arribar al riu. En la majoria dels diaris que es publiquen, els autors es dediquen a fer anar el botafumeiro entre amics i coneguts del gremi. Costa tan poc quedar bé! 

D’altra banda, des d’un punt de vista estrictament literari, s’ha advertit que el diari pot ser perjudicial per al mateix escriptor. Pot afavorir una mena de mandra, dispensant-lo d’escriure obres que demanarien més treball, més elaboració artística. Alguns, furgant en la ferida, han dictaminat, insidiosos, que l’escriptura del diarista és fonamentalment passiva. El qui porta un diari no intenta construir una obra; es limita a deixar que s’acumule dia a dia el sediment de les hores que passen, cosa que resulta molt còmoda, és clar. El diari és un gènere d’alenada curta. 

diumenge, 31 de maig de 2020

Sobre el diari com a gènere literari: la forma del diari (4)

El gènere literari del diari se sol incloure en el que s’ha anomenat la literatura del jo, rètol una mica capciós, perquè, si més no des del romanticisme ençà, tots els textos que es consideren literaris presenten un fort component subjectiu o personal. Una altra manera de classificar aquesta massa de papers és col·locar-los en la secció de no ficció. Ara bé, què diferencia un diari real d’un diari fictici? En una novel·la es poden reproduir fragments del diari d’un personatge, o presentar-la tota en forma de diari. Aquesta és una qüestió que no puc aprofundir ara. Només deixe apuntat que la novel·la ha recorregut sovint a textos «referencials» o no literaris —correspondències, actes judicials, diaris…— que la fecunden constantment, renovant-la. 

En Sobre el diari com a gènere literari: una forma moderna d’escriptura (2) ja vaig comentar, a partir d’un text de Josep Iborra, la relació del diari amb l’assaig. El diari es diferencia més clarament respecte a altres formes de la literatura del jo, com ara l’autobiografia i les memòries. Aquestes dues s’escriuen després dels esdeveniments reportats, sovint molt després, i només es recorda el que ha marcat realment l’escriptor, com si, en paraules de Julien Green, l’oblit fos una tria que únicament deixés passar el que és essencial. En el diari, en canvi, la memòria no hi té un paper orgànic o organitzador, perquè els esdeveniments i les reflexions s’anoten al dia. Aquest caràcter instantani, de report diari, oposa clarament el diari a l’autobiografia o les memòries.

dissabte, 30 de maig de 2020

Dos articles sobre Carner


El diari Nosaltres La Veu ha publicat avui en la seua secció dedicada als llibres, La Veu dels Llibres, dos articles sobre Josep Carner: Josep Carner, poeta de l’exili. Una vida a Brusel·les, de Vicent Garcia Devís, i Cinquanta anys de la mort de Josep Carner: un balanç, que he escrit jo mateix. Com a davantal d’aquests dos articles, s’hi ha reproduït «Els raïms immortals», el poema que tanca Els fruits saborosos com una síntesi de la poètica carneriana.

dissabte, 23 de maig de 2020

Sobre el diari com a gènere literari: intimitat i sinceritat (3)

Sovint es fa servir la denominació de «diari íntim» per a referir-se al diari d’un escriptor. És una manera de diferenciar-lo del diari dels mitjans de comunicació, del newspaper. Amb la mateixa intenció es recorre al sinònim dietari. I també de remarcar-ne el caràcter marcadament personal d’aquest tipus de text. El lector es pot fer la il·lusió que l’autor es mostra al nu en el seu diari, en la seua veritat, sense les mediacions o els emmascaraments que imposen els altres gèneres literaris. Finalment, l’adjectiu «íntim» apunta al caràcter privat, confidencial d’un text que, en principi, no estava destinat a la publicació —si més no a la publicació immediata. 

Quan això queda dit, de seguida comencen els problemes. En primer lloc, no tothom entén el mateix per intimitat. Per a molts, rudimentàriament, la intimitat és la vida sexual. Uns altres la identifiquen amb determinades obsessions metafísiques, d’expressió problemàtica o directament inefables. O amb les seues inversions financeres. Per a molts escriptors, la seua intimitat consisteix en l’opinió nefasta que tenen de la majoria dels seus col·legues, opinió que callen per educació i per caritat. En definitiva, la intimitat és allò de què no es parla. Fuster afirmava en el pròleg al seu Diari que «dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò. El simple fet d'escriure ho comporta: l'”escriptor” escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o d'hora algú acaba per llegir-lo. La “intimitat”, en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra». Deixem de banda, és clar, determinats temperaments impúdics i exhibicionistes que no saben resistir l’impuls de tocar la trompeta quan es tracta de parlar de les seues coses.

dissabte, 16 de maig de 2020

Sobre el diari com a gènere literari: una forma moderna d’escriptura (2)

En Els dietaris i els assaigs, un dels textos recollits en L’estupor (pàgines 196-198), Josep Iborra hi ofereix una síntesi perfecta, en tres pàgines, de la constitució del diari com a gènere literari i de la seua relació amb l’assaig. Allí us remet, doncs. En aquesta entrada em limitaré a citar aquest assaig, a resumir-lo i a complementar-lo amb alguna nota.

Josep Iborra afirma d’entrada que «el dietari, com a gènere literari, és una forma moderna d'escriptura». De seguida, matisa que «sempre hi ha hagut dietaris, però antigament consistien en una sèrie d'anotacions datades que, generalment, es referien a dades personals o familiars, un registre del curs dels afers o de les efemèrides relatius a la vida familiar o social, que fixaven la memòria de tot allò que es considerava important». 

Aquells diaris tenien una finalitat estrictament utilitària. Alguns membres de la noblesa —o els seus secretaris o administradors— els escrivien «per resseguir la història dels respectius llinatges» o «per portar una mena de comptabilitat del patrimoni». Els burgesos els feien servir com una mena de registre de la marxa dels negocis i de la comptabilitat domèstica, «sense oblidar, però, les commemoracions familiars: naixements, enllaços matrimonials, defuncions, com feien els nobles. També n'hi havia que eren cròniques de la ciutat, escrites per dietaristes atents als fets rellevants de cada dia». D’aquest últim tipus se n’han conservat en català alguns exemples notables durant l’anomenat període de la decadència, com ara, al segle XVII, els dietaris dels valencians Joaquim Aierdi o Pere Joan Porcar, o, a Catalunya, l’extensíssim Calaix de sastre del baró de Maldà, ja del segle XVIII. Tots aquests diaris «no tenien una funció literària, sinó que es reduïen pràcticament a finalitats utilitàries, memorístiques. Una altra qüestió és el valor que tenen per una raó o altra, sobretot per als historiadors, lingüistes, sociòlegs, etc.» 

dilluns, 11 de maig de 2020

Sobre el diari com a gènere literari: per què m’interessa (1)

El diari com a gènere literari és per a mi un motiu de reflexió constant des de fa temps. En els contrapunts 43-48 de La literatura recordada he publicat algunes notes sobre aquest gènere, il·lustrades amb comentaris de passatges d’alguns diaris de la literatura catalana, concretament les Hores angleses, de Ferran Soldevila, El quadern gris i La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), de Josep Pla, i el Diari 1952-1960, de Joan Fuster (d’aquest últim encara no n’hi ha cap edició completa en volum solt; cal recórrer al primer volum de l’Obra completa de Joan Fuster).

El meu interès per aquesta forma literària es deu a dos motius. El primer té un caràcter estrictament personal. El diari és l’únic gènere literari que he practicat fins ara, juntament amb algunes formes de la crítica literària, bàsicament la ressenya i l’assaig, que en certa mesura coincideixen amb aquell. No he escrit mai una novel·la, ni un miserable conte, i ja no recorde si alguna vegada vaig escriure algun «poema». No crec que n’escriga mai, per diverses raons que ara no fan al cas, encara que la més evident és la falta de caràcter o de talent per a tal empresa.