dissabte, 20 de gener de 2018

Unes notes de Pla sobre la intel·ligència i la memòria

En una de les notes de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, Pla escriu que «potser el que permet dir que un home és intel·ligent és la seva desconfiança. S’ha de desconfiar d’un mateix, dels altres (homes i dones), de tot plegat. No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants. Ara, la desconfiança no s’ha de demostrar mai; és una posició particular i reservada». Tractant-se de Pla, és inevitable relacionar aquestes paraules amb un dels motius més repetits de la seua obra: la necessitat de conservar el sentit del ridícul. En el pla estrictament literari, la desconfiança representava per a Pla una actitud higiènica inexcusable davant el perill de caure de quatre potes en la pedanteria, en el verbalisme, en el dolorisme, en la vaguetat… 

Cal desconfiar també, diu, de nosaltres mateixos. Recorde ara aquell aforisme de Fuster: «no et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó». L’observació, però, s’hauria de matisar una mica. Gairebé sempre, la consciència només enganya a qui vol enganyar-se o a qui es deixa enganyar. Si més no, a partir d’una certa edat. Un altre aspecte d’aquesta qüestió és que, sovint, l’engany o l’error no procedeix tant de la consciència com dels nostres records, sobretot dels records de les nostres experiències personals. I no sols perquè siguen falsos o inexactes, sinó perquè poden ser injustos. De vegades, recordem fets de la nostra vida amb recança, o amb vergonya. Ens lamentem d’haver fet allò o, més habitualment, de no haver-ho fet, però oblidem que en aquell moment no podríem haver actuat, segurament, d’una altra manera. Tots som molt lúcids a posteriori. Relació entre la consciència i el record. No què sé de mi, sinó, més modestament, què recorde de mi. 

dimarts, 16 de gener de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (57): Leopardi



L’INFINIT
Sempre he estimat aquest turó desert
i aquesta barda que de tanta part
de l’últim horitzó l’esguard em priva.
Però, assegut i contemplant, immensos
espais més enllà d’ella i sobrehumans
silencis i una quietud fondíssima
jo al pensament fingeixo. I, per molt poc,
el cor no se m’esglaia. I, com que el vent
sento mormolejar entre les bardisses,
el silenci infinit a aquesta veu
vaig comparant: i l’etern em revé,
i les èpoques mortes, i la d’ara
vivent, i el so que fa. Així en aquesta
immensitat se’m nega el pensament:
i naufragar m’és dolç en aquest mar.

Giacomo Leopardi (1798-1837)

(Giacomo Leopardi, Cants. Labutxaca. Traducció de Narcís Comadira)

diumenge, 14 de gener de 2018

Una nota sobre uns assaigs de Fishman

Regirant papers, recupere una nota que vaig escriure, ja fa temps, sobre Llengua i identitat, una selecció d’estudis de Joshua A. Fishman (1926-2015) publicada per Edicions Bromera. Considerat un dels fundadors de la sociolingüística, la seua influència es va fer notar de seguida al nostre país via Aracil. L’edició de Llengua i identitat va estar a cura de Xabier Erize, que, de comú acord amb l’autor, va seleccionar una sèrie d’estudis que ofereixen una panoràmica representativa dels principals temes que va tractar al llarg de la seua amplíssima bibliografia, com ara l’intent de delimitar els factors que provoquen el manteniment o el desplaçament d’una llengua, la relació entre llengua i identitat, el futur de les llengües més petites en un món cada vegada més internacionalitzat, així com les possibilitats i el sentit del manteniment de la identitat dels pobles davant l’impuls de la modernització i la globalització. 

Fishman s’enfronta constantment en els seus escrits a una mena de sentit comú que apareix sovint en la literatura acadèmica sobre moviments socials i que es retroba amb poques diferències en les columnes d’opinió de molts mitjans de comunicació. Aquest sentit comú caracteritza, d’una manera displicent i irritada alhora, els moviments de normalització lingüística com a anacrònics i irracionals, responsables de conflictes civils i, fins i tot, de la disminució del producte nacional brut. En un dels estudis d’aquest volum Fishman examina les principals variables que intervenen en els conflictes arreu del món i demostra que, quan la diversitat lingüística es confronta amb tots els altres possibles elements de predicció del conflicte civil, és eclipsada per aquests completament. D’altra banda, destaca les conseqüències positives que es desprenen de la diversitat lingüística: «sempre m’ha semblat —escriu— que l’heterogeneïtat lingüística era un gran regal i un recurs potencialment molt valuós per a la vida nacional i internacional, que ofereix recompenses educatives, econòmiques, diplomàtiques i culturals per a aquells països que cultiven aquest recurs adoptant una política positiva envers ella».

dimarts, 9 de gener de 2018

Flâneur, una nova editorial independent

He començat el nou any d’una manera esplèndida, literàriament si més no. El dia u de gener, al matí, vaig llegir La passejada, de Robert Walser. Ja feia temps que no llegia res d’aquest autor. Abans, havia llegit, en català, L’ajudant, Jacob von Gunten i El quadern de Fritz Kocher, i, en castellà, Vida de poeta. Però se m’havia passat La passejada, una nouvelle extraordinària, que m’ha entusiasmat. Aquest relat inaugura el catàleg de Flâneur, una nova editorial independent, que us recomane seguir ben de prop. Les arrels de Flâneur es troben en la revista literària El funàmbul, impulsada per David Cuscó, que ara fa més de tres anys va llançar el primer número, un monogràfic sobre l’escriptor polonès Bruno Schulz. Des d’aquest blog, m’he fet ressò de la majoria de funàmbuls que han aparegut fins ara (vegeu-ne aquesta llista). 

Després de La passejada, està anunciada la publicació d’El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard, traduït per Raül Garrigasait, Austerlitz, de W. G. Sebald, en traducció d’Anna Soler Horta i L’Spleen de Paris, de Baudelaire, traducció i notes a càrrec de Joaquim Sala-Sanahuja. Flâneur vol oferir traduccions recuperades i actualitzades, com les d’aquestes dues últimes obres, o directament inèdites, com les de les dues primeres, de clàssics de la literatura europea, sobretot de l’àrea central, corresponent a l’antiga Mitteleuropa. Joseph Roth, Karl Kraus i Walter Benjamin són alguns dels autors que s’afegiran més endavant al catàleg.

dissabte, 30 de desembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (56): Catul


Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos, 
que dels vells rigorosos els murmuris
ni tan sols en un as hem de preuar-los.
Quan es ponen, els sols poden renéixer,
mes la nostra llumeta en apagar-se
una nit dormirem que serà eterna.
Dóna’m, doncs, mil petons, que cent segueixin
i mil més al darrere, i la centena
i mil més, i cent encara,
i després els milers, quan a bastança
ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los;
perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos
que no sàpiguen mai quants besos foren.

Catul (84 aC – aprox. 54 aC)

(Catul, Poesies completes. Edicions 62 / Empúries, Versió de Jordi Parramon.)

dijous, 28 de desembre de 2017

Un Tirant per a Reis

Si, ara que s’acosta Reis, esteu pensant de regalar un llibre als vostres fills menuts, o als vostres nebots, ara teniu una bona oportunitat. Onada Edicions acaba de publicar Tirant per a infants, un llibre esplèndidament il·lustrat per Oreto Cruzà, dissenyat i maquetat per Manuel Boix. L’adaptació de la novel·la de Martorell l’ha duta a terme Salvador Vendrell, que ha sintetitzat en 28 capítols breus els episodis més importants del Tirant

El llibre, editat amb tapes dures, amb un paper de qualitat, reprodueix 22 il·lustracions a color, moltes de les quals a doble pàgina. Al final hi ha la traducció del text a l’anglès, perquè a més d’iniciar-se en la novel·la de Martorell els xiquets puguen practicar idiomes. Tot això al preu de 20 €. Decididament, enguany els pares ho tenen ben fàcil perquè els Reis d’Orient queden com uns senyors. 

Vendrell ha complementat la seua adaptació amb un text, titulat Un heroi de carn i ossos, en què s’adreça directament als joves lectors: «després de la lectura i de gaudir de les il·lustracions del vostre primer Tirant, heu pogut comprovar que, per viure un combat o una batalla, no cal que aneu al cinema, ni a la televisió, ni que naveguen pels camins insegurs de les xarxes socials. Heu vist que, de tant en tant, paga la pena apagar totes les pantalletes per submergir-vos en les pàgines de lletres i dibuixos d’una de els novel·les més interessants de la literatura universal feta a casa nostra; escrita per un valencià, Joanot Martorell, en un moment en què la nostra llengua es parlava i s’escrivia per tots els camins de la nostra mar, la Mediterrània». Aquestes paraules demostren que Salvador Vendrell, a més d’un excel·lent adaptador dels nostres clàssics, és també una persona com cal, plena de bones intencions, a la qual els pares de família poden confiar tranquil·lament l’educació (literària) dels seus fills.





dimecres, 27 de desembre de 2017

Vida i història: una autobiografia del segle XX

George L. Mosse (1918-1999), un dels historiadors més importants de la seua generació, va tractar en la seua obra diversos camps de la història europea: la llei constitucional anglesa, la teologia de la Reforma, el feixisme i el nazisme, el judaisme i la història de la masculinitat, entre molts altres. Durant els últims anys de la seua carrera va tornar a estudiar les implicacions de la cultura europea en els esdeveniments catastròfics del segle XX, especialment la Primera Guerra Mundial i l’Holocaust. En una sèrie de llibres, va desafiar les interpretacions convencionals del nazisme i del feixisme. Per a Mosse, el feixisme i el nazisme no van ser simplement uns moviments brutals i opressius. En destacava el fet que van ser capaços de mobilitzar una àmplia massa de gent, connectant l’acció política amb uns estereotips culturals profundament populars que s’havien originat durant el segle XIX.

Mosse va ser un dels primers historiadors que va tractar l’estudi de les mentalitats i actituds populars. No reduïa la cultura a l’art i a la literatura de les elits, sinó que la definia com un estat mental que tendeix a convertir-se en un estil de vida íntimament relacionat amb els reptes i dilemes d’una societat. Així, en els treballs que va dedicar a l’antisemitisme, Mosse es va interessar més per les imatges i els símbols, per les percepcions i les impressions que semblaven motivar l’actuació de la gent, que no pels detalls de la persecució.

Estava convençut que el que és l’home, només la ho pot dir la història. Per això resultava temptador, com ell mateix escriu en la seua autobiografia, «posar la pròpia història personal en perspectiva històrica, especialment quan aquesta vida conté discontinuïtats i experiències que van ser provocades pel curs de la Història, i quan el que va ser experimentat com un desafiament personal reflecteix, en realitat, els esdeveniments que assolaven Europa». 

dissabte, 23 de desembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (55): Puixkin



EL RECORD
Quan cessa el dia sorollós per al mortal
i als muts carrers de la ciutat
translúcida, s'abat la fosca nocturnal
i el son, premi al diari afany,
llavors és per a mi quan el silenci porta
hores de turmentada vetlla:
en la inactivitat nocturna crema en mi
la serp dels purs remordiments;
bullen els somnis, i en la ment, d'angoixa plena,
pensaments tèrbols s'hi acumulen.
En silenci el record desplega, inacabable,
els seus volums al meu davant.
Llegint-hi amb repugnància la meva vida,
vaig maleint i m'estremeixo,
em queixo amargament i vesso amargues llàgrimes,
mes no cancel·lo el trist escrit.

Aleksandr S. Puixkin (1799-1837)

(Aleksandr Puixkin, Mentre visqui un sol poeta – Antologia poètica. Edicions de 1984. Traducció de Jaume Creus.)

dimecres, 20 de desembre de 2017

Esperant «L’estupor» de Josep Iborra


L’octubre passat us vaig comunicar en una entrada que l’editorial Afers publicarà un llibre d’assaigs inèdits de Josep Iborra. Aquest llibre, que porta per títol L’estupor, està previst que aparega cap a la pròxima primavera. 

Mentrestant, he pensat que potser us agradarà de llegir-ne un petit avançament. Aquí teniu tres assaigs del llibre, que podeu llegir clicant l’enllaç de cada un: Literatura i vida, Xammar i Confessions.

diumenge, 17 de desembre de 2017

Un best-seller de Vives

La Biblioteca d'Autors Valencians, la col·lecció de llibres que publica la Institució Alfons el Magnànim des del 1981, ha començat enguany una nova etapa sota la direcció d’Enric Sòria, els primers fruits de la qual són Ícar o la impotència, d’Artur Perucho (1902-1956), i els Diàlegs de Joan Lluís Vives (1492-1540). Els nous volums mantenen el disseny original de la col·lecció, però a diferència dels anteriors ara estan enquadernats amb cobertes dures en tela blau marí, amb guardes i amb camisa, i el paper que s’hi ha fet servir és d’una gran qualitat, molt agradable al tacte. Són uns llibres que fa goig de tenir a les mans. 

L’edició dels Diàlegs de Vives reprodueix la traducció que va publicar Josep Pin i Soler el 1915, d’una gran riquesa i vivacitat, adaptada a l’ortografia i a les normes gramaticals actuals. Publicats el 1539 a Basilea, els Diàlegs ha estat l’obra més reeditada i més traduïda de Vives. A la fi del segle XVI se n’havien fet més de dues-centes reedicions. Uns anys abans, el 1518, Erasme havia publicat els Col·loquis, de característiques semblants, però el llibre de Vives va tenir més èxit editorial, potser pel model de llatí que proposava i per la filosofia de moderació que orienta les reflexions dels personatges. També, perquè els Col·loquis d’Erasme van ser inclosos en l’Índex de llibres prohibits, cosa que el va expulsar del mercat editorial del món catòlic.

dimecres, 13 de desembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (54): Pessoa



Totes les cartes d'amor són
ridícules.
No serien cartes d'amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d'amor,
com les altres,
ridícules.

Les cartes d'amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, a la fi,
sols les criatures que mai no escriviren
cartes d'amor
són les que són
ridícules.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia
sense adonar-me'n
cartes d'amor
ridícules.

La veritat és que avui
són les meves recordances
d'aquelles cartes d'amor
les que són
ridícules.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)

Fernando Pessoa (1888-1935)

(Fernando Pessoa, Poemes d’Alvaro de Campos. Quaderns Crema. Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja.)

dilluns, 11 de desembre de 2017

Ha començat el procés d’edició de «La literatura recordada»


El passat set de novembre us contava que Viena Edicions, que em va editar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, em publicarà un altre llibre: La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. El procés d’edició ja ha arrencat. He hagut de redactar una nota biogràfica per a la solapa i una sinopsi per a la portada. i triar una foto meua per acompanyar aquella. Una qüestió que ha portat més temps ha estat la portada. No us la puc mostrar encara, però estic molt content del resultat. Només us en diré que reprodueix un quadre d’un pintor del segle XX, molt admirat per Pierre Boulez. Encara que aquest quadre no al·ludeix a cap motiu concret del llibre, suggereix el joc de relacions i contrapunts que relliga els 101 capítols de La literatura recordada

Aquesta vegada, a diferència d’Un son profund, intentaré que el nou llibre porte un índex de noms. El faré en corregir les últimes proves d’impremta. Més endavant, m’agradaria penjar en el web de la serp blanca un índex de noms i temàtic tant dels materials publicats en el blog com dels llibres que he publicat fins ara en paper. Això deu suposar una mica de feina, però serà útil per als lectors i per a mi mateix.

divendres, 8 de desembre de 2017

Fugint d’Europa

El 1976 va morir a Nova York, oblidat i desconegut del públic literari, l’escriptor jueu Soma Morgenstern. Nascut a la Galítzia oriental el 1890 dins d’una família jueva ortodoxa, havia arribat l’any 1941 als Estats Units fugint dels nazis. El 1946 li va ser concedida la ciutadania nord-americana. La pèrdua de llocs, d’escrits i documents, d’amics, la desaparició de gran part de la seua família en els camps de concentració, el descobriment de l’extrem a què havien arribat els crims dels nazis, el van enfonsar en una profunda depressió de la qual no es va recuperar mai més.

Amic íntim de Joseph Roth i Alban Berg, relacionat amb escriptors i músics com Stefan Zweig i Otto Klemperer, Anton Webern i Robert Musil, Elias Canetti i Hermann Broch, Morgenstern va ser un exponent destacat d’aquella brillant cultura centreuropea, elaborada en gran part per jueus, i que seria esborrada per sempre durant la Segona Guerra Mundial. A finals de 1935 va aparèixer la seua novel·la El fill del fill pròdig, la primera d’una trilogia. Aquesta obra va ser l’única que es va publicar, en vida de l’autor, en la seua llengua original.

A partir de 1994 es va començar a recuperar la seua obra, que va començar a editar-se completa i en la seua llengua original, en alemany. L’editorial Pre-Textos va iniciar en el 2000 la traducció dels seus llibres de memòries amb Huída y fin de Joseph Roth, que va continuar amb el volum Alban Berg y sus ídolos. El 2005 l’editorial Minúscula es va afegir a la difusió de l’obra de Morgenstern amb la publicació d’un altre volum de memòries: En otro tiempo. Años de juventud en Galitzia oriental.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (53): Shakespeare

                         


                            18
És que puc comparar-te a un jorn d’estiu,
quan tu ets més adorable i més clement?
Brots tendres bat l’oratge intempestiu
i el bon temps s’interromp sobtadament.

Hi ha cops que un fulgor ardent el cel domina
i cops que l’or del cel a penes dura;
tota bellesa fatalment declina
per l’atzar o pel curs de la Natura.

Però jo veig perenne el teu estat
i sense perdre un bri de gentilesa.
No et retindrà la Mort al seu costat
si un vers etern el teu encant palesa.

Mentre l’ull miri i l’home no hagi mort,
viurà el meu vers i et donarà suport.

William Shakespeare (1564-1616)

(William Shakespeare, Tots els sonets. Adesiara. Traducció de Gerard Vergés)

diumenge, 3 de desembre de 2017

Un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques

Havia demanat a Eva, de Fan set, que em reservés el primer exemplar que arribés a la llibreria. Divendres passat, aprofitant un buit a l’institut, m’hi vaig acostar i el vaig arreplegar. Allí mateix vaig començar a fullejar-lo, cada vegada més entusiasmat. Mentre tornava a l’institut, aprofitava els semàfors que se’m posaven en roig per llegir-ne un fragment o altre. De vesprada, només arribar a Polinyà, em vaig estirar al sofà i el vaig llegir gairebé d’una tirada, llapis en mà: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, un llibre inèdit de Josep Pla, publicat al cap de més de trenta-cinc anys de la seua mort. 

Aquest llibre, l’aparició del qual no és cap exageració afirmar que constitueix un autèntic esdeveniment literari, recull una sèrie de textos redactats a finals dels 50 i durant la dècada dels 60 del segle passat. A diferència dels dietaris inèdits de la mateixa època que s’han donat a conèixer recentment en La vida lenta, aquests textos estaven pensats per ser publicats i havien quedat totalment enllestits per formar part d’un volum de continuació de les Notes disperses (volum 12 de l’Obra Completa), que van ser continuades, de fet, per les Notes per a Sílvia i per les Notes del capvesprol (volums 26 i 36 de l’Obra Completa respectivament). Però els textos que es publiquen ara no s’hi van incloure. Per què?