dissabte, 13 de juliol del 2024

Un article de Joaquim Iborra sobre els xamfrans d'una ciutat com València


Els xamfrans són una solució de l’encreuament de dos carrers, pròpia dels eixamples urbans moderns. Hi creaven uns espais urbans que es poden assimilar a la plaça tradicional. Però només en part. La concepció del xamfrà com a «plaça» es va devaluar ràpidament, sobretot a partir de la intensificació del trànsit rodat. Joaquim Iborra va publicar ahir a La Veu del País Valencià un article sobre les anomalies urbanes que plantegen els xamfrans, i com s’han intentat corregir-les. Centra els exemples a la ciutat de València, amb alguns altres extrets de Barcelona.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Dificultats amb els xamfrans de València.

dijous, 11 de juliol del 2024

Crònica dels anys amargs


La fràgil memòria
és l’última novel·la de Josep Lozano, que ha publicat Afers en una edició molt acurada. Lozano l’ha estructurada a partir d’una oposició simètrica entre els monòlegs de dues dones, Llíber i Regina Barona, coneguda com la Barona, de classe social i d’ideologia molt diferents. La primera es presenta en les primeres línies del seu relat amb aquestes paraules: «Soc dona, viuda i pobra i, per als guanyadors de la Guerra Civil, també desafecta al Règim que ara mana.» Regina mostra igualment, de seguida, la targeta de presentació: «Vinc d’una família de persones catòliques, de missa i olla, devots del Sagrat Cor de Jesús i de la Verge Maria. Gent de dretes de tota la vida, defensors de la propietat i temorosos de Déu.» Es tracta, certament, d’una oposició molt marcada. Ara, Josep Lozano no ha destacat els contrastos, obvis, entre totes dues, sinó les coincidències i les semblances, que no són atribuïbles, només, a la seua condició de dones. Els esdeveniments d’una vida o de diverses vides es veuen més clars quan els posem en contrast, però encara més quan els veiem repetits, cada un a la seua manera, com a variació d’un motiu o altre.

Llíber i Regina només es troben una vegada, poc abans de morir, en una escena d’una gran humanitat. Es relacionen també en diferents moments de la seua vida amb un mateix personatge, Tomàs. No hi ha més punts de contacte personal entre totes dues. Els seus monòlegs, sobretot el de Llíber —Llibertat—, il·lustren el trasbals de la guerra i la revolució, i la repressió de la postguerra —la violència, les execucions, la fam i, sobretot, la por. A Llíber l’obliguen en una cerimònia pública, humiliant i exemplar, a canviar-se el nom pel de Maria de Sales.

El drama personal de Llíber està centrat en el seu fill, desaparegut en la batalla de l’Ebre, a qui ella espera debades. Cada dia li para plat a taula, com una manera de conjurar la desesperació. L’episodi sembla un desenvolupament narratiu, amplificat, de «Crit i nit», un dels poemes més punyents del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: «Recorde aquella mare / que no li varen dir que el fill havia mort / en el front de Terol: simplement li digueren / “ha desaparegut”. I va passar la guerra / esperant el seu fill. I va acabar la guerra / i esperava el seu fill. I va parar la taula, / li va posar també llençols nous en el llit, / i esperava a la porta.» Aquest motiu narratiu —la pèrdua del fill— es reprèn en el relat de la Barona. Encara que la Barona no ha tingut fills, és ben sabut que a qui no en té el dimoni li dóna nebots. En el seu cas, Bernat i Rodolf, els fills del seu germà, que ben aviat queden orfes de pare i mare. Bernat, el millor de tots dos, es fa capellà i és assassinat durant la guerra. L’altre és un tocacampanes, que cada dia es fa més estrany a la seua tia. Per a la Barona, doncs, la pèrdua del fill és doble.

dimarts, 9 de juliol del 2024

La dificultat de comprendre un home tot sencer


Amb aquesta entrada acabe la sèrie que he dedicat a Retrats literaris (1947) i Abans d’ara (1966) de Domènec Guansé, dos llibres que convindria reeditar, per separat o aplegats tots dos en un sol volum. Ara, per mi que no es molesten. Jo ja me’ls he llegit.

Una última nota, encara, sobre el Josep Pla de Guansé. En una pàgina d’Abans d’ara va escriure sobre els anys de Pla durant la guerra i la immediata postguerra: «Entretant, per al nostre autor venia un llarg període de silenci. De primer, els seus rastres es van fer misteriosos, després s’esvaïren. És un període que restarà impenetrable si ell no l’aclareix» (p. 186). Aquesta frase és exacta. El fet és que Pla no el va aclarir mai.

Per acabar, us invite a llegir el paràgraf amb què Guansé tanca el retrat de Pla en Abans d’ara:

«Esperit divers, contradictori! Alhora transhumant i nòmada, cosmopolita i lligat al terròs. Hom se’l vol imaginar vagarívol, i és un treballador acarnissat. Hom el té per un sibarita, amant del confort, i mena una vida ascètica, lliurat a la seva obra. Sento una veu que protesta: «El pollastre amb llagosta, els arrossets, els vins triats…» Tot plegat, literatura! És que ha fet mai alguna cosa més que literatura? L’hem vist menjar, i menja sense gana, més preocupat de la conversa que del nodriment. L’hem vist beure, àdhuc amb certa abundància, però sense cap mena de preocupació per les begudes, alternant conyac i vi de taula, només com qui tira llenya al foc de la conversa. Moralista cínic, certament. Realista i escèptic, guaitant d’on ve el vent abans de fer-se a la vela, molt d’acord. I amb tot això, ¿d’on li prové, per a persistir, obstinat en la seva tasca, aquesta fe en una llengua que d’altres, més conseqüents, ja han donat per morta; aquesta fe que el lliga amb els destins d’un poble que d’altres, més realistes que ell, creuen amb l’horitzó barrat? Si n’és, de difícil, de comprendre un home, un home tot sencer!»



divendres, 5 de juliol del 2024

Disset veus del món editorial català

Lourdes Toledo acaba de publicar, gairebé al mateix temps, tres llibres. Tots tres són una nova mostra de la doble via que segueix la seua trajectòria com a escriptora. Efervescència programada (Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida), editada per Bromera, i El sol de l’hivern (XLIII Premi de Narrativa Curta «25 d’Abril» Vila de Benissa 2023), per Viena, continuen la seua obra més estrictament literària, i més personal, a causa del rerefons clarament autobiogràfic. L’aventura del llibre català. Converses sobre edició entre dos segles, que ha publicat Comanegra, és un resultat de la pràctica intensiva del periodisme cultural per part de Lourdes Toledo. El volum, que porta un títol de ressons fusterians, recull disset entrevistes a editors dels Països Catalans amb l’objectiu d’«oferir una radiografia calidoscòpica —incisiva— del món editorial català del nostre temps, que inclou —per donar-hi profunditat històrica— la conjuntura de final del segle XX, però sobretot el present segle XXI».

A efectes estadístics, entre els entrevistats hi ha catorze homes i tres dones, dues editorials mallorquines i tres de valencianes; la resta són de Catalunya. Hi ha editorials petites, mitjanes i grans. Entre les editorials catalanes, la major part tenen la seu a Barcelona, excepte Pagès Editors (a Lleida) i Editorial Gavarres (al Gironès). Algunes de les entrevistes han aparegut publicades amb anterioritat en La Veu del País Valencià i Eldiario.es, però la major part són inèdites. L’aventura del llibre català s’ha de considerar, per tant, com una novetat en sentit literal. Porta una introducció de l’autora, que ha redactat també un davantal per a cada una de les entrevistes i un epíleg en què fa un balanç del conjunt.

Alguns apunts després de llegir aquest llibre. Tots els entrevistats coincideixen a cantar les lloances de l’ofici d’editor. Són persones que viuen amb passió la seua feina. Això està molt bé. També coincideixen a destacar l’empenta que ha pres l’edició en català. Si repassem algunes de les qüestions controvertides tractades per la major part dels entrevistats, hi ha una primera qüestió: es publica massa? No estem estirant més el braç que la màniga? En general, els entrevistats consideren que no. I raonen per què. Josep Cot, d’Edicions 1984, remarca que l’oferta condiciona la demanda. A més oferta, més demanda. Si no hi ha una bona oferta editorial en català, la gent que pot llegir en català i en castellà llegirà en castellà. De tota manera, Cot matisa que cal un fons que circule. Laura Huerga, de Raig Verd Editorial, coincideix amb ell. Si l’oferta en castellà és millor que la nostra, el lector anirà al castellà. És un fet que l’oferta en català s’ha fet més competitiva i això implica editar més. Però reconeix que «aquest ritme de novetat rere novetat no és sostenible» i que «el sector ha crescut en volum, però potser no tant en vendes». Josep Maria Muñoz, de L’Avenç, ho té molt clar: «es publiquen massa títols a l’any per al nombre de lectors que hi ha».

dimecres, 3 de juliol del 2024

El que va escriure Josep Pla sobre Domènec Guansé


No recordava haver llegit res de Pla sobre Guansé. Ni tan sols alguna referència de passada. Vaig consultar els índexs de noms de l’Obra completa i el nom de Domènec Guansé no hi apareixia. Aquests índexs no són fiables del tot, però confirmaven la meua impressió inicial. Poc després, vaig llegir en l’article de la Viquipèdia sobre Domènec Guansé aquesta frase, l’última de l’article: «Josep Pla el va descriure com un “home donat al raonament, bon escriptor, lleugerament fanàtic”.» On va escriure Pla això? La Viquipèdia indicava com a font d’aquesta citació un article d’Antoni Isarch Borja (Domènec Guansé, una reivindicació necessària), publicat en Serra d’Or, el maig del 2018. L’article no es podia consultar en línia, o jo no el vaig saber localitzar. Desplaçar-me a una hemeroteca per consultar aquell número de Serra d’Or em representava un esforç excessiu. També em feia mandra demanar ajuda.

Quan ja estava a punt de deixar-ho córrer, vaig agafar d’esma Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, el volum de Pla que es va publicar pòstumament el 2017, a cura de Francesc Montero. Hi vaig trobar de seguida, amb l’ajuda de l’índex de noms, un text breu de Pla sobre Guansé. Aquest llibre l’havia llegit i ressenyat en el blog, però no en recordava aquest fragment concret. Aquí el teniu (p. 167-168):

«Domènec Guansé fou el meu company d’algunes hores passades a Santiago de Xile. Era un home petit, físicament precari, d’una veueta minsa, donat al raonament, bon escriptor, reflexiu, lleugerament fanàtic. El seu exili era totalment voluntari, però portat amb una dignitat absoluta. No tenia cap cèntim ni crec que aspirés a tenir-ne cap. Era un exiliat impertinent, reticent, i aquesta impertinència, a aquella enorme distància, feia un enorme efecte. És un dels exiliats —d’aquest període— (feia més de vint anys que era a l’exili) que m’han impressionat més.»

dilluns, 1 de juliol del 2024

Josep Pla, Josep Plaga


Ho conta Xavier Pla en Un cor furtiu. El 1928 va ser un dels anys decisius en la vida de Josep Pla. Aquell any va abandonar el setmanari progressista L’Opinió i també La Publicitat, després de vuit anys ininterromputs d’escriure-hi, i va passar a col·laborar a La Veu de Catalunya. Aquest canvi, escriu Xavier Pla, «significa un trencament absolut amb tot el món polític i cultural del progressisme catalanista que li ha donat suport des de 1920». Pla es va convertir «en el periodista més destacat i més ben pagat del diari del catalanisme conservador». Els sectors progressistes no li ho van perdonar mai. Des d’aleshores, els dicteris contra Pla van acompanyar el seu nom: servent de Cambó, secretari servil, traïdor, venut, irresponsable, indocumentat, bandarra… En la premsa catalana, tant els diaris com les revistes, tant els setmanaris culturals com, sobretot, els satírics, es burlaven d’ell dia sí i dia també. Els caricaturistes, com Apa, li deien «Josep Plaga». Plaga: persona que en tot troba un motiu de broma, que no es pren res seriosament. Domènec Guansé també va fer servir més d’una vegada aquest qualificatiu per a referir-se a Pla. Ànim injuriós a banda, considerava que definia una característica important de la seua personalitat.

A pesar de la distància ideològica que els separava, i de les seues diferències personals, Guansé sempre va reconèixer els valors literaris de l’obra de Pla. En el retrat literari que li va dedicar en Abans d’ara, deia que la seua obra era «la més sòlida aportació, en els temps moderns, a la coneixença del país i dels seus homes». Per a Xavier Pla, l’escrit sobre Pla recollit en Retrats literaris és «un dels millors retrats, dels més pensats i matisats» d’aquest llibre. Afegeix que «no devia ser-li còmode d’escriure’l». Com passa amb la major part dels altres retrats, la versió publicada en Retrats literaris és més punyent que la que va aparèixer en Abans d’ara.

En la versió de 1947, Guansé s’estenia sobre el qualificatiu de «plaga» aplicat a Pla. Deia que Josep Pla «molt més que un escriptor sembla un senyor que fa el plaga, o un plaga que fa el senyor. Fer el plaga és el secret, sense secret, que li permet les més inversemblants evolucions, navegar en aigües més diverses i defugir totes les responsabilitats. Si algú l’atrapa en un plagi flagrant que per a millor dissimular no s’ha pres la molèstia de dissimular, s’arronsarà d’espatlles i proclamarà que, entre tots, cal fer-ho tot. I haurem de perdonar-lo en gràcia a la mateixa plagasitat. Fonamentalment, però, no haurà plagiat ni més ni menys que qualsevol altre, ja que la literatura, la pintura i totes les arts només són un plagi permanent i variat. D’altra banda, s’esforçarà a no donar massa importància a la seva obra ni a la seva personalitat; però si algú lleva, tanmateix, importància als seus estirabots, reivindicarà la importància de l’humor».

diumenge, 30 de juny del 2024

Una visita de Joaquim Iborra al Museu del Prado


La setmana passada Joaquim Iborra va viatjar a Madrid per assumptes propis i, com qui no fa res, va visitar el Museu del Prado. Va prendre com a guia un llibre d’Eugeni d’Ors: Tres horas en el Museo del Prado. Itinerario estético (1923). En la seua visita, hi va veure quadres de Poussin i de Claude Lorrain, i El trànsit de la verge de Mantegna. Segons d’Ors, «no hay cuadro mejor compuesto que éste, en la antología de la pintura universal». Joaquim Iborra assenyala que «segurament, algunes pàgines d’Eugeni d’Ors són en l’origen de la reflexió de Joan Fuster en El descrèdit de la realitat».

Avui ens ha contat aquesta visita en un article a La Veu del País Valencià. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Dues hores en el Museu del Prado.



dimecres, 26 de juny del 2024

Contra el futur com a malson


Malsons i somnis del futur
, que acaba de publicar Jordi Solé Camardons en Voliana Edicions, és un llibre inusual. D’entrada, ofereix un repàs meticulós i una guia de lectura de l’extensa producció literària i cinematogràfica de ciència-ficció, entre la qual hi ha títols fonamentals que han trencat els límits estrictes del gènere, com ara Frankenstein de Mary Shelley, 1984 de George Orwell, Un món feliç d’Aldous Huxley, La guerra de les salamandres de Karel Čapek, La nit de l’esvàstica de Katherine Burdekin o El conte de la serventa de Margaret Atwood. Solé Camardons revisa també la producció en català, amb una reivindicació especial d’Andrea Víctrix de Llorenç Villalonga. Malsons i somnis del futur, diu, és «un homenatge a la imaginació literària, un assaig centrat en la crítica de la ficció especulativa que explora universos del futur», «una reflexió personal que he pogut fer gràcies als escriptors i cineastes que han imaginat el futur i als crítics que ho han estudiat». Per a ell, la ciència-ficció és la literatura característica de la nostra època. Tot el que queda ocult en una visió immediata del present emergeix amb força en la visió de les seues anticipacions novel·lades. És, a més, l’àmbit on s’uneixen la cultura humanística i la científica. Encara que la primera sovint ho embulla tot.

Ara, li ha cridat l’atenció el predomini de les distopies en aquesta literatura o ficció especulativa. Un dels fils conductors del seu llibre és denunciar els pressupòsits que hi ha al darrere d’aquesta hegemonia de la visió catastrofista, que pren formes molt variades, resseguides amb detall per Solé Camardons. Hi ha novel·les de ciència-ficció basades en extraterrestres ferotges i amb mala veta, n’hi ha que tenen com a protagonistes savis embogits, o robots, que sovint mostren una malícia inveterada. Unes altres mostren una preferència declarada pels virus, pels bacteris, pels fongs, sobretot quan es presenten en forma de plagues i pandèmies apocalíptiques. Finalment, n’hi ha moltes que Solé Camardons caracteritza com a «catastrofisme en estat pur». Ens presenten un món postapocalíptic absolutament destruït i degradat amb molt pocs supervivents i en tot cas amb uns supervivents convertits en zombis, mutants o guerrers assassins. S’ha de reconèixer que els humans, els humans escriptors si més no, mostren una gran fertilitat a l’hora d’imaginar desastres.

diumenge, 23 de juny del 2024

Una de les claus de l’èxit literari de Pla


En el retrat de Josep Pla reproduït en Abans d’ara, Domènec Guansé recorda que «cap a l’any 1918 o 1920, abundaven en aquest país els escriptors que, delerosos de perfecció, no es preocupaven gens ni mica de fer-se llegir». Per sort, alguns es van adonar «que si volíem assolir una certa normalitat literària calia esforçar-se a formar un públic. És a dir, guanyar-se’l, no descendint-hi, sinó atraient-se’l. Era qüestió, sobretot, de no embrancar-se en vanes o absurdes elucubracions; d’agafar els temes de viu en viu i de sotmetre’ls a un tractament agut, concís i intel·ligent. I això tant al periodisme, a la revista, com al llibre».

Josep Pla va ser un dels qui ho van veure més clar i dels qui hi tenien més traça. Els seus articles i els seus llibres no deixaven mai indiferent ningú, tant si s’estava d’acord amb el que escrivia com si no. Pla va descobrir aviat que una de les claus de l’èxit és «parlar de tot allò que hom afirma que no se’n pot o no se n’ha de parlar».

divendres, 21 de juny del 2024

Quina és l’única manera d’escriure bé, segons Domènec Guansé?


La resposta a aquesta pregunta la podem llegir en la pàgina 138 d’Abans d’ara, en el retrat dedicat a Just Cabot: «l’única manera d’escriure bé, sense donar gat per llebre, és tractar de dir alguna cosa en cada frase.» Es tracta d’una obvietat, és clar. Però no ho és per a tothom. Òbvia o no, a l’hora d’escriure ben pocs tenen en compte aquesta recomanació.

dimecres, 19 de juny del 2024

«Abans del vers», un nou llibre de poemes de Jaume Pérez Montaner


El 2018, Jaume Pérez Montaner va publicar Defensa d’una forma. Poesia completa 1976-2018, editada per la Institució Alfons el Magnànim. Aquest volum recollia tota la seua poesia publicada fins aleshores, més dos llibres inèdits, Punt de fuga i La llum de l’ombra. Ara acaba de treure en Edicions del Buc un nou llibre: Abans del vers. Defensa d’una forma no va representar, doncs, el punt final d’una trajectòria, sinó una recapitulació.

Abans del vers està organitzat en cinc parts. La segona, que dóna títol al recull, és potser la més intensa i la que m’ha reclamat més l’atenció. Els vint-i-un poemes d’aquesta part estan agrupats al seu torn en quatre blocs, tres dels quals porten títols que remeten a paisatges de la infantesa i la joventut del poeta, a la Marina: Ponotx, Puigcampana, Mallada del Llop, Penya de Partagat… Tots aquests poemes, que de vegades prenen la forma d’una lletania, es poden llegir com un balanç d’una sèrie de motius vitals i també com una reflexió sobre la pràctica de la poesia.:

has de sentir el vers abans d’escriure el vers
has de sentir el vers en la tenebra
[…]
has de sentir abans la música
sentir el to roent sentir
el vers només que és somni i so trencat

L’admonició «has de sentir el vers abans d’escriure el vers» resulta, d’entrada, paradoxal, perquè ella mateixa és un vers. Ara, és difícil traçar una solució de continuïtat entre l’expressió poètica —el vers— i l’experiència vital, en el sentit més ampli, que l’ha provocada. Entre totes dues s’estableix una relació tensa, que es resisteix a resoldre’s. L’oxímoron a què recorre més d’una vegada el poeta al·ludeix a aquesta antinòmia:

Que has de sentir la veu i l’ombra
abans que arribe el mot
la música i la veu
has de sentir camins
has de sentir l’oculta font la música
[…]
versos escrits abans d’escriure el mot
la tenebra que inunda l’afecte enllà del vers
la tenebra i el vers i el metavers
silenci que esdevé sonor

dimarts, 18 de juny del 2024

Nou article de Joaquim Iborra: «Una transició impossible: les façanes de l’Ajuntament de València i de Correus»


Per què ens agraden els campanars i no ens agraden les antenes, encara que són construccions amb una finalitat comuna, que no és altra que la difusió d’una certa informació, a distància i sense fils? Aquest contrast de percepció és una conseqüència de la ruptura que va marcar el pas a l’edat contemporània. Els canvis van ser tan radicals que va ser impossible una transició com les que s’havien vist abans, en el pas d’una època històrica a una altra. Les noves antenes no es veuen com les hereves dels campanars.

A la ciutat de València tenim un parell d’exemples que ens fan especular sobre aquest hipotètic intent de fer una transició possible: les façanes de l’Ajuntament i de l’edifici de Correus. Joaquim Iborra tracta aquesta qüestió en l’article que va publicar dissabte passat a La Veu del País Valencià. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Una transició impossible: les façanes de l’Ajuntament de València i Correus.



diumenge, 16 de juny del 2024

1922, any liminar de la literatura catalana


En el pròleg a Retrats literaris (Mèxic, 1947), Domènec Guansé explicava així el propòsit que l’havia animat a escriure aquest llibre: «El que he pretès en conjunt és evocar animadament un període de vida literària: període que va des de la instauració de la Dictadura Militar a la insurrecció, passant per la República. És un període en el qual les figures no es destacaven pas amb la força que en el temps de la Renaixença, però en el qual havien assolit, si no la maduresa, la normalitat. Aleshores, per a escriure en català, ja no calia ni sentir-se genial, ni heroi, ni tan solament ser un enderiat o, si voleu, un idealista. Hi escrivia ja tothom, fins —com després s’ha demostrat— els qui ni eren pròpiament catalanistes, però que acceptaven el català per a una major eficiència. Car pot afirmar-se que tot el que no era formulat en català, dintre de Catalunya, no era pres en consideració.»

En el que va redactar el 1966 per a Abans d’ara, més extens que el de Retrats literaris, Guansé rememorava amb més detall la vida cultural del període en què se situen els personatges evocats, entre el 1922 i el 1939. Aquesta última data representava la desfeta, el naufragi, la derrota. Però per què considerava el 1922 com l’any liminar de la literatura catalana?

Hi havia, primer, una raó personal de l’autor. Domènec Guansé es va establir a Barcelona aquell any i al cap de poc es va lliurar de ple al periodisme, cosa que li va permetre observar de prop el panorama literari. Però el 1922 no va ser un any qualsevol. Per a Guansé, va marcar «un nou període de la nostra literatura, particularment intens i amb característiques ben pròpies». Moltes coses van començar i van acabar en aquesta data. Josep Carner, ingressat al cos diplomàtic, acabava de deixar Barcelona. D’aleshores ençà només va tornar a Catalunya en comptades vegades i sempre per poc temps. I Eugeni d’Ors, «fins feia poc mestre i mentor màxim», s’instal·lava definitivament a Madrid. Guansé comenta que «era com si ens haguéssim quedat orfes», però que no hi havia cap sensació d’orfenesa en l’ambient, sinó de deslliurança. El nom d’Ors va esdevenir tabú, i «l’etiqueta del noucentisme s’acabaria de desenganxar sola del front dels qui encara l’ostentaven». Ara, que s’oblidés el mot no volia dir que se n’evaporés el contingut: «Com una locomotora que hagués perdut el maquinista que l’havia engegada, el moviment noucentista continuaria marxant durant un cert temps, però d’una manera orba, que, fatalment, el desviaria i que no trigaria a encallar-lo.» Hi havia per a mantenir el més vigent del seu programa «un organisme molt més important que una doctrina i que un programa, car podia fornir una base de sustentació a tots els programes i doctrines que anessin succeint-se: l’Institut d’Estudis Catalans». Des de la Secció Filològica de l’IEC es va acomplir l’obra de normativització de Pompeu Fabra, «el gran miracle de l’època, el que constitueix el més alt honor del període», que va culminar, l’any 1932, amb la publicació del Diccionari general de la llengua catalana.

L’allunyament de Carner de Catalunya va ser molt diferent del d’Eugeni d’Ors. No l’allunyaven «ni un canvi d’ideologia, ni canvis sentimentals, ni covades rancúnies». No va deixar mai d’escriure en català. I lluny de Catalunya va escriure els seus millors llibres i les seues millors traduccions. Guansé apuntava en el retrat que li va dedicar en Abans d’ara: «Miracle de la llunyania, que li ha permès de contemplar el conjunt de les terres catalanes en una bella perspectiva i no solament descobrir-ne el caràcter, ans —virtut suprema de l’artista— infondre’ls caràcter. I així, en bona part, veiem Catalunya tal com ell —l’absent— ens ha ensenyat de veure-la.»

divendres, 14 de juny del 2024

Planiana (122)


Tothom fa el que vol, que és exactament el que volen els altres.

Josep Pla, Viatge a la Catalunya Vella (OC, 9)

dimarts, 11 de juny del 2024

Josep Carner contra Franco


Aquest fragment que Domènec Guansé va escriure sobre Josep Carner en Retrats literaris (Mèxic, 1947) va desaparèixer, és clar, en Abans d’ara (Barcelona, 1966):

«Sens dubte aqueixa ironia, índex verbal d’un entremaliat esperit, d’una crueltat infantívola que els anys han atenuat, li ha d’haver valgut, entre alguns disgustos, molts d’èxits personals. Devia ser, especialment, quan des de París servia la causa de la República i de Catalunya, un fibló mortal per als adversaris. Però potser arribà a renunciar a aquest joc de l’enginy per a ell massa fàcil, quan els derrotistes assetjaven per tot arreu i, ja més sarcàstic que irònic, declarava contundentment, amb el foc d’una passió gens dissimulada: “Encara que no quedessin contra Franco més que una prostituta i un lladre, jo estaria contra Franco!”»

diumenge, 9 de juny del 2024

Els retrats literaris de Domènec Guansé


Ja fa temps que vaig llegir Abans d’ara, de Domènec Guansé, recull de trenta retrats literaris d’escriptors catalans, publicat el 1966, que no s’ha reeditat des d’aleshores. El títol original era Abans del naufragi, però la censura no el va deixar passar. El «naufragi» apuntava a un dels extrems del període cronològic en què Guansé situava els escriptors retratats: el 1939. L’altre era l’any 1922, que per a Guansé marcava el moment en què la literatura catalana havia aconseguit la normalitat. Abans d’ara era la refosa, posada al dia i ampliada, d’un llibre anterior, Retrats literaris, publicat a Mèxic el 1947.

El 2015, va aparèixer en Adesiara Retrats de l’exili, que arreplegava bona part de les nombroses col·laboracions de Guansé en revistes de la diàspora catalana. L’edició anava acompanyada d’una extensa introducció de Montserrat Corretger i Francesc Foguet. Per a tots dos, Abans d’ara és «el nucli de l’obra crítica de Domènec Guansé i l’expressió més afinada del seu geni creatiu». En aquesta galeria de retrats, rememoració d’un «món extingit que el seu autor mitificà la resta de la seua vida: els anys de plenitud cultural i política que es desenvoluparen amb l’adveniment de la República», «hi ha un contrapunt constant entre l’home i l’obra». En el pròleg que va redactar per a Retrats literaris Guansé deia que l’essència del retrat literari «consisteix a posar en recíproca funció el caràcter d’un escriptor i la seva literatura». El retrat, a diferència de la biografia, «ha de negligir tot allò que en el model no és essencial en el moment en què tractem de fixar-lo. I, de vegades, fets sense importància, una anècdota banal en aparença, hi agafen una importància capital perquè és el que millor reflexa un caràcter i una sensibilitat». Guansé ho feia evocant les figures dels escriptors que més o menys personalment havia conegut, la impressió que li van produir les seves obres, els ambients on aquestes van florir.

Montserrat Corretger i Francesc Foguet exposen, en la seua introducció, els canvis introduïts en Abans d’ara respecte als Retrats literaris i citen uns fragments de la ressenya breu que Joan Fuster va publicar d’Abans d’ara a Destino amb el títol de Guansé, veinte años después (Destino, núm. 1506, 18-VI-1966; es pot consultar completa, digitalitzada, al web de l’Espai Fuster). Fuster comparava Abans d’ara amb Retrats literaris i es decantava de manera clara per la primera versió del llibre, pel seu «fondo de juicio personal más acusado y libre», per «la sabrosa viveza originaria », pel seu «valor testimonial muy concreto, al que contribuían la lejanía del exilio, la óptica polémica del momento y algún factor más»: