En una de les notes de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses, Pla escriu que «potser el que permet dir que un home és intel·ligent és la seva desconfiança. S’ha de desconfiar d’un mateix, dels altres (homes i dones), de tot plegat. No us deixeu mai enlluernar per les frases brillants. Ara, la desconfiança no s’ha de demostrar mai; és una posició particular i reservada». Tractant-se de Pla, és inevitable relacionar aquestes paraules amb un dels motius més repetits de la seua obra: la necessitat de conservar el sentit del ridícul. En el pla estrictament literari, la desconfiança representava per a Pla una actitud higiènica inexcusable davant el perill de caure de quatre potes en la pedanteria, en el verbalisme, en el dolorisme, en la vaguetat…
Cal desconfiar també, diu, de nosaltres mateixos. Recorde ara aquell aforisme de Fuster: «no et refies de la teua consciència. Tendirà a donar-te la raó». L’observació, però, s’hauria de matisar una mica. Gairebé sempre, la consciència només enganya a qui vol enganyar-se o a qui es deixa enganyar. Si més no, a partir d’una certa edat. Un altre aspecte d’aquesta qüestió és que, sovint, l’engany o l’error no procedeix tant de la consciència com dels nostres records, sobretot dels records de les nostres experiències personals. I no sols perquè siguen falsos o inexactes, sinó perquè poden ser injustos. De vegades, recordem fets de la nostra vida amb recança, o amb vergonya. Ens lamentem d’haver fet allò o, més habitualment, de no haver-ho fet, però oblidem que en aquell moment no podríem haver actuat, segurament, d’una altra manera. Tots som molt lúcids a posteriori. Relació entre la consciència i el record. No què sé de mi, sinó, més modestament, què recorde de mi.
Pel que fa als records falsos, o erronis, no són conseqüència, només, de la mala memòria, sinó de la nostra falta d’atenció i d’intel·ligència en un determinat moment de la nostra vida. Simplement, el record reflecteix fidelment el nostre error o inadvertència d’aquell moment, i la nostra memòria l’arrossega així. Stendhal cita sovint en la seua correspondència Antoine Destutt de Tracy (1754-1836), un filòsof francès de la Il·lustració, avui pràcticament oblidat, que el va influir molt. En una carta a la seua germana, Pauline Beyle, Stendhal cita aquesta observació de Tracy: «la cause de nos erreurs est dans l’imperfection de nos souvenirs».
En una altra nota de Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses s’hi pot llegir aquesta observació sobre la memòria, plena de melancolia: «les sensacions petites, corrents, habituals, les que constitueixen la trama de la vida, es desfan i s’obliden amb una impressionant facilitat. De l’anar tirant de la seva vida, ningú en recorda absolutament res o ho recorda vagament, d’una manera confosa, inexplicable i incerta. Aquesta confusió és desagradable i molesta. Les úniques sensacions que es recorden són les més fortes —les fortíssimes. Però com que aquestes són molt rares —raríssimes— la vida dels homes i de les dones es produeix enmig d’una buidor de vegades engavanyadora, generalment pacífica».
Una altra nota encara, molt breu, del mateix llibre de Pla —«en general, la intel·ligència és una forma acusada de la memòria»— me n’ha recordat aquesta altra de les Notes disperses (OC, 12): «la vitalitat és la clau de tot. Si jo en tingués de sobres, estic segur que amb una ploma a la mà potser faria alguna cosa. La vitalitat és més important que la intel·ligència. La forma més alta de la vitalitat intel·lectual és probablement la memòria».
Hi ha una memòria del cos, una memòria facial, de mots, visual, auditiva, etc. Hi ha una memòria rancuniosa, com n’hi ha una de caritativa o distreta —desmemoriada. La memòria com un malson. Els records inquiets, mig esborrats, només capaços d’apuntar a un buit que la memòria no pot omplir. L’oblit com a forma profunda de la memòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada