No va poder ser. València no va tenir la seua plaça de les Glòries Valencianes. En el seu lloc, hi van construir un túnel. Però congratulem-nos. Avui vivim en la il·lusió que, si bé no tindrem aquella gran plaça, el túnel de les Grans Vies desapareixerà, com també l’escalèxtric de Giorgeta, i tindrem un gran parc en el cor de la ciutat. Oblidem-nos de la plaça, perquè serà una zona verda molt més extensa. Serà un gran pulmó verd, on ens retrobarem amb la natura. Fins i tot ens han donat a tastar un trosset, per on ja podem passejar. La millora no admet discussió. Qui podria objectar-hi res? Qui podria preferir una altra cosa? Jo, per exemple. D’entrada, el Parc Central no podrà ser completament executat fins que entre en servei la futura Estació Central. Supeditar la resolució d’un problema urbà, que ja ve de lluny, a l’execució d’una gran infraestructura és una manera de diferir-la encara més. D’infraestructures ferroviàries, no en sé un borrall. Jo, en aquesta matèria, el que diga Josep Vicent Boira. Ara bé, hi ha algunes qüestions generals que salten als ulls. En parlaré.
Vista aèria de l’Estació del Nord de València i dels terrenys on es farà l’Estació Central subterrània
Ja es comprèn que travessar una ciutat per sota terra no és un afer fàcil ni barat. Ha d’haver-hi una raó de pes per decidir-s’hi. I n’hi ha una. L’estació del Nord, com moltes que es van construir en les primeres etapes de la història ferroviària, és una estació en cul-de-sac: un gran hangar acull una bateria de vies mortes. Els trens hi arriben i han de canviar de sentit per eixir-ne. Quan el trànsit és intens, això és una dificultat. En canvi, una estació passant no té aquesta limitació. Per aquesta raó, les grans estacions terminals d’avui necessiten transformar-se en estacions passants, si no ho són ja. L’estació del Nord es va fer seguint l’exemple de les grans ciutats europees de la segona meitat del segle XIX. París, Londres, Amsterdam, Berlín, totes les grans capitals havien alçat edificis monumentals. N’eren els edificis més representatius, les catedrals de la ciutat moderna. Només en les capitals hi havia altres edificis tan destacats, com l’Òpera, el Parlament o el Museu. Una ciutat amb una estació construïda segons aquest model era una ciutat important, o aspirava a ser-ho. Els qui hi arribaven tenien el primer contacte enlluernador amb el futur. L’estació era la porta d’entrada al progrés i el símbol de la modernitat. En canvi, les estacions passants eren les dels pobles i les ciutats de segon ordre. Ves per on, les estacions terminals, que aleshores eren el tret característic del desenvolupament econòmic i social, ara en són un obstacle.