Sentia veus: el món literari d’Ignasi Mora

Sentia veus és el primer volum d’una sèrie que, si tot va bé, recollirà l’obra literària d’Ignasi Mora, incloent-hi tant els llibres publicats anteriorment com d’altres d’inèdits, en una iniciativa conjunta de d’Edicions 96 i de la Institució Alfons el Magnànim. Aquest primer volum conté tres obres: Les veus de la família (1992), Les veus de la ciutat (1999), que han estat revisats per a aquesta edició, i Vells, un llibre inèdit de relats. Totes tres s’entrallacen tant temàticament com formalment. 

Durant aquest estiu, preparant l’edició d’una tria de les més de set-centes de ressenyes crítiques de Josep Iborra aparegudes en diverses publicacions periòdiques, em va cridar l’atenció que vuit estaven dedicades a llibres d’Ignasi Mora, segurament l’escriptor actual en català a qui el meu pare va dedicar més atenció. Aquest fet no em va sorprendre. Recorde, quan vivíem a Gandia, que Mora venia a casa moltes vesprades i mantenia amb el meu pare llargues converses. Crec que el meu pare es considerava implicat en la carrera literària de Mora i que hi va confiar. En una ressenya d’Un corrent interminable (2000), afirmava, ell que no era gens donat a l’elogi fàcil, que «Ignasi Mora es troba instal·lat al rengle dels millors escriptors en català que han arribat a la seua maduresa». Uns anys abans, en una altra ressenya, que «és un escriptor insòlit, sense facilitats ni concessions».

Vida i mort de la literatura

«Di ogni scrittore muore una parte», va escriure Francesco De Sanctis en un pas de la seua Storia della letteratura italiana. La sentència és taxativa i suggereix que això passa sempre, fins i tot en el millor dels casos: en el cas dels grans escriptors. En els altres, en la majoria, mor tot, incloent-hi el mateix nom de l’autor. Però també es pot donar el cas contrari. Autors menystinguts o ignorats en vida han aconseguit una vitalitat pòstuma. El temps pot fer que un llibre guanye unes virtualitats noves, que no tenia o no podia tenir en el moment en què va ser escrit i publicat. 

Hi ha llibres que es renoven amb el pas del temps. Borges remarcava que «la obra de Gibbon sigue incólume y es verosímil conjeturar que no la tocarán las vicisitudes del porvenir». Per dues raons, sobretot. La primera, i potser la més important, és d’ordre estètic: l’encant, que, segons Stevenson, com li agradava recordar a Borges, és la virtut essencial i imprescindible de la literatura. L’altra raó «estribaría en el hecho, acaso melancólico, de que al cabo del tiempo, el historiador se convierte en historia y no sólo nos importa saber cómo era el campamento de Atila sino cómo podía imaginárselo un caballero inglés del siglo XVIII». 

Leonardo Sciascia va assenyalar en Nero sur nero, un recull d’assaigs breus, que un llibre sembla reescrit en cada època en què es llegeix. Que rellegir és un llegir carregat inconscientment de tot el que entre una lectura i altra ha passat sobre aquest llibre i a través d’aquest llibre, en la història humana i dins de nosaltres. De seguida matisava, però, que cal trobar i triar un llibre al voltant del qual valga la pena que gire tota una vida, rellegint-lo, com la terra al voltant del sol. I també que hi ha llibres que tenen més que altres aquesta particularitat i potencialitat: llibres capaços d’esdevenir «diferents», d’enriquir-se i d’enriquir la vida: la vida de generacions d’homes, la vida de col·lectivitat humanes, la vida dels individus que els rellegeixen. 

Ara bé, en què consisteix aquesta particularitat i potencialitat? Marx es va plantejar aquesta qüestió, de passada, en la seua Introducció a la crítica de l’economia de la política. Si els productes de l’art, com qualsevol altre producte social, van units a un determinat context, ¿com es pot explicar que continuen vius, que continuen parlant-nos quan les formes de vida social s’han transformat a tos els nivells i les condicions necessàries a la seua creació s’han esvaït? La resposta que hi va donar Marx és decebedora. Quedem-nos amb la pregunta. Sciascia, tot i constatar aquesta potencialitat de determinats llibres, tampoc no arriba a explicar en què consisteix. Un possible motiu (l’apunte només sobre la marxa) és que els textos literaris es poden llegir fora del seu context immediat —social i històric—, a diferència d’una llista de la compra o del manual d’una rentadora, i és per això que tenen aquesta capacitat de generar múltiples significats, de regenerar-se i renovar-se en la lectura que en fan els lectors de cada època.

El fet és que són molts els cridats i pocs els elegits. El destí ineluctable de la majoria de llibres és convertir-se en lletra morta. La màxima de De Sanctis, tal com ell l’enuncia, és vàlida fins i tot per als escriptors que han aconseguit una posteritat perdurable. I no és sols que tot no pot sobreviure. Que un escriptor haja perdurat al llarg de més de dos mil anys, no és cap garantia que dins de cent anys o de cinquanta es continue llegint. Recorde ara aquell aforisme, tan insidiós, de Fuster: «Llegir Virgili avui, o Shakespeare, o el mateix Proust, o Miller, ¿no serà ja un anacronisme?»

Escriure per al silenci

En una entrevista que li va fer Francesc Pérez Moragón en Caràcters, el 1994, Josep Iborra destacava, com un fet preocupant del nostre món literari, que els llibres apareixen i cauen immediatament en el buit. Si algú té una mica de sort, deia, li faran alguna entrevista, o es publicarà una ressenya ràpida de la seua obra. Potser, els seus llibres es veuran uns dies als aparadors de les llibreries. Després, l’oblit. D’aleshores ençà han passat ja més de vint-i-cinc anys, però el diagnòstic del meu pare crec que continua sent vàlid a hores d’ara. Molts escriptors se senten aïllats, com si escrivissen per al silenci. 

És cert que es llegeix poc o molt poc —més aviat, molt poc— i que en aquest fet hi ha l’origen de tots els mals que afecten el circuit literari. Proporcionalment, sembla que ha augmentat més el nombre d’escriptors que el de lectors. Però l’escassa repercussió de la majoria de llibres que valen la pena és independent, en part, de les dimensions reduïdes del públic lector. Un silenci espès els rep i envolta. Ningú no en parla. Ningú no reacciona. Quan se’n diu alguna cosa, en una ressenya crítica o en l’anotació d’una xarxa social o altra, es fa d’una manera formulària, sense entrar en el llibre, cosa que ve a ser una altra forma de silenci. Una literatura de què no es parla no té una existència real i efectiva. 

No puc evitar un sentiment d’insatisfacció davant moltes de les ressenyes que es publiquen sobre les novetats literàries. I no perquè no estiga d’acord amb l’anàlisi o la valoració que fan d’un llibre determinat, sinó perquè el crític no entra en cap moment en el llibre, com si no l’hagués llegit. De vegades s’embranca en consideracions preliminars, vagament introductòries, que és una manera de no dir res del llibre teòricament ressenyat, com si estigués distret i fos incapaç de concentrar l’atenció en el que té entre mans. Per a eixir del pas, es recorre de vegades a fórmules valoratives protocol·làries, com ara dir d’una novel·la que presenta uns personatges potents, o destacar el domini del llenguatge que l’autor mostra en la seua obra. Davant del compromís de no saber què dir, l’elogi és certament l’actitud més prudent. Però cap bé sense pena: aquests elogis rutinaris difuminen les qualitats de cada llibre concret, el joc concret que proposa l’autor, la novetat que aporta, els referents que posa en joc. Són elogis que no es deriven de cap lectura profunda, d’una veritable comprensió de les qualitats que fan valuós un llibre. Bé està el silenci o la indiferència davant els llibres dolents o maldestres. No cal recórrer a la garrotada seca, expeditiva, a l’hora de criticar-los. El mal és que aquest silenci s’estén també als llibres veritablement importants. Rarament es beneficien d’una lectura comprensiva i atenta, que els faça justícia. I quan es fa, queda com un fet aïllat, oblidat aviat.

Potser estic demanant massa. Les ressenyes crítiques segueixen, com bonament poden, el ritme d’aparició de les novetats, cosa que contribueix a la lectura superficial i apressada. Les novetats s’empenten les unes a les altres, maldant debades per fer-se veure. Al cap de molt poc, el llibre desapareix de l’univers dels lectors. Sovint, la desaparició és també física: en la trituradora de paper. En el cas concret de la literatura catalana, la desconnexió entre les diferents àrees de la nostra àrea lingüística, fet suïcida tant des del punt de vista literari com econòmic, és un altre dels factors que reforça la invisibilitat dels llibres que es publiquen.

Arribarà el moment, si no és que ha arribat ja, que no hi haurà cap diferència entre publicar un llibre o no publicar-lo, perquè el resultat serà el mateix. En el millor dels casos, l’oblit després d’una atenció breu i pobra. Aquest estat de coses afecta sobretot l’assaig i la poesia, però em sembla que la novel·la també n’està patint els efectes.

How to solve it

Lectura del clàssic How to solve it, del matemàtic George Pólya, que descriu i explica mètodes per resoldre problemes. Se n’han venut més d’un milió d’exemplars. N’hi ha traducció al castellà: Cómo plantear y resolver problemas matemáticos (Editorial Trillas). Sembla que està descatalogada.

No calen massa coneixements matemàtics per a disfrutar d’aquest llibre i treure’n profit. A més, està escrit amb una gran claredat i precisió, amb una envejable habilitat per anar al gra, cosa que fa la lectura molt confortable. Els professors de qualsevol matèria, així com qualsevol lector habitual, podran trobar en aquest llibre molts suggeriments no sols per a resoldre problemes matemàtics, sinó també per a interpretar un text, estrictament literari o no. Pólya il·lustra la seua exposició amb alguns problemes, la majoria dels quals són accessibles per a qualsevol amb una formació escolar elemental. Hi ha prou, de vegades, a recordar el teorema de Pitàgores. Al final del llibre en proposa uns quants per a practicar una mica (amb el solucionari corresponent), començant per un de molt bonic, en què es tracta de descobrir de quin color és un ós que fa un trajecte determinat a partir d’un punt. 

Un consell de Josep Pla als poetes

Llegit en Humor, candor (OC, 24, p. 132), de Josep Pla: «Si els poetes treballessin les seves poesies amb la mateixa tensió que els homes de negocis posen en la quimera de guanyar diners, estic segur que la poesia milloraria i perdria la banalitat que generalment té».

Fer classe a l’institut en temps de Covid

A l’institut on treballe, l’IES Lluís Vives de València, ja hem passat un mes de classe i fins ara, segons sembla, no hi hagut cap cas de covid, ni entre els alumnes ni entre els professors. Naturalment, això pot canviar per a mal en els pròxims mesos. Toquem fusta. Això sí, al meu centre s’hi estan aplicant al peu de la lletra les instruccions de la conselleria de sanitat, cosa que ha comportat la instauració d’un règim de semipresencialitat. Tots els grups s’han desdoblat, de manera que en les aules hi ha com a màxim quinze alumnes, que vénen al centre en dies alterns. Cal tenir en compte que no hi havia cap altra forma d’organitzar el curs. Al Vives, tots els grups estan a petar, especialment els de batxillerat. Per tant, si es volia complir amb la separació física mínima d’alumnes a l’aula, l’única possibilitat era —és— la semipresencialitat. Hi ha instituts, en canvi, on els grups de batxillerat tenen quinze o dotze alumnes. En aquests casos, és clar, poden anar a classe tots els dies, però no és el cas del Vives. La recerca de més espais, perquè tots els grups desdoblats poguessen venir tots els dies, tampoc no és una solució. No hi ha massa espais disponibles i, sobretot, farien falta més professors. I, com deia Josep Pla: i això qui ho paga?

El fet és que aquest estat de coses ha motivat les queixes d’alguns pares i mares d’alumnes, sobretot de segon de batxillerat, especialment desficiosos i neguitosos. Això sí, sense proposar en cap moment una solució concreta, que no existeix. Ara bé, és comprensible la seua preocupació. Hi ha instituts que per les seues circumstàncies (poc nombre d’alumnes en els grups de batxillerat) poden acollir tots els dies tots els alumnes i, per tant, aquests alumnes tindran avantatge sobre els del Vives, perquè, suposadament, acabaran millor preparats. En altres paraules: podran donar tot el temari, el sacrosant temari! La situació és més dramàtica en el cas de segon de batxillerat, perquè tenen la prova de la selectivitat, etc., etc. Tot això és cert. El règim de semipresencialitat té uns inconvenients que no discuteix ningú, i si s’ha triat al meu centre ha estat exclusivament per complir amb les instruccions sanitàries. 

Quan tot això quedat dit, però, potser convindria observar que la semipresencialitat també implica alguns avantatges. Sobretot: com que els alumnes estan ben separats els uns dels altres, no poden xerrar, i això permet donar les classes en millors condicions. Diguem-ho clar: un dels problemes màxims de l’ensenyament és la tendència a la xarrera compulsiva que mostra bona part de l’alumnat. A molts professors, en aquestes circumstàncies, els costa donar classe, i perden molt de temps reclamant una mica de silenci i d’atenció. Jo ja fa temps que vaig «solucionar» aquest inconvenient amb una mesura dràstica i senzilla: a qui xerra, el tire de classe. Al carrer! I cada expulsió comporta mig punt menys en la nota de l’avaluació. A la guerra com a la guerra. Evidentment, no tots els professors són tan males persones com jo.

Hi ha menys temps, és cert, però aquest temps es pot aprofitar millor. El professor, és clar, té l’obligació de saber-lo aprofitar, de no perdre’s en divagacions, d’anar al gra, de mostrar una mínima de capacitat de síntesi. També, és clar, caldria complementar aquestes classes amb activitats online. La retransmissió en streaming de les classes presencials no em sembla una bona idea. Molt més útil seria que els professors gravassen vídeos no massa llargs, d’un quart d’hora com a màxim, sobre determinades qüestions de la seua assignatura, que els alumnes podrien descarregar i veure totes les vegades que volguessen. El que passa és que això s’ha de fer bé i se li ha de dedicar temps. 

No m’oblide, però, que ara els alumnes passen més temps a casa, i que a casa alguns d’ells es dediquen a tocar-se el nas. És cert. Solen ser els mateixos alumnes que es toquen igualment el nas en classe. Finalment, no sé quina cara faran els qui ara protesten per la semipresencialitat quan arribe el moment, que arribarà, de tancar del tot escoles i instituts.

Una carta de Mérimée a Stendhal sobre València

Aquesta setmana he acabat de llegir el tercer i últim volum de la correspondència de Stendhal, en l’edició de La Pléiade. A més de les seues cartes, profusament anotades, el volum reprodueix també les que s’han conservat dels seus corresponsals. N’he fullejades algunes, molt per sobre, però m’he llegit atentament totes les que li va enviar Prosper Mérimée, l’autor de Carmen, mestre de la nouvelle o novel·la curta. Mérimée hi conta moltes anècdotes, sobretot de caràcter eròtic. En una carta del 1830, descriu amb tota mena de detalls les peripècies de la nit de bodes de Ferran VII amb la seua jove esposa, una princesa saxona «si chrétiennement élevée, qu’elle ignorait jusqu’aux choses de ce monde les plus simples, et que savent en Espagne les petites filles de 8 ans». La història és molt forta, manicomial. No en dic més per respecte al sentit del dècorum dels lectors de la serp blanca.

N’hi ha una altra, datada el 30 d’abril del 1935, en què Mérimée reporta al seu amic diverses informacions sobre València. Stendhal vivia aleshores a Civitavecchia, on ocupava el càrrec de cònsul i d’on s’escapava sempre que podia. Allí es moria d’avorriment. A més, hi havia un element de l’administració consular que li feia la punyeta tot el que podia. Tot plegat va fer que Stendhal demanés el trasllat a una vacant consular d’Espanya. Mérimée, que coneixia molt bé la Península, li proporcionava en aquesta carta algunes informacions sobre algunes de les possibles destinacions. Després de Madrid i Cadis, assenyalava que València era sense discussió la ciutat on li agradaria viure. Reconeixia que a l’estiu hi feia calor, però que hi havia arbres que feien bona ombra, cosa que no es trobava en cap altre lloc d’Espanya. Era una ciutat barata: per 5,25 francs tenies allotjament, desdejunaves, dinaves i sopaves. A continuació, amb una naturalitat perfecta, que ens indigna, escrivia que pel mateix preu us proporcionaven una noia ben bonica de quinze anys, i que hi havia moltes alcavotes, que per 42 francs us garantien el desflorament d’una verge.

Constatava que a València hi havia poc de comerç, i que hi cercaríeu debades un home culte o un artista. A Barcelona, en canvi, sí que n’hi havia, «mais dans les qualités demi-fines», i es podia anar a l’òpera italiana, mentre que a València a penes hi havia un teatre. Ni cap biblioteca. Ni cap museu. De tota manera, Mérimée conta que una vegada s’hi va estar vint-i-un dies i que no s’hi va avorrir gens. Tenia quatre xiques en activitat de servei —són les seues paraules—, totes quatre es deien Vicenta. Recordava que ho havia fet una trentena de vegades. També li contava a Stendhal que a València molt poca gent parlava l’espanyol, però que tothom l’entenia, a diferència de Barcelona, on gairebé tot el món parlava català i molts pocs entenien l’espanyol, cosa que li va fer antipàtica la ciutat. Mérimée el parlava molt bé —l’espanyol—, però a Barcelona aquesta habilitat, és clar, no li va servir de res. A més, i això devia ser definitiu per a ell, afirmava que les catalanes eren grasses i curtes, i malgirbades. Per contra, les valencianes eren blanques, esveltes i ben fetes, i tenien bones anques. Mérimée recomanava a Stendhal que, si no volia continuar a Civitavecchia, que se n’anés a València. 

El 15 de març de 1841, a Civitavecchia, Stendhal hi va tenir un atac d’apoplexia. En una carta a Domenico Fiori, un amic seu, li deia que s’havia batut amb el no-res, i que el passatge és el que resulta desagradable. El 22 de març de 1842, a París, un altre atac d’apoplexia el va abatre enmig del carrer. Va morir l’endemà, a les dues de la matinada. Mai no va venir a València.

La biblioteca d’una escriptora

No hi ha res que desperte tant la meua curiositat com saber què van llegir els escriptors que més m’agraden, o les seues opinions sobre altres autors. De fet, el millor retrat que es podria fer de la personalitat literària d’un escriptor seria aquell basat en la seua biblioteca: el seu món. En la pràctica, però, les informacions que tenim al respecte solen ser fragmentàries, o reduïdes als llibres que, segons els estudiosos, van deixar una marca en la seua obra, cosa que deixa de banda els que no «van influir», que són igualment importants. A més, la influència literària és una qüestió més complexa, més subtil, del que solen pensar els practicants de la crítica hidràulica.

La descripció d’una biblioteca personal poques vegades és possible. A la mort dels seus propietaris, el destí de la majoria de les biblioteques és la dispersió o la destrucció pura i simple. No ha estat el cas de la de Carmelina Sánchez-Cutillas. Els seus hereus la van cedir íntegrament, juntament amb un fons documental, a la Biblioteca Valenciana. De més a més, un dels fills de l’escriptora, i escriptor ell mateix, Luis del Romero Sánchez-Cutillas, acaba de publicar en Vincle Editorial un retrat de la personalitat literària i humana de la seua mare a partir d’una evocació de la seua biblioteca amb el títol de La meva cambra més estimada.

Una presentació d’un llibre a Benifairó de la Valldigna

Diumenge passat, a Benifairó de la Valldigna, vaig participar en la presentació d’Ars libri. L’aventura del llibre i la paraula, de Juli Capilla, Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 2019, que ha estat publicat per Bromera. L’acte formava part de les jornades Literatura a la plaça que organitza l’ajuntament de Benifairó al juliol des da fa set anys. Enguany, a causa de la pandèmia, els actes previstos s’han traslladat a l’agost i al setembre. 

Totes les activitats programades tenen lloc a la Plaça Major del poble, una plaça petita, recollida, amb arbres, molt agradable. L’acte de diumenge començava a dos quarts de vuit. Ens hi vam aplegar unes trenta persones, nombre que està molt bé, tenint en compte les circumstàncies actual. Josep Antoni Alberola, alcalde de Benifairó, va obrir l’acte i ens va presentar. Vaig començar la meua intervenció destacant que Ars libri és un llibre sobre el món dels llibres, més enllà del fet obvi que algú els ha escrit, algú els ha imprès i per acabar alguns altres els han venut en una llibreria. N’hi ha, però, moltes més coses, que Juli Capilla tracta i analitza en el seu llibre.

Literatura universal per a lectors curiosos

Literatura universal para lectores curiosos. «1. Antigüedad» és el primer d’una sèrie de quatre volums destinats a oferir una aproximació a la literatura universal. Fins ara se n’han editat dos. El segon està dedicat a l’edat mitjana. Aquest primer volum que avui ressenyem està centrat en les literatures de l’antiguitat, les de Grècia i Roma, i la Bíblia, i també les de Mesopotàmia, Egipte, Xina, l’Índia i Amèrica. En el breu pròleg amb què l’encapçala, l’autor destaca que aquest llibre no és un manual de literatura universal adreçat al món de l’ensenyament i que l’ha escrit «con la aspiración de que el aficionado a la lectura halle tesoros aún ocultos, y con la esperanza de que aquel a quien leer no entusiasma pueda degustar porciones de la mejor literatura sin indigestarse». 

Aquesta obra presenta algunes característiques que la diferencien clarament del manual. En primer lloc, l’estil que fa servir l’autor, volgudament conversacional, interpel·lant sovint el lector de tu, amb el propòsit, cal suposar, de facilitar les coses a aquell «a quien leer no entusiasma». El propòsit és lloable, cosa que no vol dir que siga encertat. Per a un lector poc acostumat a llegir, per a qualsevol lector, de fet, l’estil més agradable és aquell que es basa en la precisió i en la claredat, i en l’amenitat. L’estil conversacional, insistentment conversacional, cansa de seguida. Pel que fa a l’amenitat, l’autor d’aquest llibre intenta mantenir-la introduint en l’exposició algunes anècdotes i digressions, que poden resultar curioses o entretingudes per al lector. Més sovint, el que fa és explicar qualsevol concepte utilitzat, per molt elemental que puga semblar. Així, quan observa que la literatura grega arcaica té un origen oral, hi afegeix de seguida: «lo que significa que se transmitía por la voz y se aprendía de memoria. No se escribía».

Aquest afany didàctic de no donar res per sabut i d’impartir el que en podríem dir un nivell bàsic de literatura universal, es tradueix en la pràctica en un recorregut per les literatures de l’antiguitat excessivament pla. Sobretot, perquè al llarg de tot el volum l’autor es limita a resumir el contingut o l’argument de les obres principals d’aquestes literatures sense anar més enllà. No hi fa cap consideració sobre el valor estètic de les obres, ni sobre la seua influència posterior, ni sobre la complexitat del sentit que plantegen, ni es pregunta per què unes obres tan antigues ens continuen interessant encara. El resultat és assequible i simple, potser massa simple. És a dir, poc atractiu. De tota manera, tenint en compte el tipus de lector a qui va adreçat, aquest plantejament pot resultar efectiu.

Ignacio Galaz intercala en la seua exposició moltes citacions de cada una de les obres resumides. Alguns dels capítols es converteixen de fet en un seguit de citacions encadenades amb una funció de falca o d’il·lustració del resum. El mateix autor, en l’epíleg amb què tanca el llibre, reivindica el caràcter de centó d’aquest volum, que caracteritza com «un paseo por el bosque de las letras, transitando senderos más que caminos».

A pesar de la seua voluntat de defugir la forma del manual, Ignacio Galaz n’ha seguit algunes de les convencions més habituals, com ara l’ordre cronològic a l’hora de presentar les obres i els autors. La tria d’aquests no ofereix tampoc cap sorpresa i és previsible del tot. Només les pàgines sobre les literatures de Xina, l’Índia o Egipte, que encara no formen part del bagatge que tot lector europeu mitjanament culte se suposa que ha de conèixer, aporten un cert aire exòtic.

(publicat en Blog de l’Escola de Llibreria)

Una autobiografia del renaixement

Gerolamo Cardano (1501-1576), metge, matemàtic, astròleg i filòsof, va ser un dels personatges més atractius i peculiars del renaixement italià. Com a matemàtic, segons informa l’Enciclopèdia catalana, va formar part del grup renaixentista que va posar les bases de l’àlgebra simbòlica: en Ars magna (1545) va donar la solució de l’equació de tercer grau a partir de la fórmula de Tartaglia, i la de la de quart grau a partir de la fórmula del seu deixeble Ferrari; en Liber de ludo aleae va presentar el primer càlcul sistemàtic de probabilitats. En medicina, va descriure el tifus exantemàtic, va estudiar el tractament de la sífilis i va tractar sobre els somnis i les determinacions del caràcter pels trets facials. Va escriure sobre qüestions filosòfiques i científiques. És autor d’una obra extensíssima, escrita tota en llatí, sobre matèries molt diverses, que ell mateix va classificar, en una successió pedagògica de sabor medieval: aritmètica i geometria, música, dialèctica, filosofia, teologia, medicina, astrologia i altres obres de gènere divers. 

A part d’aquesta activitat intel·lectual, Cardano va tenir una vida personal agitada i accidentada. Es va dedicar als jocs d’atzar per millorar les seues finances, i en va fer un mitjà de vida, ja que habitualment guanyava més que no perdia. Ara, això li va donar una mala reputació. D’una manera o altra, sempre estava barallat amb un o altre o amb tothom directament. Els últims anys de la seua vida van estar plens de desgràcies. El 1560, el seu fill Giambattista, acusat d’assassinat, va ser empresonat i executat finalment. Li van tallar el cap. Cardano no va pagar la suma de diners que la família de l’assassinada exigia com a indemnització per a salvar el seu fill. No es va poder consolar amb un altre fill que tenia, un criminal que li va donar molts maldecaps. El 1570, el mateix Cardano va ser empresonat a Bolonya acusat d’heretgia, perquè s’havia atrevit a fer l’horòscop de Jesucrist. El van alliberar poc després. Privat del dret de publicar res, es va traslladar a Roma on va redactar la seua autobiografia, que va acabar poc abans de la seua mort. N’hi ha traducció al castellà, amb el títol de Mi vida (Alianza Editorial, 1991).

Per què un llibre falla (una de les raons)

En una ressenya de La ricerca delle radici, de Primo Levi, Italo Calvino assenyalava que en aquest autor convergien la formació científica, la sensibilitat literària, tant en l’evocació de les experiències viscudes com en la imaginació, i el gran sentit de la substància moral i civil de tota experiència. Calvino destacava El sistema periòdic com el llibre de Levi en què hi ha presents tots aquests elements. En La ricerca delle radici, una antologia personal de les seues lectures, Primo Levi mostra aquesta sensibilitat literària, o bon ull, quan comenta en alguna ocasió per què algun llibre falla. Així, parlant d’una obra de Saint-Exupéry, diu que produeix la impressió d’un registre fallit, d’un desajustament entre el que s’ha viscut i les paraules que s’han fet servir per a contar-ho. Hi ha una veu amanerada, estrident, amb el to equivocat.

He començat a llegir una novel·la, i…

 És una novel·la que ha tingut molt d’èxit entre els lectors i la crítica. He començat a llegir-la i, quan en portava unes deu pàgines, l’he deixada estar. M’avorria. La influència nefasta de Mercè Rodoreda.

Estigma

La lectura de Passing, de Nella Larsen, que he ressenyat en l’entrada anterior, m’ha recordat un assaig brillant del sociòleg Ervin Goffman sobre la situació de l’individu inhabilitat per a una plena acceptació. N’hi ha traducció al castellà, editada per Amorrortu amb el títol d’Estigma: la identidad deteriorada. 

Al llarg de la seua vida, les persones oculten o tracten de dissimular determinades característiques que no s’ajusten a l’ideal normatiu de la societat on viuen i que, per això, poden suscitar el rebuig. Hi ha gent que s’esforça per fer oblidar els seus orígens socials o algun incident del seu passat, que contradiu la seua imatge actual. De vegades, en certes situacions, l’individu amaga la seua ideologia política, o la seua orientació sexual, o la seua llengua. Són coses que es poden ocultar amb facilitat, encara que pagant el preu d’una sensació d’inseguretat i d’incomoditat. La qüestió es complica, perquè des del moment que algú intenta encobrir alguna característica personal està acceptant, de fet, les regles del joc dels qui tenen la paella pel mànec. 

En el cas de la raça, però, igual que en algunes característiques físiques de visibilitat immediata, l’ocultació es complica o es fa impossible. Cada humà està atrapat en el seu cos i, també, en la seua raça. Això, és clar, s’ha de matisar. La raça no és un fet tan objectiu com sembla i la seua «visibilitat» de vegades és només la conseqüència de determinats prejudicis. Ara bé, si el concepte de raça pot ser discutible i boirós, l’existència dels racistes, per contra, és un fet incommovible, granític. L’antisemitisme és ben il·lustratiu al respecte. Durant l’època medieval, els antisemites perseguien els jueus perquè no eren cristians i perquè, per a més inri, descendien dels qui havien matat el Crist. Però tenien una escapatòria: es podien convertir, encara que seua integració en la societat cristiana es feia problemàtica des del moment que molts trets, a més dels religiosos, els identificaven com a jueus. No era tan fàcil esborrar l’estigma, però això és una altra qüestió. Per a l’antisemitisme modern, en canvi, els jueus són una raça i, per això, són inassimilables. Un jueu que s’ha convertit al cristianisme continua sent jueu, perquè no es pot canviar de raça com es canvia de religió. És cert que cap tret físic identifica els jueus com una raça. Això té exactament igual. Si els antisemites diuen que determinats individus són jueus, ho són, i si algú se n’oblida, els ho recorden de seguida, i de manera desagradable. De tota manera, a diferència de l’antisemitisme, el racisme basat en el color de la pell ho té més fàcil, perquè l’estigma no hi ha manera d’escamotejar-lo. Amb una simple ullada n’hi ha prou. O potser no, com demostra el cas del passing als Estats Units. 

Ervin Goffman assenyala que els estigmes socials són una conseqüència, en part si més no, de les relacions de competència. Estigmatitzar determinats individus i grups socials és una forma d’eliminar competidors, o d’assegurar-se una situació de privilegi, cosa que ve a ser el mateix. 

Fa ja molts anys que vaig llegir el llibre de Goffmann i m’agradaria tornar a llegir-lo. Em va quedar una idea que és reconfortant. Ningú no dóna la talla. Sempre fallem per un costat o altre, ja siga per un motiu real o imaginari. Per això Estigma és un llibre en què tothom es pot reconèixer. Tots coixegem d’un peu o altre, sobretot quan ens miren els altres.