dissabte, 2 de març del 2024

Es publica «El vici de la introspecció», de Josep Iborra


El 2021 la Institució Alfons el Magnànim va posar en marxa un projecte molt ambiciós: l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), que ha de reunir tant l’obra publicada fins ara com la que ha restat inèdita. El primer títol d’aquesta sèrie va ser Una literatura possible, editat en dos volums (I i II), que fan plegats més de 1.400 pàgines. Recullen una tria de les més de set-centes ressenyes crítiques que va escriure i una sèrie d’assaigs sobre autors i períodes de la literatura catalana. El 2022 es va publicar el Diari 1965-1977, una obra que sorprèn per la seua unitat, en contrast amb la dispersió i la fragmentació inherents al gènere.

Ara acaba d’aparèixer El vici de la introspecció, tercer títol d’aquesta Obra literària. Com l’anterior, és totalment inèdit. El volum està organitzat en tres parts, estretament relacionades. La primera, El descrèdit de l’humà, conté una sèrie d’assaigs de diferent extensió. El títol —emparentat amb la idea fusteriana del descrèdit de la realitat— apunta a una de les idees centrals d’aquests escrits: en la cultura moderna europea s’ha produït una centralitat del jo, a partir sobretot de Descartes, que, paradoxalment, és paral·lela a una desorientació sobre què és l’home i a un descrèdit o devaluació de la idea de l’humà.

En aquest primer bloc el lector trobarà síntesis suggestives i penetrants sobre Montaigne i Spinoza, sobre Heidegger, sobre sant Agustí i Pascal, i sobre alguns dels tòpics essencials de la filosofia, com ara racionalisme i irracionalisme, raons i emocions, judicis i prejudicis, anècdotes i categories, naturalesa i cultura, sagrat i profà, antropomorfisme i antropocentrisme, sobre la por a la veritat, sobre la distinció entre l’autor i l’home moralment considerat, entre l’home concret, tal com s’ha comportat en la seua vida i aquest home com a escriptor. Entre els escriptors que il·lustren o susciten aquest últim punt hi ha Gide, Valéry, Huxley, Eliot, Proust, Sainte-Beuve, Txékhov, Artaud, Rimbaud, Palàcios…

dijous, 29 de febrer del 2024

Planiana (118)


Davant una realitat immodificable i fatídica ens agrada de transformar-la amb hipòtesis extravagants com: què hauria passat si…, què hauria arribat si no fos que… Una vegada transformada una realitat en problemàtica —cosa que amb l’ajuda de l’absurd és sempre fàcil— quedem tranquils, reposats i flegmàtics.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

dilluns, 26 de febrer del 2024

Joaquim Mallafrè


Dijous passat va morir Joaquim Mallafrè, a vuitanta-dos anys. Professor, filòleg, assagista, Mallafrè és un dels grans traductors de la literatura catalana, a la mateixa altura que Riba, Sagarra, Nin o Feliu Formosa. Les traduccions d’aquests escriptors formen part, també, de la literatura catalana. Només per això ja val la pena llegir en català.

En aquest blog m’he referit més d’una vegada a les traduccions de Joaquim Mallafrè. No fa molt, vaig escriure una nota sobre dues novel·les d’Elizabeth Gaskell editades per Viena: Nord i sud i Les confessions dels senyor Harrison. Aquesta segona, una novel·la breu, de caràcter humorístic, estava traduïda per Mallafrè. És l’última traducció, crec, que va publicar. En aquella nota deia que feia temps que no m’ho havia passat tan bé llegint una novel·la. I que un dels motius que explicaven el plaer i la sensació de confort que m’havia produït aquella lectura era el bon gust i el sentit de l’idioma del traductor. Un bon gust i un sentit de l’idioma que no li fallaven mai. Afegia que qui vulga aprendre a escriure en català o qui vulga simplement llegir el millor català que es pot llegir a hores d’ara, ha de llegir els llibres que ha signat com a traductor Joaquim Mallafrè.

Va traduir al català, entre altres autors, tres grans clàssics de la literatura anglesa: Henry Fielding, Laurence Sterne i James Joyce. Del primer, el Tom Jones, publicat en dos volums en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal (MOLU). De Sterne, Vida i opinions de Tristram Shandy i Un viatge sentimental per França i Itàlia. De Joyce, Dublinesos i Ulisses. Mallafrè és, sobretot, el traductor de l’Ulisses. Recorde que el meu pare, quan parlava de la novel·la de Joyce, sempre s’hi referia com a l’Ulisses de Mallafrè.

dissabte, 24 de febrer del 2024

«Un carrer de València», un article de Joaquim Iborra


En l’article que ha publicat avui, Joaquim Iborra comenta Els carrers de València de Rafel Sena, obra editada en tres volums per Llibres de l’Índex, amb un total de 1.500 pàgines, en què es classifiquen alfabèticament vora tres mil noms de carrers de la ciutat. El topònim de cada un s’explica en la corresponent entrada, d’acord amb l’extensa bibliografia consultada per l’autor. Com assenyala Joaquim Iborra, amb aquest llibre, una veritable enciclopèdia, és impossible avorrir-se: «el nomenclàtor de la ciutat satisfà la curiositat més diversa i l’estimula en infinites direccions. La història de la ciutat ha quedat fossilitzada en els noms dels seus carrers. Un pou que hi havia, un arbre, una séquia, els menestrals que s’hi agrupaven, un notari que hi va viure, l’església de la vora, el sant que la patrocina…»

Joaquim Iborra s’ha fixat en un carrer concret: el carrer d’Adreçadors, un carrer curt, que baixa des de l’avinguda de l’Oest fins al carrer del músic Peydró (el de les cistelles). És un carrer que sempre li ha agradat, potser a causa de «la suau sinuositat del seu traçat, amb tres punts d’inflexió que generen perspectives variades».

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Un carrer de València.




dimecres, 21 de febrer del 2024

Planiana (117)


Crec que l’espanyol és un alemany fracassat. L’espanyol no té cap de les virtuts de l’alemany i en té tots els defectes. L’única manera que té l’espanyol de conservar la seva originalitat és mantenir-se en la incultura i en la vida purament instintiva. De seguida que l’espanyol es torna savi i cultivat, es destenyeix i la personalitat li fuig: queda només una carcassa informe i panteista d’alemany fracassat.

diumenge, 18 de febrer del 2024

Guia i incitació a la lectura de Proust


A la recerca del temps perdut
de Proust, juntament amb l’Ulisses, deu ser una de les obres més intimidants de la literatura universal. La novel·la de Joyce té la mala fama de ser un llibre inintel·ligible, granític, exasperant. Una mala fama, crec, injusta i insidiosa. Però potser encara intimida més el cicle novel·lístic de Proust. En primer lloc, per l’extensió, cosa que demana una inversió de temps considerable. Un altre factor és l’estil de l’autor, amb la seua preferència per la frase llarga, allargassada, construïda a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu, laberíntica, plena de digressions. És un estil que demana del lector un alt grau de concentració. Consolem-nos, perquè encara hauria pogut ser pitjor. Proust volia editar la Recerca amb el text seguit, sense paràgrafs, en un sol bloc. Els editors li van parar els peus en aquest punt.

Ara, la qüestió de l’extensió no s’ha de dramatitzar més del compte. No és cap heretgia afirmar que no estem obligats a llegir els set volums del cicle de Proust, un rere l’altre. S’ha de fer així, ja ho sé, i això és el que toca, però no passa res si el lector fa el que li dóna la gana, i, pose per cas, llegeix només l’últim volum. Hem de tenir en compte que la lectura de Proust no va per a examen, i que no ens ha de preocupar què diran els amics i coneguts.

Intimidacions a banda, el lector en català té ara un motiu inexcusable per a llegir Proust. Fa dos anys, Josep Maria Pinto va culminar la traducció al català de la Recerca, editada per Viena, que en va publicar el primer volum el 2009. L’últim va aparèixer el 2022. Aquesta traducció, d’una extraordinària qualitat, s’afegeix a la que en va fer Jaume Vidal Alcover, completada per Maria Aurèlia Capmany. A més, n’hi ha una altra, la de Valèria Gaillard, que està publicant Proa. En falten només els dos últims volums. Ho sent molt, però el lector en català no té cap excusa per a no llegir Proust. Més encara quan Vincle Editorial acaba de publicar La vida plenament viscuda. Una introducció a la «Rercerca» de Proust, de Joan Garí, una guia, i una incitació, per a llegir la Recerca. A mesura que apareixien els volums editats per Viena, Garí va ressenyar-ne l’aparició de cada un en diverses publicacions periòdiques. Aquests articles han estat recollits, revisats, en aquest llibre. Encara que Viena va fragmentar la sèrie inicial en catorze volums, aprofitant que algunes de les obres es van dividir en dos toms, Joan Garí ha preferit retornar ara als set títols inicials, per fidelitat al projecte original. El seu objectiu ha estat oferir al lector «un mapa per poder recórrer el bosc de Proust amb alguna mena de guiatge».

divendres, 16 de febrer del 2024

Planiana (116)


L’altre dia, en una reunió, vaig sentir parlar a tres professors alemanys. Fou una cosa poemàtica. Tots tres lluitaven aferrissadament per demostrar que la seva residència habitual és la lluna i els espais siderals. Si l’un deia naps, l’altre contestava cols i l’altre replicava bledes. Era divertidíssim, ningú hi entenia res, però ells s’entenien perfectament.

Josep Pla, La inflació alemanya. Cròniques 1923-1924

Planiana: una sèrie de la serp blanca

diumenge, 11 de febrer del 2024

La memòria del lector


És una experiència repetida per a qualsevol lector, i un motiu de malenconia. La majoria dels llibres, els oblidem al cap de poc d’haver-los llegit. La memòria humana, i sospitem que encara més la nostra en particular, és limitada. No podem recordar tot el que voldríem. I segurament està bé que siga així. L’oblit ens ajuda a anar endavant, a alleugerir la càrrega, a fer lloc per a unes altres coses. En el cas de les lectures, a més de la malenconia, hi ha també la perplexitat de comprovar que alguns llibres els recordem millor que no altres. Per què? Ens podríem consolar amb la idea que són els llibres dolents els que s’obliden de seguida, mentre que els bons llibres resisteixen millor l’oblit. Això és veritat de vegades, fins i tot sovint, però no sempre. Hi entren en joc molts factors, entre els quals l’arbitrarietat amb què actua la memòria. La nostra, si més no.

Ara, hi ha llibres que són més fàcils de recordar que no altres. En algun dels nombrosos assaigs que va escriure sobre l’oblit i la memòria en la literatura, Harald Weirich sostenia que els llibres que perduren més en la memòria dels lectors són aquells en què l’autor ha posat més atenció en la fortificació dels trets mnemotècnics, dels mecanismes i tècniques dirigits a millorar el rendiment de la memòria. Buffon, en el seu discurs sobre l’estil, va preconitzar que hi ha una relació molt forta entre l’estil i la memòria. «Només les obres ben escrites aconseguiran la posteritat», deia. Chateuabriand afirmava el mateix si fa no fa: «On ne vit que par le style.» Determinades característiques de l’estil, com ara la concisió i la claredat, ajuden a recordar millor una obra literària.

dissabte, 10 de febrer del 2024

«Un pilar davant la porta», un article de Joaquim Iborra



És una qüestió de sentit comú que un pilar no hauria de situar-se mai davant d’una porta. No fa falta ser arquitecte per a saber això. Però sembla que això no està tan clar. Com a mínim, el problema d’un pilar que cau precisament on hi ha l’entrada de l’edifici és un problema comú.

Llegiu, llegiu l’article que ha publicat avui Joaquim Iborra: Un pilar davant la porta

dijous, 8 de febrer del 2024

Planiana (115)


L’avi matern era ferrer. Treballava molt i dormia poc. M’han contat que dormia amb una cama nua fora dels abrigalls i quan se li refredava massa saltava de peus a terra. Aquest despertador tan original m’ha fet posar algunes vegades la pell de gallina.


diumenge, 4 de febrer del 2024

Joan Dolç, entre el temps i la memòria


En el fons, la terra. L’Horta en la memòria
, de Joan Dolç, és el primer títol de «País», una nova col·lecció de la Institució Alfons el Magnànim, dirigida per Francesc Pérez Moragón, que es proposa oferir visions inèdites de fets històrics o actuals de la societat valenciana. Joan Dolç va nàixer en una alqueria de l’Horta d’Alboraia, on va viure fins als cinc anys. En aquest llibre ha reconstruït, d’una manera minuciosa i vívida, el món rural de l’Horta, que s’havia mantingut pràcticament inalterat durant segles fins a la seua desaparició a finals dels anys seixanta. Quan Dolç va nàixer, el 1956, encara «les estreles esguitaven la cúpula del firmament i irradiaven un fulgor modest, però molt uniforme, que permetia distingir-ho tot en un món d’ombres» i la ciutat, des de qualsevol punt de l’Horta, semblava llunyana, assossegada i inofensiva. Els sons, arcaics, preindustrials, «emergien amb nitidesa enmig d’un silenci transparent»: el crepitar de la fullaraca que s’arrossegava i s’arremolinava entorn de la casa, el colp sec d’algun fruit en caure… Era una vida marcada pels cicles naturals. Era, en paraules de l’autor, un món segellat, «un món de ritornelli, on tot pareixia que girava amb l’únic objectiu de no moure’s del lloc».

A finals dels seixanta, el futur va arribar en forma d’allau. La barrera vegetal que aïllava l’Horta de la resta del món va començar a disminuir a la carrera i al seu voltant va emergir un conglomerat d’edificacions que avançava de pressa i de manera agressiva. En molt pocs anys l’agricultura va esdevenir una activitat residual, sepultada sota el prestigi d’altres sectors econòmics. Tot va començar a prendre un caràcter arqueològic. O folklòric. Abans, en la família de Joan Dolç, el tall que es va produir entre la vida de l’avi i la del pare va ser un indici premonitori de l’ensulsiada. L’avi va sentir que la seua vida era plena fins al dia de la seua mort. El pare, no. Va viure enmig d’una fractura històrica i ell mateix va espentar els fills lluny del camp.

Però En el fons, la terra és més, molt més que un report etnogràfic d’un món abolit. És una obra d’una gran ambició literària, difícil de caracteritzar o de classificar en un gènere o altre. La narració i la descripció —de persones, d’oficis, d’indrets, d’objectes— s’alternen i es combinen amb la reflexió assagística. Aquesta dualitat es mostra també en les notes a peu de pàgina que acompanyen el text. De vegades, aporten informacions complementàries, però en la majoria dels casos es converteixen en uns microassaigs que desenvolupen algun motiu del text central o en són una digressió. El llibre està il·lustrat amb fotografies, obra del mateix autor, sovint d’objectes abandonats, bruts i empolsegats, restes del naufragi d’un món, que marquen el contrapunt des del present a la rememoració del passat.

dissabte, 27 de gener del 2024

«Les antenes i els edificis», un article de Joaquim Iborra


Joaquim Iborra ha publicat avui en La Veu del País Valencià un nou article, Les antenes i els edificis, que podeu llegir complet clicant-ne l’enllaç.

En aquest article, continuació de l’anterior, assenyala que l’arquitectura dels últims cent anys ha quedat «atrapada entre la prohibició de l’ornament, considerat delictuós i impropi, i la incapacitat de descobrir els valors arquitectònics de les instal·lacions, cada vegada més nombroses i complexes». Ja no es tracta només de les instal·lacions de l’aigua corrent, de l’electricitat o de la calefacció. En els terrats d’avui regna l’antena col·lectiva, primer solitària, i ara amb la seua cort de màquines d’aire condicionat, casetes d’instal·lacions i —és una novetat— plaques fotovoltaiques.

No és gens fàcil integrar les instal·lacions en l’arquitectura. Sobre la proliferació de plaques fotovoltaiques en les teulades i terrasses, Joaquim Iborra afirma que «les plaques arriben procedents de la indústria, amb unes característiques determinades i amb uns requisits de muntatge precisos. Si a algú se li ocorre demanar consell a l’arquitecte sobre com instal·lar-les, aquest es queda mirant les plaques amb les mans a les butxaques i la boca mig oberta». Joaquim Iborra és arquitecte.

dimecres, 17 de gener del 2024

Planiana (114)


Els grills són molt importants.

En el curs dels meus passeigs nocturns, de vegades comparo l’aspecte que té la terra a l’hivern amb el que té a l’estiu —sobretot a darrers d’estiu. A l’hivern, la terra és muda, inerta, passiva. A l’estiu, la simfonia dels grills hi posa un oreig musical, generalment llarg, vast, d’una corprenedora bellesa. La terra es torna viva i, malgrat la seva habitual indiferència, sembla fer companyia.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

dissabte, 13 de gener del 2024

«De campanars i antenes», un article de Joaquim Iborra



És cert que els edificis cada vegada són més «instal·lacions» i menys «arquitectura»? Quina diferència hi ha entre aquests dos conceptes? Quin paper tenen els ornaments dels edificis? Tenia raó Adolf Loos quan afirmava que l’ornament és immoral i fins i tot un crim? Quina semblança funcional hi ha entre el campanar d’una església i les antenes actuals de telecomunicacions? Per què els campanars ens agraden i les antenes no? Ens neguem a acceptar les coses útils com a belles?

Joaquim Iborra tracta aquestes i altres qüestions en l’article que ha publicat avui en Diari La Veu del País Valencià. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: De campanars i antenes.



dimecres, 10 de gener del 2024

Les ressenyes literàries de Katherine Mansfield


Durant els anys 1919 i 1920, Katherine Mansfield va publicar més de cent ressenyes de novel·les en The Athenaeum. Van tenir molt d’èxit. El seu marit i editor de la revista, John Middlenton Murry, les va publicar pòstumament el 1930, amb el títol de Novels and Novelists. La majoria de les novel·les comentades en aquest volum avui ja no les recorda ningú i s’han convertit en lletra morta. Ja en el moment de ser publicades, poques van rebre l’aprovat de Katherine Mansfield. Ni tan sols un aprovat justet i misericordiós. Es tractava, com diu ella mateixa, «of those hundreds of novels which not send you to sleep, but —do not keep you awake». Novel·les correctes, que estaven bé, que no eren una merda, com diu la gent malparlada. Però prescindibles. No et fan dormir, però tampoc no et mantenen despert.

Les ressenyes que va escriure Katherine Mansfield, en canvi, es llegeixen molt bé, en bona part gràcies a la intel·ligència i a l’humor amb què comenta les novetats literàries. No adopta mai una actitud irritada o indignada, santament indignada. S’estima més de fer servir la reticència irònica, o simplement humorística. Algunes mostres: de la novel·la d’una Miss Stella Benson, diu que «she seems to write without ease, without effort; she is like a child gathering flowers. And like a child, there are moments when she picks the flowers which are at hand just because they are so easy to gather, but which are not real flowers at all, and forgets to throw them away». D’una altra, que la passió que ha intentat descriure en la seua novel·la «is so ungoverned that we cannot see the stars for the fireworks». D’una altra, encara, que és «a new novel that never was new». Katherine Mansfield era irònica i educada. I una mica malèvola. Una mica, només.

L’interès i el valor d’aquests articles van molt més enllà de la gràcia amb què Mansfield comenta els llibres. Hi trobem expressades, a més, la seua poètica com a escriptora i tot un seguit de reflexions i observacions sobre la literatura. La ressenya, en les seues mans, adopta una forma peculiar. No sol començar analitzant el llibre ressenyat, sinó plantejant algun aspecte de la novel·la com a gènere literari, que tot seguit il·lustra o precisa amb aquell. Sovint, es refereix amb displicència de la literatura poc exigent, considerada com un entreteniment, com una distracció o passatemps. Remarca que hi ha novel·les que es llegeixen molt ràpidament, no per la intriga ni per un argument trepidant, sinó perquè són tan previsibles que es poden llegir sense esforç. La ment del lector està tan familiaritzada amb el que se li ofereix que llegir-les és com fer punt de ganxo, una activitat mecànica que es pot dur a terme sense parar-hi gaire atenció. La lectura d’aquestes novel·les ens distreu, ben cert. Però no fins a l’extrem de divertir-nos.

dimecres, 3 de gener del 2024

Planiana (113)


Zúric, hivern. Ha fet un dia trist, de cel opac, horitzons curts, les muntanyes incertes en la boira dels gravats romàntics la pluja i les volves de neu. Quan, després del dia fatigós, arribo a l’habitació de l’hotel —l’hotel mitjà, de sempre—, penjo el meu barret negre al bec de dalt del penja-robes, i l’abric, més aviat mullat i rígid, al bec de baix del mateix estri. El penja-robes es troba sobre l’esquena de la porta de l’habitació. Tot d’un plegat em miro les coses penjades, d’una verticalitat palplantada i esllanguida, i em trobo davant un dels espectacles més necrològics i tètrics de la meva vida.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)