Notes d'una anada a Grècia

Delfos

El mes passat, vaig anar a Grècia, amb la meua família. Ens vam estar a Atenes tot el temps, i des d’allí vam anar també a veure Delfos, Micenes i el cap de Súnion. Un altre dia, vam agafar un ferry, que ens va portar a tres illes del golf Sarònic: Egina, Poros i Hydra. Vam decidir de viatjar a l’abril, per a evitar la calor de l’estiu i la inflació turística. Abans, no havia estat mai a Grècia. Una mica d’esma, vaig repassar les pàgines li dedica Pla en diferents volums de l’Obra Completa, sobretot en Les illes, Les escales de Llevant i les Notes per a Sílvia. També, el capítol de la Història de l’art d’Ernst Gombrich sobre l’art grec. Vaig dedicar més temps a memoritzar un mapa d’Atenes i un altre de tot el territori grec, com una manera d’atenuar l’atabalament que produeixen aquests viatges, sempre una mica apressats i massa sumaris. Finalment, em vaig emportar com a guia les Elegies de Bierville de Riba. Alguns dels poemes, juntament amb les notes amb què els va acompanyar Riba, ofereixen una visió suggestiva i molt vívida d’alguns dels indrets i episodis grecs: l’elegia II, «Súnion! T’evocaré de lluny…»; la IX, dedicada a Pompeu Fabra, que parteix de la rememoració de Salamina i, sobretot, la VIII, construïda sobre una descripció molt precisa de Delfos. En el guió del comentari de les Elegies que va fer Riba com a presentació d’una lectura dels poemes, el 1956, va anotar sobre aquesta elegia: «Escrita veient, talment, Delfos davant dels meus ulls.»

No vam anar a Salamina, però en vam veure la mola. La primera vegada, de lluny, des de l’Acròpolis. Després, de més a prop, vam vorejar amb autobús l’estret on va tenir lloc la batalla naval contra els perses. Encara la vam costejar un altre dia, des d’un ferry, anant cap a Egina. Salamina… Si no fos perquè l’illa du aquest nom, ni tan sols l’hauria mirada. Riba, en el guió que acabe d’esmentar, hi va anotar: «Els llocs que, vistos, prenen valor del que hem anat donant a llurs noms.» El procés d’acordar el que ens suggereixen els noms amb la seua realitat física, de vegades amb els seus residus físics, és sempre delicat. Per a mi, Salamina, és inseparable de les Elegies de Bierville. I no sols Salamina.

Reconec que abans del viatge tenia algunes prevencions. En primer lloc, em feia por la turistada. Era una por agreujada per la mala consciència de contribuir personalment a augmentar el ramat. Aquesta prevenció es va demostrar infundada. Els turistes, a Atenes, són tots a dalt de l’Acròpolis o a la plaça Monastiraki, de la mateixa manera que a Dublín tots s’apinyen a Temple Bar. A la resta de llocs, i als museus, no ens vam trobar amb cap gernació, com a mínim en aquesta època de l’any. Per aquesta banda, doncs, cap problema.

A propòsit d’un llibre de Julien Green (Josep Iborra, «Quaderns 1980-2000»)

Julien Green, El peregrino en la tierra

A la tertúlia, Josep Palàcios conta com el va impressionar, de jovenet, la lectura d’El peregrino en la tierra, de Julien Green. Diu que per a ell va ser un llibre que el va trasbalsar i influir. Fins i tot ha insinuat que hi ha una clau del que escriu. (Ara hi ha una traducció dels dos primers relats, els més llargs del recull, al català. Supose que és ell qui n’ha aconsellat la publicació.)

Això m’ha portat a llegir-lo en l’edició en castellà, completa, impresa en un paper brut. Són relats estranys, on hi ha la presència d’unes forces invisibles, misterioses, sobrenaturals. No m’estranya que aquest llibre haja impressionat el meu amic i que, ara, en recorde encara l’impacte. Ell sempre m’ha semblat estrany, una mica enigmàtic, complicat. Ara parla molt. Abans es refugiava en un silenci i es limitava a fer alguna ganyota o a fer oscil·lar el cap lleugerament d’un costat a l’altre…

Copie aquest fragment del relat Las llaves de la muerte: «Hay algo terrible en el hecho de que no podamos cambiar nada de lo sucedido. En tanto un hecho está en el porvenir y, por así decir, ante nosotros, podemos hacerlo o no hacerlo, pero basta que por la injusta magia del tiempo pase detrás de nosotros y lo hayamos realizado, para que en adelante quede fuera de todo alcance. Un segundo antes, hubiera sido fácil impedirlo; después, la mayor potencia del mundo resulta impotente ante lo que parece inmutable para siempre. Si fuera creyente me parece que buscaría en mi corazón una plegaria contra el tiempo. Diría a Dios: “Señor, haced que esto no haya ocurrido…”» Llegit després, a Errata de Steiner: «Els errors es fan insuportables quan són irreparables.»

El que ens exaspera dels errors que hem comès, és que no els podem evitar o corregir. Tractem d’oblidar-los, però no els podem esborrar. Aquesta sensació és molt dolorosa, més que la sensació de culpa. Culpa d’haver badat, d’haver-se ofuscat, d’haver estat feble, idiota o irresponsable. Per al creient, de vegades, això que ja no pot esborrar és un «pecat», una ofensa a Déu. Ja pot aquest perdonar-lo, posar-li les corresponents penitències. Però si és un creient responsable, coherent, no acomodatici, sempre tindrà clavat al cor la culpa i el penediment que no l’esborra, sinó que la fa més intensa. Res no el pot consolar. Només trobaria la tranquil·litat si el Senyor fes que «esto no haya ocurrido». Ni l’oblit —impossible—, ni el perdó, ni el penediment poden res contra el remordiment, contra la impotència del que ha quedat ja acomplit «detrás de nosotros». Ens imaginem no fent alguna cosa —que ara voldríem no haver fet—, la mirem com si fos futura. Però no ho és, i això ens deprimeix.

Res a fer. El que està fet, fet està, el que ha estat dit, dit està, el que no ha estat fet, no està fet… El creient es pot conhortar una mica confiant-se, refugiant-se, en el perdó de Déu. El qui no ho és, pensant que no ho podia impedir. Que a qui els déus volen perdre, li tapen els ulls. I conformar-s’hi, i no donar-li més voltes. C’est la vie. Ara l’encertem, ara no l’encertem. Què hi podem fer? De vegades, ens convé creure que no som lliures. De vegades, que sí que ho som…

Tant se val. En el fons de tot, el que compta no és que tal fet tinga més o menys importància o que no en tinga cap, sinó que nosaltres li la donem: sobretot, i aquest és l’autèntic problema, que Green assenyala, és que voldríem haver-lo impedit i no podem. Ni Déu, encara que un creient li ho demanés. (p. 435-437)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Planiana (155)

Avui, 25 de juliol del 76, he llegit al diari que la part més corrompuda del nostre litoral és la compresa entre Barcelona i Mataró. En el curs d’aquesta temporada en què els diaris porten tantes notícies versemblantment falses, aquesta té tot l’aspecte de ser versemblantment autèntica. Recordo haver llegit en el cèlebre llibre de l’escriptor irlandès James Joyce que la quantitat de matèria fecal que deposa cada any un ésser humà equival a un pes —enrasat— de 36 quilos. En la suposició que Barcelona ciutat tingui, mal comptats, dos milions d’habitants i que, a la vall del Llobregat, hi habiti un altre milió, la multiplicació fa una quantitat de matèria considerable. Per les clavegueres de la ciutat i pel riu baixa al mar una quantitat suplementària de moltes altres coses infectes. Pel que fa referència a la notícia de Joyce, haig de dir que la considero més correcta que la de qualsevol estadística tecnocràtica dels països hiperbòlics, com és, generalment, el nostre país.

Després hi ha els corrents del mar, que solen seguir els vents dominants. Al cap de Tossa, el nostre litoral s’inflexiona devers ponent i forma la golfada del Maresme. És per aquesta raó que, del vent que nosaltres en diem llebeig o garbí, a Barcelona en diuen ponent. El vent dominant en aquell litoral és el sud-oest aponentat i, per tant, el corrent del mar i el vent porten els residus cap al nord-est, o sigui cap al Maresme —cap a Mataró concretament. És perfectament natural, doncs, que el litoral BarcelonaMataró sigui molt castigat per la dejecció de matèries humanes de la gran Barcelona.

És curiós l’entusiasme que produeixen aquestes enormes aglomeracions urbanes i que els qui les impulsen no pensin mai en la merda.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca

Quatre escrits dels «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

L’art d’escriure, que comprèn l’art de pensar. Totes les afirmacions —o negacions— exigeixen ser matisades, qüestionades d’una manera o altra. Si no es fa així el discurs resta sense tensions, sense moviment, elemental o primari. És l’art del desenvolupament per la variació, el contrapunt, la rèplica, la interrogació, el moviment, el ritme. Això és el que anima l’escriptura i la fa interessant, moguda. Tanmateix, hi ha la generalització ràpida, brillant, feta de passada. I les el·lipsis, les al·lusions… (p. 17)

*

L’accés a la literatura és un atzar, una aventura de tota la vida. No hi ha una llista prèvia, una altra forma, en tot cas, d’introduir-hi l’atzar. En el pla científic, sempre cal seguir un ordre, sempre es pot —i cal fer-ho així— seguir una llista. Ordre de dificultats i de qualitats.

    La literatura és un destí per a l’individu. Un comença, això és tot, pel que siga. Després, farà el seu pelegrinatge. Segurament passarà de llarg per moltes estacions. Ah, les «llacunes» que tenen fins i tot els grans lectors!

    La llista se la fa cada un: és la seua biografia particular. La literatura, com a lectura, forma part de la vida, està en funció de certes necessitats canviants, relatives, d’humors i contingències. En realitat, no ens deixem res d’essencial. Perquè sempre busquem el llibre que necessitem. Per altra banda, fóra impossible no acabar trobant-se amb Tolstoi… (p. 105-106)

*

En realitat, els escriptors «profunds» són els més «superficials». Només hi veiem la superfície, complexa, complicada, que no deixa veure res a dins. Tot és superfície. En canvi, els escriptors superficials són sempre profunds perquè la superfície clara, neta, senzilla, deixa veure el fons. El més profund del cos és la pell, deia, més o menys, d’Ors.

    Potser fóra millor distingir entre escriptors «transparents» i escriptors «opacs». Aquells són sempre profunds. Aquests, superficials. (p. 282)

*

Una situació que es dóna bastant sovint entre els amants de les lletres i les arts: tenir-ne la vocació, però no el talent. Una situació paradoxal, una broma. Donar a un la vocació sense tot l’instrumental que hauria d’acompanyar-la. Sentir-se cridat: per a què, doncs?

    Només la vocació religiosa té, en ella mateixa, un sentit complet. Tenir-la, sentir-la ja és disposar de tot el que cal. És accidental, per a qui sent aquesta vocació, que es faça efectiva o no entrant en un orde religiós o en el sacerdoci. La pot viure i exercir de moltes maneres. La vocació, ella mateixa, és el seu propi instrument per a realitzar-se i acomplir-se.

    El drama de Salieri —segons la versió teatral de Shaffer— és posar la vocació religiosa al servei d’una vocació musical. Com que, comparant-se amb Mozart, creu que no ha rebut de Déu els dons i el geni que necessitaria, trenca, ressentit i gelós, la seua vocació, la seua fe religiosa i arriba fins i tot a assassinar el rival. Déu li ha gastat una broma pesada. Tots els dons per a Mozart, frívol, allunyat de Déu, i res per a ell —Salieri— consagrat a Déu! (p. 474)

Josep Iborra, Quaderns 1980-2000. Institució Alfons el Magnànim

Es publiquen els «Quaderns 1980-2000», de Josep Iborra

Acaben de publicar-se els Quaderns 1980-2000, quart títol i cinquè volum de l’Obra literària de Josep Iborra, que edita la Institució Alfons el Magnànim. Es poden considerar, encara que només en part, com una continuació del Diari 1965-1977, aparegut el 2022. El 1976 Josep Iborra havia estat destinat en comissió de serveis a la Universitat de València, on va ser director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), tenint com a director Manuel Sanchis Guarner fins a la mort d’aquest el 1981. A l’ICE va participar activament en l’organització dels cursos de reciclatge de valencià per a docents. A partir del 1976, doncs, sobretot durant els primers anys, va tenir menys temps lliure i el diari se’n va ressentir, fins al punt que el va abandonar.

Quan el va reprendre, el 1980, sembla que havia perdut el fil mantingut entre el 1965 i el 1977. Els textos dels quaderns posteriors al 1980 ja no porten la data del dia en què es van escriure, llevat d’algunes excepcions, i s’hi atenua la introspecció íntima que caracteritzava moltes de les pàgines del Diari. És per això que els quaderns escrits des del 1980, que arriben fins al 2007, no s’han editat com una continuació del Diari 1965-1977, sinó com un recull de textos assagístics, d’extensió molt variable: des d’escrits molt breus, de vegades d’una concisió aforística, fins a assaigs molt desenvolupats, en la línia d’Inflexions (Bromera, 2004) i Breviari d’un bizantí (Arola, 2007).

Moltes de les pàgines d’aquests dos llibres estan extretes dels quaderns posteriors al 1980. Josep Iborra no va recórrer als editats pòstumament en el Diari 1965-1977. Devia pensar que formaven part d’una etapa superada, o que tenien un to massa personal. Va aprofitar, per tant, el que escrivia en aquell moment, el que era més a prop dels seus interessos. El diari s’havia convertit en una mena d’obrador literari, on no comptava tant l’anotació au jour le jour com la necessitat de disposar d’un mitjà flexible per a tirar endavant el seu treball com a escriptor.

Reflexions sobre l'estranyesa, de l'Enric Iborra, un assaig de Jèssica Roca

 

:

https://labgroga.blogspot.com/.../reflexions-sobre...

L’absència d’un públic lector

A mitjan febrer passat, la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya va fer públic els resultats del Baròmetre d’Hàbits de Lectura i Compra de Llibres (2025). Els mitjans de comunicació van destacar que, segons aquest baròmetre, el 66,2 % de la població llegeix llibres en el seu temps lliure, la qual cosa demostra que l’hàbit de la lectura continua creixent. Aquesta notícia va ser celebrada per tothom amb entusiasme. Ara ja es pot afirmar que la tradicional aversió a la lletra de l’àrea hispànica és una rèmora del passat, feliçment superada. Tot això està molt bé i ha de ser un motiu de satisfacció per a qualsevol persona com cal. Només té un inconvenient: que no és veritat. O, si ho preferiu, que és una mentida nua i pelada. D’entrada, això de «llegeix llibres en el seu temps lliure» és una expressió molt vaga. Sospite que deliberadament vaga. En molts casos, «llibres» deu voler dir «un llibre»… que sovint ni tan sols s’acaba de llegir. De més a més, per més bona voluntat que hi posem, es fa difícil creure que aquesta dada reflecteix la realitat dels hàbits lectors a l’Estat espanyol. Que el 66,2 % de la població llegeix llibres en el seu temps lliure? Sí, home, és clar. I els burros volen.

Com ocorre amb tants qüestionaris sociològics, a la pregunta Llegeix vostè llibres per oci, en el seu temps lliure (és a dir, no per motius de treball o estudis), els enquestats no contesten el que fan realment, sinó el que els fa il·lusió o el que queda bé. És a dir, que menteixen. Inconscientment, fins i tot amb bona intenció. Però menteixen. Com deia aquell, mienten como bellacos. La majoria de la població, llevat d’alguns descarats, no té cap inconvenient a reconèixer que la lectura és una activitat molt lloable, i que tothom hauria de llegir. És l’homenatge que el vici ret a la virtut. En aquest punt, com en tants altres, es compleix l’axioma enunciat per Flaubert: «on aime le mensonge; mensonge pendant la journée et songe pendant la nuit, voilà l’homme.»

És molt difícil calcular el nombre de lectors habituals, o com a mínim modestament esporàdics. L’opacitat d’editorials i llibreries no contribueix a fer-se’n una idea més o menys clara. De tota manera, deu quedar ben lluny d’aquest alegre 66,2 %. La meua convicció, que no puc demostrar amb dades estadístiques fiables, és que hi ha pocs lectors habituals. De vegades, fins i tot, em sembla que n’hi ha tan pocs que no n’hi ha cap, cosa que no és veritat. A aquesta impressió, hi contribueix la fragmentació dels lectors, com es pot deduir de les llistes dels llibres més venuts en català en alguna llibreria dels Països Catalans que publica cada setmana La Veu dels Llibres. En aquestes llistes, hi falta sempre una dada fonamental: quants exemplars s’han venut de cada un d’aquests llibres? Quants, el més venut? Dos exemplars? Cinc o sis? Cinquanta? Els llibreters són bona gent i quan faciliten aquesta informació no volen desmoralitzar els autors. Però no és aquest detall el que volia destacar ara. El que crida més l’atenció és que les llistes dels llibres més venuts de les diferents llibreries no coincideixen. Hauríem d’esperar que el més venut en una llibreria fos el mateix, o gairebé, en les altres. Doncs, no. Sembla que els lectors de cada ciutat, de cada comarca, van a la seua, viuen en mons diferents, literàriament parlant.

Les raons que expliquen aquesta fragmentació deuen ser diverses: les fronteres autonòmiques, les característiques de cada àrea geogràfica, les xarxes de relació social i, potser, una certa desorientació que comparteix tothom. Aquesta fragmentació, o diversitat, en principi, no és dolenta, però és un símptoma de la inexistència d’un públic lector, entès com una comunitat més o menys cohesionada, que comparteix uns determinats referents i unes determinades lectures, i que segueix amb curiositat l’actualitat literària. Un altre símptoma: llibres importants, que valen la pena de veres, reben una atenció escadussera i efímera, o passen per ull directament. Sembla que cauen en el buit: que no hi ha ningú interessat a llegir-los. Potser és inevitable que siga així, a conseqüència dels canvis socials i de tota mena de les últimes dècades. El llibre fa temps que ha perdut el lloc central que va ocupar en el sistema cultural.

L’atomització dels lectors, dels pocs que n’hi ha, ha anat acompanyada o ha coincidit amb la generalització d’un tipus de literatura que només es pot qualificar de dolenta, bàsicament novel·la, emmascarada amb una pàtina cultural, porcament didàctica, porcament correcta, molt convencional, consumida per un públic molt poc exigent. És una literatura d’un sol ús, que ha de ser renovada constantment, publicada en grans quantitats pels grans grups editorials, amb l’esperança d’encertar-la amb algun dels títols. Algunes editorials petites, tot s’ha de dir, també s’han afegit a la maniobra. Ponç Puigdevall, en una ressenya de la novel·la que ha guanyat l’últim Premi Ramon Llull, ha definit aquesta producció com «un tipus de narrativa impossible de calibrar des d’un punt de vista crític perquè tan sols admet el qualificatiu d’aliterari, procliu a la impostura i més entossudit a anar a la recerca del consum que del valor estètic». De pas, Puigdevall ha etiquetat un nou gènere narratiu: el gènere premi. Aquesta producció a l’engròs planxa i domina tot el panorama literari. Sembla el fenomen contrari de la fragmentació a què m’he referit adés. En realitat, és l’altra cara de la mateixa moneda: l’absència d’un públic lector.

Xavier Aliaga escriu en «El Temps» sobre «La vida somnàmbula»

Xavier Aliaga ha publicat en la revista El Temps una ressenya de La vida somnàmbula. Destaca que és «un llibre erudit i alhora llegidor, amb una estructura curiosa: no hi ha capítols, no hi ha epígrafs que ens indiquen si estem en un paràgraf sobre això o allò. Simplement, els fragments es van enganxant, acumulant, superposant, els temes van teixint-se, abandonant-se, recuperant-se. Si fem un símil entre temàtica i fil narratiu, l’obra té una lectura gairebé novel·lesca, amb personatges protagonistes i secundaris, amb trames, amb capítols breus i més llargs alternats amb paràgrafs granítics, concloents».

I que «fragments com el següent, justifiquen fer-nos amb un exemplar del llibre: “De vegades ens veiem. Ens veiem des de fora, com uns estranys, com si tot el que passa haguera passat ja fa molt de temps, i tots els qui ara sentim parlar i riure estiguessen morts. Una mirada pòstuma, post mortem”».

Per a Aliaga, «La vida somnàmbula és també un llibre per a escriptors o aspirant a escriptors. Agafant com a base diverses teoritzacions com les de Lionel Trilling o Gaëtan Picon, Iborra reflexiona sobre les maneres d’escriure, sobre les diferències entre escriptura creativa i reflexiva, sobre marcadors d’estil recomanables o no, indicacions, molts de collita pròpia, plausibles, com ara quan parla dels connectors o les digressions, unes altres més susceptibles de debat. Totes interessants».

Podeu llegir completa aquesta ressenya, fent clic en aquest enllaç: Enric Iborra, el crític somnàmbul, l’escriptor despert.

Algunes notes de Tolstoi sobre l’escriptura literària

Repasse les notes que he pres dels diaris de Tolstoi. He agrupat totes les que tenen l’escriptura literària com a motiu central. N’hi ha dues que les vaig llegir fa anys, citades per Boris Eikhenbaum en la seua gran monografia sobre Tolstoi. Les vaig reproduir i comentar en el contrapunt 31 de La literatura recordada. No hi tornaré ara.

Tolstoi de vegades es queixava que li costava de posar-se a escriure. Deia que «la causa de la meua peresa és que no puc escriure amb entusiasme». És difícil entusiasmar-se amb la idea d’escriure, perquè escriure costa. És cert que, sovint, quan ens hi posem, la mateixa activitat fa que les dificultats desapareguen o disminuesquen. De vegades, també passa que quedem encallats i ho deixem córrer per tornar-hi en un moment més propici. Per a escriure amb entusiasme, cal estar molt convençuts del que fem. Potser això és demanar massa.

Era conscient de la dificultat de dominar la llengua en què escrivia, dificultat que atribuïa, en part, al bilingüisme que practicava la seua classe. En una entrada del 1854, deia que «cada dia em resulta més difícil expressar-me i escriure en francès, quin estúpid costum la d’escriure i parlar en una llengua que un empra malament! I quants maldecaps, temps perdut, falta de claredat en les idees i imperfecció en la llengua materna a causa d’aquest costum.» És un fet que també s’ha observat més d’una vegada entre nosaltres. Les situacions de bilingüisme diglòssic o unilateral aboquen a no saber bé cap de les dues llengües, cosa que esdevé dramàtica en l’expressió literària.

En els diaris de Tolstoi retrobem, també, el lament etern de totes les èpoques sobre l’abundància excessiva de llibres. Tolstoi escriu en una entrada del 1889 que «l’abundància d’escrits és una calamitat. Per a escapar-ne, cal establir el costum d’avergonyir-se de publicar en vida: només després de la mort». S’escriu i es publica massa, els escriptors ho constaten, indignats, però ningú no és capaç de deixar de contribuir a la inflació literària. Si de cas, que no escriguen els altres, que ningú els trobarà a faltar.

A l’excessiu nombre de llibres, s’hi afegeix, com a conseqüència inevitable, una altra desgràcia: el predomini de la literatura dolenta. Tolstoi, de tota manera, reconeix que «la lectura de llibres estúpids produeix un plaer especial, però és un plaer apàtic…» Jo hauria reemplaçat el però de l’última clàusula per un perquè. El plaer especial que detectava Tolstoi és una conseqüència, crec, de practicar la llei del mínim esforç. A més, la pau mental és molt agradable. En una altra entrada dels diaris, Tolstoi conclou que «les causes de la decadència de la literatura són: la lectura d’obres lleugeres que s’ha convertit en un hàbit i que escriure-les s’haja tornat una professió. Escriure al llarg de la vida un bon llibre és més que suficient. I també llegir-ne un». Cap problema a escriure només un bon llibre. El problema és l’adjectiu amb què Tolstoi acompanya llibre. D’altra banda, s’ha dit que els escriptors, amb lleugeres variacions, sempre escriuen sempre el mateix llibre. Ara, llegir-ne només un…

Els diaris dels últims anys contenen moltes reflexions sobre «la vanitat de l’escriptura, de voler escriure bé». Tot és vanitat. «Voler escriure bé», encara que siga només una intenció innocent, també. Tolstoi afina una mica més quan escrivia que «l’escriptura literària és nociva per a mi des d’un punt de vista moral». Per què? Aquesta declaració era un símptoma, un més, de la mala consciència que sentia per pertànyer a la seua classe social. L’escriptor Lev Tolstoi era, al mateix temps, el comte Tolstoi, i l’art, «una entremaliadura dels espoliadors, dels paràsits que no tenen res en comú amb la vida», «un divertiment», que ens allunya i ens separa del que és important en la vida. Per tant, és immoral. Per això, «quan l’home perd el sentit moral, es torna particularment sensible a l’estètic». A més, «el plaer estètic és un plaer d’ordre inferior». Supose que això vol dir que és menys intens que els altres plaers i que no és tan moral com els altres, suposant que els altres ho puguen ser. Per a acabar-ho d’embolicar, «res no confon més els conceptes sobre l’art com el reconeixement d’autoritats. Hi ha moltes obres d’artistes famosos que ni tan sols mereixen una crítica, i moltes reputacions falses, molts que han aconseguit la glòria per atzar». Com a exemples d’aquestes reputacions falses, Tolstoi esmenta Dante i Shakespeare.

I tanmateix… En l’últim any de la seua vida anota que té el «desig de posar-me a escriure alguna cosa literària: fer una ullada a l’ànima humana». Unes planes més avall, hi torna: «Sí, tinc ganes de dedicar-me a alguna cosa literària. Allí un pot expressar-ho tot, sentir alleujament sense condemnar ningú…» Al cap de poc de la seua mort, es va publicar, pòstumament, Khadji-Murat, la més shakespeariana de les seues obres i, segons Harold Bloom, la millor narració de la literatura universal.

Salvador Vendrell parla de «La vida somnàmbula» en la seua columna

En unes pàgines de La vida somnàmbula, he resseguit l’origen i les implicacions d’aquella frase de Gramsci, tan citada, sobre el vell món que mor i el nou que no acaba d’arribar. Avui, Salvador Vendrell ha comentat en la seua columna de La Veu del País Valencià les reflexions que li han suggerit aquestes pàgines del meu llibre.

Podeu llegir-la completa, fent clic en aquest enllaç: Somnàmbuls en l’interregne.

Jèssica Roca escriu al seu blog sobre «La vida somnàmbula»

Jèssica Roca ha publicat al seu blog una entrada comentant La vida somnàmbula. Hi ha penjat, a més, un vídeo en què llegeix un text d’aquest llibre sobre Montse Anfruns, poeta, actriu i cantant, que va morir el 2014. Al cap de poc, vaig trobar els llibres de la seua biblioteca en una llibreria de vell.

Podeu llegir l’entrada fent clic en aquest enllaç: algunes notes de la vida somnàmbula i un retrat de la Montse Anfruns.

El picant de la salsa

Fa uns mesos vaig llegir una tria dels diaris de Tolstoi, publicada per Acantilado en dos volums, a cura de Selma Ancira. Vaig prendre notes, sobretot, de les seues observacions sobre l’escriptura i de les lectures que feia. Llàstima que d’aquestes en diu ben poc. Es limita a anotar que ha llegit o llegeix un llibre o altre. De vegades, molt poques vegades, en fa un comentari breu. En un diari portat au jour le jour, sovint no hi ha temps per a més. És un dels inconvenients d’aquest gènere per al lector. Per a qui l’escriu, el diari és una forma de literatura privada, amb una funció bàsica de memoràndum, que ignora o no té en compte un possible lector. En principi, si més no.

Els diaris de Tolstoi revelen que una de les seues lectures més insistides van ser els Essais de Montaigne, cosa que m’ha sorprès. Tolstoi era un d’aquells que entenia la moral en termes inconfortables —renúncia i sacrifici—, ben lluny del bon sentit i de la personalitat de Montaigne. Ara, és una ingenuïtat pensar que només ens poden interessar els escriptors que ens són afins. Sovint, ocorre justament el contrari. Les afinitats, a més, poden ser més subtils, més complexes, o simplement inesperades. Un dels motius principals dels Essais, el caràcter variable i inestable de la naturalesa humana —«Je ne peins pas l’être. Je peins le passage.»—, el retrobem en diversos passatges dels diaris de Tolstoi, que vaig comentar en una entrada anterior, com ara «l’home no és estàtic i en ell estan contingudes totes les possibilitats» i «l’home és una substància que flueix».

El 5 de maig de 1910, Tolstoi escriu: «Vaig llegir els vells francesos: La Boétie, Montaigne, La Rochefoucauld. Vaig fer una passejada.» El 25 d’octubre del mateix any, hi torna: «A la vesprada, vaig llegir Montaigne. Va venir Seriozha. Em cau bé. Sofia Andréievna està tan alterada com sempre.» El 28 d’octubre, quan acabava de fugir de casa, poc abans de morir a l’estació de tren d’Astàpovo, escriu en una de les últimes entrades: «La nit del 27 al 28 es va produir la topada que em va obligar a prendre aquesta decisió. I aquí sóc, a Optina, la nit del 28. Vaig enviar a Sasha una carta i un telegrama.» Sasha era una de les seues filles. Selma Ancira, en una nota a aquesta entrada, explica que «en la seua carta, Tolstoi li contava a la seua filla que havien arribat bé a Kozelsk, d’on havien eixit cap a Optina, i li demanava que li enviés el segon volum d’Els germans Karamàzov de Dostoievski, els Assaigs de Montaigne i Une vie de Maupassant».

Tolstoi va llegir Montaigne des de ben aviat. En els seus diaris hi ha un apunt, molt breu, del 6 de novembre de 1873, que em va intrigar: «Montaigne. La pointe à la sauce.» Res més que això. La nota de Selma Ancira es limita a assenyalar: «En los Ensayos.» Però no diu en quin. Es veu que se li ha encomanat el laconisme de Tolstoi. No passa res. Aquesta frase apareix en l’assaig 15 del llibre II: Que notre désir s’accroit par la malaisance (El nostre desig s’acreix amb la dificultat). Montaigne hi argumenta que ens agafem més als nostres béns com més por tenim que ens els furten o que els perdem. I que no hi ha res tan contrari per naturalesa al nostre gust com la sacietat que produeix la facilitat, ni res que l’estimule tant com la raresa i la dificultat.

La frase citada per Tolstoi es troba en aquest fragment de l’assaig: «Pour tenir l’amour en haleine, Lycurgue ordonna que les mariés de Lacédémone ne se pourraient pratiquer qu’à la dérobée, et que ce serait pareille honte de les rencontrer couchés ensemble, qu’avec d’autres. La difficulté des assignations, le danger des surprises, la honte du lendemain, c’est ce qui donne pointe à la sauce.» (Per a mantenir viu l’amor, Licurg va ordenar que els casats de Lacedemònia no poguessen tenir relacions sinó d’amagat, i que fos tan vergonyós trobar-los gitats plegats com amb altres persones. La dificultat de les cites, el perill dels imponderables, la vergonyà de l’endemà, és el que dóna el to picant a la salsa.)

Per què va anotar Tolstoi aquesta frase? Qualsevol intent de contestar aquesta pregunta em sembla que resultarà gratuït o arbitrari. Stendhal feia servir sovint l’adjectiu picant per a referir-se a la qualitat que havia de tenir un llibre. El picant és el contrari de la insipidesa, de la falta de nervi i d’amenitat. Un llibre picant és incisiu i àgil. No cau de les mans. No recorde que Stendhal esmentés mai aquest assaig de Montaigne. Josep Pla també al·ludia sovint al picant d’un llibre, potser via Stendhal. Picant, o maliciós, com en aquest apunt de les Notes del capvesprol (OC, 35): «Els llibres poden ésser llargs: el que contenen ha de ser curt, ràpid, maliciós i viu.» La pointe à la sauce.

Un escrit de Tobies Grimaltos sobre la claredat del llenguatge

Tobies Grimaltos, de qui vaig ressenyar a finals de l’any passat el seu Assaig sobre la vellesa (vegeu «Assaig sobre la vellesa», de Tobies Grimaltos, un assaig digne d’aquest nom), ha publicat al seu blog un escrit amb el títol de Claredat. Ho ha fet, m'ha dit, mogut per alguns dels textos recollits a La vida somnàmbula, que està llegint ara. La claredat en l’escriptura és un dels motius principals d’aquest llibre. Reconec que és una qüestió que m’obsessiona. Sempre tinc por de resultar confús, abstrús, inflat…

Tobies Grimaltos assenyala en Claredat que «copsar certes coses, tots ho sabem, no és fàcil. Si heu d’explicar alguna cosa complexa, observareu com és de necessari una correcta comprensió prèvia. És quan tractes d’explicar a altres alguna d’aquestes coses quan t’adones si realment tu ho has entés i si tens els recursos per a fer-ho. Però si has d’explicar el que no acabes d’entendre, què fas? El tràngol potser angoixant. Un recurs temptador és amagar-se darrere de les paraules: embolicar la troca per ocultar la manca d’idees clares. Si no es té un domini complet del tema, hom intenta amagar la seua incompetència emprant un llenguatge que és de difícil comprensió. Diguem-ne que dissimula la seua falta d’enteniment i la trasllada a qui l’escolta amb l’ajut d’un llenguatge alambinat. Que parega que la culpa de la incomprensió és de l’oient i no del parlant. Qui parla és tan profund que qui escolta no està a l’altura. Aquesta és la imatge que es vol projectar».

Val la pena que llegiu complet aquest escrit. Ho podeu fer clicant-ne l’enllaç.

Un article de Manel Alonso sobre «La vida somnàmbula»

Manel Alonso va publicar ahir al Diari Gran del Sobiranisme un article sobre La vida somnàmbula, el meu últim llibre. Alonso destaca en aquesta ressenya que «al llarg de més de dues-centes pàgines, Iborra reflexiona sobre diverses qüestions vinculades estretament amb la creació, com ara el manteniment en la memòria col·lectiva de certs llibres o l’oblit més cru per a una gran part de la producció literària» i «la complicada i, per què no dir-ho, tortuosa relació que han mantingut des de la Il·lustració la creació i la crítica». Considera que La vida somnàmbula «és l’autoretrat d’un ciutadà valencià atípic, allunyat de tots els tòpics que ens han carregat a les esquenes; allunyat de la visceralitat explosiva, de la sornegueria caricaturesca, de la superficialitat colorista».

Podeu llegir complet l’article fent clic en aquest enllaç: La vida somnàmbula.

«La reforma de Trànsits», per Joaquim Iborra

A poc a poc, avancen les obres de reforma de les avingudes de Giorgeta i Pérez Galdós a València. En algun tram ja podem veure les voreres acabades, ara ja més amples del que eren. L’avinguda de Trànsits és un vial de no aplega a 30 metres d’amplada. Fins ara, en alguns trams, hi havia voreres d’1,8 metres aproximadament. És a dir, un 12% de l’espai estava destinat al vianant; la resta, al trànsit rodat. Aquesta situació s’ha tolerat anys i panys —jo no n’he conegut altra—, de manera que qualsevol millora és a fi de bé.

Durant el temps que duren les obres, la calçada per al trànsit rodat s’ha reduït a un carril per sentit en alguns trams. Abans n’hi havia tres per cada sentit. A pesar d’aquesta reducció, el trànsit en l’avinguda ha estat tan dens com sempre. Ni més ni menys. El trànsit obeeix també la llei de l’oferta i la demanda. A més oferta de carrils, baixa el «preu» per circular-hi i més s’hi circula. Si es redueix el nombre de carrils, molts usuaris n’eviten el pas. L’Ajuntament tindrà dades precises sobre la intensitat del trànsit, però no deuen divergir molt de la situació que descric. En acabar la reforma en curs, quedaran dos carrils per sentit, en benefici de l’ampliació de les voreres i del carril per a bicicletes.

El que no veurem serà l’eliminació del túnel de Pérez Galdós, com demanaven els veïns i proposava el projecte guanyador del concurs d’idees, redactat per Gecival i Cercle Territorio, Paisaje y Arquitectura. La construcció de túnels a València ha estat una catàstrofe urbana. Així vaig qualificar la del túnel de les Grans Vies. Els túnels de Trànsits en són altres, com també el del carrer Guillem de Castro i els de vora riu. S’han al·legat moltes raons tècniques per no eliminar el de Pérez Galdós, però només n’hi hi ha una per conservar-lo: mantenir el flux actual del trànsit rodat.

Planiana (154)

La literatura. Els escriptors. Hi ha persones que quan tenen una ploma a la mà es tornen diferents del que són habitualment. Volen escriure preciós, ideal i naturalment modèlic. Pobra gent!

Hi ha escriptors que en parlar d’un cavall en diuen un impetuós corser. No és una equivocació. És una bestiesa. El cèlebre Duhamel, les novel·les del qual foren tan llegides i ara —ja fa anys— han desaparegut de la circulació, igual que les de Gide, presenta en una de les seves obres un personatge que en societat fa pets. Duhamel diu que feia «sorolls inexpressius». Error total. En literatura, s’ha de dir la veritat sempre. S’ha de ser, si és possible, una mica Rabelais. Tot fa suposar que Rabelais ha durat i durarà més que Duhamel, predicador humanitarista i fals —dissimulat d’èxit immens. Duhamel fou, naturalment, de totes les Acadèmies possibles i de l’Acadèmia Francesa. Pobre Duhamel! En el moment que Stendhal publicava les seves novel·les, un crític de la seva època, Jacquemont, escriví que les novel·les no valien res perquè el seu autor escrivia com un porter —com un concierge. És el millor elogi que es pot fer d’un escriptor. En la literatura en prosa, s’ha d’escriure i fer intel·ligible la conversa humana, com, diríem, qui escriu a la família! Aquesta és la literatura que persisteix, que està per sobre de les modes, que duren un moment.

Quan s’ha observat i pensat llargament un objecte, una història, escriviu ràpidament: totes les coses supèrflues i inútils queden eliminades totalment. Que la ploma no pugui seguir el vostre pensament. Aquest és el problema. És difícil. Però aquest, és, potser, l’únic camí. Fora d’això, tot és secundari.

Josep Pla, Notes del capvesprol (OC, 35)

Planiana: una sèrie de la serp blanca