L’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell

Abans de l’erupció de l’any 79, que va destruir Pompeia i Herculà, el cràter del Vesuvi no era més que el cim d’una muntanya. Les seues vessants estaven cobertes de boscos, de vinyes i conreus. El volcà, que estava apagat des de l’inici de l’època històrica, va entrar en erupció el 24 d’octubre de 79 (sempre s’havia pensat que va ser el 24 d’agost, però les últimes investigacions situen la data de l’erupció dos mesos després. Vegeu: Pompeya ardió dos meses después). Els qui van morir sota les cendres, els gasos i la lava no sabien que aquella muntanya que vomitava foc era en realitat un volcà. Per això els va semblar tan extraordinari i imprevisible el que allí estava ocorrent. La carta de Plini el Jove al seu amic l’historiador Tàcit és el document més important de l’època sobre aquests fets. 

Aquest relat, però, es va considerar fantasiós durant molts segles, fins que la ciència va comprovar que el que allí es narrava representava l’observació precisa d’un testimoni excepcional. De fet, els vulcanòlegs utilitzen ara el terme «erupció pliniana» per a referir-se a les erupcions magmàtiques més violentes, caracteritzades per l’emissió de columnes eruptives que poden elevar-se fins els 30 km d’alçada i de les quals es desprenen roques de mida variable que poden cobrir àrees de dispersió prou extenses. 

Mapa on es veu l'àrea afectada per l'erupció del Vesuvi l'any 79

Els Plini eren aquell dia a Misenum, en una vil·la, a uns 30 quilòmetres del Vesuvi. Al matí d’aquell 24 d’octubre, es van adonar que del cim de la muntanya pujava un núvol, «la semblança i la forma del qual s'adeia més a la figura d'un pi que a la de cap altre arbre». Plini el Vell de seguida va voler veure de prop aquell espectacle que li va semblar extraordinari. Va manar aparellar una embarcació petita i lleugera per acostar-se al Vesuvi, mentre que el seu nebot va preferir quedar-se a Misenum, estudiant. Quan ja sortia de casa, va rebre una petició d’ajuda d’uns amics seus que eren prop del volcà. Plini el Vell va decidir aleshores d’aparellar quatre vaixells per rescatar-los i es va llançar de dret cap allà d’on els altres fugien. Durant el viatge, anava dictant i anotant tot el que veia. 

A l’altre costat de la badia, Plini el Jove, que havia restat a Misenum amb la seua mare, va viure una altra peripècia plena de perill, però va tenir més sort que el seu oncle. La conta en una segona carta adreçada a Tàcit. Quan el seu amic li demana que recorde el que li va ocórrer, Plini cita el vers que pronuncia Enees davant la reina Dido en començar a narrar la destrucció de Troia: «Encara que la meva pensa s'escruixeix de recordar-ho començaré…» (Eneida, II, 12), un detall que ha portat el professor Francisco García-Jurado, autor del blog Reinventar la antigüedad, a proposar que les dues cartes de Plini el Jove sobre l’erupció del Vesuvi i la mort de Plini el Vell es poden llegir com si fos una «petita Eneida» (vegeu Plinio el Joven y el Vesubio: la épica de la destrucción). La carta està escrita des d’una visió heroïca que suggereix veure el desastre del Vesubi a partir de la comparació amb la destrucció de Troia, tal com es conta en el cant II de l’Eneida. Com sempre, cal una història per a contar una història, més encara com més excepcional és el fet que es vol narrar. García-Jurado remarca que la comparació de situacions va ajudar Plini a entendre millor la seua pròpia experiència; l’educació clàssica servia precisament per a establir aquestes analogies i assimilar millor les experiències viscudes.

Hi ha un passatge de la segona carta que no em puc estar de recordar. Plini, després que el seu oncle se’n va anar, va dedicar el seu temps a l’estudi, ja que s’havia quedat per a això. Durant la nit, mentre dormia, es va produir un terratrèmol tan fort que el va despertar de sobte. Va eixirt amb la seua mare al pati de la casa i s’hi van asseure. I… Plini va agafar un volum de Titus Livi i es va posar a llegir! «No sé si qualificar-ho de fermesa o d'imprudència», escriu, però «el cas és que em faig dur un volum de Titus Livi i, com qui cerca de distreure's, me'l poso a llegir i àdhuc continuo fent-ne extractes, tal com havia començat». Un amic de Plini el Vell, que havia vingut d’Hispània a visitar-lo, en veure’l el va esbroncar: el món en flames, i tu, llegint! Plini no li va fer cas i va seguir «no pas amb menys d'aplicació, enderiat en el llibre». Finalment, a la primera hora del dia, quan la claror «encara era dubtosa i com somorta», van veure que les edificacions del voltant eren tan esquerdades que «finalment ens semblà oportú d'abandonar la vil·la». Aleshores, en mesclar-se amb la multitud aterrida que fugia, es van adonar de la gravetat del que estava passant, com si fos la fi del món.

He penjat en el web de la serp blanca aquestes dues cartes de Plini el Jove en la traducció de Marçal Olivar. Em feia il·lusió que el lector en català pogués accedir fàcilment a aquests dos textos excepcionals, que reuneixen un alt valor documental i històric juntament amb un gran valor literari. Podeu llegir-les fent clic en aquest enllaç: Dues cartes de Plini el Jove sobre l’erupció del Vesuvi del 79 i la mort de Plini el Vell.