«Vanka», un conte de Nadal d’Anton Txèkhov

Marc Chagall, Nativitat

Ara que s’acosta Nadal, m’agradaria recordar un conte d’Anton Txèkhov, Vanka, que vam llegir fa unes setmanes en primer de batxillerat.

En aquest conte Txèkhov planteja la impossible il·lusió del retorn al passat a què aspira Vanka, l’infeliç protagonista, un xiquet de nou anys que, després d’haver quedat orfe, ha estat enviat a Moscou a treballar d’aprenent a casa d’un sabater. El conte presenta una estructura dual, formada pel present miserable a la ciutat i el record d’un passat feliç al poble. Els records feliços s’intercalen en la carta que escriu al seu avi, en què li demana que vaja a buscar-lo, amb el relat de la seua vida miserable. Al final del conte el lector sap que aquesta carta, que Vanka escriu en Nadal, com una mena de carta als Reis d’Orient, mai no arribarà al seu destinatari.

Les dues veus narratives que fa servir Txèkhov reforcen aquesta estructura: hi ha, d’una banda, un narrador extern, que informa sobre la situació actual de Vanka i el seu passat, i un narrador personatge, el mateix Vanka, que parla en la carta que escriu a l’avi. En la seua veu, Txèkhov ha reproduït les característiques d’un xiquet de nou anys, com ara el fet de botar d’un tema a un altre i, sobretot, la seua innocència, ressaltada en el fet d’escriure mal l’adreça de la carta.

El patetisme i la infelicitat que expressa Vanka es contrapunten amb el to purament informatiu del narrador extern. El distanciament d’aquest narrador evita la caiguda fàcil en el sentimentalisme, que hauria desinflat l’efecte fortament emotiu del conte. L’acció se situa en Nadal, no sols per subratllar per contrast la solitud i infelicitat del xiquet, sinó perquè la carta que escriu a l’avi, demanant-li que vinga a per ell, és en realitat la seua carta als Reis d’Orient.

El tema central de Vanka és la infantesa infeliç. Aquest tema, que apareix sovint en l’obra de Txèkhov, té un caràcter fondament autobiogràfic. En una carta, Txèkhov hi va escriure: “Recorde que el meu pare va començar a educar-me, o més senzillament a pegar-me, quan encara no tenia cinc anys. Al despertar-me cada matí, pensava primer de tot: em pegaran avui?” El record de la duresa de la seua infància no el va abandonar mai.

Vanka pertany a la primera etapa de l’escriptor rus. L’argument es resol encara en un final inesperat, a diferència dels contes posteriors, en què abandonarà aquesta fórmula i crearà un model de conte més impressionista, basat en la creació d’una atmosfera a partir de tota una sèrie de detalls que són significatius emocionalment, entre un inici i un final desdibuixats.

En classe tots hem coincidit a remarcar que Vanka és un conte molt trist, i que aquesta tristesa és intensificada pel final, que destrueix tota esperança. Els alumnes em pregunten sovint per què els contes que els passe sempre són tan tristos, si no tètrics o macabres. Crec que no és culpa meua. És que és així: la majoria dels contes moderns són tristos i desolats. Segurament, l’explicació d’aquest fet té a veure amb una de les diferències fonamentals del conte modern respecte al conte tradicional: el realisme. En el conte tradicional, en les rondalles, el lector espera trobar-hi el relat d’uns incidents sorprenents i meravellosos, i, encara que de vegades s’hi respire un cert ambient sàdic fàcilment perceptible, solen acabar bé. En canvi, en el conte modern, com en la novel·la, la versemblança, o el realisme, és una condició sine qua non. Això és vàlid, fins i tot, per als de caràcter fantàstic, en què els fets sobrenaturals solen presentar un caràcter ambigu respecte a la seua veritable naturalesa, que admet el marge d’una interpretació racional en últim terme.

Però, quina relació hi ha entre el realisme literari i la tristesa?

El corrent realista de la narrativa europea va partir d’una reacció inicial contra la visió romàntica, idealista o simplement oficial de la realitat humana, i això el va portar a reduir el món a aquells aspectes que la contradeien. Va accentuar-ne els aspectes tristos, per tant, perquè semblaven més “reals”. La consigna era: si acaba bé no pot ser de veres.

Més que d’un realisme veritable, es tractava sovint d’un cinisme provocador, d’una visió pessimista i miserabilista de l’home. La preocupació per no deixar-se enganyar per les il·lusions de la consciència va portar a tractar totes les creences com a il·lusions. Únicament la veritat, encara que fóra trista. Com va observar Gaëtan Picon, aquesta lucidesa a tot preu va portar a tenir només un sentiment de lucidesa on hi havia un preu a pagar. D’aquí la relació entre realisme i pessimisme: el realisme tendeix al pessimisme en la mesura que el caràcter desmoralitzador d’una cosa semblava garantir-ne la realitat.

No patiu, però. No està gens clar que aquesta concepció de la vida siga la més exacta. Escriviu la carta als Reis! (Això sí, poseu-hi bé l’adreça.)