dijous, 11 d’agost de 2022

Quin era per al doctor Johnson el pitjor defecte d’una obra literària?


Un altre aspecte més interessant d’aquest text és que Kleist hi pressuposa que qualsevol obra d’art, per mediocre que siga, conté elements meritoris o, com ell en diu, bellesa. Aquest punt de vista resulta atractiu i revela un sentit de la caritat cristiana ben encomiable, però segurament és més ben trovato que vero. Hi ha defectes que passen desapercebuts i n’hi ha que confereixen a l’obra la gràcia d’una certa nonchalance. Però, i és el que sol passar, també n’hi ha de fatals, que anul·len o arraconen fins a fer-les irrellevants les virtuts d’una obra, suposant que en tinga alguna. Són defectes que es propaguen sobre la resta com una taca de tinta que ho enfosqueix tot. Pel que fa a la literatura, n’hi ha un de fatídic, definitiu: la falta d’amenitat. El doctor Johnson deia que «tediousness is the most fatal of all faults; neglicences or errors are single and local, but tediousness pervades the whole; other faults are censured are forgotten, but the power of tediousness propagates itself. He that is weary the first hour, is more weary the second; as bodies forced into motion, contrary to their tendency, pass more and more slowly through every successive interval of space». I rematava: «unhappily, this pernicious failure is that which an author is least able to discover. We are seldom tiresome to ourselves».

Enric Iborra, La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Viena Edicions (fragment del contrapunt 17, pàg. 59)

divendres, 5 d’agost de 2022

Un article de Joaquim Iborra sobre el soroll a les ciutats


Quan es parla dels problemes que afecten la vida a les grans ciutats, el soroll hi sol aparèixer com un dels principals: el soroll del trànsit rodat, el que produeixen les terrasses i altres establiments d’oci, les sirenes de les ambulàncies… Joaquim Iborra ha publicat en el Diari La Veu del País Valencià un article en què repassa aquest «problema», que sembla que no ho és per a la majoria de la ciutadania. Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: El soroll en les ciutats: un fals problema.

dimecres, 3 d’agost de 2022

Parlava massa


Lectura de les Històries de Tàcit, publicades per la Bernat Metge en quatre volums amb la parsimònia habitual d’aquesta institució. El primer va aparèixer el 1949; el quart i últim, el 1962. El primer i el segon estan traduïts per Marià Bassols de Climent i Josep Maria Casas i Homs. El tercer i el quart, per Bassols de Climent i Miquel Dolç.

Les Històries és la crònica de l’antiga Roma des de la mort de Neró fins a la de Domicià. Constaven originalment de dotze o catorze llibres, dels quals ens han arribat els quatre primers i una part del cinquè, dedicats a la relació dels fets que van ocórrer durant l’anomenat l’Any dels quatre emperadors. Després de la mort de Neró, el juny del 68 dC, va seguir un període de guerra civil. Va durar poc més d'un any. Durant aquells mesos es van succeir quatre emperadors diferents: Galba, Marc Salvi Otó, Vitel·li i, finalment, Vespasià, que va aconseguir estabilitzar l’Imperi i instal·lar una nova línia hereditària en el poder, la dinastia Flàvia.

La lectura de les Històries m’ha atabalat una mica amb legions amunt i avall, canvis constants de bàndol, combats, escaramusses… Una imatge fidel del caos que representa una guerra civil. De tant en tant, però, topava amb un passatge que em feia concentrar tota l’atenció, com ara el relat d’una lluita caòtica, de nit, entre dues legions romanes, fins que l’aparició sobtada de la lluna enmig dels núvols decanta la sort del combat: «a cap dels dos bàndols no es decantava la fortuna, fins que, passada gran part de la nit, la lluna no eixí i il·luminà el camp de batalla amb la seva llum enganyosa. De fet, era més favorable als flavians, perquè els venia a l’esquena i allargava les ombres dels cavalls i dels homes, i l’enemic, prenent les ombres per cossos, tirava massa curt. Els vitel·lians, al contrari, il·luminats de ple per davant, s’oferien sense adonar-se’n als trets d’un adversari, per dir-ho així, invisible». O la visita de Vitel·li al camp on feia un mes havia obtingut una victòria: «no havent transcorregut quaranta dies de la batalla, tot eren cossos lacerats, membres truncats, cadàvers d’homes i de cavalls en descomposició, la terra infecta de podridura, els arbres abatuts i els sembrats espantosament destruïts».

diumenge, 17 de juliol de 2022

No hi ha com viatjar per a la salut


En l’entrada anterior vaig al·ludir a la sífilis que va agafar Flaubert durant el viatge a l’Orient. S’ha convertit gairebé en un lloc comú de la bibliografia sobre aquest escriptor atribuir l’origen de la infecció a Kuchuk-Hanem, famosa ballarina i cortesana egípcia, a qui Flaubert va visitar dues vegades. El relat que en va fer en una carta al seu amic Louis Bouilhet és justament cèlebre. També apareix en el Voyage a l’Orient. Louise Colet va demanar a Flaubert, al cap de poc de la seua tornada, que li deixés llegir els quaderns manuscrits amb les notes que havia pres durant el viatge. Ell s’hi va resistir tot el que va poder. Però Louise Colet era insistent. Els va llegir. D’entrada, es va disgustar en comprovar que el seu nom no hi apareixia ni una sola vegada. Flaubert li va assegurar que havia pensat sovint en ella, només que no ho havia posat per escrit. Quan va arribar a l’episodi de Kuchuk-Hanem, el disgust i la decepció van deixar pas a l’enfuriment nu i pelat. Les excuses que li va donar Flaubert, com sol passar en aquests casos, encara ho van empitjorar més.

Tornem a la sífilis. La correspondència de Flaubert sembla que exculpa la prostituta egípcia de la malaltia que l’escriptor es va encomanar a l’Orient. Exculpar, és clar, és només una manera de parlar. D’altra banda, no té gaire interès si s’havia contagiat amb Kuchuk-Hanem o no. O potser sí, des del punt de vista literari, en la imatge que ens ha quedat d’aquell episodi. Però soyons exacts. La veritat mereix un respecte. En una carta a Bouilhet, des de Constantinoble, de 14 de novembre de 1850, sis mesos després de l’última trobada amb Kuchuk-Hanem, Flaubert contava que mentre era a Rodes li havien eixit al piu set xancres, o ulceracions, símptomes inicials de la sífilis, que havien acabat per juntar-se en dos i finalment en un. Esperava que dins de dos o tres dies la cicatriu quedaria tancada i ja estaria curat. Això creia o volia creure. Es lamentava que cada matí i cada nit havia d’embenar «mon malhereux vit». També deia a Bouilhet que sospitava on havia agafat aquell mal lleig: «Je soupçonne une Maronite de m’avoir fait ce cadeau, mais c’est peut-être une petite Turque. Est-ce la Turque ou la Chrétienne, qui des deux? problème? pensée!! voilà un des côtés de la question d’Orient que ne soupçonne pas La Revue des Deux-Mondes». Li feia saber, a més, que Maxime i el criat que els acompanyava també havien agafat la sífilis. Maxime, la que feia tres. No paraven. Comentari de Flaubert: «Rien n’est pour la santé comme les voyages».

dimecres, 13 de juliol de 2022

La cavalcada de Flaubert per la neu


El 12 de setembre de 1849, després de sis mesos de preparatius, Flaubert va partir de París amb el seu amic Maxime Du Camp per emprendre un viatge que els va dur a Egipte, Palestina, Síria, el Líban, Xipre, Rodes, l’Àsia Menor, Constantinoble, Grècia i Itàlia. Du Camp va donar-lo per acabat en arribar a Roma. Flaubert, que es va retrobar allí amb la seua mare, el va continuar amb ella fins a Venècia, on van arribar al juny del 1851. D’allí van tornar a casa, a Croisset. El viatge de Flaubert a l’Orient havia durat un any i mig. En un principi, l’itinerari previst pels dos amics incloïa també l’Armènia i Pèrsia, però al final aquests dos països en van quedar fora, entre altres raons per no fer patir més del compte la senyora Flaubert.

El seu fill ens en va deixar dos testimonis literaris: el Voyage en Orient, recull de les notes que va prendre durant el viatge, i el relat que podem llegir en la correspondència, molt més vívid, estimulat pel fet d’adreçar-se a interlocutors concrets. M’ha cridat l’atenció, entre molts altres, un episodi que transcorre enmig d’un paisatge nevat. El 15 de desembre de 1850 Flaubert va escriure a sa mare des de Constantinoble. Li feia saber que havia fet amistat amb un comte Kosielski, un gran senyor polonès, «homme charmant et de bonne compagnie», cap de l’emigració polonesa i hongaresa que havia estat acollida per l’Imperi Otomà.

Un matí, va acompanyar Kosielski a visitar una colònia polonesa a l’altre costat del Bòsfor. Van fer quinze llegües cavalcant per la neu que cobria els camps deserts. El terreny, deia, ondulava com ones monstruoses. La blancor monòtona del paisatge nevat era esquinçada de tant en tant per petits roures escarransits o per brugueres. Un sol pàl·lid lluïa sobre aquesta extensió. Feia molt de fred, però el moviment dels cavalls els feia suar. El comte Kosielski s’exclamava: «Oh! il me semble que c’est la Pologne». A Flaubert, en canvi, aquell paisatge li feia pensar en grans viatges per l’Àsia central, en la Tartària, en el Tibet, en tot el vague país de les pells i de les ciutats amb cúpules d’estany.

dimecres, 6 de juliol de 2022

Els escriptors malparlen els uns dels altres


Constantino Bértolo, periodista, crític literari i editor, va publicar el 1989 El ojo crítico, un recull de crítiques negatives sobre autors ben coneguts i reconeguts, que sorprenien a causa precisament del seu caràcter negatiu. Ara ha arreplegat i augmentat notablement aquella selecció i a les crítiques literàries en sentit estricte hi ha afegit les opinions insolents o les desqualificacions de molts autors sobre alguns dels seus col·legues de professió, en un volum que porta per títol Miseria y gloria de la crítica literaria. Hi ha redactat a més un pròleg en què apunta algunes reflexions sobre l’ofici de crític literari.

El títol del llibre al·ludeix a la doble valoració que es pot fer de la crítica. D’una banda, misèria, perquè els crítics s’equivoquen sovint o són injustos, cosa que potser és pitjor encara. Però hi ha també la glòria, que per a Bértolo consisteix precisament a atrevir-se a fallar, a assumir un risc, a jugar fort. El perill per a un crític no prové de ser un escriptor frustrat, com proclama el tòpic habitual, sinó un crític frustrat: un crític que no critica. Els crítics tenen por d’equivocar-se i, més encara, de suscitar reaccions adverses en un món literari on la majoria es coneixen i coincideixen. Per això, el més prudent és no dir res, no parlar del llibre criticat i recórrer a fórmules convencionals que no comprometen, com ara la prosa esmolada d’un autor, els personatges d’alt voltatge d’una novel·la o, ja deixats anar, de la convicció que el llibre ressenyat és, o serà, la sensació de la temporada. En realitat, aquesta «crítica» no deixa de ser una manifestació d’indiferència.

diumenge, 3 de juliol de 2022

Què no és una plaça: un article de Joaquim Iborra


Què és el que fa que una plaça siga una plaça? D’entrada, sembla que tots som capaços de diferenciar una plaça d’un carrer, i tots dos d’una avinguda. En la pràctica, però, no està tan clar.

Joaquim Iborra ha publicat avui en el Diari La veu del País Valencià un article en què tracta aquesta qüestió. Assenyala que si comparem els nomenclàtors respectius de dues ciutats com València i Venècia, observem que aquesta només té una plaça, mentre aquella en té moltes. Hi ha alguna cosa que falla, i segurament a València. Distingeix quatre condicions que hauria de reunir una plaça per a ser considerada com a tal. D’acord amb aquesta definició València només en té una: la plaça Redona. Un exemple d’antiplaça —no compleix cap de les quatre condicions anteriors— a la mateixa ciutat: la plaça d’Espanya. I un advertiment que no s’està tenint en compte a València en el procés de recuperació de les places per als vianants: una plaça no és un local a moblar, sinó un espai lliure. Ocupar la plaça amb coses boniques no la fa més bonica. Com més ocupem l’espai, més desapareix la plaça. Per això, una plaça no és tampoc, no hauria de ser, un continent per a les terrasses dels bars.

Podeu llegir complet aquest article fent clic en aquest enllaç: Què no és una plaça.




diumenge, 26 de juny de 2022

Els dietaris de Miquel Pairolí


Lectura dels Dietaris de Miquel Pairolí (1955-2011), reeditats recentment per Editorial Gavarres en un sol volum. L’autor els havia publicat en tres lliuraments: Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) i Octubre (2010). En el prefaci al primer hi advertia que «els textos d’aquest dietari són una selecció dels que he anat escrivint i corregint —si es té alguna voluntat literària, és tan important corregir com escriure— des de l’any 1981, amb abundoses interrupcions». A partir de L’enigma totes les entrades porten títol i tenen, sobretot en Octubre, una extensió molt semblant, com si fos un recull d’articles. Els dietaris de Pairolí no ofereixen el material en brut d’una escriptura privada, sinó el resultat de la tria i de la reelaboració a fons d’aquell.

L’autor afirmava en aquest mateix prefaci que «en principi, un dietari és el reflex de la vida de qui l’ha escrit», però el seu no és un report més o menys regular, au jour le jour, de la seua vida quotidiana. Aquesta només hi apareix esporàdicament. Per això sorprèn una entrada, Hotel al port, en què es narra una experiència que tothom estaria d’acord a qualificar d’íntima. De tota manera, Pairolí no la conta del tot —no ens en conta el final—, potser perquè només li interessava destacar-ne el punt d’incertesa i de perplexitat inicial que li va suscitar. És un text en què l’autor es mira des de fora, gairebé d’una manera pòstuma. Aquesta perplexitat distanciada es mostra en més d’un punt d’aquests dietaris.

dissabte, 11 de juny de 2022

Un article d’Enric Balaguer sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra


Enric Balaguer ha publicat en La Veu dels Llibres un article sobre el Diari 1965-1977 de Josep Iborra, tercer volum de la seua Obra literària, que està editant la Institució Alfons el Magnànim. Hi remarca que el Diari de Josep Iborra «és dens per l’amplitud dels temes i la manera d’abordar-los i gira, en general, al voltant de les lectures literàries i de pensament. […] L’autor se’ns revela com un lector voraç i, sovint, convuls». Sorprèn «tant el conjunt de lectures com la modernitat que transpiren. Iborra llig Foucault, Les paraules i les coses, en el moment de la seua publicació a França. Sembla que el franquisme amb l’aïllament i la maquinària repressiva —censura— no va ser capaç d’interrompre la connexió europea d’intel·lectuals com ell».

Per a Balaguer, «l’escriptura de Josep Iborra tendeix a la frase breu. Sovint, després d’un enunciat, més o menys situacional, passa a consideracions ponderatives i acaba amb alguna valoració contundent. Es tracta d’una prosa sintètica i expeditiva que, de tant en tant, espurneja».

Enric Balaguer ha acompanyat el seu article d’una selecció de fragments del Diari 1965-1977. M’ha cridat l’atenció, però no m’ha estranyat, la tria d’una sèrie de textos evocatius de pobles de la Marina, com ara Benissa o Polop. Enric Balaguer, originari d’aquest món, com Josep Iborra, deu haver llegit amb una emoció particular un fragment com aquest: «Tota aquella comarca de Polop a Alcoi, per Callosa, Castell de Guadalest, Confrides, Penàguila, Benilloba, la sent com el rovell d’ou de la infància, com un paradís».


diumenge, 5 de juny de 2022

Enric Sòria escriu sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra


Enric Sòria ha publicat en l’últim número de L’Avenç (491, juny 2022, p. 51) un article sobre el Diari 1995-1977 de Josep Iborra. Per a Sòria, aquest volum és «en part, el diari d’un lector professional», però també «un diari íntim, no perquè continga anècdotes de la vida quotidiana, que d’això n’hi ha ben poc (pel diari, a penes sospitaríem que Iborra té un fill), sinó perquè l’autor s’autoindaga a fons, sense contemplacions, de vegades amb una incisivitat quasi cruenta».

Hi afegeix que el lector d’aquest diari es troba «davant l’itinerari d’un escriptor que aprén a dominar el seu ofici i d’un home que es troba a ell mateix tot exercint-lo. La incertesa íntima no s’esvaeix del tot, perquè tots la sentim, i Iborra és massa honest per a amagar-ho, però la serenitat augmenta. Els mots tornen a parlar de coses, i el que l’espill ens mostra es va fent com més va més interessant. No solament reflecteix tota una època. A més, Iborra sap dir-se a si mateix».

El títol de la ressenya d’Enric Sòria —Diari d’un bizantí escèptic— al·ludeix al que Josep Iborra anomenava el bizantinisme de la nostra època, que detectava en la inseguretat dels intel·lectuals d’arrel humanista, incapaços de trobar una sortida real als problemes del seu temps, vivint dins un món vell ja cristal·litzat, que «ara s’està fonent i potser no tornarà a cristal·litzar més».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en l’enllaç: Diari d’un bizantí escèptic.

divendres, 3 de juny de 2022

La gran aventura subterrània de Josep Iborra, un article de Joan Garí

Josep Iborra, per Josep Espert, 1968

Joan Garí ha publicat a l’Ara un article sobre el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Amb poca obra publicada en vida, el seu diari és per a Garí la clau de volta d’una literatura subterrània, «el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava el seu autor– segurament restaria inèdit per sempre més».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en l'enllaç: La gran aventura subterrània de Josep Iborra.

dijous, 2 de juny de 2022

Per a què llegir


Para qué leer. Fomentar la lectura en jóvenes y adolescentes
, de Paulo Cosín Fernández. Un altre llibre que intenta persuadir-nos de la bondat de la lectura, escrit per una persona directament implicada en el negoci editorial. Alguns detalls que m’han cridat l’atenció: Paulo Cosín dedica el seu llibre als seus fills, als seus fillols, a tots els nebots i nebodes, als germans i a les germanes, i a «todos los jóvenes y no tan jóvenes», és a dir, a tothom, «para que descubráis a través de la lectura el paraqué de vuestra existencia». M’ha estranyat que en aquesta dedicatòria no hi apareix la seua parella o, com a mínim, la mare dels seus fills, com se sol dir. Però després d’aquesta pàgina inicial n’hi ha dues d’agraïments. La primera persona a qui dóna les gràcies és Carmen, «porque compartimos nuestras vidas, por tu ánimo constante, por tu sentido del humor…» Etcètera. Ja estic tranquil. El pròleg, signat per Javier Urra, no desentona amb les dedicatòries i els agraïments, gràcies a una peculiaritat estilística que el fa igualment divertit. Cada paràgraf està format per una sola frase en què es diu més o menys el mateix tres vegades, com ara aquesta: «Si la lectura nos interpela, los libros pueden ser terapéuticos, un bálsamo para el alma, un cometa para elevar la mirada más allá de la ideación suicida». O aquesta altra, que funciona com a conclusió: «Lean, léanlo hasta el punto final donde este gran editor y escritor se confiesa, se libera, se prepara para ese viaje del alma».

L’escriptura de Paulo Cosín reprodueix aquesta peculiaritat d’escriure a les palpentes del prologuista i en fa servir algunes altres de collita pròpia. Així, és incapaç de dir res sense afegir-hi una citació que, suposadament, dóna autoritat i il·lustra el que diu. O el que vol dir. Moltes de les pàgines del llibre no són més que un seguit de citacions apedaçades més mal que bé. Algunes paraules del text estan impreses en negreta i en tinta blava, normalment la que encapçala el principi de cada paràgraf. També hi fa servir esquemes sinòptics. L’autor sap que llegir és molt difícil i tracta de facilitar les coses. Sovint, a l’hora d’introduir una qüestió, parteix de la definició que fa el diccionari de la RAE dels termes que s’hi relacionen, cosa que demostra l’arrelament d’aquest llibre en la millor tradició cultural hispànica.

Para qué leer està organitzat en una introducció, sis capítols i un epíleg. La introducció, al seu torn, té tres parts: La lectura como enseñanza, La lectura como virtud i La lectura, una sabiduría compartida. La idea principal exposada per Paulo Cosín és que cal fomentar la lectura «para alcanzar esa sabiduría que nos haga existir como adultos en el mundo». A més, afirma amb aplom que llegir ens ajuda a «aprender a vivir en la incertidumbre», a «cultivar la sabiduría» i a «promover el cuidado y la cooperación». La lectura, per tant, és una virtut. Així i tot, reconeix amb equanimitat que «a lo largo de mi vida también he conocido a excelentes personas que apenas leen; hay más caminos, este no es el único, pero sí un buen camino si lo pensamos bien». Molt bé!

dimecres, 1 de juny de 2022

Un article de Joaquim Iborra sobre Gaudí


Al passatge de Ripalda, que comunica els carrers de Sant Vicent i de Moratín de la ciutat de València, hi havia la botiga Oltra, inaugurada l’any 1905. El seu gerent va encarregar a Gaudí el disseny de tres vidrieres i tres cúpules. Quan la família va vendre el local, es desmuntaren aquests elements modernistes. Abans, en una ampliació de la botiga, hi havien instal·lat dues rèpliques de les vidrieres, que són les que encara es poden contemplar en l’arc semicircular que cobreix els buits dels aparadors.

És l’única obra de Gaudí a València, tal com recorda Joaquim Iborra en un article que ha publicat en el Diari La Veu del País Valencià. El disseny d’aquesta obra, inspirat en la cua desplegada d’un paó reial, li serveix per a exposar una sèrie de reflexions sobre el modernisme, el primer moviment en arquitectura, diu, que va abandonar el vocabulari clàssic de l’art. De fet, el modernisme va obrir les portes al concepte orgànic de la simetria i de l'ornamentació propi del racionalisme arquitectònic. Aquest moviment es comprèn millor com a continuació del modernisme que no com a ruptura. A tots els interessats en la cultura i la literatura catalanes els resultarà especialment atractiu el paral·lelisme que traça Joaquim Iborra entre la concepció artística de Gaudí i de Maragall.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Gaudí a València.

dimarts, 31 de maig de 2022

«Poema per a la Filologia Catalana» de Josep Pedrals

El meu amic Xavier Renedo, professor de la Universitat de Girona, gran coneixedor de l’obra de Francesc Eiximenis, fa temps que està molt preocupat per la crisi de les lletres, en especial de les filologies, en el món universitari. En un article que ha publicat en el digital Núvol, Renedo hi assenyala que «és un fet prou conegut que en els propers anys caldrà crear noves places de professors de llengua i literatura catalanes per cobrir les jubilacions en massa dels primers professors de català que van arribar als instituts a finals del segle passat. I al pas que anem és evident que no serà gens fàcil cobrir totes aquestes vacants amb filòlegs ben preparats».

Com una manera d’atreure noves vocacions, va proposar a Josep Pedrals (el poeta dels nostres dies més semblant a un trobador i a un joglar de l’edat mitjana) que escrigués un poema de promoció o propaganda de l’estudi de la llengua i de la literatura catalanes. Pedrals va acceptar aquesta proposta i va compondre el «Poema per a la Filologia Catalana». El va estrenar el 29 d’abril al claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i es va gravar un vídeo de la recitació que va fer-ne l’autor. Els professors, si considereu que val la pena, podríeu passar-lo als vostres alumnes de batxillerat. Potser, més d’un o d’una que encara no sap per on tirar, o que ni tan sols s’ho ha plantejat, només necessita una petita empenta com aquesta per a matricular-se en filologia catalana.

Xavier Renedo ha explicat la gènesi d’aquest poema en l’article que ha publicat en Núvol amb el títol de Petons robats, juguesques, caceres i poemes. Us el recomane.

Aquí teniu el vídeo en què Josep Pedrals recita el seu «Poema per a la Filologia Catalana»:




diumenge, 29 de maig de 2022

Es presenta l’«Obra literària» de Josep Iborra


Divendres passat va tenir lloc al Trinquet Pelayo de València l’acte de presentació de l’Obra literària de Josep Iborra, que està editant la Institució Alfons el Magnànim. L’acte, moderat per Vicent Sanchis, va comptar amb les intervencions d’Enric Morera, president de les Corts Valencianes, Vicent Flor, director del Magnanim, i jo mateix. No hi van poder assistir, com estava previst, per causes de força major, Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, i Xavier Serra.

Durant la meua intervenció vaig llegir dos textos d’Una literatura possible. El primer il·lustrava la concepció que tenia Josep Iborra de la crítica com a consciència de la literatura. La crítica, deia, a més d’orientar el lector i fer-li ganes de llegir un llibre, ha d’«ajudar a crear la imatge d’una literatura, a crear un “clima”, a suscitar una diàleg més o menys implícit entre els autors i els crítics». En l’altre, partint d’una reflexió de Milan Kundera, Josep Iborra afirmava que «Ee llibre en català, si vol promoure i defensar la nostra cultura, ha de tenir en compte aquest concepte de cultura universal: ho necessita vitalment. Aquesta necessitat, si és sentida, ens ha de portar a crear un impuls, una ambició creadora, en tots els ordres, per tal d’afirmar-nos. Només aquestes reaccions són fecundes. Cal fer llibres: però fer-los com a expressió d’aquesta voluntat d’ocupar el lloc que ningú no pot ocupar per nosaltres, dins la literatura mundial».

Vaig parlar amb més extensió del seu Diari 1965-1977 i en vaig llegir algunes entrades. Ací en teniu tres com a mostra:

17 d’abril de 1960
Homenatge a Catalunya, d’Orwell. La fascinació que em produeixen tots aquests relats de la Guerra Civil. No solament per la frustració històrica que per a mi representa i que encara arrossegue (això es va produir quan vaig prendre partit, ja major). La raó més profunda està en el fons de la meua existència de xiquet. Llavors jo no podia prendre partit. Sabia que hi havia una guerra, però no em plantejava ni de lluny qui volia jo que guanyés. Ni tan sols m’adonava que hi havia dos bàndols. Senzillament, hi havia això, «guerra». Però jo no la veia, la guerra. La sentia dins una mena d’orfenesa, d’un temps provisional de fam, d’existència una mica primitiva, lliure. L’escola, la mare fent sabó, cercant farina o arròs; el pare lluny i les colles de xiquets corrent i jugant pels camps, cercant nius, furtant fruita, fent harca… La guerra era aquesta vida monòtona, parada, plena d’inconvenients. Però la guerra era «lluny». De vegades, alguna frase («els seguen com el blat»), o havíem sentit tremolar els vidres pel bombardeig d’Alacant, alguns refugiats a Polop, algunes camises roges.

I, primer de tot, la crema de l’església a Benissa (encara em veig dins l’església buida, amb tot de coses escampades, les hòsties que es menjaven, estampetes; i la pila de llibres cremant fora de l’església i al convent).

Potser és aquella vida inconscient, que ara, a distància, sent buida de la realitat que m’envoltava, la que ara vol ampliar-se, aclarir-se, reviure el que no vaig viure més que dins una ignorància, encara que dotada d’antenes encara vives i intactes.

«Amaguem la farina que vénen a requisar les cases.» Aquell xiquet que jo era encara roda per aquell món dins l’ou de Polop, desmemoriat i famolenc. Ara sé que vaig viure el que no vaig viure; o que ho vaig viure d’una altra manera.

divendres, 27 de maig de 2022

El professor Josep Iborra, per Josep Miquel Bausset

Josep Iborra, amb Josep Garcia Richart i Josep Lluís Bausset

Josep Miquel Bausset ha publicat un article, El professor Josep Iborra, que ha estat reproduït en Vilaweb i en Castelló Notícies. Podeu llegir-lo clicant qualsevol dels enllaços anteriors.