Un curs online sobre batalles medievals

Des de la Universitat de Girona s’ha muntat un curs online dedicat a cinc batalles medievals de la baixa edat mitjana, que van des de la batalla de Hastings (1066), decisiva en la història d’Anglaterra i d’Europa, i que va inspirar el famós tapís de Bayeux, fins a la batalla de Lucocisterna (1324), que va fer possible la conquesta de Sardenya per part de la Corona d’Aragó. Es tracta de cinc batalles ben diferents: n’hi ha per mar i per terra, n’hi ha unes en què s’enfronten cristians contra cristians, mentre que en d’altres lluiten cristians contra musulmans, i fins i tot hi ha una batalla que tot fa pensar que és imminent i que serà decisiva, però que al final no arriba a tenir lloc, és a dir una batalla que al final s’esmuny en el no-res. 

El preu de la matrícula per als estudiants o llicenciats de la Universitat de Girona és de 35 euros; per als qui no, 55 euros. Cada curs té assignat un crèdit de lliure configuració i té com a professors especialistes de primera línia.En aquest enllaç, 5 batalles de l’Edat Mitjana, hi trobareu tota la informació per inscriure-vos en aquest curs.

La veritat en marxa: els articles de Zola sobre l’afer Dreyfus

L’anomenat afer Dreyfus, que va sacsejar la vida social i política de França entre finals del XIX i principis del XX, és un dels fets claus de la història de l’Europa moderna. Va actuar com a catalitzador de diversos fenòmens, alguns dels quals es prolongarien tràgicament al llarg de la primera meitat del XX, com ara l’aparició de l’antisemitisme modern, que, contra el que se sol pensar, té l’origen a França, i no a Alemanya. I també del sionisme. Va ser també la primera vegada que la premsa va tenir una incidència directa en els esdeveniments i que el mot intel·lectual es va utilitzar en el sentit modern del terme per designar el grup d’escriptors que van signar un manifest en favor del capità Dreyfus. 

Un dels protagonistes més destacats d’aquesta història, que al nostre país va tenir la seua rèplica en el cas Verdaguer, va ser el novel·lista Émile Zola. El 13 de gener de 1998 va publicar en la portada del diari L’Aurore, amb el títol de J’accuse…!, en forma de carta dirigida al president de la República, un article en què denunciava la condemna injusta de Dreyfus i acusava directament els seus principals responsables. L’Aurore va vendre aquell dia més de 300.000 exemplars. Aquest article, encara que va ser el que va tenir més repercussió, no va ser l’únic que va publicar Zola sobre aquest afer. Al llarg de tres anys, des del desembre del 1897 fins al desembre del 1900, en va escriure d’altres a mesura que es desenvolupaven els esdeveniments. Tots aquests textos, presentats cronològicament i introduïts pel seu autor, els podem llegir ara en català en el volum publicat per Angle Editorial amb el títol de Jo acuso! La veritat en marxa, en edició i traducció de Valèria Gaillard, que reprodueix l’edició francesa original preparada pel mateix Zola.

Les arrels de Primo Levi

El 1980, l’editor i intel·lectual Giulio Bollati va demanar a alguns escriptors italians una «antologia personal», no dels seus escrits, sinó de les seues lectures. Però no es tractava de fer una antologia dels millors llibres que havien llegit. L’objectiu principal era aconseguir un autoretrat personal a partir de les lectures triades lliurement per cada escriptor, com una manera també d’afirmar uns determinats valors literaris en contrast amb aquells més consagrats o més obvis. Entre els escriptors invitats per Bollati hi havia Primo Levi, Italo Calvino i Leonardo Sciascia. Encara que tots van acollir la proposta amb entusiasme, només Levi la va dur a terme, i amb bastant rapidesa, perquè, com va assenyalar en el prefaci amb què va encapçalar el volum, «tinc el costum de col·locar els meus llibres preferits, independentment del tema o de l’època, en un mateix prestatge, tots profusament subratllats en aquells passatges que m’agrada rellegir. Així que no he hagut de treballar massa».

La búsqueda de las raíces —títol de la traducció castellana d’aquest llibre, publicada per l’editorial El Aleph el 2004— es pot considerar el balanç de tota una vida. Primo Levi es pregunta quant deuen les nostres arrels als llibres que hem llegit, cosa que li provocava una certa perplexitat. De fet, va emprendre l’elaboració d’aquest llibre amb una certa reserva, convençut que la seua escriptura havia estat més influïda per haver-se dedicat durant trenta anys a una professió tècnica —Levi era químic— que no pas pels llibres que havia llegit. Les lectures, és clar, hi van jugar el seu paper, però per a ell no eren l’element essencial. Levi es considerava un híbrid, meitat químic i meitat escriptor, o primer químic i després escriptor. De tota manera, matisava que «les relacions entre els éssers humans i els llibres no es donen totes a la llum del sol, són vincles tambés obscurs, subterranis…» 

Escriure sobre el que vaig llegint

El narrador protagonista del Tristram Shandy, de Laurence Sterne, constata en un moment del seu relat que al cap d’un any de començar a escriure la seua vida i opinions no ha anat més enllà del primer dia. Perplex, es confessa que per molt que escriga la vida sempre anirà per davant, sempre hi haurà alguna cosa més que contar, perquè demana més temps narrar una vida que viure-la. És una paradoxa a què es pot veure abocat també qualsevol que porte un diari, sobretot quan el seu autor el planteja com un report fidel del dia a dia de la seua vida. Una solució en aquests casos és reduir el volum d’experiències reportades, concentrant-les en una obsessió o altra. Com ara el fet mateix d’escriure un diari. Encara així… 

Jo he experimentat aquesta mateixa paradoxa o inquietud quan veig que no puc escriure sobre tots els llibres que vaig llegint, ni tan sols sobre els que m’interessen o que m’agraden més. Cosa que em dol, perquè, per a mi, escriure sobre el que acabe de llegir és una manera de completar-ne la lectura, d’aprofundir-la i de precisar-la. I això demana temps, sempre que vulga anar una mica més enllà de la nota de lectura apressada, del resum purament descriptiu, del subratllat o de la citació, de consum purament personal. A més, la lectura s’ha de sedimentar, i això també demana temps. Mentrestant, no deixe de llegir altres llibres. La lectura va sempre més ràpida que l’escriptura. Al final, és clar, s’imposa la tria.

Ara mateix tinc un grapat de llibres llegits de fa poc, esperant que m’arribe la inspiració i el moment per dir-ne alguna cosa, com ara La búsqueda de las raíces, de Primo Levi, una mena d’autobiografia molt personal, construïda a partir d’una tria de textos d’alguns dels llibres que l’han marcat més, acompanyats d’un breu comentari introductori. També m’agradaria parlar d’una altra autobiografia, més estrictament autobiogràfica que la Levi, la que va escriure Gerolamo Cardano, un metge i matemàtic del renaixement, genial i estrafolari alhora. Té la peculiaritat de no seguir una línia cronològica, sinó d’estar organitzada per temes: els descobriments que va fer, els amics i els enemics, els llocs on havia viscut, el que li agradava menjar… També, els Dietaris 1984-1989 de l’escriptor hongarès Sándor Marai, que he llegit per recomanació de Laura Rambla. Són uns diaris d’una rara intensitat —en aquest gènere el més difícil és aconseguir una tensió sostinguda. La seua lectura m’ha resultat angoixant. 

Aquests diaris de Márai els vaig llegir dilluns passat. La resta de la setmana l’he dedicada a la lectura, i a la relectura, una mica obsessiva, de les Odes d’Horaci, en l’excel·lent traducció en vers de Jaume Juan Castelló que acaba d’editar Adesiara. Després de llegir i rellegir aquestes Odes, no he agafat encara cap altre llibre, perquè en certa mesura encara estic llegint-les, rumiant-les i assimilant-les. Horaci, el més clàssic dels clàssics, aquesta ànima bessona de Montaigne!

Una nota sobre els dietaris de l’exili de Ferran Soldevila

Després de la sèrie de cinc articles que he dedicat al diari com a gènere literari, m’he fet el propòsit de llegir-ne alguns dels que encara tinc pendents. Deixe per a més endavant els tres gruixuts volums, en paper bíblia, del Journal littéraire de Paul Léautaud, que a Pla li agradava tant. De moment, aquesta setmana he llegit els dietaris de Ferran Soldevila corresponents al període des de finals del 1939 fins a mitjan del 1941, editats per Tres i Quatre en el volum Dietaris de l’exili i del retorn. 1. L’exili.

De Ferran Soldevila ja en coneixia un altre dietari, que va publicar el 1938 amb el títol d’Hores angleses, un dels millors que s’han escrit en català, molt diferent del que he llegit ara. En vaig parlar en el contrapunt 44 de La literatura recordada. Publicat en vida del seu autor, Hores angleses és una obra deliberadament literària, caracteritzada per l’equilibri i la concentració, mentre que els dietaris de Soldevila editats per Tres i Quatre són de publicació pòstuma i tenen un caràcter de material en brut, no reelaborat a posteriori. La concentració i l’equilibri d’Hores angleses és una conseqüència en bona part de les omissions. El lector d’aquest dietari té la sensació que Soldevila és un viatger solitari. En realitat, durant els dos anys que va passar a Anglaterra va estar acompanyat de la seua dona, que no menciona en cap entrada. En aquests dietaris de l’exili, en canvi, apareix en la majoria. És un dels aspectes, no l’únic, que ens acosta a la realitat de la vida quotidiana de Sodevila durant aquells anys. Des del punt de vista literari, aquests dietaris presenten un caràcter més dispers, més fragmentat, més variat també, d’interès desigual, però bastant mantingut. Hi ha, d’entrada, el drama de l’exili, que esdevé angoixós quan els nazis envaeixen França. L’emigració a Amèrica esdevé aleshores per a molts l’única via de salvació. Hi ha, també, al començament sobretot, la il·lusió de tornar aviat a Catalunya, més que res perquè estava clar per a tots que Franco no podia durar més de quatre dies. Alguns veien possible una restauració monàrquica, que com a mínim restauraria un cert ordre de convivència i permetria respirar. D’altres, s’esporuguien pensant que la pròxima revolució, amb ganes de revenja, seria d’efectes més sagnants i destructors que la primera.

Sobre el diari com a gènere literari: un gènere suspecte (i 5)

El diari és un gènere literari suspecte, tant des d’un punt de vista moral com estètic. És intrínsecament més escandalós que la novel·la, perquè es considera que l’escriptor és més a prop de la veritat en el diari, sense l’excusa o la coartada de la ficció, i la veritat sempre és escandalosa quan s’expressa directament, sense «literatura». Per al moralista (en sentit prescriptiu) fins i tot el fet mateix de portar un diari és un mal senyal. Com es pot escriure alguna cosa íntima? Què és això que només es pot dir —escriure— d’amagat? Si el qui porta un diari és un conegut nostre, no podem evitar de pensar, amb inquietud, en tot el que pot arribar a dir de nosaltres en la intimitat de la pàgina en blanc. En la pràctica, però, la sang no sol arribar al riu. En la majoria dels diaris que es publiquen, els autors es dediquen a fer anar el botafumeiro entre amics i coneguts del gremi. Costa tan poc quedar bé! 

D’altra banda, des d’un punt de vista estrictament literari, s’ha advertit que el diari pot ser perjudicial per al mateix escriptor. Pot afavorir una mena de mandra, dispensant-lo d’escriure obres que demanarien més treball, més elaboració artística. Alguns, furgant en la ferida, han dictaminat, insidiosos, que l’escriptura del diarista és fonamentalment passiva. El qui porta un diari no intenta construir una obra; es limita a deixar que s’acumule dia a dia el sediment de les hores que passen, cosa que resulta molt còmoda, és clar. El diari és un gènere d’alenada curta. 

Sobre el diari com a gènere literari: la forma del diari (4)

El gènere literari del diari se sol incloure en el que s’ha anomenat la literatura del jo, rètol una mica capciós, perquè, si més no des del romanticisme ençà, tots els textos que es consideren literaris presenten un fort component subjectiu o personal. Una altra manera de classificar aquesta massa de papers és col·locar-los en la secció de no ficció. Ara bé, què diferencia un diari real d’un diari fictici? En una novel·la es poden reproduir fragments del diari d’un personatge, o presentar-la tota en forma de diari. Aquesta és una qüestió que no puc aprofundir ara. Només deixe apuntat que la novel·la ha recorregut sovint a textos «referencials» o no literaris —correspondències, actes judicials, diaris…— que la fecunden constantment, renovant-la. 

En Sobre el diari com a gènere literari: una forma moderna d’escriptura (2) ja vaig comentar, a partir d’un text de Josep Iborra, la relació del diari amb l’assaig. El diari es diferencia més clarament respecte a altres formes de la literatura del jo, com ara l’autobiografia i les memòries. Aquestes dues s’escriuen després dels esdeveniments reportats, sovint molt després, i només es recorda el que ha marcat realment l’escriptor, com si, en paraules de Julien Green, l’oblit fos una tria que únicament deixés passar el que és essencial. En el diari, en canvi, la memòria no hi té un paper orgànic o organitzador, perquè els esdeveniments i les reflexions s’anoten al dia. Aquest caràcter instantani, de report diari, oposa clarament el diari a l’autobiografia o les memòries.

Dos articles sobre Carner

El diari Nosaltres La Veu ha publicat avui en la seua secció dedicada als llibres, La Veu dels Llibres, dos articles sobre Josep Carner: Josep Carner, poeta de l’exili. Una vida a Brusel·les, de Vicent Garcia Devís, i Cinquanta anys de la mort de Josep Carner: un balanç, que he escrit jo mateix. Com a davantal d’aquests dos articles, s’hi ha reproduït «Els raïms immortals», el poema que tanca Els fruits saborosos com una síntesi de la poètica carneriana.

Sobre el diari com a gènere literari: intimitat i sinceritat (3)

Sovint es fa servir la denominació de «diari íntim» per a referir-se al diari d’un escriptor. És una manera de diferenciar-lo del diari dels mitjans de comunicació, del newspaper. Amb la mateixa intenció es recorre al sinònim dietari. I també de remarcar-ne el caràcter marcadament personal d’aquest tipus de text. El lector es pot fer la il·lusió que l’autor es mostra al nu en el seu diari, en la seua veritat, sense les mediacions o els emmascaraments que imposen els altres gèneres literaris. Finalment, l’adjectiu «íntim» apunta al caràcter privat, confidencial d’un text que, en principi, no estava destinat a la publicació —si més no a la publicació immediata. 

Quan això queda dit, de seguida comencen els problemes. En primer lloc, no tothom entén el mateix per intimitat. Per a molts, rudimentàriament, la intimitat és la vida sexual. Uns altres la identifiquen amb determinades obsessions metafísiques, d’expressió problemàtica o directament inefables. O amb les seues inversions financeres. Per a molts escriptors, la seua intimitat consisteix en l’opinió nefasta que tenen de la majoria dels seus col·legues, opinió que callen per educació i per caritat. En definitiva, la intimitat és allò de què no es parla. Fuster afirmava en el pròleg al seu Diari que «dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò. El simple fet d'escriure ho comporta: l'”escriptor” escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o d'hora algú acaba per llegir-lo. La “intimitat”, en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra». Deixem de banda, és clar, determinats temperaments impúdics i exhibicionistes que no saben resistir l’impuls de tocar la trompeta quan es tracta de parlar de les seues coses.

Sobre el diari com a gènere literari: una forma moderna d’escriptura (2)

En Els dietaris i els assaigs, un dels textos recollits en L’estupor (pàgines 196-198), Josep Iborra hi ofereix una síntesi perfecta, en tres pàgines, de la constitució del diari com a gènere literari i de la seua relació amb l’assaig. Allí us remet, doncs. En aquesta entrada em limitaré a citar aquest assaig, a resumir-lo i a complementar-lo amb alguna nota.

Josep Iborra afirma d’entrada que «el dietari, com a gènere literari, és una forma moderna d'escriptura». De seguida, matisa que «sempre hi ha hagut dietaris, però antigament consistien en una sèrie d'anotacions datades que, generalment, es referien a dades personals o familiars, un registre del curs dels afers o de les efemèrides relatius a la vida familiar o social, que fixaven la memòria de tot allò que es considerava important». 

Aquells diaris tenien una finalitat estrictament utilitària. Alguns membres de la noblesa —o els seus secretaris o administradors— els escrivien «per resseguir la història dels respectius llinatges» o «per portar una mena de comptabilitat del patrimoni». Els burgesos els feien servir com una mena de registre de la marxa dels negocis i de la comptabilitat domèstica, «sense oblidar, però, les commemoracions familiars: naixements, enllaços matrimonials, defuncions, com feien els nobles. També n'hi havia que eren cròniques de la ciutat, escrites per dietaristes atents als fets rellevants de cada dia». D’aquest últim tipus se n’han conservat en català alguns exemples notables durant l’anomenat període de la decadència, com ara, al segle XVII, els dietaris dels valencians Joaquim Aierdi o Pere Joan Porcar, o, a Catalunya, l’extensíssim Calaix de sastre del baró de Maldà, ja del segle XVIII. Tots aquests diaris «no tenien una funció literària, sinó que es reduïen pràcticament a finalitats utilitàries, memorístiques. Una altra qüestió és el valor que tenen per una raó o altra, sobretot per als historiadors, lingüistes, sociòlegs, etc.» 

Sobre el diari com a gènere literari: per què m’interessa (1)

El diari com a gènere literari és per a mi un motiu de reflexió constant des de fa temps. En els contrapunts 43-48 de La literatura recordada he publicat algunes notes sobre aquest gènere, il·lustrades amb comentaris de passatges d’alguns diaris de la literatura catalana, concretament les Hores angleses, de Ferran Soldevila, El quadern gris i La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), de Josep Pla, i el Diari 1952-1960, de Joan Fuster (d’aquest últim encara no n’hi ha cap edició completa en volum solt; cal recórrer al primer volum de l’Obra completa de Joan Fuster).

El meu interès per aquesta forma literària es deu a dos motius. El primer té un caràcter estrictament personal. El diari és l’únic gènere literari que he practicat fins ara, juntament amb algunes formes de la crítica literària, bàsicament la ressenya i l’assaig, que en certa mesura coincideixen amb aquell. No he escrit mai una novel·la, ni un miserable conte, i ja no recorde si alguna vegada vaig escriure algun «poema». No crec que n’escriga mai, per diverses raons que ara no fan al cas, encara que la més evident és la falta de caràcter o de talent per a tal empresa. 

Avorriment i impaciència en la lectura

Tots sabem que hi ha llibres molt avorrits, que són lletra morta des del primer dia que van ser publicats, per no dir res de la gran massa que s’hi ha convertit amb el pas del temps. Així i tot, molt poques vegades m’avorreix un llibre, perquè sé detectar, gairebé instintivament, els que inevitablement em cauran de les mans en cas de començar a llegir-los. Hi ha mil detalls que els delaten, de lluny fins i tot. A la llibreria, amb una cala d’unes poques pàgines en tinc prou per saber què tinc entre mans. D’acord que es tracta de llibres que no m’interessen a mi. En la majoria dels casos, però, són llibres que no tenen cap interès per a ningú, ni tan sols per als qui els van escriure.

Una altra cosa és la impaciència que de vegades em produeixen alguns que, d’entrada, sí que m’interessen. L’avorriment t’adorm, et fa desconnectar de la lectura. La impaciència, en canvi, irrita, desperta una agressivitat que és tot el contrari de l’ensopiment característic d’aquell. L’avorriment és una conseqüència d’allò que d’entrada no ens interessa, mentre que la impaciència defrauda unes expectatives inicials. D’aquí la irritació. En un primer moment, pensem que és culpa nostra i fem un esforç. Aguantem. Aquest esforç, però, de seguida es revela inútil. L’autor ens ha fet perdre el temps i ens ha posat de malhumor. 

M’ha passat aquesta setmana amb un llibre, que he intentat llegir, del prestigiós crític literari Edward W. Said, fundador dels estudis postcolonials, autor, entre altres obres, de l’influent Orientalisme, en què analitza la llarga tradició d'imatges d'Àsia i el Pròxim Orient en la cultura occidental que ha servit de justificació implícita a les ambicions colonials i imperials d'Europa i els Estats Units. El llibre que he intentat llegir és El mundo, el texto y el crítico, publicat per Debolsillo, un volum de més de quatre-centes pàgines de lletra petita i atapeïda. Cap problema. El vaig començar amb molta il·lusió perquè després de fullejar-lo una mica i de resseguir-ne l’índex, vaig veure que parlava de Mimesi d’Auerbach, del pianista Glenn Gould —Said ha exercit també la crítica musical—, de Swift i de Conrad. Què més es pot demanar? Allò era tot una promesa! Com solc fer en aquests casos, vaig atacar el llibre llapis en mà, com qui se’n va de festa. Al cap de poques pàgines vaig començar a sentir-me incòmode, i impacient. Em costava seguir el text. El temps i les pàgines passaven i Said deia ben poca cosa, i el que deia no valia la pena. Malpensat com sóc, vaig atribuir la meua incomoditat a la traducció. Tradittore! Al cap de poc, més modestament, a la meua falta d’atenció. Em vaig adonar que hi havia fragments que no els acabava d’entendre. Vaig llegir-los de nou, lentament. Ara sí que els vaig entendre, però va ser pitjor el remei que la malaltia, perquè el resultat del meu esforç va ser llegir una banalitat, o una insanitat directament. Vaig continuar amb el llibre, però en arribar a la pàgina setanta el vaig deixar córrer, exasperat. Potser sóc injust, és clar. Però la paciència té un límit.

Coses que m’impacienten en un llibre: la imprecisió i la falta de concisió, els circumloquis —al gra, per favor!—, el to sibil·lític, que obliga a fer un esforç per a acompanyar l’autor en la lectura, quan se suposava que era ell qui m’havia d’arrossegar. Com que les desgràcies mai no vénen soles, la imprecisió i la falta de concisió solen anar acompanyades d’un to emfàtic i engolat. Més problemes: el verbalisme, el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, les mil i una formes de la imbecil·litat, la seriositat o la falta d’ironia, els argots de l’acadèmia, la imaginació gratuïta dels novel·listes, els poetes quan parlen del sentiment inefable de l’absència, la falta d’un fil conductor, la manca de sorpresa, el to pilota o hagiogràfic, la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir, el llenguatge figuratiu, els pronoms àtons en i hi utilitzats quan no toca… 

La falta de paciència davant d’un llibre és també, en part, un efecte secundari d’haver llegit Montaigne.

Els llibres ens escriuen

Torne a llegir, després de molts anys, Prólogos, un llibre de Borges que recull alguns dels pròlegs que va escriure al llarg de la seua vida per a llibres molt diversos. Publicat el 1975, va encapçalat per un Prólogo de prólogos, en què l’autor reconeix que aquest gènere literari «en la triste mayoría de los casos, linda con la oratoria de sobremesa o con los panegíricos fúnebres y abunda en hipérboles irresponsables, que la lectura incrédula acepta como convenciones del género». Hi afegeix, però, que n’hi ha també altres exemples, memorables, com l’assaig amb què Wordsworth va introduir la segona edició de les seues Lyrical Ballads i, encara més: «el prefacio conmovido y lacónico de los ensayos de Montaigne no es la página menos admirable de su libro admirable». En aquests casos, com que es tracta de textos escrits pels mateixos autors, són de fet una extensió del llibre, no un element imposat, i impostat, des de fora. 

Alguns d’aquests pròlegs tracten llibres de literatura gauchesca, d’autors argentins que per a mi només són un nom. Em faig el propòsit, ara, de llegir el Martín Fierro. A més, Gabriel Ferrater, en una entrevista reproduïda en Papers, Cartes, Paraules, afirmava que «uno de los grandes poemas que más me han influido y que releo muy a menudo es el Martín Fierro. Para mí, personalmente, es más importante que cualquier poema español del siglo pasado o del actual». No se’n parle més: el llegiré. Un altre títol pendent de lectura que Borges m’ha recordat és Sartor Resartus, de Thomas Carlyle, comentari de l’obra d’un professor imaginari, Diògenes Teufelsdroeckh, «que habría publicado en Alemania un vasto volumen sobre la filosofía de arena, o sea de las apariencias». Borges escriu que «no sé de un libro más ardido y volcánico, más trabajado por la desolación, que Sartor Resartus». També m’ha recordat que he de tornar a llegir les dues novel·les mestres de Wilkie Collins, The Woman in White i The Moonstone.

La creació literària en l’era d’internet

La irrupció d’internet i del llibre electrònic està produint una transformació profunda en la producció i el consum de la literatura. Es tracta d’un fenomen que no deixa d’evolucionar, acceleradament, i que poques vegades és analitzat amb precisió i objectivitat. Si més no entre la gent relacionada amb el món de les lletres —escriptors, editors, llibreters—, on predomina l’actitud d’amagar el cap sota l’ala o l’emissió d’admonicions apocalíptiques sobre els efectes devastadors que Internet està tenint en els hàbits lectors, per no dir res de les desgràcies que comporta la competència entre el venerable còdex en paper i l’ebook. 

Alex Saum-Pascual s’ha proposat examinar en #Postweb! Crear con la máquina y en la red l’impacte que ha tingut l’ordinador i la web en la creació literària a partir de l’examen atent de diverses obres representatives d’aquesta nova literatura digital. Amb l’adveniment d’internet la literatura s’ha trobat en una situació semblant a la de la pintura amb la invenció de la fotografia, una tecnologia capaç de fer millor el que les arts pictòriques havien tractat de fer fins aleshores. Després de la fotografia, la pintura va haver de reinventar-se. La literatura, segons l’autora, hauria d’actuar igualment, redefinint-se per a adaptar-se al nou ecosistema digital.

Pla sobre Carner, encara: una última nota

El passat 3 d’abril es van complir 50 anys del retorn de Josep Carner a Catalunya, després de trenta-un d’exili, malgrat la seua voluntat inicial de no tornar mentre Franco fos al poder. Va ser una tornada discutida, per tant. I bastant patètica, perquè Carner es trobava greument afectat per la malaltia de l’Alzheimer. Tenia aleshores vuitanta-sis anys, caminava arrossegant els peus, decrèpit i desorientat, amb breus instants de lucidesa. Va morir aquell mateix any del 1970, a Brusel·les, quinze dies després de la seua partença de Barcelona. Joan Josep Isern ha publicat un article molt complet en Vilaweb, El retorn de Josep Carner a Catalunya: una història trista i poc edificant, reproduït després en el seu blog, sobre aquest episodi poc recordat a hores d’ara. 

Al cap de pocs dies, va aparèixer, també en Vilaweb, a cura del mateix Joan Josep Isern, una entrevista enormement interessant amb Xavier Bru de Sala sobre la seua poc coneguda estada a Brussel·les per a inventariar els papers de Carner. Bru de Sala, que va establir una relació molt cordial amb la viuda del poeta, Émile Noulet, una autoritat en literatura i filologia, reporta algunes informacions impagables sobre la personalitat de Carner. L’entrevista, ja us dic, no té pèrdua, i allí us remet. Però voldria comentar algunes de les observacions que hi fa l’entrevistat.