dimecres, 28 de setembre de 2022

Proust


6 de desembre de 1967
Proust, una cadena indefinida d’associacions. No hi ha realitats sinó associacions, un món que remet d’una cosa a l’altra, que es ramifica, que esdevé un brancatge sense tronc, un arbre ple de fulles i flors multicolors, especulars, en un joc especular de referències.

Proust creia en la societat de què parla? S’hi lliurava o la denunciava? No hi ha una actitud davant d’ella de caràcter polític, econòmic, social, sinó només moral i estètic. Reviure-la, revisar-la, reveure-la en l’experiència del món imaginari de la memòria. Res de prendre posicions.

Res dels tràfecs i agitacions del món de Balzac. I tampoc, no prendre la posició impersonal, objectiva de Flaubert. El que hi ha és el laboratori màgic, monstruós del jo, d’un que parla des d’un jo sobre un món abolit, que ha esdevingut una pura fantasmagoria en una escriptura extensiva, expansiva, que s’autogenera sense solució de continuïtat. És un continu, un perpetuo mobile, que gira i gira… «Que en la seua quietud es mou perpètuament», com diu Eliot, en un poema, sobre un gerro xinès.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 125-126.

diumenge, 25 de setembre de 2022

Per què l’Ulisses homèric és un heroi atípic?


W. B. Stanford afirma en The Ulysses Theme que Ulisses és un heroi atípic. Té les qualitats normals en un heroi èpic, però no en un grau excessiu. És un heroi que anticipa els perills i procura evitar-los. Mentre és a la guerra de Troia, on ha anat mig forçat, no vol aconseguir la glòria en el combat, sinó acabar com més prompte millor per tornar a casa. Mostra un singular poder d’adaptació a ambients molt diferents: és l’heroi de mil cares, com en diu Homer en el primer vers de l’Odissea. Altres característiques són la curiositat intel·lectual, que es mostra en l’episodi del ciclop i en el de les sirenes, i la paciència, la capacitat de suportar el dolor i el patiment.

Ulisses és un personatge ben integrat, tant amb el seu caràcter com amb el seu cos, d’una gran força i harmonia interna. Desitja el que és normal i natural: la seua terra, la seua casa, la seua família. Però hi ha també la versió romàntica, que el presenta com un aventurer inquiet, desitjós de córrer i de conèixer món, cosa que falseja l’original homèric. Cal tenir en compte que, durant molt de temps, a l’Europa occidental els poemes d’Homer es coneixien només a partir de traduccions molt reelaborades, de paràfrasis i d’altres versions de la guerra de Troia. Sembla que el primer a posseir un exemplar de l’Odissea en grec en aquesta part del món va ser Petrarca, a mitjan segle XIV. I es diu que s’abraçava al llibre i plorava. Perquè, com que no sabia grec, no podia llegir-lo! La forma més memorable d’aquest Ulisses fàustic i aventurer la va crear Dante en el cant XXVI de l’Infern, l’anomenat «cant d’Ulisses».

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 5, pàgs. 18-19)

dissabte, 24 de setembre de 2022

La Flama lobby o el que fan les empreses i els consumidors és l’autèntic índex de l’ús social de la llengua


Us recomane la lectura de l’article que ha publicat avui Joaquim Iborra en La Veu del País Valencià sobre el projecte de la Flama lobby, un «lobby cívic, cultural i digital del País Valencià per la dignitat lingüística», que es va presentar el passat 24 de juny. Joaquim Iborra assenyala en aquest article que «de tots és sabut que la vitalitat del valencianisme —del catalanisme en general— té un dels fonaments en una xarxa estesa per tot el país, conformada per un gran nombre d’entitats molt diverses. Al costat d'aquesta xarxa d’activisme dispers, encara que extens, hi ha també un teixit empresarial i professional, igualment dispers i extens, que no té, òbviament, la mateixa motivació desinteressada, però que veuria amb simpatia —i, potser, amb interès— la normalitat de l’ús del català en la seua activitat quotidiana. […] El que fan les empreses i els consumidors és l’autèntic índex de la normalitat —o anormalitat— de l’ús social de la llengua. Ens atreviríem a dir: més que l’escola, més que els mitjans de comunicació, més que les mateixes institucions.

Ací teniu l’enllaç a l’article: Per què ens hem adherit a la Flama lobby.

divendres, 23 de setembre de 2022

Vida i mort dels llibres


17 de setembre de 1967
Quina vida i quina mort més estranyes poden tenir els llibres en nosaltres, a banda de les que tenen en la lectura! Independentment de la lectura. La joia de comprar-los, de repassar-los en arribar a casa. Després, els soterrem, un darrere de l’altre. Un dia, en descobrim un d’oblidat. Un altre, reajustem els prestatges, canviem els llibres d’un prestatge a un altre, els traiem d’una caixa. Sembla, llavors, que aquests llibres morts per no llegits, per no estar a la vista, recobren una mena de vida que només n’és un simulacre, una vida per un moment, una resurrecció fantasmal, efímera. Veiem un altre aspecte de la llibreria. Constatem quants llibres ens queden per llegir, i es produeix una depressió, una sensació de frustració. Els llibres tornen a morir als seus nous nínxols i la seua mort passa a la nostra ànima.

Ara ja és tard per a ser home de pocs llibres. Això és un ideal, un ideal positiu, perquè implica que l’home té un centre intens que s’aprofundeix i s’eixampla. Només així es pot dir viure amb els llibres, només això dóna vida als llibres i a un mateix. Quan no és així, ve la fatiga, la dispersió, l’aclaparament, el buit que aquests volums produeixen, que el seu «volum» produeix.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 111.

dimecres, 21 de setembre de 2022

Un altre article de Joaquim Iborra sobre la Llonja de València


El passat 30 d’agost Joaquim Iborra va publicar en el Diari La Veu del País Valencià un article sobre la Llonja de València (Un detall de la Llonja de València). Divendres en va publicar un altre en què aprofundeix sobre aquell detall: «la unió de les columnes helicoidals amb la volta de creueria, unió resolta sense el corresponent capitell, com seria d’esperar». L’article ressegueix quina va ser la intenció i l’origen d’aquest repte arquitectònic francament difícil. En les últimes línies adverteix que «hem anat a parar fins a totes aquestes generalitats a partir de la consideració d'un detall. Amb això entrem en un terreny més difícil i incert. Hauríem de tornar al detall, a un altre detall».

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Més sobre un detall de la Llonja de València.

dissabte, 17 de setembre de 2022

Setze veus d’una cultura en construcció: un llibre d’entrevistes de Lourdes Toledo


Amb una tenacitat admirable, Lourdes Toledo ha aconseguit dedicar-se a la literatura en català d’una manera plena, sense la crossa d’un altre ofici, que sol ser l’ensenyament en la majoria dels casos. Ho ha aconseguit treballant molt, combinant la redacció dels seus llibres amb la pràctica intensiva del periodisme cultural o literari: la ressenya crítica, la columna d’opinió, els assaigs sobre un autor o altre, les entrevistes… També, traduint de l’anglès. L’any passat va signar la traducció de Crazy Brave. Una dona valenta, de la nord-americana Joy Harjo (Lletra Impresa Edicions). La seua obra literària més personal consisteix fins ara en dos llibres, de caràcter fortament autobiogràfic. El 2018 va publicar Amèrica endins. Dietari 2014-2017 (XX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alt), un dietari de l’estada de tres anys que va fer als Estats Units, que alterna les panoràmiques generals sobre alguns aspectes de la realitat actual nord-americana amb referències constants a les vivències de l’autora. Aquesta mescla de crònica i de dietari íntim és un dels principals atractius d’aquest llibre. El 2021, La inquietud. Dietari 2018-2019 (Premi d’Assaig Josep Vallverdú 2020), un altre dietari. Té la particularitat que molt sovint l’autora defuig el report de cada dia, característic del gènere, i rememora episodis de la seua vida, algun de ben dramàtic.

I ara, Contra tot pronòstic. Una cultura en construcció (Afers, 2022), una tria d’algunes de les entrevistes publicades a eldiario.es entre 2019 i 2021, més una de La Veu dels Llibres i dues d’inèdites, que es publiquen ací per primera vegada. Setze en total. Aquests són els entrevistats: Majo Ciscar, Maria Lacueva, Margarida Castellano, Enric Sòria, Albert Hauf, Anna Esteve, Julià Guillamon, Antoni Furió, Pepa Guardiola, Xavier Serra, Àngels Gregori, Raquel Ricart, Martí Domínguez, Iolanda Batallé, Violeta Tena i… jo mateix. La meua inclusió en aquest grup selecte demostra que Lourdes Toledo no té manies.

dijous, 15 de setembre de 2022

Quines implicacions profundes té el motiu del retorn en l’Odissea?


El nostos o retorn és el principal element estructural de l’Odissea. Té unes implicacions profundes, perquè és un arquetipus que organitza la vida i la visió del món des de les primeres cultures humanes, polaritzades entorn del retorn dels fenòmens naturals, com ara la nit i el dia, les estacions, el naixement i la mort. L’Odissea ofereix al final una visió del recobrament de la vida i una afirmació dels valors humans, un happy end que contrasta amb el nihilisme amb què es tanca la Ilíada. Es tracta, però, d’un happy end una mica ambigu. De fet, el motiu del retorn està associat al sentiment de malenconia que recorre tot el poema. El qui torna ja no és el mateix que se’n va anar, ni retroba el mateix que va deixar. No retroba el mateix, o no el retroba igual que el recordava. El mateix caràcter inconclusiu del final és una altra manifestació d’aquesta malenconia. Les versions posteriors, que presenten Ulisses com un aventurer inquiet, desitjós de tornar a emprendre el viatge, potser no s’haurien de considerar una deformació de l’original homèric, sinó una expressió del sentit més profund del poema.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 101, pàg. 325)

dilluns, 12 de setembre de 2022

IborraEnric: Enric Blanes em dedica una entrada del seu blog

M’he referit més d’una vegada al blog d’Enric Blanes, Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater, on ressenya puntualment qualsevol notícia sobre l’obra de Ferrater: una conferència, una taula rodona, un article publicat en la premsa, un llibre… El lector hi trobarà també un comentari de cada  poema de Les dones i els dies, una bibliografia comentada, un índex de noms… És una mina d’informacions i suggeriments que no té preu, el que en la tradició anglosaxona anomenen un companion, un volum que intenta oferir una visió global, el més completa possible d’un autor: que ens acompanya com a guia. Els companions, però, solen ser obres d’elaboració col·lectiva, mentre que Enric Blanes és l’únic responsable d’aquest blog, la millor companyia per a tot aquell que vulga llegir Gabriel Ferrater en profunditat.

Dissabte passat Enric Blanes hi va publicar una entrada, IborraEnric, en què recollia els enllaços a totes les entrades de la serp blanca sobre Gabriel Ferrater i em dedicava unes paraules molt amables i generoses. No ens coneixem personalment, encara, però em sembla que compartim, a més de l’admiració i l’interès per Gabriel Ferrater, més d’una inclinació literària.

diumenge, 11 de setembre de 2022

Carme Manuel tradueix al català tota la poesia d’Emily Dickinson


Crec que no s’ha destacat prou, com a símptoma de la solidesa que ha aconseguit la literatura catalana al País Valencià, les traduccions que han fet alguns dels seus autors d’obres fonamentals de la literatura universal. Joan Francesc Mira, la Divina Comèdia, l’Odissea i els Evangelis. Vicent Alonso, els Assaigs de Montaigne i el seu diari de viatge, així com diversos llibres en prosa de Baudelaire. Ara la Institució Alfons el Magnànim, una editorial valenciana, acaba de publicar en la col·lecció Poesia / Traduccions, que dirigeix Vicent Berenguer, els Poemes 1850-1886 d’Emily Dickinson, traduïts al català per Carme Manuel, una altra autora valenciana que s’incorpora a la traducció de grans clàssics de la literatura universal.

Fins ara disposàvem en català d’algunes traduccions parcials de la poesia de Dickinson. El 1979 Marià Manent va publicar-ne una tria (Poemes d’Emily Dickinson. Edicions 62, 1979), una traducció admirable, encara que deixava de banda deliberadament alguns dels aspectes més peculiars dels poemes originals. Més tard, Sam Abrams en va traduir una altra selecció (Jo no sóc ningú! Qui ets tu? Jardins de Samarcanda, 2002), amb uns criteris oposats als de Manent, a fi «de posar davant del lector català l’Emily Dickinson més dura, més reconcentrada i més feréstega, l’Emily Dickinson que Manent no va voler o no va gosar traduir, tot i coneixent-la». Abrams advertia que havia intentat «calcar els poemes el més de la vora possible perquè els lectors catalans poguessin experimentar en la seva pròpia pell el mateix sentit de perplexitat que sent un lector nord-americà davant les contorsions a les quals Emily Dickinson sotmet el contingut, la llengua i la forma poètica». Al cap de poc, Carme Manuel, seguint els mateixos criteris que havia fet servir Abrams, va traduir-ne vuitanta poemes (Amherst, LXXX poemes. Col·lecció de poesia Edicions de la Guerra, Denes, 2004), precedent de la traducció completa que ha aparegut ara. I fa dos anys, Marcel Riera va publicar un recull més ampli que els anteriors (Aquesta és la meva carta al món. Poemes escollits. Proa, 2017), en què intentava adoptar una solució de síntesi, entre l’adaptació de Marià Manent i la fidelitat a l’original de Sam Abrams i Carme Manuel. Però només ara, amb aquests Poemes 1850-1886, tenim tota la poesia de Dickinson en català: 1789 poemes.

dijous, 8 de setembre de 2022

Parlem i parlem… Per a què? Qui escolta?


7 de febrer de 1966

Parlem i parlem… Per a què? Qui escolta? Quines raons tenim perquè els altres ens facen cas? Ens conformem que algú ens faça la ressenya corresponent o, en el millor dels casos, que s’organitze una polèmica sobre els nostres punts de vista. Després, no res, l’oblit. Tanmateix, afirmem més que mai, llancem els nostres punts de mira amb una assiduïtat aclaparadora. Parlem pels colzes de tot i inundem el mercat d’idees, d’arguments. Cadascú les seues, cadascú a la seua manera, al seu aire. Idees sense pes que a penes poden sostenir-se, que suren, que es desfan, que s’evaporen. Encara que algú pose les nostres idees en un pedestal, no passa res tampoc. Les idees del nostre apologista també se’n van com el fum i no troben un lloc segur.

És clar que escrivim perquè pensem que diem coses que val la pena dir. Però, on és el catalitzador que les seleccione, les fixe i les pese? O som davant un públic que no ens llegeix o davant públics petits, dividits, càbales tancades que prou tenen ja amb la tasca de parlar per a la seua botigueta. Qui pot aspirar avui a escriure un llibre de capçalera? Qui pot aspirar avui a convèncer qui? No podem imposar les nostres idees, és a dir, no podem aconseguir una influència indiscutible.

Sembla que tot el que escrivim està condemnat a ser gratuït.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 65-66.

dimarts, 6 de setembre de 2022

Sota la taca groga i calenta del flexo


Divendres Sant 1966

El flexo alt, sobre la ràdio. Una taca groga i calenta em cobreix. És com una petita lluna que vetla un cadàver, esperant la resurrecció mentre es descompon. A la seua llum, sotmès a un interrogatori indefinit i silenciós. Res a preguntar, res a contestar. De tota manera, el ritu és ineludible. Jo parle, però, per veure si l’interrogatori comença i es defineix. I sempre em trobe jo quan cerque una altra cosa. Un jazz esdevé una esperança fallida i el somni es fa impossible.

Què, qui sóc jo? Només jo puc contestar, però jo sóc inaccessible, amagat com una espora en algun lloc esperant un ambient favorable per a desenvolupar-me. Un dia, certes combinacions desfavorables em van reduir a aquest estat de zero provisional. El jo que parla, qui és?

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 68.

diumenge, 4 de setembre de 2022

Digues el trànsit: «Passatge», de Manel Rodríguez-Castelló


Fa poc més d’un any vaig comentar en aquest blog Farem un pensament (metaforismes i saials), de Manel Rodríguez-Castelló, que havia editat Lletra Impresa Edicions (vegeu Entre l’instant i el fragment). L’autor hi feia servir el terme saial per a referir-se a textos de denúncia i de reflexió cíviques, en les seues paraules «draps de neteja d’una realitat social sovint espúria i bruta, escàpola i complexa, punyent i contradictòria, i d’aclariment, com tota escriptura que vol posar una mica de llum enraonada en les coses», mentre que els metaforismes eren una mena d’aforismes o instàntanies que «intenten atrapar el pensament en fuga sota una fórmula verbal precisa», la matèria primera de l’obrador poètic, el germen o l’origen del poema: apunts en brut que només esperaven desenvolupar-se per a convertir-se en un poema.

Ara acaba de publicar Passatge en Edicions del Buc, un llibre de poesia que porta a la pràctica la poètica exposada en algunes de les proses de Farem un pensament, i que converteix en poemes alguns dels seus motius més insistits. A més, la definició que l’autor proposava del metaforisme —«la concreció de la naturalesa discontínua del pensament adaptat a les circumstàncies canviants»—, sintetitza un dels fils conductors de Passatge, que ja apareix indicat en el títol. Aquest mateix títol reapareix en un dels poemes clau, «Passatge», on llegim la tensió que incita molts dels versos d’aquest recull: «El món és a penes com el veus passant / entre el fulgor i l’ombra, / [ … ] L’ull cerca el que roman transformant-se, / el que transita entre mudances, / el que se’n va i torna per omplir les formes / de cercles i cicles d’oblit i memòria».

Digues si pots el trànsit, escriu Manuel Rodríguez-Castelló en un altre vers de Passatge. Molts dels seus poemes responen a la voluntat de projectar «l’ombra del que batega / per platges d’oblit / i boscos de memòria», de recollir «els escorrims d’una veu / que es mou per les venes / amb el seu batec sempre confús». Són versos que ressonen entre ells. Passatge adquireix un caràcter fortament unitari a partir d’una xarxa de mots i motius que es reprenen i varien d’un poema a un altre. Però la densitat dels símbols, el joc de relacions i de variacions que s’hi estableix, no cauen mai en una escriptura críptica, d’un verbalisme gratuït. D’altra banda, Rodríguez-Castelló construeix els seus versos a partir de la combinació de peus rítmics, i no en prosa penosament retallada. Això és una condició sine qua non de qualsevol vers, però resulta una sorpresa molt agradable, tenint en compte el que solem trobar en la poesia actual.

dijous, 1 de setembre de 2022

Josep Iborra, Joan Fuster i James Bond


Salvador Vendrell, en un article que ha publicat avui en el Diari La Veu del País Valencià, ens comenta que està llegint el Diari 1965-1977 de Josep Iborra: «és una lectura —diu— que no convé fer a estones llargues, sinó que cal assaborir-la a glopets curts i sense cap pressa, com el whisky de malta. Si intente córrer, no puc traure l’entrellat de les reflexions que fa». En un d’aquests darrers glopets li ha divertit una entrada en què Josep Iborra conta la primera vegada que es va posar a llegir una novel·la de Ian Fleming, el creador del personatge de James Bond. Tenia a la taula els Assaigs Montaigne, que aquell dia es van quedar esperant-lo. Aquesta entrada del Diari li ha fet recordar que a Fuster també li agradava llegir novel·les de Ian Fleming i algunes anècdotes, que Vendrell coneix de primera mà.

Podeu llegir complet aquest article —us el recomane— fent clic en aquest enllaç: Montaigne, Ian Fleming i Fuster.

dimecres, 31 d’agost de 2022

Un article de Joaquim Iborra sobre la Llonja de València


Tothom coincideix a elogiar la bellesa de la Llonja de València, més encara amb la inauguració de la reforma de la plaça del Mercat. És difícil, però, justificar per què una determinada obra d’art —un edifici, una composició musical, un quadre, una obra literària— té o no un gran valor més enllà de proclamar que m’agrada o no m’agrada. Joaquim Iborra, en un article que ha publicat en el Diari La Veu del País Valencià sobre la Llonja de València, assenyala que «només hi ha una manera d’entrar en una obra d’art i és a partir del detall. Més enllà de la primera impressió global —que també val, però que s’esgota aviat en la seua mateixa indefinició—, la comprensió d’un fet artístic, de qualsevol fet, passa necessàriament per la comprensió d’un detall; d’un detall darrere un altre. L’acumulació de l’observació de molts detalls ens donarà, a la llarga, una comprensió del conjunt més definida i clara. En definitiva, una impressió més fonda que la primera».

És el que ha fet en aquest article, que podeu llegir complet fent clic en aquest enllaç: Un detall de la Llonja de València.




dimarts, 30 d’agost de 2022

Un altre Maigret, si us plau


De tant en tant, m’agrada llegir alguna novel·la de Simenon. És una manera de desengreixar d’altres lectures més peludes. Ara he llegit Les vacances de Maigret, primer títol d’una sèrie de Maigrets que publicarà Navona Editorial en traducció d’Emili Manzano. Les novel·les del comissari Maigret no són tan bones com les novel·les dures de Simenon: El gat, L’home que mirava passar els trens, Els còmplices, El petit sant… Potser és inevitable que siga així. La novel·la policíaca és un subgènere novel·lístic amb unes regles molt marcades que el limiten i el fan previsible i un pèl mecànic. Josep Iborra, en una entrada del seu Diari 1965-1977, assenyalava que un aspecte d’aquest subgènere és que al principi trobar l’assassí és pràcticament impossible, però que aviat esdevé massa fàcil. L’assassí encaixa de seguida en el trencaclosques que s’ha plantejat al començament.

Així i tot, les novel·les del cicle de Maigret se salven de la servitud del gènere per l’encant del seu personatge, per l’habilitat de Simenon per a recrear ambients i atmosferes, per la transparència i la claredat de la seua escriptura, per la comprensió dels aspectes pertorbadors de la vida humana. Això sí, hi falla la trama, la intriga. En aquesta novel·la concreta, el lector s’adona aviat de quina pot ser la resolució de l’enigma que s’ha plantejat al començament. Els motius de l’assassí, que s’expliquen al final, com mana el gènere, són inversemblants o forçats, al servei de l’engranatge argumental, que per això mateix grinyola. Tant se val. La novel·la m’ha enganxat igualment.

Maigret ha anat amb la seua dona a passar les vacances, unes vacances modestament menestrals, en una població de la costa atlàntica: «a la platja i a la ciutat hi feia massa sol. A determinades hores, l’atmosfera semblava tremolar literalment, i quan s’entrava de cop en una zona ombrejada la vista quedava cegada per una llum vermella». La senyora Maigret ha triat el mal moment de tenir un atac d’apendicitis. L’han haguda d’operar i tot va bé, però ha quedat ingressada a l’hospital. Maigret ha quedat solt i passeja amunt i avall de la petita ciutat. Al final, com qui no fa res, aprofitarà les vacances per a resoldre un triple cas d’assassinat. Mentre passeja, fa parades en un bar o altre i beu un vi blanc. M’entraven ganes de fer-me’n un jo també, ben fred. Virtuós, vaig continuar llegint.

diumenge, 28 d’agost de 2022

Vicenç Pagès Jordà


Us deixe els enllaços a dos dels articles que Vicenç Pagès Jordà (1963-2022) va publicar enguany a l’Ara, un sobre Ferrater i un altre sobre Fuster:


I aquesta ressenya meua d’un dels seus llibres de crítica literària: