Enric Morera: una vida combativa

Noranta anys després de la seua publicació, s’ha reeditat Moments viscuts (autobiografia), d’Enric Morera, acompanyada d’un pròleg de Joan Magrané i d’un epíleg d’Enric Casasses. Figura destacada del modernisme, moment en què la música va esdevenir un element central de la cultura catalana, wagnerià, admirador de Franck, de D’Indy, de Debussy, Enric Morera va contribuir poderosament a la renovació de l’ambient musical del seu temps. No sense resistències. En un pas d’aquesta autobiografia recorda de passada la primera festa modernista que es va celebrar al Cau Ferrat, a Sitges: «En ella s’hi va representar La intrusa, de Maeterlinck, en català, i jo vaig fer-hi sentir per primera vegada a Espanya, música de César Franck, el seu Quintet.» I afegeix: «Els mestres que el sentiren en els assajos, com rebentaven aquest músic! No n’hi va haver cap que el defensés.» Avui, per a la majoria, Enric Morera és només el compositor d’algunes de les sardanes més populars, com ara La Santa Espina o L’Empordà. Només, encara que això és molt. Però també va compondre òperes i obres simfòniques, que a penes s’interpreten a les sales de concerts ni es graven a l’estudi. Joan Magrané, en la seua Antologia sentimental de la llengua catalana, ha reivindicat la figura de Morera com a referent de la tradició musical catalana i n’ha analitzat Melangia, una bella composició per a orquestra de corda.

Moments viscuts és una autobiografia, si ho és, una mica peculiar. En comptes d’exposar, com és habitual en el gènere, tota una trajectòria vital, l’autor se centra en dos moments ben diferents. El primer, corresponent a la primera etapa de la seua vida, l’introdueix amb aquestes paraules: «Vaig néixer a Barcelona. Quan tot just tenia dos anys, els pares se m’endugueren a Buenos Aires.» A banda de provar fortuna en un nou país, el pare, que era músic —tocava el contrabaix—, es va encarregar que el seu fill rebés una formació musical. Li va ensenyar solfeig i va fer-li estudiar el piano. Més endavant, li va cercar un mestre que li ensenyés violí. Morera conta poques coses d’aquesta formació i prefereix esplaiar-se amb les seues aventures per la pampa, a cavall, amb ganivet i revòlver, entre els gauchos salvatges i analfabets, incloent-hi la descripció impressionant d’una baralla de galls, un dels quals era seu. Va guanyar el gall de Morera. Després, va haver de defensar a punta de pistola els guanys obtinguts legítimament en les apostes. En aquestes pàgines es dibuixa una personalitat apassionada, decidida. La vida d’aventures, l’atreia. Quan tenia setze anys va tornar a Catalunya. Durant aquesta època va ser deixeble d’Isaac Albéniz, de qui es va fer amic. Encara va tornar a l’Argentina, per a una estada de dos anys. Quan acabava de fer els vint, se’n va anar a estudiar a Bèlgica. Allí s’hi va estar cinc anys i es va relacionar amb músics eminents d’aquell país. Després, es va establir definitivament a Catalunya, on va morir el 1941.

Salut i malaltia: la psicoanàlisi (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

El mal de la psicoanàlisi és que s’encara amb els fantasmes amb seriositat: se’ls pren seriosament i els fa, així, reals. Els posa noms, els analitza, n’estudia la gènesi, la funció… En fa, sobretot, teories, sistemes.

Això pot ser el que es vulga, però mai no servirà per a allò que, almenys en Freud, era la seua justificació principal: curar els malalts. El malestar d’un individu, sentit al principi d’una manera vaga —i que de sobte, sense saber com, pot desaparèixer— pot esdevenir un mal resistent i més greu quan és traduït, definit, identificat: anomenat. El malalt ja no podrà escapar-ne. En compte d’escampar les boires, els vapors, ha esdevingut víctima de fantasmes que confirmen el seu primitiu malestar, i l’expliquen i tot. La psicoanàlisi no és un mètode per a sortir de la demència sinó per a entrar-hi: fer entrar els altres —els malalts, els innocents malalts— en la demència del psicoanalista.

La salut és l’oblit, la inconsciència, l’automatisme. És sobre aquesta base que un es troba alliberat d’ell mateix, lliure per l’acció: amb les mans lliures per a fer el que vulga, o el que pot fer. La psicoanàlisi, en canvi, ens gira vers nosaltres, ens lliga al nostre jo, s’inventa laberints, espills, monstres i s’hi perd tot tractant obstinadament de sortir-se’n. Com més s’esforça per a trobar una eixida, més s’enfonsa en el laberint. En compte de trobar la porta a l’exterior, a la llibertat, el que fa és ampliar el laberint. El multiplica a cada temptativa que fa d’escapar-ne. El psicoanalista amplifica el seu deliri en la mesura que tracta d’eixir-ne, d'escapar dels fantasmes. Qui lluita amb fantasmes, n’és esclau.

Només l’humor, l’acció cap enfora, l’oblit… Perquè es tracta de dos mons, incomunicats. O ens trobem en un, el del somni i els fantasmes, o ens trobem en l’altre, el de la raó i la realitat. Impossible passar de l’un a l’altre. Ens hi trobem. En qualsevol cas, passar vol dir botar involuntàriament, com un electró o un planeta d’una òrbita a una altra.

El deliri és irreductible: el seu aliat és la memòria, com el seu enemic és l’oblit. El psicoanalista, doncs, és un productor de deliris o, si més no, n’és un conservador. Els entreté, els alimenta, els fa cada vegada més consistents.

Una persona sana no podrà entendre res del discurs psicoanalista: fabulacions idiotes. Una persona malalta, si és prudent i sap de què va la cosa, ha de sentir por d’un discurs que en compte d’alliberar-lo dels seus mals, els potencia i multiplica, els fa visibles, els constitueix. (p. 96-97)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

«Un edifici o una plaça?», per Joaquim Iborra

Fins al segle XVIII, les corregudes de bous s’organitzaven en espais públics i en construccions efímeres. A València, la plaça del Mercat n’era el lloc preferit, fins que un seguit de desgraciats accidents van desplaçar-les a diverses ubicacions, la major part extramurs. Les desgràcies es van repetir, però. Si abans un envelat feia caure sobre el públic un merlet de pedra de la Llotja, ara era un cadafal de fusta que s’afonava a causa del pes de la gentada. Les primeres places destinades exclusivament a espectacles taurins es fan a partir d’aleshores, que és el moment en què l’afició ibèrica i occitana pels bous cristal·litza en una tauromàquia específicament andalusa i espanyola. Durant la segona meitat d’aquell segle són concebudes expressament i unitàriament com a edificis monumentals. La de València, projectada i construïda entre 1850 i 1860, és de les primeres. La de Sevilla es va iniciar abans, encara que es va acabar el 1881. La de Madrid i les dues de Barcelona són de principis del segle XX, «la época dorada del toreo». Amb aquests antecedents, el cas de València és sorprenent. En una data relativament primerenca, la ciutat fa un esforç econòmic i organitzatiu per a construir una gran plaça en només deu anys. Sota els auspicis de l’Hospital General, el primer edifici civil modern construït fora de les muralles és una plaça de bous de dimensions considerables. L’estació del ferrocarril original, la de la plaça de l’ajuntament, estava ja construïda, dins del recinte emmurallat. En comparació amb la plaça de bous, era una estacioneta. La gran estació, la del Nord, es farà mig segle després. Algú hauria d’explicar aquestes circumstàncies extraordinàries.

Presentació d’«Escrits sobre música d’un literat melòman»

 

Un article de Josep Conill sobre «La vida somnàmbula»

Josep Conill ha publicat en La Veu dels Llibres un article sobre La vida somnàmbula, la darrera fita d’una trajectòria «plasmada en uns llibres difícils de classificar quant al gènere, a mitjan camí del dietari, la crítica literària i l’aforisme, producte de l’escriptura d’un moralista molt peculiar, que hi reflexiona sobre la condició humana i la societat a través de la literatura».

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: «La vida somnàmbula», d’Enric Iborra

Alfred Mondria escriu sobre «La vida somnàmbula»

Alfred Mondria ha publicat en el magazín el trapezi un assaig que, partint del comentari de La vida somnàmbula d’Enric Iborra i de La carícia dels detalls de Vicenç Pagès Jordà, constitueix una reivindicació de la crítica literària, «aquest gènere que desperta tantes suspicàcies i adhesions». No debades porta per títol Elogi combatiu de la crítica literària. Podeu llegir-lo complet clicant-ne l’enllaç.

«Una plaça assetjada», per Joaquim Iborra

La plaça de bous de València és el primer edifici urbà construït extramurs. Quan es va acabar, cap a l’any 1860, encara no s’havien enderrocat les muralles. Només un gran esvoranc s’havia fet per deixar passar el ferrocarril, inaugurat de feia poc, fins a l’estació situada en l’actual plaça de l’Ajuntament. Mig segle més tard, es va construir la nova estació del Nord, just al costat de la plaça de bous, competint en ambició i qualitat. Avui, la impressió que en tenim és que tots dos edificis s’hi troben massa a prop l’un de l’altre. Només 12 metres els separen, en el punt més estret, que és l’amplada aproximada del carrer Alacant. Són molt diferents, amb molt de caràcter, i necessitarien una mica més d’espai per a poder respirar. És com haver posat la torre de Santa Caterina a la vora del Micalet. Pel que fa al caràcter respectiu, no cal aclarir que l’estació de trens s’emparella amb Santa Caterina i la plaça de bous amb el Micalet.

Són coses que passen. Hi havia uns terrenys disponibles per a la plaça, les vies del tren ja hi eren, en algun lloc s’havia de construir l’estació… Les circumstàncies manen. En urbanisme, com en la història, les previsions solen tenir conseqüències imprevistes. Ni la planificació més acurada porta els resultats esperats. Hi compten més les decisions que es prenen a cada moment, sempre irreversibles. Hi ha decisions encertades, d’altres no tant, i hi ha decisions que en un altre lloc he qualificat de catàstrofes urbanes, almenys per a les següents dues o tres generacions. En el cas que ens ocupa, si bé situar els dos edificis tan a prop no va ser una decisió encertada, tampoc no va ser particularment dolenta. En definitiva, a una banda i l’altra de l’embocadura del carrer d’Alacant tenim dos edificis de categoria, encara que amb un contrast acusat. Imagineu quina desgràcia si fos lleig un d’ells, o tots dos. Amb motiu de la inauguració recent del pas subterrani del carrer Alacant i de la seua reurbanització, han aparegut anuncis institucionals amb una fotografia precisament d’aquest estretament. El publicista hi deu haver vist un atractiu indiscutible:

Des del carrer Alacant | Publicitat institucional

Txékhov (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Txékhov: no és un il·luminat per cap finestra religiosa. Tampoc no es troba a fosques. Es guia per la feble llum de l’home, que es concentra en un sentit moral molt agut de la seua dignitat i de la seua responsabilitat, de la seua misèria i del seu destí. El seu optimisme només el justifica amb la constatació d’un progrés a partir del que s’ha aconseguit, lentament, i no d’una utopia futura. Quan era petit li peguen, després ja no. Els metges…

Tot allò que ajuda l’home: l’esforç, la constància, l’habilitat per a lluitar contra el que ofèn l’home o contra tot el que el fa miserable i dissortat. Txékhov no va com un Diògenes cercant l’home que no troba, sinó trobant-lo en tots ells, en la seua vida diària. Amb el seu llum els observa, els ausculta, en fa un diagnòstic. No l’oculta, l’ausculta: el té al seu davant. L’home es troba precisament en aquesta zona de clarobscur. És on i des d’on cal encarar-se amb ell i tractar de comprendre’l.

L’art, per a ell, és un mitjà, la llàntia, per a il·luminar-lo una mica. Un mitjà ambigu, d’una ambigüitat irreductible, perquè aquesta llum permet observar i dir el que veu, però comporta alhora un índex que ho pertorba. No és possible dir la pura veritat sense aquesta llum suplementària de la literatura, que posa en relleu la moral. Literatura i moral van unides necessàriament com la veritat i la mentida, com la realitat i el seu sentit. És la grandesa i la misèria de l’art.

Txékhov demana a l’escriptor, i s’exigeix a ell mateix, una clara i coherent consciència d’aquesta situació. Paràbola d’aquesta idea de l’art. Paràbola de l’escriptor i la seua obra: Una cacera dramàtica. L’antifulletó: l’alternativa als fulletons de Tolstoi i Dostoievski. El viatge a Sakhalín: el Voyage au Congo de Gide. El preu que vol pagar, diu, com a escriptor. En realitat prolongava l’enquesta del seu món quotidià: l’infern de l’home que no aconsegueix ser realment lliure. Sakhalín n’era un quadre extrem, paradigmàtic. Tota l’obra de Txékhov, com la seua mateixa vida, representa un esforç per alliberar-se i alliberar l’home, de l’esclavitud, de l’estadi infrahumà. (Vid. La meua vida.)

Txékhov combat per la dignitat, que troba en el treball, en l’esforç de ser útil, en l’esforç per a accedir a la cultura, a la llibertat, a l’ordre, a la netedat, contra l’oci, la indolència, el conformisme i la resignació. De jovenet havia agafat els regnes de la seua família. L’obra continua aquest esforç moral contra l’abandó.

No creu en la «intel·ligència revolucionària», incapaç d’organitzar-se ella mateixa, de sobreposar-se als elements negatius. Estètica i moral, unides. L’objectivitat, l’exactitud portava una lliçó moral. Ni realisme pla ni evasió lírica; una forma impressionista que detalla i suggereix. L’element líric és conscient, calculat: l’efecte estètic i ètic. L’optimisme ve d’una clara consciència del mal, del pessimisme, superable si…

La meua vida: L’estrany, de Camus. Diferències. La pietat i la indiferència. (p. 69-70)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Planiana (156)

El primer drama del català consisteix en que té por d’ésser ell mateix. Però encara en té un altre de més greu: el català no pot deixar d’ésser el que és.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

La cèl·lula germinal (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Engegue la ràdio i sona un piano. Em pregunte qui és l’autor d’aquesta peça, perquè hi trobe alguna cosa que m’és coneguda, però que no acabe de reconèixer. Aquesta «cosa», aquest «no sé què» que m’és familiar, no és una melodia ja sentida. Això no tindria gens d’importància. Es tracta d’un «aire» indefinit, però vagament identificable per mi. Al final, em dic: és Schubert! Quan s’acaba, el locutor m’ho confirma.

Què és això que m’ha fet identificar la mà de Schubert? (En altres compositors importants també he tingut aquesta experiència.) Es podria definir tècnicament aquest «aire» amb l’anàlisi de la partitura, de les partitures, de Schubert? Tanmateix, hi és, aquesta cosa que jo, analfabet musical, constate. És un perfil de la frase, una marca estilística que sempre hi és present, si més no, en un moment o altre de les seues obres. És com una protoforma, un motlle originari i original no formulable en una determinada combinació de notes, que apareix sempre retocada i variada.

No és una frase o un motiu, o un tema fonamental. És una cosa metaempírica, que fa possible les diferents manifestacions de la música de Schubert. La hi trobem, però mai escrita en un pentagrama. És la condició de possibilitat del que ell hi escrivia, la forma matriu del seu geni abans de materialitzar-se i concretar-se en una obra. Per això, ja en la primera, s’hi veu la primera ombra.

Tot això és aplicable, també, a la literatura, a l’art. Hi és o no hi és en l’obra d’uns o altres? Si no hi és, malament. O sempre hi és, encara que siga d’una forma mínima, rudimentària, fàcilment detectable per poc profunda i amb poc poder generatiu?

L’originalitat, de què parlava Fuster, es podria llegir potser des d’aquest punt de mira. L’originalitat vindria a ser aquest nucli, aquest centre, com deia no recorde qui —Bruno?— de Déu: un centre que és pertot i en cap part de la personalitat de l’escriptor, el pintor, el músic, que no es pot escriure, pintar i compondre, però que fa possible escriure, pintar o compondre d’una determinada manera: única i identificable, després d’uns quants «compassos», encara que no sapiguem qui n’és l’autor, tot i que el detectem, l’endevinem, el «toquem» a les fosques i acabem reconeixent-lo. Naturalment, això suposa que ja el coneixíem. Trobar el pols a l’obra: c’est tout. Si és que en té, és clar. (p. 448-449)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Tercer lliurament de les notes de lectura de Jèssica Roca sobre els quaderns de Josep Iborra

En el tercer lliurament de les seues notes de lectura sobre els Quaderns 1980-2000 de Josep Iborra, Jèssica Roca s’ha centrat en els relats narratius des del 1986 fins a l’estiu del 1997, sobretot en la nota dietarística de Josep Iborra en la seua visita a Vicent Andrés Estellés, convalescent a l’hospital.

Aquí teniu l’enllaç d’aquest tercer bloc: els quaderns 1980-2000 de josep iborra: les meves notes de lectura (3)

Un viatge per la Grècia continental

La nit de Cap d’Any del 2025, un cotxe va enfilar des de Sueca en direcció a Barcelona. A bord, Voro, Xelo, Paco i Hortènsia. De vesprada, el cel s’havia agrisat i, al cap de poc, va començar a ploure. Passat Castelló, va escampar. A mitjan camí es van aturar en una àrea de servei, on tot estava tancat. Era la nit de Cap d’Any! Previsors, s’havien emportat uns entrepans i vam sopar molt bé. Tenien gana. I van continuar fins a l’aeroport de Barcelona per agafar un vol que els portaria a Atenes. Començaven així un viatge d’unes dues setmanes per la Grècia continental, «la Grècia sòlida, la que no té illes ni sirenes», «la dels monestirs penjant a Meteora i la dels camps d’oliveres que semblen un mar verd infinit», amb un itinerari de sud a nord, «per autopistes i carreteres secundàries, passant per pobles mig deserts, hostals que només obrien per nosaltres i restaurants on buscàvem la retsina i l’ouzo més que no el vi negre». Com que no es pot matar tot el que és gras, van deixar de banda les illes. Grècia en té més de sis mil, comptant-hi els illots, de les quals només hi ha habitades uns cent. Un dels resultats d’aquest viatge ha estat el llibre que acaba de publicar Onada Edicions, Sense illes ni sirenes. Viatge per la Grècia sòlida, amb text de Salvador Vendrell i fotografies —unes seixanta— de Francesc Vera.

Vendrell ha triat en aquesta ocasió la forma del dietari, com feia Stendhal en els seus llibres de viatges. El lector pot seguir així l’itinerari de cada dia, juntament amb l’autor, que combina i alterna la narració i la descripció del que veu amb les reflexions que li suggereixen els llocs visitats. El text està completat i falcat per les fotografies, excel·lents, de Francesc Vera, sempre atent als jocs de llums i ombres, com ara en aquesta del temple de Zeus, a Nemea:

Temple de Zeus, a Nemea. Fotografia de Francesc Vera

O a la composició formal, inesperada, que aconsegueix amb l’enfocament de qualsevol espai, des d’una edificació monumental a un lloc quotidià, que no fotografiarà mai un turista, com en aquests dos quadres de Tessalònica:

Tessalònica. Fotografia de Francesc Vera

Tessalònica. Fotografia de Francesc Vera

Notes de lectura de Jèssica Roca sobre els quaderns de Josep Iborra

Pocs lectors deu tenir Josep Iborra tan fidels i que entren tan a fons en els seus llibres com Jèssica Roca. Ara, mentre llegeix els Quaderns 19809-2000, ha començat a publicar al seu blog (La bústia groga) unes notes de lectura o una mena de diari de lectura d’aquest llibre. Aquí teniu els enllaços a les dues primeres entrades:

els quaderns de josep iborra: 1983-1985 (Notes de lectura, 1)

Josep Iborra, 1982

els quaderns de josep iborra: 1983-1985 (Notes de lectura, 2)

«Les tribulacions d’un arquitecte genèric», per Joaquim Iborra

El titular d’una de les «entrevistes rares a gent rara» que Vicent Sanchis publica al diari El món és contundent i directe: Alfons Santamaria: «Soc arquitecte, jubilat, i cobro 434 euros al mes». Qui encara tinga la idea de l’arquitecte com un professional afortunat, socialment i econòmicament, segurament el sorprendrà aquesta declaració i pensarà que es tracta d’un error de transcripció. El mateix entrevistat s’encarrega de desfer qualsevol equívoc i repeteix la quantitat en lletres i en xifres: «cobro quatre tres quatre, 434 euros al mes». Una pensió semblant és la que cobrava Oriol Bohigas, per dir un nom de primera fila. És la que correspon als afiliats a la Hermandad Nacional de Arquitectos, la nostra mútua de previsió social. L’entrevistat ens fa cinc cèntims de la situació, per a qui tinga interès a conèixer-la.

Santamaria no ens l’explica com una qüestió personal, com un drama individual. Afortunadament, s’ha espavilat i té ara alguna altra font d’ingressos. Ell vol denunciar la situació col·lectiva que afecta el conjunt de la professió. Per això, per posar-hi el context, fa una síntesi de la seua pròpia carrera professional, que no és altra que la d’un «genèric de la professió», com ell mateix es descriu. La història d’aquest «arquitecte genèric» és la història recent de la professió. Santamaria, titulat l’any 1973, és un dels primers a patir-la. D’aleshores ençà, hi trobarem una gran diversitat de situacions personals, però hi ha un rerefons comú que té a veure amb una època de profundes transformacions socials i econòmiques. La d’arquitecte, és clar, no és l’única professió que ha mudat radicalment. Fins i tot n’hi ha moltes que han desaparegut, i ho han fet en silenci, amb naturalitat, sense fer escarafalls. Els arquitectes s’hi resisteixen: «No estic content amb les meves obres. Això no vol dir que no estigui content de la meva professió», diu Santamaria. Sanchis li pregunta què hauria volgut fer, en el cas de poder triar professió de nou. No dubta la resposta: «Arquitecte! Però obriria més els ulls.»

Aquesta és la qüestió. Els arquitectes, com a col·lectiu, hem estat cecs davant els canvis. «Potser els professionals som sempre als núvols. No vaig saber veure-ho a temps.» —es lamenta Santamaria. O potser no és exactament aquest el problema, perquè el procés era ben a la vista. Per la meua part, reconec que tampoc no vaig veure venir això dels 434 euros, però sempre he estat conscient del declivi professional. Des dels anys vuitanta, quan jo estudiava, n’era evident la irreversibilitat. En els meus articles per a La Veu he parlat d’alguns dels seus aspectes: la dificultat d’adaptació dels arquitectes i aparelladors en un sector en transformació, la marginalitat del perfil d’arquitecte en relació amb el procés constructiu dels edificis, amb un pes creixent de les instal·lacions, la industrialització de l’edificació, paradoxalment desenvolupada, i, en fi, el caràcter prescindible avui de la professió. N’hi ha d’altres, entre els quals el paper de la universitat, que no és l’avantguarda de la societat, sinó un simple corol·lari, un residu. Santamaria no s’oblida de mencionar-lo —«veníem d’una universitat tancada».

Ara bé, no crec que el problema dels arquitectes haja estat la falta de clarividència davant l’evolució de la professió, sinó més aviat la falta de capacitat de reacció. És veritat que molts col·legues han «reaccionat» i han muntat una botiga de roba, o un restaurant, o una casa de fotografia. Però això no és reaccionar, sinó abandonar. Com a col·lectiu, els arquitectes no hem sabut justificar la nostra funció en el procés constructiu, si és que en tenim alguna. La passivitat i la inhibició han estat les actituds predominants del gremi. Aquesta impotència, a la llarga, sembla llei de vida per a qualsevol agent social. Una empresa, una família, un líder, una classe social, un poble…, arribat a un cert estadi del seu cicle vital, davant circumstàncies adverses, no fa res per superar-les. Acomodat en una dinàmica abans favorable, espera millors temps i es deixa arrossegar per la inèrcia. Es troba paralitzat, inerme. Fa concessions, mamprèn mil iniciatives, totes en la mateixa direcció equivocada. Es dispersa. Baixant un graó darrere l’altre —«les crisis, sempre les crisis», recorda Santamaria—, l’arquitecte «genèric», perplex, constata el seu fracàs: «Enmig d’aquestes històries sí que he tingut il·lusions professionals, però que m’han portat a la ruïna». Com un personatge de Shakespeare, Santamaria declara: «la realitat, al final, s’imposa. La vida et torna al punt de partida.»

(Publicat a La Veu del País Valencià.)

Jèssica Roca comenta i llegeix un escrit de «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

He començat a llegir els Quaderns 1980-2000 del Josep Iborra. Estic prenent moltes notes i ja m'he topat -quina alegria!- amb algun dels seus micro-relats. Avui el llegeixo i comento al meu canal de literatura del Youtube:

Notes d'una anada a Grècia

Delfos

El mes passat, vaig anar a Grècia, amb la meua família. Ens vam estar a Atenes tot el temps, i des d’allí vam anar també a veure Delfos, Micenes i el cap de Súnion. Un altre dia, vam agafar un ferry, que ens va portar a tres illes del golf Sarònic: Egina, Poros i Hydra. Vam decidir de viatjar a l’abril, per a evitar la calor de l’estiu i la inflació turística. Abans, no havia estat mai a Grècia. Una mica d’esma, vaig repassar les pàgines li dedica Pla en diferents volums de l’Obra Completa, sobretot en Les illes, Les escales de Llevant i les Notes per a Sílvia. També, el capítol de la Història de l’art d’Ernst Gombrich sobre l’art grec. Vaig dedicar més temps a memoritzar un mapa d’Atenes i un altre de tot el territori grec, com una manera d’atenuar l’atabalament que produeixen aquests viatges, sempre una mica apressats i massa sumaris. Finalment, em vaig emportar com a guia les Elegies de Bierville de Riba. Alguns dels poemes, juntament amb les notes amb què els va acompanyar Riba, ofereixen una visió suggestiva i molt vívida d’alguns dels indrets i episodis grecs: l’elegia II, «Súnion! T’evocaré de lluny…»; la IX, dedicada a Pompeu Fabra, que parteix de la rememoració de Salamina i, sobretot, la VIII, construïda sobre una descripció molt precisa de Delfos. En el guió del comentari de les Elegies que va fer Riba com a presentació d’una lectura dels poemes, el 1956, va anotar sobre aquesta elegia: «Escrita veient, talment, Delfos davant dels meus ulls.»

No vam anar a Salamina, però en vam veure la mola. La primera vegada, de lluny, des de l’Acròpolis. Després, de més a prop, vam vorejar amb autobús l’estret on va tenir lloc la batalla naval contra els perses. Encara la vam costejar un altre dia, des d’un ferry, anant cap a Egina. Salamina… Si no fos perquè l’illa du aquest nom, ni tan sols l’hauria mirada. Riba, en el guió que acabe d’esmentar, hi va anotar: «Els llocs que, vistos, prenen valor del que hem anat donant a llurs noms.» El procés d’acordar el que ens suggereixen els noms amb la seua realitat física, de vegades amb els seus residus físics, és sempre delicat. Per a mi, Salamina, és inseparable de les Elegies de Bierville. I no sols Salamina.

Reconec que abans del viatge tenia algunes prevencions. En primer lloc, em feia por la turistada. Era una por agreujada per la mala consciència de contribuir personalment a augmentar el ramat. Aquesta prevenció es va demostrar infundada. Els turistes, a Atenes, són tots a dalt de l’Acròpolis o a la plaça Monastiraki, de la mateixa manera que a Dublín tots s’apinyen a Temple Bar. A la resta de llocs, i als museus, no ens vam trobar amb cap gernació, com a mínim en aquesta època de l’any. Per aquesta banda, doncs, cap problema.