Un altre Puixkin, si us plau

De tots és sabut que l’alcohol fa venir set. Els borratxets mai no en tenen prou. Deu ser per això que la lectura d’una obra d’alta graduació com l’Eugeni Onegin, en la traducció d’Arnau Barios, m’ha fet venir ganes de llegir més coses de Puixkin. Ho tenia fàcil, perquè en català estem relativament ben servits pel que fa a aquest autor. A més de l’Eugeni Onegin (vegeu Una novel·la lliure (1) i Una novel·la lliure (i 2)), gràcies a Helena Valentí podem llegir el gran poema El genet de bronze, La Gabrielíada —una obreta satírica molt divertida, de caràcter eròtic— i Mozart i Salieri i les Petites tragèdies. Aquests tres llibres han estat publicats per Edicions Cal·lígraf. Jaume Creus, per la seua banda, ha traduït el Teatre complet, en Llibres de l’Índex, una antologia de la poesia de Puixkin, publicada per Edicions de 1984 amb el títol de Mentre hi hagi un sol poeta, la narrativa curta, Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques, editada per Adesiara, i en Cal·lígraf la novel·la inacabada Dubrovski. El 2005, el mateix Jaume Creus va signar la traducció d’una sèrie de poemes llargs de Puixkin (El presoner del Caucas, La font de Bakhtxi-sarai, Els zíngars, Poltava i El genet de bronze) publicat per Edicions La Guineu, de vida efímera. Finalment, La filla del capità es pot llegir en la col·lecció de la MOLU, que va recuperar la traducció que en va fer el catalanòfil txec Rudolf J. Slaby el 1922. Crec que també n’hi ha una altra versió en Barcanova.

De tota aquesta llista només me’n quedava per llegir Dubrovski. La vaig començar amb molta il·lusió, perquè el mateix Puixkin va declarar que havia pres com a model principal de la seua novel·la el Michael Kolhaas de Heinrich von Kleist (la vaig comentar en el contrapunt 77 de La literatura recordada). La novel·la de Puixkin, però, no supera el model, ni tan sols l’iguala. L’element romàntic i melodramàtic hi interfereix negativament. A més, Puixkin la va deixar inacabada o, més exactament, la va abandonar. Així i tot, l’he llegida amb gust i interès, gràcies al seu enfocament realista, que recorda Turguénev (des del punt de vista de la història literària, la veritat és justament el contrari, però no per a mi) i també perquè en definitiva Puixkin segueix la lliçó de Kleist, reduint l’anàlisi psicològica al mínim i fent servir un estil concís, a la punta seca. Tot és acció: fets i coses.

Després de Dubrovski he continuat amb la lectura de les quatre petites tragèdies, que ja havia llegit feia temps en la traducció de Jaume Creus. Ara ho he fet en la d’Helena Valentí. Aquestes quatre obres —Mozart i Salieri, El festí en temps de pesta, El convidat de pedra i El cavaller avar— són quatre miniatures teatrals, amb una progressió dramàtica mínima. El gust pel laconisme i la concisió de Puixkin són al darrere, com indica Helena Valentí en el pròleg que encapçala la seua traducció, de «la profunditat de reflexió que s’amaga al fons de les escenes i paraules aparentment més simples». La concisió i el laconisme són responsables també de la gran condensació de possibilitats que presenten aquestes obres, cosa que obri el camí a una gamma molt àmplia d’interpretacions. Totes quatre tracten tipus literaris universals, en diàleg amb les versions anteriors sobre el tema corresponent. Per a Helena Valentí, el fil conductor que recorre aquestes quatre tragèdies és «l’anàlisi d’una passió i l’enfrontament entre una figura paterna i una de filial». Un altre motiu que hi apareix és l’instint del risc, el joc amb el perill, l’impuls sacríleg, expressat memorablement en l’«Himne a la pesta» d’El festí en temps de pesta. No em sé estar de reproduir-lo complet: 

Quan ve l’Hivern totpoderós,

cap d’un exèrcit tenebrós,

i en contra nostra estén el gebre,

el combatem vessant del broc

un vi ardent, tocats de febre,

i alcem les copes ran del foc.

La Pesta, avui, i no l’Hivern,

reina terrible de l’Infern,

és qui amb nosaltres s’adelita;

i a la finestra dia i nit

pica amb la dalla, fent collita.

Res no podem contra l’envit.

Com de l’Hivern, n’hem de fugir,

tanquem les portes en sentir

que és Ella a prop: parem tiberis,

ballem beguts fent el cor fort,

neguem en vi cors i senderis,

cantem el regne de la Mort.

Hi ha un boig salvatge en el combat

i al caire del penya-segat,

i en l’oceà que com la Pesta

ens nega amb un alè mortal,

i en els embats de la tempesta

i de l’Aràbia al vendaval.

Allò que destrueix atrau, 

tot cor mortal se’n sent esclau

i en treu plaers inexplicables,

potser penyora de l’etern;

feliç qui en temps irraonables

coneix el tast d’aquest avern.

Així, lloada sigues Tu!

No ens fa cap por l’inoportú

crit de la Mort que ens du a la llosa,

car som addictes al teu mal;

bevem l’alè de noies-rosa,

sabent que ets Tu el nostre final. 

En la pròxima entrada comentaré Mozart i Salieri, la més coneguda i influent de les petites tragèdies. 

PD. Per si algú no ha llegit encara res de Puixkin, ací teniu la meua llista de recomanacions per ordre de prioritat:

Eugeni Onegin

El genet de bronze

Relats del difunt Ivan Petróvitx Belkin / La dama de piques

Mentre hi hagi un sol poeta

Mozart i Salieri i les Petites tragèdies