Aquest trimestre he dedicat les classes de primer de batxillerat a la literatura medieval catalana del segle XV, que he alternat amb la lectura i el comentari d’una antologia del conte modern. Pel que fa a la literatura medieval del Segle d’Or, m’he centrat sobretot en el Tirant lo Blanc. Els alumnes han llegit pel seu compte una selecció de la novel·la, adaptada a la llengua moderna (la de Vicens Vives) i en l’aula hem llegit i comentat una sèrie de capítols en la versió original. N’he triat, per començar, el capítol 68 de la primera part, situada a Anglaterra, que narra la lluita de Tirant cos a cos amb un gos alà. M’hauria agradat llegir també alguns dels episodis tan divertits de la cort de Sicília, de la segona part, però hem passat directament a la tercera, quan l’acció es trasllada a Constantinoble.
D’aquesta part hem llegit, d’entrada, el capítol 111. Tirant acaba d’arribar a Constantinoble i demana a l’emperador de saludar l’emperadriu i la princesa, que s’estan vestides de dol, juntament amb altres dames i donzelles, en una sala amb les finestres tancades. Tirant demana que entren una antorxa i fa obrir de bat a bat les finestres i les portes. Com comenta Albert Hauf en una de les notes a la seua edició de la novel·la de Martorell, Tirant personifica ací la llum i la seua arribada s’equipara a la redempció del poble entristit i subjugat. «L’escena ―escriu Hauf― és d’una extraordinària plasticitat i evoca l’efectivitat dels grans mestres del clarobscur i el tenebrisme.» Tot seguit, Tirant veu Carmesina per primera vegada i se n’enamora perdudament: «E per la gran calor que feia, perquè havia estat amb les finestres tancades, estaba mig descordada, mostrant en los pits dues pomes de paradís que crestallines parien, les quals donaren entrada als ulls de Tirant que, de allí avant, no trobaren la porta per on eixir e tostemps foren apresonats en poder de persona lliberta, fins que la mort dels dos féu separació». La fixació del desig amorós de Tirant en la persona de Carmesina complica molt l’esquema linial del croat només dedicat a fer la guerra a l’infidel i introdueix «sortosament ―comenta Hauf― una major complexitat psicològica i de motius, ja detectable en certs episodis i anècdotes precedents».
Després hem llegit el capítol 127, en què Tirant declara el seu amor a la princesa amb l’ajuda d’un espill (Capítol 127. Com la princesa conjurà a Tirant que li digués qui era la senyora qui ell tant amava), els capítols 162 i 163, corresponents a l’episodi de les bodes sordes al castell de Malveí i al somni de Plaerdemavida i, finalment, el capítol en què la Viuda Reposada fa creure a Tirant que Carmesina l’enganya amb un jardiner negre (Capítol 283. Ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant).
He reproduït aquests textos de l’extraordinària edició del Tirant lo Blanch d’Albert Hauf, publicada per l’editorial Tirant lo Blanch. Hauf corregeix moltes de les lliçons d’edicions anteriors i puntua el text de nou amb l’objectiu de «facilitar la comprensió i agilitzar al màxim la lectura, destacant el ritme vital d’una narració que té sovint una notable dimensió teatral». El resultat és un text molt més clar i intel·ligible. De més a més, l’edició va acompanyada de «tot un ventall de recursos auxiliars, que van d’unes il·lustracions selectes que situen el text en el seu context i documenten la seva posterior incidencia cultural, a la puntual anotació de totes les paraules, refranys, expressions o frases fetes de més difícil comprensió i a la minuciosa transcripció de fragments d’altres obres literàries o enciclopèdiques que l’autor del Tirant lo Blanc assimila amb més o menys fidelitat». Cal dir que les notes, situades al final de cada capítol, van molt més enllà d’una funció merament auxiliar i es converteixen sovint en una mena de microtextos de crítica literària de la més alta categoria. Les he aprofitat molt per a comentar els textos en classe.
Aquesta edició del Tirant, una mostra claríssima de la intel·ligència i de la cordialitat que aplica Hauf en tot el que fa, va acompanyada d’un altre volum, a cura de Vicent Escartí, que reprodueix la traducció anònima al castellà de la novel·la, del 1511. Va ser a través d’aquest text castellà que el Tirant lo Blanc es va llegir i conèixer arreu d’Europa i que degué arribar a les mans de Cervantes, un dels seus lectors més influents. L’edició incorpora també un CD-ROM de concordances tematitzades de tota l’obra, que permet la consulta lèxica i l’estudi literari de temes i motius.
A més de recomanar fervorosament aquesta edició als seguidors i seguidores de la serp blanca, he d’advertir-los d’un petit o gran inconvenient: és molt cara. L’edició dels dos volums amb tapes dures, que es venen conjuntament, costa 94 euros. De tota manera, el volum del Tirant en català es pot adquirir, per separat i en una edició en rústica, al preu molt més assequible de 28 euros. També s’ofereix en versió electrònica al preu de 17 euros. No, no cobre comissió de l’editorial.
El capítol en què Tirant declara el seu amor a Carmesina és un dels que més ha sorprès i agradat als meus alumnes. El fet que Tirant declare el seu amor a la princesa amb l’ajut d’un espill permet deduir un característica psicològica del personatge, la seua timidesa, que contrasta amb la seua valentia i decisió amb les armes. Tirant no s’atreveix a declarar de paraula a Carmesina, cara a cara, l’amor que sent per ella i recorre a un mitjà indirecte. Com en altres episodis, Martorell actua com un novel·lista modern. No descriu directament amb els seus comentaris la psicologia del personatge, sinó que la indica a partir del seu comportament.
Es pot argumentar que, declarant el seu amor per Carmesina amb l’espill, Tirant aconsegueix dues coses: d’una banda, dissimular la timidesa i, de l’altra, quedar com un cavaller enginyós, original i delicat. Però també es podria dir que Tirant simula que és tímid, perquè així es podrà aproximar més fàcilment a la princesa i perquè pensa que, declarant l’amor mitjançant l’espill, la impressionarà favorablement. En realitat, les dues interpretacions no es contradiuen. Tirant converteix el que és una feblesa —la timidesa— en la seua força. I, en fi, no cal recordar l’audàcia proverbial dels tímids.
També és significativa la reacció de Carmesina, que se’n va a una altra habitació per veure la imatge de la dama de qui està enamorat Tirant. Té por que, si mostra directament els seus sentiments davant d’ell, serà més vulnerable. La relació de tots dos, tímida i poruga, contrasta amb el caràcter molt més directe i desvergonyit, o desinhibit, de la relació de Diafebus amb Estefania, i encara més amb la d’Hipòlit amb l’emperadriu.
Quan Carmesina veu la seua imatge a l’espill, la seua reacció és de sorpresa i alegria alhora, perquè es va adonar, com diu expressivament el narrador, «que per ella se faïa la festa». Hauf observa en una de les notes a aquest capítol que «l’efecte de l’estratègia seductora és immediat, però la princesa, més que no pel missatge, sembla més aviat impressionada per l’enginyosa originalitat del mètode emprat per expressar-la». La declaració de Tirant a la princesa té el seu contrapunt en les paraules amb què Carmesina expressa el seu amor a Tirant en el capítol 172: «E par-me a tot mon seny que jo hi era com Déu vos féu, e jo deia-li: “Senyor, fes-lo’m tal, que tal lo vull”». Aquestes paraules de Carmesina, remarca Albert Hauf, són una «bellíssima declaració d’amor, que marca una espècie de predestinació amorosa de l’heroi, creat des de tota l’eternitat per Déu, a la mida dels desitjos de Carmesina».
El motiu de l’espill torna a aparèixer en el capítol 283, en què es narra «la ficció que féu la reprovada Viuda a Tirant». La Viuda Reposada, que, com diu Hauf, ni reposa ni deixa reposar, inflamada de passió per Tirant, prepara un engany per a desacreditar Carmesina davant Tirant i, de retop, aconseguir el seu amor. El capítol s’inicia amb un parlament en què la Viuda manifesta a Tirant que l’amor és el que la fa parlar i que, com que té pietat d’ell, vol evitar-li la infàmia i el dolor, de manera que el cita perquè a una hora concertada vaja en un lloc determinat, una cambra que dóna a un hort que la Viuda ha preparat prèviament, des d’on Tirant podrà comprovar amb els seus ulls que Carmesina li és infidel. En aquesta cambra només hi ha una finestra, molt alta. La Viuda ha disposat un espill a dalt, enfront de la finestra, i un altre a baix, perquè Tirant puga veure el que passa a fora. Després de deixar Tirant en aquesta cambra, la Viuda se’n va a palau i fa alçar la princesa del llit, que encara dorm; li diu que els metges han recomanat que no dorma tant i que li convé passejar per un hort que hi ha a prop i distraure’s, perquè allí l’espera Plaerdemavida, que ha preparat alguns jocs. La Viuda havia vestit Plaerdemavida com el jardiner negre que té cura de l’hort i li havia pintat també la cara de negre. Una vegada les tres són a l’hort, comença la representació que la Viuda ha preparat per enganyar Tirant.
Tirant no observa l’escena directament, sinó per mitjà del joc d’espills que ha preparat la Viuda Reposada. Aquest joc d’espills adquireix un important significat metafòric. Els espills, com la literatura, reflecteixen la realitat, però no la mostren directament, sinó que en són una imatge. El mirall i el joc d’espills són, escriu Hauf, «una bella metàfora del joc sempre canviant entre ficció, art, literatura i realitat. Una realitat que, com en el nostre cas, pot continuar sent fictícia, després de trencar l’espill de l’aparença. Per això els espills han tingut un paper tan important com a símbol del subconscient col·lectiu i donen títol a tantes obres literàries medievals».
Mentre que en l’escena en què Tirant declara el seu amor a Carmesina l’espill és un mitjà indirecte d’expressar la veritat, en aquest capítol, en canvi, interfereix amb la realitat per a facilitar l’engany: Tirant no veu l’escena directament, sinó la imatge d’una altra imatge. L’espill proporciona un coneixement indirecte i, a més, dóna una imatge invertida de la realitat. La reflexió de la realitat en l’espill no en canvia la naturalesa, però hi introdueix un cert aspecte d’il·lusió. S’estableix així una complexa relació entre realitat, ficció i aparença. La Viuda Reposada ha preparat una escena en què res no és el que sembla i on únicament ella controla tots els plans de la realitat i de la ficció. La realitat és que la Viuda Reposada està enamorada de Tirant i que ha ordit un engany, una ficció, per separar Tirant de Carmesina. L’aparença és que la Viuda Reposada sent compassió per Tirant, ja que, segons ella, Carmesina l’enganya. Tirant pren per realitat el que no és sinó una ficció, i no sap separar l’aparença de la realitat. Carmesina, per la seua banda, creu que Plaerdemavida li ha preparat uns jocs per a distraure-la, ja que els metges consideren que això és bo per a la seua salut. I Plaerdemavida, a qui li agrada tant de fer broma, creu que tot és una facècia i s’hi apunta amb entusiasme.
Hi ha encara un altre joc d’espills, perquè aquest capítol reflecteix una altra obra literaria. L’argument i l’estructura del capítol 283 segueix molt de prop la Tragèdia de Caldesa de Joan Roís de Corella. Martorell hi ha introduït uns quants canvis, invertint-ne i complicant-ne molts dels motius, però la situació és la mateixa en els dos textos: un amant observa, des d’un lloc amagat, com l’estimada li posa les banyes. Però en el cas de la narració de Corella aquest cas és real i en el de la de Martorell és una representació preparada per la Viuda Reposada per enganyar Tirant. En la Tragèdia hi ha tres personatges: el protagonista, la seua amant i l’amant de la seua amant. En la novel·la de Martorell n’hi ha quatre: Tirant i tres dones (la Viuda Reposada, Carmesina i Plaerdemavida). El protagonista de la Tragèdia de Caldesa és enganyat per la seua amant. Tirant, en canvi, és enganyat per una altra per a predisposar-lo en contra de la seua amant. A més, en la novel·la de Martorell hi ha l’agreujant que Tirant pensa que la seua estimada l’enganya amb un esclau negre i moro. Infàmia sobre infàmia. Finament, en el Tirant hi ha el joc d’espills, que no apareix en el text de Corella.
En altres capítols del Tirant relacionats amb l’engany de la Viuda Reposada, Martorell plagia al peu de la lletra fragments de la Tragèdia de Caldesa. Curiosament, el capítol 283, el més directament relacionat amb la narració de Corella, no conté cap plagi, sinó només una atmosfera semblant derivada d’una situació comparable. En classe, com us podeu imaginar, no he resistit la temptació de proposar als meus alumnes que identificassen les semblances i diferències entre els dos textos. Els alumnes han assenyalat amb raó que l’estil retoricat que utilitza Corella és la característica més privativa de la Tragèdia de Caldesa enfront del Tirant. Si més no en aquest capítol 283, perquè en molts altres passatges Martorell afusella sense contemplacions i acobla en la seua narració textos de Corella que reprodueix tal qual.
L’estil de Corella, si no ens deixem portar per un moviment inicial d’impaciència, no deixa de tenir una certa gràcia, sobretot si som sensibles al ritme de les clàusules. D’altra banda, en la Tragèdia de Caldesa aquest estil literari, volgudament artificiós, no hi juga un paper merament ornamental. L’estil tan excessiu contrasta amb la insignificància o amb la nimietat de l’anècdota i amb la ingenuïtat del narrador, que no s’adona que l’ínclita donzella de qui està enamorat és en realitat una prostituta. Considerar-se cornut d’una prostituta és una reacció tan exagerada com l’estil amb què es narra la història. Si el tema de l’espill planteja en el Tirant la relació entre la ficció i la realitat, el mateix tema s’expressa, potser d’una manera més subtil, en la Tragèdia a partir dels contrastos estilístics (l’home amb qui la «donzella» ha enganyat el narrador, s’acomiada d’ella amb un col·loquial «Adéu sies, manyeta!») i també del contrast entre l’estil i la realitat a què es fa referència.
Nota. He penjat en el web de literatura universal de la serp blanca els dos capítols del Tirant lo Blanc ―el 127 i el 283― en què apareix el motiu dels espills. He reproduït el text de l’edició d’Albert Hauf, modernitzant-ne l’ortografia. També hi he penjat la Tragèdia de Caldesa, en l’edició de Jordi Carbonell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada