Guia i incitació a la lectura de Proust

A la recerca del temps perdut de Proust, juntament amb l’Ulisses, deu ser una de les obres més intimidants de la literatura universal. La novel·la de Joyce té la mala fama de ser un llibre inintel·ligible, granític, exasperant. Una mala fama, crec, injusta i insidiosa. Però potser encara intimida més el cicle novel·lístic de Proust. En primer lloc, per l’extensió, cosa que demana una inversió de temps considerable. Un altre factor és l’estil de l’autor, amb la seua preferència per la frase llarga, allargassada, construïda a partir de la imbricació de diverses oracions de relatiu, laberíntica, plena de digressions. És un estil que demana del lector un alt grau de concentració. Consolem-nos, perquè encara hauria pogut ser pitjor. Proust volia editar la Recerca amb el text seguit, sense paràgrafs, en un sol bloc. Els editors li van parar els peus en aquest punt.

Ara, la qüestió de l’extensió no s’ha de dramatitzar més del compte. No és cap heretgia afirmar que no estem obligats a llegir els set volums del cicle de Proust, un rere l’altre. S’ha de fer així, ja ho sé, i això és el que toca, però no passa res si el lector fa el que li dóna la gana, i, pose per cas, llegeix només l’últim volum. Hem de tenir en compte que la lectura de Proust no va per a examen, i que no ens ha de preocupar què diran els amics i coneguts.

Intimidacions a banda, el lector en català té ara un motiu inexcusable per a llegir Proust. Fa dos anys, Josep Maria Pinto va culminar la traducció al català de la Recerca, editada per Viena, que en va publicar el primer volum el 2009. L’últim va aparèixer el 2022. Aquesta traducció, d’una extraordinària qualitat, s’afegeix a la que en va fer Jaume Vidal Alcover, completada per Maria Aurèlia Capmany. A més, n’hi ha una altra, la de Valèria Gaillard, que està publicant Proa. En falten només els dos últims volums. Ho sent molt, però el lector en català no té cap excusa per a no llegir Proust. Més encara quan Vincle Editorial acaba de publicar La vida plenament viscuda. Una introducció a la «Rercerca» de Proust, de Joan Garí, una guia, i una incitació, per a llegir la Recerca. A mesura que apareixien els volums editats per Viena, Garí va ressenyar-ne l’aparició de cada un en diverses publicacions periòdiques. Aquests articles han estat recollits, revisats, en aquest llibre. Encara que Viena va fragmentar la sèrie inicial en catorze volums, aprofitant que algunes de les obres es van dividir en dos toms, Joan Garí ha preferit retornar ara als set títols inicials, per fidelitat al projecte original. El seu objectiu ha estat oferir al lector «un mapa per poder recórrer el bosc de Proust amb alguna mena de guiatge».

Garí es refereix més d’una vegada a la Recerca amb paraules com bosc, selva, oceà… Ho és per l’estil, per la «inimitable frase de Proust, farcida de digressions i meandres», que ressegueix les giragonses de la memòria i tracta de reproduir, al mateix temps, la complexitat de les sensacions. I encara més per la diversitat del seu contingut. Proust ofereix en aquest cicle novel·lístic un retrat extraordinàriament precís del món en què va viure, el París elegant de la Belle Époque, enmig del procés Dreyfus, amb una galeria molt variada de personatges, i una mena d’Odissea introspectiva de les emocions i vivències del narrador. La Recerca és també una enciclopèdia de l’experiència estètica: de la pintura, de la música i, sobretot, de la literatura. Com assenyala Garí, Proust és «el més “literari” dels escriptors contemporanis, la demostració palpable que la literatura pot ser alguna cosa més que una mera imitació de la vida».

La vida plenament viscuda es tanca amb una Addenda, en què l’autor repassa les diferents traduccions, parcials i completes, que s’han fet fins ara de la Recerca al català. Compara també dos fragments de les traduccions de Josep Maria Pinto i de Valèria Gaillard, i les diferents versions que, en català i en castellà, ha merescut la frase que inicia la Recerca, una frase aparentment senzilla, gairebé col·loquial, i tan difícil de reproduir d’una manera satisfactòria en qualsevol llengua: «Longtemps je me suis couché de bonne heure.» Aquesta és la solució de Josep Maria Pinto: «Durant molt de temps, me’n vaig anar a dormir d’hora.» I aquesta, la de Valèria Gaillard: «Durant anys he anat a dormir d’hora.» Em sembla que Pinto l’encerta més. El temps de l’original és un mot clau, i s’ha de conservar.

En la construcció d’aquest vast cicle novel·lístic, és fonamental tenir en compte la distinció que fa Proust entre la memòria voluntària i la involuntària. La primera, que anomena també memòria de la intel·ligència, controlada de manera racional, és una memòria trivial, sotmesa a totes les exigències de la vida de cada dia. Quan s’esgota el seu valor d’ús, envia els seus continguts a un oblit igualment quotidià. Per a la literatura, aquesta memòria no té interès. La memòria involuntària, en canvi, pot esperar molt de temps, fins que en algun moment els records retornen «espontàniament», sovint gràcies a algun dels sentits inferiors, com ara el sabor d’una magdalena sucada en te. Només quan l’oblit ha durat bastant i s’ha fet profund, pot actuar la memòria involuntària i fer sorgir a la llum coses insospitades que, depurades de tot contingència per la llarga duració de l’oblit, són essencialment humanes i radicalment poètiques. Molt del que finalment arriba a la memòria, a través d’una constel·lació més o menys casual d’esdeveniments insignificants, ha estat amagat durant molt de temps en l’oblit. És en aquest llarg oblit que una vivència real pot madurar fins a atènyer la seua especificitat psíquica. Borges ho va dir amb exactitud i precisió: l’oblit pot ser una forma profunda de la memòria.

Proust pensava, com Flaubert, que entre l’escriptor i l’home hi ha un hiatus, que l’home que crea no és l’home que viu. El tema fonamental de la Recerca és potser la història d’un home que fa la descoberta i l’experiència d’aquesta concepció estètica. Com que l’art és autònom, com es pot passar de la vida a la creació artística? La resposta és per un acte de la memòria, de certa memòria involuntària, la primera manifestació de la qual és l’episodi de la magdalena, situat al començament de l’obra. Però quina és la veritable naturalesa i significació d’aquest sentiment de joia, d’aquesta sensació de tocar una transcendència misteriosa? El narrador fingeix ignorar-ho i el personatge principal, en aquest moment, l’ignora i l’ignorarà durant molt de temps encara, fins al final del llibre. Aquest és l’enigma situat al començament de l’aventura, com en una novel·la policíaca, però una novel·la policíaca en què l’enigma seria de naturalesa metafísica. El títol del cicle novel·lístic remet a aquest caràcter d’enquesta, d’investigació.

Al final sabrem que l’èxtasi que produeix al narrador la magdalena sucada en te és l’experiència de qui transcendeix el temps successiu i dislocador. La literatura ens ajuda a retrobar i a fer-nos conèixer, escriu Proust, «aquella realitat lluny de la qual vivim, de la qual ens allunyem cada cop més a mesura que adquireix més gruix i impermeabilitat el coneixement convencional que posem en el seu lloc, aquella realitat que fàcilment moriríem sense haver conegut, i que és simplement la nostra vida». En definitiva, «l’autèntica vida, la vida finalment descoberta i esclarida, l’única vida, en conseqüència, plenament viscuda, és la literatura». El títol del llibre de Garí —La vida plenament viscuda— al·ludeix a aquesta conclusió.

Qui s’anima a llegir la Recerca?