divendres, 19 de juny del 2015

Recordar el que llegim

Quan de llegir es tracta, la quantitat també importa. La dosi d’alcohol que proporciona la lectura esporàdica, tal com la practica la majoria del públic lector, no fa efecte o en fa molt poc. De tota manera, la lectura extensiva, en quantitat, planteja un problema greu: la dificultat d’assimilar i recordar el que llegim. La memòria es sobrecarrega de seguida i, amb l’excusa que ha de fer lloc, llença o amaga els nostres papers. D’altres vegades, en canvi, guarda coses que més ens estimaríem perdre de vista. La memòria és misteriosa i arbitrària.

Evidentment, faig servir alguns procediments per retenir el màxim o, si més no, per poder recuperar amb facilitat el que no recorde bé. En primer lloc, és clar, subratlle. Ha arribat un moment en què ja no sé llegir si no tinc un llapis a la mà. A més de subratllar el marge d’un fragment, algun nom o frase, o de fer-hi alguna anotació, aprofite les pàgines en blanc del començament per anotar-hi el número de les que m’han semblat més importants, amb alguna indicació al costat. Ve a ser com un esquema del que més m’ha interessat. Quan he acabat la lectura, normalment torne a llegir els passatges subratllats o aquestes anotacions inicials. Més endavant, em seran molt útils per refrescar la memòria o retrobar algun passatge concret. En alguns llibres, però, amb els subratllats no en tinc prou, i aleshores el que faig és prendre’n notes. Abans, ho feia en unes fitxes petites, de paper. Ara, les escric en la tablet. Prendre notes està bé quan són poques i curtes. Si no, el procediment resulta una mica fatigós i avorrit. El que faig aleshores és escanejar les pàgines que m’interessen en un pdf. Així, mentre treballe a l’ordinador, hi puc accedir fàcilment i copiar i enganxar el passatge que em fa falta. 

Segurament, la relectura és el millor procediment per assimilar el que llegim, però és un inconvenient per a la lectura extensiva. A més, hi ha molts llibres, per bons que siguen, que no val la pena rellegir. La primera vegada haurà estat també l’última. Encara es pot fer una altra cosa: escriure sobre el que acabem de llegir, com una manera de prolongar la lectura, encara que, de nou, el temps que hi dediquem l’hem de restar de llegir més. No estic segur que siga un bon negoci.

dimecres, 17 de juny del 2015

Un llibre de lectures

Acabades les classes, m’he fet el pla de lectures per a les vacances d’estiu. Enguany, he anotat en la llista bastants obres de crítica literària sobre la novel·la i sobre el concepte de realisme. Algunes d’aquestes lectures, és clar, les he triat pensant en el curs de literatura universal que impartiré a partir del pròxim 6 d’octubre. M’he llegit ja la Poètica d’Aristòtil, Formalisme i realisme, de Bertolt Brecht, i Précis de litterature européenne, un volum gruixut coordinat per Béatrice Didier, una mica irregular com sol passar en les obres col·lectives. Després de la Poètica d’Aristòtil, vaig intentar llegir la seua Retòrica, però la vaig deixar, exasperat, quan portava sis pàgines. La meua paciència com a lector no és infinita.

He llegit també dos llibres de Marthe Robert. El primer, Novela de los orígenes y orígenes de la novela (Taurus), és una obra plena d’imaginació i d’observacions intel·ligents, a pesar d’aplicar-hi algunes de les teories del difunt Freud. Com que em va agradar molt, em van venir ganes de llegir més coses d’aquesta crítica literària francesa, molt reconeguda pels seus estudis sobre Kafka i per les seues traduccions de la literatura alemanya. Em vaig decantar per un volum que tenia un títol molt atractiu: Livre de lectures. El vaig encomanar via Amazon i al cap de tres dies ja estava llegint-lo.

Livre de lectures no és una antologia de textos literaris, sinó un dietari sense dates en què l’autora ha anotat els seus interrogants sobre la literatura i, sobretot, sobre la seua relació amb la vida, amb la intenció de «remarcar el que el fet literari té de vague, d’esmunyedís i d’incomprensible» i de preguntar-se què és la literatura, què justifica el seu extraordinari poder social i de quin fons mal explorat extreu la seua capacitat de fascinar.