dissabte, 21 d’octubre de 2017

Sobre la biografia com a gènere literari


L’estiu passat vaig publicar una entrada sobre les biografies de l’Antiguitat (vegeu Biografia energètica i biografia analítica). Hi vaig prometre que més endavant en dedicaria una altra a comentar algunes de les característiques de la biografia com a gènere literari modern i alguns dels títols més importants d’aquest gènere. Amb una mica de retard, ho faig ara. Avise que són només unes notes una mica inconnexes.

Durant el primer terç del segle XX la biografia va ser un dels gèneres més populars entre el públic lector. De seguida ens vénen al cap els noms d’Emil Ludwig, André Maurois i, sobretot, de Stefan Zweig. Tots tres comparteixen la voluntat de retratar els seus biografiats encaixant-los en prototipus psicològics més o menys subtils, creatius i treballats. El perill d’aquesta modalitat biogràfica és l’ensucrament, l’admiració excessivament subratllada pel personatge biografiat. Aquest defecte és obvi en Ludwig i Maurois. Zweig, sobretot quan tracta d’escriptors i artistes, de vegades, hi cau també, però sense fer el ridícul com els altres dos. Per cert, si no heu llegit encara el seu Fouché. Retrat d’un home polític, correu a fer-ho. És extraordinari. Està publicat en català per Quaderns Crema en una traducció de Joan Fontcuberta.

Hi ha un altre model de biografia literària moderna, el representat pel que es considera la millor biografia que mai s’haja escrit: The Life of Samuel Johnson, de James Boswell. La gràcia del sistema de Boswell és que el biògraf cedeix la paraula al biografiat. Deixa que siga el mateix protagonista qui explique la seua història i la interprete. És el mateix sistema de les Converses amb Goethe, d’Eckermann. Boswell, a diferència d’Eckermann, és també un personatge del seu llibre. Era amic del doctor Johnson, i es permetia de fer-li bromes i tot. Eckermann, en canvi, es manté sempre en un respetuós segon pla, mentre Goethe li parlava o li dictava pensant en la posteritat. Josep Iborra va escriure un assaig molt bell comparant aquests dos llibres, centrant l’atenció en l’obscur personatge d’Eckermann. Està reproduït en Inflexions (pàgines 209-221). 

dilluns, 16 d’octubre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (49): Goethe



EL REI DELS VERNS
Qui cavalca en el vent, tard de la nit?
És el pare, al galop, amb el petit;
en braços l’agombola contra el cor,
per guardar-lo del fred l’estreny ben fort.

─Per què t’amagues, fill, com espantat?
─¿Pare, pare, no el veus, aquí, al costat,
el rei dels verns, amb corona i mantell?
─És la boira, fill meu, que fa castell.

─Vine, bonic, no tinguis por de mi!
Sabem uns jocs encisadors, aquí;
a la riba les flors s’obren roents,
la mare té unes robes refulgents.

─Pare, pare, de veres no sents res?
No saps, el rei dels verns, què m’ha promès?
─Assossega, fill meu, tant frenesí:
és el vent, que les fulles fa estremir.

─No vols acompanyar-me, dolç infant?
Les meves filles et festejaran;
elles, que a la nit menen balls rodons,
et bressaran amb danses i cançons.

─Pare meu, pare meu, ¿no les veus, no,
les seves filles entre la foscor?
─Fill meu, fill meu, ben clarament ho veig:
són uns salzes grisencs que mou l’oreig.

─T’estimo, el teu esguard em té embruixat;
vindràs per força, si no vols de grat.
─Pare, pare, m’agafa, ja em té pres!
El rei dels verns m’ha fet un mal encès!─

El pare, esgarrifat, va cavalcant
─als braços li gemega el pobre infant─
i fins que arriba a casa fa el cor fort:
entre els seus braços, l’infant era mort.

Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)

(J. W. Goethe, Poesies. Proa. Traducció de Miquel Desclot)

dissabte, 14 d’octubre de 2017

L’editorial Afers publicarà un llibre inèdit de Josep Iborra



En una entrada anterior us comentava que havia dedicat bona part de les vacances d’estiu a preparar l’edició d’un llibre d’assaigs inèdits del meu pare, que porta per títol L’estupor. Ara us puc avançar que el publicarà l’editorial Afers. Està previst que aparega cap a la pròxima primavera. A mesura que s’acoste la data de publicació, us aniré contant més coses d’aquest llibre, especialment intens i dens, que combina d’una manera indestriable la reflexió moral i la literària, seguint l’estela d’Inflexions i de Breviari d’un bizantí.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (48): Edgar Lee Masters



MARGARET FULLER SLACK
Hauria estat tan gran com George Eliot,
però el destí em va ser advers.
Mireu la fotografia que em va fer Penniwit,
la barbeta a la mà, i ulls profunds—
grisos, també, i penetrants
Però hi havia el problema de sempre:
soltera, casada o deshonesta?
Llavors em festejava John Slack, el ric farmacèutic,
i em temptava amb promeses de temps lliure per a la meva novel·la,
i m'hi vaig casar, vaig tenir vuit fills,
però no pas temps per escriure.
Tot s'havia acabat realment per a mi
quan em vaig clavar a la mà una agulla
mentre rentava les coses del nadó,
i em vaig morir amb la boca rígida del tètanus, una mort irònica.
Escolteu-me, ànimes ambicioses,
el sexe és la maledicció de la vida!

Edgar Lee Masters (1868-1950)

(Edgar Lee Maters, Antologia de Spoon River. Llibres del Segle. Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger)

diumenge, 1 d’octubre de 2017

L’audàcia d’una mosca

Aquesta setmana he dedicat les classes dels dos grups que tinc de literatura universal a llegir i comentar una tria de la Ilíada i l’Odissea. Dels dos poemes homèrics, la Ilíada és potser el que resulta d’entrada més dur per al lector actual. És, com va dir-ne Simone Weil, el poema de la força, exaltada a partir de la narració d’una successió de combats, sense defugir la crueltat més truculenta, com en una escena del cant XII, en què un guerrer troià és mort d’una llançada al pit, i aquesta li queda «clavada al cor, que, en bategar-li, feia vibrar el mànec de la llança».

Aquesta exaltació de la força física va de costat amb una consciència molt aguda de la mortalitat i la brevetat de la vida humana, com expressen aquells versos tan coneguts del cant VI: «Tal com és la naixença de les fulles, així és també la dels homes. Les fulles, unes el vent les escampa per terra, altres el bosc les fa créixer brotant i arriba el temps de la primavera. Així és el llinatge dels homes, un neix, i un altre mor». L’extinció de cada individu, però, queda compensada en aquestes línies per la idea de la renovació cíclica de la vida humana. Uns segles més tard, Horaci, en un dels millors poemes de la literatura universal (vegeu Antologia portàtil de la poesia universal (2): Horaci), negarà aquesta perspectiva:

T'ho diu l'any, t'ho diu l'hora que ens pren la llum clara del dia:
no esperis res d'immortal.

Remeten els freds amb els zèfirs; l'estiu, que estalona
la primavera, se'n va
quan escampa els seus fruits la tardor generosa, i de pressa
torna el repòs hivernal.

Les minves del cel, tanmateix, aviat les arreglen les llunes:
quan a nosaltres l'ocàs
ens porta amb Eneas el recte, i amb Tul·lus i amb Ancus,
ombres i cendra som ja.

diumenge, 24 de setembre de 2017

Mentrestant

Dilluns passat vaig enllestir finalment l’edició d’un llibre d’assaigs inèdits del meu pare, que portarà per títol L’estupor. De seguida, he iniciat unes gestions per publicar-lo. Ja us en diré alguna cosa quan puga. He dedicat pràcticament totes les vacances d’estiu a aquest llibre. Ara estic una mica desconcertat, en comprovar que torne a tenir temps i el cap lliure per a fer altres coses. De moment, però, el fet és que em costa arrencar i recuperar el ritme. 

Hi ha, a més, un altre motiu que explica aquest compàs d’espera, per dir-ho així. Si durant l’estiu la preparació del llibre del meu pare ha ocupat la meua atenció gairebé en exclusiva, ara em trobe totalment penjat de les informacions que arriben de Catalunya, preocupat i il·lusionat alhora. Més il·lusionat i esperançat que preocupat. Són aquests uns dies apassionants, i tota la resta queda una mica en un segon pla. Són uns dies per tornar a llegir «El dia revolt» de Josep Carner (vegeu «El dia revolt» de Josep Carner o el dia de la independència de Catalunya).

dijous, 14 de setembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (47): Carner



FIDELITAT
M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta,
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
la casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant 1'espígol que es torç damunt la brasa:
—És a can Po —diria— de vint anys ha malalt—;
1'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.

Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
—Jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
—Jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
—Jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
—Jo el carrer del safreig, —Jo el carrer del mercat,
—Jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
—Jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau—.

Si la malaventura m'hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries 1'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

dissabte, 9 de setembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (46): Hölderlin



LA PÀTRIA
El navegant retorna pel riu d'aigües tranquil·les
  d'illes llunyanes, on la collita ha fet,
    així retornaria jo a la pàtria, si hagués
      recollit tants de béns com de sofrença.

Riberes estimades, que un dia vau criar-me,
  ¿calmeu les penes de l'amor, em prometeu,
    oh boscos de la meva jovenesa,
      en jo arribar, la pau altra vegada?

Allí al fresc rierol, on veia el joc de les ones
  a les aigües, i el lliscar dels vaixells,
    allí seré aviat; a vosaltres muntanyes entranyables
      que antany em vau guardar, fermes fronteres

adorades de la pàtria, casa de la mare
  i abraçades amoroses de les germanes,
    no trigaré a saludar-vos i m'estrenyereu
      per tal que el cor, com embenat, se'rn guareixi,

oh, els qui m'heu restat fidels! però jo sé, jo sé
  de l'amor la sofrença, que no se'm guarirà tan aviat,
    ni hi haurà cançons de bressol, cantades
      per mortals consoladors, que del pit me l'arrenquin.

Car aquells que ens fan do del foc celest,
  els déus, també ens forneixen un sagrat dolor.
    Que resti doncs així. Fill de la terra
      jo em mostro; fet per estimar, per sofrir.

Friedrich Hölderlin (1770-1843)

(Poesia alemanya. Edicions 62. Traducció de Feliu Formosa.)

dimarts, 5 de setembre de 2017

La renovació generacional del professorat de valencià i els futurs llicenciats de filologia catalana


És un tema de conversa habitual entre el professorat de valencià: la jubilació. En Tal s'ha jubilat, En Tal altre va tot atrafegat organitzant una gran festa per celebrar el transcendental esdeveniment de la seua jubilació… I tu, quan et jubiles? No te’n faltarà molt…

Quan es va introduir el valencià en l’ensenyament, la majoria dels professors d’aquesta assignatura eren joves. Però el temps passa, i els qui eren joves ara ja no ho són. O no ho són tant com abans. Afegim, al pas fatal del temps, la possibilitat de prejubilar-se als seixanta anys. Conseqüència: durant els pròxims cursos una gran part de l'actual professorat de valencià es donarà de baixa en la professió. 

Fins ací, cap problema. Cap problema per als qui es jubilen, és clar. Però està assegurada la renovació generacional? Hi haurà suficients llicenciats en filologia catalana per a cobrir les nombroses jubilacions que estan a punt de produir-se? Sembla que no. Vull deixar ben clar que no tinc dades concretes, fidedignes i contrastades, al respecte. Així i tot, hi ha una circumstància, ben coneguda, que és molt significativa: la nota de tall per accedir als estudis de filologia catalana és la més baixa o una de les més baixes de la Universitat de València, símptoma inequívoc de l’escassa demanda que susciten aquests estudis. 

Evidentment, hi ha una solució, que és la que s’imposarà en la pràctica: tirar mà de professors d’altres especialitats, amb coneixements de valencià. Però és inevitable preguntar-se a què es deu aquesta diguem-ne falta d'entusiasme pels estudis de filologia catalana, tot i la perspectiva d'una eixida laboral bastant segura. És un reflex, en part si més no, de la indiferència i l'hostilitat de la nostra societat per la llengua i la cultura catalanes? 

El mal símptoma inicial representat per la nota de tall, ve seguit d’un altre de molt més greu. En el pas del primer al segon curs del grau de filologia catalana, més de la meitat dels alumnes abandonen els estudis que havien iniciat el curs anterior. Més de la meitat! Per què? Se m'ocorre de seguida un motiu principal per explicar aquest fet, però m'estime més callar-lo. Els lectors de la serp blanca són persones adultes i saben llegir. I ací ho deixe.

dilluns, 28 d’agost de 2017

Un calidoscopi de lectures

L’ofici de lector recull una tria dels articles i ressenyes que Joan Garí ha publicat durant els darrers deu anys. La majoria procedeixen del setmanari El Temps, del diari Ara i del seu blog, que, com afirma l’autor, ha esdevingut el dipòsit de materials, l’espai on ha anat desant bona part del que ha escrit per a la premsa periòdica. De fet, el títol del llibre és el mateix que el nom del blog. L’edició ha estat a cura d’Anna Esteve, professora de la Universitat d’Alacant, que ha redactat també una introducció.

La majoria de les gairebé 120 ressenyes d’aquest volum estan dedicades a autors del segle XX, llevat, si no he comptat mal, de sis sobre Tolstoi, Montaigne, Schopenhauer, Flaubert, Balzac i Whitman, respectivament. A pesar de la gran varietat d’obres i escriptors comentats, L’ofici de lector no es llegeix com un simple recopilació miscel·lània de materials publicats prèviament. Hi ha diversos motius que reapareixen al llarg del llibre i es converteixen en una mena de fil conductor, com ara la preferència per la novel·lística nord-americana —«quan pense amb novel·les contemporànies sempre em vénen al cap els americans», afirma Garí—, o l’interès pels llibres sobre la Shoa o la guerra civil espanyola. Com recorda l’autor en una de les ressenyes, «llegim els llibres, en efecte, empeltant-los i empiulant-los els uns amb els altres». L’ofici de lector és una invitació a assistir al diàleg o al joc de variacions temàtiques i formals que una sèrie de llibres molt diferents estableixen entre ells. 

dissabte, 26 d’agost de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (45): Iannis Ritsos



LA DESESPERACIÓ DE PENÈLOPE
No era pas que no el reconegués a la llum de la llar, no eren pas
els parracs de mendicant ni la disfressa, no. Els senyals eren clars:
la cicatriu al genoll, la vigoria, la malícia a l'ull. Aterrida,
recolzant-se a la paret, buscava una excusa,
encara una mica de temps, per no respondre,
per no trair-se. ¿Per ell, doncs, havia malgastat vint anys,
vint anys d'espera i de somnis, per un miserable com aquell,
per un barbablanc sangonós? Es deixà caure sense veu damunt d'una cadira,
mirant lentament els pretendents assassinats a terra, com si mirés,
morts, els seus propis desigs. I: «benvingut», li digué,
sentint estranya, llunyana, la seva veu. Al racó, el seu teler
omplia el sostre d'ombres com barrots; i tots els ocells que havia teixit
amb fils vermells, lluents damunt de verds fullatges, de sobte,
aquella nit del retorn, es tornaren de color de cendra, negres,
volant al ras en el cel pla de la seva darrera espera.

Iannis Ritsos (1909-1990)

(Iannis Ritsos, Repeticions. Edicions de la Ela Geminada. Traducció d’Eusebi Ayensa)

dijous, 24 d’agost de 2017

Hume i la literatura

El filòsof David Hume estava molt preocupat per la qualitat literària dels seus escrits. Per a ell, tan important era el que havia de dir com dir-ho bé, d’una manera clara i precisa. En un passatge de la seua Investigació sobre l’enteniment humà es lamentava que «la fama de Ciceró encara floreix, però la d’Aristòtil ha decaigut del tot. La Bruyère travessa els mars, i encara manté la seva anomenada: però la glòria de Malebranche es limita a la seva pròpia nació i a la seva pròpia època. I hom llegirà, potser, de bon grat Addison, quan Locke estarà completament oblidat». 

Hume es dolia de la separació de la gent cultivada en dos mons: el dels erudits i el dels bons conversadors. De què serveix, es preguntava, el treball acadèmic, enclaustrat i allunyat del món, el cultiu de les lletres, separats del gust de viure, de la llibertat de pensament i expressió que s’aconsegueix en el diàleg? El filòsof hauria d’evitar que la filosofia esdevinga cada vegada més i més inintel·ligible, més divorciada de l’experiència que es viu en la vida comuna i en la conversa. 

dimarts, 22 d’agost de 2017

Per què ens agrada no fer res


En la nota anterior citava un fragment de Hume en què el filòsof escocès assenyalava que l’èxit que sempre han tingut els discursos sobre la vanitat de la vida humana, sobre la condició buida i fugissera de les riqueses i dels honors, s’explica perquè adulen «la nostra indolència natural». Com que tot és fum i vanitat, ja tenim l’excusa perfecta per no fer res, cosa que és el que més ens agrada. Però els moralistes no ens deixen estar tranquils. Mal, si fas això. Mal, si no ho fas. La indolència és una d’aquelles actituds humanes que ha merescut sempre els retrets dels moralistes de tots els temps. Així i tot, és un fet que la naturalesa humana mostra una tendència espontània, natural, irresistible sovint, a la indolència. A no fer res. Per què? Sembla que no seria tant per una qüestió de ganduleria intrínseca, sinó perquè és l’única «qualitat» moral que tots posseïm completament i que depèn del tot de nosaltres mateixos. Com va dir el doctor Johnson, «to do nothing is in every man's power».

dissabte, 19 d’agost de 2017

Una defensa de l’escepticisme

Lectura de la Investigació sobre l’enteniment humà, de David Hume. Crec que Fuster no va citar mai Hume en els seus escrits. M’estranya, perquè els punts de vista del filòsof escocès, antimetafísics i desconfiats davant les trampes verbals del llenguatge filosòfic, li haurien agradat. En la Investigació hi ha una defensa de l’escepticisme —d’un escepticisme raonable o moderat— que complementa o reforça aquell apunt per a una apologia de l’escepticisme publicat per Fuster en Diccionari per a ociosos

Hume comença criticant els inconvenients de la filosofia a l’hora de regular o guiar el comportament humà. Escriu que «la dèria per la filosofia, igual que la dèria per la religió, sembla propensa a la inconveniència següent: que, tot i aspirar a la correcció de la nostra conducta i a l’extirpació dels nostres vicis, només pot servir, a causa d’una administració imprudent, per a fomentar una inclinació predominant i empènyer la ment, amb més d’afany, cap al cantó que ja tendeix massa per la inclinació i la predisposició del tremp natural». És a dir, que bona part dels enfocaments filosòfics no serien més que racionalitzacions a posteriori —viciades, per tant— de les nostres tendències i prejudicis. Humà, massa humà.

Així, diu Hume, «mentre estudiem amb atenció la vanitat de la vida humana i girem els nostres pensaments vers la condició buida i fugissera de les riqueses i els honors, qui sap si estem adulant tota l’estona la nostra indolència natural, la qual, en odiar el tràfec del món i les penes i els treballs de les coses, cerca un simulacre de raó per tal d’ensarronar-se amb una indulgència total i sense cap mena de control». 

Hume, però, troba que hi ha una classe de filosofia que no sembla gens propensa a aquesta inconveniència i que, com que «no topa amb la desenfrenada passió de la ment humana, no pot barrejar-se amb cap predisposició o afecció naturals». Es tracta de la filosofia escèptica o de l’Acadèmia. (Hume contraposa aquí l’escepticisme moderat de l’Acadèmia platònica a l’escepticisme radical de Pirró.) «Els acadèmics —diu Hume— parlen sempre del dubte i la suspensió del judici, del perill de les determinacions precipitades, de reduir a límits molt estrets les investigacions de l’enteniment i de renunciar a totes les especulacions que no entrin dintre els llindars de la vida i la pràctica comunes. Res, doncs, no pot ésser més contrari a la indolència supina de la ment, a la seva arrogància temerària, a les seves grans pretensions i a la seva credulitat supersticiosa, que aquesta filosofia. Constreny totes les passions, llevat de l’amor a la veritat; i ni aquesta passió és duta, ni pot ser-ho, a extrems massa alts. Per tant, sobta que aquesta filosofia, que en gairebé tots els casos ha d’ésser inofensiva i innocent, sigui objecte de tants de retrets i vilipendis infundats. Potser, però, és la mateixa circumstància que la fa tan innocent, la que principalment l’exposa a la malvolença i al ressentiment públics. Per no afalagar les passions irregulars, guanya pocs partidaris; per oposar-se a tants de vicis i bogeries, aixeca contra ella una munió d’enemics, que la blasmen com a llibertina, profana i irreligiosa.»

dimarts, 15 d’agost de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (44): Kavafis



ABANDÓ
Era extraordinàriament sensible i molt intel·ligent,
i un jove de molt bona societat,
per agafar-se com una tragèdia,
—hauria estat ridícul— el seu abandó.
Per altra banda, quan el seu amic li digué:
«El nostre amor serà per sempre», tant l'un
com l'altre sabien que era quelcom convencional.
Després del cinema i dels deu minuts
que passaren al bar, una nit se'ls encengué
el desig als ulls i a la sang,
van marxar plegats i es van dir allò de «per sempre».

Aquell «per sempre» durà, però, tres anys.
Molt sovint dura encara menys.

Era extraordinàriament sensible i molt intel·ligent
per agafar-s'ho com una tragèdia,
i, a més, bellíssim —de rostre i de cos—
per sentir-se ferit en el seu orgull carnal.

Konstandinos P. Kavafis (1863-1933)

(Konstandinos P. Kavafis, Esborranys i poemes inacabats. Jardins de Samarcanda. Traducció d’Eusebi Ayensa)