La tragèdia com a gènere literari sorgeix a Grècia a finals del segle VI aC. Successora de l’epopeia i de la poesia lírica, Jean-Pierre Vernant insisteix en els assaigs recollits en Mito y tragedia en la Grecia antigua (Paidós) que aquest gènere literari és l’expressió d’un tipus particular d’experiència humana, lligada a unes condicions socials i psicològiques definides, que vénen definides pel procés de desenvolupament de la polis. Desapareix en el moment en que triomfa la filosofia.
En el marc d’una ciutat en què tots els ciutadans dirigeixen per mitjà de discussions públiques de caràcter profà els assumptes de l’estat, en què el dret comença a elaborar la noció de responsabilitat, diferenciant el crim «voluntari» de l’«excusable», el sorgiment del gènere tràgic marca el moment en què l’home de la polis comença a experimentar-se a si mateix com a agent, més o menys autònom en relació als poders religiosos que dominen l’univers, més o menys amo dels seus actes, amb més o menys influència sobre el seu destí polític i personal.
En la representació tràgica es produeix un debat entre el passat del mite i el present de la ciutat, que s’expressa per una interrogació inquieta sobre les relacions que l’home manté amb els seus propis actes: en quina mesura és realment la font de les seues accions? ¿No tenen aquestes l’origen en alguna cosa exterior i diferent a ell? ¿No continua sent opac el significat d’aquests actes per al mateix que els du a terme, de manera que no és l’agent el que explica l’acte, sinó més bé l’acte el que, revelant-ne de cop el sentit autèntic, es torna sobre l’agent i descobreix el que és i el que realment ha fet sense saber-ho? Només al final del drama s’aclareix tot per al protagonista, quan comprèn el sentit real del que s’ha dut a terme sense que ell ho vulga o ho sàpiga. Així, Èdip, sense haver comès res intencionadament que li siga personalment imputable des del punt de vista del dret, es troba a si mateix –al final de la investigació que, a causa de la seua passió per la justícia, du a terme per salvar la ciutat— com un criminal, fora de la llei, carregat pels déus amb la culpa més horrible.
Aquesta relació amb una realitat social esdevinguda problemàtica en no poder-se situar exactament en l’ordre religiós del món, obliga a situar la tragèdia en un moment històric localitzat molt precisament en l’espai i el temps. Se la veu nàixer, desenvolupar-se i després desparèixer a Atenes en l’espai d’un segle. Quan Aristòtil escriu la Poètica, en el públic i en els autors de teatre el sentit tràgic s’ha esvaït. Ja no se sent la necessitat d’un debat amb el passat heroic, d’una confrontació entre el que és antic i el que és nou.
De tota manera, Vernant subratlla que si la tragèdia apareix arrelada en la realitat social, això no vol dir que en siga el reflex. Més que reflectir aquesta nova realitat el que fa és qüestionar-la: «El drama porta a l’escena una antiga llegenda d’heroi. Aquest món llegendari constitueix per a la ciutat el seu passat. Un passat bastant allunyat perquè s’esbossen amb nitidesa els contrastos entre les tradicions mítiques que encarna i les formes noves de pensament polític i jurídic, però, alhora, bastant pròxim perquè els conflictes de valor se senten encara dolorosament i no deixe de produir-se la confrontació. La tragèdia, observa justament Walter Nestle, naix quan es comença a contemplar el mite amb ull ciutadà. Però no és sols l’univers del mite el que perd la seua consistència i es dissol sota aquesta mirada. El món de la ciutat es veu, alhora, qüestionat i contestat a través del debat en els seus valors fonamentals.»
El debat amb un passat sempre viu s’expressa, dins de la mateixa forma del drama, per la tensió entre els dos elements que ocupen l’escena tràgica: d’una banda, el cor, personatge col·lectiu i anònim, el paper del qual és expressar en els seus temors i esperances, en les seues preguntes i judicis els sentiments dels espectadors que formen la comunitat cívica; de l’altra, el personatge individualitzat, el centre del drama, un heroi del passat aliè a la condició ordinària del ciutadà. Els protagonistes utilitzen una forma dialogada pròxima a la prosa, acostada al llenguatge quotidià, i a través de les discussions que els oposen al cor, o els uns als altres, són qüestionats davant del públic. Per la seua banda, el cor, en les parts cantades, es preocupa menys d’exaltar les virtuts exemplars de l’heroi, com en la tradició lírica de Píndar, que d’inquietar-se o preguntar-se per ell.
L’epopeia, que va proporcionar al drama els seus temes, els seus personatges i la xarxa de les seues intrigues, presentava les impressionants figures dels herois del passat com a models. En l’escena teatral, en canvi, l’heroi llegendari que l’epopeia va glorificar es converteix en objecte d’un debat a través de la representació de diàlegs, de l’enfrontament entre els protagonistes i el cor, de les inversions de la situació en el transcurs del drama. Quan l’heroi és posat en tela de judici davant del públic, és el propi home grec qui, en el segle V d’Atenes, es descobreix problemàtic en l’espectacle tràgic.
La tragèdia no arriba mai a una solució que faria desaparèixer els conflictes, per conciliació o per superació dels contraris. I aquesta tensió, no acceptada mai del tot ni suprimida tampoc del tot, fa de la tragèdia una interrogació sense resposta. En la perspectiva tràgica, l’home i l’acció humana es perfilen no com a realitats que podrien definir-se o descriure’s, sinó com a problemes, com a enigmes, el doble sentit dels quals no pot mai fixar-se ni esgotar-se.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada