diumenge, 24 de gener de 2021

Revisant les galerades d’«Els còmplices»

El passat 29 de desembre us vaig anunciar que Viena Edicions em publicarà Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Està previst que aparega al març. Aquesta setmana he revisat les galerades que m’ha enviat Marc Donat, que s’ha encarregat de corregir-lo, de manera que el llibre ha entrat ja en la fase final d’edició abans d’anar a impremta. Les galerades d’Un son profund i de La literatura recordada les vaig corregir en paper. Aquestes, en canvi, ja les he corregides en pantalla, des d’un pdf. La veritat és que resulta més còmode, més clar i més fàcil. Marc Donat m’ha marcat en blau les correccions que són indiscutibles i en llapis les que plantegen dubtes sobre el sentit, la claredat o la bondat d’alguna expressió o d’alguna frase.

A l’hora de corregir unes galerades hi ha, d’entrada, les qüestions de caràcter ortotipogràfic: errates, espais en blanc sobrers, mots que es repeteixen al final de dues línies seguides, puntuació, aspectes normatius, transcripció de noms estrangers, etc. A més de tot el que m’ha indicat Marc Donat, m’he fixat bastant en els finals de línia: em molesta que se separen els hiats, cosa que ocorre en molts dels llibres que es publiquen actualment. Per exemple, és habitual llegir-hi «emoci- ons» en lloc d’ «emo- cions», «cre- ació» i no «crea- ció». El trencament del hiat a final de línia pertorba visualment la lectura —si més no, em passa a mi— i fa una impressió de descurança.

Evidentment, el que dóna més feina és tot el fa referència a l’escriptura pròpiament dita, a l’estil. Per al meu desesper, sempre trobe errades en els meus textos, badades que no m’explique, expressions que es poden dir millor, repeticions que m’havien passat inadvertides, signe d’una redacció maldestra, i, sobretot, frases i mots despenjats o poc clars. M’estaria tota la vida corregint el mateix llibre, ampliant-lo per un costat i escurçant-lo per l’altre, deixant-lo reposar un temps per tornar-lo a agafar amb ulls nous, pensant i llegint més coses per completar i modificar el que havia escrit. No pot ser, és clar, s’ha de fer via i s’imposen les ganes d’enllestir el llibre, de desfer-se’n i de passar a una altra cosa.

Em fa il·lusió, és clar, de publicar un llibre. Per desgràcia, aquesta il·lusió, o vanitat pueril, va acompanyada d’un sentiment d’incomoditat. Per a què publicar? Quin sentit té contribuir a la inflació de la lletra impresa? I a qui li pot interessar? Acabe fent com tothom, és clar: em deixe d’escrúpols i de punyetes, i tire al dret. A més, m’ho he passat molt bé escrivint-lo, i escriure’l m’ha estat útil, perquè m’ha obligat a precisar, a assimilar i desenvolupar motius i lectures que em rodaven pel cap. Mentre l’escrivia se m’han ocorregut coses noves, relacions i derivacions que no havia previst, que no se m’haurien ocorregut si no m’hagués posat a escriure. Un altre aspecte positiu: escriure m’ha obligat a trobar una forma per donar sentit i cohesió al llibre, una forma no massa marcada —un ordre sord—, en què cristal·litzen motius molt diversos, que de sobte encaixen, com si es produís un clic. Tots aquesta aspectes, és clar, no tenen res a veure amb el fet de publicar, però no hauria escrit el llibre si no hagués pensat de publicar-lo, si no hagués tingut en compte que alguns el podrien llegir, encara que només siguen quatre gats.

—Molt bé, molt bé, però i de què va Els còmplices? I per què es diu Els còmplices? De quina complicitat estem parlant, si es pot saber? Ja ens imaginem, tractant-se de tu, que no és una novel·la policíaca, però… I què és això de l’ordre sord de la literatura que apareix en el subtítol? La paraula ordre, ni que siga aplicada a la literatura, és absolutament respectable, però ordre sord… ja ens hem perdut! 

—Calma, calma. De moment l’únic que puc dir és que la lectura del llibre contestarà totes aquestes preguntes. A més, en unes pròximes entrades ja en diré més coses. Heu de comprendre que no puc cremar tota la pólvora primer de tot. Amb aquesta nota l’únic que volia contar-vos és que aquesta setmana he revisat les galerades i que l’edició del llibre ja ha encarat el tram final. Només em falta, quan tinga la paginació definitiva d’Els còmplices, de fer-ne l’índex de noms.



dimarts, 19 de gener de 2021

Quina diferència hi ha entre la lectura intensiva i l’extensiva?


L’expressió «revolució lectora», encunyada per l’estudiós Rolf Engelsing, al·ludeix al pas de la literatura reiterada d’uns pocs llibres, especialment la Bíblia i els clàssics llatins, a la d’un conjunt sempre creixent de llibres novedosos i distints. A poc a poc es va produir un canvi en els hàbits de lectura: ja no es llegia moltes vegades un mateix llibre, sinó que es llegien molts llibres una sola vegada. Va desaparèixer l'autoritat dels grans llibres importants, com la Bíblia, i es va difondre l'exigència d'una major quantitat de material de lectura. El llibre es va convertir en un bé de consum, que va permetre el sorgiment d’un mercat literari mogut per un afany continu de novetat, molt semblant al que coneixem en l’actualitat. Els lectors van aprendre l'art de llegir de pressa. 

El pas de la lectura intensiva a l’extensiva no es va traduir únicament en la lectura de més llibres, sinó també en l’ampliació i en la diversificació dels tipus de llibres que es llegien. A més de la Bíblia, dels tractats acadèmics i dels llibres religiosos, cada vegada més la gent va començar a llegir comèdies, drames, relats i novel·les. La lectura es va convertir en un mitjà d’entreteniment i, també, de cultivació personal. Les crítiques habituals de l’època afirmaven que aquesta lectura ociosa distreia del treball i de l’estudi, costava temps i diners, feia malbé els nervis dels «addictes» i afavoria fantasies amoroses que invitaven a l’onanisme, entre altres desgràcies. 

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 25, pàg. 83)

dissabte, 16 de gener de 2021

«Temps de batuda», la millor novel·la d’Enric Valor

Si hagués de recomanar algun títol de l’obra narrativa d’Enric Valor, no dubtaria a triar-ne Viatge de Nadal i Temps de batuda. Viatge de Nadal, recollit en el volum Narracions perennes, és un relat que combina el món de la rondalla popular i el de la novel·la realista. En aquest sentit, constitueix una síntesi, absolutament reeixida, del seu món narratiu. Conté una descripció impressionant d’una nevada, en què es veu atrapat un carreter a la serra d’Aitana, la Nit de Nadal. No té res a envejar a les que podem llegir en els novel·listes russos.

Temps de batuda, la segona novel·la de la trilogia de Cassana, és la millor de les tres, i segurament la millor novel·la de Valor. És la que té un caràcter més autobiogràfic. En el pròleg, hi afirmava que en aquest cas s’havia decantat per la «novel·la impura», per un tipus de novel·la en què la pura fabulació cedeix el lloc a la crònica i a la memòria personal. Aquest canvi respecte a Sense la terra promesa, la primera de la trilogia, ve remarcat per l’abandonament del narrador omniscient en favor d’un narrador personatge que trasllada molt de prop la veu de l’autor. 

dimecres, 13 de gener de 2021

Quina novel·la és millor, «Madame Bovary» o «Anna Karènina»?


George Steiner recordava en l’assaig Tolstoi o Dostoievski que la comparació entre Madame Bovary i Anna Karènina és una confrontació clàssica de la crítica literària. Tolstoi havia llegit la novel·la de Flaubert abans d’escriure Anna Karènina i alguns van pensar que havia triat el tema de l’adulteri i del suïcidi com una mena de resposta a Madame Bovary. El fet és que aquesta temàtica, tal com mostren els seus diaris, ja l’havia ocupat des de feia temps i que l’impuls real per escriure la seua novel·la es va produir el gener de 1872, arran del suïcidi d’una dona, Anna Stepànovna Pirogova, prop de la finca de Tolstoi. En tot cas, Anna Karènina va ser escrita amb clara consciència de la seua predecessora. 

Sembla que el primer a establir una comparació entre totes dues va ser Matthew Arnold, que va escriure: «no hem de considerar Anna Karènina com una obra d’art, sinó com un tros de vida. El que la novel·la perd en art ho guanya així en realitat». Henry James, per contra, va assenyalar que les novel·les de Tolstoi no aconseguien donar una adequada presentació de la vida precisament perquè no tenien aquelles virtuts formals tan ben encarnades en Madame Bovary. Ja tenim constituïts els dos bàndols.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 83, pàgs. 262-263)

diumenge, 10 de gener de 2021

«La cosina Rachel», una novel·la de l’autora de «Rebecca»

Havia acabat de llegir el diari de Stendhal, més de mil pàgines en l’edició de La Pléiade, i volia descansar de la intensa vida social reportada pel seu autor, que en algun moment m’ha atabalat una mica. Per això, per a desintoxicar, vaig agafar La cosina Rachel, de Daphne du Maurier, publicada recentment per Viena Edicions en traducció de Marta Pera. El nom de Daphne du Maurier (Londres, 1907–Cornualla, 1989) no em deia res, però la nota de la solapa em va situar de seguida: du Maurier és l’autora de la novel·la i del conte que van inspirar a Hitchcock dues de les seues pel·lícules populars, Rebecca i Els ocells. Una autora de novel·les de misteri, per tant. D’entreteniment, en el bon sentit de la paraula. Era just el que volia.

Ambientada a l’Anglaterra de la primera meitat del segle XIX, La cosina Rachel està narrada per Philip Ashley, un jove orfe que ha estat criat pel seu cosí Ambrose, un terratinent de Cornualla vint anys més gran que ell, que el tracta com si fos el seu fill, en una gran casa aïllada, on porten una vida plàcida i rutinària. Sense dones. Tot canvia quan Ambrose fa un viatge a Itàlia per motius de salut, on coneix Rachel, una parenta llunyana educada a Florència, viuda d’un comte que va morir en un desafiament. Ambrose s’hi casa i al cap de poc emmalalteix i mor sobtadament. Abans, algunes cartes seues havien alertat Philip amb diverses al·lusions inquietants a la cosina Rachel. Philip decideix viatjar a Florència, però quan hi arriba Ambrose ha mort i Rachel se n’ha anat de la vil·la on vivien tots dos. Torna a casa, a Cornualla, i al cap d’unes poques setmanes s’hi presenta Rachel. L’animositat que el jove sent per ella es converteix a poc a poc en una fascinació incontrolable. Al mateix temps, no pot llevar-se del cap les circumstàncies de la mort del seu cosí, cada vegada mes sospitoses.

dimecres, 6 de gener de 2021

El nord, el nord!


Acaba d’estrenar-se una nova editorial, Nits Blanques, que publicarà en català autors nòrdics actuals que escriuen en suec, finès, islandès, danès o noruec. Els autors del nou segell tenen en comú el fet de pertànyer a una zona d’Europa en què durant els mesos de juny i juliol les hores de llum semblen no haver-se d’acabar mai, i d’aquí el nom d’aquesta editorial, que dirigeix Mònica Batet. De moment ha publicat dos títols: Una balena anomenada Goliat, de Cristina Sandu, i La casa de la veranda cega, de Herbjørg Wassmo. Podeu llegir la ressenya que Lluís Anton Baulenas ha escrit d’aquesta última: Dones, fiords i misèria: Herbjørg Wassmo, l'autora noruega que has de descobrir.

diumenge, 3 de gener de 2021

Nota sobre alguns inconvenients d’alguns dietaris

Qualsevol ho pot constatar. Des de fa un temps, el gènere literari del dietari ha consolidat la seua presència en el nostre panorama editorial, d’una manera modesta si es vol, però sostinguda. Un dels factors que més han influït en aquesta relativa abundància dietarística és la facilitat de publicació que proporcionen els premis literaris d’assaig, convertits en una mena de calaix de sastre on cap tot —tot el que no són versos, ni narrativa, ni teatre. Hi ha, també, altres factors que l’expliquen. Ara, però, només voldria comentar alguns inconvenients que he detectat en alguns dels dietaris publicats. Són uns inconvenients, vicis, defectes o com vulgueu dir-ne, bastant insistits, que em produeixen perplexitat i incomoditat alhora. 

Com ara la tendència a les ensabonades, als elogis més o menys ditiràmbics a amics, coneguts i saludats del gremi literari. Aquests elogis, justificats o no, queden ridículs a causa del seu caràcter inflat i genèric. A més, no interessen absolutament a ningú. Ni tan sols als elogiats. La gent no sol agrair els elogis. Consideren que els qui els elogien sempre es queden curts, o que es limiten a constatar una obvietat. Al lector, per la seua banda, li fa l’efecte que el dietarista escriu pensant només en un grup d’amics i coneguts amb qui vol quedar bé. Que, en definitiva, n’hi ha quatre que escriuen i es llegeixen entre ells. La literatura apareix així com una activitat endogàmica, resclosida, inclinada inevitablement a la pràctica del bombo mutuo

De vegades, l’ensabonada revela una certa impudència. Una vegada vaig llegir com un autor posava pels núvols els mèrits literaris de determinada persona que casualment formava part del jurat del premi a què havia presentat el seu dietari. En un altre, l’autor ensabonava sense tallar-se ni un pèl la pròpia parella. Hi feia constar, com una gran meravella, que després de més vint anys de vida en comú encara no s’havien separat. Ell sabrà per què ho considerava un prodigi digne de fer-se constar en un paper públic. 

Fins ben entrat el segle XIX, el dietaris formaven part d’una literatura privada, que no estava destinada a la publicació. I si es publicava, era sempre pòstumament. Ara, en canvi, molts dels dietaris s’han escrit des del primer moment pensant en la publicació més o menys immediata. Això fa que, sovint, l’autor no puga evitar de posar-se massa de perfil. Pel camí es perd l’encant d’una literatura en brut, més directa, poc convencional, on l’autor destil·la els seus verins, o els aboca pel broc gros, entre altres coses. A la gent el que li agrada és sentir parlar malament dels altres. I als lectors, també. No estic propugnant, però, el canibalisme literari, ni la propagació d’indiscrecions o impertinències sobre el proïsme. Però l’hàbit del peloteo és letal per al dietari, de la mateixa manera que ho és el didactisme per a la literatura en general.

Altres inconvenients: la tendència del dietarista a contar els seus viatges turístics, sempre tediosos per a qualsevol que no en siga el protagonista. Atenció: en l’actualitat tots els viatges són turístics. O l’exposició d’opinions assenyades, tòpiques i políticament correctes, sobre l’actualitat política, local o internacional, o sobre qualsevol trending topic dels mitjans de comunicació. O limitar-se a constatar si plou o no plou. Un dietari s’ha d’escriure amb certa regularitat. Si no, perd el seu càràcter de dietari. Ara, escriure amb regularitat té l’inconvenient que sovint s’escriu sense tenir res a dir. Res que valga la pena.

dijous, 31 de desembre de 2020

Què volia dir Pla quan parlava d’una llum de qualitat de vulva?


El que més m’ha agradat d’aquesta última part del llibre ha estat el capítol dedicat a Marsella, centrat en l’ambient a l’entorn del port vell dels anys vint, quan era, diu Pla, un lloc infecte i sinistre, però d’un gran caràcter. En aquest capítol la precisió de la descripció cedeix sovint el lloc, crec, a la suggestió i a la imaginació verbal. Així, en un pas del text, Pla hi descriu el panorama que es contempla des d’una cambra d'hotel sobre la calanca del vieux-port. Constata que els vaixells de pesca, «alineats com una suma, no es mouen» i que «entre les taques de llum explosiva, de vegades apareix una petita claror fatigada, com una cuca de llum a darrers de setembre. Una delícia». De sobte, com qui no diu res, escriu que «d'un establiment de beguda esbatanat, en surt una llum de qualitat de vulva». La frase em deixa clavat, incapaç de continuar llegint. 

Sempre s’ha destacat que l’escriptura de Josep Pla dóna prioritat a la descripció de la realitat en termes dels sentits. A l’hora d’il·lustrar la sensualitat del seu estil es citen frases com ara aquella de «tenen una llum de carn de préssec» o aquella altra del cel que «tendeix a agafar un color de mantega fresca». Aquesta de la llum de qualitat vulva no l’he vista esmentada mai i no seré jo qui intente fer-ne un exercici de comentari estilístic. Millor deixar-ho córrer. 

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 58, pàg. 185)

dimarts, 29 de desembre de 2020

Viena Edicions publicarà el meu pròxim llibre

Està previst que aparega al març del 2021. De moment, aquí teniu la portada:




diumenge, 27 de desembre de 2020

Sobre robòtica assistencial, ètica i tecnologia, i altres qüestions


Molt recomanable aquesta entrevista de Vilaweb amb Carme Torras, científica i escriptora, que es dedica a la robòtica assistencial i a la tecnoètica. Acaba de publicar el recull de contes Estimades màquines en Malesherbes. Sobre els coneixements per competències a l’escola i a l’institut, diu el següent: «Va haver-hi un moment que es deia: com que tot evoluciona tan de pressa, el fet important són les competències. I els coneixements i la memòria van quedar com si no fossin importants. I no. L’altre dia, en unes jornades de professors de secundària parlàvem d’això: la persona que més sap és la que aprèn més de pressa, perquè tot el coneixement està embrincat. Per entendre bé determinades coses, has de tenir un coneixement previ. I els coneixements són importantíssims, perquè són el que dóna el context dels nous aprenentatges». 

Al final de l’entrevista afirma que «jo crec que la literatura de ciència-ficció hauria de ser la lectura de moda actualment, perquè gairebé vivim en el futur. Als Estats Units és així: la ciència-ficció ven moltíssim. I penso que aquesta tendència va arribant aquí».

dissabte, 26 de desembre de 2020

Històries de Nova York

Em va divertir i em va agradar tant que em va posar de molt bon humor. El responsable d’aquest efecte sobre el meu estat d’ànim ha estat un llibre, concretament Històries de Nova York, una selecció d’alguns dels millors contes entre els més de 600 que va escriure O. Henry, molts dels quals ambientats a Nova York. Els ha publicats Viena Edicions en la col·lecció El cercle de Viena, possiblement la tria de narrativa del segle XX més atractiva que es pot llegir a hores d’ara en català. La traducció, a cura de Xavier Pàmies, és excel·lent. 

O. Henry, pseudònim de William Sydney Porter (1862-1910), va ser durant la primera dècada del segle vint un dels escriptors més populars dels Estats Units. I ho continua sent. Cap al 1920 s’havien venut gairebé cinc milions d’exemplars dels seus llibres a Nord-amèrica, i era molt llegit també a Europa, a Rússia sobretot. Se’l coneixia com el «Maupassant ianqui». 

O. Henry combina dos aspectes del conte que van contribuir al seu èxit: la forma narrativa fortament estructurada creada per Poe i la veu oral d’un narrador, com si fos un contacontes, que s’adreça a un auditori més que a un lector. D’altra banda, aquesta veu, que crea un efecte de proximitat amb el lector, gairebé de complicitat, es distancia de la seua història amb jocs de paraules i comentaris irònics sobre les fórmules lingüístiques i narratives que utilitza. O. Henry se situa així a les antípodes de la impersonalitat narrativa que reclamava Flaubert i que tant Maupassant com Txékhov van intentar practicar. 

dimarts, 22 de desembre de 2020

Comunicat dels graduats de filologia catalana sobre la cobertura de les places de valencià


El col·lectiu Filologia Catalana Activa, format per graduats en filologia catalana per la UV o per la UA, ha publicat un comunicat en el diari Nosaltres La Veu, en què denuncia els criteris que se segueixen per cobrir les anomenades places de difícil cobertura (les que no s’han pogut cobrir amb les persones integrants de la bossa de treball). Gent incompetent en valencià, però que té un C2 purament nominal, passa per davant d’un graduat en filologia catalana. 

Val la pena que llegiu el comunicat complet, perquè la situació que es denuncia és tan greu com preocupant, clicant aquest enllaç: Es necessiten professors de valencià, però els filòlegs estan a l’atur.

dissabte, 19 de desembre de 2020

Per què deia Aldous Huxley que els científics són més feliços que la gent de lletres?


En el quart i últim bloc del llibre, De camí, hi retrobem un dels motius recurrents del pensament de Huxley: la relació entre la ciència i les lletres. Huxley era un escriptor que tenia una formació científica important, cosa bastant insòlita entre la gent del ram. En un dels assaigs d’aquesta part afirma que els homes de ciència són més feliços que els altres, i que, «quan llegim les seves vides trobem que generalment, a l'hora de la veritat, van ser feliços. Que satisfactòries que són sempre aquestes vides dels homes de ciència nats! Hi ha una integritat en aquests homes, una unitat d'orientació que a la resta de nosaltres, pobres mortals desatents, ens sembla meravellosament envejable i meravellosament bonica». Un altre punt a favor de la ciència enfront de l’art és que aquest «està més exposat a l’esnobisme que no pas la ciència». En un altre pas diu que «m'estimaria més ser Faraday que Shakespeare». 

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 50, pàg. 156)

dissabte, 12 de desembre de 2020

Què és millor, llegir pocs o molts llibres?


Pocs o molts llibres? No m’estic plantejant si cal llegir molt o poc. Em pregunte si és millor dedicar el temps disponible a la lectura i relectura d’uns pocs llibres o a llegir el màxim que es puga en extensió i en diversitat. Lectura intensiva o extensiva? El dilema, suposant que ho siga, pot semblar bizantí, i segurament ho és, però ens obliga a plantejar una qüestió important: com hem de llegir?

«We all read too much nowadays to be able to read properly», va advertir Aldous Huxley en Those Barren Leaves, una de les seues novel·les. L’observació de l’escriptor anglès implica que llegir bé consisteix a llegir a poc a poc, rellegint, assimilant els llibres i no consumint-los simplement. Josep Pla, per la seua banda, deia en les Notes disperses que «no crec pas que bàsicament la qüestió consisteixi a llegir molt, sinó a llegir bé» i que «no conec cap llibre positivament formatiu (normatiu) que d’entrada no sigui dolorós de rompre, que no se us entravessi, com una nosa pesada. Per això crec que llegir bé vol dir en definitiva rellegir, insistir». S’hi pot objectar, és clar, que cada llibre demana un tempo, que no té per què ser lent necessàriament, i que la majoria de vegades està bé que la primera lectura d’un llibre siga també l’última. Així i tot, hi ha molts llibres que s’han de llegir bé, «properly».

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 24, pàg. 81)

dimarts, 8 de desembre de 2020

Quina novel·la curta recomanaria sense dubtar?


La dona d’en Martin Guerre
és una de les obres mestres de la novel·la breu del segle XX. Ho té tot: intriga, descripció completa d’un món, complexitat moral i social, i un estil clàssic, precís i contingut, sense simbolismes subratllats per donar una falsa sensació de profunditat, sense efusions líriques. La narració s’aguanta per ella mateixa, tota coses, com hauria elogiat De Sanctis. Una mostra d’aquesta concentració i intensitat és l’escena en què el fals Martin Guerra es troba amb Bertrande per primera vegada. Lewis el narra amb una simplicitat homèrica, que recorda el retrobament d‘Ulisses amb Penèlope en l’Odissea.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 6, pàg. 24).

diumenge, 6 de desembre de 2020

«La bèstia en què cavalquem», un nou dietari de Ferran Garcia-Oliver


Lectura de La bèstia en què cavalquem (Edicions Aila), de Ferran Garcia-Oliver, que ha obtingut el IV Premi Carmelina Sánchez-Cutillas de Novel·la i Prosa Creativa. Escrit entre el 2018 i el 2019, segons declara l’autor en el pròleg, aquest dietari presenta una particularitat dins del seu gènere: les entrades no estan datades i totes porten un títol. Tampoc no cal, perquè la majoria tenen un caràcter assagístic, sense cap relació amb les circumstàncies d’un dia concret. Quan aquestes hi apareixen reflectides, com ara una trobada amb uns amics, una presentació d’un llibre, una anècdota mentre viatja en tren de Gandia a València, o algun aspecte concret de les seues obligacions com a pare de família, són sobretot un motiu per a una reflexió de caràcter més general.

Comentant un dietari de Josep Maria Castellet, Ferran Garcia-Oliver constata que el que li interessa d’aquest gènere no és la pura intimitat dels escriptors: «em cansa saber què fan o deixen de fer els uns i els altres cada dia». Aposta, en les seues paraules, per esforçar-se a literaturitzar el que viu i el que fa, per la reflexió que flirteja amb l’assaig. L’expressió de la intimitat de l’escriptor, i més encara de la «pura intimitat», és una qüestió capciosa en què no puc entrar ara. De tota manera, encara que aquest dietari no ens informe sobre el dia a dia del seu autor, ens mostra alguns dels dels aspectes més profunds de la seua personalitat —de la seua intimitat?—, com és ara la seua vivència del temps. El títol d’aquest dietari, de fet, reprodueix una admonició que es pot llegir en un dels sermons de sant Vicent Ferrer sobre la fugacitat del temps: «E la bèstia en què cavalcam és lo temps, que corre ab quatre rodes». Les quatre rodes són les quatre estacions, els engranatges sobre els quals roda el temps. Passada la ratlla de la seixantena, l’autor sent amb més agudesa el seu pas. «Sé que ja he iniciat el declivi… », escriu, i en un altre moment: «la certesa d’ingressar més prompte que tard en la vellesa no em fa feliç, tampoc em turmenta, però avisa que les meues possibilitats d’acció sobre el món s’eclipsen a poc a poc». Aquest sentiment, o certesa, el porta a fer un balanç del temps viscut fins ara i a presentar una imatge de la seua peripècia vital, conscient que «no és fàcil en un dietari resoldre l’equació entre l’experiència individual, solitària, i un marc col·lectiu amenaçat per la repressió». Alguns dels millors textos d’aquest dietari són els dedicats a rememorar un fet o altre del seu passat: de la seua infantesa, d’una visita que va fer a Fuster, de molt jove, juntament amb Antoni Furió, a la qual es van incorporar Raimon i Annalisa, algunes de les tragèdies personals que es van viure a Beniopa, les vivències al seu pis d’estudiant…