Fins a quin punt compartien l’antisemitisme oficial la majoria dels alemanys? (Els diaris de Victor Klemperer)

En l’entrada anterior sobre els diaris de Victor Klemperer, vaig intentar contestar una pregunta que se sol plantejar sobre l’època del nazisme: què se sabia a Alemanya de l’extermini dels jueus? N’hi ha una altra, molt relacionada amb aquesta: fins a quin punt compartien l’antisemitisme oficial la majoria dels alemanys? Era una qüestió que obsessionava Victor Klemperer i que recorre de cap a cap els seus diaris d’aquells anys. L’obsessionava el que ell anomenava la vox populi, l’opinió del poble alemany sobre el que estava passant i sobre el grau de penetració de la ideologia nazi en la gent.

Les notícies i els incidents que recull Klemperer, observats personalment o que li refereixen uns altres, resulten contradictoris i el deixen perplex. «Quina és la veritable vox populi?», es pregunta una vegada i una altra. Un dia, un obrer, ja gran, en bicicleta, li passa de costat i li diu: «Ja canviaran les coses, veritat, camarada…?» Un altre dia, es topa amb una família, pare, mare, fill menut, clarament «gent bé», i el pare, en veu alta i clara, diu al petit: «Perquè sàpigues quin aspecte té un jueu.» De vegades, rebia salutacions de gent desconeguda pel carrer quan veien que portava l’estrella, com a mostra de solidaritat. Això l’incomodava més que els insults, perquè el posaven en perill. Un jueu no podia entrar en contacte amb els aris. És clar que era pitjor, molt pitjor, quan havia de patir un escorcoll de la Gestapo. De seguida, li deien: Per què continues viu, brètol? Encara no t’has suïcidat? I, sol·lícits, li ensenyaven a fer el nus d’una corda per a penjar-se d’una manera efectiva. Una mostra de l’humor alemany.

Planiana (144)

Les relacions entre els sexes poden crear una passió només excepcionalment. Les relacions entre els sexes són, en general, decepcionants i és per aquesta raó que totes les passions acaben —o gairebé— en decepcions terribles. Ara bé: així com les passions no treuen cap a res, les decepcions poden raonar-se —poden esdevenir decepcions raonables, matrimonis de raó, etc. El que s’anomena la felicitat, no és res més que una decepció raonable, enraonada. Més enllà només hi ha dolor i misèria.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Què ha dit Joan Magrané sobre «Escrits sobre música d’un literat melòman»?

Llibre deliciós, un recull de textos sobre música (de Palestrina a Boulez passant per Goethe i Mann) escrits des d'una serenor clarivident que impressiona. Gràcies, @LletraImpresa.

Joan Magrané cita Josep Iborra

 

Joan Magrané, un dels més destacats compositors actuals, autor de l’Antologia sentimental de la música catalana, ha citat en el seu compte d’X un fragment dels Escrits sobre música d’un literat melòman, de Josep Iborra:

Josep Iborra, exactíssim:

Jèssica Roca comenta i llegeix un fragment d’«Escrits sobre música d’un literat melòman»

 

Escriure sobre els llibres escrits per al silenci

El rastre dels llibres (Afers, 2025), de Gustau Muñoz, és el tercer lliurament, fins ara, de la sèrie començada per La vida dels llibres (Afers, 2019) i continuada per Després del llibre (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2023). L’autor ha aplegat en aquest volum textos que ja havien aparegut prèviament, més algun d’inèdit, sobretot a la secció «Notes de Lectura» de l’edició valenciana d’eldiario.es, entre 2022 i 2024. Han estat revisats per a aquesta ocasió, de vegades amb addicions entre claudàtors, que afegeixen alguna informació suplementària o alguna matisació posterior. La major part, però no tots, són ressenyes de llibres, amb una particularitat que crida l’atenció del lector. Gustau Muñoz no sol ressenyar un llibre, sinó uns quants alhora, tres, quatre, o més encara. En Els altres llibres, un article de cinc pàgines, arriba a referir-se a setze publicacions recents. L’objectiu fonamental de les «Notes de lectura» és cridar l’atenció sobre un gran nombre de llibres valuosos que passen desapercebuts, com si no s’haguessen escrit. Es tracta, sobretot, de constatar-ne l’existència i difondre’n el contingut. Per això, la informació bibliogràfica s’imposa sobre la discussió i la valoració crítiques.

En un dels articles, titulat Escrit per al silenci, a partir del llibre de poemes de Fuster, s’assenyala que aquest títol «retrata el que passa sovint amb alguns escrits transformats en llibre. El seu destí és rebre escassa atenció, “passar sense pena ni glòria”, trobar pocs lectors, no traspassar un llindar modestíssim de recepció pública, no entrar a formar part del circuit cultural i del sistema de referències, no tindre una adequada projecció exterior». Són nombrosos els factors que produeixen aquesta invisibilització de la producció editorial. Gustau Muñoz, que ha tocat pràcticament totes les tecles del món del llibre —com a editor, com a traductor i com a autor— destaca alguns dels factors que expliquen aquest estat de coses, com ara la «força de la indústria del llibre, la inèrcia del comerç, l’allau de novetats, la prepotència dels grans grups editorials que marquen pautes en les tendències lectores, la crítica o els espais dedicats a llibres (escadussers, en regressió) als grans mitjans de comunicació, sense oblidar la logística o l’ocupació dels espais físics a les llibreries». Més desgràcies: els territoris de parla catalana estan desarticulats comercialment, sense eines potents de comunicació compartides. Al País Valencià, el mercat del llibre no s’acaba de concretar ni d’organitzar. Els esforços es dispersen, i sovint es perden. Hi ha, també, un declivi del lector habitual. Ja fa anys, Jaume Vallcorba va assenyalar que l’edat mitjana del lector habitual, en català i en castellà, era de seixanta anys. Què en diria ara?

Jèssica Roca parla en el seu blog dels «Escrits sobre música d’un literat melòman»

Fa tres dies vaig començar entusiasmada els Escrits sobre música d’un literat melòman de l’autor valencià Josep Iborra (1929-2011). La literatura i la música van ser part important de la seva vida. D’ell vaig llegir el Breviari d’un bizantí, Paràboles i prou, el Diari 1965-1977 i El vici de la introspecció. És un autor atípic, un crític literari que va més enllà de la crítica, fa literatura i pensament de les lectures que va llegir, és un narrador —un relatista— que expressa el pensament interior a la manera d’un Kafka o d’un Sherwood Anderson: íntim, atemporal, a vegades amb tints de ciència-ficció i amb aquell to de l’oralitat que fa especials els autors de principis del XX. Aquest meu és un comentari que no passa de la meitat del llibre, perquè encara l’estic llegint. El seu fill petit, el Joaquim Iborra, arquitecte de professió, li dedica una llarga introducció que no puc passar per alt. De fet, en començar-lo, vaig pensar en llegir de viva veu un dels capítols que hi dedica en aquesta introducció. I ho faré. Es titula La ràdio, i en ell fa un relat extraordinari de les estades d’estiu a Navaixes quan era nano, amb els seus pares i els seus germans. La seva manera de relatar és molt natural, amb gran sentit de l’humor i ens aporta un document únic del seu pare, l’intel·lectual Josep Iborra, en un vessant més domèstic que desconeixíem. A mi m’encanta.

Josep Iborra a Navaixes el 1982

El cas és que en aquest inici del llibre, Joaquim Iborra fa referència a un pianista i compositor austríac que desconeixia: l’Artur Schnabel. D’ell diu “La seua integral de les sonates de Beethoven (enregistrades entre 1931 i 1935), que va arribar a casa relativament tard, va ser un descobriment. The man who invented Beethoven, segons la feliç expressió del crític Harold C. Schonberg”.

Acostumo a llegir amb música clàssica a l’Spotify. Un gran invent perquè tens a mà la música que t’agrada o descobreixes, que podries passar-te la vida escoltant música. Vaig buscar l’Artur Schnabel i allà hi era: vaig començar escoltant les sonates de Beethoven. Vaig veure, però, que hi havia entre els seus àlbums un on interpretava Schubert, que m’agrada molt. Així que des de dimecres al matí, quan vaig sortir a córrer, que escolto el Schubert de l’Schnabel. Ara, mentre pico aquestes línies sona el seu Impromptus n.4. Cap al final d’aquesta presentació, el Joaquim Iborra, fa unes citacions del seu pare Josep en el seu llibre Inflexions, en què descriu els compositors a través de les estacions de l’any. Una meravella:

El pol masculí de la música es troba en Haydn. El femení, en Schubert (...)

Brahms és el músic de la tardor. Hi ha en les seues obres la nostàlgia daurada d’un fadrí madur, com un fruit autumnal.

Mendelssohn i Schubert, en canvi, són els músics de la primavera.

I Haydn? Doncs, de l’estiu.

Bach i Beethoven, de l’hivern. Mozart, de cap estació determinada.

El proper dia seguiré amb la lectura en veu alta de La ràdio, del Joaquim Iborra, i em detindré una mica més en els detalls del seu assaig introductori als Escrits sobre música d’un literat melòman.

(Publicat en el blog La bústia groga.)

Planiana (143)

Potser el que permet dir que un home és intel·ligent és la seva desconfiança. S’ha de desconfiar d’un mateix, dels altres (homes i dones), de tot plegat. No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants. Ara, la desconfiança no s’ha de demostrar mai; és una posició particular i reservada.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Què se sabia a Alemanya de l’extermini dels jueus? (Els diaris de Victor Klemperer)

A principis d’abril vaig publicar una entrada sobre els diaris de Victor Klemperer, un document excepcional sobre la vida quotidiana i la persecució dels jueus a Alemanya durant el règim nazi, que té també un gran valor literari. Destacava que aquest llibre contribueix com cap altre a contestar unes preguntes que es plantegen una vegada i una altra sobre aquella època, com ara fins a quin punt els alemanys coneixien l’extermini dels jueus que es duia a terme.

Val la pena resseguir la informació que aporta Klemperer sobre aquesta qüestió. D’entrada, hi havia una font d’informació de primera mà: els soldats que tornaven de permís del front oriental o el personal que treballava en l’administració d’aquella zona. El 1941, Klemperer, mentre era en un restaurant, va sentir fragments d’una conversa pescats al vol: una noia, destinada en un lloc administratiu a Polònia des de feia un any i ara de permís, contava a unes amigues que allà no paraven d’afusellar, i que això no apareixia gairebé mai als diaris. L’abril del 1942, Klemperer escriu que la seua dona havia coincidit a la parada del tramvia amb un veí, el fuster Lange. Se’n va anar amb ell a un cafè i va començar a contar-li coses davant d’un got de cervesa. Havia estat a Rússia uns mesos de l’hivern, fins a Nadal, com a xòfer del cos militar de la policia. A Kíiv, assassinats en massa de jueus. Nens petits, amb el cap estavellat contra la paret, homes, dones, adolescents, amuntegats i metrallats a milers, un tossal dinamitat i la massa de cadàvers enterrada sota la terra que es va alçar amb l’explosió.

Planiana (142)

Dia gloriós, lleugerament calorós, ple de personals delícies físiques. M’agraden els primers dies d’estiu. Si la calor es pogués estabilitzar en aquest punt dolç, crearia, al meu entendre, el clima perfecte. El clima abans de suar: ecco!

Josep Pla, En mar (OC, 18)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Pilar Dolz. Elogi del gravat», de Pilar Alfonso

Pilar Dolz. Elogi del gravat, de Pilar Alfonso, és el tercer títol de la col·lecció Vides d’Art que publica la Institució Alfons el Magnànim. Dirigida per Martí Domínguez, està dedicada a presentar la trajectòria vital i l’obra d’artistes valencians. Així, Pilar Alfonso combina en el seu llibre la biografia, el retrat de la personalitat humana de l’artista i l’anàlisi de la seua obra. En resulta un retrat en viu, dinàmic, que alterna la narració, la reflexió assagística i la transcripció d’algunes de les converses que ha mantingut amb Pilar Dolz. Tot acompanyat amb un gran nombre de fotografies i de reproduccions dels seus gravats, en un volum molt ben editat.

La vida de Pilar Dolz (Morella, 1945), mestra indiscutible entre els gravadors valencians, ha estat dedicada a l’art, com a gravadora i com a galerista. Pilar Alfonso ressegueix els seus orígens familiars, el dur ambient de la postguerra, a Morella, un temps en què els xics se n’anaven a Tortosa o a Castelló a estudiar el batxillerat mentre que les xiques havien de conformar-se amb uns rudiments de comptabilitat familiar: «sent encara adolescent, a Pilar Dolz se li feu evident el feixuc llast de ser dona. Més encara en aquells temps, en aquells indrets.» Però als dinou anys va fer les maletes i se’n va anar a Barcelona. Allí va conèixer Rafael Menezo, que seria la seua parella. I gràcies a ell va conèixer Joan Fuster, que, quan viatjava a Barcelona, invitava a sopar un grupet d’estudiants valencians. Amb Fuster, que li va escriure el fullet de mà de la seua primera exposició, l’any 1972, i el de la primera exposició de Cànem Galeria dos anys després, va mantenir una relació ben cordial. Una vegada, Fuster es va descarar i li va dir: «Escolta, Pilar, que tu no em donaries una litografia? Una d’eixes de les pedres.» Li’n va regalar més d’una, i a hores d’ara formen part de la col·lecció d’art contemporani de l’Espai Fuster. Pilar Dolz també es va relacionar amb Vicent Andrés Estellés, de qui va il·lustrar Document de Morella (1994).

«Vigència del carrer», per Joaquim Iborra

Més d’una vegada he constatat en aquests articles la dificultat de la ciutat moderna per a configurar una plaça. Quan vol fer-ne una, en fa una esplanada, o un parc. Tampoc no sap fer un carrer. En fa una avinguda. Aquest és el seu fort: l’avinguda, el bulevard, el passeig, l’albereda. A pesar d’això, el carrer i la plaça mantenen una contradictòria vigència. No per viure-hi, és clar. El personal, la majoria, prefereix viure en un adosado, o en un complex residencial amb piscina, gimnàs i club social. En canvi, li encanta bambar pels carrers i places de les ciutats històriques. Són atapeïdes de gent, i com més va més transitades. Encara que aquesta tendència no és nova, ara el turisme l’ha exacerbada.

Ara bé, ni el carrer ni la plaça de la ciutat històrica es viuen a la manera tradicional, com a espais propis de la vida urbana, entesa integralment. Avui s’han incorporat a l’oci, a una forma concreta d’oci. El personal hi va, sobretot, a comprar. No les coses que necessita. Per a això se’n va als centres comercials, als supermercats, lluny del centre. Hi va a comprar les coses que no necessita, per gust de comprar, de remenar i comprar. També hi va de festa, però comprar és la forma màxima de l’oci. Ni tan sols hi passeja. Si ho fa, és com a activitat supeditada a anar de compres. La prova és que si les botigues tanquen, els carrers es buiden. La burgesia va inventar el passeig. També anava a les botigues, però s’hi instal·lava com en una visita. Les compres estaven supeditades al passeig, al contrari d’avui.

També hi ha botigues als centres comercials, és clar, i la gent hi compra el que necessita, si bé acaba carregant, de pas, amb el que no necessita. Però sembla que els centres comercials es desinflen una mica. En canvi, els centres històrics van a més. Què fa encara tan atractives les antigues places i carrers? Han estat reconvertides en una forma moderna de lleure que, paradoxalment, només és possible practicar-lo en espais urbans anacrònics, aquells que la ciutat moderna és incapaç de crear.

Dimecres que ve es presenta a Gandia «Escrits sobre música d’un literat melòman» de Josep Iborra

 

Es publica «Escrits sobre música d’un literat melòman» de Josep Iborra

Lletra Impresa Edicions, en coedició amb la Institució Alfons el Magnànim, acaba de publicar Escrits sobre música d’un literat melòman de Josep Iborra, una selecció d’assaigs que parlen, directament o indirectament, de música. No són pròpiament textos sobre música, sinó reflexions al voltant de la música en relació amb la cultura i amb l’experiència personal de l’autor. Si la personalitat literària i intel·lectual de Josep Iborra ha estat poc coneguda, o coneguda molt parcialment, encara més desconeguda és la seua condició de gran melòman.

El volum conté una sèrie d’assaigs inèdits i una tria de textos extrets dels següents llibres ja publicats: Inflexions (2005, Bromera), Breviari d’un bizantí (2007, Arola), L’estupor (2018, Afers) i Diari 1965-1977 (2022, Magnànim), juntament amb Joan Fuster, filharmònic, inclòs en Fuster, una declinació personal (2014, PUV). Està encapçalat per un assaig introductori de Joaquim Iborra, que ocupa gairebé la meitat del llibre, i que vol «mostrar una imatge de la intensa relació personal que el meu pare mantingué amb la música al llarg de la seua vida. De l’altra, plantejar una aproximació a les idees que sobre música i cultura sostingué com a intel·lectual i literat, aprofitant els textos fins ara disponibles. […] A favor de la fidelitat d’aquest doble retrat puc al·legar almenys el meu testimoni de primera mà i les hores d’audicions —moltes— que amb ell vaig compartir».

A més dels llibres, Josep Iborra tenia altres interessos. Alguns els va sostenir sempre, com la pintura i el cinema, des dels anys de formació. Ara, la música el va ocupar molt més intensament. La passió per la música va ser d’un mateix ordre de magnitud que la que va sentir per la literatura. Era una passió que preferia satisfer en privat, sentint la música gravada en discos o la que retransmetien per la ràdio, llevat d’algunes assistències escadusseres a les sales de concert. Es tractava d’una necessitat personal i domèstica, com la de la lectura, una necessitat autèntica, perquè realment no en podia prescindir; personal, perquè era en la intimitat on millor podia satisfer-la. I domèstica, perquè no tenia res de pretensiosa: era una activitat quotidiana, dintre de la més estricta normalitat. El repertori que escoltava habitualment era molt ampli. Totes les èpoques, tots els compositors, hi estaven representats.

«L’anell del nibelung», d’Amadeu Fabregat

Ulisses va tornar a Ítaca al cap de vint anys. Ernest Millet, professor de geografia recentment jubilat, personatge principal de L’anell del nibelung, torna a M. al cap de quaranta. En realitat, no se n’havia anat, sinó que n’havia fugit a causa del sentiment de culpa per una transgressió innominable, que s’explica amb detall més endavant. I tampoc no hi havia tornat. Wagnerià apassionat, només havia anat a M. per assistir a la representació de L’anell del nibelung, la tetralogia de Richard Wagner, dirigida per Zubin Mehta.

Ara, la tetralogia de Wagner és més, molt més, que un motiu argumental en aquesta novel·la d’Amadeu Fabregat. Igual que Joyce va fer servir l’Odissea per cohesionar, d’una manera sorda, la massa novel·lística de l’Ulisses, Fabregat ha recorregut a la tetralogia wagneriana per donar forma a una novel·la densa i extensa, de més de cinc-centes pàgines en format gran. Però amb una diferència important: en l’Ulisses l’única referència explícita a l’Odissea és el títol i el millor que es pot fer quan llegim aquesta novel·la és oblidar-nos del poema homèric. En L’anell del nibelung, en canvi, la tetralogia i la vida de Wagner es posen en un primer pla i reclamen l’atenció del lector, més enllà d’actuar com un contrapunt de la peripècia i les preocupacions d’Ernest Millet. La fascinació que sent aquest personatge per la música de Wagner l’ha fet viatjar als llocs on va estar el Mestre o als teatres on es representaven alguna de les seues òperes. Fins i tot ha escrit un llibre, Geografia de Richard Wagner, sobre la vida itinerant del músic més viatger del món. Moltes de les pàgines de L’anell del nibelung estan dedicades a la narració de la seua vida. Queden una mica separades del conjunt de la novel·la, llevat d’alguns paral·lelismes, una mica forçats, amb alguns episodis de la vida d’Ernest Millet. Però es llegeixen bé, perquè la biografia de Wagner és molt entretinguda.

«Els cotxes i la revolució», per Joaquim Iborra

Des dels inicis de la revolució industrial, cada etapa s’ha associat a algun nou artefacte: la màquina de vapor, el teler, el ferrocarril… A partir de les dues guerres mundials s’acumulaven els invents i dubtem amb quin caracteritzar una època. Avui s’acceleren les fases —ara parlem de revolucions tecnològiques. Ja n’he perdut el compte. És inútil preguntar-se quin de tots els invents ha alterat més profundament la nostra vida quotidiana, perquè uns depenen dels altres o es potencien recíprocament. Amb tot, si hagués de triar-ne un, triaria l’automòbil. No oblide el ferrocarril, ni els antibiòtics —que ens salven la vida—, ni el telèfon, ni el mòbil, fins i tot. Només l’aigua corrent i la llum elèctrica hi podrien competir. Parle de l’afecció més directa i immediata sobre la nostra vida quotidiana. Cal pensar en el trastorn que patim personalment quan tenim el cotxe al taller i no ens deixen un vehicle de cortesia, com quan se’n va la llum o tallen el subministrament d’aigua. La situació s’agreuja a mesura que s’allarga. I si fos definitiva?

En els temes que he tractat fins ara en aquesta sèrie d’articles sempre he acabat entropessant amb el problema del trànsit rodat. És una idea fixa que potser els fa reiteratius i pesats. Per què no pensar a favor del cotxe? Per què tanta animadversió? Ara bé, per excusar el meu anacronisme, pregunte: és que hi ha alguna concepció urbana o territorial que estiga explícitament a favor de potenciar o consolidar el trànsit rodat? No, no n’hi ha. Des del temps de Marinetti, no s’ha tornat a exalçar com aleshores la màquina. Avui, al contrari, denunciem la mecanització i la deshumanització de la societat i parlem tothora del seu cost energètic i ambiental. Una altra cosa és la praxi. Cal preguntar també: hi ha alguna praxi que no partesca de la premissa de consolidar o potenciar el trànsit rodat? Tampoc no n’hi ha. Qualsevol iniciativa en una altra direcció és restringida en un àmbit o en una zona, gran o petita, i encara provoca reaccions en contra des de totes bandes. O bé desvia la qüestió de fons: si convé reduir o eliminar la contaminació a les ciutats, es promou la substitució del parc automobilístic pels nous vehicles elèctrics, però mai no es planteja una reducció significativa del trànsit rodat.