dissabte, 22 de febrer de 2020

Mozart i Salieri

Mozart i Salieri és la més coneguda i influent de les petites tragèdies de Puixkin. El 1898, Rimsky-Korsakov en va fer una òpera breu, en un acte i dues escenes. Més tard, el 1979, aquesta tragèdia de Puixkin va inspirar Amadeus, peça teatral de Peter Shaffer, adaptada al cinema pel mateix Shaffer i el director txec Miloš Forman el 1984 amb gran èxit de públic. Cal advertir d’entrada que la petita tragèdia de Puixkin no es pot reduir a la visió maniquea dels dos compositors que presenta el film de Forman a partir de l’antagonisme entre Salieri, mediocre i devorat per la passió de l’enveja, i Mozart, genial i, alhora, frívol i destrellatat. En realitat, Mozart i Salieri és una obra sobre l’essència de la creació artística. 

Sembla que Puixkin va ser el primer a donar forma literària a la llegenda de l’enverinament de Mozart per Salieri. No m’entretindré a desacreditar aquesta fabulació insidiosa. Sí que m’interessa més recordar que el personatge històric de Salieri de mediocre no en va tenir res. Va ser un compositor de gran talent, i entre els seus alumnes hi havia Beethoven, Schubert i Liszt. Poques bromes! De fet, Puixkin en cap moment el presenta com un mediocre. Si ho hagués estat, no hauria admirat Mozart, ni hi hauria vist l’encarnació del geni: no l’hauria envejat. Sense cap preàmbul, anant al gra des del primer vers, Salieri planteja que hi ha un conflicte irreconciliable entre la creació artística com a resultat de l’esforç, d’un treball minuciós, incansable i dur, i la creació considerada com un do, fruit de la inspiració o de la genialitat. Des de la seua experiència, constata amb amargor que «no hi ha justícia al món. / Però tampoc al cel no n’hi ha». Perquè,

On és la dreta llei si el do sagrat,
el geni i el talent no recompensen
l’amor encès, l’esforç i la renúncia, 
les oracions i l’aspre sacrifici,
ans són predestinats a un cap de trons
que passa el temps en folga?

dissabte, 15 de febrer de 2020

Un altre Puixkin, si us plau

De tots és sabut que l’alcohol fa venir set. Els borratxets mai no en tenen prou. Deu ser per això que la lectura d’una obra d’alta graduació com l’Eugeni Onegin, en la traducció d’Arnau Barios, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Puixkin. Ho tenia fàcil, perquè en català estem relativament ben servits pel que fa a aquest autor. A més de l’Eugeni Onegin (vegeu Una novel·la lliure (1) i Una novel·la lliure (i 2)), gràcies a Helena Valentí podem llegir el gran poema El genet de bronze, La Gabrielíada —una obreta satírica molt divertida, de caràcter eròtic— i Mozart i Salieri i les Petites tragèdies. Aquests tres llibres han estat publicats per Edicions Cal·lígraf. Jaume Creus, per la seua banda, ha traduït el Teatre complet, en Llibres de l’Índex, una antologia de la poesia de Puixkin, publicada per Edicions de 1984 amb el títol de Mentre hi hagi un sol poeta, la narrativa curta, Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques, editada per Adesiara, i en Cal·lígraf la novel·la inacabada Dubrovski. El 2005, el mateix Jaume Creus va signar la traducció d’una sèrie de poemes llargs de Puixkin (El presoner del Caucas, La font de Bakhtxi-sarai, Els zíngars, Poltava i El genet de bronze) publicat per Edicions La Guineu, de vida efímera. Finalment, La filla del capità es pot llegir en la col·lecció de la MOLU, que va recuperar la traducció que en va fer el catalanòfil txec Rudolf J. Slaby el 1922. Crec que també n’hi ha una altra versió en Barcanova.

De tota aquesta llista només me’n quedava per llegir Dubrovski. La vaig començar amb molta il·lusió, perquè el mateix Puixkin va declarar que havia pres com a model principal de la seua novel·la el Michael Kolhaas de Heinrich von Kleist (la vaig comentar en el contrapunt 77 de La literatura recordada). La novel·la de Puixkin, però, no supera el model, ni tan sols l’iguala. L’element romàntic i melodramàtic hi interfereix negativament. A més, Puixkin la va deixar inacabada o, més exactament, la va abandonar. Així i tot, l’he llegida amb gust i interès, gràcies al seu enfocament realista, que recorda Turguénev (des del punt de vista de la història literària, la veritat és justament el contrari, però no per a mi) i també perquè en definitiva Puixkin segueix la lliçó de Kleist, reduint l’anàlisi psicològica al mínim i fent servir un estil concís, a la punta seca. Tot és acció: fets i coses.

diumenge, 2 de febrer de 2020

Una nota de lectura sobre «David Copperfield»

L’any passat vaig celebrar el començament de les vacances d’estiu, ara ja llunyanes, llegint David Copperfield de Dickens. Tenia tres possibilitats. A la biblioteca del meu pare n’hi havia una edició en anglès, en un volum de Penguin, i la traducció al català de Carner, publicada en tres volums per Proa. D’altra banda, l’editorial Navona havia tret feia poc en la seua col·lecció Navona Escollits una nova traducció d’aquesta novel·la a cura de Joan Sellent. La vaig fullejar en Fan set i em va semblar molt bona. Al final, em vaig decantar per llegir-la en la versió de Carner. David Copperfield és una novel·la llarga, de més de mil pàgines en l’edició de Proa. Dickens deia que escriure novel·les de menys de mil pàgines, com feien Austen i Flaubert, era un error mortal. I actuava en conseqüència. 

En la fitxa sobre la traducció al castellà aquesta novel·la de l’editorial Alba es recorda que David Copperfield va ser la novel·la favorita de Henry James, de Dostoievski —que la va llegir a Sibèria, al presidi— , de Joyce, Freud, Kafka i Italo Calvino, i que Tolstoi l’admirava moltíssim. La considerava la millor de Dickens i el capítol de la tempestat el patró pel qual s’hauria de jutjar tota obra de ficció. Encara que he preguntat a Mr. Google, no he pogut localitzar aquesta observació de Tolstoi. El crític rus Boris Eikhenbaum, en la monografia que li va dedicar, diu que David Copperfield va inspirar directament alguns dels capítols d’Infància, adolescència i joventut. Altres crítics n’han detectat influències en altres obres majors de Tolstoi, com Guerra i pau

dimecres, 29 de gener de 2020

S’ha localitzat el primer text que va escriure Josep Iborra sobre Joan Fuster


El 1948, Josep Iborra s’havia traslladat d’Alcoi a València per començar a estudiar la carrera de dret. A finals del 1949 o començaments del 1950, un company de curs, Conrad Martínez Matoses, de Sueca, li va passar un exemplar d’Ales o mans —segon llibre de poemes de Joan Fuster, que acabava de ser publicat en l’editorial Torre—, perquè en fes una ressenya per a Claustro, una revista del SEU (el sindicat on estaven obligats a afiliar-se tots els estudiants universitaris). El meu pare contava que Ales o mans va ser el primer llibre en català que li va caure a les mans, i que li va costar més de llegir que si hagués estat escrit en francès, llengua que sí que coneixia com a lector. El fet és que es va tancar una vesprada en la biblioteca de la Universitat de València i es va enfrontar amb aquell llibre i, per primera vegada, amb aquella llengua literària. El va llegir, el va entendre i va escriure la ressenya per a Claustro, que va ser publicada en el número 2 amb el títol d’Un libro de poemas. Una mica més tard, potser el mateix Martínez Matoses el va presentar a Fuster, que va aprofitar per donar-li les gràcies per la ressenya. A partir d’aquell moment va començar una amistat entre tots dos que duraria tota la seua vida. 

En Perfil humà de Joan Fuster, reproduït en Fuster, una declinació personal, Josep Iborra hi va recordar una imatge d’aquella primera trobada, que se li va quedar gravada per sempre: «A finals dels anys quaranta vaig veure, per primera vegada, Joan Fuster. Estava assegut, entre un grup de gent, al racó d'una cafeteria on es feia una tertúlia oberta. M'hi vaig acostar, perquè ja en tenia notícia per un company de la Universitat. En aquell moment, Fuster tenia a les mans, obert, el Figaro Littéraire i estava comentant, amb un aire divertit, alguna cosa que hi havia sobre Orson Wells. No vaig arribar a temps de fer-me'n càrrec, però la imatge d'aquesta escena m'ha quedat en la memòria com un emblema del Fuster que —qui m'ho havia de dir aleshores— he tractat durant tants anys d'una manera continuada i regular». 

Quan es va preparar l’edició de tots els textos dispersos de Josep Iborra sobre Fuster, va ser impossible de trobar aquella ressenya d’Ales o mans publicada en Claustro. No vam trobar cap exemplar del número de la revista ni cap còpia de la ressenya entre els papers del meu pare, ni en l’arxiu de Joan Fuster, ni en la Biblioteca de la Universitat de València, ni en l’hemeroteca municipal. Josep Garcia Richart tampoc no tenia aquell exemplar. A l’hora de publicar, pòstumament, Fuster, una declinació personal, ens vam haver de limitar a donar la referència bibliogràfica d’aquella ressenya, però sense poder reproduir-la. Ens en va quedar una sensació de recança, perquè era el primer text que Josep Iborra havia escrit sobre Fuster, quan encara no el coneixia personalment. Un text, a més que va marcar l’inici de tantes coses. El meu pare tenia aleshores vint anys. En una entrevista recollida en el llibre Ser Joan Fuster, reproduïda també en Fuster, una declinació personal, ell mateix es recordava com «un jove provincià, un pobre analfabet, que acabava d'arribar i es trobava de sobte amb un personatge que parlava amb tota naturalitat d'Orson Welles amb el Figaro Littéraire a les mans». 

Doncs bé, després de diverses gestions aquest número 2 de Claustro ha estat localitzat finalment en la Biblioteca Nacional de España, a Madrid, des d’on ens han facilitat una reproducció facsímil de la ressenya. Podeu llegir-la ara en el facsímil o en la transcripció que n’hem fet, clicant en aquest enllaç: Josep Iborra, Un libro de poemas (Claustro, número 2, pàgina 2. València, 1950).

dissabte, 25 de gener de 2020

Faré unes sessions sobre literatura universal en la llibreria Ambra de Gandia


A finals de febrer començaré una sèrie de tres sessions sobre literatura universal en la llibreria Ambra de Gandia. La primera estarà dedicada a l’Odissea i tindrà lloc el 26 de febrer. La segona, sobre l’Infern de Dante, el 31 de març. En la tercera i última, el 29 d’abril, parlaré sobre Madame Bovary de Flaubert. Totes les sessions començaran a les 18h i tindran una duració aproximada d’una hora. Els interessats a assistir-hi heu de fer una preinscripció, perquè les places són limitades. El cost de les tres sessions és de 5 euros. Per a més informació, podeu escriure (ambrallibres@gmail.com) o trucar a la llibreria (96 287 82 52).

Aquest taller de literatura universal ha sorgit a partir d’una proposta de Maria Bravo, gerent de la llibreria Ambra. Com que només hi haurà tres sessions, una mica separades en el temps, he pensat que el millor era centrar-ne cadascuna en una obra fonamental que done molt de joc, en el sentit que permeta parlar també d’altres llibres i de diverses qüestions relacionades amb la crítica literària i amb l’experiència de la literatura.





dissabte, 18 de gener de 2020

Les illes de Pla

Les illes, de Josep Pla, és l’últim llibre que vaig llegir l’any passat. Aquest volum 15 de la seua Obra completa recull escrits sobre les principals illes de la Mediterrània, les que Pla va conèixer directament. Em primer lloc, és clar, les Balears: Menorca, Mallorca, Cabrera, Eivissa i Formentera. També, les illes Medes, i ja més lluny, Còrsega, Sardenya, l’illa d’Elba, Sicília i Malta. L’última part està dedicada a les illes gregues, concretament les situades en el se’n diu el cul de sac de la Mediterrània: Creta, Rodes, Xipre, algunes illes del golf Sarònic i del Dodecanès, algunes de les Cíclades, Miconos, Delos… Resultat de viatges breus, aquesta última part té un caràcter més panoràmic, més superficial —informatiu. Les anècdotes personals hi són més escasses. 

En el pròleg a aquest volum Pla s’autodefineix com un illòman —«una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius»—, perquè les illes «us ofereixen, generalment, el millor que l’època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d’un interès sense límit: què es pot demanar més?» Hi reitera l’observació, que ja havia llegit en altres llibres seus, que «són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació recalcitrants. No deixa de ser curiós —atesa la meva manera de veure— que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada». En aquest temps de turisme massiu, però, em sembla que aquesta visió de les illes s’ha esvaït i s’ha convertit en un somni. 

diumenge, 12 de gener de 2020

Una classe de Dominic Keown sobre Fuster i Estellés

L’any passat us vaig informar (vegeu «En valencià»: primer congrés internacional per a la promoció del valencià entre joves) de la posada en marxa, gràcies a la iniciativa de Dominic Keown, del congrés en línia En valencià, adreçat als joves estudiants valencians de 15 a 20 anys amb la intenció de dinamitzar l’interès en la llengua i cultura del país i, així mateix, en la disciplina de filologia en general. Aquest congrés, en què van participar diversos professors d’universitats europees i nord-americanes, tindrà continuïtat en la nova edició que se’n celebrarà enguany a partir de gener/febrer. Per a més informació, us remet a la pàgina En valencià.

Mentrestant, m’agradaria recuperar des d’aquest blog el seminari que va impartir el professor Dominic Keown, professor de Catalan Studies de la Universitat de Cambridge, sobre Fuster i Estellés, amb el títol d’Els valencians i el seu lloc a Europa: Fuster i Estellés. Està penjat tant en el web En valencià com en Youtube. Aquesta classe magistral del professor Keown, impartida en anglès i subtitulada en català, constitueix un material impagable, molt atractiu, per als nostres alumnes, i més si tenim en compte que enguany tant Fuster com Estellés van per a la Selectivitat (argument irrefutable!). A part dels enllaços anteriors, el penge en aquesta entrada per si us resulta més còmode:




També estaria bé de passar en classe dos vídeos en què alguns alumnes de la Universitat de Cambridge comenten, en català, la seua experiència estudiant aquesta llengua. A veure si a més d’algú li cau la cara de vergonya i reacciona en conseqüència. Els vídeos són Un dia a Cambridge (de 2006) i Cambridge students of Catalan BCN (2018). Els penge així mateix en aquesta entrada:






dissabte, 4 de gener de 2020

Una novel·la lliure (i 2)

Reprenc el fil de l’entrada anterior. Com a novel·la en vers, Eugeni Onegin no va tenir descendència de qualitat, però va posar els fonaments de la gran novel·lística russa posterior, tant pel que fa als temes com als personatges i a la mena de realisme que Puixkin hi va introduir per primera vegada. La construcció de la història, basada en la simplicitat de la trama i en el seu desenvolupament lògic a partir dels trets essencials dels personatges va proporcionar un model que van seguir els novel·listes russos posteriors. L’argument, de fet, es pot resumir en quatre línies: Eugeni és un dandi rus que hereta una mansió al camp del seu oncle. En anar-hi a viure, es fa amic del poeta Vladímir Lenski i en una festa coneix Tatina, la germana d’Olga, la promesa de Lenski. Tatiana s’enamora d’Eugeni, però aquest la refusa. En una altra festa, Oneguin flirteja amb Olga, la promesa de Lenski, que el desafia a un duel absurd. Oneguin el mata i ha de fugir. Al cap de quatre anys, torna i retroba Tatiana a Sant Petersburg, casada amb un príncep. És en aquest moment quan Eugeni se’n sent enamorat i li ho confessa, però Tatiana el rebutja, encara que el segueix estimant. En realitat, no es pot dir que hi haja final. Els personatges continuen amb les seues vides, però no se’n diu res més. Eugeni no adopta el paper de Werther, ni Tatiana el d’Anna Karènina. Som lluny de la novel·la romàntica: simplement, Eugeni i Tatiana són una parella vitalment mal sincronitzada. La incompatibilitat entre l’heroi i l’heroïna es pot atribuir també a uns altres motius: els seus diferents medis socials, la separació entre l’espontaneïtat sentimental i el raciocini, o el fet que l’heroi apareix com un estranger fascinant en el medi de l’heroïna, en el qual aquesta es troba integrada moralment i psicològicament. 

Puixkin va naturalitzar en Eugeni Onegin una gran varietat de temes per a la literatura russa. Segurament, el que més va entusiasmar els escriptors posteriors va ser la manera en què els contrastos de la ciutat i el camp es van fer servir per analitzar el significat de la felicitat en termes morals. També, el constrast entre dues ciutats, Moscou i Sant Petersburg —indígena i antiga la primera, moderna i europea l’altra—, que tanta influència tindrà en la novel·lística russa posterior. 

dijous, 2 de gener de 2020

Una novel·la lliure (1)

Quan pensem en la literatura russa, de seguida ens vénen al cap els noms dels grans novel·listes de la segona meitat del XIX. En primer lloc, Tolstoi i Dostoievski, de seguida Txékhov i, si reculem una mica, Lermontov, Gogol i Turguenev. Per a un rus, però, l’autor per excel·lència és Puixkin, encara que fora de la seua àrea lingüística no passa de ser un nom que tota persona culta coneix, però que rarament es relaciona amb l’experiència real i sostinguda d’haver llegit les seues obres, llevat d’algunes creacions en prosa com ara La filla del capità i Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques. La raó principal d’aquesta apreciació tan diferent és que el vers de Puixkin és molt difícil de traduir, i la major part de la seua producció literària està escrita en vers, com Eugeni Onegin, la seua obra mestra. 

La dificultat de traduir el vers de Puixkin no és una conseqüència de ser un vers retòricament exhuberant. Ben al contrari. El crític D.S. Mirsky, autor d’una història de la literatura russa que recomanava Vladimir Nabokov, caracteritzava l’estil de Puixkin com a clàssic, precís i lògic, i remarcava que estava fortament influït pel de Voltaire. La seua bellesa depèn en bona part de la tria de les paraules —de l’ús feliç del mot juste—, i la seua efectivitat poètica de l’ús de la metonímia i altres figures purament verbals semblants de la parla, rebutjant tot imatgeria metafòrica, de l’adequació del ritme amb el to i de la complexa textura del so. Mirsky afirmava també que en l’Eugeni Onegin l’harmonia del vers està basada en una completa adequació mútua del ritme i de la sintaxi, i en una pràctica subtil i complexa de l’al·literació —«la meravellosa alliteratio puixkiniana, tan elusiva». Està clar que no saber llegir en rus és una de les desgràcies de la meua vida. 

divendres, 27 de desembre de 2019

A la recerca de l’autor del Curial e Güelfa

Dins del conjunt de la literatura catalana medieval del segle XV, la novel·la Curial e Güelfa presenta un aspecte una mica espectral. Cap document de l’època no l’esmenta: no apareix en inventaris, no hi ha cap intertextualitat documentada, ni cap al·lusió epistolar. Com si no s’hagués escrit. A més, es fa difícil relacionar-la amb les obres que es van escriure en català en aquell segle. Això resulta més estrany encara si tenim en compte que la majoria dels grans escriptors d’aquell moment estaven relacionats entre ells, fins i tot familiarment, encara que fos durant una curta temporada, com va ser el cas d’Ausiàs March i Joanot Martorell. Es coneixien, coincidien en certàmens i en tertúlies, es plagiaven… 

Al lector actual se li fa estrany que una novel·la d’una qualitat tan alta, d’una construcció tan elaborada i tan ambiciosa, passés totalment desapercebuda en el seu temps o que no tingués cap difusió. Aquesta va ser la raó principal, entre altres, que va portar Jaume Riera i Sans a considerar el Curial una falsificació, concretament un fake, com es diu ara, de Milà i Fontanals, el seu «descobridor». La hipòtesi de Riera i Sans va obtenir un considerable ressò quan es va fer pública. En primer lloc, per venir de qui venia. I també, perquè satisfeia la tendència al vituperi sarcàstic que bona part dels erudits manifesten envers els seus companys de causa. La proposta de Riera i Sans, de ser certa, deixava amb el cul a l’aire bona part de l’estament universitari, especialment els investigadors que havien dedicat esforços importants a l’encaix de l’obra en el seu context i especialment a identificar-ne l’autor. 

dilluns, 23 de desembre de 2019

Llegint i comentant Fuster en classe

Només acabar la primera avaluació, a finals de novembre, vaig començar a comentar en els grups que tinc de segon de batxillerat el Diccionari per a ociosos de Joan Fuster. L’estem llegint en classe. No m’he atrevit a demanar-los que llegissen el llibre complet pel seu compte. L’assaig és un gènere amb què la majoria dels alumnes no ha tingut cap contacte fins ara. Em feia por, desconfiat com sóc, que no sabessen com llegir-lo. D’altra banda, és molt fàcil llegir en veu alta, a classe, el Diccionari per a ociosos. La seua forma permet una lectura molt flexible, a bots, perquè és un recull d’assaigs que es poden llegir independentment els uns dels altres. A més, la majoria són bastant breus, des d’aforismes d’una línia, passant per notes de mitja pàgina o articles de dues o tres pàgines. En el cas d’alguns que són més llargs, encara que tampoc no massa, com ara Amor o Intel·lectual, el que he fet ha estat dir-los que que se’n llegissen pel seu compte un o dos per a la classe següent. A poc a poc. Els mateixos alumnes reconeixien que era un tracte extremament benevolent per part meua i procuraven actuar en conseqüència: llegint-los. No tots, és clar. Sempre hi ha elements irreductibles. En el fons, però, són bona gent. No diuen mai que no han llegit el que tocava, sinó que se’ls ha oblidat de fer-ho.

Algunes dificultats amb què s’enfronten els alumnes. Sovint, els fallen les referències més bàsiques. Els va costar d’entendre Intel·lectual, perquè no sabien qui era Erasme, i si els sonava no eren capaços de situar-lo cronològicament en l’època de la Reforma. El mateix els va passar en l’assaig Ordre, que comença així: «El dilema “desordre-injustícia” ha fet córrer mol­ta tinta, d’ençà que, segons conten, va plantejar-lo Goethe d’una forma decorativament terminant. El monstre de Weimar afirmava: “És preferible la in­justícia al desordre”. I de segur que tenia arguments impecables per a justificar la seva preferència. No sé si quan l’autor del Faust va dir allò era o no ministre del duc Carles August, càrrec que exercí durant anys i amb una àmplia vocació: en tot cas, aquella idea em sembla, literalment, una idea de ministre». 

No sabien qui era Goethe. Ni els sonava. No passa res, els en vaig fer cinc cèntims ràpidament. Inevitablement, tampoc no eren capaços de veure que les expressions «el monstre de Weimar» i «l’autor del Faust» es referien a Goethe. Els va descol·locar especialment això del «monstre de Weimar». Alguns van pensar que Fuster al·ludia a un monstre de debò, que a la ciutat de Weimar es menjava de viu en viu les criatures de segon de batxillerat i que, no se sap per què, amollava de tant en tant sentències profundes. Torne a insistir que no passa res. Allí tenien el seu professor, que de seguida els explica aquestes coses que se’ls escapen. D’alguna manera ha de justificar la nòmina que cobra a final de mes. 

dissabte, 14 de desembre de 2019

El sarcasme, que, com tothom sap, és una forma higiènica i eficient de la caritat

Repasse l’article Sobre mètrica, de Gabriel Ferrater, reproduït en Sobre el llenguatge. Juntament amb algunes pàgines de les seues classes sobre Foix (editades en el Curs de literatura catalana contemporània, de Ferrater), és del millor que conec per a entendre què és un vers, que no té res a veure amb el recompte de síl·labes, tal com es fa a l’escola, a l’institut i a la universitat. Gairebé sense adonar-me’n, després d’aquest article, que ja coneixia, he continuat llegint la resta del llibre. El que més m’ha interessat han estat alguns passatges descriptius del català, sobretot els que fan referència al sistema de pronoms àtons. Ferrater hi assenyala que «els trets més característics de la frase catalana són els que deriven del sistema dels pronoms personals àtons, que fan possible d'“extraposar” gairebé tot terme nominal i de representar-lo per un pronom contigu al verb», cosa que «permet de situar qualsevol terme nominal com a “tema” o “subjecte lògic” de la frase, sense recórrer al passiu tan sovint com el francès o l'anglès, i sense necessitat d'identificar, com el castellà, l'objecte directe mitjançant una preposició (si no és en alguns usos molt delimitats)». Enyorança per la gramàtica del català que pensava escriure i que no va arribar a escriure. Va preferir suïcidar-se. 

L’altre aspecte que m’ha interessat —més exactament: que m’ha divertit— d’aquests textos és l’estil sarcàstic, de vegades directament ofensiu, que es gasta a l’hora de referir-se a certs col·legues. D’entrada, afirma en un article, amb raó, que «la llengua és un afer massa important per deixar-lo a les mans dels lingüistes». En un altre text, escrit en castellà per a una enciclopèdia, remarca que «los primeros comparatistas se dejaron guiar por la intuición, que les llevó muy lejos, pero les llevó demasiado lejos». Sobre el Curso superior de sintaxis española, de Samuel Gili Gaya, observa que «això de superior deu ésser destinat a espantar les criatures, cosa enraonada, donat el contingut del llibre».

dimecres, 11 de desembre de 2019

No hi ha res com insultar-se

En el grup que tinc enguany de literatura universal estem llegint en l’aula, en veu alta, El rei Lear, en la traducció de Joan Sellent publicada per Quaderns Crema. Intente que facen una lectura mínimament dramatitzada, però això segurament és demanar massa. Els alumnes s’entrebanquen amb els versos, o amb un mot o altre. La lectura avança amb penes i treballs, però avança. De tota manera, alguns que ho fan molt bé. Ana, que té molt de caràcter —s’enfada amb facilitat— sap donar el to just a les parrafades colèriques de Lear. Ainhoa, per la seua banda, com que estudia cant, sap impostar molt bé la veu. Quan fa el paper de bufó, que canta en algun pas, Ainhoa, fidel a l’acotació escènica, diu cantant els versos amb una melodia que improvisa sobre la marxa, per a satisfacció de tots els presents.

Potser, fer-los llegir El rei Lear a la seua edat —setze anys— i amb la formació que tenen, o que no tenen, és una mica excessiu, però… a la guerra com a la guerra! Evidentment, si els hagués obligat llegir aquesta obra pel seu compte per després comentar-la en classe, que és el que jo hauria preferit, hauria estat pitjor: se’ls hauria fet bola. La lectura en veu alta, en canvi, és més fàcil d’engolir per a ells. Llevat d’algun cas aïllat de timidesa o de discreció extremes, als alumnes els agrada llegir en veu alta. A més, de tant en tant interromp la lectura per aclarir-los algun passatge que els resulta difícil, o per remarcar-los i comentar-los alguns moments particularment importants, com ara el sol·liloqui d’Edmund, al començament de l’escena segona de l’acte primer, o l’escena de la tempesta, de nit, enmig del bruguerar, o la de Gloster i Edgar als penya-segats de Dover, o la insistència martellejant, obsessiva, en el mot «no-res». 

diumenge, 8 de desembre de 2019

Web de Josep Iborra


Des que es va iniciar aquest blog, el setembre del 2010, un dels objectius principals de la serp blanca ha estat contribuir a la difusió de l’obra de Josep Iborra. Si cliqueu en l’etiqueta Josep Iborra accedireu a les entrades, més de seixanta, que s’hi han publicat sobre la seua obra i personalitat literàries. Una altra contribució, en curs d’elaboració, però que ja és operativa per a tots els interessats, és el web de Josep Iborra, on podeu trobar informació sobre la seua biografia i sobre tota la seua obra publicada fins ara, tant llibres com les nombroses col·laboracions en publicacions periòdiques. En el cas d’aquestes últimes, la majoria de difícil accés, la referència bibliogràfica s’acompanya d’una reproducció facsímil del text. Un altre apartat és l’Antologia de Josep Iborra, que presenta una selecció de diversos fragments i textos complets de la seua obra, alguns dels quals inèdits. Finalment, en Escrits sobre Josep Iborra s’hi apleguen una sèrie d’escrits sobre la biografia i la seua obra, i també sobre aspectes relacionats amb la seua personalitat humana i cívica. 

Des de la serp blanca volem convidar-vos, i animar-vos!, a explorar aquest web, que complementa i amplia el de l’AELC.

diumenge, 1 de desembre de 2019

Tardor de traduccions

Estació de boires i d’abundor emmelada,
gran amiga del Sol que el camp madura,
tu que mires amb ell de donar pes i joia
de fruits al cep, sota el teulat de palla,
i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,
i dónes fins al cor maduresa a la fruita,
i la carbassa infles, i omples les avellanes
d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles
tardanes, més i més, i així l’abella en tingui
fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se
perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel·les.

Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?

Així comença l’«Oda a la tardor» de John Keats, que he reproduït en la traducció de Marià Manent. En el camp literari, aquesta tardor ens ha dut una abundant collita de traduccions d’obres fonamentals de la literatura universal. En faig un repàs breu. Joan Casas i Feliu Formosa han publicat en una coedició de Comanegra i l’Institut del Teatre la seua traducció de totes les tragèdies de Sòfocles, que ve a afegir-se a les traduccions clàssiques de Carles Riba, una en prosa i l’altra en vers. Recordareu que se n’ha reeditat fa poc la traducció en prosa de les tragèdies tebanes —Antígona, Èdip rei i Èdip a Colonos— en la col·lecció Bernat Metge Essencial (vegeu Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials). Joan Casas i Felliu Formosa han traduït les tragèdies de Sòfocles en versos decasíl·labs, amb la intenció que puguen ser dites damunt d’un escenari. Sembla que els actors pateixen excessivament amb Riba. Com escriu Feliu Formosa en un text que acompanya aquesta edició, «de cara a la feina que jo em plantejava amb els meus alumnes, veia dos problemes en les traduccions ribianes: d’una banda, la fidelitat a l’original amb un llenguatge que potser responia més a criteris filològics que escènics per la manera com Riba va efectuar aquest meritori treball; de l’altra, el temps transcorregut des que aquestes traduccions van ser realitzades». Aquesta nova traducció de Sòfocles es llegeix molt bé. N’he comparat algun fragment amb la traducció en prosa de Riba. Sorprenentment, algunes de les solucions de Riba resulten de vegades més col·loquials. Una altra cosa és la seua traducció en vers, que esdevé hermètica en més d’un punt. Joan Casas ha redactat un extens i documentat pròleg en què exposa les principals característiques de les seues tragèdies de les tragèdies de Sòfocles des del punt de vista teatral.