Planiana (112)

No hi ha més remei: cal estar amb el temps, caminar amb l’època, però no pas a condició de sofrir-ne només els inconvenients.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)
Planiana: una sèrie de la serp blanca

Sobre el circuit literari en català. A propòsit d’un article de Carlota Gurt

La setmana passada Carlota Gurt va publicar un article, Farta de massa coses, en què expressava el malestar profund que sent com a escriptora. Els motius d’aquest malestar són molts i diversos. M’he entretingut a comptar els que esmenta en el seu article: quaranta-cinc! Queda clar que Carlota Gurt no està farta, sinó molt farta. També, que li’n sobren motius per a estar-ho.

Primer motiu per a estar farta: «Estic farta de les persones que no saben llegir. Estic farta d’escriure articles i que després la gent hi llegeixi el que vol, no el que hi diu, i que, per tant, posin en ploma meva idees que no he expressat.» Potser no és que no saben llegir, sinó que no llegeixen. Ho podem comprovar cada dia a les xarxes socials. La gent no sol llegir els «textos» tan breus de Twitter. Només els mira. Cada u va a la seua bola i es limita a repetir una dèria o altra. Si això passa amb un tuit de dues línies, imagineu-vos amb un article. Ara, aquesta manera de «llegir» ve de lluny. Montesquieu es queixava de la infinitat de males crítiques que va rebre el seu Esprit des Lois, perquè eren «crítiques» que no havien entès el seu llibre. I no l’havien entès perquè no volien entendre’l. Una infinitat de «petits esprits», deia, van aprofitar-ne la «lectura» per a repetir una sèrie de llocs comuns. I per a fer declamacions, cosa que, segons Montesquieu, és ben fàcil.

Un altre motiu: «Estic farta de la saturació del mercat i l’excés inassumible d’oferta.» Més d’una vegada m’he referit en aquest blog a la tirania de les novetats. Els llibres publicats a penes duren en les llibreries un mes o unes poques setmanes i són desplaçats al cap de poc per unes altres novetats que aviat patiran el mateix destí. La tirania de les novetats comporta un efecte secundari important: contribueix a la desvaloració de la literatura. Si podem deixar de banda els llibres al cap d’un mes de la seua publicació, per la mateixa regla de tres estem donant a entendre que ens podem estalviar de llegir-los.

Planiana (111)

En aquest país, les notícies que us dóna la gent són en general inexactes o molt aproximades. Quan una persona sap una cosa, sol callar. Quan no la sap, no calla mai.

Josep Pla, Viatge a la Catalunya Vella (OC, 9)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

La respiració de la prosa i més coses sobre l’art d’escriure

Quarta i última entrada sobre Style, de F.L. Lucas, a partir d’alguns caps-i-puntes que me n’han quedat. En el capítol The Harmony of Prose, F.L. Lucas assenyala que un bon estil ha de tenir en compte les necessitats de la respiració. Un escriptor ha de llegir amb cura el seu original en veu alta, o en silenci, atenent l’oïda interior, per comprovar si la respiració s’entrebanca en algun punt. Si la lectura del text impedeix respirar amb naturalitat i sense esforç, el text s’ha de revisar i corregir.

Una altra qüestió, relacionada tant amb el ritme com amb la claredat, és l’ordre dels mots en la frase. És un aspecte fonamental de l’escriptura. Montserrat Ros, filòloga, correctora de la Bernat Metge i autora d’una excel·lent traducció en prosa de la Ilíada, estava obsessionada per la tria de la paraula exacta i, molt especialment, per l’ordre de les paraules dins la frase. Deia que la substitució d’un mot, de vegades el seu simple desplaçament, podia canviar-la tota. Per a F.L. Lucas, igual que l’art de la guerra consisteix a desplegar les forces més fortes en els punts estratègics, l’art d’escriure depèn en bona part de col·locar les paraules més fortes —strong words— en les posicions més importants. En anglès, i en català supose que és el mateix, la part més subratllada d’una frase es troba al final; la següent, al començament. Com que hi ha paraules o expressions que solen anar cap al final, es posen en relleu si les situem al començament.

Aquest principi que enuncia F.L. Lucas no és inflexible. Acabar totes les frases amb una mena de colp de gong produiria un efecte de monotonia. El mateix Lucas recorda que a un escriptor com Walter Pater li agradava tancar-les amb una mena de diminuendo. Quan semblava que havia acabat una frase, la prolongava encara amb una idea addicional, sovint en la forma d’una clàusula subordinada. En definitiva, el principi rector de la prosa és la varietat, i això implica evitar la uniformitat de la sintaxi, del ritme, i la repetició cacofònica de paraules. I les observacions de F.L. Lucas són això, observacions que val la pena de tenir en compte i no unes normes rígides d’aplicació automàtica.

«Arquitectes i aparelladors», un article de Joaquim Iborra

Joaquim Iborra ha publicat un nou article en el Diari La Veu del País Valencià, sobre una qüestió que en principi sembla afectar, només, uns determinats col·lectius professionals: l’encaix d’arquitectes i aparelladors en un sector en profunda transformació, els complexos de superioritat i d’inferioritat que envolten aquestes professions, complexos que van de bracet amb una desorientació respecte a la pròpia personalitat professional. Però tothom, o gairebé, viu en una casa. Molts aspiren fins i tot a comprar-se’n una. En un grau més alt de l’aspiració, a fer-se’n una al seu gust, i en un lloc triat amb cura. En definitiva, aquest article, Arquitectes i aparelladors, interessa a tothom. Llegiu, llegiu.

Una lliçó sobre literatura

Impulsada per la Càtedra Màrius Torres d’Estudis de la Universitat de Lleida i coeditada per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, s’ha presentat recentment «Primera lliçó», una col·lecció dedicada a oferir visions sumàries de diferents matèries relacionades amb la literatura en general i la catalana en particular, amb to sintètic i divulgatiu, en volums de petit format i extensió. Està adreçada a qualsevol persona interessada en la literatura i, més particularment, als alumnes universitaris d’estudis humanístics, sobretot als de filologia catalana.

El primer títol de la col·lecció, Primera lliçó sobre literatura, de Pere Ballart, té com a objectiu explicar què és la literatura i per què continuem donant aquest nom a una sèrie de textos a què la gent sembla atribuir característiques comunes. Concebuda en dues parts, la primera gira, en paraules de l’autor, «a l’entorn de la seva definició i dels problemes que la compliquen, mentre que la segona s’obre a considerar, un per un, de manera sumària, els tres grans gèneres que convencionalment la representen: poesia, narrativa, teatre».

Tots sabem què és la literatura. O això pensem. Però quan intentem definir-la comencen els problemes. Fins al segle XVIII la «literatura» comprenia tot el conjunt de llibres i escrits: de tema filosòfic o científic, narratiu o històric. Després, aquest concepte es va especialitzar i es va referir només a certes classes d’escriptura: el que es podria anomenar l’escriptura imaginativa i creativa, bàsicament la novel·la, el teatre i la poesia. Hi ha una separació, per tant, respecte a la ciència, la filosofia i la història. Però això no està tan clar: alguns llibres de filosofia o d’història també es considera que són literatura o, si més no, que tenen valor literari. I la literatura inclou també llibres que no es poden considerar d’imaginació o de ficció, com els diaris i els llibres de memòries.

La falsedat en la literatura

Sorprèn que F.L. Lucas dedique un dels capítols de Style al bon sentit i a la sinceritat —Good Sense and Sincerity. Què tenen a veure aquestes dues qualitats amb escriure bé o malament? Per a F.L. Lucas, molt, perquè escriure bé no consisteix, només, a escriure amb claredat i concisió, amb correcció lingüística i estilística. La bona escriptura ha de tenir sentit —bon sentit—, no ha de perdre el contacte amb el sentit de la realitat, i ha de defugir tota mena de pedanteria i de subtilesa basades en el joc purament verbal. No s’hi val a escriure nicieses, per molt «correctament» que estiguen escrites. F.L. Lucas detestava els qui, com deia Gramsci, pujaven dalt d’un pedestal a l’hora d’escriure. Gramsci els acusava d’hipocresia estilística, que no era una característica o una qüestió purament formal, ja que sol anar de bracet amb la hipocresia mental i moral, amb l’expressió de bons sentiments, políticament correctes, totalment previsibles, és a dir, convencionals. Per tant, quan revisem un text, a més de precisar i aclarir la redacció, a més de corregir les faltes d’ortografia i altres misèries, haurem de preguntar-nos: això que he escrit, té sentit? Resisteix el contacte amb l’experiència de la realitat? Per a escriure bé, s’ha de mantenir despert el sentit del ridícul.

A més del bon sentit, F.L. Lucas reivindicava també la sinceritat en l’escriptura. Estava convençut que un estil que produeix una forta impressió de sinceritat (com ara el de Montaigne, Johnson o Hardy) és, per als lectors decents —l’adjectiu és de Lucas—, més atractiu, i qualsevol sospita de falsedat, deliberada o no, odiosa en correspondència. La sinceritat, com la intimitat o el realisme, és un d’aquells conceptes que es presten a més d’un equívoc quan l’apliquem a la literatura. Per al doctor Johnson, plantejar-se si un autor havia estat sincer en la seua obra no tenia sentit, per la senzilla raó que els escriptors es creuen tot el que diuen. Sempre són sincers, per tant. També quan profereixen les insanitats més bèsties o les bajanades més ingènues. Aquí hi ha el problema, sinceritat a banda.

Amb la mentida passa una cosa semblant. La majoria dels mentiders es creuen les pròpies mentides. N’hi ha que les pronuncien amb una convicció absoluta i n’hi ha que se les acaben creient al cap de poc. L’ocultació i la justificació de la mentida els fa cercar pretextos i coartades, de manera que al final ells mateixos els troben convincents. A tothom li agrada donar-se la raó. Ara, això no ha de servir d’excusa, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista literari. Un mentider, encara que es crega les pròpies mentides, continua sent un mentider. A més, podem sospitar que, en el fons, el mentider sap que està mentint. Enmig d’una discussió, una de les rèpliques preferides del doctor Johnson era: «Senyor, esteu mentint, i ho sabeu!»

Insinceritat, mentida, hipocresia… F.L. Lucas preferia parlar de falsedat simplement, deixant de banda qualsevol altra consideració. Contra l’anomenada consciència artística, que obliga l’escriptor a perfeccionar la seua obra fins a l’últim detall, recomanava als seus alumnes de Cambridge la consciència científica, que exigeix sospesar escrupolosament les dades de cada experiment. Hi ha escriptors, en canvi, que prefereixen l’enginy a la veritat. F.L. Lucas denunciava la falsedat enginyosa, que és menys generosa que l’exageració plena d’entusiasme que es pot trobar en un Chesterton. Deia que per a un escriptor és millor fer servir la seua ment com un telescopi o un microscopi, que no com un espill.

La musa d’un escriptor té sempre molt de sirena. Per això, tot escriptor ha de contemplar les seues criatures mentals tan implacablement com un pare espartà: si no són sanes del tot, millor desfer-se’n. No ha d’escriure mai una línia sense examinar si té sentit, si no conté cap exageració. Això, és clar, té conseqüències immediates en l’estil, en la manera d’escriure. Ens obliga a escriure d’una manera precisa. I, sobretot, a estar en guàrdia per a no escriure determinades coses que ens poden semblar molt brillants i suggestives, verbalment si més no, però que són autèntiques insanitats.

La remor de mar ressona ben viva: «Marinada», de Mercé Estrela

Lectura de Marinada, de Mercé Estrela, XLII Premi de Poesia «25 d’Abril» Vila de Benissa 2022, que ha publicat Viena Edicions. Com faig sempre amb els llibres de poesia, primer l’he llegit d’una tirada, amb un tempo andante con moto, per orientar-m’hi i fer-me’n una primera idea. La segona lectura ja és més pausada i atenta, andante moderato o fins i tot adagio. Després, hi torne encara a alguns poemes concrets que he marcat amb llapis i a alguns altres que fullege una mica a l’atzar. A mesura que avançava en aquest procés de lectura, els poemes de Marinada m’agradaven cada vegada més. D’una banda, per la seua senzillesa aparent, al servei d’una concentració extrema. També, perquè és un llibre molt travat, molt coherent. Tots els poemes recollits es poden llegir com una sèrie de variacions entorn de motius marítims, que oscil·len entre el joc sensorial i l’aventura moral que s’hi reflecteix: «La remor de mar ressona ben viva / dins oïdes que saben escoltar.»

Marinada està organitzat en tres blocs, titulats respectivament Vent salobre, Regust salnitre i Flaire de sal, títols gairebé sinònims, deliberadament sinònims. El primer bloc —Vent salobre— recull una sèrie de flaixos o instantànies de records, situats en una escena o altra del lluent de l’Albufera, «la mar que és entre terres». Són escenes de festes a la mar — «Carrera de joies / a les platges de l’Horta» —, descripcions sintètiques d’un paisatge lligat a moments vitals, a costums i sensacions: les dunes, la pineda que «oculta el mar a l’ull viatger». En cap moment hi apareix la veu de la poeta en primera persona, llevat del final del primer poema, que marca la distància del present amb el record de la infantesa:

Sol de ple estiu.

Llum encegadora

als arrossars i l’horta.

Got en mà i una moneda

les criatures esperen

deleroses als carrers.

[…]

Aigua civada i aigua llimó,

granissat o líquida d’orxata,

fartons i rosquilletes de forn.

Acluque els ulls.

M’hi veig,

feliç.

Planiana (110)

La salut, que és una forma del que s'anomena la felicitat, és la inconsciència, la imperceptibilitat de l’organisme que el nostre esperit transporta. La infelicitat és la pesantor del cos humà. El que s’anomena la felicitat no ha tingut mai cap origen mental, ni imaginatiu, ni somiat. El seu origen és purament físic, sensorial-inconscient. Quan estem realment bons, no quan ho semblem, pensem en els altres; la cosa és divertida. Quan pensem en nosaltres mateixos és que estem malalts i això ens produeix una tristesa persistent i aclaparadora. Irreparable.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)
Planiana: una sèrie de la serp blanca

Jèssica Roca escriu sobre «Un son profund»

Ahir Jèssica Roca va acabar de llegir Un son profund i de seguida va publicar en el seu blog una entrada comentant la lectura que n’havia fet. Aquí en teniu l’enllaç: un son profund, d’enric iborra.

La poesia secreta de Josep Garcia Richart

La Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar Exercicis de vellesa, una primera mostra de l’obra poètica de Josep Garcia Richart, totalment inèdita i desconeguda fins ara. Aquesta obra s’ha editat gràcies a la iniciativa i l’empenta de Francesc Pérez Moragón, que, a més, ha redactat com a epíleg l’assaig Josep Garcia Richart: Una nota i alguns records. El volum inclou també com a proemi un text de Juan Mollá (Paterna, 1928) —Última carta a Richart—, amic de Richart des dels anys universitaris, amb qui va mantenir una extensa correspondència.

Josep Garcia Richart va nàixer a Xàtiva el 1929 i va morir a Polinyà del Xúquer el 2015, a vuitanta-sis anys. Amb la seua mort va desaparèixer l’últim supervivent de la tertúlia íntima de Joan Fuster, formada per tots dos, per Vicent Ventura i per Josep Iborra. Tots quatre, com ha assenyalat Adolf Beltran, eren «el nucli d’una tertúlia intel·lectual i política de llarga durada durant els anys del franquisme i encara posteriorment». Al cap de poc de la seua mort, la família de Garcia Richart va impulsar la catalogació i inventari del seu arxiu literari i documental, cosa que es va dur a terme des del Centre de Documentació de l’Espai Joan Fuster. Poc després, el 2019, la família va signar la cessió de tots aquests materials, incloent-hi els més de tres mil volums de la biblioteca personal de Richart. Tot aquest fons bibliogràfic i documental està custodiat ara a l’Espai Joan Fuster de Sueca.

Home modest i molt discret, Josep Garcia Richart va traduir al català els Assaigs de Montaigne i una tria de les seues cartes. Aquestes traduccions, d’una gran qualitat i interès, no s’han publicat, a excepció dels capítols 21 i 31 del llibre primer i el capítol 6 del llibre segon dels Essais (De la força de la imaginació. Dels caníbals. De l’exercitació, Alzira, 1995, Germania). També resten inèdits diversos escrits en prosa, entre els quals uns records de Joan Fuster i un dietari que va portar de manera molt intermitent. I sobretot, una obra poètica, que només ara deixa de ser una poesia secreta.

Les bones maneres a l’hora d’escriure

F.L. Lucas dedica tres capítols de Style. The art of writing al que ell anomena Courtesy to Readers, la cortesia de l’escriptor amb els lectors, que exigeix, per sobre de tot, claredat i concisió. És de mala educació escriure d’una manera confusa, perquè això comporta molèsties innecessàries per als lectors. Per tant, claredat. I també és de mala educació fer-los perdre el temps. Per tant, concisió.

La claredat, deia Ortega y Gasset, és la cortesia del filòsof. A Josep Iborra no li agradava gens aquesta frase. La trobava antipàtica, amb el seu to de superioritat condescendent. Observava que molt malament han d’anar les coses per a la filosofia, i per a la «claredat», si aquesta no passa de ser una mera «cortesia». La «claredat», que és la condició sine qua non de qualsevol forma de comunicació, no és una cortesia, sinó una obligació. Però no és fàcil aconseguir una expressió clara, tant en el llenguatge oral com en l’escrit. La falta de claredat es produeix sovint a causa de la incoherència, de voler dir massa coses, d’escriure o parlar d’una manera ampul·losa i «literària», o d’una tendència irreprimible a xerrar pels colzes. O de tot plegat alhora.

A més, s’ha de tenir en compte una qüestió prèvia: per a escriure d’una manera clara cal aclarir-se abans un mateix. Hem de saber, d’entrada, què volem dir exactament, contra la nebulosa mental que ens acompanya sempre, contra la confiança ingènua en el jo ja m’entenc. Escriure, de fet, ens obliga a aclarir la nostra confusió mental. Però no tothom ho veu així. Per a alguns, o per a molts, escriure és una manera de donar-se corda, d’intensificar el caos de la seua ment caòtica, que es tradueix en una escriptura incoherent, en una falta de continuïtat i de coherència lògica entre una frase i una altra. Sovint, dins de la mateixa frase. Compte, per tant, amb les frases llargues. És fàcil perdre el fil si imitem Proust. Ara, de res massa. Si només fem servir frases curtes, l’estil esdevindrà entretallat i monòton. Més problemes: la falta de claredat es produeix també quan volem dir massa coses. En aquests casos, una manera de desfer l’obscuritat d’un text és eliminar-ne tot el que és superflu, tot el que no té res a veure, ni de prop ni de lluny, amb el que estem dient, per molt sublim i genial que ens semble. Un bon escriptor ha de saber què no ha d’escriure. Millor escriure menys i reescriure més.

Un article de Joaquim Iborra sobre un quadre de Ribalta

Després d’una merescuda temporada de descans, Joaquim Iborra ha tornat a publicar un article en el Diari La Veu del País Valencià, en aquest cas sobre un quadre de Ribalta, el Sant Bru. És un oli sobre taula pintat al voltant de 1625 o 1627, que hi ha al Museu de Belles Arts de València. Atenció a la representació del silenci que aconsegueix Ribalta en aquesta pintura, a la recerca deliberada de la concordança entre totes les parts de la composició, de la qual en resulta un barroc que no necessita grans gesticulacions ni contorsions. Atenció també a la lleugera flexió del genoll.

Podeu llegir aquest article fent clic en aquest enllaç: Mitja hora en el Museu de Belles Arts. I després podeu anar al Museu a contemplar el quadre una estona.

11

Planiana (109)

Aquest és un país, si més no, que ha tingut més facilitat per a comprendre la Santíssima Trinitat que el preu de la moneda.

Josep Pla, El que hem menjat (OC, 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

F.L. Lucas i el millor llibre sobre l’art d’escriure

Ara deu fer cosa de dos anys, navegant per la xarxa —no recorde què estava cercant—, vaig anar a parar a un assaig de l’escriptor nord-americà Joseph Epstein, Heavy sentences, que em va cridar l’atenció. En aquell assaig Epstein comentava Style. The art of writing well (1955), de F.L. Lucas, un autor que no coneixia de res, i afirmava, contundent, que «the best book on the art of writing that I know is F. L. Lucas’s Style». El millor, i, segons ell, també el més útil, en part perquè no pretén ensenyar a escriure i sobretot per l’àmplia intel·ligència literària del seu autor i pel seu estil, brillant i persuasiu.

De seguida me’n vaig fer amb un exemplar. Em va agradar tant, i en vaig treure tant de profit, que vaig voler llegir més coses d’aquest escriptor. Via internet, vaig encarregar-ne dos títols, en edicions de segona mà: The Decline and Fall of the Romantic Ideal (1936) i The Search for Good Sense (1958). Abans d’una setmana la cartera ja me’ls havia dut a casa. Vaig llegir de seguida el segon, un recull de quatre assaigs sobre quatre figures del XVIII anglès: Samuel Johnson, Lord Chesterfield, James Boswell i Oliver Goldsmith. Els tres primers els he llegit sovint. Goldsmith, en canvi, era per a mi només un personatge de la tertúlia del doctor Johnson, tal com apareix en la biografia escrita per Boswell. La lectura de l’assaig que li dedica F.L. Lucas em va fer venir ganes de llegir-lo també. Mentrestant, he adquirit i llegit més obres de F.L. Lucas. Concretament, Studies French and English (1934), The Art of Living. Four Eighteen-Century Minds (Hume, Horace Walpole, Burke, Benjamin Franklin) (1959) i The Greatest Problem and Other Essays (1960).

Style és a hores d’ara el seu llibre més conegut, i un dels pocs que s’ha reeditat. No és un manual de redacció, sinó un compendi, escrit als seixanta anys, de les opinions, preferències i punts de vista literaris del seu autor sobre les qualitats que ha de tenir una obra literària per a poder dir que està ben escrita, més enllà de la simple correcció lingüística. Per a Epstein, aquestes qualitats són les que «endow language, spoken or written, with persuasiveness or power».

Planiana (108)

Gairebé totes les indiscrecions que hom comet provenen del fet que sovint us trobeu davant persones a les quals no teniu res a dir. Llavors, per dir alguna cosa, per emplenar els buits, dieu coses que mai no hauríeu d’haver dit. Aquestes persones que se us posen davant, que no diuen mai res i que esperen que parleu són perillosíssimes. Són els xafarders professionals —els més sinistres.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca