Escriure per a un mateix

Portar un diari va ser una mena de taula de salvació per a Victor Klemperer durant els anys del nazisme. El diari es va convertir per a ell en una disciplina que l’ajudava a mantenir un equilibri personal i a no cedir a la desesperació. Però era perillós. Si la Gestapo l’hagués descobert, hauria estat la sentència de mort del seu autor. També posava en perill molts dels seus amics i coneguts que hi apareixien esmentats. El pitjor és que hi havia moments en què no li trobava sentit. Per a què escriure’l? L’havia de mantenir secret i ni tan sols podia pensar en una publicació pòstuma. El destí més probable, gairebé inevitable, d’aquells manuscrits era la destrucció. I per a qui escrivia? En una entrada del 1937, anotava: «em falta l’estímul exterior, aquest escriure-només-per-a-un-mateix és una cosa depriment.»

Molt abans que Victor Klemperer escrivís aquesta anotació, Flaubert, en una carta a Louise Colet, havia enunciat com una consigna que «il faut donc faire de l’art pour soi, pour soi seul, comme on joue du violon». Perquè la posteritat, deia, canvia sovint de parer i és gairebé una norma que no hi ha cap turpitud que no haja estat aplaudida, «ni de sot qui n’ait passé pour un grand homme, ni de grand homme qu’on n’ait comparé à un crétin». Uns anys més tard, insistia en la mateixa idea en una carta a Mlle Leroyer de Chantepie. Comentant-li els grans esforços que li suposava la redacció de Salambô, li assegurava que malgrat tot aquesta obra «n’aura aucun succès dans le public». I concloïa: «N’importe! il faut écrire pour soi, avant tout. C’est la seule chance de faire beau.»

Per a Flaubert, escriure per a un mateix implicava una concepció de la literatura com a finalitat en si mateixa, amb una independència radical de qualsevol expectativa externa. No feia concessions a trames comercials o a formes estereotipades per a satisfer el públic, cosa que alliberava l’autor de la responsabilitat de transmetre un missatge concret i li permetia explorar temes i personatges complexos, ignorant les consideracions de la moralitat imperant. Si l’objectiu no és vendre llibres ni obtenir l’aprovació massiva del públic lector, l’escriptor pot seguir els seus propis impulsos creatius, explorar temes impopulars o arriscats, i adoptar estils que no són immediatament accessibles. Naturalment, hi havia un preu a pagar: l’aïllament de l’artista i la incomprensió del públic. Però Flaubert ho tenia clar. Una vegada va dir al seu amic Maxime Du Camp que els llorers de París estaven coberts de merda.

Ara, encara que l’escriptor escriga pour soi, després ha de publicar. El mateix Flaubert, quan va aparèixer Madame Bovary, es va implicar activament en l’edició i la difusió d’aquesta novel·la. En una carta a Josep Garcia Richart, que es negava a publicar els seus poemes, Josep Iborra li recordava que «en principi, la bona literatura, la moderna, s’escriu per a un mateix. Si no és així, malament. Però, després, hi ha una certa necessitat de donar-la a conèixer, de posar en mans del públic, d’un lector, millor dit, la possibilitat de viure una experiència que l’enriqueix, com passa amb tu, lector de poesia». A més, l’escriptor, encara que escriga pour soi, pressuposa un tipus de lector o altre. Joan Fuster assenyalava en el Diari 1952-1960 que «en general, pressuposem un “lector del ram”, i amb aquesta convicció, segurament inconscient, inconfessada, agafem la ploma i ens posem a la feina». I afegia: «¿Pot ser d’una altra manera?»

A hores d’ara, per a molts escriptors, l’acte d’escriure per a un mateix que reivindicava Flaubert, com a afirmació de la llibertat de la creació literària, s’ha convertit en la depriment realitat d’escriure-només-per-a-un-mateix, que constatava Victor Klemperer en el seu diari. Com ell, tenen la sensació d’escriure en una mena de buit, on no ressona res. La publicació de llibres importants i valuosos a penes produeix cap reacció, cap comentari, llevat, si de cas, de la pura recensió bibliogràfica. Ara es publiquen més llibres, i diuen que hi ha més lectors, però en la pràctica sembla que el públic lector s’ha encollit, i s’ha fragmentat tant, que és com si s’hagués esvaït. Els llibres, ara, tant si es venen com si no, tant si són bons com si són literatura de consum o subliteratura, duren molt poc. Són substituïts al cap de molt poc per uns altres, als quals els passa exactament el mateix. Abans, hi havia la confiança que, una vegada publicat, un llibre podia interessar a alguns lectors, poc nombrosos, segurament, però significatius i suficients. Alguns d’aquests llibres obtenien una repercussió que es prolongava en el temps. Aquesta confiança animava i justificava l’escriptura. I és aquesta confiança la que a hores d’ara ha desaparegut, o gairebé. Potser la literatura ha quedat desplaçada del centre cultural o de la posició que un dia va ocupar. Potser sempre ha estat així i nosaltres ho vivim ara per primera vegada.

E basta. Fins aquí, les notes que he dedicat als diaris de Victor Klemperer —dotze, en total. És una lectura que he espremut a fons, com la Correspondència de Flaubert.