dissabte, 27 de febrer de 2021

De què va «Els còmplices»?

A finals de l’any passat us vaig anunciar que Viena Edicions em publicarà Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. En una entrada més recent us he comentat el procés d’edició d’aquest llibre, que ara ja ha entrat en impremta. Si tot va bé, començarà a distribuir-se per les llibreries al març, tal com estava previst.

Avui volia parlar-vos una mica d’Els còmplices: de què va. Com Un son profund o La literatura recordada, és un assaig de crítica literària. Presenta una forma, però, ben diferent de la d’aquests dos. Organitzat en vuit seccions i un postfaci, cada secció conté diversos assaigs o capítols, que, tot i estar estretament relacionats, admeten una lectura autònoma. En cada secció hi he resseguit diverses qüestions relacionades amb alguns motius clau de la tradició europea, a partir d’autors com ara Plini el Jove, Montaigne, Samuel Johnson, Puixkin, Stendhal, Josep Pla, Katherine Mansfield… Per exemple: hi ha una veritat que només la literatura pot copsar? És cert que alguns dels llibres que llegim ens llegeixen i ens escriuen al seu torn? A què es referia Diderot quan parlava de l’ordre sord de la literatura? Per què el diari com a gènere literari es considera suspecte? Es pot expressar la intimitat quan s’escriu? Per què la relació entre la literatura i la moralitat resulta paradoxal?

En el postfaci he relacionat dos autors que m’estime especialment: Montaigne i Erich Auerbach. Hi assenyale que la idea d’escriure Mimesi, aquesta obra mestra de la crítica literària, no li va venir a Auerbach dels Essais, però que el llibre de Montaigne —el seu to, l’ordre sord que relligava el seu aparent desordre— li va oferir un model per combinar textos molt diferents i molt separats en el temps, analitzant-los en les seues particularitats més individuals i alhora relligant-los fortament entre ells.

El mot sord que apareix en el subtítol d’Els còmplices, evidentment, no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible. L’ordre sord d’una obra literària al·ludeix al reflex d’una unitat íntima, més profunda que la purament formal de les plantilles acadèmiques o dels gèneres establerts.

En Els còmplices m’hi he fixat en tota una sèrie d’autors que han practicat un tipus de literatura que no es deixa enquadrar en un gènere clarament definit, o que ni tan sols encaixa en això que se sol entendre per «literatura», com ara el diari, o les correspondències, o el conte filosòfic.

Ja veieu que, tal com vaig prometre, us he dit alguna cosa sobre el subtítol del llibre. I el títol? La fotografia de la portada suggereix la idea de complicitat. Una complicitat, certament, clandestina i suspecta. Però quins són els còmplices d’Els còmplices? L’únic que puc dir-vos és que el títol al·ludeix a un aspecte que es tracta en aquest llibre. I res més, perquè si no vosaltres mateixos m’acusaríeu d’haver-vos aixafat la guitarra amb l’espòiler.

dimecres, 24 de febrer de 2021

Per què el començament d’«Anna Karènina» és tan memorable?


Thomas Mann, parlant d’Anna Karènina, deia que cap altra novel·la comença amb tanta energia, amb una força tan torrencial. El seu inici, tan justament celebrat, és in media res, com en la Ilíada, com en Khadjí-Murat…:

«Totes les famílies felices s'assemblen. Cada família dissortada ho és a la seva manera.
    A la casa dels Oblonski tot anava de capgirell. La muller, assabentada que el marit estava en relacions amb la institutriu francesa que havien tingut, li havia declarat que no podia viure amb ell sota un mateix sostre. Aquesta situació, que ja feia tres dies que durava, esdevenia dolorosament feixuga no solament a marit i muller, sinó a tots els membres de la família i a la gent de la casa. Tots ells experimentaven la sensació que llur vida comuna no tenia cap sentit i que estaven menys lligats entre ells que les persones que es troben accidentalment en un hostal qualsevol. La muller no sortia dels seus apartaments; al marit, ja feia tres dies que no el veien; els nens corrien per tota la casa com si s'haguessin perdut; l'anglesa s'havia barallat amb la majordoma i havia escrit una carta a una amiga demanant-li que li cerqués un altre lloc; el cuiner ja era fora des del dia abans a l'hora de dinar; la cuinera negra i el cotxer havien demanat el compte.»

La frase inicial estableix un to filosòfic i moral que persisteix al llarg de tota l’obra i enuncia una generalització que contrasta amb la precisió i els detalls amb què la narració il·lustra la segona part de l’oració: «cada família dissortada ho és a la seva manera». La primera part de la frase resulta una mica problemàtica en el conjunt de la novel·la, perquè no la podem contrastar amb res. Totes les famílies felicies s’assemblen, però en Anna Karènina totes les famílies són desgraciades o, com a mínim, tenen problemes. Dolly pateix els adulteris de Stiva i problemes econòmics. Anna trenca el matrimoni amb Karenin. La seua relació amb Vronski derivarà de la passió inicial a la gelosia i a l’odi. Kitty i Levin, que semblen representar el matrimoni feliç, també tenen nombrosos moments de gelosia i recels, fins que al final aconsegueixen una certa estabilitat.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 82, pàgs. 252-253)

diumenge, 21 de febrer de 2021

Llegint Valéry

Tal qual
, de Paul Valéry, publicat per Adesiara l’any passat en traducció d’Antoni Clapés, deu ser un dels llibres a què he dedicat més temps aquests últims mesos, cosa que no és d’estranyar, ja que es tracta d’un recull de reflexions i aforismes de més de quatre-centes pàgines. Joan Fuster, en el pròleg amb què va encapçalar Consells, proverbis i insolències, advertia que els llibres d’aforismes «mai no podran ser “digeribles” a la manera que ho són una novel·la, un poema èpic, una monografia erudita o un tractat de teologia. Un paquet d’aforismes massa gruixut no admet una lectura seguida. Fatiga. Fatiga, probablement, per la seva mateixa dispersió intel·lectual, per la seva obertura sincopada, pel complement de meditació que pretén demanar…». Així i tot, no ho vaig poder evitar, i vaig llegir Tal qual d’una tirada. La mateixa dispersió i varietat d’aquest llibre m’impulsava a continuar endavant. I ara què dirà? Amb el llapis anava marcant el que més m’agradava i interessava, per tornar-hi després amb més calma.

Una vegada acabada la lectura, vaig deixar reposar el llibre una mica, només una mica, i al cap de poc hi vaig tornar, rellegint tots els passatges subratllats, fent al mateix temps una altra tria a partir d’aquesta primera. Llegia ara a petites dosis, tancava el llibre i intentava refer en la memòria el que havia llegit, com si m’hagués d’examinar. Així i tot, m’adonava que no l’acabava d’assimilar, que em costava «digerir-lo». Al final, l’única solució va ser «escriure»: prendre’n notes, copiar-ne alguns fragments, sintetitzar-ne alguns motius temàtics insistits, anotar-ne algunes referències, algunes pàgines concretes… Només aleshores vaig tenir la sensació que havia assimilat Tal qual, fins on això és possible. Així i tot, crec que és un llibre per tornar-hi de tant en tant, per rumiar-lo a fons, com si fos una mena de breviari o de llibre de capçalera.

dijous, 18 de febrer de 2021

Un article de Gustau Muñoz sobre l’obra assagística de Josep Iborra



Gustau Muñoz ha publicat avui en l’edició valenciana d’eldiario.es un article sobre l’obra assagística de Josep Iborra. Hi assenyala que «és sense cap mena de dubte un dels nostres més rellevants “assagistes”, en el sentit clàssic del terme», en l’extrem oposat de l’assaig acadèmic, format per monografies i estudis més o menys relacionats amb disciplines de les anomenades ciències socials.

Per a Gustau Muñoz, la publicació pòstuma de L’estupor va permetre una aproximació a l’obra literària més personal i intensa de Josep Iborra, de què ja havia donat una mostra en Inflexions i en Breviari d’un bizantí. «Qui s’acoste a aquests llibres —escriu Muñoz— fets de fragments, petits assaigs, aforismes i aproximacions intel·ligents a una gran varietat de temes, idees i autors, restarà literalment enlluernat. Si té un mínim de sensibilitat literària i de curiositat intel·lectual, és clar.»

Podeu llegir complet aquest article fent clic en aquest enllaç: Vigència de Josep Iborra.

Per què a Pla li agradava tant la història de la literatura italiana de De Sanctis?


Després de llegir aquest llibre comprenc per què a Pla li agradava tant. A més del seu gran valor com a crítica literària, crec que Pla hi va trobar expressada una concepció de la literatura amb la qual s’identificava plenament. Sovint, quan De Sanctis vol elogiar un escriptor diu que el seu estil «è tutto cose», és a dir, que darrere de cada frase hi ha una referència concreta, precisa i exacta, observada o viscuda. Per contra, fa servir el mot «retòrica» per caracteritzar despectivament l’estil d’un escriptor: «rettorica, cioè a dire menzogna, espressione pomposa di sentimenti convenzionali». Pla hauria subscrit aquests criteris al peu de la lletra.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 57, pàg. 176)

diumenge, 14 de febrer de 2021

Parlar de llibres sense haver-los llegit


Darrerament s’han publicat alguns articles en la premsa periòdica sobre la producció literària actual, alguns de centrats en l’assaig, d’altres en la narrativa, que han produït un cert rebombori. Les crítiques s’han centrat en els dedicats a l’assaig, perquè encara que esmentaven molts autors, ignoraven curiosament els més destacats en la pràctica d’aquest gènere. Per a més inri, en un d’ells, publicat en La Vanguardia, a més de no esmentar cap dona assagista, es donava a entendre que no n’hi havia, que no existien. Les dones només escriuen novel·la, com sap tothom. Reaccions indignades a banda, s’ha de reconèixer que aquesta qüestió de les omissions és gairebé inevitable en un text que intenta oferir una panoràmica general de la producció literària actual, i més encara en un text periodístic.

La «crítica» de les omissions, a més, desvia l’atenció del que era més censurable en aquests articles: el fet que els seus autors eren incapaços de dir absolutament res sobre la producció assagística, o narrativa, i quan intentaven dir-ne alguna cosa es limitaven a repetir tòpics o a pixar fora de test, cosa inevitable quan es parla sense saber de què va. Com que no havien llegit els llibres dels escriptors que esmentaven, s’havien de limitar a fer una llista de títols i a constatar que tenim una producció literària molt extensa. Si de quantitat es tracta, n’hi per a estar ben contents. I, segons sembla, d’això es tracta. Com a mínim, haver-n’hi, n’hi ha.

És difícil, és positivament difícil fer-se una idea precisa, basada en un coneixement real, de la producció literària actual, fins i tot en el cas d’una llengua com el català, fins i tot reduint-la a un enfocament regional, com se sol fer habitualment. Cal temps, i ganes, i paciència, per llegir una part mínimament representativa del que s’ha publicat en els últims anys, i escriure així un informe valoratiu amb coneixement de causa.

Què fer, doncs? Quedar-se callat sense dir res? Això mai. Se m’ocorre alguna solució per a eixir del pas. Per exemple, llegir no els llibres —no hi ha temps ni ganes—, sinó les contraportades. Es podria editar un volumet, o un volumot, amb les contraportades de les novel·les o dels assaigs que s’han publicat últimament. Reconec que el procediment té les seues limitacions, més que res perquè la contraportada, redactada habitualment per l’autor, és una forma de propaganda editorial, bastant innocent, per cert.

Hi ha una altra possibilitat, més fiable: reproduir una pàgina, només una, la que siga, de cada un dels llibres. De fet, amb una sola pàgina, fins i tot amb un sol paràgraf, n’hi ha prou per a saber què i qui tenim entre mans. Per l’urpa es coneix el lleó. Per la pàgina, l’autor. De vegades, en una llibreria, quan no tinc clar el valor i l’interès d’un llibre, en llegesc una pàgina a l’atzar. No sempre, però la majoria de les vegades tanque el llibre amb un colp sec i el deixe on era. Reconec que això és més una manera de descartar llibres, o de triar-los, que no de llegir-los. Si la cala és favorable, amb una pàgina no hi ha prou. Cal llegir el llibre. I, encara més, cal entrar en el llibre. Potser això és demanar massa…

divendres, 12 de febrer de 2021

Més enllà de la lingüística i de la sociolingüística

A principis del 2016 va aparèixer Teoria lul·liana de la comunicació, de Josep-Lluís Navarro Lluch, que vaig ressenyar en aquest blog (vegeu Contra la lingüística). Aquest llibre, resultat de molts anys de treball, de debat, de lectures i de reflexions sobre el llenguatge, era el primer volum d’un projecte molt ampli, destinat a construir una alternativa a l’estudi del llenguatge i de les llengües, anomenat l’Edifici de les Llengües. Ara, cinc anys després, n’ha aparegut el segon volum, Recontruir les mortes vivents: Gramàtica i Sociolingüística, editat també, com el primer, per Voliana Edicions.

La primera frase del llibre enuncia clarament l’objectiu que s’ha proposat el seu autor: «oferir idees i recursos per tal de reconstruir l’estudi del llenguatge, i així arribar a entendre d’una nova manera què són i com funcionen les llengües, tant per dins (gramàtica, arquitectura interna) com per fora (sociolingüística, ús real de les llengües i connexió amb la societat, la cultura i la vida)». Abans, però, Josep-Lluís Navarro sosté que cal una tasca prèvia de destrucció, o de desinfecció, ja que el que sol passar sota el nom de lingüística i sociolingüística són, en les seues paraules, «dues zombis, dues impostures, dos reduccionismes que anomene, respectivament, llenguatgisme i sociollenguatgisme». Són les mortes vivents a què al·ludeix el títol del seu llibre. De la lingüística no en salva ni el nom, i en el seu lloc prefereix dir-ne gramàtica. En el cas de la sociolingüística manté l’etiqueta del fundador, Lluís V. Aracil, «perquè crec que encara és possible la revolució sociolingüística que ell va proposar fa mig segle i que ha quedat oblidada o desactivada».

dimecres, 10 de febrer de 2021

Per què les víctimes sempre es consideren culpables?


Estem acostumats a pensar que hi ha d’haver una correspondència entre la gravetat de la falta i el grau del càstig. En Kafka, però, la falta, lluny de ser una motivació adequada del càstig, sovint no es pot reconèixer. Càstigs va ser el títol d’un volum que Kafka va proposar una vegada al seu editor, Kurt Wolff. Hi havia d’incloure El judici, La metamorfosi i A la colònia penal. El codi legal o la llei moral que hi ha davall d’aquests càstigs no pot ser més obscur.

La llei sense un legislador, el pecat original sense un déu a qui desobeir: aquesta és l’essència de la teologia negativa que recorre els relats i les novel·les de Kafka. El pecat i la culpa semblen consistir no a fer, sinó a ser.

Les víctimes sempre es consideren culpables. Més exactament: són culpables de ser víctimes, d’haver estat dèbils. Sovint, són culpables per omissió: no han fet res, però no han fet el que havien de fer. D’altra banda, el fet de ser víctima resulta sospitós. És impossible demostrar-ne la innocència.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 76, pàgs. 237-238)

dissabte, 6 de febrer de 2021

«Consells, proverbis i insolències», el llibre clau de Joan Fuster

En un dels assaigs de Josep Iborra sobre Joan Fuster, hi va remarcar un aspecte paradoxal de la seua obra. Assenyalava que qualsevol lector atent no pot deixar de sentir la «presència permanent de la personalitat de l’autor darrere els seus escrits, fins i tot en els més circumstancials», perquè, deia, «llegir Fuster no és llegir un text asèptic, un discurs impersonal, sinó entrar en relació amb un jo que veiem dubtant, mesurant, amb reserves o restriccions mentals, assajant, pam a pam, agudament, una qüestió o un fet». De seguida, però, matisava que Fuster només ens va donar donar fragments, apunts, aforismes o alguns assaigs més llargs o explícits de la seua visió sobre una gran varietat de temes, i és potser per aquesta raó que «tenim una impressió tant viva i fascinant d’una personalitat singularment intel·ligent, que calla, o no ha tingut ocasió de dir, un fum de coses apassionants», de manera que «l'autor sembla superior a la seua obra».

Josep Iborra parlava de reticència per caracteritzar aquest aspecte de la personalitat literària de Fuster, cosa que, segons ell, també es feia present en el tracte personal: «En el fons era molt reservat, prudent i cautelós, començant per ell mateix, gens partidari de confessar-se davant ningú, poc amic de les confidències personals. La seua intimitat, allò que pensava realment de les coses, s'ho guardava per a ell, o només n'apareixia la punta de l'iceberg...». En l’obra de Fuster la reticència es converteix en l’ombra de la seua escriptura i determina també el seu estil de pensar, que es tradueix en l’ús de determinats recursos retòrics, com ara els punts suspensius, els interrogants, la ironia…

dijous, 4 de febrer de 2021

Ha mort Vicent Raga


Ahir va morir Vicent Raga, als setanta anys d’edat. Va ser professor de filosofia, editor i col·laborador de les revistes Caràcters i L’Espill. Durant els anys 70 va impulsar, a més de la col·lecció d’assaig de l’editorial Albatros, la traducció al català de textos de Gombrich, Althusser, Habermas, Adorno o Luckács També va traduir obres com De la certesa de Wittgentsein.

Va ser molt amic del meu pare, i sentia una autèntica veneració per la seua memòria. Recorde, ara, l’entusiasme amb què va acollir la publicació de L’estupor. En els últims anys vaig tenir la sort de tractar Vicent Raga amb una certa regularitat. Sempre em mostrava un gran afecte. Se’m queda el record d’una persona molt generosa, d’una gran cultura.

Francesc Pérez Moragón va publicar ahir en eldiario.es un article excel·lent sobre la seua figura: Discreció i dignitat.

dimecres, 3 de febrer de 2021

Per què Josep Iborra considerava inútils els cànons literaris?


Fa poc, regirant entre els papers del meu pare, vaig trobar aquesta nota breu sobre els cànons literaris: «la mania d’establir cànons en la literatura, o en qualsevol art, és una frivolitat inútil. El bon lector no té cànons. En cada moment llegeix el que li interessa, el que el pot complaure. En un moment determinat, per exemple, li pot interessar més una novel·leta que una obra de Shakespeare. Ser un lector amb un cànon, un o altre, a la mà, és una monstruositat».

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 81, pàg. 252)

diumenge, 31 de gener de 2021

El personatge més odiós de la literatura universal

Sabeu qui és Fomà Fomitx? Jo vaig tenir la primera notícia d'aquest personatge llegint Candido o un somni a Sicília, de Leonardo Sciascia. Candido Buffalò, el protagonista d’aquesta novel·la, que refà l'homònima de Voltaire en un ambient sicilià, acusa en una escena el secretari de la secció local del PCI d’haver parlat com Fomà Fomitx. El secretari, que no sap qui és aquest Fomà, no reacciona d’entrada. Suposa que deu ser algú relacionat amb la història del partit a la Unió Soviètica, algú del temps de Stalin i Beria, perquè estava clar que Candido l’havia volgut ofendre. Comença a preguntar, però ningú no sap donar-li’n raó. Els sonava, estaven convençuts que l’havien sentit en un moment o altre, estava clar que el nom era rus… Potser… Finalment, un especialista en literatures eslaves li va dir que era un personatge de la novel·la Stepàntxikovo i els seus habitants, de Dostoievski, publicada el 1859. Com que n’hi havia traducció a l’italià, el secretari de la secció se la va llegir de seguida. A mesura que avançava en la lectura, la ràbia li anava en augment. En l’assemblea següent, Candido va ser expulsat del partit. Un comunista que veia un Fomà Fomitx en el secretari del partit era indigne de ser comunista.

De seguida, és clar, em van venir ganes de llegir aquesta novel·la. Volia saber qui era Fomà Fomitx! Vaig tenir molta sort, perquè Proa l’havia publicada el 1933 en la col·lecció A tot vent en una traducció al català d’Andreu Nin. Al cap de poc, en una llibreria de vell en vam trobar un exemplar, no recorde ara si mon pare o jo. La traducció de Nin és extraordinària, i no ha envellit gens ni mica. Nin fa servir un català viu, acostat a la llengua oral, no gens encarcarat, ben lluny del model noucentista. Afortunadament per al lector, una nova editorial, Falzia Editorial, acaba de reeditar Stepàntxikovo i els seus habitants en la traducció de Nin. No us deixeu escapar aquest llibre per res del món! Encara que poc coneguda, és una de les millors novel·les de Dostoievski. I una de les més sorprenents, amb un personatge impagable: Fomà Fomitx.

dimecres, 27 de gener de 2021

Quin és el llibre més amarg de la literatura universal?


Els Viatges de Gulliver és segurament el llibre més amargament salvatge que s’ha escrit mai sobre la condició humana. Per la seua imaginació i inventiva, per la seua varietat, per la seua fixació en les deposicions i en el pixum, recorda sovint Rabelais. Però és un Rabelais invertit. A l’exultació joiosa de la fisiologia humana de Gargantua i Pantagruel, Swift hi oposa un sentiment de repugnància insuportable. Per a Swift, la fisiologia sempre és denigratòria, especialment quan es veu a través d’una lent d’augment, com a Brobdingnag, on la contemplació dels cossos humans gegantins resulta tan monstruosa com fastigosa. A Lil·liput, la fisiologia també hi ocupa un lloc destacat. Gulliver apaga l’incendi del palau reial pixant-se a sobre, cosa que provoca l’enuig de la reina.

La crítica de Swift difereix de la de Montesquieu i els altres il·lustrats francesos en el fet que no veu cap possibilitat de millora ni de correcció. Està convençut, a més, que la raó humana només serveix per empitjorar les coses. Sempre se sol citar com a mostra de la misantropia de Swift la identificació dels humans amb els yahoos, que no són més que una imatge tètricament envilida de l’home. Per a mi, encara són més depriments els struldbrugs, els immortals de Laputa. Són immortals, sí, però no eternament joves, sinó que la immortalitat els comporta un deteriorament i un aïllament progressiu, de manera que «envy and impotent desires» són «their prevailing passions». La societat de Laputa, però, es protegeix d’aquests «immortals» i els retalla sense misericòrdia els drets i les llibertats, de manera que viuen «like foreigners in their own country». Al vell, foc en ell.

L’odi que Swift sentia per la vida no té res a veure amb l’actitud afectada del satíric professional. Es conta que, en els últims anys, quan s’acomiadava dels amics en una reunió, els deia: «bona nit, espere no tornar-vos a veure mai més». Tenia el costum de llegir aquests versicles del llibre de Job: «que mori el dia que em va veure néixer, / la nit que em va dir: “Heus aquí un mascle!”» Tot plegat, no es pot dir que siga molt raonable. Siga com siga, la lectura dels Viatges de Gulliver deixa un sentiment d’inquietud que no s’esvaeix fàcilment.

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 97, pàgs. 310-311)

diumenge, 24 de gener de 2021

Revisant les galerades d’«Els còmplices»

El passat 29 de desembre us vaig anunciar que Viena Edicions em publicarà Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Està previst que aparega al març. Aquesta setmana he revisat les galerades que m’ha enviat Marc Donat, que s’ha encarregat de corregir-lo, de manera que el llibre ha entrat ja en la fase final d’edició abans d’anar a impremta. Les galerades d’Un son profund i de La literatura recordada les vaig corregir en paper. Aquestes, en canvi, ja les he corregides en pantalla, des d’un pdf. La veritat és que resulta més còmode, més clar i més fàcil. Marc Donat m’ha marcat en blau les correccions que són indiscutibles i en llapis les que plantegen dubtes sobre el sentit, la claredat o la bondat d’alguna expressió o d’alguna frase.

A l’hora de corregir unes galerades hi ha, d’entrada, les qüestions de caràcter ortotipogràfic: errates, espais en blanc sobrers, mots que es repeteixen al final de dues línies seguides, puntuació, aspectes normatius, transcripció de noms estrangers, etc. A més de tot el que m’ha indicat Marc Donat, m’he fixat bastant en els finals de línia: em molesta que se separen els hiats, cosa que ocorre en molts dels llibres que es publiquen actualment. Per exemple, és habitual llegir-hi «emoci- ons» en lloc d’ «emo- cions», «cre- ació» i no «crea- ció». El trencament del hiat a final de línia pertorba visualment la lectura —si més no, em passa a mi— i fa una impressió de descurança.

Evidentment, el que dóna més feina és tot el fa referència a l’escriptura pròpiament dita, a l’estil. Per al meu desesper, sempre trobe errades en els meus textos, badades que no m’explique, expressions que es poden dir millor, repeticions que m’havien passat inadvertides, signe d’una redacció maldestra, i, sobretot, frases i mots despenjats o poc clars. M’estaria tota la vida corregint el mateix llibre, ampliant-lo per un costat i escurçant-lo per l’altre, deixant-lo reposar un temps per tornar-lo a agafar amb ulls nous, pensant i llegint més coses per completar i modificar el que havia escrit. No pot ser, és clar, s’ha de fer via i s’imposen les ganes d’enllestir el llibre, de desfer-se’n i de passar a una altra cosa.

Em fa il·lusió, és clar, de publicar un llibre. Per desgràcia, aquesta il·lusió, o vanitat pueril, va acompanyada d’un sentiment d’incomoditat. Per a què publicar? Quin sentit té contribuir a la inflació de la lletra impresa? I a qui li pot interessar? Acabe fent com tothom, és clar: em deixe d’escrúpols i de punyetes, i tire al dret. A més, m’ho he passat molt bé escrivint-lo, i escriure’l m’ha estat útil, perquè m’ha obligat a precisar, a assimilar i desenvolupar motius i lectures que em rodaven pel cap. Mentre l’escrivia se m’han ocorregut coses noves, relacions i derivacions que no havia previst, que no se m’haurien ocorregut si no m’hagués posat a escriure. Un altre aspecte positiu: escriure m’ha obligat a trobar una forma per donar sentit i cohesió al llibre, una forma no massa marcada —un ordre sord—, en què cristal·litzen motius molt diversos, que de sobte encaixen, com si es produís un clic. Tots aquesta aspectes, és clar, no tenen res a veure amb el fet de publicar, però no hauria escrit el llibre si no hagués pensat de publicar-lo, si no hagués tingut en compte que alguns el podrien llegir, encara que només siguen quatre gats.

—Molt bé, molt bé, però i de què va Els còmplices? I per què es diu Els còmplices? De quina complicitat estem parlant, si es pot saber? Ja ens imaginem, tractant-se de tu, que no és una novel·la policíaca, però… I què és això de l’ordre sord de la literatura que apareix en el subtítol? La paraula ordre, ni que siga aplicada a la literatura, és absolutament respectable, però ordre sord… ja ens hem perdut! 

—Calma, calma. De moment l’únic que puc dir és que la lectura del llibre contestarà totes aquestes preguntes. A més, en unes pròximes entrades ja en diré més coses. Heu de comprendre que no puc cremar tota la pólvora primer de tot. Amb aquesta nota l’únic que volia contar-vos és que aquesta setmana he revisat les galerades i que l’edició del llibre ja ha encarat el tram final. Només em falta, quan tinga la paginació definitiva d’Els còmplices, de fer-ne l’índex de noms.



dimarts, 19 de gener de 2021

Quina diferència hi ha entre la lectura intensiva i l’extensiva?


L’expressió «revolució lectora», encunyada per l’estudiós Rolf Engelsing, al·ludeix al pas de la literatura reiterada d’uns pocs llibres, especialment la Bíblia i els clàssics llatins, a la d’un conjunt sempre creixent de llibres novedosos i distints. A poc a poc es va produir un canvi en els hàbits de lectura: ja no es llegia moltes vegades un mateix llibre, sinó que es llegien molts llibres una sola vegada. Va desaparèixer l'autoritat dels grans llibres importants, com la Bíblia, i es va difondre l'exigència d'una major quantitat de material de lectura. El llibre es va convertir en un bé de consum, que va permetre el sorgiment d’un mercat literari mogut per un afany continu de novetat, molt semblant al que coneixem en l’actualitat. Els lectors van aprendre l'art de llegir de pressa. 

El pas de la lectura intensiva a l’extensiva no es va traduir únicament en la lectura de més llibres, sinó també en l’ampliació i en la diversificació dels tipus de llibres que es llegien. A més de la Bíblia, dels tractats acadèmics i dels llibres religiosos, cada vegada més la gent va començar a llegir comèdies, drames, relats i novel·les. La lectura es va convertir en un mitjà d’entreteniment i, també, de cultivació personal. Les crítiques habituals de l’època afirmaven que aquesta lectura ociosa distreia del treball i de l’estudi, costava temps i diners, feia malbé els nervis dels «addictes» i afavoria fantasies amoroses que invitaven a l’onanisme, entre altres desgràcies. 

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 25, pàg. 83)

dissabte, 16 de gener de 2021

«Temps de batuda», la millor novel·la d’Enric Valor

Si hagués de recomanar algun títol de l’obra narrativa d’Enric Valor, no dubtaria a triar-ne Viatge de Nadal i Temps de batuda. Viatge de Nadal, recollit en el volum Narracions perennes, és un relat que combina el món de la rondalla popular i el de la novel·la realista. En aquest sentit, constitueix una síntesi, absolutament reeixida, del seu món narratiu. Conté una descripció impressionant d’una nevada, en què es veu atrapat un carreter a la serra d’Aitana, la Nit de Nadal. No té res a envejar a les que podem llegir en els novel·listes russos.

Temps de batuda, la segona novel·la de la trilogia de Cassana, és la millor de les tres, i segurament la millor novel·la de Valor. És la que té un caràcter més autobiogràfic. En el pròleg, hi afirmava que en aquest cas s’havia decantat per la «novel·la impura», per un tipus de novel·la en què la pura fabulació cedeix el lloc a la crònica i a la memòria personal. Aquest canvi respecte a Sense la terra promesa, la primera de la trilogia, ve remarcat per l’abandonament del narrador omniscient en favor d’un narrador personatge que trasllada molt de prop la veu de l’autor.