Es publica «El vici de la introspecció», de Josep Iborra

El 2021 la Institució Alfons el Magnànim va posar en marxa un projecte molt ambiciós: l’edició de l’Obra literària de Josep Iborra (Benissa, 1929 - València, 2011), que ha de reunir tant l’obra publicada fins ara com la que ha restat inèdita. El primer títol d’aquesta sèrie va ser Una literatura possible, editat en dos volums (I i II), que fan plegats més de 1.400 pàgines. Recullen una tria de les més de set-centes ressenyes crítiques que va escriure i una sèrie d’assaigs sobre autors i períodes de la literatura catalana. El 2022 es va publicar el Diari 1965-1977, una obra que sorprèn per la seua unitat, en contrast amb la dispersió i la fragmentació inherents al gènere.

Ara acaba d’aparèixer El vici de la introspecció, tercer títol d’aquesta Obra literària. Com l’anterior, és totalment inèdit. El volum està organitzat en tres parts, estretament relacionades. La primera, El descrèdit de l’humà, conté una sèrie d’assaigs de diferent extensió. El títol —emparentat amb la idea fusteriana del descrèdit de la realitat— apunta a una de les idees centrals d’aquests escrits: en la cultura moderna europea s’ha produït una centralitat del jo, a partir sobretot de Descartes, que, paradoxalment, és paral·lela a una desorientació sobre què és l’home i a un descrèdit o devaluació de la idea de l’humà.

En aquest primer bloc el lector trobarà síntesis suggestives i penetrants sobre Montaigne i Spinoza, sobre Heidegger, sobre sant Agustí i Pascal, i sobre alguns dels tòpics essencials de la filosofia, com ara racionalisme i irracionalisme, raons i emocions, judicis i prejudicis, anècdotes i categories, naturalesa i cultura, sagrat i profà, antropomorfisme i antropocentrisme, sobre la por a la veritat, sobre la distinció entre l’autor i l’home moralment considerat, entre l’home concret, tal com s’ha comportat en la seua vida i aquest home com a escriptor. Entre els escriptors que il·lustren o susciten aquest últim punt hi ha Gide, Valéry, Huxley, Eliot, Proust, Sainte-Beuve, Txékhov, Artaud, Rimbaud, Palàcios…

Encara que molts dels assaigs aplegats en aquest volum tenen un caràcter filosòfic o moral, la literatura sempre està situada en el centre d’aquestes reflexions. Com ocorria amb el Diari 1965-1977, amb què té més d’un punt de contacte, en El vici de la introspecció l’experiència literària pren el caràcter d’una experiència total, no sols estètica, una aventura intel·lectual que s’identifica amb un procés d’interrogació i de coneixement de la realitat i del propi jo, entrelligada d’una manera indestriable amb la reflexió sobre la literatura i el món de les idees.

La segona part, Espigolant Montaigne, és el resultat d’una lectura a fons dels Essais. Josep Iborra es limita, de vegades, a extractar-ne unes citacions, a fer un esquema sumari del contingut d’un assaig o a anotar una observació, però en la majoria dels casos aquestes notes, suggerides per una lectura sobre la marxa, esdevenen uns assaigs llargs i desenvolupats en què l’examen i el comentari de Montaigne es prolonguen en una reflexió personal que connecta en més d’un punt amb El descrèdit de l’humà, on també són nombroses les referències a aquest autor.

Josep Iborra es va mostrar especialment sensible en la seua lectura als aspectes problemàtics, contradictoris i paradoxals dels Essais, com ara al fet que Montaigne és autor en un doble sentit. D’una banda, és l’autor del llibre que titula Assaigs; de l’altra, escrivint-lo, vol ser autor d’ell mateix, de la seua forma de vida, dels seus judicis personals, que no tenen més autoritat que la que deriva d’ell mateix. Una altra de les qüestions tractades, que deixa perplex sovint el lector dels Essais és l’escissió, aparent si més no, entre un Montaigne conservador, radicalment conservador, i un Montaigne crític —radicalment també— de tot el que cal conservar. Duplicitat o sinceritat? Resta el fet que «Montaigne s’encara amb l’home, a pèl, sense mediacions, ni tan sols la que havia de ser inevitable en la seua societat cristiana. Pensar l’home sense Crist, menys encara sense Déu, i sense els pares de l'Església? No crec que avui, quan és més fàcil, ningú s’haja mirat l’home d’una manera semblant». Els Essais estan sembrats de mines.

D'esquerra a dreta: Josep G. Richart, Josep Iborra i Josep Lluís Bausset

El tercer i últim bloc d’aquest volum està format per la correspondència entre Josep Iborra i Josep Garcia Richart. El 2016 se’n va publicar una tria en la revista L’Espill. Ara es publica íntegrament. Garcia Richart va iniciar aquesta correspondència el juliol del 2005 per combatre la solitud i mantenir el contacte amb el seu amic, que passava l’estiu a Navajas, un poble de l’Alt Palància. La mort de Josep Iborra, el febrer del 2011, la va interrompre per sempre més. Josep Garcia Richart va morir a Polinyà del Xúquer el 2915, a vuitanta-sis anys. Amb la seua mort va desaparèixer l’últim supervivent de la tertúlia íntima de Joan Fuster, formada per tots dos, per Vicent Ventura i per Josep Iborra, que no s’ha de confondre amb les reunions que se celebraven a casa de Fuster, a Sueca, on acudia tantíssima gent per fer-li alguna consulta o simplement per conversar amb ell. Home modest i molt discret, Garcia Richart deixa inèdites una traducció íntegra dels Assaigs de Montaigne, una obra poètica i diversos escrits en prosa, entre els quals uns records de Joan Fuster i un dietari que va portar de manera intermitent.

El lector d’aquest epistolari podrà apreciar que es tracta d’un document d’un enorme interès, humà i literari alhora. Tots dos de la mateixa edat —eren del 29—, amics des de feia tant de temps, intercanvien reflexions sobre músiques i llibres, i fan balanç de diversos aspectes lligats a la seua experiència vital. Algunes de les cartes contenen crítiques bastant contundents de personalitats del nostre món cultural. El lector farà bé de tenir en compte que aquestes garrotades es van repartir, sense deixar res per verd, en el context d’una conversa privada.

El terme «introspecció», a què al·ludeix el títol d’aquest volum, s’ha d’entendre en el context del tòpic del «nosce te ipsum», un dels puntals de la tradició cultural humanista. Josep Iborra hi veia una fórmula paradoxal, que, a més, estava a punt d’esdevenir una relíquia en la nostra època. Així i tot, no deixava de practicar aquest «vici». En una entrada del Diari 1965-1977 escrivia que si la cultura no serveix «per a alliberar el nostre nucli —la nostra energia personal—, la cultura no serveix per a res».

El títol d’aquest volum de l’Obra literària de Josep Iborra, no va ser fixat pel seu autor. Prové d’una anotació breu, gairebé un aforisme, que apareix en un dels assaigs de la primera part, i que sembla, o ens va semblar, una proposta de títol: «El vici de la introspecció, o la introspecció com a vici, o els vicis de la introspecció.» És una anotació suggerida per la seua concepció de la literatura i per la frase «ce vice impuni, la lecture…», de Valéry Larbaud, que citava sovint.

Homenatge del CEIC ALfons el Vell a Josep Iborra, GANDIA, 1997