Dos contes tristos

Guy de Maupassant

Durant aquestes primeres setmanes del curs, he alternat en primer de batxillerat la lectura i el comentari de fragments de les cròniques amb alguns contes moderns. És una manera de trencar el ritme que m’agrada i crec que als meus alumnes més encara. 

La lectura dels contes la fem a classe, en veu alta. Fins ara n’hem llegit dos: La joia de Maupassant i Vanka de Txékhov. El curs passat ja vaig comentar-los en el bloc (Dos contes especulars de Maupassant i «Vanka», un conte de Nadal d’Anton Txèkhov). Enguany, en llegir-los un rere l’altre, no hem pogut evitar de comparar-los. Encara que tenen una trama argumental, una temàtica i uns personatges molt diferents, els meus alumnes hi han detectat una semblança profunda: tots dos són molt tristos i tots dos tenen un final inesperat que contribueix a fer més intensa aquesta tristesa. 

Anton Txékhov

En La joia, la protagonista perd un collaret que li han prestat per anar a un ball. Com a conseqüència, perd també deu anys de la seua vida treballant durament per pagar-lo. Al final del conte ens assabentem que en realitat el collaret perdut no era de diamants, com ella pensava. El destí del personatge, per tant, és doblement trist: ha perdut deu anys de la seua vida i els ha perdut per un error. En Vanka, el xiquet del mateix nom escriu una carta al seu avi demanant-li que vaja a rescatar-lo del lloc on està treballant com a aprenent de sabater, perquè el maltracten contínuament. Però la carta no arribarà mai a l’avi, perquè el xiquet escriu mal l’adreça. Aquest final redobla la tristesa de la història, perquè nega tota esperança. 

No puc evitar d’imaginar-me la lectura d’aquests dos contes sense els finals sorpresa respectius. Quin efecte produiria aquest canvi? En el conte de Maupassant, la pèrdua de la joia hauria resultat simplement una mala jugada del destí, més una qüestió de mala sort que no d’un error. L’hauríem pogut interpretar també, moralment, com un “càstig” a l’orgull de la protagonista. Però el fet de descobrir en l’última línia que la joia era falsa obliga a una relectura del conte, en què es planteja com a tema central el conflicte entre l’aparença i la realitat. La joia falsa, per la seua banda, passa a simbolitzar l’ideal de vida de la protagonista, superficial i frívol. La sorpresa final, doncs, actua com un ressort que, en disparar-se, crea un nou sentit. Crec que en Vanka la supressió del seu final inesperat no hauria tingut, potser, uns efectes tan importants. La seua funció és més aviat un recurs per evitar la caiguda en el sentimentalisme. 

L’inconvenient del final inesperat és que, de vegades, resulta una mica inversemblant. O massa mecànic. S’hi veu massa el truc. Normalment, es basa en una casualitat, o en un error com en aquests dos contes: la protagonista de La joia es va equivocar pensant que el collaret que li havien prestat era de diamants autèntics. L’equivocació de Vanka va consistir a escriure malament l’adreça de la carta. 

Examinats de prop, el final de Vanka resulta més convincent i versemblant. I, sobretot, més efectiu literàriament. Més que per reforçar la tristesa de la història, Txékhov ha utilitzat aquest recurs per expressar d’una manera commovedora la innocència de Vanka. Si el conte de Txékhov resulta més trist que el de Maupassant és, sobretot, perquè el seu protagonista és un xiquet. 

El narrador de La joia fa “trampa”, perquè amaga la informació al lector i només la descobreix al final per sorprendre’l. En Vanka, el lector sap des el primer moment que el xiquet ha escrit mal l’adreça. Qui no ho sap és el propi xiquet! Txékhov ensenya al lector totes les cartes. D’altra banda, l’error que comet la protagonista de La joia, i les seues conseqüències, resulten poc creïbles en una lectura atenta. L’error de Vanka, en canvi, es desprèn naturalment de les característiques del personatge: és normal que no sàpiga escriure l’adreça del seu avi. No és una qüestió de casualitat o de mala sort. 

Una altra diferència: Maupassant, cruelment, descobreix l’error quan els efectes d’aquest són ja irreversibles i irreparables. Txékhov, en el mateix moment en què es produeix, quan encara no ha fet mal al xiquet, que s’adorm plàcidament: «Abaltit per dolces esperances, una hora més tard dormia profundament... Va somiar una estufa; sobre 1'estufa seia el seu avi, amb els peus descalços pen­jant, llegint la carta a les cuineres... Prop de 1'estufa passava l'Anguila remenant la cua...» 

Una nota sobre els finals dels contes. Amb efecte sorpresa o sense, el final és sempre molt més important en un conte que en una novel·la. Encara que el conte no pot tractar en tota la seua extensió el desenvolupament cronològic d’un personatge o d’uns fets, ha de donar al lector la mateixa impressió de totalitat que la novel·la. La brevetat obliga a comprimir la història en un incident únic, però aquest incident ha de semblar més que un episodi o una anècdota. Per això ha de ser seleccionat per la seua potència significativa, de manera que pose en relleu tot el que siga possible de la vida i del caràcter del protagonista, del tema o de l’especial visió que vol expressar l’autor. El final del conte és el que fa esclatar tota aquesta potència de significat. «El meu instint —va escriure Txèkhov— em diu que el final d’un conte ha de concentrar artificialment en l’esperit del lector la impressió de l’obra sencera.» 

En un conte, l’autor ha de començar sovint la seua història molt a prop o a la vora del clímax, ha de minimitzar l’exposició i els detalls de les escenes, i ha d’aclarir el desenllaç ràpidament. En la novel·la, per contra, són fonamentals les tècniques per demorar l’acció, per crear centres d’interès diferents, per conduir intrigues paral·leles. Les grans dimensions de la novel·la i la diversitat d’episodis impedeixen de culminar en un final tota la història. El crític formalista rus Boris Eikhenbaum va il·lustrar aquest diferència de procediment comparant la novel·la a una llarga passejada per llocs diferents, que presuposa un retorn tranquil, i el conte a l’escalada d’una muntanya, que té per finalitat oferir-nos la visió que es descobreix des de l’altura. 

En els bons contes el final no tanca la narració d’una manera abrupta, ni la seua funció es redueix a provocar un efecte de sorpresa, sinó que la fórmula “sorpresa al final” va més enllà del seu efecte purament mecànic i obre el relat a una lectura més àmplia i profunda.