dissabte, 4 de gener de 2020

Una novel·la lliure (i 2)

Reprenc el fil de l’entrada anterior. Com a novel·la en vers, Eugeni Onegin no va tenir descendència de qualitat, però va posar els fonaments de la gran novel·lística russa posterior, tant pel que fa als temes com als personatges i a la mena de realisme que Puixkin hi va introduir per primera vegada. La construcció de la història, basada en la simplicitat de la trama i en el seu desenvolupament lògic a partir dels trets essencials dels personatges va proporcionar un model que van seguir els novel·listes russos posteriors. L’argument, de fet, es pot resumir en quatre línies: Eugeni és un dandi rus que hereta una mansió al camp del seu oncle. En anar-hi a viure, es fa amic del poeta Vladímir Lenski i en una festa coneix Tatina, la germana d’Olga, la promesa de Lenski. Tatiana s’enamora d’Eugeni, però aquest la refusa. En una altra festa, Oneguin flirteja amb Olga, la promesa de Lenski, que el desafia a un duel absurd. Oneguin el mata i ha de fugir. Al cap de quatre anys, torna i retroba Tatiana a Sant Petersburg, casada amb un príncep. És en aquest moment quan Eugeni se’n sent enamorat i li ho confessa, però Tatiana el rebutja, encara que el segueix estimant. En realitat, no es pot dir que hi haja final. Els personatges continuen amb les seues vides, però no se’n diu res més. Eugeni no adopta el paper de Werther, ni Tatiana el d’Anna Karènina. Som lluny de la novel·la romàntica: simplement, Eugeni i Tatiana són una parella vitalment mal sincronitzada. La incompatibilitat entre l’heroi i l’heroïna es pot atribuir també a uns altres motius: els seus diferents medis socials, la separació entre l’espontaneïtat sentimental i el raciocini, o el fet que l’heroi apareix com un estranger fascinant en el medi de l’heroïna, en el qual aquesta es troba integrada moralment i psicològicament. 

Puixkin va naturalitzar en Eugeni Onegin una gran varietat de temes per a la literatura russa. Segurament, el que més va entusiasmar els escriptors posteriors va ser la manera en què els contrastos de la ciutat i el camp es van fer servir per analitzar el significat de la felicitat en termes morals. També, el constrast entre dues ciutats, Moscou i Sant Petersburg —indígena i antiga la primera, moderna i europea l’altra—, que tanta influència tindrà en la novel·lística russa posterior. 

La varietat temàtica de l’Eugeni Onegin no es redueix ni s’esgota a ser una mena, en paraules del gran crític Belinsky, d’enciclopèdia de la vida russa. Com la Divina Comèdia, la novel·la de Puixkin és una obra de les edats de la vida. Més concretament, del pas de la joventut a l’edat madura. La introducció de Lensky en la ficció marca el punt en què no sols la imatge que té Onegin d’ell mateix, sinó també la imatge de Puixkin com a poeta, s’examina en contrast entre la innocència i la maduresa, entre idealisme jove i escepticisme cansat. Ara bé, Eugeni Onegin no és una obra tòpicament desenganyada. El narrador constata que «ja ha arribat el meu migdia» i que «l’edat m’inclina a la severa prosa». Al mateix temps, s’adona que «És trist, però, pensar que en va / la joventut ens és donada». La conclusió, equànime, s’expressa en una mena de desideràtum: «Feliç qui va ser jove en jovenesa, / feliç qui, quan tocava, ha madurat». Puixkin suggereix que hi ha sempre una mena de desajustament vital que ens acompanya al llarg dels anys, il·lustrat per la falta de sincronia entre Eugeni Onegin i Tatiana. D’altra banda, el pas del temps acumula, a poc a poc, insensiblement, un sentiment d’inquietud, com un basso continuo que a partir d’ara acompanya cada moment: 

A qui ha viscut sentint, li és un turment 
l’espectre del seu temps sense retorn; 
enlloc no troba encís prou fort, 
la serp maligna del record 
i del penediment se’l menja viu. 

Eugeni Onegin és també una autobiografia literària de Puixkin. És un llibre que parla de llibres i dels crítics i, sobretot, del mateix llibre que el lector està llegint. L’autor apareix, digressiu, quan vol, puntua el text amb algunes notes per burlar-se del mort i del qui el vetlla, suprimeix algunes estrofes, o potser és que no les va arribar a escriure… Un altre motiu, lligat a l’anterior: les actituds literàries o la influència dels llibres en el comportament humà. Una de les característiques principals de Tatiana, personatge de novel·la, és que és lectora de novel·les: «Aviat van agradar-li les novel·les, / li eren, de tot, substitució», «amb quin encís tan viu s’amara / d’una ficció captivadora! / La feliç força del desfici / reviu més d’un heroi fictici». Després de ser rebutjada per Eugeni, Tatiana tafaneja un dia els llibres de la biblioteca d’aquell. Es fixa, sobretot, en els fragments subratllats a llapis, alguns marcats en el paper amb l’ungla: «I ella comença a entendre’l, ara». 

Alguns dels passatges més bonics d’Eugeni Onegin són els dedicats a les descripcions de paisatges, tant del camp com de la ciutat. El pas de les estacions, tan contrastades, marca el ritme vital d’aquest llibre. Puixkin hi expressa la seua preferència per la tardor i la inquietud que sentia quan arribava la primavera:, «Em sento trist de veure’t néixer, / oh primavera, temps d’amor!»: «ens dol la pèrdua passada, / quan torna el bosc a fer remor? / ¿O, amb la natura que reviu, / ens torba el pensament furtiu / dels nostres anys marcits del tot, / que ja mai més no trauran bot?» El poeta de la tardor constata: «a la tristor d’abans resto fidel, / de l’anhel nou sóc recelós».

Finalment, els personatges principals, Onegin i Tatiana, són els avantpassats de tota una nissaga de personatges de la novel·la russa. El primer és fred i distanciat, i pateix el mal del segle: indiferència davant la vida i envelliment prematur de l’ànima. Té «una tirada involuntària a / la fantasia estrafolària / i un intel·lecte fred, ben esmolat», però «D’hora es va enfredar l’afecte, / el va avorrir l’estrèpit mundana», «res no li era d’interès, / no el commovia res de res». El narrador sentencia:

és ben trist qui hi preveu tot, 
sense el vertigen de la fantasia, 
qui troba traduïts i odia 
cada actitud i cada mot, 
qui a còpia d’experiència es torna fred, 
qui mai no es deixa anar: no s’ho permet!

Roca-Ferrer, en l’assaig que va redactar per a presentar la seua traducció, sintetitza que «Eugeni Onegin és el primer exemple d’un tipus que apareixerà sovint en la novel·la russa del segle XIX: l’home “superflu”, dotat d’indubtables valors però incapaç de trobar sortida a les seves energies dins la societat autocràtica i anticuada que l’engabia. Amb el pas del temps la seva ànima tendeix a podrir-se i pot esdevenir perfectament un pobre inútil, un amant cínic, un jugador compulsiu o un perfecte criminal. Enfrontada a ell, Tatiana Larin serà el primer exemple que trobem a les lletres russes de dona russa ideal, tota ella energia, virtuts casolanes i esperit de sacrifici». 

Eugeni resta un personatge enigmàtic. Potser, perquè Puixkin se’n distancia molt. Del que va sentir i del que va pensar després de ser refusat per Tatiana, no se’n sap res. El narrador tampoc no diu res del que va passar amb la seua vida. Amb aparent lleugeresa i despreocupació, li diu adéu així en l’última estrofa del llibre: 

Feliç qui ha abandonat aviat 
la festa de la vida, qui 
no s’ha acabat de beure el vi, 
qui deixa el llibre començat 
i, a mig llegit, li diu adéu, 
com ara jo a l’Onegin meu.

Ni drama ni tragèdia. Però l’efecte no és de superficialitat. L’estil diàfan i senzill, lleuger i enjogassat, ressalta, ni que siga per contrast, la complexitat i les contradiccions de la vida humana, sense plantejar-se grans qüestions a la manera de Tolstoi o Dostoievski, desconfiant irònicament de les racionalitzacions i actituds humanes, sobretot de les literàries. I al mateix temps, sense caure en l’expressió típicament desolada del desengany. Si hi ha alguna conclusió última és, només, el prec de conservar la vivacitat de l’esperit: 

No deixis que esdevingui sec i rígid 
l’ànim poètic, ni tampoc 
que es torni fred o com un roc 
enmig d’aquest deliri frígid, 
enmig, companys, d’aquest fangar 
per on solem xipollejar!

1 comentari:

  1. Hola, Enric,
    Soc una antiga alumna de literatura universal del curs 2010-2011. Seguisc el blog des d'aleshores. A Ciutat Maragda han fet un programa sobre Puixkin i Eugeni Oneguin (que potser ja has escoltat), on incideixen també en el pes de l'autor en tota la cultura i el dia a dia a Rússia: molt interessant, un bon complement a les teues dues entrades sobre l'obra, que han fet que me compre el llibre. Al podcast participen el traductor i Xènia Dyakonova, molt divertits i erudits ambdós. En fi, jo ja tinc el meu Oneguin ací, esperant a la tauleta de nit. Gràcies!

    ResponElimina