Dos contes especulars de Maupassant

Des de Bola de greix (Boule de suif) (1880), un dels motius recurrents en l’obra de Maupassant és la sàtira de les pretensions socials i morals de les classes mitjanes. Per això, en molts dels seus contes apareixen personatges que s’han d’esforçar al màxim per guardar les aparences en circumstàncies difícils. A Maupassant li agrada mostrar-los en moments crítics, quan, per exemple, la por de perdre una herència entra en conflicte amb el sentit del respecte pel moribund, o quan una família —com en el conte El meu oncle Jules—, que s’ha vantat dels mítics milions que un dels seus membres ha fet a Amèrica, se’l troben venent ostres en un vaixell i queden terroritzats per si els reconeix.

La joia (La parure) (1884), un dels contes més coneguts de Maupassant, és emblemàtic en aquest sentit. En les pàgines d’aquest conte torna a aparèixer el tema de l’engany de les aparences, darrere de les quals s’amaga la vanitat humana i l’esforç inútil de tanta gent per escapar de la pròpia mediocritat. Va ser la vanitat el que va impulsar la senyora Loisel a demanar prestat el collar. Va ser enganyada per l’aparença de la joia, pensant que era molt valuosa; i la senyora Forestier, quan li la va prestar, va permetre —de nou, probablement, per vanitat— que la seua amiga creguera que els diamants eren autèntics. Finalment, després de perdre el collar, la senyora Loisel amaga la seua descurança, de nou per orgull i per desig de mantenir les aparences. El famós moment de la veritat arriba per a les dues amigues quan ja és massa tard, quan el dany fet és irreparable.

Un any abans de l’aparició de La joia, el 1883, Maupassant havia publicat Les joies (Les bijoux), un conte que ve a ser la imatge invertida, especular, del primer. En La joia, el que semblava un collaret molt valuós resulta ser una joia d’imitació, barata; en Les joies, en canvi, el protagonista descobreix que són autèntiques les joies de la seua dona que ell pensava falses. Tant en un cas com en l’altre, el descobriment de la veritat està lligat a una inversió. Amb un final enormement desolat en La joia. Amb un altre de més cínic i irònic en Les joies.

El final de La joia és molt trist, perquè la protagonista acaba sabent que ha perdut deu anys de la seua vida —la seua joventut— per un error. I també és una mica cruel, perquè aquest és el càstig que Maupassant infligeix a un personatge que havia intentat escapar de la mediocritat i de la monotonia. Tot sembla indicar que per a l’autor el càstig era merescut. En primer lloc, per la importància que el matrimoni Loisel dóna a les aparences. Si hagueren confessat la pèrdua de la joia, no hauria passat res. I, en segon lloc, perquè l’ideal de vida de la senyora Loisel no deixava de ser un ideal mediocre: dinars servits per criats, balls, possibilitat d’aventures… Aquest ideal, petitburgès en diríem, de la senyora Loisel, ve simbolitzat per la joia que dóna títol al conte: una joia que només és valuosa aparentment, però que en realitat no val res. La senyora Loisel no pot escapar, per tant, de la mediocritat, perquè ella mateixa és mediocre. El cercle està tancat i no hi ha escapatòria. (Entre parèntesi: a classe, quan vam comentar aquest conte, els meus alumnes, que tenen un sentit molt estricte de la moral, van trobar just el càstig. Tenen molt clar que qui la fa, la paga.)

En definitiva, l’ideal de la senyora Loisel és l’ideal del fulletó romàntic, que Flaubert va satiritzar també en el personatge de Madame Bovary, la qual també és castigada amb contundència. La senyora Loisel, de fet, és una Madame Bovary en miniatura. Maupasant no la mata, com fa Flaubert, però la ridiculitza i l’enfonsa en la misèria. Els marits respectius, en canvi, són unes víctimes de les seues dones. Una mica babaus, és cert, però bones persones. La culpa és d’elles.

La joia, és clar, si la comparem amb Madame Bovary resulta molt més esquemàtica i caricaturesca. Flaubert, per a construir l’argument de la seua novel·la, va partir d’un incident real, reportat en la secció de successos del diari. Maupassant va refer l’argument d’un conte tradicional, el de La Ventafocs concretament. En La joia, però, no hi ha cap fada que amb un toc de vareta proporcione a la protagonista un vestit i una carrossa esplèndids, ni cap príncep que comence a buscar-la per tot París. I en comptes del final feliç, tenim un dels finals més desastrosos que es poden trobar en la literatura. Es podria dir, per tant, que La joia és una lectura en clau realista de La Ventafocs. Compte, però, perquè el realisme també té les seues convencions: en La joia no hi ha esdeveniments sobrenaturals com en el conte tradicional, però hi ha “casualitats” i “coincidències”. Una altra convenció, que vaig comentar en una entrada anterior d’aquest bloc, és el final calamitós. El realisme literari es guia pel principi que el que és massa bonic no pot ser veritat. De tota manera, és cert que el conte de Maupassant, malgrat la seua brevetat, presenta un retrat bastant complet i incisiu del món de la petita burgesia. També és “realista” la insistència en els factors materials a l’hora d’explicar el comportament dels personatges: els diners, el sexe, la fam...

Els dos contes de Maupassant, llegits en paral·lel, constitueixen una mena de divertimento, un joc de variacions a partir d’uns motius que es repeteixen. A més del motiu de les joies, en els dos relats apareixen com a personatges principals un matrimoni de la petita burgesia. Els homes dels matrimonis respectius són treballadors i conformistes. Oficinistes tots dos. Les seues dones, en canvi, volen alguna cosa més. La protagonista de La joia “patia constantment, perquè sentia que havia nascut per a totes les delicadeses i tots els luxes. Patia per la pobresa del lloc on vivia, per la misèria de les parets, pels mobles desgastats, per la lletjor de les tapisseries. Totes aquestes coses, que una altra dona de la seua classe ni tan sols hauria notat, a ella la torturaven i la indignaven.” La de Les joies, per la seua banda, porta una doble vida molt divertida i molt atrafegada. A totes dues, és clar, els agraden molt les joies.

En els dos contes, els dos matrimonis acaben patint problemes econòmics, que es resolen infeliçment en La joia i feliçment, o no, segons com es mire, en Les joies. Tots dos matrimonis pertanyen a la petita burgesia, aquesta classe ambigua, sempre a la vora de l’enfonsament definitiu en l’escala social, sempre amb el desig d’una situació econòmica més estable i consistent. L’acció transcorre a París en els dos relats, a la mateixa època. Fins i tot els dos matrimonis viuen al mateix carrer: al carrer dels Màrtirs. Sarcasme en el nom inclòs.

Pel que fa a les diferències, el contrast principal s’estableix entre els dos personatges femenins. La senyora Loisel viu la seua vida amb amargor, amb un sentiment profund d’insatisfacció. Aquest sentiment la fa egoista. Pràcticament força el seu marit a sacrificar els seus estalvis per ella. D’altra banda, és una dona honesta segons les normes del matrimoni burgès. Quan perd la joia, treballa juntament amb el seu marit per pagar el deute que han contret en comprar-ne una igual. La de Les joies, en canvi, és encantadora, sempre està contenta i “tenia pel seu marit tota mena d’atencions, de delicadeses i de tendreses”. Quan està amb el seu marit és una muller exemplar. Quan va al teatre, que li agrada tant com les joies, fa de prostituta. El marit prefereix quedar-se a casa, perquè el teatre l’avorreix. El gust pel teatre d’aquest personatge femení apunta a la doble vida que porta, a la seua capacitat d’actuar en un escenari o altre. Els dos papers els representa molt bé a completa satisfacció de tots els interessats.

Està enamorada del seu marit? En classe, els alumnes, encara que van quedar una mica perplexos, van considerar que sí. A la majoria dels xics, tot s’ha de dir, aquest personatge no els acabava de fer molta gràcia. La ironia és que la protagonista de La joia, que és una esposa honesta, fa un desgraciat del marit. L’altra, per contra, el té feliç i content. Enganyat, però content. L’última frase de Les joies remarca aquesta moral: “Sis mesos més tard es va tornar a casar. La seua segona dona era molt honesta, però tenia un caràcter difícil. El va fer patir molt.”

Els finals dels dos contes plantegen una conclusió semblant: que la moralitat burgesa o, més concretament, el matrimoni burgès, porta a la desgràcia i a la infelicitat. Cínicament, l’alternativa que presenta Maupassant a la dona honesta del matrimoni burgès és la prostituta. De fet, les prostitutes són els únics personatges decents que apareixen en els contes de Maupassant, com ara en Bola de greix, en Mademoisselle Fifi, en La casa Tellier, etc. Maupassant tenia una llarga experiència en aquest camp.

Chateau de Miromesnil, on va nàixer Guy de Maupassant