M'hagués llevat l'esguard una espasa roenta,
jo reconeixeria encara, poble meu,
tes cases, per l'olor de l'encens la de Déu
i la del moliner per una olor de menta,
i per l'olor del pa sabria quina és
la casa de cada un dels tres flequers,
i tot flairant 1'espígol que es torç damunt la brasa:
—És a can Po —diria— de vint anys ha malalt—;
1'olor del socarrim trairia la casa
del manescal.
Si un filtre m'hagués pres la meva recordança,
vingut ací que fos, esgarriat, de nit,
cada carrer m'hi faria el seu crit:
—Jo só la plaça vella on tot el poble dansa,
—Jo só la de les botxes, tan plena de brogit,
—Jo só la cantonada
on, roja del ponent, vingué l'enamorada,
—Jo el carrer del safreig, —Jo el carrer del mercat,
—Jo aquell de la taverna, tan negre i malgirbat,
—Jo só el camí reial, de tanta de requesta:
eres petit, petit, ton pare cada festa,
ficant-te en una sàrria de l'ase, amb cor suau,
cap a la vinya et duia per giravolts de pau—.
Si la malaventura m'hagués llevat el seny
a les ciutats lluentes de gran traïdoria,
em voltaries 1'ànima, sense esclafit ni reny,
i ta dolcesa m'acompassaria.
Es sentirien veus de noies en el pont;
la merla cantaria ran de la pau nocturna.
Cauria de mos ulls l'anguniada espurna
i el remoreig de fulles em tornaria el son.
Enfront de cada terme, enfront de cada espona
jo sentiria un tel d'oblit que m'abandona;
a cada mata, a cada roc del meu camí
tu ressuscitaries una esma antiga en mi.
I prop del rierol que llisca entre falgueres,
veient-te per les comes, guarnit de prada i blat,
m'aixecaria, nu de les meves quimeres,
i somriuria del meu dany passat.
Josep Carner (1884-1970)
(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)
