Les notes oblidades d’«El quadern gris» (1)

Lectura d’El primer quadern gris, edició dels dietaris de joventut corresponents als anys 1918 i 1919 a partir dels quals i d’altres materials Josep Pla va escriure El quadern gris, aparegut el 1966. Aquests manuscrits es van publicar en reproducció facsímil acarada amb una transcripció literal el 2004, en una edició a cura de Xavier de Pla, que a més hi va redactar una introducció, Els enigmes del Quadern gris. Fins ara només havia llegit aquest assaig i fullejat, encuriosit, algunes de les entrades de la transcripció del facsímil. Aprofitant les vacances, m’he llegit aquests dietaris primigenis de cap a cap, lentament, llapis en mà, cada vegada més interessat, i amb el premi afegit de trobar-m’hi amb algunes sorpreses.

Com assenyala Xavier Pla, pràcticament totes les anotacions del primer quadern gris van passar, reelaborades i revisades, a l’obra que Pla va publicar el 1966. N’hi ha unes poques, però, que no. Algunes van ser descartades per insignificants o massa esquemàtiques, però d’altres valen la pena. M’he entretingut a detectar-les. N’hi ha una que ha estat publicada recentment en el volum de textos inèdits Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses i que ha servit per donar títol al llibre. En la pàgina 10 de l’edició facsímil, en un apunt del 1918, hi llegim: «Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, no puc resistir la cursileria. Comprenc però que la nostra civilització consisteix en fer-se la major quantitat possible d'il·lusions i no creure en cap» (pàg. 10). En Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, en la pàgina 134, hi apareix pràcticament idèntica: «Res em fa il·lusió. Quan em parlen de la felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L’ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿què hi voleu fer?» Està clar que Pla ho aprofitava tot. Ignore per què no va incloure aquest text en El quadern gris. 

Millor, obres curtes

A l’hora de triar les lectures per a les classes de literatura a l’institut, hi ha molts factors a tenir en compte: el valor i interès de les obres, el seu atractiu per als alumnes, que estiga disponible en una edició de butxaca, etc. Però n’hi ha un d’inicial, decisiu, sobretot en la narrativa: l’extensió. Han de ser obres curtes. Tinc comprovat que els alumnes estan disposats a llegir qualsevol llibre, encara que els resulte difícil, a condició que no siga massa llarg. En part (només en part), ho comprenc. Tampoc no disposen de tant de temps lliure com sembla: hi ha massa assignatures i, com a conseqüència, molts exàmens. A més, mostren un gran entusiasme per la sociabilitat i això també demana temps. Finalment, com a tothom, els costa mantenir l’atenció d’una manera sostinguda. Un inconvenient important per a la lectura d’obres llargues. 

Un article de Manel Alonso sobre «L’estupor» de Josep Iborra

Manel Alonso ha publicat en el diari digital Diari Gran del Sobiranisme un article sobre L’estupor de Josep Iborra. Alonso hi destaca que per a Josep Iborra la literatura era una «aventura intel·lectual. Iborra, des d’un profund coneixement de la tradició occidental, s’endinsa per camins i senderes i amb una exposició diàfana i àgil oferix respostes als interrogants que li han eixit al pas» . Podeu llegir-lo clicant aquest enllaç: L’estupor.

La literatura admirable

S’acaba de publicar La literatura admirable. Del Génesis a Lolita, un volum de 700 pàgines, dirigit per Jordi Llovet, que recull cinquanta assaigs de diversos autors sobre cinquanta obres de la literatura universal. Llovet, a més de dirigir-ne l’edició, ha redactat la introducció que l’encapçala, unes entrades a cada una de les èpoques en què es classifiquen les cinquanta obres triades —Las literaturas clásicas, Las literaturas de la edad media, La época moderna i La época contemporánea— i els assaigs dedicats al Pickwick de Dickens i a Ficciones de Borges. 

La majoria dels assaigs recollits en aquest llibre tenen l’origen en les lliçons de literatura universal organitzades per l’Institut d’Humanitats de Barcelona. La literatura admirable complementa així el gruixut volum de Lecciones de literatura universal, prop de 1200 pàgines, editat també per Llovet, i que tenia igualment el seu origen en un anterior cicle de lliçons o conferències oferides per la mateixa institució. 

Al final del volum l’editor presenta una breu bibliografia sobre cada una de les obres analitzades: una bona edició en la llengua original, les millors traduccions al castellà i els millors textos de crítica literària sobre l’obra. També hi ha una bibliografia sintètica sobre la tradició clàssica, ja que un dels propòsits de La literatura admirable és «convencer al lector de que toda nuestra historia literaria —vale decir, la que empieza en los pueblos de Israel y de Grecia— es un largo curso y discurso que ofrece a nuestra civilización occidental una unidad que, analizada la “tradición” bajo otros baremos, parece hoy aniquilada». 

Com adverteix Llovet en la introducció, les cinquanta obres seleccionades en La literatura admirable no pretenen ser un cànon, sinó una mostra «representativa, elocuente, placentera y didáctica» de la producció literària de la tradició occidental, des de la Bíblia fins al segle XX. Llovet justifica aquesta actitud prudent i entenimentada perquè, com ell mateix assenyala, tot cànon pateix sempre d’un grau més o menys gran d’arbitrarietat: les llistes o hit-parades es poden elaborar a partir de punts de vista molt diferents, com ara el gust popular, els criteris establerts pels acadèmics o les diferents àrees idiomàtiques dels lectors. A més, els cànons varien segons l’època en què es van elaborar. Per a mi, la principal característica, o inconvenient, dels cànons, llistes o antologies, tant se val com es diguen, és que solen ser una mica previsibles i, per tant, obvis. Poser està bé que siga així. El lector que no tinga encara a les mans La literatura admirable pot estar segur que hi trobarà l’Odissea, i algun Shakespeare, i algun Tolstoi (però, Guerra i pau o Anna Karènina?). I no s’equivocarà. En el llibre que ens ocupa s’ha intentat corregir aquest «inconvenient» amb algunes sorpreses en la tria de les obres. Així, l’assaig sobre Joyce, a cura de Joaquim Mallafrè, està centrat en Dublinesos i no en Ulisses. N’hi ha un altre sobre Villette, de Charlotte Brontë, mentre que n’ha quedat fora Cims borrascosos, d’Emily Brontë. També s’han triat algunes novel·les importants que no solen aparèixer en aquestes seleccions «canòniques», com ara La Princesa de Clèves, de Madame de Lafayette, Les amistats perilloses, de Pierre Choderlos de Laclos o Manon Lescaut, d’Antoine-François Prévost. S’hi han seleccionat dues obres de la literatura catalana: la Crònica, de Ramon Muntaner, i El quadern gris, de Josep Pla. Anton Maria Espadaler ha redactat els assaigs sobre cada una.

Gustau Muñoz comenta «L’estupor» de Josep Iborra

Notes de lectura és el títol del blog que Gustau Muñoz publica en eldiario.es. L’última entrada està dedicada a posar en relleu l’enorme interès del catàleg de l’editorial Afers. Hi comenta en particular L’estupor de Josep Iborra, últim llibre publicat per l’editorial, del qual afirma que «en qualsevol cultura ben estructurada seria tot un esdeveniment» i que «només la mandra intel·lectual més llastimosa podria explicar que aquest llibre pòstum de Josep Iborra no trobés l’acceptació i la difusió que mereix». Podeu llegir l’article complet de Gustau Muñoz fent clic en aquest enllaç: Els llibres d’Afers.

Un tipògraf racionalista

Tant com m’agrada llegir, no m’he interessat mai per la bibliofília ni per cap mena de col·leccionisme de llibres. Per a mi, els llibres són per a llegir-los, no per a fer bonic. Ara, sí que aprecie una bona disposició del text en la pàgina, amb marges suficients, i una tipografia clara i agradable. M’agrada que els caràcters estiguen realment impresos, marcats en el paper, cosa gairebé impossible de trobar en l’actualitat. Molts dels llibres que s’editen ara semblen fotocòpies, si no és que ho són. Em sembla que si passe el dit pel text imprès la tinta es correrà tota. M’agrada, finalment, que es respecten les convencions tipogràfiques d’una manera coherent, i que els finals de línia no facen mal a la vista amb particions de síl·laba visualment contorsionistes.

El món de la tipografia em desperta un gran interès. Els qui escrivim en català disposem d’una eina valuosíssima, l’Ortotipografia, que van publicar el 1995 Josep M. Pujol i Joan Solà. Aquest volum porta com a subtítol Manual de l’autor, l’autoeditor i el dissenyador gràfic. És un manual de consulta, certament, però és un d’aquells llibres que val la pena estudiar detingudament. L’ús dels processadors de textos, que ofereixen pràcticament totes les possibilitats de disseny d’un text, ens obliga a saber-ne una mica i a aprofitar-les.

Antologia portàtil de la poesia universal (63): Robert Browning

ENYORANÇA
Oh, ser a Anglaterra, ara
que hi llu l'abril i l'herba és clara
quan tothom a Anglaterra, un matí,
veu que acaba d'eixir
als tanys d'alguna ajupida bardissa,
enllaçada a la soca d'un om, la fulla movedissa,
mentre el pinsà refila a l'hortet remorós:
ai, a Anglaterra, qui hi fos!

I després de l'abril, que el maig resplendiria,
quan fa niu el pit-blanc i l'oreneta cria.
El meu perer tot florit, ben arran
de la cleda ja escampa pel trèvol, decantant-se,
rosada i flors, i el tord prudent s'atansa
a la branca ajupida, i refila el seu cant
dos cops, perquè no et pensis que ha oblidada
la primera, la dolça tonada!
I encara que amb el gebre s'enfredoreixi el prat,
joiós serà el migdia, quan s'hauran desvetllat
els ranuncles, que treuen per als infants florida,
més brillants que la flor del meloner, potser massa guarnida.

Robert Browning (1812-1889)

(Marià Manent, Poesia anglesa i nord-americana. Alpha)

Una nota de Josep Iborra sobre els diaris de Katherine Mansfield

Fascinant, aquest Dietari de K. Mansfield, en la seua màxima simplicitat i trivialitat. Qui l'escriu sembla una criatura desesperada, destituïda, que estima la vida amb ansietat i ironia perquè està malalta de tuberculosi. Evita, no obstant, l'eloqüència, que odia, o les grans reflexions. Són les coses menudes de la seua cambra o del món exterior, vist per una finestra, el que l'obsessiona. De vegades, en els seus apunts hi ha una percepció tan intensa de les coses més banals que fan pensar en una «il·luminació» de Rimbaud. La seua angoixa s'objectiva en un tros de cel, un test o un raig de llum... Somnàmbula, sempre en perill, però orientada infal·liblement per aquest estat, sostenint-s'hi. Ningú no aconsegueix despertar-la ni treure-la d'aquest petit món domèstic —el seu cel i el seu infern— en què només sent fred, o fam, o por, o nostàlgia. O la felicitat d'escriure.

No puc deixar de sentir el contrast entre aquest dietari de la Mansfield i unes proses de Leopardi, que he llegit fa poc. Tots dos igualment desolats i desesperats per la vida. Leopardi —geperut— es considera estafat pels déus, pels homes i pel seu temps, i considera que el món està mal fet. Decepcionat com un xiquet perquè la botiga de joguines és tancada el diumenge, reacciona amb rabietes, amb sarcasmes i amb propòsits de suïcidi. La Mansfield, en canvi, no es proposa aquestes qüestions ni pledeja amb Déu. Es limita a conrear desesperadament el seu jardí on no es trobarà amb cap humanista per a «situar» i generalitzar el seu cas. Ella no es mira, com Leopardi, en el destí de la humanitat ni es confirma amb un vers d'Homer per dir-se que «l'home és la criatura més infeliç». Viu com un animalet ferit, esbalaït en la seua percepció actual. Té fred als peus i li agradaria menjar-se un bon tros de corder al forn amb patates…

Josep Iborra, Breviari d’un bizantí. Arola Edito

(Els Diaris de Katherine Mansfield acaben de ser publicats en català per L’Avenç, en traducció de Marta Pera.)

S’ha publicat «La literatura recordada»

S’acaba de publicar La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures, editada per Viena Edicions. Ja ha començat a distribuir-se per les llibreries. 

En principi, s’havia pensat que la portada reproduiria un quadre de Paul Klee. Al final, l’editorial s’ha estimat més reemplaçar-lo per un del poeta i pintor romàntic alemany Carl Spitzweg (1808-1885), que porta per títol Llegint el breviari o El capvespre. 

La literatura recordada recull 101 textos sobre temes, autors i obres de la literatura universal en general i de la catalana en particular. No tenen un caràcter miscel·lani, sinó que s’han desenvolupat a partir d’una sèrie de variacions entorn de diversos motius temàtics: el retorn, la memòria, la nit, la lectura i la crítica literària, la literatura dels moralistes, el dietari com a forma literària, el realisme literari i el sorgiment de la novel·la moderna… Tot plegat pren la forma d’una una orquestració de motius que s’encavalquen i s’entrecreuen, combinant-se i destriant-se contínuament. D’aquí el subtítol del llibre: 101 contrapunts de lectures. El títol —La literatura recordada— al·ludeix a una observació de Georges Poulet, per al qual «l'acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d'una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar». 

Per a mi, aquest llibre té un caràcter més personal que Un son profund. En aquest, poc o molt, havia de seguir l’esquema d’un curs de literatura universal i, com que era un dietari d’aquest curs, havia de referir-me constantment a les meues classes. En La literatura recordada, en canvi, tot i algunes al·lusions soltes a la meua activitat com a professor, m’he deixat dur pel joc de les lectures en la meua memòria, i també per algunes de les meues obsessions i preferències literàries. Al principi havia pensat d’oferir el text del llibre tot seguit, com un únic bloc. Pensant en la comoditat del lector, però, i en la claredat, l’he organitzat en 101 capítols. A diferència d’Un son profund, no porten títol ni es presenten com les entrades d’un dietari. Però els he numerat com una manera d’indicar o suggerir el fil conductor que els relliga i el joc de referències creuades que implica tota lectura. John Donne va escriure que «no man is an island». El mateix es pot dir, i amb més raó, de qualsevol llibre.

Ja es pot adquirir «L’estupor» des del web de l’editorial Afers

Des d’avui dilluns, L’estupor de Josep Iborra es pot adquirir online en el web de l’editorial Afers, clicant l’enllaç anterior. L’editorial no cobra despeses d’enviament, llevat de les comandes internacionals. I es pot pagar amb targeta de dèbit, crèdit, Paypal o transferència bancària.

«L’estupor» de Josep Iborra, aviat a les llibreries

Ahir, Vicent Olmos ens va enviar una caixa amb exemplars de L’estupor, acabats d’eixir de la impremta. El llibre començarà a distribuir-se a les llibreries després de Pasqua i des de dilluns que ve es podrà adquirir en el web de l’editorial Afers.

He quedat molt satisfet amb el resultat de l’edició. Tant la caixa de la pàgina com la tipografia que s’hi ha fet servir són molt clares i agradables. La il·lustració de la portada, que reprodueix un quadre de René Magritte, m’agrada especialment. L’ha triada Vicent Olmos. 

L’estupor és un llibre inusual. Així i tot, tinc l’esperança que trobarà els seus lectors. Més endavant, quan siga a les llibreries, ja us comentaré més coses d’aquest recull d’assaigs inèdits del meu pare. De moment, us deixe ací el text de la solapa i de la contraportada:

«Josep Iborra (Benissa 1929 - València 2011) es va llicenciar en dret i en filosofia i lletres, i es va doctorar en filologia romànica amb una tesi sobre Joan Fuster. Va ser subdirector de l’Institut de Ciències de l’Educació i membre del Servei de Normalització Lingüística de la Universitat de València. Va col·laborar com a crític literari en diverses publicacions periòdiques (Serra d’Or, L’Espill, Saó, El Temps, Reduccions, Caràcters, Revista de Catalunya i d’altres). Va publicar un llibre de narracions (Paràboles i prou, 1955; 2a edició ampliada, 1995).) i diversos volums d’assaig literari com Fuster portàtil (1982, Premi d’assaig Joan Fuster 1982), La trinxera literària (1995), Confluències (1995), Inflexions (2004, VI Premi d'Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2004), Breviari d’un bizantí (2007, 17è Premi Rovira i Virgili de biografies, autobiografies, memòries i dietaris), Humanisme i nacionalisme en l’obra de Joan Fuster (2012) i Fuster, una declinació personal (2014).» 

«L’estupor, seguint l’estela d’Inflexions i de Breviari d’un bizantí, recull una sèrie d’assaigs breus, la majoria dels quals es poden classificar en dos blocs: els dedicats a la reflexió moral i filosòfica, i els centrats en la crítica i la teoria literàries. Tots dos blocs, però, comparteixen una concepció de la literatura com una aventura intel·lectual que s’identifica amb un procés d’interrogació i de coneixement de la realitat i del propi jo, més enllà de les crosses habituals de la tradició humanista. Amb aquest volum es presenta un primer lliurament dels nombrosos manuscrits inèdits que Josep Iborra (1929-2011) va deixar a la seua mort. Alguns dels textos de L’estupor analitzen diversos aspectes relacionats amb l’experiència de la literatura, com ara les classes de lectors, la passivitat i l’activitat en la lectura, els lectors de novel·les, l’aparició del lector modern, els llibres de capçalera, la representació del lector en la mateixa literatura, la presència dels grans autors en la seua obra, la conversió del lector en escriptor, la relació entre lectura i escriptura, i entre aquesta i la vida…»

Antologia portàtil de la poesia universal (62): Ausiàs March

                         68

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met,
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

Jo son aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge
e en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.

Ausiàs March (1400-1459)

(Joan Ferraté, Les poesies d’Ausiàs March. Quaderns Crema)

Cançó nocturna del caminant

Un dels poemes que més m’agraden de Goethe, i un dels que més m’agraden de tots els poemes que recorde, és la «Cançó nocturna del caminant», que ha estat traduïda al català per Feliu Formosa en l’Antologia de la poesia alemanya, publicada ja fa temps per 62 en la col·lecció de Les millors obres de la literatura universal. Per a mi, aquest poema no es pot separar de la música que li va posar Schubert en un dels seus lieder ni de la interpretació que en va fer Hans Hotter. 

Se’m fa difícil explicar per què m’agrada tant. Potser perquè és tan senzill i transparent i, alhora, tan suggestiu. També, per la sensació de serenitat i de conformitat que transmet la lectura d’aquest poema —tot està bé. Les passions que agiten el nostre jo inquiet ara callen i no pertorben la nostra relació amb el món. Abans de continuar endavant, us propose que el llegiu tres vegades: primer en la versió catalana de Feliu Formosa; després, intenteu seguir-lo en alemany; finalment, sentiu-lo en la veu de Hans Hotter: 

Cançó nocturna del caminant

Damunt tots els cimals

hi ha repòs,

en tots els brancams

un hàlit

a penes sentiràs;

els ocellets callen al bosc;

espera, que aviat

també reposaràs.

Cent anys de l’inici d’«El quadern gris»

Ho han recordat Xavier Febrés (Demà fa cent anys de l’arrencada literària d’«El quadern gris») i Maria Nunes (100 anys del primer apunt d’El Quadern Gris de Josep Pla). Diversos lectors que estimen l’obra de Josep Pla també se n’han fet ressò en les xarxes socials. El passat 8 de març es van complir cent anys de l’arrencada cronològica d’El quadern gris. Publicat el 1966, la primera entrada del dietari està datada el 8 de març de 1918, i s’inicia amb una frase que Febrés compara a altres començaments cèlebres de la literatura universal: «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat». Encara que no té massa importància, la pregunta es fa inevitable: Pla va escriure realment la primera entrada del seu dietari en la data que indica? O la va escriure molt anys després, atribuint-li fictíciament aquella data? O sí que la va escriure, però la va revisar en profunditat? 

Important o no, com que la curiositat té els seus drets, agafe l’edició facsímil d’El primer quadern gris. Dietaris 1918-1919, les llibretes d’anotacions de joventut, que va editar Xavier Pla el 2004, i llegesc el primer apunt: «13 d’octubre de 1918. Almenys ara, a Catalunya, hi ha unanimitat: tots tenim la grippe». Aquesta frase, aquesta cèl·lula germinal, es va transformar en el text de dues pàgines que podem llegir avui. A més, Pla va modificar la cronologia, passant del 13 d’octubre al 8 de març, per fer-ne coincidir l’inici amb la data del dia en què complia vint-i-un anys. 

Com han demostrat Xavier Pla i Lluís Bonada, entre altres estudiosos, El quadern gris de Pla no reprodueix, com l’autor pretén fer creure, el seu dietari de joventut dels anys 1918 i 1919. És el Pla adult i escriptor consolidat que revisa i, sobretot, recrea el seu dietari de joventut, incorporant-hi molts altres textos apareguts prèviament. La majoria de les pàgines de Coses vistes (1925), el primer llibre que va publicar Pla, es van incloure en El quadern gris amb molt poques modificacions. Gabriel Ferrater va ser un dels primers a detectar aquesta maniobra literària. En una de les conferències que va fer a la Universitat de Barcelona, assenyalava que «El quadern gris és un llibre molt curiós perquè es presenta com el diari dels 21-22 anys, però a aquesta edat no s’escriuen 800 pàgines bones. El diari és on una persona jove hi posa les seves bajanades». 

Xavier Pla, en el pròleg a l’edició facsímil d’aquell dietari de joventut, conclou que El quadern gris és en realitat la síntesi cronològica i temàtica de tota l’obra que Josep Pla havia publicat des dels anys vint. Es tracta d’un dietari reconstituït, fictici. En l’excel·lent assaig que Lluís Bonada va dedicar a la primera entrada d’El quadern gris (L’inici d’«El quadern gris» de Pla, dins Anàlisis i comentaris de textos literaris catalans, a cura de Narcís Garolera, Curial, 1985, vol. IV, pp. 150-164), hi remarcava que per a Pla «el dietari és un gènere literari, és a dir, una convenció, una “forma” per a presentar els seus textos». Una forma que «li permet una gran llibertat en l’ús combinat de gèneres diferents: el diari personal, la descripció, la narració, el diàleg, les reflexions personals —morals o literàries—, el consell al lector, el retrat i l’anàlisi, omplícita o declarada, dels costums de la gent i dels pobles». 

Les commemoracions, com a mínim les literàries, són útils perquè obliguen a recordar. Convé fer-ho, encara que ens repetim. Com va advertir el doctor Johnson, «that what is obvious is not always known, and what is known is not always present». Des de la serp blanca vull afegir-me a aquest aniversari literari reproduint la primera entrada d’El quadern gris i uns fragments del comentari que en va fer Lluís Bonada, que he completat amb un text d’un altre assaig seu: «El quadern gris», de Josep Pla (Empúries, 1985, pp. 55-57). Aquí els teniu:

Antologia portàtil de la poesia universal (61): Josep Palau i Fabre

MÈDIUM
Ja veig totes les nits incendiades
per l’excés de claror de tantes pells
que es freguen i es refreguen obstinades
unes amb altres, darrera els cancells

de les cases més riques i agençades
o en el ventre més sòrdid dels bordells…
Jo sóc el mèdium d’aquestes besades
i duc el somni constel·lat d’anells…

Només quan la ferida del matí,
que digereix la nit en el seu si,
foragita les aus pertorbadores

dels cadàvers vivents que vetllo en mi,
començo a reposar, feixuc d’aurores,
i els dimonis em tornen les penyores.

Josep Palau i Fabre (1917-2008)

(Josep Palau i Fabre, Poemes de l’Alquimista. Proa)