Triar les lectures que s’han de treballar en classe és sempre una qüestió delicada. Per moltes raons. La principal és que a molts alumnes els costa llegir, i més encara si es tracta de textos literaris. Els alumnes ho confessen d’entrada, amb la sinceritat o amb la impudència que els caracteritza, fins i tot els que s’han matriculat en un curs de literatura universal, com m’ha passat en el grup que tinc enguany. Què fer? En primer lloc, reprimir la temptació d’assassinar-los in situ, sense més preàmbuls. Diguem-ne que no seria correcte. A més, quedaria un pèl excessiu. D’altra banda, em resistesc a rebaixar els plantejaments, encara que des que l’assignatura de literatura universal va passar de segon a primer curs de batxillerat, la davallada no té aturador. Cada curs és pitjor que l’anterior. L’únic que no canvia és que els alumnes continuen sent simpàtics i divertits. Sempre estan contents.
Em resistesc a rebaixar els plantejaments, doncs, però en la pràctica els rebaixe. Així i tot, només fins a un cert límit. Tinc principis! D’entrada, no faig cas d’algunes propostes deshonestes dels mateixos alumnes, com ara veure la pel·lícula en comptes de llegir la novel·la. Tampoc no faig cas de les queixes relatives a la dificultat: la literatura és la literatura. Res de succedanis, per molt fàcils que siguen. A la guerra com a la guerra. A nedar s’aprèn en l’aigua. Les concessions vénen per un altre costat. Ja no els faig llegir, com quan la literatura universal es donava en segon, una novel·la llarga com Madame Bovary.
Així, arribats en aquest trimestre a la novel·la realista de la segona meitat del XIX, a l’època daurada de la novel·la, m’he decantat per novel·les curtes. I les hem llegides en veu alta a l’aula, perquè no confiava gens que les llegissen pel seu compte. La lectura en veu alta, en comparació a les primeres sessions, ha millorat bastant. Ara llegeixen amb més fluïdesa, ja no s’entrebanquen tant amb algunes paraules, cosa que ressaltaven expressivament pronunciant un joder! o un hòstia! que, evidentment, no eren en l’original. Ja no s’ofeguen llegint, i aprofiten les comes i els punts per a respirar. És cert que de tant en tant algú es perd, just en el moment en què el professor li diu que continue llegint, moment que aprofita el company per indicar-li malament el lloc on som. Això els fa molta gràcia. De tant en tant, també, durant la lectura tenen lloc algunes activitats subterrànies, per davall de les taules, i he d’intervenir. Divendres passat vaig confiscar dos mòbils i un pintaungles de color plata brillant, molt xulo, durant la lectura d’El capot de Gógol.
En aquesta tercera avaluació hem llegit fins ara quatre relats o novel·les curtes del segle XIX, concretament: El capot, de Gógol; Bola de greix, de Maupassant; Tres morts, de Tolstoi i La dama del gosset, de Txékhov. Durant la lectura, els feia preguntes i els comentava els aspectes que em semblaven més importants. Al final, féiem un comentari més en profunditat. I, una vegada llegides aquestes quatre novel·les, vaig aprofitar per fer-ne un comentari comparat. La que més els ha agradat ha estat La dama del gosset, cosa que demostra el seu bon gust. No van saber, però, justificar per què, llevat d’alguna vaguetat que no feia al cas, com ara que és una història d’amor. De tota manera, no és gens fàcil justificar d’una manera coherent per què determinada obra literària és millor que una altra. Les raons que se solen adduir es poden aplicar igualment a les obres mediocres.
Aquests quatre relats els he triat, a més de pel seu valor intrínsec, perquè il·lustren diversos procediments importants de la novel·la del XIX. Tres morts de Tolstoi és un exemple perfecte de la tècnica del contrapunt, un dels factors que explica la impressió de densitat de la realitat que produeixen les seues novel·les en el lector. Bola de greix és potser la que representa de manera més fidel l’ideari de la novel·la realista: la importància que es dóna als factors materials per explicar el comportament dels personatges, com ara els diners, la fam i el sexe, i la voluntat d’oferir un panorama documental de societat de la seua època, posant en contacte personatges socialment molt contrastats, descobrint el que hi ha amagat sota les aparences. La realitat és el que està amagat.
El capot de Gógol, el primer cronològicament, és el més estrany dels quatre i, segurament, el més modern, amb la seua combinació pertorbadora d’observació social i d’onirisme. Mentre el llegíem a classe, de vegades m’oblidava dels alumnes i em quedava absort en un passatge o en una frase que em cridava poderosament l’atenció. La sensació d’estranyesa té molt a veure amb la veu del narrador, un narrador digressiu, poc pertinent, arbitrari i, al mateix temps, hipnòticament intens. I La dama del gosset, que, tot i haver-lo llegit i comentat en l’aula tantes vegades, no em cansa mai, superació dels esquemes narratius de la novel·la realista del XIX, i també d’alguns dels seus principals motius temàtics, com ara l’adulteri —l’adulteri femení.
M’agradaria escriure un llibre sobre aquests relats. N’hi afegiria encara uns altres més. No ho dic que no ho faça algun dia, però ara mateix encara no sé com fer-ho: quina forma i quin enfocament donar-li.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada