il lungo studio

Dante és un dels autors a qui Curtius dedica més atenció en Literatura europea y Edad Media latina. Com a complement de l’entrada anterior sobre aquest llibre i també sobre les que he escrit últimament sobre l’Infern, m’agradaria destacar alguns dels aspectes tractats per Curtius a propòsit de Dante. Concretament, la riquesa de personatges, la composició numèrica i la concepció de l’obra literària com a summa. Són tres motius que estan estretament relacionats amb l’amplitud temàtica i estilística de la Comèdia, i també amb el rigor de la seua construcció. 

La varietat i el nombre de personatges que presenta la Comèdia és una de les mostres d’aquesta amplitud temàtica. Quan es parla de Guerra i pau sempre es remarca, per il·lustrar l’ambició de totalitat d’aquesta novel·la, que Tolstoi hi fa aparèixer més de 500 personatges. El mateix, o més encara, es podria dir de la Comèdia. Curtius es va entretenir a comptar-ne tots els personatges i afirma que n’hi ha més de mig miler. En nombres redons, 180 italians i 90 estrangers, és a dir, un total de més de 250 personalitats històriques, les quals pertanyen en la seua majoria al període que va poder ser abraçat pel record de Dante. Altres 250 noms provenen de l’Antiguitat (incloent-hi tots els personatges de la mitologia); la resta són unes 80 figures bíbliques. 

La riquesa de personatges de la Comèdia s’explica, segons Curtius, «per la innovació més vigorosa i més fèrtil que el geni de Dante va incorporar a l’herència de l’Antiguitat i de l’edat mitjana: la inclusió de la història contemporània. Dante esmenta papes i emperadors del seu temps, reis i prelats, homes d’estat, dictadors, capitans, homes i dones de la noblesa i de la burgesia, dels gremis i de l’escola. Un artesà desconegut com Belacqua té dret a un lloc en el més enllà, com el tenen els lladres, els assassins, els sants. Artistes i poetes, filòsofs i ermitans, totes les castes i tots els estaments apareixen representats en el poema. La Divina Comèdia és, alhora, una comédie humaine per a la qual res humà no és ni massa alt ni massa baix. L’obra de Dante es mou íntegrament dins de la transcendència, i així i tot al llarg de tota ella s’hi percep l’alè de la història, la passió del present. […] L’explosiva irrupció de la història viscuda en el món cultural de l’edat mitjana llatina, habituat a l’èpica, a la mitologia, a la filosofia i a la retòrica, va completar els fonaments d’on sorgiria la Comèdia; va ser la resposta de l’esperit de Dante al seu destí, al desterrament.» 

El que Curtius anomena la composició numèrica és un aspecte del rigor organitzatiu extrem que relliga l’ambició de totalitat de la vasta construcció dantesca. L’edat mitjana no solia exigir d’una obra literària unitat temàtica i harmònica en la composició. Per contra, la digressió es considerava un artifici particularment elegant, que no calia dissimular per mitjà de transicions. Els escriptors medievals tampoc no tenien cap inconvenient a tractar matèries totalment diferents dins de la mateixa obra. 

Però l’edat mitjana tenia un substitut per a la tècnica moderna de la composició: la composició numèrica, de la qual hi ha indicis en l’Antiguitat. «La Ilíada i l’Odissea», escriu Curtius, «estaven dividides totes dues —segurament per la intervenció dels filòlegs alexandrins— en 24 llibres, perquè l’alfabet grec tenia 24 lletres. A més, el 24 és en un cert sentit un nombre “bell”, el mateix que el 12. Virgili i Estaci van dividir les seues epopeies en 12 llibres.» 

El simbolisme numèric de l’Antiguitat va confluir després amb el cristià. L’al·legoria bíblica es va esforçar a interpretar els nombres «místics» de les Escriptures. De fet, en tots els nombres esmentats en la Bíblia se suposava que hi havia un sentit ocult. Però més que pel seu valor simbòlic, la composició numèrica era important per la seua funció ordenadora i mnemotècnica. La meravellosa harmonia de la composició numèrica de la Comèdia és conclusió i cim d’un llarg procés. L’univers dantesc està construït entorn de la unitat, la trinitat i la dècada, quantitats que hem d’entendre com a principis qualitatius que expressen perfecció i bellesa. El relat del viatge consta de tres parts, cadascuna de 33 cants. Si comptem el cant introductori, tenim en total 100 cants, en versos decasíŀlabs en tercets encadenats. 

Finalment, pel que fa a la concepció de l’obra literària com a summa, Curtius recorda que durant l’edat mitjana, «la comprensió del món no es concep com a funció creadora, sinó com a adopció i imitació de continguts ja donats, i la lectura és l’expressió simbòlica d’aquesta actitud. La meta i l’obra del pensador consisteixen a reunir tots aquests continguts per formar una “Summa”. També el poema universal de Dante és una summa; o, com a mínim, aquest és un dels seus aspectes. L’”heroi” de la Divina Comèdia és un estudiós; els seus mestres són Virgili i Beatriu: raó i gràcia, saviesa i amor, Roma imperial i Roma cristiana. Les supremes funcions i experiències de l’esperit van lligades, en l’esperit de Dante, amb l’estudi, la lectura, la llibresca adopció d’una veritat preexistent. D’aquí que l’escriptura i el llibre poden ser per a ell expressió dels moments poètics i humans més sublims.» 

El poeta recomana expressament la seua Comèdia per a la lectura i l’estudi. El lector ha d’estudiar-la «en el seu banc» (Paradiso, X, 22), com a lezione (Inferno, XX, 20), com a text del qual ha de treure fruit (Paradiso, X, 25). Dante s’adreça freqüentment al lector, l’invita a pensar pel seu compte («or pensa per te stesso», Inferno, XX, 20). Només és possible apropar-se a la Comèdia a través de l’estudi i això és el que volia i exigia el poeta mateix. Per a Dante, com per a tota l’edat mitjana, l’estudi dels llibres, «el lungo studio» (Inferno, I, 83), és en realitat l’esquema bàsic de tot procés espiritual de cultura. L’amor i l’afany d’aprendre han portat Dante a l’Eneida de Virgili, li han fet conèixer aquesta «alta tragèdia» tan a fons, que la sap totalment («tutta quanta», Inferno, XX, 114), és a dir, de memòria. Així s’adreça a Virgili en el cant primer de l’Infern: 

O de li altri poete onore e lume, 

vagliami ‘l lungo studio e ‘l grande amore 

che m’ha fatto cercar lo tuo volume. 

Tu se’ lo mio maestro e ‘l mio autore, 

tu se’ solo colui da cu’io tolsi 

lo bello stilo che m’ha fatto onore. 

(Inferno, I, 82-87) 

(Llum i honor de tots els altres poetes, 

valga’m el llarg estudi, el gran amor 

que em feia aprofundir en els teus llibres. 

Tu ets el meu mestre i ets el meu autor, 

només de tu és de qui jo vaig traure 

el bell estil que em dóna tant d’honor.) 

(Infern, I, 82-87) 

Il lungo studio e il grande amore… Encara ens diuen alguna cosa aquestes paraules?