Jèssica Roca escriu al seu blog sobre «La vida somnàmbula»

Jèssica Roca ha publicat al seu blog una entrada comentant La vida somnàmbula. Hi ha penjat, a més, un vídeo en què llegeix un text d’aquest llibre sobre Montse Anfruns, poeta, actriu i cantant, que va morir el 2014. Al cap de poc, vaig trobar els llibres de la seua biblioteca en una llibreria de vell.

Podeu llegir l’entrada fent clic en aquest enllaç: algunes notes de la vida somnàmbula i un retrat de la Montse Anfruns.

El picant de la salsa

Fa uns mesos vaig llegir una tria dels diaris de Tolstoi, publicada per Acantilado en dos volums, a cura de Selma Ancira. Vaig prendre notes, sobretot, de les seues observacions sobre l’escriptura i de les lectures que feia. Llàstima que d’aquestes en diu ben poc. Es limita a anotar que ha llegit o llegeix un llibre o altre. De vegades, molt poques vegades, en fa un comentari breu. En un diari portat au jour le jour, sovint no hi ha temps per a més. És un dels inconvenients d’aquest gènere per al lector. Per a qui l’escriu, el diari és una forma de literatura privada, amb una funció bàsica de memoràndum, que ignora o no té en compte un possible lector. En principi, si més no.

Els diaris de Tolstoi revelen que una de les seues lectures més insistides van ser els Essais de Montaigne, cosa que m’ha sorprès. Tolstoi era un d’aquells que entenia la moral en termes inconfortables —renúncia i sacrifici—, ben lluny del bon sentit i de la personalitat de Montaigne. Ara, és una ingenuïtat pensar que només ens poden interessar els escriptors que ens són afins. Sovint, ocorre justament el contrari. Les afinitats, a més, poden ser més subtils, més complexes, o simplement inesperades. Un dels motius principals dels Essais, el caràcter variable i inestable de la naturalesa humana —«Je ne peins pas l’être. Je peins le passage.»—, el retrobem en diversos passatges dels diaris de Tolstoi, que vaig comentar en una entrada anterior, com ara «l’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats» i «l’home és una substància que flueix».

El 5 de maig de 1910, Tolstoi escriu: «Vaig llegir els vells francesos: La Boétie, Montaigne, La Rochefoucauld. Vaig fer una passejada.» El 25 d’octubre del mateix any, hi torna: «A la vesprada, vaig llegir Montaigne. Va venir Seriozha. Em cau bé. Sofia Andréievna està tan alterada com sempre.» El 28 d’octubre, quan acabava de fugir de casa, poc abans de morir a l’estació de tren d’Astàpovo, escriu en una de les últimes entrades: «La nit del 27 al 28 es va produir la topada que em va obligar a prendre aquesta decisió. I aquí sóc, a Optina, la nit del 28. Vaig enviar a Sasha una carta i un telegrama.» Sasha era una de les seues filles. Selma Ancira, en una nota a aquesta entrada, explica que «en la seua carta, Tolstoi li contava a la seua filla que havien arribat bé a Kozelsk, d’on havien eixit cap a Optina, i li demanava que li enviés el segon volum d’Els germans Karamàzov de Dostoievski, els Assaigs de Montaigne i Une vie de Maupassant».

Tolstoi va llegir Montaigne des de ben aviat. En els seus diaris hi ha un apunt, molt breu, del 6 de novembre de 1873, que em va intrigar: «Montaigne. La pointe à la sauce.» Res més que això. La nota de Selma Ancira es limita a assenyalar: «En los Ensayos.» Però no diu en quin. Es veu que se li ha encomanat el laconisme de Tolstoi. No passa res. Aquesta frase apareix en l’assaig 15 del llibre II: Que notre désir s’accroit par la malaisance (El nostre desig s’acreix amb la dificultat). Montaigne hi argumenta que ens agafem més als nostres béns com més por tenim que ens els furten o que els perdem. I que no hi ha res tan contrari per naturalesa al nostre gust com la sacietat que produeix la facilitat, ni res que l’estimule tant com la raresa i la dificultat.

La frase citada per Tolstoi es troba en aquest fragment de l’assaig: «Pour tenir l’amour en haleine, Lycurgue ordonna que les mariés de Lacédémone ne se pourraient pratiquer qu’à la dérobée, et que ce serait pareille honte de les rencontrer couchés ensemble, qu’avec d’autres. La difficulté des assignations, le danger des surprises, la honte du lendemain, c’est ce qui donne pointe à la sauce.» (Per a mantenir viu l’amor, Licurg va ordenar que els casats de Lacedemònia no poguessen tenir relacions sinó d’amagat, i que fos tan vergonyós trobar-los gitats plegats com amb altres persones. La dificultat de les cites, el perill dels imponderables, la vergonyà de l’endemà, és el que dóna el to picant a la salsa.)

Per què va anotar Tolstoi aquesta frase? Qualsevol intent de contestar aquesta pregunta em sembla que resultarà gratuït o arbitrari. Stendhal feia servir sovint l’adjectiu picant per a referir-se a la qualitat que havia de tenir un llibre. El picant és el contrari de la insipidesa, de la falta de nervi i d’amenitat. Un llibre picant és incisiu i àgil. No cau de les mans. No recorde que Stendhal esmentés mai aquest assaig de Montaigne. Josep Pla també al·ludia sovint al picant d’un llibre, potser via Stendhal. Picant, o maliciós, com en aquest apunt de les Notes del capvesprol (OC, 35): «Els llibres poden ésser llargs: el que contenen ha de ser curt, ràpid, maliciós i viu.» La pointe à la sauce.

Un escrit de Tobies Grimaltos sobre la claredat del llenguatge

Tobies Grimaltos, de qui vaig ressenyar a finals de l’any passat el seu Assaig sobre la vellesa (vegeu «Assaig sobre la vellesa», de Tobies Grimaltos, un assaig digne d’aquest nom), ha publicat al seu blog un escrit amb el títol de Claredat. Ho ha fet, m'ha dit, mogut per alguns dels textos recollits a La vida somnàmbula, que està llegint ara. La claredat en l’escriptura és un dels motius principals d’aquest llibre. Reconec que és una qüestió que m’obsessiona. Sempre tinc por de resultar confús, abstrús, inflat…

Tobies Grimaltos assenyala en Claredat que «copsar certes coses, tots ho sabem, no és fàcil. Si heu d’explicar alguna cosa complexa, observareu com és de necessari una correcta comprensió prèvia. És quan tractes d’explicar a altres alguna d’aquestes coses quan t’adones si realment tu ho has entés i si tens els recursos per a fer-ho. Però si has d’explicar el que no acabes d’entendre, què fas? El tràngol potser angoixant. Un recurs temptador és amagar-se darrere de les paraules: embolicar la troca per ocultar la manca d’idees clares. Si no es té un domini complet del tema, hom intenta amagar la seua incompetència emprant un llenguatge que és de difícil comprensió. Diguem-ne que dissimula la seua falta d’enteniment i la trasllada a qui l’escolta amb l’ajut d’un llenguatge alambinat. Que parega que la culpa de la incomprensió és de l’oient i no del parlant. Qui parla és tan profund que qui escolta no està a l’altura. Aquesta és la imatge que es vol projectar».

Val la pena que llegiu complet aquest escrit. Ho podeu fer clicant-ne l’enllaç.

Un article de Manel Alonso sobre «La vida somnàmbula»

Manel Alonso va publicar ahir al Diari Gran del Sobiranisme un article sobre La vida somnàmbula, el meu últim llibre. Alonso destaca en aquesta ressenya que «al llarg de més de dues-centes pàgines, Iborra reflexiona sobre diverses qüestions vinculades estretament amb la creació, com ara el manteniment en la memòria col·lectiva de certs llibres o l’oblit més cru per a una gran part de la producció literària» i «la complicada i, per què no dir-ho, tortuosa relació que han mantingut des de la Il·lustració la creació i la crítica». Considera que La vida somnàmbula «és l’autoretrat d’un ciutadà valencià atípic, allunyat de tots els tòpics que ens han carregat a les esquenes; allunyat de la visceralitat explosiva, de la sornegueria caricaturesca, de la superficialitat colorista».

Podeu llegir complet l’article fent clic en aquest enllaç: La vida somnàmbula.

«La reforma de Trànsits», per Joaquim Iborra

A poc a poc, avancen les obres de reforma de les avingudes de Giorgeta i Pérez Galdós a València. En algun tram ja podem veure les voreres acabades, ara ja més amples del que eren. L’avinguda de Trànsits és un vial de no aplega a 30 metres d’amplada. Fins ara, en alguns trams, hi havia voreres d’1,8 metres aproximadament. És a dir, un 12% de l’espai estava destinat al vianant; la resta, al trànsit rodat. Aquesta situació s’ha tolerat anys i panys —jo no n’he conegut altra—, de manera que qualsevol millora és a fi de bé.

Durant el temps que duren les obres, la calçada per al trànsit rodat s’ha reduït a un carril per sentit en alguns trams. Abans n’hi havia tres per cada sentit. A pesar d’aquesta reducció, el trànsit en l’avinguda ha estat tan dens com sempre. Ni més ni menys. El trànsit obeeix també la llei de l’oferta i la demanda. A més oferta de carrils, baixa el «preu» per circular-hi i més s’hi circula. Si es redueix el nombre de carrils, molts usuaris n’eviten el pas. L’Ajuntament tindrà dades precises sobre la intensitat del trànsit, però no deuen divergir molt de la situació que descric. En acabar la reforma en curs, quedaran dos carrils per sentit, en benefici de l’ampliació de les voreres i del carril per a bicicletes.

El que no veurem serà l’eliminació del túnel de Pérez Galdós, com demanaven els veïns i proposava el projecte guanyador del concurs d’idees, redactat per Gecival i Cercle Territorio, Paisaje y Arquitectura. La construcció de túnels a València ha estat una catàstrofe urbana. Així vaig qualificar la del túnel de les Grans Vies. Els túnels de Trànsits en són altres, com també el del carrer Guillem de Castro i els de vora riu. S’han al·legat moltes raons tècniques per no eliminar el de Pérez Galdós, però només n’hi hi ha una per conservar-lo: mantenir el flux actual del trànsit rodat.

Planiana (154)

La literatura. Els escriptors. Hi ha persones que quan tenen una ploma a la mà es tornen diferents del que són habitualment. Volen escriure preciós, ideal i naturalment modèlic. Pobra gent!

Hi ha escriptors que en parlar d’un cavall en diuen un impetuós corser. No és una equivocació. És una bestiesa. El cèlebre Duhamel, les novel·les del qual foren tan llegides i ara —ja fa anys— han desaparegut de la circulació, igual que les de Gide, presenta en una de les seves obres un personatge que en societat fa pets. Duhamel diu que feia «sorolls inexpressius». Error total. En literatura, s’ha de dir la veritat sempre. S’ha de ser, si és possible, una mica Rabelais. Tot fa suposar que Rabelais ha durat i durarà més que Duhamel, predicador humanitarista i fals —dissimulat d’èxit immens. Duhamel fou, naturalment, de totes les Acadèmies possibles i de l’Acadèmia Francesa. Pobre Duhamel! En el moment que Stendhal publicava les seves novel·les, un crític de la seva època, Jacquemont, escriví que les novel·les no valien res perquè el seu autor escrivia com un porter —com un concierge. És el millor elogi que es pot fer d’un escriptor. En la literatura en prosa, s’ha d’escriure i fer intel·ligible la conversa humana, com, diríem, qui escriu a la família! Aquesta és la literatura que persisteix, que està per sobre de les modes, que duren un moment.

Quan s’ha observat i pensat llargament un objecte, una història, escriviu ràpidament: totes les coses supèrflues i inútils queden eliminades totalment. Que la ploma no pugui seguir el vostre pensament. Aquest és el problema. És difícil. Però aquest, és, potser, l’únic camí. Fora d’això, tot és secundari.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Dissabte es presenta a Barcelona «Escrits sobre música d’un literat melòman»

 

S’ha publicat «La vida somnàmbula»

La vida somnàmbula ja és a les llibreries. Estic ben content de com ha quedat l’edició d’aquest llibre, gràcies al treball meticulós i eficient de Vicent Olmos i Ramon Ramon. Gràcies també a Francesc Vera, que ens ha permès de fer servir una fotografia, de la sèrie Nocturnes (1990), per a la portada.

Habent sua fata libelli. Els llibres tenen el seu propi destí, que depèn dels lectors. Una vegada publicat, no puc deixar de fer-me una pregunta: qui el llegirà? A qui pot interessar? Això que anomenem, o que abans s’anomenava, públic lector, exceptuant-ne un grapat escàs de familiars, amics i coneguts, és una cosa vaga, dispersa, difícil d’aferrar, potser inexistent. L’escepticisme es fa inevitable. Ara no sabria contrarestar-lo amb maniobres innocentment publicitàries, cantant les lloances de la nova criatura.

En una entrada anterior deia que aquest és el llibre més personal de tots els que he escrit fins ara. No perquè explique intimitats (allò que se sol entendre per intimitats), sinó perquè són una mena de confessions literàries, incloent-hi els meus verins contra el que considere algunes de les pestes de la literatura.

En comptes de publicar-lo, m’hauria agradat més reescriure’l sense aturador, a poc a poc, corregint de tant en tant la redacció maldestra d’una frase o una imprecisió, matisant alguna expressió imprudentment categòrica. I, sobretot, suprimint i ampliant en una direcció o altra. Escriure així, ad libitum, és molt divertit, però també té inconvenients. Tant se val. Ara La vida somnàmbula ja va a la seua. Potser més endavant la reprendré, d’una altra manera i amb una altra intenció. Potser, o no, és el pròleg a una altra cosa.

«Una lectura de “Llegint Bukowski”, de Jèssica Roca», per Eugènia Iborra

Quan vaig explorar el llibre de Jèssica Roca Llegint Bukowsky, em vaig sentir especialment atreta per aquesta fórmula tan personal de crítica literària, que combina, amb una naturalitat sorprenent, el dietari íntim de l’autora amb l’assaig literari. Aquesta fusió de gèneres aconsegueix que el lector se senti part d’un diàleg viu, en què la introspecció i la reflexió sobre la lectura s’entrellacen sense jerarquies. És com si Roca, en comptes d’imposar una interpretació sobre Bukowski, ens convidés a compartir amb ella un procés d’exploració mútua, ple de descobriments i contradiccions.

El lector hi troba un plus evident: el relat avança mantenint-nos en atenció contínua, distingint, però alhora connectant dues vides —la de l’autora i la de l’autor analitzat— que es van trobant en un mirall inesperat. Aquesta estructura fa visible com la lectura no és mai una activitat aïllada, sinó un acte de convivència: entre textos, entre experiències, entre temps vitals diferents. Roca ens recorda que els llibres arriben quan els necessitem, i que una mateixa obra pot tenir tants significats com moments en què la tornem a llegir. La lectura es converteix així en una mena de cronologia emocional del lector, un mapa de les etapes de la seva vida.

D’altra banda, Jèssica Roca marca una posició molt clara: si vols parlar amb autoritat sobre un escriptor o una escriptora, l’has de llegir a fons, amb la ment oberta i la mirada lliure de prejudicis. No n’hi ha prou amb repetir tòpics o etiquetes gastades. Ella ens anima a construir la nostra pròpia lectura, a desafiar el que «se n’ha dit» i a formular un veredicte propi, honest. En el cas concret de Bukowski, Roca s’allunya del mite reduït al sexe, l’alcohol i la marginalitat per mostrar-nos un escriptor més complex, capaç d’una mirada humaníssima i lúcida sobre el fracàs i la supervivència quotidiana.

Mentrestant, la vida continua mentre llegim: compaginem la lectura amb altres tasques, pensaments i emocions. Aquesta coexistència és precisament el que Roca sap reflectir amb autenticitat. El seu relat integra la vida real dins la literatura i la literatura dins la vida, sense artificis. Les seves reflexions, records i anècdotes —petits detalls carregats de sinceritat— enriqueixen la nostra pròpia experiència lectora i ens fan sentir part del seu procés.

En conclusió, Llegint Bukowsky és un llibre que atrapa pel seu enfocament sincer i per la seva capacitat de fer-nos repensar la nostra relació amb la lectura. Ens convida, no només a redescobrir Bukowski, sinó també a mirar la nostra pròpia vida a través dels llibres que hem llegit. I ens recorda, sobretot, que llegir és una forma de viure més atentament, més a fons i amb més consciència del que som.

Tolstoi: el passat també flueix

En Vida de Tolstoi. Un assaig de lectura, Andrei Zorin assenyala que Tolstoi va posar en dubte el concepte d’una personalitat cohesionada i inamovible, que havia estat tradicionalment a la base de la literatura i de la filosofia moral. El mateix Tolstoi, en una entrada dels seus diaris, afirmava que «l’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats», afirmava Tolstoi en una entrada dels seus diaris. Com a novel·lista, constatava «la força que adquireixen els personatges gràcies a la superposició audaç d’ombres». Ho vaig comentar en l’entrada anterior.

Zorin destaca en el seu llibre un altre aspecte, que afegeix més complexitat a aquesta qüestió. En l’article «Quatre paraules sobre el llibre Guerra i pau», Tolstoi parla de «la capacitat de l’ésser humà de falsificar en un segon, de manera retrospectiva i sota la influència del fet consumat, tota una sèrie de deduccions suposadament lliures». La història de cadascú, com la dels pobles i la dels països, es reescriu a cada moment: el passat d’una persona canvia quan canvia el seu present. El passat no és immutable: també flueix. A aquesta fluïdesa o plasticitat contribueix, com anota Tolstoi en una entrada dels diaris, del 1900, el fet que «la memòria suprimeix el temps: reuneix les coses que aparentment han succeït per separat». Coses que es van viure en èpoques diferents de la vida, apareixen simultàniament en la memòria, com si estiguessen estretament lligades. La memòria no sols «fabrica» els records. Té també una gran llibertat per a combinar-los i relacionar-los entre si.

Si l’home és una substància que flueix, si el seu passat es reescriu a cada moment, qui sóc jo en realitat? En un altre apunt dels diaris de Tolstoi, del 1900, llegim: «Si vols conèixer-te, observa què recordes i què oblides. Si vols saber què consideres important i què no, observa què oblides i què recordes.» Però com puc saber què he oblidat? Potser Tolstoi volia dir que algunes coses que oblidem no les oblidem del tot. Les deixem de banda, arraconades com un trasto vell. La memòria té una gran llibertat a l’hora de decidir què recordem. El passat canvia no sols perquè el refem des de cada moment, sinó perquè no el podem recordar tot, complet. Una part dels records es desa a la cambra dels mals endreços de la memòria. Els «oblidem». Però podem escorcollar en aquesta cambra, excavant com uns arqueòlegs, i recuperar records que havien quedat «oblidats». De tota manera, l’operació és dubtosa. Sovint, ens aboca a una sensació d’estupor.

Contra aquestes pràctiques excavatòries de la memòria, contra els records persistents i insidiosos, de vegades podem sentir l’anhel de fer-ne taula rasa, llençant a la paperera tots aquests fulls plens d’esborranys i de correccions, il·legibles, per començar de cap i de nou, amb la pàgina en blanc. El 1903, Tolstoi havia escrit en el diari: «Sí, definitivament és una benedicció que es destruesquen els records, si els conservàssem no podríem viure amb alegria. En canvi, al destruir-se, entrem en la vida com una pàgina en blanc, neta, en què podem escriure de nou el que és bo i el que és dolent.» Hi ha records que es destrueixen, ben cert, però n’hi ha que persisteixen, i alguns ho fan com un retret. No es deixen reescriure, només podem arraconar-los, «oblidar-los». I seguir, com llegim en un pas d’Anna Karènina, «aquella resposta general que dóna la vida a totes les qüestions més complexes i insolubles. La resposta és aquesta; cal viure d’acord amb les exigències del dia, això és, oblidar».

Així i tot… A tenir en compte aquesta observació de Tolstoi, del 1892: «Quan es viu molt, com jo, quaranta-cinc anys de vida conscient, es comprèn com són de falsos i d’impossibles tots els intents d’adaptar-se a la vida. No hi ha res stable en la vida. És com intentar adaptar-se a l’aigua corrent. Tot: els individus, les famílies, les societats, tot canvia, es fon, es transforma com els núvols. I no et dóna temps acostumar-te a un estat de la societat, quan aquest ja ha deixat d’existir i ha passat a un altre…» 

«Els darreres de la ciutat», per Joaquim Iborra

De la sèrie #onacabaelpoble (2016), de Francesc Vera

Les cases, com les persones, tenen un davant i un darrere. Davant i darrere són conceptes inextricablement associats a una escala de valors. El davant d’una casa s’anomena façana. Els darreres, en la pura indigència, no tenen ni nom. El seu aspecte és sovint deplorable, independentment del nivell econòmic dels propietaris. En l’edifici on jo visc, la façana al pati interior de l’illa és una ruïna des de fa temps. Pregunte als meus veïns: no ens cau la cara de vergonya? No, no ens cau la cara de vergonya. Un d’ells fa broma i diu que el cost de la reparació haurien d’assumir-lo els ocupants dels edificis d’enfront, a l’altre costat del pati, que són els que gaudeixen del panorama. A la vista dels patis i desllunats dels nostres eixamples, Gabriel Ferrater no exagera quan diu —referint-se a l’Eixample de Barcelona— que vivim en un «immens corral».

La façana al carrer és l’únic element comú de l’edifici que es mostra amb una certa dignitat, juntament amb l’entrada. És veritat que la conservació de les façanes deixa molt a desitjar, però en general mantenen el decòrum, si més no perquè és l’únic element que es va construir originalment amb una intenció estètica. La feina de l’arquitecte, durant molt de temps, s’ha associat, sobretot, al disseny de la façana. El moviment modern va canviar aquesta mentalitat: d’ara endavant, no hi hauria davant i darrere en un edifici, ni tan sols una façana principal i unes secundàries. Cal pensar l’edifici com a joc de volums que configuren els espais interiors. Totes les cares de l’edifici han de ser igualment importants. Per no haver-hi, no hi ha una entrada principal, o no s’hi distingeix gaire bé. Sovint no sabem per on hem d’entrar en un edifici modern que no coneixem. Aquesta revolució racionalista va quallar fins a cert punt. Molts —promotors públics i privats— no renuncien a una façana i una porta d’entrada com cal.

Les ciutats —i els pobles — també tenen un davant i un darrere, que es concreten en el centre i la perifèria. A diferència dels edificis, la primera impressió que el visitant té en arribar-hi és la dels darreres. En les ciutats de la revolució industrial, el contrast entre centre i perifèria es va fer tan gran que aquesta primera impressió era depriment. El ferrocarril va accentuar-la, amb les seues extenses platges de vies i tinglados. Conscients d’aquesta experiència, els arquitectes i urbanistes de la segona meitat del segle XX han parlat de la necessitat d’una «façana de la ciutat». És una idea anacrònica, que només té sentit en les ciutats d’ahir, emmurallades o pintoresques. En les ciutats modernes, en contínua expansió, l’element articulador són les avingudes, a on van a parar les carreteres, fet que ha millorat l’aspecte de les ciutats per al viatger.

Tolstoi: l’home és una substància que flueix

A finals de l’any passat vaig llegir una tria dels diaris de Tolstoi, publicada en dos volums per Acantilado a cura de Selma Ancira. Després, vaig llegir una altra tria, la dels diaris de Sofia Tolstoi, que em van interessar molt més del que em pensava, més enllà de ser un complement amarg als diaris del seu marit. He rematat la jugada, de moment, amb la biografia de Tolstoi escrita per Andrei Zorin, publicada en català en traducció d’Arnau Barios, que vaig ressenyar en aquest blog fa unes setmanes. N’he pres notes, d’aquests tres llibres, i les he agrupat per temes, en una mena de diàleg a tres veus.

En un comentari sobre el tractament d’alguns personatges a Guerra i pau, Andrei Zorin observa que Tolstoi va posar en dubte el concepte d’una personalitat cohesionada, que havia estat tradicionalment a la base de la literatura i de la filosofia moral. Als apunts preparatoris d’aquesta novel·la, Tolstoi afirmava que havia establert «una nova llei, la de la subordinació de la personalitat al seu propi moviment dins el temps», i això comportava «renunciar a la consciència interior d’una personalitat cohesionada i inamovible». Per això, com diu Zorin, «les idees, els sentiments i les decisions de qualsevol persona tenen ben poc a veure amb les seves preferències conscients; més aviat són el resultat d’una multitud d’impulsos erràtics i contraris que mantenen l’esperit en un estat perpètuament mòbil i fluctuant».

Alguns passatges dels diaris de Tolstoi il·lustren i precisen aquest punt. En una entrada del 1898, escrivia que «un dels errors que més es comet és considerar les persones bones o dolentes, beneites o intel·ligents. L’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats: era beneit i es va tornar intel·ligent, era dolent i es va tornar bo i al revés. Aquí hi ha la grandesa de l’home. I per això no es pot jutjar un home. A qui? Tu vas condemnar un home que ara és un altre». Concloïa que «l’home és una substància que flueix».

Aquestes paraules les retrobem, gairebé idèntiques, en aquest passatge de Resurrecció ((capítol 59, primera part)): «un prejudici dels més arrelats i dels més estesos consisteix en la creença que tot home posseeix pròpiament certes qualitats definides, que és bo o dolent, intel·ligent o negat, enèrgic o apàtic i així seguidament. Els homes no són tan enters. Podem dir d’un home que és més sovint bo que dolent, més sovint intel·ligent que negat, més sovint enèrgic que apàtic o viceversa; però no és veritat de dir d’un home que és bo i intel·ligent, d’un altre que és dolent o negat. I tanmateix establim aquesta divisió, que és errònia. Els homes són semblants als rius, tots fets de la mateixa aigua, però cadascuna dels quals és adés encaixonada, adés ràpida, ampla, lenta, freda, pura, tèrbola, calenta. Igual els homes. Tots porten en ells els gèrmens de les facultats humanes; i en manifesten adés una, adés una altra, i sovint semblen diferents d’ells mateixos, tot restant però, ells mateixos.»

D'acord amb aquesta concepció de la personalitat humana, els personatges de les novel·les de Tolstoi són sempre paradoxals, mudables i dinàmics, construïts a partir d’una dialèctica de l’ànima. En Anna Karènina, la llum i l’ombra hi són distribuïdes igualment. Stiva, tot i ser el personatge més immoral de la novel·la, hi apareix envoltat d’una aura d’innocència. Tolstoi és un irònic, no un satíric. El 1901, en una altra entrada del seu diari, constatava «la força que adquireixen els personatges gràcies a la superposició audaç d’ombres».

«La vida somnàmbula», al febrer a les llibreries

 

La fotografia de la portada és de Francesc Vera. Forma part de la sèrie Nocturnes (1990).

La millor biografia de Tolstoi

Des que vaig llegir Eugeni Onegin en l’extraordinària traducció al català d’Arnau Barios, procure no perdre’m cap de les obres que es publiquen traduïdes per ell. Entre la massa de llibres que es tapen els uns als altres, un de traduït per Arnau Barios és una garantia, de lectura inexcusable. Com ara la Vida de Tolstoi. Un assaig de lectura, d’Andrei Zorin, publicat per Eclecta Editorial, una editorial que s’ha estrenat de fa poc. Andrei Zorin (1956) és professor emèrit de la Universitat d’Oxford, on ocupa la càtedra de llengua i literatura russa. Ha exercit la docència en universitats de Rússia i dels Estats Units.

Quan a penes tenim informació sobre un personatge, hi ha la temptació a cada pas de recórrer de manera abusiva a la conjectura, a fer-ne una biografia novel·lada, on la ficció i la realitat s’anul·len mútuament. Però de res, massa. En uns altres casos, el biògraf corre el perill de quedar sepultat sota la massa documental disponible, que no pot ignorar. És el cas de Tolstoi. L’edició acadèmica de les seues obres comprèn noranta volums, entre els quals els que recullen la correspondència i el diari que va portar durant la major part de la seua vida. A tot això, hi cal afegir el que van escriure els qui el van conèixer i els qui van viure amb ell, i l’extensa bibliografia biogràfica i crítica. No deu ser gens fàcil fer-ne una síntesi, equilibrada i justa, que l’organitze i li done un sentit. En el pròleg que Arnau Barios ha redactat per a aquesta edició, assenyala que entre totes les biografies que s’han escrit sobre Tolstoi, «és probable que aquesta sigui la millor —i al mateix temps la més breu. Hi ha alguna cosa de miraculós en el fet de poder condensar en tan poques pàgines una vida tan desbordant».

Més virtuts, encara. Aquesta biografia ressegueix en paral·lel el camí vital, el creatiu i l’intel·lectual de Tolstoi: «vida, obra i idees s’entrelliguen per donar-nos un retrat complet, amb nervi i intensitat», d’un «personatge fascinant, tràgic, digne de les novel·les que escrivia». Zorin, continua Barios, ha escrit una biografia mesurada i rigorosa, sense hagiografia ni ridiculització, i, el que és més important, el resultat ha estat un llibre divertit, amè i llegidor, que «no pretén intrigar el lector amb recursos artificials, però que es llegeix com una novel·la». Què més es pot demanar a un llibre? Acabada la lectura, constate que els judicis d’Arnau Barios sobre aquesta biografia són tan justos com exactes. A mi no em queda, doncs, sinó afegir-me a la recomanació. De tota manera, esmentaré alguns dels passatges del llibre de Zorin que m’han interessat més.

Planiana (153)

Els resultats de la literatura són una cosa que puja i baixa; tot el que es fa en aquesta terra és igual. Les coses de vegades pugen i altres vegades baixen. Tot es fa segons els anys que es travessen. Només hi ha una cosa immòbil, fixa, terrible: la indiferència de la naturalesa. És per aquesta raó que en els meus escrits hi ha tantes coses sobre el clima, que, en definitiva, és la cosa més propera que tenim —sense saber-ne absolutament res— de la naturalesa. No he escrit mai la paraula Natura; si alguna vegada es troba en els meus llibres és degut al corrector de proves, que és, sempre, un personatge importantíssim i de tracte difícil, sobretot donada la meva ignorància. La paraula Natura és un gal·licisme primari: el que utilitza el poble és la paraula naturalesa, que jo sempre he escrit amb minúscula, com correspon a una paraula tan vasta, impressionant i decisiva. Si escrivim amb minúscula les paraules pare, mare, família, etc., ¿per què no hem d’escriure aquesta paraula de la mateixa manera? En aquest país no es pot fer res sense projectar-hi un punt de pedanteria. Sempre naveguem entre un milhomes i un copista. És horrible.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

«Una posta o la pregària dels ateus», de Jèssica Roca

Una posta o la pregària dels ateus, de Jèssica Roca, publicada en règim d’autoedició, no és una novel·la, com els seus dos llibres anteriors, que vaig ressenyar en aquest blog (vegeu Autobiografia i literatura: dos llibres de Jèssica Roca i «Després de l’última abraçada», una novel·la de Jèssica Roca), sinó una sèrie d’instantànies. De vegades, semblen poemes en prosa; d’altres, entrades d’un dietari sense dates. Quan vaig llegir L’administrativa, una de les seues novel·les, vaig assenyalar que el seu interès i atractiu «no s’han de cercar en una intriga o en la construcció d’un teixit de referències simbòliques, sinó en la representació de la realitat quotidiana en un moment social i històric determinat, la més difícil de captar, perquè es dóna per suposada. I perquè, sembla, no hi passa res». El lector retrobarà aquesta voluntat d’ancorar l’escriptura en la representació literària de la vida quotidiana en Una posta o la pregària dels ateus. Com declara l’autora en un dels textos d’aquest llibre, «amb la literatura hi ha molts hi ha molts que perden el tacte amb la realitat, entre la creació i qui la crea, i això és el que no vull.»

Els escrits recollits en Una posta o la pregària dels ateus inclouen nombrosos fets i accions que tothom reconeixerà com a «quotidians»: tallar-se els cabells, sortir a córrer o fer un pastís, però n’hi ha d’altres no tan característics, que donen profunditat i relleu a la vida de cada dia. Sobretot, la sensació d’estranyesa que suscita, cosa que dóna una tensió particular a l’escriptura de Jèssica Roca. De vegades, en un «no-lloc», l’estranyesa sorgeix perquè «hi conflueix molta gent sense conèixer-se, totalment alienada. Lluny de l’hedonisme que pretén, em sembla un quadre de Munch». O és la conseqüència d’haver tingut un somni, que no es pot encaixar en la vida de vigília. Més sovint, és produïda per la consciència del pas del temps. Es manifesta, per exemple, en trobar uns escrits oblidats, que reapareixen, de sobte, des del fons d’un arxiu virtual: «hi ha alguna cosa d’estranyesa en aquells escrits. Són pensaments esvaïts d’una vida esvaïda. Mai els podràs atrapar. Ni ho vols, per això els vas abandonar.» En Darwin, el mar i la meva vida, un dels escrits més punyents del llibre, Jèssica Roca relaciona els canvis del paisatge i de l’espai urbà amb els de la seua vida personal. En una escala barrada hi troba una metàfora de la seua vida. La sensació d’estranyesa es retroba, fins i tot, en la pròpia casa: «ho penso les setmanes que estic sola, sense els fills rondant per casa. Abans no ho havia pensat mai. És com si els objectes que hi tinc, pel fet d’estar sola, depenguessin totalment de mi. El seu moviment, la seva netedat, el seu ús, la seva vida, en definitiva. És molt estrany. Després em poso música i llegeixo un llibre i se’m passa.»