Ars longa, vita brevis

La vida és breu e l’art se mostra llonga. Així traduïa Ausiàs March en un dels seus versos el vell apotegma llatí: Ars longa, vita brevis. El seu sentit desolat al·ludeix a una característica fonamental de la vida humana: aprenem a viure quan estem a punt d’anar-se’n. Una vegada deixat enrere el desfici de la joventut i les perplexitats de la «maduresa», arriba el moment en què, finalment, trobem el nostre lloc i més o menys ens acomodem. Però ja no queda gaire temps, o el que ens queda sabem que ens abocarà, si no s’interromp abans, a una decrepitud progressivament incapacitant. La vida és massa breu per a aprendre a viure tal com la vida es mereix. Tot això, és clar, parlant en general. N’hi ha que naixen ensenyats. L’ars, per a ells, llarga o curta, no es planteja per a res.

Com la majoria de les màximes, taxatives i d’estructura sospitosament simètrica, aquesta també es pot girar com un mitjó. Ho va fer Carles Riba en un text de … Més els poemes, en què escrivia: «Res d’afició. Detesto el diletantisme en art. No basta tota una vida perquè l’artista, practicant-se en els recursos del seu ofici, arribi a emprar-los amb aquella llibertat sobirana, amb aquella independència, generositat i desimboltura que admirem en certs grans artistes que de la maduresa van cap a la vellesa. L’aforisme d’Hipòcrates continua essent vàlid: “L’art és llarg, la vida és breu”. També ho és, en un altre sentit, si s’inverteix: “L’art és breu, la vida és llarga”, és a dir, la vida és rica, fins a desbordar l’art; l’art necessita i demana tot la vida i no la pot omplir». Per a Riba, la riquesa infinita de la vida desbordava l’art. El poeta no pot copsar-ne sinó aspectes molt parcials, entre altres raons perquè la pròpia vida no és viscuda en la seua totalitat per ningú, si més no d’una manera conscient.

Ponç Puigdevall escriu sobre «Els còmplices»

Ponç Puigdevall ha publicat en el número 35 del magazine digital política&prosa un article sobre Els còmplices. Destaca que en el meu cànon particular «un lloc preponderant l’ocupa Montaigne i els seus Assaigs, sens dubte, i quan en el Postfaci s’hi llegeix el següent: “El llibre de Montaigne digeria molts llibres, sense organitzar-los metòdicament ni analitzar-ne els continguts, i acomplia així una funció de breviari o de llibre de capçalera: proporcionava una drecera a la formació del judici enfront de la massa creixent d’escrits impresos que sobrecarregava i oprimia el lector i permetia a aquest públic no especialitzat relacionar-los amb la seva vida personal, tal com Montaigne havia fet”, al lector no li costa entendre que es troba davant de la millor descripció d’Els còmplices».

Podeu llegir complet l’article de Ponç Puigdevall fent clic en aquest enllaç: La complicitat dels llibres.

Un dietari d’un viatge a Nàpols

La col·lecció Moment.Memorialística, que dirigeix Xavier Serra, de la Institució Alfons el Magnànim, acaba de publicar un nou volum: Spaccanapoli, de Salvador Vendrell, un dietari d’un viatge de deu dies que va fer a Nàpols el novembre del 2019 en companyia del seu cunyat, Manolo Anaya. Van tenir mal temps. Va ploure gairebé cada dia i els carrers de la ciutat, que té fama de ser molt bruta, es convertien en torrents que arrossegaven immundícies i deixalles diverses, entre les quals paraigües de tota mida i de tots colors. Tant se val. De tant en tant amainava, i Salvador i Manolo es podien dedicar a fer el turista. Van pujar a algun dels castells, amb vistes sobre la badia, van visitar museus i algunes de les més de quatre-centes esglésies de la ciutat, van poder contemplar uns Riberes d’una gran categoria… Abans de dinar, s’asseien en un baret o altre i es feien una cervesa o un negroni —ginebra, campari, vermut negre i gel— per fer venir gana. I dinaven. Un dia van dinar búfala amb olives cuinades, que els va agradar moltíssim. Sempre que podien, remataven la faena amb un Chivas Regal de dotze anys. Això sí, no sopaven. Si de cas, només un iogurt ascètic o un plàtan. I es retiraven aviat, perquè cada dia caminaven molts quilòmetres. L’ofici de turista és molt sacrificat. Van fer també alguna escapada fora de la ciutat, com ara a Pompei i Ercolano. Però no van pujar al Vesubi. Els va quedar la recança de no haver-se abocat una mica al cràter per fer-hi una ullada. A la pròxima. L’estada a Nàpols va ser plàcida: la camorra no els va segrestar. Només una vegada, al metro, van intentar de pispar la cartera a Manolo, però aquest se’n adonar a temps i tot va quedar en una anècdota que ni tan sols val la pena de contar.

Salvador Vendrell ha aprofitat els itineraris turístics d’aquells dies de novembre per a anar lligant tota una sèrie d’històries i digressions, de caràcter històric, literari o de la seua memòria personal. De vegades, la visita d’una església li feia recordar el seu temps d’escolà, a Fortaleny. Va arribar a dirigir fins i tot el rosari de les beates. Per a fer via, es botava algunes avemaries, però no li ho prenien a mal, perquè era un xiquet. La visita de Nàpols li va suscitar també el record d’alguns referents cultes, com ara algunes de les observacions de Goethe en el seu Viatge a Itàlia o el que va escriure el marqués de Sade sobre la ciutat després d’una estada que hi va fer. El diví marqués s’exclamava, ell!, de la depravació congènita dels indígenes. I moltes històries i anècdotes, que l’autor explica directament o posa en boca del seu company de viatge, de vegades purament llegendàries, típicament llegendàries, d’altres vegades històriques, increïblement històriques. Jo em quede, sobretot, amb el report de la festa que van organitzar quan va arribar a Nàpols Maria Carolina d’Àustria a casar-se amb el rei Ferran.

Enmig d’una gran plaça, davant el palau, els fusters van bastir una enorme piràmide amb taulons. Una vegada construïda, la van carregar amb una exageració de menjar: pa, melons, taronges, peres, gallines, pollastres, ànecs, coloms, titots… L’aviram el clavaven de viu en viu de les ales i el deixaven allí penjat amb tota la cridòria que feien. Per acabar, els carnissers van arribar amb una processó de bous, ovelles, cabres, jònecs, porcs… que van lligar, vius, a la base de la muntanya. Milers de lazzaroni, que és com s’anomenava, en paraules del marqués de Sade, «la part més baixa i brutal del poble», s’aplegaven a la plaça, tots armats amb ganivets, dagues i destrals. Mentrestant, soldats armats a cavall vigilaven la muntanya de menjar. Al final, el rei i la nòvia van eixir al balcó, acompanyats de membres de la cort i de nobles convidats. Es va donar el senyal amb una canonada, els soldats es van apartar i la multitud famolenca es va llençar sobre la muntanya per agafar-ne tot el menjar que podia. Esquarteraven els animals de viu en viu, n’hi havia que se’ls menjaven crus, la plaça es convertia en una bassa de sang enmig de crits i d’empentes. Alguns, en lloc de clavar el ganivet a una vaca o a un cabrit, li’l clavaven directament al veí. Els nobles, des dels balcons, aplaudien i cridaven d’alegria, entusiasmats davant aquella espectacular cucanya pantagruèlica. A la nòvia, la Maria Carolina, que era germana de Maria Antonieta, l’espectacle no li va agradar. Els bàrbars del sud! El rei en va prendre nota i va decretar que a partir de l’any vinent els carnissers matarien els animals i els penjarien esquarterats en la muntanya. Vendrell relaciona la cucanya amb Xauxa o terra de Xauxa: aquell país imaginari on hi ha de tot i ningú no treballa, on hi ha rius de llet i de vi, les muntanyes són de formatge i dels arbres penja menjar de tota mena. El marqués de Sade va presenciar una d’aquestes cucanyes, i va escriure que servien «per a perpetuar la seua voracitat i el seu amor al pillatge…» Sobre la proverbial propensió al lladrocini dels napolitans, Salvador Vendrell també narra algunes anècdotes ben divertides. Tot decau, però. A Manolo Anaya no li van poder furtar la cartera.

M’he autoconcedit un premi

Anit, després de sopar, al llit, vaig acabar de llegir El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós. Tot seguit vaig apagar el llum —no recorde quina hora era— i em vaig adormir. Aquest matí m’he despertat abans de les sis, però encara tenia son, i el cap m’anava amunt i avall dels incidents, personatges i escenes de la novel·la de Queirós, sense poder-ho evitar, d’una manera obsessiva, com si estigués somiant. Potser sí que somiava a estones curtes, i se’m feia difícil distingir somni i vigília. Passades les set, m’he alçat, una mica fatigat. Aquesta novel·la de Queirós és de la mateixa època que El cosí Basílio. Totes dues tenen un aire de família, especular, com si fossen dues variacions d’un mateix motiu central. M’agradaria escriure un assaig comparant-les. Més endavant, més endavant potser. El crim de mossèn Amaro també m’ha agradat molt, però aquesta nit m’ha atabalat massa en somnis. Millor deixar que la novel·la repose, i de pas descanse jo també. Les lectures, com les paelles, s’han de deixar reposar una mica abans d’assimilar-les del tot.

La lectura d’aquesta novel·la ha estat un premi que m’he concedit a mi mateix per haver enllestit un treball que m’havien encarregat —un text sobre Fuster. Això i la correcció de les galerades del Diari 1965-1977 de Josep Iborra —gairebé mil pàgines— a penes m’han deixat temps per a llegir res durant el mes d’agost. Supose que a partir d’ara recuperaré el ritme de lectures habituals. I ara, a què li clavaré queixalada? Despús-ahir em va arribar l’Obra narrativa completa d’Ernest Martínez Ferrando, que m’ha enviat Vicent Alonso. Està editada per la Institució Alfons el Magnànim en un volum molt bonic de la Biblioteca d’Autors Valencians, en paper bíblia. Vicent Alonso s’ha encarregat de l’edició i la introducció. Es tracta d’una novetat editorial molt important, que ja comentaré en aquest blog després de llegir-la.

Consulte la meua llibreteta. A més del volum de Martínez Ferrando, tinc pendents la recent traducció al català de Peer Gynt, d’Ibsen, el Discurs preliminar de l’Enciclopèdia, de D’Alembert, una tria dels diaris de Thomas Mann i una altra dels de Tolstoi, el Diccionari filosòfic de Voltaire… En una altra pàgina hi trobe el recordatori de les paraules majors: la correspondència de Flaubert, els llibres de viatge de Stendhal, The Principles of Psychology de William James, The Anatomy of Melancholy… Pensant-ho bé, em concediré per unanimitat un altre premi i em llegiré primer de tot un Simenon.

Se vogliamo che tutto rimanga com’è…

«Se vogliamo che tutto rimanga com’è, bisogna che tutto cambi». Si volem que tot quede com és, cal que tot canvie. La màxima que Lampedusa va posar en boca del jove Tancredi, un dels personatges d’El Gattopardo, és ben coneguda, fins i tot per molta gent que no ha llegit la novel·la. Amb el temps ha adquirit un caràcter proverbial i això ha contribuït potser a dissimular-ne el sentit ambigu i enigmàtic. Com pot ser que tot canvie, si tot continua igual? Si fos alguna cosa, encara… En el context de la novel·la, el que canvia, el que ha de canviar perquè tot quede igual, està ben clar: les classes dirigents sicilianes han de renunciar a la dinastia borbònica i han d’acceptar la unificació italiana i el règim parlamentari a fi de mantenir els seus privilegis i el seu paper dirigent. Es tracta, en definitiva, d’adaptar-se als «nous temps».

Els virreis de Federico De Roberto va influir profundament en El Gattopardo. De fet, la màxima de Tancredi està inspirada en el monòleg de Consalvo que tanca Els virreis. Hi trobem una frase que n’és l’equivalent i tot, o gairebé, quan Consalvo, per a tranquil·litzar la seua tia, li assegura que, malgrat els canvis que s’estan produint, «la diferència és més nominal que real». Comparada amb la de Lampedusa, la frase de De Roberto és grisa i anodina. És només una «frase», no una màxima sentenciosa, construïda retòricament partir d’un contrast simètric. Grisa i anodina, però més precisa. El que vol dir De Roberto està molt clar: continuaran manant els de sempre, els qui ja manaven abans. O uns altres que els reemplaçaran i faran exactament el mateix paper.

Quin és el campanar més bonic de València?

Joaquim Iborra ha publicat en Nosaltres la Veu un article comentant Ciutat de campanars, un llibre de Toni Sabater editat per Drassana ara fa cinc anys. A diferència de Noruega, de Rafa Lahuerta, aquest llibre de Sabater ha passat una mica desapercebut. O molt desapercebut. Cosa que, si bé es mira, és injusta. Noruega ha tingut tant d’èxit perquè, entre altres raons, presenta un retrat de la ciutat de València. Per la mateixa regla de tres, Ciutat de campanars, una guia personal de València organitzada en dotze capítols, cada un amb un recorregut per un barri de la ciutat al voltant d’algun dels campanars que han marcat l’espai i la vida de la gent, hauria d’haver trobat una recepció generosa entre el públic lector. Supose que quan els lectors de Noruega se n’assabenten, correran a llegir Ciutat de campanars. El llibre de Toni Sabater va acompanyat d’unes fotografies de Germán Caballero que retraten cada un dels dotze campanars.

Joaquim Iborra assenyala que ens calen llibres com aquest, com una manera de superar la indiferència que ens provoquem els espais per on circulem cada dia. La resta del seu article està dedicat a valorar quin, dels dotze campanars triats per Sabater és el més bell. No quin li agrada més, sinó quin és el millor. S’admeten apostes.

Podeu llegir l’article complet fent clic en aquest enllaç: Els campanars d’ahir.

«Josep Iborra, complet i inèdit», per Josep Alapont

Josep Alapont ha publicat en el número de juliol de la revista Saó un molt bon article sobre Una literatura possible, primer títol de l’Obra literària de Josep Iborra, que ha començat a editar la Institució Alfons el Magnànim. Aquesta ressenya és, crec, la primera que es publica d’aquesta obra, editada en dos volums (I i II). La podeu llegir en el número de juliol de Saó o fent clic en aquest enllaç: Josep Iborra, complet i inèdit.

«Els Virreis», una gran novel·la europea

Entre les novetats que van aparèixer per Sant Jordi em sembla que ha passat una mica desapercebuda Els virreis, la gran novel·la de l’escriptor sicilià Federico De Roberto (1861-1927), una obra monumental de més de set-centes pàgines, que ha publicat Edicions 1984 en traducció al català de Pau Vidal. El mateix Vidal havia traduït uns anys abans El Gattopardo de Tomasi di Lampedusa, clarament inspirada en Els virreis.

És estrany que aquesta novel·la no siga més coneguda. Leonardo Sciascia la considerava la més gran de la literatura italiana després d’Els promesos d’Alessandro Manzoni. La novel·la de Manzoni, a què vaig dedicar el contrapunt cinquanta-set de La literatura recordada, tampoc no és molt llegida fora d’Itàlia. Una conseqüència d’escriure des d’una àrea lateral de la literatura europea? A les novel·les d’Eça de Queirós els passa igual. La literatura italiana, malgrat Dante i tants noms il·lustres, forma part d’aquesta àrea lateral, igual que la portuguesa, que la catalana o l’espanyola. De Roberto, com a sicilià, escrivia des de la perifèria de la perifèria. Però reconec que això no acaba d’explicar el ressò limitat que ha obtingut Els virreis. Pirandello, Sciascia i Lampedusa eren sicilians tots tres, i sí que han aconseguit un reconeixement generalitzat, dins i fora de la literatura italiana. O m’ho sembla a mi.

Publicada el 1894, Els virreis pren la forma d’una crònica privada i pública dels Uzeda, una família siciliana d’antiga estirp espanyola, els avantpassats de la qual van obtenir, en temps de Carles V, el càrrec de virreis. El marc temporal comprèn els anys que van del 1855 al 1882. La primera part transcorre entre el 1855 i el 1861, període en què es produeix el desembarcament de Garibaldi a Sicília (1860) i la proclamació del Regne d’Itàlia amb la constitució del primer parlament nacional (1861). La revolució liberal provoca de primer la fugida esbojarrada de l’aristocràcia siciliana, però a poc a poc tothom s’afanya a pujar al carro dels vencedors. El primer de tots, Gaspare Uzeda, duc d’Oragua, germà del príncep Giacomo.

Les meues recomanacions en Bookshop

Cada vegada més lectors compren els seus llibres per Internet. Per comoditat, per rapidesa, per la facilitat de cerca i, sobretot, per la disponibilitat més gran de llibres. Molt sovint, massa sovint, en una llibreria no tenen l’exemplar que ens interessa. Naturalment, el podem encomanar i al cap d’un temps, que de vegades s’allarga, arriba a la llibreria. El que passa és que aquesta gestió que el llibreter du a terme amablement també la podem fer nosaltres mateixos des de casa. Al mateix temps, ens sap mal prescindir de les llibreries tradicionals. No tot ha de ser bars de copes! I sempre fa gust entrar en una llibreria. Sempre hi trobes algun llibre que no cercaves, que ni tan sols sabies que existia. En fi, hi pots trobar també un o altre amb qui xerrar una estona. Més arguments: comprar els llibres en Amazon planteja certs problemes de consciència —de mala consciència—, perquè Amazon pot contribuir a la destrucció de la xarxa de llibreries independents, i perquè la seua situació de predomini li permet imposar condicions abusives als diversos elements de la cadena del llibre. Etc. Si més no, això diuen.

El que està clar, o hauria d’estar-ho, és que a hores d’ara els llibres no es poden vendre com si Internet no existís. (Aquest és, en el fons, el somni no confessat de la majoria d’editorials, llibreries i distribuïdors. Tan bé que estàvem!) Sorprèn, per tant, que s’haja muntat una plataforma de venda de llibres online alternativa a Amazon, que hi puga competir amb èxit, i que siga un complement de la venda en la llibreria física. S’ha fet algun intent en aquest sentit, com ara Libelista. Des de fa poc temps, s’ha llançat una altra plataforma que d’entrada té bona pinta: Bookshop.org.

Impulsada per llibreries i editors independents, Bookshop ofereix al lector una forma ràpida de comprar llibres per rebre’ls a casa, amb l’eficàcia de les grans plataformes (enviament en 24 hores, sense despeses d’enviament i amb un 5% de descompte). Des del punt de vista del lector, Bookshop funciona com qualsevol altra pàgina online. Després de donar-se d’alta, pot començar a comprar i a afegir llibres al carret. La diferència és que Bookshop li demanarà que trie una llibreria, qualsevol de les que formen part de la plataforma a Espanya. El 25% del marge de cada compra anirà a la llibreria seleccionada sense que el llibreter haja de fer res. Bookshop s’encarrega de tot el procés d’enviament. Una altra possibilitat és que el lector no trie cap llibreria. En aquest cas el 25% de cada compra anirà a un fons comú que es reparteix regularment entre totes les llibreries de la plataforma. A diferència del que ocorre amb Amazon, en Bookshop les llibreries independents no perden clients. Bookshop actua com el seu agent de vendes i en comparteix les dades. A més, cada llibreria disposa de la seua pròpia pàgina en la plataforma, des de la qual pot fer recomanacions.

Algun però. En principi, Bookshop pot enviar de manera immediata tots els llibres que estan en circulació en les llibreries, però he observat que algunes vegades ens avisa que no tenen disponible alguns dels títols que consten en la seua base de dades. Sembla, per tant, que un dels principals problemes de les llibreries, el poc llibre de fons que tenen, o una oferta centrada gairebé exclusivament en les novetats més recents, i no en totes, es reprodueix en Bookshop. A més, no hi ha prou a compartir les dades de les llibreries, si aquestes dades no se sincronitzen i s’actualitzen amb regularitat. En fi, donem un marge de confiança i a veure si milloren aquesta qüestió, que és fonamental.

I ara, amb el vostre permís, entre jo. Bookshop té un programa d’afiliats destinat a autors i publicacions especialitzades. Per mitjà d’aquest programa els afiliats poden obrir el seu propi espai en Bookshop, des del qual poden recomanar llibres, els seus i els d’altres autors. Cada venda des d’aquesta pàgina reporta a l’afiliat un 10% del preu, mentre que l’altre 10% va destinat al fons comú de les llibreries. M’ha fet gràcia provar i he obert un espai: La serp blanca Bookshop.org. L’he organitzat, de moment, en tres seccions: Les recomanacions d’Enric Iborra, en què presente una tria de llibres, que aniré renovant de tant en tant. Cada títol recomanat l’acompanye amb una anotació crítica molt breu, d’una frase o dues. Les altres dues seccions estan dedicades als llibres del meu pare i als meus: Els llibres de Josep Iborra i Els llibres d’Enric Iborra. En la columna de la dreta del meu blog he inserit un bàner perquè pugueu accedir amb comoditat al meu espai en Bookshop.

Per a més informació, molt ben explicada i analitzada, podeu llegir l’article que ha publicat en el seu blog Bernat Ruiz Domènech: Bookshop.org, porque la digitalización no és opcional.

El lloc on va nàixer Blasco Ibáñez

Per què una de les marques de la bona arquitectura és la capacitat d’envellir en bones condicions? Per què alguns edificis, passats pocs anys, són ridículs i passats de moda? Quina és l’avinguda més provinciana de tot Europa? Es pot comentar un edifici igual que es comenta un text? Quin sentit té parlar de lògica sintàctica en relació amb l’arquitectura d’un edifici?

Aquestes i altres qüestions les tracta Joaquim Iborra en l’article que ha publicat en Nosaltres La Veu. Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: El lloc on va nàixer Blasco Ibáñez.

Què estic llegint, què voldria llegir

Sempre que arriba l’estiu, em faig el propòsit de llegir alguns d’aquells llibres grossos que tinc pendents de lectura des de fa tant de temps. Per a aquest estiu m’havia anotat The Anatomy of Melancholy, de Robert Burton, el Montaigne anglès, l’únic llibre que feia alçar-se d’hora el doctor Johnson. També, la correspondència de Flaubert, en l’edició de tres volums de La Pléiade, unes tres mil pàgines. I The Principles of Psichology, de William James. Aracil deia que era l’únic llibre de psicologia que valia la pena. I alguna novel·la com ara El crim de mossèn Amaro, d’Eça de Queirós, o algun Faulkner… O els assaigs de Huxley. També m’agradaria tornar a llegir l’Ulisses en la nova traducció al català de Carles Llorach-Freixes. Són tots, és clar, grans llibres i, al mateix temps, llibres grossos, de moltes pàgines. Demanen una inversió important de temps i d’atenció.

Aquesta llista de bons propòsits sempre s’entrebanca per un motiu o altre. Diguem-ne que això forma part de la tradició. Així, ahir vaig rebre un encàrrec editorial, que vaig acceptar amb molt de gust, però que he de tenir enllestit al setembre. Per a dur-lo a terme hauré de rellegir alguns llibres, que passen per davant dels que havia anotat en la llista. Però siguem sincers. És a dir, diguem-ho tot: abans d’aquest encàrrec m’he distret amb la lectura d’altres llibres, que postergaven els de la llista un dia sí i l’altre també. Com sempre, hi ha excusa: la lectura d’alguns llibres em porta a llegir-ne uns altres, que passen per davant de qualsevol propòsit inicial. És el que m’ha passat amb Style. The art of writing well, de F.L. Lucas. Em va agradar tant, i en vaig treure tant de profit, que vaig voler llegir més coses d’aquest autor. Via internet, vaig encarregar-ne dos títols: The search for good sense i The decline and fall of the romantic ideal. Abans d’una setmana la cartera ja me’ls havia dut a casa. Vaig llegir-me de seguida el primer, un recull de quatre assaigs sobre quatre figures del XVIII anglès: Samuel Johnson, Lord Chesterfield, James Boswell i Oliver Goldsmith. Els tres primers els he llegit sovint. Goldsmith, en canvi, era per a mi només un personatge de la tertúlia del doctor Johnson, tal com apareix en la seua biografia escrita per Boswell. La lectura de l’assaig de Lucas m’ha fet venir ganes de llegir-lo també. Lucas en recomana la novel·la El vicari de Wakefield, que està traduïda al català per Carles Llorach-Freixes en Adesiara, i Citizen of the World, un recull d’assaigs.

Un article de Salvador Vendrell sobre «Els còmplices»

Salvador Vendrell ha publicat un article sobre Els còmplices en La Veu dels Llibres. Podeu llegir-lo fent clic en aquest enllaç: Viure llegint.

Crònica i crítica d’un temps

Gustau Muñoz ha publicat un altre llibre. En poc temps, en molt poc temps, n’ha publicat cinc. Tres durant el 2019: Corrents de fons (Lletra Impresa), El vertigen dels dies (L’Avenç) i La vida dels llibres (Afers). El 2020, Elogi del pensament crític (Afers), i ara, el 2021, Espill d’un temps, que acaba de fer aparèixer Vincle Editorial. Cinc llibres en tres anys, i el 2021 encara no ha acabat.

Els textos que ha aplegat en Espill d’un temps, com assenyala ell mateix en el pròleg, «es relacionen amb allò que m’apassiona: la cultura, la política, el país i la memòria. I en bona mesura en una època determinada. Per això el títol». Es presenten organitzats en quatre blocs. El primer, Notes personals, recull un seguit d’assaigs d’extensió variable en què Gustau Muñoz analitza la seua actitud davant el pas del temps o davant l’experiència religiosa, o reivindica l’Equip Realitat, format per Joan Cardells i Jordi Ballester, que no va tenir tant d’èxit ni tanta projecció com l’Equip Crònica.

El segon bloc, Ciutats vistes, està format per un únic assaig en què repassa alguns dels seus viatges a diferents ciutats d’Europa i de Nord-amèrica. És un dels textos d’aquest llibre, crec, que el lector llegirà amb més gust. Muñoz assenyala d’entrada que no li agrada viatjar a les grans ciutats, encara que ho ha hagut de fer sovint per raons professionals. El que li agrada, diu, és «viatjar al meu aire, i entrar a les petites ciutats per carreteres antigues, recognoscibles, no perdre’m en nusos de comunicacions impossibles de desxifrar, recargolats, superposats, jeroglífics. Però el cas és que cada vegada s’imposen més, aquestes circumval·lacions, derivacions, desviacions, vies paral·leles, rondes, on si bades o t’equivoques la penalització és gran, o té solució difícil. Tot s’ha fet molt complicat». No tot és viatjar! Algunes de les ciutats que rememora sintèticament en aquest assaig són Leipzig, Nova-York, Lisboa i Porto, Goteborg, Florència, París i Berlín. També reflexiona sobre el fet que algunes ciutats tenen una capacitat de suggestió, o d’autosuggestió, que altres no tenen. Són les ciutats que en diem literàries, «les que han generat una densitat superlativa de seduccions que s’han traslladat a un magma vastíssim de lletra impresa», les que tenen una capacitat de ressonància històrica, estètica, arquitectònica… Nova-York, Praga, Viena, Trieste, fins i tot Barcelona, són ciutats literàries. I n’hi ha que no ho són, com ara Albacete o Madrid. Gustau Muñoz observa malèvolament, però no per això deixa d’encertar-la, que Madrid «no és una ciutat especialment literària, malgrat —o per això mateix— els llibres de Baroja o Umbral».

El tercer bloc, Abecedari de contemporanis, és un conjunt de retrats de contemporanis de l’autor, gairebé tots valencians, ordenats alfabèticament, que complementa els textos del primer bloc pel que té de reflexió i de memòria sobre el que han estat les últimes dècades de la vida cultural i política del País Valencià. Són retrats breus, elogiosos, un pèl formularis. Només en el dedicat a Joan Francesc Mira, el més extens de tots, Muñoz pren algunes distàncies, com ara davant el cicle novel·lístic de Mira sobre la ciutat de València, o a expressar la perplexitat que li produeix algun aspecte de la seua personalitat. En el quart i últim bloc, Instantànies, ha mirat de recollir «consideracions i aproximacions a fets i persones, a episodis, o situacions, de l’ampli món de la cultura —la literatura, el pensament, l’art— que m’han interessat i ocupat al llarg del temps». A destacar-ne el que porta per títol La mala imatge dels valencians o el que dedica a l’Equip Crònica i el context polític dels anys setanta, o les reflexions sobre la narrativa actual en Retorn a la novel·la històrica. En No he anat mai a Buenos Aires, l’autor confessa que així i tot aquesta ciutat forma part del seu imaginari personal i es promet que un dia anirà a recórrer els llargs carrers de Buenos Aires. No ho he pogut evitar. De seguida m’ha vingut al cap el que sempre deia Aracil: «no hay más malos aires que los de Buenos Aires».

Amb Espill d’un temps Gustau Muñoz ha insistit en alguns dels motius tractats en Corrents de fons i El vertigen dels dies. Aquests tres llibres, de fet, es poden considerar una trilogia sobre el que ha estat la vida cultural i política al País Valencià des de finals de la dècada dels setanta fins ara, en la qual el seu autor ha participat activament. Combinen la crònica personal i la crítica a partir d’una experiència i d’una reflexió, com declara en el pròleg de l’últim llibre, «sense embuts, sense concessions, però sempre —així ho he intentat— ponderada, és a dir, matisada i sense radicalitzar el judici». La ponderació, de bracet d’una actitud esperançada davant el futur del seu país, marca el to dels seus llibres, com ara Espill d’un temps.

Defensa de la literatura catalana

Quin sentit tenen les nostres cultures? Quina flauta toquem o podem tocar? Aquesta pregunta, ens la podem formular amb un esperit escèptic i fins i tot derrotista. No fóra millor deixar-ho córrer i integrar-se en les altres cultures, començant per la que ja ens ha col·locat en el seu espai? El castellà, per a nosaltres; l’alemany o el rus, per als països de l’est; l’anglès, per a Holanda i Dinamarca…

La pregunta, però, es pot formular amb un altre esperit, que és un desafiament, i no una tossuderia, perquè parteix precisament no d’un provincianisme sinó del mateix principi de la literatura entesa en la seua universalitat. En aquest sentit, vull recordar ara un testimoni de la cultura txeca: Milan Kundera. Referint-se al concepte expressat per Goethe de «literatura mundial», diu que, per a la literatura txeca, «esdevenir part de la literatura mundial no sols era una tasca difícil sinó una tasca que corresponia a una necessitat vital, car era només en aquest espai supranacional de la literatura mundial on la literatura txeca trobaria la protecció i la garantia de la seua llibertat». Això és important tenir-ho en compte. Afirmar-se en una nació petita no és una manifestació reaccionària de provincianisme. Ho pot ser. Però no necessàriament. Més encara, crec, amb Kundera, que les nacions petites són les més interessades —és una necessitat vital— a afirmar el concepte de Goethe. Perquè si bé una nació petita pot caure en el provincianisme —entenent mal els valors nacionals—, una nació gran pot caure —i cau, de fet— en l’imperialisme, que és una mala manera d’entendre la literatura mundial, perquè la confon amb la seua pròpia literatura. Kundera diu també: «una nació petita mai no somia remodelar el món per adaptar-lo a la seua pròpia imatge, sinó, més aviat, de trobar-se en un món de tolerància i diversitat on poder viure en “igualtat”». És la cultura integralment, universalment, entesa. Les grans cultures europees, imperialistes de cara a les petites que es troben dins d’elles o en els seus marges, són imperialistes, però provincianes respecte a d’altres cultures no europees…

El llibre en català, si vol promoure i defensar la nostra cultura, ha de tenir en compte aquest concepte de cultura universal: ho necessita vitalment. Aquesta necessitat, si és sentida, ens porta a la segona consideració de la cultura a què he al·ludit al principi: cal —i el llibre hi pot ajudar— crear un impuls, una ambició creadora, en tots els ordres, per tal d’afirmar-nos. Només aquestes reaccions són fecundes. No fer cultura purament promocionada, sense estar animada per un esperit: grans moviments culturals s’han produït per aquesta voluntat de cultura pròpia —l’alemany de finals del segle XVIII i principis del XIX, la russa de la segona meitat del XIX. Fer llibres: però fer-los com a expressió d’aquesta voluntat d’ocupar el lloc que ningú no pot ocupar per nosaltres, dins la literatura mundial. Això demana un gran esforç, una gran obstinació, i una gran lucidesa: perquè és una aposta i no ens volem conformar amb guanys insignificants. Cal jugar fort.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 2. Institució Alfons el Magnànim, pàgs. 1380-1381.

Una síntesi de la literatura llatina

La setmana passada, mirant llibres en Fan set, m’hi vaig fixar en un volum d’unes cent trenta pàgines que acaba de publicar Ediciones Siruela: Los placeres de la literatura latina, de Pierre Grimal. No feia ni un minut que Marc Senabre l’havia deixat exposat en una de les taules de la llibreria. El vaig confiscar de seguida. Un llibre sobre els plaers que poden proporcionar els clàssics llatins, escrit per un llatinista expert i gran escriptor com Pierre Grimal, era una temptació que no es pot resistir. Jo no la vaig resistir. Encara que disfrute sovint dels plaers que proporciona la literatura llatina, vaig pensar que l’assaig de Grimal em podia ajudar a intensificar-los o a descobrir-me’n de nous. Sempre en volem més.

Quan vaig arribar a casa i vaig començar a fullejar-lo, em vaig adonar que el títol de l’edició de Siruela no tenia res a veure amb el de l’original, que havia aparegut el 1965 en la col·lecció Que sais-je com a La littérature latine. És a dir, que l’editor de la traducció castellana m’havia enganyat canviant el títol de l’edició francesa, sobri i concís, per un altre de clarament efectista. I el que és pitjor i em feia més ràbia: jo hi havia caigut de quatre potes. Tant se val. Al final tot ha acabat bé. El llibre de Grimal m’ha agradat molt i no m’ha costat gens perdonar la malifeta de l’editor. Potser, en el fons, hauria de donar-li’n les gràcies.

Cal haver llegit molt, cal saber molt bé del que es parla i cal escriure molt bé per a fer un llibre com aquest: una síntesi crítica de la literatura llatina que no es queda en un catàleg enumeratiu, i que està plena de coses: d’observacions intel·ligents, d’anècdotes il·lustratives, de detalls i al mateix temps de grans línies que delimiten els trets principals de la literatura llatina i de la seua evolució. El mateix Grimal assenyala que més que compondre un catàleg s’ha esforçat a seguir «pels meandres de les personalitats particulars, els grans corrents de la literatura, que es va veure vinculada al destí polític i espiritual de Roma».

Josep Iborra sobre els seus criteris com a crític literari

Moltes vegades és difícil d’aconseguir, però el crític hauria de ser equidistant, mantenir una certa distància que el porte a no percebre com una ofensa la mala literatura. És preferible ocupar-se’n només de la bona, però això no sempre és possible. Fins i tot a vegades convé, sense fer actes de caritat, no insistir en els errors d’una primera o segona novel·la, si el crític creu que l’autor apunta maneres, o talent, que jo crec que és una cosa que es percep ja en les primeres línies. No a tothom se li pot exigir que siga Faulkner, i a més seria molt avorrit. També apuntaria que la crítica, o el «ressenyisme», encara no són ciències exactes. També aquí hi ha el dret a equivocar-se, igual que l’autor erra a vegades en alguna de les seues obres.

En la tasca de crític literari, sempre he intentat no contar l’argument ni la vida de l’autor, sinó d’explicar la meua impressió del llibre, una visió general per tal de situar-lo una mica, d’analitzar alguns components bàsics del llibre de manera que puga servir d’orientació per al lector. El que no he fet ha sigut una crítica valorativa, en això he estat més reservat. M’he estalviat elogis o crítiques negatives. Pense que una descripció ja era suficient.

Josep Iborra, Una literatura possible. Vol. 1. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 59.