Repasse la llista de llibres que he llegit aquests últims cinc anys, des del 2021 fins ara. Entre els que m’han absorbit més i han tingut una postlectura més intensa —els he recordat amb insistència, n’he pres moltes notes, m’han impulsat a escriure—, hi ha, en primer lloc, la correspondència de Flaubert, en l’edició dels cinc volums de La Pléiade. També,
Cultura i literatura, el recull d’escrits d’Antonio Gramsci que va publicar Edicions 62 el 1966, en traducció al català de Jordi Solé-Tura. Tres novel·les:
Els virreis, de Federico De Roberto,
Middlemarch, de George Eliot, que vaig llegir en anglès i que vull tornar a llegir en la traducció al català recentment publicada, i
Ànimes mortes, de Gógol, potser la que em va agradar més de les tres, o amb la que m’ho vaig passar més bé. I una narració breu de Joseph Conrad,
The Secret Sharer, que Lionel Trilling considerava una de les millors, si no la millor, de la literatura universal. N’hi ha traducció catalana a
Joventut i altres narracions.
A tots aquests llibres hi he d’afegir ara les mil sis-centes pàgines dels diaris de Victor Klemperer, publicats per Galaxia Gutenberg en dos volums: Quiero dar testimonio hasta el final. Diarios 1933-1945. M’agrada mantenir un equilibri entre el temps que dedique a llegir i altres activitats, com ara sentir música, escriure, o badar i no fer res, que al final és el que dóna més gust. De res, massa. Però amb els diaris de Klemperer no hi ha hagut manera. M’han reclamat l’atenció en exclusiva. L’endemà d’acabar-ne la lectura, no vaig pegar brot en tot el dia. Una conseqüència de la ressaca produïda per la borratxera de la lectura.
Victor Klemperer (1881-1960), en el moment en què Hitler pren el poder, era professor de llengües i literatures romàniques a l’Escola Superior Tècnica de Dresden. Deixeble de Karl Vossler, com Carles Riba, era cosí d’Otto Klemperer, el gran director d’orquestra. Havia lluitat en la primera guerra mundial, on va ser condecorat diverses vegades. Casat amb la pianista Eva Schlemmer —ària, en la terminologia nazi—, era un exemple clar del procés d’assimilació que havia experimentat la comunitat jueva alemanya durant les dècades anteriors. Encara que el seu pare era un rabí, Victor Klemperer, igual que els seus germans, no mantenia cap relació amb el judaisme. Ell era i se sentia alemany, però la pujada al poder dels nazis el va convertir en un apàtrida. Ja no era un ciutadà alemany, sinó un no-ciutadà jueu. Reticent a abandonar Alemanya, com va fer bona part de la seua família, quan es va fer l’ànim ja era massa tard.
Com va poder sobreviure? D’entrada, perquè estava protegit pel seu matrimoni. La «puresa racial» d’Eva Schlemmer, que es va negar a divorciar-se, malgrat les pressions del règim nazi, el va salvar de la deportació a l’est. El 1945, els jueus casats amb aris eren els únics que quedaven a Dresden, obligats a viure en habitatges per a jueus, cada vegada més estrets, sempre sota l’amenaça de ser separats del seu cònjuge, abocats al pogrom final. Una mica més, només una mica més, i Klemperer no ho hauria contat. I aleshores, entre el 13 i el 15 de febrer de 1945, es va produir el bombardeig que va destruir Dresden. Aprofitant el caos i la confusió, la seua dona li va arrencar l’estrella groga de l’abric, el va fer passar com un alemany ari que havia perdut els seus papers, i tots dos van emprendre una fugida fins a arribar al territori alliberat pels nord-americans. El matrimoni Klemperer va tenir sort. No va formar part de les vora trenta mil víctimes del bombardeig, segons les xifres acceptades pels historiadors actuals.