Demà dijous es presenta a Benifairó de la Valldigna «Escrits sobre música d’un literat melòman»

 

La llengua del Tercer Reich (Els diaris de Victor Klemperer)

A banda del report dels esdeveniments diaris, de tot el que feia i observava, hi ha dos motius especialment insistits en els diaris de Victor Klemperer. D’una banda, l’obsessió pel que ell anomenava la vox populi, l’opinió del poble alemany sobre el que passava i el grau de penetració de la ideologia nazi. De l’altra, el convenciment que aquesta ideologia s’introduïa en la gent per mitjà d’un ús peculiar de la llengua. Els seus diaris estan plens d’observacions sobre la retòrica nazi i sobre el grau en què aquesta retòrica afectava la parla de tothom.

El resultat en forma de llibre va aparèixer aviat. El 1947 va publicar, a la República Democràtica Alemanya, La llengua del Tercer Reich, que podem llegir en català. Amb el temps, se’n van vendre a les dues Alemanyes més de quatre-cents mil exemplars. Elke Fröhlich, en l’epíleg a l’edició alemanya, reproduït també en la catalana, assenyala que «l’autor no volia que aquest llibre s’entengués com una aportació lingüística, sinó com un llibre de vivències». La llengua del Tercer Reich, a més de no ser una monografia acadèmica, manté una relació molt estreta amb els diaris. Klemperer en va extreure moltes pàgines i les va utilitzar per escriure tots els capítols, enriquint-los amb reflexions, records i anècdotes. Qui no tinga temps o ganes de llegir les més de mil sis-centes pàgines dels diaris del període 1933-1945, pot recórrer a La llengua del Tercer Reich, que ve a ser-ne una síntesi. És un llibre molt instructiu, ple de coses i d’observacions, que es llegeix molt bé.

Klemperer sosté que el nazisme s’introduïa a la carn i la sang de les masses, més que per mitjà del contingut dels discursos i de la propaganda, per l’ús de les paraules individuals, les frases fetes i les formes sintàctiques, que s’imposaven repetint-les milers de vegades fins que eren adoptades de manera mecànica i inconscient. Remarcava que el dístic de Schiller sobre el «llenguatge culte que escriu i pensa per tu» se sol interpretar de manera purament estètica, inofensiva, però que «el llenguatge no només escriu i pensa per mi, sinó que també guia les meves emocions, controla la meva ànima com més naturalment i inconscientment m’hi entrego. I si el llenguatge culte s’ha format a partir d’elements tòxics o si s'ha convertit en portador de substàncies tòxiques? Les paraules poden ser com dosis minúscules d’arsènic: s’ingereixen sense adonar-se’n, sembla que no fan cap efecte i, al cap d’un temps, es produeix l’efecte tòxic».

L’únic que atacava en públic el règim de Franco sense estar borratxo

Ell era el centre de la tertúlia de Fuster. Era el més vital i extrovertit de tots quatre, cosa que es traduïa, entre altres coses, en la manera com concebia i practicava l’amistat. Ell era l’home d’acció, un dels qui més va contribuir a donar forma política al valencianisme durant el franquisme i qui menys se’n va beneficiar personalment. Coneixia el País Valencià com ningú.

Josep Pla, el 1972, en una escala que va fer a Gandia, li va dir al meu pare, mirant Ventura: «Quina vitalitat, eh?, aquest home, quina vitalitat!». Ho conta Josep Iborra en el Diari 1965-1977. L’escriptor Manuel Vicent en va fer un retrat sintètic i revelador en Tranvía a la Malvarrosa. En aquesta novel·la, que ha estat traduïda al català per Miquel Alberola i publicada per Austrohongaresa de Vapors, Manuel Vicent conta com va conèixer, el 1956, Vicent Ventura: «A la residència vivia Josep Iborra, un intel·lectual molt intel·ligent que sempre estava constipat. Un d’aquells dies de gener Iborra em va prometre que una nit em duria a la tertúlia que Vicent Ventura tenia al Kansas, un café antic situat al cantó de la plaça de la Reina amb el carrer de la Pau. […] No vaig aconseguir que em dedicara una sola paraula aquella nit; així i tot em sentia orgullós d’haver-lo conegut perquè va ser el primer personatge que vaig sentir en públic atacar el règim de Franco sense estar borratxo.»

Enguany es commemora el centenari del naixement de Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924 – València, 1998). Fins ara, s’han fet diversos actes —taules redones i conferències— i s’han publicat alguns llibres. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat Vicent Ventura. Una vida per la llibertat, de Francesc Pérez Moragón. A través d’una llarga introducció, un àlbum de fotos de més de cinquanta pàgines i una extensa relació d’articles, l’autor reconstrueix la memòria fotogràfica del periodista i polític valencià. L’editorial Afers ha publicat un volum amb les entrevistes que li van fer a Ventura al llarg de la seua vida, a cura d’Adolf Beltran: Paraules d'un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993. Finalment, en la col·lecció País, de la Institució Alfons el Magnànim, ha aparegut L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista, un text inèdit de Vicent Ventura amb un pròleg de Francesc Bayarri. El mecanoscrit, que es trobava a l’arxiu que conservava una neboda de Ventura, Anna Aguilar, el va descobrir Francesc Pérez Moragón i ara està dipositat a la Biblioteca Valenciana. Redactat quan arrencava la dècada dels vuitanta, potser en els primers mesos del 1982, aquest llibre va ser un encàrrec perquè Ventura posés per escrit la seua visió del valencianisme polític dels anys seixanta i setanta. Però no es va publicar mai. Sembla que no va fer el pes als qui l’havien encarregat. Com explica Francesc Bayarri, «un escrit com el de Ventura havia de desagradar, per força, el totpoderós PSOE de l’època, que en el zenit del triomf no desitjava que algú vinguera ara amb velles històries».

La vida és bella (Els diaris de Victor Klemperer)

Un dels atractius dels diaris de Victor Klemperer és que acaben bé: l’autor i la seua dona van sobreviure al nazisme. Això és un motiu de satisfacció per als lectors decents, que són la majoria. Només que parlar de happy end després d’un desastre tan gran, resulta una mica sarcàstic. Victor Klemperer va sobreviure, en primer lloc, gràcies a estar casat amb una dona «ària», que es va negar a divorciar-se malgrat les pressions del règim nazi. Però com tants altres supervivents de la Devastació es va salvar perquè va tenir sort. En el seu cas, la fortuna es va manifestar amb el bombardeig que va arrasar Dresden entre el 13 i el 15 de febrer de 1945. Aprofitant el caos i la confusió, la seua dona li va arrencar l’estrella groga de l’abric, el va fer passar com un alemany ari que havia perdut els seus papers, i tots dos van emprendre una fugida fins a arribar al territori alliberat pels nord-americans. El matrimoni Klemperer va tenir sort, doncs. Molta sort. Igual que els diaris. Amagats i custodiats a casa d’una amiga de la seua dona, que no va ser tocada per les bombes, es van salvar també.

Durant la seua errància per arribar al territori controlat pels nord-americans, Klemperer va experimentar una de les impressions més fortes del seu viatge en veure, en un poble anomenat Aichac, «a la plaça principal, al costat de l’antiga porta de la ciutat, penjant d’un pal que és tal alt com ho eren els dels nazis, tan gran i amb tanta tela com l’ensenya de la creu gammada, amb barres blanques i roges i estrelles daurades sobre fons blau, la bandera dels Estats Units». Els soldats nord-americans el van sorprendre per la seua manca de marcialitat: muntats als seus Jeeps, anaven «indolents i de bon humor, repantigats; per alguna part penja sempre negligentment una cama». Els russos eren una mica diferents. Klemperer anota en un pas que les experiències «que fins ara havia tingut amb els russos es compaginaven mal amb la llibertat personal i la seguretat». En un altre, un transeünt li «descriu els russos com me’ls han descrit abans i després tantes vegades: quan no han begut són gairebé sempre bona gent; borratxos, unes males bèsties. Saquejos, robatoris de rellotges i joies, violacions, cosa freqüent».

Així i tot, Klemperer encara tenia por i se sentia insegur per la seua condició de jueu. Finalment, no va tenir més remei que acudir a una comandància de policia per regularitzar la seua documentació personal. Una jove d’aspecte cent per cent ari el va atendre. Klemperer li va dir amb un fil de veu i amb poques paraules qui era, i li va presentar el passaport. Immediatament, va ser rebut amb una cortesia radiant: somriures, reverències, Herr Professor per ací, Herr Professor per allà, que si li feia falta ajuda econòmica, que si tenia un allotjament decent. Herr Professor! Era clar que la truita havia girat del tot.

Jèssica Roca sobre els «Escrits sobre música d’un literat melòman»

«Aquelles grans tendes de lona posades amb tauletes per prendre un got de llimó gelat, els carrets de xàmbits i polos, les paraetes de torró i caramels, joguines, les pilotes que hom feia jugar amb un fil de goma lligat a la mà, el tabalet i la dolçaina. I aquells dinars memorables… O era la gana que aleshores jo tenia? A totes les cases hi havia un clima càlid, acollidor, amb pastetes i anís. T’hi quedaves en alguna a dinar. Quins dinars!»

Aquest és un fragment que el Josep Iborra va escriure entre el 1971-1972, i que forma part dels Escrits sobre música d’un literat melòman. Una delícia quan descriu records de la seva infantesa a Polop. Enorme, treient de relleu les virtuts de compositors com Beethoven, Mozart, Brahms, Mendelssohn, Bach, Mahler, etc. Òbviament, la literatura també forma part d’aquests escrits. Hi entra Proust, Thomas Mann, Josep M. Espinàs… I el seu amic Joan Fuster, de qui fa un retrat com a aficionat a la música en el seu assaig Joan Fuster, filharmònic. En aquest me n’he anat cap a la València dels anys 40, quan un jove Fuster estudiant de dret començava a freqüentar concerts de l’Orquesta Municipal de València i la Societat Filharmònica de la ciutat.

Us deixo amb un resum de coses que he escrit i dit sobre el llibre. El millor, per això, és llegir-lo:

https://labgroga.blogspot.com/.../per-qui-escriu...

https://labgroga.blogspot.com/.../escrits-sobre-musica...

Fins a quin punt compartien l’antisemitisme oficial la majoria dels alemanys? (Els diaris de Victor Klemperer)

En l’entrada anterior sobre els diaris de Victor Klemperer, vaig intentar contestar una pregunta que se sol plantejar sobre l’època del nazisme: què se sabia a Alemanya de l’extermini dels jueus? N’hi ha una altra, molt relacionada amb aquesta: fins a quin punt compartien l’antisemitisme oficial la majoria dels alemanys? Era una qüestió que obsessionava Victor Klemperer i que recorre de cap a cap els seus diaris d’aquells anys. L’obsessionava el que ell anomenava la vox populi, l’opinió del poble alemany sobre el que estava passant i sobre el grau de penetració de la ideologia nazi en la gent.

Les notícies i els incidents que recull Klemperer, observats personalment o que li refereixen uns altres, resulten contradictoris i el deixen perplex. «Quina és la veritable vox populi?», es pregunta una vegada i una altra. Un dia, un obrer, ja gran, en bicicleta, li passa de costat i li diu: «Ja canviaran les coses, veritat, camarada…?» Un altre dia, es topa amb una família, pare, mare, fill menut, clarament «gent bé», i el pare, en veu alta i clara, diu al petit: «Perquè sàpigues quin aspecte té un jueu.» De vegades, rebia salutacions de gent desconeguda pel carrer quan veien que portava l’estrella, com a mostra de solidaritat. Això l’incomodava més que els insults, perquè el posaven en perill. Un jueu no podia entrar en contacte amb els aris. És clar que era pitjor, molt pitjor, quan havia de patir un escorcoll de la Gestapo. De seguida, li deien: Per què continues viu, brètol? Encara no t’has suïcidat? I, sol·lícits, li ensenyaven a fer el nus d’una corda per a penjar-se d’una manera efectiva. Una mostra de l’humor alemany.

Planiana (144)

Les relacions entre els sexes poden crear una passió només excepcionalment. Les relacions entre els sexes són, en general, decepcionants i és per aquesta raó que totes les passions acaben —o gairebé— en decepcions terribles. Ara bé: així com les passions no treuen cap a res, les decepcions poden raonar-se —poden esdevenir decepcions raonables, matrimonis de raó, etc. El que s’anomena la felicitat, no és res més que una decepció raonable, enraonada. Més enllà només hi ha dolor i misèria.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Què ha dit Joan Magrané sobre «Escrits sobre música d’un literat melòman»?

Llibre deliciós, un recull de textos sobre música (de Palestrina a Boulez passant per Goethe i Mann) escrits des d'una serenor clarivident que impressiona. Gràcies, @LletraImpresa.

Joan Magrané cita Josep Iborra

 

Joan Magrané, un dels més destacats compositors actuals, autor de l’Antologia sentimental de la música catalana, ha citat en el seu compte d’X un fragment dels Escrits sobre música d’un literat melòman, de Josep Iborra:

Josep Iborra, exactíssim:

Jèssica Roca comenta i llegeix un fragment d’«Escrits sobre música d’un literat melòman»

 

Escriure sobre els llibres escrits per al silenci

El rastre dels llibres (Afers, 2025), de Gustau Muñoz, és el tercer lliurament, fins ara, de la sèrie començada per La vida dels llibres (Afers, 2019) i continuada per Després del llibre (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2023). L’autor ha aplegat en aquest volum textos que ja havien aparegut prèviament, més algun d’inèdit, sobretot a la secció «Notes de Lectura» de l’edició valenciana d’eldiario.es, entre 2022 i 2024. Han estat revisats per a aquesta ocasió, de vegades amb addicions entre claudàtors, que afegeixen alguna informació suplementària o alguna matisació posterior. La major part, però no tots, són ressenyes de llibres, amb una particularitat que crida l’atenció del lector. Gustau Muñoz no sol ressenyar un llibre, sinó uns quants alhora, tres, quatre, o més encara. En Els altres llibres, un article de cinc pàgines, arriba a referir-se a setze publicacions recents. L’objectiu fonamental de les «Notes de lectura» és cridar l’atenció sobre un gran nombre de llibres valuosos que passen desapercebuts, com si no s’haguessen escrit. Es tracta, sobretot, de constatar-ne l’existència i difondre’n el contingut. Per això, la informació bibliogràfica s’imposa sobre la discussió i la valoració crítiques.

En un dels articles, titulat Escrit per al silenci, a partir del llibre de poemes de Fuster, s’assenyala que aquest títol «retrata el que passa sovint amb alguns escrits transformats en llibre. El seu destí és rebre escassa atenció, “passar sense pena ni glòria”, trobar pocs lectors, no traspassar un llindar modestíssim de recepció pública, no entrar a formar part del circuit cultural i del sistema de referències, no tindre una adequada projecció exterior». Són nombrosos els factors que produeixen aquesta invisibilització de la producció editorial. Gustau Muñoz, que ha tocat pràcticament totes les tecles del món del llibre —com a editor, com a traductor i com a autor— destaca alguns dels factors que expliquen aquest estat de coses, com ara la «força de la indústria del llibre, la inèrcia del comerç, l’allau de novetats, la prepotència dels grans grups editorials que marquen pautes en les tendències lectores, la crítica o els espais dedicats a llibres (escadussers, en regressió) als grans mitjans de comunicació, sense oblidar la logística o l’ocupació dels espais físics a les llibreries». Més desgràcies: els territoris de parla catalana estan desarticulats comercialment, sense eines potents de comunicació compartides. Al País Valencià, el mercat del llibre no s’acaba de concretar ni d’organitzar. Els esforços es dispersen, i sovint es perden. Hi ha, també, un declivi del lector habitual. Ja fa anys, Jaume Vallcorba va assenyalar que l’edat mitjana del lector habitual, en català i en castellà, era de seixanta anys. Què en diria ara?

Jèssica Roca parla en el seu blog dels «Escrits sobre música d’un literat melòman»

Fa tres dies vaig començar entusiasmada els Escrits sobre música d’un literat melòman de l’autor valencià Josep Iborra (1929-2011). La literatura i la música van ser part important de la seva vida. D’ell vaig llegir el Breviari d’un bizantí, Paràboles i prou, el Diari 1965-1977 i El vici de la introspecció. És un autor atípic, un crític literari que va més enllà de la crítica, fa literatura i pensament de les lectures que va llegir, és un narrador —un relatista— que expressa el pensament interior a la manera d’un Kafka o d’un Sherwood Anderson: íntim, atemporal, a vegades amb tints de ciència-ficció i amb aquell to de l’oralitat que fa especials els autors de principis del XX. Aquest meu és un comentari que no passa de la meitat del llibre, perquè encara l’estic llegint. El seu fill petit, el Joaquim Iborra, arquitecte de professió, li dedica una llarga introducció que no puc passar per alt. De fet, en començar-lo, vaig pensar en llegir de viva veu un dels capítols que hi dedica en aquesta introducció. I ho faré. Es titula La ràdio, i en ell fa un relat extraordinari de les estades d’estiu a Navaixes quan era nano, amb els seus pares i els seus germans. La seva manera de relatar és molt natural, amb gran sentit de l’humor i ens aporta un document únic del seu pare, l’intel·lectual Josep Iborra, en un vessant més domèstic que desconeixíem. A mi m’encanta.

Josep Iborra a Navaixes el 1982

El cas és que en aquest inici del llibre, Joaquim Iborra fa referència a un pianista i compositor austríac que desconeixia: l’Artur Schnabel. D’ell diu “La seua integral de les sonates de Beethoven (enregistrades entre 1931 i 1935), que va arribar a casa relativament tard, va ser un descobriment. The man who invented Beethoven, segons la feliç expressió del crític Harold C. Schonberg”.

Acostumo a llegir amb música clàssica a l’Spotify. Un gran invent perquè tens a mà la música que t’agrada o descobreixes, que podries passar-te la vida escoltant música. Vaig buscar l’Artur Schnabel i allà hi era: vaig començar escoltant les sonates de Beethoven. Vaig veure, però, que hi havia entre els seus àlbums un on interpretava Schubert, que m’agrada molt. Així que des de dimecres al matí, quan vaig sortir a córrer, que escolto el Schubert de l’Schnabel. Ara, mentre pico aquestes línies sona el seu Impromptus n.4. Cap al final d’aquesta presentació, el Joaquim Iborra, fa unes citacions del seu pare Josep en el seu llibre Inflexions, en què descriu els compositors a través de les estacions de l’any. Una meravella:

El pol masculí de la música es troba en Haydn. El femení, en Schubert (...)

Brahms és el músic de la tardor. Hi ha en les seues obres la nostàlgia daurada d’un fadrí madur, com un fruit autumnal.

Mendelssohn i Schubert, en canvi, són els músics de la primavera.

I Haydn? Doncs, de l’estiu.

Bach i Beethoven, de l’hivern. Mozart, de cap estació determinada.

El proper dia seguiré amb la lectura en veu alta de La ràdio, del Joaquim Iborra, i em detindré una mica més en els detalls del seu assaig introductori als Escrits sobre música d’un literat melòman.

(Publicat en el blog La bústia groga.)

Planiana (143)

Potser el que permet dir que un home és intel·ligent és la seva desconfiança. S’ha de desconfiar d’un mateix, dels altres (homes i dones), de tot plegat. No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants. Ara, la desconfiança no s’ha de demostrar mai; és una posició particular i reservada.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Què se sabia a Alemanya de l’extermini dels jueus? (Els diaris de Victor Klemperer)

A principis d’abril vaig publicar una entrada sobre els diaris de Victor Klemperer, un document excepcional sobre la vida quotidiana i la persecució dels jueus a Alemanya durant el règim nazi, que té també un gran valor literari. Destacava que aquest llibre contribueix com cap altre a contestar unes preguntes que es plantegen una vegada i una altra sobre aquella època, com ara fins a quin punt els alemanys coneixien l’extermini dels jueus que es duia a terme.

Val la pena resseguir la informació que aporta Klemperer sobre aquesta qüestió. D’entrada, hi havia una font d’informació de primera mà: els soldats que tornaven de permís del front oriental o el personal que treballava en l’administració d’aquella zona. El 1941, Klemperer, mentre era en un restaurant, va sentir fragments d’una conversa pescats al vol: una noia, destinada en un lloc administratiu a Polònia des de feia un any i ara de permís, contava a unes amigues que allà no paraven d’afusellar, i que això no apareixia gairebé mai als diaris. L’abril del 1942, Klemperer escriu que la seua dona havia coincidit a la parada del tramvia amb un veí, el fuster Lange. Se’n va anar amb ell a un cafè i va començar a contar-li coses davant d’un got de cervesa. Havia estat a Rússia uns mesos de l’hivern, fins a Nadal, com a xòfer del cos militar de la policia. A Kíiv, assassinats en massa de jueus. Nens petits, amb el cap estavellat contra la paret, homes, dones, adolescents, amuntegats i metrallats a milers, un tossal dinamitat i la massa de cadàvers enterrada sota la terra que es va alçar amb l’explosió.

Planiana (142)

Dia gloriós, lleugerament calorós, ple de personals delícies físiques. M’agraden els primers dies d’estiu. Si la calor es pogués estabilitzar en aquest punt dolç, crearia, al meu entendre, el clima perfecte. El clima abans de suar: ecco!

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Pilar Dolz. Elogi del gravat», de Pilar Alfonso

Pilar Dolz. Elogi del gravat, de Pilar Alfonso, és el tercer títol de la col·lecció Vides d’Art que publica la Institució Alfons el Magnànim. Dirigida per Martí Domínguez, està dedicada a presentar la trajectòria vital i l’obra d’artistes valencians. Així, Pilar Alfonso combina en el seu llibre la biografia, el retrat de la personalitat humana de l’artista i l’anàlisi de la seua obra. En resulta un retrat en viu, dinàmic, que alterna la narració, la reflexió assagística i la transcripció d’algunes de les converses que ha mantingut amb Pilar Dolz. Tot acompanyat amb un gran nombre de fotografies i de reproduccions dels seus gravats, en un volum molt ben editat.

La vida de Pilar Dolz (Morella, 1945), mestra indiscutible entre els gravadors valencians, ha estat dedicada a l’art, com a gravadora i com a galerista. Pilar Alfonso ressegueix els seus orígens familiars, el dur ambient de la postguerra, a Morella, un temps en què els xics se n’anaven a Tortosa o a Castelló a estudiar el batxillerat mentre que les xiques havien de conformar-se amb uns rudiments de comptabilitat familiar: «sent encara adolescent, a Pilar Dolz se li feu evident el feixuc llast de ser dona. Més encara en aquells temps, en aquells indrets.» Però als dinou anys va fer les maletes i se’n va anar a Barcelona. Allí va conèixer Rafael Menezo, que seria la seua parella. I gràcies a ell va conèixer Joan Fuster, que, quan viatjava a Barcelona, invitava a sopar un grupet d’estudiants valencians. Amb Fuster, que li va escriure el fullet de mà de la seua primera exposició, l’any 1972, i el de la primera exposició de Cànem Galeria dos anys després, va mantenir una relació ben cordial. Una vegada, Fuster es va descarar i li va dir: «Escolta, Pilar, que tu no em donaries una litografia? Una d’eixes de les pedres.» Li’n va regalar més d’una, i a hores d’ara formen part de la col·lecció d’art contemporani de l’Espai Fuster. Pilar Dolz també es va relacionar amb Vicent Andrés Estellés, de qui va il·lustrar Document de Morella (1994).