divendres, 8 de desembre de 2017

Fugint d’Europa

El 1976 va morir a Nova York, oblidat i desconegut del públic literari, l’escriptor jueu Soma Morgenstern. Nascut a la Galítzia oriental el 1890 dins d’una família jueva ortodoxa, havia arribat l’any 1941 als Estats Units fugint dels nazis. El 1946 li va ser concedida la ciutadania nord-americana. La pèrdua de llocs, d’escrits i documents, d’amics, la desaparició de gran part de la seua família en els camps de concentració, el descobriment de l’extrem a què havien arribat els crims dels nazis, el van enfonsar en una profunda depressió de la qual no es va recuperar mai més.

Amic íntim de Joseph Roth i Alban Berg, relacionat amb escriptors i músics com Stefan Zweig i Otto Klemperer, Anton Webern i Robert Musil, Elias Canetti i Hermann Broch, Morgenstern va ser un exponent destacat d’aquella brillant cultura centreuropea, elaborada en gran part per jueus, i que seria esborrada per sempre durant la Segona Guerra Mundial. A finals de 1935 va aparèixer la seua novel·la El fill del fill pròdig, la primera d’una trilogia. Aquesta obra va ser l’única que es va publicar, en vida de l’autor, en la seua llengua original.

A partir de 1994 es va començar a recuperar la seua obra, que va començar a editar-se completa i en la seua llengua original, en alemany. L’editorial Pre-Textos va iniciar en el 2000 la traducció dels seus llibres de memòries amb Huída y fin de Joseph Roth, que va continuar amb el volum Alban Berg y sus ídolos. El 2005 l’editorial Minúscula es va afegir a la difusió de l’obra de Morgenstern amb la publicació d’un altre volum de memòries: En otro tiempo. Años de juventud en Galitzia oriental.

dimecres, 6 de desembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (53): Shakespeare

                         


                            18
És que puc comparar-te a un jorn d’estiu,
quan tu ets més adorable i més clement?
Brots tendres bat l’oratge intempestiu
i el bon temps s’interromp sobtadament.

Hi ha cops que un fulgor ardent el cel domina
i cops que l’or del cel a penes dura;
tota bellesa fatalment declina
per l’atzar o pel curs de la Natura.

Però jo veig perenne el teu estat
i sense perdre un bri de gentilesa.
No et retindrà la Mort al seu costat
si un vers etern el teu encant palesa.

Mentre l’ull miri i l’home no hagi mort,
viurà el meu vers i et donarà suport.

William Shakespeare (1564-1616)

(William Shakespeare, Tots els sonets. Adesiara. Traducció de Gerard Vergés)

diumenge, 3 de desembre de 2017

Un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques

Havia demanat a Eva, de Fan set, que em reservés el primer exemplar que arribés a la llibreria. Divendres passat, aprofitant un buit a l’institut, m’hi vaig acostar i el vaig arreplegar. Allí mateix vaig començar a fullejar-lo, cada vegada més entusiasmat. Mentre tornava a l’institut, aprofitava els semàfors que se’m posaven en roig per llegir-ne un fragment o altre. De vesprada, només arribar a Polinyà, em vaig estirar al sofà i el vaig llegir gairebé d’una tirada, llapis en mà: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, un llibre inèdit de Josep Pla, publicat al cap de més de trenta-cinc anys de la seua mort. 

Aquest llibre, l’aparició del qual no és cap exageració afirmar que constitueix un autèntic esdeveniment literari, recull una sèrie de textos redactats a finals dels 50 i durant la dècada dels 60 del segle passat. A diferència dels dietaris inèdits de la mateixa època que s’han donat a conèixer recentment en La vida lenta, aquests textos estaven pensats per ser publicats i havien quedat totalment enllestits per formar part d’un volum de continuació de les Notes disperses (volum 12 de l’Obra Completa), que van ser continuades, de fet, per les Notes per a Sílvia i per les Notes del capvesprol (volums 26 i 36 de l’Obra Completa respectivament). Però els textos que es publiquen ara no s’hi van incloure. Per què? 

dimecres, 29 de novembre de 2017

Uns contes de Praga

Praga deu ser una de les ciutats d’Europa amb un imaginari literari més ric. Cal reconèixer que aquesta ciutat constitueix una excel·lent matèria primera per als escriptors: combina l’atractiu d’una realitat física, arquitectònica d’una gran bellesa, on el passat té una presència aclaparadora, constant, suggestiva, amb una realitat social, almenys fins fa ben poc, plena de tensions i de contradiccions. A Praga hi havia —va desaparèixer després de la Segona Guerra Mundial— una minoria alemanya que fins a la caiguda de l’imperi Austrohongarès va detentar el poder polític i econòmic sobre la majoria txeca. Aquesta situació social encara es complicava més perquè dins de la minoria alemanya n’hi havia una altra, d’origen jueu, plenament integrada a la llengua i a la cultura alemanyes, però vista amb recel o hostilitat pels alemanys no jueus i pels txecs. La posició de la minoria alemanya, aïllada i desconnectada de la realitat de l’entorn, que parlava txec, va ser cada vegada més precària, per molt que es van esforçar a mantenir una vida cultural d’una gran vitalitat, cosa que no deixava de tenir una funció compensatòria. La mateixa llengua dels escriptors txecs en alemany va se acusada de ser un «alemany de paper», llibresc, una recreació esteticista, privada del contacte amb la llengua parlada.

Escriptors alemanys i txecs van recrear Praga d’una manera molt diferent en les seues obres. La Praga més imaginària i mítica va nàixer sobretot dels escriptors que escrivien en alemany. Aquests són els qui van crear la imatge fantasmagòrica i espectral de Praga, que reflectia en paral·lel la situació decadent i igualment fantasmagòrica de la minoria alemanya. La minoria més minoritària, la jueva, la que rebia d’un costat i de l’altre, encara expressaria en les seues obres de manera més aguda aquesta sensació d’inseguretat i desconcert. És el tema principal de les obres de Kafka.

dissabte, 25 de novembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (52): John Donne



TRENC D'ALBA
És cert, és dia. I què?
És que ara et vols llevar?
Hem de llevar-nos perquè ja s'hi veu?
Que potser ens vam allitar perquè era fosc?
L'amor que aquí ens ha dut malgrat la nit
ens farà, malgrat la llum, romandre al llit.
La llum no té llengua, és tota ull:
si igual que espia pogués parlar,
què fóra el pitjor que sabria dir?
Que trobant-m'hi a gust m'hi vull quedar
i que estimo tant el meu cor i el meu honor
que no vull apartar-me de llur posseïdor.
Els negocis t'han de treure d'aquí?
Oh, tal és la pitjor malaltia de l'amor:
els pobres, els bruts, els falsos, l'amor els pot
admetre, però no l'home enfeinat.
Qui té negocis, i estima, comet un mal
igual que el del marit que a la dona fa el salt.

John Donne (1572-1631)

(Poesia anglesa i nord-americana. Edicions 62. Traducció de J.M. Sobrer)

dimecres, 22 de novembre de 2017

Una aproximació al doctor Johnson en noranta pàgines

En una entrada que vaig dedicar fa poc a la biografia com a gènere literari, comentava que l’obra mestra d’aquest gènere, la Vida de Samuel Johnson de James Boswell, presenta un inconvenient per al common reader: les nombroses cartes i documents que hi va reproduir el seu autor entrebanquen la lectura i contrasten amb la vivesa de les escenes en què apareixen ell i Johnson. L’escriptor francès Marcel Schwob va afirmar en el pròleg a les seues Vides imaginàries que aquesta biografia seria perfecta si Boswell no hagués cregut necessari citar la correspondència de Johnson i fer digressions sobre els seus llibres. 

L’opinió de Schwob és molt discutible. De tota manera, el lector que no es veja amb cor d’enfrontar-se amb la biografia íntegra, té ara a la seua disposició una via d’aproximació molt vàlida, la Vida de Samuel Johnson de l’escriptor italià Giorgio Manganelli (1922-1990), que acaba de publicar en castellà Gatopardo ediciones. Aquest llibre, o llibret, que a penes arriba a les noranta pàgines, va ser escrit el 1961 per a ser llegit en el Terzo Programma de la RAI. No és un resum ni una adaptació adreçada al gran públic de la biografia escrita per Boswell, sinó un assaig sobre la personalitat de Samuel Johnson, sobre el mateix Boswell i sobre el seu cercle d’amics. 

Manganelli arrenca el seu llibre amb l’arribada de Johnson a Londres el 1737, quan tenia vint-i-vuit anys, sense un clau i amb una tragèdia inacabada a la butxaca, en companyia de David Garrick, que es convertiria aviat en un dels millors actors anglesos. Londres era aleshores un lloc d’enorme vitalitat i també una ciutat increïblement bruta, sòrdida i insegura, plena de misèria. A Londres, però, Johnson hi va trobar la llibertat personal i un escenari de vida i de varietat inesgotables. Toca recordar les celebrades paraules que va dir una vegada a Boswell: «Quan un home està cansat de Londres, és que està cansat de viure, perquè Londres ofereix tot el que la vida pot donar».

dissabte, 18 de novembre de 2017

Tolle lege! Pren, llegeix

Un dia, agitat violentament per les vacil·lacions que van precedir la seua conversió, sant Agustí es va refugiar en un bosquet per meditar, quan va sentir un àngel, amb veu de nen, que li va dir en llatí: Tolle legue. Pren, llegeix! Va agafar aleshores un llibre que llegia el seu amic Alipi i hi va llegir un versicle de l’Epístola als Romans de sant Pau, que el va decidir a fer el pas. Déu li va dir on trobaria la veritat: en un llibre. Sant Agustí conta aquesta història en les Confessions. Em vaig referir a aquest episodi en l’última entrada d’Un son profund.

La frase Tolle lege podria ser el lema de tot gran lector, perquè sintetitza de manera peremptòria la il·lusió que l’empeny a llegir. El lema, o la consigna, implica que per a saber el més decisiu per a nosaltres no podem confiar en cap revelació, ni en cap inspiració sobtada, ni en la il·luminació d’un record, ni tan sols en la capacitat de pensar pel nostre compte: cal llegir. Com sant Agustí, trobarem la veritat o —més concretament i més modestament— allò que més ens importa en un llibre. 

dijous, 9 de novembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (51): Arquíloc



FRAGMENTS
Vinga, amb la copa a través dels bancs de la nau ràpida,
vés, i de les còncaves gerres arrenca la tapadora;
pren el vi roig fins a les mares; que nosaltres no sabríem
restar sobris tot al llarg d'aquesta guàrdia

*
Algun dels Sais s'ufana amb el meu escut, que vora un matoll
vaig abandonar, no pas volent, l'arma irreprotxable! —
perd jo em vaig salvar. Tant se me'n dóna, d'aquell escut:
Al diable! Un altre en podré tenir, i no pas pitjor

*
. . . perfumades de cabellera,
i el pit: que fins un vell les hauria desitjades!

*
Per a una inflor tan grossa, conec un altre remei:
excel·lent!

*
sovint, en les aigües rullades de l'alta mar grisenca,
implorant el retorn, tan dolç . . .

*
Cor, cor meu, tempestejat per mals sense esmena,
redreça't! rebutja l'adversitat, planta-li cara,
oferint el pit als aguaits de l'enemic, ben de prop,
amb fermesa: ni, vencedor, t'orgullis a la clara,
ni vençut t'amaguis, gemegant, a casa —
ans gaudeix dels goigs i cedeix als mals,
no massa: coneix quin amunt-i-avall té els homes

Arquíloc (segle VIII aC-segle VII aC)

(Jaume Pòrtulas, Fragments d’Arquíloc de Paros. Reduccions, núm. 81-82, març 2005)

dimarts, 7 de novembre de 2017

Viena Edicions em publicarà un altre llibre


Isabel Monsó m’ha donat permís perquè us avance la notícia: Viena Edicions, que em va editar Un son profund. Dietari d’un curs de literatura universal, em publicarà un altre llibre. Està previst que aparega durant el primer semestre de l’any que ve, si pot ser abans de Sant Jordi.

El títol d’aquest llibre, suposant que no hi haja canvis durant el procés d’edició, és La literatura recordada. 101 contrapunts de lectures. Com indica el subtítol, està format per cent un capítols, numerats i sense títol, d’extensió variable. Són cent una notes de lectura sobre temes, autors i obres de la literatura universal en general i de la catalana en particular. Cada un dels capítols admet una lectura autònoma, però al mateix temps està lligat per un motiu o altre amb l’anterior. Alguns dels textos tenen l’origen en els cursos de literatura universal que he fet al Centre Octubre durant aquests dos últims anys.

En el seu conjunt el llibre es pot considerar una sèrie de variacions entorn de diverses línies temàtiques, com ara el del retorn, la memòria, la nit, la lectura i la crítica literària, la literatura dels moralistes, el dietari com a forma literària, el realisme literari i el sorgiment de la novel·la moderna… 101 contrapunts de lectures, doncs, una orquestració de motius que s’encavalquen i s’entrecreuen, combinant-se i destriant-se contínuament. Una de les coses que més m’ha preocupat mentre escrivia aquest llibre ha estat trobar una forma i un fil conductor que li donés unitat. A diferència d’Un son profund, que es presentava com un dietari d’un curs de literatura universal, en La literatura recordada la tria d’obres i autors comentats, en no venir determinada per cap currículum ni per cap ordenació cronològica, ha estat més lliure i personal encara. 

De segur que més d’un deu preguntar-se: i per què La literatura recordada? El títol me’l va suggerir un dels capítols en què comente La conscience critique del crític literari Georges Poulet. En un pas d’aquesta llibre Poulet escriu que «l'acte crític per excel·lència és aquell pel qual, a través de la totalitat d'una obra rellegida o descoberta retrospectivament, es detecten les freqüències significatives i les obsessions reveladores. Criticar, per tant, és recordar». Criticar o, simplement, llegir, si més no en el sentit que tenia per a Poulet, que consistia a «sacrificar tots els hàbits, desigs i creences». La literatura recordada, doncs.

Ja us en contaré més coses, mentre faig temps esperant que arribe a les llibreries.



dissabte, 4 de novembre de 2017

Algunes opinions del doctor Johnson sobre la lectura i els llibres

El doctor Johnson és un dels grans lectors que recorda la història. Llegia moltíssim, certament, però pocs llibres de cap a cap. El que més li agradava era fullejar-los, obrir-los per on li semblava, llegir-ne un fragment o altre i deixar-los estar. Montaigne també reivindicava aquesta lectura fragmentària, a bots, no gens sistemàtica. Això que diuen que fa la gent ara per culpa d’Internet, sembla que ja s’havia inventat uns segles abans. 

Tan gran lector com era, o potser per això mateix, perquè sabia de què parlava, el doctor Johnson era molt crític amb els llibres. Des del punt de vista actual, tan ensucrat, moltes de les seues opinions al respecte resulten políticament o culturalment incorrectes. Una vegada va dir que la lectura era un mitjà incòmode i imperfecte de trobar informació. Una altra, que ningú no llegiria si tingués alguna cosa millor a fer. Ara, repassant The Lives of the English Poets, hi he trobat aquest fragment en què exposa, amb més detall, les raons o els motius que ens impulsen a llegir:

»Some read that they may embellish their conversation, or shine in dispute; some that they may not be detected in ignorance, or want the reputation of literary accomplishments : but the most general and prevalent reason of study, is the impossibility of finding another amusement equally cheap or constant, equally independent on the hour or the weather. He that wants money to follow the chase of pleasure through her yearly circuit, and is left at home when the gay world rolls to Bath or Tunbridge; he whose gout compels him to hear from his chamber, the rattle of chariots transporting happier beings to plays and assemblies, will be forced to seek in books a refuge from himself.» 

Segons el doctor Johnson, per tant, alguns llegeixen per fer-se els sabuts o per no quedar en evidència com uns ignorants. Ara, la raó principal és que no hi ha cap entreteniment que siga tan barat i tan accessible, tan independent de qualsevol circumstància exterior, com un llibre. Fins aquí, molt bé, però… el motiu fonamental, segons Johnson, és que només recorrem a la lectura quan no tenim un altre mitjà per cercar un refugi de nosaltres mateixos. Tot plegat, revela una visió una mica depressiva de la naturalesa humana. Cercar un refugi de nosaltres mateixos! Em ve al cap aquell aforisme de Fuster: «I tu? Que no ets “mala companyia”?» 

dijous, 2 de novembre de 2017

Antologia portàtil de la poesia universal (50): Carner



BÈLGICA
Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner (1884-1970)

(Josep Carner, Poesia. Quaderns Crema)

Us recomane que llegiu l’interessant Postil·la a ‘Bèlgica’ de Jaume Coll, sobre l’origen d’aquest poema.

dimarts, 31 d’octubre de 2017

Una biblioteca online de la literatura italiana


En la nota que vaig publicar la setmana passada sobre Clàssics per a la vida, de Nuccio Ordine, comentava que el més m’havia interessat d’aquest llibre era la citació d’un fragment dels Ricordi de Francesco Guicciardini (1483-1540). Com podeu suposar, de seguida vaig recórrer al cercador de Google per saber-ne més i el primer resultat em va proporcionar justament el que més desitjava: un pdf complet dels Ricordi, en una edició electrònica molt ben maquetada que es pot descarregar lliurement. 

Em vaig adonar de seguida que aquesta edició formava part de la Biblioteca della Letteratura Italiana, una antologia de les principals obres clàssiques de la literatura italiana, que es poden descarregar en pdf igual que els Ricordi: hi ha, en edicions íntegres, la Divina Commedia, l’Orlando furioso, les principals obres d’Aretino, de Boccaccio, de Giordano Bruno, de Goldoni, de Manzoni, de Maquiavel, les vides del Vasari, la història de la literatura italiana de De Sanctis… Es tracta d’un cas clar de serendipity, de casualitat afortunada. Buscant, trobes el que no esperaves, que encara t’interessa més que el que buscaves en un primer lloc.

Aquesta biblioteca online de la literatura italiana és un treball dut a terme per Pianetascuola en col·laboració amb l’editorial Einaudi, amb l’objectiu de posar a l’abast dels estudiants una àmplia selecció de la literatura italiana de forma completament gratuïta, en edicions filològicament fiables i en format pdf, que permet una extrema simplicitat d’ús. Tots aquests textos de la Biblioteca della Letteratura Italiana estan extrets de la Letteratura Italiana Einaudi, una biblioteca multimèdia publicada en 10 CD-ROM, que conté 342 obres de 205 autors, des del segle XII fins als nostres dies, fitxes bibliogràfiques, assaigs crítics, textos comentats, taules cronològiques, etc. 

L’únic que fa falta, evidentment, és saber llegir en italià. Si no en sabeu, ara ja teniu una excusa de pes, i un mitjà, per aprendre’n.

divendres, 27 d’octubre de 2017

La petita biblioteca d’un professor italià

Nuccio Ordine, autor del pamflet La utilitat de l’inútil, traduït a una vintena de llengües, professor de literatura italiana a la Universitat de Calàbria, va començar fa quinze anys a llegir cada dilluns als seus alumnes durant mitja hora fragments breus d’obres clàssiques, que no tenien cap relació directa amb el tema del curs monogràfic que impartia. Ordine es va adonar de seguida que precisament aquell dia apareixien entre els alumnes habituals cares noves, provinents d’altres cursos o simplement amics dels assistents, atrets per l’oportunitat d’escoltar textos molt variats d’autors de tots els temps, no necessàriament literats. Deslligades del currículum i dels exàmens, aquestes lectures, breument comentades, tenien la virtut d’atreure l’atenció dels alumnes més diversos.

Més endavant, el professor Ordine va oferir en les pàgines del setmanari Sette, suplement del Corriere della Sera, una selecció dels fragments que havia anat llegint als seus estudiants al llarg dels anys. Un cop per setmana hi presentava una citació breu d’algun clàssic i mirava d’evocar-hi un tema associat. Clàssics per a la vida recull aquells textos comentats per Ordine, que formen una mena de petita biblioteca ideal, com indica el subtítol del llibre. Els passatges triats per Ordine —cinquanta en total— són molt breus, normalment de cinc a deu línies. El comentari que els acompanya no supera mai una pàgina. 

Entre aquests cinquanta textos hi ha fragments de poemes —de Kavafis, d’Ariosto, de Rilke—, de novel·les com ara Els Buddenbrook, les Memòries d’Adrià, Robinson Crusoe o El vell Goriot, i d’assaig en el sentit més ampli: Plató, Montaigne, Montesquieu, Stuart Mill, Albert Einstein… Es tracta, per tant, d’una tria personal, no gens sistemàtica, amb una preferència natural per autors italians: a més d’Ariosto, Tasso, Maquiavel, Guicciardini, Primo Levi, Calvino o Montale. No hi apareixen ni Dante ni Petrarca. Ordine no ha escrit un llibre sobre les obres que formarien part de la seua petita biblioteca ideal, sinó que s’ha centrat en la tria d’una sèrie de fragments molt breus d’aquestes obres, que ha trobat suggestius o sorprenents per un motiu o altre. 

dimarts, 24 d’octubre de 2017

Una faula actual



EL LLOP I L’ANYELL
Un llop va veure un anyell que bevia en un riu i volgué cercar un bon pretext per a devorar-lo. Així, malgrat trobar-se més amunt del corrent, va culpar l’anyell d’enterbolir l’aigua, i de privar-lo, a ell, de beure. L’anyell li respongué que bevia amb la punta dels llavis i que, d’altra banda, estant més avall, no podia remoure l’aigua de més amunt. Aleshores el llop, no havent reeixit amb aquest pretext, afegí: «Però l’any passat vas insultar el meu pare». I havent replicat l’anyell que un any enrere ell encara no era nat, el llop li va respondre: «Ah!, ¿perquè tu trobes explicacions, jo m’he d’estar de menjar-te?» 

Aquesta faula vol dir que cap raó justa no és vàlida per als qui estan determinats a fer mal.

Isop, Faules. Fundació Bernat Metge. Traducció de Montserrat Ros

dissabte, 21 d’octubre de 2017

Sobre la biografia com a gènere literari


L’estiu passat vaig publicar una entrada sobre les biografies de l’Antiguitat (vegeu Biografia energètica i biografia analítica). Hi vaig prometre que més endavant en dedicaria una altra a comentar algunes de les característiques de la biografia com a gènere literari modern i alguns dels títols més importants d’aquest gènere. Amb una mica de retard, ho faig ara. Avise que són només unes notes una mica inconnexes.

Durant el primer terç del segle XX la biografia va ser un dels gèneres més populars entre el públic lector. De seguida ens vénen al cap els noms d’Emil Ludwig, André Maurois i, sobretot, de Stefan Zweig. Tots tres comparteixen la voluntat de retratar els seus biografiats encaixant-los en prototipus psicològics més o menys subtils, creatius i treballats. El perill d’aquesta modalitat biogràfica és l’ensucrament, l’admiració excessivament subratllada pel personatge biografiat. Aquest defecte és obvi en Ludwig i Maurois. Zweig, sobretot quan tracta d’escriptors i artistes, de vegades, hi cau també, però sense fer el ridícul com els altres dos. Per cert, si no heu llegit encara el seu Fouché. Retrat d’un home polític, correu a fer-ho. És extraordinari. Està publicat en català per Quaderns Crema en una traducció de Joan Fontcuberta.

Hi ha un altre model de biografia literària moderna, el representat pel que es considera la millor biografia que mai s’haja escrit: The Life of Samuel Johnson, de James Boswell. La gràcia del sistema de Boswell és que el biògraf cedeix la paraula al biografiat. Deixa que siga el mateix protagonista qui explique la seua història i la interprete. És el mateix sistema de les Converses amb Goethe, d’Eckermann. Boswell, a diferència d’Eckermann, és també un personatge del seu llibre. Era amic del doctor Johnson, i es permetia de fer-li bromes i tot. Eckermann, en canvi, es manté sempre en un respetuós segon pla, mentre Goethe li parlava o li dictava pensant en la posteritat. Josep Iborra va escriure un assaig molt bell comparant aquests dos llibres, centrant l’atenció en l’obscur personatge d’Eckermann. Està reproduït en Inflexions (pàgines 209-221).