Les ressenyes literàries de Katherine Mansfield

Durant els anys 1919 i 1920, Katherine Mansfield va publicar més de cent ressenyes de novel·les en The Athenaeum. Van tenir molt d’èxit. El seu marit i editor de la revista, John Middlenton Murry, les va publicar pòstumament el 1930, amb el títol de Novels and Novelists. La majoria de les novel·les comentades en aquest volum avui ja no les recorda ningú i s’han convertit en lletra morta. Ja en el moment de ser publicades, poques van rebre l’aprovat de Katherine Mansfield. Ni tan sols un aprovat justet i misericordiós. Es tractava, com diu ella mateixa, «of those hundreds of novels which not send you to sleep, but —do not keep you awake». Novel·les correctes, que estaven bé, que no eren una merda, com diu la gent malparlada. Però prescindibles. No et fan dormir, però tampoc no et mantenen despert.

Les ressenyes que va escriure Katherine Mansfield, en canvi, es llegeixen molt bé, en bona part gràcies a la intel·ligència i a l’humor amb què comenta les novetats literàries. No adopta mai una actitud irritada o indignada, santament indignada. S’estima més de fer servir la reticència irònica, o simplement humorística. Algunes mostres: de la novel·la d’una Miss Stella Benson, diu que «she seems to write without ease, without effort; she is like a child gathering flowers. And like a child, there are moments when she picks the flowers which are at hand just because they are so easy to gather, but which are not real flowers at all, and forgets to throw them away». D’una altra, que la passió que ha intentat descriure en la seua novel·la «is so ungoverned that we cannot see the stars for the fireworks». D’una altra, encara, que és «a new novel that never was new». Katherine Mansfield era irònica i educada. I una mica malèvola. Una mica, només.

L’interès i el valor d’aquests articles van molt més enllà de la gràcia amb què Mansfield comenta els llibres. Hi trobem expressades, a més, la seua poètica com a escriptora i tot un seguit de reflexions i observacions sobre la literatura. La ressenya, en les seues mans, adopta una forma peculiar. No sol començar analitzant el llibre ressenyat, sinó plantejant algun aspecte de la novel·la com a gènere literari, que tot seguit il·lustra o precisa amb aquell. Sovint, es refereix amb displicència de la literatura poc exigent, considerada com un entreteniment, com una distracció o passatemps. Remarca que hi ha novel·les que es llegeixen molt ràpidament, no per la intriga ni per un argument trepidant, sinó perquè són tan previsibles que es poden llegir sense esforç. La ment del lector està tan familiaritzada amb el que se li ofereix que llegir-les és com fer punt de ganxo, una activitat mecànica que es pot dur a terme sense parar-hi gaire atenció. La lectura d’aquestes novel·les ens distreu, ben cert. Però no fins a l’extrem de divertir-nos.

En unes altres ocasions, el sentiment d’insatisfacció de Katherine Mansfield com a lectora ve produït per la sensació que l’autor s’ha reclòs en una sèrie d’experiències més o menys limitades per un costat o altre, convencionals. Hi ha molts escriptors, diu, d’honestedat i sinceritat inqüestionables, que no se senten impulsats a endinsar-se en territoris desconeguts. Per a ells, els grans entusiasmes, les grans emocions, estan fora de lloc. Tot el que escriuen és, per dir-ho així, de segona mà. Les novel·les d’aquests escriptors no eixamplen la nostra experiència de la vida, sinó que la redueixen i l’encotillen. En fi, Mansfield assegura que per a llegir determinats llibres el millor que es pot fer és emprendre la lectura amb la ment en blanc, oblidant els altres llibres, sobretot els que valen la pena. Això, siga dit entre nosaltres, més que una ironia sembla un sarcasme, però ja se sap que els límits entre aquests dos procediments de relacionar-se amb el proïsme, i amb tot el que ens envolta, no són clars.

Quina és, per tant, la literatura que val la pena? Què diferencia els bons llibres del ranxo, com es preguntava en un article l’enyorada Carme Junyent? El criteri principal que fa servir Mansfield per a valorar una novel·la és si ens ha estimulat a sentir el misteri de la vida, si ens ha revelat alguna cosa que ens ha enriquit, si «enlarge our experience of life». Els grans escriptors del passat, diu, «have been seekers, explorers, thinkers. It has been their aim to reveal a little of the mistery of life». Tot plegat queda una mica imprecís, encara que s’entén cap on apunta. L’última frase és potser massa taxativa. En tot cas, revela el que Katherine volia aconseguir amb la seua escriptura i el que demanava a la literatura. També s’autoretrata quan censura un Shaw Desmond, autor d’una novel·la titulada Passion, perquè «the voice is too loud, the gesture too crude. Better a half-truth, beautifully whispered, than a whole so solemnly shouted».

No totes les novel·les comentades en Novels and Novelists són lletra morta. Mansfield també va ressenyar algunes obres de gent il·lustre, coneguda i recordada, i llegida encara: Conrad, Dostoievski, E.M. Forster, Rider Haggard, Kuprin, Jack London, Somerset Maugham, Gertrude Stein, Virginia Woolf… I Blasco Ibáñez, l’únic autor de la literatura espanyola esmentat en aquest volum.

Atenció sobre el que diu de Night and Day, una de les novel·les de Virginia Woolf. D’entrada, la compara amb Jane Austen: «there are moments, indeed, when one is almost tempted to cry it Miss Austen up-to-date.» Això són paraules majors. Però… «whereas Miss Austen’s spell is as strong upon us as ever when the novel is finished and laid by, Mrs. Woolf’s loses something of its potency». A més, assenyala sobre els personatges d’aquesta novel·la que «they are held within the circle of steady light in which the author bathes her world, and in their case the light sseems to shine at them, but not through them». Katherine Mansfield sabia ser dolenta. Cap reticència, en canvi, envers la figura de Joseph Conrad i la seua novel·la The Rescue. Val la pena citar aquesta remarca: «We cannot but remark how shadowy the land appears throughout this book; it is as though the water were the natural element of man.»

La novel·la de Blasco Ibáñez ressenyada per Mansfield va ser Los cuatro jinetes del Apocalipsis, que acabava de publicar-se en anglès amb el títol de The Four Horsemen. Abans de començar a llegir-la, em vaig dir: ara a don Vicent li caurà una garrotada. Doncs no! Mansfield dictamina que aquesta novel·la és «a powerful and distinguished novel». Més endavant, és cert, afina una mica més i diu que «is not a subtle novel», que els seus personatges són simples, igual que les seues emocions. Però… «however complicated our acquired existence may be, we are, when the last clever word has been spoken, simple creatures. Living in this dishonourable age, it is strange, great relief to us to have that simplicity recognized so nobly by Señor Ibañez». La reticència hi és, ja ho sé, però Señor Ibañez, com en diu Katherine Mansfield, ha salvat els mobles, sobretot si ho comparem amb les repassades que pateixen els altres.

Novels and Novelists és un exemple de crítica literària molt superior a les obres criticades. És clar que Mansfield no era un crític literari acadèmic, seriós i circumspecte, sinó una escriptora, que no es mirava la literatura asèpticament, des de fora. Per això, sabia molt bé de què parlava. En els millors escriptors de la literatura moderna, la reflexió crítica és inseparable de la creació literària, i la crítica literària, una forma de la literatura.

Nota. Novels and novelists no està traduït al català ni al castellà. Crec que tampoc n’hi ha traducció al francès o a l’italià. Jo em vaig fer amb un exemplar de la primera edició per quatre xavos. En català podem llegir la narrativa completa de Mansfield, Tots els contes (Edicions Proa), el Diari (L’Avenç) i una tria del seu epistolari en La vida de la vida. Sobre l’ofici d’escriure (Angle Editorial), edició i introducció de Marina Porras i traducció i epíleg de Marta Pera. Els llibres de Katherine Mansfield es poden llegir en línia en New Zealand Electronic Text Collection. També en Katherine Mansfield Society i en Project Gutenberg.