En l’entrada anterior sobre els diaris de Victor Klemperer, vaig intentar contestar una pregunta que se sol plantejar sobre l’època del nazisme: què se sabia a Alemanya de l’extermini dels jueus? N’hi ha una altra, molt relacionada amb aquesta: fins a quin punt compartien l’antisemitisme oficial la majoria dels alemanys? Era una qüestió que obsessionava Victor Klemperer i que recorre de cap a cap els seus diaris d’aquells anys. L’obsessionava el que ell anomenava la vox populi, l’opinió del poble alemany sobre el que estava passant i sobre el grau de penetració de la ideologia nazi en la gent.
Les notícies i els incidents que recull Klemperer, observats personalment o que li refereixen uns altres, resulten contradictoris i el deixen perplex. «Quina és la veritable vox populi?», es pregunta una vegada i una altra. Un dia, un obrer, ja gran, en bicicleta, li passa de costat i li diu: «Ja canviaran les coses, veritat, camarada…?» Un altre dia, es topa amb una família, pare, mare, fill menut, clarament «gent bé», i el pare, en veu alta i clara, diu al petit: «Perquè sàpigues quin aspecte té un jueu.» De vegades, rebia salutacions de gent desconeguda pel carrer quan veien que portava l’estrella, com a mostra de solidaritat. Això l’incomodava més que els insults, perquè el posaven en perill. Un jueu no podia entrar en contacte amb els aris. És clar que era pitjor, molt pitjor, quan havia de patir un escorcoll de la Gestapo. De seguida, li deien: Per què continues viu, brètol? Encara no t’has suïcidat? I, sol·lícits, li ensenyaven a fer el nus d’una corda per a penjar-se d’una manera efectiva. Una mostra de l’humor alemany.