«Una plaça assetjada», per Joaquim Iborra

La plaça de bous de València és el primer edifici urbà construït extramurs. Quan es va acabar, cap a l’any 1860, encara no s’havien enderrocat les muralles. Només un gran esvoranc s’havia fet per deixar passar el ferrocarril, inaugurat de feia poc, fins a l’estació situada en l’actual plaça de l’Ajuntament. Mig segle més tard, es va construir la nova estació del Nord, just al costat de la plaça de bous, competint en ambició i qualitat. Avui, la impressió que en tenim és que tots dos edificis s’hi troben massa a prop l’un de l’altre. Només 12 metres els separen, en el punt més estret, que és l’amplada aproximada del carrer Alacant. Són molt diferents, amb molt de caràcter, i necessitarien una mica més d’espai per a poder respirar. És com haver posat la torre de Santa Caterina a la vora del Micalet. Pel que fa al caràcter respectiu, no cal aclarir que l’estació de trens s’emparella amb Santa Caterina i la plaça de bous amb el Micalet.

Són coses que passen. Hi havia uns terrenys disponibles per a la plaça, les vies del tren ja hi eren, en algun lloc s’havia de construir l’estació… Les circumstàncies manen. En urbanisme, com en la història, les previsions solen tenir conseqüències imprevistes. Ni la planificació més acurada porta els resultats esperats. Hi compten més les decisions que es prenen a cada moment, sempre irreversibles. Hi ha decisions encertades, d’altres no tant, i hi ha decisions que en un altre lloc he qualificat de catàstrofes urbanes, almenys per a les següents dues o tres generacions. En el cas que ens ocupa, si bé situar els dos edificis tan a prop no va ser una decisió encertada, tampoc no va ser particularment dolenta. En definitiva, a una banda i l’altra de l’embocadura del carrer d’Alacant tenim dos edificis de categoria, encara que amb un contrast acusat. Imagineu quina desgràcia si fos lleig un d’ells, o tots dos. Amb motiu de la inauguració recent del pas subterrani del carrer Alacant i de la seua reurbanització, han aparegut anuncis institucionals amb una fotografia precisament d’aquest estretament. El publicista hi deu haver vist un atractiu indiscutible:

Des del carrer Alacant | Publicitat institucional

Txékhov (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Txékhov: no és un il·luminat per cap finestra religiosa. Tampoc no es troba a fosques. Es guia per la feble llum de l’home, que es concentra en un sentit moral molt agut de la seua dignitat i de la seua responsabilitat, de la seua misèria i del seu destí. El seu optimisme només el justifica amb la constatació d’un progrés a partir del que s’ha aconseguit, lentament, i no d’una utopia futura. Quan era petit li peguen, després ja no. Els metges…

Tot allò que ajuda l’home: l’esforç, la constància, l’habilitat per a lluitar contra el que ofèn l’home o contra tot el que el fa miserable i dissortat. Txékhov no va com un Diògenes cercant l’home que no troba, sinó trobant-lo en tots ells, en la seua vida diària. Amb el seu llum els observa, els ausculta, en fa un diagnòstic. No l’oculta, l’ausculta: el té al seu davant. L’home es troba precisament en aquesta zona de clarobscur. És on i des d’on cal encarar-se amb ell i tractar de comprendre’l.

L’art, per a ell, és un mitjà, la llàntia, per a il·luminar-lo una mica. Un mitjà ambigu, d’una ambigüitat irreductible, perquè aquesta llum permet observar i dir el que veu, però comporta alhora un índex que ho pertorba. No és possible dir la pura veritat sense aquesta llum suplementària de la literatura, que posa en relleu la moral. Literatura i moral van unides necessàriament com la veritat i la mentida, com la realitat i el seu sentit. És la grandesa i la misèria de l’art.

Txékhov demana a l’escriptor, i s’exigeix a ell mateix, una clara i coherent consciència d’aquesta situació. Paràbola d’aquesta idea de l’art. Paràbola de l’escriptor i la seua obra: Una cacera dramàtica. L’antifulletó: l’alternativa als fulletons de Tolstoi i Dostoievski. El viatge a Sakhalín: el Voyage au Congo de Gide. El preu que vol pagar, diu, com a escriptor. En realitat prolongava l’enquesta del seu món quotidià: l’infern de l’home que no aconsegueix ser realment lliure. Sakhalín n’era un quadre extrem, paradigmàtic. Tota l’obra de Txékhov, com la seua mateixa vida, representa un esforç per alliberar-se i alliberar l’home, de l’esclavitud, de l’estadi infrahumà. (Vid. La meua vida.)

Txékhov combat per la dignitat, que troba en el treball, en l’esforç de ser útil, en l’esforç per a accedir a la cultura, a la llibertat, a l’ordre, a la netedat, contra l’oci, la indolència, el conformisme i la resignació. De jovenet havia agafat els regnes de la seua família. L’obra continua aquest esforç moral contra l’abandó.

No creu en la «intel·ligència revolucionària», incapaç d’organitzar-se ella mateixa, de sobreposar-se als elements negatius. Estètica i moral, unides. L’objectivitat, l’exactitud portava una lliçó moral. Ni realisme pla ni evasió lírica; una forma impressionista que detalla i suggereix. L’element líric és conscient, calculat: l’efecte estètic i ètic. L’optimisme ve d’una clara consciència del mal, del pessimisme, superable si…

La meua vida: L’estrany, de Camus. Diferències. La pietat i la indiferència. (p. 69-70)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Planiana (156)

El primer drama del català consisteix en que té por d’ésser ell mateix. Però encara en té un altre de més greu: el català no pot deixar d’ésser el que és.

Josep Pla, Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses

Planiana: una sèrie de la serp blanca

La cèl·lula germinal (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Engegue la ràdio i sona un piano. Em pregunte qui és l’autor d’aquesta peça, perquè hi trobe alguna cosa que m’és coneguda, però que no acabe de reconèixer. Aquesta «cosa», aquest «no sé què» que m’és familiar, no és una melodia ja sentida. Això no tindria gens d’importància. Es tracta d’un «aire» indefinit, però vagament identificable per mi. Al final, em dic: és Schubert! Quan s’acaba, el locutor m’ho confirma.

Què és això que m’ha fet identificar la mà de Schubert? (En altres compositors importants també he tingut aquesta experiència.) Es podria definir tècnicament aquest «aire» amb l’anàlisi de la partitura, de les partitures, de Schubert? Tanmateix, hi és, aquesta cosa que jo, analfabet musical, constate. És un perfil de la frase, una marca estilística que sempre hi és present, si més no, en un moment o altre de les seues obres. És com una protoforma, un motlle originari i original no formulable en una determinada combinació de notes, que apareix sempre retocada i variada.

No és una frase o un motiu, o un tema fonamental. És una cosa metaempírica, que fa possible les diferents manifestacions de la música de Schubert. La hi trobem, però mai escrita en un pentagrama. És la condició de possibilitat del que ell hi escrivia, la forma matriu del seu geni abans de materialitzar-se i concretar-se en una obra. Per això, ja en la primera, s’hi veu la primera ombra.

Tot això és aplicable, també, a la literatura, a l’art. Hi és o no hi és en l’obra d’uns o altres? Si no hi és, malament. O sempre hi és, encara que siga d’una forma mínima, rudimentària, fàcilment detectable per poc profunda i amb poc poder generatiu?

L’originalitat, de què parlava Fuster, es podria llegir potser des d’aquest punt de mira. L’originalitat vindria a ser aquest nucli, aquest centre, com deia no recorde qui —Bruno?— de Déu: un centre que és pertot i en cap part de la personalitat de l’escriptor, el pintor, el músic, que no es pot escriure, pintar i compondre, però que fa possible escriure, pintar o compondre d’una determinada manera: única i identificable, després d’uns quants «compassos», encara que no sapiguem qui n’és l’autor, tot i que el detectem, l’endevinem, el «toquem» a les fosques i acabem reconeixent-lo. Naturalment, això suposa que ja el coneixíem. Trobar el pols a l’obra: c’est tout. Si és que en té, és clar. (p. 448-449)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Tercer lliurament de les notes de lectura de Jèssica Roca sobre els quaderns de Josep Iborra

En el tercer lliurament de les seues notes de lectura sobre els Quaderns 1980-2000 de Josep Iborra, Jèssica Roca s’ha centrat en els relats narratius des del 1986 fins a l’estiu del 1997, sobretot en la nota dietarística de Josep Iborra en la seua visita a Vicent Andrés Estellés, convalescent a l’hospital.

Aquí teniu l’enllaç d’aquest tercer bloc: els quaderns 1980-2000 de josep iborra: les meves notes de lectura (3)

Un viatge per la Grècia continental

La nit de Cap d’Any del 2025, un cotxe va enfilar des de Sueca en direcció a Barcelona. A bord, Voro, Xelo, Paco i Hortènsia. De vesprada, el cel s’havia agrisat i, al cap de poc, va començar a ploure. Passat Castelló, va escampar. A mitjan camí es van aturar en una àrea de servei, on tot estava tancat. Era la nit de Cap d’Any! Previsors, s’havien emportat uns entrepans i vam sopar molt bé. Tenien gana. I van continuar fins a l’aeroport de Barcelona per agafar un vol que els portaria a Atenes. Començaven així un viatge d’unes dues setmanes per la Grècia continental, «la Grècia sòlida, la que no té illes ni sirenes», «la dels monestirs penjant a Meteora i la dels camps d’oliveres que semblen un mar verd infinit», amb un itinerari de sud a nord, «per autopistes i carreteres secundàries, passant per pobles mig deserts, hostals que només obrien per nosaltres i restaurants on buscàvem la retsina i l’ouzo més que no el vi negre». Com que no es pot matar tot el que és gras, van deixar de banda les illes. Grècia en té més de sis mil, comptant-hi els illots, de les quals només hi ha habitades uns cent. Un dels resultats d’aquest viatge ha estat el llibre que acaba de publicar Onada Edicions, Sense illes ni sirenes. Viatge per la Grècia sòlida, amb text de Salvador Vendrell i fotografies —unes seixanta— de Francesc Vera.

Vendrell ha triat en aquesta ocasió la forma del dietari, com feia Stendhal en els seus llibres de viatges. El lector pot seguir així l’itinerari de cada dia, juntament amb l’autor, que combina i alterna la narració i la descripció del que veu amb les reflexions que li suggereixen els llocs visitats. El text està completat i falcat per les fotografies, excel·lents, de Francesc Vera, sempre atent als jocs de llums i ombres, com ara en aquesta del temple de Zeus, a Nemea:

Temple de Zeus, a Nemea. Fotografia de Francesc Vera

O a la composició formal, inesperada, que aconsegueix amb l’enfocament de qualsevol espai, des d’una edificació monumental a un lloc quotidià, que no fotografiarà mai un turista, com en aquests dos quadres de Tessalònica:

Tessalònica. Fotografia de Francesc Vera

Tessalònica. Fotografia de Francesc Vera

Notes de lectura de Jèssica Roca sobre els quaderns de Josep Iborra

Pocs lectors deu tenir Josep Iborra tan fidels i que entren tan a fons en els seus llibres com Jèssica Roca. Ara, mentre llegeix els Quaderns 19809-2000, ha començat a publicar al seu blog (La bústia groga) unes notes de lectura o una mena de diari de lectura d’aquest llibre. Aquí teniu els enllaços a les dues primeres entrades:

els quaderns de josep iborra: 1983-1985 (Notes de lectura, 1)

Josep Iborra, 1982

els quaderns de josep iborra: 1983-1985 (Notes de lectura, 2)

«Les tribulacions d’un arquitecte genèric», per Joaquim Iborra

El titular d’una de les «entrevistes rares a gent rara» que Vicent Sanchis publica al diari El món és contundent i directe: Alfons Santamaria: «Soc arquitecte, jubilat, i cobro 434 euros al mes». Qui encara tinga la idea de l’arquitecte com un professional afortunat, socialment i econòmicament, segurament el sorprendrà aquesta declaració i pensarà que es tracta d’un error de transcripció. El mateix entrevistat s’encarrega de desfer qualsevol equívoc i repeteix la quantitat en lletres i en xifres: «cobro quatre tres quatre, 434 euros al mes». Una pensió semblant és la que cobrava Oriol Bohigas, per dir un nom de primera fila. És la que correspon als afiliats a la Hermandad Nacional de Arquitectos, la nostra mútua de previsió social. L’entrevistat ens fa cinc cèntims de la situació, per a qui tinga interès a conèixer-la.

Santamaria no ens l’explica com una qüestió personal, com un drama individual. Afortunadament, s’ha espavilat i té ara alguna altra font d’ingressos. Ell vol denunciar la situació col·lectiva que afecta el conjunt de la professió. Per això, per posar-hi el context, fa una síntesi de la seua pròpia carrera professional, que no és altra que la d’un «genèric de la professió», com ell mateix es descriu. La història d’aquest «arquitecte genèric» és la història recent de la professió. Santamaria, titulat l’any 1973, és un dels primers a patir-la. D’aleshores ençà, hi trobarem una gran diversitat de situacions personals, però hi ha un rerefons comú que té a veure amb una època de profundes transformacions socials i econòmiques. La d’arquitecte, és clar, no és l’única professió que ha mudat radicalment. Fins i tot n’hi ha moltes que han desaparegut, i ho han fet en silenci, amb naturalitat, sense fer escarafalls. Els arquitectes s’hi resisteixen: «No estic content amb les meves obres. Això no vol dir que no estigui content de la meva professió», diu Santamaria. Sanchis li pregunta què hauria volgut fer, en el cas de poder triar professió de nou. No dubta la resposta: «Arquitecte! Però obriria més els ulls.»

Aquesta és la qüestió. Els arquitectes, com a col·lectiu, hem estat cecs davant els canvis. «Potser els professionals som sempre als núvols. No vaig saber veure-ho a temps.» —es lamenta Santamaria. O potser no és exactament aquest el problema, perquè el procés era ben a la vista. Per la meua part, reconec que tampoc no vaig veure venir això dels 434 euros, però sempre he estat conscient del declivi professional. Des dels anys vuitanta, quan jo estudiava, n’era evident la irreversibilitat. En els meus articles per a La Veu he parlat d’alguns dels seus aspectes: la dificultat d’adaptació dels arquitectes i aparelladors en un sector en transformació, la marginalitat del perfil d’arquitecte en relació amb el procés constructiu dels edificis, amb un pes creixent de les instal·lacions, la industrialització de l’edificació, paradoxalment desenvolupada, i, en fi, el caràcter prescindible avui de la professió. N’hi ha d’altres, entre els quals el paper de la universitat, que no és l’avantguarda de la societat, sinó un simple corol·lari, un residu. Santamaria no s’oblida de mencionar-lo —«veníem d’una universitat tancada».

Ara bé, no crec que el problema dels arquitectes haja estat la falta de clarividència davant l’evolució de la professió, sinó més aviat la falta de capacitat de reacció. És veritat que molts col·legues han «reaccionat» i han muntat una botiga de roba, o un restaurant, o una casa de fotografia. Però això no és reaccionar, sinó abandonar. Com a col·lectiu, els arquitectes no hem sabut justificar la nostra funció en el procés constructiu, si és que en tenim alguna. La passivitat i la inhibició han estat les actituds predominants del gremi. Aquesta impotència, a la llarga, sembla llei de vida per a qualsevol agent social. Una empresa, una família, un líder, una classe social, un poble…, arribat a un cert estadi del seu cicle vital, davant circumstàncies adverses, no fa res per superar-les. Acomodat en una dinàmica abans favorable, espera millors temps i es deixa arrossegar per la inèrcia. Es troba paralitzat, inerme. Fa concessions, mamprèn mil iniciatives, totes en la mateixa direcció equivocada. Es dispersa. Baixant un graó darrere l’altre —«les crisis, sempre les crisis», recorda Santamaria—, l’arquitecte «genèric», perplex, constata el seu fracàs: «Enmig d’aquestes històries sí que he tingut il·lusions professionals, però que m’han portat a la ruïna». Com un personatge de Shakespeare, Santamaria declara: «la realitat, al final, s’imposa. La vida et torna al punt de partida.»

(Publicat a La Veu del País Valencià.)

Jèssica Roca comenta i llegeix un escrit de «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

He començat a llegir els Quaderns 1980-2000 del Josep Iborra. Estic prenent moltes notes i ja m'he topat -quina alegria!- amb algun dels seus micro-relats. Avui el llegeixo i comento al meu canal de literatura del Youtube:

Notes d'una anada a Grècia

Delfos

El mes passat, vaig anar a Grècia, amb la meua família. Ens vam estar a Atenes tot el temps, i des d’allí vam anar també a veure Delfos, Micenes i el cap de Súnion. Un altre dia, vam agafar un ferry, que ens va portar a tres illes del golf Sarònic: Egina, Poros i Hydra. Vam decidir de viatjar a l’abril, per a evitar la calor de l’estiu i la inflació turística. Abans, no havia estat mai a Grècia. Una mica d’esma, vaig repassar les pàgines li dedica Pla en diferents volums de l’Obra Completa, sobretot en Les illes, Les escales de Llevant i les Notes per a Sílvia. També, el capítol de la Història de l’art d’Ernst Gombrich sobre l’art grec. Vaig dedicar més temps a memoritzar un mapa d’Atenes i un altre de tot el territori grec, com una manera d’atenuar l’atabalament que produeixen aquests viatges, sempre una mica apressats i massa sumaris. Finalment, em vaig emportar com a guia les Elegies de Bierville de Riba. Alguns dels poemes, juntament amb les notes amb què els va acompanyar Riba, ofereixen una visió suggestiva i molt vívida d’alguns dels indrets i episodis grecs: l’elegia II, «Súnion! T’evocaré de lluny…»; la IX, dedicada a Pompeu Fabra, que parteix de la rememoració de Salamina i, sobretot, la VIII, construïda sobre una descripció molt precisa de Delfos. En el guió del comentari de les Elegies que va fer Riba com a presentació d’una lectura dels poemes, el 1956, va anotar sobre aquesta elegia: «Escrita veient, talment, Delfos davant dels meus ulls.»

No vam anar a Salamina, però en vam veure la mola. La primera vegada, de lluny, des de l’Acròpolis. Després, de més a prop, vam vorejar amb autobús l’estret on va tenir lloc la batalla naval contra els perses. Encara la vam costejar un altre dia, des d’un ferry, anant cap a Egina. Salamina… Si no fos perquè l’illa du aquest nom, ni tan sols l’hauria mirada. Riba, en el guió que acabe d’esmentar, hi va anotar: «Els llocs que, vistos, prenen valor del que hem anat donant a llurs noms.» El procés d’acordar el que ens suggereixen els noms amb la seua realitat física, de vegades amb els seus residus físics, és sempre delicat. Per a mi, Salamina, és inseparable de les Elegies de Bierville. I no sols Salamina.

Reconec que abans del viatge tenia algunes prevencions. En primer lloc, em feia por la turistada. Era una por agreujada per la mala consciència de contribuir personalment a augmentar el ramat. Aquesta prevenció es va demostrar infundada. Els turistes, a Atenes, són tots a dalt de l’Acròpolis o a la plaça Monastiraki, de la mateixa manera que a Dublín tots s’apinyen a Temple Bar. A la resta de llocs, i als museus, no ens vam trobar amb cap gernació, com a mínim en aquesta època de l’any. Per aquesta banda, doncs, cap problema.

A propòsit d’un llibre de Julien Green (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Julien Green, El peregrino en la tierra

A la tertúlia, Josep Palàcios conta com el va impressionar, de jovenet, la lectura d’El peregrino en la tierra, de Julien Green. Diu que per a ell va ser un llibre que el va trasbalsar i influir. Fins i tot ha insinuat que hi ha una clau del que escriu. (Ara hi ha una traducció dels dos primers relats, els més llargs del recull, al català. Supose que és ell qui n’ha aconsellat la publicació.)

Això m’ha portat a llegir-lo en l’edició en castellà, completa, impresa en un paper brut. Són relats estranys, on hi ha la presència d’unes forces invisibles, misterioses, sobrenaturals. No m’estranya que aquest llibre haja impressionat el meu amic i que, ara, en recorde encara l’impacte. Ell sempre m’ha semblat estrany, una mica enigmàtic, complicat. Ara parla molt. Abans es refugiava en un silenci i es limitava a fer alguna ganyota o a fer oscil·lar el cap lleugerament d’un costat a l’altre…

Copie aquest fragment del relat Las llaves de la muerte: «Hay algo terrible en el hecho de que no podamos cambiar nada de lo sucedido. En tanto un hecho está en el porvenir y, por así decir, ante nosotros, podemos hacerlo o no hacerlo, pero basta que por la injusta magia del tiempo pase detrás de nosotros y lo hayamos realizado, para que en adelante quede fuera de todo alcance. Un segundo antes, hubiera sido fácil impedirlo; después, la mayor potencia del mundo resulta impotente ante lo que parece inmutable para siempre. Si fuera creyente me parece que buscaría en mi corazón una plegaria contra el tiempo. Diría a Dios: “Señor, haced que esto no haya ocurrido…”» Llegit després, a Errata de Steiner: «Els errors es fan insuportables quan són irreparables.»

El que ens exaspera dels errors que hem comès, és que no els podem evitar o corregir. Tractem d’oblidar-los, però no els podem esborrar. Aquesta sensació és molt dolorosa, més que la sensació de culpa. Culpa d’haver badat, d’haver-se ofuscat, d’haver estat feble, idiota o irresponsable. Per al creient, de vegades, això que ja no pot esborrar és un «pecat», una ofensa a Déu. Ja pot aquest perdonar-lo, posar-li les corresponents penitències. Però si és un creient responsable, coherent, no acomodatici, sempre tindrà clavat al cor la culpa i el penediment que no l’esborra, sinó que la fa més intensa. Res no el pot consolar. Només trobaria la tranquil·litat si el Senyor fes que «esto no haya ocurrido». Ni l’oblit —impossible—, ni el perdó, ni el penediment poden res contra el remordiment, contra la impotència del que ha quedat ja acomplit «detrás de nosotros». Ens imaginem no fent alguna cosa —que ara voldríem no haver fet—, la mirem com si fos futura. Però no ho és, i això ens deprimeix.

Res a fer. El que està fet, fet està, el que ha estat dit, dit està, el que no ha estat fet, no està fet… El creient es pot conhortar una mica confiant-se, refugiant-se, en el perdó de Déu. El qui no ho és, pensant que no ho podia impedir. Que a qui els déus volen perdre, li tapen els ulls. I conformar-s’hi, i no donar-li més voltes. C’est la vie. Ara l’encertem, ara no l’encertem. Què hi podem fer? De vegades, ens convé creure que no som lliures. De vegades, que sí que ho som…

Tant se val. En el fons de tot, el que compta no és que tal fet tinga més o menys importància o que no en tinga cap, sinó que nosaltres li la donem: sobretot, i aquest és l’autèntic problema, que Green assenyala, és que voldríem haver-lo impedit i no podem. Ni Déu, encara que un creient li ho demanés. (p. 435-437)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Planiana (155)

Avui, 25 de juliol del 76, he llegit al diari que la part més corrompuda del nostre litoral és la compresa entre Barcelona i Mataró. En el curs d’aquesta temporada en què els diaris porten tantes notícies versemblantment falses, aquesta té tot l’aspecte de ser versemblantment autèntica. Recordo haver llegit en el cèlebre llibre de l’escriptor irlandès James Joyce que la quantitat de matèria fecal que deposa cada any un ésser humà equival a un pes —enrasat— de 36 quilos. En la suposició que Barcelona ciutat tingui, mal comptats, dos milions d’habitants i que, a la vall del Llobregat, hi habiti un altre milió, la multiplicació fa una quantitat de matèria considerable. Per les clavegueres de la ciutat i pel riu baixa al mar una quantitat suplementària de moltes altres coses infectes. Pel que fa referència a la notícia de Joyce, haig de dir que la considero més correcta que la de qualsevol estadística tecnocràtica dels països hiperbòlics, com és, generalment, el nostre país.

Després hi ha els corrents del mar, que solen seguir els vents dominants. Al cap de Tossa, el nostre litoral s’inflexiona devers ponent i forma la golfada del Maresme. És per aquesta raó que, del vent que nosaltres en diem llebeig o garbí, a Barcelona en diuen ponent. El vent dominant en aquell litoral és el sud-oest aponentat i, per tant, el corrent del mar i el vent porten els residus cap al nord-est, o sigui cap al Maresme —cap a Mataró concretament. És perfectament natural, doncs, que el litoral BarcelonaMataró sigui molt castigat per la dejecció de matèries humanes de la gran Barcelona.

És curiós l’entusiasme que produeixen aquestes enormes aglomeracions urbanes i que els qui les impulsen no pensin mai en la merda.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Quatre escrits dels «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

L’art d’escriure, que comprèn l’art de pensar. Totes les afirmacions —o negacions— exigeixen ser matisades, qüestionades d’una manera o altra. Si no es fa així el discurs resta sense tensions, sense moviment, elemental o primari. És l’art del desenvolupament per la variació, el contrapunt, la rèplica, la interrogació, el moviment, el ritme. Això és el que anima l’escriptura i la fa interessant, moguda. Tanmateix, hi ha la generalització ràpida, brillant, feta de passada. I les el·lipsis, les al·lusions… (p. 17)

*

L’accés a la literatura és un atzar, una aventura de tota la vida. No hi ha una llista prèvia, una altra forma, en tot cas, d’introduir-hi l’atzar. En el pla científic, sempre cal seguir un ordre, sempre es pot —i cal fer-ho així— seguir una llista. Ordre de dificultats i de qualitats.

    La literatura és un destí per a l’individu. Un comença, això és tot, pel que siga. Després, farà el seu pelegrinatge. Segurament passarà de llarg per moltes estacions. Ah, les «llacunes» que tenen fins i tot els grans lectors!

    La llista se la fa cada un: és la seua biografia particular. La literatura, com a lectura, forma part de la vida, està en funció de certes necessitats canviants, relatives, d’humors i contingències. En realitat, no ens deixem res d’essencial. Perquè sempre busquem el llibre que necessitem. Per altra banda, fóra impossible no acabar trobant-se amb Tolstoi… (p. 105-106)

*

En realitat, els escriptors «profunds» són els més «superficials». Només hi veiem la superfície, complexa, complicada, que no deixa veure res a dins. Tot és superfície. En canvi, els escriptors superficials són sempre profunds perquè la superfície clara, neta, senzilla, deixa veure el fons. El més profund del cos és la pell, deia, més o menys, d’Ors.

    Potser fóra millor distingir entre escriptors «transparents» i escriptors «opacs». Aquells són sempre profunds. Aquests, superficials. (p. 282)

*

Una situació que es dóna bastant sovint entre els amants de les lletres i les arts: tenir-ne la vocació, però no el talent. Una situació paradoxal, una broma. Donar a un la vocació sense tot l’instrumental que hauria d’acompanyar-la. Sentir-se cridat: per a què, doncs?

    Només la vocació religiosa té, en ella mateixa, un sentit complet. Tenir-la, sentir-la ja és disposar de tot el que cal. És accidental, per a qui sent aquesta vocació, que es faça efectiva o no entrant en un orde religiós o en el sacerdoci. La pot viure i exercir de moltes maneres. La vocació, ella mateixa, és el seu propi instrument per a realitzar-se i acomplir-se.

    El drama de Salieri —segons la versió teatral de Shaffer— és posar la vocació religiosa al servei d’una vocació musical. Com que, comparant-se amb Mozart, creu que no ha rebut de Déu els dons i el geni que necessitaria, trenca, ressentit i gelós, la seua vocació, la seua fe religiosa i arriba fins i tot a assassinar el rival. Déu li ha gastat una broma pesada. Tots els dons per a Mozart, frívol, allunyat de Déu, i res per a ell —Salieri— consagrat a Déu! (p. 474)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Es publiquen els «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

Acaben de publicar-se els Quaderns 1980-2000, quart títol i cinquè volum de l’Obra literària de Josep Iborra, que edita la Institució Alfons el Magnànim. Es poden considerar, encara que només en part, com una continuació del Diari 1965-1977, aparegut el 2022. El 1976 Josep Iborra havia estat destinat en comissió de serveis a la Universitat de València, on va ser director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), tenint com a director Manuel Sanchis Guarner fins a la mort d’aquest el 1981. A l’ICE va participar activament en l’organització dels cursos de reciclatge de valencià per a docents. A partir del 1976, doncs, sobretot durant els primers anys, va tenir menys temps lliure i el diari se’n va ressentir, fins al punt que el va abandonar.

Quan el va reprendre, el 1980, sembla que havia perdut el fil mantingut entre el 1965 i el 1977. Els textos dels quaderns posteriors al 1980 ja no porten la data del dia en què es van escriure, llevat d’algunes excepcions, i s’hi atenua la introspecció íntima que caracteritzava moltes de les pàgines del Diari. És per això que els quaderns escrits des del 1980, que arriben fins al 2007, no s’han editat com una continuació del Diari 1965-1977, sinó com un recull de textos assagístics, d’extensió molt variable: des d’escrits molt breus, de vegades d’una concisió aforística, fins a assaigs molt desenvolupats, en la línia d’Inflexions (Bromera, 2004) i Breviari d’un bizantí (Arola, 2007).

Moltes de les pàgines d’aquests dos llibres estan extretes dels quaderns posteriors al 1980. Josep Iborra no va recórrer als editats pòstumament en el Diari 1965-1977. Devia pensar que formaven part d’una etapa superada, o que tenien un to massa personal. Va aprofitar, per tant, el que escrivia en aquell moment, el que era més a prop dels seus interessos. El diari s’havia convertit en una mena d’obrador literari, on no comptava tant l’anotació au jour le jour com la necessitat de disposar d’un mitjà flexible per a tirar endavant el seu treball com a escriptor.

Reflexions sobre l'estranyesa, de l'Enric Iborra, un assaig de Jèssica Roca

 

:

https://labgroga.blogspot.com/.../reflexions-sobre...

L’absència d’un públic lector

A mitjan febrer passat, la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya va fer públic els resultats del Baròmetre d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres (2025). Els mitjans de comunicació van destacar que, segons aquest baròmetre, el 66,2 % de la població llegeix llibres en el seu temps lliure, la qual cosa demostra que l’hàbit de la lectura continua creixent. Aquesta notícia va ser celebrada per tothom amb entusiasme. Ara ja es pot afirmar que la tradicional aversió a la lletra de l’àrea hispànica és una rèmora del passat, feliçment superada. Tot això està molt bé i ha de ser un motiu de satisfacció per a qualsevol persona com cal. Només té un inconvenient: que no és veritat. O, si ho preferiu, que és una mentida nua i pelada. D’entrada, això de «llegeix llibres en el seu temps lliure» és una expressió molt vaga. Sospite que deliberadament vaga. En molts casos, «llibres» deu voler dir «un llibre»… que sovint ni tan sols s’acaba de llegir. De més a més, per més bona voluntat que hi posem, es fa difícil creure que aquesta dada reflecteix la realitat dels hàbits lectors a l’Estat espanyol. Que el 66,2 % de la població llegeix llibres en el seu temps lliure? Sí, home, és clar. I els burros volen.

Com ocorre amb tants qüestionaris sociològics, a la pregunta Llegeix vostè llibres per oci, en el seu temps lliure (és a dir, no per motius de treball o estudis), els enquestats no contesten el que fan realment, sinó el que els fa il·lusió o el que queda bé. És a dir, que menteixen. Inconscientment, fins i tot amb bona intenció. Però menteixen. Com deia aquell, mienten como bellacos. La majoria de la població, llevat d’alguns descarats, no té cap inconvenient a reconèixer que la lectura és una activitat molt lloable, i que tothom hauria de llegir. És l’homenatge que el vici ret a la virtut. En aquest punt, com en tants altres, es compleix l’axioma enunciat per Flaubert: «on aime le mensonge; mensonge pendant la journée et songe pendant la nuit, voilà l’homme.»

És molt difícil calcular el nombre de lectors habituals, o com a mínim modestament esporàdics. L’opacitat d’editorials i llibreries no contribueix a fer-se’n una idea més o menys clara. De tota manera, deu quedar ben lluny d’aquest alegre 66,2 %. La meua convicció, que no puc demostrar amb dades estadístiques fiables, és que hi ha pocs lectors habituals. De vegades, fins i tot, em sembla que n’hi ha tan pocs que no n’hi ha cap, cosa que no és veritat. A aquesta impressió, hi contribueix la fragmentació dels lectors, com es pot deduir de les llistes dels llibres més venuts en català en alguna llibreria dels Països Catalans que publica cada setmana La Veu dels Llibres. En aquestes llistes, hi falta sempre una dada fonamental: quants exemplars s’han venut de cada un d’aquests llibres? Quants, el més venut? Dos exemplars? Cinc o sis? Cinquanta? Els llibreters són bona gent i quan faciliten aquesta informació no volen desmoralitzar els autors. Però no és aquest detall el que volia destacar ara. El que crida més l’atenció és que les llistes dels llibres més venuts de les diferents llibreries no coincideixen. Hauríem d’esperar que el més venut en una llibreria fos el mateix, o gairebé, en les altres. Doncs, no. Sembla que els lectors de cada ciutat, de cada comarca, van a la seua, viuen en mons diferents, literàriament parlant.

Les raons que expliquen aquesta fragmentació deuen ser diverses: les fronteres autonòmiques, les característiques de cada àrea geogràfica, les xarxes de relació social i, potser, una certa desorientació que comparteix tothom. Aquesta fragmentació, o diversitat, en principi, no és dolenta, però és un símptoma de la inexistència d’un públic lector, entès com una comunitat més o menys cohesionada, que comparteix uns determinats referents i unes determinades lectures, i que segueix amb curiositat l’actualitat literària. Un altre símptoma: llibres importants, que valen la pena de veres, reben una atenció escadussera i efímera, o passen per ull directament. Sembla que cauen en el buit: que no hi ha ningú interessat a llegir-los. Potser és inevitable que siga així, a conseqüència dels canvis socials i de tota mena de les últimes dècades. El llibre fa temps que ha perdut el lloc central que va ocupar en el sistema cultural.

L’atomització dels lectors, dels pocs que n’hi ha, ha anat acompanyada o ha coincidit amb la generalització d’un tipus de literatura que només es pot qualificar de dolenta, bàsicament novel·la, emmascarada amb una pàtina cultural, porcament didàctica, porcament correcta, molt convencional, consumida per un públic molt poc exigent. És una literatura d’un sol ús, que ha de ser renovada constantment, publicada en grans quantitats pels grans grups editorials, amb l’esperança d’encertar-la amb algun dels títols. Algunes editorials petites, tot s’ha de dir, també s’han afegit a la maniobra. Ponç Puigdevall, en una ressenya de la novel·la que ha guanyat l’últim Premi Ramon Llull, ha definit aquesta producció com «un tipus de narrativa impossible de calibrar des d’un punt de vista crític perquè tan sols admet el qualificatiu d’aliterari, procliu a la impostura i més entossudit a anar a la recerca del consum que del valor estètic». De pas, Puigdevall ha etiquetat un nou gènere narratiu: el gènere premi. Aquesta producció a l’engròs planxa i domina tot el panorama literari. Sembla el fenomen contrari de la fragmentació a què m’he referit adés. En realitat, és l’altra cara de la mateixa moneda: l’absència d’un públic lector.