«La consigna», de Josep Iborra («El vici de la introspecció»)

La consigna

No aconselles ningú: és l’únic consell vàlid, en general. Aconsellar és una operació arriscada i perillosa, per incerta. Qui pot estar segur que el mot que es diu amb bona intenció serà un bon consell? En la vida moral de cadascú hi ha massa variables, a curt i a llarg termini. No se sap, no es pot saber si un consell pot esdevenir catastròfic per a qui el demana i el segueix. Per això, el bon conseller s’absté de donar-ne cap. Ell mateix dubta de l’eficàcia o de l’encert del seu consell. Una altra cosa és ensenyar a algú coses provades, tècniques, maneres de resoldre qüestions. El que val ací —o no val— és el seu ensenyament. En la peripècia de la vida d’una persona cal deixar a cadascú la responsabilitat de les seues decisions. L’escèptic no dóna consells, si és conseqüent amb el seu escepticisme. Qui no ho és, qui està segur del valor del seu consell, el donarà irresponsablement. Potser encertarà, però… Algú pot dir: no et demane consell, sinó la teua opinió. És una forma de forçar el consell, perquè en donar valor a l’opinió, la considera, en el fons, com un consell. De fet, vivim entre consells d’uns i d’altres. És el joc d’influències, d’exemples que poden resultar decisius. La vida social, moral i cultural comporta trobar-se en una xarxa o altra que fa el paper de consellera.

Qui demana consell és perquè no sap què fer en un cas que considera important o decisiu. No sap el que vol. I fa el camí a Delfos, al temple d’Apol·lo. Inútilment, perquè si no sap ben bé què vol ningú no podrà donar-li cap consell. I si sap què vol, ja no el necessita. O també? Sé què vull i demane consell per aconseguir-ho… El consell previ, la consigna és «coneix-te tu mateix», és a dir, sàpigues què vols. Però puc anar-hi justament per saber què vull, per saber què vull realment i escapar de la diversitat dels meus volers. Disparitat que és, en el fons, disbarat, confusió, conflicte, dispersió, fluctuació, desorientació. I encara no solament «què vols», sinó «què pots»? Però again: com saber què puc? Això és el que voldria saber. La resposta sempre és la mateixa: nosce… Com és possible? Sempre entre claredats i ombres, entre clarobscurs. Posa’t en pràctica i acabaràs sabent què vols, què pots, què ets. O hi ha la revelació, el camí de Damasc, de Vincennes…

Josep Iborra, El vici de la introspecció. Institució Alfons el Magnànim, pàg. 175