Una ressenya de Neus Castellano sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Neus Castellano ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya excel·lent de L’estupor de Josep Iborra amb el títol de «L’estupor», de Josep Iborra: Lego, ergo sum. Podeu llegir-la completa clicant-ne l’enllaç.

Es tracta d’una lectura en profunditat, que val molt més enllà del que sol ser la ressenya d’un llibre. Neus Castellano hi destaca que L’estupor esdevé «una oportunitat més de seguir aprofundit en la permanent reflexió crítica en què s’instal·len els assaigs d’Iborra, tan amerats del seu admirat Michel de Montaigne. Com el pensador francès, Iborra era un grafòman, un practicant avançat del nulla dies sine linea, algú que pensava escrivint i que ho feia en quaderns, blocs –els seus dietaris n’ocupen més de seixanta– fulls solts o, fins i tot, en les targes d’invitacions a presentacions de llibres o inauguracions d’exposicions. L’essència de L’estupor és l’anàlisi dels altres, de la realitat, del món, partint de la interrogació del jo, de l’experiència pròpia. Més que en l’especulatiu nosce te ipsum dèlfic, Iborra se situa en l’extraversió, en una mena de filosofia in fieri, d’autoconeixement més a partir dels fets que dels pensaments. Segueix, al capdavall, la màxima de Montaigne: Fais ton fait et te connais. El fil conductor del centenar llarg de texts de L’estupor és la literatura com a experiència de vida, tant des del punt de vista de la creació –l’escriptura– com des del fet de la re-creació mitjançant la lectura».

Per a l’autora, «Josep Iborra fou un lector tan feliç, un home tan convençut que llegir i viure són la mateixa cosa, que la millor manera que va trobar d’habitar per sempre més el paradís de la literatura fou explicar-ho. Contar com els llibres i la lectura li van obrir els ulls a la vida. Explicar l’experiència de la literatura per explicar-se un mateix». Neus Castellano, que no debades és bibliotecària, remarca que «els tipus de lectors i la relació entre el pas del temps i les maneres i motivacions del llegir són, potser, els temes més recurrents del llibre». I conclou que «L’estupor és, en definitiva, un llibre candidat a ser revisitat, pel que té de retrobament, de mirall i de descobriment d’un mateix en l’exercici feliç de la lectura».

Literatura i moralitat: una paradoxa de Grillparzer

En unes cartes fictícies incloses en el seu diari, adreçades a un Georg, Grillparzer hi afirmava: «voler que el teatre tinga un sentit moral és un error, i no sols en sentit moral, sinó també artístic». La raó que en donava és que la moral del teatre no pot prescindir mai de l’entreteniment, de la distracció, i que el teatre té una ambigüitat que impedeix treure’n cap profit pràctic. L’espectador, acostumat a considerar el teatre una font d’instrucció, rebria sense cap precaució tot el que és frívol i divertit en un escenari teatral, cosa que actuaria perjudicialment sobre la seua ànima. A més, inevitablement, es fixaria sobretot en aquests aspectes agradables, perquè ja se sap que la virtut és trista i el vici, alegre. Grillparzer concloïa que «el teatre ha de ser tractat com a moralment indiferent o es converteix en corruptor dels bons costums». 

Paradoxalment, per tant, si considerem que el teatre ha d’estar al servei de la moral (de la moral imperant, perquè no n’hi ha d’altra digna d’aquest nom, i si n’hi hagués seria immoral, per definició), estem promovent la immoralitat. Millor, per tant, des del punt de la vista de la moral, que el teatre siga indiferent. Com a mínim. Si no, és pitjor el remei que la malaltia. Els puritans, a l’Anglaterra del XVII, ho tenien molt clar: volien tancar els teatres. Tots. I ho van aconseguir durant algunes temporades. A ells no els enganyaven. 

Antologia portàtil de la poesia universal (71): Rimbaud

SENSACIÓ
Els vespres blaus d'estiu aniré pels camins,
Espicossat pels blats, petjant l'herba menuda:
Somiador, en tindré la frescor als peus.
Deixaré que el vent banyi la meva testa nua.

No enraonaré ni pensaré pas en res:
Però un amor immens em sortirà de l'ànima,
I aniré lluny, molt lluny, com un bohemi,
Natura enllà -tan feliç com amb una dona.
                                                Març 1870

Arthur Rimbaud (1854-1891)

(Joan Brossa, Les ungles del guant. Ronda de Rimbaud. Llibres del Mall)

Uns dies fent dieta literària

Encara queda estiu, certament, però no es pot dir el mateix de les vacances. Al principi, semblaven tan llargues que no s’acabarien mai; com a mínim, que donarien molt de joc. Ara veig que només me’n queden les escorrialles, pràcticament no res. Com sempre, no he pogut llegir tot el que m’havia proposat. A més, m’adone que hauria de parar i dedicar el temps que encara em queda a prendre notes i a repassar alguns dels títols llegits, sobretot alguns assaigs de crítica literària sobre el concepte de realisme literari, una qüestió que he volgut aprofundir aquests mesos. La solució, però, no és deixar de llegir i dedicar-se només a repassar-los i estudiar-los, sinó posar-se a dieta. Atenció: fer dieta no és dejunar. Cal continuar llegint. 

Durant aquest final de les vacances, doncs, he seguit una dieta literària a base de la Bíblia, Shakespeare i Montaigne. Es tractava de triar uns aliments bàsics, tonificants, sense additius ni conservants, sense refregits, com una manera de recuperar forces i reprendre impuls, deixant descansar una mica la memòria, netejant certes influències malsanes. Concretament, el Pentateuc, alguns dels Shakespeares traduïts per Joan Sellent (Ricard II, Conte d’hivern, El mercader de Venècia, El somni d’una nit d’estiu i Nit de Reis) i alguns assaigs de Montaigne, a l’atzar, que he llegit molt lentament. Em trobe molt millor.

Res no és més perillós que la distracció

El 1826, en una entrada del seu diari, Grillparzer es recomanava calma amb insistència: «Calma…calma. Calma!» Tot seguit precisava que no es tractava d’«aquella calma obtusa que és una conseqüència de l’esgotament físic, un fruit trist de la distracció deliberada… Calma, això és, concentració. Concentrar-se, enfocar… Un punt únic i exclusiu no és, en el fons, un estat que li estiga donat a la naturalesa humana general: en un principi, l’ésser humà està preparat per a moure’s amb totes les seues capacitats en totes les direccions; així i tot, no es crea res gran sense eliminació, sense enfocar un sol punt, sense concentrar-se. Vull declarar sinònim de geni la capacitat de concentrar-se al màxim, i definir com a talent tot el que forma part de l’execució». 

Tots els qui intentem escriure, sabem que és difícil, positivament difícil. Hi entren molts factors per a aconseguir algun resultat. Un dels principals, un de previ si més no, és la concentració. Hi ha trucs i procediments retòrics que s’han de dominar, és clar, i que amb el temps s’automatitzen i faciliten l’escriptura. Però no valen res sense la capacitat de concentrar-se, que ens permetrà anar una mica més enllà de dir quatre inanitats deslligades. Costa, sobretot, començar. Una vegada hem arrencat, tot és més fàcil i una cosa ens porta a una altra. Un aclariment: la concentració no té res a veure amb la inspiració. Aquesta última arriba o no arriba. No arriba, de fet. 

Costa concentrar-se. La nostra tendència natural és la indolència, el vagareig, la distracció: la llei del mínim esforç. Està clar que per a escriure el millor que podemt fer és posar-nos a escriure, com en qualsevol altre treball. La concentració, com tantes altres coses, és una qüestió de voluntat. Però només fins a cert punt. És molt difícil trobar-la quan no tenim les idees clares, quan no sabem ben bé què volem dir. A més, calen determinades circumstàncies favorables: de benestar físic, d’estat d’ànim… d’algun no sé què difícil de definir. De vegades, és millor no insistir, no forçar les coses, i deixar que arribe el moment en què, no sabem per què, es fa una mena de clic. De sobte tot encaixa, i esdevé fàcil i transparent. 

Tolstoi va definir una vegada el talent literari, en el pròleg que va escriure a les obres de Maupassant, com la «capacitat de dirigir l’atenció intensament concentrada». En un pas de la seua autobiografia, Grillparzer assenyalava que per a escriure «res no és més perillós que la distracció».

L’única veritat

Molt abans que Proust afirmés en l’últim volum de la Recherche que la literatura és la vida veritable, molt abans que Kafka digués a Felice Bauer que ell era literatura, Franz Grillparzer va escriure en el seu diari que «per a mi no ha existit una altra veritat que la literatura. En ella no m’he permès mai ni el més mínim engany, ni la més mínima absència de la matèria. Era la meua filosofia, la meua física, la meua història i el meu dret, el meu amor i la meua inclinació, el meu pensament i el meu sentiment. En canvi, les coses de la vida real, és més, les seues veritats i idees em resultaven un assumpte atzarós i inconnex, semblant a les ombres, i per a mi només es convertien una cosa necessària de la mà de la poesia [ … ] Tot el meu interès ha estat sempre reservat a la literatura, i m’aterra imaginar el meu estat com a ésser humà quan les crides cada vegada menys freqüents i més dèbils de la literatura cessen del tot». 

Aquesta valoració hipertrofiada de la literatura anava de costat amb una profunda desconfiança del seu talent com a escriptor. Sentia, a més, dolorosament, les limitacions que li imposaven la censura i el públic del seu país. Dubtava d’arribar a ser alguna cosa més que un escriptor mediocre. Constatava que sovint experimentava l’intens sentiment de ser un escriptor, que tenia una imaginació viva i ardent, i que experimentava passions intenses. «Però tot això és prou?, es preguntava. I hi afegia: «alguns escriptors s’enardeixen escrivint; a mi, en canvi, escriure em refreda. Moltes de les coses que he escrit ho he fet a base de pedaços, treballosament, i es pot dir que les he suat». 

Cada vegada li costava més escriure. S’adonava que en la seua personalitat es produïa, d’una banda, una «gradual extinció de l’ardor del cor i, de l’altra, cap increment pel costat del pensament i de la voluntat. La imaginació es converteix a poc a poc en un ancià i l’enteniment segueix sent eternament un nen o, millor dit, un noi, perquè si fos un nen encara es podria disculpar». La seua il·lusió de ser un dels primers escriptors de la literatura alemanya no va durar gaire: «la sensació d’una insuficiència interior, d’una insignificància com a ésser humà va truncar qualsevol esperança». 

A aquests dubtes, autodestructius, sobre la seua condició d’escriptor, s’hi afegien les limitacions que imposaven la censura i el públic del seu país. En el seu diari conta moltes anècdotes relacionades amb els maldecaps produïts per la censura. Sobre el seu país, es va deixar anar en una ocasió amb aquesta violència: «vull fugir d’aquest país de la baixesa, del despotisme i del seu acompanyant: l’estúpida torpor; país on els mèrits es mesuren en funció de la longevitat, on de l’únic que es pot disfrutar és del menjar, on un tipus com Collin és respectat com una gran figura, on la raó és un crim i la Il·lustració el major enemic de l’Estat, on un imbècil s’asseu al tron i al seu costat uns burros, juntament amb els seus servents, actuen amb l’únic propòsit d’incentivar la mediocritat i arrasar qualsevol excel·lència, ja que temen que aquesta els desbanque. Naturalesa, per què em vas fer nàixer precisament en aquest país?» Sembla una parrafada d’un personatge de Thomas Bernhard. 

El pobre músic és la paràbola del drama de Grillparzer com a escriptor. Aquest relat és el millor que va escriure.

Alguns personatges històrics vistos per Grillparzer en la seua autobiografia

De Friedrich Schlegel diu que li repugnava la seua manera de ser. Una vegada el va veure en companyia d’un sacerdot italià, que li estava llegint un devocionari o un altre llibre religiós. Schlegel seguia la lectura amb la mirada extasiada mentre se servia a discreció d’una safata amb pernil i d’una garrafa de vi que tenia al costat. 

De Hegel conta que «em va semblar tan agradable, raonable i conciliador com després abstrús i negatiu el seu sistema». Una vegada el va invitar a prendre el te. Hi va conèixer la seua esposa, una dona senzilla i natural. La vetlada va transcórrer entre converses divertides i músiques, sense res que recordés l’existència de la càtedra. A Heine el va conèixer a París, en una situació econòmica molt precària. Tota la seua biblioteca consistia en un llibre prestat. 

I Goethe. Grillparzer esperava de ser rebut en una avantcambra, juntament amb altres invitats, fins que Goethe va fer aquesta entrada: «finalment es va obrir una porta lateral i va entrar ell en persona. Vestit negre, condecoració en forma d’estrella sobre el pit, postura recta, gairebé rígida, va entrar com un monarca que rep en audiència. Va parlar unes paraules amb aquest i amb aquell altre i finalment va arribar a mi, que era a l’altra punta de la sala». 

Grillparzer va tornar al seu hostal amb una sensació molt desagradable: «no és que em sentís ofès en la meua vanitat. Ben al contrari, Goethe m’havia tractat amb més amabilitat i atenció de l’esperada. De tota manera, em va consternar veure l’ideal de la meua joventut, l’autor de Faust, de Clavijo i d’Egmont, com un estirat ministre que beneïa el te dels seus invitats». Un canceller Müller, que es va adonar de la decepció de Grillparzer, li va assegurar que la rigidesa de Goethe no era més que el resultat de la seua torbació cada vegada que es trobava per primera vegada amb estranys. Ehem!

Portar un diari

Grillparzer afirma en una entrada del seu diari que es proposa de portar un diari poètic, és a dir, «no deixar passar ni un dia sense expressar poèticament l’estat d’ànim que predomina en l’ànima». Això, diu, hauria de servir sobretot per a concentrar-se, tranquili·litzar-se i aclarir-se. Sis anys més tard tornava sobre aquesta qüestió, i constatava, desanimat, que «això de gargotejar tal com raja els fets diaris comença a avorrir-me d’allò més». És el que ha experimentat qualsevol que haja portat un diari. A la llarga o a la curta, cansa. Es fa reiteratiu, banal; costa mantenir la tensió necessària durant un període llarg de temps. Grillparzer, però, s’estimava més de continuar. En primer lloc, perquè s’ho havia proposat, i en segon perquè el diari «representa a pesar de tot un dic contra certa malhumorada distracció que s’estén dia a dia cada vegada amb més perill». També, perquè pensava que els apunts del seu diari li podien ser útils en el futur. 

Hi ha raons molt diferents per a escriure un diari. En el cas dels diaris personals crec que n’hi ha dues de principals, simètricament oposades. Podem decidir d’escriure’n un per la sensació d’estar vivint uns moments excepcionals en un sentit o altre: una crisi personal, unes vivències singulars o que nosaltres considerem així. L’altre motiu principal és justament el contrari: intentar posar ordre o donar una forma, una consistència a la sensació d’indiferenciació de cada dia, a la falta de relleu de la nostra vida. El diari es converteix en aquests casos en una forma de disciplina moral, un intent de mantenir una certa tensió contra el desfibrament diari. No sol durar. 

Jo porte un diari des de fa molt de temps, però intermitentment, amb períodes d’abstinència molt llargs de vegades. El vaig abandonar, pràcticament del tot, el 2010, quan vaig començar a publicar el blog. El blog és també un diari i no tenia molt de sentit de portar-ne dos alhora. A més, un blog té alguns avantatges sobre el diari privat o personal. Com que és públic, obliga a escriure pensant que seràs llegit de seguida, poc o molt, per algú. Obliga, per tant, a a concretar, a precisar, a corregir, a donar una forma acabada a qualsevol entrada, per breu que siga. Obliga, també, a publicar amb regularitat. Des de fa uns quatre anys, però, he tornat a reprendre el diari privat. El necessitava perquè algunes de les coses que escric són massa fragmentàries i no tinc temps o ganes per a desenvolupar-les de cara a la publicació, o són massa personals, en el sentit que pertanyen a la meua intimitat o que no tenen cap interès per als altres. (Un cas de duplicitat personal?) Més endavant, potser, revisaré aquests papers a veure si en puc aprofitar alguna cosa. No ho crec.

Fred i insensible

En l’entrada anterior sobre Grillparzer hi vaig al·ludir al seu caràcter hipocondríac. Ell mateix feia constar en el seu diari que a Viena molta gent considerava insuportable el seu caràcter. Reconeixia que sovint s’avorria quan era amb els altres, sense poder-ho dissimular, i que sovint es mostrava fred i insensible, cosa que justificava amb aquestes paraules: «m’acuses de ser dur, insensible? En la meua naturalesa més íntima hi ha certa sensació de pudor moral que actua amb més força que el pudor físic comú als homes. Així com algú oculta amb cura el seu cos, jo sempre he sentit repugnància a mostrar les meues emocions al nu. Podria contar exemples de la meua primera joventut al respecte. Després, en adonar-me que la gent fingia emocions que no tenia i en topar-me amb aquest fenomen sobretot entre artistes i afeccionats a l’art, vaig sentir un temor tan grau de caure en el mateix comportament, el més repelent per a mi, que aquest pudor inicial es va convertir gairebé en un rebuig de l’emoció quan havia de manifestar-se en presència d’altres. De seguida que algú en societat expressa un sentiment fals o exagera un sentiment, el meu interior es cobreix amb una capa de glaç. Aleshores, és clar, puc semblar sovint dur i insensible…» 

La conclusió, inevitable, era que només sol, lluny dels homes, podria retrobar-se i ser ell mateix, convicció que reforçava la misantropia i insensibilitat inicials. Una altra raó per justificar-les, a la defensiva, era que «l’esperit s’esgota finalment en l’eterna lluita contra l’estupidesa i la maldat. Que, per a no ser agredit constantment, al final no queda més recurs que tornar-se insensible». 

Grillparzer era conscient que aquesta reacció seua no deixava de tenir uns efectes secundaris negatius. S’adonava que «em repugna tant l’erupció sentimentaloide que he extirpat d’arrel fins i tot les erupcions de la veritable». La situació personal que descriu Grillparzer era una mena de cercle viciós, o de doble lligam. Les dues alternatives —la sociabilitat o la fredor amb els altres— li semblaven dolentes. Però on hi ha dilema, hi sol haver una trampa o altra. La denúncia de determinades realitats o comportaments socials com a aparença, com a mentida, porta de vegades, en una maniobra que només és aparentment lògica, a denunciar tota la realitat social com a aparença. Com a mínim, a desconfiar-ne, cosa que justificaria la insensibilitat i la fredor amb ella. Ja tenim el cercle viciós. 

Aquesta qüestió de la insensibilitat o la duresa personal l’he tractada en el contrapunt 45 de La literatura recordada, a propòsit de Josep Pla. M’adone que en moltes de les entrades que estic publicant últimament reenvie a un punt o altre d’aquest llibre. És una manera innocent de fer-me una mica de propaganda, és clar. Però no es tracta únicament d’això. Em sembla que no l’he abandonat aquest del tot, com si no l’hagués publicat, i continue matisant o estirant encara alguns dels punts que hi he tractat.

Unes observacions de Grillparzer sobre la lectura

Un dels llibres importants, objectivament important, que hauré llegit durant aquestes vacances és l’Autobiografía, diarios y otros escritos de Franz Grillparzer (1791-1872), l’autor d’El pobre músic (editorial Accent, traducció al català de Xavier Jové), l’extraordinari relat que Kafka admirava tant. Quan vaig veure exposat el volum a Fan Set, editat per Galaxia Gutenberg, vaig fer una exclamació de sorpresa i em vaig apoderar del llibre ràpidament, per por que algú se m’avancés. Em vaig girar, aferrant-lo amb les dues mans. Cap perill, però. A la llibreria només hi érem Núria i jo mateix. 

Des que vaig llegir El pobre músic per primera vegada, ja fa molts anys, he sentit un gran interès i simpatia per l’obra i la personalitat de Grillparzer. En vaig deixar constància en Un son profund (pàgs. 321-325). Ara, aprofitant la lectura de la seua autobiografia i els seus diaris, m’hauria agradat escriure un text aprofundit, meditat, ponderadament acadèmic, sobre aquest autor. Però… fa massa calor! I em sembla que tinc més ganes de llegir que d’escriure. A més, no cal. El textos recollits en el volum de Galaxia Gutenberg estan acompanyat de dos assaigs molt documentats: una presentació de Jordi Llovet i un pròleg i nombroses notes d’Adan Kovacsis, responsable també de la traducció de l’alemany. Em limitaré, per tant, com sempre, a apuntar unes notes sobre alguns aspectes que m’han cridat l’atenció per un motiu o altre. 

Coses que no s’han de fer

Estic llegint ara el Pentateuc, els cinc primers llibres de la Bíblia: Gènesi, Èxode, Levític, Nombres i Deuteronomi. No em pregunteu per què he triat aquesta lectura, en ple mes d’agost. M’ha pegat per aquí i ja està. Avui he acabat el Levític que, com sabeu, és bàsicament un seguit de normes i de prohibicions. Hi ha una prohibició en particular que m’ha cridat l’atenció. En el capítol 19, que porta per títol Diverses lleis morals i cultuals, versicle 14, s’hi pot llegir: «no insultaràs un sord ni faràs la traveta a un cec». Insultar un sord i fer la traveta a un cec! Com es pot ser tan mala persona? Com que només es prohibeix el que es fa, la lectura del Levític ens fa pensar que el poble escollit per Déu era d’una malícia inveterada, de pedra picada. Amb raó Iahvè n’estava fins als nassos, en un estat d’irritació permanent. També Moisès va perdre els estreps més d’una vegada. 

En el Levític s’hi pot llegir també un llarg catàleg de depravacions sexuals (capítol 18, Lleis sobre abusos sexuals). Mirabeau, el polític i escriptor francès de la segona meitat del XVIII, durant una temporada que va passar a la presó, s’hi va distreure copiant els nombroses fragments pornogràfics que es poden llegir en la Bíblia, especialment en l’Antic Testament. En el llibre que va escriure al respecte s’hi va referir amb fruïció a aquest capítol del Levític. N’he parlat en La literatura recordada. Tant se val. Com diu la saviesa popular, dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu. A mi, ara, el que més m’ha colpit és això d’insultar un sord i fer la traveta a un cec.

Antologia portàtil de la poesia universal (70): Walt Whitman

Sobre les males herbes de la malaltia i del dolor,

Un ocell inabastable sempre volant, volant,
Dalt de tot del més puríssim, el més felicíssim aire.

Del núvol més obscur de la imperfecció,
Vola sempre com un dard un raig de llum perfecta,
Un llamp de la glòria del cel.

En desacord amb la moda, amb el costum,
Del foll guirigall babilònic, de les orgies ensordidores,
Se sent, només se sent, una suavíssima melodia de pau,
Des d'alguna platja llunyana ressona el cor final.

Oh ulls beneïts, cors feliços,
Que veuen, que coneixen el fil tan fi que guia
A través de l'extraordinari laberint.

Walt Whitman (1819-1892)

(Walt Whitman, Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edicions de 1984)

La sublimitat en les arts

He llegit De lo sublime, de Longí, o pseudo-Longí, publicat per Acantilado, com una manera de continuar i aprofundir la relectura que he fet enguany de la Poètica d’Aristòtil, aprofitant l’extraordinària edició que n’ha publicat la Fundació Bernat Metge a cura de Xavier Riu, autor de la traducció i d’una extensa introducció, excel·lent, gairebé un llibre. També he llegit l’Art poètica d’Horaci. Vull afegir aviat a la llista el Laocoont de Lessing. I l’Art poétique de Boileau. Són llibres clau de la crítica literària, que s’han refregit en obres posteriors de mil maneres. Val la pena de fer-se’n una idea de primera mà.

De lo sublime és un volumet breu, d’unes 95 pàgines en format menut, cosa que em va animar. Això, i la curiositat de llegir en la font original de què va exactament un concepte amb què ens hem topat tantes vegades i que, a pesar d’això, sempre queda envoltat de les boires de la indefinició. Tots en tenim una idea, és clar. Sublim és, en les arts, allò elevat, extraordinari i, per això mateix, inefable, impressionant. Una mena de paraula per a pronunciar amb els ulls tancats, una mica cursi. O molt cursi. Això no lleva que la sublimitat —lo sublime, que en diuen en castellà— és un concepte important en la història de la crítica literària, sobretot durant el romanticisme.

Stendhal i la felicitat

Un dels temes més insistits en les cartes que Stendhal va escriure a la seua germana Pauline és què cal fer per a viure bé: per a ser feliç. D’entrada, li advertia que quan parlem de la felicitat convé fer-se’n una idea prudent, moderada, enraonada, perquè «la felicitat extrema, quan hi arriba, no pot durar més d’una hora. Tots aquests plaers vius que les novel·les fan desitjar es panseixen en uns dies. El que no es panseix és un estat feliç, una saviesa que aprèn a evitar les penes». En definitiva, «el plaer més constant que podem experimentar és estar contents de nosaltres. […] Aquesta felicitat d’estar contents de nosaltres no és la més viva que podem sentir; però és la base de totes les altres i s’hi mescla. És el pa de la felicitat, no el millor aliment, però és el que es mescla amb tots els altres, i l’únic que no desagrada mai». 

Per tant, més que aspirar a una felicitat vaga i hipotètica, és més útil, o més assenyat, acostumar-nos a evitar l’avorriment i la depressió: l’ennui. Adquirir una saviesa «que aprèn a evitar les penes». Per això, cal aprendre a «vèncer la primera repugnància que l’avorriment dóna per a tots els seus remeis. […] Quan estic avorrit, mire la portada dels meus llibres, em sembla que no tenen res d’interessant. Si tinc el valor d’obrir-ne un i la perseverància de llegir-ne vint pàgines, m’hi trobe interessat». 

Cal evitar, també, les falses passions, que Stendhal defineix com «aquelles que ens prometen una felicitat que no trobem quan hi hem arribat». La majoria dels homes, diu Stendhal, s’assemblen a un cec coix, que s’esforçaria penosament per pujar a un lloc elevat on la bella vista li donaria un plaer infinit. Quan hi arriba, només pot gaudir d’una fatiga extrema i, en segon lloc, d’un sentiment de desesperació en adonar-se que un desig tan anhelat era il·lusori. 

Un altre fet que convé tenir en compte és que les nostres desgràcies i les nostres decepcions són la conseqüència, gairebé sempre, de desitjos contradictoris. De no saber què volem. Stendhal recorda una observació de Chamfort sobre Richelieu: encara que aquest personatge històric no tenia cap gran qualitat, una de les raons del seu èxit és que va saber ben aviat què volia. I tot seguit planteja una pregunta hipotètica a Pauline: «si Déu arribés a la teua cambra i et digués: “Només tinc dos minuts per a estar-me davant dels vostres bells ulls; us concediré tot el que em demaneu”. Em jugue que, si el bon Déu et prohibia la demanda general de ser feliç, no sabries què dir. Pensa una mica en això, i fes-me el favor de comunicar-me què diries a Déu». 

Més consells, encara: quan estem avorrits o ens sentim tristos, «cal evitar de pensar sobre nosaltres mateixos». I desfer-nos del mal costum d’afligir-nos de les coses, «en lloc d’intentar canviar-les». 

Ja ho veieu que arribar a ser feliç és una mica complicat. Però hi ha un recurs que sempre es té a mà i que no falla. Torne a cedir la paraula a Stendhal: «les ganes de distreure’m o la por de l’avorriment m’han fet estimar la lectura des que tenia dotze anys. La casa era molt trista; em vaig posar a llegir i vaig ser feliç». I en una altra carta a Pauline: «la lectura és un magatzem de felicitat sempre segur i que els homes no ens poden arrabassar». 

Per a Stendhal, el millor que té la felicitat —le bonheur— és que «éclaircit le jugement». Aclareix el judici. Permet veure-hi millor. És cert, això? La felicitat no seria un parti pris, com la tristesa? Potser, la felicitat o, més modestament, l’alegria o la sensació de benestar, és més lúcida, enfront de l’ennui, perquè impulsa a actuar. L’ennui ens bloca i ens atrapa en nosaltres mateixos, ens clava dins d’un clot des d’on no es veu res més que el mateix ennui.

Cal sacsejar la vida

«Il faut secouer la vie; autrement elle nous ronge.» Cal sacsejar la vida; si no, ens corroeix. Ens rosega, ens gasta, ens desfà. És un dels molts consells que Stendhal que donava a la seua germana Pauline en les seues cartes. La carta en què apareix aquesta frase és de 4 de setembre de 1809, quan Stendhal era a Viena amb l’exèrcit de Napoleó. Tenia aleshores vint-i-sis anys i encara no havia triat el pseudònim amb què el coneixem avui. 

Stendhal detestava el que ell anomenava les âmes plates o basses, els moralment mediocres. I detestava la província perquè per a ell era justament el lloc on les ànimes s’anquilosen i moren. En aquesta carta, com en moltes altres que li va adreçar, incita Pauline a no deixar-se devorar per la mediocritat de la vida provinciana: «Profite de ta liberté actuelle. Il faut secouer la vie, autrement elle nous ronge». La seua germana vivia a Grenoble, on tant ella com Stendhal havien nascut, aquesta ciutat de la qual va dir en la Vie de Henry Brulard: «tot el que és baix i insuls en el gènere burgès em recorda Grenoble, tot el que em recorda Grenoble em fa horror, no, horror és massa noble: em fa fàstic». 

Sacsejar la vida per mantenir-se viu, moralment i intel·lectualment, per evitar de fixar-se en un dogma o en una rutina. Aquesta alerta moral, o aquesta vivacitat, però, té un inconvenient important: l’enveja i l’aversió que suscita en els altres. Per això, Stendhal advertia a Pauline: «recorda’t sobretot d’aquesta gran i immutable veritat: tots els homes són freds i mediocres, i els agrada fer mal a la gent que creuen feliç […]. L’home mediocre és sempre envejós; aquesta regla no té excepcions». 

A més de la necessitat de protegir-se de l’enveja dels qui són menys feliços, hi ha, encara, una altra raó per mantenir les distàncies amb les âmes plates. I és que «es perd el foc quan es vol comunicar-lo a aquests trossos de glaç: cal gaudir d’un mateix en la solitud i, pel que fa als amics, revelar-los només el que pensem a mesura de la seua intel·ligència; si no, es corre el perill de semblar superior; des d’aquest moment, estem perduts».