En la nota anterior citava un fragment de Hume en què el filòsof escocès assenyalava que l’èxit que sempre han tingut els discursos sobre la vanitat de la vida humana, sobre la condició buida i fugissera de les riqueses i dels honors, s’explica perquè adulen «la nostra indolència natural». Com que tot és fum i vanitat, ja tenim l’excusa perfecta per no fer res, cosa que és el que més ens agrada. Però els moralistes no ens deixen estar tranquils. Mal, si fas això. Mal, si no ho fas. La indolència és una d’aquelles actituds humanes que ha merescut sempre els retrets dels moralistes de tots els temps. Així i tot, és un fet que la naturalesa humana mostra una tendència espontània, natural, irresistible sovint, a la indolència. A no fer res. Per què? Sembla que no seria tant per una qüestió de ganduleria intrínseca, sinó perquè és l’única «qualitat» moral que tots posseïm completament i que depèn del tot de nosaltres mateixos. Com va dir el doctor Johnson, «to do nothing is in every man's power».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada