L’ordre sord de Diderot

En un assaig titulat Réflexions sur De l'Esprit, en què ressenyava una obra del filòsof francès Hélvetius apareguda el 1758, Diderot, encara que coincidia en molts dels punts defensats per l’autor, hi plantejava algunes objeccions. Bàsicament, criticava l’exposició marcadament metòdica, la forma explícita i sistemàtica, típica del tractat, que havia fet servir Hélvetius en el seu llibre. Per a Diderot, «l’aparell del mètode sembla la bastida que es deixaria subsistir després de construir l’edifici. És una cosa necessària per treballar, però no s’ha de veure una vegada que l’obra està acabada». I afirmava que un autor ha de seguir el gran art de Montaigne: ha d’entrar furtivament en l’ànima del lector, ha de guiar-se per l’esperit d’invenció, que s’agita i es mou d’una manera desordenada en la seua recerca, mentre que l’esperit de mètode organitza i ordena, perquè suposa que tot està trobat. Aquest era per a Diderot el defecte principal del llibre d’Helvétius. Per contra, si hagués tingut un ordre sord, hauria estat infinitament més agradable, i infinitament més perillós, com els Essais de Montaigne, on hi ha una coherència interna, de fons, que no es deixa identificar ni reduir a un esquema. El mot «sord», en el text de Diderot, evidentment, no té el sentit de privat del sentit de l’oïda o d’una persona que no vol escoltar res, sinó d’un so que arriba a l’orella d’una manera somorta, o d’una acció que es desenvolupa en secret o de manera poc visible.

Les reflexions de Diderot sobre el llibre d’Hélvetius constitueixen una reivindicació de la forma lliure de l’assaig —el gran art de Montaigne— contra l’exposició típica de l’acadèmia, la qual degenera fàcilment en un enfocament penosament escolar, com es pot comprovar en la majoria de les tesis doctorals. Diderot diu també que l‘esperit de l’assaig es caracteritza per un moviment de recerca. La interrogació és el que la posa en marxa i l’impulsa endavant, com en una investigació policíaca. La recerca, en deixar de banda l’esperit de sistema, proporciona troballes i descobriments inesperats. L’assassí no és el qui pensàvem. 

Dimecres que ve faré una conferència a Sueca sobre Joan Fuster com a crític literari

Ja ho vaig anunciar fa unes setmanes, però ho torne a recordar ara, quan només falten uns dies. Dimecres que ve, 20 de novembre, a les 17,30h, faré una classe-conferència a l’Espai Joan Fuster de Sueca (Carrer de sant Josep, 10) sobre la crítica literària de Joan Fuster. Si podeu i si teniu ganes, ens veiem dimecres a Sueca.

La literatura és l’expressió d’una societat

En el contrapunt 57 de La literatura recordada, hi vaig al·ludir a la definició de la literatura de Francesco De Sanctis que Pla citava sovint: «la literatura és reflex d’una societat determinada en un determinat moment». En realitat, el crític italià va escriure, més concisament, en la seua Storia della letteratura italiana, que «la letteratura è l’espressione della società». Per a Pla, aquest axioma implicava «que l’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per a arribar a una originalitat salvatge i primigènia». 

Pensava que, tal com reporta Pla, va ser De Sanctis qui va encunyar aquesta fórmula. El passat cap de setmana, però, vaig llegir en un estudi sobre l’assaig, de Pierre Glaudes i Jean-François Louette, en el capítol dedicat a les formes que pren aquest gènere al segle XIX, que «durant aquest època s’estén la idea, formulada per Louis de Bonald en De la législation primitive, segons la qual “la littérature est l’expression de la société”». De Sanctis, per tant, i sembla que altres autors també, va repetir aquest fórmula que, com se sol dir, va fer fortuna. De seguida, és clar, se’m va plantejar una pregunta inevitable. Qui era Louis de Bonald? Segons la Gran enciclopèdia catalana, Louis Gabriel Ambroise Bonald, nascut el 1754 i mort el 1840, va ser un escriptor i polític francès, capdavanter del pensament contrarevolucionari, del legitimisme i del tradicionalisme filosòfic. En la seua obra va rebutjar els postulats racionalistes del segle XVIII, afirmant que la font de tot coneixement és la revelació i que la monarquia és de dret natural. Va ser, doncs, com diria Fuster, un venerable barba reaccionari. Comence a preguntar a Mr. Google i de seguida m’apareixen molts textos i referències sobre el personatge, avui pràcticament oblidat. El fet és que va ser el principal impulsor del pensament contrarevolucionari o antimodernista, que a França va ser tan important, i que es va estendre per tota Europa fins ben entrat el segle XX. Joseph de Maistre, un dels més intel·ligents representants de la reacció intel·lectual contra la Revolució Francesa, li va comentar una vegada: «Je n´ai rien pensé que vous n´ayez écrit, je n´ai rien écrit que vous ne l´ayez pensé». 

Les citacions que encapçalen el «Llibre de meravelles» d’Estellés

La setmana passada vaig acabar de llegir i comentar el Llibre de meravelles d’Estellés en els quatre grups de segon de batxillerat que tinc enguany. L’última classe la vaig dedicar a les cinc citacions que encapçalen aquest llibre. Era una bona manera de treure’n conclusions i de destacar-ne algunes de les característiques principals. De fet, la majoria dels poemes —no tots, però— del Llibre de meravelles porten un epígraf, una citació curta que al·ludeix al contingut o a algun aspecte del contingut. De vegades, la referència és molt clara i directa. L’epígraf que encapçala «Els amants» —«la carn vol carn», extret del «Cant espiritual» d’Ausiàs March—, remarca el caràcter inevitable, imperiós, de la passió eròtica, comparada metafòricament amb un vent o un huracà. A més, per mitjà de l’epígraf Ausiàs March es contraposa als poetes citats en el cos del poema: López-Picó, Petrarca, Bécquer i Riba, una manera d’indicar que una altra poesia és possible: que hi ha uns altres models. D’altres vegades, la funció de l’epígraf és suggerir un contrast irònic, com en «Arbres de pols». Aquest poema, una estampa de l’ambient deprimit i provincià de la València de la postguerra, porta un epígraf d’un poeta valencià de la primera meitat del segle XVI, Joan Batista Anyés: «Oïu, mortals, oïu grans meravelles…» Sempre s’estableix un joc semàntic entre el títol, l’epígraf i el cos del poema. 

La majoria d’aquests epígrafs estan extrets de poetes valencians del nostre Segle d’Or: Ausiàs March en primer lloc, Roig, Corella… En una altra entrada d’aquest blog (vegeu El «Llibre de meravelles» de Vicent Andrés Estellés: un mapa de la ciutat de València) vaig assenyalar que, a més d’una crònica de la València de la postguerra, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés és també una guia del passat i present de la ciutat, de la seua història i del seu espai físic. Estellés esmenta obsessivament ens els poemes d’aquest llibre els carrers de València i els encapçala amb versos dels poetes valencians medievals. Aquests dos eixos —topogràfic i literari— es fonen en «Ací», en què la figura d’Ausiàs March apareix lligada a carrers i llocs de la ciutat: el carrer de Cabillers, on hi havia la seua casa; la Seu, entrant per la plaça de l’Almoina, on hi ha la seua tomba. Hi apareixen, també, referències als últims anys de la vida de March, al debat poètic que va mantenir amb alguns membres de l’escola satírica valenciana, als versos en què sentencia orgullosament: «io són aquest…» L’itinerari que proposa el poema ens du fora de la ciutat de València, a Beniarjó i Gandia, on la família March tenia les seues possessions.

L’última de Woody Allen

Ja fa temps que vaig molt poc al cine. Amb el cinema em passa com a tanta gent que només llegeix esporàdicament, un llibre a l’any, per exemple, i perquè no es diga. A casa tampoc no solc veure pel·lícules ni documentals. Mai no trobe el moment, i quan ho intente m’impaciente amb facilitat. La lectura em permet anar molt més ràpid, i puc modular-ne a voluntat la velocitat i el ritme. Supose que en el fons es tracta d’una qüestió d’hàbits, i no se li ha de pegar més voltes. Cada vegada més, he anat concentrant el temps de què dispose a llegir. I a escriure —que en bona part no és més que una prolongació de la lectura. També a sentir música. M’agrada més que veure cinema.

Però la setmana passada vaig anar a veure l’última de Woody Allen, A Rainy Day in New York. El motiu d’aquest gran esdeveniment que va trencar les meues rutines és ridícul, gairebé infantil. L’estiu passat vaig estar una setmana a Nova York i em feia gràcia de veure una pel·lícula que transcorre en aquesta ciutat. També, perquè m’agrada Woody Allen. I vaig anar al cine. Pel que fa a Nova York, poca cosa. Poca cosa que jo pogués reconèixer i comparar amb el que havia vist, després de la meua modesta setmana turística. Alguna panoràmica —estèticament emmarcada per la finestra de l’habitació d’un hotel— de Central Park, vorejat de gratacels, la Cinquena Avinguda, les escales d’incendis dels edificis, els taxis grocs… I el Met. No se sap ben bé per què, dos dels protagonistes decideixen anar al museu. Em va fer la impressió que perquè tocava, igual que si es roda una pel·lícula a Barcelona convé filmar alguna escena al Parc Güell o com a mínim que aparega al fons la Sagrada Família. En la pel·lícula d’Allen els dos actors s’estan un moment parlant davant un Renoir d’un cromatisme espectacular. Per a la meua satisfacció, vaig recordar que l’havia vist i que m’hi vaig estar una estona mirant-lo.

La Venus de les pells

Leopold von Sacher-Masoch (1836-1895) va ser un escriptor molt reconegut en la seua època. Les seues novel·les van ser admirades per contemporanis seus tan prestigiosos com Zola i Ibsen. Ho ignore tot d’aquesta producció literària, que comprèn més de cent obres. Segons la informació que ofereix la Viquipèdia, les novel·les de Sacher-Masoch descriuen la vida, els paisatges i els costums de les minories ètniques de la seua Galítsia natal, especialment dels jueus, pels quals va mostrar sempre una gran simpatia. Ell mateix s’anomenava «el Turguenev de la petita Rússia», aquesta regió històrica de l’Imperi austrohongarès, avui dividida entre Polònia i Ucraïna. Del 1881 al 1885 va publicar a Leipzig una revista mensual que tenia com a objectiu lluitar per la tolerància i la integració dels jueus, i també per l’emancipació de les dones. Durant els últims anys de la seua vida va emprendre diverses iniciatives per oposar-se a l’antisemitisme local. 

Què en queda, de tot això? Si avui encara es recorda el nom d’aquest escriptor és perquè el seu cognom va inspirar la paraula masoquisme, encunyada per un contemporani seu, el psiquiatra austríac Richard von Krafft-Ebing, per definir certs comportaments sexuals. Llegim en la Viquipèdia que Krafft-Ebing «li va atorgar aquest dubtós honor a causa de les peculiars afeccions dels seus personatges», sobretot els de la seua novel·la La Venus de les pells, pràcticament l’única resta de la seua obra que encara es llegeix o s’esmenta. El fet és que el nom del pobre Sacher-Masoch ha quedat associat a una conducta sexual, o a una patologia per a alguns, com un modest complement de Sade i del sadisme. Una injustícia literària? O un exemple més de l’enorme quantitat de lletra morta que inevitablement acumula la història de la literatura?

Al novembre faré a Sueca una conferència sobre la crítica literària de Fuster

El pròxim 20 de novembre, dimecres, de 17,30h a 20,30h, faré una classe-conferència a l’Espai Joan Fuster de Sueca (Carrer de sant Josep, 10), dins del marc del curs Aproximació a l’obra de Joan Fuster, organitzat pel Cefire. En la meua intervenció parlaré sobre la crítica literària de Joan Fuster. Ara estic preparant-la a poc a poc, prenent notes, com ara aquesta, extreta d’un article publicat en Serra d’Or, en què Fuster afirmava: «Jo no sóc, i no ho he estat mai, allò que se'n diu un “crític literari”. Prou m'agradaria de saber què és avui un “crític literari”. Qui és el que té la santa barra d'autodefinir-se així? O és que comentar un llibre és fer “crítica literària”? Un llibre es pot comentar de mil maneres sense que definitivament això siga “crítica literària”. De fet, la “crítica literària”, a tot arreu, i particularment entre nosaltres, sol ser una tristíssima fantasmagoria, sigui en La Vanguardia, sigui en Els Marges. I, d'altra banda, què és això —teòricament, o científicament— que, amb tant d'èmfasi, en diuen “crítica literària”?» I ara, què faig?

Aprofite aquesta nota per matisar algunes coses que dic en una entrevista que m’ha fet Lourdes Toledo en eldiario.es: no tinc previst de fer cap conferència sobre Estellés i Fuster al Centre Octubre. Era un projecte que, per diverses raons, he deixat de banda. Al curs que ve, potser. I no és cert que em jubile enguany. Encara em queda mili.

Els diners, els diners! Enriquiu-vos!

La nova editorial Quid Pro Quo Edicions ha publicat recentment Gobseck.L’usurer, una novel·la curta de Balzac —78 pàgines—, en traducció de Marta Marfany Simó. Hi apareixen alguns dels personatges d’altres novel·les de la Comèdia humana, com una de les filles de Goriot i l’advocat Derville. Aquest últim tenia un paper important en El coronel Chabert, una altra novel·la curta de Balzac, que he comentat en La literatura recordada. Pensava que Gobseck.L’usurer devia ser un retrat d’un personatge sòrdidament avar, una mica com L’escanyapobres de Narcís Oller. No és així, però. El que fa fruir Gobseck no és tant l’acumulació de diners com la posició privilegiada de l’ànima humana que li atorga el seu ofici d’usurer, de prestamista. 

Gobseck, amb un passat ple d’aventures i de vagabundeigs arreu del món, és una encarnació mefistofèlica del jueu errant. Sap de què parla, perquè ho ha vist tot. Ara, establert a París com a prestamista, contempla amb fredor i amb plaer alhora els mecanismes que agiten al seu entorn la comèdia humana. «Que no és la vida una màquina que els diners doten de moviment?», pregunta retòricament. Convençut que no es pot separar l'ànima dels sentits, ni l'esperit de la matèria, conclou que «l'or és l'espiritualisme de les vostres societats actuals». Gobseck ha aconseguit finalment la serenitat personal: «totes les passions humanes augmentades pel joc dels vostres interessos socials desfilen davant meu, que visc en la calma. D'altra banda, la vostra curiositat científica, una mena de lluita en la qual l'home sempre té desavantatge, jo la canvio per la penetració de totes les forces que fan moure la Humanitat. Ras i curt, posseeixo el món sense cansar-me, i el món no té la més petita influència en mi».

Llegint Sèneca

Aquesta setmana he llegit el volum de Sèneca publicat en la col·lecció Bernat Metge Essencial, que comprèn tres tractats breus: La providència, La tranquil·litat de l’esperit i La clemència. El que més m’ha agradat ha estat el segon. D’entrada, ja el títol me’l feia més atractiu i suggestiu. La tranquil·litat de l’esperit! Existeix realment? Sèneca la defineix com la capacitat de l'ànima de «caminar sempre a pas igual i saludable», d’«estar en pau amb ella mateixa», de «contemplar les seves coses amb joia, i amb una joia no interrompuda, ans romanent en situació plàcida sense aixecar-se mai ni deprimir-se». Adverteix que no s’ha de confondre amb el que no és sinó una conseqüència de la fatiga, com ara la calma obligada de la vellesa, o de la peresa. Pel que fa als pereosos, es tracta, certament, de gent immutable, no pertorbats mai per cap oscil·lació anímica, simplement perquè «viuen, no com voldrien, sinó com començaren». 

Per a Sèneca, una de les coses que més pertorba la tranquil·litat de l’esperit és el fet de desplaure’s a si mateix. Això pot venir no tant per haver desitjat coses vergonyoses, sinó per no haver-nos atrevit a aconseguir-les. Per això, la insatisfacció —la inquietud— és doble: d’una banda, per haver desitjat coses indignes de nosaltres; de l’altra, per haver estat uns covards o uns irresoluts. En fi, n’hi ha que «es dolen, no d'haver volgut el mal, sinó d'haver-lo volgut endebades». Aleshores es produeix aquella «agitació pròpia d'un esperit que no troba sortida, per tal com ni poden governar llurs cobejances, ni satisfer-les, i aquella indecisió que té la vida quan es troba impedida d'expandir-se i aquella llangor de l'esperit quan ha fracassat en els seus anhels».

Cinc clàssics grecs i cinc clàssics llatins essencials

Com tots sabeu, el 2017 la Fundació Bernat Metge va passar a formar part del grup Som, que publica revistes com Sàpiens i és propietari de l’editorial Ara Llibres. Des d’aleshores s’ha volgut donar una nova vida a l’editorial fundada per Francesc Cambó. Així, s’ha creat La Casa dels Clàssics, que impulsa i organitza un programa d’activitats de divulgació dels clàssics en tots els àmbits de la vida i la cultura i obre el projecte editorial de la Bernat Metge a altres formats i a un públic més ampli. Una d’aquestes iniciatives ha estat el llançament de la col·lecció Bernat Metge Essencial. Difosa a començaments de l’estiu amb La Vanguardia, ha arribat aquest mes de setembre a les llibreries amb un preu molt econòmic. la col·lecció reuneix en tretze volums algunes de les obres més representatives de cinc autors grecs i cinc de romans. Concretament, l’Odissea, en la traducció de Carles Riba (volums I i II), El convit de Plató, les Metamorfosis d’Ovidi (volums I i II), la Poètica d’Aristòtil, Antígona. Èdip rei. Èdip a Colonos de Sòfocles, en la traducció en prosa de Riba, L’amistat (Leli) de Ciceró, La providència. La tranquil·litat de l’esperit. La clemència de Sèneca, Medea. Hipòlit d’Eurípides, l’Eneida de Virgili (volums I i II) i les Poesies de Catul. 

Cada volum inclou una introducció divulgativa redactada expressament per a aquesta edició, com la que signa Jaume Pòrtulas per a l’Odissea o Mònica Miró per a les Poesies de Catul, el text original grec o llatí, la traducció al català i les mínimes notes necessàries per a la comprensió del text. Els responsables editorials adverteixen que les traduccions han estat lleugerament revisades en alguns casos, amb la intenció de fer-ne el llenguatge més proper per al lector d’avui. Desconfiat com sóc, l’avís m’ha produït una certa inquietud. He comprovat, alleujat, que la revisió no afecta les traduccions de Riba, cosa que hauria estat heretgia i blasfèmia. Tot seguit, he contrastat les dues primeres pàgines de dos volums, el de Sèneca i el de Plató, amb l’edició original, i la veritat és que la revisió és molt lleugera. En el cas de Sèneca, en les dues primeres pàgines de De la providència, traduïda per Carles Cardó, només hi he detectat dos canvis: la conjunció causal «puix que» apareix reemplaçada per «perquè» o «ja que», i «noïssin», del verb «noure», per «perjudiquessin». Es manté, en canvi, un mot com «ivaçosa» —«la ivaçosa carrera del cel». Sabia què volia dir «noure», però confesse que desconeixia el significat d’«ivaçosa», que no he sabut deduir pel context de la frase. Consulte l’Alcover-Moll: vol dir ràpida. 

Els llibres que més van impressionar Tolstoi

El 1891, l’escriptor rus Mijail Mijailovitx Lederle va escriure a Tolstoi per demanar-li que li digués quins eren per a ell els cent millors llibres. Tolstoi li va contestar que aquesta mena de llistes no tenien sentit, sobretot perquè els millors llibres ho són depenent de l’edat, la instrucció i el caràcter de les persones. Seguint aquest criteri, Tolstoi va passar a Lederne una relació de les obres que més l’havien impressionat en diferents èpoques de la seua vida. Determinava el grau d’aquesta impressió mitjançant tres paraules: enorme, molt gran i gran. 

Podeu llegir-la a continuació. Tolstoi li advertia que la llista no estava acabada i que estava molt lluny de ser completa. Li l’enviava únicament perquè se’n fes una idea.

Viatjar és de garrulos

Com a complement i contrapunt de l’entrada anterior, us recomane la lectura d’un article que Quim Monzó va publicar en La Vanguardia dijous passat: Aquells exagerats de fa vint anys (el reproduesc complet al final, per si falla l’enllaç). Monzó comenta alguns dels efectes que està produint el turisme de masses i cita un llibre, que no coneixia, d’un sociòleg francès, Rodolphe Christin, traduït al castellà per Ediciones el Salmón, amb el títol de Mundo en venta; crítica de la sinrazón turística. 

Quim Monzó tanca el seu article amb unes paraules de Conrad Consum, del programa radiofònic La competència, que més o menys resumeixen la seua conclusió sobre aquesta qüestió: «Viatjar és de garrulos». Potser és una manera extrema de dir-ho. El fet, però, és que per a molta gent viatjar s’ha convertit en una mena d’obligació social o, si més no, en l’única cosa digna de fer quan s’és de vacances, encara que aquestes acaben com a conseqüència amb una notable sensació d’atabalament i de fatiga. No viatjar és propi de desgraciats, de gent rutinària i sense espenta. Viatjar, a més, és una manera de dissimular que la gent no se suporta a si mateixa, i que s’avorreix moltíssim.

New York, New York: unes notes de viatge

El primer que vaig fer, en el sentit positiu d’aquest verb, després de tornar del viatge va ser agafar un llibre de Pla, Weekend (d’estiu) a Nova York (1954), que no havia llegit encara, amb la intenció de contrastar-ne la lectura amb l’experiència recent. De contrastar-la, i de completar-la. Hi havia, entre totes dues, algunes coincidències, encara que molt lleus. Pla va estar-se a Nova York sis dies del mes d’agost del 1954. Jo, set dies, i també a l’agost. Les coincidències, és clar, s’acaben aquí. 

Pla hi va anar amb vaixell, segons diu instigat per Josep Vergés, amb la intenció d’aconseguir material per a una dotzena de reportatges que es van publicar en el setmanari Destino. Aquests reportatges van aparèixer més tard en forma de llibre, amb el títol de Weekend (d’estiu) a Nova York (1954), que ha estat recollit en el volum 34, Les Amèriques, de l’Obra Completa. A causa del seu caràcter informatiu, limitat d’entrada per una experiència apressada, immediata —turística—, no es pot considerar exactament un llibre de viatges. En el pròleg al volum de l’Obra Completa en què s’inclou aquest llibre, Pla hi destaca el seu caràcter de reportatge, i assenyala que aquest gènere li agrada perquè «és un treball d’informació servida amb amenitat, de fàcil accés; un esforç d’observació i de descripció limitat en el temps i l’espai». 

Pensar i escriure

Ce que l’on conçoit bien s’énonce clairement,

Et les mots pour le dire arrivent aisément.

És un dels preceptes més recordats de l’Art poétique (1674) de Boileau, segurament perquè el reconeixem com l’expressió d’una experiència nostra: quan tenim clar el que volem dir, les paraules ens vénen de seguida a la boca, sense fer cap esforç. Per això, una mica abans d’enunciar aquest precepte, Boileau havia recomanat: «Avant donc que d'écrire, apprenez à penser». Per a Boileau, la poesia s’havia de plegar al pensament, havia de ser-ne la més fidel, la més exacta i la més transparent transposició. L’estètica posterior, però, va trencar aquesta associació necessària entre la claredat i la poesia. Mallarmé afirmarà que la poesia no es fa amb idees, sinó amb mots, i que cal cedir a aquests la iniciativa. El ritme, la sonoritat i les connotacions dels mots creen una mena d’encanteri que evoca o suggereix un significat que no es deixa mai atrapar. La poesia ha de suggerir més que dir.

La màxima de Boileau, deixant de banda l’objecció de Mallarmé, és tan taxativa que ens fa sospitar. Fuster, en un aforisme que porta per títol Contra Boileau, la capgirava i advertia: «Abans de pensar, aprèn a escriure». La majoria d’aforismes o de màximes tenen aquest punt feble: els capgirem i el contrasentit també té raó. Com a mínim, també té sentit. Centrant-nos en el de Fuster, no hi ha dubte que saber escriure facilita molt les coses: ajuda a pensar millor. Si l’escriptura dóna forma al pensament, saber escriure es podria equiparar a saber pensar: a pensar bé, d’una manera clara i distinta. El pensament dels humans tendeix a la nebulositat. Jo ja m’entenc! Els borratxets també diuen que s’entenen. Tot plegat ens aboca a una disjuntiva que no es pot obviar: què és primer, el pensament o el llenguatge? Com sempre, té tota la pinta de ser una falsa disjuntiva: es pot separar el pensament del llenguatge? El fet és que pensem amb paraules i en les paraules. 

Una ressenya de Francesc Pérez Moragón sobre «L’estupor» i «La literatura recordada»

Francesc Pérez Moragón

Francesc Pérez Moragón ha publicat en el número 86 de la revista Caràcters (p. 35) una ressenya amb el títol de Dues savieses que s’encreuen en què comenta L’estupor de Josep Iborra i La literatura recordada de l’autor d’aquest blog. Per a Pérez Moragón, tots dos llibres estableixen un diàleg implícit, i no únicament perquè els autors respectius tenen molt a veure entre ells. Destaca la nota autobiogràfica que fa d’epíleg a L’estupor, que el porta a imaginar «un reportatge, ja impossible», sobre la personalitat de Josep Iborra. Aquesta nota «relata el pas d’una llar familiar sense llibres al descobriment d’una riquesa inacabable de lectures que es desplegaven davant d’una curiositat mai assaciada, com un panorama fascinador, il·limitat». Molts dels assaigs de L’estupor són suscitats per «una lectura excepcionalment sagaç de pensadors i literats, en general europeus, de diferents èpoques i tendències: sant Agustí o Karl Marx, Montaigne o Pascal, Voltaire o Nietzsche, Shakespeare o Swift, Thomas Mann, Paul Valéry, Homer, Franz Kafka». La literatura recordada, per la seua banda, «deriva de la passió, transmesa o heretada, per la lectura, però en unes condicions més favorables». Al contrari del meu pare, jo vaig nàixer en una casa plena de llibres i de discos de música clàssica. Pérez Moragón conclou que «la lectura successiva dels dos llibres, per ordre cronològic dels autors o no, resulta un exercici ple d’interès, per descobrir obres o autors que ja coneixíem o d’altres de nous, per trobar matisos o interpretacions que se’ns havien escapat».

Podeu llegir completa aquesta ressenya fent clic en aquest enllaç: Dues savieses que s’encreuen.