Parlem clar: follen o no follen?

Una de les bèsties negres de Flaubert era Lamartine, Alphonse de Lamartine, en qui veia personificat el tipus de literatura que més odiava. Reconec que no n’he llegit ni una línia. Ni tan sols he tingut mai a les mans algun volum seu, que podria haver fullejat d’esma. Segons l’article de la Gran Enciclopèdia Catalana. Alphonse de Lamartine (1790-1869) va ser el poeta més representatiu del sentimentalisme romàntic vague i morbós, el tipus de romanticisme que va tenir èxit als països de llengües romàniques, amb títols com Le lac i L’automne. Les seues Harmonies poétiques et religieuses són d’una religiositat vaga i melangiosa, tendent a la profusió. La GEC assenyala també que va influir en certs aspectes de la poesia de Verdaguer. Ai, les males influències!

En una carta a Louise Colet, del 1852, contestant-ne una altra en què la seua amiga li preguntava si coneixia el Raphäel de Lamartine, Flaubert li deia que sí. I tot seguit sentenciava: «C’est le dernier mot de la stupidité prétentieuse». Un any més tard li confessava que no sentia cap simpatia «per aquest escriptor sense ritme», que s’adreça als mediocres i que els estima: «c’est à lui que nous devons tous les embêtements bleuâtres du lyrisme poitrinaire». Què es podia esperar, es preguntava, d’un home que compara Fénelon a Homer i que no estima els versos de La Fontaine? Rematava la invectiva amb aquestes paraules: Lamartine és un esperit eunuc, que només pixa aigua clara.

Ja tenim cartell per al curs

 

Stendhal

26 d’octubre de 1971

Llegit el llibre primer de La chartreuse de Parma. No sé com es podria explicar l’encant especial, únic —només es troba en Stendhal— de la seua manera. Hi ha una flama romàntica en la seua prosa, però que és a una distància astronòmica de la flama retòrica d’un Hugo i dels altres romàntics. És una flama lúcida. Els personatges no es limiten a sentir i a expressar els seus sentiments, i quan ho fan és sempre d’una manera noble, viva, que encara avui resulta atractiva. No hi ha el sentimentalisme vulgar del romanticisme d’escola, sinó que es judiquen i judiquen els altres. Hi ha un to ètic aristocràtic. Els personatges són, segons les normes habituals, immorals, però tenen la seua ètica, el seu codi. Són personatges de raça i les qualitats morals són unes qualitats de sang. Tenen la seua estratègia, juguen el seu joc i juguen fort.

Lucidesa i entusiasme. I una vivor mozartiana. Una curiosa mescla del divuit i del dinou. Stendhal no és mai vulgar, ni avorrit. Els esdeveniments es produeixen a un ritme imparable: allegro vivace. Aventura, melodia i harmonia, timbres, els matisos, els judicis, les reflexions ràpides, concises, netes, els trets d’audàcia…

Que el seu punt de mira és aristocràtic, que «le reste est la canaille»? Bé, però hi ha la lucidesa, la prosa feliç, la gràcia, l’élan, la transparència, l’elegància. I la presència memorable de l’autor que els judica a tots. Per exemple: «C’est avec regret que nous allons placer ici l’une des plus mauvaises actions de Fabrice: au milieu de cette vie tranquille, une misérable pique de vanité s’empara de ce coeur rebelle à l’amour et le conduisit fort loin». Ningú no escriu les novel·les com Stendhal. I no podria ser imitat sinó plagiant-lo.

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 400-401.

Al gener faré un curs de literatura a l’Octubre

Alguns recordareu que entre els anys 2015 i 2017 vaig impartir dos cursos de literatura universal a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Van ser dos cursos potser massa llargs, de vint-i-cinc sessions d’hora i mitja cada una, en què vaig tractar un bon grapat d’obres i de qüestions literàries de la literatura universal que considerava centrals. Encara en vaig fer un altre, el 2019, a l’Espai Joan Fuster de Sueca. Després va venir la pandèmia i el confinament. I vaig perdre una mica el fil, que vull reprendre ara.

Al gener i febrer del 2023 faré un altre curs de literatura universal a l’Octubre. Serà el tercer, doncs. Constarà de sis sessions, dedicades a l’anàlisi i comentari comparats de tres diaris de la literatura catalana del segle XX: El quadern gris de Josep Pla, el Diari 1952-1960 de Joan Fuster i el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Ho aprofitaré, és clar, per a tractar també diverses qüestions relacionades de prop o de lluny amb aquestes obres.

L’horari de les sis sessions serà de 18,30h a 20h, d’acord amb el següent calendari: 17, 24 i 31 de gener, i 7, 15 i 21 de febrer.

Aquest curs està organitzat per Acció Cultural del País Valencià. Els interessats i interessades a assistir-hi podeu fer clic en el següent enllaç per matricular-vos: Tres diaris: El quadern gris de Josep Pla, el Diari 1952-1960 de Joan Fuster i el Diari 1965-1977 de Josep Iborra (III Curs de literatura universal a l’Octubre CCC).

Una història de la lectura

En el preàmbul a la nova edició d’Una historia de la lectura, escrita i publicada originalment en anglès, Alberto Manguel sosté que la història de la lectura és gairebé un gènere literari establert i que són molts els testimonis de lectors més o menys coneguts que narren les seues vides a través de les seues lectures. El seu llibre és una història de la lectura, perquè «cualquier historia como ésa —hecha a partir de intuiciones personales y circunstancias privadas— ha de ser una entre muchas, por impersonal que se proponga ser». Amb un estil digressiu, amanit amb moltes anècdotes curioses o divertides, igualment digressives, l’autor al·ludeix sovint a la seua experiència com a lector. A Buenos Aires, quan era adolescent, va ser durant dos anys un dels lectors de Jorge Luis Borges. Manguel recorda que Borges l’interrompia de vegades durant la lectura i li feia uns comentaris que el captivaven més que els textos que li descobria: «tenía la sensación de ser el singular propietario de una edición cuidadosamente anotada, y preparada exclusivamente para mi uso».

Manguel planteja en un dels capítols inicials una qüestió prèvia: què és en realitat la lectura? Què passa en el nostre interior quan llegim? Llegir és un acte en què participen no sols la vista i la percepció, sinó també el judici i la memòria. L’acte de llegir combina reconeixement i coneixement, experiència i pràctica… No és un procés automàtic, sinó un procés de reconstrucció desconcertant i laberíntic, comú a tots els lectors i al mateix temps personal. El lector habitual, perquè ho és, no comprèn que la lectura representa un esforç penós per a amplis sectors de la població. I s’impacienta amb l’aversió de tanta gent per la lletra impresa. Però faria bé de dominar aquest sentiment d’indignació. Samuel Johnson, un dels grans lectors que recorda la història, deia que llegir és un mètode incòmode i imperfecte d’aconseguir informació, i que ningú no llegiria si tingués res millor a fer. Mentrestant, continuem sense disposar d’una definició satisfactòria d’aquest procediment incòmode i imperfecte.

Els escrits de crítica cultural de Joan Fuster

Un dels efectes més positius que està tenint la celebració de l’Any Fuster, potser l’únic, és la reedició d’alguns dels seus llibres en volum solt, com ara el Diari 1952-1960 o Consells, proverbis i insolències, l’aparició de nous volums de l’Obra completa o la traducció a altres llengües d’algunes de les seues obres. En la part negativa, constatem la insistència rutinària de molts dels seus glossadors a enganxar a Fuster una sèrie d’etiquetes que ho diuen tot i, és clar, no diuen res: antidogmatisme, escepticisme, la filiació amb Montaigne… Ho fan amb la millor intenció, això sí. Deixem-ho córrer, per tant, i refugiem-nos en la part positiva. Entre els llibres de Fuster apareguts o reapareguts enguany un dels més atractius és sens dubte Escritos de crítica cultural, una antologia dels seus assaigs de crítica literària, pictòrica i musical. Fuster era un escriptor que no reduïa la cultura, només, a la literària, cosa que resulta exòtica a hores d’ara. El volum, l’edició del qual ha estat a cura de Francesc Pérez Moragón i Salvador Ortells, l’ha publicat la Universitat de València en la col·lecció Estètica & Crítica que dirigeix Anacleto Ferrer.

La majoria dels assaigs seleccionats es van publicar en castellà originalment, com a articles en la premsa periòdica. S’han complementat amb uns altres del Diccionari per a ociosos i d’El descrèdit de la realitat, transcrits de les primeres edicions d’aquests llibres en les seues versions en castellà. Salvador Ortells, responsable de la tria, que ha estat supervisada per Francesc Pérez Moragón, es lamenta de no haver-hi inclòs cap dels assaigs de Fuster sobre els clàssics del segle d’Or, ni els pròlegs a autors contemporanis com ara Pla i Espriu, per no citar el Diari i la Literatura catalana contemporània. A canvi, el lector podrà llegir una sèrie de textos que, amb poques excepcions, no s’havien recollit mai en forma de llibre. Dispersos en arxius i hemeroteques, no eren al seu abast. És per això que Ortells pot afirmar amb raó que aquests «Escritos de crítica cultural constituye una auténtica operación de rescate intelectual». Adreçat en principi al lector hispànic, té també un gran interès, a causa d’aquest material «inèdit», per al lector que ja coneix Fuster.

Més de cinc-centes pàgines sobre Gabriel Ferrater

Acaba de publicar-se el número 6 de la revista Veus baixes, que podeu llegir en línia o descarregar al vostre dispositiu. Són més de cinc-centes pàgines dedicades a Gabriel Ferrater, en l’any del seu centenari, a cura de més de cinquanta col·laboradors. Jo hi he participat amb aquest assaig: Els dies i les edats de la vida.

Aquest número conté també una secció documental que recull, entre altres coses, imatges d’algunes de les dedicatòries que va escriure Ferrater dels seus llibres, com ara aquestes dues a Josep Pla i aquesta altra a J.V. Foix:

Un altre article de Joaquim Iborra sobre La Flama lobby

Joaquim Iborra ha publicat recentment dos articles (Per què ens hem adherit a la Flama lobby i Una proposta de consum estratègic per a La Flama lobby) sobre La Flama lobby, un grup de pressió que aplega entitats, empreses, professionals i particulars. En el segon hi feia una proposta que consistia a vincular la defensa i promoció de l’ús social del català amb l’interès dels agents econòmics, particularment de les empreses. És la idea del «consum estratègic». A Catalunya ja s’ha intentat crear una plataforma en què puguen trobar-se els consumidors sensibles a la llengua en què són atesos i les empreses disposades, o capaces, d’oferir-los aquest servei. Però hi ha un problema: com eludir l’atac de l’estat espanyol, com s’ha vist vist en el cas de consumestrategic.cat. El tancament del web, que fins ara era cautelar, des de fa pocs dies és ja definitiu.

És en aquest punt on les noves tecnologies ens donen una oportunitat, com ara les DAO, la sigla de decentralized autonomous organization. Ho explica Joaquim Iborra en l’article que ha publicat avui en el Diari La Veu del País Valencià. Aquesta tecnologia permet crear una plataforma on els consumidors podran cercar empreses i professionals que els ofereixen productes o serveis en català, i on les empreses podran trobar el seu públic natural, si ja fan l’esforç d’usar la llengua habitualment, o trobar-hi un estímul per a fer-lo. Al mateix temps, i això és fonamental, la tecnologia de les DAO permetria eludir l’acció repressiva de l’estat espanyol.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Una DAO per a La Flama lobby.

Conferència a Alcoi sobre l’obra literària de Josep Iborra

Divendres que ve, 18 de novembre, a les 19h, faré una conferència a Alcoi sobre l’obra literària de Josep Iborra. L’acte tindrà lloc al Centre Cultural Mario Silvestre d’Alcoi (Av. País Valencià, 1).

«Quan es retorna»: club de lectura de la llibreria Ambra de Gandia (gener-març 2023)

De gener a març de l’any que ve, impartiré tres sessions del club de lectura que organitza la llibreria Ambra de Gandia, agrupades totes tres amb el títol de Quan es retorna.

La primera sessió, que tindrà lloc el dilluns 30 de gener, estarà dedicada a El coronel Chabert, de Balzac (L’Avenç).

La segona, el dilluns 27 de febrer, a La dona d’en Martin Guerre, de Janet Lewis (Viena Edicions).

I la tercera i última del cicle, el dilluns 27 de març, a El difunt Mattia Pascal, de Luigi Pirandello (Edicions Proa).

Aquestes tres novel·les, escrites en èpoques diferents i pertanyents a literatures diferents, estan relligades per un motiu comú: el del retorn. D’aquí el títol del cicle. Com vaig assenyalar en La literatura recordada, el retorn, o nostos en grec, és el principal element estructural de l’Odissea. Té unes implicacions profundes, perquè és un arquetipus que organitza la vida i la visió del món des de les primeres cultures humanes, polaritzades entorn del retorn dels fenòmens naturals, com ara la nit i el dia, les estacions, el naixement i la mort. El nostos és també el fil conductor d’un dels llibres claus de la Bíblia, l’Èxode. Juntament amb el tema del retorn, aquestes tres novel·les plantegen un altre motiu que està estretament lligat a l’anterior: el de la identitat personal. Què és el que passa quan algú torna al cap de molt de temps? Recordeu l’Odissea.

Totes les sessions començaran a les 19h, i està previst que duren prop d’una hora. Les sessions tindran lloc a la llibreria Ambra de Gandia (Av. d’Alacant, 12, 46701 Gandia). Qui estiga interessat a participar-hi, s’hi pot inscriure enviant un email a la llibreria (llibres@ambrallibres.com) o trucant per telèfon (962878252).

Quan escriure significa pujar sobre un pedestal

Una de les lectures importants d’aquest estiu passat ha estat per a mi Cultura i literatura, el recull d’escrits d’Antonio Gramsci que va publicar Edicions 62 el 1966 en traducció al català de Jordi Solé-Tura. Vaig agafar el volum, que estava subratllat a fons amb llapis roig i blau, de la biblioteca del meu pare. Em va agradar molt més del que esperava, i potser per això mateix encara em va agradar més, sobretot les notes de crítica literària. En té una sobre els conceptes de contingut i forma que voldria reprendre ara.

Gramsci afirma d’entrada que si admetem que el contingut i la forma són la mateixa cosa, això no vol dir que no puguem distingir entre tots dos. L’obra d’art és un procés i els canvis de contingut són també canvis de forma, però és més fàcil parlar de contingut que de forma, perquè aquell pot ser «resumit» lògicament. Fins i tot es pot parlar d’una prioritat del contingut sobre la forma. Gramsci matisa de seguida que, quan diu que el contingut precedeix la forma, només vol dir que les temptatives successives s’han de presentar amb el nom de contingut i res més: «el primer contingut insatisfactori era també forma i, en realitat, quan ha estat atesa la “forma” satisfactòria també el contingut ha canviat». En canvi, sembla que no té tant de sentit prioritzar la forma sobre el contingut. Per a Gramsci, els qui parlen de forma contra el contingut es caracteritzen per la seua propensió a amuntegar paraules que no sempre se sostenen, ni tan sols des del punt de vista gramatical. Entenen per forma, diu, un argot d’ermitans amb el cap buit.

Tot seguit, en un paràgraf que cal citar complet, Gramsci assenyala que «aquesta qüestió ha d’ésser també situada entre els grans problemes de la història nacional italiana i assumeix diverses formes: hi ha una diferència d’estil entre els escrits dedicats al públic i la resta, per exemple entre les cartes i les obres literàries. Sovint, sembla que ens trobem davant dos escriptors diferents: tan gran és la diferència. A les cartes (llevat d’excepcions, com la de D’Annunzio, el qual fa comèdia fins i tot davant el mirall, davant ell mateix), a les memòries i, en general, a tots els escrits concebuts per a un públic reduït o bé per a un mateix, predomina la sobrietat, la simplicitat, el caràcter directe; en canvi, als escrits restants predomina l’altivesa, l’estil oratori, la hipocresia estilística. Aquesta “malaltia” és talment difosa que fins i tot ha atès el poble. Per a aquest, el fet d’“escriure” significa pujar sobre un pedestal, vestir-se de festa, “fingir” un estil redundant, és a dir, expressar-se de manera diferent de com hom s’expressa habitualment; i puix que el poble no és literat i de la literatura només coneix el llibret de l’òpera del segle XIX, s’esdevé que els homes del poble “melodramatitzen”».

Dimarts que ve faré una conferència virtual sobre "Antígona"

 

Escriure: trobar una idea que done joc

10 de març de 1974

Abans de posar-se a escriure res, cal haver trobat una idea que done joc, és a dir, que permeta raonar —escriure— amb facilitat, folgadament, còmodament: aleshores ens podem moure lliurement, sense forçar l’exposició i sense la sensació d’haver d’empentar per poder avançar. Això s’esdevé quan la idea no es confon amb les altres, quan el pensament no s’escampa i es confon. Quan permet sempre assenyalar la diferència, no perquè la volem marcar, sinó perquè apareix gràcies a la idea mateixa.

Una altra manera de reconèixer si la idea ha adquirit la seua formulació vàlida és quan permet pensar, quan per ella mateixa, sense gaire esforç, funciona: se’n poden treure conseqüències, permet organitzar un material, diferenciar, valorar. La bona idea, la bona hipòtesi en aquest sentit, és la que permet explorar ordenadament i exposar clarament. Idea que generarà (amb virtuts deductives, per exemple).

Primer cal (si no hem pogut arribar a la idea així formulada, per una feliç intuïció) analitzar, pensar, repassar el material, explorar en plena confusió, i anar aclarint, filtrant. És una etapa prèvia, privada, preliminar, que es pot acomplir també escrivint, com en una gran part em passa a mi. Aquesta és la part difícil i decisiva. Es pot arribar o no a trobar la idea com cal, clara i no confusa, funcional. Si no es troba, es podrà acabar escrivint un llibre, però s’escriurà a bacs i trompades, sense fluïdesa. El resultat serà un arbitrari i confús esborrany. No serà inútil: s’hi trobaran coses. Però li faltarà l’ordre, la claredat, la divina presència de l’esperit, l’interès i altres qualitats.

Escriure és fer funcionar una idea: posar-la en funcionament. Cal, però, el treball previ, el més difícil (que sovint assage en aquests quaderns).

Josep Iborra, Diari 1965-1977. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 726-727.

Massa prompte i massa tard

Durant el seu viatge a l’Orient, mentre s’estava a Constantinoble, Flaubert va escriure al seu amic Louis Bouilhet una carta en què li comentava una circumstància que li havia cridat l’atenció. En un dels bordells que havia visitat hi va veure penjats alguns gravats d’escenes tendres, incloent-hi les de la vida d’Eloïsa i Abelard, amb un text explicatiu en francès i en espanyol, cosa que li feia exclamar: «Ô Orient, où est-tu? Il ne sera bientôt plus que dans le soleil». Flaubert se sentia estafat per l’absència de tipisme oriental. I no sols als bordells. Observava que a Constantinoble la major part dels homes vestia a l’europea, que s’hi feien representacions d’òpera, que hi havia gabinets de lectura, modistes, que cada vegada menys dones portaven vel, que el nombre de peregrins a la Meca disminuïa… Flaubert concloïa a la vista d’aquest panorama que la religió desapareixeria aviat. «Qui vivra s’amusera!», deia. I tant que ens estem divertint.

Flaubert encara vaticinava més coses a Bouilhet. Afirmava que s’acostava el temps en què les diferències nacionals s’esvairan, i la pàtria serà un arqueologisme com la tribu. El matrimoni també ho tenia magre. Li semblava atacat per totes les lleis que es promulgaven contra l’adulteri, que quedava reduït a un delicte. D’aquí passava a parlar dels globus aerostàtics. Estava convençut que l’home del futur viatjarà a les estrelles. Tancava la tirallonga de profecies amb aquesta reflexió: «nosaltres hem vingut massa prompte i massa tard. Haurem fet el que és més difícil i menys gloriós: la transició». Hi afegia encara que «per a establir alguna cosa durable, cal una base fixa. El futur ens turmenta i el passat ens reté. Per això el present se’ns escapa».

Hem arribat massa tard, durant l’etapa final d’una cultura en decadència, cada vegada més qüestionada, cada vegada més incomprensible, i massa prompte, perquè la nova cultura que ha de reemplaçar-la encara no ha cristal·litzat del tot. No s’ha difós, si més no, fins al punt de modificar la manera de veure i de pensar tot el que afecta la vida humana. La reflexió de Flaubert es retroba, amb lleus variants, en altres autors de l’època contemporània, com ara en aquells versos de Matthew Arnold: «Wandering between two worlds, one dead, / The other powerless to be born» («Stanzas from the Grande Chartreuse»). El mateix motiu reapareix en Il Gattopardo de Lampedusa, que fa dir a don Fabrizio: «Appartengo ad una generazione disgraziata a cavallo fra i vecchi tempi ed i nuovi, e che si trova a disagio in tutti e due».

L’ordre sord de la literatura

En un assaig titulat Réflexions sur De l’Esprit, en què ressenyava una obra del filòsof francès Hélvetius apareguda el 1758, Diderot, encara que coincidia en molts dels punts defensats per l’autor, hi plantejava algunes objeccions. Bàsicament, criticava l’exposició marcadament metòdica, la forma explícita i sistemàtica, típica del tractat, que havia fet servir Hélvetius en el seu llibre. Per a Diderot, «l’aparell del mètode sembla la bastida que es deixaria subsistir després de construir l’edifici. És una cosa necessària per treballar, però no s’ha de veure una vegada que l’obra està acabada». I afirmava que un autor ha de seguir el gran art de Montaigne: ha d’entrar furtivament en l’ànima del lector, ha de guiar-se per l’esperit d’invenció, que s’agita i es mou d’una manera desordenada en la seua recerca, mentre que l’esperit de mètode organitza i ordena, perquè suposa que tot està trobat. Aquest era per a Diderot el defecte principal del llibre d’Helvétius. Per contra, si hagués tingut un ordre sord, hauria estat infinitament més agradable, i infinitament més perillós, com els Essais de Montaigne, on hi ha una coherència interna, de fons, que no es deixa identificar ni reduir a un esquema. El mot «sord», en el text de Diderot, evidentment, no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible.

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàg. 41.

Lectura i oblit

En una entrada dels seus diaris, reflexiona desolat sobre una experiència molt familiar per a qualsevol lector habitual: la facilitat amb què oblidem el que hem llegit. Grillparzer conta que una vegada llegia en una edició del teatre de Shakespeare el pròleg del doctor Johnson, amb un gran plaer, amb admiració, amb la satisfacció que produeix la descoberta d’un text veritablement valuós. De sobte, hi va veure una errata corregida a llapis, que només havia pogut corregir ell mateix. Per tant, aquell assaig ja l’havia llegit feia temps i l’havia oblidat del tot. I anota: «Per a què llegir, aleshores, si els senyals del que s’ha llegit desapareixen tan completament? La meua vida sempre ha estat un somni, però no el d’algú despert, sinó el d’algú que dorm realment».

Grillparzer, tot s’ha de dir, era un hipocondríac, i el caràcter de cada u, la seua constitució física i mental, suposant que es puga separar una de l’altra, tendeix a portar l’aigua al seu molí: tot li dona la raó. A més, es podria afirmar que no tot és dolent en l’oblit, perquè permet tornar a llegir un text com si fos la primera vegada. Sempre hi ha arguments per a tot. Arguments o consols. D’altra banda, si no val la pena llegir, perquè de seguida ho oblidem, per la mateixa regla de tres tampoc no valdria la pena respirar, ja que amb prou feines recordem el que vam fer la setmana passada. L’oblit no és una raó per a no llegir, sinó per a rellegir. Cal refrescar de tant en tant, cal insistir en la dosi perquè el medicament faça efecte. I el que diu Grillparzer és una mica capciós. És cert que oblidem moltes coses que llegim, però d’altres les recordem bastant bé, fins i tot d’una manera obsessiva. Un altre aspecte de la qüestió és que els jocs de la memòria resulten sovint capritxosos, arbitraris… com un somni.

Enric Iborra, Els còmplices. Notes sobre l’ordre sord de la literatura. Viena Edicions, pàgs. 31-32.