La tradició crítica sobre Shakespeare

Divendres passat, a classe, després de llegir i comentar l’escena primera del tercer acte de Hamlet (l’escena de to be or not to be, seguit de l’entrevista amb Ofèlia), la vam veure en la versió cinematogràfica de Kenneth Branagh. L’escena està molt ben resolta en la pel·lícula, i als alumnes els va agradar molt, però… la veritat és que ens va costar de seguir-ne els versos, i això que l’acabàvem de llegir i de comentar. Teníem la sensació que bona part del sentit se’ns perdia pel camí. A més, en aquesta escena si més no, Kenneth Branagh recita els versos a una velocitat vertiginosa, cosa que es comprèn. Hamlet és una obra llarga i s’ha de fer via. 

Els contemporanis de Shakespeare, com remarcava Frank Kermode en Shakespeare’s Language, segurament ho teníem més fàcil perquè estaven més entrenats a seguir textos orals. I tenien un altre avantatge: era un públic més innocent, que no sabia, com nosaltres, que Shakespeare és el gran Shakespeare i que Hamlet és una de les obres més riques de significat de la literatura universal. A més, el seu Hamlet encara no havia quedat impregnat de tota la sèrie de lectures crítiques posteriors que l’han fet tan complex. El Hamlet que llegim avui no és, no pot ser, el que va escriure Shakespeare, perquè ha quedat modificat i, si es pot dir així, densificat per la literatura posterior. 

Com a mostra de la tradició crítica sobre Shakespeare, vaig passar als alumnes una selecció de tres fragments, molt breus, que mostren com ha evolucionat la seua valoració. Concretament, tres fragments crítics sobre Shakespeare del doctor Johnson, de William Hazlitt i de Harold Bloom respectivament. 

El pròleg del doctor Johnson el podeu llegir complet en una traducció al castellà editada per El Acantilado (Samuel Johnson, Prefacio a Shakespeare). Jo el tinc recollit en un volum de l’Oxford University Press que porta per títol Shakespeare Criticism. A Selection. És un volum menut, de 10x15 cm, de tapes dures de color blau, molt ben editat, de la col·lecció The World’s Classics. És del 1946 i porta la signatura de la seua primera propietària, una Kate O’Brien. La impressió tipogràfica i el paper són impecables. Ja no se’n fan, de llibres com aquests. Recorde que el vaig comprar, ja fa anys, a Oxford mateix, en una llibreria de vell que m’agradava molt. Era caòtica. Tenia uns quants pisos i molts racons. Totes les parets estaven forrades de llibres i hi havia escales per enfilar-te fins als prestatges més alts. En la sala més gran hi havia un sofà tot esventrat. Semblava un escenari d’una novel·la de Dickens.