Josep Iborra sobre la crítica literària

La crítica literària és tot un drama i no solament dins l’àmbit del català —i més particularment del valencià— sinó del castellà, que disposa de molts més mitjans i es troba en una situació normalitzada. Hi ha una producció molt nombrosa i els crítics «piquen» una cosa o altra per alguna raó més o menys circumstancial. I encara cal dir que són papers molt ràpids, que es limiten a donar notícia d’un llibre sense entrar-hi a fons.

Tornant a la nostra situació particular, el que passa és que els llibres apareixen i cauen immediatament en el buit. Si algú té una mica de sort, serà entrevistat, o veurà una ràpida ressenya de la seua obra. Poca cosa i encara val a dir que bastant excepcional. Si haguéssem de fer una mena d’història de la literatura actual catalana utilitzant les ressenyes que han eixit als diaris o a les revistes, el resultat seria grotesc i, naturalment, desorientador en tots els sentits.

Després del que acabe de dir, està clar que una funció de la crítica és orientar el lector, fer-li ganes de llegir un llibre. Però crec que és més important ajudar a crear la imatge d’una literatura, a crear un «clima», a suscitar una diàleg més o menys implícit entre els autors i els crítics. La crítica, va dir algú, és la consciència de la literatura. Si no hi ha crítica, no hi ha consciència i, per tant, tampoc «literatura». Crítics, autors i lectors han d’entrar en un circuit que estiga sempre en marxa i que va des de les ressenyes o l’estudi del llibre per part dels crítics, fins a l’opinió del lector, passant per les «posicions» dels autors a propòsit del que ells fan o del que fan els altres. Aquests objectius, desgraciadament, resulten utòpics: pocs mitjans de comunicació —que, a més, dediquen poc espai a la literatura—, pocs crítics, pocs lectors... Autors, crec, n’hi ha més, però es troben aïllats i els seus llibres, amb sort, es veuen uns dies als aparadors de les llibreries.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 1. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 56-57.

Una ressenya de Lluís Quintana d’«Els còmplices»

Lluís Quintana ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya d’Els còmplices. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç.

Grau de filologia catalana a la Universitat de Girona

El meu amic Xavier Renedo, professor de la Universitat de Girona, gran coneixedor de l’obra de Francesc Eiximenis, m’ha enviat un correu explicant-me la situació una mica precària del grau de filologia catalana a la seua facultat. Enguany, només han tingut 17 alumnes en primer curs. Hi ha influït, segurament, la pandèmia. Molts deuen haver pensat que si els cursos es feien online, més valia matricular-se directament en la UOC, que sempre treu estudiants a totes les universitats on s’ensenya filologia catalana. La UOC sol tenir d’entrada uns 100 alumnes d’aquest grau i enguany n’ha tingut 125.

Per mirar d’atreure estudiants, Xavier Renedo ha impulsat la filmació d’uns vídeos de promoció del grau i de la Facultat. M’ha demanat d’ajudar-lo a fer-ne difusió, cosa que faig amb molt de gust. Aquí els teniu tots tres. Són molt breus i tenen gràcia.

El «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estellés, crònica i mapa de la ciutat de València

El Llibre de meravelles d’Estellés és la recreació literària més intensa que s’ha escrit mai de la ciutat de València. Una València, però, d’un temps molt concret: el de la postguerra, des del 1939 fins als primers anys de la dècada dels cinquanta. De fet, aquesta obra d’Estellés es podria caracteritzar sumàriament com una crònica de la València d’aquella època. D’aquí ve que molts dels poemes adopten una forma narrativa i el poeta (o el jo poètic, per dir-ho amb la forma pedant habitual), un paper de testimoni, gairebé notarial. Hi ha molts poemes en què el poeta no diu jo. Només hi parlen en primera persona diverses veus anònimes que apareixen citades, fragments de diàlegs entretallats, com si fossen personatges d’una novel·la.

Una crònica d’un temps molt pròxim, que es recorda amb una precisió dolorosa. Publicat per l’editorial L’Estel el 1971, el Llibre de meravelles va ser escrit, segons apunta l’autor en la nota prèvia d’aquesta primera edició, entre el 1956 i el 1958. En molts dels poemes hi són freqüents les referències al fet que el poeta se situa en la perspectiva del record:

Davant el temple de Sant Agustí, paraven

autobusos, tramvies grocs. Evoque una plaça

polsosa, d’arbres trists. Ara tot ha canviat.

Jo recorde un vell pati, i a dins una tartana.

Recorde el passadís, tot pixat, de Sant Pau.

(«Arbres de pols»)

«Arbres de pols» s’estructura a partir de la combinació de verbs en pretèrit imperfet, que emmarquen i fixen el que es recorda, i verbs en present —«evoque, recorde»— i en perfet —«tot ha canviat»—, que assenyalen el moment, l’ara, des del qual es recorda. Com molts altres poemes del Llibre de meravelles, es presenta com un testimoniatge, gairebé com un document, no com l’expressió d’una individualitat lírica. El poeta només diu jo per subratllar-hi el seu paper de testimoni: «Evoque», «Jo recorde un vell pati». En algun altre poema, la voluntat de concreció característica d’Estellés situa el fet mateix de recordar en una circumstància particular: «Tot ho recorde, mentre vas estenent la roba» («Els amants»).

La Institució Alfons el Magnànim inicia la publicació de l’«Obra literària» de Josep Iborra

La Institució Alfons el Magnànim acaba de posar en marxa un projecte molt ambiciós: la publicació de l’Obra literària de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011). El primer títol d’aquesta sèrie és Una literatura possible, editada en dos volums (I i II) que fan plegats més de 1400 pàgines. Aquesta obra serà seguida del Diari 1965-1977, totalment inèdit, que produirà, crec, un impacte important.

El primer volum porta com a subtítol La constitució d’una literatura i recull una tria de les més de set-centes ressenyes crítiques que Josep Iborra va escriure per a diverses publicacions periòdiques en què comentava l’actualitat editorial, tant d’autors de la literatura catalana com d’escriptors d’altres literatures traduïts al català, a més d’una sèrie de textos que expliciten la seua concepció del fet literari i de la crítica literària. Moltes d’aquestes ressenyes són veritables síntesis crítiques, d’una gran densitat, concises i penetrants alhora.

A més de les ressenyes, Josep Iborra va publicar assaigs més extensos sobre autors i períodes de la literatura catalana, que van ser recollits posteriorment en Confluències. Una mirada sobre la literatura valenciana actual i La trinxera literària (1974-1990). Estudis sobre literatura catalana al País Valencià, tots dos del 1995. El segon volum d’Una literatura possible inclou aquests dos llibres. La trinxera literària conté una sèrie d’assaigs sobre qüestions generals de la literatura catalana des de finals del XIX fins a finals del XX, entre els quals destaquen el dedicat a la novel·la al País Valencià i un altre sobre la nova poesia que va sorgir a partir dels setanta, entorn de les mateixes dates en què es produeix la renovació narrativa. Confluències, a diferència de La trinxera literària, aplega textos centrats en obres i autors determinats. L’edició que es reprodueix en aquest volum de l’Obra literària és molt diferent de la del 1995, ja que se n’han eliminat tots els assaigs sobre l’obra i la personalitat de Joan Fuster, reeditats en Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) i en Fuster, una declinació personal (2014), i se n’hi han afegit molts altres. Especialment rellevants són els dedicats a Vicent Andrés Estellés i a Enric Valor, o a Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas, obra que Josep Iborra apreciava molt. Aquest segon volum es completa amb uns Estudis sobre història literària, la majoria inèdits, que esbossen un esquema d’història literària de la nostra àrea lingüística juntament amb uns altres sobre clàssics de la literatura catalana medieval, com ara el que porta per títol La generació d’Ausiàs March.

El títol d’aquest primer lliurament de l’Obra literària de Josep Iborra al·ludeix a la voluntat de contribuir a fer possible, mitjançant la crítica literària, una literatura moderna en català. Josep Iborra centra la seua atenció en el País Valencià, resseguint tot el procés, vacil·lant i sinuós, que ha permès finalment l’eclosió i la constitució d’aquesta literatura entre els valencians des de finals de la dècada dels setanta del segle passat, però moltes de les seues observacions són extrapolables al conjunt de la literatura catalana. Aquests dos volums es poden llegir, de fet, com un curs de literatura catalana i també com una proposta incitant de diferents itineraris de lectura.

Un article de Joaquim Iborra sobre alguns dels canvis que s'han produït en el món de la construcció

Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres La Veu un article en què comenta diversos aspectes relacionats amb la castellanització del lèxic de la construcció, un símptoma dels canvis profunds que s'han produït en el món de la construcció durant els últims temps.

Voilà l’enllaç: Com es diu «zuncho» en català?

Com és que fa dues setmanes que no publiques res?

Cada setmana procure publicar alguna cosa en el blog. És un costum que m’he mig autoimposat, encara que potser resulta una mica excessiu, tant per a mi com per als lectors de la serp blanca. Des del 31 de maig passat, però, no hi he publicat res, llevat d’una nota breu remetent a un article d’Enric Sòria sobre Els còmplices. Alguns deuen pensar, o malpensar, que estic gandulejant més del compte. Doncs no, no és cert. Com a mínim, no ho és del tot. El que passa és que aquestes últimes setmanes he estat enllestint diversos encàrrecs que tenia pendents i no em quedava temps per a res més. He escrit un article sobre el Llibre de meravelles d’Estellés, que apareixerà aviat en La Veu dels Llibres, i una ressenya del volum sisè de la Història de la literatura catalana. Literatura contemporània (II) Modernisme. Noucentisme. Avantguardes, editada pel Grup Enciclopèdia Catalana, Barcino i l’Ajuntament de Barcelona, per al número de març de l’any que ve de la revista Llengua & Literatura. També he preparat un text anunciant l’inici de la publicació per part d’una editorial valenciana, institucional, de l’obra literària de Josep Iborra, amb dos volums que fan més de 1400 pàgines, i que ja tinc a casa. Però l’editorial no vol que en diga res fins que ells no disparen el tret d’eixida. Per tant, jo no he dit res. I vosaltres, feu el favor, comporteu-vos i no ho conteu a ningú. Finalment, tinc entre mans un assaig sobre Fuster per al pròxim número de la revista L’Espill. Ara estic en la fase de revisió i de posar-li un títol, que és el que més em costarà de tot.

A més, he de vigilar que l’escriure no em faça perdre el llegir. Fa poc he llegit una novel·la ben llarga, Els virreis, de Federico de Roberto, una gran novel·la, admirada pel príncep de Lampedusa i Leonardo Sciascia. Seria una llàstima que passés desapercebuda entre el públic lector en català. També, un recull d’assaigs, ple de referències suggestives, de Simon Leys, The Hall of Uselessness (n’hi ha traducció al castellà en Acantilado: Breviario de saberes inútiles) i dos relats de Henry James, El banc de la desolació i La bèstia a la jungla, publicats per La Temerària, una editorial que no coneixia, amb traducció de Clara Pastor i un pròleg molt bo, clar i concís, de Sam Abrams. La bèstia a la jungla deu ser un dels relats clau de Henry James. Vull llegir-lo una segona vegada, per assimilar millor l’estil peculiar de James. Ahir vaig acabar Style. The Art of Writing Well, de F. L. Lucas. Publicat el 1955, és potser el millor llibre que s’haja escrit mai sobre l’art d’escriure. Conté moltes citacions, plenes d’encant, d’autors de la literatura clàssica grecollatina, de l’anglesa i de la francesa. El més citat de tots és el doctor Johnson. Encara que Lucas no ho diu, està clar que el considera el crític literari més gran de tots. Acabada la lectura del llibre, ara estic prenent-ne notes. Més endavant veuré si puc fer-ne alguna cosa, igual que amb les altres obres que he esmentat.

Veieu com no estic fent el gandul? Ja sé que ningú no m’està acusant de res al respecte. Però… per si de cas!

Un article d’Enric Sòria sobre «Els còmplices»

Enric Sòria ha publicat en L’Avenç (núm. 480, juny 2021) un article sobre Els còmplices. No puc deixar de pensar que tinc molta sort de ser llegit amb tanta atenció i simpatia.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: De l’art d’escriure.

Preparar o improvisar

Quintilià insisteix en diversos passos de la Institució oratòria en la importància que la memòria té per a l’orador i, en general, per a qualsevol activitat humana. L’orador, diu, ha de preparar els discursos, memoritzar-los mínimament, i no confiar massa en les bondats de la improvisació. Ara bé, o preparem bé el discurs o l’improvisem de cap a cap, perquè «si no ens podem refiar de la memòria, és a dir, si no hem preparat bé el discurs, millor córrer el risc de la improvisació que no pas un discurs incoherent». El fet de parlar davant d’un públic ajuda a concentrar-se i a tirar endavant. Comporta una tensió beneficiosa, que no s’ha de confondre amb la por de parlar en públic. Quan escrivim, concentrar-se és més difícil, perquè sempre ens podem permetre el luxe d’alçar el cap del paper, de vagarejar mentalment, de fer un glop d’aigua —he dit d’aigua— o de posar-nos a berenar amb l’excusa de recuperar forces.

En tot cas, la millor improvisació, la que dóna millors resultats, és la que està preparada. Confiar-ho tot a la inspiració del moment, al Déu proveirà, és una actitud excessivament optimista, pròpia de gent gandula. Que no sol funcionar. Abans de parlar davant d’un públic, cal saber exactament què volem dir, com i en quin ordre. Amb la tranquil·litat i la seguretat que dóna això, ens podem permetre el luxe d’improvisar, de deixar-nos dur en algun punt per la inspiració del moment. Fins i tot, és convenient de fer-ho així. La memòria ens ha de donar confiança i seguretat, però no ens ha de lligar. No hem de parlar com si estiguéssem recitant un text que hem après de cor prèviament. Quintilià recomanava que el discurs ha d’anar sempre cap endavant i que «mentre arribem al final, cal avançar tant amb la vista com amb el pas. Si no, farem pauses i ensopegarem, i només serem capaços de pronunciar frases entretallades».

Quin és el millor lloc per a escriure?

Quintilià dedica unes pàgines del llibre desè de la Institució oratòria a comentar quines són les millors circumstàncies per a escriure. Hi assenyala que no hem de pensar que els indrets més propicis són els boscos ni, en general, un espai natural bell i silenciós, ja que el retir al camp és «més aviat un estímul per a la diversió que no pas per a l'estudi». El millor, deia, és «que el silenci de la nit, una habitació tancada i una sola llàntia ens mantinguin, per dir-ho així, especialment amagats». Sabia de què parlava. Per a escriure, el més important és dirigir l’atenció intensament concentrada, i això costa. Si escrivim de dia, sense el silenci de la nit i sense tenir l’espai delimitat per un llum, potser el millor és una taula encarada contra una paret. Reconec que és una perspectiva poc engrescadora, però així són les coses. També, de vegades, estar enmig del brogit de la gent facilita la concentració, o l’obliga, perquè és l’única manera d’evadir-se d’un ambient hostil.

Quintilià reconeixia que les millors condicions per a escriure —el silenci de la nit, etc.— no sempre són possibles. Per això cal concentrar-se en la tasca mateixa i no excusar-se perquè un soroll o altre, o qualsevol altra punyeta, ens destorba: «no hem de cedir als motius de desídia. Perquè si arribéssim a pensar que no podem estudiar si no estem refets, contents, lliures de totes les altres cabòries, sempre trobarem un motiu per excusar-nos-en». Tenia tota la raó, és clar, però el fet és que sempre trobem un motiu o altre per a escaquejar-nos. Costa concentrar-se, costa mantenir la concentració, costa no perdre el fil… Per a consolar-nos i eixir del pas, ens diem que el millor és no forçar les coses. Val la pena descansar de tant en tant, i reprendre la tasca o atacar-la amb petites escomeses, a poc a poc, gota a gota fins a fer forat. De tota manera, les estratègies, per a escriure o per al que siga, han de ser diverses. Cada u ha de trobar la seua manera. Cada u ha de conèixer on hi ha la seua virtut. O els seus punts febles, cosa que ve a ser el mateix.

Un article de Joaquim Iborra sobre el Micalet de la Seu i la plaça de la Reina

Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres La Veu un article en què comenta el projecte de reforma de la plaça de la Reina de la ciutat de València. Hi comenta les vicissituds d’aquest espai i els problemes d’integració que planteja la porta dels Ferros de la Catedral, des que a finals del XIX es van començar a enderrocar les illes de cases que li donaven sentit. Considera que l’element més potent de la plaça, capaç ell tot sol d’imposar-li un caràcter, és el Micalet. L’article està il·lustrat amb diverses referències literàries: Eduard Escalante, Noruega, de Rafa Lahuerta, Joan Fuster i Juan Gil-Albert.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: El Micalet de la Seu i la plaça de la Reina.

Retòrica i ensenyament de la literatura (encara una nota sobre Quintilià)

El programa educatiu de formació integral de l’orador que Quintilià va exposar en la seua Institució oratòria era impossible de dur a la pràctica en l’època de tirania en què va viure, i era també impracticable durant el renaixement. Com a tractat de retòrica, però, la influència i la importància de la Institució oratòria ha estat de llarg abast. Fins al XIX l’ensenyament de la literatura tenia una dimensió retòrica explícita i declarada, de manera que l’estudi de la literatura es perllongava en l’aprenentatge de l’art d’escriure, perquè els autors que es llegien a les escoles eren també models a imitar. La feina dels alumnes no era fer comentaris, lingüístics o literaris, com ara, sinó aprendre a escriure i a parlar bé imitant els textos seleccionats. Els comentaris crítics eren competència del professor.

Per a aquest ensenyament literari basat en la retòrica, la imitació no era un mer sinònim de còpia. El procediment imitatiu, de fet, posa en joc diversos processos: la lectura atenta d'un text model, l'obtenció d'un conjunt bàsic d'elements que es volen imitar, la utilització de l'esquema organitzatiu del text i l’aportació personal de variacions. La imitació obliga els alumnes a fixar l’atenció en l’estil d’un text, en la seua estructura organitzativa i en els motius temàtics principals. Quan l'escriptura és l'objectiu d'una lectura, l'interès de l'alumne augmenta i, a més, comença a llegir amb una atenció més gran, no per contestar unes preguntes, sinó per saber com un text aconsegueix el seu poder cognitiu, lingüístic, ètic i moral. De tota manera, fins i tot els mers exercicis de còpia literal poden resultar útils. Marx copiava els textos de Spinoza per a comprendre’ls millor.

Al segle XX, en canvi, la literatura deixa de ser un model per a esdevenir un objecte. El discurs escolar es va convertir en un discurs crític sobre la literatura i l’ensenyament de la literatura es va reorientar cap a l’historicisme, cosa que es va traduir en els manuals d’història de la literatura i en el predomini de la dimensió crítica, canalitzada a través de la pràctica del comentari de text. Potser podríem exclamar com Verdi: torniamo all’antico e sarà un progresso! Sembla que en el camp de les humanitats, i de l’art en general, l’evolució o el «progrés» consisteix a perdre un llençol en cada bugada.

Dimecres que ve, 19 de maig, parlaré sobre «Madame Bovary» en una sessió online

Dimecres que ve, 19 de maig, de 18.30h a 20h, parlaré sobre Madame Bovary de Flaubert en una sessió online, organitzada per la llibreria Somnis de paper de Benetússer.

Els interessats a assistir-hi heu de fer una inscripció, enviant un correu a somnisdepaper@hotmail.es, simplement dient que hi voleu participar.

Amb aquesta sessió tancarem el cicle sobre obres clau de la literatura universal organitzat per aquesta llibreria de Benetússer.

«L’estupor» de Josep Iborra: el doble moviment d’un lector

El 2018 va aparèixer pòstumament L’estupor de Josep Iborra, publicat per l’editorial Afers. Seguint el deixant d’Inflexions i de Breviari d’un bizantí, aquest llibre, editat en el sentit anglosaxó del terme pels seus hereus amb l’ajuda de Francesc Pérez Moragón, oferia una tria representativa de la gran massa d’escrits inèdits que Josep Iborra havia deixat a la seua mort, feia set anys.

El títol remetia a un dels assaigs recollits en el volum, en què l’autor en reprenia un altre de Tel quel de Paul Valéry. L’escriptor francès assenyalava que un home tan sols és un lloc d’observació perdut en l’estranyesa i considerava aquest estat d’estranyesa, proper a l’estupor, com un punt singular i inicial del coneixement, com el zero absolut del reconeixement. En el seu assaig Josep Iborra reivindicava l’estupor com la condició de la seua escriptura. Es tractava, escrivia, «d’una mena d’immobilitat interior, d’una consciència immediata, directa, en estat brut, o d’una lucidesa, només, de la presència obscura, tal com és, de la realitat, sense interrogants, sense exclamacions», allunyada de qualsevol misticisme, de manera que «escriure en l’estupor seria escriure en la major lucidesa possible, o millor, en l’única possible». Era una possibilitat a què calia aproximar-se i que proporciona una tensió peculiar als seus escrits. Molts dels textos recollits en aquest llibre il·lustren aquesta voluntat de pensar i escriure més enllà de les crosses habituals de la tradició humanista, i també una concepció de la literatura com una aventura intel·lectual que s’identifica amb un procés d’interrogació i de coneixement de la realitat i del propi jo.

L’estupor va ser molt ben rebut en el moment de la seua aparició, si ens fixem ens les ressenyes que se’n van fer, totes molt elogioses. D’entrada, resulta atractiu i accessible per la gran varietat de temes tractats i per la seua escriptura precisa i clara. Així i tot, algunes de les recensions revelaven una certa sensació de descol·locament: d’estupor. A Josep Iborra no li no hauria estranyat aquesta reacció. Ell mateix pensava que els seus escrits eren gairebé inintel·ligibles per als lectors actuals, convicció que potser va influir en una certa indiferència per la publicació de tot el que havia escrit.

Per què? En primer lloc, el lector es pot sentir una mica fora de joc davant de les referències culturals i literàries que Iborra posa en joc en els seus textos, extretes en bona part de la cultura francesa. Són desconegudes o no són habituals fins i tot per al lector culte d’ara. També descol·loca la seua mateixa concepció de l’assaig, que defuig tant l’assaig acadèmic com l’assaig «literari», líric o políticament correcte, amb quatre referències culturals d’anar per casa, centrat en l’«actualitat».

Un article de Teresa Costa-Agramunt sobre «Els còmplices»

Teresa Costa-Agramunt ha publicat un article sobre Els còmplices en l’EIX Diari, diari digital del Penedès. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Els còmplices d’Enric Iborra:

«Els còmplices és un veritable manual sobre el fet i l’ofici d’escriure, així com les seves motivacions que, és clar, van més enllà d’aquest fet perquè quan es tracta de literatura també es tracta de contemplar la literatura com una via de coneixement.»

«En una acurada edició, Viena Edicions ha publicat un llibre d’assajos que no hauria de faltar a cap biblioteca literària, ja que un llibre d’aquestes característiques la il·lustra i complementa.»

Llegir els volums de la Bernat Metge, llegir Quintilià

Els volums de clàssics grecs i llatins de la Fundació Bernat Metge continuen apareixent amb regularitat. Impertorbables. Els últims estan dedicats a obres de Ciceró, Quintilià, Xenofont, Eurípides, Plató… Aquests llibres, però, no són mai ressenyats en els mitjans de comunicació, ni tan sols en els suplements literaris dels magazines culturals. Segons sembla, es considera que formen part d’una altra galàxia. Cal reconèixer que ho són: es tracta d’edicions bilingües dels clàssics grecs i llatins, acompanyades d’extenses introduccions, d’un aparat de variants textuals i de nombroses notes. Per al lector hi ha l’inconvenient que cada obra es publica en diversos volums, cosa que alenteix considerablement el ritme d’aparició i encareix el producte final. La col·lecció Bernat Metge Essencial ha estat un intent de posar a l’abast del públic lector, a un preu assequible, una tria dels títols més importants de la Bernat Metge, despullats de l’aparat filològic. L’editorial Adesiara, per la seua banda, també està publicant una sèrie d’edicions de clàssics de l’antiguitat, de qualitat, adreçades al mateix públic.

Supose que els volums de la Bernat Metge es ressenyaran en publicacions especialitzades, clandestinament acadèmiques. Així i tot, insistesc, trobe a faltar que ningú en diga res, absolutament res, en els mitjans de comunicació. La Bernat Metge és l’orgull de la cultura catalana, però actituds admiratives a banda es fa inevitable de plantejar-se una qüestió clau: quina ha estat la seua influència real? Fins a quin punt s’han llegit aquestes traduccions? Més concretament: quina ha estat la seua influència en la literatura catalana, tant en la llengua dels escriptors com en els motius de les seues obres? Amb el seu valor simbòlic sembla que ja n’hi ha prou. La Bernat Metge és un luxe, i com a tal es mira i no es toca. El fet és que molts dels seus volums tenen un atractiu indubtable per a qualsevol lector habitual. Per als escriptors, per als qui els agradaria escriure millor, els beneficis que pot reportar la seua lectura són enormes.

És el cas del llibre desè de la Institució oratòria de Quintilià, que ha estat publicat recentment. La Institució oratòria és un extens tractat de retòrica, el més complet que ens ha arribat de l’antiguitat, estructurat en dotze llibres. Com sol fer en aquests casos, cada un d’aquests llibres s’està editant separadament en un volum. El primer va aparèixer el 1961, traduït per Josep Maria Casas i Homs, que també va traduir-ne el segon. A partir del tercer, la traducció i l’edició ha estat a cura de Jordi Pérez i Durà. Per tant, en falten només dos per concloure la publicació aquesta obra obra enciclopèdica, que recull tot el que és necessari per a formar un orador. Durant l’edat mitjana el text de la Institució oratòria es va conèixer només parcialment, fins que el va redescobrir en la seua integritat l’humanista Poggio Bracciolini en 1416 en una abadia suïssa. L’èmfasi de Quintilià en la doble importància de la formació moral i intel·lectual va ser molt atractiu per als humanistes renaixentistes.

El llibre X  és sens dubte el més llegit, apreciat i influent de la Institució oratòria. És el que pot tenir més interès per al lector actual, i especialment per a qualsevol que vulga escriure o que en tinga necessitat, perquè Quintilià aprofundeix en els tres exercicis fonamentals per a la millora de la pràctica oratòria: llegir, escriure i parlar en públic. Per a Quintilià l’eloqüència mai no serà sòlida i madura si no s’ha reforçat amb el constant exercici d’escriure. I sense l’exemple de la lectura, aquella tasca d’escriure, mancada de guia, anirà a la deriva. Quintilià reconeixia que la lectura tenia uns certs avantatges enfront de l’audició d’un discurs. En primer lloc, «la lectura és lliure i no passa volant amb la força impetuosa del discurs, sinó que hi podem tornar una vegada i una altra si dubtem o volem fixar-lo profundament en la memòria». A més, «en la lectura, el judici és més segur, perquè, en l’audició, sovint es veu arrossegat per la inclinació personal envers l’orador o per l’aplaudiment dels llagoters. Ens fa vergonya dissentir, i com per un ocult pudor no gosem confiar més en el nostre criteri que en el dels altres, encara que de vegades a la majoria li agradi el que no és bo, i que els convidats lloïn fins i tot el que no els agrada».