Les bones maneres a l’hora d’escriure

F.L. Lucas dedica tres capítols de Style. The art of writing al que ell anomena Courtesy to Readers, la cortesia de l’escriptor amb els lectors, que exigeix, per sobre de tot, claredat i concisió. És de mala educació escriure d’una manera confusa, perquè això comporta molèsties innecessàries per als lectors. Per tant, claredat. I també és de mala educació fer-los perdre el temps. Per tant, concisió.

La claredat, deia Ortega y Gasset, és la cortesia del filòsof. A Josep Iborra no li agradava gens aquesta frase. La trobava antipàtica, amb el seu to de superioritat condescendent. Observava que molt malament han d’anar les coses per a la filosofia, i per a la «claredat», si aquesta no passa de ser una mera «cortesia». La «claredat», que és la condició sine qua non de qualsevol forma de comunicació, no és una cortesia, sinó una obligació. Però no és fàcil aconseguir una expressió clara, tant en el llenguatge oral com en l’escrit. La falta de claredat es produeix sovint a causa de la incoherència, de voler dir massa coses, d’escriure o parlar d’una manera ampul·losa i «literària», o d’una tendència irreprimible a xerrar pels colzes. O de tot plegat alhora.

A més, s’ha de tenir en compte una qüestió prèvia: per a escriure d’una manera clara cal aclarir-se abans un mateix. Hem de saber, d’entrada, què volem dir exactament, contra la nebulosa mental que ens acompanya sempre, contra la confiança ingènua en el jo ja m’entenc. Escriure, de fet, ens obliga a aclarir la nostra confusió mental. Però no tothom ho veu així. Per a alguns, o per a molts, escriure és una manera de donar-se corda, d’intensificar el caos de la seua ment caòtica, que es tradueix en una escriptura incoherent, en una falta de continuïtat i de coherència lògica entre una frase i una altra. Sovint, dins de la mateixa frase. Compte, per tant, amb les frases llargues. És fàcil perdre el fil si imitem Proust. Ara, de res massa. Si només fem servir frases curtes, l’estil esdevindrà entretallat i monòton. Més problemes: la falta de claredat es produeix també quan volem dir massa coses. En aquests casos, una manera de desfer l’obscuritat d’un text és eliminar-ne tot el que és superflu, tot el que no té res a veure, ni de prop ni de lluny, amb el que estem dient, per molt sublim i genial que ens semble. Un bon escriptor ha de saber què no ha d’escriure. Millor escriure menys i reescriure més.

En un pas del seu llibre F.L. Lucas proclama amb solemnitat irònica que la terrible brevetat de la vida demana un llenguatge concís. Ara, no es tracta només d’escriure menys, sinó d’escriure menys per a escriure millor. La concisió és també una qüestió d’eficàcia artística. Pot donar gràcia, força i velocitat a l’estil. Un altre avantatge és el seu poder d’implicar coses, que ha de suplir qualsevol lector digne d’aquest nom. Montesquieu recomanava que «pour bien écrire, il faut sauter les idées intermédiaires».

La concisió, com la claredat, és una forma de cortesia, tant en el llenguatge escrit com en el parlat. Com a mínim al nostre país, la falta de concisió converteix en inútils la majoria de les reunions de treball. La gent comença a parlar i no calla mai. Qualsevol intervenció es converteix en una conferència. Una de les coses que més he odiat del meu treball com a professor, han estat les reunions: els claustres, les sessions d’avaluació, les reunions de la comissió de coordinació pedagògica, etc. Qualsevol reunió. Sempre m’ha exasperat la incapacitat de molta gent de fer-ho curt, d’anar al gra, la tendència a perdre’s en introduccions i consideracions que no acaben mai. De paraula o per escrit, cal entrar en matèria i captar l’atenció des del primer moment, des de la primera línia.

A més de ser una forma de cortesia, la concisió té un avantatge important: la claredat! Això pot semblar una paradoxa, perquè és un lloc comú que la concisió comporta el risc de no deixar les coses clares. Per això, hi ha tanta gent que s’entesta a explicar-ho tot punt per punt, amb tots els detalls, perquè no hi haja lloc a dubtes. Obliden que és més important el que el lector o l’oient aconsegueix retenir en la memòria que no el que copsa mentre llegeix o escolta. La prolixitat fa que l’oient comence a badallar i a desconnectar, i que el lector tanque el llibre. Com deia Voltaire, citat per F.L. Lucas, «l’art d’ennuyer est de tout dire».

Alguns inconvenients de la concisió: el lector ha de poder descansar una mica l’atenció. De vegades, val la pena repetir succintament les coses, variant-ne la forma. Un bon escriptor ha de saber variar el seu estil, començant per la forma de les frases. Tot respectant sempre l’ordre sintàctic que suggereix l’esperit de la llengua, és convenient que cap frase no repetesca el model de l’anterior. Per aquesta raó, per a saber si una frase està ben escrita, no l’hem d’analitzar separadament de les altres. Hem de tenir en compte també l’anterior i la següent, i el lloc que ocupa en el paràgraf. Un altre inconvenient de la concisió és que pot caure, de vegades, en un abús de l’expressió epigramàtica o aforística, cosa que trenca la continuïtat del discurs.

F.L. Lucas esmenta encara una altra mostra de descortesia amb el lector: la pedanteria, que, en les seues paraules, consisteix a donar una importància indeguda a determinats coneixements i a un mateix per saber-los. La pedanteria dels escriptors, d’alguns escriptors, es fa evident sobretot en una propensió irrefrenable a pontificar. A pontificar sobre el que siga, té igual, i de pas a adoptar un to solemne, de superioritat intel·lectual i moral, elegíac o líric. En definitiva, a no callar mai, encara que no tinguen res a dir.

Acabe aquesta nota amb una citació que he trobat reproduïda en Books and Characters, de Lytton Strachey. Un dels assaigs d’aquest llibre està dedicat a Madame du Deffand, un personatge clau per a entendre l’esperit del segle XVIII francès. Aquesta senyora és autora d’una extensa correspondència, molt valuosa des del punt de vista històric i literari, escrita amb un estil que, segons Sainte-Beuve, és «juntament amb el de Voltaire, en la prosa, el més clàssic i pur d’aquesta època». Per a Strachey, Madame du Deffand dominava com ningú «l’art de dire en un mot tout ce qu’un mot peut dire», una frase que resumeix a la perfecció l’ideal estilístic de F.L. Lucas. Strachey no dóna la referència d’aquesta citació, com si la donés per sabuda. No l’he poguda localitzar.