Algunes paradoxes de Kleist

El 1810, Heinrich von Kleist, que fins aleshores havia viatjat sense descans, va intentar establir-se a Berlín. Al cap de poc, hi va fundar els Berliner Abendblätter, una de les primeres publicacions diàries de la ciutat. En un dels nombrosos escrits breus que va redactar per a aquest diari, titulat Un principi de la crítica més elevada, hi sostenia que cal més geni per elogiar una obra d’art mediocre que una de perfecta amb aquestes paraules: «a la natura humana, bellesa i veritat li resulten evidents en primeríssima instància; i així com les frases més sublims són les més fàcils d’entendre (només el que és minuciós costa de comprendre), així també el que és bell agrada fàcilment: només el gaudi d’allò defectuós i amanerat requereix esforç. Una obra d’art reeixida conté bellesa amb tanta puresa que salta a la vista de qualsevol que estigui en bon seny; en una de mediocre, en canvi, la bellesa està barrejada amb tants elements casuals i, fins i tot, contradictoris, que, per depurar-la, cal un judici molt més penetrant, una sensibilitat més fina i una imaginació més viva i experimentada; en definitiva: cal més geni». 

La veritat és que els arguments de Kleist es podrien invertir fàcilment, com sol passar en els enunciats paradoxals. L’experiència demostra que la majoria de la gent admira allò que és més previsible i més convencional, més «amanerat», si no més «defectuós» i «mediocre». La «bellesa i la veritat», en canvi, solen tenir una entrada difícil i no solen ser especialment evidents. Com a mínim, la veritat. A més, i aquí hi ha la trampa principal, Kleist juga amb uns conceptes —«bellesa i veritat»—, que són qualsevol cosa excepte obvis. No els defineix en cap moment. 

Un altre aspecte més interessant d’aquest text és que Kleist hi pressuposa que qualsevol obra d’art, per mediocre que siga, conté elements meritoris o, com ell en diu, bellesa. Aquest punt de vista resulta atractiu i revela un sentit de la caritat cristiana ben encomiable, però segurament és més ben trobato que vero. Hi ha defectes que passen desapercebuts i n’hi ha que confereixen a l’obra la gràcia d’una certa nonchalance. Però, i és el que sol passar, també n’hi ha de fatals, que anul·len o arraconen fins a fer-les irrellevants les virtuts d’una obra, suposant que en tinga alguna. Són defectes que es propaguen sobre la resta com una taca de tinta que ho enfosqueix tot. Pel que fa a la literatura, n’hi ha un de fatídic, definitiu: la falta d’amenitat. El doctor Johnson deia que «tediousness is the most fatal of all faults; neglicences or errors are single and local, but tediousness pervades the whole; other faults are censured are forgotten, but the power of tediousness propagates itself. He that is weary the first hour, is more weary the second; as bodies forced into motion, contrary to their tendency, pass more and more slowly through every successive interval of space». I rematava: «unhappily, this pernicious failure is that which an author is least able to discover. We are seldom tiresome to ourselves». 

Més endavant, Kleist fa en el mateix text una observació més encertada, quan diu que «la idea inspiradora de les nostres obres d’art més perfectes (per exemple, una bona part de les shakespearianes) ha sorgit de la lectura d’opuscles i llibrots dolents caiguts totalment en l’oblit». El llibre dolent o defectuós, i això sí que és la seua virtut, ens impulsa a refer-lo, a corregir-lo, a escriure’n un altre. La virtut, en aquest cas, és el resultat de l’horror que inspira el vici, com han proclamat sempre amb entusiasme els moralistes més ingenus. 

Kleist va escriure un altre text per al Berliner Abendblätter amb el títol de Novíssim pla educatiu, en què aplicava aquesta mateixa idea a la virtut moral. Contra la idea que les males companyies corrompen els bons costums, sosté que és més aviat a l’inrevés: «en veritat, si comparem la bona amb la mala companyia, atenent a la seva capacitat de fomentar el sentit moral, no sabrem pas per quina ens hem de decidir: perquè quan s’està en bona companyia, la moralitat només pot ser imitada; en canvi, si s’està mal acompanyat, és necessari inventar-la per una peculiar força del cor. Amb el seu exemple, un murri podrà, en un miler de casos, seduir un esperit jove per fer-lo passar al bàndol del vici; però hi ha milers de casos més en què la reacció natural és adoptar el comportament oposat a l’altre i, armat per a la batalla, plantar cara al vici. És més, si en qualsevol lloc del món, posem per cas una illa deserta, reuníssim tots els malvats de la terra, només un neci es podria sorprendre quan, al cap de poc, descobrís entre ells totes les virtuts, fins i tot les més sublims i divines». D’acord amb aquestes idees, Kleist reivindicava en aquest escrit una escola del vici, o, més ben dit, una escola de la virtut a través del vici. Per si algú no estava massa convençut de l’eficàcia d’aquest mètode pedagògic, Kleist advertia que, si no feia cap bé, com a mínim tampoc no faria cap mal: «els pares que no ens volguessin confiar els seus fills per por que en una institució d’aquesta mena es corromprien sense remei, posarien de manifest que tenen una idea molt exgerada del que és el poder de l’educació. El món, la immensa massa d’objectes que afecten els sentits, manté subjecte i dirigeix el nen petit que arriba a la Terra per mitjà de milers i milers de fils. D’aquest munt de fils que envolten la seva ànima, l’educació certament n’és un i, fins i tot, el fil més fort i important; ara bé, comparat amb la totalitat, amb el conjunt de tots els fils restants, és com si comparéssim un cordonet de seda amb un cable d’amarra; i amb aquesta comparació encara fem curt».

(Les citacions de Kleist estan extretes de Heinrich von Kleist, Sobre el teatre de titelles i altres escrits. Editorial Papers amb Accent. Traducció i introducció d’Anna Montané Forasté.)