Flâneur, una nova editorial independent

He començat el nou any d’una manera esplèndida, literàriament si més no. El dia u de gener, al matí, vaig llegir La passejada, de Robert Walser. Ja feia temps que no llegia res d’aquest autor. Abans, havia llegit, en català, L’ajudant, Jacob von Gunten i El quadern de Fritz Kocher, i, en castellà, Vida de poeta. Però se m’havia passat La passejada, una nouvelle extraordinària, que m’ha entusiasmat. Aquest relat inaugura el catàleg de Flâneur, una nova editorial independent, que us recomane seguir ben de prop. Les arrels de Flâneur es troben en la revista literària El funàmbul, impulsada per David Cuscó, que ara fa més de tres anys va llançar el primer número, un monogràfic sobre l’escriptor polonès Bruno Schulz. Des d’aquest blog, m’he fet ressò de la majoria de funàmbuls que han aparegut fins ara (vegeu-ne aquesta llista). 

Després de La passejada, està anunciada la publicació d’El nebot de Wittgenstein, de Thomas Bernhard, traduït per Raül Garrigasait, Austerlitz, de W. G. Sebald, en traducció d’Anna Soler Horta i L’Spleen de Paris, de Baudelaire, traducció i notes a càrrec de Joaquim Sala-Sanahuja. Flâneur vol oferir traduccions recuperades i actualitzades, com les d’aquestes dues últimes obres, o directament inèdites, com les de les dues primeres, de clàssics de la literatura europea, sobretot de l’àrea central, corresponent a l’antiga Mitteleuropa. Joseph Roth, Karl Kraus i Walter Benjamin són alguns dels autors que s’afegiran més endavant al catàleg.

El títol del relat de Walser fa una picada d’ull al nom de l’editorial i actua com a carta de presentació. Flâneur, com bé sabeu, vol dir «passejant» en francès. El verb flâner fa referència a l’activitat pròpia del flâneur: vagar pels carrers, sense rumb ni objectiu, obert a totes les impressions que s’ofereixen. En la història de la literatura el terme està associat amb Baudelaire, que el va fer servir per caracteritzar l’artista independent i imparcial en relació a les noves condicions de vida en una gran metròpoli. És un dels termes clau de la modernitat literària, tal com la va definir Baudelaire en diversos escrits, com ara en Le Peintre de la vide moderne, en què presentava aquest retrat del flâneur: «la multitud és el seu element, com l'aire per als ocells i l'aigua per als peixos. La seva passió i la seva professió el porten a fer-se una sola carn amb la multitud. Per al perfecte flâneur, per a l'observador apassionat, és una alegria immensa establir el seu estatge en el cor de la multitud, entre el flux i reflux del moviment, enmig del fugitiu i l'infinit. Ser lluny de la llar i tot i així sentir-se a casa a qualsevol part, contemplar el món, ser al centre del món, i no obstant passar desapercebut —tals són els petits plaers d'aquests esperits independents, apassionats, incorruptibles, que la llengua tot just ateny a definir maldestrament. L'espectador és un príncep que vagi on vagi es complau en el seu anonimat. L'amant de la vida fa del món sencer la seva família, de la mateixa manera que l'amant del bell sexe augmenta la seva família amb totes les belleses que alguna vegada va conèixer, accessibles i inaccessibles, o com l'amant d'imatges viu en una societat màgica de somnis pintats sobre un llenç. Així, l'amant de la vida universal penetra en la multitud com un immens cúmul d'energia elèctrica. O podríem veure'l com un mirall tan gran com la mateixa multitud, un calidoscopi dotat de consciència, que en cada un dels seus moviments reprodueix la multiplicitat de la vida, la gràcia intermitent de tots els fragments de la vida».

El concepte de flâneur és també un dels motius o de les imatges més recurrents en l’obra de Walter Benjamin. En un text sobre Baudelaire, Benjamin assenyalava que «el flâneur es refugia entre la massa. La multitud és el vel darrere del qual la ciutat familiar se li presenta sota la forma de la fantasmagoria, de vegades com a paisatge i d’altres com a habitació; un i altra més tard inspiraran el decorat que serà propi dels nous i grans magatzems, que fan servir la tendència a rondar per augmentar el volum del negoci. En efecte, els grans magatzems vénen a convertir-se d’aquesta manera en un terreny a disposició del flâneur». En un altre pas, havia afirmat: «la multitud: cap altre tema no s’imposarà amb tanta autoritat als literats del segle XIX». Recordeu L’home de la multitud (The Man of the Crowd) d’Edgar Allan Poe, Wakefield, de Nathaniel Hawthorne i Bartleby, l’escrivent de Hermann Melville.

El flâneur, camuflat entre la multitud, vagareja lliurant-se a l’observació voluptuosa de tot el que li surt al pas, buscant en els carrers plens de gom a gom l’embriaguesa de «ser el mateix i un altre». Però en Baudelaire les imatges de la flânerie posen en relleu un intent fracassat de conciliar la discòrdia entre individu i comunitat. Com escriu José Manuel Costa Abad, en la introducció a Baudelaire, de WalterBenjamin (Abada Editores), recull dels textos que va dedicar al poeta francès, «en la ebriedad poética que experimenta el paseante solitario inmmerso en las multitudes se insinúa una solución desesperada e impotente al problema de la dimensión social de la lírica. La máscara del paseante callejero retrata sobre todo la condición errática, el aislamiento, la marginalidad del poeta en la moderna sociedad burguesa, y el poema a la transeúnte no habla sino de cierta imposibilidad epocal de la lírica. La antigua aspiración a cantar la belleza fugitiva, a eternizar el instante en la palabra, o a poetizar la vida en un lenguaje perdurable, se vuelve al fin tragicómica, cuando no irrisoria, con el triunfo aplastante de una transitoriedad y una masificación totalitarias. […]En la lírica de Baudelaire las multitudes hablan por primera vez a través de un yo ccondenadamente solitario. El poeta logró así descubrir el verdadero rostro de su tiempo. E hizo historia, si hacer historia significa, como quería Benjamin, dar a las fechas su fisonomía». El «poema a la transeúnte» a què fa referència José Manuel Costa és «A una dona que passa» («A une passante»), un dels més bonics de Les flors del mal. El vaig comentar fa temps en aquest blog (vegeu Baudelaire i l’experiència de la vida urbana). 

La passejada de Robert Walser ha estat publicada per Flâneur en traducció de Teresa Vinardell Puig, acompanyada de l’assaig «Le promeneur solitaire», de W.G. Sebald, traduït per Anna Soler Horta. Més endavant, m’agradaria escriure una nota sobre aquest relat de Walser. De moment, només us dic una cosa: correu a fer-vos-en amb un exemplar!