L’última de Woody Allen

Ja fa temps que vaig molt poc al cine. Amb el cinema em passa com a tanta gent que només llegeix esporàdicament, un llibre a l’any, per exemple, i perquè no es diga. A casa tampoc no solc veure pel·lícules ni documentals. Mai no trobe el moment, i quan ho intente m’impaciente amb facilitat. La lectura em permet anar molt més ràpid, i puc modular-ne a voluntat la velocitat i el ritme. Supose que en el fons es tracta d’una qüestió d’hàbits, i no se li ha de pegar més voltes. Cada vegada més, he anat concentrant el temps de què dispose a llegir. I a escriure —que en bona part no és més que una prolongació de la lectura. També a sentir música. M’agrada més que veure cinema.

Però la setmana passada vaig anar a veure l’última de Woody Allen, A Rainy Day in New York. El motiu d’aquest gran esdeveniment que va trencar les meues rutines és ridícul, gairebé infantil. L’estiu passat vaig estar una setmana a Nova York i em feia gràcia de veure una pel·lícula que transcorre en aquesta ciutat. També, perquè m’agrada Woody Allen. I vaig anar al cine. Pel que fa a Nova York, poca cosa. Poca cosa que jo pogués reconèixer i comparar amb el que havia vist, després de la meua modesta setmana turística. Alguna panoràmica —estèticament emmarcada per la finestra de l’habitació d’un hotel— de Central Park, vorejat de gratacels, la Cinquena Avinguda, les escales d’incendis dels edificis, els taxis grocs… I el Met. No se sap ben bé per què, dos dels protagonistes decideixen anar al museu. Em va fer la impressió que perquè tocava, igual que si es roda una pel·lícula a Barcelona convé filmar alguna escena al Parc Güell o com a mínim que aparega al fons la Sagrada Família. En la pel·lícula d’Allen els dos actors s’estan un moment parlant davant un Renoir d’un cromatisme espectacular. Per a la meua satisfacció, vaig recordar que l’havia vist i que m’hi vaig estar una estona mirant-lo.

Tot això, evidentment, no té cap importància. Però hi ha algunes coses que em van fer sentir incòmode. Els diàlegs, en primer lloc: em va cridar l’atenció que els personatges són molt enginyosos quan parlen. Enfilen els «acudits» un rere l’altre i són incapaços de pronunciar una frase amb naturalitat. El procediment resulta avorrit, per repetitiu, i artificiós. Se’m podrà objectar que així són els diàlegs de les pel·lícules de Woody Allen. Potser. Però en aquesta pel·lícula m’han semblat una caricatura del Woody Allen que feia d’actor interpretant el personatge de Woody Allen. 

També em van incomodar algunes solucions de l’argument. El jove protagonista és un esnob i menysprea la seua mare perquè és una esnob. Fins aquí tot bé. Però tenen una conversa aclaridora, en què la mare revela al fill que abans de casar-se amb el seu pare va ser prostituta, i per això el seu desig de redimir-se per mitjà de la distinció social i cultural. Per la mateixa regla de tres, hauria pogut dir que havia treballat en el cos de bombers o de caixera en un supermercat. Doncs no: prostituta. Es veu que calia fer anar la brocha gorda. Una altra cosa que a mi em va grinyolar: una de les dues protagonistes representa el personatge tòpic que apareix en tantes pel·lícules de la noia jove i ingènua que està molt bé. Deu tractar-se d’una figura de l’imaginari masculí que al públic —al públic masculí— li agrada de veure representada en la pantalla. Cal que aquest sector del públic estiga content. 

De tornada a casa, en l’autobús, em sentia una mica perplex, amb la cua entre cames. Així va acabar el meu intent de trencar les meues rutines culturals.