dimarts, 23 de juliol de 2019

L’estil és l’home

«Le style, c’est l’homme.» La fórmula de Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, és cèlebre per la seua concisió, encara que ell no la va enunciar exactament en aquests termes. El text exacte, que es troba en el seu discurs de recepció a l’Acadèmia Francesa, diu: «le style est l’homme même». El fet és que les dues frases són molt semblants. És més important destacar que Buffon no entenia aquesta afirmació en el sentit actual. Per a Buffon, l’estil no era l’expressió d’una personalitat moral. 

Buffon declarava en el seu discurs que «les obres ben escrites seran les úniques que passaran a la posteritat: el nombre de coneixements, la singularitat dels fets, fins i tot la novetat dels descobriments, no són garanties segures d’immortalitat: si les obres que els contenen giren sobre qüestions menudes, si estan escrites sense gust, sense noblesa i sense geni, moriran, perquè els coneixements, els fets i els descobriments es poden extreure fàcilment, es transporten i guanyen en ser dutes a terme per mans més hàbils. Aquestes coses estan fora de l’home, l’estil és l’home mateix».

dimecres, 17 de juliol de 2019

Una nova història de la literatura catalana

Acaba d’aparèixer el volum cinquè de la Història de la literatura catalana, un projecte cultural i literari impulsat conjuntament pel Grup Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i l’Ajuntament de Barcelona. L’obra, dirigida per Àlex Broch, recull i actualitza l’aportació bibliogràfica que el món acadèmic i els estudis històrics han generat al llarg d’aquests darrers trenta anys. Les diferents etapes de l’obra, que tindrà vuit volums en total, han estat dirigides per alguns dels principals especialistes actuals, com Lola Badia, Josep Solervicens, Josep M. Domingo, Enric Cassany, Jordi Castellanos, Jordi Marrugat i Àlex Broch, i hi han participat prop de 70 historiadors i investigadors de la literatura de totes les universitats de parla catalana. 

Aquesta Història de la literatura catalana, com qualsevol altra història literària, representa un esforç de divulgació i de síntesi de la investigació que s’ha dut a terme per mitjà d’edicions crítiques, tesis doctorals, monografies i articles publicats en revistes especialitzades. Està adreçada en particular als lectors relacionats directament per la seua professió amb l’estudi de la literatura, com ara estudiants i professors de literatura, bibliotecaris i llibreters. Per a tots ells, les històries de les diferents literatures constitueixen un instrument imprescindible. Hi poden trobar tota la informació bàsica sobre autors, obres i períodes, sense haver de recórrer a publicacions disperses sovint de difícil accés. Una història de la literatura pot ajudar un professor, un bibliotecari o un llibreter a l’hora d’elaborar un itinerari de lectures o una sèrie de recomanacions. El lector culte habitual hi pot recórrer pel seu compte, per conèixer altres títols d’un autor que ha llegit per primera vegada o que voldria llegir. Tota lectura, sobretot la dels grans llibres, queda incompleta si es redueix a la lectura individual. Cal prolongar-la amb la literatura crítica que cada autor ha generat, com la que es pot llegir en les diferents històries de la literatura. 

diumenge, 14 de juliol de 2019

Els llibres ens llegeixen

El crític nord-americà Lionel Trilling, comentant el seu treball com a professor de literatura, deia que la relació personal que mantenia amb les obres literàries que havia de tractar en els seus cursos li representava un motiu d’inquietud. Aquesta inquietud era una conseqüència, afirmava, del fet que els llibres, determinats llibres si més no, no els llegim simplement, sinó que ens llegeixen. Segons Trilling, aquesta remarca l’havia feta W.H. Auden. No he pogut localitzar en quin text o si la va dir en alguna entrevista. En internet només he trobat, atribuïda a Auden, sense indicar-ne la procedència, aquesta citació: «a real book is not one that we read, but one that reads us». 

Trilling declarava que ell havia estat llegit pels poemes d’Eliot i per l’Ulisses i per la Recherche i per El castell des de feia molt de temps. Que alguns d’aquests llibres el van rebutjar d’entrada; que ell els va avorrir (ell als llibres i no els llibres a ell!), però que a mesura que passava el temps i ells —els llibres— el coneixien millor, li van tenir més simpatia i van comprendre els seus significats ocults. Per a Trilling, cap literatura ha estat tan personal com la de la primera meitat del segle XX. Ens pregunta si estem contents amb les nostres parelles, amb la nostra vida familiar, amb el nostre treball, amb els nostres amics. Les preguntes que planteja la literatura de la primera meitat del segle XX no són sobre la nostra cultura, sinó sobre nosaltres mateixos. Ens pregunta si estem contents amb nosaltres, si estem condemnats o salvats. 

dijous, 11 de juliol de 2019

Regirant el disc dur de l’ordinador

M’agrada aprofitar les vacances d’estiu per posar una mica d’ordre en el disc dur de l’ordinador. Faig algunes còpies de seguretat, reorganitze arxius i carpetes i, sobretot, intente fer neteja. Al mateix temps, repasse alguns dels fitxers que ja ni recordava que tenia, com ara apunts per a futures entrades del blog i notes de les lectures que he anat fent. He rellegit ara les que vaig prendre de Contra toda esperanza, les memòries de Nadiezhda Mandelstam, la dona del poeta rus Ossip Mandelstam, desaparegut als camps de concentració soviètics, que vaig llegir l’estiu passat. Nadiezhda Mandelstam va sobreviure per a contar-ho. Va sobreviure de miracle, per pura xamba, com Primo Levi d’Auschwitz. Les seues memòries no són un relat i un testimoni del Gulag, com els llibres de Soljinitsin, de Xalàmov o de Ginzburg, sinó del sistema que portava al Gulag. En realitat, tot era Gulag, des del moment que la repressió i la delació amarava la vida quotidiana de cap a cap. Ningú no estava segur i ningú no podia estar segur. Una de les coses més impressionants d’aquell temps, tal com ho conta l’autora, és que tothom somreia. Una actitud adusta, seriosa, una cara de pocs amics, s’hauria considerat un signe manifest de desafecció, una mostra de disgust i de rebuig. Riure, d’altra banda, hauria estat un signe inequívoc de sarcasme i de crítica. Per tant, la gent evitava tots dos extrems, igualment perillosos, i somreia. Tothom somreia. Ni seriosos ni riallers. El fil conductor d’aquest llibre és la narració del destí d’Ossip Maldenstam, lent i inexorable, i de mols altres com ell. La maquinària estatal no tenia pressa, perquè sabia que no hi havia escapatòria. La lentitud del càstig era un signe de la seguretat del poder estatal i al mateix temps una manera refinada —efectiva— d’expandir el terror. 

diumenge, 7 de juliol de 2019

Lectura activa i lectura passiva

En l’entrada anterior vaig comentar una mica Sobre la lectura de Proust. La idea més insistida d’aquest assaig és que la lectura pot resultar perillosa si en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Aquesta observació, que Proust amplifica i relaciona amb altres motius, s’ha fet sovint i en últim terme remet a la contraposició entre la lectura activa i la lectura passiva. 

La primera és la que reivindicava Proust, seguint l’estela de Montaigne. Per a l’autor dels Essais la lectura era un mitjà o una incitació per exercitar el judici, no per moblar el cap amb coneixements i teories. Ell mateix deia que no podia fer altrament, perquè tenia poca memòria (vegeu La mala memòria). D’altres autors, en canvi, han mostrat una desconfiança radical envers la lectura, envers tota lectura, que han vist com una amenaça o un substitutiu de l’activitat mental personal i de la discussió lliure entre iguals. 

dimecres, 3 de juliol de 2019

Proust sobre la lectura

El 1895, Proust havia abandonat la redacció de Jean Santeuil, una novel·la que no va reprendre mai. Començava així un període d’uns set anys que va constituir el tram final del seu període formatiu, abans d’iniciar À la recherche du temps perdu. Durant aquest temps l’activitat de Proust com a escriptor va consistir en la traducció al francès d’algunes de les obres de John Ruskin i en la redacció de diversos textos sobre aquest escriptor. Aquesta dedicació a l’obra de Ruskin representava tant una manifestació de l’admiració de Proust per l’escriptor anglès, com un intent d’escapar de la seua influència i de consolidar la pròpia personalitat literària.

Proust va acompanyar la seua traducció d’alguns textos de Ruskin de nombroses notes i d’un llarg pròleg. Algunes de les notes són molt extenses, com una mena d’assaigs en miniatura. Proust no s’hi limita a aclarir determinats passatges del text traduït, sinó que de vegades critica algunes de les apreciacions de Ruskin i les inverteix per demostrar-ne la inconsistència o les utilitza com un motiu per definir i precisar la seua posició moral i estètica. 

En l’extens pròleg que va redactar per a presentar la seua traducció, publicat sovint en volum solt amb el títol de Sobre la lectura, Proust va delimitar amb més profunditat la seua personalitat com a escriptor. La idea més insistida d’aquest assaig és que la lectura pot resultar perillosa si, en lloc de despertar i estimular l’activitat intel·lectual, tendeix a substituir-la. Per a Proust, la lectura juga un paper essencial i limitat alhora en la nostra vida espiritual. «La lectura —diu— es troba en el llindar de la nostra vida espiritual; ens hi pot introduir, però no la constitueix.» 

El que cal, per tant, «és una intervenció que, tot i venir de fora, es produeixi al fons de nosaltres mateixos, o sigui, l’impuls d’un altre esperit, però rebut en la solitud. Doncs bé, hem vist que aquesta és justament la definició de la lectura, i que només convé a la lectura. […] Però, en aquest cas també, la lectura tan sols actua com una incitació que no pot substituir, de cap manera, la nostra activitat personal; es conforma tornant-nos la manera de fer-la servir, com, en les afeccions nervioses que hem citat abans, el psicoterapeuta només torna al malalt la voluntat de fer servir el seu estómac, les seves cames, el seu cervell, encara intactes. […] Mentre la lectura sigui per nosaltres la iniciadora que amb les seves claus màgiques ens obre, al fons de nosaltres mateixos, la porta dels llocs on no hauríem sabut entrar, el seu paper és saludable. En canvi, es torna perillosa quan, en comptes de despertar-nos a la vida personal de l’esperit, tendeix a posar-se al seu lloc; quan ja no veiem la veritat com un ideal que només podem aconseguir amb el progrés íntim del nostre pensament i amb l’esforç del nostre cor, sinó com una cosa material, posada entre els fulls dels llibres com un llamí preparat pels altres i que només cal que ens prenguem la molèstia d’abastar dels prestatges de les biblioteques i després paladejar passivament amb un repòs total del cos i de l’esperit».

En aquest prefaci trobem in nuce molts dels temes i característiques estilístiques que retrobarem en À la recherche, com la conversió de la seua infantesa en un fresc intemporal de caràcter sagrat. O la utilització del llarg període construït a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu.

dimecres, 26 de juny de 2019

Un assaig de Josep Iborra sobre la relació paradoxal dels llibres amb la vida



Com a complement a la nota anterior sobre La vérité littéraire de Marthe Robert, voldria recordar un assaig de Josep Iborra recollit en L’estupor (pàgines 76-77), en què, a partir d’una frase de William Faulkner, reflexiona sobre la relació paradoxal que els llibres estableixen amb la vida. En un pas de la seua novel·la Llum d’agost, Faulkner hi va escriure: «Que fals pot ésser el més profund dels llibres quan l’apliquem a la vida». El meu pare assenyalava que Faulkner constatava amb aquesta frase la paradoxa dels llibres, dels grans llibres: «ens fan la impressió de copsar profundament la vida, de penetrar-la», però «resulten falsos quan els apliquem a la vida». Segurament, això és inevitable, perquè l’experiència estètica no és l’experiència ordinària: «La literatura és el resultat d’una operació específica sobre el món, però no podem viure el món en el pla ordinari com el vivim en el pla estètic —imaginatiu, verbal—, ni tampoc a l’inrevés». De tota manera, «si el llibre és profund és perquè conservem la nostra relació amb la vida de cada dia, que veiem amb l’instrument del llibre». Al mateix temps, «si la seua veritat no es pot aplicar al nostre món quotidià, no és perquè el llibre siga fals, sinó perquè no s’hi pot aplicar…» Josep Iborra afirma que és difícil afirmar i explicar, alhora, aquesta paradoxa. Així i tot, es pot concloure que «per molt que un llibre ens allunye del món de cada dia, aquest sempre hi és, si més no com a horitzó, com a referència primera i anterior a tot. L’art és una manera de manipular i experimentar aquest món i per això no pot ser-ne totalment independent. Al mateix temps, com més estreta és aquesta relació, més autònom esdevé. La dependència és un pressupòsit; l’autonomia, una conquesta».

diumenge, 23 de juny de 2019

La veritat literària

En La literatura recordada he dedicat dos contrapunts —l’11 i el 12— al Livre de lectures de Marthe Robert, crítica literària francesa, molt reconeguda pels seus estudis sobre Kafka i per les seues traduccions de la literatura alemanya. De fet, aquest llibre de Marthe de Robert em va servir d’inspiració, en part, per al meu. Fins i tot, en un primer moment vaig pensar de titular-lo de la mateixa manera: Llibre de lectures. Al final, ho vaig deixar córrer. El plagi era massa servil i el títol quedava massa genèric. 

El Livre de lectures de Robert és el primer volum d’una sèrie de quatre. Els altres tres són La vérité littéraire, La tyrannie de l’imprimé i Le puits de Babel. Ja els tinc tots en la meua biblioteca. De moment, a més del Livre de lectures, he llegit La vérité littéraire. El títol em feia el llibre suggestiu i atractiu, i intrigant. Hi ha una veritat literària? Hi ha una veritat que només la literatura és capaç de copsar?

Marthe Robert no contesta directament aquesta qüestió. La vérité littéraire és un recull de textos miscel·lanis articulats entorn d’una sèrie de motius, entre els quals hi ha l’enunciat en el títol. Només en algun pas, de manera molt breu, l’autora hi al·ludeix més directament. Així, interrogant-se sobre el sentit del mot «literatura», Robert afirma que la literatura té la capacitat «de relacionar el que la naturalesa de les coses tendeix a mantenir fortament separat». Aquesta seria, per tant, la «veritat» o una de les veritats que la literatura podria copsar, molt més que no altres mitjans de coneixement. La literatura seria el mitjà en què la imaginació moral es manifesta més lliurement, més intensament, entenent la imaginació com la capacitat de percebre relacions i semblances que no són evidents a primera vista, ocultes sota l’aparença quotidiana de les coses, sota el tel de convencionalisme —de costum— que ho impregna tot. Convé matisar que no és una qualitat exclusiva de la literatura. Les disciplines científiques i tècniques la fan servir també i d’una manera més espectacular. Només que els respectius camps en què s’aplica són diferents.

dimecres, 12 de juny de 2019

Escriure amb salfumant: les cartes d’Eugeni Xammar

Al cap de poc de la seua mort, el 1973, la figura mítica d’Eugeni Xammar va començar a adquirir uns contorns més precisos, més concrets. Les seues memòries, dictades en forma de conversa, van aparèixer pòstumament l’any següent, amb el títol de Seixanta anys d’anar pel món. Converses amb Josep Badia i Moret, en Quaderns Crema. La mateixa editorial ha publicat posteriorment Periodisme, una selecció d’articles periodístics d’Eugeni Xammar, l’extraordinari L’ou de la serp, que recull les cròniques escrites des d’Alemanya entre el 1923 i 1925, i les Cartes a Josep Pla. Cal esmentar també l’excel·lent Periodisme? Permetin!, de Quim Torra (sí, l’actual president de la Generalitat de dalt), sobre la vida i els articles de Xammar. Quaderns Crema hi ha afegit ara les Cartes d’un polemista (1907-1973), recull de totes les cartes que se n’han pogut localitzar en arxius públics i privats, a excepció de les adreçades a Josep Pla, publicades anteriorment. L’editor d’aquest volum, Xavier Pla, que ha dut a terme una feinada immensa d’arqueologia literària, ha redactat a més un extens assaig introductori, Les tres vides d’Eugeni Xammar, en què ressegueix la vida i l’obra de Xammar en la seua triple faceta de periodista, diplomàtic i traductor. El volum es tanca amb un apèndix documental i un epíleg d’Amadeu Cuito. Una última referència bibliogràfica: crec que el text que millor retrata la personalitat de Xammar el va escriure Josep Iborra en L’estupor (pàgines 132-133).

Per què la seua figura resulta tan atractiva? Un jove Josep Pla, el 1927, en un text publicat en la Revista de Catalunya, que s’ha citat sovint, sintetitzava alguns dels factors que explicaven aquesta fascinació: «En Xammar m'ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l'home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d'ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d'home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l'enteniment més clar. No passa dia que no pensi en ell, en el que m'ha dit i, sobretot, en el que m'ha insinuat. Després d'això, excuso dir que la meva més gran esperança és poder treballar un dia a Barcelona en alguna cosa amb en Xammar costat per costat». Un home com Xammar sempre farà un gran efecte, sobretot pel contrast sorprenent que s’estableix, inevitablement, entre una personalitat com la seua, extremadament intel·ligent, que pensa pel seu compte i que sempre diu el que pensa, que sap dir-ho amb gràcia i contundència, i la majoria anodina del món polític i cultural, que no sap res de res i que combina una absoluta falta de vergonya amb dosis considerables d’idiòcia congènita. 

diumenge, 2 de juny de 2019

El llibre més important de Josep Pla

Xavier Febrés acaba de publicar Josep Pla: sis amics i una amant, que s’afegeix als altres llibres seus sobre la personalitat i l’obra de Pla, com ara Josep Pla, biografia de l’homenot (Destino, 1997), Les dones de Josep Pla (Edicions 62, 1999) i l’imprescindible Les preguntes pendents de Josep Pla (L’Esfera dels Llibres, 2006). Aquest nou llibre reprèn alguns dels aspectes tractats en els anteriors i n’aprofundeix d’altres amb un enfocament àgil i original, presentant un retrat biogràfic i literari de Josep Pla «a través d'algunes de les persones més acostades i decisives en diferents èpoques de la seva vida», com un calidoscopi.

Aquestes persones són Alexandre Pla, que «va actuar com a inductor directe de l'estil literari planer que convertiria Pla en un dels autors més llegits durant llargues dècades»; l'Hermós, «el pescador que li faria descobrir en viu la sensualitat del paisatge»; Josep Martinell, que «es convertiria en l'amic de la segona meitat de la seva vida dintre de l'esfera privada»; Albert Puig Palau, «el mecenes indispensable durant l'època tan productiva com mal coneguda de la postguerra»; Manuel Ortínez, «l'introductor al món que li resultava tan misteriós de l'alta burgesia»; Aurora Perea, «l'amant per a ell obsessiva» i Josep Vergés, «l'editor i modelador final d'una voluminosa Obra Completa», d’edició descurada i problemàtica. 

diumenge, 26 de maig de 2019

La feina s’acumula

He dedicat tres de les últimes entrades d’aquest blog a recomanar la lectura de la Ilíada en la traducció de Montserrat Ros, recentment editada per Adesiara. En realitat, no és una recomanació. Crec que ha quedat prou clar que es tracta d’una lectura obligatòria, que demana temps i una concentració especial. Ara he d’advertir-vos que la feina se’ns acumula. Aquesta setmana acaba d’aparèixer un altre llibre que també és de lectura obligatòria, inexcusable: el Curs de literatura catalana contemporània, de Gabriel Ferrater, que arreplega, en un sol volum, la transcripció de les conferències que va impartir durant els cursos 1965-1966 i 1966-1967 per encàrrec de la Càtedra de Llengua i Literatura Catalana de la Universitat de Barcelona. 

El contingut d’aquestes conferències, que van ser gravades en cinta magnetofònica, havia estat publicat pòstumanent de manera dispersa, de manera que s’havia de consultar en publicacions diferents, moltes d’elles exhaurides i descatalogades. Ara les tenim totes aplegades en un sol volum, que inclou, a més, les conferències sobre el Nabí de Carner, inèdites fins ara, i tots els apunts de les classes que no es van enregistrar. Jordi Cornudella, autor d’aquesta edició, ha aprofitat la feina —la feinada— dels editors anteriors, però com ell mateix declara «he tornat a compulsar els textos editats amb les transcripcions i amb els enregistraments originals, i no m’he estat de fer marxa enrere en certes decisions editorials quan m’ha semblat que convenia». Com a apèndix del Curs, s’hi ha inclòs una doble conferència panoràmica que Ferrater va pronunciar, poc abans de la seua mort, davant d’un públic d’estudiants de batxillerat. Aquesta conferència, localitzada per Jaume Subirana, havia estat editada en el volum Gabriel Ferrater ‘in memoriam’, del 2001. 

dilluns, 20 de maig de 2019

Una nota comparant les traduccions de la «Ilíada» de Joan Alberich i de Montserrat Ros

En l’entrada anterior, sobre l’aparició de la Ilíada traduïda per Montserrat Ros, hi vaig reproduir al final uns fragments d’aquest poema homèric en dues traduccions diferents —la de Joan Alberich, publicada el 2012, i aquesta de Montserrat Ros—, sense dir-ne res. Prudentment, no em vaig mullar, i vaig deixar que els seguidors de la serp blanca se’n fessen una idea pel seu compte. Un d’aquests lectors, Marià Sais, ha recollit el guant i va publicar dissabte passat aquest comentari: «Doncs la més antiga em sembla més planera. De vocabulari i sintaxi. Pensava que seria al revés». Aprofitant que algú ha fet el primer pas, intentaré comentar una mica les dues traduccions. 

Cal dir que l’observació de Marià Sais és exacta. La traducció d’Alberich sembla més planera. Si més no, aparentment. De fet, Jaume Pòrtulas, que ha redactat un dels estudis introductoris a aquesta edició, remarca que la traducció de Montserrat Ros és un model de prosa culta neonoucentista i afegeix que aquest és precisament el registre més adequat per a la majoria de les obres de l’antiguitat clàssica. Deixant de banda aquestes consideracions generals, potser el millor per fer-nos una idea més clara de les característiques i el valor d’aquestes dues traduccions és comparar-ne un fragment en les versions respectives mitjançant un exercici de close reading. Per raons de comoditat i d’eficàcia, he triat un fragment molt breu, el de la invocació inicial. El torne a reproduir aquí segons les dues traduccions:

dissabte, 11 de maig de 2019

Ja tinc el meu exemplar

Ja estic tranquil. Ja tinc el meu exemplar de la Ilíada amb la traducció al català, en prosa, de Montserrat Ros. El volum, de 1168 pàgines, presenta acarat el text grec i conté, a més, una nota de l’editor, dos estudis introductoris, a càrrec de Jaume Pòrtulas i de Francesc J. Cuartero respectivament, i un índex de noms i una sèrie de notes a la traducció a cura de Joan Alberich. 

L’estudi de Francesc J. Cuartero tracta els següents punts: la Ilíada com a poema èpic, la llengua de l’èpica grega, Homer, el contingut i estructura de la Ilíada, la transmissió de la Ilíada, la Ilíada i la història, i la Ilíada com a poema panhel·lènic. Hi he trobat a faltar alguna consideració sobre el valor de la Ilíada com a obra literària i sobre la seua repercussió en la literatura universal.

L’assaig de Jaume Pòrtulas es titula A propòsit dels traductors i les traduccions d’Homer al català. Hi assenyala que la traducció dels poemes homèrics en les diverses llengües il·lustra «una llibertat i una flexibilitat gairebé exuberants, en contrast amb la rigidesa predominant a casa nostra». En el cas de la literatura catalana, l’exemple de Carles Riba potser ha pesat massa. Ha fet pensar que les traduccions dels poemes d’Homer han de ser necessàriament en vers. El fet és, com afirma Pòrtulas, que «les diferències de qualitat poètica —quelcom que no té res a veure amb el simple rigor tècnic— entre els diversos adaptadors al català de l’hexàmetre són abismals». 

diumenge, 5 de maig de 2019

He llegit Freud mentre plovia

Els primers dies d’aquestes vacances de Pasqua em va pegar per llegir Freud. Concretament, El malestar en la civilització, El futur d’una il·lusió i Moisès i el monoteisme, tres llibres que Freud va escriure cap al final de la seua vida, segurament els de caràcter més divulgatiu i literari dins el conjunt de la seua obra. La lectura va coincidir amb uns dies de pluja persistent i pausada, que proporcionava una ambientació excel·lent. Fa molt de gust llegir quan plou. El cel tancat, gris i baix, la claror somorta que obligava a encendre la làmpara. Hi havia molt de silenci i només se sentia el glu-glu de l’aigua escolant-se per les canonades de desaigüe. Tot invitava a recollir-se i a concentrar-se: a llegir. L’últim dia de pluja, quan aquesta ja anava de retirada, vaig caminar més d’una hora pel terme. Les sèquies anaven plenes, a vessar, d’una aigua fangosa. Els camps estaven embassats. 

Freud, juntament amb Marx i Nietzsche, és un dels tres mestres del que s’ha anomenat l’era de la sospita. El crític nord-americà Lionel Trilling preferia dir-ne, amb més precisió, desemmascarament: «the unmasking principle». Tots tres coincidien, a pesar de les seues profundes diferències, en el rebuig programàtic de la concepció de la realitat establerta i institucionalitzada, que denunciaven com una falsedat, o una màscara. El principi del desemmascarament ha estat un tret característic de la vida intel·lectual d’Europa des del segle XVIII. Aquests tres intel·lectuals en van ser els principals exponents. Van ensenyar que res no era el que semblava i que la gran obra de l’intel·lecte era estripar la màscara. 

diumenge, 28 d’abril de 2019

Gran esdeveniment

Anit, després de sopar, em vaig posar a fullejar una mica la premsa en internet. Vaig veure unes quantes voltes el gol de Messi, és clar, que donava una altra Lliga al Barça. Després, vaig continuar fent clic d’esma, una mica ensonyat. De sobte, vaig pegar un bot. Vilaweb anunciava la publicació en Adesiara de la Ilíada, traduïda per Montserrat Ros (Avançament editorial: ‘Ilíada’ d’Homer, en la versió de Montserrat Ros). D’aquesta traducció se n’havien publicat dos volums en la Bernat Metge, el 2005 i el 2009, que recollien els cants I-XII. Els vaig fullejar en Fan set ja fa temps i en vaig tenir prou per adonar-me que era una traducció d’una qualitat extraordinària. No els vaig comprar, perquè volia esperar-me a l’edició completa de la traducció. Em vaig quedar, però, un tant moix, desconfiat davant el ritme habitualment parsimoniós de la Bernat Metge. Mentrestant, Montserrat Ros va morir el febrer del 2018. De seguida em va venir el dubte: hauria pogut acabar la seua traducció abans de morir? Els obituaris que vaig llegir no en deien res. 

Ara sabem que sí que la va acabar, que va refer fins i tot la traducció dels cants publicats en la Bernat Metge, i que la va deixar totalment enllestida per a Adesiara, que l’acaba de publicar en una edició bilingüe en un sol volum, amb el text grec acarat, les notes al final i un índex de noms propis que permet al lector saber ràpidament qui és qui en aquesta obra fundacional de la cultura europea. A més, el volum conté un pròleg del professor Jaume Pòrtulas, una introducció del professor Francesc J. Cuartero i les notes a la traducció i l’índex de noms propis a cura del professor Joan Alberich. 

Aquesta traducció de la Ilíada s’afegeix a una altra gran traducció publicada (reeditada en aquest cas) per la mateixa editorial, la d’El paradís perdut de Milton, a cura de Josep Maria Boix i Selva (vegeu Gran esdeveniment: s’ha reeditat la traducció d’«El paradís perdut» de Josep M. Boix i Selva). Juntament amb les de Carles Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Andreu Nin i Joaquim Mallafrè, la Ilíada de Montserrat Ros se situa en el primer rengle de les grans traduccions de la literatura catalana. No, no exagere. 

Ja se m’ha girat feina per a la setmana que ve. Trucaré a Núria i a Eva per advertir-los que el primer exemplar que arribe a la llibreria és meu i que ningú no me’l toque.