Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Joan Fuster

Per a tots els lectors de Gabriel Ferrater —de la seua poesia, de la seua crítica literària, de les seues traduccions—, per a tots els qui ens sentim fascinats i encuriosits per la seua personalitat,  el blog d’Enric Blanes, Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater, és una mina de referències i suggeriments que no té preu. Blanes hi ressenya puntualment qualsevol notícia sobre l’obra de Ferrater: una conferència, una taula rodona, un article publicat en la premsa, un llibre… El lector hi trobarà també un comentari de cada un dels poemes de Les dones i els dies, una ressenya dels llibres de Ferrater publicats pòstumament, una bibliografia comentada, un índex de noms… 

Blanes explica en una de les entrades (Una altra cosa, que ara encara jutjo més important) l’origen de la seua fascinació per Ferrater i al mateix temps sintetitza amb gran precisió alguns dels principals atractius de Les dones i els dies, que va llegir per primera vegada quan tenia dinou anys: «em van entusiasmar de seguida el seu to directe; la qualitat narrativa dels poemes; la concreció dels objectes, les accions i les persones que hi apareixen; el fulgor de les metàfores; la col·loquialitat juganera, la precisió i la magnificència de la llengua; la llibertat del vers blanc; el rigor i la varietat formals; l’ambició artística; la intel·ligència irreverent de les observacions de Ferrater; la possibilitat d'intuir la lliçó dels versos sense entendre'n tots els detalls... Què més pot demanar un lector?» 

Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater és el que en la tradició anglosaxona en diuen un companion, un volum que intenta oferir una visió global, el més completa possible d’un autor: que ens acompanya com a guia. Els companions, però, solen ser obres d’elaboració col·lectiva, mentre que Enric Blanes és l’únic responsable d’aquest blog, la millor companyia per a tot aquell que vulga llegir Gabriel Ferrater en profunditat. 

Els efectes de la Covid-19 en el món del llibre

Encara que tothom coincideix a afirmar que els efectes de l’expansió de la Covid-19 sobre la salut de les persones és la qüestió primordial, els que tindrà —els que ja té— sobre l’economia estan condicionant en un alt grau la política sanitària davant la pandèmia. Es fa, per tant, una política a mitges, que no solucionarà de manera efectiva la crisi sanitària i que empitjorarà, per tant, inevitablement, la crisi econòmica que voldria mitigar. El camí d’enmig sovint no porta enlloc. 

Deixem-ho estar, però. L’únic que volia en aquesta nota era advertir d’uns efectes molt més concrets: els que pot produir la Covid-19 en el món del llibre. Bernat Ruiz Domènech, autor de Desencadenats. Un nou mercat per al llibre independent, editat de fa poc, de lectura imprescindible, ha publicat en el seu blog una entrada (La Primavera Negra del libro) en què vaticina un futur molt negre per al món del llibre en els pròxims mesos com a conseqüència de la Covid-19. Es tracta, evidentment, d’una predicció, però està molt ben argumentada i documentada. Ruiz Domènech se centra en els efectes que tindrà la pandèmia en tres de les baules principals de la cadena del llibre: editorials, distribuïdores i llibreries. Si es compleixen els pitjors pronòstics, moltes hauran de tancar abans que acabe l’any. També diu alguna cosa de les repercussions sobre els autors: vendran menys llibres, les liquidacions seran més esquifides o senzillament no les cobraran, ho tindran més difícil per a publicar… No diu res dels lectors, segurament perquè no cal, perquè és obvi. Com a conseqüència de la crisi econòmica, molts lectors, habituals o no, tindran menys diners a la butxaca. Per tant, compraran menys llibres o deixaran de comprar-ne. 

Per cert, i el llibre electrònic? Mentre duren les mesures de confinament, no podem anar a les llibreries. A més, a diferència dels estancs, estan tancades. Però aquestes mesures no afecten el llibre electrònic, que es pot comprar còmodament des de casa sense establir cap mena de contacte físic. Es pot comprar… Es deuria poder comprar si les editorials oferissen sempre al lector la possibilitat de triar entre el format electrònic i el paper, i a un preu no dissuasori en el primer cas. 

Alguns, que sempre s’esforcen a veure el costat positiu del que siga, han observat que com que la gent ja no pot anar de festa ni de viatge, i s’ha de passar tot el temps a casa, doncs… llegirà finalment! Oh felix pestis! Més aviat caldria exclamar: oh santa innocència!

El monstre de la memòria

Me la vaig comprar a Fan set fa unes setmanes, aprofitant un buit que tenia a l’institut. La vaig fullejar i em van agradar alguns dels fragments que vaig llegir a peu dret. De fet, m’hi quedava enganxat. A més, la traducció, a cura de Roser Lluch, està feta directament de l’hebreu, cosa que era una garantia. L’autor, israelià, Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965), no el coneixia de res, encara que té una altra novel·la en català, Limassol, publicada pel Club Editor com aquesta última: El monstre de la memòria. Un altre motiu per fer-me amb aquest llibre va ser el títol. Curiosament, però, no vaig llegir «El monstre de la memòria», com deia clarament la portada, sinó «El malson de la memòria». Sembla que els meus records van ser més ràpids que la vista, massa distreta, i van transformar —van «llegir»— el títol a partir d’aquella frase de Stephen Dedalus diu en el segon capítol de l’Ulisses: «La Història és un malson del qual tracto de despertar». Me’n vaig anar de Fan set convençut del tot que la novel·la de Yishai Sarid es deia El malson de la memòria.

Més tard, a casa, mentre la llegia, hi vaig trobar dues referències al «monstre de la memòria». Vaig mirar la portada i em vaig adonar del meu error. De tota manera, sospite que l’autor s’ha inspirat en la frase de Stephen Dedalus. El monstre o el malson, la memòria o la Història. Les dues parelles de mots no són estrictament equivalents, és clar, però en certa mesura són intercanviables. La memòria o la història ens reporta sovint records, personals o col·lectius, que tenen un caràcter opressiu, angoixós, perquè no els podem integrar en la nostra vida actual, o perquè recordar-los ens fa mal, com ara el record d’un fet traumàtic. D’aquí la maniobra, gairebé instintiva, de falsejar-los o relegar-los: de desactivar-los. 

Una entrevista amb Albert Hauf de Lourdes Toledo

Lourdes Toledo ha publicat en eldiario.es una entrevista amb Albert Hauf que m’afanye a recomanar-vos (podeu llegir-la completa fent clic en l’enllaç anterior). Albert Hauf és una de les personalitats més sòlides i més brillants del nostre món cultural. Sap moltíssim, però no té ni una gota de pedanteria i sí, en canvi, una visió integral de la cultura literària que en la majoria dels seus col·legues brilla per la seua absència. Escriu molt bé. Afegiu a tot això la seua fina ironia, la claredat i l’amenitat sempre presents en els seus assaigs, en les seues conferències o en les seues classes. L’únic que lamente és que ha escrit i publicat poc. 

A la pregunta de Lourdes Toledo de quina pensa que ha estat la seua aportació més rellevant, Hauf respon que «me’n quede amb la versió crítica i anotada del Tirant. El llibre més divertit que he estudiat». En el contrapunt 95 de La literatura recordada em vaig referir a aquesta edició. Hi destacava, entre altres coses, que «les notes, situades al final de cada capítol, van molt més enllà d’una funció merament auxiliar i es converteixen sovint en una mena de microtextos de crítica literària de la més alta categoria».

Torne a insistir que llegiu completa aquesta entrevista. De tota manera, no puc resistir la temptació de destacar-ne algunes coses. Sobre la situació de les humanitats en els estudis universitaris, Hauf assenyala que un dels factors que les han portat a la precarietat actual és que els mateixos filòlegs, els mateixos estudiosos de la llengua i la literatura, han volgut fer-ne ciència i «s’ho han carregat tot amb les seues obsessions i modes fugisseres, com ara la gramàtica estructural, en comptes d’ensenyar a llegir i escriure».

Un altra qüestió que toca en la seua conversa amb Lourdes Toledo és la comparació dels seus anys de professors a Gal·les, a Cardiff, amb els que ha passat a València. Encara que prefereix callar, amb fina ironia britànica deixa anar alguna puntada sobre el departament de filologia catalana de la nostra universitat. Evidentment, Cardiff era un món molt diferent. Allí, «confeccionàvem una reading list, una llista de llibres amb més de dos-cents títols per tal que els estudiants anaren llegint durant tota la carrera, i per això les vacances eren llarguíssimes, el curs durava només cinc mesos, la resta era temps per a llegir i això era un gran enriquiment. A més, els professors, a banda de ser especialistes en un aspecte, també en tocaven d’altres i discutien amb els col·legues i hi col·laboraven, la qual cosa enriquia molt. Aquí te trobes que cadascú és especialista d’un tema, i punt, s’ha acabat». Hauf reconeix que el temps ha temperat el seu entusiasme inicial en comprovar, una vegada i una altra, les limitacions del nostre panorama cultural: «organitzes actes i presentacions i vénen els de sempre: un nucli de convençuts i entusiastes».

Un motiu en què Albert Hauf sempre ha insistit molt és que els llibres es fan de llibres, que cap obra literària té una existència aïllada, de manera que «en la literatura cada llibre connecta amb una tradició que renova, i així és com s’ha d’ensenyar a escriure i a pensar, a través dels models de lectura». La lectura profunda es caracteritza per aquesta capacitat d’establir connexions i contrastos amb la tradició literària: «el meu lema sempre ha sigut que tot lliga si tens la cultura suficient per fer-ho lligar». 

Per acabar, no puc deixar d’anotar la referència de Hauf a un dictum de Manuel Azaña, que no coneixia: «com va dir Manuel Azaña, si tota la gent que opina de coses que no sap es quedés callada hi hauria un gran silenci en aquest país, que es podria aprofitar per a estudiar».

Els fundadors: una història a tres bandes

Els fundadors, de Raül Garrigasait, aparegut recentment, és un llibre que ressegueix la creació i la història de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, centrant-se en les tres figures —els fundadors— que la van fer possible: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba. Tot i que està rigorosament documentat, i que ofereix valoracions molt matisades, no es pot considerar una obra acadèmicament erudita. Com un novel·lista, Raül Garrigasait ha presentat dramàticament els tres fundadors en tensa dialèctica amb la seua societat i el seu temps, descrivint i narrant el joc de tensions que es va establir entre unes personalitats fortament marcades i el moment històric tan trasbalsat que els va tocar viure. 

El mateix títol d’aquest llibre ja pot fer sospitar una mica al lector aquest enfocament. Els fundadors és un títol de novel·la —em va recordar de seguida, en un acte reflex, The Ambassadors, de Henry James. A més, es llegeix com una novel·la i està plantejat com una novel·la. I comença com una novel·la: «El 25 d’octubre del 1909, en una cisterna de la zona dels santuaris de la ciutat grega d’Empúries, davant les restes de dos templets, es va desenterrar el bust nu d’una estàtua masculina…» El subtítol en reforça la connotació dramàtica: Una història d’ambició, clàssics i poder. Els tres personatges protagonistes apareixen en el relat de Garrigasait com unes figures tràgiques, esquinçades, sacsejades pels esdeveniments històrics, abocades a un carreró sense sortida, més Cambó i Estelrich que no Riba. Tots tres, inevitablement, van entrar en conflicte entre ells. Tots tres, paradoxalment o no, van col·laborar en una empresa que va reeixir. L’autor assenyala al començament del seu llibre que «no seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i els diners necessaris. Estelrich, el primer director, hi afegia ideologia humanística i mà esquerra. I Riba tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat».

Mozart i Salieri

Mozart i Salieri és la més coneguda i influent de les petites tragèdies de Puixkin. El 1898, Rimsky-Korsakov en va fer una òpera breu, en un acte i dues escenes. Més tard, el 1979, aquesta tragèdia de Puixkin va inspirar Amadeus, peça teatral de Peter Shaffer, adaptada al cinema pel mateix Shaffer i el director txec Miloš Forman el 1984 amb gran èxit de públic. Cal advertir d’entrada que la petita tragèdia de Puixkin no es pot reduir a la visió maniquea dels dos compositors que presenta el film de Forman a partir de l’antagonisme entre Salieri, mediocre i devorat per la passió de l’enveja, i Mozart, genial i, alhora, frívol i destrellatat. En realitat, Mozart i Salieri és una obra sobre l’essència de la creació artística. 

Sembla que Puixkin va ser el primer a donar forma literària a la llegenda de l’enverinament de Mozart per Salieri. No m’entretindré a desacreditar aquesta fabulació insidiosa. Sí que m’interessa més recordar que el personatge històric de Salieri de mediocre no en va tenir res. Va ser un compositor de gran talent, i entre els seus alumnes hi havia Beethoven, Schubert i Liszt. Poques bromes! De fet, Puixkin en cap moment el presenta com un mediocre. Si ho hagués estat, no hauria admirat Mozart, ni hi hauria vist l’encarnació del geni: no l’hauria envejat. Sense cap preàmbul, anant al gra des del primer vers, Salieri planteja que hi ha un conflicte irreconciliable entre la creació artística com a resultat de l’esforç, d’un treball minuciós, incansable i dur, i la creació considerada com un do, fruit de la inspiració o de la genialitat. Des de la seua experiència, constata amb amargor que «no hi ha justícia al món. / Però tampoc al cel no n’hi ha». Perquè,

On és la dreta llei si el do sagrat,

el geni i el talent no recompensen

l’amor encès, l’esforç i la renúncia, 

les oracions i l’aspre sacrifici,

ans són predestinats a un cap de trons

que passa el temps en folga?

Un altre Puixkin, si us plau

De tots és sabut que l’alcohol fa venir set. Els borratxets mai no en tenen prou. Deu ser per això que la lectura d’una obra d’alta graduació com l’Eugeni Onegin, en la traducció d’Arnau Barios, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Puixkin. Ho tenia fàcil, perquè en català estem relativament ben servits pel que fa a aquest autor. A més de l’Eugeni Onegin (vegeu Una novel·la lliure (1) i Una novel·la lliure (i 2)), gràcies a Helena Valentí podem llegir el gran poema El genet de bronze, La Gabrielíada —una obreta satírica molt divertida, de caràcter eròtic— i Mozart i Salieri i les Petites tragèdies. Aquests tres llibres han estat publicats per Edicions Cal·lígraf. Jaume Creus, per la seua banda, ha traduït el Teatre complet, en Llibres de l’Índex, una antologia de la poesia de Puixkin, publicada per Edicions de 1984 amb el títol de Mentre hi hagi un sol poeta, la narrativa curta, Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques, editada per Adesiara, i en Cal·lígraf la novel·la inacabada Dubrovski. El 2005, el mateix Jaume Creus va signar la traducció d’una sèrie de poemes llargs de Puixkin (El presoner del Caucas, La font de Bakhtxi-sarai, Els zíngars, Poltava i El genet de bronze) publicat per Edicions La Guineu, de vida efímera. Finalment, La filla del capità es pot llegir en la col·lecció de la MOLU, que va recuperar la traducció que en va fer el catalanòfil txec Rudolf J. Slaby el 1922. Crec que també n’hi ha una altra versió en Barcanova.

De tota aquesta llista només me’n quedava per llegir Dubrovski. La vaig començar amb molta il·lusió, perquè el mateix Puixkin va declarar que havia pres com a model principal de la seua novel·la el Michael Kolhaas de Heinrich von Kleist (la vaig comentar en el contrapunt 77 de La literatura recordada). La novel·la de Puixkin, però, no supera el model, ni tan sols l’iguala. L’element romàntic i melodramàtic hi interfereix negativament. A més, Puixkin la va deixar inacabada o, més exactament, la va abandonar. Així i tot, l’he llegida amb gust i interès, gràcies al seu enfocament realista, que recorda Turguénev (des del punt de vista de la història literària, la veritat és justament el contrari, però no per a mi) i també perquè en definitiva Puixkin segueix la lliçó de Kleist, reduint l’anàlisi psicològica al mínim i fent servir un estil concís, a la punta seca. Tot és acció: fets i coses.

Una nota de lectura sobre «David Copperfield»

L’any passat vaig celebrar el començament de les vacances d’estiu, ara ja llunyanes, llegint David Copperfield de Dickens. Tenia tres possibilitats. A la biblioteca del meu pare n’hi havia una edició en anglès, en un volum de Penguin, i la traducció al català de Carner, publicada en tres volums per Proa. D’altra banda, l’editorial Navona havia tret feia poc en la seua col·lecció Navona Escollits una nova traducció d’aquesta novel·la a cura de Joan Sellent. La vaig fullejar en Fan set i em va semblar molt bona. Al final, em vaig decantar per llegir-la en la versió de Carner. David Copperfield és una novel·la llarga, de més de mil pàgines en l’edició de Proa. Dickens deia que escriure novel·les de menys de mil pàgines, com feien Austen i Flaubert, era un error mortal. I actuava en conseqüència. 

En la fitxa sobre la traducció al castellà aquesta novel·la de l’editorial Alba es recorda que David Copperfield va ser la novel·la favorita de Henry James, de Dostoievski —que la va llegir a Sibèria, al presidi— , de Joyce, Freud, Kafka i Italo Calvino, i que Tolstoi l’admirava moltíssim. La considerava la millor de Dickens i el capítol de la tempestat el patró pel qual s’hauria de jutjar tota obra de ficció. Encara que he preguntat a Mr. Google, no he pogut localitzar aquesta observació de Tolstoi. El crític rus Boris Eikhenbaum, en la monografia que li va dedicar, diu que David Copperfield va inspirar directament alguns dels capítols d’Infància, adolescència i joventut. Altres crítics n’han detectat influències en altres obres majors de Tolstoi, com Guerra i pau. 

S’ha localitzat el primer text que va escriure Josep Iborra sobre Joan Fuster

El 1948, Josep Iborra s’havia traslladat d’Alcoi a València per començar a estudiar la carrera de dret. A finals del 1949 o començaments del 1950, un company de curs, Conrad Martínez Matoses, de Sueca, li va passar un exemplar d’Ales o mans —segon llibre de poemes de Joan Fuster, que acabava de ser publicat en l’editorial Torre—, perquè en fes una ressenya per a Claustro, una revista del SEU (el sindicat on estaven obligats a afiliar-se tots els estudiants universitaris). El meu pare contava que Ales o mans va ser el primer llibre en català que li va caure a les mans, i que li va costar més de llegir que si hagués estat escrit en francès, llengua que sí que coneixia com a lector. El fet és que es va tancar una vesprada en la biblioteca de la Universitat de València i es va enfrontar amb aquell llibre i, per primera vegada, amb aquella llengua literària. El va llegir, el va entendre i va escriure la ressenya per a Claustro, que va ser publicada en el número 2 amb el títol d’Un libro de poemas. Una mica més tard, potser el mateix Martínez Matoses el va presentar a Fuster, que va aprofitar per donar-li les gràcies per la ressenya. A partir d’aquell moment va començar una amistat entre tots dos que duraria tota la seua vida. 

En Perfil humà de Joan Fuster, reproduït en Fuster, una declinació personal, Josep Iborra hi va recordar una imatge d’aquella primera trobada, que se li va quedar gravada per sempre: «A finals dels anys quaranta vaig veure, per primera vegada, Joan Fuster. Estava assegut, entre un grup de gent, al racó d'una cafeteria on es feia una tertúlia oberta. M'hi vaig acostar, perquè ja en tenia notícia per un company de la Universitat. En aquell moment, Fuster tenia a les mans, obert, el Figaro Littéraire i estava comentant, amb un aire divertit, alguna cosa que hi havia sobre Orson Wells. No vaig arribar a temps de fer-me'n càrrec, però la imatge d'aquesta escena m'ha quedat en la memòria com un emblema del Fuster que —qui m'ho havia de dir aleshores— he tractat durant tants anys d'una manera continuada i regular». 

Quan es va preparar l’edició de tots els textos dispersos de Josep Iborra sobre Fuster, va ser impossible de trobar aquella ressenya d’Ales o mans publicada en Claustro. No vam trobar cap exemplar del número de la revista ni cap còpia de la ressenya entre els papers del meu pare, ni en l’arxiu de Joan Fuster, ni en la Biblioteca de la Universitat de València, ni en l’hemeroteca municipal. Josep Garcia Richart tampoc no tenia aquell exemplar. A l’hora de publicar, pòstumament, Fuster, una declinació personal, ens vam haver de limitar a donar la referència bibliogràfica d’aquella ressenya, però sense poder reproduir-la. Ens en va quedar una sensació de recança, perquè era el primer text que Josep Iborra havia escrit sobre Fuster, quan encara no el coneixia personalment. Un text, a més que va marcar l’inici de tantes coses. El meu pare tenia aleshores vint anys. En una entrevista recollida en el llibre Ser Joan Fuster, reproduïda també en Fuster, una declinació personal, ell mateix es recordava com «un jove provincià, un pobre analfabet, que acabava d'arribar i es trobava de sobte amb un personatge que parlava amb tota naturalitat d'Orson Welles amb el Figaro Littéraire a les mans». 

Doncs bé, després de diverses gestions aquest número 2 de Claustro ha estat localitzat finalment en la Biblioteca Nacional de España, a Madrid, des d’on ens han facilitat una reproducció facsímil de la ressenya. Podeu llegir-la ara en el facsímil o en la transcripció que n’hem fet, clicant en aquest enllaç: Josep Iborra, Un libro de poemas (Claustro, número 2, pàgina 2. València, 1950).

Faré unes sessions sobre literatura universal en la llibreria Ambra de Gandia

A finals de febrer començaré una sèrie de tres sessions sobre literatura universal en la llibreria Ambra de Gandia. La primera estarà dedicada a l’Odissea i tindrà lloc el 26 de febrer. La segona, sobre l’Infern de Dante, el 31 de març. En la tercera i última, el 29 d’abril, parlaré sobre Madame Bovary de Flaubert. Totes les sessions començaran a les 18h i tindran una duració aproximada d’una hora. Els interessats a assistir-hi heu de fer una preinscripció, perquè les places són limitades. El cost de les tres sessions és de 5 euros. Per a més informació, podeu escriure (ambrallibres@gmail.com) o trucar a la llibreria (96 287 82 52).

Aquest taller de literatura universal ha sorgit a partir d’una proposta de Maria Bravo, gerent de la llibreria Ambra. Com que només hi haurà tres sessions, una mica separades en el temps, he pensat que el millor era centrar-ne cadascuna en una obra fonamental que done molt de joc, en el sentit que permeta parlar també d’altres llibres i de diverses qüestions relacionades amb la crítica literària i amb l’experiència de la literatura.

Les illes de Pla

Les illes, de Josep Pla, és l’últim llibre que vaig llegir l’any passat. Aquest volum 15 de la seua Obra completa recull escrits sobre les principals illes de la Mediterrània, les que Pla va conèixer directament. Em primer lloc, és clar, les Balears: Menorca, Mallorca, Cabrera, Eivissa i Formentera. També, les illes Medes, i ja més lluny, Còrsega, Sardenya, l’illa d’Elba, Sicília i Malta. L’última part està dedicada a les illes gregues, concretament les situades en el se’n diu el cul de sac de la Mediterrània: Creta, Rodes, Xipre, algunes illes del golf Sarònic i del Dodecanès, algunes de les Cíclades, Miconos, Delos… Resultat de viatges breus, aquesta última part té un caràcter més panoràmic, més superficial —informatiu. Les anècdotes personals hi són més escasses. 

En el pròleg a aquest volum Pla s’autodefineix com un illòman —«una malaltia de l’esperit encara no qualificada pels facultatius»—, perquè les illes «us ofereixen, generalment, el millor que l’època pot presentar: paisatges magnífics, silenci, solitud, llunyania, algunes coses terrenals delicioses, una societat observable, plena d’un interès sense límit: què es pot demanar més?» Hi reitera l’observació, que ja havia llegit en altres llibres seus, que «són els insulars que viuen d’esquena al mar, que més aviat són refractaris a contemplar-lo, que donen a les illes la seva més característica personalitat. Vull dir que a les illes hi ha uns pagesos formidables, immòbils, absolutament adaptats a la limitació recalcitrants. No deixa de ser curiós —atesa la meva manera de veure— que el més important de les illes, que és el mar, hagi donat una població terrestre tan inconfusible i reconsagrada». En aquest temps de turisme massiu, però, em sembla que aquesta visió de les illes s’ha esvaït i s’ha convertit en un somni. 

Una classe de Dominic Keown sobre Fuster i Estellés

L’any passat us vaig informar (vegeu «En valencià»: primer congrés internacional per a la promoció del valencià entre joves) de la posada en marxa, gràcies a la iniciativa de Dominic Keown, del congrés en línia En valencià, adreçat als joves estudiants valencians de 15 a 20 anys amb la intenció de dinamitzar l’interès en la llengua i cultura del país i, així mateix, en la disciplina de filologia en general. Aquest congrés, en què van participar diversos professors d’universitats europees i nord-americanes, tindrà continuïtat en la nova edició que se’n celebrarà enguany a partir de gener/febrer. Per a més informació, us remet a la pàgina En valencià.

Mentrestant, m’agradaria recuperar des d’aquest blog el seminari que va impartir el professor Dominic Keown, professor de Catalan Studies de la Universitat de Cambridge, sobre Fuster i Estellés, amb el títol d’Els valencians i el seu lloc a Europa: Fuster i Estellés. Està penjat tant en el web En valencià com en Youtube. Aquesta classe magistral del professor Keown, impartida en anglès i subtitulada en català, constitueix un material impagable, molt atractiu, per als nostres alumnes, i més si tenim en compte que enguany tant Fuster com Estellés van per a la Selectivitat (argument irrefutable!). A part dels enllaços anteriors, el penge en aquesta entrada per si us resulta més còmode:

També estaria bé de passar en classe dos vídeos en què alguns alumnes de la Universitat de Cambridge comenten, en català, la seua experiència estudiant aquesta llengua. A veure si a més d’algú li cau la cara de vergonya i reacciona en conseqüència. Els vídeos són Un dia a Cambridge (de 2006) i Cambridge students of Catalan BCN (2018). Els penge així mateix en aquesta entrada:

Una novel·la lliure (i 2)

Reprenc el fil de l’entrada anterior. Com a novel·la en vers, Eugeni Onegin no va tenir descendència de qualitat, però va posar els fonaments de la gran novel·lística russa posterior, tant pel que fa als temes com als personatges i a la mena de realisme que Puixkin hi va introduir per primera vegada. La construcció de la història, basada en la simplicitat de la trama i en el seu desenvolupament lògic a partir dels trets essencials dels personatges va proporcionar un model que van seguir els novel·listes russos posteriors. L’argument, de fet, es pot resumir en quatre línies: Eugeni és un dandi rus que hereta una mansió al camp del seu oncle. En anar-hi a viure, es fa amic del poeta Vladímir Lenski i en una festa coneix Tatina, la germana d’Olga, la promesa de Lenski. Tatiana s’enamora d’Eugeni, però aquest la refusa. En una altra festa, Oneguin flirteja amb Olga, la promesa de Lenski, que el desafia a un duel absurd. Oneguin el mata i ha de fugir. Al cap de quatre anys, torna i retroba Tatiana a Sant Petersburg, casada amb un príncep. És en aquest moment quan Eugeni se’n sent enamorat i li ho confessa, però Tatiana el rebutja, encara que el segueix estimant. En realitat, no es pot dir que hi haja final. Els personatges continuen amb les seues vides, però no se’n diu res més. Eugeni no adopta el paper de Werther, ni Tatiana el d’Anna Karènina. Som lluny de la novel·la romàntica: simplement, Eugeni i Tatiana són una parella vitalment mal sincronitzada. La incompatibilitat entre l’heroi i l’heroïna es pot atribuir també a uns altres motius: els seus diferents medis socials, la separació entre l’espontaneïtat sentimental i el raciocini, o el fet que l’heroi apareix com un estranger fascinant en el medi de l’heroïna, en el qual aquesta es troba integrada moralment i psicològicament. 

Puixkin va naturalitzar en Eugeni Onegin una gran varietat de temes per a la literatura russa. Segurament, el que més va entusiasmar els escriptors posteriors va ser la manera en què els contrastos de la ciutat i el camp es van fer servir per analitzar el significat de la felicitat en termes morals. També, el constrast entre dues ciutats, Moscou i Sant Petersburg —indígena i antiga la primera, moderna i europea l’altra—, que tanta influència tindrà en la novel·lística russa posterior. 

Una novel·la lliure (1)

Quan pensem en la literatura russa, de seguida ens vénen al cap els noms dels grans novel·listes de la segona meitat del XIX. En primer lloc, Tolstoi i Dostoievski, de seguida Txékhov i, si reculem una mica, Lermontov, Gogol i Turguenev. Per a un rus, però, l’autor per excel·lència és Puixkin, encara que fora de la seua àrea lingüística no passa de ser un nom que tota persona culta coneix, però que rarament es relaciona amb l’experiència real i sostinguda d’haver llegit les seues obres, llevat d’algunes creacions en prosa com ara La filla del capità i Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques. La raó principal d’aquesta apreciació tan diferent és que el vers de Puixkin és molt difícil de traduir, i la major part de la seua producció literària està escrita en vers, com Eugeni Onegin, la seua obra mestra. 

La dificultat de traduir el vers de Puixkin no és una conseqüència de ser un vers retòricament exhuberant. Ben al contrari. El crític D.S. Mirsky, autor d’una història de la literatura russa que recomanava Vladimir Nabokov, caracteritzava l’estil de Puixkin com a clàssic, precís i lògic, i remarcava que estava fortament influït pel de Voltaire. La seua bellesa depèn en bona part de la tria de les paraules —de l’ús feliç del mot juste—, i la seua efectivitat poètica de l’ús de la metonímia i altres figures purament verbals semblants de la parla, rebutjant tot imatgeria metafòrica, de l’adequació del ritme amb el to i de la complexa textura del so. Mirsky afirmava també que en l’Eugeni Onegin l’harmonia del vers està basada en una completa adequació mútua del ritme i de la sintaxi, i en una pràctica subtil i complexa de l’al·literació —«la meravellosa alliteratio puixkiniana, tan elusiva». Està clar que no saber llegir en rus és una de les desgràcies de la meua vida. 

A la recerca de l’autor del Curial e Güelfa

Dins del conjunt de la literatura catalana medieval del segle XV, la novel·la Curial e Güelfa presenta un aspecte una mica espectral. Cap document de l’època no l’esmenta: no apareix en inventaris, no hi ha cap intertextualitat documentada, ni cap al·lusió epistolar. Com si no s’hagués escrit. A més, es fa difícil relacionar-la amb les obres que es van escriure en català en aquell segle. Això resulta més estrany encara si tenim en compte que la majoria dels grans escriptors d’aquell moment estaven relacionats entre ells, fins i tot familiarment, encara que fos durant una curta temporada, com va ser el cas d’Ausiàs March i Joanot Martorell. Es coneixien, coincidien en certàmens i en tertúlies, es plagiaven… 

Al lector actual se li fa estrany que una novel·la d’una qualitat tan alta, d’una construcció tan elaborada i tan ambiciosa, passés totalment desapercebuda en el seu temps o que no tingués cap difusió. Aquesta va ser la raó principal, entre altres, que va portar Jaume Riera i Sans a considerar el Curial una falsificació, concretament un fake, com es diu ara, de Milà i Fontanals, el seu «descobridor». La hipòtesi de Riera i Sans va obtenir un considerable ressò quan es va fer pública. En primer lloc, per venir de qui venia. I també, perquè satisfeia la tendència al vituperi sarcàstic que bona part dels erudits manifesten envers els seus companys de causa. La proposta de Riera i Sans, de ser certa, deixava amb el cul a l’aire bona part de l’estament universitari, especialment els investigadors que havien dedicat esforços importants a l’encaix de l’obra en el seu context i especialment a identificar-ne l’autor.