diumenge, 23 de juny del 2024

Una de les claus de l’èxit literari de Pla


En el retrat de Josep Pla reproduït en Abans d’ara, Domènec Guansé recorda que «cap a l’any 1918 o 1920, abundaven en aquest país els escriptors que, delerosos de perfecció, no es preocupaven gens ni mica de fer-se llegir». Per sort, alguns es van adonar «que si volíem assolir una certa normalitat literària calia esforçar-se a formar un públic. És a dir, guanyar-se’l, no descendint-hi, sinó atraient-se’l. Era qüestió, sobretot, de no embrancar-se en vanes o absurdes elucubracions; d’agafar els temes de viu en viu i de sotmetre’ls a un tractament agut, concís i intel·ligent. I això tant al periodisme, a la revista, com al llibre».

Josep Pla va ser un dels qui ho van veure més clar i dels qui hi tenien més traça. Els seus articles i els seus llibres no deixaven mai indiferent ningú, tant si s’estava d’acord amb el que escrivia com si no. Pla va descobrir aviat que una de les claus de l’èxit és «parlar de tot allò que hom afirma que no se’n pot o no se n’ha de parlar».

divendres, 21 de juny del 2024

Quina és l’única manera d’escriure bé, segons Domènec Guansé?


La resposta a aquesta pregunta la podem llegir en la pàgina 138 d’Abans d’ara, en el retrat dedicat a Just Cabot: «l’única manera d’escriure bé, sense donar gat per llebre, és tractar de dir alguna cosa en cada frase.» Es tracta d’una obvietat, és clar. Però no ho és per a tothom. Òbvia o no, a l’hora d’escriure ben pocs tenen en compte aquesta recomanació.

dimecres, 19 de juny del 2024

«Abans del vers», un nou llibre de poemes de Jaume Pérez Montaner


El 2018, Jaume Pérez Montaner va publicar Defensa d’una forma. Poesia completa 1976-2018, editada per la Institució Alfons el Magnànim. Aquest volum recollia tota la seua poesia publicada fins aleshores, més dos llibres inèdits, Punt de fuga i La llum de l’ombra. Ara acaba de treure en Edicions del Buc un nou llibre: Abans del vers. Defensa d’una forma no va representar, doncs, el punt final d’una trajectòria, sinó una recapitulació.

Abans del vers està organitzat en cinc parts. La segona, que dóna títol al recull, és potser la més intensa i la que m’ha reclamat més l’atenció. Els vint-i-un poemes d’aquesta part estan agrupats al seu torn en quatre blocs, tres dels quals porten títols que remeten a paisatges de la infantesa i la joventut del poeta, a la Marina: Ponotx, Puigcampana, Mallada del Llop, Penya de Partagat… Tots aquests poemes, que de vegades prenen la forma d’una lletania, es poden llegir com un balanç d’una sèrie de motius vitals i també com una reflexió sobre la pràctica de la poesia.:

has de sentir el vers abans d’escriure el vers
has de sentir el vers en la tenebra
[…]
has de sentir abans la música
sentir el to roent sentir
el vers només que és somni i so trencat

L’admonició «has de sentir el vers abans d’escriure el vers» resulta, d’entrada, paradoxal, perquè ella mateixa és un vers. Ara, és difícil traçar una solució de continuïtat entre l’expressió poètica —el vers— i l’experiència vital, en el sentit més ampli, que l’ha provocada. Entre totes dues s’estableix una relació tensa, que es resisteix a resoldre’s. L’oxímoron a què recorre més d’una vegada el poeta al·ludeix a aquesta antinòmia:

Que has de sentir la veu i l’ombra
abans que arribe el mot
la música i la veu
has de sentir camins
has de sentir l’oculta font la música
[…]
versos escrits abans d’escriure el mot
la tenebra que inunda l’afecte enllà del vers
la tenebra i el vers i el metavers
silenci que esdevé sonor

dimarts, 18 de juny del 2024

Nou article de Joaquim Iborra: «Una transició impossible: les façanes de l’Ajuntament de València i de Correus»


Per què ens agraden els campanars i no ens agraden les antenes, encara que són construccions amb una finalitat comuna, que no és altra que la difusió d’una certa informació, a distància i sense fils? Aquest contrast de percepció és una conseqüència de la ruptura que va marcar el pas a l’edat contemporània. Els canvis van ser tan radicals que va ser impossible una transició com les que s’havien vist abans, en el pas d’una època històrica a una altra. Les noves antenes no es veuen com les hereves dels campanars.

A la ciutat de València tenim un parell d’exemples que ens fan especular sobre aquest hipotètic intent de fer una transició possible: les façanes de l’Ajuntament i de l’edifici de Correus. Joaquim Iborra tracta aquesta qüestió en l’article que va publicar dissabte passat a La Veu del País Valencià. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Una transició impossible: les façanes de l’Ajuntament de València i Correus.



diumenge, 16 de juny del 2024

1922, any liminar de la literatura catalana


En el pròleg a Retrats literaris (Mèxic, 1947), Domènec Guansé explicava així el propòsit que l’havia animat a escriure aquest llibre: «El que he pretès en conjunt és evocar animadament un període de vida literària: període que va des de la instauració de la Dictadura Militar a la insurrecció, passant per la República. És un període en el qual les figures no es destacaven pas amb la força que en el temps de la Renaixença, però en el qual havien assolit, si no la maduresa, la normalitat. Aleshores, per a escriure en català, ja no calia ni sentir-se genial, ni heroi, ni tan solament ser un enderiat o, si voleu, un idealista. Hi escrivia ja tothom, fins —com després s’ha demostrat— els qui ni eren pròpiament catalanistes, però que acceptaven el català per a una major eficiència. Car pot afirmar-se que tot el que no era formulat en català, dintre de Catalunya, no era pres en consideració.»

En el que va redactar el 1966 per a Abans d’ara, més extens que el de Retrats literaris, Guansé rememorava amb més detall la vida cultural del període en què se situen els personatges evocats, entre el 1922 i el 1939. Aquesta última data representava la desfeta, el naufragi, la derrota. Però per què considerava el 1922 com l’any liminar de la literatura catalana?

Hi havia, primer, una raó personal de l’autor. Domènec Guansé es va establir a Barcelona aquell any i al cap de poc es va lliurar de ple al periodisme, cosa que li va permetre observar de prop el panorama literari. Però el 1922 no va ser un any qualsevol. Per a Guansé, va marcar «un nou període de la nostra literatura, particularment intens i amb característiques ben pròpies». Moltes coses van començar i van acabar en aquesta data. Josep Carner, ingressat al cos diplomàtic, acabava de deixar Barcelona. D’aleshores ençà només va tornar a Catalunya en comptades vegades i sempre per poc temps. I Eugeni d’Ors, «fins feia poc mestre i mentor màxim», s’instal·lava definitivament a Madrid. Guansé comenta que «era com si ens haguéssim quedat orfes», però que no hi havia cap sensació d’orfenesa en l’ambient, sinó de deslliurança. El nom d’Ors va esdevenir tabú, i «l’etiqueta del noucentisme s’acabaria de desenganxar sola del front dels qui encara l’ostentaven». Ara, que s’oblidés el mot no volia dir que se n’evaporés el contingut: «Com una locomotora que hagués perdut el maquinista que l’havia engegada, el moviment noucentista continuaria marxant durant un cert temps, però d’una manera orba, que, fatalment, el desviaria i que no trigaria a encallar-lo.» Hi havia per a mantenir el més vigent del seu programa «un organisme molt més important que una doctrina i que un programa, car podia fornir una base de sustentació a tots els programes i doctrines que anessin succeint-se: l’Institut d’Estudis Catalans». Des de la Secció Filològica de l’IEC es va acomplir l’obra de normativització de Pompeu Fabra, «el gran miracle de l’època, el que constitueix el més alt honor del període», que va culminar, l’any 1932, amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana.

L’allunyament de Carner de Catalunya va ser molt diferent del d’Eugeni d’Ors. No l’allunyaven «ni un canvi d’ideologia, ni canvis sentimentals, ni covades rancúnies». No va deixar mai d’escriure en català. I lluny de Catalunya va escriure els seus millors llibres i les seues millors traduccions. Guansé apuntava en el retrat que li va dedicar en Abans d’ara: «Miracle de la llunyania, que li ha permès de contemplar el conjunt de les terres catalanes en una bella perspectiva i no solament descobrir-ne el caràcter, ans —virtut suprema de l’artista— infondre’ls caràcter. I així, en bona part, veiem Catalunya tal com ell —l’absent— ens ha ensenyat de veure-la.»

divendres, 14 de juny del 2024

Planiana (122)


Tothom fa el que vol, que és exactament el que volen els altres.

Josep Pla, Viatge a la Catalunya Vella (OC, 9)

dimarts, 11 de juny del 2024

Josep Carner contra Franco


Aquest fragment que Domènec Guansé va escriure sobre Josep Carner en Retrats literaris (Mèxic, 1947) va desaparèixer, és clar, en Abans d’ara (Barcelona, 1966):

«Sens dubte aqueixa ironia, índex verbal d’un entremaliat esperit, d’una crueltat infantívola que els anys han atenuat, li ha d’haver valgut, entre alguns disgustos, molts d’èxits personals. Devia ser, especialment, quan des de París servia la causa de la República i de Catalunya, un fibló mortal per als adversaris. Però potser arribà a renunciar a aquest joc de l’enginy per a ell massa fàcil, quan els derrotistes assetjaven per tot arreu i, ja més sarcàstic que irònic, declarava contundentment, amb el foc d’una passió gens dissimulada: “Encara que no quedessin contra Franco més que una prostituta i un lladre, jo estaria contra Franco!”»

diumenge, 9 de juny del 2024

Els retrats literaris de Domènec Guansé


Ja fa temps que vaig llegir Abans d’ara, de Domènec Guansé, recull de trenta retrats literaris d’escriptors catalans, publicat el 1966, que no s’ha reeditat des d’aleshores. El títol original era Abans del naufragi, però la censura no el va deixar passar. El «naufragi» apuntava a un dels extrems del període cronològic en què Guansé situava els escriptors retratats: el 1939. L’altre era l’any 1922, que per a Guansé marcava el moment en què la literatura catalana havia aconseguit la normalitat. Abans d’ara era la refosa, posada al dia i ampliada, d’un llibre anterior, Retrats literaris, publicat a Mèxic el 1947.

El 2015, va aparèixer en Adesiara Retrats de l’exili, que arreplegava bona part de les nombroses col·laboracions de Guansé en revistes de la diàspora catalana. L’edició anava acompanyada d’una extensa introducció de Montserrat Corretger i Francesc Foguet. Per a tots dos, Abans d’ara és «el nucli de l’obra crítica de Domènec Guansé i l’expressió més afinada del seu geni creatiu». En aquesta galeria de retrats, rememoració d’un «món extingit que el seu autor mitificà la resta de la seua vida: els anys de plenitud cultural i política que es desenvoluparen amb l’adveniment de la República», «hi ha un contrapunt constant entre l’home i l’obra». En el pròleg que va redactar per a Retrats literaris Guansé deia que l’essència del retrat literari «consisteix a posar en recíproca funció el caràcter d’un escriptor i la seva literatura». El retrat, a diferència de la biografia, «ha de negligir tot allò que en el model no és essencial en el moment en què tractem de fixar-lo. I, de vegades, fets sense importància, una anècdota banal en aparença, hi agafen una importància capital perquè és el que millor reflexa un caràcter i una sensibilitat». Guansé ho feia evocant les figures dels escriptors que més o menys personalment havia conegut, la impressió que li van produir les seves obres, els ambients on aquestes van florir.

Montserrat Corretger i Francesc Foguet exposen, en la seua introducció, els canvis introduïts en Abans d’ara respecte als Retrats literaris i citen uns fragments de la ressenya breu que Joan Fuster va publicar d’Abans d’ara a Destino amb el títol de Guansé, veinte años después (Destino, núm. 1506, 18-VI-1966; es pot consultar completa, digitalitzada, al web de l’Espai Fuster). Fuster comparava Abans d’ara amb Retrats literaris i es decantava de manera clara per la primera versió del llibre, pel seu «fondo de juicio personal más acusado y libre», per «la sabrosa viveza originaria », pel seu «valor testimonial muy concreto, al que contribuían la lejanía del exilio, la óptica polémica del momento y algún factor más»:

dijous, 6 de juny del 2024

«El metallibre», de Josep Iborra


El metallibre

Recorde vagament una paradoxa de les moltes que han proliferat en les cavil·lacions dels lògics i dels matemàtics, i també dels lingüistes. La formula Bertrand Russell. En una de les versions que n’han circulat, es planteja el problema a propòsit d’un catàleg, suposat absolutament complet, d’una biblioteca. La qüestió és la següent: en el volum en què s’enumeren els títols de tots els llibres catalogats no s’inclou el mateix catàleg. No s’hi pot incloure, perquè el catàleg enumera els llibres que no se citen a si mateixos. Si el catàleg se cita a si mateix, no és un llibre a catalogar. Si no se cita a si mateix, és, doncs, un llibre, i l’hauríem d’incloure al catàleg. No podem eixir d’aquest cercle viciós. El catàleg està condemnat a ser un llibre a part, incatalogable. Se’n podia confeccionar un altre en què aparegués aquest primer catàleg, però també aquest havia de restar-ne exclòs. No pot haver-hi, doncs, cap catàleg complet, perquè sempre restarà no catalogat el mateix catàleg. És un llibre impossible. O un llibre únic, absolut, que ho conté tot —tots els llibres de la biblioteca catalogada—, però que cap catàleg el conté. Per tant, no és un catàleg complet de la biblioteca.

Si bé no es pot fer, sembla, cap objecció a aquesta aporia, sí que hi ha una manera d’escapar-hi: si algú, assegut en una cadira de la biblioteca, repassa el catàleg complet dels llibres que conté, no li passarà pel cap buscar-lo en el mateix catàleg. Ja el té a les mans! A petició seua li l’ha fet arribar el funcionari de torn, que sap en quin prestatge de la llibreria es troba. O si fos el cas d’un bibliotecari que acaba d’incorporar-se a la institució, es dirigiria al fitxer amb l’etiqueta «catàlegs» i en repassaria les fitxes fins a veure la signatura del d’aquella biblioteca. Voilà! I el llibre arriba a mans de l’estudiós.

Naturalment, aquesta solució no resol l’aporia, no desactiva la fantasia lògica, si pensem en termes purament o formalment lògics. Si no entrem en una biblioteca per a examinar-la, si no ens passegem entre fets, podem continuar fascinats per la paradoxa, pel llibre no catalogat, inabastable, absolut. Aquests jocs no són solament cosa dels matemàtics i dels lògics. També els poetes, els novel·listes sobretot, se senten temptats per aquestes fantasies. És allò que els francesos anomenen mise en abyme: una història que conté aquesta història i així successivament. Un lector que llegeix un llibre que conta les seues aventures personals, com li passa a don Quixot, que llegeix un llibre en què es conten les aventures del cavaller errant i el seu escuder, o el Ramayana, Les mil i una nits, Les faux-monnayeurs de Gide… O encara que amb un sentit diferent, però igualment fantàstic i vertiginós, El llibre de Mallarmé, el llibre absolut, que ho conta tot, i que, per tant, aboleix tots els llibres reals o possibles. Una fantasia literària, una poètica que esdevé una mena de teologia, amb un llibre únic, «monoteista», en el món de la bibliografia universal. Un altre llibre inexistent, eclipsat, abolit, que no podrà existir mai perquè és inabastable. No passa de ser un postulat literari. No es tracta ben bé d’una paradoxa insoluble, sinó d’una possibilitat impossible.


Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 132-133

dimarts, 4 de juny del 2024

«Atles temporal»: una autobiografia lírica d’Imma López Pavia


No és gens fàcil escriure una autobiografia lírica. De fet, el sintagma «autobiografia lírica» és gairebé un oxímoron. La concentració de la veu del poeta en una sèrie de moments s’oposa al desenvolupament cronològic i al fil conductor de tota reconstrucció autobiogràfica i, encara més, ignora la dimensió social en què tota individualitat du a terme el seu joc. Però difícil no vol dir que siga impossible, com demostra Atles temporal, l’últim llibre de poemes que ha publicat Imma López Pavia. Ho ha aconseguit combinant diverses formes poètiques, que entren en una relació complementària i de contrapunt alhora, i també amb una estructuració del llibre molt deliberada.

Atles temporal està organitzat en cinc parts, més un poema, el primer, «Origen», que té una funció proemial. Cada secció està encapçalada per un poema llarg amb el títol de «Crònica», seguit de nou poemes molt breus. Cada una de les «cròniques» correspon grosso modo a una dècada, començant per la dels seixanta: «Quan Jules i Jim corrien per París en blanc i negre, / un altre món maldava per nàixer.[…] En maig els estudiants regiraven les llambordes / de la Sorbonne per si hi trobaven la platja. Sense primavera / a Praga.» En el retaule col·lectiu hi apareix també la vida individual i familiar: «Els homes anaven a treballar / a Alemanya, a veremar a França, aquells trens de llum / de pixum s’omplien de maletes. Olor a pernil. / Amb els diners el pare es va comprar un 600 de dues portes.» En aquestes cròniques que obren cada secció d’Atles temporal Imma López Pavia reutilitza el procediment que Vicent Andrés Estellés va fer servir en «Crònica especial», un dels millors poemes del seu Llibre de meravelles, contrapuntant els esdeveniments polítics que van seguir la fi de la Segona Guerra Mundial, a Europa i a la resta del món, amb els estrictament individuals i locals. En els versos que acabe de citar de la primera, el lector hi trobarà, fent-li l’ullet, el «llum de pixum», que apareix més d’una vegada en els versos del Llibre de meravelles.

diumenge, 2 de juny del 2024

«Espai públic i espai privat», un article de Joaquim Iborra


Joaquim Iborra ha publicat avui a La Veu del País Valencià un nou article en què tracta la relació entre l’espai públic i l’espai privat en els edificis d’habitatges. Destaca un tret particular de la psicologia del propietari dels últims decennis: la seua desafecció respecte als interessos comunitaris. El que és comú, no és de ningú. Com que el comprador només es fixa en l’interior de l’habitatge que vol comprar i la resta li és igual, els promotors han fet les escales cada vegada més estretes, minúsculs els replanells, i les entrades, tortuoses. Etc.

El fet és que, des de fa alguns anys, la inclinació anticomunitària s’ha matisat entre nosaltres, almenys aparentment. Han proliferat noves promocions d’habitatges en què els elements comunitaris s’amplien. Ara, a cota zero, hi ha un espai lliure entre els edificis, tancat amb una reixa, a dins del qual hi ha un jardinet, una piscina, uns jocs infantils, una pèrgola amb bancs per seure i fins i tot un club social en planta baixa, o un gimnàs. Els edificis incendiats de Campanar responen a aquest model. Però…

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Espai públic i espai privat.

dissabte, 1 de juny del 2024

Un article de Toni Mollà sobre Josep Iborra


Toni Mollà ha publicat avui en Postdata, el suplement cultural de Levante, un article sobre Josep Iborra. El considera un dels millors assagistes en llengua catalana del segle XX, potser «l’assagista de major obertura quant als temes i preocupacions humanístiques personals, incloses les arts plàstiques, la cultura musical i altres centres d’interès propis de la modernitat. Potser fins i tot el més “literari”». En aquest article comenta també El vici de la introspecció, aparegut fa poc, tercer títol de la seua Obra literària que està publicant la Institució Alfons el Magnànim.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Josep Iborra, un sibarita de les idees.

divendres, 31 de maig del 2024

«Després de l’última abraçada», una novel·la de Jèssica Roca


Després de l’última abraçada és la segona novel·la de Jèssica Roca. Comparteix amb la primera, L’administrativa, que vaig ressenyar en aquest blog, el to fortament autobiogràfic, però se’n diferencia per la diversitat de personatges que hi apareixen i també per l’existència d’un fil conductor, temàtic i argumental, molt marcat: el pas de l’adolescència a la joventut. Està narrada per la protagonista, Mara, una noia que fa l’últim curs de batxillerat a l’institut, ingènua i il·lusionada alhora. Però no cau mai en actituds sentimentals impostades. No es presenta com una víctima del patriarcat, ni deixa anar a tort i dret reflexions transcendentals. Jèssica Roca no està influïda per Mercè Rodoreda. Es tracta d’una sorpresa agradable, en una autora que escriu en català. Li interessen més alguns autors nord-americans, com ara John Fante. O Charles Bukowski.

En comptes d’opinar i de lamentar-se, la protagonista es limita a constatar i descriure el que viu, cosa que sempre és més efectiva literàriament. Així, presenta el pas d’una certa innocència o inconsciència a una actitud més adulta a partir d’un fet no gens traumàtic, en to menor, quan el seu jove professor d’anglès, però vuit anys més gran que ella, li pregunta, tot interessat, si anirà a un viatge que organitza l’institut. La narradora compara la revelació que sent en aquell moment a un clic que de sobte es fa en la seua ment, no a cap revelació transcendent: «En aquell moment el meu cervell va fer un clic i els meus ulls van deixar de mirar per la finestra. […] et despenges del món adult dels pares per començar a explorar pel teu propi peu aquell mateix món adult que aniràs modificant mica en mica, atrevint-te sense preguntar, més per intuïció que no per aprenentatge.» O el comentari que li mereix l’experiència de la primera relació sexual: «Un joc de malucs molt primitiu i quan va extasiar jo m’havia quedat igual. Allò era tot? Allò que jo havia idealitzat tant en la meva imaginació?» Tot plegat, «la sensació estranya d’un primer encontre sexual que va passar sense pena ni glòria».

dimecres, 22 de maig del 2024

A passes cegues per la terra


No crec que siga una exageració afirmar que les traduccions al català estan vivint una època daurada, tant per la qualitat de moltes de les que es publiquen com per la diversitat de les obres traduïdes. Aquesta diversitat abraça clàssics de la literatura universal de totes les èpoques i també obres actuals, que podem llegir en català al cap de poc d’haver aparegut en la llengua original. Fins i tot n’hi ha que no s’han traduït encara a algunes de les principals llengües europees. És el cas d’A passes cegues per la terra, de Leib Ròkhman, publicada per Club Editor en traducció de l’ídix de Joan Ferrarons. Aquesta novel·la només s’ha traduït a l’hebreu i al francès. I ara al català.

Leib Ròkhman va nàixer el 1918 a la ciutat de Novominsk (Mińsk Mazowiecki en polonès), a uns quaranta quilòmetres de Varsòvia. Va estudiar en una acadèmia talmúdica, on també s’ensenyaven assignatures seculars. Després de la invasió alemanya, el 1941, va ser reclòs al gueto de Novominsk amb més de cinc mil jueus. L’agost del 1942, abans que les SS liquidassen el gueto, Ròkhman es va escapar del camp de treball on havia estat assignat i va aconseguir fugir amb la seua dona, dos cunyats i dos companys més. El grup va passar dos anys amagat a casa d’una pagesa polonesa. L’any 1946, acabada la guerra, va ser ferit durant el pogrom de Kelts i el projecte de reprendre una vida jueva a Polònia va quedar truncat. Va recórrer diversos països europeus fins que el 1950 es va establir a Jerusalem, on va col·laborar en emissions radiofòniques en ídix i en diverses publicacions periòdiques en aquesta llengua. L’any 1949 va publicar una novel·la (I viuràs en la teua sang), escrita com un dietari, sobre el període que va passar reclòs després d’evadir-se del gueto, i el 1968, A passes cegues per la terra. Leib Ròkhman va morir a Jerusalem el 1978.

A passes cegues per la terra no és una novel·la, una més, sobre els camps de concentració ni sobre el procés d’extermini sistemàtic dels jueus, sinó sobre una experiència sobre la qual s’ha escrit poc: la dels supervivents de la Devastació al final de la segona guerra mundial, durant aquest període de transició, confús, quan el món encara no havia recuperat el seu pols. (Joan Ferrarons fa servir sempre en la seua traducció el terme Devastació en lloc d’Holocaust o Xoà. En el postfaci que ha redactat per a aquesta edició, explica que Devastació és el nom amb què les víctimes jueves de parla ídix van anomenar espontàniament l’extermini. La idea d’holocaust o sacrifici era aliena al sentiment popular.) A l’endemà de la Devastació, els supervivents havien d’enfrontar-se amb el trauma de la pèrdua de les seues famílies, la inseguretat física, la desaparició de la forma de vida i de les institucions jueves, les penúries de la postguerra i la impossibilitat de recuperar les propietats que els havien estat robades. Cadascun dels supervivents «estava sol en aquella hora foscant. Cadascun avançava per la llunyania amb passes solitàries», «a passes cegues per la terra.»

diumenge, 19 de maig del 2024

Planiana (121)


Essent incapaç l’exèrcit de qualsevol acció militar exterior, per subsistir s’ha convertit en el braç armat de la diferència de classes —vull dir que l’exèrcit és un exèrcit de guerra civil, amb el matís concret de guerra social. És per això que Església, militarisme, latifundisme i burgesia són exactament el mateix, és la mateixa lligada.



dimarts, 14 de maig del 2024

Un assaig de Josep Iborra sobre Josep Palàcios

El jo nu



La tipografia de la coberta del llibre dóna, d’entrada, una pista. Dalt de tot hi ha el mot «jo» separat per una S majúscula de la resta del nom de l’autor —joSep. A continuació, un espai més avall, una P majúscula amb un punt. És la inicial del seu cognom, que amaga, entre altres raons estrictament tipogràfiques, perquè no forma part del «jo», que és l’eix de tota l’obra, el subjecte que parla contínuament en primera persona. Més avall, les lletres del títol, més grans: Un Nu. Una línia vertical, entre els dos mots, els separa com un espill. Aquest «un» és el «jo»: un «jo nu». Els dos mots tenen dues lletres, les mateixes, però en ordre invers. Un és jo, un jo nu, que parla des d’aquesta nuesa, d’aquest jo despullat. I finalment, baix de tot, entre uns grans interrogants, la frase: «¿Hi ha interrogants de dretes i interrogants d’esquerres?» Una interrogació sobre els interrogants d’un costat i de l’altre.

La tipografia de la coberta és, doncs, tan significativa com el nom de l’autor i de l’obra. És el pòrtic d’un llarg poema que, en conjunt, es pot comprendre com una altra versió de llibres com ara Une saison en enfer de Rimbaud o Mon coeur mis à nu de Baudelaire. Amb una tècnica impecable, el poeta desenvolupa un vertiginós discurs amb recursos tipogràfics, descomponent paraules, recomponent-les, fabricant-les de vegades. Paròdies de mots, de la sintaxi, de la semàntica, de la fonètica, recursos que ajuden a parodiar el mateix discurs, el d’ell i el dels altres, el de la política i la metafísica, la religió, les arts, la literatura i la música…

Un jo nu que parla no pot afirmar res, com no ho fa el de l’autor d’aquest excèntric i apassionant poema. Des del seu buit, despullat de tota creença, no pot fer més que interrogar, capgirar frases en sentit contrari, mantenir-se en un dubte permanent, sense poder a penes treure el cap a la superfície per a respirar. Tot equival? Tant se val? Què val? I l’autor diu sí i diu no, esborra amb la mà esquerra el que acaba d’escriure la mà dreta. Tot és problemàtic i cal parlar problemàticament, sense cap concessió. El sí equival al no. O és a l’inrevés? Només hi ha un remolí de mots amb què el jo buit es pot dir. Poètica de la devastació. Però els mots són insegurs i més encara les frases. Cal trucar-les, trabucar-les. Pensar és repensar, i pensar-se és repensar-se en el sentit de tornar-ho a pensar i fer-se arrere. Tot és reversible. No es poden fer citacions perquè no hi ha afirmacions determinades, només mostres, retalls, qüestions. I retallar és una operació que falsifica. Ell mateix es falsifica, canvia de màscara. Un jo buit, nu, només es pot presentar recorrent a una careta, posant-se’n una, llevant-se-la i posant-se’n una altra. El jo, què pot fer si no?