Ja ha començat el curs de literatura universal a l’Espai Joan Fuster

Dimecres passat, tal com estava previst, va començar la primera sessió del curs de literatura univesal a l’Espai Joan Fuster de Sueca. S’hi havia habilitat una aula molt àmplia i molt còmoda, al pati d’exposicions, amb una gran pantalla per projectar-hi fotografies i vídeos. De primer, els responsables de l’Espai van acompanyar els participants en una visita guiada al museu de la Casa Fuster i al centre de documentació. Després d’un descans, va començar el curs. Vaig advertir que no anava a impartir una sèrie de conferències, sinó unes classes. Per tant, em podien interrompre en qualsevol moment per preguntar o comentar el que volguessen. En aquesta primera sessió, però, els participants van mostrar una certa timidesa. Ja aniran agafant confiança, i ja als aniré provocant (en el bon sentit de la paraula). 

Vaig començar comentant els significats diversos de l’etiqueta «literatura universal», tant pel que fa al substantiu com pel que fa a l’adjectiu. No sempre s’ha entès el mateix per «literatura». Etimològicament, vol dir tot el que hi ha escrit, accepció que encara perviu, com ara quan ens referim a la literatura mèdica sobre determinada patologia. El fet és que els límits d’allò que entenem per literatura són imprecisos, i han canviat al llarg del temps. La qüestió es complica perquè hi entra en joc l’aspecte valoratiu. Quan, de vegades, diem que algunes obres determinades no són literatura el que volem dir en realitat és que són literatura dolenta. La literatura dolenta no forma part de la bona literatura, que és per definició la literatura. Etcètera. Evidentment, em vaig limitar a plantejar els dubtes o perplexitats que suscita aquesta qüestió, sense entrar en teoritzacions i subtileses acadèmiques, que no m’interessen gaire. M’estime més guiar-me per un criteri pragmàtic. En la pràctica, considere literatura totes les obres que llegeix un lector habitual culte, incloent-hi llibres d’història i de filosofia, i també de temàtica científica. Considerar literatura només la narrativa, la poesia i el teatre, és un reduccionisme i un apriorisme sense sentit. Intentar salvar els mobles dient que la narrativa, la poesia i el teatre és diferent, perquè és literatura de creació, només demostra la idea grotesca que la gent de lletres té de la creativitat i de tantes altres coses. 

Plini el Jove i el seu «Panegíric» de Trajà

Ja posats, m’he llegit l’última obra que em faltava de Plini el Jove, el Panegíric a l’emperador Trajà. Llevat d’aquesta extensa peça oratòria, pronunciada al Capitoli, probablement el setembre de l’any 100, no ens ha arribat res més dels discursos de Plini. Sabem per les seues Lletres que molt sovint havia pres la paraula per defensar causes particulars i que el seu talent oratori gaudia a Roma d’un gran prestigi. El Panegíric, tal com el podem llegir avui, no és exactament el discurs pronunciat al Capitoli, sinó una amplificació molt més extensa, que va recitar a un grup escollit en tres sessions.

Quin interès pot tenir un llibre amb un propòsit bàsicament laudatori? El tema, el to i el sentit ja estan determinats per endavant. A més, és molt avorrit sentir parlar bé d’algú. El mateix Plini, en una lletra al seu amic Voconi Romà, hi fa una referència a l’obligada limitació —al caràcter formulari— imposada al seu parlament de gràcies: «t'he tramès, de conformitat als teus precs, el discurs en el qual vaig regraciar, fa poc, a títol de cònsol, el millor dels prínceps... Voldria que et fessis càrrec de tota la bellesa i de tota la dificultat del tema. En els altres, la mateixa novetat manté l'atenció del lector; en aquest tot són coses ja conegudes, a l'abast de tothom, repetides. Això fa que el lector, gairebé passiu i sense curiositat, només es fixi en l'estil, on es fa més difícil de deixar satisfet, quan se'l considera d'una manera exclusiva».

Preparant el curs de literatura universal a l’Espai Joan Fuster

Estic aprofitant aquesta última setmana de vacances per donar els últims tocs al curs de literatura universal que faré a Sueca, a l’Espai Joan Fuster. Les sessions tindran lloc els dimecres 16, 23 i 30 de gener, i 6, 13, 20 i 27 de febrer, de 17,30h a 20,30h. El curs està organitzat pel Cefire amb el que això comporta de reconeixement oficial per als matriculats, que han de ser professors en actiu. Bé està, però la veritat és que m’agrada més el plantejament dels dos cursos que vaig impartir (2015/2016 i 2016/2017) al Centre Octubre de València. No hi havia cap restricció ni requisit per participar-hi, llevat del pagament de a matricula, i tant l’horari com la durada de les sessions els decidia jo. Feia el que volia. En el bon sentit d la paraula, és clar. El Centre Octubre es limitava a facilitar l’aula, degudament condicionada, cosa que és molt.

Acotar un curs de literatura universal en set sessions de tres hores cada una no és fàcil. Com faig sempre, he partit d’una tria de textos. En aquesta ocasió de fragments, no d’obres completes. És el que més feina m’ha donat. He hagut de pensar molt bé la tria i, com que vull passar fotocopiat el recull de textos als assistents, he hagut de calcular els que em donarà temps realment de llegir i comentar. M’ha sabut molt mal haver de descartar tants autors, però no es tractava de presentar una panoràmica completa, per molt resumida que fos, de la literatura universal, sinó una sèrie de punts i motius fomentals que apareixen en molts autors i en moltes èpoques, a través de diverses variacions i evolucions. Com sempre també, he procurat evitar la pura juxtaposició d’autors i d’èpoques, centrant el curs, fins on he sabut, en l’experiència de la literatura, no en la història de la literatura. 

La correspondència de Plini el Jove amb Trajà

Reconec que no he pogut resistir la temptació. Les Cartes de Plini el Jove em van agradar tant que m’he llegit també la seua Correspondència amb Trajà. La majoria de les cartes recollides en aquest volum daten d’un període comprès entre els anys 111 dC i 112 dC, durant el qual Plini estigué al davant de la província de la Bítinia i el Pontus, nomenat per l’emperador Trajà. Pràcticament totes les cartes tracten d’afers estrictament relacionats amb l’administració provincial. Són cartes breus, sobretot les respostes de Trajà a les consultes que li plantejava Plini. És cert que no tenen l’interès literari i personal de les altres. Així i tot, permeten comprovar de primera mà com funcionava l’administració de l’Imperi romà i, des del punt de vista estrictament literari, mostren una claredat i una concisió, una capacitat d’anar al gra, admirables. Com assenyala Marçal Olivar en la introducció a la seua traducció d’aquest volum al català, els rescriptes de Trajà, «malgrat llur to directe i llur concisió —imperatoria breuitas!—, són sempre d’una nitidesa i sovint d’una sol·licitud impressionants».

En moltes d’aquestes cartes Plini demana favors a Trajà, però no eren mai per a ell, com ara quan sol·licita a l’emperador que concedesca la ciutadania romana a un metge egipci que l’havia guarit d’una malaltia. Trajà sempre li concedia el que demanava. Plini sempre li presentava peticions raonables. La resta de les cartes estan dedicades a informar l’emperador d’afers relacionats amb l’administració de la província, com ara obres públiques que feia falta emprendre o alguns conflictes judicials. A més d’informar l’emperador, Plini li consulta sovint el que ha de fer. De fet, es mostra dubitatiu en molts casos. Li fa por, a l’hora de prendre una decisió, de quedar-se curt o de passar-se’n —«perquè temo que no faci l’efecte d’haver-me excedit o de no haver complert segons el meu deure». Dubitatiu o no, Plini es mostra en aquestes cartes com un administrador escrupulós, amb un preocupació profunda per la justícia, no gens arbitrari. Trajà li resol els seus dubtes i escrúpols. El llatinista francès Jean Bayet va comentar que la bondat de Plini, una mica dèbil, perd molt davant el sentit pràctic, robust i ferm, de l’emperador.

Un laboratori per aprendre a llegir

Des de la publicació de Descriure escriure (1987), Daniel Cassany ha mantingut una activitat incessant de reflexió i divulgació sobre els procediments per a escriure d’una manera efectiva, clara, precisa i coherent, més enllà del domini de l’ortografia i de la gramàtica normatives. Fruit de tot aquest treball han estat llibres com ara La cuina de l’escriptura, un manual de redacció que s’ha convertit en un best-seller tant en català com en castellà, o Esmolar l’eina. Guia de redacció per a professionals o, amb un enfocament més concret, Reparar l’escriptura, que proporciona als professors un conjunt de tècniques per corregir els escrits dels qui estan aprenent a escriure. No voldria oblidar els 44 exercicis per a un curs d’expressió escrita, que Daniel Cassany va elaborar conjuntament amb Marta Luna i Glòria Sanz, obra de caràcter eminentment pràctic, que tracta l’escriptura com una activitat lligada a les situacions més habituals de la comunicació —notes, avisos, cartes, instruccions, etc.

Laboratori lector. Per  entendre la lectura és l’últim llibre que ha publicat Daniel Cassany i marca un canvi d’orientació en la seua obra. Ara no es tracta de com escriure, sinó de com llegir. Evidentment, les dues activitats estan estretament lligades i, des del punt de vista didàctic, s’ha convertit en un lloc comú afirmar que la millor manera d’aprendre a escriure és llegint. O, com propugnava l’antiga retòrica, imitant els qui millor han escrit: els grans autors, els clàssics. En tot cas, Cassany ha preferit enfocar l’activitat de la lectura separadament i independentment de l’escriptura, però aplicant-hi els mateixos procediments que en les seues obres anteriors. Amb Laboratori lector intenta contestar aquestes preguntes: què fem quan llegim? Com arribem a entendre un text, més enllà de la descodificació més o menys automàtica de les lletres de l’alfabet? Quins són els factors que hi entren en joc? 

Algunes consideracions de Plini el Jove sobre l’estil

La prosa de Plini el Jove tenia com a models Demòstenes i Ciceró. Tendia, per tant, a l’amplificació. Ell mateix proclamava que «el millor bon llibre és aquell que és el més gran» i que «el mateix s’esdevé amb els discursos; és més, en els mateixos volums, l’amplada hi afegeix una certa autoritat i noblesa». En una carta a Tàcit (I, 20) Plini es mostra reticent davant la brevetat en els debats judicials. Reconeix que ha de ser observada si la causa ho permet, però afirma que «és un mancament que hom passi les coses que cal dir, i no ho és menys, tocar de correguda i breument allò que ha d’ésser inculcat, recalcat, i repetit. Perquè la majoria de coses assoleixen una altra força i un altre pes quan hom les tracta més llargament…» Així tot, admet que en alguns debats judicials, el més efectiu és no dir res.

De vegades, quan parla de l’estil, Plini pot semblar contradictori. O més aviat caldria dir que matisa el que diu. Així, en una carta a Vorneli Ursus (V, 20) conta que en un judici li va respondre «Fontei Magnus, un dels bitinis, amb moltes paraules i amb molts pocs arguments. La majoria dels grecs prenen, com ell, la volubilitat per l’abundor: tan llargs i tan freds són els períodes que recargolen d’una sola alenada, com qui diu torrencialment! Per això Juli Càndid sol dir, no sense gràcia, que una cosa és eloqüència i altra loquacitat». I hi afegeix que la loquacitat escau a molts, «especialment als més desvergonyits». 

En una altra carta, a Luperc (IX, 26), diu al seu corresponsal que «has remarcat en els meus escrits, com a indrets inflats, certs indrets que a mi em semblaven sublims, com a temeraris d’altres que em semblaven ardits, com a recarregats d’altres que a mi em semblaven plens». Plini es defensava dient que «hom ha d’amollar els frens de l’eloqüència, en comptes de restringir en un cercle estretíssim l’embranzida de la imaginació». A més, «cal una atenció molt afinada, per a distingir el que és desmesurat del que és magnífic». Plini reconeix que el més segur és no córrer riscos: fer servir en l’escriptura un estil «baix i enclotat». Però les coses més admirades, també en l’estil literari, són «les més inesperades, les més perilloses». Cal, per tant, un estil arriscat, és a dir, imaginatiu, sorprenent, magnífic. A més, observa que, paradoxalment, «allò que vaig escriure amb més de concisió i amb menys d’ornat ha pogut semblar més recercat i més postís que els passatges que vaig escriure d’una faisó més lliure i gairebé més exultant». 

Una última observació de Plini sobre l’estil elevat, comentant un llibre que li havia enviat Voconi Romà (III, 13): «en veritat, hom tampoc no ha de triar sempre les frases elevades i excelses. Perquè així com en la pintura res com l’ombra no accentua tan bé la llum, així també és escaient que l’oració tingui tant de planera com de pomposa».

Una personalitat que amera tot el llibre

El mes passat vaig publicar vuit entrades sobre les Cartes de Plini el Jove. Em disculpareu si hi torne de nou. Hi ha un aspecte que no havia tocat encara i que és un dels que dóna més encant a la lectura d’aquesta obra: la personalitat del seu autor, molt marcada, que amera de cap a cap tot el llibre. Em recorda Montaigne, entre altres coses per la seua afabilitat, pel seu disgust enfront de la violència i de qualsevol mena de rigor moral. En un pas de les Cartes, Plini el Jove escriu que «estic persuadit que, tant en la vida com en els estudis, res no és més bell ni més adient a la natura humana que mesclar l’austeritat a la bonhomia, per tal que l’una no degeneri en esquerperia ni l’altra en esbogerrament». En una carta critica la severitat d’un pare amb el seu fill, i li adverteix: «pensa que ell és noi i que tu ho has estat, i que el fet que siguis pare no t’ha de fer oblidar que ets un home, i el pare d’un altre home».

Ell, que tenia tant de poder, recordava que «difícilment hom es guanya el respecte amb el terror: l’amor val de bon tros més que la temença, per aconseguir el que desitges. Car la temença s’esvaeix quan te’n vas, l’amor perdura; i així com aquella es converteix en odi, aquesta en respecte». Es mostrava indulgent amb els entreteniments dels altres, encara que no fossen gens del seu grat. I formulava així la regla amb què volia guiar la seua manera de viure: «siguem implacables amb nosaltres, i indulgents àdhuc amb aquests que només sabem disculpar-se a si mateixos». 

Antologia portàtil de la poesia universal (78): William Wordsworth

NOCTURN
El cel està cobert
d'una vasta i espessa nuvolada,
feixuga i trista, blanca de la lluna
que, esborradissa, rere el vel es mostra,
cenyit cercle somort, amb llum tan feble
que ni una ombra entrevia el sòl de terra
—sigui de roca o planta, d'arbre o torre.
De sobte, un llampegueig meravellós
sorprèn el vianant que, solitari,
medita en el camí, l'esguard distret
en terra; aixeca els ulls —la nuvolada
s'esquinça— i veu enlaire, damunt seu,
la lluna clara, i l'esplendor del cel.
Navega per l'obscura volta blava,
seguida de milers d'estels que, vius,
menuts, brillants, el fosc abisme creuen
amb ella; ¡que rabents es fan enllà,
sense esvair-se! El vent sorolla l'arbre,
però ells callen; fan el seu camí,
immesurablement distants; la volta,
bastida amb aquests núvols blancs, enormes,
enfondeix el seu fons inescrutable.
Al capdavall es clou la visió,
i la ment, no insensible a tal delícia
que a poc a poc en calma s'assossega,
es recull en l'escena gloriosa.

William Wordsworth (1770-1850)

(Wiliam Wordsworth, L’Abadia de Tintern i altres textos. Llibres del Mall. Traducció de Miquel Desclot.)

Per què escoltar els altres és difícil

Llegint Les hores de Josep Pla, em crida l’atenció aquest passatge: «Escoltar és un hàbit que consisteix a separar-nos del xivarri obsessionant que portem dins. No solem pas escoltar. No ens escoltem més que a nosaltres mateixos. Perdonin: a nosaltres mateixos i el telèfon. Tot el restant a penes existeix». De seguida, com un reflex, em vénen a la memòria aquells dos versos del Nabí de Carner: «Més que el brogit la quietud eixorda: / tot cor és ple de veus». 

Hi ha alguns moments, rars, però, en què a dintre nostre es fa el silenci. El xivarri o el brogit interior s’esmorteix una mica, fatigat, com la serenitat que adquirim no per haver accedir a un nivell superior, harmònic, sinó per pur esgotament. Algunes vegades no ens sentim perquè estem absorts en una activitat, com ara llegint o sentint música, quan ens quedem embadocats davant un núvol que passa o en algunes converses en què ens sentim a gust. Quan l’intèrpret de música ha vençut totes les dificultats tècniques, quan sap el que vol dir i com dir-ho, l’instrument es fa transparent per a ell i només sent la música, sense cap resistència. La música guanya sobre el soroll interior, que s’esvaeix. Podeu posar-ne altres exemples, si voleu.

Un problema de les llibreries

El títol d’aquesta entrada ja indica ben clarament que les llibreries no tenen un problema. En tenen molts, és clar. La majoria són ben coneguts. El públic lector és molt escarransit, i el qui compra llibres més encara. La reticència general de la gent, incloent-hi la gent amb estudis, a despendre diners comprant llibres és impressionant. Ho tenen claríssim: consideren que és tirar els diners. Més inconvenients: les llibreries tenen un espai físic reduït, no poden mantenir molt llibre de fons, i les novetats s’empenten i se substitueixen les unes a les altres. I no hi apareixen totes. A hores d’ara és molt difícil fer-se càrrec de l’actualitat literària visitant les llibreries. Molts llibres no hi arriben, no hi poden arribar, i resten invisibles, com si no s’haguessen publicat. I els que hi arriben solen desaparèixer també al cap de poc temps. I hi ha la mare de tots els mals: la distribució… 

Tot això és ben sabut, i encara em quede curt. En aquesta nota, però, volia comentar un problema concret que experimente com a professor de batxillerat: sovint, els meus alumnes no troben els llibres de lectura que els recomane. Com us podeu imaginar no els recomane llibres descatalogats ni incunables. A més, a principi de curs, passe a les llibreries del centre de València, on sé que van els alumnes del Vives, una llista amb tots els llibres de lectura de l’institut, agrupats per cursos i avaluacions. S’indica també el nombre d’alumnes de cada curs. 

Aleshores, què és el que passa? Doncs que les llibreries demanen els llibres d’un en un o de dos en dos com a màxim. Dues setmanes abans del control de lectura pertinent, els alumnes comencen a mobilitzar-se i van a comprar el llibre amb la sana intenció de llegir-lo. Naturalment, els pocs exemplars que hi ha del llibre en qüestió s’esgoten de seguida i tarden a reposar-se. I quan es reposen, es reposen de la mateixa manera: d’un en un, o de dos en dos. I Sant Tornem-hi! Tingueu en compte que en cada un dels dos cursos de batxillerat, al Vives hi ha vora dos-cents setanta-cinc alumnes, i ja us podeu imaginar el panorama. No troben el llibre, és clar, i munten escenes davant el professor expressant la seua desesperació. Jo, és clar, em mantinc inflexible. Ja us apanyareu, els vinc a dir. I, expeditius com són, troben solucions, com ara fotografiar-se el llibre amb el mòbil, pàgina a pàgina. 

No crec que siguen les millors condicions per a fomentar la lectura, però així estan les coses. Perden tots. Perden els autors i els editors, que deixen de vendre un bon grapat de llibres, perden també els llibreters, crec, i n’ixen clarament perjudicats els lectors. Alguns llibreters o dependents, davant la insistència dels alumnes reclamant un llibre que tenen moltíssim interès a llegir, perquè si no el professor els suspèn, arriben a dir-los que el llibre està exhaurit, supose que per llevar-se’ls de damunt. Els alumnes poden ser pesadíssims.

Ja ho veieu, a l’hora de llegir, tot són problemes. Solucions? N’hi ha, i tard o d’hora s’imposaran. No les puc esmentar, perquè són innominables.

He llegit una novel·la

He llegit una novel·la… Una novel·la publicada recentment, en català, ambientada en la nostra realitat actual. Ho he fet una mica a repèl dels meus hàbits com a lector, però tenia ganes d’estar una mica al dia de la narrativa d’ara, de confirmar o corregir les meues sospites al respecte. Després d’acabar el llibre, he de reconèixer que la novel·la està ben escrita, amb un català natural i àgil, que té ritme i es llegeix bé. A l’hora de valorar un llibre, però, això és el mateix que no dir res. Que un llibre estiga ben escrit no és un mèrit, sinó un requisit previ. Acabada la lectura, constate també que me l’hauria pogut estalviar perfectament. Confirmar les nostres sospites respecte del que siga sempre resulta decebedor. 

D’entrada, un narrador o una veu molt pesada, intrusiva, redundant, que en cap moment fa un comentari que tinga un mínim interès i, si ho fa, l’efecte és de grandiloqüència o de sensibleria. Aquesta veu incorpora molt sovint el que seria el sentit comú més pedrestre, en forma de dites, refranys, frases fetes… Es tracta d’una veu que diu o repeteix el que tot el món sap o diu. Els diàlegs, inversemblants. El personatges, tenint en compte qui són, parlen massa bé, com si recitassen, o són massa emfàtics. Pel que fa a la trama, una preferència clara pel relat fulletinesc, de serial televisiu, inversemblant, recercat i morbós. Una forma d’imaginació gratuïta. 

Això sí. Hi apareix tot: l’especulació immobiliària, els desnonaments, les estafes bancàries, la depredació econòmica, traumes familiars truculents, i hi ha sexe! Tota una sèrie de temes que responen a les expectatives o a la fotografia que ens fem habitualment de la realitat actual, tal com la veiem reflectida en els mitjans de comunicació. Els personatges responen al mateix enfocament costumista. Són caricatures. No estan individualitzats. Hi fa acte de presència l’inevitable personatge que inevitablement és homosexual de manera amagada. El final de la novel·la transmet un missatge tranquil·litzadorament moralista. 

Aquest tipus de novel·la té èxit perquè respon a les expectatives d’un lector mitjà. Per això mateix, són de lectura fàcil. La novel·la que he llegit es pot incloure en el que és potser el corrent predominant de la narrativa actual: el realisme costumista —més costumista que realista. Des del punt de vista de la història literària, es tracta d’una regressió. Els novel·listes repeteixen el que diuen els diaris. Als lectors que els agrada que els repetesquen el que ja saben.

Un personatge impúdic i enèrgic

En una carta a Caci Lèpid (IV, 7) Plini parla d’un personatge, anomenat Règul, que defineix com un home d’energies: «meravella la manera com s’afanya en el que s’ha decidit a fer». Tot seguit, matisa que aquesta energia potser s’hauria de considerar més bé una «obstinació a obtenir el que vols». El Règul de Plini il·lustra un fet que ha estat observat sovint en totes les èpoques: «són menys enèrgics els bons que els malvats, així com l’atreviment ve de la temeritat i la timidesa de la reflexió». Règul tenia una veu feble, una pronúncia confusa, una llengua vacil·lant, una memòria nul·la. Cap qualitat, llevat d’un seny dement. I, «això no obstant, ha anat tan endavant en la seva impudència, en la seva mateixa furor, que passa per orador a ulls de molts». Aquest Règul em recorda alguns dels personatges de Shakespeare.

Antologia portàtil de la poesia universal (77): Bartomeu Rosselló-Pòrcel

A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL
Verdegen encara aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.

Tota la meva vida es lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Obra poètica. Editorial Moll

Un assaig de Salvador Ortells sobre la poesia de Joan Fuster

En molt poc de temps, Salvador Ortells ha publicat dos llibres que representen un important pas endavant en el coneixement de l’obra poètica de Fuster i, per extensió, del conjunt de la seua obra literària. El primer, Poemes inèdits, recull l’edició de vint-i-sis poemes de Fuster, de diverses èpoques i estils, que per una raó o altra havien restat inèdits. Al cap de poc, ha aparegut Veure dins els versos. La poesia de Joan Fuster, assaig elaborat a partir de la tesi doctoral de l’autor.

Salvador Ortells ha dut a terme en aquest llibre un estudi sistemàtic i rigorós de la poesia de Fuster. No s’ha limitat, però, a fer-ne un catàleg, sinó que l’ha analitzada també. En aquest sentit, són excel·lents els comentaris que dedica a «Criatura dolcíssima» i «Poema sobre València». La mateixa classificació, de fet, ja comporta un primer intent d’anàlisi. Ortells no ha agrupat els llibres de poemes de Fuster per ordre cronològic i ha seguit un criteri aproximativament estètic. Així, distingeix un cicle líric, més tradicional formalment, que inclouria Sobre Narcís, 3 poemes, Ales o mans i Escrit per al silenci, «deutores d'una estètica amb predomini de la tradició simbolista i postsimbolista, malgrat la presència d'imatgeria surrealista» i, en un altre bloc, a l’extrem oposat, un «cicle antilíric», més experimental en la forma i irreverent en el contingut, que comprèn Ofici de difunt, Poemes per fer i l’«Elegia a Rabelais» publicada en el Diari. En aquests títols Fuster s’allunya de l’estètica postsimbolista dels primers llibres. La tendència surrealista és ara la preeminent. 

Un article de Vicent Alonso sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Vicent Alonso ha publicat en eldiario.es un article sobre L’estupor de Josep Iborra, amb el títol de Josep Iborra: la pressa, pecat capital. Podeu llegir-lo complet fent clic en l’enllaç. 

Entre molts altres aspectes, Alonso assenyala que «és en els llibres darrers [Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor] on he trobat l’Iborra autèntic, o si voleu, més lliure de traves i dependències, més ell mateix. Tots tres construïts a partir de fragments –Ungaretti els definia a Dificultades de la poesía com “allò que comença amb una interrupció i acaba per interrupció”– que abasten un univers temàtic divers, vinculat a la literatura, les ciències humanes, la moral i les arts en general, i tractat a la manera dels grans de l’assaig literari». 

El títol de l’article de Vicent Alonso al·ludeix al fet que «els textos fragmentaris de L’estupor, com sol ocórrer en obres de naturalesa semblant, exigeixen calma. Tant els que s’allarguen tot examinant Valéry o Proust, o el mal, el pecat i la literatura, com els que, més concisos, apunten un problema interpretatiu, suggereixen la bondat o maldat d’una actitud moral, o anoten un tret sociocultural o una “frivolitat inútil”. Pensar no és compatible amb la pressa; l’escriptura, tampoc. Pensar, llegir, escriure és, segons Iborra, com viatjar a Citerea, l’illa on tothom podrà satisfer els seus somnis: “Val la pena deixar-se portar, viure en aquest temps específic, quiet i calm, que avança sense a penes notar-lo, sense presa. És un temps abolit, el d’una lectura o escriptura que es mou en aquest sentit, que sembla immobilitzar-se. És una forma de felicitat”.»