Planiana (125)

Jo tinc una escassa simpatia per Voltaire: per la persona i per l’obra. Com a persona fou un dels homes més immorals, egoistes i malignes del seu temps. L’obra —llegible avui, que no és pas tota ni de bon tros— és un replâtrage neoclàssic en guix, d’una fredor i d’un retoricisme insuportables. El que és llegible és d’un burleta tan irrisori i tan estratègicament meditat que arriba a fatigar. És el que sol passar amb els escriptors massa murris: acaben per caure de les mans. Bayle és molt més important: és més vulgar, més a peu pla, molt més documentat, més real. El que arribà a saber Bayle fou fabulós.

Josep Pla, Notes per a Sílvia (OC, 26)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Segon i últim article de Joaquim Iborra sobre Ildefons Cerdà

La Veu del País Valencià ha publicat avui el segon i últim article que ha escrit Joaquim Iborra sobre Ildefons Cerdà a partir del llibre que li va dedicar Fabià Estapé, «tres-centes pàgines que apunten en moltes direccions i que suggereixen molts altres temes».

El podeu llegir fent clic en aquest enllaç: Ildefons Cerdà, segons Fabià Estapé (i 2).

Un article de Joaquim Iborra sobre Ildefons Cerdà

Joaquim Iborra ha publicat avui en La Veu del País Valencià un article, el primer d’una sèrie, sobre la figura d’Ildefons Cerdà, autor del projecte de l’Eixample de Barcelona, figura controvertida i desconeguda alhora, a partir de la biografia que en va escriure Fabià Estapé.

El podeu llegir fent clic en aquest enllaç: Ildefons Cerdà, segons Fabià Estapé (1).

Tenir talent

Flaubert desconfiava dels elogis envers la seua obra literària. Parlen bé de mi… què dec haver fet mal? En tot elogi, hi veia un malentès o altre, i això, en el millor dels casos. Considerava una humiliació les lloances proferides pels mediocres o pels cretins, per molt bona intenció que tinguessen. Per contra, la seua vanitat s’inflava davant els atacs. Una vegada va escriure a un amic que hi ha xiulets més dolços per a l’orgull que els bravos. I una altra, que es pot calcular el valor d’un home segons el nombre dels seus enemics i la importància d’una obra segons el mal que en diuen. Quan es va assabentar, arran de la publicació de Madame Bovary, que el capellà d’un poble havia prohibit als seus feligresos la lectura de la novel·la, se’n va alegrar d’allò més. He estat atacat pel govern, pels capellans i pels diaris, afirmava exultant. Concloïa que el triomf consisteix a ser atacat per tothom. Si més no, Madame Bovary es va vendre en bona part gràcies al procés judicial que li van incoar.

Potser la reacció de Flaubert era una mica extrema. Però tenia raó a malfiar-se dels elogis. Malentesos a banda, n’hi ha molts que són d’una buidor insultant, com ara quan s’«elogia» la prosa esmolada d’un escriptor o els personatges d’alt voltatge d’una novel·la, expressions encomiàstiques que llegim sovint en les ressenyes de llibres. Els descaradament ditiràmbics semblen una burla sarcàstica, per molt sincers o per molt justos que siguen. Finalment, n’hi ha també els que estan carregats de reticència. Lionel Trilling, en una de les seues cartes, es veia obligat a precisar a un seu corresponsal que quan s’havia referit al talent d’un escriptor, això no s’havia d’entendre com una mostra d’admiració, sinó de reserva. La paraula talent, deia Trilling, suggereix generalment la idea de limitació. Implica una habilitat més potencial que real. Una persona pot tenir talent per a alguna cosa sense fer el que cal perquè el considerem admirable per aquesta qualitat. En el millor dels casos, dir d’algú que té talent s’ha d’entendre com un vot de confiança. O com una mostra de caritat condescendent.

Trilling recorda en la mateixa carta que la paraula talent té l’origen en una paràbola de l’Evangeli segons sant Mateu (Mt: 25, 14-30), en què talent designa una moneda de l’època. El talent es pot invertir o no. Pot donar rendiment o quedar soterrat en un forat, que és la solució més còmoda i menys arriscada. En la pràctica, la major part dels talents no s’inverteixen. No esforçar-se és la consigna. No fer res, el més segur: el més moral. Per si no recordeu aquesta paràbola, aquí la teniu en la traducció dels monjos de Montserrat:

Les biblioteques personals

És una preocupació compartida per qualsevol que haja reunit una biblioteca. Què passarà amb els meus llibres? La pròpia extinció individual no és que ens faça molta gràcia, però com que, segons sembla, no s’hi pot fer res, l’acceptem o procurem no pensar-hi. Ens afecta més imaginar la dispersió dels nostres llibres, venuts als encants, o llençats al fem directament. Cedir-los a una biblioteca pública o a alguna institució cultural es revela de seguida un objectiu il·lusori, impossible. No tenen espai. Ara, l’inconvenient principal no és la falta d’espai, sinó que els nostres llibres no interessen. Cada biblioteca personal reflecteix els gustos i dels interessos del seu propietari, i de l’època en què va viure, que no solen coincidir amb els del públic lector general. El temps passa i es llegeixen altres coses: les novetats! Hi ha els clàssics, és cert, que són per definició aquells llibres que no es llegeixen. Que no cal llegir. La gent ja farà massa i prou si els coneix de nom. Les biblioteques públiques, en canvi, es renoven amb noves adquisicions i expurguen de tant en tant el seu fons: en retiren aquells títols que ja no demana ningú. Alguns d’aquests exemplars expurgats passen al mercat de llibre vell. La major part dels llibres que tinc en anglès els he comprat de segona mà, i porten sovint el segell d’una biblioteca universitària o d’una high school.

El meu pare no va patir mai aquesta preocupació pels seus llibres. Des de ben aviat, els seus fills vam començar a fer un ús intensiu de la biblioteca que havia format. Es conserva tal com ell la va deixar. Damunt de la tauleta al costat de la seua butaca, hi ha encara els llibres que estava llegint. La seua biblioteca no està catalogada, ni organitzada segons un criteri clarament definit, però el meu pare sabia on era cada llibre. A nosaltres, ara, de vegades ens costa una mica localitzar algun títol. Ens agrada molt fixar-nos en els passatges que va subratllar i en les anotacions que hi va fer al marge. Les biblioteques personals es prolonguen en alguna ocasió com a biblioteques familiars, cosa que n’assegura la continuïtat. Però les línies familiars duren poc o no gens. A tot estirar, tres generacions.

Un cas particular de biblioteca personal són les dels escriptors, una pista impagable per a estudiar la seua obra. La major part d’aquestes biblioteques han seguit el destí que han tingut les dels pobres mortals. Pense en la de Flaubert. Quan va morir, la seua neboda Caroline, que tenia molts deutes, va vendre de seguida la propietat de Croisset, on Flaubert havia viscut i on havia escrit les seues obres. Va ser destruïda i reemplaçada per una fàbrica. Poc interessada pels llibres, però sí pels diners, la neboda va vendre a poc a poc la biblioteca de l’escriptor. Primer, els llibres més valuosos, després diversos lots, abans de dispersar-ne la resta el 1931. Només se n’han conservat una sèrie d’exemplars que ella va llegar a Louis Bertrand, un seu amic. Ara, siguem justos amb Caroline. Va dipositar els manuscrits de Flaubert en diverses biblioteques públiques, com la Bibliothèque nationale de París i la biblioteca municipal de Rouen. Pel camí, diguem-ho tot, va fer desaparèixer tots els papers que podien posar en qüestió la reputació del seu oncle, tal com ella l’entenia. Caroline, Caroline…

Les biblioteques d’escriptors que s’han conservat, com ara la de Joan Fuster o la de Carmelina Sánchez-Cutillas, custodiades i catalogades amb cura en una institució o altra, pateixen un inconvenient important. Han deixat de ser biblioteques i s’han convertit en un document d’arxiu. Als estudiosos els pot ser molt útil comprovar quins llibres tenia un escriptor, quins va subratllar i anotar en particular. Però aquestes biblioteques, com és comprensible, no estan obertes al públic general i no permeten el préstec dels exemplars. D’una manera o altra, són biblioteques mortes, que ningú llegeix ja.

Al doctor Johnson, un dels grans lectors que recorda la història, el va assaltar un pensament estrany en el llit de mort: «En la tomba no rebrem cartes.» Les cartes, tant se val. Més greu és que ja no llegirem els nostres llibres. Ni nosaltres ni ningú. El destí de les biblioteques personals, tard o d’hora, és convertir-se en lletra morta, igual que la major part del que s’escriu i es publica.

Planiana (124)

El que s’anomena el turisme, la necessitat que té la gent de fer el foraster a l’estiu, en una banda o altra…

Josep Pla, El que hem menjat (OC 22)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Un escrit inèdit de Josep Iborra sobre «AlfaBet» de Josep Palàcios

Continuem amb l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra, que està publicant la Institució Alfons el Magnànim, i de la qual han aparegut fins ara quatre volums (Una literatura possible, vols. I i II, Diari 1965-1977 i El vici de la introspecció). En la nota preliminar al Diari 1965-1977 vaig explicar que entre la massa de manuscrits inèdits que el meu pare va deixar a la seua mort n’hi havia una part que destacava de la resta perquè estava ordenada i col·locada en un prestatge de la seua biblioteca: un conjunt de quaranta-set quaderns, de diferents extensions i grandàries, numerats i datats per any, segons s’indicava en una etiqueta enganxada a la portada. El primer era del 1946. L’últim, del 2007. Els tres primers, escrits en castellà, entre el 1946 i el 1947, són molt breus i tenen un caràcter escolar. El quart, del 1948, una sèrie de proses disperses, ja està en català. El cinquè, datat del 1948 al 1957, és un recull d’aforismes, alguns dels quals van ser publicats en Inflexions (Bromera, 2004) i Breviari d’un bizantí (Arola, 2007).

Amb el quadern número 6, del 1965, comença el diari que Josep Iborra va escriure de manera regular i sostinguda fins al 1977. Està format per disset quaderns. A partir del 1976, després de ser nomenat director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), va tenir menys temps lliure i el diari se’n va ressentir, fins al punt que el va interrompre. Quan el va reprendre, el 1983, sembla que havia perdut el fil mantingut entre el 1965 i el 1977. Hi va haver, a més, una segona interrupció, entre el 1991 i 1996, cinc anys durant els quals va patir problemes greus de salut. Tot va plegat va contribuir a l’abandonament definitiu de la forma del diari. Els escrits dels quaderns des del 1983, un total de vint-i-tres, ja no estan datats, o molt poques vegades, i consisteixen en notes de lectura i assaigs més o menys elaborats, d’extensió i temàtiques diverses. La interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que ocupaven moltes de les pàgines del Diari 1965-1977, s’abandonen gairebé del tot. És per això que els quaderns redactats entre el 1983 i el 2007 no s’editaran com una continuació del Diari 1965-1977, sinó com un recull miscel·lani de notes assagístiques, que hem titulat provisionalment Quaderns. En la seua edició estic treballant ara.

L’altre dia vaig trobar en un dels dos quaderns de l’any 2000 un escrit sobre AlfaBet de Josep Palàcios. No fa gaire vaig reproduir en aquest blog un assaig de Josep Iborra sobre diverses obres de Palàcios, que ha estat publicat en El vici de la introspecció. El voldria completar ara amb aquest escrit sobre la segona edició d’AlfaBet (Empúries, 1989). Aquí el teniu:

Josep Palàcios, AlfaBet

Llibre sorprenent, escrit amb cura i precisió. Hi ha un egotisme que és un ergotisme permanent, un joc exhibicionista en què se simula i dissimula, es desnua tapant-se, es fa present ocultant-se, s’autoafirma eufòricament, negant-se desoladament. El seu jo és el joc d’escriure, la seua escriptura és vertiginosa i inestable, superba, altiva, arrogant, humil, paradoxal i obliqua. Un discurs que tracta de desconcertar el lector, de sorprendre’l, d’intrigar-lo i admirar-lo donant-li pistes que més aviat el despisten. No destapa les cartes que desplega sobre la taula. I si en destapa alguna, ens deixa perplexos. Es gira i regira amb trucs i retrucs posant-se en posicions sempre inestables.

En resulta una literatura hermètica en el sentit que qui escriu és un jo hermèticament tancat dins d’ell mateix, del seu món obsessiu. Un món ontològic, o metafísic, que explora en les seues possibilitats extremes, amb una lògica hiperbòlica, respecte d’ell mateix, de Déu i de les relacions fabuloses entre tots dos. S’encara amb Ell en un pla d’igualtat o de superioritat fins i tot. El Déu absconditus troba la rèplica en un jo absconditus. Vol fer-li un escac i mat impossible. El cerca i li fuig, o es cerquen i es fugen tots dos. Juguen a fet i amagar. Però sempre hi ha per part d’ell un desafiament a Déu. El desafia estratègicament, per desorientar-lo, evitar-lo o destruir-lo. La seua insubordinació és absoluta.

Les narracions d’AlfaBet són fabulacions d’un revoltat que capgira el món, que en fa objecte de plantejaments parabòlics o hiperbòlics. L’autor es juga, s’ho juga tot, endinsant-se en un laberint o construint un laberint del qual no es pot sortir (l’autor mateix en parla). Un laberint per viure-hi, no per sortir-ne.

Em recorda vagament, els Cants de Maldoror, i la dialèctica heideggeriana i sartriana, o els temes camusians i l’estil aforístic fusterià.

«Alfabet» versus «Enciclopèdia». Les entrades no són paraules a les quals segueixen les pertinents definicions, informacions, resums… Són lletres, que donen entrada a qualsevol cosa imprevisible perquè no condicionada per la paraula. Una manifestació del protagonisme de les lletres és la tipografia i la topografia. Quin significat té una lletra? Composar-se amb unes altres per fer «literatura».

Josep Iborra (Arxiu de Josep Iborra)

Llegint la correspondència de Lionel Trilling

Lectura de Life in Culture. Selected Letters, una tria de la correspondència de Lionel Trilling, publicada el 2018 a cura d’Adam Kirsch. En la introducció que ha redactat per a aquesta edició Kirsch assenyala que no és habitual per a un crític literari tenir lectors després de la seua mort, com és el cas de Lionel Trilling. La mala notícia és que als novel·listes i als poetes els passa igual. Potser no tant. Kirsch s’explica aquesta excepció perquè la posició de Trilling com a crític en la seua època era excepcional ella mateixa,fins i tot anòmala. No practicava l’anàlisi textual, minuciosa, amb una terminologia ad hoc, no teoritzava sobre el que és literatura i el que no. No era tampoc un historiador de la literatura, ni intentava influir en el gust del públic lector per nous llibres i escriptors. Un crític literari? Ell mateix no es reconeixia en aquesta etiqueta. Com a mínim, s’hi sentia incòmode. Quan Étienne Gilson li va dir que «no era realment un crític literari», Trilling se’n va sentir molt complagut. A Fuster li passava una cosa semblant. En el pròleg que va escriure a la seua Literatura catalana contemporània afirmava que «el substantiu “crítica”, i els seus derivats, m’han fet, sempre, una certa angúnia. Sobretot, en les accepcions professionals o professorals que solen transportar.» I rematava amb una punta d’irritació: «Jo, no em considero un “crític”, ni ganes». De pas, emmarcava crític amb les cometes denigratòries de rigor.

Trilling, com Fuster, pertanyia a una espècie diferent, per molt relacionada que estigués amb el que se sol entendre per crítica literària. Era un intel·lectual, que reflexionava sobre les idees, sobre la cultura i la societat, a partir de les obres literàries, convençut que «literature is the human activity that takes the fullest and most precise account of variousness, possibility, complexity, and difficulty».

Com passa sovint amb els epistolaris dels escriptors, aquesta correspondència de Trilling aclareix i precisa alguns dels temes principals que va tractar en els seus assaigs: la crítica de la hipocresia i el didactisme del progressisme, juntament amb la seua incapacitat d’apreciar la complexitat de la vida moral, política i social. La relació amb el judaisme, els motius del seu refús a reconèixer-se com a crític literari, la seua insatisfacció amb el treball a la universitat, encara que va ser un professor molt popular entre els alumnes. «Teaching is an unhappy business, harder and harder to justify», escriu a un dels seus corresponsals. O la valoració ambivalent de la literatura: «I think it is possible to express not only a love for literature and a sense of its usefulness, but also a dissatisfaction with it, and the belief that it may not only guide us but also mislead us.»

En una altra de les cartes conta la seua trobada amb John F. Kennedy, quan aquest era president dels Estats Units, l’abril del 1962, durant la celebració a la Casa Blanca d’un sopar en honor de tota una colla de Premis Nobel. Trilling, encara que no era un Nobel, hi va ser invitat igualment: «My wife and I were among the guests at the Nobel Prise dinner. When I told the President my name on the receiving line, he stepped back as if in happy surprise, and said “You!” and then added a few words on pleasure at my being present. It was, as you may imagine, a very gratifying moment for me.» El president dels Estats Units, si més no John F. Kennedy, sabia qui era Lionel Trilling i es va alegrar de conèixer-lo personalment. No va caldre que ningú li apuntés a cau d’orella que era un crític literari molt distingit. Eren uns altres temps, és clar. Trilling afegeix que es va estar una bona estona conversant amb la dona del president, Jacqueline Kennedy, sobre el novel·lista anglès D.H. Lawrence.

Més endavant intentaré desenvolupar algunes de les notes que he pres durant aquesta lectura per a una cosa que tinc entre mans. Ara em limitaré a apuntar per als lectors de la serp blanca una observació de Trilling sobre escriure bé que m’ha cridat l’atenció. En una carta del 1969 a un Professor Kehl, afirmava que «writing well —I don’t mean writing “creatively”— has to begin as an ideal of the self: it means wanting to be a certain kind of person, the kind of person who sounds a certain way, who has a certain relation to language. If that desire isn’t instilled by the general culture —if, that is, the general culture doesn’t value that kind of person— no amount of pedagogy will make a student write well».

«La consciència de la inconsciència» (Josep Iborra, «El vici de la introspecció»)

La consciència de la inconsciència

Els déus tapen els ulls a qui volen perdre, afirmava, crec, Èsquil. És una sentència que formula d’una manera perfecta l’esperit de la tragèdia. Perquè el que dóna una dimensió tràgica als nostres actes és, precisament, que els hem comès a fosques, cegats pels déus. Èdip va actuar amb lucidesa, però la seua aventura personal el va portar a una catàstrofe insuperable. El que l’angoixava i el desesperava no era tant la seua dissort, ni que no tingués remei, sinó adonar-se que ell, en el fons, se l’havia buscada i l’havia «volguda». Ell mateix havia causat —no ho havia vist ni previst— les calamitats que el van anihilar moralment. Havia obrat, creia, sabent el que es feia, sense dubtes ni temors, fins que es va adonar que havia estat fabricant el desastre que l’havia arruïnat. És aquest reconeixement, la consciència de la seua inconsciència, el que constitueix el pinyol de la tragèdia. El punt central no és la quantitat o la intensitat dels mals que arriben a un home, sinó que aquests tinguen el seu origen en ell mateix, en les seues decisions i actuacions, i que tot això acabe veient-ho amb una claredat insuportable. Per això Èdip s’arrenca els ulls, que tan malament l’han guiat i que ara li fan veure la seua insensatesa.

La remarca d'Èsquil és la d’un autor. La fa seua un espectador lúcid com Aristòtil, perquè li permetia captar íntegrament el sentit de la tragèdia. En la tragèdia l’heroi s’encara amb uns mals i reconeix la seua culpa. Alhora, sent més o menys obscurament la relació sagrada que té la seua peripècia amb els déus. L’heroi s’ha perdut, però la voluntat dels déus ha entrat en aquest joc funest. Aquesta és la versió pagana, grega —humana— d’allò que és realment tràgic. Que els déus ens envien calamitats, una rere l’altra, no és tràgic, perquè no hi ha cap intervenció nostra que s’hi puga relacionar directament. Aquesta és precisament la versió jueva, bíblica, que té el seu paradigma en la història de Job. Déu decideix —i no perquè vulga perdre’l, sinó per provar-lo— fer caure sobre Job tota mena de mals, que no tenen res a veure amb la seua conducta. No hi ha, doncs, cap ceguesa, cap ofuscació per part seua. No pot sentir, com Èdip, l’horror del seu error. Al contrari, s’encara amb Déu demanant-li explicacions. No és una figura tràgica.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 257

Planiana (123)

Els homes que no tenen cap defecte m’embafen sobiranament. I el curiós és que n’hi ha, almenys públicament. M’embafen tant com les cases de les quals la gent diu que no falta res. L’avantatge dels defectes és que solen anar lligats a les millors qualitats que es poden tenir. En els sofàs on s’està més bé, les molles no són gaire tibants ni massa rígides.

Josep Pla, Notes disperses (OC, 12)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Una carta de Josep Iborra a Josep Garcia Richart (2, fragment) («El vici de la introspecció»)

Navajas, 6 d’agost de 2010

Benvolgut Richart:

Gràcies per la teua carta, que m’hauria agradat contestar més aviat. En tot em costa posar-m’hi —excepte tombar-me a la bartola—, i moure el cul o el cap. Un dia vaig dir a una néta meua que el que pogués fer avui no ho deixés per a demà. I ella —tindria, crec, uns vuit o nou anys— em va replicar ràpidament: el que pugues fer demà no ho faces avui. Què et sembla? Ara els xiquets saben més que Lepe —o era Lope? I no diguem els adolescents que han entrat ja en el mercat que s’ha fabricat per a ells. I ho han fet xafant fort, com ho van fer els joves dels anys seixanta. També tenen les seues exigències, el seu argot, els seus amulets, els seus mòbils, etc. I els films o telefilms que els posen en escena i parlen dels problemes de la jovenalla, i els creen. Existeixen. També els xiquets hi treuen el cap.

I nosaltres? Què érem nosaltres quan teníem aquestes edats? No res, uns desvagats, sense suc ni bruc, pensant alguns, potser, en la revolució. O en la masturbació com un pecat.

I ara que parle d’anys. Quants en té, Andreu Alfaro? Jo em pensava que tenia vuitanta més o menys, com nosaltres. Però Joana, justament avui, m’ha ensenyat el Levante, on, cada dia, hi ha una tira de finestretes, indiscretes, per a recordar l’aniversari de personatges importants. Doncs bé, resulta que segons el diari, l’Alfaro té vuitanta-quatre anys. Es tracta d’una errada o d’un error meu?

De totes maneres, pense que tenir ja vuitanta anys és una barbaritat, un escàndol! Però qui pot dir, quan hi arriba, com tu i jo, que ja ha viscut prou? Crec que ningú, i si ho diu és per a consolar-se. La vellesa només és fotuda si es viu en males condicions. Però, fins i tot així, la vida continua empentant en direcció al que més li agrada, per poc que puga. Jo, per exemple, almenys en bons moments, i sense ells també, m’agradaria llegir-me la biblioteca d’Alexandria, tota sencera, i encara, enllestir uns quants llibres…

Això, comportaments i desigs semblants, no deixa de ser una ansiosa aberració, gens saludable. Tant se val, cadascú té els seus virus dominants, que no deixen de moure’s i d’actuar.

Cada vegada més limitat, encara que siga només de temps. Si vols llegir, ja no pots escriure. O a l’inrevés. La tria s’imposa.

Jo vaig inclinant-me per l’alternativa d’escriure. […]

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 629-630

Un article de Joaquim Iborra sobre els xamfrans d'una ciutat com València

Els xamfrans són una solució de l’encreuament de dos carrers, pròpia dels eixamples urbans moderns. Hi creaven uns espais urbans que es poden assimilar a la plaça tradicional. Però només en part. La concepció del xamfrà com a «plaça» es va devaluar ràpidament, sobretot a partir de la intensificació del trànsit rodat. Joaquim Iborra va publicar ahir a La Veu del País Valencià un article sobre les anomalies urbanes que plantegen els xamfrans, i com s’han intentat corregir-les. Centra els exemples a la ciutat de València, amb alguns altres extrets de Barcelona.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Dificultats amb els xamfrans de València.

Crònica dels anys amargs

La fràgil memòria és l’última novel·la de Josep Lozano, que ha publicat Afers en una edició molt acurada. Lozano l’ha estructurada a partir d’una oposició simètrica entre els monòlegs de dues dones, Llíber i Regina Barona, coneguda com la Barona, de classe social i d’ideologia molt diferents. La primera es presenta en les primeres línies del seu relat amb aquestes paraules: «Soc dona, viuda i pobra i, per als guanyadors de la Guerra Civil, també desafecta al Règim que ara mana.» Regina mostra igualment, de seguida, la targeta de presentació: «Vinc d’una família de persones catòliques, de missa i olla, devots del Sagrat Cor de Jesús i de la Verge Maria. Gent de dretes de tota la vida, defensors de la propietat i temorosos de Déu.» Es tracta, certament, d’una oposició molt marcada. Ara, Josep Lozano no ha destacat els contrastos, obvis, entre totes dues, sinó les coincidències i les semblances, que no són atribuïbles, només, a la seua condició de dones. Els esdeveniments d’una vida o de diverses vides es veuen més clars quan els posem en contrast, però encara més quan els veiem repetits, cada un a la seua manera, com a variació d’un motiu o altre.

Llíber i Regina només es troben una vegada, poc abans de morir, en una escena d’una gran humanitat. Es relacionen també en diferents moments de la seua vida amb un mateix personatge, Tomàs. No hi ha més punts de contacte personal entre totes dues. Els seus monòlegs, sobretot el de Llíber —Llibertat—, il·lustren el trasbals de la guerra i la revolució, i la repressió de la postguerra —la violència, les execucions, la fam i, sobretot, la por. A Llíber l’obliguen en una cerimònia pública, humiliant i exemplar, a canviar-se el nom pel de Maria de Sales.

El drama personal de Llíber està centrat en el seu fill, desaparegut en la batalla de l’Ebre, a qui ella espera debades. Cada dia li para plat a taula, com una manera de conjurar la desesperació. L’episodi sembla un desenvolupament narratiu, amplificat, de «Crit i nit», un dels poemes més punyents del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés: «Recorde aquella mare / que no li varen dir que el fill havia mort / en el front de Terol: simplement li digueren / “ha desaparegut”. I va passar la guerra / esperant el seu fill. I va acabar la guerra / i esperava el seu fill. I va parar la taula, / li va posar també llençols nous en el llit, / i esperava a la porta.» Aquest motiu narratiu —la pèrdua del fill— es reprèn en el relat de la Barona. Encara que la Barona no ha tingut fills, és ben sabut que a qui no en té el dimoni li dóna nebots. En el seu cas, Bernat i Rodolf, els fills del seu germà, que ben aviat queden orfes de pare i mare. Bernat, el millor de tots dos, es fa capellà i és assassinat durant la guerra. L’altre és un tocacampanes, que cada dia es fa més estrany a la seua tia. Per a la Barona, doncs, la pèrdua del fill és doble.

La dificultat de comprendre un home tot sencer

Amb aquesta entrada acabe la sèrie que he dedicat a Retrats literaris (1947) i Abans d’ara (1966) de Domènec Guansé, dos llibres que convindria reeditar, per separat o aplegats tots dos en un sol volum. Ara, per mi que no es molesten. Jo ja me’ls he llegit.

Una última nota, encara, sobre el Josep Pla de Guansé. En una pàgina d’Abans d’ara va escriure sobre els anys de Pla durant la guerra i la immediata postguerra: «Entretant, per al nostre autor venia un llarg període de silenci. De primer, els seus rastres es van fer misteriosos, després s’esvaïren. És un període que restarà impenetrable si ell no l’aclareix» (p. 186). Aquesta frase és exacta. El fet és que Pla no el va aclarir mai.

Per acabar, us invite a llegir el paràgraf amb què Guansé tanca el retrat de Pla en Abans d’ara:

«Esperit divers, contradictori! Alhora transhumant i nòmada, cosmopolita i lligat al terròs. Hom se’l vol imaginar vagarívol, i és un treballador acarnissat. Hom el té per un sibarita, amant del confort, i mena una vida ascètica, lliurat a la seva obra. Sento una veu que protesta: «El pollastre amb llagosta, els arrossets, els vins triats…» Tot plegat, literatura! És que ha fet mai alguna cosa més que literatura? L’hem vist menjar, i menja sense gana, més preocupat de la conversa que del nodriment. L’hem vist beure, àdhuc amb certa abundància, però sense cap mena de preocupació per les begudes, alternant conyac i vi de taula, només com qui tira llenya al foc de la conversa. Moralista cínic, certament. Realista i escèptic, guaitant d’on ve el vent abans de fer-se a la vela, molt d’acord. I amb tot això, ¿d’on li prové, per a persistir, obstinat en la seva tasca, aquesta fe en una llengua que d’altres, més conseqüents, ja han donat per morta; aquesta fe que el lliga amb els destins d’un poble que d’altres, més realistes que ell, creuen amb l’horitzó barrat? Si n’és, de difícil, de comprendre un home, un home tot sencer!»

Disset veus del món editorial català

Lourdes Toledo acaba de publicar, gairebé al mateix temps, tres llibres. Tots tres són una nova mostra de la doble via que segueix la seua trajectòria com a escriptora. Efervescència programada (Premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida), editada per Bromera, i El sol de l’hivern (XLIII Premi de Narrativa Curta «25 d’Abril» Vila de Benissa 2023), per Viena, continuen la seua obra més estrictament literària, i més personal, a causa del rerefons clarament autobiogràfic. L’aventura del llibre català. Converses sobre edició entre dos segles, que ha publicat Comanegra, és un resultat de la pràctica intensiva del periodisme cultural per part de Lourdes Toledo. El volum, que porta un títol de ressons fusterians, recull disset entrevistes a editors dels Països Catalans amb l’objectiu d’«oferir una radiografia calidoscòpica —incisiva— del món editorial català del nostre temps, que inclou —per donar-hi profunditat històrica— la conjuntura de final del segle XX, però sobretot el present segle XXI».

A efectes estadístics, entre els entrevistats hi ha catorze homes i tres dones, dues editorials mallorquines i tres de valencianes; la resta són de Catalunya. Hi ha editorials petites, mitjanes i grans. Entre les editorials catalanes, la major part tenen la seu a Barcelona, excepte Pagès Editors (a Lleida) i Editorial Gavarres (al Gironès). Algunes de les entrevistes han aparegut publicades amb anterioritat en La Veu del País Valencià i Eldiario.es, però la major part són inèdites. L’aventura del llibre català s’ha de considerar, per tant, com una novetat en sentit literal. Porta una introducció de l’autora, que ha redactat també un davantal per a cada una de les entrevistes i un epíleg en què fa un balanç del conjunt.

Alguns apunts després de llegir aquest llibre. Tots els entrevistats coincideixen a cantar les lloances de l’ofici d’editor. Són persones que viuen amb passió la seua feina. Això està molt bé. També coincideixen a destacar l’empenta que ha pres l’edició en català. Si repassem algunes de les qüestions controvertides tractades per la major part dels entrevistats, hi ha una primera qüestió: es publica massa? No estem estirant més el braç que la màniga? En general, els entrevistats consideren que no. I raonen per què. Josep Cot, d’Edicions 1984, remarca que l’oferta condiciona la demanda. A més oferta, més demanda. Si no hi ha una bona oferta editorial en català, la gent que pot llegir en català i en castellà llegirà en castellà. De tota manera, Cot matisa que cal un fons que circule. Laura Huerga, de Raig Verd Editorial, coincideix amb ell. Si l’oferta en castellà és millor que la nostra, el lector anirà al castellà. És un fet que l’oferta en català s’ha fet més competitiva i això implica editar més. Però reconeix que «aquest ritme de novetat rere novetat no és sostenible» i que «el sector ha crescut en volum, però potser no tant en vendes». Josep Maria Muñoz, de L’Avenç, ho té molt clar: «es publiquen massa títols a l’any per al nombre de lectors que hi ha».

El que va escriure Josep Pla sobre Domènec Guansé

No recordava haver llegit res de Pla sobre Guansé. Ni tan sols alguna referència de passada. Vaig consultar els índexs de noms de l’Obra completa i el nom de Domènec Guansé no hi apareixia. Aquests índexs no són fiables del tot, però confirmaven la meua impressió inicial. Poc després, vaig llegir en l’article de la Viquipèdia sobre Domènec Guansé aquesta frase, l’última de l’article: «Josep Pla el va descriure com un “home donat al raonament, bon escriptor, lleugerament fanàtic”.» On va escriure Pla això? La Viquipèdia indicava com a font d’aquesta citació un article d’Antoni Isarch Borja (Domènec Guansé, una reivindicació necessària), publicat en Serra d’Or, el maig del 2018. L’article no es podia consultar en línia, o jo no el vaig saber localitzar. Desplaçar-me a una hemeroteca per consultar aquell número de Serra d’Or em representava un esforç excessiu. També em feia mandra demanar ajuda.

Quan ja estava a punt de deixar-ho córrer, vaig agafar d’esma Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, el volum de Pla que es va publicar pòstumament el 2017, a cura de Francesc Montero. Hi vaig trobar de seguida, amb l’ajuda de l’índex de noms, un text breu de Pla sobre Guansé. Aquest llibre l’havia llegit i ressenyat en el blog, però no en recordava aquest fragment concret. Aquí el teniu (p. 167-168):

«Domènec Guansé fou el meu company d’algunes hores passades a Santiago de Xile. Era un home petit, físicament precari, d’una veueta minsa, donat al raonament, bon escriptor, reflexiu, lleugerament fanàtic. El seu exili era totalment voluntari, però portat amb una dignitat absoluta. No tenia cap cèntim ni crec que aspirés a tenir-ne cap. Era un exiliat impertinent, reticent, i aquesta impertinència, a aquella enorme distància, feia un enorme efecte. És un dels exiliats —d’aquest període— (feia més de vint anys que era a l’exili) que m’han impressionat més.»