Una presentació d’un llibre a Benifairó de la Valldigna

Diumenge passat, a Benifairó de la Valldigna, vaig participar en la presentació d’Ars libri. L’aventura del llibre i la paraula, de Juli Capilla, Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2019, que ha estat publicat per Bromera. L’acte formava part de les jornades Literatura a la plaça que organitza l’ajuntament de Benifairó al juliol des da fa set anys. Enguany, a causa de la pandèmia, els actes previstos s’han traslladat a l’agost i al setembre. 

Totes les activitats programades tenen lloc a la Plaça Major del poble, una plaça petita, recollida, amb arbres, molt agradable. L’acte de diumenge començava a dos quarts de vuit. Ens hi vam aplegar unes trenta persones, nombre que està molt bé, tenint en compte les circumstàncies actual. Josep Antoni Alberola, alcalde de Benifairó, va obrir l’acte i ens va presentar. Vaig començar la meua intervenció destacant que Ars libri és un llibre sobre el món dels llibres, més enllà del fet obvi que algú els ha escrit, algú els ha imprès i per acabar alguns altres els han venut en una llibreria. N’hi ha, però, moltes més coses, que Juli Capilla tracta i analitza en el seu llibre.

Literatura universal per a lectors curiosos

Literatura universal para lectores curiosos. «1. Antigüedad» és el primer d’una sèrie de quatre volums destinats a oferir una aproximació a la literatura universal. Fins ara se n’han editat dos. El segon està dedicat a l’edat mitjana. Aquest primer volum que avui ressenyem està centrat en les literatures de l’antiguitat, les de Grècia i Roma, i la Bíblia, i també les de Mesopotàmia, Egipte, Xina, l’Índia i Amèrica. En el breu pròleg amb què l’encapçala, l’autor destaca que aquest llibre no és un manual de literatura universal adreçat al món de l’ensenyament i que l’ha escrit «con la aspiración de que el aficionado a la lectura halle tesoros aún ocultos, y con la esperanza de que aquel a quien leer no entusiasma pueda degustar porciones de la mejor literatura sin indigestarse». 

Aquesta obra presenta algunes característiques que la diferencien clarament del manual. En primer lloc, l’estil que fa servir l’autor, volgudament conversacional, interpel·lant sovint el lector de tu, amb el propòsit, cal suposar, de facilitar les coses a aquell «a quien leer no entusiasma». El propòsit és lloable, cosa que no vol dir que siga encertat. Per a un lector poc acostumat a llegir, per a qualsevol lector, de fet, l’estil més agradable és aquell que es basa en la precisió i en la claredat, i en l’amenitat. L’estil conversacional, insistentment conversacional, cansa de seguida. Pel que fa a l’amenitat, l’autor d’aquest llibre intenta mantenir-la introduint en l’exposició algunes anècdotes i digressions, que poden resultar curioses o entretingudes per al lector. Més sovint, el que fa és explicar qualsevol concepte utilitzat, per molt elemental que puga semblar. Així, quan observa que la literatura grega arcaica té un origen oral, hi afegeix de seguida: «lo que significa que se transmitía por la voz y se aprendía de memoria. No se escribía».

Aquest afany didàctic de no donar res per sabut i d’impartir el que en podríem dir un nivell bàsic de literatura universal, es tradueix en la pràctica en un recorregut per les literatures de l’antiguitat excessivament pla. Sobretot, perquè al llarg de tot el volum l’autor es limita a resumir el contingut o l’argument de les obres principals d’aquestes literatures sense anar més enllà. No hi fa cap consideració sobre el valor estètic de les obres, ni sobre la seua influència posterior, ni sobre la complexitat del sentit que plantegen, ni es pregunta per què unes obres tan antigues ens continuen interessant encara. El resultat és assequible i simple, potser massa simple. És a dir, poc atractiu. De tota manera, tenint en compte el tipus de lector a qui va adreçat, aquest plantejament pot resultar efectiu.

Ignacio Galaz intercala en la seua exposició moltes citacions de cada una de les obres resumides. Alguns dels capítols es converteixen de fet en un seguit de citacions encadenades amb una funció de falca o d’il·lustració del resum. El mateix autor, en l’epíleg amb què tanca el llibre, reivindica el caràcter de centó d’aquest volum, que caracteritza com «un paseo por el bosque de las letras, transitando senderos más que caminos».

A pesar de la seua voluntat de defugir la forma del manual, Ignacio Galaz n’ha seguit algunes de les convencions més habituals, com ara l’ordre cronològic a l’hora de presentar les obres i els autors. La tria d’aquests no ofereix tampoc cap sorpresa i és previsible del tot. Només les pàgines sobre les literatures de Xina, l’Índia o Egipte, que encara no formen part del bagatge que tot lector europeu mitjanament culte se suposa que ha de conèixer, aporten un cert aire exòtic.

(publicat en Blog de l’Escola de Llibreria)

Una autobiografia del renaixement

Gerolamo Cardano (1501-1576), metge, matemàtic, astròleg i filòsof, va ser un dels personatges més atractius i peculiars del renaixement italià. Com a matemàtic, segons informa l’Enciclopèdia catalana, va formar part del grup renaixentista que va posar les bases de l’àlgebra simbòlica: en Ars magna (1545) va donar la solució de l’equació de tercer grau a partir de la fórmula de Tartaglia, i la de la de quart grau a partir de la fórmula del seu deixeble Ferrari; en Liber de ludo aleae va presentar el primer càlcul sistemàtic de probabilitats. En medicina, va descriure el tifus exantemàtic, va estudiar el tractament de la sífilis i va tractar sobre els somnis i les determinacions del caràcter pels trets facials. Va escriure sobre qüestions filosòfiques i científiques. És autor d’una obra extensíssima, escrita tota en llatí, sobre matèries molt diverses, que ell mateix va classificar, en una successió pedagògica de sabor medieval: aritmètica i geometria, música, dialèctica, filosofia, teologia, medicina, astrologia i altres obres de gènere divers. 

A part d’aquesta activitat intel·lectual, Cardano va tenir una vida personal agitada i accidentada. Es va dedicar als jocs d’atzar per millorar les seues finances, i en va fer un mitjà de vida, ja que habitualment guanyava més que no perdia. Ara, això li va donar una mala reputació. D’una manera o altra, sempre estava barallat amb un o altre o amb tothom directament. Els últims anys de la seua vida van estar plens de desgràcies. El 1560, el seu fill Giambattista, acusat d’assassinat, va ser empresonat i executat finalment. Li van tallar el cap. Cardano no va pagar la suma de diners que la família de l’assassinada exigia com a indemnització per a salvar el seu fill. No es va poder consolar amb un altre fill que tenia, un criminal que li va donar molts maldecaps. El 1570, el mateix Cardano va ser empresonat a Bolonya acusat d’heretgia, perquè s’havia atrevit a fer l’horòscop de Jesucrist. El van alliberar poc després. Privat del dret de publicar res, es va traslladar a Roma on va redactar la seua autobiografia, que va acabar poc abans de la seua mort. N’hi ha traducció al castellà, amb el títol de Mi vida (Alianza Editorial, 1991).

Per què un llibre falla (una de les raons)

En una ressenya de La ricerca delle radici, de Primo Levi, Italo Calvino assenyalava que en aquest autor convergien la formació científica, la sensibilitat literària, tant en l’evocació de les experiències viscudes com en la imaginació, i el gran sentit de la substància moral i civil de tota experiència. Calvino destacava El sistema periòdic com el llibre de Levi en què hi ha presents tots aquests elements. En La ricerca delle radici, una antologia personal de les seues lectures, Primo Levi mostra aquesta sensibilitat literària, o bon ull, quan comenta en alguna ocasió per què algun llibre falla. Així, parlant d’una obra de Saint-Exupéry, diu que produeix la impressió d’un registre fallit, d’un desajustament entre el que s’ha viscut i les paraules que s’han fet servir per a contar-ho. Hi ha una veu amanerada, estrident, amb el to equivocat.

He començat a llegir una novel·la, i…

 És una novel·la que ha tingut molt d’èxit entre els lectors i la crítica. He començat a llegir-la i, quan en portava unes deu pàgines, l’he deixada estar. M’avorria. La influència nefasta de Mercè Rodoreda.

Estigma

La lectura de Passing, de Nella Larsen, que he ressenyat en l’entrada anterior, m’ha recordat un assaig brillant del sociòleg Ervin Goffman sobre la situació de l’individu inhabilitat per a una plena acceptació. N’hi ha traducció al castellà, editada per Amorrortu amb el títol d’Estigma: la identidad deteriorada. 

Al llarg de la seua vida, les persones oculten o tracten de dissimular determinades característiques que no s’ajusten a l’ideal normatiu de la societat on viuen i que, per això, poden suscitar el rebuig. Hi ha gent que s’esforça per fer oblidar els seus orígens socials o algun incident del seu passat, que contradiu la seua imatge actual. De vegades, en certes situacions, l’individu amaga la seua ideologia política, o la seua orientació sexual, o la seua llengua. Són coses que es poden ocultar amb facilitat, encara que pagant el preu d’una sensació d’inseguretat i d’incomoditat. La qüestió es complica, perquè des del moment que algú intenta encobrir alguna característica personal està acceptant, de fet, les regles del joc dels qui tenen la paella pel mànec. 

En el cas de la raça, però, igual que en algunes característiques físiques de visibilitat immediata, l’ocultació es complica o es fa impossible. Cada humà està atrapat en el seu cos i, també, en la seua raça. Això, és clar, s’ha de matisar. La raça no és un fet tan objectiu com sembla i la seua «visibilitat» de vegades és només la conseqüència de determinats prejudicis. Ara bé, si el concepte de raça pot ser discutible i boirós, l’existència dels racistes, per contra, és un fet incommovible, granític. L’antisemitisme és ben il·lustratiu al respecte. Durant l’època medieval, els antisemites perseguien els jueus perquè no eren cristians i perquè, per a més inri, descendien dels qui havien matat el Crist. Però tenien una escapatòria: es podien convertir, encara que seua integració en la societat cristiana es feia problemàtica des del moment que molts trets, a més dels religiosos, els identificaven com a jueus. No era tan fàcil esborrar l’estigma, però això és una altra qüestió. Per a l’antisemitisme modern, en canvi, els jueus són una raça i, per això, són inassimilables. Un jueu que s’ha convertit al cristianisme continua sent jueu, perquè no es pot canviar de raça com es canvia de religió. És cert que cap tret físic identifica els jueus com una raça. Això té exactament igual. Si els antisemites diuen que determinats individus són jueus, ho són, i si algú se n’oblida, els ho recorden de seguida, i de manera desagradable. De tota manera, a diferència de l’antisemitisme, el racisme basat en el color de la pell ho té més fàcil, perquè l’estigma no hi ha manera d’escamotejar-lo. Amb una simple ullada n’hi ha prou. O potser no, com demostra el cas del passing als Estats Units. 

Ervin Goffman assenyala que els estigmes socials són una conseqüència, en part si més no, de les relacions de competència. Estigmatitzar determinats individus i grups socials és una forma d’eliminar competidors, o d’assegurar-se una situació de privilegi, cosa que ve a ser el mateix. 

Fa ja molts anys que vaig llegir el llibre de Goffmann i m’agradaria tornar a llegir-lo. Em va quedar una idea que és reconfortant. Ningú no dóna la talla. Sempre fallem per un costat o altre, ja siga per un motiu real o imaginari. Per això Estigma és un llibre en què tothom es pot reconèixer. Tots coixegem d’un peu o altre, sobretot quan ens miren els altres.

El pes de la raça

La nova editorial Nexum Edicions està publicant en català títols que, tot i el seu interès, queden habitualment al marge dels catàlegs de llibres més o menys clàssics de literatura, com ara La Venus de les pells de Sacher-Masoch, que vaig ressenyar l’any passat en aquest blog. Un altre títol inusual d’aquesta editorial és 12 anys d’esclavitud, de Solomon Northup. Narra la història del seu autor, un home negre dels estats del nord dels Estats Units que un dia va ser raptat, traslladat al sud i venut com a esclau, condició en què va passar dotze anys de la seua vida. Publicat amb èxit al segle XIX, el llibre va caure en l’oblit fins que el 1968 els historiadors Joseph Logsdon i Sue Eakin el van recuperar. 

Ara acaba de publicar, per primera vegada en català, Passing, de Nella Larsen (Chicago 1891-Nv York1964), considerada una de les novel·les curtes nord-americanes més importants del segle XX. El títol al·ludeix al fet que alguns afroamericans es fan passar per blancs per aprofitar els beneficis que pot comportar la pell més clara. Això és possible en el cas dels mulats, sobretot quan les característiques físiques blanques predominen clarament sobre les negres. Un mulat, és més negre que blanc o a l’inrevés? Els racistes ho tenen clar: és negre, perquè no és de raça pura blanca, etc., i per tant no se’n parle més. Així i tot, el fenomen del passing demostra que no tot és tan clar com els racistes pensen i que, de fet, se’ls pot enganyar fàcilment. 

Una mort a Venècia de Pirandello

L’any passat, Viena Edicions va llençar la nova col·lecció Petits Plaers, dedicada a la novel·la breu, subgènere narratiu que els francesos anomenen nouvelle. A hores d’ara ja hi porten publicats onze títols, editats en volums de petit format, molt bonics, amb traduccions acurades. Aquesta col·lecció ofereix una de les tries de narrativa més atractives de què disposa en aquests moments el lector en català, i no únicament el qui té poc temps. De Txékhov a Françoise Sagan, passant per Turguénev, Stevenson, fins a Colette, Kuprín …

I ara, El viatge, de Luigi Pirandello, traduït per Narcís Comadira, una autèntica joia que a penes fa cinquanta pàgines. Mitja hora de lectura, rellotge en mà. A pesar de la seua brevetat, aquest relat condensa alguns dels temes principals de l’obra de Pirandello: els paisatges de Sicília —«un cobalt del cel tan intens que gairebé semblava negre»—, la vida i la mort als pobles de l’illa, i, sobretot, els papers socials que empresonen els homes i les dones. Molt més les dones, per a qui «solament la fe cega a l’altra vida podia fer suportar sense desesperar-se la lenta i feixuga tristesa en què es succeïen els dies». Com en gran part de l’obra literària de Pirandello, aquest relat planteja una interrogació radical sobre la identitat humana més profunda, oculta per la màscara que recobre cada persona, o personatge. 

Recorda la novel·la de Pirandello El difunt Mattia Pascal, de la qual es pot considerar una variació. Mattia Pascal aprofita que el donen per mort al seu poble per començar una nova vida, amb una altra identitat i en un altre lloc. Adriana Braggi, personatge central d’El viatge, no surt de casa des que fa tretze anys va morir el seu marit. De sobte, l’aparició d’unes molèsties físiques fa que el seu cunyat l’obligue a anar a veure el metge a la capital. Emprendrà així un viatge amb ell, que la portarà més lluny de Sicília, i li farà adonar-se del que ha estat la seua vida i, alhora, descobrir-ne una altra, més lliure i mès àmplia, en el mateix moment en què està a punt de perdre-la. 

El viatge també presenta semblances colpidores amb La mort a Venècia, de Thomas Mann. En totes dues novel·les hi trobem estretament enllaçats l’erotisme i la mort. És la passió eròtica la que desfà els nusos que encotillen tant Adriana Braggi com Gustav von Aschenbach. Al mateix temps, és la malaltia —la mort, al final— la que crea les condicions perquè aquest alliberament es puga produir. Alliberament, trencament o desorganització de tot un passat, i d’un paper social, al qual ja no poden ni volen tornar. La malaltia no simbolitza tant la degeneració d’una determinada personalitat com les condicions que fan possible l’alliberament d’aquesta. En tots dos casos, ha estat la malaltia, a més, la que ha motivat el viatge: la visita al metge o el simple canvi d’aires. Finalment, com Aschenbach, Adriana Braggi també acaba el seu viatge a Venècia, i l’últim dia té el seu passeig amb góndola: «Amb tot, va voler tenir el seu dia de Venècia. Fins al vespre, fins a la nit, pels canals silenciosos, en góndola. I tota la nit va romandre desperta, amb una estranya impressió d’aquell dia: un dia de vellut. El vellut de la góndola? El vellut d’alguns canals? Qui ho sap! El vellut del taüt». El final d’Adriana Braggi és tràgic i delicat alhora. Pren la forma d’un suïcidi racional, no desesperat, sense comentaris ni per part de la protagonista ni per part del narrador. 

Pensava que Pirandello s’havia inspirat en La mort a Venècia, però he comprovat que aquesta es va publicar el 1912, dos anys després d’El viatge, reeditat el 1928 en un dels reculls de Novelle per un anno. El coneixia Mann? La meua suposició —el meu error— s’explica perquè l’he llegit ara, molts anys després de la novel·la de Mann. Per tant, en la meua memòria la primera és aquesta. Tant se val, però. A partir d’ara, per a mi tots dos relats s’emmirallen mútuament i per això mateix han esdevingut més densos, i més suggestius encara.

(publicat en Nosaltres la Veu, 15/08/2020)