Una madame Bovary austríaca

Lectura de La senyora Berta Garlan, d’Arthur Schnitzler, en la traducció d’Ernest Martínez Ferrando, apareguda el 1930 i reeditada el 1982, que es llegeix molt bé. Els crítics s’han referit sovint a aquesta novel·la ha com la Madame Bovary austríaca. El mateix Ernest Martínez Ferrando, en el pròleg —molt bo—, que va redactar per acompanyar-ne la traducció, la compara amb la novel·la de Flaubert de manera matisada i intel·ligent. En destaca, d’entrada, algunes diferències, com ara que en la novel·la de Schnitzler la descripció de la vida provinciana no constitueix un dels motius principals de l’obra, com en Madame Bovary, encara que aquest aspecte social també hi apareix, en contrast amb l’ambient de la gran ciutat, Viena en aquest cas. D’altra banda, el personatge principal, que dóna títol a la novel·la, no comet adulteri tècnicament, ja que és viuda. És clar que, d’acord amb les normes de la vida burgesa o petitburgesa de la ciutat on viu, Berta Garlan s’ha de mantenir fidel al record del marit mort o, si més no, tornar a casar-se. Tenir un amant ja és una altra cosa. 

En realitat, com destaca Martínez Ferrando en el pròleg, el tipus d’Emma Bovary d’aquesta novel·la cal cercar-lo en un personatge secundari, la senyora Rupius. Casada amb un home que s’ha quedat paralític, personatge patètic i torturat, la senyora Rupius viatja de tant en tant a Viena, cosa que fa malparlar la gent. La gent és malpensada, però l’encerta. Un dia, cap al final de la novel·la, de tornada d’una de les seues misterioses anades a Viena, la senyora Rupius emmalalteix sobtadament i mor, a causa d’un avortament clandestí. La seua agonia, sense arribar a la truculència de Flaubert, recorda de prop la d’Emma. Siga com siga, la protagonista de la novel·la de Schnitzler és Berta. El punt de vista narratiu de Schnitzler està focalitzat, gairebé exclusivament, en aquest personatge, del qual ressegueix amb una gran fluïdesa la subjectivitat, amb incursions constants en l’estil indirecte lliure. És un punt de vista narratiu més flexible i menys unilateral que la tècnica del monòleg interior que va fer servir en El tinent Gustl o La senyoreta Esle.

Berta Garlan no ha llegit novel·les romàntiques com Emma Bovary, però la seua personalitat ha estat influïda per l’art. Estudiava al conservatori, fins que els pares li van fer interrompre els estudis. Va tenir un nòvio, Emili, que, amb el temps, ha esdevingut un violinista famós. Però tot això es va acabar i el temps va anar passant. Mentrestant, va rebutjar algun pretendent que no li feia el pes i al final la van casar, o es va deixar casar. El seu marit, el senyor Garlan, li va fer un fill i va morir al cap de tres anys. D’aleshores ençà, Berta sobreviu a la ciutat provinciana on es va instal·lar amb el marit, fent classes de piano per completar la magra pensió i en contacte bastant directe amb els parents del difunt. Una vida tranquil·la i reposada, sense maldecaps. Arriba un moment, però, que s’apodera d’ella el sentiment d’insatisfacció: «sentí una esgarrifança quan pensà que ella no era més que la vídua d’un home obscur, que residia en una ciutat de província guanyant-se la vida amb lliçons de piano, esperant que arribés la vellesa. En el seu camí no trobaria mai un raig de la resplendor que il·luminaria el d’ell mentre viuria. I amb una nova esgarrifança va pensar també que ella s’havia conformat amb la seva sort, que havia arrossegat tota la seva existència, sense il·lusions, sense anhels, enmig d’una insensatesa que en aquell moment la sorprenia». 

Berta Garlan té un aire de personatge de Txékhov. Vol viure, vol sentir-se viure, amb plenitud, una mica més enllà de la mediocritat pertitburgesa. Però només una mica. El que li va impedir viure abans, segueix insidiosament present ara. Una mena de cautela o de por, que a més li fa tenir una visió ingènua i falsa de la realitat. Hi intervé, també, una sensibilitat eròtica que no sempre reconeix, o que no se sap com reconèixer. Fins aquí, més o menys, Emma Bovary. Però el caràcter de Berta Garlan és radicalment diferent: no té la capacitat de decisió ni la nerviositat d’Emma. Quan aconsegueix reprendre la relació amb Emili, Berta té l’esperança que li demanarà de casar-s’hi. Està disposada a «sacrificar-se», a adoptar el lloc que li correspon com a esposa d’un home famós. Vol un amor tranquil, segur i còmode. Emma, en canvi, no volia casar-se amb el seu primer amant, sinó que la raptés, com en les novel·les romàntiques, i se l’emportés, per exemple, a Venècia, per fer-hi passejades en góndola a la llum de la lluna, amenitzades per la inevitable serenata amb mandolines. L’amant, evidentment, fuig cames ajudeu-ne a la primera de canvi. 

L’erotisme de La senyora Berta Garlan és menys explícit que el de Madame Bovary, si pensem en escenes com aquella en què Emma es despulla davant el seu segon amant, però penetra molt més aquesta novel·la que la de Flaubert. D’una banda, perquè Schnitzler subratlla en tot moment que la insatisfacció de Berta és, en bona mesura, una insatisfacció eròtica, i també perquè l’erotisme impregna la vida de la petita ciutat provinciana en forma d’al·lusions, d’històries que es conten, sospites, bromes, o de l’atracció que la mateixa Berta provoca en altres homes, fins i tot en el seu nebot adolescent. Hi ha, a més, el seductor oficial de la ciutat, del qual es diu que té, sobre el capçal del llit, emmarcada, una estampa lasciva, coberta per una cortineta. Se suposa que la descorre en ocasions solemnes. Berta també té penjada al capçal del llit una fotografia, la del difunt marit, sense cortineta, que ja no sap com mirar o com no mirar.

Amb l’audàcia proverbial dels tímids, Berta farà el primer pas per reprendre la relació amb Emili. Fins i tot, deixarà que aquest la porte després de sopar a un pis, que tenia com a picadero, en comptes d’invitar-la a la seua casa. No és el que li hauria agradat més, però a la guerra com a la guerra. Encara que li costarà una mica, acabarà reconeixent que per a Emili ella ha estat només una aventureta fàcil, que no podia anar més enllà. Així i tot, li queda l’orgull i la satisfacció d’haver-se atrevit. En una escena que en calca una altra de Madame Bovary, Berta s’ha de reprimir, mentre parla amb una dona de la ciutat on viu, per no dir-li: «Tu només tens el teu marit, però jo tinc un amant, un amant, un amant! …» La senyora Rupius, amb qui entrarà en una relació més confidencial, la desenganyarà. Li diu a la cara que com pot ser tan innocent, que no sap entre quina gent viu i que no té cap motiu per sentir-se orgullosa de tenir un amant. La seua cunyada, per exemple, i algunes altres senyores de la ciutat… També, és clar, la mateixa senyora Rupius, que acaba pagant un preu excessiu. 

La conclusió moral apareix en les últimes línies de la novel·la. Schnitzler l’exposa com una reflexió de Berta, però en realitat és l’únic comentari explícit que fa el narrador en tota la narració: «I Berta sospità l’enorme injustícia que existia en la naturalesa pel fet que el desig sexual era sentit igualment per la dona que per l’home, i que aquest desig en la dona esdevé pecat i exigeix càstig, si no va acompanyat de la intenció de tenir fills». El mateix Schnitzler, més tard, va considerar que aquest comentari estava massa subratllat, i que era un error des del punt de vista literari, perquè simplificava la complexitat del món i dels personatges de la novel·la. En tot cas, constitueix una observació sociològica sobre un dels factors fonamentals que determinaven la relació entre homes i dones en aquella època, quan les dones encara no podien controlar els embarassos de manera segura. La mort de la senyora Rupius es produeix perquè no hi havia anticonceptius efectius. Una novel·la arcaica per al lector actual?

Davant la tragèdia final, Berta comprèn que el rebuig d’Emili l’ha salvada del camí de la perdició, per dir-ho amb la fórmula tradicional. Berta acaba recordant amb fàstic «aquella hora de plaer que li havia estat atorgada» i «va comprendre que ella no era d’aquelles que, dotades d’un temperament fàcil, saben beure les fruïcions de la vida sense sentir neguits ni escrúpols». Emma Bovary tampoc no tenia un temperament fàcil. Però no es refrena com Berta ni dubta tant. Berta és la dona que es fa enrere, prudentment, assenyadament. O covardament, en veure el preu que ha pagat la senyora Rupius, bella, atractiva, decidida, amb seguretat en ella mateix, intel·ligent: un personatge en l’estela d’Anna Karènina, més que d’Emma Bovary. Per a Berta, el seu món petitburgès és una rèmora, però també té el seu encant. El contrast de la petita ciutat provinciana amb Viena no és un contrast simplista entre uns valors negatius i uns altres de positius. Està molt més matisat que en la novel·la de Flaubert. 

A pesar de presentar amb claredat un marc social concret i definit, La senyora Berta Garlan es pot considerar una novel·la impressionista. La repetició rítmica de determinats detalls cohesionen la narració i alhora suggereixen una atmosfera, com ara el fet que Berta apareix sovint mirant per una finestra, cosa que emfasitza el seu desig i la seua inhabilitat de sortir de la seua esfera. Per això, Hugo von Hofmannsthal, que apreciava molt aquesta novel·la de Schnitzler, va poder afirmar que «hi ha tanta força i calidesa, visió, sentiment del món i coneixement del cor en aquesta Bertha Garlan, i està tot tan ben articulat…» També es pot considerar una paròdia de la novel·la d’aprenentatge o Bildungsroman. És cert que Berta aconsegueix un coneixement moral que abans no tenia, però el final de la novel·la sembla suggerir que la seua vida continuarà exactament igual, només que la veurà d’una altra manera, o que tindrà un altre sentit. Cronològicament, però, Berta Garlan fa molt de temps que va deixar l’adolescència enrere i la seua aventura amb Emili no l’ha conduïda a una acció independent. Si de cas, l’ha feta refermar-se en la seua vida anterior. Abans de capbussar-se a la piscina, n’ha tocat l’aigua amb el peu i l’ha trobada massa freda.