Escriure clar o obscur

Primo Levi va reivindicar sovint, en entrevistes i textos dispersos, la necessitat d’escriure d’una manera clara i precisa. Ho va fer amb més extensió en l’assaig Dello scrivere oscuro, que havia aparegut en el diari La Stampa el desembre del 1976. Més tard, el 1985, el va recollir, juntament amb altres escrits, en el volum L’altrui mestiere. Levi començava el seu assaig amb prevenció, declarant que «non si dovrebbero mai imporre limiti o regole allo scrivere creativo», però que, renunciant a qualsevol intenció normativa, prohibitiva o punitiva, «a mio parere non si dovrebbe scrivere in modo oscuro, perché uno scritto ha tanto più valore, e tanta più speranza di diffusione e di perennità, quanto meglio viene compreso e quanto meno si presta ad interpretazioni equivoche». Tot seguit, afirma, amb un dramatismea potser excessiu, que no és casualitat que dos dels poetes menys desxifrables del segle passat, Trakl i Celan, «siano entrambi morti suicidi, a distanza di due generazioni. Il loro comune destino fa pensare all'oscurità della loro poetica come ad un pre-uccidersi, a un non-voler essere, ad una fuga dal mondo, a cui la morte voluta è stata coronamento».

Detto questo, Levi passa a tractar les principals objeccions que es poden plantejar al seu punt de vista: les justificacions o les raons de l’escriptura obscura. En primer lloc, admet, a la defensiva, que una escriptura perfectament lúcida pressuposa un escriptor totalment conscient, cosa que no es dóna en la pràctica. No hi ha cap autor que comprenga a fons, del tot, el que ha escrit. Quan escrivim, falquem la nostra escriptura en diversos implícits, dels quals no sempre tenim consciència, de la mateixa manera que no en tenim tampoc d’alguns plagis que contenen els nostres escrits.

Levi nega també que només per mitjà de l’obscuritat verbal es puga expressar aquella altra obscuritat «di cui siamo figli, e che giace nel nostro profondo». Ni que el desordre siga necessari per a descriure el desordre. O que el caos de la pàgina escrita siga el millor símbol del caos últim en què xipollegem més mal que bé. I sentencia: «Chi non sa comunicare, o comunica male, in un codice che è solo suo o di pochi, è infelice, e spande infelicità intorno a sé. Se comunica male deliberatamente, è un malvagio, o almeno una persona scortese, perché obbliga i suoi fruitori alla fatica, all’angoscia o alla noia.» La qüestió és més greu del podia semblar, per tant. El qui escriu d’una manera obscura, perquè no en sap més, és un desgraciat. I qui ho fa a posta és una mala persona. Com a mínim, un maleducat amb el lector. Levi torna a advertir, com al principi, que «queste sono mie preferenze, non norme.» I afegeix, equànime, que «chi scrive è libero di scegliersi il linguaggio che più gli si addice, e tutto può darsi: che uno scritto oscuro per il suo stesso autore sia luminoso ed aperto per chi lo legge; che uno scritto non compreso dai suoi contemporanei diventi chiaro ed illustre decenni e secoli dopo».

He mirat de resumir els punts més importants de l’assaig de Primo Levi, abans d’apuntar algunes de les reflexions, o simples observacions, que m’ha suggerit. Levi no defineix en el seu assaig en què consisteix l’scrivere oscuro. Segurament, no cal, però crec que val la pena delimitar-lo i matisar-lo fins on siga possible. Per a Levi, l’obscuritat de l’escriptura és una conseqüència de la inhabilitat expressiva de l’escriptor, o simplement d’aplicar-hi el principi dels borratxets: jo ja m’entenc! Pot ser una conseqüència, també, de la verbositat. Una de les característiques de la inflació verbal és la incapacitat d’entrar en matèria, d’anar al gra i de concretar. El lector s’impacienta, es fatiga i acaba per perdre el fil, o per no trobar-lo en cap moment. La incapacitat d’entrar en matèria és un símptoma inequívoc que l’escriptor no sap què vol dir. Es mostra incapaç d’aclarir, ni que siga una mica, la seua nebulosa mental.

De vegades, es justifica l’obscuritat de determinats estils literaris per la voluntat de l’escriptor d’innovar i recrear el llenguatge. Però un llenguatge imaginatiu i creatiu, no té per què ser obscur. Pense ara en la poesia de Josep Carner. És cert que pot provocar dificultats de comprensió, a causa del lèxic sobretot, o d’alguna construcció sintàctica peculiar. En la major part dels casos, hi ha prou a consultar un bon diccionari i aquestes dificultats es resolen de seguida. També, l’ús del llenguatge figuratiu, en la poesia sobretot, pot resultar obscur per al lector quan aquest no és capaç d’identificar una metàfora o quan se li resisteix el sentit o la suggestió d’un símbol. Vladimir Nabokov, sarcàstic, de vegades advertia en algun dels seus escrits: atenció, que ve una metàfora! Finalment, l’obscuritat de l’expressió, en el llenguatge literari, no és el mateix que l’ambigüitat o les diferents interpretacions que es poden fer d’un mateix text. Un text no és obscur mentre es pot entendre d’una manera o altra. És obscur quan no s’entén o quan costa molt d’entendre’l, per més bona voluntat que hi posem.

Primo Levi esmenta com a exemples d’obscuritat alguns poetes: Pound, Celan, Trakl… Més obscurs, o més hermètics, em semblen els dos primers que no Trakl. La veritat és que els exemples extrets de la poesia del segle passat i de l’actual es podrien multiplicar. En algun moment, s’ha arribat, crec, a un carreró sense sortida. El lector de poesia experimenta sovint una sensació de perplexitat: no sap si no entén un poema per culpa seua, per falta de determinats coneixements o perquè no sap llegir-lo, o simplement perquè no hi ha res a entendre. I si n’hi ha, no paga la pena l’esforç que demana.

Paradoxalment, la concisió, germana de la claredat, com que tendeix a l’elisió d’elements, pot ser causa d’obscuritat quan el lector no és capaç de recuperar algun dels elements elidits, com si fes falta una clau per a entendre’l, encara que el text siga lingüísticament transparent. En aquests casos, potser cal parlar més d’hermetisme que no d’obscuritat. Comentant la dificultat de la poesia de Carles Riba, Gabriel Ferrater assenyalava que aquesta dificultat és de molts ordres i que «l’ordre essencial és, justament, aquesta generalitat enorme de l’experiència que ell vol comunicar en cada poema, una generalitat tan gran que fa que, moltes vegades, sigui molt difícil d’aïllar, d’identificar aquesta experiència. És a dir que es fa difícil de saber de què tracta el poema; es necessita un esforç de reconstrucció imaginativa per saber d’on ha partit el poema».

Però què fem, quan l’obscuritat de l’escriptura és un efecte deliberat per part de l’escriptor, quan és una manera d’expressar aquella altra obscuritat «di cui siamo figli, e che giace nel nostro profondo»? Un exemple: The Sound and the Fury, de William Faulkner (n’hi ha traducció al català). El títol de la novel·la de Faulkner, com és ben sabut, està extret d’un dels versos de més recordats de Macbeth: «Life […]is a tale / Told by an idiot, full of sound and fury / Signifying nothing.» En el pla merament literal, el títol ens fa saber que la novel·la és un conte narrat per un idiota, Benjy, el fill deficient de la família Compson. Sam Abrams, en el pròleg que va redactar per a l’edició en català d’aquesta novel·la, remarca que «el fet que sigui un relat, narrat per un idiota, que no significa res ens remet a les dificultats de lectura que proporcionen l’estil i l’estructura de la novel·la, I, finalment, el monòleg de Shakespeare és el símbol perfecte de la visió més aviat nihilista que traspua la novel·la de Faulkner». Una història contada per un idiota ha de resultar obscura per al lector. No seria versemblant, si no.

I la poesia d’Ausiàs March? Fuster, en un dels assaigs que li va dedicar, es referia a «la fosca tortura de la seua paraula». I precisava que «la violència sintàctica, el desdeny de qualsevol mol·lície musical, la incapacitat d’articular la frase en un fluir amistós, li donen una configuració esquerpa i enrarida», que es podria atribuir, en part, només en part, al fet que la llengua de March, era el català «acabat d’encetar com a llengua poètica». O a una falta de destresa del poeta amb les formes de la preceptiva rígida a què havia de subjectar-se. Però per a Fuster, per damunt d’això, «o abans que a tot això, cal atribuir la rudesa aclaparadora de March a la seva intrínseca conceptuositat, al patetisme panteixant que l’anima, a la seca precisió amb què vol vessar-se». En definitiva, «fatigós i fort, aspre i subtil, és el llenguatge —l’estil— d’Ausiàs March, i no podia ser altrament».

Primo Levi hauria sabut apreciar un Faulkner o un March. Tenia una sensibilitat literària molt fina, resultat d’haver estat al llarg de la seua vida un gran lector. A més, seria avorrit que tots els autors tinguessen un estil semblant. Fins i tot, admetria que la resistència —l’obscuritat— que de vegades oposa un llibre pot actuar com un estímul per al lector. Així i tot… em sembla que eren autors que preferia admirar des de lluny. La seua personalitat, la seua formació científica, o el seu caràcter híbrid, que en deia ell, l’empentaven per una altra via. Per a Levi, l’obscuritat o el desordre no eren la millor manera de descriure l’obscuritat i el desordre de l’experiència humana. Ben al contrari.

Quan va narrar la seua experiència als camps d’extermini en Si això és un home, a més de relatar amb precisió tot el que havia vist i viscut, va esforçar-se per analitzar i comprendre, sense caure en la lamentació, ni en l’autocompassió ni en l’odi. Després de patir una experiència tan traumàtica, la lucidesa va ser la seua arma i la seua salvació. No va voler reproduir en la seua escriptura el caos que havia patit en la pròpia carn. Primo Levi, com a lector, preferia aquells escriptors que desprenen una sensació de sanitat: Homer, Montaigne, Txékhov… Com a autor, amb ells s’arrenglerava.