diumenge, 12 d’agost de 2018

Unes observacions de Grillparzer sobre la lectura

Un dels llibres importants, objectivament important, que hauré llegit durant aquestes vacances és l’Autobiografía, diarios y otros escritos de Franz Grillparzer (1791-1872), l’autor d’El pobre músic (editorial Accent, traducció al català de Xavier Jové), l’extraordinari relat que Kafka admirava tant. Quan vaig veure exposat el volum a Fan Set, editat per Galaxia Gutenberg, vaig fer una exclamació de sorpresa i em vaig apoderar del llibre ràpidament, per por que algú se m’avancés. Em vaig girar, aferrant-lo amb les dues mans. Cap perill, però. A la llibreria només hi érem Núria i jo mateix. 

Des que vaig llegir El pobre músic per primera vegada, ja fa molts anys, he sentit un gran interès i simpatia per l’obra i la personalitat de Grillparzer. En vaig deixar constància en Un son profund (pàgs. 321-325). Ara, aprofitant la lectura de la seua autobiografia i els seus diaris, m’hauria agradat escriure un text aprofundit, meditat, ponderadament acadèmic, sobre aquest autor. Però… fa massa calor! I em sembla que tinc més ganes de llegir que d’escriure. A més, no cal. El textos recollits en el volum de Galaxia Gutenberg estan acompanyat de dos assaigs molt documentats: una presentació de Jordi Llovet i un pròleg i nombroses notes d’Adan Kovacsis, responsable també de la traducció de l’alemany. Em limitaré, per tant, com sempre, a apuntar unes notes sobre alguns aspectes que m’han cridat l’atenció per un motiu o altre. 

dijous, 9 d’agost de 2018

Coses que no s’han de fer

Estic llegint ara el Pentateuc, els cinc primers llibres de la Bíblia: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. No em pregunteu per què he triat aquesta lectura, en ple mes d’agost. M’ha pegat per aquí i ja està. Avui he acabat el Levític que, com sabeu, és bàsicament un seguit de normes i de prohibicions. Hi ha una prohibició en particular que m’ha cridat l’atenció. En el capítol 19, que porta per títol Diverses lleis morals i cultuals, versicle 14, s’hi pot llegir: «no insultaràs un sord ni faràs la traveta a un cec». Insultar un sord i fer la traveta a un cec! Com es pot ser tan mala persona? Com que només es prohibeix el que es fa, la lectura del Levític ens fa pensar que el poble escollit per Déu era d’una malícia inveterada, de pedra picada. Amb raó Iahvè n’estava fins als nassos, en un estat d’irritació permanent. També Moisès va perdre els estreps més d’una vegada. 

En el Levític s’hi pot llegir també un llarg catàleg de depravacions sexuals (capítol 18, Lleis sobre abusos sexuals). Mirabeau, el polític i escriptor francès de la segona meitat del XVIII, durant una temporada que va passar a la presó, s’hi va distreure copiant els nombroses fragments pornogràfics que es poden llegir en la Bíblia, especialment en l’Antic Testament. En el llibre que va escriure al respecte s’hi va referir amb fruïció a aquest capítol del Levític. N’he parlat en La literatura recordada. Tant se val. Com diu la saviesa popular, dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu. A mi, ara, el que més m’ha colpit és això d’insultar un sord i fer la traveta a un cec.

dimecres, 1 d’agost de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (70): Walt Whitman


Sobre les males herbes de la malaltia i del dolor,
Un ocell inabastable sempre volant, volant,
Dalt de tot del més puríssim, el més felicíssim aire.

Del núvol més obscur de la imperfecció,
Vola sempre com un dard un raig de llum perfecta,
Un llamp de la glòria del cel.

En desacord amb la moda, amb el costum,
Del foll guirigall babilònic, de les orgies ensordidores,
Se sent, només se sent, una suavíssima melodia de pau,
Des d'alguna platja llunyana ressona el cor final.

Oh ulls beneïts, cors feliços,
Que veuen, que coneixen el fil tan fi que guia
A través de l'extraordinari laberint.

Walt Whitman (1819-1892)

(Walt Whitman, Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edicions de 1984)

dilluns, 30 de juliol de 2018

La sublimitat en les arts

He llegit De lo sublime, de Longí, o pseudo-Longí, publicat per Acantilado, com una manera de continuar i aprofundir la relectura que he fet enguany de la Poètica d’Aristòtil, aprofitant l’extraordinària edició que n’ha publicat la Fundació Bernat Metge a cura de Xavier Riu, autor de la traducció i d’una extensa introducció, excel·lent, gairebé un llibre. També he llegit l’Art poètica d’Horaci. Vull afegir aviat a la llista el Laocoont de Lessing. I l’Art poétique de Boileau. Són llibres clau de la crítica literària, que s’han refregit en obres posteriors de mil maneres. Val la pena de fer-se’n una idea de primera mà.

De lo sublime és un volumet breu, d’unes 95 pàgines en format menut, cosa que em va animar. Això, i la curiositat de llegir en la font original de què va exactament un concepte amb què ens hem topat tantes vegades i que, a pesar d’això, sempre queda envoltat de les boires de la indefinició. Tots en tenim una idea, és clar. Sublim és, en les arts, allò elevat, extraordinari i, per això mateix, inefable, impressionant. Una mena de paraula per a pronunciar amb els ulls tancats, una mica cursi. O molt cursi. Això no lleva que la sublimitat —lo sublime, que en diuen en castellà— és un concepte important en la història de la crítica literària, sobretot durant el romanticisme.

dissabte, 21 de juliol de 2018

Stendhal i la felicitat

Un dels temes més insistits en les cartes que Stendhal va escriure a la seua germana Pauline és què cal fer per a viure bé: per a ser feliç. D’entrada, li advertia que quan parlem de la felicitat convé fer-se’n una idea prudent, moderada, enraonada, perquè «la felicitat extrema, quan hi arriba, no pot durar més d’una hora. Tots aquests plaers vius que les novel·les fan desitjar es panseixen en uns dies. El que no es panseix és un estat feliç, una saviesa que aprèn a evitar les penes». En definitiva, «el plaer més constant que podem experimentar és estar contents de nosaltres. […] Aquesta felicitat d’estar contents de nosaltres no és la més viva que podem sentir; però és la base de totes les altres i s’hi mescla. És el pa de la felicitat, no el millor aliment, però és el que es mescla amb tots els altres, i l’únic que no desagrada mai». 

Per tant, més que aspirar a una felicitat vaga i hipotètica, és més útil, o més assenyat, acostumar-nos a evitar l’avorriment i la depressió: l’ennui. Adquirir una saviesa «que aprèn a evitar les penes». Per això, cal aprendre a «vèncer la primera repugnància que l’avorriment dóna per a tots els seus remeis. […] Quan estic avorrit, mire la portada dels meus llibres, em sembla que no tenen res d’interessant. Si tinc el valor d’obrir-ne un i la perseverància de llegir-ne vint pàgines, m’hi trobe interessat». 

Cal evitar, també, les falses passions, que Stendhal defineix com «aquelles que ens prometen una felicitat que no trobem quan hi hem arribat». La majoria dels homes, diu Stendhal, s’assemblen a un cec coix, que s’esforçaria penosament per pujar a un lloc elevat on la bella vista li donaria un plaer infinit. Quan hi arriba, només pot gaudir d’una fatiga extrema i, en segon lloc, d’un sentiment de desesperació en adonar-se que un desig tan anhelat era il·lusori. 

Un altre fet que convé tenir en compte és que les nostres desgràcies i les nostres decepcions són la conseqüència, gairebé sempre, de desitjos contradictoris. De no saber què volem. Stendhal recorda una observació de Chamfort sobre Richelieu: encara que aquest personatge històric no tenia cap gran qualitat, una de les raons del seu èxit és que va saber ben aviat què volia. I tot seguit planteja una pregunta hipotètica a Pauline: «si Déu arribés a la teua cambra i et digués: “Només tinc dos minuts per a estar-me davant dels vostres bells ulls; us concediré tot el que em demaneu”. Em jugue que, si el bon Déu et prohibia la demanda general de ser feliç, no sabries què dir. Pensa una mica en això, i fes-me el favor de comunicar-me què diries a Déu». 

Més consells, encara: quan estem avorrits o ens sentim tristos, «cal evitar de pensar sobre nosaltres mateixos». I desfer-nos del mal costum d’afligir-nos de les coses, «en lloc d’intentar canviar-les». 

Ja ho veieu que arribar a ser feliç és una mica complicat. Però hi ha un recurs que sempre es té a mà i que no falla. Torne a cedir la paraula a Stendhal: «les ganes de distreure’m o la por de l’avorriment m’han fet estimar la lectura des que tenia dotze anys. La casa era molt trista; em vaig posar a llegir i vaig ser feliç». I en una altra carta a Pauline: «la lectura és un magatzem de felicitat sempre segur i que els homes no ens poden arrabassar». 

Per a Stendhal, el millor que té la felicitat —le bonheur— és que «éclaircit le jugement». Aclareix el judici. Permet veure-hi millor. És cert, això? La felicitat no seria un parti pris, com la tristesa? Potser, la felicitat o, més modestament, l’alegria o la sensació de benestar, és més lúcida, enfront de l’ennui, perquè impulsa a actuar. L’ennui ens bloca i ens atrapa en nosaltres mateixos, ens clava dins d’un clot des d’on no es veu res més que el mateix ennui.

dimarts, 17 de juliol de 2018

Cal sacsejar la vida

«Il faut secouer la vie; autrement elle nous ronge.» Cal sacsejar la vida; si no, ens corroeix. Ens rosega, ens gasta, ens desfà. És un dels molts consells que Stendhal que donava a la seua germana Pauline en les seues cartes. La carta en què apareix aquesta frase és de 4 de setembre de 1809, quan Stendhal era a Viena amb l’exèrcit de Napoleó. Tenia aleshores vint-i-sis anys i encara no havia triat el pseudònim amb què el coneixem avui. 

Stendhal detestava el que ell anomenava les âmes plates o basses, els moralment mediocres. I detestava la província perquè per a ell era justament el lloc on les ànimes s’anquilosen i moren. En aquesta carta, com en moltes altres que li va adreçar, incita Pauline a no deixar-se devorar per la mediocritat de la vida provinciana: «Profite de ta liberté actuelle. Il faut secouer la vie, autrement elle nous ronge». La seua germana vivia a Grenoble, on tant ella com Stendhal havien nascut, aquesta ciutat de la qual va dir en la Vie de Henry Brulard: «tot el que és baix i insuls en el gènere burgès em recorda Grenoble, tot el que em recorda Grenoble em fa horror, no, horror és massa noble: em fa fàstic». 

Sacsejar la vida per mantenir-se viu, moralment i intel·lectualment, per evitar de fixar-se en un dogma o en una rutina. Aquesta alerta moral, o aquesta vivacitat, però, té un inconvenient important: l’enveja i l’aversió que suscita en els altres. Per això, Stendhal advertia a Pauline: «recorda’t sobretot d’aquesta gran i immutable veritat: tots els homes són freds i mediocres, i els agrada fer mal a la gent que creuen feliç […]. L’home mediocre és sempre envejós; aquesta regla no té excepcions». 

A més de la necessitat de protegir-se de l’enveja dels qui són menys feliços, hi ha, encara, una altra raó per mantenir les distàncies amb les âmes plates. I és que «es perd el foc quan es vol comunicar-lo a aquests trossos de glaç: cal gaudir d’un mateix en la solitud i, pel que fa als amics, revelar-los només el que pensem a mesura de la seua intel·ligència; si no, es corre el perill de semblar superior; des d’aquest moment, estem perduts».

divendres, 13 de juliol de 2018

Fatti, fatti! Com s’ha d’escriure, segons Stendhal

Stendhal va anotar en la seua obra, sobretot en la correspondència i en la Vie de Henry Brulard, nombroses observacions sobre l’estil. La més coneguda és la que va escriure en una carta a Balzac: «Mentre estava escrivint la Cartoixa, per a adquirir el to correcte, llegia de tant en tant unes poques pàgines del Codi Civil». Prendre el Codi Civil com a model estilístic potser era una exageració, però s’entén el que volia dir. Es tractava d’escriure, com deia Fuster, «sense arravataments lírics ni concessions al pintoresc», ni vocables superflus, amb un estil clar i precís, ajustat, que no pogués donar peu a equívocs o ambigüitats, que no cridés l’atenció sobre ell mateix. Com el del Codi napoleònic. 

Aquest estil ràpid, de síntesi extrema, fruit d’un continu treball d’eliminació, no és tan fàcil com podria semblar. El príncep de Lampedusa, en l’assaig sobre Stendhal que vaig citar en l’entrada anterior, assenyalava que «requiere como fundamento una excepcional abundancia de ideas, además de recuerdos y experiencias, porque si en él se diera la mínima ausencia de materia vital, ésta saldría inmediatamente a la luz». El geni de Stendhal per alleugerir, per suprimir les redundàncies, era prodigiós. Lampedusa l’il·lustrava amb aquesta frase d’El roig i el negre, en què Stendhal aconsegueix resumir una nit d’amor en un punt i coma: «La vertu de Julien fut égale à son bonheur; il faut que je descende par l’écchelle dit-il à Mathilde, quand il vit l’aube du jour paraître». 

dimarts, 10 de juliol de 2018

Stendhal, Stendhal

Enguany estic llegint Stendhal a fons. Queden lluny, encara que les recorde bé, aquelles primeres lectures d’El roig i el negre i La cartoixa de Parma (Ed. 62, col·lecció Les millors obres de la literatura universal, traducció de Pere Gimferrer). No fa tant, vaig llegir la Vida de Rossini, que vaig comentar en aquest blog (vegeu «Vida de Rossini», de Stendhal). Ara he començat amb la correspondència. De moment, m’he llegit les més de mil pàgines del primer dels tres volums de la Pléiade. També, la Vie de Henry Brulard, els Souvenirs d’egotisme i Armance. Poques lectures m’han commogut tant com el Henry Brulard, que, inexplicablement, no havia llegit fins ara. Tot sembla prim i pansit al seu costat. Supose que tampoc no cal lamentar-se’n. Cada obra te el seu moment i l’atzar hi té el seu paper. 

La lectura d’aquests llibres de Stendhal em van fer venir ganes de llegir-ne d’altres sobre ell. La crítica literària, per a mi, és sempre una prolongació natural de la lectura dels autors que més m’interessen. He llegit, així, la biografia que li va dedicar Stefan Zweig. També, Stendhal (Editorial Trieste), de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, un llibre breu, concís, molt agradable, del gran lector de Stendhal que va ser l’autor d’El gattopardo. I un assaig de Fuster, un dels millors exemples de la seua crítica literària, publicat originalment com a pròleg a una traducció castellana d’El roig i el negre. Està reproduït en la seua obra completa.

dissabte, 7 de juliol de 2018

«L’estupor» de Josep Iborra, el llibre més venut de l’editorial Afers durant el mes de juny


Igual que durant el mes de maig, L’estupor de Josep Iborra torna a encapçalar el rànquing dels llibres més venuts de l’editorial Afers al mes de juny:



divendres, 6 de juliol de 2018

Un llibre que millora el lector: una ressenya de Xavier Diez sobre «L’estupor» de Josep Iborra


Xavier Diez ha publicat en el digital de cultura Descriu un article ben remarcable sobre L’estupor de Josep Iborra. Afirma, d’entrada, que «hi ha llibres que sorprenen per la dificultat a l’hora de classificar-los, que es resisteixen a una etiqueta convencional. I L’estupor és un d’aquests». Assaig? Memòries? Dietari? «La primera constatació és que ens trobem davant un text heterogeni, una compilació d’escrits esparsos recollits i ordenats pel fill de l’autor, Enric Iborra, i que tanmateix prenen sentit, com si ens trobéssim amb la reconstrucció d’alguna de les passions de Johann Sebastian Bach, a partir dels fragments de partitures desordenades i incompletes. El resultat: un llibre d’aparença complexa i densitat conceptual.» 

Per a Xavier Diez, «Josep Iborra hauria de ser considerat un dels millors assagistes de la literatura catalana» i L’estupor «reconstruït per part del seu fill a base d’escrits inèdits compilats després de la seva mort, ara farà set anys, es pot considerar un descobriment. El descobriment d’uns textos molt potents, redactats amb una finor i barroquisme de dimensions napolitanes, que ens descobreix un assagista molt fi, amb una escriptura exquisida, moltes coses a dir (potser amb certes sobredosis de transcendència) i que obliga els lectors a rebel·lar-nos contra la superficialitat obligada per la lectura en diagonal. En altres paraules, L’estupor és un llibre que millora el lector».

Podeu llegir l’article complet de Xavier Diez clicant aquest enllaç: Un llibre que millora el lector

dimarts, 3 de juliol de 2018

La literatura juvenil en l’aula

Teaching Yound Adult Literature Today. Insights, considerations, and perspectives for the classroom teacher. Judith A. Hayn, Jeffrey S. Kaplan, Karina R. Clemmons. Rowman and Littlefield, 2017, second edition, 340 pp. London. ISBN: 978-1-4758-2947-1.


Teaching Yound Adult Literature Today recull una sèrie d’estudis sobre la literatura adreçada expressament a adolescents i joves, incidint especialment en les estratègies que es poden adoptar per treballar-la en l’aula.

Convé advertir, d’entrada, que el terme «Young Adult Literature» a què fa referència el títol d’aquest llibre correspon al que nosaltres diem «literatura juvenil», encara que l’equivalència no és exacta del tot. Literalment, «Young Adult Literature» s’hauria de traduir com a literatura per a joves adults. En anglès es fan servir també termes com «adolescent literature», «teen fiction» o «juvenile fiction», que encaixen més precisament amb la nostra «literatura juvenil». Hi ha alguna diferència entre totes aquestes etiquetes? Per què aquesta diversitat terminològica per a incloure en la pràctica els mateixos llibres? 

diumenge, 1 de juliol de 2018

Llum a l’atzucac: sobre el nou dietari de Ramon Ramon

Ha aparegut fa poc Llum a l’atzucac, segon lliurament del dietari de Ramon Ramon, que comprèn les entrades entre finals del 2012 i finals del 2016. Aquest llibre, editat per Bromera, ha estat guardonat amb el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2017. Prèviament, el 2014, havia publicat Dins del camp d’herba (dietari 2009-2012), que vaig comentar en aquest blog (vegeu Retrat de l’artista irat).

El dietari és potser la forma literària més lliure i més flexible: hi cap tot. La reflexió breu, l’assaig més o menys desenvolupat, citacions i notes de lectura, poemes, esquemes narratius, anotacions sobre el dia a dia… Molts dietaris són una mena d’obrador, de projectes i provatures, d’anotacions que es podran desenvolupar més endavant, una mena de literatura o d’escriptura en brut. Si més no, inicialment. Els dietaris que els escriptors publiquen en vida solen ser reelaborats a consciència, triats i autocensurats. Perquè la «informalitat» del dietari, que és el seu encant, és també el seu perill: el perill de convertir-se fàcilment, inevitablement, en un aplec de textos miscel·lanis, de valor molt desigual, en l’apunt d’una sèrie de rutines —accions rutinàries, sensacions i pensaments rutinaris— que poden tenir un valor documental o de memoràndum per a l’autor, però no per al lector. En l’altre extrem, el dietari perd una mica o del tot el seu caràcter quan es converteix en una forma per encabir una sèrie de textos fragmentaris de caràcter assagístic, per als quals la datació del dia a dia no és rellevant. 

Ramon Ramon ha fet un gran esforç en aquest llibre per aconseguir una forma equilibrada, combinant de manera ajustada, compensada, la nota personal, íntima fins i tot, i els textos de temàtica més general. A diferència dels dietaris publicats anteriorment, Llum a l’atzucac conté nombrosos textos de crítica literària: sobre Woolf, Dostoievski, Eliot, Tolstoi, Ruyra… No són simples notes de lectura, sinó assaigs molt elaborats i aprofundits. Però l’expressió de la quotidianitat no hi ha desaparegut, ni la presència de la vida privada de l’autor, amb referències de vegades ben sorprenents, com en les pàgines que dedica a les seues experiències amb la prostitució durant els anys d’estudi a la universitat. Hi va conèixer una xica de l’ofici que li agradava llegir Fuster i Estellés. Les reflexions de Ramon Ramon sobre aquests records confirmen una paradoxa enunciada per Baudelaire, que he comentat en un dels contrapunts de La literatura recordada.

divendres, 22 de juny de 2018

Marxisme o no: un article d’Enric Sòria sobre un text de «L’estupor» de Josep Iborra

Enric Sòria ha publicat en l’últim número de L’Avenç (447, juny 2018) un article en què comenta un text de L’estupor de Josep Iborra. Remarca que «és un llibre que, naturalment, parla molt i molt bé d'aquell territori de la felicitat que és la literatura, però també parla d'unes altres coses, més o menys relacionades amb aquesta. Una d'aquestes altres coses —que no m'hauria d'haver sorprès, en tractar-se d'un bon amic de Joan Fuster, però sí que ho ha fet, per la contundència i l'enginy de l'argumentació— és una vigorosa defensa del marxisme com a instrument útil per a la comprensió del món en què vivim». Sòria discuteix i prolonga la reflexió que li suggereix aquest text de Josep Iborra sobre l’eclipsi del pensament i del nom de Marx en l’actualitat. 

Podeu llegir l’article complet fent clic en el següent enllaç: Marxisme o no.



dimecres, 13 de juny de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (69): Carles Riba


6
                                                                                 Uns wiegen lassen, wie
                                                       Aus schwanlcem Kahne der See.

                                                                                 Hölderlin

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany
i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç
del record que fuig per un altre.

Feliç és qui no mira enrera, on el passat,
insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
s'abandona a una aigua serena.

                                                  [Munic, 29 de juny de 1922;
                                                   darrera estrofa: 22 d'abril de 1924]

Carles Riba (1893-1959)

(Carles Riba, Estances. Llibre segon A (1920-1928), dins Obra completa, I. Edicions 62)

dissabte, 9 de juny de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (68): Carles Riba


7

Hi ha estones que el pensament
és sol i ert com una timba
desesperada sota un vent
que mai no s'atura ni minva.

L'eternitat dels anys difunts
i els que han d'ésser comptats encara
travessen la buidor que brunz,
empentejant-se, amb una rara

fúria d'exèrcit comandat
pel pànic: així, quan fa via
Déu sobre el món, l'home astorat
perd la rialla i fugiria.

Sols tinc una esma que és llavors
que sóc i visc el que em pertoca;
que no em val ser gasiu d'esforç
i creure'm ferm sobre una roca

tranquil-la amb l'amor i ia llar
i el meu jardinet. Tot navega:
cada vaixell, és tot el mar
que li fa força i l'arrossega.

I quan una onada de dol
o de goig ens bat i ens inclina,
no és res el que és nostre sol:
dins la nostra fusta mesquina

ressonen homes i ciutats,
tot el temps sens fi que ens circumda.
Cal fer rem, per no ser negats
dins la vida abstracta i profunda.

                                   [(Nuremberg) Dresden,
                                      22 d'agost de 1922]

Carles Riba (1893-1959)

(Carles Riba, Estances. Llibre segon A (1920-1928), dins Obra completa, I. Edicions 62)