La diana cantava dintre de les casernes,
i el ventet del matí bufava les llanternes.
A l'hora en què l'eixam dels somnis malfaents
torça sobre el coixí els bruns adolescents;
quan, com un ull sangós que belluga i palpita,
el llum és una taca vermella sobre el dia;
quan l'ànima, cansada d'un cos esquerp, feixuc,
imita les baralles del nou dia i el llum.
Com una cara amb llàgrimes que les brises eixuguen,
l'aire és ple del calfred de les coses que fugen,
i a l'home el cansa escriure i a la dona estimar.
Aquí i allà, les cases anaven fumejant.
Les dones de la vida, amb la parpella lívida,
badant la boca, el seu estúpid son dormien;
les captaires, els pits gelats i secs penjant,
bufaven els tions i es bufaven les mans.
Era l'hora en què, enmig del fred, de la misèria,
les que van de part senten que els seus dolors s'agreugen;
com un sanglot tallat per escumosa sang,
estripava el cel gris el cant llunyà del gall;
una mar de boirines banyava els edificis,
i cents d'agonitzants, als seus racons d'hospici,
roncaven la ranera i els singlots de la mort.
Retiraven els cràpules, derrotats per l'esforç.
L'aurora, tremolant, amb vestit rosa i verd
lentament avançava sobre el Sena desert,
i l'ombrívol París empunyant la seva eina,
fregant-se els ulls de vell, ja tornava a la feina.
Charles Baudelaire (1821-1867)
(Pere Rovira, Jardí francès. De Villon a Rimbaud. Pagès Editors)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada