Joan Fuster com a crític literari: dues sessions a l’Espai Joan Fuster de Sueca

Del 19 de gener al 2 de març tindrà lloc a l’Espai Joan Fuster de Sueca el curs La crítica cultural en l’obra de Joan Fuster. Està organitzat pel Cefire. Jo m’encarregaré de les sessions del 2 i 9 de febrer, dimecres, de 17,30h a 20’30h, que estaran dedicades a Joan Fuster com a crític literari.

Una mica abans, l’1 de febrer, i al mateix lloc,de matí, faré una altra sessió, per als alumnes de segon de batxillerat de l’IES Joan Fuster de Sueca, sobre el Diccionari per a ociosos de Fuster. Ja us contaré com quede amb ells.

«Tres clàssics valencians del segle XX»: club de lectura de la llibreria Ambra (Gandia)

Dins les sessions mensuals del club de lectura que organitza la llibreria Ambra de Gandia durant el curs 2021/2022, n’hi ha un cicle de tres, agrupades amb el títol de Tres clàssics valencians del segle XX. Aquest cicle l’impartirà un servidor.

La primera sessió, que tindrà lloc el dimarts 25 de gener, estarà dedicada a Matèria de Bretanya, de Carmelina Sánchez-Cutillas.

La segona, el 22 de febrer, al Diari 1952-1960, de Joan Fuster.

I la tercera i última del cicle, el 29 de març, a Temps de batuda, d’Enric Valor.

Totes les sessions començaran a les 19h, i està previst que duren prop d’una hora. En principi, les sessions es faran en format presencial a la llibreria Ambra (Av. d’Alacant, 12, 46701 Gandia) i, al mateix temps, online. Qui estiga interessat a participar-hi, s’hi pot inscriure enviant un email a la llibreria (ambrallibres@gmail.com). I ja està.

La lectura és un abisme

El 6 de juny de 1853, en una de les cartes que va escriure a Louise Colet mentre estava immers en la redacció de Madame Bovary, Flaubert li deia que li agradaria tenir més temps per a llegir. De seguida, però, hi afegia: «Mais la lecture est un gouffre; on n’en sort pas». Un gouffre, un abisme, del qual no es pot eixir, Flaubert no es referia a la lectura d’un llibre concret, que ens pot absorbir i enganxar de tal manera que no podem fer res més fins que l’acabem, sinó al fet que llegir un llibre porta a llegir-ne un altre o uns altres, i aquests uns altres encara. Un llibre, si és digne d’aquest nom, ens incita a llegir uns altres autors, a aprofundir el que acabem de llegir amb la lectura d’uns altres llibres. Com més llegim, la llista de lectures pendents es fa més llarga.

Per a la majoria de la població, és clar, la frase de Flaubert sobre la lectura que ens atrapa com si ens haguéssen precipitat en un abisme, com una activitat cada vegada més absorbent, deu resultar poc menys que incomprensible, o l’exageració típica d’un neuròtic. Alguns, en particular els escriptors analfabets, s’afanyaran a treure’n conclusions precipitades: no cal llegir, o només cal fer-ho en dosis homeopàtiques.

Per a un escriptor, no sempre és fàcil de trobar un equilibri entre lectura i escriptura. Pla i Fuster, sotmesos a l’esclavatge dels articles que havien de fabricar cada setmana per a viure, no sempre podien llegir tant com haurien volgut. Ni escriure els llibres que haurien volgut. Flaubert vivia d’unes rendes que li permetien ser escriptor amb més comoditat.

Tornant a la carta adreçada a Louise Colet, que també era escriptora. Flaubert li recomanava de llegir cada dia «quelque chose de bon», com una manera de contrarestar la seua tendència a guiar-se pel sentiment personal, cosa que ell trobava nefasta. Li remarcava que la lectura dels grans mestres produeix uns efectes que s’infiltren a poc a poc. El talent, com la vida, es transmet per infusió. Cal viure dins un medi noble i assimilar l’esprit de société dels mestres. Flaubert li contava que al llarg de la seua vida s’havia atipat de La Bruyère, dels contes de Voltaire —havia llegit el Candide més de vint vegades— i de Montaigne. No li agradaven ni li interessaven els autors de la seua època. Contra els primaris que prefereixen no llegir massa, perquè hi veuen una amenaça per a la seua «originalitat», objectava que ningú no és original en el sentit estricte del mot. Era partidari de llegir a fons els autors que són ben diferents del nostre temperament literari, perquè així no els podrem copiar. La Bruyère, que és molt sec, li havia resultat més útil que no Bossuet, l’estil del qual s’ajustava millor a la seua tendència com a escriptor. Potser, el millor és llegir estils i autors molt diferents. Sempre que valguen la pena, és clar. O, simplement, llegir molt. Les poques lectures poden ser perilloses en més d’un sentit.

En una altra carta a la seua amiga, de 13 de març de 1854, Flaubert hi tornava. Li retreia que no li parlava mai de les seues lectures, i li aconsellava de llegir sense descans llibres d’història i els clàssics. Contra l’excusa habitual de la falta de temps per a justificar la poca o la nul·la lectura, assenyalava que llegir és més útil que escriure, perquè és amb el que els altres han escrit que nosaltres escrivim. A més, per a un escriptor llegir és una manera d’agafar el to, com un tònic que ens permet de posar-nos en marxa. Flaubert deia que se sentia més tibant, més ple, després de llegir Montaigne. En millors condicions, per tant, per a escriure.

Una altra ressenya del «Diari 1952-1960» de Fuster

Pere Antoni Pons ha publicat una ressenya en Ara del Diari 1952-1960 de Fuster. Aquí en teniu l’enllaç: Joan Fuster, la lucidesa càustica i resplendent.

El «Diari 1952-1960» de Joan Fuster: una ressenya de Voro Contreras

Voro Contreras ha publicat en Levante una ressenya del Diari 1952-1960 de Joan Fuster. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç: Joan Fuster, escribiendo en camiseta.

Llegint la correspondència de Flaubert

Continue llegint la correspondència de Flaubert, combinant-la o alternant-la amb altres llibres. Lectura obsessiva, obsessionant. D’una carta a una altra, la tensió i l’interès no decauen mai. Amb prou feines n’hi ha unes poques que només tenen valor documental o un caràcter purament formulari. Fa dues setmanes que he acabat el segon volum de l’edició de La Pléiade. Me’n queden tres. Però abans de continuar endavant he de repassar-lo i prendre’n notes. I atendre alguns compromisos —altres llibres— que no poden esperar.

Jean Bruneau, editor d’aquesta correspondència en La Pléiade, assenyalava amb raó que és «l’une des plus belles de notre littérature» i la millor via d’accés per a comprendre l’obra i la personalitat de Flaubert. Poques vegades tenim l’oportunitat de contemplar amb tant de detall el procés de creació d’un escriptor des de dins, les seues lectures, la seua concepció de la literatura, la vida que feia cada dia… També, la sensació de penetrar en el seu cercle íntim: Maxime Du Camp, Louis Bouilhet, Louise Colet, George Sand, la neboda Caroline… Flaubert era d’una franquesa enorme a l’hora de jutjar la seua època i els seus contemporanis, el que escrivien els seus amics o la pròpia vida sexual. Sembla que Louise Colet va considerar de vegades que aquesta sinceritat no era més que brutalitat i insensibilitat.

Julen Barnes ha escrit que aquells a qui les novel·les de Flaubert semblen massa perfectes, o massa treballades, es deixen portar per l’estil directe, per l’exuberància, per la vivacitat, per la facultat d’argumentació i la intel·ligència desbocada de la seua correspondència. Gide deia que durant cinc anys la correspondència de Flaubert li havia reemplaçat la Bíblia com a llibre de capçalera, i que era el seu «réservoir d’énergie».

Les cartes adreçades a Louise Colet són les que contenen els passatges més significatius sobre la vida i l’art de Flaubert, abans de les síntesis més tardanes que es poden llegir en les que va adreçar a Georges Sand. S’havien conegut i iniciat una relació com a amants el 1846, però van trencar el 1848, poc abans que Flaubert emprengués el seu viatge a Orient amb Maxime Du Camp. A la tornada es van reconciliar al cap de poc. En les cartes de Flaubert a Louise durant els anys 1851-1854 —li n’escrivia dues a la setmana com a mínim i de vegades quatre— es pot resseguir pas a pas el procés d’elaboració de Madame Bovary. La correspondència entre tots dos es va aturar l'abril del 1854, a causa del seu trencament definitiu. Jean Bruneau es dolia que Flaubert no hagués tingut una amant tan intel·ligent i tan lleial quan va escriure les altres novel·les.

Les cartes de Louise a Flaubert no s’han conservat. Les va cremar la neboda Caroline, perquè li va semblar que contenien «massa horrors». No falla. La preocupació dels hereus literaris pel bon nom dels seus parents escriptors sol comportar efectes nefastos per a la literatura. Jean Bruneau ha compensat en la seua edició aquesta pèrdua amb apèndixs que reprodueixen diversos documents de Louise Colet, com ara fragments del seu diari o cartes seues a altres corresponsals en què al·ludia a Flaubert.

En l’assaig que va publicar el 1975 sobre Madame Bovary —La orgía perpetua (Flaubert y Madame Bovary)—, Mario Vargas Llosa hi va assenyalar que la correspondència amb Louise Colet «tiene un interés comparable al de las mejores novelas de F1aubert. Son, de un lado, cartas de una extraordinaria riqueza literaria y anecdótica: escritas a vuela pluma, contienen las opiniones políticas, artísticas y sociales de Flaubert, sus juicios y prejuicios sobre la gente que iba conociendo o recordando, los altibajos emocionales que el trabajo le producía. De otro, y es lo más importante, desarrollan su teoría de la novela, que se fue estructurando en esos años en función del libro que nacía, como resultado paulatino de la praxis creativa. Se trata de una historia mucho más fidedigna que la que podría constituir un diario de Madame Bovary, si Flaubert lo hubiera llevado, porque en estas cartas no existió la menor premeditación literaria, sino la espontaneidad y la libertad más totales. Flaubert no sólo ignoraba que esas cartas serían leídas por alguien más que su destinatario, sino, también, que en ellas hacía la historia de su novela y esbozaba la más revolucionaria teoría literaria de su siglo».

Tres i Quatre reedita el «Diari 1952-1960» de Joan Fuster

L’editorial Tres i Quatre acaba de publicar el Diari 1952-1960 de Joan Fuster, acompanyat d’una introducció que he redactat jo mateix per a aquesta ocasió. Fins ara, el lector havia de recórrer al primer i gruixut volum de l’Obra completa, on el Diari està sepultat juntament amb l’obra poètica, els reculls d’aforismes, Causar-se d’esperar, Dos quaderns inèdits i una sèrie de vinyetes i dibuixos. Ara el podem llegir en una edició més manejable i més a l’abast del públic.

El Diari 1952-1960 es va publicar l’any 1969 com a segon volum de la primera edició de les Obres completes de Fuster. Incorporava les entrades del diari del 1952-1955, publicades amb anterioritat en Figures de temps (1957), i les del 1956, que van aparèixer un any després en Indagacions possibles (1958), més altres entrades que per raons diverses l’autor no va incloure en aquests llibres. Les entrades dels anys 1957 a 1960 eren inèdites i s’editaven en aquest volum per primera vegada. Tot plegat, el material nou n’ocupava dos terços o més.

Tot i el procés de correcció i de reelaboració a què sens dubte va ser sotmès, i el rebuig del que Fuster anomena «els trucs de la “intimitat”», el Diari 1952-1960 conserva el que és potser la característica essencial d’aquest gènere: el fet de ser un text no destinat a la publicació immediata, cosa que permet acostar-nos a un Fuster més directe, més in live en el seu «obrador».

Una ressenya de Salvador Vendrell sobre «Una literatura possible» de Josep Iborra

Salvador Vendrell ha publicat en La Veu dels Llibres una ressenya d’Una literatura possible (volums I i II), primer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que ha començat a editar la Institució Alfons el Magnànim. Podeu llegir-la fent clic en aquest enllaç: «Una literatura possible», de Josep Iborra.

Llorente i Blasco Ibáñez cara a cara

La vida política i literària a la València de finals del segle XIX va estar marcada per les figures de Teodor Llorente i Vicente Blasco Ibáñez. Tots dos representaven pols oposats dins la vida valenciana. Potser el moment en què van topar d’una manera més clara va ser durant la guerra de Cuba (1895-1898). Blasco la va aprofitar per a denunciar la corrupció de la monarquia borbònica amb l’objectiu de crear un estat d’opinió favorable a la reivindicació de la república. Llorente, per la seua banda, va publicar dos poemes, Cartes de soldat (1896) i Pro pàtria (1897), en defensa de la intervenció militar i dels valors patriòtics espanyols. Darrere l’enfrontament polític, però, hi havia més coses.

Antoni Ferrando ha analitzat amb detall aquest episodi en Llorente i Blasco Ibáñez: entre la política i la literatura, que acaba de publicar la Institució Alfons el Magnànim. A més de resseguir les posicions que Llorente i Blasco van adoptar davant de la guerra de Cuba, Ferrando ha revelat el rerefons lingüístic i literari d’aquella polèmica a partir dels textos de tots dos i d’altres autors coetanis, reproduïts íntegrament en un apèndix que ocupa la tercera part del volum.

L’ofensiva política de Blasco es va portar a cap amb la publicació en el diari El Pueblo, entre 1894 i 1898, d’uns quants centenars d’articles, molt combatius, en què denunciava la injustícia del sistema de reclutament militar. Només els pobres anaven a la guerra, ja que els qui podien pagar la quantitat corresponent en quedaven exempts. Són uns articles que encara es llegeixen molt bé; estan millor escrits que les seues novel·les. Llorente ho tenia més difícil. Sabia que defensava una causa impopular i va recórrer, com en la major part de la seua poesia, a un enfocament sentimental. Era un plantejament a la defensiva, que Blasco va ridiculitzar sense pietat, amb eloqüència injuriosa, igual que va fer amb les sessions dels Jocs Florals i la figura de Llorente com a cap visible del conservadorisme a València. En un dels articles publicats en el El Pueblo el qualificava de «gran mangoneador», «murciélago decadente de la calle del Mar», «Dante de trece arrobas», «mentecato», «Ausias March ronco», «ganso poético», «búho gordo», «murciélago apoplético», «venerable agüelo»… Això només en un sol article. El pitjor de tot és quan li diu que està «acostumbrado a reinar como tuerto en una tierra de ciegos»… Són les paraules més fortes que he llegit mai contra el patriarca de la Renaixença valenciana.

De la perifèria al centre de la ciutat

A partir del comentari de dos llibres, La barraca de Vicente Blasco Ibáñez i ROMA. Imatges de la memòria de Josep Picó, Joaquim Iborra planteja una reflexió sobre el centre de les ciutats, de València més concretament, i la seua perifèria en l’últim article que ha publicat en Nosaltres la Veu.

El podeu llegir complet fent clic en aquest enllaç: De la perifèria al centre de la ciutat.

«Joan Fuster, figura de temps», una aproximació des de la literatura comparada

El 2012, vint anys després de la mort de Joan Fuster, es va celebrar a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona un simposi internacional sobre la seua obra. Les conferències pronunciades en aquell simposi, revisades i ampliades, van ser publicades el mateix any per les Edicions de la Universitat de Barcelona en el volum Joan Fuster. Figura de Temps. Encara que inicialment no estava previst, aquest llibre es va convertir amb el temps en el primer títol d’una nova col·lecció de les Edicions de la UB, la col·lecció Figura, que dirigeix Antoni Martí Monterde, escriptor i professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona, i coordinador del Grup de Recerca de Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu. Aquesta col·lecció, que ha publicat fins ara vuit títols, alterna tres tipus de llibres: la recuperació de textos desconeguts o oblidats de la història de la literatura comparada, la publicació dels resultats de la recerca col·lectiva del Grup i la de nous títols d’autors contemporanis. El nom de la col·lecció deu fer referència al títol que la va inaugurar, que al seu torn al·ludia al del primer lliurament del Diari 1952-1960 de Fuster, Figures de temps; i també a l’assaig Figura, d’Erich Auerbach, una obra mestra de la literatura comparada i de la crítica literària, juntament amb Mimesi, del mateix autor.

Ara per ara, la literatura comparada és una disciplina exòtica en el nostre àmbit acadèmic, que continua dominat, o tancat, per la perspectiva nacional de cada una de les literatures. Això, és clar, està molt bé. Però està molt malament ignorar que la literatura, com la pintura i la música, parla un mateix llenguatge, encara que s’escriga en llengües diferents, i que l’enfocament comparatista comporta una actitud més comprensiva i més acostada al que és la realitat de la producció i del consum literaris. Més atractiva, també. Obliga a llegir d’una altra manera, més aprofundida i matisada.

En un altre article m’agradaria comentar algun dels títols de la col·lecció Figura, però ara em limitaré al llibre que la va inaugurar, Joan Fuster. Figura de Temps. Un dels atractius de les ponències recollides en aquest volum és que la majoria enfoquen, més o menys explícitament, l’obra de Joan Fuster des de la perspectiva de la literatura comparada. Així, Dominic Keown, en Joan Fuster, excepció o norma?, adverteix des de les primeres línies «que el fenomen Fuster, per excepcional que semble en l’àmbit domèstic, no ho és tant vist des d’una perspectiva més internacional». Keown el compara directament amb George Orwell, i també amb alguns aspectes de l’obra crítica de T.S. Eliot. Les semblances entre Orwell i Fuster que destaca Keown no són gens forçades, sobretot la condició d’outsider que compartien tots dos en el camp de les lletres, així com un context literari molt polititzat, dividit entre els pols de l’esteticisme i el partidisme. Per a Keown, l’obra de Fuster se situa en el centre del moviment ètic i estètic de l’Europa del segle XX.

Stendhal també es queixava dels imbècils

No hi vaig caure mentre l’escrivia, però al cap de poc de publicar la nota de la setmana passada (Flaubert i els imbècils) sobre un motiu de la correspondència de Flaubert, vaig recordar que també Stendhal mostra una aversió insistida en moltes de les seues cartes envers els sots, mot que ve a significar el mateix que bêtes, aquesta mena de gent que excitava el ressentiment de l’autor de Madame Bovary. Sots, bêtes: estúpids, imbècils, babaus, ximples, burros…

De tota manera, encara que Stendhal malparla sovint dels sots en la seua Correspondència, no es mostra tan agressiu com Flaubert. Preferia dominar l’exasperació que li provocaven i adoptar determinades estratègies per a neutralitzar-los. En una de les cartes a Pauline, la seua germana, li escrivia que per a viure en societat és fonamental saber com tractar-los. Li recomanava, si volia tenir un mínim d’èxit en la vida, d’aprendre a complaure la vanitat dels sots. «C’est là tout», li deia, perquè la característica principal d’un sot és «l’extrema vanitat sobre les coses infinitament puerils».

De vegades, en lloc de parlar dels sots, dels estúpids, Stendhal concreta més i es refereix a les âmes basses, les ànimes baixes, els mediocres, la gent freda i avorrida. Convé portar compte amb ells, perquè, com advertia a la seua germana, «a la gent freda i mediocre li agrada fer mal a qui creuen que és feliç» i que l’home mediocre és sempre envejós. Aquesta regla, deia, no té excepcions.

Stendhal va declarar més d’una vegada que la seua principal ocupació era «la chase au bonheur», la cacera de la felicitat, i que la desgràcia més gran és portar una vida avorrida. Doncs bé, el pitjor dels burros i dels mediocres és que són d’un avorriment que tomba d’esquena i en aquest sentit són un obstacle per a la felicitat personal. A Flaubert, en canvi, la paraula felicitat no li deia res. En una carta del 1846 al seu amic Maxime Du Camp, li confessava que «he nascut amb poca fe en la felicitat. Des de ben jove he tingut un pressentiment complet de la vida. Era com una olor de cuina nauseabunda que s’escapa per un espirall. No fa falta haver-ne menjat per a saber que us farà vomitar». El mateix any, la seua amant, Louise Colet, li va preguntar per què es mostrava reticent a dir-li que l’estimaria per sempre, això que costa tan poc. Flaubert li va contestar que «no he vist mai un infant sense pensar que es farà vell, ni un bressol sense pensar en una tomba. La contemplació d’una dona nua em fa imaginar el seu esquelet». En fi, per a rematar la consternació de la pobra Louise, li reconeixia que per a ell l’amor no era el més important, i li retreia que «tu en fais un tambour pour régler les pas de l’existence». Era l’art, la literatura, el que ocupava el lloc primer per a Flaubert. Però li costava escriure. En una altra carta a Du Camp, es queixava que des de feia cinc dies no havia escrit una línia, perquè no sabia com resoldre una transició del text que tenia entre mans. «Ô Muse, que ton pucelage est dur!», s’exclamava. Les cartes, per contra, les escrivia amb una gran fluïdesa, amb un estil àgil i matisat. Alguns han arribat a insinuar, supose que per a fer-se els originals, que el valor literari de la seua correspondència és superior al de les seues novel·les. Jo també ho pense, però no ho diria mai en veu alta. Quede entre nosaltres.

No era el cas de Stendhal, que escrivia amb una facilitat insultant per als mortals. L’únic que el preocupava era ser clar i precís, i amè, i no fer frases ni caure en la retòrica i, per tant, en la mentida o la inexactitud. A penes corregia res, com Mozart. La cartoixa de Parma, aquesta obra mestra de la narrativa, ni tan sols la va escriure. La va dictar, mentre es passejava amunt i avall de la cambra. No se li va passar mai pel cap renunciar a viure per a «consagrar-se a l’art». El que més li agradava eren les converses plenes d’esprit, anar al teatre a sentir òpera i a admirar les esquenes de les italianes, visitar museus, esglésies, llacs i muntanyes. En els seus llibres la lucidesa i la intel·ligència van sempre acompanyades d’una vivacitat, d’un brio que no decau mai, que fa de Stendhal el Mozart de la literatura. Stendhal, Stendhal!

Flaubert i els imbècils

Una de les lectures importants que he començat aquesta tardor és la Correspondència de Flaubert. Dic que he començat, perquè es tracta d’una obra molt extensa, editada en cinc volums de La Pléiade, més de cinc mil pàgines, que vaig alternant amb altres llibres que reclamen els seus drets. De moment, he acabat el primer volum, que abraça el període de gener del 1830 a juny del 1851.

Un motiu que apareix ben aviat en aquestes pàgines és l’aversió de Flaubert per la bêtise: per la bestiesa, estupidesa, idiotesa, imbecil·litat… Flaubert estava convençut que li havia tocat viure en un temps especialment tocat de cretinisme, i que estava envoltat de cretins, de bêtes. Les seues novel·les presenten diverses personificacions d’aquesta característica humana. Les més conegudes són les del farmacèutic Homais, de Madame Bovary, i la parella Bouvard i Pécuchet, protagonistes de la novel·la homònima que va aparèixer pòstumament. A més, Flaubert es va entretenir recollint en un Dictionnaire des idées reçues —Diccionari de llocs comuns— alguns dels clixés que els estúpids repeteixen arribat el cas d’una manera automàtica, indefectible.

A Flaubert l’horroritzava tant l’època que li havia tocat viure que va triar-se com a patró sant Policarp, a qui s’atribueix la frase «Deú meu, Déu meu, en quin temps m’heu fet viure!». Sant Policarp va ser bisbe d’Esmirna en els temps del cristianisme primitiu i aquelles paraules semblen fer referència a les incomoditats i penúries que van patir els primers cristians, i supose que també al clima una mica delirant d’aquell primer cristianisme. Va morir màrtir en la foguera. El relat del seu martiri és el més antic que es conserva. De vegades, Flaubert signava les cartes com a Policarp, i durant els últims anys de la seua vida celebrava el sant del seu patró amb un banquet on convidava els amics. Hi havia disfresses, regals; menjaven i bevien com uns porcs. Es diu que Flaubert va dir que «Madame Bovary, c’est moi»; hauria pogut dir igualment: «Saint Polycarpe, c'est moi».

El lector, mesura de totes les coses: una ressenya de Josep Alapont sobre «Una literatura possible» de Josep Iborra

Josep Alapont ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya d’Una literatura possible (volums I i II), primer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que ha començat a editar la Institució Alfons el Magnànim. Us la recomane.

Podeu llegir-la completa fent clic en aquest enllaç: Lector, mesura de totes les coses.

Coderch, els oficis i el modernisme, Josep Pla

Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres la Veu un altre article sobre l’arquitecte català Josep Antoni Coderch, en què reprèn la concepció de Coderch com a homme de métier, ara en relació amb el modernisme i sense perdre el paral·lelisme amb Josep Pla.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Coderch, modernista.

La lletra morta i alguns perills que amenacen els llibres

Es diu que un lector habitual pot llegir al llarg de la seua vida entre dos i tres mil llibres. Són molts o són pocs? Si pensem en la massa dels que s’han acumulat fins ara, i sobretot en el nombre dels que val la pena llegir, dos mil o tres mil són pocs. I la vida humana, massa breu. Com que no m’agrada dramatitzar, em dic, per consolar-me, que no fa falta llegir-ho tot. Ni tan sols cal llegir tant. De tota manera, la massa de llibres planteja un problema: l’embarras du choix. Cal triar, i triar-ne un vol dir descartar-ne un altre. Una certa ansietat es fa inevitable.

Hi ha un motiu, però, que ajuda a disminuir aquesta inquietud: molts dels llibres publicats ja no ens diuen res i amb el pas del temps s’han convertit en lletra morta. Molts, des del mateix moment de la seua publicació. Fent costat a la lletra morta, hi ha la lletra invisible o esborrada, la de les obres que passen desapercebudes, com si no s’haguessen escrit mai. O perquè no s’han conservat. Sòfocles va escriure més de cent tragèdies. Només ens n’han arribat set. Abans de la impremta, cada època havia de triar quines obres es copiaven i quines no. Des que es va difondre l’invent de Gutenberg, les possibilitats de reproducció i de preservació van augmentar considerablement, encara que el paper sempre ha estat molt sensible al foc i a l’aigua, a les rates i a altres bitxos, i al drapaire o la trituradora de paper. Gràcies a la impremta es podia copiar i guardar tot amb facilitat, però la massa conservada de llibres creixia cada vegada més, de manera que els llibres concrets quedaven perduts i oblidats enmig de les grans multituds de les biblioteques. Hi ha, és cert, els catàlegs per orientar-s’hi. Debades. Calen biblioteques per a albergar els catàlegs de les biblioteques, com un malson o un conte de Borges. De segur que entre la massa hipertrofiada de lletra impresa, aclaparadora i anònima, no tot ho és, de lletra morta. En la pràctica, com si ho fos.

A l’aigua, al foc i a les rates, Valéry hi afegia un altre element que amenaçava els llibres: el mateix contingut, que pot despertar la ira i l’anatema de l’ortodòxia. Molts llibres han patit la censura a causa del seu contingut i alguns, fins tot, han arribat a ser cremats per a més inri en la plaça pública. Els autors ja poden donar les gràcies si no els han cremat a ells també. En un altre sentit, menys heroic, el contingut d’un llibre pot ser el seu màxim enemic, sobretot quan és d’un avorriment que tomba d’esquena. Com va remarcar el doctor Johnson, «el tedi és el més fatal de tots els defectes; les negligències i els errors són ocasionals, però el tedi ho impregna tot; hi ha defectes que, una vegada censurats, s’obliden, però el poder de l’avorriment es propaga per ell mateix. El qui està avorrit la primera hora, encara ho està més la segona; com cossos forçats a moure’s en contra de la seua tendència, avancen cada vegada més lentament a través de cada interval successiu de l’espai». I rematava: «per desgràcia, un autor és l’últim que s’adona d’aquest defecte perniciós. Poques vegades ens cansem de nosaltres mateixos».

Un altre motiu per a disminuir l’ansietat de no poder llegir-ho tot o, com a mínim, de no poder llegir tot el que val la pena: quan llegim un llibre, n’estem llegint de fet molts altres. Darrere de cada un n’hi ha implícits o explícits —citats— molts altres llibres. Durant l’edat mitjana això es feia de manera més descarada: com que el llibre era un objecte car i escàs, l’escriptor procurava encabir en la seua obra tot el que podia dels altres llibres. I copiava sense manies. Copiar era considerat en aquell temps un acte de caritat envers el proïsme lector. Molts llibres d’aquella època eren en realitat una mena de collages d’altres llibres, com s’entreté a demostrar la crítica hidràulica. El plagi és una invenció moderna.

Quan tot això queda dit, s’ha d’advertir que aquesta ansietat o com vulgueu dir-ne davant la massa de lletra impresa només afecta una minoria ínfima de la població, una mica neuròtica. És una minoria fins i tot dins del que s’anomena la gent de lletres. Cada vegada són més nombrosos els escriptors analfabets, que s’esforcen a llegir el mínim o no gens a fi de no pervertir la seua originalitat primigènia.