dilluns, 12 de novembre de 2018

Divendres que ve, 16 de novembre, a Sueca, hi haurà una taula redona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Divendres que ve, a les 19h, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, tindrà lloc la taula redona «Dos assaigs literaris: L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra», que es va haver d’ajornar a l’octubre a causa de les pluges. Hi intervindran Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix.



dissabte, 10 de novembre de 2018

Una història de fantasmes de Plini el Jove


Un dels aspectes que fa més agradable la lectura de les Cartes de Plini el Jove és la gran varietat de temes tractats, de personatges i d’històries. Una de les més sorprenents és una història de fantasmes, un antecedent dels relats gòtics i de terror que tant s’han practicat en la literatura posterior. És una història que Plini el Jove narra amb sobrietat i precisió, com un fet divers qualsevol, cosa que la enormement efectiva. Les seues magnífiques característiques narratives van fer que es convertís en un motiu d’inspiració dels relats gòtics de la literatura romàntica, com ara El castell d’Otranto, d’Horace Walpole, o El monjo, de Matthew G. Lewis. L’autor polonès Jan Potocki, fundador de la literatura fantàstica moderna, en va incloure una versió traduïda en la seua novel·la Manuscrit trobat a Saragossa.

No faré la paràfrasi de la història de fantasmes de Plini. Crec que el més útil és que la llegiu pel vostre compte. Per això l’he penjada en el web de la serp blanca, juntament amb la versió traduïda que va incloure Jan Potocki en el Manuscrit trobat a Saragossa. Podeu llegir-la completa fent clic en aquest enllaç: Una història de fantasmes de Plini el Jove.

dijous, 8 de novembre de 2018

L’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell

Abans de l’erupció de l’any 79, que va destruir Pompeia i Herculà, el cràter del Vesuvi no era més que el cim d’una muntanya. Les seues vessants estaven cobertes de boscos, de vinyes i conreus. El volcà, que estava apagat des de l’inici de l’època històrica, va entrar en erupció el 24 d’octubre de 79 (sempre s’havia pensat que va ser el 24 d’agost, però les últimes investigacions situen la data de l’erupció dos mesos després. Vegeu: Pompeya ardió dos meses después). Els qui van morir sota les cendres, els gasos i la lava no sabien que aquella muntanya que vomitava foc era en realitat un volcà. Per això els va semblar tan extraordinari i imprevisible el que allí estava ocorrent. La carta de Plini el Jove al seu amic l’historiador Tàcit és el document més important de l’època sobre aquests fets. 

Aquest relat, però, es va considerar fantasiós durant molts segles, fins que la ciència va comprovar que el que allí es narrava representava l’observació precisa d’un testimoni excepcional. De fet, els vulcanòlegs utilitzen ara el terme «erupció pliniana» per a referir-se a les erupcions magmàtiques més violentes, caracteritzades per l’emissió de columnes eruptives que poden elevar-se fins els 30 km d’alçada i de les quals es desprenen roques de mida variable que poden cobrir àrees de dispersió prou extenses. 

dissabte, 3 de novembre de 2018

Les «Cartes» de Plini el Jove

He llegit les Cartes de Plini el Jove (Como, aprox. 61 dC — Bitínia, aprox. 112 dC) en la traducció al català de Marçal Olivar, publicada per la Bernat Metge en dos volums el 1927 (Lletres I i Lletres II). No pensava que m’agradarien tant, i això ha fet que encara m’hagen agradat més. És cert que moltes de les cartes —lletres o epístoles—, són formulàries i convencionals: elogis, invitacions, agraïments… Però en moltes altres Plini conta coses: la mort d’una xiqueta i el dol del seu pare, una inundació, la descripció detallada, plena de complaença, de les seues vil·les, els debats al senat, la narració impressionant de l’erupció del Vesubi que va destruir Pompeia i Herculà, i on va morir el seu oncle i pare adoptiu, Plini el Vell, la mort d’un home tirànic a mans dels seus esclaus… Plini és molt bo contant una anècdota o descrivint una escena. En una de les cartes combina aquests dos talents en la narració d’una extraordinària història de fantasmes.

Plini va dur a la pràctica el que per a Pla era l’obligació de tot escriptor: «observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia. La literatura és el reflex d’una societat determinada en un determinat moment». Les Cartes de Plini són unes memòries de la seua època, una sèrie de retrats vívids i variats, que evoquen una vida plena d’urbanitat, molt civilitzada, plena de complits, d’invitacions i d’accions de gràcies. Unes altres són més severes i discuteixen problemes morals i, sobretot, qüestions literàries: algunes són històriques, com la narració de l’erupció del Vesuvi; d’altres, finalment, estan dedicades a la descripció de paisatges i de vil·les. 

divendres, 2 de novembre de 2018

Una ressenya de Roderic Ortiz sobre la «Primera part de la història de València» de Beuter


Roderic Ortiz ha publicat en el seu blog Historiata una ressenya sobre la Primera part de la història de València, de Pere Antoni Beuter. Us la recomane, perquè, a més d’exposar observacions molt interessants, Roderic Ortiz se centra en el que ha estat la seua experiència, que qualifica de curiosa, llegint aquest llibre.

Podeu llegir la ressenya completa fent clic en aquest enllaç.

diumenge, 28 d’octubre de 2018

Curs de literatura universal a l’Espai Fuster


Durant els mesos de gener i febrer del 2019 faré un curs de literatura universal a Sueca. Enguany no pensava fer-ne cap tampoc, però Salvador Ortells, director de l’Espai Fuster, m’ha animat a tirar endavant. El curs constarà de set sessions, de tres hores cada una; concretament els dimecres 16, 23 i 30 de gener, i 6, 13, 20 i 27 de febrer. Està organitzat pel Cefire. S’adreça, per tant, al professorat de secundària i de primària, i té reconeixement oficial de cara a concursos i trasllats. La inscripció es farà des de l’1 de novembre fins al 20 de desembre de 2018 i els participants es seleccionaran per data d’inscripció, d’acord amb els següents criteris de prioritat: funcionaris de carrera, funcionaris en pràctiques i funcionaris interins i resta del professorat. Podeu consultar la informació completa sobre aquest curs fent clic en aquest enllaç: Literatura universal: dels textos antics a l’assaig fusterià

He d’advertir que el programa que hi apareix és molt genèric i purament orientatiu. Encara he de pensar quina forma i quin enfocament concrets vull donar-li. M’hauria agradat que la inscripció fos oberta a tothom, com en els cursos que es van organitzar a l’Octubre, però en aquest cas depèn del Cefire i són ells els que fixen les condicions. Mentrestant, continue pensant en un curs totalment nou, per al 2019/2020, a l’Octubre, però no el tinc gens clar encara. Ja veurem.

dijous, 25 d’octubre de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (75): Gabriel Ferrater


AMISTAT DEL BRAÇ
El metro anava ple. Jo m'agafava
al barrot niquelat vora la porta.
Tenia el braç tibat, i tolerava
aquell pes tebi, persistent, a l'avantbraç.
Quedàvem poca gent quan vaig girar-me.
Era molt jove. Lletja i pobra, descarnada,
com una prima cabra mogrebina
que premia amb el front, tancant els ulls,
abalançada per tota carència,
un braç encara de ningú, lliure i promiscu,
i no veia que ja algú es reprenia
i s'isolava al seu davant. Jo, massa jove
també, no havia après a reconèixer-rne
en l'acceptació més que en la tria.
Vaig abandonar el braç, que no fos meu,
i no els vaig mirar més, anguniat
fins a l'estació, i el súbit trenc
d'una corda del cello, la més baixa.

Gabriel Ferrater (1922-1972)

(Gabriel Ferrater, Les dones i els dies. Edicions 62)

diumenge, 21 d’octubre de 2018

Londres i el doctor Johnson

En la nota que vaig dedicar fa una setmana al Rasselas de Samuel Johnson, m’hi vaig referir a un passatge en què defensava els avantatges de viure en una gran ciutat, com ara el fet que «és possible gaudir alhora de la satisfacció de la companyia i de l'anonimat de la solitud». En aquestes línies ressona un dels leit-motivs de la Vida de Samuel Johnson, de James Boswell: l’elogi de la gran ciutat, i més concretament, de Londres, culminat en aquelles paraules tan recordades: «quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

He començat a fullejar l’edició que tinc en dos volums del llibre de Boswell, publicats per l’Oxford University Press el 1927, i de seguida hi he trobat una altra intervenció del doctor Johnson sobre aquest motiu: «la felicitat de Londres només la poden concebre els qui hi han viscut. M’atreviria a dir que hi ha més coneixements i ciència en deu milles a l’entorn d’on som ara asseguts, que en tota la resta del regne». Boswell, amb la temeritat que el caracteritzava, es va atrevir a objectar-li que la vida a Londres tenia un inconvenient important: «la gran distància en què la gent viu els uns dels altres», cosa que va provocar aquesta rèplica inapel·lable: «sí, senyor; però això està produït per la seua gran extensió, que és la causa de tots els altres avantatges». 

dissabte, 20 d’octubre de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (74): Walt Whitman


DESPRÉS DEL SOPAR I DE LA XERRADA
Després del sopar i de la xerrada —quan s'ha acabat el dia,
Com un amic que perllonga el moment d'acomiadar-se dels seus
       amics,
Que repeteix Adéu i Adéu amb veu emocionada
(És tan dur per a la mà amollar les altres mans —ja no es tornaran
       a trobar,
Ja no hi tornarà a haver comunió entre el dolor i l'alegria, entre els
       vells i els joves,
Un camí interminable l'espera, per no tornar mai més),
Que evita, que retarda la separació —intenta desviar, encara que
       només sigui una estoneta, la paraula final,
Fins i tot es gira a la sortida —per fer encàrrecs superflus —fins i
       tot mentre baixa per les escales,
Quelcom per aconseguir un minut addicional —les ombres de la
       nit s'intensifiquen,
Els comiats, els missatges que s'extingeixen —cada cop més dèbils
       les faccions i les formes dels que se'n van,
Prest es perdran per sempre dins les tenebres —poques, tan poques
       ganes de partir!
Xerrador fins al darrer instant.

Walt Whitman (1819-1892)

(Walt Whitman, Fulles d’herba. Traducció de Jaume C. Pons Alorda. Edicions de 1984)

dijous, 18 d’octubre de 2018

Se suspèn la taula rodona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada» a Sueca


A causa de les fortes pluges, s’ha decidit suspendre la taula rodona sobre L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra, que havia de fer-se demà divendres a Sueca, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, amb la intervenció d’Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix. 

Si no passa res, aquest acte es trasllada al divendres 16 de novembre, a les 19h, al mateix lloc. Ja es confirmarà més endavant.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Divendres que ve, 19 d’octubre, a Sueca, hi haurà una taula redona sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Divendres que ve, a les 19h, a l’Espai Joan Fuster de Sueca, tindrà lloc la taula redona «Dos assaigs literaris: L’estupor, de Josep Iborra, i La literatura recordada, d’Enric Iborra». Hi intervindran Enric Sòria, Guillem Calaforra i jo mateix.


dissabte, 13 d’octubre de 2018

Un conte filosòfic del doctor Johnson

Lectura de La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, de Samuel Johnson, publicada recentment en català per Adesiara. Es fa inevitable de comparar aquest relat, a què em vaig referir en unes pàgines d’Un son profund, amb el Càndid de Voltaire. De fet, tots dos van aparèixer el mateix any, el 1759. Tots dos constitueixen una síntesi d’alguns dels motius més insistits en l’obra d’aquests autors. Tots dos es poden considerar una mena de contes filosòfics. 

En la seua Vida de Samuel Johnson, James Boswell ja va assenyalar que el Càndid de Voltaire «és extraordinàriament similar en la seva concepció i realització al Rasselas de Johnson, fins al punt que he sentit a dir a Johnson que si no haguessin estat publicats tan seguits l'un de l'altre, de manera que no tenien temps d'imitar-se, ningú no hauria cregut que l'argument de l'obra que havia sortit després no havia estat copiat de l'altra». Però tot seguit hi afegia que «si bé la proposta il·lustrada per tots dos llibres era la mateixa, és a dir, que en el nostre estat present hi ha més maldat que bondat, la intenció dels dos escriptors era molt diferent. Em temo que Voltaire només volia, amb insolència profana, obtenir una victòria dialèctica sobre la religió i desacreditar la creença en una Providència vigilant. Johnson volia, mostrant la naturalesa insatisfactòria de la vida temporal, guiar les esperances humanes cap a la vida eterna». 

dimarts, 9 d’octubre de 2018

Antologia portàtil de la poesia universal (73): Safo


S’ha amagat la lluna
i les Plèiades; és mitjanit
i passa d’hora.
I jo dormo sola.

Safo (VII-VI aC)

(Safo. Cants. La Magrana. Traducció de Maria Rosa Llabrés)

diumenge, 7 d’octubre de 2018

Una ressenya de Josep Maria Aloy sobre «La literatura recordada»


Josep Maria Aloy ha publicat en el seu blog, Mascaró de proa, una ressenya sobre La literatura recordada. L’autor assenyala que «La literatura recordada, d’Enric Iborra, publicat per Viena Edicions, és un regal per als lectors que els agrada la literatura, els llibres i els autors. No és un llibre per a joves lectors però amb la complicitat de mestres i altres adults els joves poden tenir una excel·lent oportunitat d’enriquir-se i assaborir les més de tres-centes pàgines plenes d’informació i de coneixement sobre lectures i llibres. Una riquesa literària que els satisfarà fàcilment i els seduirà». 

Podeu llegir la ressenya completa fent clic en aquest enllaç: «La literatura recordada», un llibre excepcionalment ric i estimulant.   

divendres, 5 d’octubre de 2018

Un repertori d’anglofília

Llegit, gairebé d’una tirada, Un aire anglès de Miquel Berga, recull d’una sèrie d’articles que tenen l’origen en les columnes dominicals publicades per l’autor des del 1992, primer a El Punt i més tard a El Punt Avui. En la nota preliminar, explica que «1'hipotètic valor d'aquestes proses està vinculat al que es vulgui donar a la tradició liberal i humanística que associem al món britànic. En aquests escrits, hi treuen el cap escriptors i polítics (britànics i nord-americans), institucions i tradicions, que han forjat una peculiar manera d'entendre el món que ha tingut un predicament notable en la cultura occidental. En base a aquests elements comuns s’ha confegit el diccionari de conceptes —més o menys importants— que conformen aquest llibre. Estan agrupats seguint un ordre tan aleatori com el de 1'alfabet, i no responen a qüestions d'especial actualitat, per això es presenten sense referències temporals». 

El que fa més atractiu aquest llibre és que el seu autor no es limita a recordar algunes de les característiques de la tradició humanística anglesa, sinó que ell mateix les ha assimilades a fons i les ha posades en pràctica. Hi mostra un aire de lleugeresa, un rebuig de qualsevol actitud emfàtica, a l’hora de tractar qualsevol tema, i, sobretot, un gust per les formes que pren la ironia en la tradició britànica, com ara la flegma i, sobretot, l’understatement. Berga caracteritza la primera com una actitud de contenció. Per això, molts anglesos troben que el pitjor d’ofegar-se és haver de cridar «auxili» i fer aquests escarafalls. L’understatement es pot entendre com «una al·lèrgia a les afirmacions solemnes, una tendència a subestimar la pròpia posició per evitar anar pel món ridículament tibat», o com «l’art de subestimar els èxits propis». Encara que Berga no identifica la flegma i l’understatement amb la ironia, els considera tots dos uns efectes col·laterals generats per aquesta. La ironia, de fet, tal com es manifesta en la tradició britànica, pren una gran varietat de formes; sovint es combina o es confon amb l’humor i el gust per la paradoxa. Austen, Swift, Wilde i Chesterton són alguns dels autors que van practicar les formes i les virtuts de la ironia en el seu grau més alt.