Un conte filosòfic del doctor Johnson

Lectura de La història de Rasselas, príncep d’Abissínia, de Samuel Johnson, publicada recentment en català per Adesiara. Es fa inevitable de comparar aquest relat, a què em vaig referir en unes pàgines d’Un son profund, amb el Càndid de Voltaire. De fet, tots dos van aparèixer el mateix any, el 1759. Tots dos constitueixen una síntesi d’alguns dels motius més insistits en l’obra d’aquests autors. Tots dos es poden considerar una mena de contes filosòfics. 

En la seua Vida de Samuel Johnson, James Boswell ja va assenyalar que el Càndid de Voltaire «és extraordinàriament similar en la seva concepció i realització al Rasselas de Johnson, fins al punt que he sentit a dir a Johnson que si no haguessin estat publicats tan seguits l'un de l'altre, de manera que no tenien temps d'imitar-se, ningú no hauria cregut que l'argument de l'obra que havia sortit després no havia estat copiat de l'altra». Però tot seguit hi afegia que «si bé la proposta il·lustrada per tots dos llibres era la mateixa, és a dir, que en el nostre estat present hi ha més maldat que bondat, la intenció dels dos escriptors era molt diferent. Em temo que Voltaire només volia, amb insolència profana, obtenir una victòria dialèctica sobre la religió i desacreditar la creença en una Providència vigilant. Johnson volia, mostrant la naturalesa insatisfactòria de la vida temporal, guiar les esperances humanes cap a la vida eterna». 

Així i tot… Boswell confessava que «a pesar de la meva gran admiració per Rasselas, no defensaré que la "mòrbida malenconia" de la constitució de Johnson, no li pogués, potser, fer semblar la vida més insípida i desgraciada del que ho és normalment; estic segur que en va gaudir menys que jo». I concloïa que «després de pensar-hi molt amb tot de diversos raonaments em declaro partidari de la conclusió de Voltaire: “Après tout c'est un monde passable”». A condició, reconeixia, de no pensar massa profundament en aquesta qüestió. 

Borges, per la seua banda, va comentar que «un mundo en el cual existe el Cándido, que es una obra deliciosa, llena de bromas, no es un mundo tan malo, ya que permite el Cándido. […] En cambio, en el Rasselas de Johnson sentimos la melancolía de Johnson. Sentimos que para él la vida es esencialmente horrible. Y la misma pobreza de invención que hay en el Rasselas hace que el Rasselas sea más convincente». El Rasselas és molt més discursiu que el Càndid; l’acció hi és molt prima i sovint s’esvaeix per deixar pas, únicament, a la reflexió moral. No sé en quines circumstàncies va escriure Voltaire el seu relat. Johnson va escriure el seu en uns pocs dies, apressadament, per poder pagar l’enterrament de la seua mare i alguns deutes que ella havia deixat. 

A més d’aquesta diferència fonamental de to vital, n’hi ha una altra que afecta el mateix desenvolupament narratiu. Càndid és un jove ingenu, convençut que la terra de Thunder-ten-tronckh és el «millor dels mons possibles», tal com li recorda sovint el filòsof Pangloss. Cap dels desastres que pateixen, un rere l’altre, no els fa afluixar aquesta convicció. Rasselas també presenta com a personatges principals un jove i el seu mentor, el poeta-filòsof Imlac. Tots dos, però, estan convençuts que el seu món és ben lluny de ser perfecte. Viuen reclosos a la Vall Feliç, un lloc on gaudeixen de totes les comoditats i de tots els luxes possibles, però cap dels dos està content. Rasselas no accepta que aquest «món» siga un món feliç. Com que no li falta res conegut, no desitja res: «posseint tot allò que em cal, em fa la impressió que un dia i una hora són exactament iguals que qualssevol altres, llevat que la darrera se’m fa encara més tediosa que la primera». Quan tots els desigs estan satisfets, la vida es veu abocada a la melancolia, de manera que Rasselas confessa al seu mentor: «ja he gaudit massa; doneu-me alguna cosa per desitjar». Imlac li retruca que si hagués vist totes les desgràcies que hi ha al món, sabria valorar el seu estat present. Rasselas, juntament amb la seua germana i Imlac, decideixen emprendre un viatge per conèixer la humanitat i tenir la possibilitat de fer una tria de vida que assegure la felicitat. 

El fet és que en la societat que exploren aquests personatges durant els seus viatges, la majoria de la gent que troben està molt contenta i no fa cara de passar-ho gens malament. Aquesta alegria generalitzada deixa perplex Rasselas, que es pregunta per què ell, sempre intranquil i amoïnat, és menys feliç que els altres. El doctor Johnson, que sabia furgar on feia mal, observa per boca d’Imlac que tota aquesta alegria és fingida, un pur teatre: «tot home pot —digué Imlac—, examinant el seu interior, endevinar què passa en el dels altres: quan sents que les teves rialles són fingides, això et pot portar a sospitar amb justesa que les dels teus companys no són sinceres». Per no perdre l’esperança d’aconseguir la felicitat, pensem que la posseeixen els altres, però «creieu-me, príncep, no hi havia ningú que no temés el moment en què la solitud el lliuraria a la tirania de la reflexió». 

A tot estirar, es pot admetre que hi ha persones que són menys infelices que altres, però ningú no és feliç de veres. La conclusió apareix expressada en la forma sentenciosa, inapel·lable, típica del doctor Johnson: «la vida humana és a tot arreu un estat que comporta molts patiments i poques satisfaccions». Per si no fos poc, el mal i el patiment són més consistents i més densos que el bé i els plaers, sempre insuficients. 

En una primera lectura, Rasselas pot semblar un segon Eclesiastès, o una paràfrasi lleument narrativa del llibre de la desolació per excel·lència. Però el que podria haver-se convertit en un refregit del tòpic de la vanitat humana, del no hi ha res a fer, és redimit per la forta personalitat de Johnson. D’entrada, el punt de partida ombrívol li serveix de fil conductor per fer una crítica d’algunes aspectes reveladors de la follia humana. Mal està ser desgraciat, però augmentar la desgràcia per la pròpia estupidesa potser és fer-ne un gra massa. 

I, juntament amb la follia, el que en podríem dir les inconseqüències. Ben al començament del relat, el narrador n’adverteix una en la desolació del seu protagonista, la mateixa que qualsevol lector malintencionat pot detectar després de llegir l’Eclesiastès. Sí, tot és vanitat, certament, incloent-hi aquest llibre. Per tant, per a què escriure’l? Quan el protagonista diu, lamentant-se, que «temo el dolor sense sentir-lo; de vegades m'atemoreixen mals recordats, i de vegades m'espanten mals previstos», el narrador remarca que «es va distreure amb observacions com aquestes, tot pronunciant-les amb una veu planyívola, però amb una mirada que delatava que sentia certa complaença en la pròpia perspicàcia, i que trobava cert confort de les desgràcies de la vida en la consciència de la delicadesa amb què les sentia i de l'eloqüència amb què les lamentava». Humà, massa humà. 

Johnson, com Voltaire en Càndid i Montesquieu en les Cartes perses, utilitza la tècnica il·lustrada per excel·lència: l’estranyament. Els seus personatges, en viatjar en un altre país —un lloc de l’orient indeterminat, orfe de qualsevol detall particular, una mena d’ambient relativament buit que permetia explorar amb una certa comoditat qüestions socials i filosòfiques—, adopten la mirada de l’estranger, que és, fatalment, una mirada crítica. Johnson també utilitzava la mirada de l’estranger per desmuntar tòpics, però els denunciava no perquè fossen tòpics o convencions, sinó perquè no eren sincers. De fet, defensava amb fermesa les convencions i creences socials, fins i tot dels prejudicis, però sempre que aquest responguessen a una veritat humana, per molt particular i circumstancial que fos. El que no suportava era la insinceritat, la hipocresia, el verbalisme literari: la mentida. Per això recomanava en Rasselas de desconfiar de «la buidor de la retòrica i de la ineficàcia dels períodes ben acabats i les frases treballades» i recordava per boca d’Imlac que la majoria dels qui ensenyen moral «enraonen com àngels, però viuen com homes». El doctor Johnson va ser un desinfectant de mistificacions, de sofismes, de retòriques, de jocs de paraules, d’absurds i de contrasentits. Reivindicava la humanitat real, amb totes les seues pors i febleses, amb tots els seus prejudicis també, i el sentit comú, entès com a sentit de la realitat. Sentia una aversió visceral per tota mistificació, pels qui enganyen i pels qui s’autoenganyen. Enmig d’una discussió, una de les seues rèpliques preferides era: «Senyor, esteu mentint, i ho sabeu!»

La reivindicació de la seua humanitat anava acompanyada d’una forta consciència moral. En un pas del Rasselas sentencia que «l’únic mal insuportable és el que va acompanyat d’una mala consciència». I tot i que és cert que els homes dolents i els bons tenen la mateixa possibilitat de patir totes les desgràcies, «l’únic que pot proporcionar la bondat és la tranquil·litat d'esperit i l'expectativa ferma d'una millora de la situació; això ens pot ajudar a suportar les adversitats amb paciència; però recorda que la paciència pressuposa patiment». 

Com viure, doncs? Johnson no dóna cap indicació al respecte, com no siga la necessitat de mantenir una consciència moral i de practicar la virtut de la paciència. S’estima més de fer servir les peripècies i les discussions dels seus personatges per desmuntar o rebaixar algunes de les «solucions» proposades. Com ara, viure segons la natura. Quan Rasselas demana a un savi que li explique què ha de fer per viure segons la natura, de seguida s’adona que «aquest era un dels savis que entendria menys com més el sentís». També li toca rebre a la vida retirada al camp, bucòlica i pastoril. Rasselas i la seua germana pregunten a uns pastors quina opinió tenien del seu estat, però aquests «eren tan rudes i ignorants, tan poc capaços de comparar els aspectes positius i negatius de la seva ocupació, i tan poc clars a l'hora de narrar i descriure, que en van poder aprendre ben poc». 

Johnson mostra també el seu escepticisme davant d’algunes de les formes principals de la vida social, entre les quals i en primer lloc el matrimoni. Reconeix que la discòrdia domèstica no és una necessitat fatal, però que tampoc no és fàcil d’evitar-la. El problema és més greu del que sembla, perquè, com declara sentenciosament, «el matrimoni té molts inconvenients, però la solteria no té cap goig». L’estudi i la solitud podrien ser una sortida honorable. Tampoc. Johnson adverteix que «aquells a qui agrada massa especular en silenci cedeixen moltes vegades al poder de la fantasia i fan volar la imaginació», de manera que «les ficcions comencen a funcionar com si fossin realitats, les opinions falses es consoliden a la ment, i la vida passa entre somnis d'encís o d'angoixa». 

A més, l’intel·lectual adquireix el coneixement al preu de totes les satisfaccions normals de la vida. I la solitud en què treballa no sempre és propícia a la saviesa. Imlac observa que cal portar compte amb els plans imaginaris que es generen en la solitud, perquè «quan comencem a idear-los sabem que són absurds, però de mica en mica ens hi familiaritzem i amb el temps arribem a oblidar-ne la insensatesa». En aquest punt, sembla que Johnson respirava per la ferida. Boswell recorda en la seua biografia la por obsessiva que tenia el doctor Johnson de tornar-se boig, obsessió que retrobem en el Rasselas expressada amb aquestes paraules: «de totes les incerteses del nostre estat actual, la més espantosa i alarmant és la incertesa de conservar el seny». 

No tot és desolació i pessimisme en aquest relat de Johnson. També hi trobem una defensa dels avantatges de viure en una gran ciutat, en què ressona l’elogi de Londres reportat per Boswell, en aquest cas aplicat a un El Caire purament nominal, on van a parar els protagonistes: «al Caire vaig trobar una barreja de totes les nacions, uns atrets per amor al coneixement, uns altres per afany de negoci, i molts pel desig de viure al seu gust sense ser observats i de quedar amagats en l'obscuritat de la multitud; car en una ciutat populosa com és el Caire és possible gaudir alhora de la satisfacció de la companyia i de l'anonimat de la solitud». I resulta tonificant la lectura de sentències com aquesta: «moltes coses que són difícils de planificar resulten fàcils de dur a terme». És una de les sorpreses agradables, diu Johnson, que sovint procedeixen de la decisió activa. 

Com Càndid, Rasselas acaba amb un epíleg críptic, refusant d’oferir una recepta per a la felicitat o per a la tria d’una vida determinada, titulat La conclusió, en què res no conclou. Els protagonistes fan diversos projectes per endegar la seua vida, encara que saben prou bé que no en podran dur cap a terme. I decideixen tornar al seu país. És una manera de concloure que cal cultivar el nostre jardí? Abans, però, cap a la meitat del llibre, havia posat en boca d’Imlac aquest consell enèrgic: «no deixeu que la vida s'estanqui; s'enterbolirà per manca de moviment». Amb unes altres paraules, és que va recomanar Stendhal a la seua germana perquè no es deixés ofegar per la vida provinciana: «il faut secouer la vie; autrement elle nous ronge». Cal sacsejar la vida; si no, ens corroeix.