5.1. Simbolisme i modernitat poètica. Autors més rellevants

Aquesta setmana he dedicat les classes de literatura universal a llegir i comentar poemes de Les flors del mal. En l’última ens vam centrar, sobretot, en els poemes del cicle de l’Spleen. La veritat és que en vam quedar una mica atabalats i, com que no volia que al final de la classe l’Angoixa atroc, despòtica, plantés damunt del nostre crani la seua bandera negra, vam passar a llegir uns altres poemes, més agradables i més bonics també, com ara Harmonia del vespre, El balcó, La música o Invitació al viatge:

Là, tout n’est qu’ordre et beuaté,

Luxe, calme et volupté.

Puc dir que els poemes del cicle de l’Spleen no m’agraden? Sí? Moltes gràcies. Doncs ho dic: els poemes del cicle de l’Spleen no m’agraden. I com que tenim confiança us diré també que els trobe una mica dolents. Excessivament emfàtics. Baudelaire hi opera per acumulació, cosa que certament no es pot dir que siga massa subtil. Ai, la mala influència de Poe! L’èmfasi i el didactisme pifien les més bones intencions literàries. Una altra cosa són els poemes en prosa de L’spleen de París. Molt bons.

Demà tinc la intenció de proposar als meus alumnes que preparen per als pròxims dies un comentari escrit d’algun dels poemes de Les flors del mal. Per a evitar-los certa sensació de vertigen davant el buit, ací tenen, ací teniu, el tema 5.1. Simbolisme i modernitat poètica. Autors més rellevants, per si pot ajudar una mica.

El tema, malgrat el títol, està centrat en Baudelaire. Que quede clar, però, que tant Rimabud com Mallarmé mereixen molta més atenció. En el tema a penes en dic res. De Rimbaud, m’he limitat a reproduir l’article de la GEC. Ara no tinc temps per més.

Mallarmé és un poeta fascinant. Es pot anar més enllà en poesia? Desgraciadament, el seu vers més recordat (perquè s’entén a la primera) és un dels més falsos i retòrics de la literatura universal, que ja és dir: La chair est triste, hélas! et j’ai lu tous les livres. N’hi ha per a matar-lo.

I Rimbaud. Durant un temps, durant molt de temps, ha estat un dels escriptors que més m’han influït i obsedit. Una altra qüestió é si aquesta influència va ser saludable per a mi. Vull tornar a llegir-lo aviat.

Rimbaud sempre ha resultat fascinant, sobretot per als escriptors, precisament perquè va decidir abandonar la literatura. D’això se’n diu força de caràcter.

Per acabar, us propose que sentiu la Invitació al viatge en la veu de Léo Ferré (la traducció del poema al català és de Jordi Llovet):

L'INVITATION AU VOYAGE
Mon enfant, ma soeur,
Songe à la douceur
D'aller là-bas vivre ensemble!
Aimer à loisir,
Aimer et mourir
Au pays qui te ressemble!
Les soleils mouillés
De ces ciels brouillés
Pour mon esprit ant les charmes
Si mystérieux
De tes traitres yeux,
Brillant à trave l'S leurs larmes.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

Des meubles luisants,
Polis par les ans,
Décoreraient notre chambre;
Les plus rares fleurs
Mêlant leurs odeurs
Aux vagues sen te urs de l'ambre,
Les riches plafonds,
Les miroirs profonds,
La splendeur orientale,
Tout y parlerait
À l'ame en secret
Sa douce langue natale.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

Vois sur ces canaux
Dormir ces vaisseaux
Dont l'humeur est vagabonde;
C'est pour assouvir
Ton moindre désir
Qu'ils viennent du bo ut du monde.
- Les soleils couchants
Revêtent les champs,
Les canaux, la ville entière,
D'hyacinthe et d'or;
Le monde s'endort
Dans une chaude lumière.

Là, tout n'est qu'ordre et beauté,
Luxe, calme et volupté.

LA INVITACIÓ AL VIATGE
Germana, criatura,
pensa en la dolçor
d'anar a viure plegats, molt lluny!
Estimar-se a desdir,
estimar i morir
al país que se t'assembla!
Aquells sols mullats
en cels emboirats
per mi tenen l'encant,
tan misteriós,
dels teus ulls traïdors
que et brillen amb les llàgrimes.

Tot hi és ordre i bellesa, allà,
luxe, calma i voluptat.

Mobles refulgents
polits per molts anys
ens guarnirien la cambra;
les més rares flors,
mesclant les olors
als vagues perfums de l'ambre,
preciosos plafons,
els miralls pregons,
l' esplendorós Orient,
tot hi parlaria
al cor, amb secret,
la dolça llengua vernacla.

Tot hi és ordre i bellesa, allà,
luxe, calma i voluptat.

Mira, en aquests canals,
com dormen els vaixells
amb humor tot vagabund;
només per satisfer
tot el teu deler
vénen de l'altre cap del món.
-Els sols a la posta
vesteixen els camps,
els canals i la ciutat sencera,
de jacint i d'or;
la terra s'adorm
en una càlida atmosfera.

Tot hi és ordre i bellesa, allà,
luxe, calma i voluptat.