Au, visquem, Lèsbia meva, i estimem-nos,
que dels vells rigorosos els murmuris ni tan sols en un as hem de preuar-los.
Quan es ponen, els sols poden renéixer,
mes la nostra llumeta en apagar-se
una nit dormirem que serà eterna.
Dóna’m, doncs, mil petons, que cent segueixin
i mil més al darrere, i la centena
i mil més, i cent encara,
i després els milers, quan a bastança
ja els tinguem, descomptem-nos i oblidem-los;
perquè els pèrfids no puguin aüllar-nos
que no sàpiguen mai quants besos foren.
Catul (84 aC – aprox. 54 aC)
(Catul, Poesies completes. Edicions 62 / Empúries, Versió de Jordi Parramon.)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada