Londres i el doctor Johnson

En la nota que vaig dedicar fa una setmana al Rasselas de Samuel Johnson, m’hi vaig referir a un passatge en què defensava els avantatges de viure en una gran ciutat, com ara el fet que «és possible gaudir alhora de la satisfacció de la companyia i de l'anonimat de la solitud». En aquestes línies ressona un dels leit-motivs de la Vida de Samuel Johnson, de James Boswell: l’elogi de la gran ciutat, i més concretament, de Londres, culminat en aquelles paraules tan recordades: «quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

He començat a fullejar l’edició que tinc en dos volums del llibre de Boswell, publicats per l’Oxford University Press el 1927, i de seguida hi he trobat una altra intervenció del doctor Johnson sobre aquest motiu: «la felicitat de Londres només la poden concebre els qui hi han viscut. M’atreviria a dir que hi ha més coneixements i ciència en deu milles a l’entorn d’on som ara asseguts, que en tota la resta del regne». Boswell, amb la temeritat que el caracteritzava, es va atrevir a objectar-li que la vida a Londres tenia un inconvenient important: «la gran distància en què la gent viu els uns dels altres», cosa que va provocar aquesta rèplica inapel·lable: «sí, senyor; però això està produït per la seua gran extensió, que és la causa de tots els altres avantatges». 

Antologia portàtil de la poesia universal (74): Walt Whitman

DESPRÉS DEL SOPAR I DE LA XERRADA

Després del sopar i de la xerrada —quan s'ha acabat el dia,
Com un amic que perllonga el moment d'acomiadar-se dels seus
       amics,
Que repeteix Adéu i Adéu amb veu emocionada
(És tan dur per a la mà amollar les altres mans —ja no es tornaran
       a trobar,
Ja no hi tornarà a haver comunió entre el dolor i l'alegria, entre els
       vells i els joves,
Un camí interminable l'espera, per no tornar mai més),
Que evita, que retarda la separació —intenta desviar, encara que
       només sigui una estoneta, la paraula final,
Fins i tot es gira a la sortida —per fer encàrrecs superflus —fins i
       tot mentre baixa per les escales,
Quelcom per aconseguir un minut addicional —les ombres de la
       nit s'intensifiquen,
Els comiats, els missatges que s'extingeixen —cada cop més dèbils
       les faccions i les formes dels que se'n van,
Prest es perdran per sempre dins les tenebres —poques, tan poques
       ganes de partir!
Xerrador fins al darrer instant.

Walt Whitman (1819-1892)

(Walt Whitman, Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edicions de 1984)

Se suspèn la taula rodona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada» a Sueca

A causa de les fortes pluges, s’ha decidit suspendre la taula rodona sobre L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra, que havia de fer-se demà divendres a Sueca, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, amb la intervenció d’Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix. 

Si no passa res, aquest acte es trasllada al divendres 16 de novembre, a les 19h, al mateix lloc. Ja es confirmarà més endavant.

Divendres que ve, 19 d’octubre, a Sueca, hi haurà una taula redona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Divendres que ve, a les 19h, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, tindrà lloc la taula redona «Dos assaigs literaris: L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra». Hi intervindran Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix.

Un conte filosòfic del doctor Johnson

Lectura de La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, de Samuel Johnson, publicada recentment en català per Adesiara. Es fa inevitable de comparar aquest relat, a què em vaig referir en unes pàgines d’Un son profund, amb el Càndid de Voltaire. De fet, tots dos van aparèixer el mateix any, el 1759. Tots dos constitueixen una síntesi d’alguns dels motius més insistits en l’obra d’aquests autors. Tots dos es poden considerar una mena de contes filosòfics. 

En la seua Vida de Samuel Johnson, James Boswell ja va assenyalar que el Càndid de Voltaire «és extraordinàriament similar en la seva concepció i realització al Rasselas de Johnson, fins al punt que he sentit a dir a Johnson que si no haguessin estat publicats tan seguits l'un de l'altre, de manera que no tenien temps d'imitar-se, ningú no hauria cregut que l'argument de l'obra que havia sortit després no havia estat copiat de l'altra». Però tot seguit hi afegia que «si bé la proposta il·lustrada per tots dos llibres era la mateixa, és a dir, que en el nostre estat present hi ha més maldat que bondat, la intenció dels dos escriptors era molt diferent. Em temo que Voltaire només volia, amb insolència profana, obtenir una victòria dialèctica sobre la religió i desacreditar la creença en una Providència vigilant. Johnson volia, mostrant la naturalesa insatisfactòria de la vida temporal, guiar les esperances humanes cap a la vida eterna». 

Antologia portàtil de la poesia universal (73): Safo

S’ha amagat la lluna
i les Plèiades; és mitjanit
i passa d’hora.
I jo dormo sola.

Safo (VII-VI aC)

(Safo. Cants. La Magrana. Traducció de Maria Rosa Llabrés)

Una ressenya de Josep Maria Aloy sobre «La literatura recordada»

Josep Maria Aloy ha publicat en el seu blog, Mascaró de proa, una ressenya sobre La literatura recordada. L’autor assenyala que «La literatura recordada, d’Enric Iborra, publicat per Viena Edicions, és un regal per als lectors que els agrada la literatura, els llibres i els autors. No és un llibre per a joves lectors però amb la complicitat de mestres i altres adults els joves poden tenir una excel·lent oportunitat d’enriquir-se i assaborir les més de tres-centes pàgines plenes d’informació i de coneixement sobre lectures i llibres. Una riquesa literària que els satisfarà fàcilment i els seduirà». 

Podeu llegir la ressenya completa fent clic en aquest enllaç: «La literatura recordada», un llibre excepcionalment ric i estimulant.   

Un repertori d’anglofília

Llegit, gairebé d’una tirada, Un aire anglès de Miquel Berga, recull d’una sèrie d’articles que tenen l’origen en les columnes dominicals publicades per l’autor des del 1992, primer a El Punt i més tard a El Punt Avui. En la nota preliminar, explica que «1'hipotètic valor d'aquestes proses està vinculat al que es vulgui donar a la tradició liberal i humanística que associem al món britànic. En aquests escrits, hi treuen el cap escriptors i polítics (britànics i nord-americans), institucions i tradicions, que han forjat una peculiar manera d'entendre el món que ha tingut un predicament notable en la cultura occidental. En base a aquests elements comuns s’ha confegit el diccionari de conceptes —més o menys importants— que conformen aquest llibre. Estan agrupats seguint un ordre tan aleatori com el de 1'alfabet, i no responen a qüestions d'especial actualitat, per això es presenten sense referències temporals». 

El que fa més atractiu aquest llibre és que el seu autor no es limita a recordar algunes de les característiques de la tradició humanística anglesa, sinó que ell mateix les ha assimilades a fons i les ha posades en pràctica. Hi mostra un aire de lleugeresa, un rebuig de qualsevol actitud emfàtica, a l’hora de tractar qualsevol tema, i, sobretot, un gust per les formes que pren la ironia en la tradició britànica, com ara la flegma i, sobretot, l’understatement. Berga caracteritza la primera com una actitud de contenció. Per això, molts anglesos troben que el pitjor d’ofegar-se és haver de cridar «auxili» i fer aquests escarafalls. L’understatement es pot entendre com «una al·lèrgia a les afirmacions solemnes, una tendència a subestimar la pròpia posició per evitar anar pel món ridículament tibat», o com «l’art de subestimar els èxits propis». Encara que Berga no identifica la flegma i l’understatement amb la ironia, els considera tots dos uns efectes col·laterals generats per aquesta. La ironia, de fet, tal com es manifesta en la tradició britànica, pren una gran varietat de formes; sovint es combina o es confon amb l’humor i el gust per la paradoxa. Austen, Swift, Wilde i Chesterton són alguns dels autors que van practicar les formes i les virtuts de la ironia en el seu grau més alt.

«Lectura contra lectura»: una ressenya de Josep Alapont sobre «La literatura recordada»

Josep Alapont Martí ha publicat una ressenya en la revista Saó sobre La literatura recordada amb el títol de Lectura contra lectura. Podeu llegir-la completa clicant-ne l’enllaç. He de confessar que m’ha agradat especialment. No ja pels elogis, que també!, sinó per l’esforç que ha dut a terme el seu autor per copsar la forma i els motius que donen sentit i coherència al llibre. M'he sentit llegit amb molta atenció.

Alapont destaca en el seu assaig que La literatura recordada, formada per diferents capítols publicats prèviament en el blog de la serp blanca, igual que els d’Un son profund, no és un recull de notes heterogènies sobre temes i autors molt diversos. Cada un dels 101 capítols o notes en què està organitzat el llibre conserva la seua independència, però al mateix temps tots estan relligats entre si per mitjà del contrapunt. «L’efecte conjunt —diu— és extremadament revelador. Cada veu, cada tema o motiu adquireix sobtadament dins del conjunt unes ressonàncies i unes significacions que abans no tenien. De la primera entrada a l’última el fil temàtic que les uneix no s’interromp en cap moment (i si abruptament s’interromp es reprès més endavant; la variabilitat és infinita). Això té a primera vista un valor “estètic” indiscutible. Més important, però, és el seu valor “crític”. La lectura de cada capítol anticipa la comprensió del següent; dona als lectors, diguem-ho així, una clau hermenèutica.» 

«La composició filada i contrapuntística de La literatura recordada —continua— conserva totes les tensions i contradiccions (la justa “distribució de llums i ombres”) però sense reduir el fenomen de la literatura a una única línia o veu. És una composició digna de l’art dels millors novel·listes». 

Josep Alapont conclou el seu assaig crític amb aquestes paraules: «El compromís amb aquesta idea de la literatura encara es fa més patent si atenem a l’estricta continuïtat en referència a aquesta qüestió d’aquest llibre amb l’anterior, Un son profund. En la nota preliminar d’aquest Iborra va escriure: “Un son profund no és un manual d’història literària, sinó un itinerari per alguns dels temes i de les obres de la literatura universal”. De La literatura recordada podríem dir exactament el mateix, amb l’únic matís que, en aquest cas, el recorregut per la literatura universal, essent molt més lliure i personal que l’anterior, és encara més revelador en el seu retrat».

Antologia portàtil de la poesia universal (72): Gabriel Ferrater

ANIVERSARI
Ja l’any quaranta dels meus anys
jeu fosc a dues carboneres,
ribotat. El munt d’encenalls
se l’han partit la marmanyera
memòria, la mentidera,
i l’oblit, el drapaire mut.
L’una en farà curtes fogueres,
l’altre, caliu d’inquietud.

Gabriel Ferrater (1922-1972)

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies. Edicions 62)

Escriptura i plagi

Entre les recomanacions que va fer Stendhal a la seua germana Pauline per a escriure bé, hi ha un procediment que no va esmentar mai, encara que ell mateix el va practicar sovint: copiar. Plagiar! Stendhal va copiar sense manies, i ho va defensar fins i tot. En una carta a Adolphe de Marestes, li recordava que «Molière disait, en copiant Cyrano de Bergerac, “Je prends mon bien où je le trouve”». Després de citar aquest precedent il·lustre, Stendhal hi afegia, cínicament: «Si mes boocks arrivent à 1890, qui songera au grain d'or trouvé dans la boue?» Qui pensarà al gra d’or trobat al fang? Potser s’equivocava. Sempre hi ha gent desocupada i malèvola que s’entreté a desemmascarar aquestes maniobres. Però, en el fons, Stendhal l’encertava. Nosaltres, lectors del segle XXI, sabem que va plagiar en alguns dels seus llibres, sí, i què? A qui li importa, això?

A veure, no ens embalem. Plagiar està mal. Això no es fa. En comptes de plagiar, s’ha de citar, com fan les persones honrades. No hi ha res més a dir! Així i tot… La temptació de plagiar sempre tindrà una «justificació»: és ridícul empitjorar amb les nostres paraules el que uns altres han dit molt millor. A més, produeix un cert descoratjament escriure sobre qüestions que ja han estat molt ben tractades. Es pot citar, és clar. I això és el que s’ha de fer. Però la citació també té inconvenients: de vegades entrebanca el text. I no sempre hi queda ben integrada.

De vegades, els límits per decidir si hi ha plagi o no resulten una mica imprecisos. Hi ha plagis que no són literals i consisteixen en una paràfrasi del text original. D’altra banda, un text pot ser reproduït —plagiat— tal qual, o pot ser modificat lleument, donant-li un sentit bastant diferent. Fins i tot, millorant-lo substancialment. En aquest últim cas, hem de parlar de plagi o d’obra de caritat?

Índex de noms d’«Un son profund»

Quan vaig publicar Un son profund, hi vaig cometre una errada de proporcions considerables: no hi vaig incloure un índex de noms, que en un llibre d’aquestes característiques és un complement pràcticament imprescindible. Senzillament, no hi vaig caure, engrescat i atabalat com estava amb el llibre. No trobe cap altra explicació per a aquesta badada, que m’han retret amablement diversos lectors. Però això ja no ha tornat a passar. El nou llibre que he publicat enguany, La literatura recordada, porta al final un índex de noms. Com ha de ser.

En fi, el que està fet, fet està, per a bé o per a mal. Normalment per a mal, és clar, perquè si no, no recorreríem a aquestes formulacions tautològicament consolatòries. Però en aquest cas concret alguna cosa sí que es podia fer: es podia corregir el que estava fet. És per això que aquest estiu m’he entretingut a fer l’índex de noms d’Un son profund, que podeu consultar online o descarregar en word o pdf, clicant l’enllaç anterior. Espere que us siga útil i que servesca per perdonar la badada inicial.

Es reedita la «Primera part de la història de València» de Pere Antoni Beuter

El 1982, quan estava acabant els meus estudis de filologia catalana a la Universitat de València, Joan Fuster em va proposar que em fes càrrec de l’edició de la Primera part de la història de València, de Pere Antoni Beuter, i que redactés també una introducció a aquesta obra. Amb el títol de Crònica, es va publicar en la Biblioteca d’Autors Valencians de la Institució Alfons el Magnànim, que dirigia el mateix Fuster. Aquesta edició, exhaurida des de feia temps, s’ha tornat a reeditar ara amb el títol de Crònica. Primera part de la història de València. Han passat molts anys des d’aleshores i he aprofitat l’ocasió per revisar tant la transcripció del text original com la introducció.

Fuster tenia molt d’interès per l’obra d’aquest canonge valencià de la primera meitat del segle XIV. El 1971 havia publicat una breu «Nota preliminar» que encapçalava una edició facsímil de la Primera part de la història de València. Hi advertia que «la nostra “història cultural” d’aquell segle està per fer» i que aquella època va ser «rica i complexa, apassionada i apassionant, i mereix ser indagada a fons». L’interès de Beuter ve determinat, d'entrada, per ser un cas paradigmàtic de diversos aspectes que van confluir en l’ambient cultural de la primera meitat del XVI valencià. 

Una ressenya de Neus Castellano sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Neus Castellano ha publicat en el Blog de l’Escola de Llibreria una ressenya excel·lent de L’estupor de Josep Iborra amb el títol de «L’estupor», de Josep Iborra: Lego, ergo sum. Podeu llegir-la completa clicant-ne l’enllaç.

Es tracta d’una lectura en profunditat, que val molt més enllà del que sol ser la ressenya d’un llibre. Neus Castellano hi destaca que L’estupor esdevé «una oportunitat més de seguir aprofundit en la permanent reflexió crítica en què s’instal·len els assaigs d’Iborra, tan amerats del seu admirat Michel de Montaigne. Com el pensador francès, Iborra era un grafòman, un practicant avançat del nulla dies sine linea, algú que pensava escrivint i que ho feia en quaderns, blocs –els seus dietaris n’ocupen més de seixanta– fulls solts o, fins i tot, en les targes d’invitacions a presentacions de llibres o inauguracions d’exposicions. L’essència de L’estupor és l’anàlisi dels altres, de la realitat, del món, partint de la interrogació del jo, de l’experiència pròpia. Més que en l’especulatiu nosce te ipsum dèlfic, Iborra se situa en l’extraversió, en una mena de filosofia in fieri, d’autoconeixement més a partir dels fets que dels pensaments. Segueix, al capdavall, la màxima de Montaigne: Fais ton fait et te connais. El fil conductor del centenar llarg de texts de L’estupor és la literatura com a experiència de vida, tant des del punt de vista de la creació –l’escriptura– com des del fet de la re-creació mitjançant la lectura».

Per a l’autora, «Josep Iborra fou un lector tan feliç, un home tan convençut que llegir i viure són la mateixa cosa, que la millor manera que va trobar d’habitar per sempre més el paradís de la literatura fou explicar-ho. Contar com els llibres i la lectura li van obrir els ulls a la vida. Explicar l’experiència de la literatura per explicar-se un mateix». Neus Castellano, que no debades és bibliotecària, remarca que «els tipus de lectors i la relació entre el pas del temps i les maneres i motivacions del llegir són, potser, els temes més recurrents del llibre». I conclou que «L’estupor és, en definitiva, un llibre candidat a ser revisitat, pel que té de retrobament, de mirall i de descobriment d’un mateix en l’exercici feliç de la lectura».

Literatura i moralitat: una paradoxa de Grillparzer

En unes cartes fictícies incloses en el seu diari, adreçades a un Georg, Grillparzer hi afirmava: «voler que el teatre tinga un sentit moral és un error, i no sols en sentit moral, sinó també artístic». La raó que en donava és que la moral del teatre no pot prescindir mai de l’entreteniment, de la distracció, i que el teatre té una ambigüitat que impedeix treure’n cap profit pràctic. L’espectador, acostumat a considerar el teatre una font d’instrucció, rebria sense cap precaució tot el que és frívol i divertit en un escenari teatral, cosa que actuaria perjudicialment sobre la seua ànima. A més, inevitablement, es fixaria sobretot en aquests aspectes agradables, perquè ja se sap que la virtut és trista i el vici, alegre. Grillparzer concloïa que «el teatre ha de ser tractat com a moralment indiferent o es converteix en corruptor dels bons costums». 

Paradoxalment, per tant, si considerem que el teatre ha d’estar al servei de la moral (de la moral imperant, perquè no n’hi ha d’altra digna d’aquest nom, i si n’hi hagués seria immoral, per definició), estem promovent la immoralitat. Millor, per tant, des del punt de la vista de la moral, que el teatre siga indiferent. Com a mínim. Si no, és pitjor el remei que la malaltia. Els puritans, a l’Anglaterra del XVII, ho tenien molt clar: volien tancar els teatres. Tots. I ho van aconseguir durant algunes temporades. A ells no els enganyaven.