Bakhtín sobre Dante

Revisant els documents desats al Google Drive, veig que encara tinc pendents de resumir algunes de les observacions crítiques que més em van interessar de Teoria i estètica de la novel·la de Mikhaïl Bakhtín (n’hi ha traducció al castellà en Taurus: Teoría y estética de la novela), com ara les dedicades a la Divina Comèdia. S’assemblen bastant al que diu Erich Auerbach en els seus estudis sobre Dante (vegeu Erich Auerbach sobre Dante). 

Bakhtín assenyala que la influència del que ell anomena la vertical medieval del «més enllà» és excepcionalment forta en obres com el Roman de la Rose i, especialment, la Divina Comèdia, en què tot el món espaciotemporal està sotmès a una interpretació simbòlica. Aquestes obres es presenten com unes «visions». El temps real de la visió i la seua coincidència amb un moment precís del temps biogràfic i històric (el temps de la vida humana) tenen un caràcter purament simbòlic. El sentit del que s’ha «vist», per tant, és intemporal. Així i tot, el més remarcable d’aquestes obres és que es fonamenten en una percepció molt aguda de les contradiccions del seu temps i, en definitiva, de la fi d’una època. D’aquí l’aspiració a fer-ne la síntesi crítica, la qual cosa exigeix que estiga present en l’obra, de manera prou completa, tota la diversitat contradictòria d’aquell temps. 

Dante pinta en la Divina Comèdia el retaule extraordinàriament plàstic d’un món intensament vivent, que es mou pujant i baixant al llarg de la seua vertical: els nou cercles de l’Infern, damunt dels quals hi ha els set cercles del Purgatori, i més amunt encara, els deu Cels. La matèria grollera dels éssers i de les coses resta en el punt més baix, mentre que a dalt no hi ha res més que la llum i les veus. La lògica temporal d’aquest món vertical és la pura simultaneïtat de totes les coses. Tot el que a la terra queda separat pel temps, per les divisions entre «abans» i «després» es reuneix en l’eternitat en la pura simultaneïtat de la coexistència. Per comprendre el món cal suprimir aquestes divisions i juxtaposar-ho tot en un temps idèntic, és a dir, en l’espai d’un únic moment. És únicament en la pura simultaneïtat dels temps, o en la intemporalitat, que es descobrirà el sentit veritable del que va ser, del que és i del que serà. Fer simultani el que estava esglaonat en el temps, reemplaçar les divisions i relacions historicotemporals per unes altres, purament semàntiques, anacrònicament jeràrquiques, aquest és l’objectiu formal de Dante, que determina la imatge d’un món construït al llarg d’una vertical estricta. 

Al mateix temps, però, les imatges dels éssers humans que poblen aquest món vertical són profundament històriques, marcades per les empremtes de la seua època. Dante, a més, integra en la jerarquia vertical la seua concepció de la història i de la política, i la seua profunda comprensió de les forces progressistes i reaccionàries de l’evolució històrica. És per això que les imatges i les idees que habiten aquest món vertical senten l’impuls d’escapar-se’n per col·locar-se sobre l’horitzontal històrica, encara que la forta voluntat de l’artista les situa en un lloc etern i immutable en la vertical intemporal. La història de Francesca i Paolo, la del comte Ugolino i la de l’arquebisbe Ruggieri són com ramificacions temporals, que parteixen de la vertical intemporal del món dantesc. D’aquí la tensió enorme de tot el món de Dante, creada pel conflicte del temps històric actual i de la idealitat intemporal de l’altre món. El conflicte mateix, i la profunda tensió de la seua solució literària, fan de l’obra de Dante una obra excepcional per la força amb què expressa la seua època o, més exactament, la frontera entre dues èpoques.

Mai més, durant el curs ulterior de la història literària, no es tornarà a fer servir el cronotop vertical de Dante amb tant de rigor, encara que contínuament s’intentaran resoldre les contradiccions històriques segons la vertical d’una noció intemporal, negant la força essencial interpretativa d’«abans» i de «després». Es tractarà de descobrir un món des del punt de vista de la simultaneïtat i la coexistència estrictes, refusant per defecte una concepció històrica. En aquest sentit, la temptativa més aprofundida i més sistemàtica ha estat la de Dostoievski.