Llegiu «Breviari d’un bizantí» de Josep Iborra

Els qui us deixeu caure de tant en tant per la serp blanca, sabeu que un dels fils conductors d’aquest bloc és la difusió de l’obra literària de Josep Iborra. L’esmente sovint en les meues entrades, facilite enllaços a textos seus que he penjat prèviament en la xarxa o em limite a reproduir-los, amb una introducció breu o sense, de manera que l’entrada és com si l’hagués escrita ell mateix. Durant l’últim any de la seua vida el meu pare va poder seguir aquestes operacions meues, divertit i sorprès alhora. 

Ara la serp blanca us ofereix l’oportunitat d’aconseguir un exemplar del seu Breviari d’un bizantí, al preu reduït de 7 euros. Si us interessa, podeu fer una donació online d’aquesta quantitat, que inclou les despeses d’enviament, fent clic en «Donar», en la icona de la columna lateral. 

Crec — n’estic segur— que Breviari d’un bizantí és un dels llibres de prosa assagística més importants de la literatura catalana: un dels més intel·ligents i personals.

Per fer-vos-en una idea, us invite a llegir un text que el meu pare va redactar per presentar aquest llibre: 

«Breviari d’un bizantí. Està format per textos breus, diversos, que poden ser llegits en qualsevol ordre, ja que són independents, tot i que responen a una mateixa actitud intel·lectual, moral i estètica. No és propiament un diari en el sentit circumstancial 

L’adjectiu bizantí remet a l’accepció general i habitual del mot, referint-se a aquells intel·lectuals de Bizanci que discutien sobre el sexe dels àngels mentre la ciutat estava assetjada per les tropes enemigues. Si jo he utilitzat aquest mot és, primer perquè no parle dels grans problemes que ocupen el nostre temps,reiteradament tractats —globalització, guerres, canvis climàtics, etc.—, sinó d’una problemàtica subjectiva. I ho faig, en diríem, un poc bizantinament, vull dir, jugant amb els mots i les idees, filant prim, exagerant deliberadament, desplaçant les qüestions, regirant-les o cercant el costat ambigu o paradoxal amb què se’m presenten les coses, els homes, la vida, la política, la literatura i les arts, la música. 

És en referència a aquest tòpic que he posat com a títol del llibre Breviari d’un bizantí, un conjunt de petites especulacions un poc extravagants o paradoxals. Com buscar tres peus al gat i no trobar-los. D’altra banda, ser bizantí vol dir també aïllar-se, no tenir massa en compte la situació historica concreta que l’envolta. O, si més no, no prendre-la com a objecte d’una reflexió. 

Els textos reunits discorren per diferents registres o nivells formals. N’hi ha que són purament especulatius, encara que adopten una forma narrativa o parabòlica. També n’hi ha de més llargs i de més curts. N’hi ha que són com narracions aforístiques. Crec, però, que hi ha unitat en aquesta miscel·lània. Es tracta de branques d’un mateix tronc, variacions d’una forma o altra, sobre tòpics i problemes humans, morals i culturals que poden tenir un interès general. 

Aquest mosaic que he tractat de fer entre peces aparentment heterogènies, es pot llegir crec, còmodament, perquè està escrit d’una manera molt condensada i diversificada. Es va botant d’un tema a altre encara que hi ha uns quants punts bàsics que remeten a les meues obsessions personals.»