La falsedat en la literatura

Sorprèn que F.L. Lucas dedique un dels capítols de Style al bon sentit i a la sinceritat —Good Sense and Sincerity. Què tenen a veure aquestes dues qualitats amb escriure bé o malament? Per a F.L. Lucas, molt, perquè escriure bé no consisteix, només, a escriure amb claredat i concisió, amb correcció lingüística i estilística. La bona escriptura ha de tenir sentit —bon sentit—, no ha de perdre el contacte amb el sentit de la realitat, i ha de defugir tota mena de pedanteria i de subtilesa basades en el joc purament verbal. No s’hi val a escriure nicieses, per molt «correctament» que estiguen escrites. F.L. Lucas detestava els qui, com deia Gramsci, pujaven dalt d’un pedestal a l’hora d’escriure. Gramsci els acusava d’hipocresia estilística, que no era una característica o una qüestió purament formal, ja que sol anar de bracet amb la hipocresia mental i moral, amb l’expressió de bons sentiments, políticament correctes, totalment previsibles, és a dir, convencionals. Per tant, quan revisem un text, a més de precisar i aclarir la redacció, a més de corregir les faltes d’ortografia i altres misèries, haurem de preguntar-nos: això que he escrit, té sentit? Resisteix el contacte amb l’experiència de la realitat? Per a escriure bé, s’ha de mantenir despert el sentit del ridícul.

A més del bon sentit, F.L. Lucas reivindicava també la sinceritat en l’escriptura. Estava convençut que un estil que produeix una forta impressió de sinceritat (com ara el de Montaigne, Johnson o Hardy) és, per als lectors decents —l’adjectiu és de Lucas—, més atractiu, i qualsevol sospita de falsedat, deliberada o no, odiosa en correspondència. La sinceritat, com la intimitat o el realisme, és un d’aquells conceptes que es presten a més d’un equívoc quan l’apliquem a la literatura. Per al doctor Johnson, plantejar-se si un autor havia estat sincer en la seua obra no tenia sentit, per la senzilla raó que els escriptors es creuen tot el que diuen. Sempre són sincers, per tant. També quan profereixen les insanitats més bèsties o les bajanades més ingènues. Aquí hi ha el problema, sinceritat a banda.

Amb la mentida passa una cosa semblant. La majoria dels mentiders es creuen les pròpies mentides. N’hi ha que les pronuncien amb una convicció absoluta i n’hi ha que se les acaben creient al cap de poc. L’ocultació i la justificació de la mentida els fa cercar pretextos i coartades, de manera que al final ells mateixos els troben convincents. A tothom li agrada donar-se la raó. Ara, això no ha de servir d’excusa, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista literari. Un mentider, encara que es crega les pròpies mentides, continua sent un mentider. A més, podem sospitar que, en el fons, el mentider sap que està mentint. Enmig d’una discussió, una de les rèpliques preferides del doctor Johnson era: «Senyor, esteu mentint, i ho sabeu!»

Insinceritat, mentida, hipocresia… F.L. Lucas preferia parlar de falsedat simplement, deixant de banda qualsevol altra consideració. Contra l’anomenada consciència artística, que obliga l’escriptor a perfeccionar la seua obra fins a l’últim detall, recomanava als seus alumnes de Cambridge la consciència científica, que exigeix sospesar escrupolosament les dades de cada experiment. Hi ha escriptors, en canvi, que prefereixen l’enginy a la veritat. F.L. Lucas denunciava la falsedat enginyosa, que és menys generosa que l’exageració plena d’entusiasme que es pot trobar en un Chesterton. Deia que per a un escriptor és millor fer servir la seua ment com un telescopi o un microscopi, que no com un espill.

La musa d’un escriptor té sempre molt de sirena. Per això, tot escriptor ha de contemplar les seues criatures mentals tan implacablement com un pare espartà: si no són sanes del tot, millor desfer-se’n. No ha d’escriure mai una línia sense examinar si té sentit, si no conté cap exageració. Això, és clar, té conseqüències immediates en l’estil, en la manera d’escriure. Ens obliga a escriure d’una manera precisa. I, sobretot, a estar en guàrdia per a no escriure determinades coses que ens poden semblar molt brillants i suggestives, verbalment si més no, però que són autèntiques insanitats.