Una defensa de l’escepticisme

Lectura de la Investigació sobre l’enteniment humà, de David Hume. Crec que Fuster no va citar mai Hume en els seus escrits. M’estranya, perquè els punts de vista del filòsof escocès, antimetafísics i desconfiats davant les trampes verbals del llenguatge filosòfic, li haurien agradat. En la Investigació hi ha una defensa de l’escepticisme —d’un escepticisme raonable o moderat— que complementa o reforça aquell apunt per a una apologia de l’escepticisme publicat per Fuster en Diccionari per a ociosos. 

Hume comença criticant els inconvenients de la filosofia a l’hora de regular o guiar el comportament humà. Escriu que «la dèria per la filosofia, igual que la dèria per la religió, sembla propensa a la inconveniència següent: que, tot i aspirar a la correcció de la nostra conducta i a l’extirpació dels nostres vicis, només pot servir, a causa d’una administració imprudent, per a fomentar una inclinació predominant i empènyer la ment, amb més d’afany, cap al cantó que ja tendeix massa per la inclinació i la predisposició del tremp natural». És a dir, que bona part dels enfocaments filosòfics no serien més que racionalitzacions a posteriori —viciades, per tant— de les nostres tendències i prejudicis. Humà, massa humà.

Així, diu Hume, «mentre estudiem amb atenció la vanitat de la vida humana i girem els nostres pensaments vers la condició buida i fugissera de les riqueses i els honors, qui sap si estem adulant tota l’estona la nostra indolència natural, la qual, en odiar el tràfec del món i les penes i els treballs de les coses, cerca un simulacre de raó per tal d’ensarronar-se amb una indulgència total i sense cap mena de control». 

Hume, però, troba que hi ha una classe de filosofia que no sembla gens propensa a aquesta inconveniència i que, com que «no topa amb la desenfrenada passió de la ment humana, no pot barrejar-se amb cap predisposició o afecció naturals». Es tracta de la filosofia escèptica o de l’Acadèmia. (Hume contraposa aquí l’escepticisme moderat de l’Acadèmia platònica a l’escepticisme radical de Pirró.) «Els acadèmics —diu Hume— parlen sempre del dubte i la suspensió del judici, del perill de les determinacions precipitades, de reduir a límits molt estrets les investigacions de l’enteniment i de renunciar a totes les especulacions que no entrin dintre els llindars de la vida i la pràctica comunes. Res, doncs, no pot ésser més contrari a la indolència supina de la ment, a la seva arrogància temerària, a les seves grans pretensions i a la seva credulitat supersticiosa, que aquesta filosofia. Constreny totes les passions, llevat de l’amor a la veritat; i ni aquesta passió és duta, ni pot ser-ho, a extrems massa alts. Per tant, sobta que aquesta filosofia, que en gairebé tots els casos ha d’ésser inofensiva i innocent, sigui objecte de tants de retrets i vilipendis infundats. Potser, però, és la mateixa circumstància que la fa tan innocent, la que principalment l’exposa a la malvolença i al ressentiment públics. Per no afalagar les passions irregulars, guanya pocs partidaris; per oposar-se a tants de vicis i bogeries, aixeca contra ella una munió d’enemics, que la blasmen com a llibertina, profana i irreligiosa.»