Es publica «Escrits sobre música d’un literat melòman» de Josep Iborra

Lletra Impresa Edicions, en coedició amb la Institució Alfons el Magnànim, acaba de publicar Escrits sobre música d’un literat melòman de Josep Iborra, una selecció d’assaigs que parlen, directament o indirectament, de música. No són pròpiament textos sobre música, sinó reflexions al voltant de la música en relació amb la cultura i amb l’experiència personal de l’autor. Si la personalitat literària i intel·lectual de Josep Iborra ha estat poc coneguda, o coneguda molt parcialment, encara més desconeguda és la seua condició de gran melòman.

El volum conté una sèrie d’assaigs inèdits i una tria de textos extrets dels següents llibres ja publicats: Inflexions (2005, Bromera), Breviari d’un bizantí (2007, Arola), L’estupor (2018, Afers) i Diari 1965-1977 (2022, Magnànim), juntament amb Joan Fuster, filharmònic, inclòs en Fuster, una declinació personal (2014, PUV). Està encapçalat per un assaig introductori de Joaquim Iborra, que ocupa gairebé la meitat del llibre, i que vol «mostrar una imatge de la intensa relació personal que el meu pare mantingué amb la música al llarg de la seua vida. De l’altra, plantejar una aproximació a les idees que sobre música i cultura sostingué com a intel·lectual i literat, aprofitant els textos fins ara disponibles. […] A favor de la fidelitat d’aquest doble retrat puc al·legar almenys el meu testimoni de primera mà i les hores d’audicions —moltes— que amb ell vaig compartir».

A més dels llibres, Josep Iborra tenia altres interessos. Alguns els va sostenir sempre, com la pintura i el cinema, des dels anys de formació. Ara, la música el va ocupar molt més intensament. La passió per la música va ser d’un mateix ordre de magnitud que la que va sentir per la literatura. Era una passió que preferia satisfer en privat, sentint la música gravada en discos o la que retransmetien per la ràdio, llevat d’algunes assistències escadusseres a les sales de concert. Es tractava d’una necessitat personal i domèstica, com la de la lectura, una necessitat autèntica, perquè realment no en podia prescindir; personal, perquè era en la intimitat on millor podia satisfer-la. I domèstica, perquè no tenia res de pretensiosa: era una activitat quotidiana, dintre de la més estricta normalitat. El repertori que escoltava habitualment era molt ampli. Totes les èpoques, tots els compositors, hi estaven representats.

En la seua obra assagística són múltiples referències a la música com a tema de reflexió intel·lectual. Joaquim Iborra assenyala que el nostre pare «admirava les literatures “permeables a la vida musical”, com l’anglesa, la francesa, l’alemanya o certa literatura catalana de les primeres dècades del segle XX. No tant perquè parlen sobre música, o perquè els seus autors siguen tots melòmans, com perquè tenen la música com a punt de referència. És en aquest sentit que cal entendre les pàgines en què Josep Iborra parla de música. A Europa, la música ha polaritzat la cultura, sempre en posicions extremes en la seua escala de valors, oscil·lant entre la manifestació de la divinitat i la personificació del diable. Des de Pitàgores i Plató, i sobretot des de Diderot fins a Thomas Bernhard i Milan Kundera, la música ha estat àngel o dimoni, o totes dues coses alhora. També la literatura catalana, en part si més no, ha participat d’aquest moviment. Des del fervor de Maragall fins a l’hostilitat de Pla, passant per la reticència de Fuster, l’actitud davant la música ha servit per a marcar una determinada posició intel·lectual».

Alguns dels punts que es tracten en aquest assaig introductori són els orígens d’aquesta passió per la música, la vida musical a València, el primer tocadiscos que va tenir, regal de Fuster, Ventura i Richart, quan els meus pares es van casar, l’admiració que sentia per intèrprets com ara Ernst Häfliger, Kathleen Ferrier o Artur Schnabel, l’audició a la ràdio, a l’estiu, del Festival de Bayreuth o el costum de sentir la Passió segons sant Mateu de Bach cada any per Setmana Santa, que el meu germà i jo hem mantingut. Les quatre últimes seccions d’aquesta introducció i retrat —La dificultat de parlar sobre música, El sentit de la música, Lui, c’est l’unique i El descrèdit de la melodia— plantegen una aproximació a les idees que sobre música i cultura va sostenir Josep Iborra com a intel·lectual i literat.

Com a mostra, aquí teniu tres dels escrits seleccionats en aquest volum. Tots tres estan extrets del Diari 1965-1977:

25 d’abril de 1971

Bach té una manera —un esperit— especial de repetir un tema. Repeteix més que ningú, incansablement —potser cinc o sis vegades, o més— llevat, és clar, de Ravel en el Bolero. Però en compte de cansar, aconsegueix el contrari, una emoció especial. No és una repetició en el sentit d’afegir fragments iguals, en línia recta. La repetició aconsegueix tancar-se en cercle i crea així una dimensió espiritual, l’abolició del temps —«de la contingència», com en diu Maragall—, l’ingrés en l’eternitat.

18 de juliol de 1971

Les pàgines de Proust sobre Wagner en La prisonnière m’han portat a pensar en una relació entre l’obra de tots dos. Evidentment, Proust és ben lluny de l’heroisme, del gegantisme i la grandiloqüència de Wagner. Per no dir que n’és l’antítesi (hi ha, però, l’aristocratisme, l’esperit feudal, cortesà, les arrels històriques, la genealogia nobiliària). L’aproximació es pot fer en el pla de la tècnica, del teixit: la frase infinita de Proust fa pendant a la melodia infinita de Wagner.

La prosa de Proust, com la música de Wagner, és un mar, un camp gairebé il·limitat, on no hi ha més divisions que els plecs de les ones. La prosa de Proust és una superfície inacabable i ondulada. La prisonnière no té ni tan sols la divisió convencional en capítols. Ni un modest asterisc —només un. Pàgines i pàgines de prosa seguida, allargada, espessa, interminable, amb una construcció cromàtica. Tan filla de Wagner com la de Debussy. Un Wagner buidat d’esdeveniments, d’herois. Un treball implacable amb sensacions i mots. Una pasta. Un mínim de realisme quotidià transmutat en un món segregat per una introspecció infatigable. Una realitat evaporada, o millor, que s’evapora o que es crema esdevenint fum. Fum i vapor: aquesta és la realitat de Proust. D’aquí ve que siga una realitat mòbil, a ones. De la realitat al text hi ha una distància intemporal. Una escriptura que comenta des d’una eternitat uns pretextos de realitat. Proust pertany als ruminants. Una mena de bou o de vaca fent una llarga i lenta digestió.

27 de juliol de 1971

Les pàgines que dedica Proust al septet de Vinteuil, en La prisonnière. En quina obra determinada pensaria per a poder escriure tantes pàgines sobre aquesta obra? Potser en cap. Potser pensava en una peça de música ideal, potser hi resumia la seua experiència musical, no aquesta o aquella obra de música, sinó la música idealment cristal·litzada en una obra.

Siga el que siga, Proust fa un autèntic tour de force parlant de música d’una manera cenyida, intensa, concreta, analítica: sons i sensacions. Sense fer literatura sobre les sensacions, ni remarques tècniques, professionals sobre els sons. En resulta una anàlisi concretament abstracta o abstractament concreta, cercant els moviments de la música com els moviments de l’ànima i viceversa. No és una crítica musical, sinó la descripció d’una experiència estètica musical.