Sobre el diari com a gènere literari: intimitat i sinceritat (3)

Sovint es fa servir la denominació de «diari íntim» per a referir-se al diari d’un escriptor. És una manera de diferenciar-lo del diari dels mitjans de comunicació, del newspaper. Amb la mateixa intenció es recorre al sinònim dietari. I també de remarcar-ne el caràcter marcadament personal d’aquest tipus de text. El lector es pot fer la il·lusió que l’autor es mostra al nu en el seu diari, en la seua veritat, sense les mediacions o els emmascaraments que imposen els altres gèneres literaris. Finalment, l’adjectiu «íntim» apunta al caràcter privat, confidencial d’un text que, en principi, no estava destinat a la publicació —si més no a la publicació immediata. 

Quan això queda dit, de seguida comencen els problemes. En primer lloc, no tothom entén el mateix per intimitat. Per a molts, rudimentàriament, la intimitat és la vida sexual. Uns altres la identifiquen amb determinades obsessions metafísiques, d’expressió problemàtica o directament inefables. O amb les seues inversions financeres. Per a molts escriptors, la seua intimitat consisteix en l’opinió nefasta que tenen de la majoria dels seus col·legues, opinió que callen per educació i per caritat. En definitiva, la intimitat és allò de què no es parla. Fuster afirmava en el pròleg al seu Diari que «dubto que un “escriptor” arribi mai a produir un sol paper que sigui “íntim” de debò. El simple fet d'escriure ho comporta: l'”escriptor” escriu precisament perquè algú el llegeixi, i tard o d'hora algú acaba per llegir-lo. La “intimitat”, en canvi, acostuma a ser taciturna, gairebé silenciosa; en tot cas, és ben poc amiga de confiar-se a la lletra». Deixem de banda, és clar, determinats temperaments impúdics i exhibicionistes que no saben resistir l’impuls de tocar la trompeta quan es tracta de parlar de les seues coses.

Sobre el diari com a gènere literari: una forma moderna d’escriptura (2)

En Els dietaris i els assaigs, un dels textos recollits en L’estupor (pàgines 196-198), Josep Iborra hi ofereix una síntesi perfecta, en tres pàgines, de la constitució del diari com a gènere literari i de la seua relació amb l’assaig. Allí us remet, doncs. En aquesta entrada em limitaré a citar aquest assaig, a resumir-lo i a complementar-lo amb alguna nota.

Josep Iborra afirma d’entrada que «el dietari, com a gènere literari, és una forma moderna d'escriptura». De seguida, matisa que «sempre hi ha hagut dietaris, però antigament consistien en una sèrie d'anotacions datades que, generalment, es referien a dades personals o familiars, un registre del curs dels afers o de les efemèrides relatius a la vida familiar o social, que fixaven la memòria de tot allò que es considerava important». 

Aquells diaris tenien una finalitat estrictament utilitària. Alguns membres de la noblesa —o els seus secretaris o administradors— els escrivien «per resseguir la història dels respectius llinatges» o «per portar una mena de comptabilitat del patrimoni». Els burgesos els feien servir com una mena de registre de la marxa dels negocis i de la comptabilitat domèstica, «sense oblidar, però, les commemoracions familiars: naixements, enllaços matrimonials, defuncions, com feien els nobles. També n'hi havia que eren cròniques de la ciutat, escrites per dietaristes atents als fets rellevants de cada dia». D’aquest últim tipus se n’han conservat en català alguns exemples notables durant l’anomenat període de la decadència, com ara, al segle XVII, els dietaris dels valencians Joaquim Aierdi o Pere Joan Porcar, o, a Catalunya, l’extensíssim Calaix de sastre del baró de Maldà, ja del segle XVIII. Tots aquests diaris «no tenien una funció literària, sinó que es reduïen pràcticament a finalitats utilitàries, memorístiques. Una altra qüestió és el valor que tenen per una raó o altra, sobretot per als historiadors, lingüistes, sociòlegs, etc.» 

Sobre el diari com a gènere literari: per què m’interessa (1)

El diari com a gènere literari és per a mi un motiu de reflexió constant des de fa temps. En els contrapunts 43-48 de La literatura recordada he publicat algunes notes sobre aquest gènere, il·lustrades amb comentaris de passatges d’alguns diaris de la literatura catalana, concretament les Hores angleses, de Ferran Soldevila, El quadern gris i La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), de Josep Pla, i el Diari 1952-1960, de Joan Fuster (d’aquest últim encara no n’hi ha cap edició completa en volum solt; cal recórrer al primer volum de l’Obra completa de Joan Fuster).

El meu interès per aquesta forma literària es deu a dos motius. El primer té un caràcter estrictament personal. El diari és l’únic gènere literari que he practicat fins ara, juntament amb algunes formes de la crítica literària, bàsicament la ressenya i l’assaig, que en certa mesura coincideixen amb aquell. No he escrit mai una novel·la, ni un miserable conte, i ja no recorde si alguna vegada vaig escriure algun «poema». No crec que n’escriga mai, per diverses raons que ara no fan al cas, encara que la més evident és la falta de caràcter o de talent per a tal empresa. 

Avorriment i impaciència en la lectura

Tots sabem que hi ha llibres molt avorrits, que són lletra morta des del primer dia que van ser publicats, per no dir res de la gran massa que s’hi ha convertit amb el pas del temps. Així i tot, molt poques vegades m’avorreix un llibre, perquè sé detectar, gairebé instintivament, els que inevitablement em cauran de les mans en cas de començar a llegir-los. Hi ha mil detalls que els delaten, de lluny fins i tot. A la llibreria, amb una cala d’unes poques pàgines en tinc prou per saber què tinc entre mans. D’acord que es tracta de llibres que no m’interessen a mi. En la majoria dels casos, però, són llibres que no tenen cap interès per a ningú, ni tan sols per als qui els van escriure.

Una altra cosa és la impaciència que de vegades em produeixen alguns que, d’entrada, sí que m’interessen. L’avorriment t’adorm, et fa desconnectar de la lectura. La impaciència, en canvi, irrita, desperta una agressivitat que és tot el contrari de l’ensopiment característic d’aquell. L’avorriment és una conseqüència d’allò que d’entrada no ens interessa, mentre que la impaciència defrauda unes expectatives inicials. D’aquí la irritació. En un primer moment, pensem que és culpa nostra i fem un esforç. Aguantem. Aquest esforç, però, de seguida es revela inútil. L’autor ens ha fet perdre el temps i ens ha posat de malhumor. 

M’ha passat aquesta setmana amb un llibre, que he intentat llegir, del prestigiós crític literari Edward W. Said, fundador dels estudis postcolonials, autor, entre altres obres, de l’influent Orientalisme, en què analitza la llarga tradició d'imatges d'Àsia i el Pròxim Orient en la cultura occidental que ha servit de justificació implícita a les ambicions colonials i imperials d'Europa i els Estats Units. El llibre que he intentat llegir és El mundo, el texto y el crítico, publicat per Debolsillo, un volum de més de quatre-centes pàgines de lletra petita i atapeïda. Cap problema. El vaig començar amb molta il·lusió perquè després de fullejar-lo una mica i de resseguir-ne l’índex, vaig veure que parlava de Mimesi d’Auerbach, del pianista Glenn Gould —Said ha exercit també la crítica musical—, de Swift i de Conrad. Què més es pot demanar? Allò era tot una promesa! Com solc fer en aquests casos, vaig atacar el llibre llapis en mà, com qui se’n va de festa. Al cap de poques pàgines vaig començar a sentir-me incòmode, i impacient. Em costava seguir el text. El temps i les pàgines passaven i Said deia ben poca cosa, i el que deia no valia la pena. Malpensat com sóc, vaig atribuir la meua incomoditat a la traducció. Tradittore! Al cap de poc, més modestament, a la meua falta d’atenció. Em vaig adonar que hi havia fragments que no els acabava d’entendre. Vaig llegir-los de nou, lentament. Ara sí que els vaig entendre, però va ser pitjor el remei que la malaltia, perquè el resultat del meu esforç va ser llegir una banalitat, o una insanitat directament. Vaig continuar amb el llibre, però en arribar a la pàgina setanta el vaig deixar córrer, exasperat. Potser sóc injust, és clar. Però la paciència té un límit.

Coses que m’impacienten en un llibre: la imprecisió i la falta de concisió, els circumloquis —al gra, per favor!—, el to sibil·lític, que obliga a fer un esforç per a acompanyar l’autor en la lectura, quan se suposava que era ell qui m’havia d’arrossegar. Com que les desgràcies mai no vénen soles, la imprecisió i la falta de concisió solen anar acompanyades d’un to emfàtic i engolat. Més problemes: el verbalisme, el dolorisme, el sentimentalisme, les bones intencions, el to de superioritat moral, les mil i una formes de la imbecil·litat, la seriositat o la falta d’ironia, els argots de l’acadèmia, la imaginació gratuïta dels novel·listes, els poetes quan parlen del sentiment inefable de l’absència, la falta d’un fil conductor, la manca de sorpresa, el to pilota o hagiogràfic, la incapacitat d’estar-se callat quan no es té res a dir, el llenguatge figuratiu, els pronoms àtons en i hi utilitzats quan no toca… 

La falta de paciència davant d’un llibre és també, en part, un efecte secundari d’haver llegit Montaigne.

Els llibres ens escriuen

Torne a llegir, després de molts anys, Prólogos, un llibre de Borges que recull alguns dels pròlegs que va escriure al llarg de la seua vida per a llibres molt diversos. Publicat el 1975, va encapçalat per un Prólogo de prólogos, en què l’autor reconeix que aquest gènere literari «en la triste mayoría de los casos, linda con la oratoria de sobremesa o con los panegíricos fúnebres y abunda en hipérboles irresponsables, que la lectura incrédula acepta como convenciones del género». Hi afegeix, però, que n’hi ha també altres exemples, memorables, com l’assaig amb què Wordsworth va introduir la segona edició de les seues Lyrical Ballads i, encara més: «el prefacio conmovido y lacónico de los ensayos de Montaigne no es la página menos admirable de su libro admirable». En aquests casos, com que es tracta de textos escrits pels mateixos autors, són de fet una extensió del llibre, no un element imposat, i impostat, des de fora. 

Alguns d’aquests pròlegs tracten llibres de literatura gauchesca, d’autors argentins que per a mi només són un nom. Em faig el propòsit, ara, de llegir el Martín Fierro. A més, Gabriel Ferrater, en una entrevista reproduïda en Papers, Cartes, Paraules, afirmava que «uno de los grandes poemas que más me han influido y que releo muy a menudo es el Martín Fierro. Para mí, personalmente, es más importante que cualquier poema español del siglo pasado o del actual». No se’n parle més: el llegiré. Un altre títol pendent de lectura que Borges m’ha recordat és Sartor Resartus, de Thomas Carlyle, comentari de l’obra d’un professor imaginari, Diògenes Teufelsdroeckh, «que habría publicado en Alemania un vasto volumen sobre la filosofía de arena, o sea de las apariencias». Borges escriu que «no sé de un libro más ardido y volcánico, más trabajado por la desolación, que Sartor Resartus». També m’ha recordat que he de tornar a llegir les dues novel·les mestres de Wilkie Collins, The Woman in White i The Moonstone.

La creació literària en l’era d’internet

La irrupció d’internet i del llibre electrònic està produint una transformació profunda en la producció i el consum de la literatura. Es tracta d’un fenomen que no deixa d’evolucionar, acceleradament, i que poques vegades és analitzat amb precisió i objectivitat. Si més no entre la gent relacionada amb el món de les lletres —escriptors, editors, llibreters—, on predomina l’actitud d’amagar el cap sota l’ala o l’emissió d’admonicions apocalíptiques sobre els efectes devastadors que Internet està tenint en els hàbits lectors, per no dir res de les desgràcies que comporta la competència entre el venerable còdex en paper i l’ebook. 

Alex Saum-Pascual s’ha proposat examinar en #Postweb! Crear con la máquina y en la red l’impacte que ha tingut l’ordinador i la web en la creació literària a partir de l’examen atent de diverses obres representatives d’aquesta nova literatura digital. Amb l’adveniment d’internet la literatura s’ha trobat en una situació semblant a la de la pintura amb la invenció de la fotografia, una tecnologia capaç de fer millor el que les arts pictòriques havien tractat de fer fins aleshores. Després de la fotografia, la pintura va haver de reinventar-se. La literatura, segons l’autora, hauria d’actuar igualment, redefinint-se per a adaptar-se al nou ecosistema digital.

Pla sobre Carner, encara: una última nota

El passat 3 d’abril es van complir 50 anys del retorn de Josep Carner a Catalunya, després de trenta-un d’exili, malgrat la seua voluntat inicial de no tornar mentre Franco fos al poder. Va ser una tornada discutida, per tant. I bastant patètica, perquè Carner es trobava greument afectat per la malaltia de l’Alzheimer. Tenia aleshores vuitanta-sis anys, caminava arrossegant els peus, decrèpit i desorientat, amb breus instants de lucidesa. Va morir aquell mateix any del 1970, a Brusel·les, quinze dies després de la seua partença de Barcelona. Joan Josep Isern ha publicat un article molt complet en Vilaweb, El retorn de Josep Carner a Catalunya: una història trista i poc edificant, reproduït després en el seu blog, sobre aquest episodi poc recordat a hores d’ara. 

Al cap de pocs dies, va aparèixer, també en Vilaweb, a cura del mateix Joan Josep Isern, una entrevista enormement interessant amb Xavier Bru de Sala sobre la seua poc coneguda estada a Brussel·les per a inventariar els papers de Carner. Bru de Sala, que va establir una relació molt cordial amb la viuda del poeta, Émile Noulet, una autoritat en literatura i filologia, reporta algunes informacions impagables sobre la personalitat de Carner. L’entrevista, ja us dic, no té pèrdua, i allí us remet. Però voldria comentar algunes de les observacions que hi fa l’entrevistat.

Pla sobre Carner

L’homenot que va escriure Pla sobre Carner és un dels millors de la sèrie i un text imprescindible sobre el gran poeta. M’estranya que se cite tan poc, o no gens. Pla afirma al començament d’aquest retrat literari que «no podria pas dir que he conegut Carner». De tota manera, el va poder tractar una mica durant una temporada llarga, durant els anys 1921-1922, a Gènova, on Carner ocupava el càrrec de vicecònsol. Li agradava molt caminar de nit pels carrers més o menys deserts de les ciutats, i Pla el va acompanyar sovint en les seues passejades nocturnes per la ciutat italiana. Carner, recorda Pla, «era el noctàmbul que a mi m’ha agradat sempre, no pas per la tendència que pogués tenir a freqüentar els llocs anomenats de perdició, sinó perquè era un noctàmbul sense rellotge, absolutament abandonat al misteri nocturn, amb l’eliminació total —per unes hores— de l’ineluctable demà».

Pla remarca dos trets de la personalitat de Carner en relació a la seua obra. El primer, «el prodigiós joc verbal de la seva conversa, reflex del riquíssim joc verbal de la seva poesia». L’altre aspecte, en canvi, hi marcava un contrast. «En aquells dies de Gènova —escriu Pla—, Carner ens semblà un home prodigiosament vital, molt acostat a la vida, fascinat per la vida. Amb un sobrant de força per dilapidar, la meva intenció en escriure aquest retrat fou produir precisament aquesta impressió. No sé pas si me n’he sortit. És per això que sempre fou per a mi un fet singular haver de constatar la permanent tendència de Carner a veure l’erotisme en forma elegíaca. Totes les conjectures que he fet —i n’he fetes algunes— per explicar-me aquesta realitat no expliquen res, són insignificants. Per això no val la pena de recollir-les i anotar-les, si s’exceptua la que té més obvietat: vull dir que l’erotisme és en la nostra literatura absolutament rebutjat. Ni tan sols és al·ludit —si no és a través de l’elegia. Així, doncs, comença quan ha fracassat. És curiós, sorprenent, estrany, però no crec pas que se’n pugui dubtar.»

Dos poemes de Carner contra la passió amorosa

Reprenc l’entrada anterior comentant dos poemes més de Carner, que representen un pas més, més radical, en la valoració negativa de l’experiència amorosa que llegíem en «Amor finat». Es tracta d’«Enmig de tu i de mi» i de «Sols». Tots dos van aparèixer publicats per primera vegada en La Inútil Ofrena (1924), el primer en la pàgina 153 i el segon en la 158. Revisats, es van reproduir en Poesia (1957), en la secció Ofrena, en les pàgines 521 i 535 respectivament de l’edició publicada per Quaderns Crema. L’ordre potser indica que el segon —«Sols»— és una variació i una represa d’«Enmig de tu i de mi». De fet, hi ha versos pràcticament idèntics en els dos poemes o que s’hi assemblen molt. Podeu llegir aquesrs dos poemes a continuació. He ressaltat amb diferents colors els versos que coincideixen en major o menor mesura: 

ENMIG DE TU I DE MI

Enmig de tu i de mi hi havia tantes roses;

la pressa de l'amor desféu les més descloses.

El so de les besades entemorí els ocells;

callaren els més dolços, fugiren els més bells.

I anem deixant enrera la humil corrua morta,

retuda per la pressa del remolí que ens porta:

els dies, tal vegada de cel i d'or curulls;

caiguts bocaterrosa, mai no els hem vist els ulls.

SOLS

Vora 1'amor que esclata, la gent aparta el rostre

i mans rancunioses rebaten els cancells;

quan ens mirem, s'esfulla la branca al damunt nostre,

el nostre bes allunya un gran esbart d'ocells.

I en entortolligar-nos una abraçada pia

apar que malaltegi la pluja d'or del dia;

els termes s'esvaeixen i aquest rocam avar,

i quedem sols, com nàufrags, joguina d'una mar.

Tempesta al lluny es torna melodia

No he dedicat mai una mica de temps a memoritzar poemes o altres textos, i ara ho lamente. A més del que té de gimnàstica mnemotècnica, saber-se poemes de cor pot ajudar a combatre l’avorriment o a evadir-se de la xerrameca dels altres. A classe, pot servir per a impressionar els alumnes. Més important encara: saber poemes de memòria ens permet de tenir sempre a mà —al cap—, de manera immediata, uns textos que podem rellegir i aprofundir en qualsevol moment. 

De tota manera, sí que em sé versos i fins i tot alguns poemes complets de memòria. Se m’han quedat gravats a causa de lectures reiterades, per haver-los comentat sovint en les meues classes, o perquè per una raó o altra em retornen a la memòria insistentment, des del primer dia que vaig llegir-los, com ara molts versos de la Divina Comèdia —«conobbi il tremolar della marina»— o de Josep Carner. Carner en té molts que es caracteritzen per la seua concisió aforística, cosa que en facilita la retenció. És el cas del que tanca el sonet «Amor finat» —«tempesta al lluny es torna melodia»— amb què he titulat aquesta entrada. Concisió aforística a banda, és un vers que val la pena llegir dins del poema, que reproduesc a continuació. Està inclòs en la secció Ofrena de Poesia (1957):

Lionel Trilling, Gabriel Ferrater i Joan Fuster

Per a tots els lectors de Gabriel Ferrater —de la seua poesia, de la seua crítica literària, de les seues traduccions—, per a tots els qui ens sentim fascinats i encuriosits per la seua personalitat,  el blog d’Enric Blanes, Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater, és una mina de referències i suggeriments que no té preu. Blanes hi ressenya puntualment qualsevol notícia sobre l’obra de Ferrater: una conferència, una taula rodona, un article publicat en la premsa, un llibre… El lector hi trobarà també un comentari de cada un dels poemes de Les dones i els dies, una ressenya dels llibres de Ferrater publicats pòstumament, una bibliografia comentada, un índex de noms… 

Blanes explica en una de les entrades (Una altra cosa, que ara encara jutjo més important) l’origen de la seua fascinació per Ferrater i al mateix temps sintetitza amb gran precisió alguns dels principals atractius de Les dones i els dies, que va llegir per primera vegada quan tenia dinou anys: «em van entusiasmar de seguida el seu to directe; la qualitat narrativa dels poemes; la concreció dels objectes, les accions i les persones que hi apareixen; el fulgor de les metàfores; la col·loquialitat juganera, la precisió i la magnificència de la llengua; la llibertat del vers blanc; el rigor i la varietat formals; l’ambició artística; la intel·ligència irreverent de les observacions de Ferrater; la possibilitat d'intuir la lliçó dels versos sense entendre'n tots els detalls... Què més pot demanar un lector?» 

Un fres de móres negres: Apunts sobre Gabriel Ferrater és el que en la tradició anglosaxona en diuen un companion, un volum que intenta oferir una visió global, el més completa possible d’un autor: que ens acompanya com a guia. Els companions, però, solen ser obres d’elaboració col·lectiva, mentre que Enric Blanes és l’únic responsable d’aquest blog, la millor companyia per a tot aquell que vulga llegir Gabriel Ferrater en profunditat. 

Els efectes de la Covid-19 en el món del llibre

Encara que tothom coincideix a afirmar que els efectes de l’expansió de la Covid-19 sobre la salut de les persones és la qüestió primordial, els que tindrà —els que ja té— sobre l’economia estan condicionant en un alt grau la política sanitària davant la pandèmia. Es fa, per tant, una política a mitges, que no solucionarà de manera efectiva la crisi sanitària i que empitjorarà, per tant, inevitablement, la crisi econòmica que voldria mitigar. El camí d’enmig sovint no porta enlloc. 

Deixem-ho estar, però. L’únic que volia en aquesta nota era advertir d’uns efectes molt més concrets: els que pot produir la Covid-19 en el món del llibre. Bernat Ruiz Domènech, autor de Desencadenats. Un nou mercat per al llibre independent, editat de fa poc, de lectura imprescindible, ha publicat en el seu blog una entrada (La Primavera Negra del libro) en què vaticina un futur molt negre per al món del llibre en els pròxims mesos com a conseqüència de la Covid-19. Es tracta, evidentment, d’una predicció, però està molt ben argumentada i documentada. Ruiz Domènech se centra en els efectes que tindrà la pandèmia en tres de les baules principals de la cadena del llibre: editorials, distribuïdores i llibreries. Si es compleixen els pitjors pronòstics, moltes hauran de tancar abans que acabe l’any. També diu alguna cosa de les repercussions sobre els autors: vendran menys llibres, les liquidacions seran més esquifides o senzillament no les cobraran, ho tindran més difícil per a publicar… No diu res dels lectors, segurament perquè no cal, perquè és obvi. Com a conseqüència de la crisi econòmica, molts lectors, habituals o no, tindran menys diners a la butxaca. Per tant, compraran menys llibres o deixaran de comprar-ne. 

Per cert, i el llibre electrònic? Mentre duren les mesures de confinament, no podem anar a les llibreries. A més, a diferència dels estancs, estan tancades. Però aquestes mesures no afecten el llibre electrònic, que es pot comprar còmodament des de casa sense establir cap mena de contacte físic. Es pot comprar… Es deuria poder comprar si les editorials oferissen sempre al lector la possibilitat de triar entre el format electrònic i el paper, i a un preu no dissuasori en el primer cas. 

Alguns, que sempre s’esforcen a veure el costat positiu del que siga, han observat que com que la gent ja no pot anar de festa ni de viatge, i s’ha de passar tot el temps a casa, doncs… llegirà finalment! Oh felix pestis! Més aviat caldria exclamar: oh santa innocència!

El monstre de la memòria

Me la vaig comprar a Fan set fa unes setmanes, aprofitant un buit que tenia a l’institut. La vaig fullejar i em van agradar alguns dels fragments que vaig llegir a peu dret. De fet, m’hi quedava enganxat. A més, la traducció, a cura de Roser Lluch, està feta directament de l’hebreu, cosa que era una garantia. L’autor, israelià, Yishai Sarid (Tel Aviv, 1965), no el coneixia de res, encara que té una altra novel·la en català, Limassol, publicada pel Club Editor com aquesta última: El monstre de la memòria. Un altre motiu per fer-me amb aquest llibre va ser el títol. Curiosament, però, no vaig llegir «El monstre de la memòria», com deia clarament la portada, sinó «El malson de la memòria». Sembla que els meus records van ser més ràpids que la vista, massa distreta, i van transformar —van «llegir»— el títol a partir d’aquella frase de Stephen Dedalus diu en el segon capítol de l’Ulisses: «La Història és un malson del qual tracto de despertar». Me’n vaig anar de Fan set convençut del tot que la novel·la de Yishai Sarid es deia El malson de la memòria.

Més tard, a casa, mentre la llegia, hi vaig trobar dues referències al «monstre de la memòria». Vaig mirar la portada i em vaig adonar del meu error. De tota manera, sospite que l’autor s’ha inspirat en la frase de Stephen Dedalus. El monstre o el malson, la memòria o la Història. Les dues parelles de mots no són estrictament equivalents, és clar, però en certa mesura són intercanviables. La memòria o la història ens reporta sovint records, personals o col·lectius, que tenen un caràcter opressiu, angoixós, perquè no els podem integrar en la nostra vida actual, o perquè recordar-los ens fa mal, com ara el record d’un fet traumàtic. D’aquí la maniobra, gairebé instintiva, de falsejar-los o relegar-los: de desactivar-los. 

Una entrevista amb Albert Hauf de Lourdes Toledo

Lourdes Toledo ha publicat en eldiario.es una entrevista amb Albert Hauf que m’afanye a recomanar-vos (podeu llegir-la completa fent clic en l’enllaç anterior). Albert Hauf és una de les personalitats més sòlides i més brillants del nostre món cultural. Sap moltíssim, però no té ni una gota de pedanteria i sí, en canvi, una visió integral de la cultura literària que en la majoria dels seus col·legues brilla per la seua absència. Escriu molt bé. Afegiu a tot això la seua fina ironia, la claredat i l’amenitat sempre presents en els seus assaigs, en les seues conferències o en les seues classes. L’únic que lamente és que ha escrit i publicat poc. 

A la pregunta de Lourdes Toledo de quina pensa que ha estat la seua aportació més rellevant, Hauf respon que «me’n quede amb la versió crítica i anotada del Tirant. El llibre més divertit que he estudiat». En el contrapunt 95 de La literatura recordada em vaig referir a aquesta edició. Hi destacava, entre altres coses, que «les notes, situades al final de cada capítol, van molt més enllà d’una funció merament auxiliar i es converteixen sovint en una mena de microtextos de crítica literària de la més alta categoria».

Torne a insistir que llegiu completa aquesta entrevista. De tota manera, no puc resistir la temptació de destacar-ne algunes coses. Sobre la situació de les humanitats en els estudis universitaris, Hauf assenyala que un dels factors que les han portat a la precarietat actual és que els mateixos filòlegs, els mateixos estudiosos de la llengua i la literatura, han volgut fer-ne ciència i «s’ho han carregat tot amb les seues obsessions i modes fugisseres, com ara la gramàtica estructural, en comptes d’ensenyar a llegir i escriure».

Un altra qüestió que toca en la seua conversa amb Lourdes Toledo és la comparació dels seus anys de professors a Gal·les, a Cardiff, amb els que ha passat a València. Encara que prefereix callar, amb fina ironia britànica deixa anar alguna puntada sobre el departament de filologia catalana de la nostra universitat. Evidentment, Cardiff era un món molt diferent. Allí, «confeccionàvem una reading list, una llista de llibres amb més de dos-cents títols per tal que els estudiants anaren llegint durant tota la carrera, i per això les vacances eren llarguíssimes, el curs durava només cinc mesos, la resta era temps per a llegir i això era un gran enriquiment. A més, els professors, a banda de ser especialistes en un aspecte, també en tocaven d’altres i discutien amb els col·legues i hi col·laboraven, la qual cosa enriquia molt. Aquí te trobes que cadascú és especialista d’un tema, i punt, s’ha acabat». Hauf reconeix que el temps ha temperat el seu entusiasme inicial en comprovar, una vegada i una altra, les limitacions del nostre panorama cultural: «organitzes actes i presentacions i vénen els de sempre: un nucli de convençuts i entusiastes».

Un motiu en què Albert Hauf sempre ha insistit molt és que els llibres es fan de llibres, que cap obra literària té una existència aïllada, de manera que «en la literatura cada llibre connecta amb una tradició que renova, i així és com s’ha d’ensenyar a escriure i a pensar, a través dels models de lectura». La lectura profunda es caracteritza per aquesta capacitat d’establir connexions i contrastos amb la tradició literària: «el meu lema sempre ha sigut que tot lliga si tens la cultura suficient per fer-ho lligar». 

Per acabar, no puc deixar d’anotar la referència de Hauf a un dictum de Manuel Azaña, que no coneixia: «com va dir Manuel Azaña, si tota la gent que opina de coses que no sap es quedés callada hi hauria un gran silenci en aquest país, que es podria aprofitar per a estudiar».

Els fundadors: una història a tres bandes

Els fundadors, de Raül Garrigasait, aparegut recentment, és un llibre que ressegueix la creació i la història de la col·lecció Bernat Metge de clàssics grecs i llatins, centrant-se en les tres figures —els fundadors— que la van fer possible: Francesc Cambó, Joan Estelrich i Carles Riba. Tot i que està rigorosament documentat, i que ofereix valoracions molt matisades, no es pot considerar una obra acadèmicament erudita. Com un novel·lista, Raül Garrigasait ha presentat dramàticament els tres fundadors en tensa dialèctica amb la seua societat i el seu temps, descrivint i narrant el joc de tensions que es va establir entre unes personalitats fortament marcades i el moment històric tan trasbalsat que els va tocar viure. 

El mateix títol d’aquest llibre ja pot fer sospitar una mica al lector aquest enfocament. Els fundadors és un títol de novel·la —em va recordar de seguida, en un acte reflex, The Ambassadors, de Henry James. A més, es llegeix com una novel·la i està plantejat com una novel·la. I comença com una novel·la: «El 25 d’octubre del 1909, en una cisterna de la zona dels santuaris de la ciutat grega d’Empúries, davant les restes de dos templets, es va desenterrar el bust nu d’una estàtua masculina…» El subtítol en reforça la connotació dramàtica: Una història d’ambició, clàssics i poder. Els tres personatges protagonistes apareixen en el relat de Garrigasait com unes figures tràgiques, esquinçades, sacsejades pels esdeveniments històrics, abocades a un carreró sense sortida, més Cambó i Estelrich que no Riba. Tots tres, inevitablement, van entrar en conflicte entre ells. Tots tres, paradoxalment o no, van col·laborar en una empresa que va reeixir. L’autor assenyala al començament del seu llibre que «no seria fàcil trobar a la Catalunya d’aleshores tres personalitats més diferents. Cambó hi posava l’empenta inicial, una passió ingènua pels antics, típica dels homes d’acció de l’època, i els diners necessaris. Estelrich, el primer director, hi afegia ideologia humanística i mà esquerra. I Riba tota la resta: els coneixements, el mètode, la sensibilitat literària, la profunditat».