L’únic que atacava en públic el règim de Franco sense estar borratxo

Ell era el centre de la tertúlia de Fuster. Era el més vital i extrovertit de tots quatre, cosa que es traduïa, entre altres coses, en la manera com concebia i practicava l’amistat. Ell era l’home d’acció, un dels qui més va contribuir a donar forma política al valencianisme durant el franquisme i qui menys se’n va beneficiar personalment. Coneixia el País Valencià com ningú.

Josep Pla, el 1972, en una escala que va fer a Gandia, li va dir al meu pare, mirant Ventura: «Quina vitalitat, eh?, aquest home, quina vitalitat!». Ho conta Josep Iborra en el Diari 1965-1977. L’escriptor Manuel Vicent en va fer un retrat sintètic i revelador en Tranvía a la Malvarrosa. En aquesta novel·la, que ha estat traduïda al català per Miquel Alberola i publicada per Austrohongaresa de Vapors, Manuel Vicent conta com va conèixer, el 1956, Vicent Ventura: «A la residència vivia Josep Iborra, un intel·lectual molt intel·ligent que sempre estava constipat. Un d’aquells dies de gener Iborra em va prometre que una nit em duria a la tertúlia que Vicent Ventura tenia al Kansas, un café antic situat al cantó de la plaça de la Reina amb el carrer de la Pau. […] No vaig aconseguir que em dedicara una sola paraula aquella nit; així i tot em sentia orgullós d’haver-lo conegut perquè va ser el primer personatge que vaig sentir en públic atacar el règim de Franco sense estar borratxo.»

Enguany es commemora el centenari del naixement de Vicent Ventura (Castelló de la Plana, 1924 – València, 1998). Fins ara, s’han fet diversos actes —taules redones i conferències— i s’han publicat alguns llibres. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha editat Vicent Ventura. Una vida per la llibertat, de Francesc Pérez Moragón. A través d’una llarga introducció, un àlbum de fotos de més de cinquanta pàgines i una extensa relació d’articles, l’autor reconstrueix la memòria fotogràfica del periodista i polític valencià. L’editorial Afers ha publicat un volum amb les entrevistes que li van fer a Ventura al llarg de la seua vida, a cura d’Adolf Beltran: Paraules d'un demòcrata. Entrevistes, 1960-1993. Finalment, en la col·lecció País, de la Institució Alfons el Magnànim, ha aparegut L’ofici que em furtaren. La transició amb ulls de periodista, un text inèdit de Vicent Ventura amb un pròleg de Francesc Bayarri. El mecanoscrit, que es trobava a l’arxiu que conservava una neboda de Ventura, Anna Aguilar, el va descobrir Francesc Pérez Moragón i ara està dipositat a la Biblioteca Valenciana. Redactat quan arrencava la dècada dels vuitanta, potser en els primers mesos del 1982, aquest llibre va ser un encàrrec perquè Ventura posés per escrit la seua visió del valencianisme polític dels anys seixanta i setanta. Però no es va publicar mai. Sembla que no va fer el pes als qui l’havien encarregat. Com explica Francesc Bayarri, «un escrit com el de Ventura havia de desagradar, per força, el totpoderós PSOE de l’època, que en el zenit del triomf no desitjava que algú vinguera ara amb velles històries».

Jèssica Roca sobre els «Escrits sobre música d’un literat melòman»

«Aquelles grans tendes de lona posades amb tauletes per prendre un got de llimó gelat, els carrets de xàmbits i polos, les paraetes de torró i caramels, joguines, les pilotes que hom feia jugar amb un fil de goma lligat a la mà, el tabalet i la dolçaina. I aquells dinars memorables… O era la gana que aleshores jo tenia? A totes les cases hi havia un clima càlid, acollidor, amb pastetes i anís. T’hi quedaves en alguna a dinar. Quins dinars!»

Aquest és un fragment que el Josep Iborra va escriure entre el 1971-1972, i que forma part dels Escrits sobre música d’un literat melòman. Una delícia quan descriu records de la seva infantesa a Polop. Enorme, treient de relleu les virtuts de compositors com Beethoven, Mozart, Brahms, Mendelssohn, Bach, Mahler, etc. Òbviament, la literatura també forma part d’aquests escrits. Hi entra Proust, Thomas Mann, Josep M. Espinàs… I el seu amic Joan Fuster, de qui fa un retrat com a aficionat a la música en el seu assaig Joan Fuster, filharmònic. En aquest me n’he anat cap a la València dels anys 40, quan un jove Fuster estudiant de dret començava a freqüentar concerts de l’Orquesta Municipal de València i la Societat Filharmònica de la ciutat.

Us deixo amb un resum de coses que he escrit i dit sobre el llibre. El millor, per això, és llegir-lo:

https://labgroga.blogspot.com/.../per-qui-escriu...

https://labgroga.blogspot.com/.../escrits-sobre-musica...

Què ha dit Joan Magrané sobre «Escrits sobre música d’un literat melòman»?

Llibre deliciós, un recull de textos sobre música (de Palestrina a Boulez passant per Goethe i Mann) escrits des d'una serenor clarivident que impressiona. Gràcies, @LletraImpresa.

Joan Magrané cita Josep Iborra

 

Joan Magrané, un dels més destacats compositors actuals, autor de l’Antologia sentimental de la música catalana, ha citat en el seu compte d’X un fragment dels Escrits sobre música d’un literat melòman, de Josep Iborra:

Josep Iborra, exactíssim:

Jèssica Roca comenta i llegeix un fragment d’«Escrits sobre música d’un literat melòman»

 

Es publica «Escrits sobre música d’un literat melòman» de Josep Iborra

Lletra Impresa Edicions, en coedició amb la Institució Alfons el Magnànim, acaba de publicar Escrits sobre música d’un literat melòman de Josep Iborra, una selecció d’assaigs que parlen, directament o indirectament, de música. No són pròpiament textos sobre música, sinó reflexions al voltant de la música en relació amb la cultura i amb l’experiència personal de l’autor. Si la personalitat literària i intel·lectual de Josep Iborra ha estat poc coneguda, o coneguda molt parcialment, encara més desconeguda és la seua condició de gran melòman.

El volum conté una sèrie d’assaigs inèdits i una tria de textos extrets dels següents llibres ja publicats: Inflexions (2005, Bromera), Breviari d’un bizantí (2007, Arola), L’estupor (2018, Afers) i Diari 1965-1977 (2022, Magnànim), juntament amb Joan Fuster, filharmònic, inclòs en Fuster, una declinació personal (2014, PUV). Està encapçalat per un assaig introductori de Joaquim Iborra, que ocupa gairebé la meitat del llibre, i que vol «mostrar una imatge de la intensa relació personal que el meu pare mantingué amb la música al llarg de la seua vida. De l’altra, plantejar una aproximació a les idees que sobre música i cultura sostingué com a intel·lectual i literat, aprofitant els textos fins ara disponibles. […] A favor de la fidelitat d’aquest doble retrat puc al·legar almenys el meu testimoni de primera mà i les hores d’audicions —moltes— que amb ell vaig compartir».

A més dels llibres, Josep Iborra tenia altres interessos. Alguns els va sostenir sempre, com la pintura i el cinema, des dels anys de formació. Ara, la música el va ocupar molt més intensament. La passió per la música va ser d’un mateix ordre de magnitud que la que va sentir per la literatura. Era una passió que preferia satisfer en privat, sentint la música gravada en discos o la que retransmetien per la ràdio, llevat d’algunes assistències escadusseres a les sales de concert. Es tractava d’una necessitat personal i domèstica, com la de la lectura, una necessitat autèntica, perquè realment no en podia prescindir; personal, perquè era en la intimitat on millor podia satisfer-la. I domèstica, perquè no tenia res de pretensiosa: era una activitat quotidiana, dintre de la més estricta normalitat. El repertori que escoltava habitualment era molt ampli. Totes les èpoques, tots els compositors, hi estaven representats.

Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix: un assaig inèdit de Josep Iborra

En l’entrada anterior, sobre les Sàtires de Persi, m’hi vaig referir a un assaig inèdit del meu pare en què comentava un dels mots més citats d’aquest autor llatí: «nemo in sese temptat descendere.» Ningú no intenta baixar al fons d’ell mateix. Aquest assaig està inclòs en els Quaderns 1980-2000, que serà el pròxim títol, el cinquè, de l’Obra literària de Josep Iborra. Hi ha previst un segon volum de Quaderns, que recollirà els que va escriure des del 2001 fins a la seua mort, el 2011.

Els Quaderns reprenien, després d’una interrupció de gairebé quinze anys, el Diari 1965-1977. En la nota preliminar a aquest volum vaig explicar els motius d’aquesta interrupció. Ara, el caràcter de diari, i més encara de diari íntim que distingia el Diari 1965-1977, es va diluir una mica en els textos d’aquests quaderns, que ja no estan datats au jour le jour, llevat d’algunes poques vegades. Per això, els dos volums en què s’editaran no portaran el títol de diari sinó de quaderns: uns reculls de notes i reflexions assagístiques, d’extensió i temàtica molt diverses, en la línia d’Inflexions, Breviari d’un bizantí i L’estupor.

Com a avançament dels Quaderns 1980-2000, pròxim títol de la sèrie Obra literària de Josep Iborra, reproduïm aquest assaig sobre la sentència de Persi:

Escriure per a un mateix

Josep Iborra, en una carta a Josep Garcia Richart, li deia que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament». Però li recordava que «després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar-la en mans del públic, d’un lector». Richart no volia publicar els seus poemes. Es mostrava reticent, fins i tot, a deixar que els seus amics els llegissen. Josep Iborra, encara que no era tan radical com Richart, i a pesar del que li aconsellava, mostrava una certa indiferència o desgana per publicar.

Escriure per a un mateix és un principi que Flaubert va enunciar més d’una vegada en la seua correspondència. El 1852, en plena redacció de Madame Bovary, escrivia a Louise Colet que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue le violon». Uns anys més tard, el 1858, comentant a Leroyer de Chantepie el procés d’escriptura de Salammbô, insistia en aquesta posició: «Ce que j’entreprends est insensé et n’aura aucun succès dans le public. N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.» L’escriptor havia de ser «soi-même son public, son critique, sa propre récompense». A Louise Colet li va arribar a dir que si alguna vegada publicava alguna cosa seria per condescendència, perquè ningú pensés que era un orgullós o un misantrop. En fi, en una altra carta a la seua amiga, afegia que «ma répugnance à la publication n’est au fond que l’instinct que l’on a de cacher son cul, qui, lui aussi, vous fait tant jouir». (Els lectors de la serp blanca deuen haver observat que cite i comente molt en aquest blog la correspondència de Flaubert. És una enciclopèdia literària, d’una vivacitat enorme, on hi ha, entre moltes altres coses, gairebé tot el que compta sobre la literatura.)

Tres pestes de la literatura

El costumisme, la imaginació gratuïta i el didactisme són per a mi algunes de les principals pestes que degraden la literatura, sobretot la novel·la, però no sols aquest gènere. Totes tres solen anar de bracet i afecten tant la literatura culta com la popular o de consum. N’hi ha més, és clar, de pestes literàries, però amb les que he esmentat ja anem ben servits per ara.

El costumisme era una de les bèsties negres de Josep Iborra com a crític literari. En uns escrits publicats pòstumament, recollits sota el títol d’Al voltant del costumisme: notes sobre unes lectures (Una literatura possible, vol. 2, p. 1363-1378), en feia aquesta descripció que era, alhora, una crítica de les seues limitacions: «El costumisme, en general, és cec a la realitat integral i viva. Té la seua retòrica, els seus punts de mira; opera amb seleccions i les tracta segons unes convencions. La novel·la el supera, encara que n’arrossega residus, tics… Les seues formes literàries són fragmentàries: escenes, quadres, viatges, articles en diaris. No té voluntat universalista sinó localista, que no és el mateix que “local”. Tot són costums: costums de París o de províncies, costums anacrònics o modes, o uns modes de vida desconeguts o ignorats, o “pintats per ells mateixos” —l’exotisme és un altre costumisme (forani). No és realista: interessen els costums com a tals, com a esquemes extrets d’una dinàmica social integral.»

Com a reacció conservadora contra els nous costums —modes, nous tipus—, que criticava o satiritzava des del punt de vista del que és «normal», el costumisme perviu encara en la literatura actual, en moltes novel·les centrades en un passat pròxim, però ja molt diferent d’ara. I perviu també, d’una manera curiosament invertida, en novel·les que situen l’acció en el present que vivim, sense una intenció satírica a partir d’uns valors tradicionals. Actual esdevé en aquests casos sinònim de típic: típicament «actual», és a dir, previsible. Sol coincidir amb el que llegim cada dia en el diari. Aquest punt de partida afecta, com una taca de tinta, tots els elements novel·lístics: personatges, situacions, temes… La realitat es redueix a uns clixés, a una sèrie de llocs comuns passats pel vernís d’una moral o altra, sempre benintencionada. Els llocs comuns sempre tenen èxit. I hi ha una fatalitat: tot tendeix a degenerar, tard o d’hora, en lloc comú.

Un escrit inèdit de Josep Iborra sobre «AlfaBet» de Josep Palàcios

Continuem amb l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra, que està publicant la Institució Alfons el Magnànim, i de la qual han aparegut fins ara quatre volums (Una literatura possible, vols. I i II, Diari 1965-1977 i El vici de la introspecció). En la nota preliminar al Diari 1965-1977 vaig explicar que entre la massa de manuscrits inèdits que el meu pare va deixar a la seua mort n’hi havia una part que destacava de la resta perquè estava ordenada i col·locada en un prestatge de la seua biblioteca: un conjunt de quaranta-set quaderns, de diferents extensions i grandàries, numerats i datats per any, segons s’indicava en una etiqueta enganxada a la portada. El primer era del 1946. L’últim, del 2007. Els tres primers, escrits en castellà, entre el 1946 i el 1947, són molt breus i tenen un caràcter escolar. El quart, del 1948, una sèrie de proses disperses, ja està en català. El cinquè, datat del 1948 al 1957, és un recull d’aforismes, alguns dels quals van ser publicats en Inflexions (Bromera, 2004) i Breviari d’un bizantí (Arola, 2007).

Amb el quadern número 6, del 1965, comença el diari que Josep Iborra va escriure de manera regular i sostinguda fins al 1977. Està format per disset quaderns. A partir del 1976, després de ser nomenat director adjunt de l’Institut de Ciències de l’Educació (ICE), va tenir menys temps lliure i el diari se’n va ressentir, fins al punt que el va interrompre. Quan el va reprendre, el 1983, sembla que havia perdut el fil mantingut entre el 1965 i el 1977. Hi va haver, a més, una segona interrupció, entre el 1991 i 1996, cinc anys durant els quals va patir problemes greus de salut. Tot va plegat va contribuir a l’abandonament definitiu de la forma del diari. Els escrits dels quaderns des del 1983, un total de vint-i-tres, ja no estan datats, o molt poques vegades, i consisteixen en notes de lectura i assaigs més o menys elaborats, d’extensió i temàtiques diverses. La interrogació i l’autoanàlisi del seu jo, que ocupaven moltes de les pàgines del Diari 1965-1977, s’abandonen gairebé del tot. És per això que els quaderns redactats entre el 1983 i el 2007 no s’editaran com una continuació del Diari 1965-1977, sinó com un recull miscel·lani de notes assagístiques, que hem titulat provisionalment Quaderns. En la seua edició estic treballant ara.

L’altre dia vaig trobar en un dels dos quaderns de l’any 2000 un escrit sobre AlfaBet de Josep Palàcios. No fa gaire vaig reproduir en aquest blog un assaig de Josep Iborra sobre diverses obres de Palàcios, que ha estat publicat en El vici de la introspecció. El voldria completar ara amb aquest escrit sobre la segona edició d’AlfaBet (Empúries, 1989). Aquí el teniu:

Josep Palàcios, AlfaBet

Llibre sorprenent, escrit amb cura i precisió. Hi ha un egotisme que és un ergotisme permanent, un joc exhibicionista en què se simula i dissimula, es desnua tapant-se, es fa present ocultant-se, s’autoafirma eufòricament, negant-se desoladament. El seu jo és el joc d’escriure, la seua escriptura és vertiginosa i inestable, superba, altiva, arrogant, humil, paradoxal i obliqua. Un discurs que tracta de desconcertar el lector, de sorprendre’l, d’intrigar-lo i admirar-lo donant-li pistes que més aviat el despisten. No destapa les cartes que desplega sobre la taula. I si en destapa alguna, ens deixa perplexos. Es gira i regira amb trucs i retrucs posant-se en posicions sempre inestables.

En resulta una literatura hermètica en el sentit que qui escriu és un jo hermèticament tancat dins d’ell mateix, del seu món obsessiu. Un món ontològic, o metafísic, que explora en les seues possibilitats extremes, amb una lògica hiperbòlica, respecte d’ell mateix, de Déu i de les relacions fabuloses entre tots dos. S’encara amb Ell en un pla d’igualtat o de superioritat fins i tot. El Déu absconditus troba la rèplica en un jo absconditus. Vol fer-li un escac i mat impossible. El cerca i li fuig, o es cerquen i es fugen tots dos. Juguen a fet i amagar. Però sempre hi ha per part d’ell un desafiament a Déu. El desafia estratègicament, per desorientar-lo, evitar-lo o destruir-lo. La seua insubordinació és absoluta.

Les narracions d’AlfaBet són fabulacions d’un revoltat que capgira el món, que en fa objecte de plantejaments parabòlics o hiperbòlics. L’autor es juga, s’ho juga tot, endinsant-se en un laberint o construint un laberint del qual no es pot sortir (l’autor mateix en parla). Un laberint per viure-hi, no per sortir-ne.

Em recorda vagament, els Cants de Maldoror, i la dialèctica heideggeriana i sartriana, o els temes camusians i l’estil aforístic fusterià.

«Alfabet» versus «Enciclopèdia». Les entrades no són paraules a les quals segueixen les pertinents definicions, informacions, resums… Són lletres, que donen entrada a qualsevol cosa imprevisible perquè no condicionada per la paraula. Una manifestació del protagonisme de les lletres és la tipografia i la topografia. Quin significat té una lletra? Composar-se amb unes altres per fer «literatura».

Josep Iborra (Arxiu de Josep Iborra)

«La consciència de la inconsciència» (Josep Iborra, «El vici de la introspecció»)

La consciència de la inconsciència

Els déus tapen els ulls a qui volen perdre, afirmava, crec, Èsquil. És una sentència que formula d’una manera perfecta l’esperit de la tragèdia. Perquè el que dóna una dimensió tràgica als nostres actes és, precisament, que els hem comès a fosques, cegats pels déus. Èdip va actuar amb lucidesa, però la seua aventura personal el va portar a una catàstrofe insuperable. El que l’angoixava i el desesperava no era tant la seua dissort, ni que no tingués remei, sinó adonar-se que ell, en el fons, se l’havia buscada i l’havia «volguda». Ell mateix havia causat —no ho havia vist ni previst— les calamitats que el van anihilar moralment. Havia obrat, creia, sabent el que es feia, sense dubtes ni temors, fins que es va adonar que havia estat fabricant el desastre que l’havia arruïnat. És aquest reconeixement, la consciència de la seua inconsciència, el que constitueix el pinyol de la tragèdia. El punt central no és la quantitat o la intensitat dels mals que arriben a un home, sinó que aquests tinguen el seu origen en ell mateix, en les seues decisions i actuacions, i que tot això acabe veient-ho amb una claredat insuportable. Per això Èdip s’arrenca els ulls, que tan malament l’han guiat i que ara li fan veure la seua insensatesa.

La remarca d'Èsquil és la d’un autor. La fa seua un espectador lúcid com Aristòtil, perquè li permetia captar íntegrament el sentit de la tragèdia. En la tragèdia l’heroi s’encara amb uns mals i reconeix la seua culpa. Alhora, sent més o menys obscurament la relació sagrada que té la seua peripècia amb els déus. L’heroi s’ha perdut, però la voluntat dels déus ha entrat en aquest joc funest. Aquesta és la versió pagana, grega —humana— d’allò que és realment tràgic. Que els déus ens envien calamitats, una rere l’altra, no és tràgic, perquè no hi ha cap intervenció nostra que s’hi puga relacionar directament. Aquesta és precisament la versió jueva, bíblica, que té el seu paradigma en la història de Job. Déu decideix —i no perquè vulga perdre’l, sinó per provar-lo— fer caure sobre Job tota mena de mals, que no tenen res a veure amb la seua conducta. No hi ha, doncs, cap ceguesa, cap ofuscació per part seua. No pot sentir, com Èdip, l’horror del seu error. Al contrari, s’encara amb Déu demanant-li explicacions. No és una figura tràgica.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 257

Una carta de Josep Iborra a Josep Garcia Richart (2, fragment) («El vici de la introspecció»)

Navajas, 6 d’agost de 2010

Benvolgut Richart:

Gràcies per la teua carta, que m’hauria agradat contestar més aviat. En tot em costa posar-m’hi —excepte tombar-me a la bartola—, i moure el cul o el cap. Un dia vaig dir a una néta meua que el que pogués fer avui no ho deixés per a demà. I ella —tindria, crec, uns vuit o nou anys— em va replicar ràpidament: el que pugues fer demà no ho faces avui. Què et sembla? Ara els xiquets saben més que Lepe —o era Lope? I no diguem els adolescents que han entrat ja en el mercat que s’ha fabricat per a ells. I ho han fet xafant fort, com ho van fer els joves dels anys seixanta. També tenen les seues exigències, el seu argot, els seus amulets, els seus mòbils, etc. I els films o telefilms que els posen en escena i parlen dels problemes de la jovenalla, i els creen. Existeixen. També els xiquets hi treuen el cap.

I nosaltres? Què érem nosaltres quan teníem aquestes edats? No res, uns desvagats, sense suc ni bruc, pensant alguns, potser, en la revolució. O en la masturbació com un pecat.

I ara que parle d’anys. Quants en té, Andreu Alfaro? Jo em pensava que tenia vuitanta més o menys, com nosaltres. Però Joana, justament avui, m’ha ensenyat el Levante, on, cada dia, hi ha una tira de finestretes, indiscretes, per a recordar l’aniversari de personatges importants. Doncs bé, resulta que segons el diari, l’Alfaro té vuitanta-quatre anys. Es tracta d’una errada o d’un error meu?

De totes maneres, pense que tenir ja vuitanta anys és una barbaritat, un escàndol! Però qui pot dir, quan hi arriba, com tu i jo, que ja ha viscut prou? Crec que ningú, i si ho diu és per a consolar-se. La vellesa només és fotuda si es viu en males condicions. Però, fins i tot així, la vida continua empentant en direcció al que més li agrada, per poc que puga. Jo, per exemple, almenys en bons moments, i sense ells també, m’agradaria llegir-me la biblioteca d’Alexandria, tota sencera, i encara, enllestir uns quants llibres…

Això, comportaments i desigs semblants, no deixa de ser una ansiosa aberració, gens saludable. Tant se val, cadascú té els seus virus dominants, que no deixen de moure’s i d’actuar.

Cada vegada més limitat, encara que siga només de temps. Si vols llegir, ja no pots escriure. O a l’inrevés. La tria s’imposa.

Jo vaig inclinant-me per l’alternativa d’escriure. […]

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 629-630

«El metallibre», de Josep Iborra

El metallibre

Recorde vagament una paradoxa de les moltes que han proliferat en les cavil·lacions dels lògics i dels matemàtics, i també dels lingüistes. La formula Bertrand Russell. En una de les versions que n’han circulat, es planteja el problema a propòsit d’un catàleg, suposat absolutament complet, d’una biblioteca. La qüestió és la següent: en el volum en què s’enumeren els títols de tots els llibres catalogats no s’inclou el mateix catàleg. No s’hi pot incloure, perquè el catàleg enumera els llibres que no se citen a si mateixos. Si el catàleg se cita a si mateix, no és un llibre a catalogar. Si no se cita a si mateix, és, doncs, un llibre, i l’hauríem d’incloure al catàleg. No podem eixir d’aquest cercle viciós. El catàleg està condemnat a ser un llibre a part, incatalogable. Se’n podia confeccionar un altre en què aparegués aquest primer catàleg, però també aquest havia de restar-ne exclòs. No pot haver-hi, doncs, cap catàleg complet, perquè sempre restarà no catalogat el mateix catàleg. És un llibre impossible. O un llibre únic, absolut, que ho conté tot —tots els llibres de la biblioteca catalogada—, però que cap catàleg el conté. Per tant, no és un catàleg complet de la biblioteca.

Si bé no es pot fer, sembla, cap objecció a aquesta aporia, sí que hi ha una manera d’escapar-hi: si algú, assegut en una cadira de la biblioteca, repassa el catàleg complet dels llibres que conté, no li passarà pel cap buscar-lo en el mateix catàleg. Ja el té a les mans! A petició seua li l’ha fet arribar el funcionari de torn, que sap en quin prestatge de la llibreria es troba. O si fos el cas d’un bibliotecari que acaba d’incorporar-se a la institució, es dirigiria al fitxer amb l’etiqueta «catàlegs» i en repassaria les fitxes fins a veure la signatura del d’aquella biblioteca. Voilà! I el llibre arriba a mans de l’estudiós.

Naturalment, aquesta solució no resol l’aporia, no desactiva la fantasia lògica, si pensem en termes purament o formalment lògics. Si no entrem en una biblioteca per a examinar-la, si no ens passegem entre fets, podem continuar fascinats per la paradoxa, pel llibre no catalogat, inabastable, absolut. Aquests jocs no són solament cosa dels matemàtics i dels lògics. També els poetes, els novel·listes sobretot, se senten temptats per aquestes fantasies. És allò que els francesos anomenen mise en abyme: una història que conté aquesta història i així successivament. Un lector que llegeix un llibre que conta les seues aventures personals, com li passa a don Quixot, que llegeix un llibre en què es conten les aventures del cavaller errant i el seu escuder, o el Ramayana, Les mil i una nits, Les faux-monnayeurs de Gide… O encara que amb un sentit diferent, però igualment fantàstic i vertiginós, El llibre de Mallarmé, el llibre absolut, que ho conta tot, i que, per tant, aboleix tots els llibres reals o possibles. Una fantasia literària, una poètica que esdevé una mena de teologia, amb un llibre únic, «monoteista», en el món de la bibliografia universal. Un altre llibre inexistent, eclipsat, abolit, que no podrà existir mai perquè és inabastable. No passa de ser un postulat literari. No es tracta ben bé d’una paradoxa insoluble, sinó d’una possibilitat impossible.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 132-133

Un article de Toni Mollà sobre Josep Iborra

Toni Mollà ha publicat avui en Postdata, el suplement cultural de Levante, un article sobre Josep Iborra. El considera un dels millors assagistes en llengua catalana del segle XX, potser «l’assagista de major obertura quant als temes i preocupacions humanístiques personals, incloses les arts plàstiques, la cultura musical i altres centres d’interès propis de la modernitat. Potser fins i tot el més “literari”». En aquest article comenta també El vici de la introspecció, aparegut fa poc, tercer títol de la seua Obra literària que està publicant la Institució Alfons el Magnànim.

Podeu llegir-lo complet fent clic en aquest enllaç: Josep Iborra, un sibarita de les idees.

Un assaig de Josep Iborra sobre Josep Palàcios

El jo nu

La tipografia de la coberta del llibre dóna, d’entrada, una pista. Dalt de tot hi ha el mot «jo» separat per una S majúscula de la resta del nom de l’autor —joSep. A continuació, un espai més avall, una P majúscula amb un punt. És la inicial del seu cognom, que amaga, entre altres raons estrictament tipogràfiques, perquè no forma part del «jo», que és l’eix de tota l’obra, el subjecte que parla contínuament en primera persona. Més avall, les lletres del títol, més grans: Un Nu. Una línia vertical, entre els dos mots, els separa com un espill. Aquest «un» és el «jo»: un «jo nu». Els dos mots tenen dues lletres, les mateixes, però en ordre invers. Un és jo, un jo nu, que parla des d’aquesta nuesa, d’aquest jo despullat. I finalment, baix de tot, entre uns grans interrogants, la frase: «¿Hi ha interrogants de dretes i interrogants d’esquerres?» Una interrogació sobre els interrogants d’un costat i de l’altre.

La tipografia de la coberta és, doncs, tan significativa com el nom de l’autor i de l’obra. És el pòrtic d’un llarg poema que, en conjunt, es pot comprendre com una altra versió de llibres com ara Une saison en enfer de Rimbaud o Mon coeur mis à nu de Baudelaire. Amb una tècnica impecable, el poeta desenvolupa un vertiginós discurs amb recursos tipogràfics, descomponent paraules, recomponent-les, fabricant-les de vegades. Paròdies de mots, de la sintaxi, de la semàntica, de la fonètica, recursos que ajuden a parodiar el mateix discurs, el d’ell i el dels altres, el de la política i la metafísica, la religió, les arts, la literatura i la música…

Un jo nu que parla no pot afirmar res, com no ho fa el de l’autor d’aquest excèntric i apassionant poema. Des del seu buit, despullat de tota creença, no pot fer més que interrogar, capgirar frases en sentit contrari, mantenir-se en un dubte permanent, sense poder a penes treure el cap a la superfície per a respirar. Tot equival? Tant se val? Què val? I l’autor diu sí i diu no, esborra amb la mà esquerra el que acaba d’escriure la mà dreta. Tot és problemàtic i cal parlar problemàticament, sense cap concessió. El sí equival al no. O és a l’inrevés? Només hi ha un remolí de mots amb què el jo buit es pot dir. Poètica de la devastació. Però els mots són insegurs i més encara les frases. Cal trucar-les, trabucar-les. Pensar és repensar, i pensar-se és repensar-se en el sentit de tornar-ho a pensar i fer-se arrere. Tot és reversible. No es poden fer citacions perquè no hi ha afirmacions determinades, només mostres, retalls, qüestions. I retallar és una operació que falsifica. Ell mateix es falsifica, canvia de màscara. Un jo buit, nu, només es pot presentar recorrent a una careta, posant-se’n una, llevant-se-la i posant-se’n una altra. El jo, què pot fer si no?

Josep Iborra sobre Montaigne (2) («El vici de la introspecció»)

Montaigne no es vol autor en el sentit de «faiseur» de llibres, del tipus de llibres que es feien en el seu temps. Escrivia fragments, textos breus, i els posava un rere l’altre d’una manera discontínua. I res més. No tenia cap pretensió de fer un llibre sobre una determinada qüestió política, teològica, filosòfica, històrica… Es tractava d’assajar-se d’una manera generalment breu, lliure, sense formes acadèmiques o professionals. Potser per això va donar a tot aquest conjunt de textos el títol d’«assaigs», és a dir, cap títol d’un llibre determinat. Ara, per a fer el mateix, posen altres títols, però amb la mateixa intenció: es tracta d’improvisacions, d’una miscel·lània. Que és el que jo, com altres més, faig.

Em prenc llibertats que no serien pertinents en un llibre, en un gran assaig en forma de llibre. Escric per ajudar a posar fi a un diari centrat en mi mateix, amb una intenció moral, com ell feia parlant d’altres coses, del món en què vivia, dels llibres, de la gent. Escric textos breus, poques vegades llargs. Una escriptura no extensiva sinó intensiva. Condensacions. Si ho puc dir en quatre paraules, per què n’he d’escriure vint? Tampoc no seria capaç de dir-ho d’una manera molt llarga.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 522

Uns records de Fuster

Fuster em diu, passant per davant del Principal, que pensa començar un diari. Però dubta si escriure’l en un bloc o en una llibreta.

Raona sense parar, girant, regirant, tranquil·lament!

Feia la impressió que es trobava completament relaxat.

L’espere en una cafeteria del carrer Russafa. Fuster hi acudeix: «No et preocupes per escriure bé.»

Em dóna a llegir El descrèdit de la realitat. «Què hi tens a objectar?» «Res, crec.» Va fer una cara de decepció.

Va estar temptat un dia, en un viatge que va fer no sé on, de comprar-me un llibre de Hegel en alemany. Sarcasme contra la meua dèria per la filosofia.

Fuster em diu: «Al capdavall, millor no tenir voluntat moral.»

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 44-45

Presentació: «El vici de la introspecció» de Josep Iborra. Dimecres 17, a les 19h, al CC La Beneficència

 

«La consigna», de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)

La consigna

No aconselles ningú: és l’únic consell vàlid, en general. Aconsellar és una operació arriscada i perillosa, per incerta. Qui pot estar segur que el mot que es diu amb bona intenció serà un bon consell? En la vida moral de cadascú hi ha massa variables, a curt i a llarg termini. No se sap, no es pot saber si un consell pot esdevenir catastròfic per a qui el demana i el segueix. Per això, el bon conseller s’absté de donar-ne cap. Ell mateix dubta de l’eficàcia o de l’encert del seu consell. Una altra cosa és ensenyar a algú coses provades, tècniques, maneres de resoldre qüestions. El que val ací —o no val— és el seu ensenyament. En la peripècia de la vida d’una persona cal deixar a cadascú la responsabilitat de les seues decisions. L’escèptic no dóna consells, si és conseqüent amb el seu escepticisme. Qui no ho és, qui està segur del valor del seu consell, el donarà irresponsablement. Potser encertarà, però… Algú pot dir: no et demane consell, sinó la teua opinió. És una forma de forçar el consell, perquè en donar valor a l’opinió, la considera, en el fons, com un consell. De fet, vivim entre consells d’uns i d’altres. És el joc d’influències, d’exemples que poden resultar decisius. La vida social, moral i cultural comporta trobar-se en una xarxa o altra que fa el paper de consellera.

Qui demana consell és perquè no sap què fer en un cas que considera important o decisiu. No sap el que vol. I fa el camí a Delfos, al temple d’Apol·lo. Inútilment, perquè si no sap ben bé què vol ningú no podrà donar-li cap consell. I si sap què vol, ja no el necessita. O també? Sé què vull i demane consell per aconseguir-ho… El consell previ, la consigna és «coneix-te tu mateix», és a dir, sàpigues què vols. Però puc anar-hi justament per saber què vull, per saber què vull realment i escapar de la diversitat dels meus volers. Disparitat que és, en el fons, disbarat, confusió, conflicte, dispersió, fluctuació, desorientació. I encara no solament «què vols», sinó «què pots»? Però again: com saber què puc? Això és el que voldria saber. La resposta sempre és la mateixa: nosce… Com és possible? Sempre entre claredats i ombres, entre clarobscurs. Posa’t en pràctica i acabaràs sabent què vols, què pots, què ets. O hi ha la revelació, el camí de Damasc, de Vincennes…

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 175

Jèssica Roca llegeix i comenta «La mort del pare», un relat de Josep Iborra