Josep Iborra sobre Montaigne (1) («El vici de la introspecció»)

87

A Montaigne li interessa el tema del coneixement perquè vol conèixer-se ell mateix, per a reglar-se, administrar-se i governar-se de la millor manera possible. Però la qüestió del coneixement és problemàtica, ja que tot —també ell mateix— canvia constantment i la raó vacil·la per un costat o altre. Per tant, el nosce te ipsum que interessa Montaigne comporta una gran dificultat, per no dir impossibilitat. I una conseqüència: no podrà reglar-se.

Tanmateix, ell no hi renuncia, i s’instal·la en aquest coneixement problemàtic, s’hi mou conseqüentment, i fa l’única cosa que pot fer «raonablement» (perquè la raó no s’entén ella mateixa). El que fa, el que pot fer en aquestes condicions, és assajar-se, posar-se a prova, resseguir els moviments d’ell i dels altres, tot sabent que no pot arribar a cap veritat. Aquesta és la seua aventura i la raó d’escriure les seues divagacions discontínues, botant d’una cosa a l’altra. Què més s’hi pot fer?

Passatges —fascinants— de Montaigne en els quals es diu —diu coses— d’una manera profunda, personal, rica de matisos i remarques. Però no acabem sempre de copsar-ne íntegrament, sense residus, el sentit. Es tracta de reflexions pensades i expressades d’una manera, en diríem, esbiaixada, obliqua. La perpendicular, és a dir, el seu sentit inequívoc, clar, sense clarobscur, és més aviat virtual, no real o visible com en altres escrits més comuns o més normals. Montaigne, sense sortir d’un discurs comú, el gira de manera que el fa oblic. Tenim la sensació que se’ns escapa alguna cosa, que no l’acabem d’entendre plenament. Per això és tan difícil de traduir. Quina sintaxi més «ondoyant»! Avança mantenint-se sempre en un equilibri difícil, inestable, sobre la marxa, damunt d’un fil tens. I encara es permet de fer-hi, de tant en tant, alguna sorprenent cabriola.

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 520.