E in questo chiaroscuro nascono i mostri

Deu ser una de les frases més conegudes i citades de Gramsci: «Il vecchio mondo sta morendo. Quello nuovo tarda a comparire. E in questo chiaroscuro nascono i mostri.» («El vell món està morint. El nou tarda a aparèixer. I en aquest clarobscur naixen els monstres.») Fins i tot a Roma es va fer fa uns anys una exposició d’art públic de l’artista xilè Alfredo Jaar, que va consistir a omplir els carrers de la ciutat amb pòsters verds i vermells que reproduïen aquesta frase. Encuriosit, vaig intentar localitzar el text original d’on s’havia extret. Al final el vaig trobar, però la frase no hi apareixia en la forma que he citat, sinó en una altra de lleugerament diferent: «La crisi consiste appunto nel fatto che il vecchio muore e il nuovo non può nascere: in questo interregno si verificano i fenomeni morbosi più svariati.» No és exactament el mateix. Sobretot, interregno és reemplaçat per chiaroscuro, i i fenomeni morbosi più svariati per i mostri. Què havia passat? Doncs que Jaar havia transcrit la frase de Gramsci no de l’original en italià, sinó de la traducció francesa: «Le vieux monde se meurt, le nouveau monde tarde à apparaître et dans ce clair-obscur surgissent les monstres.» L’artista xilè va comentar en una entrevista que la considerava més potent i poètica que l’original. No entraré a discutir aquesta qüestió. Però és un fet que ara, en anglès, en castellà, i fins i tot a Itàlia, aquesta citació de Gramsci se sol reproduir a partir de la traducció al francès. Hi ha influït també que el filòsof eslovè Slavoj Žižek, un dels qui més ha contribuït a popularitzar-la, l’ha citada sempre a partir d’aquesta traducció. En definitiva, a efectes pràctics l’original ha estat reemplaçat per una traducció d’una traducció.

Una vegada aclarit l’embolic, vaig llegir amb calma el text on apareix aquesta frase. Es troba en una anotació dels Quaderni del carcere de 1930 (vol. I, p. 311) que porta per títol Passato e presente, en aquest paràgraf: «L’aspetto della crisi moderna che viene lamentato come “ondata di materialismo” è collegato con ciò che si chiama “crisi di autorità”. Se la classe dominante ha perduto il consenso, cioè non è più “dirigente”, ma unicamente “dominante”, detentrice della pura forza coercitiva, ciò appunto significa che le grandi masse si sono staccate dalle ideologie tradizionali, non credono più a ciò in cui prima credevano ecc. La crisi consiste appunto nel fatto che il vecchio muore e il nuovo non può nascere: in questo interregno si verificano i fenomeni morbosi più svariati.» («L’aspecte de la crisi moderna que es lamenta com a “onada de materialisme” està relacionat amb el que s’anomena “crisi d’autoritat”. Si la classe dominant ha perdut el consens, és a dir, ja no és “dirigent”, sinó únicament “dominant”, posseïdora de la pura força coercitiva, això significa justament que les grans masses s’han apartat de les ideologies tradicionals; ja no creuen en el que creien abans, etc. La crisi consisteix justament en el fet que el vell mor i el nou no pot nàixer: en aquest interval s’esdevenen els fenòmens morbosos més diversos.»)

Punts de fuga sobre un paisatge desolat

En la Nota prèvia que ha redactat per a Punts de fuga,  publicat recentment per Lletra Impresa Edicions en coedició amb la Institució Alfons el Magnànim, Enric Balaguer assenyala que ha preferit ordenar els vint-i-un assaigs que el componen seguint la data d’escriptura i no per afinitats temàtiques. De tota manera, tots ells estan estretament relacionats. Encara que admeten una lectura autònoma, s’han de llegir com una sèrie d’intents per a pensar una resposta al sentiment d’insatisfacció i d’incomoditat de l’autor amb la vida que ha succeït l’ocàs del món rural. Un ocàs que Enric Balaguer, nascut a Guadalest, a la Marina Alta, ha viscut des de dins. Ha anomenat el conjunt Punts de fuga perquè «posats tots junts, tenen un aire calidoscòpic, de mosaic, però d’un en un, engeguen un viatge —això espere— amb un mínim de profunditat».

Com una via d’eixida, o d’escapatòria, i sense caure en la temptació de proposar cap bucolisme compensatori, Balaguer intenta pensar una nova espiritualitat. És conscient que aquesta paraula a hores d’ara resulta suspecta per a molts, per l’ús que se n’ha fet per a reprimir la realitat de l’experiència humana o per la vaguetat rutinària amb què s’utilitza. L’espiritualitat de què parla Balaguer té més a veure amb una manera de pensar i de sentir, de relacionar-nos amb el món que no amb una realitat transcendent. És una espiritualitat que apel·la a l’experiència individual per sobre de credos i teologies i que aspira a una confluència entre la cosmovisió oriental i l’esperit de la ciència. Hi té una gran importància el cos, els seus cinc sentits, sobretot els tres que sempre van darrere de la vista i l’oïda, en una posició modestament secundària. Aquest arrelament en el cos l’il·lustra amb alguns exemples literaris, com ara de la prosa de Josep Pla, «atapeïda d’observacions i de dades provinents dels cinc sentits». O de Vicent Andrés Estellés, un altre dels escriptors que ha sabut incorporar aquesta dimensió multisensorial a la seua creació.

Una nota sobre la «Historia de la literatura universal» de Riquer / Valverde

RBA ha reimprès en rústica, en dos volums, la Historia de la literatura universal de Martí de Riquer i de José María Valverde. Reprodueix l’edició que va publicar amb el segell de Gredos en tapes dures el 2007, quan aquesta editorial ja havia estat absorbida per aquella. La primera edició d’aquesta obra havia aparegut en tres volums entre 1957 i 1959 en l’editorial Noguer. Des del 1968, ampliada, ha conegut diverses reedicions i reimpressions en Planeta. Entre 1984 i 1986 Planeta en va publicar una nova edició en deu volums, que acompanyava el text de Riquer i de Valverde amb una àmplia selecció de textos antològics i de resums argumentals, i també de moltes il·lustracions. No ha estat reimpresa des d’aleshores. El lector interessat pot recórrer a una biblioteca o comprar-la en una llibreria de vell.

Convé advertir que aquesta Historia de la literatura universal no està escrita a quatre mans, encara que els títols de crèdit de l’edició no ho aclareixen i deixen que el lector supose pel seu compte que Riquer ha redactat la part que va des de l’antiguitat fins a la literatura medieval i Valverde a partir de l’edat moderna. Carlos Pujol, en la presentació que va escriure per a aquesta obra, declara que la participació de Riquer comprèn les literatures de l’antiguitat grega i llatina, i els capítols dedicats a la literatura medieval, i així mateix tot el Renaixement espanyol, que, en paraules de Pujol, culmina en Cervantes. Encara que no ho diu, sembla que Riquer va redactar també el primer capítol, Literaturas orientales proyectadas sobre Europa, concretament la literatura sànscrita, l’hebrea i l’àrab. En l’edició en deu volums de Planeta, s’indica clarament que Martí Riquer és l’autor dels tres primers volums i Valverde dels set restants. Riquer no va introduir cap canvi en els capítols que havia redactat prèviament. Ja ho tenia bé. Valverde, en canvi, va refer en major o menor grau la seua part. I no sempre per a millor. A més, va redactar de nou el capítol IV (Crepúsculo del medievalismo y alba del Renacimiento), i tota la part del renaixement, incloent-hi el renaixement espanyol i Cervantes, que ja havia redactat Martí de Riquer en l’edició anterior. Els textos de Riquer sobre Dante, Boccaccio o Cervantes (que són els que es reprodueixen en l’edició de dos volums, com aquesta de RBA) són superiors, crec, als que va escriure de nou Valverde per a l’edició en deu volums. L’assaig de Riquer sobre Dante, per exemple, és més sintètic, més ajustat i es llegeix millor.

Amèrica, des de la distància del temps i del lloc

Amb una tenacitat admirable, Lourdes Toledo ha aconseguit dedicar-se en poc temps a la literatura en català d’una manera plena. I des del País Valencià. Ho ha aconseguit treballant molt, combinant l’escriptura dels seus llibres amb la pràctica intensiva del periodisme cultural: la ressenya crítica, la columna d’opinió, els articles de fons sobre un autor o altre, les entrevistes, la traducció…

La seua obra literària consta fins ara de tres llibres, de caràcter fortament autobiogràfic. El 2018 va publicar Amèrica endins (XX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alt), un dietari de l’estada de tres anys que va fer als Estats Units entre l’agost del 2014 i el juny del 2017 a l’estat de Nou Mèxic, on va treballar com a mestra en unes escoles públiques. Una estada tan llarga li va permetre de mirar tot el que l’envoltava no únicament endins —en profunditat—, sinó també des de dins, fixant-se en tot el que només es pot copsar vivint i treballant al país. El dietari combina les panoràmiques generals sobre la realitat actual nord-americana amb referències constants a la situació personal de l’autora. Aquesta combinació de crònica i de dietari íntim, de literatura i periodisme, és un dels principals atractius d’aquest llibre.

Va ser seguit, el 2021, per La inquietud (Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2020), un altre dietari, en què ressegueix la tornada i la reinstal·lació al seu país, i a la seua ciutat, després de molt de temps —abans havia viscut a Aragó— i de molts canvis de residència. La tornada a València va anar acompanyada de la decisió de professionalitzar-se com a escriptora. Ara acaba de publicar Lluny d’Amèrica (Premi d’Assaig Josep Vicent Marqués 2022), que forma una trilogia, crec, amb els dos anteriors. Representa un retorn, des de la distància física i temporal, a les vivències narrades en el primer, com una manera de tancar el cercle.

«Joan Fuster i Josep Iborra: dos dietaristes cara a cara», divendres que ve, a Sueca, a les 19h

 

Dues novel·les d’Elizabeth Gaskell

Vaig llegir, primer, Nord i sud, d’Elizabeth Gaskell, publicada recentment per Viena en la col·lecció Club Victòria. I després, al cap de molt poc, Les confessions del senyor Harrison, apareguda un any abans en la mateixa col·lecció. Tenia ganes de llegir alguna novel·la d’aquesta autora, que és una de les baules fonamentals de la cadena que va de Jane Austen a George Eliot. Vaig començar per Nord i sud. El títol m’atreia com un imant. En principi Gaskell havia pensat que es digués Margaret Hale, del nom de la protagonista, però Dickens, director de la revista Household Words, on es va publicar en fulletó, va insistir a titular-la Nord i sud. Per sort, es va imposar el parer de Dickens.

Nord i sud és una novel·la social, com Temps difícils, del mateix Dickens, editada un any abans. La jove Margaret Hale es veu obligada a abandonar amb els seus pares el poblet on havia nascut, a l’Anglaterra rural del sud, per anar a la ciutat de Milton, Manchester en la realitat, al cor de la Revolució Industrial. Allà, entra en contacte amb un nou ordre social, dominat pel conflicte entre els patrons de les fàbriques i els treballadors del tèxtil. I coneix el senyor Thornton, un jove empresari, amb unes idees i uns valors oposats del tot als seus. Entre tots dos es desenvolupa una relació plena de tensió, que es modula entre l’atracció i l’aversió fins a la resolució final.

La descripció i la crítica que fa Gaskell del món creat per la industrialització és, crec, més complexa i matisada que la de Dickens en Temps difícils. Nord i sud mostra en aquest punt una de les qualitats que més aprecie en els novel·listes realistes: la imparcialitat, que és la primera condició per a aconseguir una representació literària mínimament objectiva. El títol de la novel·la no al·ludeix a un enfrontament maniqueu entre dos mons socials, sinó al procés de canvi que experimenten els personatges protagonistes quan es veuen confrontats amb modes de vida i de valors diferents, en una mena de viatge d’anada i tornada.

Quins inconvenients té el dietari com a gènere literari?

El dietari deu ser la forma literària més lliure i més flexible de totes. Substitueix l’extensió de la novel·la per la intensitat del fragment i amb el pas d’una entrada a una altra permet constants efectes de sorpresa. En un dietari hi cap tot: una anotació sobre qualsevol fet de l’activitat diària, una nota de lectura, una descripció d’un paisatge, una narració, un aforisme…

Cap bé sense pena. La forma del dietari també comporta perills, que no sempre són fàcils d’evitar. Tothom qui porta un diari o que l’ha portat en algun moment de la seua vida, ho ha pogut comprovar. Durant les primeres setmanes, o durant el primer mes, hi ha moltes coses a contar: tot és nou. Però al cap de poc, el dietarista s’adona que tendeix a repetir-se, que no val la pena anotar un fet o altre de l’activitat diària més o menys idèntic al d’ahir, al de demà i al de demà passat. El repertori de reflexions i de records també s’esgota ràpidament. El dietarista comprèn, dolorosament, que la vida de cadascun de nosaltres està muntada a partir d’un seguit de rutines, que no avancen ni duen enlloc. De vegades, s’intenta superar la banalitat del dia a dia anotant alguna reflexió sobre l’actualitat política o contant algun viatget turístic. El remei sol ser pitjor que la malaltia. El fet és que molts dels dietaris que es publiquen no compensen les poques pàgines dignes de ser llegides amb interès. Es nota massa que per a alguns escriptors el dietari només es justifica perquè permet fer llibres d’una manera fàcil i còmoda.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 43, pàg. 133-134)

Balzac, la realitat que desborda l’escriptura

17 de juliol de 1967

Llegint Les il·lusions perdudes, de Balzac (el títol m’atreu com un abisme). La realitat desborda l’escriptura, el que es conta. Impressió que l’autor ha de tirar a vegades pel camí recte per abreujar, que no conta tota la massa de realitat que vol traspassar al paper. Això és el que dóna una forta impressió de realisme i no els detalls, el reflex de la realitat. Hi ha com una invasió de la realitat en l’obra, que no la pot contenir tota. El lector té així la impressió d’una densitat, d’una tensió, d’una pressió interna en l’obra que llegeix. Sensació que l’obra podria ser molt més llarga, si l’autor hagués volgut. I no per acumulació de més detalls, no inflant la seua matèria, sinó contant més coses que no conta, evitant els abreujaments. Dualitat entre les vides a contar i la història contada.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 96.

La superstició de les paraules: una nota manuscrita de Fuster sobre Gramsci

Divendres passat vaig passar el matí a Sueca, a la Casa Fuster. Prèviament, havia sol·licitat autorització a Enric Alforja, tècnic que supervisa el Centre de Documentació de l’Espai Fuster, per a accedir a l’arxiu de Josep Garcia Richart, dipositat allí juntament amb la seua biblioteca. Volia acabar de transcriure set quaderns seus que contenen diverses anotacions de dietari. La lletra manuscrita, que em costa de desxifrar, em fa avançar a poc a poc.

Vaig aprofitar també l’ocasió, i l’amabilitat d’Enric Alforja, per a satisfer una curiositat meua de feia temps: fullejar els llibres d’Antonio Gramsci que tenia Fuster. Els motius d’aquesta curiositat no vénen al cas. No tractaré tampoc, ara, la influència de Gramsci en Fuster. No és fàcil precisar-la, sobretot en els seus assaigs sobre literatura, que és justament el punt que m’interessa. Igual que va fer amb altres autors que va llegir a fons, Fuster es va referir sovint a Gramsci, però el va citar poc, o no gens. Fuster trobava en la seua obra, crec, tota una sèrie de motius que li resultaven molt suggestius i un incentiu per a la consideració d’enfocaments que no se solen tenir en compte. Una vegada va dir que Gramsci era una mina. Ho és. Però divendres passat només volia comprovar, fins on això és possible, què va llegir Fuster de Gramsci i quan ho va llegir o a partir de quan. El que més em desperta la curiositat dels escriptors que admire són les seues lectures.

Alforja em va advertir que la biblioteca de Fuster està encara en procés de catalogació. En aquest moment n’hi ha 14.000 llibres catalogats, d’un total de 21.000. Uns dies abans, m’havia enviat per correu electrònic una relació d’onze títols, resultat d’una cerca en la base de dades, tant d’obres del mateix Gramsci com d’altres autors sobre ell. Divendres, només arribar, vaig demanar a Alforja si els podia consultar. Volia fullejar-los, i comprovar si estaven subratllats o contenien alguna anotació, que és la prova més clara, per a mi, que un llibre ha estat efectivament llegit i, sobretot, que ha interessat a qui l’ha llegit. Enric Alforja me’ls va portar de seguida en un carret.

Els escriptors menors

En un dels seus últims llibres, Esbós d’escrits que ja mai no escriuré, Josep Murgades apunta la conveniència de plantejar una alternativa a la «concepció excessivament “hit-paradista” de la literatura i de la cultura en general», que distingeix entre escriptors de primera i de segona, entre escriptors de referència inexcusable i escriptors que «a tot estirar, presenten un interès com a molt documental o simplement testimonial». Potser, aquest hit-paradisme és inevitable, i raonable. Qualsevol manual d’història d’una literatura nacional o altra, comporta una tria, una selecció dràstica de la producció literària. Més encara si es tracta d’una història de la literatura universal, que en la pràctica es redueix a una part mínima de la literatura que s’ha escrit i publicat. No sols es deixen de banda totes les literatures que no pertanyen a l’àrea occidental, i dins d’aquesta tota la sèrie de literatures que podríem anomenar laterals, sinó que una enorme quantitat de material de les «grans» literatures és oblidat i ignorat. Aquí, com en tantes altres coses, es confirma quanta raó tenia Nostre Senyor, quan va dir que són molts els cridats i pocs els elegits.

El fet és que llegim les grans obres desconnectades de la massa literària on es van formar i on van nàixer. Aquesta massa o rerefons, que és la que dóna el to literari d’una època, se’ns escapa, cosa que no representa cap problema per al lector. Una obra literària té més probabilitats de continuar interessant-lo com més admet una lectura deslligada del medi en què es va crear. De tota manera, i com una alternativa complementària de l’enfocament hit-paradista de la literatura, Murgades proposa de considerar-ne també la representativitat, fent servir una escala que pose «en relleu no els ítems de més amunt en contrast amb els ítems de més avall, i viceversa, sinó una que tendeixi a emfasitzar la mitjana entre els uns i els altres». Es tracta de prestar atenció, també, als escriptors de segona fila, aquests escriptors que «des del bell mig de la seva aureas mediocritas, acostumen a estar a l’altura de la conjuntura a què responen, la qual reflecteixen i alhora generen de manera més equilibrada que els altres, sense estirabots de genialitat, però també sense discordances clamoroses».

La literatura és un somni espuri

25 d’agost de 1968

El que jo somie no m’és indiferent. M’afecta profundament. És aquest fil misteriós, el fil que ens vam tallar en nàixer. El record del somni s’assembla al melic: un residu, una marca, d’una comunicació amb una altra vida. Quan somiem som, potser, un fetus, vivim la vida de fetus. Despertar és tornar a la llum, sortir de les tenebres d’un ventre fabulós i fosc d’on xuclem la substància d’una altra vida, una vida intrauterina.

En la vida de vigília podem veure el món de moltes maneres. Tenim una certa llibertat de moviments per a girar el cap —els ulls— a un costat o a l’altre. Però restem encadenats, fixats. Durant el somni, no tenim aquesta llibertat per mirar les coses per tots els costats. Per altra banda, cap cadena ens determina al nostre món habitual. Llibertat i necessitat tenen ara un altre sentit. El somni es desenvolupa pel seu compte, no hi som lliures de canviar les situacions, però aquesta necessitat ens allibera al mateix temps. La literatura és un somni espuri, falsificat.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 179.

Gramsci a la presó

Lectura de les Cartes de la presó / Cartes a Tatiana Schucht, publicades el 2014 per Edicions de 1984 en traducció al català d’Alba Dedeu. Aquesta edició recull només les cartes que Gramsci va enviar a Tatiana Schucht, cunyada seua, la persona físicament més propera a ell durant l’empresonament. En queden fora les que va enviar a la seua família a Sardenya, sobretot a dues de les seues germanes i a la seua mare, i les cartes a la seua dona, Giulia Schucht.

L’any 1922 Antonio Gramsci havia estat enviat a Moscou com a delegat del PCI. Els seus problemes de salut, que va arrossegar tota la vida, s’havien agreujat fins al punt que va haver d’ingressar en un sanatori als afores de Moscou. Alba Dedeu, en la presentació que ha redactat per a aquest volum, conta que «allà va conèixer Eugenia Schucht, una altra interna, i després la seva germana, Giulia Schucht, una violinista de qui s’enamorà tot seguit, i amb qui posteriorment es casaria i tindria dos fills. Les germanes Schucht provenien d’una família benestant, malgrat que les filles, que havien estudiat i passat temporades llargues a Itàlia, simpatitzaven amb els bolxevics. Una altra de les germanes era Tatiana Schucht, que havia estudiat medicina a Roma i va residir a Itàlia durant tots els anys d’empresonament de Gramsci».

Després d’una estada a Viena, Gramsci va tornar a Itàlia el 1924 per ocupar el seu escó de diputat. Era el moment en què el feixisme aguditzava la repressió. El 1926 va ser detingut, juntament amb altres dirigents del partit, i dos anys després va ser condemnat a vint anys de presó acusat d’activitat conspirativa, d’incitació a l’odi de classes i d’antipatriotisme. Tal com va dir el jutge que va dictar la sentència, «durant vint anys hem d’impedir que aquest cervell funcione». Malgrat la pressió internacional contra el règim feixista i els recursos presentats per l’advocat de Gramsci perquè es revisés el procés, Mussolini no va cedir. Si de cas, Gramsci havia de retractar-se i demanar l’indult, cosa a la qual es va negar sempre. En el moment de ser arrestat, la seua dona Giulia ja havia retornat a l’URSS per tenir allí el seu segon fill, Giuliano, a qui Gramsci no va arribar a conèixer. Tatiana es va quedar a Itàlia i es va convertir per a Gramsci en un punt de suport inestimable.

La caverna fosca i els paràsits

20 de juny de 1968

Aquests esdeveniments estúpids, banals, que es fiquen obsessivament al cervell com un virus i el torturen, reclamant-ne constantment l’atenció, rosegant la vanitat, que fan mal com un òrgan malalt, sofrent. Com evitar-ho? Com oposar-se a aquestes invasions infeccioses que desbaraten l’equilibri nerviós i l’incapaciten per a tot el que no siga la consciència d’aquesta nafra neuròtica?

La impossible actitud estoica. Més aviat hom tendeix a sentir-se emportat per aquesta obsessió, per aquest interès malsà, per ferides idiotes, amplificant-les, cultivant-les, aprofundint-les monòtonament, clavant-les més i més com una idea fixa, revoltant, absorbent. Si almenys fossen idees fecundes! Tot escriptor —tot gran escriptor— és un home d’idees fixes, obsessionants. Aquestes idees són idees mares, amb futur, idees innates. No, però, impactes de petiteses vingudes d’enfora, i que s’agafen als nervis com una llepassa, destruint, paralitzant, torbant tota possibilitat d’acció exterior o interior. Tot això disminueix, només, empobreix, arruïna.

Caldria poder triar el que val pena que ens ocupe i el que no. Poder sentir-se afectat per allò que volem i no pels virus d’una pobra vanitat. Només el dolor que allibera energies —o en tot cas el poder— hauria d’estar permès per a un mateix. Llibertat per al dolor i el plaer. En definitiva, conservar la llibertat per a sentir-se o no afectat pel món, pel seu contacte.

Caldria sortir d’aquesta caverna fosca, buida, inhòspita, que no és un refugi —que és un fals refugi— que no és cap lloc de salvació, sinó de perdició. Sortir, donar-se. Evitar els altres per sistema és, paradoxalment, evitar-se també un mateix, cercar-se inútilment, vanament, és a dir, amb vanitat. Ni fora ni dins de mi, per cercar l’entrada en direcció oposada. I com més em cerque —falsament, vanament— menys em trobe. Només el propi pes, insuportable, anguniós. I els fantasmes invisibles que xuclen la sang. Els paràsits.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 169-170.

Una lectura d’un dels poemes de Ferrater que més m’agraden

Ja fa temps, deu anys!, vaig publicar en aquest blog un comentari sobre «Aniversari», un dels poemes de Les dones i els dies de Gabriel Ferrater. Cinc anys més tard, una mica reelaborat i esporgat d’algunes consideracions personals, el vaig publicar en La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. L’any passat, em van demanar que col·laborés en Apadrina un poema, una iniciativa de l’Associació Gabriel Ferrater, que tenia l’objectiu «de posar a l’abast del lector tota la poesia de Gabriel Ferrater comentada per personalitats significatives relacionades o interessades en l’autor i l’obra». Jo no sóc significatiu en res, però sí que estic interessat en Ferrater i la seua obra, de manera que vaig acceptar, i agrair, la invitació.

Reconec que no em vaig calfar massa el cap. Vaig recórrer al comentari d’«Aniversari» publicat en La literatura recordada i el vaig refer una vegada més, ampliant-lo en algun punt i corregint-ne alguna atzagaiada. En les primeres línies afirmava, impertèrrit, que «Aniversari» és «un poema molt breu, de només sis versos». Breu sí que ho és, però no té sis versos, sinó vuit!, i això de «només sis versos», crec que sobra. D’aquesta badada me n’he adonat, certament, però… i de les que encara se’m deuen haver passat per alt? No m’agrada rellegir el que he publicat.

Per raons que desconec, sembla que el projecte Apadrina un poema s’ha interromput o paralitzat. Com que aquesta tercera versió del meu comentari no s’ha arribat a publicar en el web de l’Associació Gabriel Ferrater, la publique ara aquí. De pas, he aprofitat per a refer-la de nou. Deu tractar-se d’un vici. Si aquesta vegada he comptat bé, és la quarta versió. Aquí la teniu:

Com a casa, res. Un article de Joaquim Iborra

Joaquim Iborra va publicar ahir en el Diari La Veu del País Valencià un article en què ressegueix la invenció del sentit que en l’actualitat té la paraula confort. Inicialment, volia dir consol. Aquesta transformació semàntica, escriu, «té el seu origen en la idea anglesa de l’interior domèstic, el que ells anomenen home, clarament distint de la casa, en el sentit de construcció o edifici, que ells anomenen house». Els anglesos, al mateix temps que inventaven la idea de l’espai interior de la casa on vivim (home), van inventar la idea del comfort, lligat a la privacitat, però no necessàriament a la intimitat. En fi, com a casa, res, però és un fet que molts han cercat les satisfaccions íntimes fora de la confortable llar.

El confort és un concepte complex, relatiu i inestable. Tan inestable que la seua formulació equilibrada i ideal ha estat cosa d’unes minories en un moment històric particular. És ell món que reflecteixen les novel·les de Jane Austen, un moment peculiar de síntesi entre l’antiga concepció —el confort en un sentit espiritual, com a ordre i estabilitat de la vida familiar— i la nova —el confort com a comoditat material—, moment en què és possible parlar tant d'una cadira confortable com d’una escena o una vista confortables.

Podeu llegir complet aquest article fent clic en aquest enllaç: La invenció del confort.

Experiència i consciència de la literatura

Dimarts passat va tenir lloc la sisena i última sessió del curs de literatura a l’Octubre. En aquesta ocasió vam comentar el paper central que la reflexió sobre la literatura té en el Diari 1965-1977 de Josep Iborra i en el conjunt de la seua obra assagística. En vam destacar, d’entrada, dos conceptes recurrents: l’experiència de la literatura i la consciència de la literatura. Sobre el primer podem llegir en les primeres pàgines del diari, en una entrada del 1965: «Tant la lectura com l’escriptura són una forma de l’experiència de la literatura. Totes les nostres lectures, totes les obres que coneixem, estan virtualment presents tant quan escrivim com quan llegim. Caldria afegir-hi també una experiència de la vida, la nostra. Quan llegim una obra, i més encara quan l’analitzem o critiquem, estem llegint tota la literatura. Igualment intervé tota la nostra vida —una certa manera de sentir i veure el món en «aquest» moment—, condicionat, però, per altres moments anteriors. L’experiència de la literatura és, doncs, una experiència total, un fons difícil d’analitzar, tot i que analitzable amb uns o altres esquemes» (pàg. 23).

Aquesta anàlisi de l’experiència de la literatura es pot retrobar, en la seua forma més extrema, en els crítics impressionistes. Un d’ells, Paul Souday, va dir que la crítica és «la consciència de la literatura», consciència, doncs, «de l’experiència literària d’un lector que esdevé, alhora, escriptor, quan fa un esforç d’atenció i de reflexió per tal de formular-la i comunicar-la» (Una literatura possible, vol. I, pàg. 100). En una altra entrada del Diari, del 1975, Josep Iborra precisava aquesta concepció de la crítica literària amb aquestes paraules: «La literatura és una “crítica de la vida”, s’ha dit. Ho és en la mesura que la representa, l’objectiva, la posa davant els nostres ulls filtrada per l’operació literària. I la crítica té el paper de descobrir i analitzar aquest filtre en relació amb la vida. Una crítica de la crítica, que ha de fer explícit el que hi ha d’implícit, que ha d’aclarir, analitzar, glossar el text de l’autor. La crítica és la consciència de la literatura com aquesta és la consciència de la societat. O la crítica d’aquesta consciència. Literatura i crítica tenen la mateixa arrel: en la vida» (pàgs. 871-872).