Passar la grip

Feia molts anys que no agafava una grip. M’ho he pres, per tant, com una manera de refrescar la memòria. Dimecres passat, durant la sessió del curs de literatura universal, a Sueca, em notava una mica de coïssor a la gola. Quan vaig acabar, estava cansat. Tot entrava dins de la normalitat. Un vulgar constipat. De tornada a València, vaig sopar i vaig agafar el llit amb ganes. Dormir tot ho cura. Però vaig dormir malament. Vaig somiar de la manera que somiem quan tenim febre. El cap tornava una i altra vegada sobre el mateix punt, obsessiu, sempre recomençant. El somni era una pàgina de La cinquena planta de Manuel Baixauli, novel·la que havia comentat feia una setmana en segon de batxillerat. Una pàgina excel·lent, molt ben escrita. Jo m’esforçava en el somni per recordar-la i per redactar-ne un comentari breu per als meus alumnes. Aquest procés es repetia una i altra vegada. Em despertava, tornava a agafar el son i tornava a somiar el mateix. Cada vegada em costava més de fixar el contingut de la pàgina de Baixauli. Era esgotador. Quan em vaig poder despertar del tot, tenia set. Em vaig adonar que la pàgina que havia somiat no era un fragment real de La cinquena planta. Només havia existit en el meu somni. I, naturalment, ja no podia recordar-la, excepte que hi apareixia la paraula novel·la. Coses de la febre.

Havia agafat la grip. Durant tot el cap de setmana, el sofà es va convertir en el meu únic territori. No tenia ganes de llegir ni de sentir música. Com millor estava era quiet, sense fer res. Per acabar d’afonar-me en la misèria, recordava els exàmens que tenia per corregir. Com que no hi podia fer res, la preocupació va acabar desapareixent. Vaig intentar d’aprofitar la immobilitat i inactivitat forçada, fent de la necessitat virtut, per centrar el pensament en algun projecte: alguna entrada per a la serp blanca, per exemple, o alguna cosa més ambiciosa. Quan s’està malament, però, el pensament té un recorregut molt curt i tendeix a arrossegar-se en cercle. Les modestes neurones perden l’alè de seguida. Aquesta entrada, tan desllavassada, és per ara l’únic extraordinari que m’he pogut permetre. Està clar que el millor que puc fer és passar la grip.

Una puntualització al congrés «En valencià»

Olga Suàrez m’ha enviat un correu corregint-me amablement una informació que es pot llegir en l’entrada d’ahir sobre el congrés en línia En valencià. El professor de la Universitat de Paris-Créteil no és Olga Suàrez, sinó Amador Calvo i Ramon fins que va morir el 4 de maig de 2017 (deixant quasi enllestida la traducció al francés d’Exili d’Ovidi entre altres traduccions magnífiques publicades en francés). Tots dos eren molt amics i van col·laborar en diversos recitals per tal de difondre l’obra d’Estellés entre el públic francès. Olga Suàrez és professora de secundària. Com que coneix molt bé la tesi d’Amador Calvo, Le référentiel et l’intertextualité dans l’oeuvre poétique de Vicent Andrés Estellés, n’ha fet una síntesi per al seminari d’aquest congrés, tal com va acordar amb Dominic Keown. Queda aclarit, doncs, i disculpeu la meua badada.

«En valencià»: primer congrés internacional per a la promoció del valencià entre joves

Avui volia parlar-vos d’una iniciativa molt intel·ligent i imaginativa, impulsada pel professor Dominic Keown, de la Faculty of Modern and Medieval Languages de la Universitat de Cambridge. Des de feia temps, en diverses visites al nostre país, Dominic Keown s’havia adonat de la caiguda en l’ús social del valencià per part dels joves. Per contrarrestar aquesta tendència a la baixa va pensar de muntar una webconference o congrés en línia, aprofitant tots els recursos que ofereix Internet, adreçat als joves estudiants valencians de 15 a 20 anys amb la intenció de dinamitzar l’interès en la llengua i cultura del país i, així mateix, en la disciplina de filologia en general. És el congrés En valencià, que s’ha posat en marxa aquest mes de febrer.

Està dividit en dos apartats: la part acadèmica, per una banda, i una secció lúdica, per l’altra. La part acadèmica està constituïda per sis seminaris o webseminaris: Mapa lingüístic del català, a càrrec de James Hawkey, de la Universitat de Bristol; Emigració valenciana als EUA, a càrrec de Thomas Harrington, del Trinity College de Harford, Connecticut; Experiència d’una estudiosa del català a Itàlia, a càrrec de Donnatella Siviero, de la Universitat de Messina; Els valencians i el seu lloc a Europa: Fuster i Estellés, a càrrec del mateix de Dominic Keown; En memòria Amador Calvo: L’Estellés intertextual: Coral romput (Amador Calvo era professor de a Univesitat de París-Créteil fins que va morir el 2007. Olga Suàrez ha fet una síntesi de la tesi doctoral d'aquest professor sobre Estellés i és la que apareix en el vídeo) i Trobada lírica amb València: Estellés i March, a càrrec de Hans-Ingo Radatz, de la Universitat de Bamberg. Durant la tercera setmana d’aquest mes, els estudiants podran conversar directament amb els docents per Whatsapp, Facebook i Twitter, fent preguntes i comentaris. Els alumnes podran entregar assatjos, comentaris o notes breus. Es penjarà a la web una selecció dels millors.

L’apartat lúdic té per intenció invitar a la participació d’una forma més creativa. Per exemple, un conjunt d’estudiants de Cambridge enregistraran una versió en anglès d’unes cançons representatives de València. Els alumnes valencians podran participar d’una forma similar enregistrant en els seus mòbils una contribució, en alguna o algunes de les llengües del congrés (català, anglès, francès, italià i alemany), com ara recitals de poemes, cançons, concursos d’aforismes, microcomentaris, actuacions, improvisacions dramàtiques sobre temes i textos relacionats, etc.

L’apartat més aplicat de la filologia tindrà, així mateix, programes de subtitulació perquè els alumnes facen pràctiques d’aquesta activitat penjant, a continuació, les seues temptatives de traduir famoses escenes de cine i televisió a la web. Tota mena de participació comptarà amb un certificat de la Universitat de Cambridge.

L’IES Lluís Vives de València s’ha compromès a participar en aquest congrés i des d’aquest dilluns estem animant els alumnes a aprofitar aquesta oportunitat. Voldria destacar el seminari de Dominic Keown, dedicat a dos dels autors a qui dediquem més temps en segon de batxillerat. En el web del congrés, En valencià, hi trobareu tota la informació, així com un enllaç per als estudiants que s’hi vulguen inscriure.

Els poemes pornogràfics de Marcial

Fa uns mesos vaig dedicar una entrada a l’extraordinària carta en què Plini el Jove va narrar l’erupció del Vesuvi de l’any 79 (L’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell), que va destruir i sepultar les ciutats de Pompeia i Herculà. Com a complement, m’agradaria reproduir un poema de Marcial (38/41 dC - 104 dC), en què descriu la devastació del que va ser en un altre temps un lloc ple de vida:

«Vet aquí el Vesubi, verd ahir encara de pàmpols ombrívols: aquí un noble raïm havia fet desbordar més d'una vegada els cups curulls; als tossals de Nisa preferia Baccus aquest cim; poc ha els Sàtirs destrenaven damunt d'aquesta muntanya llurs danses. Això era sojorn de Venus, més agradable als seus ulls que el de Lacedemònia; aquest indret era famós pel nom d'Hèrcules. Tot jeu ara negat en flames i fúnebres cendres: fins els déus haurien volgut que això no els fos permès. (Epigrames, IV, 44)» 

La traducció d’aquest poema és de Miquel Dolç (1912-1994), un dels grans traductors de la literatura catalana moderna. Especialment memorables són les seues traduccions de tot l’opus virgilià (L’Eneida la va traduir dues vegades: una en vers i l’altra en prosa), del poema de Lucreci De la natura i de les Confessions de sant Agustí. A més d’altres autors llatins, Dolç també va traduir al català, en prosa, la poesia completa de Marcial, que va publicar la Fundació Bernat Metge en cinc volums entre el 1949 i el 1960. Aquesta edició té una particularitat que sorprèn a qualsevol que s’entretinga a fullejar-la una mica: alguns dels poemes apareixen reproduïts només en l’original llatí. El lloc de la traducció l’ocupen uns asteriscos. El mateix Miquel Dolç explicava i justificava en la introducció al primer volum les raons d’aquesta particularitat. D’entrada, hi exposava que «tocant a la traducció, m'he esforçat a adaptar-la a aquelles qualitats essencials de brevetat, naturalitat, elegància, realisme i audàcia que el model pot agermanar amb el nostre idioma». Però tot seguit hi advertia que, com que «havia d'ensopegar de vegades, és evident, amb aquella cruesa i brutalitat d'expressió que tothom censura a Marcial. ¿Quina actitud adoptar aleshores? Tractant-se d'una edició científica, m'he decidit per una versió gairebé íntegra, atenuada fins allí on fos possible, mentre el sentit quedés salvat i no haguessin de lamentar-se'n la pròpia sensibilitat i la dignitat de la llengua. A tal fi, he acudit sovint a eufemismes, lleugeres paràfrasis, arcaismes i llatinismes; quan la paraula obscena o l'anècdota sexualment grollera o anormal eren intraduïbles al nostre llenguatge urbà, no he tingut altre remei que prescindir de la traducció». El passatge, llegit ara, produeix una certa perplexitat. És cert que el primer volum va ser publicat el 1949 i que la Fundació Bernat Metge es va distingir des de la seua fundació pel seu sentit del decòrum. Així i tot… 

Una trilogia de Josep Pla sobre el pas del temps

Lectura de Les hores de Josep Pla, volum 20 de l’Obra completa de Destino. Es va publicar per primera vegada durant els anys cinquanta en l’editorial Selecta, al costat d’altres dos volums, Els anys i Els moments, amb els quals formava una mena de trilogia sobre el pas del temps. Aquests tres llibres portaven un subtítol, que ha desparegut en l’edició de Destino: Les hores (El pas de l’any), Els anys (El pas de la vida), tots dos del 1953, i Els moments (El pas de les hores), publicat el 1955.

El volum 20 de l’Obra completa de Destino incorpora un bon grapat d’articles nous respecte a la primera edició en la Selecta, tal com adverteix Pla en el pròleg: «per a portar a cap aquesta edició de Les hores, he hagut d'ampliar considerablement el text i afegir-hi una gran quantitat de papers. El lector dirà, en definitiva, si el llibre ha quedat plausible. De vegades, a mi m'ho sembla, però la meva opinió, en aquest moment no té cap importància. He tractat de mirar que el llibre sigui més complet. Res més». Els articles afegits estan dedicats en la majoria al fenomen del turisme i són, en general, molt inferiors als altres. Només es justifiquen per la voluntat de fer un volum més gruixut. Els anys i Els moments, per la seua banda, han estat recollits en Humor, candor (volum 24 de l’OC de Destino), que també incorpora articles nous i en suprimeix d’altres de les edicions anteriors. Per tant, el caràcter de trilogia que tenien aquests llibres es va desfer. 

Uns fragments dels diaris inèdits de Josep Iborra

Com a complement de l’entrada anterior, podeu llegir a continuació uns fragments dels diaris inèdits de Josep Iborra:

28 d’agost 1967

Un d’aquests bitxos estranys, del camp, familiars als que hi viuen, ha entrat a la meua cambra fent un soroll com un bumbot. M’he quedat una mica estranyat, suspès. Amb el so aquest s’hi ha associat el mot «bumbot» (no sé si el recorde bé) que no havia passat pel meu cap des de feia molts, molts anys. Amb això s’hi ha associat també una època, un temps, el de la guerra i la postguerra. Sovint, la presència del «bumbot» era comentat a casa meua com un senyal d’alguna cosa bona que s’esdevindria aviat. Anys de fam, de separació d’un pare, que quan venia sempre portava alguna cosa de menjar, d’altres esperances que ara no sabria dir quines eren. Hi havia, però, un clima en què la presència del «bumbot» o d’altres indicis del repertori de la superstició popular, eren advertits i comentats. Era, potser, un temps d’espera, d’inseguretat… Podien ser l’anunci d’una carta esperada, d’una importància incomparable amb l’espera d’avui de qualsevol carta, per important que siga. Aquella carta estava en un altre context. Un altre senyal: veure algú amb una maleta… 

Món de fam, de guerra, de dispersió, de dificultats de comunicació, de no saber on parava una persona… Quina crònica podria fer reviure tot això com ho vivia un nen? 

Josep Iborra al seu domicili d'Alberic, l'any 1966

Editant els diaris de Josep Iborra

Durant l’estiu del 2017, vaig aprofitar les vacances per a enllestir l’edició de L’estupor, que ofereix una selecció dels manuscrits inèdits del meu pare. Aquest llibre va ser publicat per l’editorial Afers l’octubre del mateix any. L’aparició de L’estupor va coincidir amb la d’un llibre meu, La literatura recordada. Va ser una temporada de molta feina, de manera que l’estiu passat vaig decidir de prendre’m un descans. Però ja he tornat a enfrontar-me amb els inèdits del meu pare. Ara estic treballant en l’edició dels seus diaris, un conjunt de més de trenta quaderns datats des del 1965 fins a la dècada dels vuitanta. De tota la massa d’escrits que va deixar, aquests quaderns són potser els que presenten un caràcter més unitari i, alhora, més divers i més lliure. Totes les entrades mantenen una qualitat molt sostinguda. Per ara tinc editats els quaderns del 1965 al 1967. Estic content perquè estic avançant a bon ritme.

A diferència de l’obra assagística publicada fins ara, en aquests quaderns Josep Iborra fa moltes de referències a la seua situació personal, cosa que permet de considerar-los uns diaris íntims. És cert que els fets de la seua vida quotidiana a penes hi apareixen, llevat d’algunes al·lusions escadusseres, ben interessants, com ara algunes converses en la tertúlia de Fuster. Però al costat de les anotacions assagístiques sobre lectures o sobre temes diversos, hi ha moltes pàgines centrades en la interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que es confonen sovint amb l’examen de la seua experiència de la literatura. En els quaderns que porte editats fins ara es descobreix, com un leitmotiv, la voluntat, molt autocrítica, de cristal·litzar en un punt de vista personal i germinal. Josep Iborra s’hi refereix a la seua lluita per «trencar la trama de mimetismes i de reflexos que adquirim per contagi». I hi afegeix: «si la cultura no pot servir per alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res». Alguns d’aquests apunts ofereixen també algunes pistes sobre la seua reticència a publicar. El 1966 anota en una entrada, molt breu, una frase premonitòria: «Potser estic condemnat a ser un escriptor inèdit».

Ja ha començat el curs de literatura universal a l’Espai Joan Fuster

Dimecres passat, tal com estava previst, va començar la primera sessió del curs de literatura univesal a l’Espai Joan Fuster de Sueca. S’hi havia habilitat una aula molt àmplia i molt còmoda, al pati d’exposicions, amb una gran pantalla per projectar-hi fotografies i vídeos. De primer, els responsables de l’Espai van acompanyar els participants en una visita guiada al museu de la Casa Fuster i al centre de documentació. Després d’un descans, va començar el curs. Vaig advertir que no anava a impartir una sèrie de conferències, sinó unes classes. Per tant, em podien interrompre en qualsevol moment per preguntar o comentar el que volguessen. En aquesta primera sessió, però, els participants van mostrar una certa timidesa. Ja aniran agafant confiança, i ja als aniré provocant (en el bon sentit de la paraula). 

Vaig començar comentant els significats diversos de l’etiqueta «literatura universal», tant pel que fa al substantiu com pel que fa a l’adjectiu. No sempre s’ha entès el mateix per «literatura». Etimològicament, vol dir tot el que hi ha escrit, accepció que encara perviu, com ara quan ens referim a la literatura mèdica sobre determinada patologia. El fet és que els límits d’allò que entenem per literatura són imprecisos, i han canviat al llarg del temps. La qüestió es complica perquè hi entra en joc l’aspecte valoratiu. Quan, de vegades, diem que algunes obres determinades no són literatura el que volem dir en realitat és que són literatura dolenta. La literatura dolenta no forma part de la bona literatura, que és per definició la literatura. Etcètera. Evidentment, em vaig limitar a plantejar els dubtes o perplexitats que suscita aquesta qüestió, sense entrar en teoritzacions i subtileses acadèmiques, que no m’interessen gaire. M’estime més guiar-me per un criteri pragmàtic. En la pràctica, considere literatura totes les obres que llegeix un lector habitual culte, incloent-hi llibres d’història i de filosofia, i també de temàtica científica. Considerar literatura només la narrativa, la poesia i el teatre, és un reduccionisme i un apriorisme sense sentit. Intentar salvar els mobles dient que la narrativa, la poesia i el teatre és diferent, perquè és literatura de creació, només demostra la idea grotesca que la gent de lletres té de la creativitat i de tantes altres coses. 

Plini el Jove i el seu «Panegíric» de Trajà

Ja posats, m’he llegit l’última obra que em faltava de Plini el Jove, el Panegíric a l’emperador Trajà. Llevat d’aquesta extensa peça oratòria, pronunciada al Capitoli, probablement el setembre de l’any 100, no ens ha arribat res més dels discursos de Plini. Sabem per les seues Lletres que molt sovint havia pres la paraula per defensar causes particulars i que el seu talent oratori gaudia a Roma d’un gran prestigi. El Panegíric, tal com el podem llegir avui, no és exactament el discurs pronunciat al Capitoli, sinó una amplificació molt més extensa, que va recitar a un grup escollit en tres sessions.

Quin interès pot tenir un llibre amb un propòsit bàsicament laudatori? El tema, el to i el sentit ja estan determinats per endavant. A més, és molt avorrit sentir parlar bé d’algú. El mateix Plini, en una lletra al seu amic Voconi Romà, hi fa una referència a l’obligada limitació —al caràcter formulari— imposada al seu parlament de gràcies: «t'he tramès, de conformitat als teus precs, el discurs en el qual vaig regraciar, fa poc, a títol de cònsol, el millor dels prínceps... Voldria que et fessis càrrec de tota la bellesa i de tota la dificultat del tema. En els altres, la mateixa novetat manté l'atenció del lector; en aquest tot són coses ja conegudes, a l'abast de tothom, repetides. Això fa que el lector, gairebé passiu i sense curiositat, només es fixi en l'estil, on es fa més difícil de deixar satisfet, quan se'l considera d'una manera exclusiva».

Preparant el curs de literatura universal a l’Espai Joan Fuster

Estic aprofitant aquesta última setmana de vacances per donar els últims tocs al curs de literatura universal que faré a Sueca, a l’Espai Joan Fuster. Les sessions tindran lloc els dimecres 16, 23 i 30 de gener, i 6, 13, 20 i 27 de febrer, de 17,30h a 20,30h. El curs està organitzat pel Cefire amb el que això comporta de reconeixement oficial per als matriculats, que han de ser professors en actiu. Bé està, però la veritat és que m’agrada més el plantejament dels dos cursos que vaig impartir (2015/2016 i 2016/2017) al Centre Octubre de València. No hi havia cap restricció ni requisit per participar-hi, llevat del pagament de a matricula, i tant l’horari com la durada de les sessions els decidia jo. Feia el que volia. En el bon sentit d la paraula, és clar. El Centre Octubre es limitava a facilitar l’aula, degudament condicionada, cosa que és molt.

Acotar un curs de literatura universal en set sessions de tres hores cada una no és fàcil. Com faig sempre, he partit d’una tria de textos. En aquesta ocasió de fragments, no d’obres completes. És el que més feina m’ha donat. He hagut de pensar molt bé la tria i, com que vull passar fotocopiat el recull de textos als assistents, he hagut de calcular els que em donarà temps realment de llegir i comentar. M’ha sabut molt mal haver de descartar tants autors, però no es tractava de presentar una panoràmica completa, per molt resumida que fos, de la literatura universal, sinó una sèrie de punts i motius fomentals que apareixen en molts autors i en moltes èpoques, a través de diverses variacions i evolucions. Com sempre també, he procurat evitar la pura juxtaposició d’autors i d’èpoques, centrant el curs, fins on he sabut, en l’experiència de la literatura, no en la història de la literatura. 

La correspondència de Plini el Jove amb Trajà

Reconec que no he pogut resistir la temptació. Les Cartes de Plini el Jove em van agradar tant que m’he llegit també la seua Correspondència amb Trajà. La majoria de les cartes recollides en aquest volum daten d’un període comprès entre els anys 111 dC i 112 dC, durant el qual Plini estigué al davant de la província de la Bítinia i el Pontus, nomenat per l’emperador Trajà. Pràcticament totes les cartes tracten d’afers estrictament relacionats amb l’administració provincial. Són cartes breus, sobretot les respostes de Trajà a les consultes que li plantejava Plini. És cert que no tenen l’interès literari i personal de les altres. Així i tot, permeten comprovar de primera mà com funcionava l’administració de l’Imperi romà i, des del punt de vista estrictament literari, mostren una claredat i una concisió, una capacitat d’anar al gra, admirables. Com assenyala Marçal Olivar en la introducció a la seua traducció d’aquest volum al català, els rescriptes de Trajà, «malgrat llur to directe i llur concisió —imperatoria breuitas!—, són sempre d’una nitidesa i sovint d’una sol·licitud impressionants».

En moltes d’aquestes cartes Plini demana favors a Trajà, però no eren mai per a ell, com ara quan sol·licita a l’emperador que concedesca la ciutadania romana a un metge egipci que l’havia guarit d’una malaltia. Trajà sempre li concedia el que demanava. Plini sempre li presentava peticions raonables. La resta de les cartes estan dedicades a informar l’emperador d’afers relacionats amb l’administració de la província, com ara obres públiques que feia falta emprendre o alguns conflictes judicials. A més d’informar l’emperador, Plini li consulta sovint el que ha de fer. De fet, es mostra dubitatiu en molts casos. Li fa por, a l’hora de prendre una decisió, de quedar-se curt o de passar-se’n —«perquè temo que no faci l’efecte d’haver-me excedit o de no haver complert segons el meu deure». Dubitatiu o no, Plini es mostra en aquestes cartes com un administrador escrupulós, amb un preocupació profunda per la justícia, no gens arbitrari. Trajà li resol els seus dubtes i escrúpols. El llatinista francès Jean Bayet va comentar que la bondat de Plini, una mica dèbil, perd molt davant el sentit pràctic, robust i ferm, de l’emperador.

Un laboratori per aprendre a llegir

Des de la publicació de Descriure escriure (1987), Daniel Cassany ha mantingut una activitat incessant de reflexió i divulgació sobre els procediments per a escriure d’una manera efectiva, clara, precisa i coherent, més enllà del domini de l’ortografia i de la gramàtica normatives. Fruit de tot aquest treball han estat llibres com ara La cuina de l’escriptura, un manual de redacció que s’ha convertit en un best-seller tant en català com en castellà, o Esmolar l’eina. Guia de redacció per a professionals o, amb un enfocament més concret, Reparar l’escriptura, que proporciona als professors un conjunt de tècniques per corregir els escrits dels qui estan aprenent a escriure. No voldria oblidar els 44 exercicis per a un curs d’expressió escrita, que Daniel Cassany va elaborar conjuntament amb Marta Luna i Glòria Sanz, obra de caràcter eminentment pràctic, que tracta l’escriptura com una activitat lligada a les situacions més habituals de la comunicació —notes, avisos, cartes, instruccions, etc.

Laboratori lector. Per  entendre la lectura és l’últim llibre que ha publicat Daniel Cassany i marca un canvi d’orientació en la seua obra. Ara no es tracta de com escriure, sinó de com llegir. Evidentment, les dues activitats estan estretament lligades i, des del punt de vista didàctic, s’ha convertit en un lloc comú afirmar que la millor manera d’aprendre a escriure és llegint. O, com propugnava l’antiga retòrica, imitant els qui millor han escrit: els grans autors, els clàssics. En tot cas, Cassany ha preferit enfocar l’activitat de la lectura separadament i independentment de l’escriptura, però aplicant-hi els mateixos procediments que en les seues obres anteriors. Amb Laboratori lector intenta contestar aquestes preguntes: què fem quan llegim? Com arribem a entendre un text, més enllà de la descodificació més o menys automàtica de les lletres de l’alfabet? Quins són els factors que hi entren en joc? 

Algunes consideracions de Plini el Jove sobre l’estil

La prosa de Plini el Jove tenia com a models Demòstenes i Ciceró. Tendia, per tant, a l’amplificació. Ell mateix proclamava que «el millor bon llibre és aquell que és el més gran» i que «el mateix s’esdevé amb els discursos; és més, en els mateixos volums, l’amplada hi afegeix una certa autoritat i noblesa». En una carta a Tàcit (I, 20) Plini es mostra reticent davant la brevetat en els debats judicials. Reconeix que ha de ser observada si la causa ho permet, però afirma que «és un mancament que hom passi les coses que cal dir, i no ho és menys, tocar de correguda i breument allò que ha d’ésser inculcat, recalcat, i repetit. Perquè la majoria de coses assoleixen una altra força i un altre pes quan hom les tracta més llargament…» Així tot, admet que en alguns debats judicials, el més efectiu és no dir res.

De vegades, quan parla de l’estil, Plini pot semblar contradictori. O més aviat caldria dir que matisa el que diu. Així, en una carta a Vorneli Ursus (V, 20) conta que en un judici li va respondre «Fontei Magnus, un dels bitinis, amb moltes paraules i amb molts pocs arguments. La majoria dels grecs prenen, com ell, la volubilitat per l’abundor: tan llargs i tan freds són els períodes que recargolen d’una sola alenada, com qui diu torrencialment! Per això Juli Càndid sol dir, no sense gràcia, que una cosa és eloqüència i altra loquacitat». I hi afegeix que la loquacitat escau a molts, «especialment als més desvergonyits». 

En una altra carta, a Luperc (IX, 26), diu al seu corresponsal que «has remarcat en els meus escrits, com a indrets inflats, certs indrets que a mi em semblaven sublims, com a temeraris d’altres que em semblaven ardits, com a recarregats d’altres que a mi em semblaven plens». Plini es defensava dient que «hom ha d’amollar els frens de l’eloqüència, en comptes de restringir en un cercle estretíssim l’embranzida de la imaginació». A més, «cal una atenció molt afinada, per a distingir el que és desmesurat del que és magnífic». Plini reconeix que el més segur és no córrer riscos: fer servir en l’escriptura un estil «baix i enclotat». Però les coses més admirades, també en l’estil literari, són «les més inesperades, les més perilloses». Cal, per tant, un estil arriscat, és a dir, imaginatiu, sorprenent, magnífic. A més, observa que, paradoxalment, «allò que vaig escriure amb més de concisió i amb menys d’ornat ha pogut semblar més recercat i més postís que els passatges que vaig escriure d’una faisó més lliure i gairebé més exultant». 

Una última observació de Plini sobre l’estil elevat, comentant un llibre que li havia enviat Voconi Romà (III, 13): «en veritat, hom tampoc no ha de triar sempre les frases elevades i excelses. Perquè així com en la pintura res com l’ombra no accentua tan bé la llum, així també és escaient que l’oració tingui tant de planera com de pomposa».

Una personalitat que amera tot el llibre

El mes passat vaig publicar vuit entrades sobre les Cartes de Plini el Jove. Em disculpareu si hi torne de nou. Hi ha un aspecte que no havia tocat encara i que és un dels que dóna més encant a la lectura d’aquesta obra: la personalitat del seu autor, molt marcada, que amera de cap a cap tot el llibre. Em recorda Montaigne, entre altres coses per la seua afabilitat, pel seu disgust enfront de la violència i de qualsevol mena de rigor moral. En un pas de les Cartes, Plini el Jove escriu que «estic persuadit que, tant en la vida com en els estudis, res no és més bell ni més adient a la natura humana que mesclar l’austeritat a la bonhomia, per tal que l’una no degeneri en esquerperia ni l’altra en esbogerrament». En una carta critica la severitat d’un pare amb el seu fill, i li adverteix: «pensa que ell és noi i que tu ho has estat, i que el fet que siguis pare no t’ha de fer oblidar que ets un home, i el pare d’un altre home».

Ell, que tenia tant de poder, recordava que «difícilment hom es guanya el respecte amb el terror: l’amor val de bon tros més que la temença, per aconseguir el que desitges. Car la temença s’esvaeix quan te’n vas, l’amor perdura; i així com aquella es converteix en odi, aquesta en respecte». Es mostrava indulgent amb els entreteniments dels altres, encara que no fossen gens del seu grat. I formulava així la regla amb què volia guiar la seua manera de viure: «siguem implacables amb nosaltres, i indulgents àdhuc amb aquests que només sabem disculpar-se a si mateixos». 

Antologia portàtil de la poesia universal (78): William Wordsworth

NOCTURN
El cel està cobert
d'una vasta i espessa nuvolada,
feixuga i trista, blanca de la lluna
que, esborradissa, rere el vel es mostra,
cenyit cercle somort, amb llum tan feble
que ni una ombra entrevia el sòl de terra
—sigui de roca o planta, d'arbre o torre.
De sobte, un llampegueig meravellós
sorprèn el vianant que, solitari,
medita en el camí, l'esguard distret
en terra; aixeca els ulls —la nuvolada
s'esquinça— i veu enlaire, damunt seu,
la lluna clara, i l'esplendor del cel.
Navega per l'obscura volta blava,
seguida de milers d'estels que, vius,
menuts, brillants, el fosc abisme creuen
amb ella; ¡que rabents es fan enllà,
sense esvair-se! El vent sorolla l'arbre,
però ells callen; fan el seu camí,
immesurablement distants; la volta,
bastida amb aquests núvols blancs, enormes,
enfondeix el seu fons inescrutable.
Al capdavall es clou la visió,
i la ment, no insensible a tal delícia
que a poc a poc en calma s'assossega,
es recull en l'escena gloriosa.

William Wordsworth (1770-1850)

(Wiliam Wordsworth, L’Abadia de Tintern i altres textos. Llibres del Mall. Traducció de Miquel Desclot.)