Joan Dolç, entre el temps i la memòria

En el fons, la terra. L’Horta en la memòria, de Joan Dolç, és el primer títol de «País», una nova col·lecció de la Institució Alfons el Magnànim, dirigida per Francesc Pérez Moragón, que es proposa oferir visions inèdites de fets històrics o actuals de la societat valenciana. Joan Dolç va nàixer en una alqueria de l’Horta d’Alboraia, on va viure fins als cinc anys. En aquest llibre ha reconstruït, d’una manera minuciosa i vívida, el món rural de l’Horta, que s’havia mantingut pràcticament inalterat durant segles fins a la seua desaparició a finals dels anys seixanta. Quan Dolç va nàixer, el 1956, encara «les estreles esguitaven la cúpula del firmament i irradiaven un fulgor modest, però molt uniforme, que permetia distingir-ho tot en un món d’ombres» i la ciutat, des de qualsevol punt de l’Horta, semblava llunyana, assossegada i inofensiva. Els sons, arcaics, preindustrials, «emergien amb nitidesa enmig d’un silenci transparent»: el crepitar de la fullaraca que s’arrossegava i s’arremolinava entorn de la casa, el colp sec d’algun fruit en caure… Era una vida marcada pels cicles naturals. Era, en paraules de l’autor, un món segellat, «un món de ritornelli, on tot pareixia que girava amb l’únic objectiu de no moure’s del lloc».

A finals dels seixanta, el futur va arribar en forma d’allau. La barrera vegetal que aïllava l’Horta de la resta del món va començar a disminuir a la carrera i al seu voltant va emergir un conglomerat d’edificacions que avançava de pressa i de manera agressiva. En molt pocs anys l’agricultura va esdevenir una activitat residual, sepultada sota el prestigi d’altres sectors econòmics. Tot va començar a prendre un caràcter arqueològic. O folklòric. Abans, en la família de Joan Dolç, el tall que es va produir entre la vida de l’avi i la del pare va ser un indici premonitori de l’ensulsiada. L’avi va sentir que la seua vida era plena fins al dia de la seua mort. El pare, no. Va viure enmig d’una fractura històrica i ell mateix va espentar els fills lluny del camp.

Però En el fons, la terra és més, molt més que un report etnogràfic d’un món abolit. És una obra d’una gran ambició literària, difícil de caracteritzar o de classificar en un gènere o altre. La narració i la descripció —de persones, d’oficis, d’indrets, d’objectes— s’alternen i es combinen amb la reflexió assagística. Aquesta dualitat es mostra també en les notes a peu de pàgina que acompanyen el text. De vegades, aporten informacions complementàries, però en la majoria dels casos es converteixen en uns microassaigs que desenvolupen algun motiu del text central o en són una digressió. El llibre està il·lustrat amb fotografies, obra del mateix autor, sovint d’objectes abandonats, bruts i empolsegats, restes del naufragi d’un món, que marquen el contrapunt des del present a la rememoració del passat.

En el fons, la terra és també una autobiografia de la pròpia constitució com a individu, una mena de Gènesi personal, quan «el món anà perfilant-se, adquirint nitidesa amb els seus enigmes i rareses». Per a Joan Dolç, entre l’infant i l’home adult hi ha una solució de continuïtat. La infància només existeix com a pèrdua. Paral·lelament a la reconstrucció en el record d’un món perdut, Dolç recupera la mirada de l’infant que hi va viure i el moment en què el jo «emergeix del caos» fins que «una imatge abstracta de mi mateix es va instal·lar darrere del meu os frontal». De l’infant que va ser, en recorda «l’extrema atenció amb què escoltava les paraules dels adults. Tot el que deien contenia missatges en clau que calia desxifrar», o l’evolució de les seues emocions sota la influència dels seus judicis i prejudicis. I, cosa fonamental, va aprendre el valor del silenci estratègic. El silenci, la mentida per omissió, demostrava «la seua inequívoca utilitat en situacions crítiques».

Un xiquet, en definitiva, «és un passejant crèdul que deambula per un país estrany, algú que encara no té els ulls acostumats al paisatge pel qual transita i que a cada pas s’ha d’enfrontar a fets i comportaments que no entén». Dolç constata amb exactitud que «aquesta mirada imprecisa és la meua, i s’interposa entre els fets i les paraules amb què els tracte de descriure des de l’alambinat magatzem mnemònic on estic atrapat». Aquesta mirada, distanciada i reflexiva, reprodueix l’estupor de l’infant que va ser. D’altra banda, l’autor ha tingut el bon gust, i la malícia literària, d’evitar qualsevol caiguda en el to elegíac.

A mesura que avancem en la lectura, els records i la reflexió sobre la memòria que els acompanyen prenen una inflexió angoixada, sobretot amb el relat de la mort dels avis: «si, com sembla, morir és eixir-se’n del temps, igual que començar a viure és entrar en ell, recordar és guaitar a on tot ha sigut ja, un avançament de la mort. Els records són un fenomen premonitori, ens venen a dir que el passat és un futur consumat.» En un altre pas, l’autor assenyala que la memòria, a diferència del temps, «ignora rellotges i calendaris. Els records no tarden gens a tindre tots la mateixa edat». La contraposició entre el pas del temps i la memòria és un dels fils conductors d’aquest llibre. Li confereix, a més, una tensió peculiar.

L’epíleg que el tanca no culmina, com en la recerca proustiana, en una epifania, sinó en un sentiment opressiu del caràcter espectral que prenen els records i la pròpia individualitat: «Sense moure’m de les coordenades geogràfiques en què havia viscut, veuria desaparèixer, una darrere l’altra, les coordenades naturals, culturals i sentimentals que assenyalaven la meua posició al món. Si penós, per bé que inevitable, hauria de ser veure com la infància s’allunyava i prenia aparences d’irrealitat, més ho seria veure com desapareixia tot el que l’havia configurat, fent impossible qualsevol forma de retorn. Només la desacreditada memòria podria donar fe dels meus records, que a mesura que em lliurava a la imprescindible tasca de reconciliar-me amb l’oblit, començaven a vagar sense rumb, com diuen que els succeeix als esperits sense sepultura o a aquells que no troben assossec en la seua.»

Crec que aquest llibre de Joan Dolç és un dels millors que ha produït la literatura catalana d’aquests últims anys. Seria molt injust que passés desapercebut entre el públic lector. Correu a fer-vos-en amb un exemplar i no us en penedireu.

Nota. Joan Dolç ha treballat en empreses privades de comunicació, ha fet exposicions de fotografies, ha escrit novel·les i assaig, ha treballat com a guionista, director o productor de cinema en nombrosos documentals i films. Podeu trobar una informació detallada sobre la seua trajectòria en aquest article de Francesc Pérez Moragón: Amb Joan Dolç, mirant-lo treballar.