diumenge, 3 de juliol de 2022

Què no és una plaça: un article de Joaquim Iborra


Què és el que fa que una plaça siga una plaça? D’entrada, sembla que tots som capaços de diferenciar una plaça d’un carrer, i tots dos d’una avinguda. En la pràctica, però, no està tan clar.

Joaquim Iborra ha publicat avui en el Diari La veu del País Valencià un article en què tracta aquesta qüestió. Assenyala que si comparem els nomenclàtors respectius de dues ciutats com València i Venècia, observem que aquesta només té una plaça, mentre aquella en té moltes. Hi ha alguna cosa que falla, i segurament a València. Distingeix quatre condicions que hauria de reunir una plaça per a ser considerada com a tal. D’acord amb aquesta definició València només en té una: la plaça Redona. Un exemple d’antiplaça —no compleix cap de les quatre condicions anteriors— a la mateixa ciutat: la plaça d’Espanya. I un advertiment que no s’està tenint en compte a València en el procés de recuperació de les places per als vianants: una plaça no és un local a moblar, sinó un espai lliure. Ocupar la plaça amb coses boniques no la fa més bonica. Com més ocupem l’espai, més desapareix la plaça. Per això, una plaça no és tampoc, no hauria de ser, un continent per a les terrasses dels bars.

Podeu llegir complet aquest article fent clic en aquest enllaç: Què no és una plaça.




diumenge, 26 de juny de 2022

Els dietaris de Miquel Pairolí


Lectura dels Dietaris de Miquel Pairolí (1955-2011), reeditats recentment per Editorial Gavarres en un sol volum. L’autor els havia publicat en tres lliuraments: Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) i Octubre (2010). En el prefaci al primer hi advertia que «els textos d’aquest dietari són una selecció dels que he anat escrivint i corregint —si es té alguna voluntat literària, és tan important corregir com escriure— des de l’any 1981, amb abundoses interrupcions». A partir de L’enigma totes les entrades porten títol i tenen, sobretot en Octubre, una extensió molt semblant, com si fos un recull d’articles. Els dietaris de Pairolí no ofereixen el material en brut d’una escriptura privada, sinó el resultat de la tria i de la reelaboració a fons d’aquell.

L’autor afirmava en aquest mateix prefaci que «en principi, un dietari és el reflex de la vida de qui l’ha escrit», però el seu no és un report més o menys regular, au jour le jour, de la seua vida quotidiana. Aquesta només hi apareix esporàdicament. Per això sorprèn una entrada, Hotel al port, en què es narra una experiència que tothom estaria d’acord a qualificar d’íntima. De tota manera, Pairolí no la conta del tot —no ens en conta el final—, potser perquè només li interessava destacar-ne el punt d’incertesa i de perplexitat inicial que li va suscitar. És un text en què l’autor es mira des de fora, gairebé d’una manera pòstuma. Aquesta perplexitat distanciada es mostra en més d’un punt d’aquests dietaris.

dissabte, 11 de juny de 2022

Un article d’Enric Balaguer sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra


Enric Balaguer ha publicat en La Veu dels Llibres un article sobre el Diari 1965-1977 de Josep Iborra, tercer volum de la seua Obra literària, que està editant la Institució Alfons el Magnànim. Hi remarca que el Diari de Josep Iborra «és dens per l’amplitud dels temes i la manera d’abordar-los i gira, en general, al voltant de les lectures literàries i de pensament. […] L’autor se’ns revela com un lector voraç i, sovint, convuls». Sorprèn «tant el conjunt de lectures com la modernitat que transpiren. Iborra llig Foucault, Les paraules i les coses, en el moment de la seua publicació a França. Sembla que el franquisme amb l’aïllament i la maquinària repressiva —censura— no va ser capaç d’interrompre la connexió europea d’intel·lectuals com ell».

Per a Balaguer, «l’escriptura de Josep Iborra tendeix a la frase breu. Sovint, després d’un enunciat, més o menys situacional, passa a consideracions ponderatives i acaba amb alguna valoració contundent. Es tracta d’una prosa sintètica i expeditiva que, de tant en tant, espurneja».

Enric Balaguer ha acompanyat el seu article d’una selecció de fragments del Diari 1965-1977. M’ha cridat l’atenció, però no m’ha estranyat, la tria d’una sèrie de textos evocatius de pobles de la Marina, com ara Benissa o Polop. Enric Balaguer, originari d’aquest món, com Josep Iborra, deu haver llegit amb una emoció particular un fragment com aquest: «Tota aquella comarca de Polop a Alcoi, per Callosa, Castell de Guadalest, Confrides, Penàguila, Benilloba, la sent com el rovell d’ou de la infància, com un paradís».


diumenge, 5 de juny de 2022

Enric Sòria escriu sobre el «Diari 1965-1977» de Josep Iborra


Enric Sòria ha publicat en l’últim número de L’Avenç (491, juny 2022, p. 51) un article sobre el Diari 1995-1977 de Josep Iborra. Per a Sòria, aquest volum és «en part, el diari d’un lector professional», però també «un diari íntim, no perquè continga anècdotes de la vida quotidiana, que d’això n’hi ha ben poc (pel diari, a penes sospitaríem que Iborra té un fill), sinó perquè l’autor s’autoindaga a fons, sense contemplacions, de vegades amb una incisivitat quasi cruenta».

Hi afegeix que el lector d’aquest diari es troba «davant l’itinerari d’un escriptor que aprén a dominar el seu ofici i d’un home que es troba a ell mateix tot exercint-lo. La incertesa íntima no s’esvaeix del tot, perquè tots la sentim, i Iborra és massa honest per a amagar-ho, però la serenitat augmenta. Els mots tornen a parlar de coses, i el que l’espill ens mostra es va fent com més va més interessant. No solament reflecteix tota una època. A més, Iborra sap dir-se a si mateix».

El títol de la ressenya d’Enric Sòria —Diari d’un bizantí escèptic— al·ludeix al que Josep Iborra anomenava el bizantinisme de la nostra època, que detectava en la inseguretat dels intel·lectuals d’arrel humanista, incapaços de trobar una sortida real als problemes del seu temps, vivint dins un món vell ja cristal·litzat, que «ara s’està fonent i potser no tornarà a cristal·litzar més».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en l’enllaç: Diari d’un bizantí escèptic.

divendres, 3 de juny de 2022

La gran aventura subterrània de Josep Iborra, un article de Joan Garí

Josep Iborra, per Josep Espert, 1968

Joan Garí ha publicat a l’Ara un article sobre el Diari 1965-1977 de Josep Iborra. Amb poca obra publicada en vida, el seu diari és per a Garí la clau de volta d’una literatura subterrània, «el producte d’un esforç colossal, certament insòlit en les lletres del moment i fruit d’una autodisciplina detallista que –sospitava el seu autor– segurament restaria inèdit per sempre més».

Podeu llegir complet aquest article fent clic en l'enllaç: La gran aventura subterrània de Josep Iborra.

dijous, 2 de juny de 2022

Per a què llegir


Para qué leer. Fomentar la lectura en jóvenes y adolescentes
, de Paulo Cosín Fernández. Un altre llibre que intenta persuadir-nos de la bondat de la lectura, escrit per una persona directament implicada en el negoci editorial. Alguns detalls que m’han cridat l’atenció: Paulo Cosín dedica el seu llibre als seus fills, als seus fillols, a tots els nebots i nebodes, als germans i a les germanes, i a «todos los jóvenes y no tan jóvenes», és a dir, a tothom, «para que descubráis a través de la lectura el paraqué de vuestra existencia». M’ha estranyat que en aquesta dedicatòria no hi apareix la seua parella o, com a mínim, la mare dels seus fills, com se sol dir. Però després d’aquesta pàgina inicial n’hi ha dues d’agraïments. La primera persona a qui dóna les gràcies és Carmen, «porque compartimos nuestras vidas, por tu ánimo constante, por tu sentido del humor…» Etcètera. Ja estic tranquil. El pròleg, signat per Javier Urra, no desentona amb les dedicatòries i els agraïments, gràcies a una peculiaritat estilística que el fa igualment divertit. Cada paràgraf està format per una sola frase en què es diu més o menys el mateix tres vegades, com ara aquesta: «Si la lectura nos interpela, los libros pueden ser terapéuticos, un bálsamo para el alma, un cometa para elevar la mirada más allá de la ideación suicida». O aquesta altra, que funciona com a conclusió: «Lean, léanlo hasta el punto final donde este gran editor y escritor se confiesa, se libera, se prepara para ese viaje del alma».

L’escriptura de Paulo Cosín reprodueix aquesta peculiaritat d’escriure a les palpentes del prologuista i en fa servir algunes altres de collita pròpia. Així, és incapaç de dir res sense afegir-hi una citació que, suposadament, dóna autoritat i il·lustra el que diu. O el que vol dir. Moltes de les pàgines del llibre no són més que un seguit de citacions apedaçades més mal que bé. Algunes paraules del text estan impreses en negreta i en tinta blava, normalment la que encapçala el principi de cada paràgraf. També hi fa servir esquemes sinòptics. L’autor sap que llegir és molt difícil i tracta de facilitar les coses. Sovint, a l’hora d’introduir una qüestió, parteix de la definició que fa el diccionari de la RAE dels termes que s’hi relacionen, cosa que demostra l’arrelament d’aquest llibre en la millor tradició cultural hispànica.

Para qué leer està organitzat en una introducció, sis capítols i un epíleg. La introducció, al seu torn, té tres parts: La lectura como enseñanza, La lectura como virtud i La lectura, una sabiduría compartida. La idea principal exposada per Paulo Cosín és que cal fomentar la lectura «para alcanzar esa sabiduría que nos haga existir como adultos en el mundo». A més, afirma amb aplom que llegir ens ajuda a «aprender a vivir en la incertidumbre», a «cultivar la sabiduría» i a «promover el cuidado y la cooperación». La lectura, per tant, és una virtut. Així i tot, reconeix amb equanimitat que «a lo largo de mi vida también he conocido a excelentes personas que apenas leen; hay más caminos, este no es el único, pero sí un buen camino si lo pensamos bien». Molt bé!

dimecres, 1 de juny de 2022

Un article de Joaquim Iborra sobre Gaudí


Al passatge de Ripalda, que comunica els carrers de Sant Vicent i de Moratín de la ciutat de València, hi havia la botiga Oltra, inaugurada l’any 1905. El seu gerent va encarregar a Gaudí el disseny de tres vidrieres i tres cúpules. Quan la família va vendre el local, es desmuntaren aquests elements modernistes. Abans, en una ampliació de la botiga, hi havien instal·lat dues rèpliques de les vidrieres, que són les que encara es poden contemplar en l’arc semicircular que cobreix els buits dels aparadors.

És l’única obra de Gaudí a València, tal com recorda Joaquim Iborra en un article que ha publicat en el Diari La Veu del País Valencià. El disseny d’aquesta obra, inspirat en la cua desplegada d’un paó reial, li serveix per a exposar una sèrie de reflexions sobre el modernisme, el primer moviment en arquitectura, diu, que va abandonar el vocabulari clàssic de l’art. De fet, el modernisme va obrir les portes al concepte orgànic de la simetria i de l'ornamentació propi del racionalisme arquitectònic. Aquest moviment es comprèn millor com a continuació del modernisme que no com a ruptura. A tots els interessats en la cultura i la literatura catalanes els resultarà especialment atractiu el paral·lelisme que traça Joaquim Iborra entre la concepció artística de Gaudí i de Maragall.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Gaudí a València.

dimarts, 31 de maig de 2022

«Poema per a la Filologia Catalana» de Josep Pedrals

El meu amic Xavier Renedo, professor de la Universitat de Girona, gran coneixedor de l’obra de Francesc Eiximenis, fa temps que està molt preocupat per la crisi de les lletres, en especial de les filologies, en el món universitari. En un article que ha publicat en el digital Núvol, Renedo hi assenyala que «és un fet prou conegut que en els propers anys caldrà crear noves places de professors de llengua i literatura catalanes per cobrir les jubilacions en massa dels primers professors de català que van arribar als instituts a finals del segle passat. I al pas que anem és evident que no serà gens fàcil cobrir totes aquestes vacants amb filòlegs ben preparats».

Com una manera d’atreure noves vocacions, va proposar a Josep Pedrals (el poeta dels nostres dies més semblant a un trobador i a un joglar de l’edat mitjana) que escrigués un poema de promoció o propaganda de l’estudi de la llengua i de la literatura catalanes. Pedrals va acceptar aquesta proposta i va compondre el «Poema per a la Filologia Catalana». El va estrenar el 29 d’abril al claustre de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i es va gravar un vídeo de la recitació que va fer-ne l’autor. Els professors, si considereu que val la pena, podríeu passar-lo als vostres alumnes de batxillerat. Potser, més d’un o d’una que encara no sap per on tirar, o que ni tan sols s’ho ha plantejat, només necessita una petita empenta com aquesta per a matricular-se en filologia catalana.

Xavier Renedo ha explicat la gènesi d’aquest poema en l’article que ha publicat en Núvol amb el títol de Petons robats, juguesques, caceres i poemes. Us el recomane.

Aquí teniu el vídeo en què Josep Pedrals recita el seu «Poema per a la Filologia Catalana»:




diumenge, 29 de maig de 2022

Es presenta l’«Obra literària» de Josep Iborra


Divendres passat va tenir lloc al Trinquet Pelayo de València l’acte de presentació de l’Obra literària de Josep Iborra, que està editant la Institució Alfons el Magnànim. L’acte, moderat per Vicent Sanchis, va comptar amb les intervencions d’Enric Morera, president de les Corts Valencianes, Vicent Flor, director del Magnanim, i jo mateix. No hi van poder assistir, com estava previst, per causes de força major, Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya, i Xavier Serra.

Durant la meua intervenció vaig llegir dos textos d’Una literatura possible. El primer il·lustrava la concepció que tenia Josep Iborra de la crítica com a consciència de la literatura. La crítica, deia, a més d’orientar el lector i fer-li ganes de llegir un llibre, ha d’«ajudar a crear la imatge d’una literatura, a crear un “clima”, a suscitar una diàleg més o menys implícit entre els autors i els crítics». En l’altre, partint d’una reflexió de Milan Kundera, Josep Iborra afirmava que «Ee llibre en català, si vol promoure i defensar la nostra cultura, ha de tenir en compte aquest concepte de cultura universal: ho necessita vitalment. Aquesta necessitat, si és sentida, ens ha de portar a crear un impuls, una ambició creadora, en tots els ordres, per tal d’afirmar-nos. Només aquestes reaccions són fecundes. Cal fer llibres: però fer-los com a expressió d’aquesta voluntat d’ocupar el lloc que ningú no pot ocupar per nosaltres, dins la literatura mundial».

Vaig parlar amb més extensió del seu Diari 1965-1977 i en vaig llegir algunes entrades. Ací en teniu tres com a mostra:

17 d’abril de 1960
Homenatge a Catalunya, d’Orwell. La fascinació que em produeixen tots aquests relats de la Guerra Civil. No solament per la frustració històrica que per a mi representa i que encara arrossegue (això es va produir quan vaig prendre partit, ja major). La raó més profunda està en el fons de la meua existència de xiquet. Llavors jo no podia prendre partit. Sabia que hi havia una guerra, però no em plantejava ni de lluny qui volia jo que guanyés. Ni tan sols m’adonava que hi havia dos bàndols. Senzillament, hi havia això, «guerra». Però jo no la veia, la guerra. La sentia dins una mena d’orfenesa, d’un temps provisional de fam, d’existència una mica primitiva, lliure. L’escola, la mare fent sabó, cercant farina o arròs; el pare lluny i les colles de xiquets corrent i jugant pels camps, cercant nius, furtant fruita, fent harca… La guerra era aquesta vida monòtona, parada, plena d’inconvenients. Però la guerra era «lluny». De vegades, alguna frase («els seguen com el blat»), o havíem sentit tremolar els vidres pel bombardeig d’Alacant, alguns refugiats a Polop, algunes camises roges.

I, primer de tot, la crema de l’església a Benissa (encara em veig dins l’església buida, amb tot de coses escampades, les hòsties que es menjaven, estampetes; i la pila de llibres cremant fora de l’església i al convent).

Potser és aquella vida inconscient, que ara, a distància, sent buida de la realitat que m’envoltava, la que ara vol ampliar-se, aclarir-se, reviure el que no vaig viure més que dins una ignorància, encara que dotada d’antenes encara vives i intactes.

«Amaguem la farina que vénen a requisar les cases.» Aquell xiquet que jo era encara roda per aquell món dins l’ou de Polop, desmemoriat i famolenc. Ara sé que vaig viure el que no vaig viure; o que ho vaig viure d’una altra manera.

divendres, 27 de maig de 2022

El professor Josep Iborra, per Josep Miquel Bausset

Josep Iborra, amb Josep Garcia Richart i Josep Lluís Bausset

Josep Miquel Bausset ha publicat un article, El professor Josep Iborra, que ha estat reproduït en Vilaweb i en Castelló Notícies. Podeu llegir-lo clicant qualsevol dels enllaços anteriors.

‘Diari 1965-1977’, un maó més de l’obra monumental de Josep Iborra


L’escriptora i periodista Esperança Camps ha publicat avui en Vilaweb un extens article en què tracta la personalitat literària de Josep Iborra i el procés d’edició de la massa de manuscrits que va deixar a la seua mort. Camps hi dedica una atenció especial al Diari 1965-1977, aparegut fa poc, tercer volum de l’Obra literària de Josep Iborra, que està editant la Institució Alfons el Magnànim, i que ha de reunir tant l’obra publicada fins ara com la que ha quedat inèdita.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: ‘Diari 1965-1977’, un maó més de l’obra monumental de Josep Iborra.

dijous, 26 de maig de 2022

Demà es presenta l’«Obra literària» de Josep Iborra

La Fundació de Pilota Valenciana anuncia des del seu web l’acte de presentació de l’Obra literària de Josep Iborra a l’Espai Pelai 1868 de la ciutat de València. Podeu llegir l’article fent clic en aquest enllaç.



divendres, 20 de maig de 2022

Em fan una entrevista

Salvador Montalvà m’ha fet una entrevista a partir d’un qüestionari que li vaig contestar per escrit. L’ha publicada en el seu blog, La LLIBREtat. Podeu llegir-la fent clic en el primer enllaç.

dijous, 19 de maig de 2022

Divendres que ve, 27 de maig, a les 19 h, es presentarà al Trinquet Pelayo de València l’«Obra literària» de Josep Iborra


Divendres que ve, 27 de maig, a les 19 h, tindrà lloc al Trinquet de Pelayo de València (carrer de Pelai, 6) un acte de presentació dels tres primers volums publicats fins ara de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi intervindran Enric Morera, president de les Corts Valencianes; Laura Borràs, presidenta del Parlament de Catalunya; Vicent Flor, director de la Institució Alfons el Magnànim; Xavier Serra, escriptor i autor d’una biografia de Josep Iborra, i jo mateix. Vicent Sanchis, periodista i doctor en humanitats i comunicació, hi farà de moderador.

Podeu trobar més informació sobre aquests tres primers volums de l’Obra literària de Josep Iborra en aquests enllaços:






diumenge, 15 de maig de 2022

Els llibres es fan com les piràmides


La crítica literària ha intentat resseguir sovint el procés de creació d’una obra, refent cap endarrere, com si fos una investigació arqueològica, el camí que ha portat al resultat final. Amb aquest objectiu es recorre a les diferents versions dels manuscrits, a l’escrutini del text, a la biografia de l’autor, als testimonis d’amics, coneguts i saludats, al context de l’època, a la influència i a la presència d’altres llibres en l’obra estudiada… Com es pot escriure la Divina Comèdia, o Anna Karènina, o l’Ulisses? Quina va ser la cèl·lula embrionària que va generar aquestes obres? Com es pot ser Dante?

Aquestes preguntes remeten en últim terme a una realitat que se’ns escapa, gairebé inefable. Però hi ha alguna rara ocasió en què podem seguir pas a pas, amb detall, en directe, el procés de creació d’una obra, com ara en les cartes de Flaubert a Louise Colet. Després de tota una jornada barallant-se amb Madame Bovary, la majoria de vegades amb resultats ben magres, Flaubert encara tenia forces per a escriure a la seua amiga unes cartes ben llargues en què li comentava els seus progressos en la redacció d’aquesta novel·la, les dificultats amb què s’enfrontava i les reflexions literàries que li suggeria el procés de creació literària.

En una de 7 d’abril de 1854, li contava que havia devorat en tres hores tot un volum mèdic sobre el peu contrafet per a poder redactar el capítol 11 de la segona part, aquell en què Charles du a terme la desastrosa operació d’Hyppolite. Es dolia que la mania d’escriure —la diabòlica mania d’escriure, que en deia Pla— sol anar acompanyada d’una ignorància monstruosa. Si el nostre coneixement de les coses fos tan ampli com les ganes que tenim d’escriure, deia, tot aquest coneixement ens proporcionaria idees i comparacions. Abans de posar-se a escriure, caldria saber-ho tot. Assenyalava també que els llibres d’on es deriven literatures senceres, com ara els d’Homer i Rabelais —«la grande fontaine des lettres françaises»— són enciclopèdies de la seua època.

Flaubert recordava en aquesta mateixa carta un precepte curiós de Ronsard: era convenient que els poetes tinguessen coneixement de les arts i els oficis —ferrers, orfebres, fusters— per extreure’n metàfores, com una manera d’aconseguir una llengua rica i variada. Tot seguit, Flaubert sintetitzava aquest ideal estilístic amb una imatge que s’ha citat sovint: «cal que les frases s’agiten en un llibre com les fulles en un bosc, totes diferents en la seua semblança». Cada frase ha de ser única. Al mateix temps, cada una ha d’estar connectada amb les altres, mitjançant un patró —semàntic, fònic, rítmic— que les relliga, les agita com un vent i les empenta cap endavant.

Quins llibres es poden considerar enciclopèdies de la seua època, a més dels que esmentava Flaubert? Em ve al cap de seguida, és clar, la Divina Comèdia. O el Llibre de meravelles de Ramon Llull, que es pot considerar una enciclopèdia novel·lada. La Bíblia o la Comèdia humana de Balzac no són enciclopèdies: són biblioteques. No és el mateix. Novel·les com l’Ulisses o Anna Karènina tenen un alè enciclopèdic, però al costat de la Divina Comèdia o de l’Odissea el món que representen sembla bastant reduït o parcial. La Recherche de Proust? Josep Iborra la considerava una enciclopèdia de l’experiència estètica. Hi ha, és clar, els llibres que són enciclopèdies, organitzades orgànicament —el Llibre de meravelles de Llull n’és un exemple— o seguint l’ordre arbitrari de l’alfabet. Abans de l’Enciclopèdia de Diderot i D’Alembert, n’hi ha d’altres, de caràcter més particular, com ara la Història natural de Plini el Vell, la Histoire naturelle de Buffon i, sobretot, el Dictionnaire historique et critique de Pierre Bayle.


Flaubert va escriure algunes de les seues novel·les amb la tècnica sistemàtica del diccionari enciclopèdic, cosa que va requerir la lectura i l’estudi previ de molts volums. Per a Bouvard et Pécuchet, una mena d’enciclopèdia de la bêtise, Flaubert va llegir i anotar més de mil cinc-cents llibres sobre les temàtiques més diverses. Per a Salambó, més d’un centenar sobre diferents aspectes de la civilització púnica.

La confecció d’una enciclopèdia comporta una redacció laboriosa a partir d’un pla previ. La inspiració del moment i l’impuls imaginatiu, per tant, hi tenen un paper secundari. En una carta a l’escriptor Ernest Feydeau, de novembre de 1857, li recomanava de deixar reposar un conte que aquest li havia enviat i refer-lo més endavant. Com que el conte que havia parit aquell Feydeau devia ser un desastre, Flaubert li advertia que els llibres no es fan com els infants, sinó com les piràmides, amb un disseny premeditat, col·locant grans blocs un damunt l’altre, a força de múscul, de temps i de suor. A més, li feia saber que el resultat final no serveix de res: es queda al desert. Però dominant-lo prodigiosament, això sí. Per a acabar-ho d’arreglar, els xacals s’hi pixen i els burgesos s’enfilen al capdamunt. Etcètera. Els llibres es fan com les piràmides. Si més no, així va redactar Flaubert la majoria de les seues novel·les.

dimecres, 11 de maig de 2022

La Revista del Cercle de Lectura de Reus publica un monogràfic sobre el País Valencià


L’últim número de la Revista del Centre de Lectura de Reus inclou un monogràfic sobre el País Valencià, preparat pel Diari La Veu del País Valencià. Joaquim Iborra hi ha publicat un article en què compara Alcoi i Reus, en especial el carrer de sant Nicolau i el carrer de Monterols i les construccions dels arquitectes Vicent Pascual i Pere Caselles, que hi deixen una empremta Modernista evident: El carrer de sant Nicolau d’Alcoi, vist des del carrer de Monterols.