dilluns, 18 de març de 2019

La mala memòria

«Tothom es queixa de la seva poca memòria i ningú no es queixa del seu poc judici.» Aquesta màxima de La Rochefoucauld sempre m’ha agradat, no sols per la seua concisió i precisió, sinó perquè respon a una observació social exacta. És la màxima d’un moralista, que té com a objectiu descriure el comportament real dels homes. No té res a veure amb tants aforismes concebuts com un exercici d’esprit a partir d’un joc purament verbal. Com tot bon aforisme, no acaba en ell mateix, i invita el lector a desenvolupar-lo en totes les seues implicacions. 

De seguida em ve al cap el cas de Montaigne. Al llarg dels Assaigs es queixa sovint de la seua mala memòria. El lector no hi pot deixar de veure una certa coqueteria intel·lectual, perquè Montaigne recorda amb gran precisió moltes citacions i diverses experiències de la seua vida. La coqueteria potser hi jugava una part, però la raó de fons era una altra. Quan Montaigne afirmava que era home de poca o nul·la memòria estava prenent unes precaucions defensives i, al mateix temps, indicant una característica fonamental del seu mètode de pensament, de la forma d’assajar els seus judicis. 

Com vaig escriure en La literatura recordada (disculpeu si em repetesc i em cite a mi mateix), assajar-se equival a examinar una actitud, un pensament, una sensació, i també, una experiència personal. Com a coartada per defensar aquesta operació, Montaigne insistia a dir que tenia poca memòria, cosa que l’obligava a prescindir de les autoritats —no les recordava!— i a ser sincer. Un mentider sense memòria es pot contradir i no tardaria a exposar els seus enganys. D'altra banda, l'home sense memòria jutja millor perquè no depèn tant dels altres. La falta de memòria, real o fingida, obliga a pensar-ho tot de cap i de nou, a fer-ne taula rasa. A no refiar-se del que han dit els altres, sinó del propi judici.

Torne a la màxima de La Rochefoucauld. Tothom es queixa de la seua poca memòria… Sovint, hipòcritament. La falta de memòria és una excusa perfecta per a gairebé tot. Perdona, se m’ha oblidat! Quan els alumnes no entreguen un treball en el termini fixat, mai no diuen que no l’han fet, sinó que s’han oblidat de fer-lo. El matís és important. Volien fer-lo, fins i tot en tenien ganes, però porten tantes coses entre mans… Cal advertir que la maniobra no sempre funciona. La memòria és proverbialment selectiva. Els altres ho saben i ens acusaran de seguida de recordar només el que ens convé. 

Així i tot… Se m’ocorren encara altres avantatges de la falta de memòria. Per exemple, una característica important del crim perfecte hauria de comportar que l’assassí oblidés el crim comès i, amb això, tota possibilitat de remordiment. El simple record, sense arribar al remordiment, pot contribuir, paradoxalment, a delatar el criminal. No hi ha manera més segura d’aparentar innocència que no recordar-se de res. Un altre avantatge: la falta de memòria facilita la vida amb els altres. És una mena de lubricant social. Els desmemoriats solen ser bondadosos i poc exigents. Les persones rancunioses, en canvi, tenen molta memòria. 

No tenim inconvenient a confessar la nostra mala memòria. De vegades, tendim fins i tot a exagerar-la. Però quan es tracta de la intel·ligència, ja és una altra cosa. És estrany reconèixer, davant dels altres, i encara més de nosaltres mateixos, que som una mica o molt burros. A no ser que siga com una expressió de falsa modèstia que els altres s’afanyaran a desmentir, escandalitzats. Res no afalaga ni consola tant l’amor propi com sentir-se intel·ligent. A més, mentre que la gent atribueix sovint la falta de memòria a la distracció, cosa que constitueix una disculpa, la falta d’intel·ligència es considera una conseqüència de la mesquinesa i la mala voluntat del subjecte. És injust, però és així. Al·legar falta de memòria és una manera còmoda de fugir d’estudi. Al·legar falta d’intel·ligència és manifestar incapacitat. La falta de memòria es pot pal·liar: podem recordar o ens ho poden recordar. La falta d’intel·ligència és constitutiva, definitiva. Humiliant. D’on no n’hi ha…

1 comentari: