De l’ocàs del món rural al desconcert actual: dues novel·les de Fèlix Edo Tena

Amb una mica de retard, he llegit les dues novel·les que ha publicat fins ara Fèlix Edo Tena: El guardià de les trufes (Barcino, 2016) i Lluny de qualsevol altre lloc (Onada, 2021). Encara que admeten una lectura independent, és millor llegir-les seguides, en l’ordre en què es van publicar, no sols perquè la segona és la continuació cronològica de la primera, sinó perquè totes dues es relacionen per una xarxa de motius, temàtics i formals, que les relliga com si fossen un díptic. Així, l’escena que obri El guardià de les trufes és molt semblant a la que tanca Lluny de qualsevol altre lloc. I el llarg camí a través de les muntanyes que emprèn Leovigild Tena per tornar al seu mas, després de desertar de l’exèrcit durant la Guerra Civil, té el contrapunt en la caminada de Joan, el seu besnét i protagonista de la segona novel·la, cap al mateix mas, ara enrunat, desertant no d’un exèrcit, sinó de la vida en una gran ciutat. Són dos retorns, dos nostos especulars, situats en èpoques diferents i amb un final ben diferent.

Fèlix Edo Tena ha novel·lat en aquests dos llibres una qüestió d’una gran ambició literària, que és clau en la història recent del nostre país: l’ocàs del món rural i la realitat social que l’ha reemplaçat. L’ocàs, o l’extinció del món rural, és el tema central de la primera novel·la. El seu autor l’ha situat en un espai i en un moment molt concrets: als masos de les muntanyes del Maestrat i dels Ports, i durant la postguerra, quan la gent que vivia en aquelles muntanyes es va trobar atrapada entre el maquis i la guàrdia civil. Aquell món hauria acabat igualment, però aquell enfrontament va accelerar-ne el final, el va ferir de mort i hi va afegir un plus de patiment, de crueltat i de misèria.

El guardià de les trufes està estructurat en quatre capítols o parts ―cadascun dels quals porta per títol el nom d’una estació de l’any―, emmarcats per un prefaci molt breu (Vent de ponent…) i una cloenda més llarga (… vent de mestral). Cada capítol inclou una sèrie d’escenes, unes petites cèl·lules textuals que, com un calidoscopi, defugen la trama narrativa lineal. Cada una de les estacions se situa en un any diferent, remarcant la permanència i el canvi en un món només aparentment immòbil. En una novel·la on la natura té un pes tan gran, un dels motius més insistits és el seu canvi continu, el «flux de colors i de sons que formaven la vida del racó durant el girar de les estacions any rere any», «l’agonia d’una llum i el renàixer en una altra, transició que dura i és perceptible a la vista, també a l’oïda. La capacitat de canviar a una cosa nova, acció preparada en silenci harmoniós. És això que alguns anomenen realitat, però aquest nom té alguna cosa de rigidesa, com si fos un objecte». La relació de la natura amb els homes que l’habiten es mostra també en les preguntes que els suggereix i els planteja.

L’autor ha reconstruït aquest món d’una manera minuciosa: els treballs i els dies de la gent, el paisatge obsessionant de la muntanya, els animals i la seua relació amb els homes, que per a aquells «eren com déus antics, monstruosos i sempre inintel·ligibles». S’ha destacat el caràcter de documental etnogràfic d’aquesta novel·la, basada en bona part en la memòria oral de l’autor. No debades, els seus pares van ser tots dos masovers. Però l’interès d’El guardià de les trufes va molt més enllà del seu valor documental d’un món abolit. Fèlix Edo Tena n’ha fet una recreació literària molt intensa, per mitjà d’una forma que qualificaria de musical pel joc de paral·lelismes i contrastos, de variacions entorn d’una sèrie de motius que cohesionen i enriqueixen la novel·la. I pel seu estil contingut, sobri, i per això més efectiu, com ara en aquesta descripció d’una nit de pluja: «Des del llit va poder sentir com va ploure tota la nit, i només al dia següent l’aigua va apaivagar-se fins a desaparèixer de manera progressiva. El nou dia era gris i desmaiat i ple de silencis al cor de les coses.»

Lluny de qualsevol altre lloc, en canvi, està situat en els nostres dies i en una gran ciutat, Castelló en aquest cas, on tot convergeix: «les fàbriques de manises, el trànsit incansable, el procés d’urbanització implacable, els solars d’obres plens de males herbes i de runes, les grues estàtiques. Tot concentrat: l’expansió i l’ensulsiada al complet amb la mirada del Mediterrani com a testimoni.» Una de les conseqüències de l’ocàs del món rural ha estat la difuminació de dos espais físics i socials que abans eren molt marcats: el camp i la ciutat. Entre tots dos ara hi ha un espai de transició, la perifèria o l’extraradi de les grans ciutats, que engoleix com més va més els camps que abans l’envoltaven. S’ha creat així un espai caòtic, de deixalles i brutícia, de basses amb aigua podrida, d’horts i alqueries aïllats i oprimits entre blocs de pisos. En la novel·la, aquest espai degradat no contrasta amb un món rural pur i incontaminat. De fet, aquest ha experimentat paral·lelament una degradació semblant: bancals abandonats, engolits per la voracitat dels pins, parets de pedra seca solsides, masos enrunats i plens de brossa. La despoblació afecta també els pobles de la comarca. I no es tracta, només, de la transformació o de la degradació física de l’espai. Fins i tot quan s’ha modificat poc, se n’ha trencat la continuïtat temporal, com constata el narrador en el nucli antic de Vilafranca: «era un eixam de cases buides, en uns carrers que es mostraven deserts. Per un moment, va tindre la sensació que s’hi perdia, i aleshores va comprendre que aquells carrers buits no pertanyien a l’espai sinó al temps. Allò no era una geografia urbana, sinó uns instants de la història que s’havien perdut per sempre.»

A la gran ciutat, que engoleix la gent dels pobles, hi retrobem aquesta sensació de desconcert. Mentre Joan vaga pels barris de Castelló el que li crida més l’atenció «era una sensació estranya: era com si no hi haguera persones, com si només existira el que han creat, el lloc on s’amaguen. Encara podia veure els llocs on viuen i els camins que els uneixen, també els cotxes en els quals s’asseuen, però a les persones no se les veia. En conjunt, la ciutat pareixia un ull protuberant dins del qual passen totes les coses possibles i imaginables». Fèlix Edo Tena ha intentat reflectir en Lluny de qualsevol altre lloc el sentiment de malestar i de perplexitat que suposa viure avui al País Valencià. L’ha focalitzat en un personatge solitari, víctima d’un aïllament que no s’acaba d’entendre. El narrador no n’explica els motius, només la conducta, limitada gairebé a un vagareig desconcertat i desconcertant. Al lector li correspon explicar-se’l i entendre’l, si més com una reacció a una realitat que el personatge no comprèn i que li resulta sòrdida. La seua actitud taciturna recorda la dels vells masovers davant les catàstrofes que trasbalsaven qualsevol sentit que pogués tenir la seua existència.

Aquestes dues novel·les de Fèlix Edo Tena, als antípodes de les d’Irene Solà, m’han reconciliat amb la narrativa actual en català. M’han agradat i m’han interessat alhora, sobretot la primera. Ara, dir que El guardià de les trufes m’ha agradat molt és una manera un pèl grisa d’expressar la meua reacció. Potser és més exacte dir que l’he llegida amb una admiració creixent. No és gens fàcil escriure una narració com aquesta, amb un to tan ajustat i tan convincent, i amb una estructura tan travada. La recomane sense vacil·lacions als lectors de la serp blanca. Posats a fer, us recomane també de llegir la ressenya, excel·lent, molt completa, que en va fer Josep J. Conill: El silenci dels masovers: una lectura d’«El guardià de les trufes», de Fèlix Edo Tena.