diumenge, 17 de març del 2024

Josep Iborra sobre Montaigne (1) («El vici de la introspecció»)



87

A Montaigne li interessa el tema del coneixement perquè vol conèixer-se ell mateix, per a reglar-se, administrar-se i governar-se de la millor manera possible. Però la qüestió del coneixement és problemàtica, ja que tot —també ell mateix— canvia constantment i la raó vacil·la per un costat o altre. Per tant, el nosce te ipsum que interessa Montaigne comporta una gran dificultat, per no dir impossibilitat. I una conseqüència: no podrà reglar-se.

Tanmateix, ell no hi renuncia, i s’instal·la en aquest coneixement problemàtic, s’hi mou conseqüentment, i fa l’única cosa que pot fer «raonablement» (perquè la raó no s’entén ella mateixa). El que fa, el que pot fer en aquestes condicions, és assajar-se, posar-se a prova, resseguir els moviments d’ell i dels altres, tot sabent que no pot arribar a cap veritat. Aquesta és la seua aventura i la raó d’escriure les seues divagacions discontínues, botant d’una cosa a l’altra. Què més s’hi pot fer?

Passatges —fascinants— de Montaigne en els quals es diu —diu coses— d’una manera profunda, personal, rica de matisos i remarques. Però no acabem sempre de copsar-ne íntegrament, sense residus, el sentit. Es tracta de reflexions pensades i expressades d’una manera, en diríem, esbiaixada, obliqua. La perpendicular, és a dir, el seu sentit inequívoc, clar, sense clarobscur, és més aviat virtual, no real o visible com en altres escrits més comuns o més normals. Montaigne, sense sortir d’un discurs comú, el gira de manera que el fa oblic. Tenim la sensació que se’ns escapa alguna cosa, que no l’acabem d’entendre plenament. Per això és tan difícil de traduir. Quina sintaxi més «ondoyant»! Avança mantenint-se sempre en un equilibri difícil, inestable, sobre la marxa, damunt d’un fil tens. I encara es permet de fer-hi, de tant en tant, alguna sorprenent cabriola.


Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 520.

dijous, 14 de març del 2024

«Imaginar el mal», de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)



Imaginar el mal

Leibniz va tenir la pensada d’afirmar que vivim en el millor dels mons possibles. Tenia les seues raons, llargues i complexes —al capdavall, tota la seua filosofia, que ja és dir— per a fer aquesta afirmació. La línia essencial del seu pensament sobre aquest punt diu que els mals que trobem en aquest món no constitueixen cap objecció vàlida a la seua doctrina, ja que entre els diferents mons possibles el nostre és el que inclou la menor dosi de mal. Era el component mínim necessari de mal perquè el món fos possible, lògicament possible, que és el terreny en què se situa Leibniz. Entre les diferents possibilitats que Déu tenia a les mans de composar un món, decidí crear el nostre malgrat els mals que incloïa, perquè era el millor possible. En aquest plantejament, doncs, el mal és inevitable. No es pot fer un món, encara que vulguem que siga el millor, sense incloure’l. Déu no podia prescindir del mal de cap de les maneres com a constructor de mons possibles. Per a Leibniz, Déu no podia crear el que li donés la gana, sinó solament una realitat objectivament possible. Aquesta idea és terrible perquè dóna al mal una realitat inseparable de la idea del món possible, encara que siga el millor. El mal és un compossible de la realitat. Sense ell no es pot pastar un món. Déu no pot crear-ne cap si el mal no forma part dels materials de la seua composició. El mal és necessari, el mal és inevitable, perquè no pot haver-hi bé sense mal. És el que tothom diu, al capdavall, sense saber res de la filosofia de Leibniz.

Ara, hi ha una altra implicació en la doctrina de Leibniz, que m’inquieta especialment i m’espanta. És la següent: si el nostre món, pel fet de ser el millor possible, inclou diferents figures del mal —les malalties, per exemple, o la mort— vol dir això que són possibles alguns altres mons pitjors que el nostre, és a dir, amb mals més horribles que els que nosaltres coneixem. Fa rodar el cap pensar en aquests altres mons, que Déu decidí rebutjar a l’hora de crear-ne un. Podríem imaginar-los? Crec que no, ni amb una imaginació dantesca. En realitat, l’home té una gran capacitat per a imaginar i fer el mal. Això forma part del millor dels mons possibles. Encara que multipliquem en quantitat i en intensitat el catàleg dels mals del nostre món, encara que l’imaginem infernal, continuaria sent el nostre món, amb totes les seues possibilitats de mal, que són moltes, tant les naturals com les inventades per l’home. Els altres mons, els pitjors possibles, són inimaginables perquè deuen estar pastats amb uns mals d’una altra espècie difícil de concebre. Davant la seua possibilitat, més enllà de la nostra imaginació i del nostre llenguatge, més enllà del nostre mal i del nostre bé, un es queda esbalaït i perplex.


Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 156-157.

dimarts, 12 de març del 2024

Jèssica Roca escriu sobre la correspondència de Josep Iborra amb Josep Garcia Richart


Jèssica Roca ha publicat avui en el seu blog una entrada sobre la correspondència de Josep Iborra amb Josep Garcia Richart. Aquesta entrada, que s’afegeix a l’anterior, són unes notes preses sobre la marxa de la lectura que està fent d’El vici de la introspecció: «Resulta que no tenia pensat fer un post només de la correspondència Richart-Iborra inclosa en la tercera part d’El vici de la introspecció, però vist la gran substància, l’agilitat amb què es desenvolupen i l’interès que han despertat en mi, m’adono que he acabat fent un monogràfic d’aquestes cartes.»

Podeu llegir aquesta entrada fent clic en aquest enllaç: josep iborra: correspondència amb josep garcia richart.

dissabte, 9 de març del 2024

Jèssica Roca escriu sobre «El vici de la introspecció» de Josep Iborra

Josep Iborra a Gandia, 1971

Jèssica Roca està llegint El vici de la introspecció i al mateix temps, sobre la marxa, està publicant en el seu blog (La bústia groga) unes notes de lectura d’una gran vivacitat, molt pertinents, que us recomane. Les podeu llegir fent clic en aquest enllaç: algunes notes sobre el vici de la introspecció del josep iborra.

«Entre el modernisme i el racionalisme», de Joaquim Iborra

Joaquim Iborra ha publicat avui un article en què compara els arquitectes Demetri Ribes i Josep Maria Jujol. Aquesta comparació la il·lustra amb la casa Ferrer de Ribes, situada al número 8 del carrer d’Adreçadors de València, i la casa Planells de Jujol, en la cantonada de la Diagonal de Barcelona amb el carrer Sicília. Tracta entre altres qüestions la relació de tots dos amb el modernisme i la seua evolució posterior, orientada cap al racionalisme.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Entre el modernisme i el racionalisme.

Casa Ferrer de Demetri Ribes


Casa Planells de Josep Maria Jujol




dijous, 7 de març del 2024

«Estelles sota les ungles»: l’escriptura a contrapèl de Josep J. Conill


Josep J. Conill acaba de publicar Estelles sota les ungles (Editorial Afers), el seu tercer llibre d’aforismes després de Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus i de Sic transit gloria, mindundi. En la nota preliminar, molt densa, que ha escrit per a aquest nou llibre, Conill assenyala que l’aforista és un reincident, perquè «l’ambició de dir moltes coses amb molt poques paraules, obliga l’autor d’aforismes a polir els seus enunciats fins a dotar-los d’una duresa diamantina i alhora l’anima a reiterar el procediment». Tot intent, tot assaig, comporta la reiteració. Ara, contra l’assaig com a discurs desenvolupat, més o menys extens, l’aforisme se’n diferencia perquè un dels seus potencials «és que permet l’exploració sumària del ventall de possibilitats perverses que hi ha emboscat en qualsevol pensament». Cap bé sense pena: es tracta d’un gènere «la intrínseca versatilitat del qual i el seu taló d’Aquil·les deriven, precisament, de la seva extrema concisió».

Com en els llibres anteriors, alguns dels aforismes d’Estelles sota les ungles estan dedicats a delimitar aquesta forma literària, si més no tal com la practica el seu autor. Contra la tendència a convertir l’aforisme en una màxima, de formulació terminal, per a Conill «l’aforisme és l’única modalitat d’escriptura que es refusa a ser considerada com a obra conclosa». A diferència d’altres gèneres, «esquiva de manera radical l’autoengany de comprometre’s en excés amb si mateix». L’aforisme no conclou, sinó que «desemboca en un cingle». No és cap art de trobar l’expressió feliç, sinó un «art de percaçar la paradoxa». En més d’una ocasió Conill l’allarga o el transforma en una reflexió o en una observació més desenvolupada. De fet, el llibre porta com a subtítol Aforismes i notes. No sempre és fàcil diferenciar els uns de les altres.

dissabte, 2 de març del 2024

Es publica «El vici de la introspecció», de Josep Iborra


El 2021 la Institució Alfons el Magnànim va posar en marxa un projecte molt ambiciós: l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), que ha de reunir tant l’obra publicada fins ara com la que ha restat inèdita. El primer títol d’aquesta sèrie va ser Una literatura possible, editat en dos volums (I i II), que fan plegats més de 1.400 pàgines. Recullen una tria de les més de set-centes ressenyes crítiques que va escriure i una sèrie d’assaigs sobre autors i períodes de la literatura catalana. El 2022 es va publicar el Diari 1965-1977, una obra que sorprèn per la seua unitat, en contrast amb la dispersió i la fragmentació inherents al gènere.

Ara acaba d’aparèixer El vici de la introspecció, tercer títol d’aquesta Obra literària. Com l’anterior, és totalment inèdit. El volum està organitzat en tres parts, estretament relacionades. La primera, El descrèdit de l’humà, conté una sèrie d’assaigs de diferent extensió. El títol —emparentat amb la idea fusteriana del descrèdit de la realitat— apunta a una de les idees centrals d’aquests escrits: en la cultura moderna europea s’ha produït una centralitat del jo, a partir sobretot de Descartes, que, paradoxalment, és paral·lela a una desorientació sobre què és l’home i a un descrèdit o devaluació de la idea de l’humà.

En aquest primer bloc el lector trobarà síntesis suggestives i penetrants sobre Montaigne i Spinoza, sobre Heidegger, sobre sant Agustí i Pascal, i sobre alguns dels tòpics essencials de la filosofia, com ara racionalisme i irracionalisme, raons i emocions, judicis i prejudicis, anècdotes i categories, naturalesa i cultura, sagrat i profà, antropomorfisme i antropocentrisme, sobre la por a la veritat, sobre la distinció entre l’autor i l’home moralment considerat, entre l’home concret, tal com s’ha comportat en la seua vida i aquest home com a escriptor. Entre els escriptors que il·lustren o susciten aquest últim punt hi ha Gide, Valéry, Huxley, Eliot, Proust, Sainte-Beuve, Txékhov, Artaud, Rimbaud, Palàcios…

dijous, 29 de febrer del 2024

Planiana (118)


Davant una realitat immodificable i fatídica ens agrada de transformar-la amb hipòtesis extravagants com: què hauria passat si…, què hauria arribat si no fos que… Una vegada transformada una realitat en problemàtica —cosa que amb l’ajuda de l’absurd és sempre fàcil— quedem tranquils, reposats i flegmàtics.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

dilluns, 26 de febrer del 2024

Joaquim Mallafrè


Dijous passat va morir Joaquim Mallafrè, a vuitanta-dos anys. Professor, filòleg, assagista, Mallafrè és un dels grans traductors de la literatura catalana, a la mateixa altura que Riba, Sagarra, Nin o Feliu Formosa. Les traduccions d’aquests escriptors formen part, també, de la literatura catalana. Només per això ja val la pena llegir en català.

En aquest blog m’he referit més d’una vegada a les traduccions de Joaquim Mallafrè. No fa molt, vaig escriure una nota sobre dues novel·les d’Elizabeth Gaskell editades per Viena: Nord i sud i Les confessions dels senyor Harrison. Aquesta segona, una novel·la breu, de caràcter humorístic, estava traduïda per Mallafrè. És l’última traducció, crec, que va publicar. En aquella nota deia que feia temps que no m’ho havia passat tan bé llegint una novel·la. I que un dels motius que explicaven el plaer i la sensació de confort que m’havia produït aquella lectura era el bon gust i el sentit de l’idioma del traductor. Un bon gust i un sentit de l’idioma que no li fallaven mai. Afegia que qui vulga aprendre a escriure en català o qui vulga simplement llegir el millor català que es pot llegir a hores d’ara, ha de llegir els llibres que ha signat com a traductor Joaquim Mallafrè.

Va traduir al català, entre altres autors, tres grans clàssics de la literatura anglesa: Henry Fielding, Laurence Sterne i James Joyce. Del primer, el Tom Jones, publicat en dos volums en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal (MOLU). De Sterne, Vida i opinions de Tristram Shandy i Un viatge sentimental per França i Itàlia. De Joyce, Dublinesos i Ulisses. Mallafrè és, sobretot, el traductor de l’Ulisses. Recorde que el meu pare, quan parlava de la novel·la de Joyce, sempre s’hi referia com a l’Ulisses de Mallafrè.

dissabte, 24 de febrer del 2024

«Un carrer de València», un article de Joaquim Iborra


En l’article que ha publicat avui, Joaquim Iborra comenta Els carrers de València de Rafel Sena, obra editada en tres volums per Llibres de l’Índex, amb un total de 1.500 pàgines, en què es classifiquen alfabèticament vora tres mil noms de carrers de la ciutat. El topònim de cada un s’explica en la corresponent entrada, d’acord amb l’extensa bibliografia consultada per l’autor. Com assenyala Joaquim Iborra, amb aquest llibre, una veritable enciclopèdia, és impossible avorrir-se: «el nomenclàtor de la ciutat satisfà la curiositat més diversa i l’estimula en infinites direccions. La història de la ciutat ha quedat fossilitzada en els noms dels seus carrers. Un pou que hi havia, un arbre, una séquia, els menestrals que s’hi agrupaven, un notari que hi va viure, l’església de la vora, el sant que la patrocina…»

Joaquim Iborra s’ha fixat en un carrer concret: el carrer d’Adreçadors, un carrer curt, que baixa des de l’avinguda de l’Oest fins al carrer del músic Peydró (el de les cistelles). És un carrer que sempre li ha agradat, potser a causa de «la suau sinuositat del seu traçat, amb tres punts d’inflexió que generen perspectives variades».

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Un carrer de València.




dimecres, 21 de febrer del 2024

Planiana (117)


Crec que l’espanyol és un alemany fracassat. L’espanyol no té cap de les virtuts de l’alemany i en té tots els defectes. L’única manera que té l’espanyol de conservar la seva originalitat és mantenir-se en la incultura i en la vida purament instintiva. De seguida que l’espanyol es torna savi i cultivat, es destenyeix i la personalitat li fuig: queda només una carcassa informe i panteista d’alemany fracassat.

diumenge, 18 de febrer del 2024

Guia i incitació a la lectura de Proust


A la recerca del temps perdut
de Proust, juntament amb l’Ulisses, deu ser una de les obres més intimidants de la literatura universal. La novel·la de Joyce té la mala fama de ser un llibre inintel·ligible, granític, exasperant. Una mala fama, crec, injusta i insidiosa. Però potser encara intimida més el cicle novel·lístic de Proust. En primer lloc, per l’extensió, cosa que demana una inversió de temps considerable. Un altre factor és l’estil de l’autor, amb la seua preferència per la frase llarga, allargassada, construïda a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu, laberíntica, plena de digressions. És un estil que demana del lector un alt grau de concentració. Consolem-nos, perquè encara hauria pogut ser pitjor. Proust volia editar la Recerca amb el text seguit, sense paràgrafs, en un sol bloc. Els editors li van parar els peus en aquest punt.

Ara, la qüestió de l’extensió no s’ha de dramatitzar més del compte. No és cap heretgia afirmar que no estem obligats a llegir els set volums del cicle de Proust, un rere l’altre. S’ha de fer així, ja ho sé, i això és el que toca, però no passa res si el lector fa el que li dóna la gana, i, pose per cas, llegeix només l’últim volum. Hem de tenir en compte que la lectura de Proust no va per a examen, i que no ens ha de preocupar què diran els amics i coneguts.

Intimidacions a banda, el lector en català té ara un motiu inexcusable per a llegir Proust. Fa dos anys, Josep Maria Pinto va culminar la traducció al català de la Recerca, editada per Viena, que en va publicar el primer volum el 2009. L’últim va aparèixer el 2022. Aquesta traducció, d’una extraordinària qualitat, s’afegeix a la que en va fer Jaume Vidal Alcover, completada per Maria Aurèlia Capmany. A més, n’hi ha una altra, la de Valèria Gaillard, que està publicant Proa. En falten només els dos últims volums. Ho sent molt, però el lector en català no té cap excusa per a no llegir Proust. Més encara quan Vincle Editorial acaba de publicar La vida plenament viscuda. Una introducció a la «Rercerca» de Proust, de Joan Garí, una guia, i una incitació, per a llegir la Recerca. A mesura que apareixien els volums editats per Viena, Garí va ressenyar-ne l’aparició de cada un en diverses publicacions periòdiques. Aquests articles han estat recollits, revisats, en aquest llibre. Encara que Viena va fragmentar la sèrie inicial en catorze volums, aprofitant que algunes de les obres es van dividir en dos toms, Joan Garí ha preferit retornar ara als set títols inicials, per fidelitat al projecte original. El seu objectiu ha estat oferir al lector «un mapa per poder recórrer el bosc de Proust amb alguna mena de guiatge».

divendres, 16 de febrer del 2024

Planiana (116)


L’altre dia, en una reunió, vaig sentir parlar a tres professors alemanys. Fou una cosa poemàtica. Tots tres lluitaven aferrissadament per demostrar que la seva residència habitual és la lluna i els espais siderals. Si l’un deia naps, l’altre contestava cols i l’altre replicava bledes. Era divertidíssim, ningú hi entenia res, però ells s’entenien perfectament.

Josep Pla, La inflació alemanya. Cròniques 1923-1924

Planiana: una sèrie de la serp blanca

diumenge, 11 de febrer del 2024

La memòria del lector


És una experiència repetida per a qualsevol lector, i un motiu de malenconia. La majoria dels llibres, els oblidem al cap de poc d’haver-los llegit. La memòria humana, i sospitem que encara més la nostra en particular, és limitada. No podem recordar tot el que voldríem. I segurament està bé que siga així. L’oblit ens ajuda a anar endavant, a alleugerir la càrrega, a fer lloc per a unes altres coses. En el cas de les lectures, a més de la malenconia, hi ha també la perplexitat de comprovar que alguns llibres els recordem millor que no altres. Per què? Ens podríem consolar amb la idea que són els llibres dolents els que s’obliden de seguida, mentre que els bons llibres resisteixen millor l’oblit. Això és veritat de vegades, fins i tot sovint, però no sempre. Hi entren en joc molts factors, entre els quals l’arbitrarietat amb què actua la memòria. La nostra, si més no.

Ara, hi ha llibres que són més fàcils de recordar que no altres. En algun dels nombrosos assaigs que va escriure sobre l’oblit i la memòria en la literatura, Harald Weirich sostenia que els llibres que perduren més en la memòria dels lectors són aquells en què l’autor ha posat més atenció en la fortificació dels trets mnemotècnics, dels mecanismes i tècniques dirigits a millorar el rendiment de la memòria. Buffon, en el seu discurs sobre l’estil, va preconitzar que hi ha una relació molt forta entre l’estil i la memòria. «Només les obres ben escrites aconseguiran la posteritat», deia. Chateuabriand afirmava el mateix si fa no fa: «On ne vit que par le style.» Determinades característiques de l’estil, com ara la concisió i la claredat, ajuden a recordar millor una obra literària.

dissabte, 10 de febrer del 2024

«Un pilar davant la porta», un article de Joaquim Iborra



És una qüestió de sentit comú que un pilar no hauria de situar-se mai davant d’una porta. No fa falta ser arquitecte per a saber això. Però sembla que això no està tan clar. Com a mínim, el problema d’un pilar que cau precisament on hi ha l’entrada de l’edifici és un problema comú.

Llegiu, llegiu l’article que ha publicat avui Joaquim Iborra: Un pilar davant la porta