Un article de Joaquim Iborra sobre el disseny de la plaça de l’Ajuntament de València

Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres la Veu un article sobre el disseny de la plaça de l’Ajuntament de València: No dissenyeu les places! , que complementa aquest altre, publicat anteriorment: La plaça de l’Ajuntament de València no serà (del tot) per als vianants.

Després de llegir Víctor Català

Anit vaig acabar de llegir, amb penes i treballs, el tercer volum dels contes complets de Víctor Català, publicats per Club Editor. Aquest tercer volum recull tres llibres: Caires vius, Ombrívoles i Drames rurals. Alguns dels contes —pocs—, els millors, recorden de lluny Maupassant. La resta són cromos truculents, dolents. Alguns, molt dolents, impropis d’una escriptora que és considerada un clàssic de la literatura catalana. Un dels pitjors, L’explosió, és una mostra il·lustrativa de les limitacions mentals i estrictament literàries, imaginatives, de Caterina Albert, limitacions que es poden estendre a la majoria d’autors de la seua generació. Ara entenc per què Gabriel Ferrater va dir que Víctor Català va escriure una admirable novel·la —Solitud—, però que després només va escriure nicieses. O hauria d’haver dit que, llevat de Solitud, només va escriure nicieses. Drames rurals, de fet, és anterior a la novel·la.

De còmplices i de complicitats

Divendres passat Manuel Rodríguez-Castelló va publicar en Nosaltres la Veu un article amb el títol d’El còmplice, en què especulava sobre el sentit del títol i el subtítol del meu últim llibre, que té damunt la taula a l’espera de trobar algun moment per llegir-lo. Pel que fa al títol, de seguida hi ha detectat amb bon olfacte una pista a partir d’aquell aforisme de Fuster: «còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou», aforisme que de fet pareix citat en Els còmplices. De tota manera, la idea que els llibres ens formen, ens canvien i ens influeixen, i que en aquest sentit —fusterià— són els nostres còmplices, és un tòpic que intente matisar en el meu llibre. En el seu article, Rodríguez-Castelló aprofundeix també en les implicacions que té la complicitat en molts altres aspectes de la vida. L’article és molt bo. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç anterior.

Més coses sobre aquest títol. Em va costar bastant de trobar-lo, com sempre. És el que se’m fa més difícil a l’hora d’escriure un llibre. Tots els que em passaven pel cap eren grisos i obvis, excessivament genèrics, o per contra resultaven críptics i poc suggestius. Al final se’m va ocórrer Els còmplices, acompanyat del subtítol Notes sobre l’ordre sord de la literatura, basant-me en uns passatges del llibre. La veritat és que d’entrada no em convencia gaire, però no en trobava d’altre. Amb el temps, diguem-ne que m’hi he habituat. Els còmplices, és clar! No podia ser d’una altra manera. Com no hi havia caigut primer de tot?

Com fa tothom quan alguna cosa li roda pel cap, vaig escriure «els còmplices» en el cercador de Google. Hi vaig comprovar que no havia estat gens original: hi havia més d’un llibre que es titulava així, i també se’n deia així alguna editorial i alguna llibreria. Això era d’esperar, però no em va fer desistir. No passava res. Ningú no té l’exclusiva dels títols, em vaig dir per consolar-me. Uns dies després, cercant una imatge per a la portada que suggerís complicitat, el cercador em va dur a la portada d’una novel·la de Simenon que no coneixia: Els còmplices (Les complices, en francès). Aquesta coincidència no em va deixar indiferent, com les altres. Em va fer gràcia, i em va alegrar. Per a mi, això representava un punt més per al «meu» títol. Vaig encomanar tot seguit la novel·la via Internet i me la vaig llegir només em va arribar. En el conjunt de l’obra de Simenon, Les complices és una novel·la de les anomenades «dures», molt bona. El seu títol al·ludeix a una relació de complicitat sorda, una mica enigmàtica, que em va recordar en més d’un punt L’home que mirava passar els trens, una de les novel·les de Simenon que més m’agraden. Per acabar, permeteu-me de fer constar un altre motiu per estar content del títol del meu llibre: si no l’hagués titulat Els còmplices, potser no hauria llegit mai Les complices de Simenon. És ben sabut que la lectura d’un llibre porta sovint a llegir-ne un altre. Per a mi, si més no en aquesta ocasió, l’escriptura ha fet el mateix paper, encara que només haja estat per una casualitat afortunada.

Ser o no ser jueu: una història europea

Mal jueu, de Piotr Smolar, i Espurna, de Xavier Serra, són els dos primers títols de Narrativa, la nova col·lecció que, dirigida per Josep Alapont, Vicent Olmos i Clàudia Serra, acaba de llançar l’editorial Afers. D’entrada, crida l’atenció la cura amb què s’han editat aquests dos volums, amb un paper de qualitat, d’una tonalitat agradable per a la vista, una tipografia molt clara i dobles guardes de paper més gruixut, del mateix color que el predominant en la portada. Més important encara, és clar, és el mateix caràcter d’aquesta col·lecció, si l’hem de jutjat pels dos títols inicials. Tant Mal jueu com Espurna es poden definir com dos llibres de no ficció, que combinen l’assaig amb diversos procediments narratius. Espurna, a diferència de Mal jueu, potser sí que admet el qualificatiu de novel·la, però és una qüestió que s’hauria de matisar. D’altra banda, què és el que fa que un text narratiu siga considerat ficció o no? La pregunta no és tan fàcil de contestar com sembla. Ara la deixe penjada i ja la reprendré quan parle del llibre de Xavier Serra en una pròxima entrada. Avui, ni que siga per respectar l’ordre d’aparició, us comentaré una mica el primer títol de Narrativa.

Mal jueu, traduïda per Susanna Fosch, és tant una història europea d’alguns aspectes que han marcat el segle XX, com una indagació personal en la consciència del propi autor. L’escriptura de Smolar hi pren sovint un caràcter impressionista, al servei d’un calidoscopi de veus i d’escenaris, configurat a partir del reportatge periodístic —amb entrevistes i trobades, com ara una amb Claude Lanzmann—, de la crònica familiar i de passatges clarament assagístics.

Piotr Smolar és un periodista francès d’origen polonès i jueu, nascut el 1974. Del 1999 al 2001 va treballar com a corresponsal a Rússia per al diari Le Figaro. Va arribar a Israel com a corresponsal de Le Monde el 2014. En l’actualitat és redactor del servei d’exterior d’aquest diari. A vint-i-sis anys va descobrir que el seu avi era un heroi, quan va llegir el seu llibre sobre el gueto de Minsk, on va formar una xarxa de resistència durant la segona guerra mundial. De retorn a Polònia, després de la guerra, l’avi va acabar emigrant a Israel, encara que no era sionista, a causa del creixent ambient antisemita de la Polònia comunista. Va morir a Israel. El seu pare també se’n va anar de Polònia després de la repressió contra els estudiants del març del 1968 i una nova onada d’antisemitisme. Es va convertir en una figura principal del moviment democràtic a l’estranger.

«Els còmplices» ja és a les llibreries

Aquesta foto l’ha penjada Eva, de Fan set, al Centre Octubre de València.

El pròxim dia 31 de març tindrà lloc la primera sessió sobre literatura universal

Tal com us vaig anunciar en una entrada del passat dia 2, us recorde que el dimecres 31 de març faré la primera sessió online sobre literatura universal, organitzada per la llibreria Somnis de paper de Benetússer. Els interessats a assistir-hi heu de fer una inscripció, enviant un correu a somnisdepaper@hotmail.es, simplement dient que hi voleu participar. Ja es posaran en contacte amb vosaltres.

Un article de Joaquim Iborra sobre la conversió de la plaça de l’Ajuntament de València en zona de vianants

Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres La Veu un article sobre la conversió de la plaça de l’Ajuntament de València en zona de vianants. Us el recomane. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: La plaça de l’Ajuntament de València no serà (del tot) per als vianants.

Els llibres: estimulants o aliments

En una de les reflexions recollides en Tal qual, Paul Valéry hi contraposava dos tipus de llibres, els que actuen com un estimulant per al lector i els que li serveixen d’aliment: «els llibres, uns són estimulants, i no fan res més que sacsejar el que posseeixo; uns altres em són aliments la substància dels quals es transformarà en la meva. La meva pròpia natura n’extraurà formes de parlar o de pensar; o bé recursos definits i respostes ja fetes: cal manllevar els resultats de les experiències dels altres i enriquir-nos amb el que ells han vist i nosaltres no».

Aquesta concepció del llibre com a estimulant, que ens fa reaccionar i ens posa en marxa, com el catalitzador que desencadena una reacció química, m’ha recordat que Fuster parlava dels llibres, en un sentit semblant, com a màquines per a pensar. Fuster deia que hi ha un parell d'aspectes del llibre, almenys, que permeten de reconèixer-hi la funció de «màquina per a pensar». En el primer, el llibre pensa pel lector. És a dir, el lector no ha de pensar perquè ja el llibre pensa per ell. Per a aquest lector, remarcava Fuster, «la lectura serà, sobretot, doctrina i autoritat: lliçó. El llibre li ho dóna tot ja “pensat”: a punt de pair». Però hi ha una altra accepció del llibre com a màquina per a pensar que coincideix amb el llibre com a estimulant de Valéry. En aquest segon aspecte, màquina és sinònim d’instrument: un instrument o un estímul per a pensar. Fuster concloïa que «el “llibre” de debò planteja problemes, informa de problemes, intenta exposar solucions a problemes. En la mesura que s'avé a ser vehicle de problemes, és “instrument”, “màquina”, que “fa pensar”… Hi ha lectors per a tot, sí. Tanmateix, llegir “per no pensar”, “per estalviar-se de pensar”, no és llegir. És una altra cosa, que encara no té nom…»

Entre l’instant i el fragment: metaforismes i saials de Manel Rodríguez-Castelló

Al costat de la seua producció poètica, amb més de deu llibres publicats fins ara, i d’incursions en la narrativa breu, en el teatre i en l’edició filològica, Manel Rodríguez-Castelló ha practicat amb regularitat i insistència el gènere de la columna d’opinió. Crec que ja porta publicats més de 1.400 articles, alguns dels quals han estat recopilats en forma de llibre. Fa temps, destacava en una nota d’aquest blog que l’etiqueta de «columna periodística» no descriu amb justícia aquests textos. Rodríguez-Castelló respecta l’extensió breu i les referències a l’actualitat de la columna, però ha fet de la necessitat virtut i ha reconvertit aquests límits estrets i estrictes en unes proses literàries, en una mena d’instantànies a partir d’algun fet de l’actualitat, d’algun viatge o d’alguna lectura, amb una deliberada voluntat d’estil.

Amb Farem un pensament (metaforismes i saials), que acaba de publicar Lletra Impresa Edicions, ha donat un altre pas de rosca, que l’ha obligat a inventar uns termes nous per caracteritzar el que porta entre mans: metaforismes i saials. Els metaforismes són aforismes, que l’autor ha rebatejat així per «subratllar-ne la vinculació directa amb un dels mecanismes bàsics de creació de sentit de l’art poètica». Són una mena d’instàntanies que «intenten atrapar el pensament en fuga sota una fórmula verbal precisa», la matèria primera de l’obrador poètic. Alguns d’aquests metaforismes, de fet, estan escrits en vers, com un apunt en brut que només espera desenvolupar-se per convertir-se en un poema: o en un altre poema. De vegades s’acosten a la forma del haikú per la seua concisió i suggestió. Reprenen alguns dels temes que Rodríguez-Castelló ha anat desplegant al llarg de la seua obra literària, com ara el pas i les cicatrius del temps, les perplexitats de la vida quotidiana, els laberints i passions de la creació poètica…

Una mirada als clàssics grecs i llatins

En el pròleg al seu últim llibre, Voces de largos ecos. Invitación a leer a los clásicos, Carlos García Gual hi adverteix que no ha intentat presentar una visió de conjunt, ajustada al cànon, dels clàssics grecs i llatins, sinó una selecció personal d’uns quants clàssics, tot d’un interès indubtable, encara que no tots s’ajusten a la nòmina oficial dels més indiscutibles i representatius. De fet, n’hi falten alguns dels grans, com ara Safo o Píndar, i no hi apareix tampoc cap representant de la tragèdia clàssica. En canvi, el lector hi trobarà dos o tres autors d’època més tardana, que no solen aparèixer en les aproximacions a la literatura antiga. Els diferents assaigs o capítols d’aquest llibre presenten també notables diferències d’enfocament. Alguns estan dedicats a l’obra de conjunt d’un autor, com ara Homer o Plutarc, d’altres a una part només de la seua producció, com en el cas de Plató o Virgili, o bé a l’única obra d’un autor de biografia desconeguda, com és de Dafnis i Cloe de Longus.

Aquestes característiques s’expliquen en bona part si tenim en compte que els capítols de Voces de largos ecos provenen de pròlegs a traduccions espanyoles de textos publiats anteriorment i que en la seua majoria no es reediten. El seu autor destaca en aquests assaigs el que li sembla més atractiu i original d’una obra o d’un autor, grec o romà, de l’època clàssica o del període hel·lenístic, amb la intenció d’invitar a la lectura o a la relectura de «textos inolvidables, singulares y diversos». Cada assaig va acompanyat d’una bibliografia molt útil, en què s’esmenten els principals estudis sobre l’obra i l’autor analitzat, i es comenten també les principals traduccions que se n’han fet al castellà.

Faré tres sessions online sobre literatura universal, organitzades per la llibreria Somnis de paper de Benetússer

A finals de març començaré una sèrie de tres sessions online sobre literatura universal organitzades per la llibreria Somnis de paper de Benetússer. La primera estarà dedicada a l’Odissea i tindrà lloc el 31 de març. La segona, sobre l’Infern de Dante, el 21 d’abril. En la tercera i última, el 19 de maig, parlaré sobre Madame Bovary de Flaubert. Totes les sessions començaran a les 18,30h i tindran una duració aproximada d’una hora i mitja. Aquestes sessions online estan obertes a tothom i es faran per la plataforma Jitsi meet. Els interessats a assistir-hi heu de fer una inscripció, enviant un correu a somnisdepaper@hotmail.es, simplement dient que hi voleu participar. Ja es posaran en contacte amb vosaltres. El preu per sessió és de 10 euros, i si compreu el llibre o qualsevol altre en Somnis de paper us en descompten 5 euros.

Aquest taller de literatura universal reprèn el que vaig fer organitzat per la llibreria Ambra de Gandia. Com que només hi haurà tres sessions, una mica separades en el temps, he pensat que el millor era centrar-ne cadascuna en una obra fonamental que done molt de joc, en el sentit que permeta parlar també d’altres llibres i de diverses qüestions relacionades amb la crítica literària i amb l’experiència de la literatura.

De què va «Els còmplices»?

A finals de l’any passat us vaig anunciar que Viena Edicions em publicarà Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. En una entrada més recent us he comentat el procés d’edició d’aquest llibre, que ara ja ha entrat en impremta. Si tot va bé, començarà a distribuir-se per les llibreries al març, tal com estava previst.

Avui volia parlar-vos una mica d’Els còmplices: de què va. Com Un son profund o La literatura recordada, és un assaig de crítica literària. Presenta una forma, però, ben diferent de la d’aquests dos. Organitzat en vuit seccions i un postfaci, cada secció conté diversos assaigs o capítols, que, tot i estar estretament relacionats, admeten una lectura autònoma. En cada secció hi he resseguit diverses qüestions relacionades amb alguns motius clau de la tradició europea, a partir d’autors com ara Plini el Jove, Montaigne, Samuel Johnson, Puixkin, Stendhal, Josep Pla, Katherine Mansfield… Per exemple: hi ha una veritat que només la literatura pot copsar? És cert que alguns dels llibres que llegim ens llegeixen i ens escriuen al seu torn? A què es referia Diderot quan parlava de l’ordre sord de la literatura? Per què el diari com a gènere literari es considera suspecte? Es pot expressar la intimitat quan s’escriu? Per què la relació entre la literatura i la moralitat resulta paradoxal?

En el postfaci he relacionat dos autors que m’estime especialment: Montaigne i Erich Auerbach. Hi assenyale que la idea d’escriure Mimesi, aquesta obra mestra de la crítica literària, no li va venir a Auerbach dels Essais, però que el llibre de Montaigne —el seu to, l’ordre sord que relligava el seu aparent desordre— li va oferir un model per combinar textos molt diferents i molt separats en el temps, analitzant-los en les seues particularitats més individuals i alhora relligant-los fortament entre ells.

El mot sord que apareix en el subtítol d’Els còmplices, evidentment, no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible. L’ordre sord d’una obra literària al·ludeix al reflex d’una unitat íntima, més profunda que la purament formal de les plantilles acadèmiques o dels gèneres establerts.

En Els còmplices m’hi he fixat en tota una sèrie d’autors que han practicat un tipus de literatura que no es deixa enquadrar en un gènere clarament definit, o que ni tan sols encaixa en això que se sol entendre per «literatura», com ara el diari, o les correspondències, o el conte filosòfic.

Ja veieu que, tal com vaig prometre, us he dit alguna cosa sobre el subtítol del llibre. I el títol? La fotografia de la portada suggereix la idea de complicitat. Una complicitat, certament, clandestina i suspecta. Però quins són els còmplices d’Els còmplices? L’únic que puc dir-vos és que el títol al·ludeix a un aspecte que es tracta en aquest llibre. I res més, perquè si no vosaltres mateixos m’acusaríeu d’haver-vos aixafat la guitarra amb l’espòiler.

Per què el començament d’«Anna Karènina» és tan memorable?

Thomas Mann, parlant d’Anna Karènina, deia que cap altra novel·la comença amb tanta energia, amb una força tan torrencial. El seu inici, tan justament celebrat, és in media res, com en la Ilíada, com en Khadjí-Murat…:

«Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.

    A la casa dels Oblonski tot anava de capgirell. La muller, assabentada que el marit estava en relacions amb la institutriu francesa que havien tingut, li havia declarat que no podia viure amb ell sota un mateix sostre. Aquesta situació, que ja feia tres dies que durava, esdevenia dolorosament feixuga no solament a marit i muller, sinó a tots els membres de la família i a la gent de la casa. Tots ells experimentaven la sensació que llur vida comuna no tenia cap sentit i que estaven menys lligats entre ells que les persones que es troben accidentalment en un hostal qualsevol. La muller no sortia dels seus apartaments; al marit, ja feia tres dies que no el veien; els nens corrien per tota la casa com si s'haguessin perdut; l'anglesa s'havia barallat amb la majordoma i havia escrit una carta a una amiga demanant-li que li cerqués un altre lloc; el cuiner ja era fora des del dia abans a l'hora de dinar; la cuinera negra i el cotxer havien demanat el compte.»

La frase inicial estableix un to filosòfic i moral que persisteix al llarg de tota l’obra i enuncia una generalització que contrasta amb la precisió i els detalls amb què la narració il·lustra la segona part de l’oració: «cada família dissortada ho és a la seva manera». La primera part de la frase resulta una mica problemàtica en el conjunt de la novel·la, perquè no la podem contrastar amb res. Totes les famílies felicies s’assemblen, però en Anna Karènina totes les famílies són desgraciades o, com a mínim, tenen problemes. Dolly pateix els adulteris de Stiva i problemes econòmics. Anna trenca el matrimoni amb Karenin. La seua relació amb Vronski derivarà de la passió inicial a la gelosia i a l’odi. Kitty i Levin, que semblen representar el matrimoni feliç, també tenen nombrosos moments de gelosia i recels, fins que al final aconsegueixen una certa estabilitat.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 82, pàgs. 252-253)

Llegint Valéry

Tal qual, de Paul Valéry, publicat per Adesiara l’any passat en traducció d’Antoni Clapés, deu ser un dels llibres a què he dedicat més temps aquests últims mesos, cosa que no és d’estranyar, ja que es tracta d’un recull de reflexions i aforismes de més de quatre-centes pàgines. Joan Fuster, en el pròleg amb què va encapçalar Consells, proverbis i insolències, advertia que els llibres d’aforismes «mai no podran ser “digeribles” a la manera que ho són una novel·la, un poema èpic, una monografia erudita o un tractat de teologia. Un paquet d’aforismes massa gruixut no admet una lectura seguida. Fatiga. Fatiga, probablement, per la seva mateixa dispersió intel·lectual, per la seva obertura sincopada, pel complement de meditació que pretén demanar…». Així i tot, no ho vaig poder evitar, i vaig llegir Tal qual d’una tirada. La mateixa dispersió i varietat d’aquest llibre m’impulsava a continuar endavant. I ara què dirà? Amb el llapis anava marcant el que més m’agradava i interessava, per tornar-hi després amb més calma.

Una vegada acabada la lectura, vaig deixar reposar el llibre una mica, només una mica, i al cap de poc hi vaig tornar, rellegint tots els passatges subratllats, fent al mateix temps una altra tria a partir d’aquesta primera. Llegia ara a petites dosis, tancava el llibre i intentava refer en la memòria el que havia llegit, com si m’hagués d’examinar. Així i tot, m’adonava que no l’acabava d’assimilar, que em costava «digerir-lo». Al final, l’única solució va ser «escriure»: prendre’n notes, copiar-ne alguns fragments, sintetitzar-ne alguns motius temàtics insistits, anotar-ne algunes referències, algunes pàgines concretes… Només aleshores vaig tenir la sensació que havia assimilat Tal qual, fins on això és possible. Així i tot, crec que és un llibre per tornar-hi de tant en tant, per rumiar-lo a fons, com si fos una mena de breviari o de llibre de capçalera.

Un article de Gustau Muñoz sobre l’obra assagística de Josep Iborra

Gustau Muñoz ha publicat avui en l’edició valenciana d’eldiario.es un article sobre l’obra assagística de Josep Iborra. Hi assenyala que «és sense cap mena de dubte un dels nostres més rellevants “assagistes”, en el sentit clàssic del terme», en l’extrem oposat de l’assaig acadèmic, format per monografies i estudis més o menys relacionats amb disciplines de les anomenades ciències socials.

Per a Gustau Muñoz, la publicació pòstuma de L’estupor va permetre una aproximació a l’obra literària més personal i intensa de Josep Iborra, de què ja havia donat una mostra en Inflexions i en Breviari d’un bizantí. «Qui s’acoste a aquests llibres —escriu Muñoz— fets de fragments, petits assaigs, aforismes i aproximacions intel·ligents a una gran varietat de temes, idees i autors, restarà literalment enlluernat. Si té un mínim de sensibilitat literària i de curiositat intel·lectual, és clar.»

Podeu llegir complet aquest article fent clic en aquest enllaç: Vigència de Josep Iborra.

Per què a Pla li agradava tant la història de la literatura italiana de De Sanctis?

Després de llegir aquest llibre comprenc per què a Pla li agradava tant. A més del seu gran valor com a crítica literària, crec que Pla hi va trobar expressada una concepció de la literatura amb la qual s’identificava plenament. Sovint, quan De Sanctis vol elogiar un escriptor diu que el seu estil «è tutto cose», és a dir, que darrere de cada frase hi ha una referència concreta, precisa i exacta, observada o viscuda. Per contra, fa servir el mot «retòrica» per caracteritzar despectivament l’estil d’un escriptor: «rettorica, cioè a dire menzogna, espressione pomposa di sentimenti convenzionali». Pla hauria subscrit aquests criteris al peu de la lletra.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 57, pàg. 176)